SEDIN  

Servei Evangèlic de Documentació i Informació
línia sobre línia

||||||||||   Apartat 2002 - 08200 SABADELL (Barcelona) - SPAIN   ||||||||||


— Relíquies de l'Edèn —
Una ressenya del llibre de Daniel Fairbanks
i una crítica de la tesi de la descendència comuna
com mancada de tot fonament coherent

*   *   *

Capítol I - El cromosoma 2 prova de
descendència comuna?

___________

La pretesa descendència comuna de l'home i del ximpanzé,
sense base objectiva

___________

 Jonathan M.[*]


L'argument a favor de la descendència comuna de tots els éssers vivents (la teoria general de l'evolució) es fonamenta en comparacions (com és històric en l'argumentació de la descendència comuna, tant a nivell anatòmic com molecular: «Mira, com s'assemblen», La fal·làcia genètica), i no en seqüències filogenètiques comprovables. Però aquestes comparacions, a més, es fonamenten en una selecció de les dades, prenent del bufet de la bibliografia científica existent allò que reforça la seva posició, i passant per alt el que no concorda amb la seva tesi. Com es veu en aquesta ressenya de Jonathan M., hi ha moltes dades que s'amaguen en tota aquesta qüestió, i que senzillament no són coherents amb la tesi d'una descendència comuna.

En un recent article publicat a Protestant Digital, Pablo de Felipe reitera i amplia els seus arguments, que ja ha presentat en diverses ocasions i per diversos mitjans com proponent i defensor de la tesi de la descendència comuna, en el context del Evolucionisme Deista, dins el camp de la cristiandat evangèlica. Aquesta ressenya, encara que analitza l'obra d'un altre autor, afronta de manera efectiva la manca de fonament dels arguments de Pablo de Felipe, i que són coincidents amb els de Daniel Fairbanks i els d'altres autors neodarwinistes.

S. Escuain




Recentment, vaig adquirir i vaig llegir el llibre relativament recent de Daniel Fairbanks (febrer de 2010) book, Relics of Eden - The Powerful Evidence of Evolution in Human DNA [Relíquies de l'Edèn - la contundent prova d'evolució en l'ADN humà]. Hi va haver un temps en què jo mateix m'hauria sentit convençut per molts dels arguments a favor de la descendència comuna que s'articulen en aquest llibre. Sempre m'he sentit escèptic, en gran mesura, sobre la proposició de l'eficàcia causal sense límits que s'atribueix sovint de forma tan despreocupada a la síntesi neodarwinista. Però hi va haver un temps en què hagués afavorit amb energia un paradigma consistent amb una descendència comuna. Però més recentment he estat aprofundint en la literatura científica, i això m'ha donat raons per prevenir-se contra aquestes formes d'argumentació, per convincents que puguin semblar inicialment als que no coneixen la matèria. Com sol ser el cas de molts escriptors populars sobre ciència, Fairbanks escriu de forma atractiva, i és un comunicador molt efectiu per als lectors no especialistes. No obstant això, després de llegir el llibre se'm va fer molt clar que, en múltiples nivells, Fairbanks semblava desconèixer molta de la literatura científica que ofereix potents contraexemples a molts dels arguments que ell presenta en favor d'una descendència comuna (un exemple dels quals es detalla més avall).

Crec que Massimo Piattelli-Palmarini (coautor de What Darwin Got Wrong [L'Error de Darwin]) tenia raó en escriure:

«És molt difícil dissuadir-los, explicar-los que aquest procés és de debò real i present per tot arreu, però que no pot explicar l'origen de les espècies, segons creia Darwin. Una opinió que ara és compartida per molts distingits biòlegs (si us plau, llegiu el nostre llibre per veure per qui i per què). L'absoluta genialitat de la idea, i l'entusiasme que hom sent per haver-la comprès, fa que les seves ments deixin de prestar qualsevol atenció a les dades contràries.»

És la meva intenció escriure una ressenya completa del llibre de Fairbanks quan disposi del temps necessari.

Aquells entre nosaltres que llegim i aprofundim constantment en l'abundant literatura produïda pels nostres crítics estaran acostumats a l'argument que sovint es presenta en favor de la descendència comuna per a humans i ximpanzés basat en les dades de fusió pel que fa al cromosoma 2 en els éssers humans. El biòleg de la Universitat Brown, Kenneth Miller, ha adquirit fama per presentar aquest argument en les seves conferències (vegeu, per exemple, aquí), i per haver també presentat aquest al·legat en el judici de Dover el 2005 (vegeu el comentari de Casey Luskin aquí). Daniel Fairbanks, en el seu esmentat llibre, dedica tot el seu primer capítol a tractar sobre aquesta qüestió.

De forma sumària, l'argument basat en la fusió cromosòmica en suport d'una descendència comuna d'humans i ximpanzés comença amb l'observació que els humans tenen 23 parells de cromosomes, mentre que els simis tenen 24 parells, el que permet predir que —si l'evolució és certa— va haver de donar-se una fusió cromosòmica en algun punt del nostre llinatge. I, certament, això és el que s'observa. El cromosoma 2 posseeix dos centròmers. També té una secció on hi ha dos telòmers enmig del cromosoma, orientats de manera que suggereixen que els extrems dels dos cromosomes es van fusionar entre si. Cada telòmer en els cromosomes humans i dels grans simis té la seqüència de sis parells de bases, TTAGGG, repetida una i altra vegada entre aproximadament cinquanta i cent vegades en tàndem. Aquestes unitats telomèriques repetitives, quan es troben no en els telòmers al final d'un cromosoma, sinó enmig del cromosoma (potser prop del centròmer), es designen en la literatura com a «seqüències telomèriques intersticials» (o ITS, per les sigles en anglès ). En el lloc de la suposada fusió en el cromosoma 2, la seqüència en la cadena superior canvia sobtadament de repeticions TTAGGG a repeticions CCCTAA (la seqüència complementària de la inversió). Això es considera com a indicatiu de que l'ADN en un telòmer d'un cromosoma i l'ADN en un telòmer de l'altre cromosoma es van trencar i que posteriorment els dos cromosomes es van fusionar en els extrems trencats. Aquest lloc és designat en la literatura com 2q13 (on «2» es refereix al nombre de cromosoma, «q» es refereix al braç llarg, i «13» es refereix a la posició en el braç).

Ara bé, la veritat és que hi ha explicacions alternatives versemblants per a aquesta observació (contemplem, per exemple, un escenari en què el nostre gènere Homo, posseint originalment 48 cromosomes, experimentés un esdeveniment de fusió cromosòmica dins el seu propi llinatge independent). Aquest argument es presenta sovint a la blogosfera del Disseny Intel·ligent com a resposta a aquesta classe d'argumentació, però no és això el que jo vull tocar en aquesta ressenya.

Recentment vaig descobrir un article amb avaluació d'experts que va aparèixer a la revista Cytogenetic and Genome Research el 2009, de Farré, Ponsà i Bosch [Farré, M., M. Ponsà, et al. (2009). «Interstitial telomeric sequences (ITSs) are not located at the exact evolutionary breakpoints in primats». Cytogenet Genome Res. 124 (2): 128-131.] En català la UAB té un comunicat aquí.

Segons s'informa en el resum:

«Encara que la seva funció no ha quedat encara clarament elucidada, les seqüències telomèriques intersticials (STIs) han estat associades citogenèticament amb reorganitzacions cromosòmiques, llocs fràgils i punts calents de recombinació. En aquest article demostrem que les STIs no estan ubicades en els punts de trencament evolutiu exactes de les inversions entre els cromosomes humà i de ximpanzé i entre els cromosomes humà i de macaco rhesus. Hem demostrat que les STIs no són cicatrius de reparació en els punts de trencament de les reorganitzacions del cromosoma objectes d'anàlisi. Vam trobar STIs a la regió (0,7-2,7 Mb) que flanquejaven un dels dos punts de trencament en totes les inversions avaluades. La presència de STIs en aquestes ubicacions no es dóna per atzar. Són curtes (fins a 7,83 repeticions) i gairebé perfectes (82,5-97,1% coincidències). Les STIs estan conservades en les espècies comparades, la qual cosa demostra que estaven   presents abans que tinguessin lloc les reorganitzacions». [Èmfasi afegit]

Així, quina transcendència té l'article esmentat? Tot i que hi ha molts exemples documentats d'aquestes seqüències telomèriques intersticials en els genomes humans i de ximpanzés, la seqüència telomèrica intersticial 2q13 és l'única que es pot associar amb un punt evolutiu de ruptura o de fusió. Els altres no concorden en absolut amb punts de trencament cromosòmica en els primats!

Com els autors de l'article fan observar:

«La disponibilitat de seqüències genòmiques completes (Hubbard et al., 2007) ofereix l'oportunitat de caracteritzar les regions que flanquegen els punts de trencament de reorganitzacions cromosòmiques a nivell molecular. Tanmateix, pel que sabem, només la ITS cap a cap situada a la regió humana 2q13, que és una relíquia d'una antiga fusió telòmer-telòmer, és associada precisament amb un punt de trencament evolutiu (Ijdo et al., 1991). Aquí vam fer servir eines bioinformàtiques per a analitzar, en les actuals publicacions de genomes, la presència de STIs curtes en les inversions cromosòmiques que no involucren regions terminals i que van tenir lloc entre humans i ximpanzés i entre humans i macacos rhesus durant l'evolució.»

El biòleg evolutiu Richard Sternberg, favorable cap a la tesi del Disseny Intel·ligent, també ha aportat la seva perspectiva sobre això en el seu article aquí .

De manera que el missatge central que cal recordar és el següent: Recolzar-se en la seqüència telomèrica intersticial 2q13 i presentar-la com típica del que s'observa en els genomes del ximpanzé i dels humans es pot considerar com una deliberada i curosa selecció de dades. Un fenomen que, malauradament, observem amb excessiva freqüència en la biologia evolutiva. És que professionals com Miller i Fairbanks no saben aquestes coses? O potser decideixen senzillament no esmentar-les? És que no són aquests que hem mostrat aquí uns potents contraexemples (i hi ha casos similars confrontant la majoria dels arguments desenvolupats per Fairbanks en el seu llibre) i de pes per a qualsevulla anàlisi sincera i intel·lectualment honesta sobre aquestes qüestions? És aquesta pràctica de deixar de banda la consideració objectiva de totes les dades el que condueix al darwinisme a tantes i perilloses trampes.


  Adalt un nivell

  Torna a l'índex general

  Torna a la pàgina principal


* Jonathan M. és estudiant d'últim any de la llicenciatura en biologia forense.


Títol i enllaç amb l'original: Why The Chromosomal Fusion Argument Doesn’t Wash - 21 febrer 2011
Autor: Jonathan M. és estudiant d'últim any de la llicenciatura en biologia forense.
© Jonathan M 2011
Traduït amb permís de l'autor
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
© 2011 Santiago Escuain per la traducció
© SEDIN 2011 per a l'edició en format electrònic. © Copyright 2011, SEDIN — tots els drets reservats.

Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que es citi la procedència reproduint íntegrament l'anterior i aquesta nota, i si es reprodueix en algun lloc web o bloc, incloent un enllaç actiu a aquest article original.

Ens pot escriure per correu a:

SEDIN
Apartat 2002
08200 Sabadell
(Barcelona)
sedin.org@gmail.com

Índex:

Especial: Articles sobre 150 anys de Darwin

Índex de butlletins

Índex de línea sobre línea

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   
orígens

   
vida cristiana

   
bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquines Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)


Bandera
Union Jack
drapeau
Flagge

 

|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  
General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  
orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  
Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||


Bandera     Union Jack     drapeau     Flagge