 |
Servei Evangèlic
de Documentació i Informació
línia sobre línia |
|||||||||| Apartat 2002 - 08200 SABADELL (Barcelona) - SPAIN ||||||||||
J. N. D. AndersonL'Evidència de la Resurrecció Traducció de l'anglès:
Santiago Escuain
La Pasqua no és primàriament un consol, sinó un repte. El missatge de la Pasqua és o bé el fet suprem de la història o bé un frau colossal. En els dies de l'església primitiva sembla que la gent s'adonava d'aquesta antítesi. Per una banda hi havia un petit grup d'homes i dones que van trastornar el món amb la seva apassionada proclamació del miracle que havia transformat llurs vides; per altra banda, hi havia els que denunciaven tota aquesta història com una consumada blasfèmia. Avui dia aquesta qüestió no és vista tant com de tot o res: la nostra és una edat tolerant, sospitosa de tots els fanatismes. La majoria de la gent no té cap desig d'atacar el missatge de la Pasqua; però sols se'l creuen a mitges. Per a ells és una història bonica, plena de significat espiritual, però, conclouen: Per a què preocupar-se'n de la seva importància literal? Aquesta actitud s'aparta de la realitat: O bé la resurrecció és quelcom infinitament més que una bonica història, o bé és infinitament menys. Si és veritat, és llavors el fet suprem de la història; i deixar d'ajustar la pròpia vida a les seves implicacions significa una pèrdua irreparable. Si no fos veritat, si el Crist no hagués ressuscitat, llavors el cristianisme seria tot ell un frau llançat sobre el món per uns mentiders consumats --o, en el millor dels casos, per uns ximples enganyats. Pau se n'adonava quan va escriure: «I, si el Crist no hagués ressuscitat, la nostra predicació seria sense objecte, ho seria també la vostra fe; i fins resultaria que nosaltres som falsos testimonis de Déu.»1 Per tant, la qüestió és: ¿És certa o falsa la resurrecció de Jesucrist? Ens és vital per a nosaltres decidir-nos per una resposta a aquesta pregunta. Però, com podem? Com podem esbrinar l'evidència d'un esdeveniment que va succeir fa més de mil nou-cents anys? Trobar les
dades rellevants no és pas tan ardu com podria
semblar. Almenys hi ha dos mètodes a
disposició: (1)
Podem examinar l'evidència històrica i (2)
podem
aplicar-hi la prova de l'experiència. Hom examina
l'evidència històrica per determinar si
és
coetània, honesta, convincent i susceptible de
qualsevol
interpretació naturalista. L'experiència
és
posada a prova verificant l'efecte de les demandes i de
la
resurrecció del Crist a les nostres
pròpies vides i a
les vides d'altres. En aquest article ens concerneix
primàriament el primer d'aquests mètodes.
O
bé la
resurrecció és quelcom
infinitament més que una
bonica història, o bé és
infinitament menys. Si
és veritat, és llavors el fet
suprem de
la història; i deixar d'ajustar la
pròpia vida a les
seves implicacions significa una pèrdua
irreparable. Si no fos
veritat, si el Crist no hagués
ressuscitat, llavors el
cristianisme seria tot ell un frau
llançat sobre el
món per uns mentiders consumats —o, en
el millor dels casos,
per uns ximples enganyats.
Quins documents ens donen la història de la Pasqua? Els documents primaris són els testimoniatges escrits de sis testimonis: Mateu, Marc, Lluc, Joan, Pau i Pere, avalats pel testimoniatge de l'església primitiva. Sovint no ens adonem dels grans avenços que la investigació moderna ha fet en la determinació de la data i paternitat d'aquests registres escrits. En el segle dinou, un nombre d'incrèduls, dotats d'una considerable erudició, van fer grans esforços per demostrar que els evangelis havien estat escrits a mitjans del segle II d.C. (al voltant de cent anys després dels esdeveniments), quan la llegenda i la imaginació haurien pogut distorsionar els fets. Però aquest intent ha fracassat. Ha quedat esclafat sota el pes de l'evidència històrica positiva que creix més i més amb el pas del temps. Els relats escrits de la vida de Crist foren registrats en una data extraordinàriament propera als fets. Aquí en tenim tres exemples:
Aquests tres documents van ser seleccionats perquè els crítics sense prejudicis no podien excloure aquests relats apostòlics des del punt de vista bé de la paternitat, bé de l'antiguitat de data. Però no hem d'oblidar els relats escrits de Mateu, Joan i Pere, perquè aquests homes també van escriure documents autoritzats. Què,
doncs, d'aquesta evidència?
