Thomas Woodward[1]

Capítol
10
del llibre Darwin Contraataca

*  *  *

La CSI [ICE] i el Filtre Explicatiu

---

«Gort, Klaatu Barada Nikto!» Els aficionats a les trivialitats atresoren aquestes paraules, pronunciades per l’actriu Patricia Neal a un enorme robot d’argent anomenat Gort en el clàssic de ciència ficció de 1951, Ultimàtum a la Terra [The Day the Earth Stood Still].¹ L’argument de la pel·lícula gira entorn de Klaatu (interpretat per l’actor britànic Michael Reenie), un emissari galàctic que posa fa aterrar el seu plat volador sota l’ombra del Monument de Washington per presentar un ultimàtum a les nacions de la Terra: Apreneu a viure en pau o sereu destruïts per constituir un perill per a altres planetes. Klaatu va acompanyat de Gort, el robot amb un temible làser, que sorgeix d’una ranura en el seu cap, i amb el que vaporitza un carro de combat quan un soldat nerviós dispara i fereix a Klaatu. Després de rebre cures en un hospital, Klaatu fuig de les mans de les autoritats que l’havien detingut i es transforma en el «Sr. Carpenter», un hoste d’una casa on també viu una jove vídua, la Sra. Benson (interpretada per la Patricia Neal).

Estalviaré al lector els detalls de la trama i passaré a l’escena de la persecució, on Klaatu, pressentint la seva imminent captura, prega a la Sra. Benson que memoritzi aquestes estranyes paraules. Diu que si li passa qualsevol cosa, que ella vagi i pronunciï aquestes paraules a Gort, que està immobilitzat fora de la nau espacial. Aturem-nos ara per fer dues preguntes: (1) Com sabem que aquesta críptica frase conté veritable informació, en contrast amb un mer parloteig sense sentit? i (2) Podem saber què significa el missatge? Per veure que la frase no és un parloteig buit (una barreja de sons sense sentit), tot el que hem de fer és mostrar que és probablement un conjunt significatiu de paraules en el context de l’acció de la pel·lícula. Però en dir que és «significatiu» se suscita de manera simple la pregunta més específica: què és precisament el que signifiquen aquestes paraules? Només podem suposar-ho. Funciona com una ordre per activar Gort, de manera que potser és una ordre simple: «Surt a rescatar Klaatu!» Però en el cervell computeritzat de Gort podria significar molt més, com «Klatu diu que iniciïs l’acció d'emergència XV-6», on XV-6 és un conjunt d’instruccions preprogramades per desenvolupar-se de manera lògica, incloent: (1) localitzar Klaatu, (2) destruir amenaces i barreres pel camí, i (3) realitzar totes les decisions de seguiment per ajudar a Klaatu. (Si el lector ha vist la pel·lícula, sabrà per què estic dient tot això.) El més important és la resposta de Gort: per descomptat, aquesta ordre l’activa, i aquesta és la prova més clara de què la frase és certament portadora de significat.

Ajuda l’anàlisi lèxica a identificar el significat? A part de «Gort», el missatge està típicament escrit amb tres paraules amb un total de disset lletres, amb una sola de les mateixes amb un significat conegut. Les altres dues paraules són desconegudes, i sembla que hem arribat a un punt mort. Tot el que podem dir és això: el significat proporcionat per les tres paraules, fent servir disset lletres, sembla una ordre disposada per activar Gort per auxiliar Klaatu. Però en tot cas no ens cal saber el significat exacte de «Klaatu Barada Nikto» per detectar la presència de veritable informació —una seqüència de símbols portadors de significat i que exhibeix les dues qualitats crucials de complexitat i especificació. Aquesta cadena de símbols es caracteritza en primer lloc com complexa —exhibeix una pauta amb una quantitat de components constitutius que no se segueixen repetint d’una manera uniforme, en contrast als àtoms de sodi i clor en un cristall de sal. En segon lloc, està especificada —cada símbol a la cadena està estipulat, o escollit, fins a cert punt. La cadena no pot tolerar substitucions aleatòries de símbols verbals (mutacions verbals), si es vol mantenir el significat. Per això Klaatu va fer que la Sra. Benson repetís la frase durant l’escena de la persecució fins que la va tenir memoritzada de forma exacta amb cada vocal i consonant al seu lloc. De manera que la significativa frase de Klaatu exhibeix complexitat especificada. Per descomptat, conté informació.

Què té a veure tot això amb el darwinisme i la controvèrsia sobre el Disseny Intel·ligent? Pràcticament, tot, perquè la complexitat especificada és definida pels teòrics del DI com l’indicador universal fiable (criteri) d’una causa intel·ligent que ha deixat la seva empremta. Allà on es troben segments d’informació complexa amb una gran especificació trobem les empremtes de la intel·ligència. Observem el paral·lel de la pel·lícula amb la biologia: la frase de tres paraules de Klaatu, amb les seves disset lletres, és estructuralment idèntica al sistema de llenguatge de l’ADN i de les proteïnes. Una de les proteïnes més curtes, el citocrom C, té cent aminoàcids, essencialment cent lletres bioquímiques encadenades juntes per formar una llarga paraula proteica. Però la seqüència d’aminoàcids és resultat de la traducció del gen del citocrom C —un codi funcional amb una seqüència ADN-ARN d’una mica més de tres-centes lletres genètiques disposades en cent codons (paraules de tres lletres usades per l’ADN i l’ARN). El paral·lel de l’ADN-ARN amb les oracions humanes (o robòtiques) queda realçat per la presència de paraules especials en els dos extrems de les seqüències del gen, el codó d’inici i el codó d’aturada. Aquestes paraules genètiques especials funcionen com la lletra majúscula i el punt que marquen el començament i la fi d’una oració.²

A més, la inferència des de la informació a la intel·ligència està fonamentada sobre un corol·lari vital, encara que sovint passat per alt, i que és la principal reivindicació empírica del DI pel que fa a la informació: Hem après que les cèl·lules poden intercanviar informació al seu voltant i recombinar els gens a l’interior del genoma. Però l’observació i experimentació científiques no han revelat que la naturalesa tingui la capacitat de compondre informació genètica especificada en quantitats significatives.³ Així com «Klaatu Barada Nikto» va sorgir d’una intel·ligència i es va comunicar a un sistema quasi-intel·ligent programat des de la intel·ligència (l’avançat cervell computeritzat de Gort), així el DI argumenta que podem arribar a la conclusió que els segments d’informació complexa especificada en l’ADN, ARN o proteïnes que es troben a cada planta o animal han de procedir d’un veritable disseny realitzat per alguna intel·ligència. Aquesta conclusió té una solidesa intel·lectual absoluta, si no és que arribés un dia futur en què arribéssim a descobrir per investigació experimental que existeixen causes naturals que en veritat poguessin crear la complexitat especificada. Un podria fins i tot dir que la inferència al designi a partir de la complexitat especificada és la qüestió essencial que s’està debatent aferrissadament. És el DI resumit en poques paraules, i les seves conclusions difereixen tan radicalment com ningú s’ho pugui imaginar de les de la teoria darwinista.

Mesurament de la informació en l’ADN

En plantejar el desafiament d’explicar l’origen de la informació biològica, Stephen Meyer i els altres teòrics del DI han centrat el seu enfocament en el contingut d’informació de l’ADN amb el seu alfabet de quatre lletres, composat de quatre àcids nucleics: A (adenina), T (timina), C (citosina) i G (guanina). (L’ARN fa servir un conjunt similar de lletres, però amb un canvi: l’uracil, o U, pren el lloc de la T.) Amb l’ús d’aquests singulars conjunts de quatre lletres, que constitueixen paraules de tres lletres (els codons esmentats anteriorment), la cèl·lula té la capacitat d’emmagatzemar i copiar milers de complexos fitxers especificats d’informació genètica dins el seu «disc dur» (el genoma). Ja hem vist que la quantitat mínima de complexitat especificada d’un bacteri teòric súper senzill sembla oscil·lar al voltant de 250 gens. (Recordem que aquesta és una estimació extremadament prudent. El límit inferior podria ser realment quatre vegades superior o més.) Diguem que cada gen té una mitjana de 500 parells de lletres d’ADN. Això puja a un total de 125.000 lletres, disposades apropiadament en fitxers digitals biològics. Però un estudi recent d’Eugene Koonin suggereix que el total de lletres (bases) genètiques en el bacteri més simple concebible es troba probablement en el marge de 318.000 a 562.000 lletres.⁴

Així, doncs, prendré el límit inferior de Koonin, i procedirem a comparar aquesta massa d’informació amb el text d’aquest llibre que el lector té a les mans. En escriure cada capítol, usava la funció de còmput de paraules per veure l’extensió d’aquest capítol. El meu límit autoimposat era de 6.000 paraules per capítol, el que de mitjana és d’unes 30.000 lletres [l’autor fa referència al seu original anglès —N. del T.]. Fent servir això com a guia, la biblioteca genètica típica de Koonin per al bacteri més simple tindria almenys tantes lletres especificades com deu dels capítols més llargs d’aquest llibre tots plegats —en altres paraules, tindria una extensió com la d’aquest llibre, o més! Tinc la impressió que la majoria dels americans instruïts no saben que els genomes de fins i tot les formes de vida més limitades possibles han d’estar plens d’unes quantitats tan sorprenents d’un ADN complex i especificat. Els animals superiors, amb els seus 20.000 gens enrotllats en el nucli de la cèl·lula, ascendirien a un total cinquanta vegades (i fins a cent vegades) superior d’informació —potser fins a cent llibres o més.⁵ Aquesta fenomenal realitat informacional —les immenses bases de dades de matèria informacional en l’ADN, ARN i proteïnes— constitueix el segon motor de la teoria del DI a més de l’argument de la complexitat irreductible de Michael Behe. Aquestes realitats informacionals (sigui en llibres d’autoria humana, sigui en genomes d’ADN) han rebut un nom especial: CSI (Complex Specified Information, o Informació Complexa Especificada, ICE).

 

La CSI (o ICE) i el Filtre Explicatiu

No confonguem aquesta CSI amb la popular sèrie televisiva del mateix nom! En la nomenclatura del Disseny Intel·ligent, CSI vol dir «Complex Specified Information», o Informació Complexa Especificada (ICE), un concepte fonamental per al sistema de detecció del designi del DI. De vegades, aquestes pautes informacionals es designen simplement com «complexitat especificada». Els dos termes són pràcticament equivalents. Aquest concepte va ser desenvolupat principalment per William Dembski i Stephen Meyer durant el període de 1992-1996.

Com s’aconsegueix fer el pas lògic des de la ICE (o complexitat especificada) fins a la causa intel·ligent responsable de la seva producció? Dembski ha obert un camí clau en vincular la ICE amb una altra idea crucial, el «Filtre Explicatiu». El filtre, que ha rebut molta atenció i crítica de part dels adversaris de la DI, sosté que qualsevol esdeveniment o objecte natural es pot analitzar mitjançant una sèrie de tests estadístics o probabilístics, per veure si pot haver estat causat per una llei natural o per atzar. (L’estadística i la probabilística són les disciplines de Dembski; un dels seus dos doctorats l’ha rebut en matemàtiques.) Finalment, si fallen els dos criteris de llei i atzar, s’aplica l’últim test (o «test d’especificació») per veure si l’esdeveniment o objecte es poden atribuir a designi. Més encara que la ICE, el Filtre Explicatiu ha passat a ser una dura zona de combat. Ha corregut més tinta, tant impresa com metafòrica a Internet, pel que fa a Dembski i al seu filtre, que sobre qualsevol altre tema del DI, amb l’excepció de Michael Behe. Les quatre principals bombes anti-DI de 2004 —els llibres rebenta-búnquers esmentats en el capítol 4— anaven dirigides tant contra l’obra de Dembski com contra la de Behe. Tots els quatre llibres van assaltar els documents de Dembski de manera extensa, però el rècord mundial se’l guanya Mark Perakh; el seu llibre Unintelligent Design (Disseny no intel·ligent) dedica el seu primer capítol sencer, amb una quantitat increïble de noranta-dues pàgines, a enfrontar-se al matemàtic del DI. (És a dir, la quarta part d’un llibre de 415 pàgines amb catorze capítols, que apunten a catorze objectius escollits.)

La temptació per a qualsevol que es dediqui a resumir aquest extens debat seria la de senzillament citar algunes crítiques claus procedents de la literatura anti-DI, després enganxar llargs extractes del llibre fonamental de Dembski, The Design Revolution [publicat en castellà com Diseño Inteligente], i deixar-ho córrer. Diseño Inteligente és un llibre de suprema importància en el debat públic sobre el DI. Respon amb força a més de quaranta plantejaments —molts dels quals són torpedes llançats amb la intenció de destruir el DI. Em resistiré a citar excessivament de Diseño Inteligente, però es recomana al lector que aconsegueixi la seva pròpia còpia del llibre i la llegeixi conjuntament amb aquest capítol per poder comprendre l’enèrgica resposta de la DI en aquest front de batalla.⁶

Aquest capítol es concentrarà en els xocs sobre la CSI (o ICE), i especialment sobre el Filtre Explicatiu. Per preparar l’escena, faré un ràpid repàs dels antecedents històrics del concepte del filtre —com es va desenvolupar i com funciona en la seva forma més moderna. Després explorarem dues de les més enèrgiques crítiques del filtre i dels arguments de Dembski en general.⁷ Juntament amb els atacs exposaré les rèpliques de Dembski, i, com a conclusió del capítol, observarem a Diseño Inteligente algunes de les més enèrgiques crítiques fins la data contra el paradigma darwinista.

 

La Història del Filtre

Darrere de qualsevol gran idea o descobriment científic s’hi troba una fascinant història humana. Això és cert de William Dembski i el seu Filtre Explicatiu. Vaig dedicar la major part del capítol 9 de Dubtes sobre Darwin a narrar els antecedents de Dembski: la seva instrucció acadèmica, que el va portar a obtenir dos doctorats, la seva publicació del seu cèlebre llibre amb revisió paritària, The Design Inference [La inferència del designi], per l’editorial Cambridge University Press, l’argument essencial del seu Filtre Explicatiu, i els alts i baixos de la seva carrera com a professor investigador a la Universitat Baylor.⁸ Aquí passaré per alt pràcticament tots aquests detalls i em concentraré en el Filtre explicatiu, tot revivint una intensa conversa que vaig gaudir amb Dembski quan els nostres camins es van creuar a l’aeroport de Seattle el mes d’agost de 1993. En aquells dies ja érem amics, ja que ens havíem conegut en un congrés filosòfic a la Universitat de Princeton el 1990, i havíem participat junts en simposis acadèmics des de llavors.⁹ La nostra xerrada va tenir lloc mentre jo conduïa un cotxe llogat i ens dirigíem a una reunió del Comitè Ah Hoc per als Orígens —un fòrum per a escèptics de la biologia darwinista que va ser precursor del Moviment del Disseny Intel·ligent. No estic segur que ell recordi aquella conversa, però per mi va ser inoblidable. Després de la normal conversa en to menor, Bill em va esmentar de passada el Filtre Explicatiu que havia estat germinant en la seva ment. Jo no tenia ni la menor idea d’un concepte així, i li vaig demanar que m’ho expliqués.

Naturalment, no vaig prendre cap nota per escrit, perquè estava conduint, però he repetit mentalment aquesta conversa moltes vegades i crec que la tinc pràcticament memoritzada en la seva essència. Dembski em va explicar que si hom volia saber, amb rigor lògic i matemàtic, si el fenomen X —algun objecte o esdeveniment sospitós— ha estat produït per Disseny Intel·ligent, es pot sotmetre a una bateria de tres filtres. Primer, hom pregunta si X té una elevada probabilitat, com la que es podria produir d’una manera molt simple per l’acció d’una o més lleis de la naturalesa. Si es descobreix que X té una alta probabilitat (com en el cas d’una bola que es deixa caure repetidament i que sempre cau cap a terra, amb una probabilitat propera al 100 per cent), llavors es pot considerar com plenament explicada per llei o necessitat (en el cas de la bola, per la gravetat). No obstant això, si X queda sense explicació, pel fet que no tingui una alta probabilitat, llavors X passa al següent filtre. Després es planteja si té una probabilitat mitjana o moderada, on es podria explicar fàcilment X per atzar. Un exemple d’això és llançar una moneda a l’aire; aconseguir cara es pot explicar per atzar, perquè té una probabilitat mitjana d’una d’entre dos, o un cinquanta per cent. (Més endavant, aquest nivell d’atzar es va designar com a «probabilitat intermèdia»).

El segon filtre, o el filtre de l’atzar, pot fins i tot atrapar esdeveniments d’una probabilitat moderadament baixa, i, per il·lustrar això, passaré del cotxe de lloguer a les nits de pòquer (al voltant d’un enorme gerro ple de cèntims) que el Ron i la Janet celebren amb els seus amics el Jason i la Lori. Sembla que el Ron sol guanyar, de manera que imaginem que el Ron rep una mà (literalment) perfecta: una escala real de piques. La probabilitat d’aquesta mà és d’un entre 2.598.960, el que és una probabilitat terriblement baixa, però no tan baixa que faci absolutament inversemblant que algú tingui l’enorme sort d’aconseguir aquesta mà. De fet, si se serveixen 2.600.000 mans de pòquer en els Estats Units durant aquest any (i la quantitat pot ser que sigui moltes vegades superior), és molt probable que algú en algun lloc estarà celebrant aquesta mà perfecta tan esquiva, perquè ha hagut tants d’intents. (La quantitat d’intents per arribar a un esdeveniment fins a cert grau d’improbabilitat queda inclosa de manera específica en el raonament de Dembski. Rep la designació de «recurs probabilista» d’un tipus «replicatiu», i és només fins aquest extrem que em sembla que hauria d'introduir-me en les qüestions tècniques.¹⁰)

Si sotmetem al filtre la joiosa victòria del Ron amb una escala real de piques, aquesta passa a través del primer filtre (no ha quedat atrapada com un esdeveniment d’alta probabilitat o causada per l’acció d’una llei), però queda atrapada pel segon filtre en tenir una probabilitat de merament una entre 2,5 x 10⁶ —amb el que resulta d’una probabilitat moderadament baixa. En altres paraules, la mà del Ron es pot explicar per casualitat. Ningú ha fet trampa que sapiguem, no ha estat per designi.

Imaginem-nos ara un escenari (cal admetre que extremat), una marató de pòquer fins a altes hores de la matinada, en la que es donen un total de vint mans, i, per a constant sorpresa del grup (i amb unes sospites creixentment justificades), el Ron rep una segona escala real de piques, després una tercera, i així a través de la nit a cada mà, tot i els millors esforços per barrejar les cartes amb tota cura. Ara bé, la probabilitat de tot aquest imaginat esdeveniment és extremadament petita —molt per sota d’una en 10¹⁵⁰! Com analitzem aquest nou resultat hipotètic mitjançant el filtre?

És hora de tornar ara a la conversa mantinguda amb Dembski al cotxe, mentre circulàvem per Seattle. Em va explicar que si el fenomen X no és atrapat pel primer filtre (elevada probabilitat) ni pel segon filtre (una probabilitat de mitjana a moderadament baixa), llavors és, per definició, un «esdeveniment de molt baixa probabilitat», i es passa llavors a un tercer i definitiu filtre per examinar la possibilitat que fos per designi. Però abans d’aplicar aquest tercer filtre hem de deturar-nos i preguntar: Com n’ha de ser de baixa la probabilitat, per a ser molt baixa? En altres paraules: A quin molt baix nivell de probabilitat es passa del segon filtre a l’últim? Personalment, jo sospitaria «disseny intel·ligent» (una interferència deliberada) en un joc de pòquer si sortissin senzillament dues escales reals seguides (amb una probabilitat del voltant d’un entre 6 x 10¹²), i ja no en parlem de vint mans consecutives de les mateixes. Però, donat un univers tan gran, amb tanta matèria que estudiar i amb tant de temps per intentar-ho, Dembski decidí ser cautelós al màxim. Ell ha establert el nivell per a una probabilitat molt baixa com el d’un esdeveniment increïblement excepcional: qualsevol cosa per sota d’un entre 10¹⁵⁰! Aquesta xifra té un nom: el «límit universal de probabilitat» del Filtre Explicatiu. (Un matemàtic francès del segle vint, Emil Borel, havia establert la xifra d’un entre 10⁵⁰ com el seu «límit universal de probabilitat», altres han suggerit xifres una mica superiors a les de Borel.¹¹) Calen unes vint mans perfectes de pòquer per arribar al límit universal de probabilitat de Dembski, però caldrien només vuit mans perfectes consecutives per arribar al límit de Borel. Com ja he indicat abans, el «límit universal de probabilitat per al pòquer» de Woodward serà probablement de dues mans, tres com a màxim!

Tècnicament parlant, qualsevol esdeveniment o objecte complexos tendeixen a ser summament remots en la seva probabilitat, així que, com ens privem de qualificar com «a causa de designi» un resultat merament aleatori i sense significat, com el resultat de tirar a l’aire una moneda mil vegades? El resultat obtingut de llançar monedes a l’aire mil vegades tindria una probabilitat (d’una a 10³⁰⁰) molt per sota del límit extremadament baix de probabilitat de Dembski, però evidentment no està guiat de manera intel·ligent. La resposta la trobem en el tercer i últim filtre, que no he donat encara en l’explicació. En la conclusió de la seva explicació sobre els tres filtres mentre viatjàvem en aquell acte de lloguer, va exposar que si X no és un esdeveniment d’alta probabilitat ni de probabilitat mitjana o moderada, passa a un tercer filtre, que pregunta si X es conforma a algun ideal aportat de manera independent o a un model especificat. Aquest rep el nom de «filtre d’especificació».

Potser un exemple servirà per a delinear clarament aquest extrem, però he de passar del pòquer a «subtils missatges a la cuina». Les lletres que cauen d’una caixa tombada de cereals de lletres sobre la nostra taula d’esmorzar resultaran en interessants formes, però no serà d’esperar que caiguin de manera que diguin: «TOM TREU LA BROSSA». En aquest cas, interpretaré de manera natural aquestes quinze lletres alineades d’aquesta manera com un creatiu recordatori de la meva dona i no les ignoraré com si es tractés d’un accident insòlit, un atzar. És en aquest patró especificat —tant en missatges amb cereals, en escales reals repetides, o seqüències d’ADN tan vitals per a la vida— que es fa sentir el poder fonamental del filtre. Així, si tenim alguna cosa a la vegada «molt improbable» (que ha passat a través dels dos primers filtres) i «especificada» (que ha passat a través de l’últim filtre), llavors sabem, de forma molt simple i directa, que alguna intel·ligència l’ha dissenyat o conformat. No ha succeït per casualitat, per pura sort.

Recapitulant, Dembski i Meyer, juntament amb els teòrics del DI en general, són del parer que la ciència té ara un eficaç instrument basat en uns sòlids principis —el Filtre Explicatiu—, amb el qual detectar l’acció de causes intel·ligents per a produir dissenys en sistemes físics. Quan s’alimenta un conjunt de seqüències de gens o un petit grup de seqüències (aminoàcids) de proteïnes a través del Filtre Explicatiu, queda confirmat immediatament que es tracta del producte del designi, i no de la llei natural ni de l’atzar (és a dir, de causes naturals). En el seu llibre No Free Lunch [No hi ha res gratis] (2002), Dembski va examinar fins i tot el flagel bacterià i va quantificar la seva estructura de tal manera que podia analitzar-se mitjançant el Filtre Explicatiu. El resultat no constitueix cap sorpresa. El flagel, a causa de la rigorosa especificació per al seu funcionament en les seves quaranta proteïnes constituents, juntament amb la seva probabilitat extremadament baixa (calculada com d’un entre 10¹¹⁷⁰, molt més enllà del límit de probabilitat de Dembski), va ser fàcilment i terminantment atribuït al designi mitjançant el filtre. La probabilitat que aquest flagel hagués passat per una afortunada selecció de lletres biològiques per constituir les quaranta proteïnes equival a la probabilitat d’obtenir 190 escales reals consecutives!¹³

El Filtre Explicatiu ha estat lleugerament modificat durant els últims dotze anys, però la idea fonamental roman la mateixa, és només la terminologia el que ha canviat o s’ha ajustat. Per exemple, el filtre en la seva forma més actual, tal com ha quedat publicat a Diseño Inteligente,¹⁴ roman sense canvis en la seva essència. Senzillament, ara fa servir tres «nodes de decisió»: 

1.      Contingència — si X no és contingent, és a dir, si X no és «incerta», llavors es deu a l’acció d’una llei, i queda aquí com plenament explicada. Si és contingent o incerta, passa al següent node.

2.      Complexitat — si X no és summament complexa, en altres paraules, si té una probabilitat d’ocórrer més gran que un entre 10¹⁵⁰, s’atura aquí i s’atribueix a l’atzar. Si la probabilitat és tan diminuta i remota que va més enllà d’aquesta probabilitat, passa al següent node.

3.      Especificació — si X, de la qual ara se sap que és summament complexa i increïblement improbable, és especificada, és a dir, que es conforma a una pauta donada independent, en aquest cas s’atribueix al designi. Si no, llavors una vegada més es pot explicar per atzar.

De manera que la forma més nova del filtre no és en realitat essencialment diferent de la descripció que vaig tenir la fortuna de sentir mentre viatjàvem el 1993 en aquell cotxe de lloguer. Alguns crítics darwinistes han volgut aprofitar els canvis que Dembski ha realitzat en el filtre, com si es tractés que no es pot acabar de decidir, o que intenta resoldre problemes. Aquesta és una falsa acusació. Qualsevol bona idea científica passarà per un constant procés de petits retocs i millores.

La bellesa retòrica del filtre és polifacètica. En primer lloc, es tracta d’un mètode prudent, que no salta massa ràpidament a la conclusió del designi. Segon, és també rigorós —arriba a la conclusió només després d’una metòdica anàlisi estadística de les probabilitats. Tercer, comporta també que la idea clau de la teoria del Disseny Intel·ligent és religiosament neutra, en el sentit que assenyala a «una intel·ligència» en general i no a la identitat específica de cap agent o agents responsables. Quart, és un mètode intensament confirmat per començar, ja que està arrelat en la realitat de la verificació empírica o inductiva. Dembski observa que mai produeix falsos resultats:

La justificació d’aquesta afirmació [sobre la fiabilitat del criteri] és una generalització inductiva directa: en cada cas en què existeixi complexitat especificada i on es conegui la història causal subjacent (és a dir, quan no estem solament tractant amb evidències circumstancials, sinó que, per dir-ho així, la càmera filmadora està en marxa i qualsevol agent intel·ligent seria enganxat amb les mans a la massa), resulta que el designi també es troba present. ... Aquesta és una declaració audaç i fonamental, de manera que la tornaré a enunciar: Allà on és possible la corroboració empírica directa, el designi està veritablement present sempre que està present la complexitat especificada.¹⁵

Per tant, si l’aspecte empíric negatiu del DI es veu en el treball de Jonathan Wells, amb la seva profunda crítica de les «proves» d’una macroevolució impulsada per forces naturals, l’aspecte empíric positiu es troba en gran mesura en la ICE i en el Filtre Explicatiu.
 

Els darwinistes contraataquen contra Dembski i el Filtre

És d’esperar que qualsevol idea científica nova i controvertida, com el Filtre Explicatiu, sigui sotmesa al més rigorós escrutini i anàlisi possibles per part dels seus oponents. Això és el que ha succeït, i aquestes dures crítiques són per descomptat una part necessària (encara que dolorosa) de l’avenç dels conceptes del DI vers la gran corrent de la ciència. Pel que fa al nostre tema relacionat de la ICE (o CSI), sembla que no s’ha llançat un atac global equivalent. Es fan algunes crítiques del concepte de la ICE (o complexitat especificada), tan àmpliament utilitzat pels teòrics del designi, però les crítiques són molt més temperades. Això pot reflectir el fet que la ICE funciona més com un concepte fonamental, descriptiu, emprat fins i tot per destacats científics no pertanyents al camp de la DI,¹⁶ i no implica d’una manera tan evident, per ell mateix, la conclusió del designi.

Les enèrgiques crítiques de nous conceptes i metodologies de la ciència són cosa normal i útil. El que és menys comú (i menys apropiat) és que els oponents d’una nova idea científica ataquin a la persona que està desenvolupant la nova idea. Això últim és precisament el que ha succeït en el cas de William Dembski. Potser a causa de la percepció d’amenaça de part de les seves idees, l’estratègia d’atac entre els darwinistes contra Dembski s’ha transformat en quelcom lleig i personal, amb un salpebrat d’escarni i menyspreu. Els oponents darwinistes acusen freqüentment Dembski (a manera d’exemple) d’una extremada autoconfiança que arriba a l’arrogància sobre la importància de les seves pròpies idees.¹⁷ Acusen constantment Dembski de l’ús de tediosos (i excessius) «formalismes matemàtics», o de «matemàtiques com a instrument d’embelliment»¹⁸ per impressionar en excés als lectors llecs amb la seva erudició acadèmica. A mi, aquestes crítiques em semblen absurdes, injustes i totalment irrellevants. Com a molt, indiquen el nivell de desesperació dels darwinistes en llançar tot el que tenen contra Dembski. Però, amb tot, el meu propòsit en aquesta ressenya de les crítiques és ignorar la tàctica dels atacs personals, i concentrar-me en les objeccions substancials.

El Problema de les Causes mixtes 

Una de les queixes més comunes contra el Filtre Explicatiu és l’al·legació que se centra erròniament en una sola causa per a l’anàlisi cada vegada, quan en gairebé cada cas que es pugui imaginar pot haver més d’una causa implicada simultàniament. Perakh ho exposa així: «La delimitació categòrica que fa Dembski entre llei, atzar i designi com les tres causes independents tampoc sembla ser realista, perquè ignora múltiples situacions en les que dues d’aquestes causes o totes tres poden estar en joc al mateix temps».¹⁹ Diversos altres crítics es fan ressò d’això, especialment Michael Ruse.²⁰ L’essencial és que quan un esdeveniment té lloc per mer atzar (com una sola tirada d’una moneda a l’aire o l’escala real única d’en Ron), segueix comportant les regularitats de la naturalesa, com la substància física de les monedes i de les cartes, la llei de la gravetat, que regula les monedes o les targetes quan volen per l’aire, etcètera. El mateix passa quan es determina que un objecte ha estat dissenyat, segueix participant, fins a cert punt, de llei i d’atzar. Per aclarir aquest punt, seguim escoltant Perakh:

Considerem l’exemple que dóna Dembski d’una competició de tir amb arc. Si un arquer dispara una fletxa i dóna a la diana, és a dir, segons Dembski, un succés especificat que ha de ser certament atribuït al designi. En el sistema de Dembski, el designi exclou alhora l’atzar i la llei. Podem realment excloure la llei com a antecedent causal del succés en qüestió? Jo proposo que l’èxit de l’arquer va ser resultat no només del designi, sinó una combinació de designi i de llei. La veritat és que la destresa de l’arquer es manifesta només assegurant una certa velocitat de la fletxa en el moment en què salta l’arc. Aquest valor de la velocitat es deu al designi. Però, tan aviat com la fletxa s’ha separat de l’arc, el seu vol posterior va regit per les lleis de la mecànica. El succés especificat —la diana perfecta— s’ha degut simultàniament al designi i a la llei. La fletxa no hagués fet diana si faltés qualsevol d’aquests dos antecedents causals. En aquest cas, el designi opera a través de la llei i seria impossible sense llei.²¹

A primera vista, Perakh i els seus acompanyants crítics semblen haver identificat un error fonamental en el filtre. Però, és així? Quan vaig llegir per primera vegada l’objecció de Perakh referida a la «causa mixta», vaig considerar que es tractava essencialment d’una estratagema. Recordem l’exemple anterior d’una caixa de cereals escampada, i que els cereals en forma de lletres sobre la taula donaven un missatge de part de la meva dona. Ningú al món que tingui una mica de seny i amb coneixements científics negaria per un moment que les peces de cereals ensucrats, amb formes de lletres de l’alfabet llatí, estiguessin obeint les lleis de la física i química a la seva constitució interna, així com en els seus moviments quan es van vessar, i que després van ser disposades en un ordre precís per una mà afectuosa. De manera que el funcionament de totes les lleis físiques normals era el rerefons donat —un substrat suposat de tot el sistema que s’està investigant. No vaig haver d’examinar l’estructura química dels sucres i dels hidrats de carboni complexos en les peces de cereals per després exclamar: «Aquí ho tinc! Han estat les lleis químiques de les molècules alimentàries que operant a l’atzar han produït el missatge!» Aquesta seria una conclusió absurda. És cert que les lleis de la física i de la química han estat en operació juntament amb el designi en el missatge comunicat per les peces de cereals, però les lleis per elles mateixes no són l’explicació fonamental que dóna satisfacció a la situació trobada, la seva funció és relativament trivial, i no són suficients per elles mateixes com a explicació convincent.

De la mateixa manera, un químic i un físic poden treballar en equip i estudiar el funcionament físic precís d’un anunci de neó. Poden explicar de manera exhaustiva com funcionen els circuits elèctrics i per què el neó resplendeix amb la seva llum vermellosa, obeint les lleis de la naturalesa. Però tota la seva investigació no podrà explicar l’origen de les formes «Begui Coca-Cola» en què estan recargolats els tubs de neó. La llei física (o l’atzar) mai no explicaran adequadament el missatge escrit de la llum de neó.²² Aquest va ser el mateix argument fonamental exposat pel filòsof britànic de la ciència d’origen hongarès, Michael Polanyi, especialment en el seu article de 1967, «La vida transcendeix a la física i la química», així com en altres publicacions, començant en època tan primerenca com la dècada dels 50. Polanyi va establir un «mètode per establir contingència mitjançant graus de llibertat en la dècada dels 60, i va fer ús d’aquest mètode per a raonar la irreductibilitat de la biologia a la física i a la química».²³ Poc abans de morir, Polanyi havia començat a sondejar de manera especial el misteri de la informació en l’ADN, i estava convençut que el coneixement de les lleis físiques que governen l’ADN com a substància no explicaven adequadament l’origen del missatge codificat mateix.²⁴

Dembski mateix tira per terra l’objecció de les causes mixtes. A Diseño Inteligente, cita primer l’objecció que Michael Ruse planteja al filtre. Ruse se centra en Ronald Fisher, un dels fundadors de la síntesi neodarwinista en el període anterior a 1950. Ruse diu que el mateix Fisher creia que «les mutacions venien individualment per atzar, però que col·lectivament són governades per lleis (i indubtablement es regeixen per les lleis de la física i de la química en la seva producció) i que per això poden proporcionar la matèria prima útil per a la selecció (llei) que produeix ordre del mig del desordre (atzar)». Com un extra addicional, Fisher «sostenia que tot estava planejat pel seu Déu anglicà!»²⁵ Ruse afirma que almenys dues de les causes, i potser totes tres, estan irremeiablement barrejades. Dembski contesta:

Ruse està en un error quan pensa que el Filtre Explicatiu separa la necessitat, l’atzar i el designi en tres categories mútuament exclusives i exhaustives. El filtre modela la nostra pràctica ordinària d’atribuir aquests modes d’explicació. Naturalment que les tres causes poden concórrer. Però generalment predomina un d’aquests modes d’explicació. El vell automòbil ple de rovell a l’entrada de casa teva, està dissenyat? El rovell i l’aparença ruïnosa de l’automòbil es deuen a l’atzar i la necessitat (l’acció dels elements, la gravetat i una multitud d’altres forces naturals sense direcció intencionada). Però el teu automòbil també exhibeix designi, el que és generalment el tema d’interès. El que és més, quan un es concentra en aspectes apropiats de l’automòbil, el filtre detecta aquest designi. En darrer terme, el que possibilita al filtre detectar el designi és la complexitat especificada. El Filtre Explicatiu proporciona una manera accessible per establir la complexitat especificada. Per aquesta raó, l’única manera de refutar el Filtre explicatiu és demostrar que la complexitat especificada és un criteri inadequat per detectar el designi.²⁶

El perill dels falsos positius 

Dembski raona que en últim terme la força i l’eficàcia del Filtre Explicatiu queden establertes de manera definitiva comprovant si funciona. El filtre és robust perquè funcionament de forma repetida, fiable, una i altra vegada quan es comprova davant els fets de la natura. En resum, no se li coneix cap error. Aquesta és una afirmació audaç, però un registre d’èxits al 100 per cent és un prerequisit molt important per a qualsevol teoria que vulgui arribar a ser un instrument fiable en el treball analític de la ciència. M’he referit abans a aquest punt fort del filtre, però Dembski torna a aquest tema:

En eliminar amb això tots els mecanismes materials, no diem que un fenomen sigui inherentment inexplicable. El que estem realment dient és que els mecanismes materials no ho expliquen, però que el disseny dirigit per un designi sí. Aquesta conclusió del designi no deriva d’una imaginació febrosa, sinó senzillament de seguir la lògica de la inducció a on ens guia: En els casos en què es coneix la història causal subjacent, la complexitat especificada no apareix sense designi. Per tant, la complexitat especificada proporciona un suport inductiu no merament a la impossibilitat d’explicació en termes de mecanismes materials, sinó també per la capacitat explicativa en termes de designi.²⁷

Dit d’una altra manera, els patrons de causa i efecte de l’univers són unànimes. No està registrat cap cas, en cap part ni en cap temps, en què una història causal plenament coneguda d’una complexitat especificada fos atribuïda a una explicació natural. Això és important per diverses raons. Primer, confirma la legitimitat del filtre, perquè aquest procediment és de nova formulació i necessita un suport confirmatori per persuadir els dubitatius. Un suport universal procedent dels estudis de casos empírics coneguts serveix d’ajuda per aconseguir un fort suport entre els científics. Segon, aquest fonament inductiu de certesa sobre el filtre (que no descansa en especulacions, sinó en l’estructura de causa i efecte de l’univers) és una eficaç rèplica a l’acusació d’estar recorrent al «Déu dels Buits» (DDB). Els arguments basats en el DDB s’usen per acusar els teòrics del designi d’introduir Déu de manera innecessària en un punt menor i temporalment pendent de resolució dins d’un entramat d’altra banda perfectament conegut de relacions de causa i efecte. Els atacs utilitzant el concepte del DDB són intenses, com, per exemple, en el menyspreador rebuig per part de Neil deGrasse Tyson del DI a Natural History.²⁸ Com a resposta a Tyson i a altres crítics que fan acusacions tipus DDB, el DI diu: «No, aquesta no és una empresa d’omplir buits. Ben al contrari, estem inferint la mateixa classe de relació de causa i efecte que s’observa per inducció, milers de vegades al dia, sense cap excepció coneguda en tot l’univers observable».

Aquí és precisament on els crítics del DI intenten dipositar les seves majors càrregues d’explosius. Si poguessin demostrar un o millor encara diversos falsos positius produïts pel Filtre Explicatiu, llavors la idea es convertiria en una curiositat inútil i sense sentit. Si es poden exposar uns falsos positius que es puguin mantenir, el filtre s’enfonsa. Primer hem de preguntar: Què és un fals positiu? I també, què és un fals negatiu? Primer passem a desfer-nos dels falsos negatius.

 

Els falsos negatius: No constitueixen cap problema

Els falsos negatius no constitueixen un problema per al filtre; tant els darwinistes com els teòrics del DI saben que són d’esperar. Un fals negatiu és un fals «no» a la pregunta clau: Ha estat per designi? La intel·ligència pot imitar processos naturals, de manera que de vegades no es detecta l’acció intel·ligent, s’esmuny a través de la xarxa. Un exemple seria l’escenari en el qual el Ron va obtenir tres escales reals seguides. Qualsevol observador hagués abrigat fortes sospites d’intervenció intel·ligent darrere d’aquelles tres espectaculars mans de Ron. Suposem, en harmonia amb les meves sospites, que algú ha manipulat les cartes. Seria per designi! Però a causa de la seva gran cautela, el filtre de Dembski no ho detectaria encara, perquè la probabilitat matemàtica no arriba al límit universal de probabilitat, que és una possibilitat entre 10¹⁵⁰. Hi va haver designi, però el filtre no va declarar «designi» per la seva naturalesa summament cautelosa.

De forma alternativa, imaginem-nos que quan el Ron va aconseguir la seva primera escala real, els quatre interrompen la partida per celebrar-ho. Mentre que estan conversant animadament i bevent te gelat a grans glops, el Jason fa un cop d’ull a la següent baralla (ja barrejada) de cartes. Per a horror i recel seus, veu que el Ron aconseguirà una altra escala real en la segona mà! Sospitant trampa, el Jason torna a remenar les cartes dissimuladament per tal que el Ron rebi una mà res impressionant, i que sembli procedir de l’atzar. De manera que la següent mà —d’aparença ben ordinària— va ser dissenyada pel Jason, però ningú ho sospita, i cap aplicació del filtre ho podria detectar. En ambdós exemples, extrets del pòquer, el punt clau a comprendre és que aquest fenomen dels falsos negatius no constitueix un perill per al filtre, és una cosa totalment d’esperar. 

 

Falsos Positius: Cas 1

Els falsos positius constitueixen un altre univers totalment diferent. La idea que sorgeixi un fals positiu del filtre és que es doni un «sí» fals a la pregunta sobre si alguna cosa ha arribat a ser veritablement per designi. Si X passa per tot el filtre i resulta ser d’una increïble complexitat (irremeiablement improbable) i a més altament especificat, llavors se li imposarà l’etiqueta de «designi». Però, què passa si a fi de comptes resulta que X no ha arribat a ser per designi? Diversos dels crítics de Dembski anuncien aquests falsos positius i afirmen que el filtre està refutat. Dembski afirma que cada un d’aquests exemples no és un fals positiu i que per això els arguments dels darwinistes cauen per terra. Qui té la raó?

Ens concentrarem en dos suposats falsos positius que s’han presentat com a casos que refuten el filtre. El primer es diu la «sèrie de Fibonacci» —una sèrie especial de nombres per la qual algunes plantes espaien les seves fulles en una branca. Darwinistes com Gert Korthof argumenten que la producció diària de números de Fibonacci, en l’espaiat de fulles de certes espècies, representa un esdeveniment per designi. Només un ordinador pot imitar una producció tipus Fibonacci, usant una fórmula matemàtica. Ja que veiem aquest succés complex i especificat esdevenint una i altra vegada sota l’observació del botànic, sense intervenció intel·ligent, és com si la sèrie de Fibonacci sorgís del filtre de Dembski amb l’etiqueta de «designi», només per veure's després que tot ha succeït sense intel·ligència.

La resposta de Dembski és simple. Dir (com diu Korthof) que la disposició de fulls seguint el model de Fibonacci es deu a un «procés perfectament natural» és llançar confusió sobre el terme natural. La pregunta clau és: Quin és l’esdeveniment d’interès que s’està detectant com causat per designi? On s’implica la intel·ligència? Potser en el funcionament quotidià del sistema d'espaiament de fulls de dinàmica de Fibonacci, programat a l’interior bioquímic d’una planta? O no és més aviat l’esdeveniment d’interès «l’esdeveniment estructurant que va donar origen al principi als sistemes biològics de manera que produeixin seqüències de Fibonacci»? Fins i tot si concedim amb gran generositat que potser el programari en la cèl·lula que pot produir les pautes de fulles seguint la sèrie de Fibonacci pogués ser bastant simple i que pogués sorgir per causes naturals, el programari només funciona dins del vast i complexíssim sistema de maquinari de la cèl·lula preexistent de la planta. Dembski afegeix que «la cèl·lula funcional més simple és esbalaïdorament complexa, exhibint capa sobre capa de complexitat especificada i per això de designi».²⁹ Per tant, el que passa és que es confon l’operació natural d’un dispositiu amb el seu propi origen per designi. Aquesta confusió, diu Dembski, està molt estesa en la literatura que critica el DI. 

 

Falsos Positius: Cas 2

L’altre fals positiu principal que s’esmenta en diversos llibres (especialment en els que està implicat en Niall Shanks) és el fenomen conegut com les cèl·lules de Bénard, que són un sistema a semblança d’una bresca de cel·les hexagonals d’aigua en moviment, que es produeixen quan es tanca una pel·lícula d’aigua prima com una oblia entre dues plaques de vidre i s’aplica calor a la placa inferior. El sistema típic d’aigua en moviment en forma de bresca s’origina espontàniament, i no obstant això les cel·les poden variar una mica, hi ha un elevat grau de flexibilitat i de variabilitat —per això una veritable complexitat, més enllà del límit universal de probabilitat de Dembski. Es diu que aquestes cèl·lules de flux circulant es poden detectar sobre la superfície del sol. L’amenaça clau per al filtre de Dembski, segons Shanks, és que les cèl·lules de Bénard, «que es formen mitjançant uns mecanismes cecs, naturals, manifesten una informació complexa especificada». Més endavant, repeteix l’afirmació que les cèl·lules de Bénard «manifesten ICE i sorgeixen de causes naturals mancades d’intel·ligència».³⁰ Atès que qualsevol entitat amb una veritable designació com ICE seria al mateix temps (1) complexa, després d’haver passat a través dels dos filtres, i (2) especificada, després d’haver passat amb èxit a través del tercer i últim filtre, la implicació és que les cèl·lules de Bénard han rebut de cert l’etiqueta de «designi» en sortir del triple filtre. Ja que aquestes cèl·lules sorgeixen de forma natural en el seu medi aquós aplanat entre plaques de vidre, i no per intel·ligència alguna, s’afirma que el filtre ens ha induït a error.

En primer lloc dono la meva reacció personal, i després un comentari procedent d’una interacció publicada. Quan vaig llegir el capítol del que cito en el llibre de Shanks, vaig pensar: «Un argument feble —quina possible rellevància o paral·lelisme tenen aquestes cel·les d’aigua arremolinada amb les seqüències informacionals digitals especificades en l’ADN o les proteïnes?» Em va fer recordar el que havia sentit fa anys, quan els primers investigadors del DI van començar a formular l’argument de la informació. Alguns defensors de l’evolució prebiòtica van procedir a assenyalar les formes de remolins sabonosos que es formen espontàniament quan es treu el tap de la banyera. Les males notícies per als investigadors en el camp de l’origen de la vida és que aquestes formes de remolins presenten certament un ordre, però ordre té poc a veure amb informació. La veritat és que l’ordre o el mètode en alguns sentits és gairebé l’oposat a la informació, perquè l’ordre involucra unes simples estructures mestres, o regularitat, o periodicitat, com en el cas d’un cristall de sal. En canvi, la informació en la cèl·lula és pràcticament l’oposat, és profundament aperiòdica: no conté cap pauta simple repetitiva. Així que, quan vaig llegir sobre les cèl·lules de Bénard, vaig pensar: «Els remolins sabonosos a la banyera contraataquen, només que ara sense sabó i tancats entre plaques de vidre!»

Aquestes cèl·lules semblen privades dels veritables indicadors d’informació complexa, i a més és cosa certa que no estan «especificades de forma independent» com si per a alguna funció definida. Per això, no hi ha manera en què es puguin classificar com ICE. En tot cas, el filtre les atrapa en el primer o segon nivell, es poden explicar com pautes simples, impulsades per processos regits per llei (el muntatge, si es realitza correctament, produeix en cada cas el mateix patró bàsic), encara que manifestin lleugeres variacions degudes a les variables (aquí el factor és l’atzar) del medi extern. No sembla que puguin seguir en absolut fins a l’últim filtre. Però, si Shanks insisteix en empènyer la qüestió fins al nivell molecular —a anar als bilions de molècules d’aigua movent-se en els seus singulars remolins, de manera que pugui mostrar que els moviments col·lectius d’aquestes molècules són prou complexos com per anar molt més enllà del límit d'improbabilitat de Dembski per la improbabilitat del seu sistema, llavors dic: «Perfectament, anem a aquest nivell. I tan bon punt com hi arribem, les encantadores cèl·lules de Bénard són ràpidament llençades fora a aquest nivell, cap al pot analític etiquetat com atzar, degut a que fallen la prova de l’especificació». Dit d’una altra manera, no poden passar de cap manera a través del filtre final i ser designades de manera legítima com ICE.

Cornelius Hunter, un biofísic que va escriure una ressenya del llibre Why Intelligent Design Fails [Per què fracassa el Disseny Intel·ligent], inclou un comentari sobre les cèl·lules de Bénard que cita Shanks: «Moltes de les crítiques, però, no semblen afectar negativament el DI. Niall Shanks i Istan Karsai argumenten que la complexitat pot sorgir de mecanismes purament locals. Però... les cèl·lules de Bénard... exigeixen un aparell inventat».³¹ Dit d’una altra manera, amb l’estructura constrictiva proporcionada per les dues plaques de vidre, un estret espai perfectament ple d’aigua entre elles, i una font tèrmica perfectament regulada, aplicada de manera uniforme, què té a veure aquest mitjà artificial amb els avatars dels mitjans naturals en acció, que conformen les coses a l’atzar? És que no és possible que l’ordre limitat (no informacional) que apareix en els remolins sigui un resultat predictible de condicions estructurades molt constrictives, intel·ligents (és a dir, no naturals) proporcionades pels experimentadors? Estic d’acord amb Hunter respecte que aquests exemples no afecten les qüestions pertinents a la ICE i al Filtre Explicatiu. Els dos pretesos «falsos positius» s’esvaeixen quan hom els contempla de prop. El filtre queda vindicat de nou. 

 

Final amb punta

En abandonar l’encara fumejant camp de batalla al voltant de William Dembski, serà prudent contemplar la panoràmica general del que hem après sobre l’univers mitjançant la discussió sobre la ICE i del filtre. Un dels seus més poderosos capítols a The Design Revolution (i n’hi ha molts)³² té per títol «Informació Ex Nihilo». Dembski situa un epígraf al començament d’aquest capítol: «És la naturalesa completa en el sentit de posseir totes les capacitats necessàries per a la producció de les estructures riques en informació que observem en el món, i especialment en l’àmbit biològic? O hi ha potser aspectes informacionals del món que la naturalesa per ella mateixa no pot proporcionar, sinó que demanen la conducció d’una intel·ligència?» Per respondre a aquestes preguntes, Dembski es retrotreu a l’igni i hipercomprimit punt de quarks que va existir immediatament després del Big Bang, i pregunta si «totes les possibilitats per a les formes complexes de vida com a nosaltres mateixos estaven ja presents en cert sentit en aquell instant primordial del temps». Molts suposen que la resposta és «sí», però la primitiva història de l’univers «segueix sense desvetllar com arribem a ser ni tampoc si la naturalesa té suficients capacitats creatives per produir-nos si no està present un disseny deliberat».³³ Un filòsof líder, Holmes Rolston, filòsof del medi ambient en la Universitat Estatal de Colorado i guardonat amb el Premi Templeton, diu a Genes, Genesis and God [Gens, Gènesi i Déu], que no hi ha cap sentit en què els éssers humans ni cap altra mena de criatura estiguin latents en organismes unicel·lulars. Diu Rolston que l’afirmació que la vida estigui d’alguna manera aguaitant a les substàncies químiques o que les formes complexes de vida estiguin aguaitant en sistemes biològics és simplement «un acte de fe».³⁴

No obstant això, diu Dembski, la vida va sorgir «d’una estèril, candent i tempestuosa caldera» de la Terra primitiva. Però, com va succeir això? Quina va ser la causa? Ell diu: «Ara bé, podem conjecturar que les cegues forces de la naturalesa, per elles mateixes, van portar a això. Però si va ser així, com podem saber-ho? I si no, com ho podem determinar? Segons la teoria del disseny intel·ligent, la complexitat específica que s’exhibeix en les formes de vida demostra de manera convincent que les cegues forces naturals no van poder produir per elles mateixes aquestes formes, sinó que la seva emergència també va exigir la contribució d’una intel·ligència que la dissenyés».³⁵ En arribar a aquest punt, Dembski està preparat per introduir un nou gir en un vell tema —la creació del no-res. Amb això no contempla l’univers mateix procedint del no-res, sinó que més aviat sondeja la font d’informació —per a veure si també procedeix del no-res: 

Els dissenys que trobem a la natura demostren per això mateix que la natura és incompleta. En altres paraules, la naturalesa exhibeix un disseny que no es pot explicar per mitjà de la naturalesa mateixa. A més, ja que el disseny en la naturalesa s’identifica mitjançant la complexitat especificada, i ja que la complexitat especificada és una forma d’informació, i ja que aquesta forma d’informació queda fora de la capacitat de la natura, segueix d’això que la complexitat especificada i el disseny per designi que comporta és informació ex nihilo. És a dir, es tracta d’una informació que no pot derivar de forces naturals que actuen sobre una matèria preexistent. Per descomptat, l’atribució de la complexitat específica en els sistemes biològics a les forces naturals equival a dir que les peces de Scrabble tenen la capacitat d'encadenar-se entre elles mateixes per donar oracions amb significat. L’absurd es fa igualment palpable en ambdós casos. Només que en biologia evolutiva aquest absurd s’ha repetit tantes vegades que hem deixat de reconèixer-lo com a tal.

En la concepció de Dembski, «Ex Nihilo» no significa «del no-res» en un sentit absolut, sinó més aviat «de res en la naturalesa mateixa». A la resta d’aquest capítol, Dembski raona (i jo concordo amb ell) que el contrast apropiat, contra el que assevera Niall Shanks, no és entre causes naturals i causes «sobrenaturals miraculoses», sinó entre causes naturals i causes intel·ligents. Quan actuem, com humans, realitzant coses que la natura no pot fer, no trenquem les lleis de la naturalesa, senzillament actuem com a agents intel·ligents, prenent decisions, produint petites muntanyes de complexitat especificada cada dia. De manera que la llei natural no queda trencada en tot això. No obstant això, encara que el Disseny Intel·ligent no comporta cap contradicció de les lleis naturals, «sí que demostra una limitació fonamental de les lleis naturals, és a dir, que són incompletes».

El resultat de la discussió desenvolupada per Dembski es dóna en la seva provocadora conclusió: «El disseny intel·ligent considera la intel·ligència com un tret irreductible de la realitat. Per tant, considera qualsevol intent de subsumir l’acció intel·ligent dins de les causes naturals com fonamentalment erroni i considera les lleis naturals que caracteritzen les causes naturals com fonamentalment incompletes».

D’alguna manera, la recerca científica de la ICE i del Filtre Explicatiu és la ciència supremament perillosa de l’actualitat —perillosa per tradicions llargament abraçades sobre com investigar el nostre món en tots els seus nivells. I ho és, perquè amenaça de reformular i reorganitzar la jerarquia durant molt de temps sustentada entre la ciència natural i l’estudi d’altres (o més àmplies) realitats, incloent el mètode científic, la filosofia i fins i tot la teologia, com veurem a continuació. [Hem rebut permís per publicar a internet aquest capítol summament informatiu sobre la Informació Complexa Especificada. Recomanem al lector que adquireixi el llibre per fer tota la seva lectura de conjunt. A continuació donem la taula de continguts de l’obra, disponible en castellà:

1. La irrupción del Designio: «¡Que se cae el cielo!»

2. La verdadera cuestión: La sinfonía macroevolutiva de la naturaleza

3. El Designio después de 1996: Avance bajo un fuego intenso

4. Más allá del Congreso de Yale: La guerra sobre el Designio se calienta

5. Bombas y cohetes a discreción: Michael Behe y la Complejidad de la Célula

6. Jonathan Wells y su obra Iconos de la Evolución: La batalla sobre la desinformación en los libros de texto

7. Los fósiles y la batalla sobre el Cámbrico: El iceberg y su reluciente punta

8. El recalcitrante misterio: ¿Cómo se originó la vida?

9. Evaluación de la cuestión acerca del Origen de la Vida: ¿Qué hemos aprendido?

10. La CSI y el Filtro Explicativo: La prueba de fuego de Dembski

11. Aliados inesperados: Cosmólogos y Ateólogos

12. ¿Estamos en el punto de inflexión? Tesis, Retrospecciones y Planteamientos

Apéndice

Notas

Índice analítico

Publicat en castellà per Editorial Portavoz, Grand Rapids, Michigan, 2007, ISBN 978-0-8254-1944-7. Demani’l a la seva llibreria habitual, o bé per Internet a Amazon].

Notes al Capítol 10

1. Ultimàtum a la Terra (1951) va ser dirigida pel Robert Wise (conegut també per Sonrisas y Lágrimas, Star Trek: La Película, i dotzenes d’altres produccions). El breu resum del guió que segueix està adaptat de www.imdb.com/title/tt0043456 —el lloc web de IMDb (que afirma ser la base de dades de pel·lícules més gran del món), accedit el 30 de desembre de 2005.

2. Naturalment, per a aquells que insisteixin en la precisió, estic deixant de banda els codons d'engegada i parada al començament i al final dels altres cent codons, de manera que, tècnicament, hi ha almenys 102 codons en la cadena sencera.

3. Els treballs de Ralph Seelke a la Universitat de Wisconsin s’han concentrat en aquesta qüestió. Sembla que la selecció natural s’enfronta amb un límit de tres mutacions per a la formació de noves seqüències d’ADN amb sentit. Vegeu el capítol 12 per a detalls.

4. Vegeu el famós article-ressenya de Stephen Meyer, que es pot trobar en línia a Discovery.org en els següents enllaços, en anglés i en castellà: «The Origin of Biological Information and the Higher Taxonomic Categories», i «El Origen de Información Biológica y las Categorías Taxonómicas más Elevadas». Meyer fa referència a E. Koonin, «How Many Gens Can Make a Cell? [Quants gens poden construir una cèl·lula?]» Annual Review of Genomics and Human Genetics 1 (2000): 99-116.

5. Naturalment no estic tan sols comptant les regions que no codifiquen, el que en el passat s’ha designat com a «ADN brossa», en els eucariotes superiors. Recents investigacions semblen indicar que aquest «ADN brossa» no és tan inútil, després de tot, i que pot tenir diversos propòsits que no s’havien contemplat abans.

6. William A. Dembski, The Design Revolution: Answering the Toughest Questions about Intelligent Design (Downers Grove, IL: InterVarsity, 2004). Publicat també en castellà: Diseño Inteligente: Respuesta a las cuestiones más espinosas del diseño inteligente (Madrid, Homo Legens, 2006), ISBN: 84-936182-4-7.

7. Podria escriure literalment més de cent pàgines sobre aquesta qüestió i avorrir el lector fins fer-lo plorar, si hagués de relatar tot el bombardeig que Dembski ha sofert. Vegeu l'enumeració en «Atacs contra Dembski» a la pàgina web de Discovery.org per a Darwin Contraataca per resums d’altres atacs estratègics contra Dembski i el filtre, amb les respostes procedents del camp del DI.

8. Vegeu especialment Woodward, Doubts about Darwin, 171-82.

9. Dembski va anar a una conferència del filòsof Alvin Plantinga, Whig-Clio Hall, Princeton University, l’octubre de 1990. En aquell temps Dembski estava realitzant investigacions postdoctorals a Princeton.

10. Vegeu Dembski, Diseño Inteligente, 89-90.

11. Vegeu ibid., 91-93. Dembski comenta que diversos límits universals de probabilitat suggerits (en publicacions) es trobaven entre 1 en 10⁹⁴ a 1 en 10¹²⁰. La xifra de Dembski és la més cauta de totes les que apareixen en la literatura.

12. Vegeu ibid., 76.

13. Vegeu la discussió d’aquest tema de l’aplicació del filtre al flagel en «The flagellum Unspun [El flagel desmanegat]», de Kenneth Miller, a Debating Design, ed. Dembski i Ruse.

14. Dembski, Diseño Inteligente, 95. Val a dir que la traducció d’aquest llibre al castellà presenta moltes mancances. La del diagrama que surt a la pàgina 85 n’és un trist exemple. On diu «configuración» caldria dir «¿Contingencia?», i als dos llocs on diu «oportunidad» hauria de dir «azar». Seria bo que en futures edicions hom fes una bona revisió de la traducció per eliminar aquests i altres defectes de traducció i de terminologia.

15. Ibid., 103-104.

16. En ibid., Capítol 10, p. 87, Dembski cita Leslie Orgel com el primer a usar aquest terme en el seu llibre The Origins of Life: Molecules and Natural Selection (Nova York: Wiley, 1973) [Hi ha edició espanyola, Los orígenes de la vida: Moléculas y selección natural (Madrid: Alianza Editorial, 1973)]. També cita l’ús que fa Paul Davies d’aquesta expressió en el seu llibre El quinto milagro, al qual he fet referència en el capítol anterior.

17. Aquesta estratègia de l’atac personal és típica en les ressenyes sobre Dembski des del camp contrari al DI. Vegeu Forrest i Gross, Creationism’s Trojan Horse, 118: «La implicació, naturalment, és que només ell ha triomfat davant el repte immemorial plantejat a la lògica, a les matemàtiques, a la ciència natural, a la metafísica i a la filosofia moral, el repte que ha eludit a tots fins ara: establir la veracitat de que la vida ha estat dissenyada amb un ple propòsit per part d’un agent incomprensiblement intel·ligent extern a la natura». Després d’una mera enumeració dels arguments centrals d’Dembski, els autors afirmen, amb ben poca caritat i justificació: «Aquesta no és la veu d’un acadèmic jove modest».

18. Les cites són de ibid., 123, i Perakh, Unintelligent Design, 26-28.

19. Perakh, Unintelligent Design, 104.

20. Vegeu la discussió de Dembski a Diseño Inteligente, pp. 100-101.

21. Perakh, Unintelligent Design.

22. Estic en deute amb el difunt Donald Mackay per aquesta il·lustració, encara que jo l’estigui emprant de forma diferent. Donald Mackay, The Clockwork Image (Downers Grove, IL: InterVarsity, 1974). En castellà es pot consultar l’article del mateix autor, «L’Home com Mecanisme», en la recopilació Fe Cristiana i Ciencia Mecanicista, assaigs editats pel Sr M. Mackay (Buenos Aires: Certeza, 1968).

23. Aquesta cita és de Dembski, Diseño Inteligente, 108.

24. Vegeu Michael Polanyi, «Life Transcending Physics and Chemistry [La vida transcendeix la física i la química]», Chemical and Engineering News (21 d’agost de 1967).

25. Dembski, Diseño Inteligente, 100-101. En el context, Dembski cita la font de Ruse (sense número de pàgina) com: Can a Darwinian Be a Christian? The Relationship between Science and Religion [Pot un darwinista ser cristià? La relació entre la ciència i la religió] (Nova York: Cambridge University Press, 2001).

26. Citat de Dembski, Diseño Inteligente, 101, itàliques afegides.

27. Ibid., 109, itàliques afegides.

28. Neil deGrasse Tyson, «The Perimeter of Ignorance [El perímetre de la ignorància]», Natural History (novembre de 2005). Tyson tornarà a aparèixer en el següent capítol com un ateòleg animador dels darwinistes.

29. Les diverses cites són totes de Dembski, Diseño Inteligente, 97-98.

30. Shanks, God, the Devil, and Darwin, 127, 129 (vegeu 125-29). Vegeu també Young i Edis, eds., Why Intelligent Design Fails, 91-95.

31. Cornelius Hunter, «Can Science refute Design? A Book Review of Why Intelligent Design Fails [Pot la ciència refutar el designi? Ressenya del llibre Per què fracassa el Disseny Intel·ligent]», Origins n.º 58 (21 de juny de 2005):37.

32. Dembski, Diseño Inteligente. Proposo els següents capítols com especialment interactius amb el darwinisme: capítol 19, «Información Ex Nihilo»; capítols 25-26, «Lo sobrenatural» y «Diseñadores corpóreos e incorpóreos»; capítol 30, «El argumento desde la ignorancia»; y capítol 36, «Los únicos juegos en la ciudad».

33. Ibid., 163.

34. Holmes Rolston III, Genes, Genesis and God: Values and Their Origins in Natural and Human History [Gens, Gènesi i Déu: Els valors i els seus orígens en la història natural i humana] (Nova York: Cambridge University Press, 1999), citat a Dembski, Diseño Inteligente, 164-165.

35. Totes les cites i informació en aquest paràgraf i les que segueixen en aquest capítol s’han extret de Dembski, Diseño Inteligente, 164-167.

---

Thomas Woodward (Ph.D., Universitat de Florida del Sud) és professor a l'Escola Superior Trinity de Florida, on ensenya història de la ciència, filosofia, comunicació i teologia sistemàtica. És fundador i director de la Societat C. S. Lewis i pronuncia conferències en universitats sobre temes científics, apologètics i religiosos. Autor del llibre guardonat Dubtes sobre Darwin, Woodward és un àvid astrònom i ha publicat articles a Christianity Today i altres publicacions periòdiques. Viu a Dunedin, Florida.

Per a l'original en anglès, pot accedir a Amazon.com