Robert
Deyes[*]
Evolució
de la comunicació en les balenes? Els darwinistes haurien
d'estar preocupats
«De totes les
espècies de balena, la més sorollosa,
la més xerraire, la més exuberant i la més
imaginativa és la balena geperuda.
És el Caruso de l'oceà: grinyola com una frontissa vella,
i és tan melodiosa
com un tenor d'òpera» (1). Aquestes eren les paraules de
l'oceanògraf Jacques
Cousteau en el seu llibre de gran èxit El planeta de les
balenes, escrit
originalment en francès amb el títol de La planete
des baleines. El mascle
d'aquesta espècie va ser motiu de fascinació per l'equip
de Cousteau per la
seva capacitat de compondre cançons. Els aficionats a Star Trek
recordaran les
trucades de socors de llarg abast d'aquests gegants de l'oceà,
que formaven
part de la producció cinematogràfica Missió:
Salvar la terra.
Aquestes criatures es fan sentir
a distàncies de
centenars i fins i tot de milers de quilòmetres mentre creen
cançons que poden
durar de 20 a 30 hores (1, 2). El repertori disponible de
vocalitzacions
requereix esclats d'aire canalitzats des dels pulmons a través
de la tràquea
(3). La gamma de freqüències d'aquestes vocalitzacions
és de 8 a 4000 hertzs
(una gamma formidable si la comparem als 1980-1300 hertzs d'un cantant
humà);
(4). Com a certs sons poden servir per mantenir el contacte entre
ramats
distants (2), altres s'utilitzen per atraure parelles en els llocs de
procreació de les zones tropicals (5).
Igualment, el cruixit
característic dels catxalots
ha causat gran interès als biòlegs marins que durant la
darrera dècada han
estudiat detalladament el seu generador pneumàtic de sons (6).
Alguns dels seus
clics serveixen per a la ecolocalització mentre que altres —les
codes—
s'utilitzen per mantenir l'estructura social de les balenes femenines
(6). La
quantitat d'aire que s'utilitza per emetre cada cruixit és tan
petita que, fins
i tot a profunditats de 2000 m, on el volum d'aire es redueix
perceptiblement,
les balenes poden vocalitzar amb èxit (6). El mecanisme de
generació de sons és
selectiu per a cada un dels dos modes de comunicació. La
diferència entre les codes
i els altres clics s'explica per la diferència en la
propagació de so dins el
complex nasal (6). Altres espècies de balenes també
conversen entre si, per
exemple, les balenes blaves, els rorquals comuns, les balenes franques
i les
balenes groenlandeses. Totes exhibeixen l'ús del que,
provisionalment, hom pot
designar com a llenguatge rudimentari (7).
Idèntica
fascinació ha suscitat l'aparell auditiu
que captura aquests sons (8). A diferència dels mamífers
terrestres, les
balenes tenen uns ossicles que vibren lliurement en l'orella mitjana,
per a una
major sensibilitat de l'audició a grans distàncies:
«Els ossos de l'orella
mitjana, encara que estiguin fusionats l'un a l'altre, no estan
connectats directament
amb la resta del crani, més aviat, pengen d'ell a través
de lligaments. Al seu
voltant hi ha una xarxa complexa de cavitats plenes d'un moc
escumós que aïlla
l'orella del crani i que ofereix un mitjà pel qual les balenes
ho filtren tot,
excepte els sons essencials» (9).
Com podem explicar
l'evolució d'aquests mecanismes
de comunicació? L'estiu de 2009 una important comunicació
a la revista Mammalian
Biology proporcionà l'espurna per a una idea popular (10).
Usant el
comportament aquàtic del cérvol ratolí de Borneo
com a prova fonamental, alguns
investigadors d'Indonèsia i de la Universitat Nacional
d'Austràlia a Canberra
van proposar que les balenes podrien haver provingut de membres antics
de la
família de remugants tragulidae, que inclou actualment
el bestiar major,
les ovelles, les cabres i els cérvols (11). Els vilatans locals
han observat
que els cérvols-ratolins es submergeixen en els rius de Borneo
durant més de
cinc minuts per evitar així als depredadors (10).
Els resultats
australians-indonesics van arribar
just després de la publicació d'un estudi
cladístic en el qual hom argumentava
que s'havia descobert un grup germà de les balenes, anomenat Indohyus,
que es defineix com: «un raoel·lid artiodàctil de
l'Eocè mitjà, provinent de la
regió del Caixmir a l'Índia»
(10, 12). La
conclusió subjacent
d'aquest estudi era realment profunda:
«La nostra anàlisi
identifica els raoel·lids com un
grup germà dels cetacis i creua la divisió
morfològica que fins ara separava
els cetacis dels artiodàctils» (12).
Per tant, seria raonable esperar
el descobriment
d'una seqüència evolutiva gradual dels mecanismes
d'audició i vocalització dels
cetacis moderns, una que potser s'estengués fins als
mamífers que suposadament
van fer la transició de la terra a la vida marina. Però,
com succeeix amb
moltes de les històries mítiques sobre l'evolució,
el diable està en els
detalls. De fet, els darwinistes admeten el fet que les
diferències
significatives en la morfologia dels òrgans sensorials fan
únics als cetacis
(12).
El 2004 un equip dirigit per
l'anatomista Hans
Thewissen va publicar el què semblava que era l'última
paraula sobre l'evolució
de l'audició a les balenes (13). La seva
«interpretació integrada de l'evolució
de mecanismes de la transmissió sonora» va seguir al
descobriment de fòssils en
dipòsits de 35 a 50 milions d'anys d'edat (13).
L'espècimen de base per a la
seva interpretació cladista, un mamífer terrestre
anomenat Pakicetus,
s'havia beneficiat de la conducció del so a través d'un
os timpànic que penjava
lliurement (13). Els mamífers aquàtics subsegüents,
com ara el Remingtonocetus
i el Protocetus, posseïen coixinets de greix en les
mandíbules i, per
tant, disposaven d'una transmissió sonora òssia
més avançada encara del que
veiem en els Pakicetus (13). Una estructura auditiva anomenada meat
permetia, en aquests tres grups filètics, l'eficient
captació de sons aeris
(13). L'últim grup cronològic de l'equip de Thewissen,
els basilosaures,
exhibia una innovació addicional: sins nasals plens d'aire que
aïllaven acústicament
l'orella de la resta del crani (13).
L'omissió més
òbvia de la seqüència esmentada,
potser la més important de totes, és l'explicació
de com els descendents d'un
efímer cérvol-ratolí es van adaptar als rigors
acústics de la vida subaquàtica.
Hi ha un món de diferència entre una escapada de cinc
minuts al riu i les
recerques de parella que haurien estat crítiques per a la
reproducció i la
supervivència al mar. De fet, el Pakicetus era un
quadrúpede terrestre
amb un coll llarg (més semblant a un gos que a un
cérvol-ratolí), mancat de
qualsevol forma d'anatomia subaquàtica (14, 15). Una
interpretació alternativa
de les dades és que l'estructura de l'orella mitjana del Pakicetus
era
més consistent amb la que es pot trobar en un animal subterrani,
on el cap està
en contacte directe amb la terra (14).
Mentre que, indubtablement, el Remingtonocetus
era un mamífer quadrúpede semiaquàtic amb un
musell prim i llarg, ulls petits i
orelles també petites i una mida total potser no més gran
que la d'una llúdria marina
(16, 17), la descripció dels orígens de les seves
innovacions auditives
s'ajusta més a allò que esperaríem veure en una
interpretació «saltacionista» de la vida que a un procés evolutiu gradual. El
mateix es pot dir sobre la suposada transició del Protocetus
als
basilosaures.
És irònic que la
sèrie més convincent en l'arsenal
dels evolucionistes es trobi en la disminució de mida del
sistema de l'orella
interna (implicat en l'equilibri). És a dir, l'evolució
no és capaç de generar
més que petits canvis en les innovacions funcionals ja existents
(15).
Els hipopotàmids
són els candidats favorits per al
títol de parents terrestres vius més propers de les
balenes (18, 19). Tal com
succeeix amb els cetacis, els hipopòtams moderns disposen d'una
audició transmesa
a través d'ossos i exhibeixen una comunicació
subaquàtica eficaç (18). No
obstant això, les filogènies morfològiques han
proporcionat resultats
contradictoris, i segueix viu el debat sobre les formes
intermèdies que
suposadament vincularien els hipopòtams i les balenes amb un
antecessor comú
(20). Diverses anàlisis demostren la presència d'entre 3
i 40 milions d'anys
d'evolució no documentada, segons el grups germans que es
triïn com a
intermediaris entre els suposats antecessors i les formes modernes (20).
Fa més d'una
dècada, un llibre de text de biologia
afirmava que no hi havia fòssils de transició que
connectessin les balenes amb
els mamífers terrestres (21). Aquesta posició ha estat
confirmada en la
literatura experta més recent. A més, les
hipòtesis sobre l'evolució de la
comunicació en les balenes i dofins es centren en les pressions
selectives que
suposadament van causar els canvis morfològics (Ex.:
predació, sociabilitat
creixent), mentre que ometen els detalls mecànics de com van
ocórrer aquests
canvis (22, 23, 24). La naturalesa integrada de la transmissió
del so de la
balena, si vocalització i captació, ha portat a alguns
investigadors a la
conclusió que hi ha una font intel·ligent implicada en el
seu disseny. Com va
observar una publicació recent:
«L'estructura
anatòmica, la funció biològica i el
mode de vida de les balenes són tan diferents del que es troba
entre els
mamífers terrestres que no es poden haver desenvolupat a
través de petits
canvis genètics; la vida aquàtica requereix la
presència simultània de totes
les seves característiques complexes per a la
supervivència. Les estructures
acústiques i altres dots són necessàries per a les
seves serenates i la seva
forma de vida en la immensitat de l'oceà; només podrien
existir a partir d'un
pla preliminar detallat. La utilització de sons per atreure els
seus congèneres
té una altra característica interessant: encara que cada
espècie emeti senyals
semblants a les d'altres espècies, els animals mai confonen els
sons de les
altres espècies ... L'harmonia entre els sons i els
òrgans que els capten
pressuposa ... la seva aparició simultània, mentre que
exclou la possibilitat
d'una evolució gradual» (8).
En resum, els resultats dels
últims estudis sobre
la comunicació de les balenes produeixen un profund tall en les
xarxes de pesca
del dogma de l'evolució. Els vaixells rastrejadors darwinistes
haurien d'estar
preocupats.
Bibliografia
1. Jacques Cousteau i Yves
Paccalet (1986) Whales,
W.H. Allen & Co, Londres, pp. 236-38.
2. Eduardo Mercado III (1998) Humpback Whale
BioAcoustics: From Form To
Function, PhD thesis, University of Hawaii, http://www.acsu.buffalo.edu/~emiii/diss.pdf
p. 16.
3. Ibid p. 25.
4. Ibid p. 37.
5. Planet Earth Series: Shallow Seas, Narració
per David
Attenborough, BBC Video, 2008.
6. P. T. Madsen, R. Payne, N. U. Kristiansen, M. Wahlberg,
I. Kerr y B.
Mohl (2002) Sperm whale sound production studied with ultrasound
time/depth-recording tags, The Journal of Experimental Biology,
Vol 205,
1899-1906.
7. Jacques Cousteau i Yves Paccalet (1986) Whales,
W.H. Allen &
Co, Londres, p. 234.
8. Balazs Hornyanszky i Istvan Tasi (2009) Nature's IQ:
Extraordinary
Animal Behaviors That Defy Evolution, Torchlight Publishing,
Badger, CA, pp.102-104.
9. Jacques Cousteau i Yves Paccalet (1986) Whales,
W.H. Allen &
Co, Londres, p. 161.
10. Erik Meijaarda, Umilaela, Gehande Silva Wijeyeratne
(2009), Aquatic
escape behaviour in mouse-deer provides insight into tragulid
evolution, Mammalian
Biology, doi:10.1016/j.mambio.2009.05.007
11. Matt Walker (2009) Aquatic Deer And Ancient Whales,
BBC Earth
News, 7 de juliol de 2009, Veure http://news.bbc.co.uk/earth/hi/earth_news/newsid_8137000/8137922.stm
12. J. G. M. Thewissen, Lisa Noelle Cooper, Mark T.
Clementz, Sunil Bajpai
& B. N. Tiwari (2007) Whales originated from aquatic artiodactyls
in the
Eocene epoch of India, Nature, Vol 450, pp. 1190-1194.
13. Sirpa Nummela, J. G. M. Thewissen, Sunil Bajpai, S.
Taseer Hussain,
Kishor Kumar (2004) Eocene evolution of whale hearing, Nature,
Vol 430,
pp. 776-778.
14. J. G. M. Thewissen, E. M. Williams, L. J. Roe & S.
T. Hussain
(2001) Skeletons of terrestrial cetaceans and the relationship of
whales to
artiodactyls, Nature, Vol 413, pp. 277-281.
15. F. Spoor, S. Bajpai, S. T. Hussain, K. Kumar & J. G.
M. Thewissen
(2001) Vestibular evidence for the evolution of aquatic behaviour in
early
cetaceans, Nature, Vol 417, pp. 163-166.
16. Remingtoncetidiae, Veure http://www.neoucom.edu/DEPTS/ANAT/Remi.html
17. Sunil Bajpai i J. G. M. Thewissen (2000) A new,
diminutive Eocene whale
from Kachchh (Gujarat, India) and its implications for locomotor
evolution of
cetaceans, Current Science, Vol 79, pp.1478-1482, Veure http://tejas.serc.iisc.ernet.in/currsci/nov252000/1478.pdf
18. The Animal Communication Project, Veure http://acp.eugraph.com/elephetc/hippo.html
19. Whale and hippo 'close cousins' BBC News,
dilluns, 24 de gener
de 2005, Veure http://news.bbc.co.uk/2/hi/science/nature/4204021.stm
20. Jean-Renaud Boisserie, Fabrice Lihoreau i Michel Brunet
(2005) The
position of Hippopotamidae within Cetartiodactyla, Proc. Natl.
Acad. Sci,
Vol 102, pp. 1537-1541.
21. Percival Davis, Dean H Kenyon, Charles Thaxton (1993) Of
Pandas And
People: The Central Question Of Biological Origins, Haughton
Publishing
Company, Richardson, Texas.
22. Laura J May-Collado, Ingi Agnarsson, Douglas Wartzok
(2007)
Phylogenetic review of tonal sound production in whales in relation to
sociality, BMC Evolutionary Biology 2007, Vol 7, p. 136, Veure http://www.biomedcentral.com/content/pdf/1471-2148-7-136.pdf
23. Migrating Squid Drove Evolution Of Sonar In Whales
And Dolphins,
Researchers Argue http://migration.wordpress.com/2007/09/15/squid-migration-drives-whale-sonar-evolution/
24.
Morisaka T, Connor RC (2007) Predation by killer whales (Orcinus
orca) and the evolution of whistle loss and narrow-band high frequency
clicks
in odontocetes, Journal Of Evolutionary Biology, Volum 20, pp.
1439-58.
*
Robert Deyes és biòleg molecular, y ha treballat en
recerca en biologia cel·lular i genètica molecular a
centres com la Universitat
de Portsmouth, Regne Unit; la Universitat d'Atenes, Grècia;
l'Institut Duncan
Guthrie de Genètica Mèdica de la Universitat de Glasgow,
Escòcia; el
Departament de Farmacologia de la Universitat Lous Pasteur, a Illkirch,
França.
És autor de set articles científics a diverses revistes
com Cell Notes i Neural Notes, entre d'altres. Ha participat com a
representant
científic a la Conferència sobre Seqüenciació
i Anàlisi del Genoma (2002, 2003
y 2004), al XIX Simposi sobre Identificació Humana (2008) y a la
Conferència de
la Societat de Bioquímica de Méxic sobre
Transducció de Senyals (2009). Actualment
viu a Wisconsin, EE. UU.
Per l'original en
anglès, pot accedir a Whale
Evolution? Darwinist ‘Trawlers’ Have Every Reason To Be Concerned
