Danny
Faulkner, Ph.D.[*]
El
Big Bang, el Multivers i altres contes sobre l’espai exterior
Existeixen
dos malentesos comuns pel que fa a l’evolucionisme. El primer és
que molta gent
creu que Charles Darwin va donar origen a
la idea de
l’evolució. Això no és cert, perquè les
idees evolucionistes han abundat des de
temps tan remots com l’antiga Grècia. De fet, a part d’un
Déu transcendent, l’evolucionisme
sembla ser l’explicació més versemblant per a l’origen
del món.
El que Darwin va fer va ser publicar els
elements de la
moderna teoria de l’evolució biològica, la
descendència amb modificació
(variació) i la supervivència dels més aptes per a
la selecció de variacions
avantatjoses.
El
segon malentès és que l’evolució només
s’aplica a la biologia. Les primeres
incursions del pensament evolucionista es van donar en el camp de la
geologia
dècades abans de la publicació per Darwin
de L’Origen de les Espècies. Això
va
introduir el concepte d’uniformisme, o
actualisme,
exigint la postulació d’immenses eres per produir les formacions
geològiques
que veiem en l’actualitat, la qual cosa va constituir un rebuig radical
de la
geologia diluviana que havia dominat des
dels temps
de l’antic Israel i abans. Aquesta acceptació del temps profund
va establir l’escenari
per a una acceptació generalitzada dels escrits de Darwin.
L’obra de Darwin, al seu torn, va obrir
de bat a bat
les portes a que l’evolucionisme impregnés totes les humanitats,
com la
història, el dret, la sociologia, la psicologia, etc.
A més de les ciències
de la terra i
de la vida, l’astronomia ha quedat molt influïda per
la teoria evolucionista de Darwin. El rebuig
a reconèixer l’existència
de Déu i
la Seva acció en l’univers ha portat
a una reinterpretació de l’origen de moltes
característiques astronòmiques.
Durant quatre dècades, la teoria cosmològica dominant ha
estat el Big Bang, la
creença que l’univers va aparèixer sobtadament fa 13,7
mil milions d’anys en un
estat summament dens i candent, i que s’ha estat expandint des de
llavors. Cosa
curiosa, alguns cristians veuen la necessitat que el Creador
iniciï el Big
Bang, i per això usen el Big Bang dins de la seva
apologètica; però això passa
per alt almenys dos punts importants. Un és que el Big Bang no
és conforme al
relat de la creació al Gènesi,
i que difereix en
molts detalls com l’ordre dels esdeveniments. L’altre punt és
que els cosmòlegs han desenvolupat
últimament certes idees sobre
com l’univers va poder haver aparegut per si mateix, com una
fluctuació
quàntica o com part d’un multivers o com l’últim
esdeveniment en un univers
cíclic etern. Com succeeix amb qualsevol teoria evolucionista,
es tracta d’intents
d’explicar el món a part d’un Creador.
Segons
el model del Big Bang, l’univers va començar com a un gas
candent composat
totalment per hidrogen i heli amb només una petita quantitat de
liti. En
expandir-se l’univers, es va refredar, i finalment van començar
a formar-se estels
i galàxies. Els astrònoms no estan segurs de com va
començar això, però ja que
actualment veiem enormes quantitats d’estels i galàxies, raonen
que això és el
que va haver de succeir. La teoria més popular de
formació de galàxies és la
que diu que l’univers primitiu tenia regions més denses i menys
denses. Les
regions més denses tenien major gravetat i per això van
actuar com a llavors
gravitatòries per acumular més gas. Aquests enormes
núvols de gas es van
contreure per fi per formar les galàxies que veiem actualment.
Naturalment, els
científics no poden realment observar tal cosa. En l’interior de
les galàxies
es van formar els estels a partir de núvols de gas. No obstant
això, hi ha un
cert desacord en l’actualitat sobre si les galàxies es van
formar primer i
després es van subdividir en estels, o si els estels van formar
primer i
després es van aglomerar per formar galàxies.
En
tant que la major part de la matèria en l’univers és
hidrogen i heli, un petit
percentatge de la massa de l’univers es compon dels elements més
pesats, com
carboni, oxigen, nitrogen, calci i ferro, que trobem, en
abundància a la terra
i al cos humà. D’on procedeixen aquests elements més
pesats? Els astrònoms
creuen que els estels generalment produeixen energia en els seus nuclis
per
fusió de l’hidrogen a heli, i hi ha unes certes dades per
recolzar aquesta
teoria.
Usant
una teoria molt complicada basada en la nostra comprensió de la
física nuclear
(en moltes maneres una teoria ben fonamentada), els astrònoms
creuen que els
estels, en envellir, amb freqüència produeixen energia per
la fusió a elements
més pesats fins i tot incloent el ferro. Els astrònoms
creuen que els estels
més grans acaben la seva existència en titàniques
explosions anomenades
supernoves. Durant una supernova és probable que es produeixin
molts dels
elements més pesats que el ferro. Se suposa que les erupcions de
supernoves i
altres processos introdueixen en l’espai els productes de la
fusió nuclear, on
els elements de nou sintetitzats es barregen amb l’hidrogen i l’heli ja
presents allà. A partir d’aquest gas es formen noves generacions
d’estels, i el
procés es repeteix. D’aquesta manera, els astrònoms
creuen que els elements més
pesats amb què estem tan familiaritzats van acumulant-se en
successives
generacions d’estels.
La
majoria dels astrònoms creuen que el sistema solar es va formar
uns 9 mil
milions d’anys després del Big Bang. Un gran núvol de
gas, ara amb un petit
percentatge de matèria composta d’elements més pesats que
l’heli, es va
col·lapsar, encara que no és realment clar què
és el que va iniciar tal
col·lapse. Se suposa que la major part de la matèria va
caure cap al centre per
formar el sol. La petita porció restant es va reduir a un disc,
a partir del
qual finalment s’haurien format els planetes, satèl·lits,
asteroides i cometes.
La matèria al disc, se suposa, es va incorporar a partir de
fragments
microscòpics en petits conglomerats anomenats planetesimals,
encara que, una vegada més, no és clar com va
començar aquest procés. Una
vegada alguns planetesimals haguessin
crescut prou,
la gravetat dels mateixos hagués atret altres petits planetesimals
per anar formant els cossos que veiem avui en el sistema solar. Els
astrònoms
opinen en general que els planetesimals
que es van
formar a prop del sol van ser escalfats per la radiació del sol
primitiu, de
manera que els elements més lleugers es van desprendre. Els planetesimals allunyats del sol no van quedar
gaire escalfats
i per això van retenir molts dels elements més lleugers.
Aquesta és l’explicació
evolucionista de la gran diferència que es dóna entre els
planetes propers al
sol (els planetes terrestres) i els planetes allunyats del sol (els
planetes jovians).
Cosa
interessant, durant els últims anys els astrònoms han
descobert cents de
planetes extrasolars en òrbita al voltant d’altres estels. Tots
aquests
planetes plantegen desafiaments a la teoria evolucionista sobre la
formació
dels planetes, perquè els planetes extrasolars semblen ser jovians
però molt propers als seus estels associats, en contrast a
allò que veiem en el
sistema solar.
El
món
de l’astronomia postdarwinista ha vist l’aparició de nombroses
teories sobre
els orígens. Entre elles s’inclouen una sèrie de contes
del tipus «Una vegada ...»
sobre l’origen naturalista de l’univers,
de les galàxies, dels estels i d’altres estructures en el
cosmos, de l’evolució
química dels elements a partir de l’hidrogen i de l’heli, i de
l’origen de la
terra juntament amb el de la resta del sistema solar. En tant que Darwin no va abordar l’astronomia en els seus
escrits (no
obstant això el seu fill George va
ser un destacat
astrònom de la segona meitat del segle XIX), el seu llegat d’excloure Déu perdura en el
camp de l’astronomia.
La
major part de l’astronomia tracta de l’estructura de l’univers tal com
existeix
ara, i els científics creacionistes
estan plenament
dedicats a aquests estudis. No obstant això, els diversos
intents de part de
molts astrònoms d’excloure el Creador del Seu
cosmos
són senzillament insostenibles.
És
simplement de justícia donar el crèdit de la
creació a qui li és degut, així
com ho va fer el salmista en el Salm 8:3: «... miro els teus
cels, l’obra dels
teus dits, la lluna i els estels que tu has establert ...»
George Darwin
(1845-1912), fill de Charles
Darwin, va ser un conegut astrònom i professor a la
Universitat de Cambridge. La seva
especialitat era la interacció de les
marees de la terra, del sol i de la lluna, i el 1899 va publicar el
llibre més
autoritzat sobre aquesta qüestió, Les marees i fenòmens
relacionats en el Sistema Solar.
En la seva obra
va observar que la lluna està gradualment allunyant-se de la
terra en una lenta
espiral mentre que la rotació de la terra va perdent velocitat.
Això va portar George Darwin a
proposar la teoria de la fissió per a l’origen
de la lluna. És a dir, la terra primitiva tenia un moviment tan
ràpid de
rotació que una part de la terra va ser llançada fora
per formar la lluna, que va continuar allunyant-se en un moviment en
espiral.
Aquest escenari està farcit de problemes, i pràcticament
ningú no ho accepta en
l’actualitat, però es reconeix com potser la primera de les
teories modernes de
l’origen de la lluna.
Curiosament,
el que sabem del mecanisme que regeix la interacció de les
marees del sistema Terra-Lluna
i de l’actual taxa d’aquesta interacció suggereix que el sistema
Terra-Lluna no
pot tenir més enllà d’1,3 mil milions d’anys.
Naturalment, això està molt per
sota de la suposada edat de 4,6 mil milions d’anys del sistema
Terra-Lluna,
però no constitueix un problema per a una creació recent
de fa 6.000 anys.
Adalt un nivell
Torna a l'índex general
Torna
a la pàgina principal
* El Dr
Faulkner és Professor d’astronomia i física a la
Universitat de Carolina del Sud a Lancaster.
Citar aquest article: Faulkner, SR. 2009. The Big Bang, Multiverse, and
Other Tales about Outer Space. Acts & Facts. 38 (2): 28.
Aquest article es va publicar originalment el febrer de 2009.
«The Big Bang, Multiverse, and Other Tales about Outer
Space», Institute for Creation Research, http://www.icr.org/article/big-bang-multiverse-other-tales-about-outer-space
(accedit el 3 de març de 2009).
- Traducció de l'anglès:
Santiago Escuain
© Santiago Escuain 2009, per la traducció
©
Copyright SEDIN 2011 pel format electrònic -
www.sedin.org. Aquest
text pot ser reproduït lliurement per a fins no comercials, tot
citant
la font i l'adreça de SEDIN, autor i traductor, i aquesta nota
íntegrament.
Ens
pot escriure per correu a:
