Richard
Weikart[1]
La
influència deshumanitzadora del pensament modern:
Darwin, Marx, Nietzsche, i els seus seguidors
Viktor Frankl, un supervivent de
l'Holocaust que va patir els horrors
d'Auschwitz, comentava
sagaçment sobre la manera en la qual el modern
pensament europeu havia ajudat a obrir el camí per a les
atrocitats nazis (i
pels seus propis sofriments). Deia: «Si presentem a un home un
concepte de
l'home que no és cert, podrem arribar a corrompre'l. Quan
presentem a l'home
com un autòmat de reflexos, com una màquina mental, com a
un grapat d'instints,
com un instrument d'impulsos i reaccions, com un mer producte de
l'instint, de
l'herència i del medi, alimentem el nihilisme al qual en tot cas
és propens
l'home modern». Frankl continuava: «Em vaig familiaritzar
amb l'última etapa de tal corrupció en el meu segon camp
de concentració, Auschwitz. Les cambres de gas d'Auschwitz van ser la
conseqüència final de la teoria que l'home no
és res més que producte de l'herència i del medi
ambient —o, com els agradava
dir als nazis, de «sang i terra». Estic absolutament
convençut que les cambres de gas d'Auschwitz, Treblinka i Maidanek van ser preparades
en darrer terme no en aquest o aquell
Ministeri a Berlín, sinó més aviat en els
escriptoris i en les aules de científics
i filòsofs nihilistes».[1]
Com a estudiant
universitari cristià en la dècada de 1970, vaig ser
conduït a l'estudi de la
història intel·lectual de l'Europa moderna en part la
consciència de què molt
del pensament modern havia conduït a la degradació de la
humanitat, tal com
suggeria Frankl. El meu interès va ser
estimulat originalment per la lectura de C. S. Lewis, especialment L’abolició
de l'home, i per diverses obres de Francis Schaeffer, però va
quedar reforçat per cursos que vaig estudiar
sobre història del pensament i d'història de la
filosofia. En els meus estudis
personals, em vaig sentir descoratjat davant de la visió de la
humanitat que
apareixia esbossada a l'obra de B. F. Skinner Més
enllà de la
llibertat i de la dignitat, que em semblava
que portaria a distòpies, com la que apareixien en les ficcions
de 1984 i d'Un món
feliç, o a la real com la que descriu Alexander Solzenitsyn a les seves
novel·les i a Arxipèlag Gulag.
Uns quants
pensadors moderns havien criticat específicament el punt de
vista «antropocèntric» que els
humans són
especials, fets a imatge de Déu. Al segle dinou i a
començaments del vint, per
exemple, el cèlebre darwinista alemany Ernst Haeckel va llançar
un atac contra el cristianisme per proposar
una visió «antropocèntrica» i dualista
de la humanitat.[2] En l'actualitat, el
famós bioètic Peter Singer, junt amb el
biòleg darwinista ateu Richard Dawkins, argumenten que, en
base d'una perspectiva darwinista de
l'origen de l'home, cal eliminar la santedat de la vida humana, i
desposseir-nos de qualsevol concepte de què els humans estiguin
creats a imatge
de Déu i que per això mateix siguin excepcionalment
valuosos.[3] Un ecòleg evolutiu de la Universitat
de Texas, Eric
Pianka, lluita obertament en
contra de l'antropocentrisme, fins i tot fins a expressar el desig que
el 90%
de la població humana sigui eradicada, potser per una
pandèmia.[4]
No obstant
això,
freqüentment els pensadors moderns han emmascarat la
influència deshumanitzadora de les seves idees
designant la seva filosofia com un
«humanisme» d'una o d'una altra mena, implicant que les
seves perspectives
enalteixen la humanitat. Tanmateix, la majoria dels intents d'enaltir
la
humanitat han resultat irònicament en una disminució de
la humanitat, el que
demostra la veritat bíblica de què «el que
s'enalteix serà humiliat».
Després de
l'eclipsi del Romanticisme a l'Europa de mitjans del segle dinou, molts
intel·lectuals van abraçar la ciència com
l'àrbitre únic del coneixement,
incloent el coneixement sobre la humanitat i la societat. El
cèlebre però
voluble pensador francès Auguste Comte va aconseguir molts
deixebles per a la seva filosofia del
positivisme, que rebutjava qualsevol coneixement que no
s'obtingués mitjançant
una investigació empírica, científica (excepte,
naturalment que aquest fonament
epistemològic mateix no és susceptible de
demostració empírica, de manera que
em sembla que la seva epistemologia s'autocontradiu). Comte esperava iniciar
l'estudi científic de la societat, i va encunyar el terme
«sociologia» per a
aquesta empresa. Se sentia optimista quant a què un estudi
científic de la
humanitat portaria els humans a la pràctica de l'altruisme, un
altre terme que
ell va encunyar. Encara que Comte considerava
incognoscible tota metafísica, incloent la religió, volia
crear una religió de
la humanitat, que situaria els humans al pedestal més elevat. La
majoria dels
deixebles de Comte, com John Stuart Mill, van abraçar
la seva epistemologia positivista, però van
rebutjar la seva religió de la humanitat, especialment en la
ridícula forma en
la qual la va proposar en els seus escrits posteriors (que involucrava
moltes
pràctiques religioses específiques, incloent pregar a una
dona que un admirés).
Encara que no es
va destacar tant com el positivisme durant el segle dinou, el
materialisme
també va créixer en influència a mitjans de
l'esmentat segle. Encara que el
positivisme rebutjava totes les postures metafísiques,
incloent les materialistes, compartia tanmateix molts trets amb el
materialisme. Tant els materialistes com els positivistes feien un
ídol de la
ciència com l'únic camí al coneixement.
Però en estendre la investigació
científica a la humanitat mateixa, van fer suposicions sobre la
natura humana
que no eren susceptibles d'investigació científica.
Fonamentalment, van
descartar el dualisme cos–ànima, amb el que van reduir
la humanitat a matèria
en moviment. A més, la seva insistència sobre que el
mètode científic podria
proporcionar coneixement sobre totes les característiques de la
vida humana els
va portar a abraçar el determinisme. Cap a finals del segle
dinou, alguns
pensadors destacats estaven manifestant-se contra el reduccionisme i el
determinisme, però va ser en aquest segle que aquests punts de
vista van
arribar a ser predominants fins al punt que Francis Galton, cosí de Charles Darwin i fundador del
moviment de l'eugenèsia, va encunyar la
frase «natura front a criança [nature versus
nurture]»
per plantejar el debat intel·lectual sobre la humanitat. La
frase de Galton continua essent citada de manera
generalitzada
en les discussions intel·lectuals sobre la conducta humana.
Galton i molts de seus
coetanis van rebutjar el lliure albir, afirmant amb una lògica
circular que la
ciència havia refutat aquest concepte religiós
suposadament antiquat. (Es
tracta d'un raonament en cercle viciós a causa que havien
definit la ciència de
manera que el lliure albir quedés exclòs, i
després pretenien que la ciència
refutava el lliure albir.) Llur insistència en el determinisme
va portar la marginació dels conceptes
religiosos o espirituals de la natura humana. Els nous camps de la
psicologia,
sociologia i antropologia, que només van quedar
institucionalitzats a finals
del segle dinou i començaments del vint, van abraçar
generalment aquesta
perspectiva determinista de la conducta humana.
En rebutjar el
lliure albir i abraçar el determinisme, Galton i els seus
contemporanis van quedar amb tres opcions principals: els humans eren o
bé
resultat de la seva constitució biològica, o bé
resultat del seu entorn, o bé
resultat d'alguna combinació de l'herència i de
l'ambient. Qualsevol forma de
determinisme (o de les seves combinacions) redueix els humans a
estímuls des
d'influències bé internes, bé externes. Neguen
l'agència humana independent, i
amb això desposseeixen la humanitat de qualsevol responsabilitat
moral.
A mitjans del
segle dinou, el determinisme ambiental o educacional era més
dominant que el
determinisme biològic. El filòsof Maurice
Mandelbaum argumenta que una de les idees dominants de la
filosofia
del segle dinou era la «mal·leabilitat de l'home»,
és a dir, la idea que la
natura humana està conformada majorment per forces externes, com
la cultura,
l'educació i la formació.[5] El pare de John Stuart Mill és un exemple
d'aquesta perspectiva, amb la seva rigorosa educació del seu
fill des de l'edat
més tendra. Mill va arribar a ser la principal veu a Europa
pregonant el
poder de l'educació i de la formació en la
conformació de l'intel·lecte i de la
conducta de l'home. Molts liberals i socialistes de mitjans del segle
dinou van
abraçar aquesta visió del determinisme ambiental.
Karl Marx és un
destacat
exemple d'un socialista compromès amb el determinisme ambiental.
A la seva
perspectiva la va denominar «socialisme científic»
perquè creia que la seva
anàlisi estava basada en unes lleis econòmiques i socials
immutables. Estava
convençut que les institucions socials i fins i tot la natura
humana mateixa
estaven conformades per forces econòmiques. Si canviaven les
condicions
econòmiques, la natura humana canviaria de manera corresponent.
Des del punt de
vista de Marx, la propietat privada
era la font de tots els mals en la societat humana, especialment de
l'opressió
dels obrers urbans pels capitalistes burgesos. Així, la
propietat privada
generava una lluita de classes en totes les èpoques. La
religió, la moralitat,
el dret, les estructures polítiques, i altres institucions i
factors culturals,
eren merament instruments a les mans de les classes acabalades per
oprimir a
les masses desposseïdes.
El motiu
primordial de Marx no era establir la igualtat entre els homes, encara
que
la seva filosofia socialista tendia cap a l'establiment d'una major
igualtat.
Més aviat, la principal preocupació de Marx era alliberar la
humanitat de l'opressió i tirania. Aquest és un objectiu
digne d'encomi, i
qualsevol que hagi llegit El Capital de Marx o l'obra de Friedrich Engels La condició
de la classe
obrera el 1844 hauria de reconèixer
que Marx tenia un
fonament legítim per a la queixa. Molts obrers de
fàbriques, per no esmentar
els aturats, vivien en una sòrdida misèria. Marx va criticar amb
fonament els efectes deshumanitzants de la Revolució
Industrial. Tanmateix, quan examinem
les pràctiques dels règims marxistes el segle vint,
observem una opressió i una
tirania fins a uns extrems increïbles. La recerca darrere la
llibertat va donar
uns resultats completament oposats. Per què?
Suggereixo que
això es va deure fonamentalment a causa de la defectuosa
perspectiva de Marx sobre la natura
humana. Ni Lenin ni Stalin, ni Mao ni Pol Pot, ni Castro ni cap altre
dirigent marxista no han pogut alterar la
natura humana deslliurant a les seves societats de la propietat
privada.
Canviar l'economia no podia produir la utopia, perquè la
conducta humana no
està determinada només per l'economia. La filosofia
marxista va fracassar
perquè negava a la humanitat la seva natura espiritual, el seu
lliure albir i
també negava la insistència cristiana sobre el pecat
original. Alexander Solzenitsyn va fer una clara
descripció del problema soviètic en l'intent d'alterar la
natura humana a la
seva novel·la Un dia en
la vida d'Ivan Denisovich. En aquesta
novel·la, els presos en el camp de treballs
forçats soviètic, que se suposa que estan sent reeducats
per convertir-los en
bons ciutadans soviètics, continuen actuant com a capitalistes
en totes les
maneres possibles, fins i tot estant empresonats. El protagonista
expressa en
cert moment que senzillament el règim soviètic no li
podia
canviar la seva natura.
Cap a finals del
segle dinou, especialment en la dècada de 1890, el pèndol
va oscil·lar
allunyant-se del determinisme ambiental, i el determinisme
biològic augmentà la
seva influència entre els pensadors europeus. Galton fou una figura
fonamental en aquest canvi, amb la
publicació de la seva obra seminal Geni
hereditari, el 1869. La influència de Galton va ser profunda,
especialment en convèncer el seu cosí Charles Darwin que l'herència
era
més important que les influències ambientals en la
conformació de l'intel·lecte
i de la conducta dels humans. Molts darwinistes cap a finals del segle
dinou i
començaments del segle vint van arribar a creure —com
també Galton i Darwin— que molts trets
del caràcter humà, com la lleialtat, la sobrietat i la
diligència (o, en els
aspectes negatius, la capacitat per a l'engany i la mandra) eren trets
biològicament
innats, no trets morals mal·leables, com la majoria dels
europeus havien cregut
abans.
Darwinistes en
diversos camps —especialment en biologia, medicina, psiquiatria i
antropologia— van ser pioners en promoure el determinisme
biològic. Cesare Lombroso, el famós psiquiatre italià que va
fundar l'antropologia
criminal, va construir la seva ideologia sobre el darwinisme. Va raonar
que els
criminals eren éssers atàvics, un salt enrere a
antecessors en el procés
evolutiu. La seva major fama la va obtenir en promoure la idea que la
criminalitat era hereditària, no resultat de la
influència ambiental. Un dels
més destacats divulgadors del darwinisme a
Alemanya, el famós materialista Ludwig Büchner, va publicar en 1882 El poder de
l'herència i la
seva influència sobre el progrés moral i mental de la
humanitat. Al mig del seu extens argument en favor del
determinisme biològic dels trets mentals i morals, Büchner va exposar on
portava la seva concepció de la humanitat.
Va dir: «En el decurs [del temps] l'individu no és res,
l'espècie ho és tot, i
la història, igual que la naturalesa, marca cada un dels seus
passos cap a
endavant, fins i tot el més nimi, amb innombrables piles de
cadàvers».[6]
Cap a la
dècada
de 1890, i especialment a començaments del segle vint, el
moviment de
l'eugenèsia va aconseguir popularitat, especialment en els
cercles mèdics, tant
a Europa com als Estats Units. L'eugenèsia estava impulsada en
part per temors
de què les modernes institucions havien eliminat els aspectes
avantatjosos de la
selecció natural. Els eugenistes jugaven constantment
amb l'espectre d'humans dèbils i
malaltissos preservats gràcies a la moderna medicina, a la higiene i a
les
institucions caritatives, mentre que els més
intel·ligents i suposadament
millors entre els éssers humans estaven començant a
restringir voluntàriament
la seva reproducció. Això estava produint una
degeneració biològica, segons
l'opinió de molts eugenistes. I quina
solució
proposaren? La d'introduir una selecció artificial restringint
la reproducció
dels supòsits «inferiors» i encoratjant els
«superiors» a procrear. El
determinisme biològic impregnava el moviment de
l'eugenèsia, que va pressionar
a fi que s'establissin restriccions al matrimoni, esterilitzacions
obligatòries, i de vegades fins i tot l'eutanàsia
involuntària per a les
incapacitats, perquè se'ls considerava com a
biològicament inferiors.
Una altra
característica destacada del determinisme biològic de
principis del segle vint
va ser el seu èmfasi en la desigualtat racial. A Europa, les
ideologies
racistes van proliferar en la dècada de 1890 i a
començaments del segle vint,
en part sota la influència del darwinisme i del determinisme
biològic. Molts
biòlegs, antropòlegs i metges consideraven els africans
negres o els indis
americans com menys evolucionats que els europeus. En anar colonitzant
els
europeus immenses regions del globus, molts científics van
proclamar que els no
europeus eren culturalment inferiors als europeus. A més, creien
que aquestes
diferències culturals eren manifestacions d'una inferioritat
biològica.
En reduir la
humanitat a la seva constitució biològica, aquests
deterministes biològics
inspirats en Darwin van contribuir al procés de
deshumanització. Molts
darwinistes del segle dinou van fer ressaltar les continuïtats entre humans i
animals, amb Charles Darwin mateix argumentant
que totes les diferències entre humans
i animals eren quantitatives, i no qualitatives. Darwin fins i tot va
emprendre explicar l'origen de la moralitat
com a producte de processos evolutius completament naturalistes. La
idea que
els humans havien estat «creats a partir d'animals», per
usar una cèlebre frase
de Darwin, en lloc de ser
creats a la imatge de Déu, va obtenir una acceptació
més àmplia el segle dinou.
Així com una
forma de determinisme ambiental —el marxisme— va produir uns
incalculables
patiments per a milions d'éssers humans, el mateix va succeir
amb el
determinisme biològic. El Nacional Socialisme d'Adolf Hitler es basava en una
visió de determinisme biològic de la
humanitat que destacava la desigualtat racial. El nazisme va recolzar
la
discriminació —i en darrer terme la supressió
física— contra aquells amb trets
biològics pretesament inferiors. D'altra banda, tenia
l'esperança de promoure
el progrés evolutiu de l'espècie humana promovent nivells
reproductius més
elevats d'aquells que eren considerats com biològicament
superiors. El règim d'Hitler va acabar matant al
voltant de 200.000 alemanys
discapacitats, 6 milions de jueus, i centenes de milers de gitanos, en
el seu
esforç per millorar la raça humana.[7]
En tant que
molts moderns pensadors, especialment científics,
psicòlegs i científics
socials, han abraçat una o una altra forma de determinisme,
molts pensadors han
seguit al filòleg i filòsof del segle dinou Nietzsche en la seva
rebel·lió contra el determinisme. Nietzsche va intentar
rescatar la humanitat del reduccionisme científic postulant una
llibertat
individual radical. Creia que tot coneixement i tota veritat són
creats pels
humans, no impostos sobre nosaltres per alguna realitat externa. No
podem
responsabilitzar l'ambient, ni la biologia ni a Déu del nostre
caràcter i
conducta. Nietzsche va rebutjar la idea que els humans tinguin unes
natures o
essències fixes. Més aviat, es tracta que les decisions
que prenguem individualment
conformen el nostre destí. Molts
existencialistes
i pensadors postmoderns posteriors s'han complagut en l'alliberament
ofert per Nietzsche davant el
reduccionisme i al determinisme.
Encara que
pogués semblar que l'èmfasi de Nietzsche en el lliure albir
rescata la humanitat de les degradants filosofies del determinisme
ambiental o
del biològic, en realitat no fa tal cosa. Només eleva a
una petita elit de la
humanitat, a la que Nietzsche va designar com el
Superhome, o més literalment, el Sobrehome. La llibertat de Nietzsche era llibertat
només per a aquests Superhomes, els genis creatius (com ell
mateix) que
s'elevarien per damunt la massa vulgar. Nietzsche no sentia més
que menyspreu per les masses, les que considerava com a incapaces
d'exercitar
una vertadera llibertat. Allò que Nietzsche va designar amb menyspreu com l'«instint
de ramat» de les masses només servia per portar-les a la
submissió sota el
domini del Superhome.
Així, i
malgrat
la seva insistència sobre la llibertat, la filosofia de Nietzsche és realment
una
filosofia que es dirigeix a la creació d'esclaus. En darrer
terme, el poder
decideix no solament qui domina políticament, sinó
també el que compta com a veritat. Nietzsche va rebutjar
qualsevol forma de veritat o moralitat fixes,
soscavant així el concepte mateix d'humanitat i de drets humans. Nietzsche menyspreava la
debilitat, la compassió i l'humanitarisme, preferint la
força i el domini
prepotent. Va ser especialment vehement en el seu rebuig de
l'ètica cristiana,
perquè servia als febles i als oprimits. La seva moralitat
aristocràtica
buscava justificar i beneficiar els forts i prepotents.
Durant el segle
vint, molts filòsofs existencialistes, com Heidegger i Sartre, van abraçar
els contorns generals de la filosofia de Nietzsche, negant que els
humans tinguin cap essència fixa i fent
ressaltar un lliure albir radical en les decisions humanes. Però
més endavant
del segle vint molts pensadors postmoderns, encara que fortament
influïts per Nietzsche, han reduït l'element de l'agència
individual, encara
important per a Nietzsche. Molts acadèmics
literaris emfatitzaven el text escrit per sobre de l'autor, que
desapareixia de
tota consideració. La intenció humana va esdevenir
irrellevant en la
interpretació dels documents humans. Així, la
deshumanització va caure
precipitant-se encara més a baix, en interpretar-se tots els
valors humans com a construccions
socials.
Ara que he donat
un esbós a grans traços d'algunes de les
influències deshumanitzadores del pensament i de
la cultura a l'Europa moderna, voldria
suggerir per què ho hauríem de considerar com a
important. No tot determinisme
ambiental porta al marxisme, ni tampoc tot determinisme biològic
porta a
l'Holocaust. No tot existencialisme o postmodernisme porta tampoc a una
conducta immoral. Tanmateix, els falsos conceptes de la humanitat poden
portar
una conducta destructiva i polítiques perjudicials, tant per
part de les
societats com dels individus. Poden afectar i afecten la manera en la
qual
tractem altres éssers humans. Els drets humans són un
concepte sense significat
en un món de determinisme o de constructivisme social (o
individual).
La concepció
subjacent relativa a la natura humana en qualsevol societat dóna
forma a les
institucions polítiques i socials, al dret, i a tota la cultura,
i això en
aspectes de gran abast. El recíproc és també cert
—els desenvolupaments
polítics, socials i legals en una societat influeixen en la seva
concepció de
la natura humana i de la dignitat de la vida humana. Aquells que creuen
que els
humans han estat creats a imatge de Déu tindran uns diferents
valors, ideals,
pràctiques i institucions que aquells que considerin els humans
com merament la
suma d'estímuls ambientals i biològics, o que aquells que
creguin que els
humans poden crear qualssevol veritats que desitgin.
NOTES
[1] Viktor E. Frankl, The
Doctor and the Soul: From Psychotherapy to Logotherapy (Nova York: Vintage Books, 1986), xxvii.
[2] Ernst Haeckel, Die
Welträthsel: Gemeinverständliche
Studien über Monistische
Philosophie (Bonn: Emil Strauss, 1903), 11.
[3] Peter Singer, Writings on an Ethical Life (Nova York, 2000),
77-78, 220-21; Richard Dawkins, «The Word Made Flesh», The Guardian (27 de desembre
de 2001).
[4] Eric Pianka, «Biology 301 M Ecology, Evolution, and Society», en
www.zo.utexas.edu/courses/bio301;
accedit el 3-4-2006; «Student Evaluations [per al Dr. Pianka]-Primavera de 2004», en
www.zo.utexas.edu/courses/bio357/357evaluations.html, accedit el
3-4-2006; «Excerpts from Student Evaluations [for Dr. Pianka]-Fall 2004», en
www.zo.utexas.edu/courses/bio357/357evaluations.html, accedit el
3-4-2006.
[5] Maurice Mandelbaum, History, Man, and Reason: A Study in Nineteenth-Century
Thought (Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1971).
[6] Ludwig Büchner, Die Macht der Vererbung und ihr Einfluss auf den moralischen und geistigen Fortschritt der Menschheit (Leipzig: Ernst Günthers Verlag, 1882), 100.
[7] Veure Richard Weikart,
From
Darwin to
Hitler: Evolutionary
Ethics, Eugenics, and
Racism in Germany
(Nova
York:
Palgrave
Macmillan,
2004); i el meu pròxim llibre, Hitler's
Ethic.
Richard Weikart és profesor d'història a
l'Universidad Estatal de Califòrnia, Stanislaus
Pot accedir a la seva pàgina en anglès i a materials
addicionals, a RICHARD WEIKART
Per l'original en
anglès, pot accedir a The
Dehumanizing Impact of Modern Thought
