Randy
J. Guliuzza, P.E., M.D.[*]
Fets
a la Seva Imatge: La reproducció humana
Una
nova vida comença en el moment en què un espermatozoide
humà s'uneix amb un
òvul humà. Sembla senzill, oi? Cadascú pot decidir
per si mateix, però haurà de
seguir la qüestió amb molt de compte per captar tots els
detalls i reunir-los
després entre si, de la mateixa manera que seguiria una obra de
misteri
hàbilment redactada.
El
viatge d'un sol espermatozoide des de la seva producció fins a
la fertilització
comença amb unes cèl·lules anomenades espermatogònies,
que es divideixen ràpidament als
testicles. Aquestes divisions són fonamentals per incloure 23
cromosomes en
l'espermatozoide —exactament la meitat de la quantitat que apareix a
les
cèl·lules humanes normals. Quan l'espermatozoide es
fusiona amb l'òvul, que
també ha experimentat divisions dins l'ovari de la mare,
serà present el
conjunt complet de 46 cromosomes. Tanmateix, els mecanismes
cel·lulars permeten
lleugeres variacions en la informació que es conté en
certes porcions dels
cromosomes que es recombinen durant les divisions. Aquesta
característica
assegura que cada espermatozoide i òvul siguin portadors de la
informació
correcta per produir un humà normal, però cada un d'ells
diferents pel que fa
als trets que s'expressaran en aquesta nova persona. La
combinació genètica a
l'òvul acabat de fertilitzar serà totalment diferent de
la de qualsevol altra persona
que hagi viscut abans o que hagi de néixer després —el
que dóna com a resultat un
individu absolutament únic.
L'espermatozoide
comença com una cèl·lula rodona immòbil.
Està envoltat d'altres cèl·lules als
testicles anomenades cèl·lules de Sertoli,
l'única
funció del qual és transformar la cèl·lula
espermàtica en una màquina
de nedar afusada capaç de
transportar la seva càrrega genètica a l'òvul. Les
cèl·lules de Sertoli
transfereixen nutrients a l'espermatozoide en
desenvolupament des del torrent sanguini, ja que en aquest punt del
desenvolupament l'esperma no ha d'estar en contacte amb la sang. Les
cèl·lules
de Sertoli també extreuen grans
quantitats de fluid
cel·lular de l'interior de l'espermatozoide, cridat citoplasma,
i els
components cel·lulars interns es rearrangen de forma precisa de
manera que
l'espermatozoide comença a adquirir la forma d'una
cèl·lula llarga i prima amb
una cua semblant a un fuet. Les
cèl·lules de Sertoli
elaboren una important estructura en el cap acabat
de desenvolupar de l'espermatozoide, i tancat en un revestiment
protector: l’«acrosoma»,
que finalment desenvoluparà uns enzims summament erosius
—capaços de dissoldre
les membranes al voltant d'altres cèl·lules.
És
essencial que hi hagi una alta concentració de l'hormona
masculina testosterona
als testicles per a l'elaboració d'esperma normal. D'on
procedeix? Lluny dels
testicles, l'hipotàlem del cervell allibera la «hormona
alliberadora de gonadotropina», que
estimula a la glàndula pituïtària a
alliberar la «hormona fol·licle-estimulant» i la
«hormona luteinitzant».
Aquestes fan el seu camí pel torrent sanguini cap als testicles.
L'hormona luteinitzant estimula altres
cèl·lules als testicles,
anomenades «cèl·lules de Leydig»,
que elaboren
quantitats prodigioses de testosterona. L'hormona
fol·licle-estimulant fa
després que les cèl·lules de Sertoli
produeixin «proteïnes lligands d'androgen»
que
lliguen la testosterona
produïda a les cèl·lules de Leydig
i la concentren
en l'interior, on tindrà el seu efecte sobre l'espermatozoide en
el seu
desenvolupament. En anar augmentant el nivell de testosterona,
també circula per
tot el cos. Quan la concentració correcta de testosterona (junt
amb una
concentració de l'hormona «inhibina»,
que es
produeix a les cèl·lules de Sertoli)
circula de
tornada a l'hipotàlem i a la glàndula
pituïtària del cervell, aquestes
estructures reben el senyal de deixar de segregar les seves hormones.
Sense
aquest estímul, les cèl·lules de Leydig disminueixen
la producció de testosterona fins que la concentració en
circulació cau a un
nivell que reinicia el cicle de nou —-i que el manté en un
perfecte equilibri.
Recordem
com els espermatozous es mantenen fora de contacte amb la sang. Es
troben
tancats en confluències molt tancades entre les
cèl·lules de Sertoli que
constitueixen una configuració col·lectiva
anomenada «barrera hematotesticular».
Per què? Un
baró no comença a produir espermatozoides fins a la
pubertat, i els marcadors
sobre els nous espermatozoides no han estat programats en el seu
sistema
immune. El sistema immune del baró està programat per
reconèixer combinacions
específiques de marcadors proteínics en l'exterior de les
seves cèl·lules com a
pertanyents al seu propi organisme —però aquesta
programació té lloc mentre es
troba encara al ventre de la seva mare. Si no fos per aquesta barrera,
els
espermatozoides serien considerats com a cèl·lules
estranyes pel propi sistema
immune del baró, i destruïdes, la qual cosa el faria
estèril. Si es desfà la
unió entre les cèl·lules de Sertoli,
com succeeix
quan els testicles s'inflamen durant una infecció de galteres,
els anticossos poden penetrar des del torrent sanguini més
enllà de la barrera,
i destruir els espermatozoides en desenvolupament.
Els
espermatozoides posats en l'interior d'una dona es troben en un medi
ambient
molt hostil, amb factors que o bé els destrueixen, o bé
bloquegen l'entrada al
seu organisme. El medi vaginal normal
és molt
acídic (pH 3,5), i alhora que destrueix les invasions
bacterianes perilloses,
també mata els espermatozoides. Els fluids produïts per les
vesícules seminals
del baró formen part del semen i neutralitzen temporalment
l'àcid (a pH 7,5).
El medi neutre activa llavors els espermatozoides. Un obturador de moc
espès i
enganxós tapa també la petita obertura cervical cap a
l'úter. Tanmateix, un
altre producte del semen, les prostaglandines,
fa aquest
moc més fluid. No per casualitat, el moc pot haver quedat
també més fluid per
una pujada d'estrògens en la dona durant el temps en què
ovula. Ara els
espermatozoides poden arribar nedant cap a l'interior de l'úter
—mentre van
convertint substàncies en el moc en fonts d'energia.
L'úter
està protegit per milions de cèl·lules del sistema
immune de la dona, que maten
els microscòpics invasors. Aquest obstacle queda superat per
substàncies al
semen que tenen efectes immunosupressors locals però d'espectre
molt ampli i
que esmorteeixen la resposta immune de la dona a la zona del semen.
Això podria
deixar la dona vulnerable a infeccions, però una altra
substància al semen, la
«plasmina seminal», pot
eliminar bacteris i té un
efecte protector. Normalment, els moviments coordinats de projeccions
mòbils
semblants a pèls, conegudes
com cilis en algunes
cèl·lules que recobreixen l'úter, acompanyat
d'unes lleugeres contraccions
rítmiques de l'úter, produeixen un corrent de fluid
defensor que empeny els
objectes fora de l'úter —contra la qual cosa els espermatozoides
no podrien
avançar en la seva natació. Però un altre producte
del semen, després d'entrar
en contacte amb l'úter, fa que aquestes accions coordinades de
l'úter femení
inverteixin el seu sentit i atreguin el semen i els espermatozoides cap
a
l'interior de l'úter i ajudin els espermatozoides en el seu
viatge.
El
sorprenent és que els espermatozoides acabats de dipositar
són incapaços de
fertilitzar un òvul. Moltes característiques dels
espermatozoides queden
canviades per substàncies que s'elaboren dins del tracte
reproductiu de la dona. Recordem l'acrosoma de l'espermatozoide que
s'ha
esmentat anteriorment? Un dels canvis més importants, conegut
com
«capacitació», es dóna quan les secrecions
uterines eliminen les glicoproteïnes
del recobriment protector de l'acrosoma.
Això permet que els enzims erosius de molts espermatozoides
(després d'entrar
en contacte amb l'òvul) descomponguin un recobriment protector
de cèl·lules al
voltant de l'òvul i exposin la seva membrana cel·lular de
manera que un altre
espermatozoide pugui arribar a l'òvul per fertilitzar-lo.
Aquesta elaborada
coordinació entre les secrecions femenines i els espermatozoides
masculins té
com a fi la protecció del baró, perquè sense el
recobriment protector al
voltant de l'acrosoma, unes altes concentracions d'espermatozoides al
cos del
baró podrien destruir la funció dels seus òrgans reproductors
si els enzims erosius quedessin alliberats de forma prematura.
L'acrosoma
està revestit amb la proteïna «bindin»
que s'adherirà
únicament a receptors especials espècie-específics
en l'òvul, el que assegura
que només espermatozoides de la mateixa espècie poden
fertilitzar l'òvul. En
menys d'un segon després del contacte amb l'espermatozoide
s'obren molts canals
a la membrana de l'òvul, admetent una entrada en massa d'ions de
sodi amb
càrrega positiva. Això crea una càrrega
elèctrica per tota la superfície
exterior de l'òvul que impedeix que altres espermatozoides el
fertilitzin i
desactiva tots els restants receptors «lligands»
de
l'òvul. Alhora, s'alliberen substàncies just en
l'interior de la membrana de
l'òvul, que lliguen molècules d'aigua i que fan que la
membrana s'infli
desprenent permanentment qualsevol espermatozoide que quedi en
l'exterior.
Aquests bloqueigs impedeixen l'entrada de material genètic de
qualsevol altre
espermatozoide a l'òvul, la qual cosa seria fatal per al
nadó i potser també
per a la mare. Realitzada la unió, es formen ràpidament
unes estructures
tubulars a l'òvul, que després es projecten des de
l'òvul i tiren del nucli de
l'espermatozoide cap a l'interior de l'òvul —la primera
cèl·lula d'una nova
persona.
Sorprenent?
En realitat, se’n podrien donar molts més de detalls que els que
apareixen en
aquesta breu descripció. Com es pot veure, el nivell
d'interacció coordinada
per aconseguir-ne una progènie viable excedeix al nivell
cel·lular, s'estén més
enllà del sistema reproductiu, i inclou els sistemes
neurològic, hormonal i
circulatori, i precisa de
substàncies que es
produeixen de forma independent a l'organisme del baró per
modificar les
accions de l'organisme femení o els materials produïts per
ella —i
recíprocament. La literatura evolucionista està plena de
teories especulatives
sobre l'origen d'aquests processos, però mancada de cap
vertadera prova científica
per explicar-ho. L'única explicació viable és que
els esmentats processos van
ser disposats pel Verb Creador en els nostres primers pares, Adam i Eva,
plenament
funcionals des del principi.
Adalt un nivell
Torna a l'índex general
Torna
a la pàgina principal
* El Dr
Guliuzza és representant nacional d'ICR.
Citar aquest article: Guliuzza, R. 2009. Made in His Image: Human
Reproduction. Acts & Facts. 38 (1): 14.
Aquest article es va publicar originalment el gener de 2009.
«Made in His Image: Human Reproduction», Institute for
Creation Research, http://www.icr.org/article/human-reproduction
(accedit el 3 de març de 2009).
- Traducció de l'anglès:
Santiago Escuain
© Santiago Escuain 2009, per la traducció
©
Copyright SEDIN 2011 pel format electrònic -
www.sedin.org. Aquest
text pot ser reproduït lliurement per a fins no comercials, tot
citant
la font i l'adreça de SEDIN, autor i traductor, i aquesta nota
íntegrament.
Ens
pot escriure per correu a:
