SEDIN  

Servei Evangèlic de Documentació i Informació
línia sobre línia

||||||||||   Apartat 2002 - 08200 SABADELL (Barcelona) - SPAIN   ||||||||||


El Big Bang - una explicació insuficient per l'origen d'un univers estructurat


Danny Faulkner, Ph.D.[*]

El Big Bang, el Multivers i altres contes sobre l’espai exterior


Existeixen dos malentesos comuns pel que fa a l’evolucionisme. El primer és que molta gent creu que Charles Darwin va donar origen a la idea de l’evolució. Això no és cert, perquè les idees evolucionistes han abundat des de temps tan remots com l’antiga Grècia. De fet, a part d’un Déu transcendent, l’evolucionisme sembla ser l’explicació més versemblant per a l’origen del món.

El que Darwin va fer va ser publicar els elements de la moderna teoria de l’evolució biològica, la descendència amb modificació (variació) i la supervivència dels més aptes per a la selecció de variacions avantatjoses.

El segon malentès és que l’evolució només s’aplica a la biologia. Les primeres incursions del pensament evolucionista es van donar en el camp de la geologia dècades abans de la publicació per Darwin de L’Origen de les Espècies. Això va introduir el concepte d’uniformisme, o actualisme, exigint la postulació d’immenses eres per produir les formacions geològiques que veiem en l’actualitat, la qual cosa va constituir un rebuig radical de la geologia diluviana que havia dominat des dels temps de l’antic Israel i abans. Aquesta acceptació del temps profund va establir l’escenari per a una acceptació generalitzada dels escrits de Darwin. L’obra de Darwin, al seu torn, va obrir de bat a bat les portes a que l’evolucionisme impregnés totes les humanitats, com la història, el dret, la sociologia, la psicologia, etc.

A més de les ciències de la terra i de la vida, l’astronomia ha quedat molt influïda per la teoria evolucionista de Darwin. El rebuig a reconèixer l’existència de Déu i la Seva acció en l’univers ha portat a una reinterpretació de l’origen de moltes característiques astronòmiques. Durant quatre dècades, la teoria cosmològica dominant ha estat el Big Bang, la creença que l’univers va aparèixer sobtadament fa 13,7 mil milions d’anys en un estat summament dens i candent, i que s’ha estat expandint des de llavors. Cosa curiosa, alguns cristians veuen la necessitat que el Creador iniciï el Big Bang, i per això usen el Big Bang dins de la seva apologètica; però això passa per alt almenys dos punts importants. Un és que el Big Bang no és conforme al relat de la creació al Gènesi, i que difereix en molts detalls com l’ordre dels esdeveniments. L’altre punt és que els cosmòlegs han desenvolupat últimament certes idees sobre com l’univers va poder haver aparegut per si mateix, com una fluctuació quàntica o com part d’un multivers o com l’últim esdeveniment en un univers cíclic etern. Com succeeix amb qualsevol teoria evolucionista, es tracta d’intents d’explicar el món a part d’un Creador.

Segons el model del Big Bang, l’univers va començar com a un gas candent composat totalment per hidrogen i heli amb només una petita quantitat de liti. En expandir-se l’univers, es va refredar, i finalment van començar a formar-se estels i galàxies. Els astrònoms no estan segurs de com va començar això, però ja que actualment veiem enormes quantitats d’estels i galàxies, raonen que això és el que va haver de succeir. La teoria més popular de formació de galàxies és la que diu que l’univers primitiu tenia regions més denses i menys denses. Les regions més denses tenien major gravetat i per això van actuar com a llavors gravitatòries per acumular més gas. Aquests enormes núvols de gas es van contreure per fi per formar les galàxies que veiem actualment. Naturalment, els científics no poden realment observar tal cosa. En l’interior de les galàxies es van formar els estels a partir de núvols de gas. No obstant això, hi ha un cert desacord en l’actualitat sobre si les galàxies es van formar primer i després es van subdividir en estels, o si els estels van formar primer i després es van aglomerar per formar galàxies.

En tant que la major part de la matèria en l’univers és hidrogen i heli, un petit percentatge de la massa de l’univers es compon dels elements més pesats, com carboni, oxigen, nitrogen, calci i ferro, que trobem, en abundància a la terra i al cos humà. D’on procedeixen aquests elements més pesats? Els astrònoms creuen que els estels generalment produeixen energia en els seus nuclis per fusió de l’hidrogen a heli, i hi ha unes certes dades per recolzar aquesta teoria.

Usant una teoria molt complicada basada en la nostra comprensió de la física nuclear (en moltes maneres una teoria ben fonamentada), els astrònoms creuen que els estels, en envellir, amb freqüència produeixen energia per la fusió a elements més pesats fins i tot incloent el ferro. Els astrònoms creuen que els estels més grans acaben la seva existència en titàniques explosions anomenades supernoves. Durant una supernova és probable que es produeixin molts dels elements més pesats que el ferro. Se suposa que les erupcions de supernoves i altres processos introdueixen en l’espai els productes de la fusió nuclear, on els elements de nou sintetitzats es barregen amb l’hidrogen i l’heli ja presents allà. A partir d’aquest gas es formen noves generacions d’estels, i el procés es repeteix. D’aquesta manera, els astrònoms creuen que els elements més pesats amb què estem tan familiaritzats van acumulant-se en successives generacions d’estels.

La majoria dels astrònoms creuen que el sistema solar es va formar uns 9 mil milions d’anys després del Big Bang. Un gran núvol de gas, ara amb un petit percentatge de matèria composta d’elements més pesats que l’heli, es va col·lapsar, encara que no és realment clar què és el que va iniciar tal col·lapse. Se suposa que la major part de la matèria va caure cap al centre per formar el sol. La petita porció restant es va reduir a un disc, a partir del qual finalment s’haurien format els planetes, satèl·lits, asteroides i cometes. La matèria al disc, se suposa, es va incorporar a partir de fragments microscòpics en petits conglomerats anomenats planetesimals, encara que, una vegada més, no és clar com va començar aquest procés. Una vegada alguns planetesimals haguessin crescut prou, la gravetat dels mateixos hagués atret altres petits planetesimals per anar formant els cossos que veiem avui en el sistema solar. Els astrònoms opinen en general que els planetesimals que es van formar a prop del sol van ser escalfats per la radiació del sol primitiu, de manera que els elements més lleugers es van desprendre. Els planetesimals allunyats del sol no van quedar gaire escalfats i per això van retenir molts dels elements més lleugers. Aquesta és l’explicació evolucionista de la gran diferència que es dóna entre els planetes propers al sol (els planetes terrestres) i els planetes allunyats del sol (els planetes jovians).

Cosa interessant, durant els últims anys els astrònoms han descobert cents de planetes extrasolars en òrbita al voltant d’altres estels. Tots aquests planetes plantegen desafiaments a la teoria evolucionista sobre la formació dels planetes, perquè els planetes extrasolars semblen ser jovians però molt propers als seus estels associats, en contrast a allò que veiem en el sistema solar.

El món de l’astronomia postdarwinista ha vist l’aparició de nombroses teories sobre els orígens. Entre elles s’inclouen una sèrie de contes del tipus «Una vegada ...» sobre l’origen naturalista de l’univers, de les galàxies, dels estels i d’altres estructures en el cosmos, de l’evolució química dels elements a partir de l’hidrogen i de l’heli, i de l’origen de la terra juntament amb el de la resta del sistema solar. En tant que Darwin no va abordar l’astronomia en els seus escrits (no obstant això el seu fill George va ser un destacat astrònom de la segona meitat del segle XIX), el seu llegat d’excloure Déu perdura en el camp de l’astronomia.

La major part de l’astronomia tracta de l’estructura de l’univers tal com existeix ara, i els científics creacionistes estan plenament dedicats a aquests estudis. No obstant això, els diversos intents de part de molts astrònoms d’excloure el Creador del Seu cosmos són senzillament insostenibles.

És simplement de justícia donar el crèdit de la creació a qui li és degut, així com ho va fer el salmista en el Salm 8:3: «... miro els teus cels, l’obra dels teus dits, la lluna i els estels que tu has establert ...»

George Darwin, astrònom britànic, fill de Charles Darwin


George Darwin (1845-1912), fill de Charles Darwin, va ser un conegut astrònom i professor a la Universitat de Cambridge. La seva especialitat era la interacció de les marees de la terra, del sol i de la lluna, i el 1899 va publicar el llibre més autoritzat sobre aquesta qüestió, Les marees i fenòmens relacionats en el Sistema Solar.

En la seva obra va observar que la lluna està gradualment allunyant-se de la terra en una lenta espiral mentre que la rotació de la terra va perdent velocitat. Això va portar George Darwin a proposar la teoria de la fissió per a l’origen de la lluna. És a dir, la terra primitiva tenia un moviment tan ràpid de rotació que una part de la terra va ser llançada fora per formar la lluna, que va continuar allunyant-se en un moviment en espiral. Aquest escenari està farcit de problemes, i pràcticament ningú no ho accepta en l’actualitat, però es reconeix com potser la primera de les teories modernes de l’origen de la lluna.

Curiosament, el que sabem del mecanisme que regeix la interacció de les marees del sistema Terra-Lluna i de l’actual taxa d’aquesta interacció suggereix que el sistema Terra-Lluna no pot tenir més enllà d’1,3 mil milions d’anys. Naturalment, això està molt per sota de la suposada edat de 4,6 mil milions d’anys del sistema Terra-Lluna, però no constitueix un problema per a una creació recent de fa 6.000 anys.



  Adalt un nivell

  Torna a l'índex general

  Torna a la pàgina principal


* El Dr Faulkner és Professor d’astronomia i física a la Universitat de Carolina del Sud a Lancaster.

Citar aquest article: Faulkner, SR. 2009. The Big Bang, Multiverse, and Other Tales about Outer Space. Acts & Facts. 38 (2): 28.

Aquest article es va publicar originalment el febrer de 2009. «The Big Bang, Multiverse, and Other Tales about Outer Space», Institute for Creation Research, http://www.icr.org/article/big-bang-multiverse-other-tales-about-outer-space (accedit el 3 de març de 2009).


Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
© Santiago Escuain 2009, per la traducció
© Copyright SEDIN 2011 pel format electrònic -  www.sedin.org. Aquest text pot ser reproduït lliurement per a fins no comercials, tot citant la font i l'adreça de SEDIN, autor i traductor, i aquesta nota íntegrament.


Ens pot escriure per correu a:

SEDIN
Apartat 2002
08200 Sabadell
(Barcelona)
sedin.org@gmail.com

Índex:

Especial: Articles sobre 150 anys de Darwin

Índex de butlletins

Índex de línea sobre línea

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   
orígens

   
vida cristiana

   
bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquines Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)


Bandera
Union Jack
drapeau
Flagge

 

|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  
General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  
orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  
Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||


Bandera     Union Jack     drapeau     Flagge