JESUCRIST

Totes les cites de les Escriptures que apareixen en aquesta obra es corresponen amb l'Antic i el Nou Testament (la Bíblia) en qualsevol de les seves traduccions, siguin catòliques, protestants o interconfessionals, tot i que molt sovint per al Nou Testament s'ha utilitzat la versió coneguda com «El camí a la llum», de la Societat Bíblica Internacional.

Tot i que al principi s'han donat les cites detallades, el lector trobarà més endavant cites abreujades. Quan es troba, per exemple, «(Fets 26:28)», això fa referència al Llibre dels Fets, capítol 26, verset 28. (En aquest cas aquesta escriptura pertany al Nou Testament.) Si es troba «(Miquees 5:2)», això fa referència al Llibre del Profeta Miquees, capítol 5, verset 2. (En aquest cas, aquesta escriptura pertany a l'Antic Testament.)

Li recomanem que adquireixi una Bíblia, i mitjançant l'índex trobarà les cites amb facilitat.

És així, fent ús d'aquesta terminologia, com es va expressar Jesucrist a la gent de la seva generació que l'escoltava.

Prenent aquestes expressions com a punt de partença, d'ara endavant tots els homes seran mesurats segons l'apreciació que tinguin i que facin del Crist, i també la base de les seves relacions familiars i socials es governaran pel mateix model.

El creient haurà de sofrir, per quant el Crist va sofrir: «El deixeble no és més que el seu mestre, ni el criat més que el seu amo» (Evangeli de Mateu 10:24). En la seva vida viurà circumstàncies en les que el Senyor haurà de tenir sempre la prioritat, tant en el seu cor com en les seves accions; i això implica sofriment.

En la història de l'humanitat, per damunt de qualsevol apreciació, va existir una època determinada i crucial que no admet comparació amb cap d'altra. Esbossarem breument algunes incidències vitals d'aquell temps.

Una colla de persones discutien i també disputaven. ¿Què era el que passava? S'havia produït un prodigi. Un home, cec de naixement i captaire habitual, es trobava entre ells. Els seus veïns i tots els que el coneixien, van quedar astorats; el que era cec, ara hi veia. «Llavors li preguntaren: ¿Com se t'han obert els ulls? Els respongué: Aquell home que es diu Jesús va pastar fang, em va untar els ulls i em va dir: Vés a rentar-te a Siloè. Hi vaig anar, m'hi vaig rentar, i vaig rebre la vista» (Evangeli de Joan 9:10-11).

¿Aquell home que es diu Jesús ...? Sí. Aquí el tenim en el temps i en la història (per bé que n'és el Senyor de l'un i de l'altra) enmig de la gent. És l'home que parla i es presenta com el Messies d'Israel, com la porta de la Salvació, també com el pastor d'unes altres ovelles que no pertanyen a la pleta jueva, i com aquell que garanteix la vida d'elles mitjançant la Seva mort. L'home que es diu Jesús ens assabenta també que la pèrdua de la seva vida no és deguda a un accident, ni a la impotència per a retenir-la, sinó que és un do, una ofrena voluntària en poder (Ell estima les seves ovelles i dóna la seva vida per elles), i a causa d'aquest poder d'oferir-la, té la facultat de tornar-la a recobrar, per justificar a tots aquells que creuen en la seva obra. I tota aquesta poderosa i misteriosa tasca (de la qual el motiu n'és l'amor), la duu a terme en comunió amb Déu, a qui Ell anomena el seu Pare.

La gent (els jueus) discuteixen entre ells a causa del seu magisteri: «Està endimoniat i ha perdut el seny. ¿Per què l'escolteu? D'altres, en canvi, deien: Aquestes no són paraules d'un endimoniat. ¿És que un dimoni pot obrir els ulls dels cecs?» (Evangeli de Joan 10:20-21).

Un altre dia, posat en peu, clamà: «Si algú té set, que vingui a mi i que begui. El qui creu en mi, com diu l'Escriptura, del seu interior brollaran rius d'aigua viva. Jesús deia això referint-se a l'Esperit que els creients en ell havien de rebre. D'entre la gent, alguns que van sentir aquestes paraules de Jesús deien: Aquest és realment el Profeta. D'altres deien: És el Crist; però n'hi havia que deien: ¿Que potser el Crist ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Crist ha de ser del llinatge de David i ha de venir de Betlem, el poble d'on era David? Així es produïren discòrdies entre la gent a causa d'ell» (Evangeli de Joan 7:37-43).

Aquest home trasbalsava els esperits dels orgullosos dirigents religiosos. Jesús era insofrible per a ells. Llavors enviaren uns funcionaris del Temple per a emmenar-lo als sacerdots, però els agutzils tornaren sense complir l'encàrrec. I els fariseus i els principals sacerdots els digueren: «¿També vosaltres us heu deixat enganyar?» Però, heus ací que Nicodem, home insigne en mig d'ells, argüeix: «¿És que la nostra Llei condemna algú sense que primer s'expliqui i sense saber què ha fet? Ells li respongueren: «¿També tu ets Galileu? Estudia-ho i veuràs que de Galilea no en surt cap, de profeta» (Evangeli de Joan 7:50-53).

¡Causa resolta! Amic que llegeixes: la història dels fets de l'home és un seguit de sorpreses.

Un altre dia, un home va morir. Aquest home era amic d'Aquell que tothom coneixia com Jesús, el fill del fuster. Les germanes del difunt (quan aquest encara no havia mort), enviaren a dir-li: «Senyor, mira que aquell amic que tant t'estimes s'ha posat malalt.» Elles tenien una plena confiança en la bondat i virtut i coneixien bé la filiació d'aquell home que «estimava i feia la veritat». Per a elles, la seva Persona no era cap enigma. Jesús, però, va deixar passar dos dies fins que va fer camí envers Betània. Aleshores (a causa de la seva omnisciència), sabia que no era un malalt qui l'esperava, sinó un sepulcre que ja feia fortor.

«Senyor, si haguessis estat aquí, el meu germà no hauria mort. Però, fins i tot ara, estic segura que Déu et concedirà qualsevol cosa que li demanis.» Així va expressar-se Marta, la germana del difunt. I Jesús li va dir: «Jo sóc la resurrecció i la vida; qui creu en mi, encara que mori, viurà. Tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà eternament. ¿Ho creus, això?» ¡Oh, les paraules de Jesús! ¡Quina calma i seguretat donen a l'ànima confiada en el poder de Déu! «Sí, Senyor, jo he cregut que tu ets el Crist, el fill de Déu, que havia de venir al món.» La fe té aquesta resposta.

Però no tot era unanimitat i confiança. Uns amics de la família deien: «Ell, que va obrir els ulls del cec, ¿no podia evitar que aquest morís?»

Jesús va ressuscitar Llàtzer. Tots n'hem sentit parlar d'aquesta poderosa resurrecció («Senyor, deu fer fortor, perquè fa quatre dies que és mort», que va dir Marta). La corrupció no és cap obstacle perquè la glòria de Déu sigui evidenciada.

El nom de Llàtzer s'ha fet famós. Tots n'hem sentit parlar d'aquest fidel que n'és un símbol de la resurrecció del romanent d'Israel, així com de la de tots els homes que posen llur confiança en l'obra del Crist (doncs que Ell es presenta com «la resurrecció i la vida»). Però fins i tot, pels no doctes en aquestes disciplines, també ha esdevingut un símbol. Hom ho aplica, sigui com una cosa oblidada i retornada a la memòria, com quelcom que es va perdre i va ésser trobat, o com aquell comptat com a mort i retornat a la vida. Per exemple, el famós poeta Becquer fa servir simbòlicament la resurrecció de Llàtzer en la seva coneguda rima de l'Arpa.

¿Com respongué la gent davant aquesta inaudita evidència? «Molts dels jueus que havien anat a casa de Maria i havien vist el que havia fet, van creure en ell. Però alguns d'ells van anar a trobar els fariseus i els van contar el que Jesús havia fet.» ¿Com reaccionaren els governants del poble? No dubten de la veritat dels fets, ans al contrari, els confessen (tot això és extraordinari). «¿Què hem de fer?» diuen ells. «Aquest home fa molts miracles. Si el deixem fer, tothom creurà en ell, i els romans se'ns tiraran a sobre, destruiran el temple, i, fins i tot, el país. Un d'ells, Caifàs, que aquell any era el gran sacerdot, els digué: Vosaltres no ho sabeu entendre. ¿No compreneu que ens convé més que un home mori pel poble, que no pas que tota la nació es perdi?»

Els magnats d'Israel tenien al davant un problema socio-religiós, i Caifàs dóna la solució pel mateix, segons l'esquema que els va presentar. «D'ençà d'aquell dia, estaven ben decidits a matar-lo.» (Evangeli de Joan 11:45-53). La crònica d'aquests fets narren un episodi il·lustratiu de la maldat humana.

A Betània (un llogaret prop de Jerusalem), hom va fer un dia un sopar que no era ni comú ni corrent. I això no a causa del menú que hom menjava, sinó més aviat per la identitat d'alguns que seien a taula. Aquest sopar va ésser singular, únic. En mig dels presents s'hi trobava Llàtzer, que després d'haver mort, Jesús el ressuscità d'entre els morts.

L'autor d'aquesta crònica ens diu que «un gran nombre de jueus va saber que Jesús era allí i hi anà, no solament per ell, sinó també per veure Llàtzer, el qui Jesús havia ressuscitat de la mort.» Això era un testimoniatge evident, irrefutable. Era el testimoni d'un poder que venç la mort. La notícia més transcendental que un ésser humà pot sentir i rebre. La causa de la més pregona reflexió haguda i per haver.

Els dirigents religiosos no ignoraven la profecia de Osees, on l'Esperit de Déu, per boca del profeta, saluda la restauració del poble i la destrucció de la mort. Bé que això sembla referir-se al·legòricament a l'estat d'Israel, les al·legories sempre tenen per aplicació un abast més general en aquests casos, i per tant és d'utilitat assenyalar-ho. Sens dubte, tampoc ignoraven la significativa afirmació inspirada del llibre de Job, cap. 19:25-27. Com tampoc desconeixien el Psalm 16, que precisament l'apòstol Pere fa servir de base (el dia de la Pentecosta), quan cita el rei David, que per l'Esperit del Crist ens diu quelcom de punyent sobre l'esperança de la resurrecció.

Podem afirmar, taxativament, que en el temps de Jesús, els jueus ortodoxes, és a dir, els fariseus i els escribes, creien (com Marta, la germana de Llàtzer) en una resurrecció «del darrer dia». (Evangeli de Joan 11:24). És ben segur que ells no tenien la llum de que gaudeixen els creients de la dispensació actual, però sabien el que era necessari, per admetre i creure que Déu té poder per ressuscitar els morts. Ara bé, també hem de convenir que no hi ha res més cec que un fanatisme institucionalitzat. Per aquest desgraciat camí, hom arriba molt lluny: fins i tot a matar. Tal va ésser el cas del qui després esdevingué Pau, el més savi dels apòstols, per la gràcia de Déu. Quan el protomàrtir Esteve era apedregat, Saule (aquest era el nom de Pau abans que esdevingués apòstol) va donar el seu vot. El mateix Jesús, en l'evangeli de Joan, diu també aquestes paraules, ben significatives per cert, i que són adreçades als seus deixebles: «Us expulsaran de les sinagogues i, fins i tot, ve el temps que els qui us matin pensaran que fan un servei a Déu, I això ho faran perquè no han conegut ni el meu Pare ni a mi» (Evangeli de Joan 16:2-3). Amics lectors, fugiu del fanatisme, perquè això foragita (sempre) l'amor de Déu del cor, i sense l'amor, cap cosa té valor. No oblideu que «Déu és amor».

Deixant constància d'aquest parèntesi, continuem la narració que sobre el tema ens fa l'Evangeli de Joan.

Fixem-nos bé en la conducta subsegüent de la classe dirigent religiosa d'aquell temps: «Però els principals sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè molts dels jueus els deixaven a causa d'ell i creien en Jesús» (Evangeli de Joan 12:10, 11). És una disposició i una conducta que susciten l'esgarrifança més horrorosa.

En aquestes pàgines al·ludim, en breus seqüències, a tot allò que ens diuen els testimonis d'aquells fets, perquè el nostre objectiu és cridar l'atenció sobre l'home més conflictiu i polèmic de tots els temps.

Això que avancem com una afirmació ho fem en el sentit de que han estat els homes, i encara avui són ells, qui fan de Jesús i de la seva doctrina un subjecte de polèmica i de conflicte. Jesucrist, en ell mateix, no és polèmic. Essencialment, ningú no pot fer d'ell un objecte de judici o d'anàlisi moral, doncs «Ningú no coneix el Fill, sinó el Pare». Cal que caminem descalços en un terreny sant com és aquest. Si ell permet que els homes l'examinin, és per condescendència de gràcia, per salvar els que l'obeeixin. Molt de compte, homes! Ell és el Jutge i el Senyor de tothom, i nosaltres no som altra cosa que uns pobres i miserables cucs de la terra. Si voleu quedar ben convençuts d'aquesta afirmació —que admetem ésser molt humiliant— considereu un dia qualsevol de la història humana.

No ens cal fer una apologia de la seva Persona: no la necessita. És l'únic que no està obligat a defensar-se, doncs és inatacable. Quan parlava, s'acomodava als humils. Tothom podia entendre'l. Les seves dites, ningú no podia contradir-les. Quan es manifestà i es titulà Déu Salvador, ho va demostrar: Governà els elements de la natura, va fer caminar un home per la mar, dirigí amb la seva sobirania els éssers irracionals de la creació (peixos), retornà els sentits malmesos a les criatures, guarí paralítics, coixos, cecs de naixement, leprosos, hidròpics; donà la paraula als muts, oïda als sords, i ressuscità morts.

És per això que podia dir: «Si jo no hagués vingut i no els hagués parlat, no tindrien pecat; ara, però, no tenen excusa del seu pecat. Qui m'odia a mi, odia també el meu Pare. Si jo no hagués fet entre ells aquestes obres que cap altre no ha fet, no tindrien pecat; però ara, després d'haver-les vistes, em tenen odi, tant a mi com al meu Pare» (Ev. de Joan 15:22-24).

L'apòstol Joan, testimoni d'excepció de la vida de Jesús, en la seva primera epístola, diu així: «Allò que era des del començament, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han palpat referent a la Paraula de la vida —perquè la vida s'ha manifestat, i l'hem vista i en donem testimoniatge i us anunciem la vida eterna, la que era prop del Pare i se'ns ha aparegut—» (1a. de Joan 1:1-2).

El temps en l'història està molt allunyat. Els fets que aquí recopilem, podem datar-los prop de dos mil anys enrera, i dos mil anys són molts anys per a la mesura humana. Palestina (l'indret geogràfic) era conflictiva, com ho ha estat sempre (també ara), i encara ho serà més en el futur. Però encara que el temps és reculat i llunyà, tot queda establert de manera diàfana. Els indrets (comarques, viles, llogarets, etc.) són quasi tots els mateixos que aleshores, i les escenes que presenten (històricament parlant) els testimonis d'aquells temps, resisteixen tota sospita de fantasia; són admeses per tothom. Si els historiadors i comentaristes són honestos, sigui quin sigui l'estat dels seus sentiments religiosos o la seva concepció filosòfica sobre el problema de la vida i de la mort, així com l'apreciació de l'origen de tot el que existeix; si són honestos, repetim, tots admeten el testimoni i la veracitat quant a la Persona de Jesucrist.

Jerusalem —que aleshores tenia ja més de mil cinc-cents anys d'història— continua essent Jerusalem dos mil anys després del naixement del Crist. De les ciutats actuals, podem dir que és una de les més velles del món. Gran part dels fets narrats en aquest opuscle van succeir allà, o als seus voltants.

Jesús com a història no pot pas ésser escamotejat. L'Emperador Tiberi, el Procurador Ponç Pilat (representant del Cèsar, a Judea), tots els Reis Herodes (sigui el Gran, l'Antipes, o l'Agripa); altres tretrarques, com Felip i Lisànies; el Governador Fèlix i el seu successor Festus; més tard l'Emperador Trajà i el seu amic i cèlebre escriptor Plini el Jove; Atenàgores, Tertul·lià (el famós apologista i també escriptor cristià, nascut a Cartago l'any 140), els màrtirs Ignasi, Justí, Ciprià, etc. (i això per anomenar-ne uns pocs), donen testimoni de la seva persona. Els uns amb fe, quant a la seva deïtat; els altres, com a home. Cal afegir, que els sentiments i conducta envers Jesús tampoc eren concurrents: els uns sentien l'odi més homicida; els altres foren capaços d'ofrenar la seva vida abans que negar-lo. També n'hi havien que reaccionaven des d'un egoisme o indiferència d'allò més roí, i d'altres amb la consagració més abnegada. És a dir, d'una manera o una altra; de més prop o de més lluny; amb més o menys discerniment, tant se val; però aquí els tenim en l'història profana. Els uns per estimar-lo; els altres, per avorrir-lo, això és ben cert; però també per donar una resposta documentada a la gent malfiada i suspicaç de tots els temps.

Jesús va ésser tallat (malgrat el prec que llegim al Salm 102:24-25) a la meitat dels seus dies; calia que fos així. El seu servei d'amor, incomprès per tothom, arribava ja a la seva fi, en tant que pelegrí celestial, en aquest món contaminat. La creu es projectava davant l'anima immaculada de l'home singular (Mateu 26:28). Getsemaní (juntament amb aquell estri d'ignomínia), és la vivència més transcendent del passatge de Jesús per aquesta terra. A l'indret on la humanitat del Fill de Déu s'ha manifestat amb la sensibilitat més admirable envers els seus; i al mateix temps, juntament amb els precs, clams i llàgrimes (segons Hebreus 5:7), s'ha adreçat al Pare amb la més sublim i exquisida consagració, segons ens assabenta Mateu en el cap. 24:42 del seu Evangeli. Però encara que la temàtica és molt joiosa, hem de considerar altres fites documentals, perquè el conflicte amb els homes de la seva generació va presidir els condensats tres anys i mig del seu testimoniatge diví.

El veiem, una vegada més, a Jerusalem; en el Temple. Els jueus l'envoltaren. Estaven neguitosos. La consciència els acusava. «¿Fins quan ens tindràs en suspens? Si ets el Messies, digues-nos-ho clarament. Jesús els respongué: Us ho he dit, i no ho creieu; les obres que jo faig en nom del meu Pare, donen testimoni de mi, però vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles escolten la meva veu; jo les conec, i em segueixen. Jo els dono vida eterna; mai no es perdran i ningú no les arrabassarà de la meva mà. El meu Pare que me les ha donat és més gran que tot, i ningú no pot arrabassar res de la mà del meu Pare. Jo i el Pare som una sola cosa. Els jueus tornaren a dur pedres per apedregar-lo. Jesús els respongué: us he fet veure moltes obres de la part del Pare: ¿per quina d'elles m'apedregueu? Els jueus li replicaren: No t'apedreguem per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè, essent home com ets, et fas Déu» (Ev. de Joan 10:24-33).

Sempre perseguit, malgrat l'evidència de les obres que feia; obres que els deixen sense excusa ni arguments. Ev. de Joan 15:24.

Més que un home (a causa de la fosca), semblava una silueta solitària i desdibuixada la que uns ulls qualssevol haurien pogut veure en la memorable nit en aquell hort de Getsemaní. —Allà, de genolls, vessant d'amargor la seva ànima davant Déu, tot eren clamors i llàgrimes oferint pregàries i súpliques a causa de la perspectiva d'hores ombrívoles que s'apropaven. La torba, conduïda per Judes, deixava sentir la remor en la llunyania. A Jerusalem, «la religió del sepulcre emblanquinat» (Mateu 23:27) havia pagat l'estipendi de la traïció. En aquell hort fosc, els deixebles, vençuts per la son i la tristor, es varen adormir; sols Jesús vetllava. Havia arribat l'hora del combat amb tota la cruesa davant «la seva ànima trist fins a morir», doncs «tot i ser Fill, va aprendre pels seus propis sofriments l'obediència» (Hebreus 5:8); i així les sublims paraules: «Pare meu, si no pot passar aquest calze sense que jo el begui, faci's la vostra voluntat» (Mateu 26:42), al mateix temps que ens mostra el diví desinterès d'un cor disposat a estimar, desbordant la seva mesura (si ens podem expressar així), ens dóna també la lliçó de l'obediència perfecta. Quan pensem en l'escena aclaparadora (el pes de la perspectiva de la creu aplanava l'ànima de l'home sense parió) ¿quina va ésser la resposta dels febles deixebles? Dormir! «Així no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi?»

Un home com ell podia dir als principals sacerdots, als ancians i als magistrats del Temple: «¿Heu sortit armats d'espases i garrots com si fos un bandoler? Cada dia em teníeu amb vosaltres en el temple, i no em vareu posar les mans a sobre; però ara és la vostra hora, quan s'imposen les tenebres» (Ev. de Lluc cap. 22:52-53).

És l'home públic; l'home de ministeri transcendent. Mai no va parlar ni fer res d'amagat. L'únic de vida transparent «que no havia fet cap tort, ni deia mentida la seva boca» (Isaïes 53:9).

Un home com ell és qui pot respondre al pontífex jueu: «Jo he parlat al món públicament; sempre he ensenyat a la sinagoga i al temple, on es reuneixen tots els jueus. No he dit res d'amagat. ¿Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'han sentit, què és el que jo he dit: ells saben prou bé el que els he dit» (Ev. de Joan cap. 18:20-21).

Poc després l'Home es troba davant Ponç Pilat: el representant de la justícia i de l'autoritat de l'emperador romà.

Parem compte quin esclat té la seva Humilitat, Dignitat, i també la seva Innocència. «¿Ets tu el rei dels jueus?» li pregunta el Jutge Romà. «Tu ho dius,» li respongué ell. Els principals dels jueus l'acusen i Pilat li diu «¿No sents quantes acusacions fan contra tu? Però Jesús no va contestar res, de manera que el governador estava molt desconcertat» de que Jesús no advoqués per la seva pròpia causa! (Tots aquests passatges es troben a l'Ev. de Mateu, cap. 27:11-14).

Pilat és governant i polític. Coneix bé l'entramat de l'intriga, i com a romà superb, menysprea els jueus. Està ben convençut que l'han lliurat a la seva autoritat per l'enveja que els caps de l'oligarquia religiosa tenen de Jesús. Per això els diu taxativament: «No trobo cap delicte en aquest home» (Lluc 23:4). En una altra fase del procés els repeteix: «M'heu presentat aquest home com un agitador del poble, però jo, un cop fet l'examen davant vostre, no he trobat en aquest home cap dels delictes de que l'acuseu» (Lluc 23:14). Però els jueus insisteixen i les coses prenen un caire sediciós. Les veus es fan aspres, i sens dubte Pilat no disposa dels soldats necessaris per poder neutralitzar un possible aldarull en aquella circumstància. No es tracta que fos un home contemporitzador o benèvol, no. Pilat era cruel. A les Escriptures trobem escrit d'una matança de gent de Galilea, la sang dels quals va barrejar amb la dels sacrificis de les víctimes que aquests oferien (Lluc 13:1). Ja veieu que no es tracta de consideracions humanitàries; en el fons rau la reputació política. La vida d'un jueu —per innocent que sigui— ¿esdevindrà la causa d'un avalot que hom no sap on pot arribar? Mentrestant, els jueus fan una nova acusació, podríem dir que teològica: «Nosaltres tenim una llei, i segons la llei ha de morir, perquè s'ha fet Fill de Déu.» Pilat, sentint aquestes paraules, va témer encara més. La senzilla i sublim dignitat d'aquell home el té atribolat. Mai un governant no s'ha trobat davant un dilema semblant.

Els romans s'enorgullien de la seva ètica legal. La llei i la probitat del Jutge exigien justícia; Jesús era Just. «Mireu! —diu Pilat als jueus— Us el trec a fora perquè vegeu que no li trobo cap delicte» (Joan 19:4). També inquireix sobre l'origen de Jesús: «¿D'on ets tu? Però Jesús no li tornà resposta.» Llavors Pilat reivindica el seu poder de deixar-lo anar, o de fer-lo crucificar. Aleshores sí que el respon, dient-li que la seva autoritat és delegada i no pas intrínseca.

El procurador romà veu el caràcter moral superior d'aquell home, que malgrat tot, domina l'escena, i la seva innocència li és indiscutible. «D'ençà d'això, Pilat intentava d'alliberar-lo» (Joan 19:12), però els jueus fan forta cridòria i li diuen: «Si l'alliberes, no ets addicte al Cèsar. Aquell que es fa rei a si mateix es declara contrari al Cèsar.» La consciència de Pilat trontolla davant els seus interessos polítics, i és aleshores quan sorgeix la més gran contradicció que es pugui donar en jurisprudència. El Jutge declara innocent a un acusat i al mateix temps el lliura als botxins. Heus aquí el que ens relata l'història a l'Evangeli de Mateu cap. 27:24-26: «Jo sóc innocent d'aquesta sang; vosaltres mateixos ...; un cop [Jesús fou] assotat, el lliurà perquè fos crucificat.»

No és difícil comprendre les inconseqüències dels homes. Ja ho hem apuntat: la por d'un avalot i d'ésser titllat com un mal governant davant Cèsar (circumstancialment) decideixen la sort de Jesús. Ara bé, sense que això serveixi d'excusa en favor de Pilat, el fet és que es va complir tot el que la mà de Déu i la seva voluntat havien determinat que es fes (cf. Fets 4:28).

Després va arribar la creu. A la mort del Crist queden complerts tots els propòsits de Déu, i queden satisfetes també totes les seves santes exigències quant a la justícia en relació amb el pecat. Totes les ombres de l'Antic Testament que tenen a veure amb l'ofrena de víctimes, sigui en holocaust, sacrifici pel pecat, o bé sacrifici de pau, queden eclipsades per la manifestació del perfecte antitip. La llum ha estat manifestada, i les figures ombrívoles li cedeixen el lloc. El veritable però difós perfil, que feia entreveure a la fe dels antics l'esclat d'un matí sens núvols, ha donat pas a la manifestació d'una realitat que allibera i beneeix (Hebreus cap. 10).

L'apòstol Pau (abans Saule de Tars, fariseu i aprofitat deixeble del cèlebre rabí Gamaliel), dóna testimoni de l'obra del Crist en aquests termes: «Us vaig transmetre, doncs, abans de tot, la mateixa tradició que jo havia rebut: que Crist morí pels nostres pecats segons les Escriptures, que fou sepultat i que ressuscità al tercer dia segons les Escriptures; que s'aparegué a Cefes, i acabat, als dotze. Després s'aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen i d'altres ja són morts. Després s'aparegué a Jaume; acabat, a tots els apòstols; i a l'últim de tots, com a l'avortó [és a dir, com un que no té dret a la vida], se m'aparegué també a mi» (1 Corintis 15:3-8).

L'Evangelista Lluc descriu en el capítol 24 del seu Evangeli l'experiència de dos deixebles, caminant envers Emaús: Dues persones deixen Jerusalem; força entristits tornen a casa seva. Surten per la porta de la muralla que mena al llogaret ja esmentat, distant de la gran ciutat tan sols uns deu quilòmetres. Van considerant tot el que ha esdevingut en aquells dies. El seu Mestre, el Crist, ha estat crucificat. Mentre parlen, un vianant s'atansa i fa camí amb ells. Aquest viatger és el mateix Jesús, però els ulls d'ells (per un poder secret) de moment no el reconeixen. Deixem que la mateixa narració ens en doni testimoni:

¿Què són aquestes converses que us teniu, tot caminant? I s'aturaren amb un posat trist. Un d'ells, que es deia Cleofàs, li respongué: ¿Tu ets l'únic foraster a Jerusalem que no saps el que hi ha passat aquests dies? ¿Què?, els digué. El cas de Jesús de Natzaret, li digueren, que era un profeta poderós en obres i en doctrina, davant de Déu i de tot el poble; com els grans sacerdots i els nostres magistrats el van lliurar perquè fos condemnat a mort, i el van crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui redimiria Israel; però, amb tot això, ja és el tercer dia des que han passat aquestes coses. És veritat que algunes dones d'entre els nostres ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, i, no trobant el seu cos, han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, que diuen que viu. Llavors alguns dels nostres han anat al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist. Ell els digué: Oh necis i irresoluts de cor per a creure tot el que van anunciar els profetes! ¿No calia potser que el Messies patís tot això i entrés així a la seva glòria? I, començant per Moisès i tots els profetes, els va interpretar el que es referia a ell en totes les Escriptures. Mentrestant arribaven al poble on anaven, i ell va fer veure que anava més enllà. Però van forçar-lo, dient-li: Quedeu-vos amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar. I va entrar per quedar-se amb ells. I quan es posà amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els donà. Llavors se'ls obriren els ulls, i el reconegueren; però ell se'ls féu invisible. I es van dir l'un a l'altre: ¿No és veritat que el nostre cor era tot ardent, quan ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures? I van aixecar-se aquell mateix moment, se'n tornaren a Jerusalem, i trobaren reunits els onze i els seus companys, que deien: Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó. I també ells els contaren el que els havia passat pel camí i com l'havien reconegut en la fracció del pa.

