William Dembski[1]

El Filtre Explicatiu

Un filtre en tres fases per comprendre com separar i identificar les causes degudes a un disseny intel·ligent

---

om arribarà a ser la ciència quan el Disseny Intel·ligent hagi triomfat? Per respondre a aquesta qüestió cal tenir clar què volem dir per Disseny Intel·ligent. El Disseny Intel·ligent no és una reformulació del creacionisme, ni religió disfressada de ciència. El Disseny Intel·ligent sosté que la causalitat intel·ligent és un factor irreductible de l’univers biofísic, i a més que aquesta causalitat intel·ligent és empíricament detectable. És indiscutible que les causes intel·ligents poden fer coses que les causes no intel·ligents no poden pas. El Disseny Intel·ligent proporciona un mètode per a distingir entre causes intel·ligents i no intel·ligents, i després aplica aquest mètode a les ciències especials.

La tesi del Disseny Intel·ligent, que no es pot considerar com una dubtosa innovació, formalitza i precisa una cosa que tots fem constantment. Tots nosaltres estem constantment dedicats a una forma d’activitat racional que, sense ser tendenciosos, es pot descriure com la inferència del designi. Inferir designi és una activitat humana perfectament normal i totalment acceptada. Les persones consideren important identificar successos causats per l’acció deliberada i premeditada d’un agent intel·ligent, i distingir aquests successos d’aquells successos deguts bé a llei natural, bé a un atzar. El Disseny Intel·ligent fa explícita la lògica d’aquesta activitat quotidiana, i l’aplica a qüestions científiques. No es tracta de màgia, ni de vitalisme, ni d’una apel·lació a forces ocultes. La inferència del designi és una cosa comuna, racional i objectivable. El propòsit d’aquest article és formular el Disseny Intel·ligent com una teoria científica.

La fase clau per a la formulació del Disseny Intel·ligent com a teoria científica és delinear un mètode per a la detecció del designi. Aquest mètode existeix, i, de fet, el fem servir implícitament de forma constant. El mètode adopta la forma d’un Filtre Explicatiu de tres fases. Donada alguna cosa que creiem que pogués ser resultat d’un designi deliberat, la sotmetem al filtre. Si passa amb èxit les tres fases del filtre, llavors estem justificats a afirmar que és resultat d’un designi deliberat. A grans trets, el filtre formula tres preguntes en el següent ordre: (1) S’explica per llei natural? (2) S’explica per atzar? (3) S’explica per designi?

Per a un exemple de com el filtre funciona a la pràctica, considerem el cas de Nicholas Caputo. El 1985, Nicholas Caputo va comparèixer davant el Tribunal Superior de l’Estat de Nova Jersey. El Partit Republicà havia presentat un plet contra ell, al·legant que Caputo havia estat manipulant de forma sistemàtica les llistes de votació del Comtat d’Essex, Nova Jersey, on era el secretari del comtat. És cosa ben sabuda que aparèixer en la primera posició en una papereta de votació augmenta les possibilitats de guanyar una elecció. Com que en cada cas, excepte una vegada, Caputo va posar als demòcrates en primer lloc en la papereta de votació, els republicans argumentaven que en seleccionar l’ordre d’aparició en les paperetes de votació, Caputo havia afavorit intencionadament al seu propi partit, el Demòcrata. Per resumir, els republicans afirmaven que Caputo havia comès un frau electoral.

Així, la qüestió que havia de jutjar el Tribunal Superior de l’Estat de Nova Jersey era: va Caputo realment manipular l’ordre, o va ser sense malícia ni designi per la seva part que els Demòcrates van aparèixer els primers en la papereta 40 vegades de 41? Com Caputo negava haver actuat dolosament, i ja que va realitzar la preparació de les paperetes de manera que els testimonis no poguessin observar com realment ho feia, la determinació de si Caputo havia manipulat les paperetes de vot passa a ser una qüestió d’avaluar les proves circumstancials relacionades amb aquest cas. Així, doncs, com es procedirà a valorar aquesta prova?

Per determinar quina era l'explicació d’aquesta extraordinària coincidència de la selecció dels Demòcrates per part de Caputo en 40 de 41 ocasions per encapçalar la llista de la papereta de votació, el tribunal havia de considerar tres opcions:

Llei

Sense saber-ho Caputo, no estava emprant un sistema aleatori fiable per determinar l’ordre de la llista. Caputo estava en la situació d’algú que creu que està llançant una bona moneda a l’aire quan en realitat ho està fent una moneda amb dues cares. Així com llançar a l’aire una moneda amb dues cares significarà una llarga seqüència de cares, així Caputo, en usar un mètode defectuós per a la selecció de l’ordre d’aparició, va generar una llarga llista de demòcrates que apareixien en els primers llocs.

Atzar

En seleccionar l’ordre dels partits polítics en la papereta de l’estat, Caputo va emprar un procés aleatori fiable que no afavoria cap dels dos partits respecte l’altre. Que els demòcrates apareguessin en els primers llocs en 40 de 41 ocasions va ser simplement un cop de pura sort. Va passar per atzar.

Designi

Caputo, plenament conscient del que estava fent, i tractant d’ajudar al seu partit polític, va manipular el procés de selecció d’ordre en la llista perquè els demòcrates sortissin sistemàticament en els primers llocs. En resum, Caputo va cometre frau.

La primera opció —que Caputo no va realitzar bé el procediment per seleccionar a l’atzar l’ordre dels candidats, de manera que en lloc d’aleatoritzar correctament l’ordre en la papereta, el procediment va anar situant els demòcrates en els primers llocs de la mateixa— va ser descartada pel tribunal, perquè el mateix Caputo havia declarat que feia servir un procés d’aleatorització per a realitzar les llistes. I com que el tribunal no tenia cap raó per pensar que el procediment d’aleatorització de Caputo en fos el responsable, llavors la qüestió es transformava en si Caputo havia realment fet servir aquest procediment per elaborar les seleccions de l’ordre en les llistes, o si havia deixat de banda deliberadament aquest procediment per fer que els demòcrates apareguessin sistemàticament en els primers llocs. I com que la preparació de les llistes per part de Caputo s’havia fet sense presència de testimonis, era aquesta qüestió la que el tribunal havia d’elucidar.

Exclosa l’explicació d’una llei, el tribunal va decidir a continuació excloure l’explicació de l’atzar. Després d’observar que la probabilitat que el mateix partit polític sortís sistemàticament 40 de 41 vegades era inferior a 1 en 50 mil milions, el tribunal va concloure que «davant d’una improbabilitat d’aquesta magnitud, poques persones raonables acceptaran l’explicació d’un cec atzar». Ara bé, aquesta sembla per descomptat la conclusió correcta. No obstant això, cal afegir alguna cosa. El problema és que una gran improbabilitat no és per si mateixa suficient per impedir que alguna cosa succeeixi per atzar.

Invariablement, el que es necessita per excloure l’atzar és que el succés en qüestió s’emmotlli a un patró. Però no serveix qualsevol patró. Alguns patrons es poden emprar legítimament per excloure l’atzar, mentre que altres no.

Aquí resultarà útil emprar una certa terminologia. Els patrons «legítims» s’anomenaran especificacions. Les especificacions són els patrons no ad hoc que es poden usar legítimament per eliminar l’atzar i justificar una inferència de designi. En canvi, els patrons «il·legítims» poden ser designats com invencions. Les invencions són els patrons ad hoc que no poden utilitzar-se de forma legítima per eliminar l’atzar.

En seleccionar els demòcrates per encapçalar les llistes en 40 de 41 ocasions, Caputo sembla haver participat en un succés amb una probabilitat inferior a 1 en 50 mil milions. No obstant això, constantment passen coses extremadament improbables. Per tant, la qüestió crucial és si aquest succés està també especificat; és a dir: segueix aquest succés un patró no-ad hoc de manera que puguem eliminar l’atzar de manera legítima? Sí, és clar, aquest succés està especificat: Caputo és demòcrata, Caputo té un interès en què els demòcrates apareguin en els primers llocs de la papereta, Caputo controla l’ordenació de les paperetes, i, actuant per atzar, Caputo hauria d’haver assignat als republicans primers llocs amb tanta freqüència com els demòcrates: tot això s’aplega per especificar les seleccions dels llocs en les paperetes per part de Caputo, i per fer que les seves seleccions siguin incompatibles amb l’atzar. Ningú a qui he mostrat aquest exemple extreu una altra conclusió que la del designi, és a dir, que Caputo va cometre frau.

En el curs del judici de Nicholas Caputo, el Tribunal Superior de Nova Jersey va emprar el Filtre Explicatiu, primer en el seu rebuig d’una explicació mitjançant una llei, després rebutjant també una explicació mitjançant atzar, i finalment inferint una explicació fundada el designi.

En la primera fase, el filtre determina si una llei pot explicar el que observem. La llei opera sobre la base de la reproductibilitat, en donar els mateixos resultats sempre que es compleixen les condicions corresponents. És evident que si alguna cosa pot explicar-se per una llei, és millor no atribuir-la a designi. Les coses susceptibles d’explicació per l’operació d’una llei queden per això eliminades en la primera fase del Filtre Explicatiu.

Però suposem que alguna cosa que pensem que podria estar dissenyat no es pot explicar mitjançant l’operació de cap llei. Llavors passem a la següent fase del filtre. En aquesta fase, el filtre determina si allò que volem explicar no podria deure's raonablement a un atzar. El que fem és realitzar una distribució probabilística i després determinem si les nostres observacions són d’esperar de manera raonable sobre la base d’aquesta distribució de probabilitats. Si aquest és el cas, estem justificats a atribuir a l’atzar l’objecte o fenomen observat. I és evident que si alguna cosa pot atribuir-se a l’atzar, és millor no atribuir-la a un designi. Les coses susceptibles d’explicació per atzar queden per tant eliminades en la segona fase del Filtre Explicatiu.

Suposem, finalment, que cap llei pot explicar allò observat, i que qualsevol distribució probabilística realista que poguéssim proposar per a la seva explicació resulta summament inversemblant. En aquest cas hem superat les dues primeres fases del Filtre Explicatiu i arribem a la tercera i última fase. Cal destacar que aquesta tercera i última fase no demostra un designi de forma automàtica: encara queda un cert treball per realitzar. Una immensa improbabilitat només justifica la presència del designi si, a més de l’anterior, el que estem tractant d’explicar està especificat.

De manera que la tercera etapa del Filtre Explicatiu ens presenta una disjuntiva: atribuir a un designi allò que estem tractant d’explicar en cas que estigui especificat, o, en cas contrari, atribuir-ho a l’atzar. En el primer cas, allò que estem tractant d’explicar no només té una probabilitat molt minsa, sinó que està especificada. En el segon cas, té una probabilitat molt minsa, però no està especificada. És aquesta categoria de coses especificades amb una probabilitat molt minsa la que dóna un senyal fiable de designi. En canvi, les coses no especificades amb una probabilitat molt minsa són atribuïdes apropiadament a l’atzar.

