Larry
Vardiman, Ph.D.[*]
El
desenvolupament i les mancances de la teoria de Darwin
El 1831
l'Almirallat Britànic va reclutar
un naturalista que acompanyés el Capità Robert
FitzRoy, de la Marina Real, en una expedició en la goleta HMS Beagle per
explorar les costes de
Patagònia, Terra
del Foc, Xile i Perú, per visitar algunes illes del
Pacífic, i per establir una
cadena d'estacions de cronometria al voltant del món. John
Henslow, professor de botànica de Charles
Darwin
a Cambridge, el va recomanar, i ell
estava desitjós
d'acceptar, però el seu pare, Robert,
va objectar
que això només seria una altra interrupció en
l'accidentada educació de Charles,
que en principi estava dirigit al ministeri
eclesiàstic. L'oncle de Charles, Josiah Wedgwood II, un ric empresari i
fabricant de la
porcellana Wedgwood, va persuadir Robert Darwin que les seves objeccions no
tenien bon
fonament, i aquest les va retirar. Darwin
va salpar
de Devonport (ara Plymouth)
en el Beagle el 17 de desembre de 1831.
La seva
absència anava a durar cinc anys.
Observacions
durant el viatge
Les illes
de Cap Verd li van proporcionar
el seu primer exemple d'un volcà, amb el qual va poder posar a
prova
personalment la validesa de l'obra de Charles
Lyell, Principis de Geologia. El capità
FitzRoy li va donar una còpia del primer volum a la seva
arribada al Beagle, i Henslow li va
aconsellar llegir-ho, però en absolut que cregués les
seves propostes. Darwin també va
quedar sorprès davant la immensa quantitat
d'erosió riu a baix de les glaceres que es feia patent al riu
Santa Cruz al sud
d'Argentina. Es va quedar convençut que la quantitat d'activitat
realitzada
pels volcans i glaceres no podia explicar-se en el context del breu
temps que
la Bíblia imposava. Aquestes observacions el van portar a
acceptar la doctrina
de Lyell de l'actualisme (és a
dir, que els
processos i ritmes geològics eren en el passat sempre iguals que
en el present),
i va establir les bases del seu futur treball
com
a científic.
Al Brasil
va veure la seva primera selva
tropical; a Argentina va trobar els seus primers fòssils —de
peresosos,
mastodonts i cavalls. A Terra del Foc va veure una tribu d'homes tan
salvatges,
tan mancats de qualsevol creença moral (i fins i tot
ocasionalment antropòfags)
que amb prou feines semblaven humans. Alguns d'ells havien estat
portats a
Anglaterra tres anys abans pel capità FitzRoy per ensenyar-los
el cristianisme
i per instruir-los en l'ús d'eines, i ara procedien a
repatriar-los. Darwin va quedar
atònit que tres anys haguessin estat
suficients per canviar-los de salvatges a persones aparentment
civilitzades.
Però aquests aviat van tornar a l'estat salvatge.
A Xile, Darwin
va experimentar un terratrèmol i va observar tant els seus
efectes en
l'elevació del nivell de la terra com la seva relació amb
una erupció
volcànica. En repetides ocasions quan estava a terra ferma va
emprendre
llargues, àrdues i perilloses expedicions a llom de cavall,
col·leccionant
espècimens i caçant, amb la qual cosa les aficions
esportives de la seva joventut
van retre bons fruits. En més d'una ocasió va treure els
seus companys de
conflictes; una vegada, corrent una gran distància i
veloçment per salvar el bot de
la destrucció per la gran ona generada per la
caiguda d'una glacera (tots haurien mort si ell hagués fracassat
en l'intent),
i una altra vegada anant a buscar ajuda quan el seu capità i
companys van
quedar esgotats i incapaços de caminar un sol pas més.
Sempre que
veia una muntanya, l'escalava,
i durant un viatge de Xile a Argentina pels passos alts dels Andes, va sofrir picades massives de bestioles.
En les
Illes Galápagos mar endins des
de l'Equador, va
observar pinsans amb becs de
diferents longituds
en diferents illes. Des de les Illes Galápagos, el Beagle
va salpar cap a Tahití, Nova
Zelanda, Austràlia,
l'atol de les Illes Cocos o Keeling,
Maurici, Sud-Àfrica,
Santa Elena, Illa
de l’Ascensió,
una altra vegada Brasil (per confirmar els cronòmetres), i
després de tornada a la
pàtria. Darwin
va tornar a Anglaterra desembarcant a Falmouth
el 2
d'octubre de 1836.
Neix
una teoria
Totes les
publicacions posteriors de Darwin van
derivar directament de les observacions i
col·leccions que va fer durant el viatge del Beagle.
Com s'exposa en el títol del seu llibre Journal of
Researches into
the Geology
and Natural
History of
the Various
Countries Visited by
H.M.S. Beagle [Diari d'Investigacions
en la
geologia i història natural dels diversos països visitats
per H.M.S. Beagle], 1832-36 (1839), al
principi els seus principals
interessos eren geològics (encara que la història natural
va prendre
precedència sobre la geologia en la segona edició del seu
Journal, 1845), i
les seves
observacions van resultar en uns altres tres llibres: Estructura
i distribució dels esculls de corall
(1842), Observacions geològiques sobre
illes volcàniques (1844), i Observacions
geològiques a Amèrica del Sud (1846). Als ulls de la
posteritat, els
esmentats treballs van quedar tan
eclipsats per
la seva bomba sobre l'evolució que han estat oblidats,
però van ser fonamentals
per a la seva obra posterior, L’Origen
de les Espècies (1859).
Després
de la seva tornada del seu viatge
del Beagle el 1836, Darwin
es va veure impulsat a explicar les seves observacions, particularment
les de
les aus i tortugues a les Illes Galápagos. Va començar a
publicar articles que
explicaven la seva anatomia comparada, embriologia,
classificació, distribució geogràfica i
paleontologia com
a no immutables sinó per evolució a partir
d'espècies ancestrals. Va
desenvolupar el concepte de selecció natural com a resultat
d'una pressió
selectiva que es creu que té una forta relació amb els
nínxols ecològics
ocupats per les espècies. Encara que l'evolució havia
estat ja proposada des de
temps remots per alguns científics grecs —i per filòsofs
i científics més
propers com Montesquieu, Maupertuis, Diderot,
Lamarck
i per
l'avi de Charles Darwin, Erasmus
Darwin— es va considerar que Darwin
havia
estat el primer en proporcionar proves adequades de l'evolució i
en explicar
com el procés de la selecció natural produeix
adaptació. Encara que es va
creure durant molts anys que era el més gran principi
organitzador de la
biologia, s'està reconeixent lentament en l'actualitat que
l'adaptació pot
explicar la variació dins d'una
espècie, però que és inadequada com a
explicació de l'origen d'una espècie.
La
teoria està en fallida
Darwin mateix va
reconèixer a L’Origen de les
Espècies
que la seva teoria tenia moltes dificultats. Ell mateix va exposar
quatre
objeccions que, segons reconeixia, si no es resolien serien fatals per
a la seva
teoria. Aquestes eren, per ordre:
- L'absència
de formes de transició
- La
increïble complexitat d'òrgans
com l'ull
- El
desenvolupament dels instints en els animals
- L'esterilitat
en els híbrids de diferents espècies
De fet,
aquestes mateixes objeccions encara
no han rebut resposta satisfactòria fins al present.
També s'han suscitat molts
altres problemes amb la teoria. De fet, la idea que la
informació necessària
per desenvolupar una nova espècie procedeixi de processos a
l'atzar és tan
forana a la lògica normal que només un intens desig de
negar l'evidència del
designi en la naturalesa i la revelació de les Escriptures pot
portar a
l'acceptació d'una lògica tan retorçada.
Recents
simulacions numèriques de mutació
i selecció natural sota condicions clàssiques usant un
nou programa que
s'anomena Mendel's Accountant [El
Comptable de Mendel] han donat com a
resultat que la teoria genètica
evolutiva no té suport
teòric —és insostenible
com a model científic.1 L’anàlisi
rigorosa de la teoria genètica evolutiva indica de forma
coherent que tota
l'empresa està realment en fallida. Sota cap condició no
es desenvolupen noves
espècies, ni les existents exhibeixen un augment en aptitud ni
complexitat.
En tant
que les simulacions numèriques no
recolzen la teoria evolucionista, una sorprenent i àmplia
varietat de
paràmetres biològics ja d'entrada molt raonables resulten
en solucions
compatibles amb les observacions i amb el relat bíblic d'una
creació recent.
Els paràmetres d'entrada biològicament raonables per al
programa Mendel's Accountant produeixen
resultats conseqüents amb:
a) una ràpida adaptació local de les espècies; b)
un esclat inicial de variació
genètica seguida d'una contínua disminució de la
diversitat; c) una contínua
disminució d'aptitud; i d)
l'extinció de moltes
espècies.
Conclusió
La teoria
de l'evolució de Charles Darwin
és generalment acceptada per la comunitat
científica i el públic en general com a una sòlida
teoria científica que
explica l'origen i desenvolupament de la vida a la terra al llarg de
milions
d'anys. Tanmateix aquesta teoria ha estat sempre sota sospites per part
dels
més familiaritzats amb la teoria genètica, i recentment
s'ha demostrat la seva
falta de validesa. La seva prematura adopció al llarg del passat
segle i mig ha
portat a un rebuig generalitzat de la nostra vertadera història.
És hora ja de repensar
fins a quin punt ens hem extraviat en la nostra comprensió dels
orígens i posar
la nostra confiança una vegada més en la Paraula de
Déu i en la Seva revelació.
Referència
- Sanford, J. et al. 2008. Using Numerical Simulation to Test the Validity of
Neo-Darwinian Theory. Proceedings of the Sixth International
Conference on Creationism. Pittsburgh PA: Creation Science
Fellowship - Dallas, TX: Institute for Creation Research, 165-175.
Adalt un nivell
Torna a l'índex general
Torna
a la pàgina principal
* El Dr
Vardiman és Catedràtic del Departament
d'Astro-geofísica.
Citar aquest article: Vardiman, L. 2009. The Development and Deficits
of Darwin's Theory. Acts & Facts. 38 (2): 14.
Aquest article es va publicar originalment el febrer de 2009.
«The Development and Deficits of Darwin's Theory»,
Institute for Creation Research, http://www.icr.org/article/development-deficits-darwins-theory
(accedit el 3 de març de 2009).
- Traducció de l'anglès:
Santiago Escuain
© Santiago Escuain 2009, per la traducció
©
Copyright SEDIN 2011 pel format electrònic -
www.sedin.org. Aquest
text pot ser reproduït lliurement per a fins no comercials, tot
citant
la font i l'adreça de SEDIN, autor i traductor, i aquesta nota
íntegrament.
Ens
pot escriure per correu a:
