L'«Escapisme», Tu i Déu

Aquestes paraules les dirigeix Déu a un poble que havia conegut Déu, però que li havia donat l'esquena. I aquestes paraules són també per a fer-nos reflexionar a cadascun de nosaltres. Preparat a encarar-te amb el teu Déu.

Per a què vius? Vols potser oblidar-te d'aquell Déu davant qui ets responsable? Davant qui donaràs compte, com ésser que has estat fet a la Seva imatge i semblança, com ésser moral, creació d'Ell? Hauràs de donar compte davant Déu pels camins en que has caminat, per les accions que has comès. ¿Has deixat Déu de banda, el Seu amor, la Seva autoritat per a regir la teva vida? ¿Has caminat per la vida sense reconèixer-lo com Déu, aquell que t'ha donat vida i moltes benediccions, i qui amb paciència t'anat posant a prova? No has vist a través de les moltes circumstàncies de la vida que és Déu qui a la fi ens alimenta, qui va establir l'ordre original d'aquest món?

La realitat del món que ens envolta fa que moltes vegades ens vulguem escapar i fer-nos un món imaginari. Volem fugir de pensar en les vitals qüestions de la vida i de la mort, del dolor i del sofriment, de la bondat i la maldat, del domini propi i del llibertinatge, de Déu i de perquè estem allunyats de Déu, del pecat i de la rectitud, de l'amor de Déu i de la Seva justícia, de la salvació i de la condemnació.

Drogues, alcohol, velocitat, diversions, sexe pre- i extra-matrimonial, la festa contínua i les orgies. ¿De quina manera t'escapes tu de la realitat de la condició humana allunyada de Déu? ¿De quina manera et vols continuar escapant? ¿I és de debò que t'escapes? ¿O t'enfrontes dia rera dia amb els mateixos dilemes, i els intentes apagar, com sigui, amb un món de fantasies, i per tant en falsedats, només per trobar que no pots apagar el neguit de la teva existència, d'una buidor que no pots omplir de cap manera?

Molts avui dia es neguen a creure en un Déu que demana comptes als homes. Però en el procés es queden sense Déu i sense revelació. Sense Déu i sense esperança a la vida. Perquè una vida viscuda a esquenes de Déu només és una vida buida, estèril, d'enganyar i ésser enganyats, sense cap propòsit ni fi. Perden Déu i es perden a ells mateixos com a conseqüència.

I si de debò et preguntes, voldria assenyalar-te un fet inquietant. El mateix fet que Déu no sigui conegut, ¿què ens diu? De moment que ens preguntem si Déu és o no és, vol dir que ja estem prou lluny d'Ell. ¿I per què?

Separats d'Ell, víctimes del mal moral de les nostres pròpies vides, i de la mort, no solament el nostre cos és deficient. La nostra ment no pot arribar a comprendre les veritats més fonamentals de la vida mitjançant la investigació. Severo Ochoa, Premi Nobel, investigador sobre l'estructura material bioquímica de la vida, declarava en una entrevista a la revista Tiempo: «M'he dedicat a investigar la vida, i no sé per què ni per a què existeix.» (Tiempo 24 febrer 1992, pàg. 50). Potser la clau estigui en la seva declaració: «Fa molt de temps que no sóc religiós.» (Ibid., pàg. 55.). Efectivament, si deixem de banda Déu i el coneixement que Ell ens dóna en la Seva revelació, no podem pas saber el més important de les coses. De poc val conèixer el com del funcionament d'una cosa, si no sabem per què i per a què ha estat feta, quin propòsit té. I això tan sols ho podem saber si ens ho comunica qui ho ha fet.

No és pas que Déu s'hagi deixat sense testimoniatge. A unes persones que desconeixien Déu, Pau els va dir: «Precisament us prediquem que us convertiu d'aquests ídols que no són res al Déu vivent, que va fer el cel, la terra i el mar, i tot allò que hi ha en ells; en les generacions passades va permetre a totes les nacions de seguir els propis camins, encara que no va deixar de donar testimoniatge de si mateix fent el bé, concedint-vos des del cel pluges i estacions fructíferes, saciant d'aliments i d'alegria els vostres cors» (Llibre dels Fets, 14:15-17).

A tot el nostre voltant veiem evidències de la meravella de la creació. El sol resplendent, els meravellosos arbres, les flors que ens encisen, el blat que ens alimenta, els ocells que volen. En el nostre propi cos veiem meravelles, com el mateix cervell que ara fas servir com eina de la teva ment: el sistema més prodigiós i complex de l'univers, amb uns cent mil milions de neurones interconnectades d'una manera funcional per servir d'eina del pensament i de centre de control del cos com a conjunt. Totes aquestes evidències reben el nom de Revelació General, i, si no estem totalment cecs, podrem veure-hi l'evidència d'un gran Dissenyador, del Creador de totes les coses, la Seva saviesa i Deïtat.

La raó del desconeixement que l'home té de Déu, el fet que s'hagi de preguntar sobre Déu, rau en el pecat en que es troba. L'home està enemistat amb Déu des de la Caiguda. I per tant, vol justificar-se intel·lectualment en la seva negació de Déu. Li cal trobar alguna explicació per desvirtuar tota l'evidència que troba davant seu d'un Déu creador, savi i totpoderós. És per això que des dels temps més immemorials, i ja ho trobem en l'antic paganisme grec, ha desenvolupat la idea d'un origen espontani de la vida, i de totes les seves meravelles. Així, ha intentat anul·lar tota l'evidència de designi que existeix assenyalant vers Déu, i l'ha volgut atribuir a l'atzar.

Separats de Déu, no solament tenim un defecte de mancança d'informació, sinó que hi ha quelcom més greu. La nostra actitud bàsica davant Déu és d'enemistat. Tendim a fugir instintivament d'Ell. L'odiem. Potser al lector li semblarà forta aquesta expressió. Però la realitat es que l'home odia Déu. Si algú volgués que jo no existís, seria per odi: em desitja la mort. No em vol bé. Tothom que vulgui que Déu no existeixi, no és que no cregui en Ell, sinó que l'odia. Aquest és el problema de la incredulitat: que sorgeix de l'odi a Déu, de voler ésser autònom front a Déu, de no dependre d'Ell (essent com és que depenem dels aliments que prenem, de la pluja que cau sobre els camps, del sol que resplendeix sobre els nostres caps, de totes les coses que Déu ens dóna —de Déu mateix.). El problema, doncs, és d'actitud. I l'home desenvolupa tot el seu enginy en inventar excuses intel·lectuals per a justificar la seva actitud d'aparent incredulitat, però en realitat en el seu esforç de matar Déu, de desfer-se'n d'Ell.

I d'aquesta manera es manté en el cor de l'home la buidor, una buidor que podrà arribar a ésser eterna si mor abans de tornar-se a Déu.

Una buidor que només Déu, el teu Déu, el Déu que s'ha revelat en Crist, pot omplir.

Déu no et vol omplir de por —Déu et vol treure la por que comporta la teva culpa, la culpa de donar-li la esquena, de no donar-li les gràcies, de escollir la rebel·lió contra el teu Creador en lloc d'acceptar d'Aquell qui t'ha fet, de qui t'ofereix el do de la vida, i també el do de tornar lliurement a Ell, amb una acceptació plena, amb el perdó total dels teus pecats i rebel·lions. Que t'ofereix ésser acollit com a fill estimat per causa de Crist.

Va ser per treure'ns aquesta por lliurant-nos de la condemnació que Déu va donar a Crist, el Seu Fill etern. El va donar per a que morís com el nostre representant, per portar Ell el nostre càstig davant Déu. Fou per poder fer-ho que es va fer Home veritable, essent Déu el Fill. L'únic home sense pecat. I essent veritable home, va poder presentar-se davant Déu Pare per morir Ell com el nostre representant genuí, i portar així el terrible càstig que nosaltres mereixíem i que no haguéssim pogut satisfer en tota l'Eternitat. D'aquesta manera, queda satisfeta la Justícia de Déu perquè Jesús —aquell Home veritable i Déu el Fill infinit— va pagar les nostres culpes. Així, Déu està justificat en oferir-nos un perdó total, per quant les nostres culpes les va pagar Jesús a la Creu. Déu ens vol perdonar, i per mitjà de Crist pot perdonar-nos, i ho fa, quan anem personalment a Ell acollint-nos a allò que Jesucrist és i a allò que Jesucrist va fer per nosaltres a la Creu. I no hi ha cap altre camí. Ell va dir: Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida; ningú no ve al Pare sinó per mi. (Evangeli de Joan, 14:6). I no hi ha cap altre Mitjancer: Hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, el Crist Jesús home, el qual es donà a si mateix en rescat per a tothom. (1 Timoteu 2:5).

Déu no et vol buidar. Et vol omplir de tota l'abundància de la seva benedicció. Sí, caldrà treure coses de la vida. Coses que destorben, coses que fan mal, coses que porten a la destrucció. Però no per perdre joia, sinó per tenir una joia veritable, una joia plena que anirà més enllà de totes les proves i afliccions que la vida pugui portar.

D'aquesta manera no ens caldrà cap escapisme. Tornant a Déu, deixarem d'escapar-nos de la realitat de la vida. Acceptats per Ell per mitjà de Jesucrist, podrem fer front a la vida amb una sòlida esperança. Units per la fe a Aquell qui va ressuscitar d'entre els morts, sabrem que la nostra vida no és en va, sinó que Ell té per a nosaltres un propòsit etern. Sabrem que aquest món d'aflicció, en el que va entrar el pecat, no és el món definitiu, sinó un lloc de passada cap a la llar del Pare.

I no es tracta de paraules buides, sinó que Déu serà una veritable realitat a la nostra vida. ... Però no persisteixis en fugir de Déu, de la mateixa i més profunda realitat de la vida.

Va ser Jesús qui va parlar clarament de condemnació i de salvació: «Us ho ben asseguro: qui escolta la meva paraula i creu en el qui m'ha enviat té la vida eterna i no cau en condemnació, sinó que ha passat de la mort a la vida» (Joan 5:24).

Si algú té set, que vingui, que vingui, i que begui que creu en mi. Com ha dit l'Escriptura, brollaran del seu interior riuades d'aigua viva (Joan 7:37).

Nom original del fitxer: Escapisme.rtf - preparat el dimarts, 7 octubre 1997, 10:51

Santiago Escuain

L'«Escapisme», Tu i Déu

Índex: