s  

Leith Samuel

La impossibilitat de l'agnosticisme

Traducció de l'anglès: Santiago Escuain

EL PROFESSOR T. H. HUXLEY va introduir la paraula agnòstic als membres de l'ara inexistent Societat Metafísica l'any 1869. Escrivint un temps després, digué: «Quan vaig arribar a la maduresa intel·lectual i em vaig començar a preguntar a mi mateix si jo era un ateu, o teista, panteista, materialista, idealista, cristià o lliurepensador, vaig trobar que com més aprenia i reflexionava tant menys segur em sentia sobre la resposta, fins que a la fi vaig arribar a la conclusió de que no tenia res a veure amb cap d'aquestes denominacions excepte amb l'última. La majoria d'aquesta bona gent ... estaven ben segurs que havien atingut una certa «gnosis» —i que havien, d'una manera més o menys satisfactòria, solucionat el problema de la existència; en canvi, jo estava ben segur que no havia arribat a això, i tenia una convicció bastant intensa de que el problema era irresoluble. ... La majoria dels meus col·legues a la Societat Metafísica eren -istes d'una mena o altra ... pel que vaig meditar i vaig inventar el que vaig concebre com el títol apropiat d'agnòstic. Em vingué a la ment com a suggeridorament antitètic dels "gnòstics" de la història de l'església, que professaven conèixer tant sobre les mateixes coses que jo ignorava; i vaig aprofitar la primera avinentesa per a exposar aquest terme a la nostra Societat. Per a gran satisfacció meva, el mot fou acceptat.»

Una definició actualitzada d'un diccionari normatiu defineix com agnòstic a «un que nega que podem conèixer l'absolut o l'infinit, o demostrar o falsar res més enllà dels fenòmens materials de l'univers, encara que tals coses puguin existir.» Hom defineix l'agnosticisme com «la doctrina de l'agnòstic.»

Però no és infreqüent que la derivació etimològica i l'ús modern d'una paraula variïn. Molts de nosaltres som conscients del canvi radical que en castellà ha tingut la paraula «álgido», des de significar el punt més baix i fred d'una cosa, fins a significar el més roent i actiu. La paraula agnòstic també ha patit a mans dels seus usuaris. En el món estudiantil molts fan servir aquest adjectiu per referir-se a ells mateixos en un sentit absolut o condicionat, però és evident que li donen uns significats molt diversos. Hom no ha de tenir un gran discerniment per observar almenys tres categories o grups diferents d'agnòstics. Dels dos primers cal admetre que són unes postures perfectament racionals en què una ment lògica pot trobar una consistència provisional. Però no es pot pas dir el mateix de la tercera, que implica una més gran inhibició que qualsevol que pugui ésser resolta pro tempore. Ara bé, hi ha uns certs factors que, quan entren en la nostra consciència, fan impossible que mantinguem qualsevol d'aquestes posicions per més temps. És en aquest sentit que parlem de «la impossibilitat de l'agnosticisme».

Aquest grup, el primer en l'ordre de la nostra consideració, es caracteritza per una ignorància satisfeta, quasi reptadora. L'actitud d'una persona amb aquesta disposició mental troba expressió en frases com: «No ho sé, i, amb franquesa, no em preocupa gens. Estic perfectament feliç tal com sóc, i no tinc temps a perdre amb gent que vol interferir amb els plaers d'altres persones.» Si no fos tan ben educat, podria afegir, frívolament: «Ve's-te'n de passeig»; o, de manera seca: «Pren cura de les teves coses, i jo me'n prendré de les meves.» Però la seva actitud difícilment pot ésser interpretada com una negació de l'existència o validesa dels fets que no ha investigat de manera personal. Tot el que podem dir és que ho deixa tot de banda com a totalment irrellevant.

Aquesta persona és ignorant, i com més intel·lectual, més angoixat es troba davant de la seva ignorància. Cap altra branca del coneixement l'ha defugit com aquesta. En conversar amb algú que afirma conèixer, ell diu: «No ho sé, però estic disposat a investigar. ... No en tinc ni idea. Tu sí? Doncs digues-m'ho. Provaré qualsevol cosa una vegada.» Naturalment, ell s'ha trobat amb ministres i altres persones religioses de conducta inconseqüent, les vides dels quals no suporten cap comparació amb les d'alguns filantrops materialistes. Però, per la raó que sigui, el materialisme no l'atreu com acostumava a fer-ho en els temps en que pensava que era infal·lible i omniscient, i que ja hi havia «arribat»! Encara que fa grans esforços de tant en tant per a oblidar els enigmes de la vida, la veritat és que vol trobar resposta a preguntes com «Per a què estem aquí?» i «On anem quan sortim d'aquí?» sense perdre el seu interès en el «Com funciona?» i «Podem desmuntar-ho i comptar ... i observar ...?» Ja no es troba enredat per la fal·làcia de què una descripció és una explicació (una fal·làcia tan sovint no reconeguda en l'ensenyament popular de la teoria de l'evolució). L'acceptació crèdula d'aquesta teoria anteriorment l'havia portat a deixar de banda el concepte mateix d'un Creador que ho començà tot, lliure d'interferir en el món que ell va fer.

Aquí tenim la persona sobre qui ha caigut el mantell de Thomas Huxley. Afirma que no podem saber res de Déu ni del món sobrenatural. Hom no pot conèixer ni provar res fora del món material. Diu, de manera planera: «Jo no ho sé pas. Tu no ho saps pas. Ningú no ho pot pas saber.» Aquesta persona no és «indiferent». Es pren el seu agnosticisme més seriosament que molts cristians el cristianisme. I la seva vida externa podria fer avergonyir a alguns cristians professants si s'hi comparessin.

Els factors que possibiliten de parlar racionalment en termes de la «impossibilitat» de l'agnosticisme varien, naturalment, amb cada posició. Prenguem la primera. Arriba un dia en què els més despreocupats comencen a preocupar-se intensament. La proximitat de la mort fa que el més ardorós seguidor dels plaers s'assegui a pensar. Voltaire, que ha iniciat a tants en l'art de ridiculitzar qualsevol cosa que al·legui ser sobrenatural, xisclava en el seu llit de mort: «Oh Déu, salva'm. Jesucrist, salva'm. Déu, tingues misericòrdia de mi.» Thomas Paine, l'autor de L'Edat de la Raó, ens dóna un altre exemple. Durant la seva última malaltia fou constantment assistit per Mary Roscoe, de Greenwich, Nova York. Ell li va preguntar si mai no havia llegit cap dels seus escrits. Quan li va dir que només n'havia llegit una mica, li va preguntar quina era la seva opinió sincera, afegint: «d'una persona com vostè espero una resposta veritable.» Ella li va dir que quan era molt jove li havien donat el seu llibre L'Edat de la Raó, però que com més el llegia més deprimida i angoixada se sentia, i el va llançar al foc. «Desitjaria que tots haguessin fet com vostè,» li va contestar ell, «perquè si mai el diable ha tingut alguna mà en alguna obra, va ser en què jo escrivís aquest llibre.» Mentre que prenia cura de les seves necessitats, li va sentir dir una i altra vegada amb gran intensitat: «Oh Senyor! Senyor Déu!» o «Senyor Jesús, tingues misericòrdia de mi!» Sembla haver-hi bones raons per creure que unes retractacions per escrit de les seves anteriors idees van ser destruïdes pels seus antics amics després de la seva mort.1

La segona posició es troba amb una impossibilitat empírica. L'home que cerqui trobarà amb tota certesa, sempre que cerqui en el lloc i amb el mètode adequats. No esperem pas trobar els resultats de la nostra recerca penjats a la cabina telefònica més propera, per molt convenient —o torbador— que fos això! Però ens sentiríem frustrats si no els trobéssim exposats en el lloc aprovat o en el dia donat a conèixer. En qüestions de religió tenim paraules amb la més alta autoritat: «Demaneu, i us donaran; busqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran. Que tot aquell que demana, rep; i qui busca, troba; i a qui truca, li obren.»2 No podem demostrar ni refutar aquestes declaracions sense demanar, i no podem pas demanar sense rebre. Si pretenem que ja em demanat en va, no podem pas haver demanat rectament. Déu ha dit: «Em trobareu quan em buscareu de tot cor.»3

La tercera posició, la de l'agnòstic dogmàtic, ha d'ésser examinada més de prop. Generalment parlant, aquest home està ben basat en una aproximació científica a la vida que ell creu li deixa poc lloc per un Déu personal. Hom considera generalment que el mètode científic comença amb l'observació dels sentits. Però abans d'arribar a aquest punt he de fer moltes suposicions, com per exemple: Jo existeixo; els meus sentits funcionen de manera adient; tenen afinitat amb els dels anteriors observadors; les dades sensorials es corresponen amb la realitat; existeix una constància o consistència inherent en l'univers; i hi ha una unitat orgànica entre l'ahir, l'avui i el demà desconegut. Cap persona raonable objecta que el científic faci aquestes suposicions. Però cap científic pot reunir una quantitat aclaparadora ni concloent i dir: «Aquesta és la prova final.» Tot el que pot dir és: «Les meves suposicions semblen funcionar i donar una bona explicació dels fenòmens.» Ni la ciència ni la filosofia poden provar res de manera absoluta.

Ara bé, si el teòleg dóna una deguda deferència a les declaracions científiques tot i protestant contra un dogmatisme científic injustificable, té evidentment dret a esperar un respecte similar per a les suposicions en el seu reialme. Aquest respecte no hauria d'ésser negat. Sir Edmund Whittaker digué: «Quan, des d'un punt de vista purament intel·lectual, comparem els arguments per la existència de Déu amb les proves de la Teoria General de la Relativitat, jo diria que guanyen els teòlegs.» Però l'acusació que hom podria fer contra molts agnòstics d'avui dia és que ignoren olímpicament l'evidència i la tracten com no mereixedora de cap apreciació: aquesta és una actitud grosserament acientífica i injusta. Aquesta actitud només és comprensible a la llum de l'ensenyament cristià, que revela el gran abisme entre l'esperit del Crist i l'esperit de l'home natural, per ben educat, moral i refinat que aquest home sigui.4

Quan es tracta de coses materials som crèduls i sorprenentment babaus. Quan arribem al reialme de l'esperit, molts de nosaltres adoptem inconscientment una actitud que repudiaríem a l'acte si l'examinéssim a fons. El resultat és que venim a dir: «La meva ignorància és idèntica amb l'impossibilitat factual.» L'actitud raonable seria: «No ho sé, però estic disposat a confiar-me en mans d'algú que ho sàpiga,» com ho fem amb un cirurgià o amb un pilot d'aviació en les seves esferes respectives. Alguns de nosaltres que ens enorgullim de la nostra actitud racional davant de les coses som els menys racionals dels homes quan es tracta de les coses de Déu!

La ignorància és comprensible. La propaganda cristiana contemporània no és que sigui d'una qualitat superlativa. La mala disposició a recercar, o a acceptar la repulsa social de prendre posició com a cristià en una civilització neopagana són coses comprensibles. Però és molt difícil comprendre els qui pretenen tenir dret a dir que Déu no és cognoscible mentre que hi han dades que es neguen a investigar i més d'un experiment vàlid al que tenen por de sotmetre's.

N'hi ha que mantenen que no hi ha dades; que per la natura mateixa del cas és impossible tenir cap dada. No voldria suggerir que molts d'aquests estan suprimint l'evidència, perquè sé per experiència que la majoria, si no tots, són genuïnament desconeixedors. Per això, un dels motius d'aquest article és suggerir línies positives d'investigació.

Herbert Spencer, popularment considerat com un dels principals apòstols de l'agnosticisme, va pronunciar una sentència que tot home reflexiu ha d'acceptar. Va dir, amb tota la observació que mai ha existit per verificar les seves declaracions, que mai no s'ha ha sabut de cap ocell que volés fora dels cels, i que mai no s'ha sabut de cap home que pogués penetrar amb la seva ment finita el vel que cobreix la ment de l'Infinit. Per això, ell postulà, l'Infinit no pot ésser conegut per allò finit, el que vol dir que l'agnosticisme està sobre un fonament segur. Pensava, doncs, que la seva sentència està a prova de qualsevol fallida. Però la seva deducció és un non sequitur, basada en dades inadequades, i cal que la rebutgem. Ell infereix, sense cap base per això en la seva sentència, que l'Infinit és igualment incapaç de penetrar el vel. Això redueix el terme, Infinit, a un absurd. Un Infinit incapaç d'expressar-se a si mateix és menys capaç que els mortals finits, que estan fent-se sentir sempre —especialment els estudiants! I un Infinit que sigui capaç d'autoexpressió i que estigui conscient de la perplexitat i necessitat de l'home, però que no traspassi el vel, és menys compassiu que l'home mortal. Quin home romandria en un silenci velat si fos l'Infinit i sabés que una paraula de part d'ell resoldria mil complexos humans, integraria personalitats destrossades, adobaria vides trencades, portaria una llum anhelada a ments perplexes, i una pau guaridora a cors contorbats?

Però hi haurà qui dirà: Quin dret tenim a suposar que l'Infinit té personalitat, que hauríem, o que tan sols podríem, pensar en termes d'Ell en lloc d'Allò?

Aquesta objecció es pot confrontar de diverses maneres. Per exemple, és possible inferir que qualsevol Infinit existent ha d'ésser la Causa absoluta, sobirana, de totes les substàncies o gasos, àtoms o constituents finits. Per una miríade d'observacions coneixem que cap efecte és més gran que la seva causa corresponent —ni tan sols una reacció atòmica en cadena amb la seva corresponent devastació. Per analogia, aleshores, ¿sobre quina base racional podríem suposar que un efecte com el de la personalitat (la distinció suprema de l'home mortal en el món animal) fou produïda per una causa que mancava del que d'alguna manera aconseguí produir? Potser hom dirà que «l'Evolució explica això perfectament, sense admetre cap necessitat d'una Personalitat Creadora». Dades inadequades una altra vegada! La filosofia evolucionista no dóna lloc a un Déu personal, però fem distinció entre filosofia i fets científics. Els fets observables ens diuen molt sobre els processos de variació, però estan totalment callats sobre transformisme i orígens últims. Els únics fets científics que tenim són neutres, oberts a la interpretació cristiana o a la materialista.

Però anant molt més enllà de totes aquelles conclusions a les que hom pugui arribar o no mitjançant raonaments, tenim el fet que amb les nostres ments finites podem conèixer de l'Infinit solament allò que a l'Infinit li plagui revelar. I podem conèixer que l'Infinit és personal, no degut a cap argument ontològic ni teleològic, sinó pel fet de que l'Infinit s'ha revelat a Si (a Ell) mateix, exercint en una escala infinita els atributs de la personalitat. Existeix un Déu vivent. Ha parlat en la Bíblia. Vol dir el que diu, i farà tot el que ha promès, tant en misericòrdia per aquells que posen llur confiança en Ell com en judici contra aquells que es rebel·len. Ell s'ha revelat de manera suprema en l'encarnació, crucifixió i resurrecció del Seu Fill, Jesucrist. Ha actuat en la història. De fet, la Història està portada per Ell —i no és pas «la narració contada per un idiota ...» Ell va irrompre en el continu d'espai/temps que ha estat la seva pròpia idea, sotmetent-se a las limitacions que Ell ha imposat, i tornarà a irrompre en judici. Ell ha vingut al món que va fer. Jesucrist esdevingué veritable home, el Déu-Home. Ell, que ja existia en la forma de Déu en essència i que no va comptar el ser igual a Déu com quelcom a que aferrar-se tenaçment, sinó que va prendre la forma d'un servent, humiliant-se a Si mateix, esdevenint obedient fins a la mort —i mort de la creu.5 ¿És raonable rebutjar el fet de la complexa persona del Crist perquè no tingui jo una filosofia per explicar-ho?

Charles Bradlaugh, un dels principals conferenciants agnòstics del segle passat, insistia constantment: «No tenim cap baralla amb Jesucrist, només amb els cristians.» En els seus dies a la terra, els Seus enemics no van trobar cap delicte en Ell, tot i que Ell havia fet les més formidables declaracions sobre Ell mateix. Ell va afirmar la seva autoritat per perdonar pecats i per decidir el destí de tota la humanitat. ¿Per què van ser ells incapaços de convèncer-lo de pecat? Perquè mai no va pecar de fet ni en pensament i perquè en Ell no hi havia pecat ni en embrió. Un home sense pecat! L'únic home sense pecat que el món ha mai conegut! No és pas sorprenent que Ponç Pilat digués: «Heus aquí l'Home»! Però de cert que la mort i la corrupció no hagueren tingut cap dret sobre aquell home sense pecat. Exactament. No en tenien cap. Fou per nosaltres que va anar a la mort —voluntàriament. La mort no tenia cap dret sobre Ell perquè Ell no va pecar. Ell era el Fill Etern, el gran Creador i Sustentador de l'univers, la Causa Infinita de totes les coses finites. Però no va pas venir a aquest món per fer-nos una exhibició de poder: va venir a mostrar-nos l'amor en acció, així com en paraula. Va guarir els malalts. Va confrontar desordres psicològics i espirituals que segueixen deixant perplexos els nostres experts. Va restaurar la vista, la parla i l'oïda. Fins i tot va ressuscitar morts. La seva obra culminant fou posar la Seva vida i tornar-la a prendre.6

Aquestes coses esdevingueren a Palestina. I hom necessita menys fe per creure que van succeir i que van ser registrades per homes senzills, que per creure que mai van succeir però que aquests mateixos homes senzills van inventar el meravellós caràcter de Jesús, atribuint-li miracles imaginaris.

Negar, amb Hume, la possibilitat de miracles, pot estalviar-nos el treball d'examinar l'evidència, però no és pas en absolut un camí de sortida per totes les dificultats. Aquesta supressió crea més qüestions que no pas en respon. Abandonar els prejudicis i admetre la naturalesa provisional de les nostres anomenades lleis fixes constitueix una aproximació molt més veritablement científica. La ment humana té els seus límits, i cal que l'home modern ho admeti.

Déu no és pas incompetent. Ell es pot revelar a Si mateix. El qui va dissenyar la parla no és pas inarticulat. Ipse locutus est! No és pas immoral. Coneixent la necessitat de l'home, Déu s'ha revelat a Si mateix. Ha revelat parts de la Seva ment per mitjà dels Seus profetes. Ha proclamat tant de la Seva ment com li cal conèixer a l'home per mitjà de la vida i dels llavis, dels fets i de la mort, resurrecció i ascensió de Jesucrist, el Seu Fill i la Seva imatge expressa, qui va dir: «Qui m'ha vist a mi, ha vist el Pare», i, «Qui em rebutja a mi i no acull les meves paraules, ja té qui el condemni: la paraula que he predicat, aquesta el condemnarà el darrer dia; perquè ... el Pare que m'ha enviat, ell mateix m'ha prescrit el que havia de dir i de predicar.»7

«Però es que jo no crec pas que Déu hagi parlat», algú objecta: «Mai no l'he sentit parlar.» El no haver sentit una transmissió no demostra que no existís. Deixar una conferència no és el mateix que el que una conferència no hagi estat donada. El fet que vam anar a una conferència però que no vam entendre res, no demostra pas que el conferenciant no sabés de què parlava! I el fet que hàgim descuidat la Bíblia i que mai no hàgim extret gaire de la petita secció que hàgim llegit, no vol pas dir que Déu no ha parlat en la Bíblia. Hi ha una immensa diferència entre cremar-se les celles abans d'un examen en un curs de religió i llegir per escoltar el que Déu ens hagi de dir. La principal dificultat amb això últim resideix en el reialme de la voluntat més que no pas de l'intel·lecte. Hem d'estar disposats a fer el que Déu diu quan el sentim parlar.11 Però molt sovint ens n'anem pels nostres propis camins, i volem continuar anant-hi. I no volem que el cristianisme interfereixi amb el nostre programa. Inconscientment demostrem que la Bíblia diu la veritat en una qüestió principal, perquè aquesta és la imatge que la Bíblia ens dóna de l'home —no la perspectiva utòpica, progressista, de la recent filosofia humanista!

«Però», protestem nosaltres, «tenim por de confiar-nos totalment a algú de qui sabem tan poc.» La ignorància pot semblar una excusa plausible, però no és necessari romandre en la ignorància. Les dades estan a disposició: evidència històrica dels fets sobre Jesucrist, evidència literària pel que respecta als documents que registren els fets, evidència psicològica respecte als Seus deixebles —i evidència experimental respecte a nosaltres mateixos, tal com som ara i tal com podem arribar a ser en contacte amb Ell—, totes aquestes branques d'estudi estan obertes a la nostra recerca més acurada. Però, quines d'aquestes aproximacions hauria d'emprendre el no especialista per començar? Cosa ben estranya, la resposta és: Cap. Poden ésser força útils i profitoses més endavant, però hauríem de començar per la més important de totes les evidències, la que ha de veure amb la identitat de Jesucrist. Ell és la dada del cristià. Cap convicció de segona mà no ens podrà donar satisfacció aquí. Ens és possible conèixer, de manera personal, que el profeta de Natzaret era i és el Fill de Déu.

Un petit document, inspirat per Déu, fou produït per l'apòstol Joan. Fou escrit de manera especial per a aquells que no estan segurs de què Jesús és el Crist, el Fill de Déu, i que per això mateix tenen por de confiar en Ell. N'hi ha molts que han vist com els seus prejudicis i escepticisme es desfeien en llegir aquest document. El meu pare va ser portat de l'escepticisme jueu a la fe cristiana mitjançant la lectura de l'Evangeli escrit per Joan —i actuant en conseqüència al que llegia. Es podrien citar una multitud innombrable d'altres exemples.

Un dels més antics dels escèptics, Tomàs el Dídim, va dir: «Ressuscitat! Jesús viu una altra vegada! Si no ho veig, no ho crec! Si no veig a les Seves mans els senyals dels claus, i no fico el meu dit al senyal dels claus, i no fico la meva mà al Seu costat, no creuré.» Joan registra que, confrontat amb el Crist ressuscitat, Tomàs va caure als Seus peus exclamant: «Senyor meu i Déu meu.»12

Joan va anticipar que els seus lectors podrien dir: «Això ja li va anar bé a Tomàs! És clar que ell podia creure, confrontat amb una evidència així! I per què no tenim nosaltres unes evidències semblants? Intentar creure només serveix per a intensificar els nostres dubtes.»

La resposta als dubtes és els fets, i aquí, diu Joan, tenim els fets. Exposa't a ells. Déu et parla per mitjà d'ells. Llegeix-los, i torna'ls a llegir, com si la teva vida depengués d'això; perquè, en el sentit més profund de tots, així és. Aquí es troba el secret de la vida eterna.13 Descuidar el secret és descuidar la vida.

Però mentre llegeixes, tingues en ment que no estàs merament estudiant un tema com qualsevol. Un Déu vivent que pot donar satisfacció als anhels del cor humà no és, certament, un subjecte merament passiu de la investigació humana. Per molt escèptic que siguis, segurament que podràs dir: «Oh, Déu, si hi ha Déu, mostra'm la veritat sobre Tu mateix mentre llegeixo.» Alguns podran dir que han llegit aquest Evangeli i que no hi han trobat res. Encara he de trobar una persona així que no estigués decidida a no trobar res. Déu dóna llum als qui estan disposats a obeir-la; però no condescendirà a donar satisfacció al nostre intel·lecte amb llampecs d'il·luminació irrellevant. Si estàs disposat a fer la voluntat de Déu, en anar perseverant en la lectura, vindràs a ser conscient que estàs en la presència d'una personalitat real, vivent, que s'evidencia a Si mateix com absolutament digne de confiança. Ell et crida a que et tornis d'una vida auto-centrada i dels ídols del materialisme modern14 i a què et confiïs a Ell i a què el segueixis fins a la fi. Ell ens demana la nostra adhesió, no pas la nostra admiració.

Molts científics contemporanis han perdut el camí en pensar que han estat posats sols per a ser amos de la natura, mentre que la seva natura podia quedar sense ésser dominada degut al seu descuit de no esdevenir servents de Déu —el Creador de la natura. Quin contrast amb Kepler! «Jo penso els pensaments de Déu darrera d'Ell», digué. I amb Sir James Simpson: «El més gran descobriment que mai vaig fer és que jo era un gran pecador, i Crist un gran Salvador»; i amb Sir Ambrose Fleming: «No hem d'edificar sobre les arenes d'una ciència incerta i sempre canviant ... sinó sobre el penyal de les Escriptures inspirades.» La multitud de científics escèptics que mai han obert llurs cors a la veritat de Déu no pesen pas més que el testimoni d'un home que s'ha humiliat i cridat a Déu per rebre enteniment i que ha trobat la veritat de Jesucrist.

Si encara persistim a dir que Déu és incognoscible, llavors estem obligats o bé a negar la historicitat de les dades sobre Jesucrist, o, si hom accepta els registres com a veritables, a qualificar-lo com un enganyador sense principis. També ens veiem obligats a ignorar olímpicament o a calumniar el testimoniatge de seixanta generacions de cristians (molts dels quals han sofert la mort abans de negar el que han conegut com veritable), i el testimoniatge dels cristians contemporanis —de totes las nacions i de totes les classes, de tots els graus d'aconseguiments acadèmics, a tots els nivells de la vida universitària, i a totes les branques de la ciència— de que Déu és fidel a la Seva promesa.15

Podem negar els fets sobre Jesucrist i continuar identificant la ignorància amb la inexistència objectiva o inassolibilitat de les dades i suprimir factors que no convenen a la nostra teoria. Però és impossible ésser racionals i a la vegada mantenir el nostre agnosticisme dogmàtic. Qualsevol mètode al·legat per a enderrocar la base factual de la fe cristiana invalidaria de la mateixa manera tots els altres fets històrics —un mètode així pot sempre ésser tornat sobre ell mateix per resoldre els seus propis principis a la incertesa.

Som lliures per dir que no coneixem Déu i que no volem conèixer Déu, sinó que preferim viure sense Ell (i això és l'essència del pecat); però això no ens dóna pas dret a dir que Déu no pot ésser conegut. Déu pot ésser conegut, no com una peça de música, o com un llibre, una fórmula, localitat o sensació, sinó com una Persona vivent. Podem entrar en relació amb Ell. Les condicions per a la relació estan clarament exposades en el Nou Testament. Ens cal confessar la nostra necessitat i acceptar Jesucrist com la resposta a aquesta necessitat. Ens cal admetre la veritat de la Seva diagnosi del nostre desordre, que s'ha estès per tota la nostra societat, i cal que ens sotmetem al Seu tractament. En rebre'l a Ell, rebem una nova vida i experimentem el miracle del nou naixement que és descrit a Joan 3. Segons Déu ens vagi parlant al llarg de la Bíblia, els dubtes que puguin romandre sobre els miracles es van desfent, i li responem amb oració i acció de gràcies. Passem de la mort espiritual a la vida espiritual, i la vida terrenal comença a adquirir una nova dimensió.

Això no vol dir, però, que en aquesta relació tenim «totes les respostes». Una de les característiques d'un home en aquesta relació és que té el més gran desig de mostrar-nos que no és per això mateix un set-ciències. Hi ha un nombre de qüestions sobre les que és profundament agnòstic. L'origen del mal, el moment exacte del primer fiat creatiu, la data del judici venidor sobre tots els homes, el seu propi futur d'aquí a dotze mesos ... sobre aquestes qüestions és tan agnòstic com ho és sobre la opinió que els seus examinadors eterns tindran dels seus exàmens finals encara no escrits. La seva confessada certesa no el diposita en el paradís dels folls d'una pretesa omnisciència. És conscient de les seves limitacions, com també de la seva ignorància. El que no coneix no paralitza la seva capacitat de recerca en el reialme de l'ignot, però no es recolza en l'intel·lecte sense ajuda per a traspassar el vel. Tampoc se sent amargament frustrat quan arriba a una barrera infranquejable i ha de fer-se eco del crit de Moisès: «Les coses secretes són reservades a Jahvè, el nostre Déu, però les que ens revela són per a nosaltres i els nostres fills per sempre ...»16 Ara coneixem en part, però ve el dia en què coneixerem plenament, així com nosaltres som plenament coneguts.17

Després d'escoltar una conferència incorporant molt del material que es troba en aquest article, Sir Hector Hetherington, Rector de la Universitat de Glasgow, va fer les següents i significatives observacions:

1. Memoirs of Stephen Grellet, Seebohm, Ed. 3(a) edició (1870), págs. 74-75. Torna al text

2. Lluc 11:9, 10. Torna al text

3. Jeremies 29:13. Torna al text

4. Romans 1:18-22. Torna al text

5. Veure Filipencs 2:6-8. Torna al text

6. Romans 5:6-8; Joan 10:10-18; 19:1-37; Mateu 20:28. Torna al text

7. Joan 14:9; 12:48, 49. Torna al text

8. L'antítesi de «l'Eternitat de Frustració» de Hoyle. Torna al text

9. Veure Frank Colquhoun, The Meaning of the Cross (Londres, Inter-Varsity Fellowship) i H. E. Guilleband, Why the Cross (Chicago, Inter-Varsity Press). Torna al text

10. 1 Timoteu 1:15. Torna al text

11. Joan 7:17. Torna al text

12. Joan 20:24-31. Torna al text

13. Joan 3:15, 16; 5:24; 10:28. Torna al text

14. Fets 14:15, 16; 17:30, 31; 1 Tessalonicencs 1:9, 10. Torna al text

15. Veure Joan 1:12; 6:37; Apocalipsi 3:20. Torna al text

16. Deuteronomi 29:29. Torna al text

17. 1 Corintis 13:12. Torna al text

18. Veure Josuè 24:15; Joan 3:36. Torna al text

19. Mateu 10:32, 33. Torna al text

  Torna a la pàgina principal

Nom original del fitxer: 05 Impossibilitat agn.rtf - preparat el dimarts, 7 octubre 1997, 10:51

Publicat amb el permís de l'autor i de Victory Booklets, Portland Road, London SE25 4PN
© Leith Samuel 1991

© SEDIN 1997

Índex:

Índex de butlletins

Índex de línea sobre línea

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   orígens

   vida cristiana

   bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquines Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)

---

---

---

---

---

|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||

---

               

---