Mentre parlaven d'això, es presentà en mig d'ells, i els digué: La pau sigui amb vosaltres! Espaordits i plens d'esglai, es pensaven que veien un esperit. I els digué: ¿Per què us contorbeu i per què us venen al cor aquests pensaments? Mireu-me les mans i els peus, que sóc jo mateix; palpeu-me i mireu, que un esperit no té carn ni ossos com veieu que tinc jo. Dient això els mostrà les mans i els peus. Però com que, de l'alegria, encara no s'ho acabaven de creure i estaven tots meravellats, llavors els digué: ¿Teniu aquí res per a menjar? Ells li donaren un tros de peix a la brasa; el prengué i se'l menjà davant d'ells.

Aleshores els digué: Això és el que jo us deia, quan encara era amb vosaltres: que calia que es complís tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, els Profetes i els Salms. Llavors els obrí la intel·ligència perquè comprenguessin les Escriptures. I els digué: Així estava escrit que el Messies patís i ressuscités d'entre els morts el tercer dia, i que es prediqués en nom seu la conversió per a remissió dels pecats a tots els pobles, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis (Ev. de Lluc 24:17-48).

Aquest Evangeli de Lluc és un primer llibre (com el mateix autor diu), escrit amb l'objecte de notificar a l'Excel·lentíssim Teòfil (personatge de qui no tenim altres notícies que la d'ésser el destinatari de l'Evangelista, però que se'l suposa un home important —a causa del títol que porta— convertit al cristianisme, tal vegada per la predicació de l'Apòstol Pau durant el seu sojorn a Roma, i sens dubte provinent del paganisme), «com són de sòlids els ensenyaments en que has estat instruït» (Lluc 1:4). Les ratlles transcrites abans en són una petita mostra del seu contingut i es troben al final del seu inspirat Evangeli. Però «l'Excel·lentíssim Teòfil» va rebre un altre llibre, conegut com «Fets, o Actes, dels Apòstols». D'aquest últim transcrivim uns fragments indicatius que ens condueixen fins la partença de Jesús —com a home ressuscitat— «a la casa del Pare» (Joan 14:1-6): «El primer llibre, vaig fer-lo, oh Teòfil, sobre totes les coses que Jesús començà a fer i ensenyar, fins el dia en que, després d'haver donat instruccions als apòstols que, per l'Esperit Sant, s'havia escollit, fou endut al cel.

A ells també es presentà vivent amb moltes proves, després de la seva passió: se'ls aparegué durant quaranta dies, i els parlava del Regne de Déu. I, mentre menjava amb ells, els ordenà que no s'allunyessin de Jerusalem, sinó que esperessin la promesa del Pare, que heu sentit de mi; perquè Joan va batejar amb aigua, però vosaltres sereu batejats amb Esperit Sant d'aquí a no gaires dies. Els que s'havien, doncs, reunit, li preguntaven: Senyor, ¿que potser restablireu ara el regne d'Israel? Però ell els digué: No és cosa vostra de conèixer els temps o moments oportuns que el Pare ha fixat amb la seva pròpia potestat; però amb la vinguda de l'Esperit Sant damunt vostre, rebreu una força i em sereu testimonis a Jerusalem, a tota la Judea i la Samaria, i fins als extrems de la terra. Un cop hagué dit això, a vista d'ells, s'enlairà, i un núvol el sostragué als seus ulls. S'estaven mirant encara fixament al cel, mentre ell s'anava, que se'ls presentaren dos homes amb vestidures blanques, i els digueren: Galileus, ¿per què us esteu mirant al cel? Aquest mateix Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l'heu contemplat anant-se'n cap al cel» (Actes cap. 1:1-11).

Aquests són un pocs —dels molts— testimonis de la resurrecció i també de l'ascensió del Crist. No va ésser fàcil que els deixebles donessin per admeses totes aquestes sublims realitats (ja ho hem llegit), però quan les seves vides foren impregnades per aquesta veritat tan poderosa com irrefutable, de llavors ençà, aquella plèiade de testimonis —amb el poder de l'Esperit Sant— ompliren el món, i van infondre l'esperança als éssers d'aquesta humanitat subjectes a esclavitud, a causa de la por de la mort, una vegada varen rebre «la veritat que està en Jesús».

Fins aquí, els homes han seguit dues opcions: finalitzar amb el Crist a la creu, o bé seguir-lo en la seva vida de resurrecció. Amic que llegeixes aquestes ratlles —ho diem amb tot el respecte que ens mereixes: no desitgem que restis ignorant en aquest afer. Voldríem ajudar-te, perquè triomfant de la mort, fossis unit al Crist en la seva resurrecció esplendent.

Podríem acabar aquí, però l'enigma i l'arcà no són el nostre propòsit. Hauríem presentat unes consideracions generals molt restringides, i pels lectors, Jesucrist continuaria essent un misteri (i tal vegada sense importància). N'han mort tants, d'homes (podrien dir); n'hi ha tantes, d'injustícies. ...

Els cronistes oficials del seu temps no el varen promoure com algú important o cèlebre. La història es va resistir molt de temps a rebre'l. No va ésser un gran d'aquest món aquell rei tan estrany dels jueus que va morir en el més infamant dels patíbuls, escarnit, amb una corona d'espines al cap.

Porci Festus (qui també fou un dels successors de Pilat), quan l'antic fariseu Saule de Tars es va convertir en deixeble del cristianisme i va ésser menat a la presó a causa de l'odi que els jueus li tenien per la seva defecció de la religió jueva, volgué esbrinar personalment la causa d'aquest arrest, però no hi va entendre res. Aprofitant la circumstància que va fornir-li el rei Agripa (aquest passava uns dies a Cesarea, ciutat residencial del governador romà), va declarar-li el contenciós de Pau, de la següent manera: «Hi ha un home, digué, deixat pres per Fèlix; quan jo era a Jerusalem, se'm presentaren els grans sacerdots i ancians dels jueus demanant contra ell una condemna. Jo els vaig respondre que no és costum dels romans de lliurar cap home abans que l'acusat tingui acarats els acusadors i no trobi avinentesa de defensar-se de l'acusació. Ells, aleshores, em van acompanyar fins aquí, i sense cap dilació l'endemà em vaig asseure al tribunal i vaig ordenar que duguessin aquest home. Els acusadors que eren presents no van adduir contra ell cap acusació dels delictes que jo sospitava; només tenien contra ell algunes qüestions sobre la pròpia religió i sobre un tal Jesús mort, que Pau afirmava que vivia» (Actes 25:14-19).

Heus aquí com s'expressava la primera autoritat d'aquella província de l'Imperi, després d'haver escoltat el relat de la mort i resurrecció de Jesús. ¡La resurrecció del Crist! ¡El tema més incisiu i transcendent per a l'home; la notícia més joiosa que dóna repòs, refrigeri i confiança davant «el rei dels terrors» (la mort), tractada com un afer de superstició. ...!

Ara bé, ¿com respondre al fet que la història d'aquests quasi dos mil anys n'estigui tota tan plena, i hi hagi incidit tan determinadament en ella Crist i el cristianisme? ¿És una casualitat que el cristianisme tingués el seu origen a Jerusalem, ciutat sotmesa al poderós i estès Imperi Romà? ¿Per què havia d'ésser allà precisament, i no en un altre indret? ¿A quina causa atribuiríem el que en menys d'un segle, allà on arribava la influència de l'Imperi, assolis tanta importància i que l'any 312 de la nostra era, l'Emperador Constantí (anomenat «el Gran») fes professió de fe, fet pel que va ésser institucionalitzada aquesta doctrina en els seus estesos Estats? ¿D'on provenia aquella enorme força expansiva? ¿Quin poder estava darrera la impotència i l'aparent manca de recursos de tot ordre que semblava ésser tot el patrimoni d'aquells dèbils homes que hom anomenava cristians?

Encara una pregunta més: ¿Com explicar un creixement tan victoriós, quan en el transcurs de dos-cent anys (comptant únicament les matances suscitades pels edictes dels Emperadors Romans, doncs n'hi ha hagudes moltes d'altres), els seus adeptes foren exposats a les persecucions més ferotges i a les carnisseries més horroroses? —Si no fos perquè hi ha un poder real i veritable que sobrepassa tota força secular, això esdevindria inexplicable. Quan Roma volia anorrear un poble ho feia a consciència. Ells deien així: «Un enemic apallissat o vençut, sempre serà, cada vegada, més enemic; això és un perill constant. L'enemic ha d'ésser anorreat; destruït del tot.» —Cartago fou l'enemic més perillós quan l'esplendor de Roma assolí la seva fita sublim. Difícilment trobarem (en el terreny militar) una situació més compromesa per la supervivència dels romans. A Aníbal (el cabdill quasi llegendari), li va venir de molt poc que no entrés a la ciutat del Tíber amb els seus exèrcits. ¡Quanta admiració causa la proesa de la travessia dels Alps amb els seus elefants! Però els cartaginesos foren vençuts i anorreats. «Delenda est Carthago» (la frase que Cató, el cèlebre polític i orador romà pronuncià al Senat), ens fa evident l'esperit cruel d'aquell poble sense misericòrdia i que a les Escriptures tenim tipificat (tan magistralment) per la quarta bèstia descrita en el llibre del Profeta Daniel. No hi ha, doncs, una resposta lògica. La història mai va produir un fet semblant.

En les cròniques dels homes hi ha dos successos que no ofereixen una resposta lúcida.

L'ésser humà, amb els seus estris mentals, mai en podrà trobar una explicació planera i vàlida.

El primer d'aquests fets correspon al poble d'Israel: El seu origen, la seva història i preservació, afegit al seu establiment actual com a estat sobirà, amb la incidència que això té, és un cas singular; únic.

El segon tracta del cristianisme: el seu enigmàtic origen (enigmàtic a títol humà), el seu expansionisme, el seu creixement i projecció universals (no existeix altra religió que posseeixi aquest caràcter), la marcada influència en les lleis i costums de les nacions que han anat (i encara van) a l'avantguarda del progrés, configura la nostra asserció. La única resposta és: que la providència divina es troba darrera de tots aquests resultats, i això amb una finalitat determinada.

Podem, doncs, afirmar que la llavor d'aquells màrtirs, sembrada en el sofriment i la paciència, varen causar l'admiració i la sorpresa dels seus propis botxins, i, germinant una abundosa collita, omplí, des de la intersecció de tres continents, l'ampli espai de nacions que s'estenien envers el nord, fins el sud, cap al sol ixent, i a través de la Mediterrània (la mar per antonomàsia) a totes les terres civilitzades de la seva riba, pel costat de ponent.

No ens pertoca analitzar, ara com ara, les causes ni les motivacions que varen fer possible aquest fet. De moment, es tracta de la notícia acompanyada d'un breu compendi i res més. La cosa va esdevenir així, però la controvèrsia continuà. Sempre ha hagut una lluita contra el Crist i els seus deixebles; contra el Cap i contra el Cos. Guerra des de fora i conflictes a dintre. Sempre l'antagonisme i la polèmica. Ja ho deia Jesús: «Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres; si han guardat la meva paraula, també guardaran la vostra» (Ev. de Joan 15:20).

D'ençà el començament, es va atacar el cos de la doctrina; es suscitaren divisions i heretgies des de dins, i els filòsofs pagans en un principi, i els racionalistes al final, bastiren una escola de controvèrsia amb quantitat d'homes hàbils en l'oratòria i el sofisme. A més a més, tot això emparentat amb certes formes modernes de concepció política atea militant i de postulats anticristians. Aquests han estat els atacs forans. Però malgrat tot, el cristianisme està aquí. Havent traspassat els límits originaris, la petita llavor ha esdevingut un gran arbre on totes les aus del cel s'ajoquen en les seves branques; també el jull, o zitzània, va envair el camp; i el llevat de la dona, tota la massa (Ev. Mateu cap. 13). No tenim motius de satisfacció, doncs el creixement aparent ha portat la corrupció, i aquest procés s'inicià ja, en els mateixos temps apostòlics. Ara bé, tot això ha tingut per causa la mà de l'home. Malauradament, el creient, no sempre ha estat un fidel administrador, però Déu sí que n'és, de fidel.

El cristià no ha vetllat; més aviat, en termes generals, s'ha deixat envair pel món, i això ha estat nefast. Ha perdut la seva vocació celestial i el testimoniatge ha quedat seriosament tarat. El fet diferencial entre homes de la terra i homes del cel és amb prou feines visible, salvant casos molt restringits i excepcionals; però sempre resta el «Testimoni Fidel i Veraç», «el principi de la creació de Déu.» «Aquell que està a la porta i truca; si algú escolta la seva veu i obre la porta, entrarà a casa seva» per restablir la comunió amb l'ànima penedida. (Ap. 3:14-20).

Aquestes breus consideracions van especialment adreçades a tots aquells que senten necessitat i anhel de vida eterna; a tots els que volen conèixer el veritable camí de la felicitat; als que desitgen inquirir sobre qui és Jesucrist: «doncs en cap altre no hi ha salvació»; tal com va dir l'Apòstol Pere i fou recollit al llibre dels Fets cap. 4:12, afegint-hi: «no hi ha cap altre nom sota el cel, donat als homes, en el qual hàgim de salvar-nos.» Però també van dirigides als ignorants i desencaminats, «doncs Déu, no fent cas de les aberracions dels temps passats, fa saber ara als homes que tot arreu s'han de convertir, perquè ha fixat el dia en que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà de l'Home que Ell ha designat, i n'ha donat garantia a tothom, havent-lo ressuscitat d'entre els morts» (Fets 17:30-31).

Amic que llegeixes: Molts llibres s'han escrit tenint Jesucrist com a tema essencial. En coneixem alguns, i n'estem convençuts de la fidelitat del seu redactat. Són excel·lents i comprensibles, però de forma exhaustiva sols ho són per aquells que han fet del Crist el motiu de la seva vida; i cal dir la veritat, han estat escrits pensant en ells: són llibres d'edificació. Però un llibre en parla catalana, adreçat a l'home atrafegat que viu inserit cada dia en un món materialitzat, i això cada vegada més, en tant el temps fa la seva cursa; d'aquest home a qui el destí etern li és una expressió enigmàtica o misteriosa; un llibre assequible i adient per a ell, no en coneixem cap.

Amb humilitat i guiats per l'amor de Déu, en favor d'aquesta massa de milions d'éssers de la qual tu n'ets un component vital, posem en circulació aquest tractat perquè et serveixi d'ajuda i et meni a conèixer Jesucrist; el polèmic Jesucrist: El veritable Home i el veritable Déu Salvador.

Emprant termes notarials, podríem donar fe de que la vida de Jesucrist en aquest món la trobem circumscrita —principalment— en quatre narracions escrites per tants d'altres autors. Dos d'ells —Mateu i Joan— són testimonis d'excepció. Foren «dels qui s'havien mantingut al seu costat en les seves proves» (Lluc 22:28). Els altres dos —Marc i Lluc— no els trobem en aquesta línia d'intimitat. Amb tot això, Marc —encara que molt jovenet— fou un contemporani de Jesús, i la seva mare podem comptar-la (cronològicament parlant) com una de les primeres dones cristianes (Fets 4:12). També va participar de la influència positiva del seu parent Bernabé, «home de bé, ple d'Esperit Sant i de fe» (Fets 11:24), qui com sabem va ésser el company de l'apòstol Pau en els seus primers viatges missioners. L'Escriptura també ens assabenta de que a mesura que el seu caràcter espiritual anava creixent, va tenir profundes vinculacions amb el gran apòstol de les nacions i també amb l'apòstol Pere. De tot això en donen testimoni la 2a. carta a Timoteu (4:11) i la 1a. de l'apòstol Pere (5:13). Afegirem encara, que hom ha insinuat la possibilitat de que el misteriós jovenet del cap. 14:51 de l'evangeli de Marc fos l'escriptor del mateix relat. No ens arrisquem a fer afirmacions positives, però tampoc bandegem la tal hipòtesi.

De Lluc —el metge estimat— sabem, que a més de narrador dels Fets dels Apòstols, n'és també un dels protagonistes —bé que sempre en primera persona del plural. Però també ha redactat l'evangeli que duu el seu nom. En l'inici d'aquesta història, així com en els preliminars de la segona (ell els titula tractats) la seva redacció bandeja tota sospita quant a que les seves referències no provinguin de fonts directes i fiables.

Els Evangelis són, doncs, quatre relats que obeeixen a altres tants impactes rebuts de la persona i de la obra de Jesucrist. En el seu estil, els uns semblen més espontanis que els altres, però en qualsevol cas, són adreçats a gent que podia constatar la veracitat de la seva redacció: noms, indrets geogràfics, costums, fets singulars i un llarg etc. Els narradors no van tenir cap altre objectiu que fer-se entendre, i és per això de van servir-se del llenguatge que els era propi: el del poble senzill.

D'aquest judici sols exclourem els quatre primers versets de l'Evangeli de Lluc, on podríem dir que empra un estil erudit, per a sorprendre'ns, tot seguit, amb un tarannà literari que no lliga amb la línia del començament. Hom ha comentat que en els preliminars de la seva obra es manifesta la mà i l'esperit cultivat de Lluc, però que després és l'Esperit Sant qui va dictar-li el llenguatge del poble planer, perquè pogués ésser entenedor per a tothom.

Ara bé, narració no homogènia no vol dir pas que sigui contradictòria. En aquest cas, més aviat tot el contrari. Es tracta del següent: De la particular impressió que cadascú va rebre «d'allò que van sentir, d'allò que van veure amb els propis ulls, i d'allò que van palpar referent al Verb de la vida» (1a. de Joan, 1:1), servís per a fer ressaltar uns matisos, o un ordre moral, o un de cronològic, o bé personal —sense que ni ells mateixos ho saberen— i que sota la guia o inspiració de l'Esperit Sant, manifestessin així de quina manera volia Déu donar a conèixer el seu Fill. Doncs, «ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare ...» (Lluc 10:22)

Encara que no diem res de nou —altres ja han deixat escrit aquest tema i nosaltres ens hi sentim identificats— serà bo recordar el caràcter particular de cadascun dels Evangelis, doncs es tracta d'una bona notícia, que és precisament el que aquesta paraula significa.

S'interpreta que Mateu ha escrit més especialment per a ressaltar el caràcter messiànic de Jesús. En aquest evangeli trobem la línia genealògica que prové del Rei David i també d'Abraham. Seguint les malles d'aquesta genealogia, arribem a Josep, qui a afectes legals i oficials representava el pare de Jesús. Aquest evangeli emfasitza el llinatge Reial de Jesús, i el desplegament narratiu té, com a medul·la, aquesta substància espiritual i profètica.

Cal però, tenir en compte l'encuny de la declaració d'Apocalipsi 22:16: «Jo sóc el rebrot i el llinatge de David ...». El Senyor, en la seva humilitat reial, és el rebrot de David, però és el Senyor de David en tant que progenitor de tot el llinatge humà. El Salm 110, en el primer verset, ens diu quelcom d'això, i aquest escrit és degut precisament a la ploma de David. Davant un terreny semblant, cal caminar descalç; el terreny és sant.

Mateu és l'autor que més vegades cita l'Antic Testament, i això justifica el caràcter del seu ministeri.

El compendi de tot allò que va escriure podrà resumir-se en aquest clam: ¡Heus ací el Rei!

En aquest Evangeli trobem esmentat el naixement, l'exili a Egipte, el retorn a Galilea, i més particularment a Natzaret —on Jesús va sojornar— i tot per a que tingués compliment l'oracle dels profetes: «D'Egipte vaig cridar el meu Fill» (Mateu 2:16) i també: «l'anomenaran Natzarè» (Mateu 2:22).

El caràcter de l'Evangeli de Marc difereix del de Mateu. Aquí, en comptes del Rei, tenim descrit el Servent. Ens presenta un home actuant, ja com a tal, des del començament. No fa esment ni del seu naixement, ni de la seva infantesa. Això si, és presentat per un precursor (o herald) profèticament establert —Joan el Baptista— (Malaquies 3:1), i és declarat per Déu mateix, en el seu bateig, com «el Fill estimat en qui s'havia complagut» (cf. Marc 1:11). Allò que era no quedava mai desnaturalitzat per allò que feia.

Tot concordava per a la glòria de Déu. És el servent que treballa amb constància; anant d'un indret a l'altre. És com un obrer que dóna comptes de la seva jornada, des del començament fins l'acabament de la seva tasca. Aquesta gloria moral (que és ben seva), la reconeixem per la fe, i en conseqüència hom adora, i es prosterna davant d'Aquell «que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a tothom» (Marc 10:45).

Indiscutiblement, és el Servent; aquest és el seu caràcter peculiar en aquest Evangeli. D'on també es desprèn el silenci quant a la seva genealogia, de la que els jueus n'eren tant gelosos. Els servents no en tenien, de genealogia. Ells no reivindicaven cap glòria ni personalitat social. Actuaven a les ordres d'altri i en favor de tothom. ¡Heus aquí el Diví Servent!

Lluc es remunta a l'origen de l'home. L'home prové de Déu, i en tant que Creador, n'és també el Pare de tots. D'on entenem (o llegim) l'expressió: «d'Adam, de Déu» (Lluc 3:38).

Aquest evangelista ressalta el caràcter humà de Jesús. És qui més incideix en les circumstàncies del seu naixement, la circumcisió (fet súbdit a la Llei), la seva creixença sempre perfecta a mesura de l'edat (Lluc 2:40), el compliment de la Pasqua, tal com ho determina Èxode 12:1-27, la confessió de la seva filiació eterna als dotze anys («les coses del meu Pare») i la submissió als qui tenia com a pares en aquesta terra (Lluc 2:41-52).

En Ell es conjuguen totes les perfeccions d'un caràcter humà, segons el pensament de Déu. Heus aquí l'home «fet semblant als germans», «participant de carn i de sang», introduint-se en els nostres problemes i en les nostres misèries. Simpatitzant en les tribulacions d'altri; tendre, compassiu. «Que va era un profeta poderós de fets i de paraules davant Déu i davant de tot el poble» (Lluc 24:19); «com Déu l'ha ungit amb l'Esperit Sant i poder, que va passar fent el bé i guarint tots els qui eren dominats pel diable, perquè Déu era amb Ell» (Fets 10:38). És aquest mateix Home qui Pere presenta com essent testimoni singular de la seva vida, de les seves obres i del seu amor. És també en ocasió d'un parlament, que «obrint la seva boca» davant dels hostes del centurió Corneli (un pagà), s'adreça, per primera vegada, a persones no pertanyents a la pleta jueva i els diu: «Ara veig de debò que Déu no fa accepció de persones, sinó que acull tothom qui li és fidel i practica el bé, sigui d'on sigui». En virtut d'aquestes paraules obre la porta del Regne dels cels a la gent de les nacions (Fets 10:34-35).

El caràcter d'aquest evangeli és com si Jesús declarés: «No tingueu temor; jo conec els homes; atanseu-vos a mi. Jo guariré les vostres malalties i embenaré les vostres ferides. Us adquiriré per a Déu; us redimiré. És per això que «m'ha estat preparat un cos»; per això he vingut dins l'esfera de les vostres misèries: per a lliurar-vos de les tals. Jo, un Home; per ésser assequible a tots els homes i reconciliar-vos pel do de la meva vida en la Creu».

Aquesta paraula (infinit) en llavis d'un mortal, els anys del qual són «setanta», i en els més vigorosos «vuitanta» (Salm 90:10), ens produeix una sensació de petitesa tan angoixosa i de limitació tan migrada, que la ploma quasi es resisteix a prosseguir la cursa d'aquesta meditació. Sols la gràcia de Déu ens dóna l'ànim per assolir el cim que té com a objectiu final la benedicció d'éssers tant exigus com som nosaltres, i que malgrat tot això, degut a l'alè vital que ens ha estat insuflat de la part de Déu, ens emplaça davant l'expectativa de la vida imperible, i això, en comunió amb l'Autor d'aquesta vida.

Tal com succeeix en l'Evangeli de Marc, tampoc no tenim la genealogia de Jesús en aquest cas. L'explicació és clara i entenedora.

Com ha quedat dit, Marc ens presenta el Servent. En aquella societat, a un servent no li era contada la genealogia. Joan ens presenta, essencialment, a Déu en la Terra, entre els homes i en la persona del Fill. «Allò (o bé Aquell) qui existia d'ençà el començament (des de sempre)» (1a. Joan 1:1), no pot tenir genealogia. El Verb és el Creador i el Sustentador de totes les coses. Sols cal llegir els primers versets del seu Evangeli per donar-nos-en compte —en el nostre esperit— davant de qui ens trobem. Si el lector foragita qualsevol presa de posició, notarà la solemnitat de que estan impregnades unes impressions que tenen per objecte assolir la ment, la consciència i el cor, amb l'autoritat, el poder i l'amor que l'Esperit infon en la presentació de Jesucrist: Déu sobre totes les coses; Jutge de tota la terra i Redemptor de tot el seu contingut.

Tota aquesta narració ens presenta al Fill en la seva existència eterna i en la seva divinitat, encara que el veiem entre els homes i també en la seva humanitat real. ¡Insondable misteri que la fe rep amb recolliment i esbalaïment!

«Si solament l'ànima fos penetrada pel sentiment de que aquest preciós Senyor (sigui considerat on està o tal com ell és) és el mateix que de tota eternitat estava en el si del Pare; si aquest pensament fos retingut amb força pel poder de l'Esperit Sant, més d'una tendència que contamina el nostre esperit seria evitada.

«Aquell que va sojornar en el si de la Verge, és el mateix que estava en el si del Pare. ¡Quin sublim pensament!

»Jahvè dels exèrcits, assegut sobre la sublimitat del seu tron, tal com el va veure el Profeta Isaïes, aquell a qui adoren els serafins alats, era Jesús el Galileu! Tan pur en la seva humanitat com en la seva Deïtat. Sens màcula en el vas humà, com en el si etern. Tan impol·lut en mig de la contaminació del món, com quan feia —tots els dies— les delícies del Pare abans que l'univers tingués existència. ¡Quin inefable pensament embarga el cor!

»Si l'ànima fos impregnada d'aquest misteri, molts d'aquells problemes que sorgeixen en el nostre esperit trobarien immediata solució. ¿Qui gosaria, en presència de semblant misteri, parlar amb lleugeresa com alguns ho han fet? Que la seva glòria resplendeixi en la nostra ànima, i tal qual els serafins, cobrim el nostre rostre, i també —com va fer Moisès— descalcem els peus en la Seva presència.» (Manllevat i traduït de l'obra titulada El Fill de Déu, de J. G. Bellet. Dublin 1755-1864.)

Tantes i tantes cites i consideracions podríem exposar relacionades amb aquest tema sublim ... però ens trobem limitats a causa del plantejament d'aquest humil redactat.

Per a continuar, afegirem que Joan marca una excelsa variant en relació amb els altres Evangelistes. La seva narració té unes característiques especials que l'Esperit Sant va marcar-li. Tot el seu ministeri es decanta envers aquesta direcció. L'Evangeli, les tres cartes i l'Apocalipsi estan emprades amb el mateix caràcter quant a la Persona. Crist és l'Anyell immolat, però Jutge de tots al mateix temps. La seva humiliació ha assolit fites absolutes perquè la seva exaltació sigui incontestable. Té drets inqüestionables sobre el món, doncs és qui salva i redimeix. Tot és seu. I el nom oficial —Rei de reis i Senyor de senyors— serà tan magnificat com ho és el seu nom essencial: El Verb de Déu.

D'aquest evangeli podem fer-ne el resum següent: El Déu d'amor ens visita (Joan 3:16)

Hom ha provat de resumir en una les quatre cròniques de la vida de Jesús, però això, tot i admetent els bons desitjos, no ens mena a una visió intel·ligent ni intel·ligible del propòsit de Déu en quant al seu Fill Jesucrist. L'Esperit Sant s'ha servit de quatre homes i els hi ha dit; «Escriviu això de Jesús». Aleshores, podem ben creure que tenia una finalitat objectiva en relació amb nosaltres. Finalitat que hem explorat succintament i que pensem es recomana a les necessitats mentals i espirituals del lector.

Ara bé, el Nou Testament inclou també altres documents, podríem dir-ne, biogràfics, relatius a Jesús. Entre altres testimonis, l'Apòstol Pere escriu això: «Perquè quan us varem fer conèixer la potència del nostre Senyor Jesucrist i la seva vinguda, no va ser pas seguint històries inventades, sinó en tant que testimonis presencials de la seva grandesa. Ell va rebre de Déu Pare l'honor i la glòria quan, des d'aquella glòria esplendent li va arribar aquella veu: Aquest és el meu Fill, l'estimat, en qui tinc la meva complaença. I aquesta veu que venia del cel, la varem sentir nosaltres, quan érem amb ell a la muntanya santa». Aquest relat, que trobem a la seva 2a. epístola, cap. 1:16-18, és referent al passatge de la seva Transfiguració que ens donen els tres Evangelis sinòptics: Mateu, Marc i Lluc.

No hi ha superxeria, ni impostura, en aquests homes que per confessar el nom de Jesucrist van donar les seves vides «renunciant a ésser rescatats, a fi d'obtenir una resurrecció per a una vida millor» (Hebreus 11:35).

Un testimoni que posa la vida com a garantia de fiabilitat de la seva paraula, mereix crèdit. I molt més si això ho fem extensiu a infinitat de testimonis —com en aquest cas.

Després d'això que deixem exposat, us invitem —ni que sigui breument— a endinsar-nos en les pàgines de les Sagrades Escriptures, per a considerar, humil i reverentment, uns quants trets distintius, unes pinzellades, un perfil (tan clar com sigui possible), de la persona i la obra de Jesucrist: el Fill de Déu.

Els noms propis, en termes generals, són significatius en totes les llengües. Però les Sagrades Escriptures en fan èmfasi, moltes vegades, quan un nom s'aplica a cada persona, circumstància o cosa, per primera vegada. Això per a nosaltres té un valor indicatiu. Sovint, els noms propis són aplicats en raó de tradició familiar i aleshores no són particularment significatius, però el Nom de Jesucrist és únic, en expressió i en essència.

Jesucrist és un compost de dos termes: Jesús, que significa Salvador, (o bé, Jahvè salva), i Crist: paraula grega, que en català és equivalent a Ungit i en l'hebreu a Messies.

Jesús era un nom molt familiar en Israel (correspon al Josuè de l'Antic Testament), però cap altre, excloent el de Senyor, té una definició tant essencial, tota vegada que Ell és el Salvador per antonomàsia. Trobem també l'adjectiu de l'Ungit, i el verb ungir moltes vegades, a l'Antic Testament. Aplicat tot plegat i generalment als reis d'Israel, als de Judà després de la divisió, als profetes (alguns), als Sacerdots del llinatge d'Aaró i fins i tot a un rei gentil: Cirus el Persa. Aquesta definició primordial és la que ens interessa ressaltar, bé que també s'ungien, a més de les persones, certs i varis instruments, estris del santuari israelita, etc., i fins i tot els morts. En el Nou Testament, la paraula s'aplica especialment als cristians, com essent ungits (o segellats), per l'Esperit Sant.

Aquesta explicació l'estimem necessària, en particular per afavorir al lector poc iniciat en aquestes disciplines, doncs per entendre'ns —parlant amb reverència— aquí, el Nom, significa exactament allò que la persona és i també el que ha fet.

Jesucrist és doncs, el Salvador de tots els homes; el Messies promès a Israel.

No hi havia altre camí de salvació per a nosaltres. La salvació requereix un element, una circumstància i un poder capaç. Res d'això no existia en el nostre entorn de perdició i d'impotència. D'aquí l'imperiosa, la categòrica necessitat del Salvador. No «d'un salvador», o «d'una salvació», no, això no. Moltes i diverses formes de «salvació» s'han ofert als homes. Particularment aquelles que exalten la suficiència i l'orgull religiós: les obres. En canvi, la Paraula declara explícitament: «Ell ens ha salvat, no en virtut de les bones obres que hàgim pogut fer nosaltres, sinó per pura compassió.» (Titus 3:5), «perquè és per gràcia que heu estat salvats, mitjançant la fe, i això no ve de vosaltres mateixos: És un do de Déu. No és fruit d'unes obres, per tal que ningú no pugui presumir.» (Efesis 2:8-9)

Molts «salvadors» s'han aixecat entre els homes d'aquest món, esgrimint tota mena de doctrines, però cap d'elles, en qualsevol moment, no han pogut donar una resposta eficaç que pugui oferir la pau al cor i tranquil·litat —o satisfacció—a una consciència turmentada.

Aquests mateixos «salvadors» no són altre cosa que pobres i fluctuants criatures; a més, conscients o inconscients del fet: uns farsants.

Es tracta, doncs, de la salvació i del Salvador. La salvació és de Déu i el Salvador és Jesucrist. No n'hi ha altra ni altre. L'una i l'altre són singulars, i a la par consubstancials.

Isaïes —nom que significa: salvació de Jahvè— era fill d'un home que es deia Amós. Va viure, amb tota probabilitat, quasi sempre a Jerusalem. D'això ja fa molts anys; uns 2.700. Però el seu nom i la seva persona no són pas mítics. Pocs homes han tingut tanta incidència en la història de la humanitat. És un dels més coneguts pels doctes en la matèria, i més esbrinats, en allò que ens va deixar escrit. ¡Què de coses ens va llegar Isaïes!

En la llei, els Salms i els Profetes —que eren les Escriptures dels jueus i que corresponen a l'Antic Testament de les nostres Bíblies— ocupa un lloc d'honor; és el primer dels nomenats grans Profetes. En el cànon té la preeminència. El seu llibre és extens, i els seus temes, sublims i gloriosos. Res no escapa a la missió que li fou confiada.

Quatre reis de Judà escoltaren les seves paraules a Jerusalem, i els homes d'aquella ciutat, pertanyents a tres generacions, varen atendre les seves advertències. El seu ministeri fou de molta durada. Aquest home de Déu veié la fi un dia en el temps, però la seva obra —que era la del Senyor— continua encara.

Prop de vuit-cents anys després, Jesús vingué a Natzaret —on s'havia criat— i en el dia de repòs (dissabte jueu) va entrar a la Sinagoga i conforme al seu costum s'aixecà per llegir. «Li donaren el volum del Profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi havia escrit: L'Esperit del Senyor és sobre meu, per això m'ha ungit, per a portar el missatge joiós als pobres, m'ha enviat a proclamar la llibertat als captius, i als cecs la recuperació de la vista, a posar en llibertat els oprimits, i proclamar l'any de la gràcia del Senyor. Plegà el volum, el va donar a l'assistent i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls clavats en ell» (Lluc 4:17-20). Aquelles paraules, el timbre de la seva veu, la majestat solemne d'aquell rostre, tenien en suspens l'auditori. Allò —aquella situació gloriosa— no s'assemblava de res a les paraules buides dels escribes que interpretaven la llei. Les expressions de Jesús tenien autoritat.

Tot seguit, Jesucrist va interpretar i es posà a dir-los: «Avui s'ha realitzat aquest passatge que acabeu de sentir» (Lluc 4:21).

Pocs anys després, un personatge de la cort d'Etiopia, sota el regnat d'una de les reines, anomenada Candaca, havia vingut a Jerusalem a adorar. Tal vegada era prosèlit del judaisme. El cas és que, quan s'en tornava cap el seu país, pel camí de Jerusalem a Gaza, durant les llargues i feixugues hores del seu viatge, assegut en el seu carruatge, anava llegint el llibre del Profeta Isaïes. El passatge que llegia era el següent: «Com ovella fou dut a l'escorxador, i com anyell davant del seu esquilador ha emmudit, i no obre la seva boca. En la humiliació, el seu judici l'hi ha estat negat; i del seu destí ¿qui s'en preocupa? Perquè ha estat segat de la terra dels vivents» (Isaïes 53). Aquest home va gaudir del privilegi de tenir un interlocutor vàlid que va acompanyar-lo per un poc de temps en el seu camí, i això per indicació divina. «T'ho prego,» va preguntar «¿de qui diu això el Profeta? ¿de si mateix, o d'un altre?» Felip (l'interlocutor) prengué la paraula i començant des d'aquest passatge li va anunciar la bona nova de Jesús (Fets 8:26-35).

Isaïes escrivia coses com aquestes, i també moltes d'altres, set-cents anys abans de Jesucrist. No penseu que era un dels endevinaires dels nostres dies, no. Isaïes era un Profeta, i les seves paraules tenien l'empremta de l'autoritat. Ell escrivia de la part de Déu, i tot el que ell ens diu, ens revela i ens transmet, mereix la nostra atenció, respecte i credibilitat.

És per això que hem fet la presentació d'aquest Profeta: Les seves referències (i també les d'altres Profetes) són eloqüents i definitives per considerar la serietat i reverència el gran misteri de l'encarnació i els propòsits de Déu al respecte.

El naixement de Jesucrist ha estat una necessitat indefugible. Sens naixement no hi havia creu, i, sense la creu, l'home ha de veure's amb el Jutge; està perdut. La llei que deia: «fes això i viuràs» (Lluc 10:28) no podia evitar-ho. Qualsevol que conegui i tingui exercici de consciència davant del seu contingut (com l'home de la carta als Romans cap. 7), se n'adona de que el coneixement del pecat prové del Decàleg, els Deu Manaments: «la Llei és santa, així com el manament és sant, just i bo» (diu aquest home), «però jo sóc terrenal i venut com esclau sota el pecat» (Romans 7:1-14), confessa ell, i, en canvi, la Llei no li ofereix ni ajuda, ni cap força per evitar aquest esclavatge. La Llei únicament serveix, per a ensenyar-nos quant incommensurable és la santedat de Déu per una banda, i, per l'altre, la nostra impossibilitat de tenir-nos drets davant Ell. Això sí, ens fa comprendre, de manera eficaç i complerta, quin és el salari dels transgressors i la inutilitat de poder fer front al nostre deute.

