Santiago Escuain
Sobre l'Origen del Mal
Si Déu és bo, d'on va venir el mal? Per que va crear l'home capaç de pecar? I
en tot cas, per que l'home fou temptat? És el mal coetern amb el bé? Hi ha
potser dues deïtats, com afirma el Zoroastrisme, que són eternes, una bona i una
altra dolenta, en eterna lluita entre elles? En tot cas, si el mal va tenir un
origen, en la caiguda de Lucífer, o Satanàs, què és el que va fer que aquest
caigués? Què va originar la seva caiguda i la primera entrada del mal a la
creació de Déu? I si fou així, perquè ho va permetre Déu?
Aquí hi ha vàries mes qüestions. Per que, també, Déu va decidir crear res? És
que potser es trobava sol, Déu?
Totes aquestes són preguntes que es fan sovint. Ací dons van unes respostes
que ajudaran a veure una solució satisfactòria a aquests aparents problemes.
La resposta cristiana a l'origen del mal és satisfactòria. En primer lloc, NO
es tracta de l'origen d'una entitat positiva que hagués d'aparèixer
d'alguna manera per creació, que és l'obstacle que tantes vegades es presenta,
sinó més aviat, com es desenvoluparà més endavant, la destrucció d'una relació,
quelcom negatiu.
La clau de la resposta és l'amor. Sí. Una criatura no pot estimar a no ser
que la seva adhesió a l'objecte del seu amor sigui lliurement donada. No
hi ha amor en els autòmats programats per a un comportament determinat. I és per
això que Déu no va fer l'home, ni els àngels, sants, sinó més aviat
innocents. I es tracta de dos conceptes ben diferents. Déu va fer els
àngels, i la primera parella humana, necessàriament dependents d'Ell, que és
l'Absolut, l'Ésser existent en Sí mateix. Ell és. És el gran YHWH, JO SOC
AQUELL QUI SOC. En canvi, les criatures, àngels o humans, han devingut.
Abans no eren. I podrien no haver existit. Són contingents. I dependents
d'Ell per al ple gaudiment de tot el potencial i destí per a que Déu les
creà.
Això ens porta a tocar els següents punts:
1) Déu, en la seva tri-personalitat en el un sol Ésser, és
totalment autosatisfet. No precisa de cap ésser fora de Sí mateix per assolir un
grau infinit d'amor, comunicació i comunió, per quant les tres persones
subsistents en el si de la sola Deïtat es donen tripartida satisfacció d'amor i
de comunió entre si. Déu no «estava sol», i més encara, la seva joia i comunió
eren totalment satisfactòries per a Ell (cf. Joan 1:1; 17:5).
2) La decisió divina de crear fou, dons, totalment lliure, fruit d'una
voluntat no condicionada pas per cap tipus de necessitat. Ell, l'Infinit
Personal Absolut, volgué crear molts éssers, necessàriament finits, però a la
seva imatge i semblança, per a tenir relació i comunió amb Ell. Allò que es feia
possible, endemés, al atorgar-lis el do del llenguatge, reflex de la mateixa
natura eterna de la Deïtat (Joan 1:1).
3) Com ja s´ha indicat mes amunt, era del tot necessari que les criatures,
angèliques o humanes, tinguessin la capacitat d'amar. Però la genuïna
capacitat d'amar exigeix per la seva pròpia natura que sigui un acte
lliure. Una lliure adhesió. No oblidem que en el cas de l'amor de la
criatura vers el Creador no es tracta d'un amor d'igual a igual,
sinó del amor d'un ésser contingent i dependent vers el Creador
absolut i autoexistent.
Ací cal fer un incís, i és el del manament d'estimar Déu sobre totes
les coses, amb la declaració de la gelosia de Déu contra els que no ho fan així.
S'ha de tenir en compte que aquest manament, com tota la Llei, pressuposa
l'home com pecador, ja caigut en pecat. El home en estat d'innocència
no rebé pas aquest manament. Per què? Perquè no calia. L'home no caigut
no solament amava el seu Déu, sinó que fruïa d'Ell, n'estava arrabassat amb Ell.
Li cantava lloances que brollaven d'un cor ple de joia i agraïment, no sols pel
que Ell havia fet, sinó per Ell mateix. Com un enamorat amb la seva enamorada, o
vice versa. Doncs que passa? Que el home, al caure, s'enemistà ell
amb Déu (Déu l'hi va al darrera per a redimir-lo), i comença a fugir de Déu,
avorrint-lo. I el manament d'estimar Déu, donat precisament després de la
caiguda, fa palesa la condició de pecat en que es troba l'home, i de la que la
llei no el podrà mai alliberar, sinó la gràcia.
4) Toquem el fet mateix de la caiguda. El mal no s'ha de tractar com una
entitat positiva, com ja he indicat més amunt. No, sinó que és una
deficiència, i que en la natura de les coses ha d'ésser necessàriament
possible [car en cas contrari no hi hauria pas cap veritable amor i adhesió
lliurement donats]. Aquesta deficiència te lloc en una actitud que passa
de la complaença en Déu a la malfiança, a la incredulitat, a l'enemistat.
Sabem com va ésser generada en l'home la malfiança vers Déu (Gènesi 3). No ho
sabem tan clarament en el cas de Satanàs, tot i que en l'Escriptura se'ns indica
que va sorgir pecat, és a dir, deficiència, en el Querubí protector.
Sabem, però, que va haver-hi un principi en el pecat de Satanàs, un pecat del
que té ell tota la responsabilitat moral. I que aquesta caiguda no fou pas
generada per Déu mateix, tot i que Ell sí que va deixar oberta la
possibilitat per que no fos impossible la manifestació de l'amor i de l'adhesió
d'aquest amor naturals en una criatura contingent vers la font de la vida
abundant, plena de joia, en la que Déu mateix és l'objecte d'un amor que
s'oblida de sí mateix i queda ple de goig inenarrable absort en la contemplació
de l'objecte del seu amor.
No vull estendre'm aquí en tota la qüestió de la redempció promesa a l'home i
guanyada pel mateix Deu fet home morint a la Creu i ressuscitant i obrint
el camí al perdó, a la justificació, a la santificació i a la glorificació als
qui es tornin vers Ell, doncs el meu objecte era sols fer unes reflexions sobre
l'origen del mal. Però realment cal mencionar que el mateix Déu no tant
sols va assumir la Creu i la nostra condemnació davant la Seva justícia
(condemnació que també era necessària en la natura de les coses, per quant la
justícia, el fet que no es poden esquivar les conseqüències dels actes comesos,
no podia passar per alt el pecat) sinó que també en aquesta vida encarnada Déu
va sentir de manera pròpia i infinitament profunda totes les nostres debilitats
(cp. Joan 4:6; 11:33-35) amb l'exclusió del pecat (Hebreus 4:15).
Torna a l'índex general
Torna a la pàgina principal
Nom original del fitxer: El problema del mal.rtf - preparat el
dimarts, 7 octubre 1997, 10:51
© SEDIN 1997
Ens pot escriure per correu
a:
SEDIN Apartat
2002 08200 SABADELL (Barcelona) |
Índex:
Índex de
butlletins
Índex
de línea
sobre línea
Pàgina
principal
Índex
general català
Llibres recomanats
orígens
vida
cristiana
bibliografia
general
Coordinadora
Creacionista
Museu de
Màquines Moleculars
Temes d'actualitat
Documents en
PDF
(classificats per temes)
|