La vida és incerta. Fem cara a la realitat: Es pot
acabar, ... i queden els fills, la muller o el marit darrera. Cal
assegurar llur futur per si vostè els faltés. Cal no
ésser negligent. Ells depenen ara de vostè. I si
vostè els falta, ... què, doncs?
Una pòlissa normal d'assegurances li servirà
per a arreglar aquesta qüestió. Però ... i el futur
de vostè mateix, quan mori? Quin serà? Què del
més enllà de la mort? Això és quelcom que
cap pòlissa d'assegurances terrenal no li pot pas arreglar.
Sí,
la vida és incerta. I és savi preparar-se per al futur.
La mort arribarà. I sembla que és molt legítim
raonar d'aquesta manera quan es tracta de qüestions
d'assegurances, però que molts es ressenten quan se'ls plantegen
qüestions de fons, com: La mort --i després, què?
Si és
savi preparar-se per al futur en quant a aquesta vida, per què
serà que tants i tants refusen de plantejar-se seriosament la
motivació de llurs vides, de la fi última del seu
ésser? Tants i tants que s'omplen de papers, de pòlisses,
prudents i assenyats, cobrint riscos d'incendi per llurs cases,
assegurances generals contra robatoris, jubilació,
automòbil a tot risc, assegurança de vida, etc.,
però ... sense propòsit per a viure, o almenys sense un
propòsit de vida que inclogui l'Eternitat.
Ara
bé, ja sabem que està molt estesa la idea, entre els «moderns occidentals», que tot això
són falòrnies. Que Déu no existeix. Que la
ciència ha demostrat que l'home és producte de
l'evolució, que venim dels micos, ... i que quan l'home es mor,
tot s'ha acabat.
Això,
però, és fals. Aquesta explicació no és pas
una troballa científica. En realitat no és més que
una explicació des d'una filosofia determinada,
materialista, que ha volgut acceptar la gent que ha refusat Déu
i la seva sobirania i autoritat. I això des de la més
remota antiguitat. No va ser pas originada per Charles Darwin. A part
que ja estava molt estesa per molts cercles racionalistes, es remuntava
a l'antiguitat pagana grega clàssica. El que sí va fer
Charles Darwin va ser prendre aquella filosofia i donar-li una
fraseologia i una aparença científiques. La veritat
és que l'evolucionisme no és pas un descobriment de la
ciència, sinó el punt de partida necessari per als
científics ateus i per a totes aquelles persones que es
neguen a acceptar Déu i a donar-li les gràcies com a
llur Creador. Així ho reconeixen molts científics no
creients. Carl F. von Weizsäcker, un físic i teòric
de la cosmogonia materialista, ho confessa així en un dels seus
llibres:
No és pas per les seves conclusions, sinó
pel seu punt de partida metodològic que la ciència
moderna exclou la creació directa. La nostra metodologia no
seria honesta si negués aquest fet. No tenim proves positives de
l'origen inorgànic de la vida, ni de la primitiva
ascendència de l'home, potser ni tan sols de la mateixa
evolució, si volem ésser pedants.
[La Importancia de la Ciencia, Ed. Labor, S.A.,
Barcelona 1972, pàg. 125.]
Així,
l'explicació evolucionista la creuen molts
científics no com a científics, sinó com a
persones que no volen tenir en compte a Déu: el mateix que
tantes persones del carrer. I aquesta explicació la fan servir
llavors com a eina per a interpretar el món que els envolta.
Però aquesta explicació, en contra del que s'acostuma a
propagar, s'enfronta inexorablement amb el misteri del designi i del
propòsit que veiem en tota la Creació.
Així
ho diu també la Bíblia:
De fet, allò que ell [Déu] té
d'invisible, com ara són el seu poder etern i la seva divinitat,
d'ençà que el món és creat esdevé
visible a la intel·ligència per mitjà de les obres
d'ell, de manera que no tenen excusa; ja que després d'haver
conegut Déu, en comptes de glorificar-lo i donar-li
gràcies com a Déu, s'han abandonat als seus fútils
raonaments, se'ls ha ofuscat l'enteniment. Pretenien ser savis,
però s'han fet necis.
(Epístola de Pau als Romans, capítol 2,
versets 20-22.)
Ara
bé, segons l'explicació evolucionista materialista, tot
és matèria i moviment --i res més. En
aquest cas, la mort és merament l'acabament d'una vida que ve de
l'atzar i que s'en va al no res. No hi ha raó per a la vida. La
mort és merament la fi d'un procés solament natural que
en diem la vida d'un individu.
Però
... sabem que no és veritat. Cadascú sap, en el
més íntim de la seva persona, que aquesta no és
pas la veritat. En el més íntim de la consciència
del seu ésser, tothom sap que la mort és quelcom enemic,
quelcom que és aliè al seu ésser. Ningú de
debò considera la mort com un senzill acabament natural de la
seva vida, per molts esforços que faci per convèncer-se
d'una cosa així.
L'home,
mascle i femella, no va ésser fet per a la mort. Déu ens
creà per a la vida d'amistat i de comunió amb Ell, en
l'àmbit d'una Creació perfecta i equilibrada, a on no hi
havia la mort. Però també, com a éssers morals que
els havia creat, només hi havia una manera en que la criatura
manifestés el seu amor al Creador: mitjançant una lliure
obediència i dependència. Aquest era el seu lloc.
Però, com ens revela Déu en la seva Paraula, la
Bíblia, els nostres primers pares van caure en pecat, i
nosaltres naixem pecadors, hereus de la seva naturalesa, amb una
voluntat oposada a Déu, enemics d'Ell, cercant de fer la nostra
voluntat. Així, l'Escriptura ens revela que la mort i el dolor
van entrar al món pel pecat.
Assegurances ... contra incendis,
devastacions, robatoris, accidents, la mort ...
Però,
¿per què en passen tantes de coses dolentes al
món? Més aviat, ¿com poden deixar de passar mentre
la humanitat viu d'esquena a Déu, mentre hi ha doncs pecat al
món i a les nostres vides? És molt trist recordar
Déu només per donar-li la culpa de les desgràcies,
de desgràcies que esdevenen sobre la raça nostra
perquè hem pecat, perquè vam caure en Adam i
perquè mantenim aquesta rebel·lió en les nostres
vides, perquè som injustos, havent-nos apartat de Déu, el
nostre Creador, qui és vida i llum i amor. I la Bíblia
diu que si no ens penedim, tots acabarem igual (veure Evangeli
de Lluc, 13:1-5ss.).
Com
podem gosar de donar-li les culpes dels nostres mals a Déu quan
l'estem negant, quan no el coneixem, quan estem enemistats contra ell?
Quan refusem de tornar a Ell i ens neguem a escoltar el Seu clam
cridant-nos a rebre la Seva misericòrdia i salvació?
El qui creu en el fill té la vida eterna; en
canvi, qui es nega a creure en el Fill, no veurà la vida,
sinó que damunt seu pesa la ira de Déu.
(Evangeli segons Joan, capítol 3, verset 36.)
Que
estrany! Ésser tan prudents per al Temps, però tant
negligents quant a l'Eternitat! Arronsant les espatlles amb una
culpable indiferència en quant Déu, vivint en pecat,
d'esquenes a Aquell per qui i per a qui hem estat fets! Vivint de
manera culpable, envoltant-nos de mentides en quant a Déu i
envers els altres, i, també, sofrint-les dels altres. Fins i tot
tantes vegades amb aquells que tenim més a prop. Prenent-nos a
la lleugera les relacions més entranyables, tacant les nostres
vides i els nostres cossos amb pràctiques que sabem dolentes. I
cobrint-nos d'un núvol de falsa respectabilitat que no
podrà pas suportar el judici de Déu. Tot això
fruit del nostre allunyament de Déu.
Va
haver-hi una vegada un home que es deia Saule, de la ciutat de Tars.
Aquest home era fariseu, molt escrupolós en l'observança
religiosa, tractant d'agradar Déu per mitjà de les seves
pròpies bones obres, complint externament la Llei de Déu,
i enemic del missatge del Crist i de la Creu. Un dia, el Jesús
ressuscitat se li va aparèixer en el camí de Damasc, i
Saule es va tornar a Crist. Fou l'Apòstol Pau. Més
endavant, escrivint als de Corint, una ciutat de Grècia, els
deia:
Així que, qualsevol que està unit a Crist,
és una nova creació; tot allò antic ja ha passat,
i una nova realitat s'ha fet present. I tot és obra de
Déu, qui ens ha reconciliat amb ell per mitjà de Crist, i
ens ha confiat el ministeri de la reconciliació; vull dir que
Déu, per mitjà de Crist, estava reconciliant el
món amb ell mateix, passant per alt les seves transgressions, i
disposant en nosaltres el missatge de la reconciliació.
Així, doncs, som ambaixadors de Crist, i és com si
Déu exhortés per mitjà nostre. Us preguem en nom
de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Al qui desconeixia per
complet el pecat, li carregà el pecat per nosaltres, per tal que
nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per
mitjà d'ell.
(2(a) Carta als de Corint, capítol 5, versets 17-21.)
Déu
et crida al penediment. A que canviïs de manera de pensar referent
a Ell i tu mateix. A que reconeguis de cor la teva culpa davant d'Ell.
A que et deixis de subterfugis. A que deixis d'acusar-lo a Ell. A que
abandonant la teva rebel·lió et tornis a Ell. És
Déu qui et crida a que et reconciliïs amb Ell. I en el Seu
amor per a tu, Ell va enviar el Seu Fill unigènit per a
què tot aquell qui cregui en Ell no es perdi, sinó que
tingui la vida eterna.
Però,
si no ens penedim, tots acabarem igual: «Perquè la
paga del pecat és la mort, mentre que el do gratuït de
Déu és la vida eterna en Crist Jesús, Senyor
nostre.»
(Carta als Romans, capítol 6, verset 23). Escull, doncs, la
vida, la vida que és en Crist Jesús, i la joia que
Déu ofereix a tots i que dóna als Seus: <<Feliç
aquell qui té la culpa esborrada, ... Feliç l'home a qui
el Senyor no li té en compte la culpa, i dintre seu ja no
manté cap dolenteria.>> (Psalm 32, verset 1).
Jesús va dir: «Jo
he vingut per que tinguin vida, i la tinguin en abundància» (Evangeli de Joan,
capítol 10, verset 10). Ara bé, aquesta sí que
és una veritable assegurança!
Si vols
rebre gratuïtament un Evangeli segons
Joan,
fes-nos arribar un missatge sense cap mena de compromís a
l'adreça al peu. També pots llegir l'Evangeli de Sant
Joan directament, i la resta de la Bíblia en línia: La Bíblia en Català
Adalt un nivell
Torna a l'índex general
Torna a la pàgina principal
Nom original del fitxer: Assegurances de vida.rtf - preparat
el dimarts, 7 octubre 1997, 10:51
© SEDIN 1997