La clau de volta és aquesta: En qualsevol situació, tenim necessitat d'Un que ens redimeixi de la maledicció de la mateixa —«maleït el qui no es manté en el compliment de tot el que està escrit en el llibre de la Llei» (Gàlates 3:1)— i es presenti com Aquell qui surt fiador dels nostres deutes davant la justa justícia de Déu.

La primera indicació del projecte de Déu, relacionat amb la situació de l'home, la trobem al llibre del Gènesi. Quan el Creador contempla el Cap de la fila del llinatge humà en solitari, diu: «No està bé que l'home estigui sol: li faré qui li faci costat per ajudar-lo.» El somni d'Adam —que simbolitza la mort del Crist— i la formació de la dona com a conseqüència d'aquest somni, ens ofereix la primera imatge de l'Espòs i l'Esposa celestial; essent l'Església el producte —o fruit— de la mort del Senyor.

Però això és una figura o ombra i no pas una profecia. Aquesta ve tot seguit. Quan el pecat entrà en el món, i amb el pecat, la mort —«el rei dels terrors», com diu Job— aleshores es posà de manifest l'amor de Déu. Es tracta del Substitut voluntari i Just; «la llavor de la dona». El qui «per mitjà de la seva mort ha reduït a la impotència aquell qui tenia el domini de la mort, és a dir, el diable» (Hebreus 2:14). La serp (Satanàs) feriria el taló de la Llavor —això ens parla de la mort de Crist— però aquest, al entrar en els dominis de la mort, que no tenia sobre d'ell cap poder per retenir-lo, l'ha vençut plenament, donant fe d'aquesta afirmació mitjançant el prodigi gloriós de la resurrecció. D'ara endavant tothom té opció de vestir la nuesa pecaminosa de la seva persona amb «túniques de pell» que Déu ha proveït en favor del pecador (que som tots). Les «túniques de pell» a Gènesi cap. 3, v. 21 ens parlen del sacrifici d'una víctima per a satisfer les necessitats indefugibles de la misèria humana. La víctima ha estat Jesucrist, mort en el nostre lloc com a substitut; el valor de la seva obra és eficaç per cobrir la misèria de la nostra nuesa moral: el pecat. Des d'ara som coberts —o vestits— de la seva pròpia justícia. Les túniques de pell tipifiquen —essencialment— aquest pensament (Gènesi 3:21).

Aquest llenguatge, d'estil aparentment tan pueril, no és acceptat, ni satisfà els desitjos intel·lectuals de l'home actual; ja ho sabem. «És un llenguatge amb tuf de faula i la seva moralitat denuncia infantilisme»: Això diran alguns. ¿Però oi que enteneu perfectament el fons de la qüestió? Déu parla així. Ell no fa diferència entre home i home. Si les races primitives no posseïen la cultura tècnica i mental dels nostres temps, tenien però, els mateixos cors que els homes de l'era atòmica: «Un cor insondable i ple de perversitat» que sols Déu pot conèixer (Jeremies 17:9), i una necessitat d'ésser alliberats «del càstig que s'acosta» (Mateu 3:7). És per això que en el seu amor definitiu presenta el seu projecte per a que «siguin salvats tots els homes d'un cap a l'altre de la Terra» (Isaïes 45:22). Ell no fa diferència entre els uns i els altres, ans al contrari, apropia el seu llenguatge perquè sigui entenedor per al més ignorant, doncs tots els homes han pecat: igual el rústec hotentot i el cultivat moralista, l'endarrerit papú i, potser més encara, el diplomat tècnic espacial.

L'Home anomenat Jesús que hem descrit sumàriament en el proemi d'aquest llibret no és el producte de la imaginació d'un novel·lista; tampoc un cas fortuït pres com a terme religiós, ni una malla normal de la Llei de la vida i que en el seu temps ha esdevingut història, no. Tot estava previst. Tot estava anunciat i preparat; fins i tot els més íntims detalls de la seva vida terrenal. ¿I què no podem dir de les seves glòries futures i eternes? La diferència és ben palesa; evident. Ha estat constituït Cap d'una raça d'homes nous que participen del seu propi caràcter: «l'home celestial és el prototip dels celestials» (1a. Corintis 15:48). Per tant, encara que nascut de dona, no fou engendrat segons les lleis naturals de la vida ordinària. Mai de cap altre s'ha dit que un sigui nat de «la llavor de la dona». «El nadó serà sant i l'anomenareu Fill de Déu» (Lluc 1:35), fou dit a Maria, perquè «L'Esperit Sant davallarà damunt teu, i la força de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra».

Jesucrist és l'Home singular; l'Home amb majúscula; l'Home segons els propòsits de Déu, tal qual el Rei David tipifica — encara que amb molta debilitat— en la seva vida oficial. És l'home que omple d'ombres glorioses les pàgines de l'Antic Testament i que té com a exponent remarcable a Isaac. La captivadora història que tenim descrita en Gènesi cap. 24 fa comprendre els propòsits de Déu, l'obra de l'Esperit Sant i l'amor del Crist en favor de l'Església. També fem esment de Josep (fill del patriarca Jacob) —tal vegada el tipus més precís del Crist—. La història del tal, al temps que alliçona a Israel —seriosament, però amb amor—, projecta l'expectativa de benedicció en el futur, quan l'escena mil·lenària serà una realitat de benedicció per als Gentils (de les nacions), de glòria Messiànica, quan la Terra rebrà la llum i es governarà segons els cànons celestials i l'autoritat Divina (Gènesi cap. 37 al 45).

No temem donar fatiga al lector, doncs té necessitat de contemplar amb humil admiració aquestes coses que ultrapassen tot enteniment profà. Ens convé ésser com nens. Sens avançar el raonament estèril del si... però... que allunya del cor el sentit enlairat d'un destí fet a la nostra mesura, que no és altre que el Crist.

¿Perquè hem de decebre Déu? Ell vol els homes feliços, i és per això que ha vingut l'Home Jesucrist, per revelar-nos el secret de la benaurança. Aquesta exposició no és pas el programa d'una associació, o partit polític; o el d'un club de moralistes. No. En el millor dels casos, sols serviria per anar fent un breu temps. El que atestem és una bona nova, plena d'eficàcia per a tots aquells que la reben: l'Evangeli de la Salvació i de la felicitat eterna.

No us enganyeu: vulgueu o no, l'home és esperonat pel coneixement intuïtiu d'una justícia retribuïdora que pagarà a cadascú conforme a les seves obres. També el pretès ateisme no és altre cosa que una disfressa per la que hom pretén evadir-se de la realitat del seu destí. Vana il·lusió.

Jesús està present: Déu etern, però per a fer-lo assequible heus-lo aquí en el temps i en la història: «I tu Betlem, terra de Judà, no ets pas la més petita entre les principals de Judà; perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà el meu poble Israel» (Mateu 2:6). És en aquest indret geogràfic que va néixer, per a que tingués compliment l'Escriptura del profeta Miquees cap. 5:2. I així va néixer: «d'una verge gràvida» com diu la versió catòlica de Nácar-Colunga a Isaïes 7-14, o d'una «donzella», com també ho diu en la versió ecumènica francesa. «Una verge que concep i dóna llum a un fill», és el que diu la Versió Moderna. «I una noia verge que es deia Maria» ho diu el Nou Testament El Camí a la Llum. Encara afegirem «d'una verge» com tradueix el portuguès Ferreira i «de la verge» com diuen les versions Reina-Valera i la francesa d'en J. N. Darby. És a dir, prenent qualsevol versió, o totes juntes, tant se val, tothom diu el mateix: catòlics, ortodoxes, protestants, ecumènics, etc. Aquesta paraula es traducció del mot hebreu almah, que els Setanta —versió grega de l'Antic Testament feta pels jueus d'Alexandria molt temps abans de Crist— van traduir per «parthenos» (verge), designava una dona jove no unida en matrimoni. A saber: Jesús nasqué d'una verge (o donzella) de les moltes que estaven expectants d'ésser vasos d'elecció per aquest menester; portar al món al Messies d'Israel, qui va ser declarat Fill de l'Altíssim; Fill de Déu, i Llum per a ésser revelada als Gentils —o nacions paganes— (Lluc 2:32). D'entre totes, això tingué compliment en la verge —o donzella Maria— la molt afavorida (Lluc 1:26-38), per a que tingués compliment allò que va ésser dit pel profeta (Isaïes 7:14), que acabem de tractar.

No podem admetre irrespectuoses o blasfemes especulacions. El poder de Déu «que va fer el món i tot el que hi ha» (Fets 17:24); «el Déu que ens ha donat aquesta vida» (Jeremies 38:16); el Déu que ens va salvar, conciliant la seva misericòrdia amb la veritat i la seva justícia amb la pau (Salm 85:10) —i tot això mitjançant l'obra de la creu— pot, per si mateix, manifestar la realitat beneïda d'un Home —progenitor d'una raça nova— sense valdre's de les regles naturals de la vida per Ell establertes; Ell pot fer, introduint la seva sobirana voluntat en virtut de l'Esperit Sant, que una donzella —una verge— doni a llum un fill, que aquest rebi el Nom d

JESUCRIST

Proemi