El Filtre Explicatiu representa de manera fidel la nostra pràctica ordinària de distingir entre coses que atribuïm bé a l’operació d’una llei, bé a l’atzar, o bé a un designi. Específicament, el filtre descriu

• com les oficines del copyright i de patents identifiquen el robatori de la propietat intel·lectual
• com les companyies d’assegurances es protegeixen de fraus
• com els detectius fan servir les proves circumstancials per incriminar un culpable
• com els científics forenses poden situar de forma fiable a individus en l’escena d’un crim
• com els escèptics refuten les pretensions dels parapsicòlegs
• com s’identifiquen casos de falsificació de dades en ciència
• com el programa SETI de la NASA prova d’identificar la presència de vida intel·ligent extraterrestre, i
• com els estadístics i els enginyers de sistemes distingeixen entre cadenes aleatòries i no aleatòries de dígits.

Indústries senceres es vindrien a baix sense el Filtre Explicatiu. Moltes coses en depenen. Amb l’ús del filtre, els tribunals han decidit entre la vida i la mort dels acusats. Vegem ara per què el filtre funciona.

Per què el filtre funciona

El filtre és un criteri per distingir entre causes intel·ligents i causes no intel·ligents. Aquí faig servir el terme «criteri» en el seu sentit etimològic estricte com a mètode per a decidir o jutjar una qüestió. El Filtre Explicatiu és un criteri per a decidir quan alguna cosa té una causa intel·ligent i quan no la té. La qüestió és: això, ho decideix de manera fiable?

Com succeeix amb qualsevol criteri, ens hem d’assegurar que els resultats a què s’arribi amb aquest criteri es corresponguin amb la realitat. Un criteri per jutjar la qualitat dels vins no té valor si considera que un mata-rates consumit per alcohòlics és superior a un Rioja de criança. La realitat és que un Rioja de criança és superior als mata-rates, i que qualsevol criteri per discriminar entre vins hauria d’indicar això.

O bé considerem els exàmens clínics. Qualsevol examen clínic és un criteri. Un examen clínic perfectament fiable detectaria la presència d’una malaltia sempre que estigui realment present, i no detectaria la malaltia quan està absent. Malauradament, no hi ha cap examen clínic perfectament fiable, i per això el millor que podem fer és mantenir la proporció de falsos positius i de falsos negatius el més baixa possible.

Tots els criteris, i no només els exàmens clínics, s’enfronten amb el problema de falsos positius i de falsos negatius. Un criteri intenta classificar individus respecte a un grup objectiu (en el cas dels exàmens clínics, aquells que pateixen una certa malaltia). Quan el criteri identifica com a malalt a un individu que en realitat no hauria d’estar en el grup objectiu, comet un fals positiu. Recíprocament, quan el criteri no identifica com a tal a un que hauria d’estar en el grup objectiu, comet un fals negatiu. Seguim amb els exàmens clínics. Un examen clínic comprova si un individu pateix o no una certa malaltia. El grup objectiu comprèn tots aquells individus que realment pateixen la malaltia. Quan l’examen mèdic classifica a un individu que no pateix la malaltia amb aquells que sí que la pateixen, comet un fals positiu. Quan l’examen mèdic classifica a un individu que sí que pateix la malaltia amb aquells que no la pateixen, comet un fals negatiu.

Quan el Filtre Explicatiu no detecta designi en alguna cosa, podem estar segurs que no hi ha cap causa intel·ligent subjacent? La resposta és que No: Per determinar que alguna cosa no és producte d’un designi, el Filtre Explicatiu no és un criteri fiable. Els falsos negatius constitueixen un problema per al Filtre Explicatiu. Però aquest problema dels falsos negatius és habitual en la detecció de causes intel·ligents. Una dificultat és que les causes intel·ligents poden imitar l’operació de la llei i de l’atzar, el que fa que les seves accions puguin ser indistingibles de les causes no intel·ligents. Cal d’una causa intel·ligent per conèixer una causa intel·ligent, però si no en sabem prou, podem passar-la per alt.

Les causes intel·ligents poden fer coses que les causes no intel·ligents no poden, i poden fer manifestes les seves accions. Quan, per la causa que sigui, una causa intel·ligent no fa evidents les seves accions, se’ns pot escapar. Però quan una causa intel·ligent aconsegueix fer manifestes les seves accions, ens n’adonem. A això es deu que els falsos negatius no invalidin el Filtre Explicatiu. El Filtre Explicatiu és plenament capaç de detectar causes intel·ligents que tenen la intenció de posar la seva presència de manifest.

I això ens porta al problema dels falsos positius. Tot i que el Filtre Explicatiu no és un criteri fiable per eliminar la possibilitat de designi, és, com exposo, un criteri fiable per a detectar el designi. El Filtre Explicatiu és com una xarxa. Les coses producte de designi poden ocasionalment esmunyir-se de la xarxa. Preferiríem que la xarxa atrapés més del que ho fa, i que no deixés perdre res causat per un designi. Però, atesa la capacitat del designi d’imitar causes no intel·ligents, i atesa la possibilitat que degut a la nostra pròpia ignorància passem per alt productes de designi, aquest problema no pot solucionar-se. No obstant això, volem estar ben segurs que tot el que la xarxa efectivament atrapi inclogui només allò que volem atrapar, és a dir, els productes de designi, d’un propòsit deliberat.

Mantinc que el filtre explicatiu és un criteri fiable per a la detecció del designi. D’altra banda, mantinc que el Filtre Explicatiu evita amb èxit els falsos positius. Així, sempre que el Filtre Explicatiu atribueix alguna cosa a un designi, ho fa correctament.

Vegem ara per què és així. Ofereixo dos arguments. El primer és un argument inductiu directe: en cada cas en què el Filtre Explicatiu atribueix designi, i on es coneix la història causal subjacent, resulta que el designi està realment present; per tant, el designi està realment present sempre que el Filtre Explicatiu atribueix designi.

El meu segon argument per exposar que el Filtre Explicatiu és un criteri fiable per a la detecció del designi es pot resumir de la següent manera: el Filtre Explicatiu és un criteri fiable per a la detecció del designi perquè coincideix amb la manera en què reconeixem la causalitat intel·ligent en general. En general, per reconèixer causalitat intel·ligent hem d’observar una disjuntiva entre possibilitats enfrontades, observar quines possibilitats no s’han escollit, i després poder especificar la possibilitat escollida.

La seva pertinència en biologia

Hi ha una cosa que sí n’està, de clara. Tant creacionistes com evolucionistes senten la força convincent del designi. Tots, a cert nivell, responen davant d’aquest. Això és cert fins i tot d’aquells que, a diferència de Dawkins, creuen que l’aparició de la vida en l’univers és summament improbable per atzar, però que no obstant això estan d’acord amb Dawkins en que la vida té una explicació adient sense cap referència a un designi. Aquí tinc en ment als proponents del principi antròpic, com Barrow i Tipler (1986), que postulen un conjunt d’universos de manera que és virtualment segur que la vida, encara que molt improbable en el nostre propi petit univers, hagi d’haver sorgit com a mínim una vegada en el vast nombre d’universos que constitueixen el conjunt del que el nostre univers forma part. Aquest argument permet a Barrow i a Tipler multiplicar enormement els seus recursos probabilístics, i així reduir enormement la seva probabilitat per a l’origen de la vida sobre la terra.

Queden altres maneres de bloquejar el designi com a explicació de la vida. Alguns teòrics creuen que el nostre propi diminut univers és força suficient per fer que la vida sigui no només probable, sinó virtualment inevitable. Stuart Kauffman, per exemple, identifica la vida amb «l’emergència de sistemes autoreproductius de polímers catalítics, bé peptídics, bé d’ARN, o d’altres» (The Origins of Order, 1993, p. 340). Adoptant aquesta perspectiva teòrica, Kauffman desenvolupa un model matemàtic en el qual «s’espera la formació espontània de ... conjunts polimèrics autocatalítics» (p. 288). Kauffman intenta fer el fonament d’una teoria de l’origen de la vida en la que la vida no sigui un cop de bona sort, sinó un esdeveniment que ha de ser esperat com totalment segur:

Crec que [la vida] és una propietat esperada, emergent i col·lectiva de sistemes complexos de catalitzadors polimèrics. La vida, suggereixo, «es cristal·litza» en una transició de fase que porta a seqüències concatenades de transformacions bioquímiques per les quals polímers i elements constitutius més simples catalitzen mútuament la seva reproducció col·lectiva (p. 287).

El que està fent Kauffman és en realitat tractar d’explicar la vida en termes de l’operació de lleis. Així, pel que fa al Filtre Explicatiu, Kauffman mai ha anat més enllà tan sols del primer node de decisió. I Kauffman no està sol en el seu intent d’explicar la vida en termes de lleis. Prigogine i Stengers (1984, p. 84, 176), Wicked (1987), i Brooks i Wiley (1988) comparteixen tots ells aquest mateix compromís amb Kauffman.

En resum, mentre que els creacionistes justifiquen el designi com la manera apropiada per explicar la vida argumentant que les probabilitats rellevants són prou petites, els biòlegs evolutius rebutgen el designi argumentant que les probabilitats rellevants mai són prou petites. Així Darwin, per a evitar que les probabilitats es fessin massa petites, va haver de donar-se més temps per a què la variació i la selecció tinguessin efecte del que molts dels seus contemporanis estaven disposats a concedir (cp. Lord Kelvin, que com el físic més destacat de l’època va estimar l’edat de la terra en 100 milions d’anys, encara que Darwin considerava aquesta durada com massa curta per estar d’acord amb la seva teoria). Igualment Dawkins per a evitar que les probabilitats es facin massa petites, no només es concedeix tot el temps que Darwin va voler, sinó que es fa a més amb tots els planetes concebibles que hi pugui haver en l’univers físic conegut. I així Barrow i Tipler per a evitar que les probabilitats es facin massa petites, no només es procuren de tot el temps i de tots els planetes que Dawkins hagi pogut mai desitjar, sinó que s’apropien d’una generosa ració d’universos (universos que per definició són causalment inaccessibles per a nosaltres). I així Kauffman per a evitar que les probabilitats es facin massa petites, conjectura lleis d’autoorganització segons les quals la vida sorgirà amb gairebé total seguretat de manera espontània en un planeta com el nostre. Des de la perspectiva del Filtre Explicatiu, totes aquestes propostes tenen un sol propòsit: evitar la conclusió que la forma apropiada d’explicar l’existència de la vida és per designi.

William Dembski, un dels organitzadors de la conferència Mere Creation, està doctorat en matemàtiques i filosofia, i té un Màster en Teologia del Seminari Teològic de Princeton. Com acadèmic convidat a Notre Dame, Dembski està investigant els fonaments del designi.

Per una anàlisi actualitzada i una resposta a les crítiques fetes contra aquest i altres conceptes del Disseny Intel·ligent, el lector pot llegir l'obra de Dembski, Diseño Inteligente:

---

Article original:

The Explanatory Filter:
A three-part filter for understanding how to separate and identify cause from intelligent design
Un extracte d’un article presentat a la conferència Mere Creation de 1996, titulat originalment «Redesigning Science».

L’original en anglès es pot trobar a:

http://www.arn.org/docs/dembski/wd_explfilter.htm

Pot accedir a la pàgina de William Demski a ARN en el següent enllaç:

[ William A. Dembski Page ]

© Copyright 1996 William A. Dembski. Tots els drets reservats. Copyright internacional assegurat.
© Copyright 2010 de la traducció: Santiago Escuain. Tots els drets de la traducció reservats. En cas de rebre permís per a cap reproducció, cal incloure aquesta nota íntegrament i la que segueix.
© Copyright InterVarsity Press, P.O. Box 1400, Downers Grove, IL 60515, USA. Per solicituts de reimpresió, cal adreçar-se a www.ivpress.com