UN esdeveniment històric, que podria tenir una transcendència similar a la de
la lectura del treball de Darwin l'any 1859, va tenir lloc al Museu Americà
d'Història Natural a la ciutat de Nova York el 5 de novembre de 1981, davant un
auditori de més de 1.000 científics que emplenaven l'auditori de gom a gom. Cosa
irònica, fou un altre anglès, el doctor Colin Patterson, paleontòleg i director
del Museu Britànic d'Història Natural, i director de la revista d'aquell museu,
qui va llegir un treball que desafiava de front tots els aspectes de la teoria
darwinista de l'evolució. El seu discurs pot certament enviar ones de xoc per
totes les estances del sistema científic establert, fent que la teoria de
l'equilibri puntuat, emesa per Gould i Eldredge l'any 1972, pugui esdevenir
relativament insignificant.
Aquest cop no es va oferir cap teoria alternativa; es va tractar sols i
exclusivament d'una crítica exhaustiva i erudita de la teoria de l'evolució, que
s'ensenya universalment a les institucions educatives per arreu del món. Encara
que va reconèixer que estava llançant un atac contra l'evolucionisme, posant-se
així del costat de creacionistes com Richard Owen, el doctor Patterson no va
indicar cap simpatia vers el model creacionista dels orígens, sinó que, de fet,
va fer retrets als creacionistes.
El tema de la conferència va ser «Evolucionisme i
Creacionisme», títol que, va dir ell, havia estat proposat
per Don Rosen, Conservador de Peixos del Museu Americà
d'Història Natural i un altre crític de l'Evolucionisme.
El primer punt esmentat va ser que era veritat que durant els
últims divuit mesos «l'hi havia estat donant voltes a
idees no evolucionistes, i fins i tot antievolucionistes.» I va
explicar per què: «Una de les raons per las que vaig
començar a adoptar aquesta postura antievolucionista, o
anomenem-la no-evolucionista, és que l'any abans vaig prendre
consciència de sobte que per més de vint anys havia
pensat que estava treballant d'una o una altra manera sobre la
qüestió de l'evolució. Un matí em vaig
despertar i m'havia passat quelcom durant la nit. M'en vaig adonar que
havia estat treballant en aquesta qüestió per vint anys i
que no hi havia res que sabés sobre ella. És un cop dur
haver poder estat equivocat tant de temps.»
Havia arribat a la conclusió que només pot haver-hi dues explicacions per
aquest fet. O bé hi havia quelcom que no anava bé amb ell, o havia quelcom que
no anava bé amb la teoria evolucionista. Evidentment, sabia que no era pas ell
el que anava malament, i això el va portar a sondejar la comunitat científica
per veure si hi havia d'altres que compartissin la seva mateixa observació.
Es va dedicar e fer-los una senzilla pregunta: «Podria dir-me vostè
alguna cosa que sàpiga de l'evolució, qualsevol cosa que sigui veritat?»
Va llançar aquesta pregunta al personal de geologia del Museu d'Història Natural
de Chicago, i l'única resposta que va rebre va ser «el silenci».
Ho va intentar amb els membres del Seminari de Morfologia Evolucionista de la
Universitat de Chicago, un cos evolucionista de molt prestigi, i tot el que va
aconseguir va ser «silenci», tot i que un dels seus membres va
observar, jocosament: «El que sí que sé es que no hauria d'ensenyar-se
als instituts.»
El doctor Patterson va dir que el seu segon tema era el creacionisme, i, tot
donant-li un tracte equilibrat, va dir: «Sabem que tampoc hauria
d'ensenyar-se als instituts.»
Continuant, va dir: «El text del meu "sermó" ve del llibre de
Gillespie, Charles Darwin and the Problem of Creation [Charles Darwin i
el Problema de la Creació], publicat per University of Chicago Press (1979).
Vull considerar la forma en que les dues visions alternatives del món,
l'evolucionisme i el creacionisme, han afectat o podrien afectar la
taxonomia.» Va assenyalar que Gillespie exposa que Darwin va dedicar molt
d'espai a combatre els arguments creacionistes, i que va intentar de reemplaçar
el paradigma creacionista per amb un altre que no deixava lloc a una causa
final. I després va dir: «Gillespie dona per suposat que Darwin i els
seus deixebles van tenir èxit en la seva tasca ... jo mateix vaig adoptar
aquesta postura fins fa uns divuit mesos. Llavors em vaig despertar i em vaig
donar compte que havia estat entabanat tota la meva vida, i que havia estat
acceptant l'evolució com si d'alguna manera fos una veritat
revelada.»
«Gillespie dona per suposat que
Darwin i els seus deixebles van tenir èxit en la seva tasca ... jo mateix vaig
adoptar aquesta postura fins fa uns divuit mesos. Llavors em vaig despertar i em
vaig donar compte que havia estat entabanat tota la meva vida, i que havia estat
acceptant l'evolució com si d'alguna manera fos una veritat revelada.»
Després que l'auditori es recuperés de la impressió, el doctor Patterson va
tornar a citar Gillespie: «L'antic epistema científic havia donat sanció,
o bé ho sembla així des de la nova perspectiva, a un pseudo-paradigma que no era
una teoria directora de recerca ... una antiteoria, un buit que tenia la funció
de coneixement però que, com van arribar a pensar més i més els naturalistes, no
comunicava cap coneixement.» Gillespie està aquí referint-se a l'antic
paradigma predarwinista, però el doctor Patterson va dir: «Podria ésser
aplicar amb la mateixa justificació a la actual teoria evolucionista.»
Per mostrar que la teoria evolucionista no és una teoria directora de recerca es
va referir a una cita que tant ell com Rob Brady havien fet servir de manera
independent i sense cap previ acord en una reunió el mes abans: «El valor
explicatiu de la hipòtesi de la descendència comuna es nul.»
Després va posar l'accent sobre el que acabava de dir,
amb aquestes paraules: «M'assembla que l'efecte de les
hipòtesis de la descendència comuna sobre la taxonomia no
ha estat solament el de provocar avorriment, no solament
l'absència de coneixement, sinó que crec que ha estat el
de donar un anti-coneixement positiu.»
Mentre que els membres de l'auditori es mantenien assentats plens de sorpresa
i callats, ell va continuar dient que l'evolució té funció de coneixement, però
que no en té gens. Va assenyalar la inexistència de cap contestació seriosa a la
seva pregunta: «¿Hi ha alguna cosa que em pugui dir sobre l'evolució? la
inexistència de respostes sembla suggerir que és veritat que l'evolucionisme no
ens comunica cap coneixement; si no es així, encara no m'ho han dit.»
Tot desenvolupant aquest punt, va seguir: «Tots
nosaltres tenim biblioteques plenes de llibres sobre l'evolució.
Tots hem llegit tones d'aquests llibres, i la majoria dels que estem
aquí n'hem escrit un o dos d'ells. ¿Com pot ésser
que ningú hagi llegit aquests llibres sense aprendre res d'ells?
¿Com pot ésser que jo hagi estat treballant vint anys en
el camp de l'evolució, sense aprendre'n res? El comentari que
dóna Gillpespie: "Un buit que té la funció de
coneixement, però que no en comunica cap", em sembla una
declaració molt precisa, molt idònia. Però a la
taxonomia apareixen parts del coneixement evolucionista amb els que ens
omplen els caps, a base d'afirmacions d'allò més general,
com: "Les eucariotes evolucionaren de les procariotes, els vertebrats
evolucionaren dels invertebrats", fins arribar a afirmacions més
específiques, com, "jo he evolucionat dels simis". M'imagino que
ara aquest grup se n'adona que unes afirmacions així concorden
de manera precisa amb la descripció de Gillespie: buits que
tenen la funció de coneixement, però que no en comuniquen
cap.» Va seguir després amb l'observació de que
això dóna evidència que «els atacs
més crus de Gillespie contra el creacionisme són, em
sembla, aplicables a l'evolucionisme.»
Es va referir a la revolució que té lloc en el present en el si del pensament
evolucionista sobre els mecanismes. Va dir: «Bé, la selecció natural està
essent atacada, i em sentit una multitud de teories alternatives. N'he sentit
quatre durant les últimes sis setmanes.»
Citant una altra vegada a Gillespie: «Amb freqüència, aquells que
mantenen idees creacionistes podrien argumentar que desconeixen els mitjans, i
que només afirmen els fets.» Patterson digué tot seguit: «I això
sembla resumir el sentiment que tinc en parlar dels evolucionistes d'avui dia.
Ells argumenten que desconeixen els mitjans de la transformació, però que només
afirmen els fets, sabent que l'evolució ha tingut lloc. Una altra vegada, ens
trobem amb dues postures difícils de distingir.»
Després va donar dues cites més de Gillespie:
«La suposada credibilitat de la teoria fou un senzill resultat de
la familiaritat.» I, «massa part del contingut de l'antiga
ciència era resultat d'intuïcions que en principi no eren
verificables, ni de manera directa, ni indirecta.» I hi va afegir
que això ens sona com cosa familiar, doncs que ho sentim una i
una altra vegada en la teoria evolucionista. L'auditori ja s'estava
quedant paralitzat per aquest moment, i quan va dir que l'evolucionisme
era una «fe», el doctor Eldredge, que estava dempeus prop
del magnetòfon, no va poder de deixar anar un jurament. El
doctor Patterson va dir, tot seguit: «Així, crec que mots
a aquest auditori reconeixeu que durant molts d'anys, si haveu estat
reflexionant una mica sobre tot això, haureu experimentat un
canvi des de l'evolució com coneixement a l'evolució com
fe. Jo sé que així ha estat per la meva part, i crec que
es així per una bona part dels que esteu ara aquí.»
La raó de l'evident resignació del doctor Eldredge era potser que sabia que
la seva organització, recentment posada en acció per combatre la amenaça
creacionista, ja no podria seguir la seva tàctica preferida, tot dient que el
paradigma creacionista havia de quedar exclòs de les aules dels col·legis degut
a que es basa en la fe. Degut a que destacats científics dels més importants
museus del món estaven admetent que no podien pas presentar cap fet concret en
favor de l'evolucionisme, el qual era inverificable tant de manera directa com
indirecta, i que havia d'ésser acceptat per la fe, es podria fer servir la seva
pròpia arma contra el seu propi paradigma.
El doctor Patterson va passar llavors al seu segon tema: «que
l'evolució no solament no comunica cap coneixement, sinó que sembla comunicar
anti-coneixement, un aparent coneixement perjudicial per a la
taxonomia.»
Va fer servir el que ell va anomenar una
«paràbola» per a il·lustrar aquest punt sobre
la controvèrsia dels anys 1861 i 1862 entre T. H. Huxley i
Richard Owen, un creacionista. Owen insistia que l'home era totalment
diferent dels simis. No podia ésser relacionat amb ells ni per
descendència ni per altres enllaços físics, degut
a que el cervell de l'home contenia un cert centre inexistent en els
simis. Huxley insistia que l'home estava relacionat amb els simis, i
que el cervell d'ells contenia un centre homòleg al centre
hipocamp de l'home. Ara, 120 anys després, Ernst Mayr,
l'evolucionista, insisteix que l'home és totalment distint dels
simis, perquè el cervell de l'home conté un cert centre,
el centre de Broca. Els papers s'han canviat. Bev Halstead va publicar
un article en el que anomena al doctor Patterson «un devot
deixeble de Richard Owen». L'únic comentari del doctor
Patterson va ser: «Que així sigui. La roda ha donat una
volta quasi completa.»
Va continuar llavors amb aquesta paràbola sobre el mateix tema: «Vull
fer-la servir per mostrar alguna cosa més sobre l'evolució com antiteoria que
comunica anti-coneixement. És perjudicial per a la taxonomia. ¿Què es el que
Mayr recomana? Recomana que l'home sigui mantingut en un grup elevat de
classificació, distint del dels simis. Mirem què és allò que el porta a fer
aquesta recomanació. És el seu aparent coneixement de l'evolució, que l'home ha
evolucionat a una velocitat excepcional. Aquests "fets" evolutius justifiquen la
inclusió de l'home en un grup de classificació elevat. Examinem a continuació la
conseqüència d'aquesta recomanació: L'home es posat apart en un grup de
classificació superior i els simis són deixats al caràcter de llur grup, un grup
mancat de caràcters i per això mateix sense individualitat ni realitat, i per
això mateix una abstracció que va més enllà de l'abast de la crítica.»
Aquesta anàlisi que fa el doctor Patterson dels circumloquis de Mayr és
excepcionalment lúcid. Ell compren molt bé el joc, perquè n'ha estat un
participant durant molt de temps, i sap molt bé a quins trucs s'ha de recórrer
davant la inexistència de sòlides evidències.
