Quatre homes, i el Crist

L'home esdevé la fi última, el centre i la mesura de totes les coses. Tot el coneixement de l'home ha de sorgir de la seva observació i raó, amb la que ho jutja tot. No es poden admetre cap tipus de interferències sobrenaturals. Exemples són Plató, Aristòtil, Galè, Lucreci. Es manifesta com Idòlatra, Deista, Panteista, Ateu. La seva vida està marcada per l'absolutització de la seva voluntat i per la negació d'un Déu únic i veritable. Quan es troba davant el Crist, la seva pregunta, feta amb un deix de menyspreu, és: «I quina cosa és veritat?» (Joan 18, 38.)

Està nominalment inserit a la Religió Revelada i admet un Déu, però nega allò que li desplau des del seu condicionant filosòfic racionalista. Ha acceptat en realitat la filosofia del pagà tot i revestint-se d'una roba religiosa.

Pot ésser el summe sacerdot dels jueus, o un dels principals sacerdots, un dirigent religiós. Pot ser un pastor o predicador. Però es dedica a desvirtuar la Revelació de Déu, i fins i tot el cànon, dient que no hi ha àngels ni esperits. Els antics saduceus negaven la validesa de tot el cànon menys el Pentateuc. Avui dia, els moderns seguidors d'aquesta escola, també generalment revestits de roba religiosa, neguen a més, i potser sobre tot, la paternitat de Moisés per al Pentateuc. Molts es decanten vers una mena de Deisme, i d'altres vers el Panteisme. Apliquen les eines del racionalisme humanista per desvirtuar i fins i tot negar les Escriptures que són la Paraula de Déu. Quan es troba davant el Crist, inventa històries i situacions fictícies, ignorant les Escriptures per defugir-ne la seva revelació i negar el poder de Déu. (Veure l'Evangeli de Mateu, 22, 23-33.)

És el que es considera bona persona, digne de lloança, que creu tot el que cal creure i fa tot el que cal fer a fi que Déu li doni l'aprovat. Busca establir la seva pròpia justícia, però en aquest procés nega la justícia de Déu i la necessitat de la redempció de Crist com única forma d'arribar a Déu.

El fariseu reconeix que Déu és, i que ha donat a conèixer la Seva voluntat per a la vida dels homes. Considera que si manté tota la voluntat de Déu i es mostra obedient, Déu l'haurà d'acceptar. En els temps de Jesús, els fariseus es consideraven justos i sants perquè intentaven mantenir la lletra de la llei, i consideraven per tant que Déu els havia d'acceptar. Eren «bona gent», religiosos, observants, bons coneixedors de les Escriptures. Però estaven també molt condicionats per una sèrie de distorsions de l'ensenyament religiós, al que ells donaven tant o més valor que a les Escriptures: La Tradició. Jesús els va haver de dir: Per la vostra Tradició invalideu la paraula de Déu, ensenyant com preceptes de Déu paraules d'homes.

En efecte, per la seva tradició mantenien que podien guardar la Llei de Déu i ser acceptats per Déu com justos quan morissin. No havien vist l'objecte de la Llei, que ens mostra l'apòstol Pau dient-nos que la Llei es per demostrar la nostra pecaminositat universal: la llei ens demostra pecadors, i per tant destituïts de la glòria de Déu. Els fariseus dels temps de Jesús haguessin pogut dir: No mato, no robo, no faig mal a ningú. Però Jesús els va dir quina era la realitat. El problema rau en el nostre cor, que és dolent. Tota pretensió de justícia pròpia, davant la santedat de Déu, es falsa: «Del cor provenen els pensaments dolents, homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, injúries.» «Qui s'enfadi contra el seu germà serà sotmès al tribunal.» «Qui mira una dona per desitjar-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor.» «¿Qui pot dir, "ja tinc el cor pur, estic net del meu pecat?"» (Proverbis 20, 9).

El fariseu, quan es troba davant el Crist, li presenta falses disjuntives, tractant de fer-lo quedar en mal lloc i justificar-se ell mateix. (Veure Mateu 22, 15-22).

Prové de qualsevol dels anteriors camps, en reconèixer en Jesús, l'Ungit de Déu, el seu Salvador i Senyor, en penediment vers Déu i fe en Jesucrist. Quan se'n adonà de qui realment era Jesús, Pere va dir, tot llançant-se als Seus peus: «Apartat de mi, Senyor, que sóc un pecador» (Lluc, 5:8).

Quan se l'hi aparegué al Camí de Damasc, Pau, confós i penedit de la seva oposició contra Jesús, li va dir: «Senyor: ¿Què vols que faci?» (Fets 9:6).

El deixeble del Senyor Jesús reconeix que no pot donar ell mateix satisfacció a Déu pels seus pecats.

Reconeix que «el Crist Jesús vingué al món per salvar els pecadors» (1 Timoteu 1:15) i que «hi ha un sol Déu, hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, el Crist Jesús home, el qual es donà a sí mateix en rescat per a tothom» (1 Timoteu 2:5-6).

El deixeble accepta de tot cor que el Senyor Jesús, el Crist, «morí pels nostres pecats segons les Escriptures, que fou sepultat, i que ressuscità el tercer dia segons les Escriptures; que s'aparegué a Cefes i, acabat, als dotze. Després s'aparegué a més de cinc-cents germans alhora ...» (1 Corintis 15:3-6), i que Jesús, «després d'haver ofert un sol sacrifici pels pecats, s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, i espera des d'ara que els seus enemics siguin posats per a escambell dels seus peus. Perquè només amb una sola oblació ha deixat per sempre més perfectament acabada la seva obra en aquells qui són santificats» (Epístola als Hebreus, 10:12-14).

És conscient de les paraules de l'Escriptura, que ens diu: «és per la gràcia que heu estat salvats mitjançant la fe; i això no ve pas de vosaltres: és de Déu, el do; no ve de les obres perquè ningú no se'n gloriï. En efecte, som obra seva, creats en el Crist Jesús amb vista a les obres bones que Déu preparà per endavant perquè les practiquéssim» (Epístola als Efesis 2:8-10).

De manera que, havent rebut aquesta salvació de pura gràcia pel sacrifici de Crist, i recolzant-se en el Ressuscitat, empren la seva nova vida pel camí de bones obres que Déu li posa al davant, no com a camí de salvació, sinó com un que ja ha estat salvat, per viure per agradar a Déu qui l'ha salvat.

El deixeble recorda que la seva vida com a seguidor del Mestre està marcada per aquella descripció de l'Escriptura, referint-se als pagans que havien rebut la salvació anunciada en l'Evangeli:

«Com us convertíreu a Déu, abandonant els ídols, per servir el Déu viu i veritable i esperar del cel el seu Fill, que ell ressuscità d'entre els morts, Jesús, que ens allibera de la ira que ha de venir» (Primera Epístola als Tessalonicencs, 1, 9-10).

Perquè tant va estimar Déu el món, que va donar el seu Fill unigènit perquè tot el qui creu en ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna. Que Déu no va enviar el seu Fill al món per condemnar el món, sinó perquè el món sigui salvat per mitjà d'ell. Qui creu en ell no és condemnat. Qui no hi creu ja és condemnat, perquè no ha cregut en el nom de l'unigènit Fill de Déu. La condemna consisteix en això: que la llum va venir al món, i els homes es van estimar més les tenebres que la llum, perquè les seves obres eren dolentes. ... Qui creu en el Fill té la vida eterna; però qui no vol creure en el Fill no veurà la vida, sinó que la ira de Déu plana damunt d'ell (Evangeli de Joan, 3:16-19, 36).

L'Esperit i l'Esposa diuen: «Vine». El qui ho escolta, que digui: «Vine.» Qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l'aigua de la vida (Apocalipsi 22:17).

Nom original del fitxer: Quatre Homes.rtf - preparat el dimarts, 7 octubre 1997, 10:51

Santiago Escuain

Quatre homes, i el Crist

Índex: