Santiago Escuain
Joventut i Esperança
N'hi ha, d'esperança? La vida, per a què és? ¿Hem vingut del no res per a
anar de nou al no res a la mort? I la mort, per què? ¿Per què el sofriment, de
grans i de petits, de forts i d'indefensos? Per que n'hi ha tant, de mal? Hi ha
resposta a la vida? En té de sentit, la vida?
Aquest és un bon munt de interrogants que es fa avui dia el jovent. En resum,
val la pena, viure? Si tot el que ens envolta no té sentit ... per a què
esforçar-se a viure?
La mateixa societat que denuncia el «passotisme» en el jovent
(i no pas tot el jovent n'és, de «passota») li nega al jovent,
parlant en general, tota raó per a viure. ¿Que volem dir amb això?
¿Quines raons se'ls hi pot donar als joves per a no passar de tot, per
una banda, o per a que no es lliurin a un cinisme total, per l'altra, quan en la
formació que se'ls dona des de l'escola, i des dels mitjans de comunicació (TV,
ràdio, premsa, etc.) se'ls està bombardejant contínuament amb la idea de que
l'home és un animal més que ve d'altres animals, i que tot l'univers i la vida
són producte d'una evolució cega i no dirigida, que la totalitat de la realitat
és l'entorn material que ens envolta, tancat definitivament per la mort, que és
la fi del ésser humà.
Amb aquest tipus d'ensenyament queda destruïda tota base per valorar el bé i
el mal. ¿Quina importància tenen la vida i la mort, la veritat i la mentida,
l'amor i l'odi, la rectitud i la perversió, en un univers sorgit del atzar i
destinat a la mort tèrmica, sense cap realitat transcendent, i per uns éssers
com els humans que, si és veritat la moderna mentalitat acadèmica, no són res
més que uns animals molt «evolucionats», però que de res no venen,
a res no van, i per a res no viuen? Pensant-ho de debò i a fons, ¿de què serveix
parlar de la bondat de la veritat i de la dolenteria de la mentida, de la bondat
de l'honestedat i de la dolenteria de l'engany, de «virtut» i de «vici», en un
context veritablement materialista i sense Déu ni eternitat ni sentit a la vida
més que el que cadascú n'hi vulgui donar?
Oferim una informació que dóna l'esperança, però no una esperança irreal sinó
una de veritable. La meravella de la vida denuncia l'obra de Déu, com també la
meravella de tot l'univers. Però més important, hi ha grans i poderoses raons
per a saber que la mort no és la fi de l'ésser humà. Crist va ressuscitar, i
n'hi ha de raons poderoses per creure-ho. I en Crist i en la revelació de Déu es
troba no solament l'explicació del mal i del sofriment, sinó encara més, la
seguretat de la seva fi definitiva. La mort i la resurrecció del Crist, Déu fet
home, de la Paraula feta carn, solucionen la qüestió del mal global, que ha de
veure la seva fi, i també dona la base per al perdó de la culpa
individual de cadascú davant Déu.
Perquè n'hi ha, de culpa. L'ésser humà, de manera individual i col·lectiva,
ha donat l'esquena a Déu, i s'ha separat de la font de la vida. Déu crida l'home
perquè torni a Ell. Crida a que els pecadors es reconciliïn amb Ell. A
aquells que també en el seu temps es pretenien ja prou bons davant Déu, Jesús
els va reprendre així: No he vingut a cridar justos, sinó pecadors
(Evangeli de Mateu, 9:13). I se'ns clarifica a l'Epístola als Romans, capítol
3:10: No hi ha cap just, ni un de sol. Amb això, Déu està cridant una
munió de rebels, mentiders, maldients, falsaris, defraudadors, lladres,
maliciosos, i pervertits en esperit, ànima i cos, a que deixin els seus camins
de desobediència, a que es deixin d'excuses pseudo-intel·lectuals, i que tornin
a Ell. Així ho diu el profeta Isaïes: Que l'impiu deixi el seu camí, i el
malvat els seus pensaments, i que es torni a Jahvè, qui tindrà compassió d'ell,
i al Déu nostre, que serà ample en perdonar. Perquè els meus pensaments no són
pas els vostres pensaments, ni els vostres camins són els meus camins, diu
Jahvè. Perquè tal com els cels són més alts que la terra, així són els meus
camins més alts que els vostres camins, i els meus pensaments més alts que els
vostres pensaments (capítol 55, versets 7-9).
