Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
UN mestre
a Santa Mònica decidí escriure sobre la
qüestió de l'alcoholisme per la seva dissertació de
doctorat a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. Per
guanyar un doctorat, hom ha de fer una contribució en el camp
del coneixement. Quant a això, es trobava amb un problema.
«Què és el que podria conèixer jo que sigui
nou sobre l'alcoholisme», pensà, «quan la gent s'ha
estat emborratxant durant milers d'anys?»
Va lluitar amb aquest problema i va arribar a una possible resposta.
Va reflexionar: —Si trobo el denominador comú en els casos de borratxera,
potser podria descobrir la causa de l'alcoholisme?
—Bona idea! —li va dir el seu professor—. Treballa en això.
El fet de que ell mateix era un abstemi total li representava un altre
problema. Llavors va recordar un vell del barri baix, borratxo ocasional, que es
va oferir a fer-li tota la investigació a canvi només de les matèries
primes.
Els informes vingueren un darrere l'altre d'aquell actiu investigador. El
dilluns es va emborratxar amb whiskey i soda; el dimarts es va emborratxar amb
brandy i soda; el dimecres es va emborratxar amb rom i soda; el dijous es va
emborratxar amb ginebra i soda, i el divendres es va emborratxar amb vodka i
soda. I així va continuar la cosa.
Johnson es va fer la pregunta: —Doncs, què és el que el fa emborratxar? Ha
d'ésser el denominador comú: La soda!
Això il·lustra burla burlant la insensatesa de les fal·làcies. Hom pot
arribar a conclusions en base d'un comú denominador, però altres factors no
poden pas ésser ignorats. La causa de la borratxera és l'alcohol, no la
soda.
I així succeeix amb algunes de les fal·làcies en les quals hom cita
científics contra la fe. Quan hom les sent, sonen convincents; però són
totalment falses, i els principis involucrats exigeixen una revisió total.
Durant l'hivern, Irkutsk és una metròpoli gris però activa al llunyà orient
de Moscou, a la zona asiàtica de Rússia. No està pas gaire al sud de la latitud
dels llocs habitats més freds de la terra. Vaig estar content de no passar massa
temps als carrers, però em vaig entretenir visitant la universitat.
Havent-me concentrat en geografia i geologia pel primer any de postgraduat,
estava interessat en veure el fascinant Llac Baikal de Sibèria, que estava a
prop, tan gran com tota Suïssa, i d'una profunditat de més d'un quilòmetre i
mig.
Saixa Sergeievitx Samarin,1 un estudiant
d'idiomes de la universitat amb un sorprenent accent d'Oxford, va ser designat
per portar un grup nostre a Baikal. Vaig decidir de fer conversa amb Saixa
Sergeievitx, amb l'esperança de dirigir la xerrada a qüestions espirituals més
que materials.
Abans de gaire estàvem parlant de qüestions científiques, pel que vaig
introduir una observació provocativa sobre ciència i fe. Saixa, com tots els
bons guies d'Intourist, havia rebut instruccions de no ficar-se a parlar amb els
turistes sobre qüestions religioses alguns d'aquests visitants estaven
condicionats per conceptes passats de moda en educació, i una observació massa
brusca podia ferir els seus sentiments. Però amb un turista educat i amistós,
Saixa va pensar que podria comunicar-s'hi.
LA CIÈNCIA REFUTA
—Però, —va respondre ell—, ¿és que ningú amb una educació científica creu
en Déu, avui dia?
—¿Tu tens una educació científica? —li vaig fer.
—No —em va contestar—. Però he estudiat un xic de ciència. El meu interès
es centra en la literatura, però vaig fruir estudiant alguns cursos de ciència.
—Jo també —li vaig assegurar—. He estat interessat en la ciència tota la
meva vida. Però no estic pas conscient de cap argument científic contra el
concepte de Déu.
—Saixa va quedar atònit.
—Ho diu seriosament? —em va preguntar.
—I tant!
Vam caminar dificultosament per la neu, una mica apartats dels altres
turistes i del xofer. Vaig reprendre la conversa:
—Saixa, ¿estaries d'acord en què durant els últims setanta anys i escaig els
científics han descobert milers de fets?
S'ho va pensar un temps, interessat a pesar d'ell mateix, però buscant algun
possible llaç en aquella pregunta innocent.
—¿Em podries mencionar un fet descobert d'aquests que contradigui el
concepte de Déu?
Saixa no va pas contestar. Li vaig fer broma amb alguns suggeriments
faceciosos, i ell els va excloure, i va acceptar que els científics no havien
pas descobert un sol fet que contradigués el concepte de Déu.
—Molt bé —vaig prosseguir—: Estaries d'acord en què durant els últims
setanta anys i escaig els científics han proposat milers de teories per explicar
aquests fets?
Saixa hi va estar d'acord. Li vaig assenyalar que algunes teories han estat
descartades, com el concepte que les ones de ràdio eren transmeses a través de
l'èter; i que algunes estaven en suspens, per manca d'evidència; però moltes
havien estat adoptades com a hipòtesis de treball.
—¿Hi estàs d'acord, Saixa, que els projectes espacials russos i americans es
basen en les mateixes teories científiques?
Va assentir.
—Molt bé, doncs —vaig continuar—: Em podries assenyalar una sola teoria
científica que contradigui la idea de Déu?
Saixa va llançar una potada a la neu mentre reflexionava. Per fer-li broma,
li vaig suggerir:
—¿Què t'assembla la gravitació? ¿Contradiu aquesta teoria l'existència de
Déu? Si ho fa, ¿com m'expliques que Sir Isaac Newton, que va proposar la teoria,
creia ell mateix en Déu?
Saixa va protestar ràpidament:
—Però senyor, això va ser fa tres-cents anys, quan tothom creia en Déu. Era
el normal, llavors.
—Molt bé —li vaig fer—. Considerem el segle vint. Moltes persones
consideren Albert Einstein com el més gran científic del segle vint. Ell va
proposar la teoria de la relativitat. Va suggerir tot tipus de proves per la
seva validesa, i avui dia està generalment acceptada. ¿Contradiu aquesta teoria
l'existència de Déu? I si ho fa, ¿com m'expliques el fet de que l'Albert
Einstein professava creure en Déu a la seva manera?
Una altra vegada Saixa no em va respondre. Estava pensant que
em suggeriria, com un jove americà havia suggerit, que la «cosmologia de
l'estat constant la idea que l'univers és etern i auto-sustentant anul·lava la
idea de Déu; i jo estava igualment llest per a citar-li que «aquesta
especulació no ha produït cap evidència observable fins ara.» Però Saixa
es va quedar callat, suggerint que els científics soviètics estaven més donats a
la teoria del «big-bang» de l'univers en expansió.2
Finalment, Saixa Sergeievitx Samarin va fer una rialla nerviosa. Va esmentar
una història molt repetida:
—Quan els nostres cosmonautes van tornar d'orbitar la terra, va recordar, un
d'ells va dir que havien estat mirant amb tota atenció buscant Déu allà dalt, ¡i
que no l'havien vist per enlloc! Això va fer trontollar alguns dels nostres
vells creients.
—Però no pas creients instruïts —vaig protestar jo—. Em sento molt sorprès
que un rus educat, cosmonauta o no, pensi tan sols de buscar a Déu en òrbita al
voltant de la terra. ¿En quina mena de Déu es pensen que creuen els cristians,
llevat dels infants?
»La ciència és neutral vaig prosseguir quan es tracta
de la fe religiosa, però això no vol pas dir que els científics siguin sempre o
sovint neutrals. Un dels nostres més grans científics fou Arthur H. Compton. Un
parell de pàgines a l'enciclopèdia estan dedicades als seus descobriments.
Deixa'm que et citi el que ell va dir: «La ciència és l'aguait del
propòsit de Déu en la natura. La mateixa existència de l'esbalaïdor món de
l'àtom i de la radiació assenyala a una creació plena de propòsit, a la idea que
hi ha un Déu i un propòsit intel·ligent darrera de cada cosa.»3
LA CIÈNCIA INVALIDA
Taixkent, la metròpoli de l'Àsia Central Soviètica, va resultar ser una
ciutat força interessant, destinada trist és dir-ho a ser destruïda per un
terratrèmol poc després de la meva visita.
Vaig trobar una mestra d'escola uzbeka, cautelosament disposada a tenir una
conversa. Vam començar tractant de la cultura uzbeka. Finalment, li vaig parlar
sobre la meva conversa amb un estudiant d'Irkutsk. La senyora Khoja tenia
evidentment antecedents musulmans, però havia estudiat a Taixkent en rus i a
Samarkanda en Uzbek. Va fer aquesta aguda observació:
—Senyor, no seré jo tan ximpleta com per dir que la ciència contradiu la
idea de Déu; però la ciència ho explica tot, i això fa supèrflua la idea de Déu.
Gràcies a la ciència, no necessito Déu.
—La ciència ho explica tot? —li vaig fer, aixecant les celles.
—D'acord —em va contestar ella—: Limitaré la meva afirmació dient que la
ciència va de camí a explicar-ho tot.
—La ciència —li vaig suggerir suaument—, explica moltes coses que la gent
no instruïda atribuïa directament a Déu. Quan jo era un nen petit de quatre anys
vaig sentir el retrunyir del tro, i li vaig dir a la meva mare que Déu estava
movent els mobles allà dalt.
»Però, ho explica tot, la ciència? Entri a la meva cuina i pregunti'm:
"Per què està bullint la marmita?" Jo li contesto: "La marmita està bullint
perquè la combustió del gas produeix una calor que és transferida al fons de la
marmita, el qual, com que és un bon conductor, la transfereix immediatament a
l'aigua. Les molècules d'aigua s'agiten; giren pel voltant i fan un so, i
finalment passen a aigua en forma de vapor; i és per això que la marmita
bull".
»Llavors la meva dona entra a la cuina i li preguntes: «Per què
bull la marmita?» I ella et diu: «La marmita bull perquè et faig
un te.»
La senyora Khoja va riure de bon grat.
—Jo no li vaig dir pas per què bullia la marmita —vaig afegir-li—.
Li vaig dir com estava bullint la marmita. I la ciència no sap pas el per
què de res, sinó solament el com i el què.
—Comprenc el que vol dir, em va respondre la senyora uzbeka, però estic
segura que ha d'haver-hi una resposta.
—Miri-s'ho d'aquesta manera, li vaig dir: Els líquids generalment es
contreuen quan es congelen. La gran excepció és l'aigua, que s'expandeix quan es
transforma en glaç. Pregunti-li a un físic per què és així, i li dirà que no pot
pas explicar el perquè, però que coneix que és així com es comporta l'aigua. La
raó de que l'aigua s'expandeixi en gelar-se és que si no fos així, els mars,
llacs i rius es gelarien fins al fons, i això faria la vida impossible en aquest
planeta. ¿Té vostè una filosofia millor?
No hi ha cap problema en concedir tots els triomfos de l'empresa científica,
amb la limitació que cap d'ells no explica pas el «per què» de les
coses, sinó solament «com funcionen» i «què
són.»
LA CIÈNCIA FORAGITA
Un visitant de parla anglesa a la Unió Soviètica va proposar la tercera
fal·làcia pseudo-científica popular. A un hotel de Moscou, en presència d'un
pastor evangèlic rus, el professor i conferenciant Michaelson es va posar
inesperadament de costat del seu amfitrió ateu contra els dos creients a
taula.
—Estic disposat a concedir a l'acte —va dir—, que el nostre amic Orr està
totalment en el cert en dir que la ciència no refuta l'existència de Déu. I així
és exactament. Però cal afegir que tampoc la ciència demostra l'existència de
Déu. De fet, en aquesta qüestió tan important la ciència no ofereix cap
evidència de cap mena. Per això, en la total absència d'evidència, ¿per què
ningú ha de voler creure en una proposició que ni té recolzament ni està avalada
per res?
La fal·làcia del professor certament consistia en la superficial suposició
que l'única evidència que pot ser considerada és la científica. Però és evident
que hi ha altres menes d'evidència a més de la científica. També hi ha
l'evidència legal, l'evidència històrica, i d'altres menes que no tenen pas
demostració en un laboratori.
Els vaig explicar als meus amics russos:
—A Long Beach, una ciutat al sud de Califòrnia, van acusar un cert advocat
de l'assassinat de la seva dona i de l'amant d'ella. La seva coartada presentada
al tribunal deia que a la nit de l'assassinat ell estava a Las Vegas, a cents de
quilòmetres de distància, a les conegudes taules de joc.
»No va poder pas mantenir la seva coartada —vaig continuar
explicant—, i va ser sentenciat a cadena perpètua. Però pensem-ho: Què
necessitava per aconseguir l'absolució? Només dos testimonis. Calia que fossin
científics? No, sinó que n'hagués tingut prou amb dos persones sense cap
titulació acadèmica. Si hagués presentat un taxista i una cambrera, i el taxista
hagués afirmat que havia recollit aquell home a l'aeroport a les vuit del
vespre, i si la cambrera hagués dit que li havia servit una tassa de cafè a les
deu, hagués sortit lliure.
»Naturalment, el taxista i la cambrera haguessin estat sotmesos a un
interrogatori minuciós per confirmar o desacreditar llurs històries. Els experts
legals tenen la seva pròpia manera, tan sistemàtica com els científics en llurs
laboratoris, per avaluar l'evidència. Bàsicament, la fe cristiana està basada en
el testimoniatge de testimonis; la raó per la qual es va expandir tan ràpidament
per l'Imperi Romà és que hi havia més de quatre-cents testimonis oculars encara
vius un quart de segle després per a testimoniar que havien vist a Jesucrist viu
d'entre els morts.
—Potser alguns van creure llavors —digué Michaelson—, però això va ser fa
molt de temps.
—Però existeix l'evidència històrica —vaig afegir jo—. I existeix un
mètode històric per avaluar-la, el mateix que hi ha un mètode científic. George
Washington va creuar el Riu Delaware per sorprendre la guarnició Hessiana. I
ells estaven esperant Santa Claus, no pas Washington.
»No hi ha evidència científica d'aquesta acció militar. Un equip de
geòlegs a la riba del Delaware no trobaria cap evidència a les roques. Però hi
ha abundància d'evidència històrica: el diari de Washington, i els registres
dels exercits continentals i dels britànics.
I hom pot afegir que el relat dels Evangelis està més avalat avui pels
historiadors que mai. Les afirmacions que fa que han pogut ésser contrastades
han resultat ser certes. I té el ressò de la veritat.
A PESAR DE L'ADOCTRINAMENT
Els funcionaris em van informar que no hi havia Església Evangèlica a Kiev,
però van accedir després d'una subtil persuasió, i em van portar a la
congregació més propera.
Tanya Kiritxenka va venir de la universitat per fer-me de guia turístic. Era
una noia intel·ligent, sorpresa en veure que un graduat universitari fos un
creient evident. Finalment em va fer aquesta confidència:
—La setmana passada vaig pregar.
»Realment, va ser una ximpleria. Sóc atea, membre de la societat
anti-Déu a la universitat. Però la meva mare havia estat malalta i jo estava mal
preparada per un examen d'anglès. I vaig pregar: "Oh, Déu, per favor ajuda'm en
el meu examen." No va ser una ximpleria?
—Potser no —li vaig dir—. Com et va anar l'examen?
—Molt bé —em contestà—: Tenia la ment clara, la memòria em treballava bé,
i em van donar una bona nota.
—Potser el Senyor et va ajudar, després de tot!
—Miri —em contestà ella—: això és una ximpleria. Sóc atea i membre de la
societat anti-Déu, pel que si hi ha un Déu, ¿per a què voldria ell ajudar el seu
enemic?
—Vius amb la teva mare?
Em va dir que sí.
—Fas sempre el que ella et diu?
—No, ara sóc adulta. Prenc les meves pròpies decisions.
—De vegades complaus la teva mare? De vegades la fas patir?
—Sí, és veritat.
—Però la teva mare encara t'estima? Per què?
—Bé, ella em va portar al món.
—Déu encara t'estima, i encara més que ella.
Ella no em va respondre ni una paraula, però jo sabia que el missatge li
havia arribat. Vaig canviar de tema. Però, abans d'acomiadar-nos enmig de la
neu, ella em va dir:
—On és aquesta Església Evangèlica? M'agradaria sentir cantar el cor alguna
vegada —això és tot el que va gosar dir, perquè una denúncia per manifestar un
interès en religió li podria costar la feina.
NOTES
- 1. Els noms de les persones han estat canviats, i també els
dels llocs. Tornar al text
- 2. Paul B. Weisz, Elements of Biology, pàg. 432. Tornar al text
- 3. Veure també A. H. Compton, The Freedom of Man, pàgs.
75 i ss. Tornar al text
Font: Prairie
Overcomer, Septembre 1987, pàgs. 10-13, 23 (Three
Hills, Alberta, Prairie Bible Institute). Aquest article, publicat a l'esmentada
revista, fou condensat del primer capítol del llibre The Faith that Persuades (Harper
& Row, New York, NY. Copyright © 1977) pel difunt doctor J. Edwin
Orr.
Torna a l'índex general
Torna a la pàgina principal
Nom original del fitxer: 02 Fets i Fal·làcies.rtf - preparat el
dimarts, 7 octubre 1997, 10:51
© SEDIN 1997