Aquesta anàlisi que fa el doctor
Patterson dels circumloquis de Mayr és excepcionalment lúcid. Ell compren molt
bé el joc, perquè n'ha estat un participant durant molt de temps, i sap molt bé
a quins trucs s'ha de recórrer davant la inexistència de sòlides evidències.
Com un exemple, va dir: «"L'home va evolucionar des dels simis". Això
hauria de dir alguna cosa sobre l'evolució. Em sembla que aquí tenim una altra
afirmació que te una aparença de coneixement, però que de fet no en dóna cap; es
tracta d'una peça d'anticoneixement derivada de la teoria
evolucionista.»
Després va donar una «segona paràbola», per demostrar que la
hipòtesi de la descendència comuna té una capacitat explicativa nul·la.
Mayr havia predit que hi hauria un genotip més compartit (gens) entre el
cocodril i algun altre rèptil que entre el cocodril i un ocell. Llavors
Patterson va presentar unes dades noves acabades d'obtenir el mes abans a Ann
Arbor sobre els aminoàcids en l'alfa-hemoglobina de l'escurçó, del cocodril i de
la gallina. L'alfa-hemoglobina conté 143 aminoàcids. L'escurçó i el cocodril
sols en compartien 8, o un 5,6 per cent, mentre que el cocodril i la gallina en
compartien 25, o un 17,5 per cent, i l'escurçó i la gallina en compartien 15, o
un 10,5 per cent. La teoria evolucionista prediria que els dos rèptils haurien
de compartir la major quantitat d'aminoàcids.
El doctor Patterson donava aquesta conclusió: «La teoria fa una
predicció, i la hem posat a prova, i la teoria queda falsada amb tota
precisió.» Però no està segur de si hem falsat les dades, la teoria, o el
coneixement que té Mayr sobre l'evolució.
Per mostrar que no es tractava pas d'un cas aïllat, va seguir amb diversos
exemples addicionals. La mioglobina té 153 aminoàcids. El llangardaix i el
cocodril en comparteixen el 10,5 per cent, el cocodril i la gallina el 8,5 per
cent, però el llangardaix i la gallina també en comparteixen el 10,5 per cent.
Una altra vegada, hi ha quelcom que va malament si el llangardaix i la gallina
han de compartir la part més mínima del genoma.
Després va fer servir l'alfa-hemoglobina per examinar
els mamífers, les aus i els cocodrils. L'home i el cocodril en
comparteixen el 7,7 per cent, el cocodril i les aus el 7,7 per cent,
però l'home i les aus en comparteixen un elevat 14,7 per cent.
«¿Què és el que passa aquí?»,
pregunta ell, per quant l'home i les aus haurien de compartir la
quantitat més petita de totes. «Després de tot, les
aus i els mamífers convergeixen cap endins de la zona
d'adaptació endotèrmica.» Després d'haver
explorat vàries solucions, arriba a aquesta conclusió:
«Així que, després de tot, el problema sembla de
veritat sense solució ... la predicció de Mayr ha quedat
falsada en aquest punt.» Encara que, com ja havia dit abans, la
falsació mai no és absoluta, perquè hom no sap
exactament què es el que s'ha falsat.
Després va examinar l'homologia a nivell de les proteïnes. Les proteïnes són
els productes dels gens. «Aquí, el concepte de homologia queda molt
generalitzat. En primer lloc, ens trobem amb el problema de la pluralitat.
Pluralitat és el mot que donen els que estudien les seqüències de
proteïna a la relació entre els productes genètics que consideren com resultats
de la duplicació genètica. De manera que la pluralitat es la versió molecular de
l'homologia serial en la morfologia. La diferència rau en que a la morfologia
hom pot estar prou segur de que s'ha arribat a la analogia serial degut a que es
té l'ontogènia en la que es pot observar si és que es tracta realment de
duplicacions, o d'alguna cosa nova. Però en el cas de les seqüències de proteïna
i aquesta qüestió de la pluralitat genètica que s'infereix, la duplicació que
hom infereix és en certa manera negativa, doncs no hi ha manera de
investigar-ho. Em sembla a mi que sovint s'invoca la duplicació genètica
senzillament per deixar de banda totes les dades. Quan es preparen dues
seqüències de proteïna com un tot en lloc d'aminoàcid per aminoàcid, la
homologia esdevé, pel biòleg molecular, un concepte purament estadístic ... Però
aquí ens trobem amb el problema de si l'aminoàcid és realment el mateix. Degut a
la redundància del codi genètic, només hi ha dos aminoàcids dels vint, el
triptòfan i la metilamina, que són codificats per un sol codó. Tota la resta són
codificats per dos o més codons. Així, tenim sols dos aminoàcids que són sempre
els mateixos en termes del codó que els va codificar, i són els aminoàcids més
infreqüents. Representen menys del 2 per cent de la seqüència mitja. Tots els
demés aminoàcids són codificats per dos o més codons, de manera que a nivell
dels aminoàcids, al de les proteïnes, al del producte genètic, no es pot
tractar, o amb prou feines, com si això reflectís una homologia al nivell de
l'ADN. S'estan fent suposicions. Així que, a nivell de producte genètic,
l'homologia esdevé un concepte més aviat nebulós.
El doctor Patterson compara l'ADN dels mitocondris en l'home, el ximpanzé, el
goril·la, l'orangutan i el gibó. Es pot construir un arbre en base de les
quantitats, fent servir un programa d'ordinador, però «aquestes
quantitats no sorgeixen en absolut de les dades ... Es tracta d'un programa que
suposa que l'evolució és certa, i que mana a l'ordinador que faci un arbre. Així
que la meva pregunta serà: ¿De què ens parla aquest arbre? ¿Ens està dient
alguna cosa sobre la natura, o alguna cosa sobre la teoria
evolucionista?»
Així, arriba a la següent conclusió: «Un últim punt; a aquest nivell,
el nivell de l'ADN, tenim també el problema de l'homologia. ¿Quin significat té
la homologia en termes d'ADN? El procés d'alineament és el mateix amb la
seqüència de proteïnes; es tracta de quelcom purament estadístic, però degut a
que en l'ADN tenim solament quatre possibles nucleòtids en una posició
determinada, esperem una coincidència d'un 25 per cent per el mer atzar. Entre
aquestes cinc espècies estretament relacionades tenim solament una coincidència
d'un 7 per cent. Això ens deixa un 45 per cent de variació per acomodar tots les
altres eucariotes. Crec que els problemes amb l'alineament de l'ADN són molt
difícils.»
En aquest treball, el doctor Patterson ha pronunciat la sentència de mort
sobre el domini hegemònic per part del paradigma evolucionista sobre la
comunitat científica i sobre l'educació pública. Degut al seu prestigi i al
d'altres científics que estan d'acord amb ell, aquestes esteses crítiques no
poden pas ésser deixades olímpicament de banda, especialment degut a que no es
tracta pas d'un creacionista, i que per això mateix no té motius que poguessin
induir-lo de manera particular contra l'evolucionisme. De fet, degut a que ha
estat un creient i practicant de tota la vida dins el si d'una activitat de
recerca orientada per l'evolucionisme, sí que hagués pogut tenir, en canvi, un
motiu intens per defendre l'evolucionisme, en lloc d'admetre que l'hagin
entabanat. Tots sabem que qualsevol persona normal farà grans esforços per
protegir la seva imatge i per defendre el seu sistema de creences. El doctor
Patterson es digne de ésser apreciat per adoptar una postura antievolucionista,
exposant-se amb això de manera inevitable a l'escarn de part dels seus
col·legues en el sistema acadèmic. Cada vegada es veu amb més claredat l'error
fonamental del sistema evolucionista, i la veritat sobre els Orígens.
És indubtable que els evolucionistes voldran saber què és el que aquella nit
va produir el despertar del doctor Patterson. Bé podria ésser una coincidència,
però l'any 1979 l'autor d'aquest article li va donar al doctor Patterson les
obres The Creation-Evolution Controversy [La Controvèrsia
Creació-Evolució], de R. L Wysong, i Evolution? The Fossils Say No!
[Evolució? Els Fòssils diuen No!), de D. T. Gish.
Adalt un nivell
Torna a l'índex general
Torna a la pàgina principal
Nom original del fitxer: Colin Patterson Català.rtf - preparat el
dimarts, 7 octubre 1997, 10:51
© SEDIN 1997