I aquest perdó que Déu ens ofereix no és un simple deixar de banda les
nostres injustícies. El seu perdó no és un perdó barat. És un perdó que va
costar que Déu el Fill, esdevingut Home veritable, Jesús de Natzaret, sense
pecat, morís com a representant de la raça humana. Ell va portar
voluntàriament sobre Si mateix la maledicció i la pena que la nostra culpa
mereixien en justícia, per quant Déu no podia pas, en absolut, passar per
alt la seva justícia per a perdonar els pecadors. Així ho expressa l'Escriptura:
Perquè Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill Únic perquè tot
el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui vida eterna (Evangeli de
Joan, capítol 3, verset 16).
Sí, som cridats a tornar a Déu, i el camí per això és mitjançant la fe en el
Crist com a mort pels nostres pecats i ressuscitat per a la nostra
justificació (veure la Carta de l'apòstol Pau als Romans, capítol 10,
versets 8 i 9, i la seva primera carta als Corintis, capítol 15, versets 3,
4).
De Déu el Fill fet home en Crist, en diu el profeta Isaïes: En tota
l'angoixa d'ells fou Ell també angoixat, i l'Àngel de la seva presència els
salvà; en el seu amor i en la seva clemència els redimí ... (Isaïes, capítol
63, verset 9), i Ell fou ferit per les nostres transgressions, molt pels
nostres pecats; el càstig de la pau nostra fou sobre ell, i per les seves nafres
hem estat nosaltres curats. El mateix Déu va entrar en els nostres
sofriments i fatigues, i, encara més, va patir per nosaltres la maledicció de la
Justícia per a que nosaltres, creient en Ell, fóssim acceptats per Déu. Déu,
per mitjà de Crist, estava reconciliant el món amb ell mateix, passant per alt
les seves transgressions, i disposant en nosaltres el missatge de la
reconciliació. Així, doncs, som ambaixadors de Crist, i és com si Déu exhortés
per mitjà nostre. Us preguem en nom de Crist: reconcilieu-vos amb Déu. Al qui
desconeixia per complet el pecat, li carregà el pecat per nosaltres, per tal que
nosaltres obtinguéssim la rehabilitació de Déu per mitjà d'ell (Segona Carta
de l'apòstol Pau als Corintis, capítol 5, versets 19-21).
Reconeix que Déu és Déu. El teu Creador t'està esperant, amb braços oberts
d'amor. Ell va morir per tu a la Creu, i és el Ressuscitat el qui et convida amb
aquelles paraules: Jo sóc la porta; el qui entra a través de mi se salvarà;
podrà entrar i sortir, i trobarà pasturatges. El lladre només ve per robar,
matar i destruir; jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en
abundància (Evangeli de Joan, capítol 10, versets 9 i 10).
En Ell trobaràs el perdó de la teva culpa davant Déu, i plenitud de vida,
ja ara i per tota l'eternitat.
 Adalt un nivell
Torna a l'índex general
Torna a la pàgina principal
Nom original del fitxer: Esperança (1).rtf - preparat el dimarts, 7
octubre 1997, 10:51
© SEDIN 1997
Ens pot escriure per correu
a:
SEDIN
Apartat
2002
08200 SABADELL
(Barcelona) |
Índex:
Índex de
butlletins
Índex
de línea
sobre línea
Pàgina
principal
Índex
general català
Llibres recomanats
orígens
vida
cristiana
bibliografia
general
Coordinadora
Creacionista
Museu de
Màquines Moleculars
Temes d'actualitat
Documents en
PDF
(classificats per temes)
|