És extremadament propera als fets —molta es
remunta a la
primera dècada de l'era cristiana. Així,
l'evidència és contemporània, i ha
d'ésser, almenys, acceptada4 com
a registre
substancial de testimonis oculars. Com podem esquivar
les
implicacions? S'han fet diversos intents. Considerarem
els exemples
principals, que són examinats breument a
continuació. En el segle dinou, un nombre d'incrèduls, dotats d'una considerable erudició, van fer grans esforços per demostrar que els evangelis havien estat escrits a mitjans del segle II d.C. (al voltant de cent anys després dels esdeveniments), quan la llegenda i la imaginació haurien pogut distorsionar els fets. Però aquest intent ha fracassat. Ha quedat esclafat sota el pes de l'evidència històrica positiva que creix més i més amb el pas del temps.
La teoria més radical és deixar de banda tota la història com una invenció deliberada. Però pocs crítics intel·ligents voldran anar tan lluny. Pensem en el nombre de testimonis. Pau ens diu que en el 56 d.C. la majoria d'uns cinc-cents testimonis originals encara eren vius. Hem de recordar que la majoria dels registres primers foren donats, per així dir-ho, amb l'autoritat col·lectiva de l'església inicial. Pensem en el caràcter dels testimonis. Ells van donar al món l'ensenyament moral i ètic més gran que mai no ha conegut; i ells van viure conforme a això, com fins i tot els seus opositors es van veure forçats a admetre. Pensem en el canvi formidable que tingué lloc en aquests homes. ¿Es pot concebre, potser, que una mentida deliberada canviés un grup de covards a herois, i que els inspirés a viure una vida sacrificada —que sovint acabava en el martiri? La psicologia ensenya que res no fa a l'home més disposat a la covardia que una mentida que pesi sobre la seva consciència. ¿És potser possible que fins i tot en la frustració o l'agonia cap d'aquests conspiradors no divulgués mai el secret? Altres fan servir un terme quelcom més amable i descriuen els relats de la resurrecció com a llegendes. Però això és igualment impossible. Ja hem vist que els registres escrits eren massa propers als fets per què es pogués donar un creixement llegendari. Unes «llegendes» fetes circular i registrades pels testimonis oculars originals no són gaire distingibles d'unes invencions deliberades. I una raó addicional per rebutjar aquest suggeriment la tenim en l'evidència intrínseca de les històries mateixes que contradiuen la teoria de manera emfàtica. La classe d'episodis que descriuen els fabricants de llegendes (com l'escena de la resurrecció de Crist, o una aparició de Crist per confondre els seus enemics) brillen per la seva absència —el mateix que qualsevol intent de descriure la seva aparició a Jaume o als altres. Quin fabricant de llegendes hagués inventat que la primera aparició de Crist seria a Maria Magdalena, una dona de poca categoria en l'església? Sembla més probable que un falsificador hagués donat aquest honor a la mare de Crist, o a Pere o a Joan. Qui pot llegir les històries del viatge a Emaús, de l'aparició del Crist a Maria Magdalena, o de Pere i Joan corrent cap al sepulcre, sense la profunda consciència que no es tracta pas de llegendes? Els detalls d'aquests registres dignes i refrenats són massa fidels a la vida per ésser considerats llegendaris. Aquestes dues
teories, la de la invenció deliberada
i la de la llegenda, es desfan davant la
realitat de la tomba
buida. Pocs erudits les consideren seriosament. Les
úniques
interpretacions racionalistes de qualsevol mèrit
admeten la
sinceritat dels registres, però intenten
explicar-los sense
recórrer als miracles. Aquestes explicacions
estan
caracteritzades per una intensa distinció entre
els registres
de les visites a la tomba i els registres de les
aparicions del
Crist: les primeres són explicades amb una
varietat
d'enginyoses teories, i les últimes són
considerades
com a fenòmens psicològics o
psíquics.
¿Es pot concebre, potser, que una mentida deliberada canviés un grup de covards a herois, i que els inspirés a viure una vida sacrificada que sovint acabava en el martiri? La psicologia ensenya que res no fa a l'home més disposat a la covardia que una mentida que pesi sobre la seva consciència.
L'explicació més antiga de la tomba buida és que els deixebles van robar el cos.5 No obstant, aquest suggeriment ha estat abandonat. És impossible, tant des del punt de vista psicològic com ètic. Els deixebles no eren pas la mena de gent que haguessin pogut portar a terme aquesta empresa —per molt que hom estiri la imaginació; tampoc hom pot conciliar un frau deliberat d'aquesta mena ni amb els seus caràcters ni amb llur conducta posterior. Fins i tot si uns quants haguessin actuat amb independència del grup, és inconcebible que mai no ho haguessin dit als altres. ¿És potser raonable que cap d'ells, ni sota tortura o martiri, admetés mai l'engany? Mai s'ha donat ni un murmuri d'un rumor així dins l'església. Més plausible és
el suggeriment que o bé les autoritats jueves
o les
romanes, o bé Josep d'Arimatea, s'haguessin
endut el cos.
Però, per què? Com més hom estudia
les
hipotètiques raons per aquest trasllat, junt amb
les ocasions
i circumstàncies suggerides, menys probables
semblen.
Però hi ha una consideració encara
més decisiva.
Si les autoritats van traslladar el cos, ¿per
què no ho
van dir, parant d'aquesta manera la predicació de
la
resurrecció? Hem de recordar que al cap de set
setmanes,
Jerusalem estava bullint a causa d'aquesta
predicació. Les
autoritats no sols desitjaven esclafar aquesta perillosa
heretgia,
sinó que també es queixaven que els
apòstols
intentaven «fer recaure damunt nostre la sang
d'aquest
home».6 Els seguidors de Crist
van acusar
públicament les autoritats d'haver negat el Sant
i el Just i
de donar mort a l'Autor de la Vida.7
¿Per
què el Gran Sacerdot no va fer una
declaració que el
cos havia estat traslladat sota les seves ordres o
complint ordres
dels romans? ¿Per què les autoritats no
van prendre per
testimonis als qui havien pres part en el trasllat?
¿Per
què no van indicar la veritable tomba, o, com a
últim
recurs, no van presentar les restes corrompudes de
Crist? ¿Per
què, en lloc d'això, aquella pobra
calúmnia
contra els deixebles?
Altres
fan servir un
terme quelcom més amable i descriuen els
relats de la
resurrecció com a llegendes.
... Aquestes dues teories, la de la invenció deliberada i la de la llegenda,
es desfan davant la realitat de la tomba buida.
Pocs erudits les
consideren seriosament.
Pel
que fa a Josep d'Arimatea, el crític
ha de decidir entre la declaració
evangèlica segons la
qual era un deixeble secret que va proveir la tomba per
reverència al seu Mestre,8 i el
suggeriment
alternatiu que es tractava d'un jueu piadós que
volia
assegurar l'enterrament del cos (Però per
què
només d'aquell cos?) abans del dissabte.
Si acceptem el
primer punt de vista, sembla improbable que
hagués volgut
traslladar el cos i increïble que no hagués
informat els
apòstols, i això ens porta una altra
vegada a la teoria
de l'engany tractada abans. Si acceptem el punt de vista
alternatiu,
és igualment improbable que hagués actuat
sense el
coneixement previ de les autoritats. I és
inconcebible que no
els hagués informat després, quan
Jerusalem estava
ressonant amb la predicació de la
resurrecció.
Això ens torna a portar a la objecció
tractada al
paràgraf anterior.
Un altre suggeriment és que les dones van anar a una tomba equivocada. No coneixien Jerusalem gaire bé i hi van arribar en la incerta llum de la matinada; es van perdre. Un jove que estava per allà es va adonar de llurs propòsits, i els va dir: «Busqueu Jesús ... No és aquí. Mireu (assenyalant una altra tomba) el lloc on el van deixar.» Però les dones es van omplir de por i van fugir corrent. Després van arribar a creure que el jove era un àngel amb l'anunci que el seu Senyor havia ressuscitat d'entre els morts. Això és molt enginyós, encara que implica l'omissió arbitrària de la frase «Ha ressuscitat» del bell mig de les paraules del jove.9 És significatiu, però, que els proponents d'aquesta teoria s'adonen que no és tan fàcil —es veuen impulsats a introduir-hi interpretacions. Per exemple, afegeixen generalment que quan les dones van fugir de la tomba no van informar immediatament als apòstols del que havia succeït. Però, per què els apòstols no van comprovar els fets, o no van començar a predicar la resurrecció a l'acte, sense aquell retard de set setmanes? Els proponents expliquen aquesta manca de contacte entre les dones i els apòstols amb la suposició que els apòstols ja havien fugit de Jerusalem a Galilea i que no van tornar fins unes tres setmanes després amb els relats de les aparicions a Galilea. Les dones no van comptar la història de la seva visita a la tomba fins que els apòstols van haver tornat a Jerusalem. Llavors, els apòstols, obsessionats amb les seves pròpies experiències místiques o psíquiques, van sumar dos i dos, i van fer almenys cinc. Però, per què tots els apòstols van haver de fugir tan aviat? Sens dubte que Jerusalem no era un lloc massa segur per a ells en aquells moments, però, en aquest cas, per què havien de deixar les dones enrera? Una acció així hagués estat totalment covarda i vil. I les dones, per què no els van seguir? Per què es van quedar soles per tres llargues setmanes, en contra dels seus costums normals, i en circumstàncies aparentment perilloses? Tot és molt difícil i obscur. Però
aquesta teoria, i l'anterior, es trenquen en el mateix
punt. Per què, si va ser així, els
sacerdots no van
presentar el jove i van denunciar tot l'engany? Per
què no van
assenyalar la tomba veritable o presentar el cos? I per
què no
llegim cap rumor de l'antiguitat mencionant cap altra
possible tomba
com lloc de pelegrinatge i de reverència? Sembla
que
només hi ha una resposta: tots, tant els amics
com els
enemics, coneixien la veritable tomba i sabien que era
buida. ...
aquesta teoria,
i l'anterior, es trenquen en el mateix punt.
S'ha
suggerit una altra explicació dels
fenòmens. La va proposar Venturini a
començaments del
segle divuit, i és així: Llegim als
evangelis que es va
informar que Crist havia mort una mica abans del normal;
Pilat va
quedar evidentment sorprès de que «ja fos
mort».10 En realitat,
naturalment, no
estava mort —solament havia defallit degut a
l'esgotament
provocat per l'agonia de la crucifixió i de la
pèrdua
de sang. Fou en aquesta condició que va ser
sepultat. La
frescor i quietud de la tomba el van revifar i va sortir
i es va
mostrar als Seus deixebles. Però aquells homes
ignorants es
van creure que havia ressuscitat d'entre els morts.
Això torna a semblar enginyós, però és totalment insostenible. En primer lloc, els relats més antics són emfàtics sobre el fet de la Seva mort; tothom, els romans, els jueus, els deixebles, hi estaven igualment unànimes. D'entre totes les insinuacions llançades contra el cristianisme des del principi, no s'ha sentit ni un rumor d'aquesta classe. Però, suposem per un moment que Crist defallís de pur esgotat i que fos sepultat en aquesta condició. Pel que sembla, hom ens demana que creguem que tres dies en una tomba freda, sense aliments ni atenció mèdica, el revifarien de tal manera que, en lloc de resultar l'últim cop sobre la Seva vacil·lant vida, va poder:
Sobre aquest punt, escoltem l'escèptic Strauss:
A més, un Crist així s'hagués constituït en part d'un groller engany. És que un crític intel·ligent suggeriria tal cosa? Queden per considerar tres punts addicionals sobre la tomba: Primer, per què no trobem cap menció de la història de les dones a les primeres predicacions apostòliques, tal com queden registrades al llibre dels Fets i a algunes de les epístoles. Pere i els altres, en llurs predicacions apologètiques i evangelístiques sobre el fet de la resurrecció, van insistir una vegada i una altra en què (1) era un compliment de la profecia de l'Antic Testament; (2) demostrava que Aquell així ressuscitat havia estat enviat per Déu i està ara exalçat com a Príncep i Salvador; i (3) ells eren testimonis oculars d'allò que deien. Però en tota la seva predicació pública no trobem cap referència a la tomba. Hom troba els relats solament en els registres (els evangelis) que van ser escrits per la instrucció dels nous convertits. Certament, només pot haver-hi una explicació d'aquesta singular omissió: El fet de la tomba buida era de coneixement general, i no calia d'insistir-hi; la única controvèrsia girava al voltant de l'explicació dels fets. Per això, era en l'explicació que es concentraven els apòstols. Segon: Com podem explicar l'evident descuit de la tomba en els temps dels apòstols? No hi ha cap evidència que esdevingués un lloc de pelegrinatge, ni tan sols de reverència i interès. Potser hom pugui comprendre això de part d'homes i dones creients en la resurrecció, però, ¿què de totes les multituds que, encara que no fossin professants del cristianisme, devien haver quedat profundament influenciades pel profeta de Galilea —alguns fins i tot havent sentit el Seu toc guaridor? Tercer, la frase que hem fet servir repetides vegades, la tomba buida, no és estrictament acurada. Un relat d'un testimoni ocular ens registra la visita de Joan i Pere a la tomba, amb un passatge vívid, encara que contingut:
De manera que les teles de lli i el sudari estaven allí encara, no desfetes o desarranjades, sinó posades just com estarien si el cos hagués desaparegut o passat a través d'elles —la capa superior caiguda sobre la inferior—, i el sudari separat de la resta per l'espai on havia estat el coll. Però el cos no hi era. Per tant, la
tomba buida constitueix una veritable roca contra la
que totes les teories racionalistes de la
resurrecció s'hi
llancen en va.
«És
impossible
que un ésser que hagués sortit
mig mort del
sepulcre, que s'havia arrossegat feble i
malalt, que necessitava
assistència mèdica, precisant
d'embenat, recobrar
forces, i rebre l'atenció dels seus, i
que al final
hagués cedit sota els seus sofriments,
hagués pogut
donar als deixebles la impressió que
era el vencedor sobre la
mort i el sepulcre, el Príncep de la
Vida.»
Pot hom deixar de banda o racionalitzar les aparicions mateixes del Senyor? Ja hem vist que hom no les pot pas descartar com a mentides o llegendes; van ser testimoniades per testimonis oculars que estaven convençuts de llur veritat. Tot això és generalment admès per erudits competents. Com, doncs, pot hom esquivar les seves implicacions? L'únic suggeriment factible sembla ser que les aparicions fossin alguna mena d'al·lucinació o algun fenomen patològic o psíquic. No obstant, la medicina moderna ha mostrat que fins i tot els fenòmens psicològics obeeixen unes certes lleis i poden ésser sotmesos a certes proves. Examinem més d'aprop aquests fenòmens a la llum d'aquests principis.
Per tant, la tomba buida constitueix una veritable roca contra la que totes les teories racionalistes de la resurrecció s'hi llancen en va.
Si tractem d'explicar aquests fenòmens per mitjà dels pretesos resultats de l'espiritualisme modern, ens trobem amb més dificultats. Sembla que no es donen pas algunes de les condicions necessàries. És evident que les aparicions de la resurrecció no depenien: (1) de la presència de cap mèdium, (2) de cap grup de cercadors del sobrenatural, ni (3) de cap altre tipus de condicions determinades. Aquell que apareixia no era una mera emanació espiritual. Podia ésser clarament vist i oït de manera palesa; podia ser tocat;13 podia caminar pel camp,14 coure peix15 i menjar-lo.16 Es podien veure i sentir les marques dels Seus sofriments.17 Quan
més curosament hom estudia aquesta
qüestió, encara més impossible sembla
explicar
aquestes aparicions com una mena
d'al·lucinació. I no hi
haurà cap teoria vàlida que intenti
explicar el fenomen
com una mera supervivència de l'Esperit de
Jesús. La
qüestió que estem discutint és molt
més
definida. Els registres són unànimes: el
Seu Esperit
immortal va tornar al Seu cos humà mutilat; el
Seu cos fou
canviat de manera instantània i miraculosa a un
cos nou,
espiritual —diferent de la Seva carn i sang mortals,
però de
totes maneres identificable. Quan
més
curosament hom estudia aquesta
qüestió, encara més
impossible sembla explicar aquestes aparicions
com una mena
d'al·lucinació. ... Els
registres són
unànimes: el Seu Esperit immortal va
tornar al Seu cos
humà mutilat; el Seu cos fou canviat de
manera
instantània i miraculosa a un cos nou,
espiritual diferent de
la Seva carn i sang mortals, però de
totes maneres
identificable.
ALTRES EVIDÈNCIES És molt més el que es podria dir, però en aquest article només podem compendiar-ho breument:
Què va canviar Pere d'un home feble que va negar el seu Mestre sota les preguntes d'una esclava joveneta a un home que no podia ser silenciat per tot el sanedrí? Pau i els evangelistes ens donen part de l'explicació: Va aparèixer a Pere.
La
prova definitiva de la resurrecció,
per a cada individu, està en el seu coneixement
del Crist
ressuscitat, perquè en aquesta
qüestió
l'evidència de l'experiència pot fer de
suplement a
l'evidència de la història. La promesa del
Salvador
ressuscitat es manté: «Mira, sóc a
la porta i
truco. Si algú escolta la meva veu i obre la
porta,
entraré a casa seva i menjaré amb ell, i
ell amb
mi.»24
La
promesa del
Salvador ressuscitat es manté:
«Mira, sóc a la
porta i truco. Si algú escolta la meva
veu i obre la porta,
entraré a casa seva i menjaré
amb ell, i ell amb
mi.»
NOTES
 Adalt un
nivell
Nom original del fitxer: 06 Resurrecció.rtf - preparat el dimarts, 7 octubre 1997, 10:51 © Norman Anderson 1950 © SEDIN 1997 |
Índex:Índex
de butlletins 
|
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |