QUI VA ENSENYAR ADAM Membre de l'Afiliació Científica Americana Membre de
l'Associació Americana d'Antropologia
Brockville, 1957 / Rev. 1971 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
Índex
Paraules: emocionals o
proposicionals
La parla: instintiva, o
apresa?
Accés a l'article original -Who Taught Adam to Speak? |
La parla és el
millor espectacle que presenta l'home. És la seva
pròpia «actuació» en l'escenari de l'evolució, en
el qual apareix davant el rerefons còsmic i
«presenta la seva funció». (Benjamin Lee Whorf,
Language, Thought and Reality)
|
|
F |
A MOLTS ANYS,
Humboldt va observar que si hi va haver una
transició d'animal a home, aquesta transició va
tenir lloc amb l'adquisició de la parla.[1] Però va
afegir, amb un profund criteri, que per poder
parlar, l'home ja havia de ser humà. Així, el
problema d'explicar l'origen de la parla se li
apareixia com irresoluble. I, a part de la
revelació, ho segueix essent.
Degut a la influència de les teories
de Darwin, per un temps va semblar innecessari posar
en dubte que la parla humana hagués derivada de
crits d'animals. Essencialment, les dues coses eren
el mateix: es tractava només d'una qüestió del grau
de complexitat. Seguint en els passos dels primers
antropòlegs socials, que estaven ordenant les
diverses cultures primitives en una seqüència de més
simple a més complexa, de manera que s'il·lustrava
la suposada ascensió de l'home al Parnàs, els que
filosofaven sobre el llenguatge donaven per fet que
els estranys grunyits, espetecs i ganyotes dels
«salvatges» més inferiors constituïen evidència que
la parla, com tota la resta, havia evolucionat
mitjançant passos a penes perceptibles des d'allò
simple a allò complex.[2]
Dues
explicacions
Però a poc a poc es va anar fent
evident que el problema era més difícil. Per
començar, uns estudis més prolixos de les societats
més primitives, realitzats per estudiosos que van
romandre suficient temps sobre el terreny per
aprendre l'ús dels llenguatges natius que estaven
estudiant, van començar a desvelar que, lluny de ser
simples, eren llenguatges summament complexos.[3] La veritat
és que en molts casos van resultar ser tan rics en
lèxic que una autoritat com Levy-Bruhl va arribar
fins i tot a dubtar (potser de manera injustificada)
si pensaven com nosaltres. La diferència ja no podia
mesurar-se més en termes d'«elevat» i «inferior»,
sinó com de diferents maneres de concebre la
realitat, i per descomptat, des d'un cert punt de
vista, d'una forma més complexa de contemplar-la.[4] G. G.
Simpson va observar amb raó:[5]
«En l'actualitat no hi ha llengües primitives en el
sentit que estiguin significativament properes als
orígens del llenguatge. Fins i tot els grups humans
amb la cultura menys complexa posseeixen llenguatges
summament sofisticats, amb una gramàtica complexa i
amb grans vocabularis capaços de designar i de
discórrer sobre qualsevol cosa que es doni en
l'àmbit ocupat pels seus parlants.”
Eric Lenneberg ha dit que les llengües primitives
demanen en realitat més intel·ligència per aprendre
que els nostres llenguatges amb tota la consideració
que reben com a sofisticats.[6] Recentment
sembla haver quedat confirmat que el llenguatge
d'una naturalesa summament abstracta ha d'haver
acompanyat a l'home en temps molt primerencs, segons
comunicació d'Alexander Marshack[7] del que
sembla tractar-se clarament de notacions
matemàtiques sobre uns fragments ossis datats (
aproximadament) entre 15.000 i 13.000 a.C.
En realitat, com més simple la
cultura, tant més complex en aquest sentit anava a
resultar el seu llenguatge. Evidentment, per tant,
tot el concepte d'arrenglerar aquestes cultures al
llarg d'una escala evolutiva era totalment erroni.[8] L'abandonament
d'aquest principi va obrir el camí per a una
investigació més acurada de l'origen de la parla
humana, i es va adreçar l'atenció al problema des de
diverses perspectives diferents. Per començar, es va
buscar una resposta a aquestes preguntes: Quina és
la naturalesa de la parla humana?, i, «parlen» els
animals entre ells en absolut? Si és així, estan
relacionades les dues formes de comunicació, o són
comparables? Si no és així, no podem derivar
fàcilment la una de l'altra. A causa que diversos
investigadors van arribar a una conclusió negativa,
com veurem, l'origen de la parla humana va romandre
com un profund misteri.
Un addicional treball d'investigació
aviat va revelar altres complicacions. Sempre
s'havia suposat que la parla era instintiva. Però el
descobriment ocasional de nens «salvatges» o ferals
sense parla demostrava de forma clara que el
llenguatge sorgeix només on hi ha hagut contacte
social. A més, aquest contacte s'ha d'establir amb
individus parlants, perquè es va descobrir també que
alguna altra persona ha d'iniciar el procés per a
cada un de nosaltres. La mera companyia no inicia la
comunicació mitjançant la parla. Sense l'espurna
procedent d'una part ja posseïdora d'aquesta
facultat, no hi ha conversa.
Després d'haver arribat a aquest
punt, es va pensar que els éssers humans haurien de
ser capaços d'encoratjar a parlar als animals,
llevat que els òrgans de la parla fossin diferents
en aquests. Amb el curs del temps es va concloure,
després d'investigar l'anatomia dels simis
superiors, que els òrgans de certs animals no són
fonamentalment diferents, i que per això mateix
haurien de poder arribar a parlar com nosaltres.[9] I per
descomptat hi ha algunes criatures com els lloros
que, tot i que no es troben evolutivament en la
línia directa de l'ameba a l'home, poden aprendre
amb èxit a reproduir tots els sons de la parla
comuna. No obstant això, els simis i els micos no
poden parlar. ... I com va observar amb raó J. B.
Lancaster:[10]
«Com més se sap sobre (del sistema de comunicació
dels micos i dels simis), tant menys semblen servir
d'ajuda aquests sistemes per ajudar en la comprensió
del llenguatge humà.»
I G. G. Simpson, comentant sobre això, va escriure:[11]
«S'han fet molts altres intents per determinar
l'origen evolutiu del llenguatge i tots han
fracassat.»
Potser el llenguatge no va sorgir en
absolut per evolució!
D'altra banda, la història aviat va
proporcionar casos d'éssers humans que no tenien
totes les facultats normals de la parla, és a dir,
vista, oïda i veu, i que no obstant això van
aprendre a parlar (amb els dits, naturalment) i a
comunicar idees a un nivell summament elevat
d'abstracció. Això, de nou, semblava indicar que el
veritable secret rau en l'estructura del cervell, o
en alguna altra qualitat de la naturalesa humana, i
no en els òrgans vocals.
Per això, es va concloure que va
haver d'aparèixer de sobte alguna novetat genètica
que alterés l'estructura del cervell humà d'alguna
forma actualment desconeguda, obrint el camí per al
sorgiment d'aquesta facultat peculiarment humana.[12] Però això
no dóna resposta al problema principal, fins i tot
si es pogués demostrar l'existència d'una mutació
d'aquesta naturalesa. Perquè tenim el registre del
cas de dues nenes ferals, que van créixer totalment
en un ambient salvatge, sense cap companyia humana a
banda que estaven juntes en el seu aïllament, i que
mai entre elles no parlaven una sola paraula de cap
manera. Així, trobem que fins i tot la presència
d'un altre ésser humà, i la possessió d'un cervell
veritablement humà (perquè posteriorment se'ls va
ensenyar a parlar, tot i que van aprendre amb
limitacions) no constitueixen per si mateixos el
marc suficient dins el que la parla hagi de sorgir
de manera inevitable.
Així que seguim encara amb el
problema de qui va iniciar el procés, perquè algú ha
d'iniciar el procés. Tot i que és cert que algunes
autoritats creuen que la raça humana pot ser una
amalgama de diverses línies diferents i d'origen
independent que van sorgir de formes inferiors de
vida, hi ha molts altres que també proposen un
origen evolutiu per a l'home, però que mantenen que
ha de haver derivat d'una sola línia.[13] En aquesta
sola línia hem de tenir un primer home i una primera
dona. Poc importa el nom que els donem, sigui Adam
(que senzillament vol dir «home») i Eva (que
realment vol dir «portadora de nens», és a dir,
«mare»), o alguna designació més tècnica, seguim
tractant amb les mateixes dues persones. Què explica
que comencessin a parlar entre si, i que això hagi
continuat allà on es troben els seus descendents? I
això sense excepció, perquè no es coneix cap poble
sobre la terra sense un llenguatge plenament
desenvolupat. Es coneixen grups humans en una o
altra part del món mancats gairebé de totes les
facultats que considerem com essencialment humanes,
fins i tot sense afecte matern, però no s'ha trobat
cap grup humà mancat de la facultat de la parla.
Així, es pot plantejar amb tota
senzillesa que científicament aquesta qüestió està
fora del nostre abast. Pràcticament, tot el que les
investigacions poden fer és demostrar quin no pot
ser l'origen.
Però al Gènesi es revela la història
de la primera conversa sobre la terra. I per tal com
és l'única història que dóna indicis de la
naturalesa dels primers passos de l'home en la
comunicació, té un interès peculiar, a part que es
consideri com a fantasia o com a realitat, perquè
tot al nostre voltant, cada dia, tenim nens que
estan aprenent a parlar per primera vegada i que
manifesten de forma constant una certa dinàmica
d'aprenentatge que per la seva mateixa persistència
ens porta a suposar que és l'única dinàmica per la
qual l'home va arribar a aprendre a parlar. I no és
merament el tema de conversa de la primera parella
el que és de veritable significació per a tots els
que en l'actualitat estem interessats en aquest
problema de la naturalesa i conducta humanes, sinó
les seves conseqüències, i les circumstàncies en què
va tenir lloc. Perquè és la capacitat humana de la
parla la qual li ha possibilitat fer el que ha fet i
ser el que és, per a bé o per a mal. La capacitat de
la parla involucra la capacitat d'abstracció i
d'introspecció, i de reacció i decisió
reflexionades. En resum, ha fet de l'home en part un
agent lliure. Però també l'ha capacitat per aprendre
d'una manera singular i per a transmetre la
substància del seu aprenentatge, de manera que la
cultura ha arribat a ser cumulativa.
Els
sons de la parla: Signes, símbols i paraules
Però tornem enrere una altra vegada,
i considerem amb més detall els punts abans
suscitats. És estrany que tan sovint allò que és
aparentment cert resulti fals. Durant segles era
evident per a tots que el sol es movia al voltant de
la terra; i fins que l'acceptació d'aquest fet
evident no va quedar totalment refutada, no va ser
possible cap progrés addicional en l'astronomia.
Que els animals es parlaven entre si
era igualment evident. En temps de perill s'emetia
una estrident advertència, i els que sentien el
senyal prenien la corresponent precaució de fugir,
el que evidentment indicava que havien comprès amb
claredat allò que se'ls havia «dit».
Cosa curiosa, algunes de les més
profundes observacions respecte a la veritable
naturalesa de l'anomenada parla animal ens han
vingut finalment no d'un naturalista, sinó d'algú
que era fonamentalment un filòsof interessat en la
naturalesa de l'home. George Herbert Mead[14] va
demostrar, d'una manera que pràcticament obliga el
assentiment, que els animals no tenen consciència
del jo, i
que per això només poden emetre senyals que no són
expressions de reflexió o d'emoció. Aquests senyals
són emesos involuntàriament, com el «oh» o «ah» d'un
home massa commogut per poder parlar. El gemegar
excitat d'un gos que espera el menjar no vol dir que
la ment del gos expressi expectativa, sinó que és un
reflex expressat. El gos no expressa emoció d'una
manera conscient, sinó que l'emoció s'expressa a si
mateixa. Raymond Pearl ha observat que els caps de
ramats no són caps en el sentit en què ho poden ser
els éssers humans, perquè no hi ha involucrats ni
pensament ni raonament,[15] i la
posició que ocupen com a caps és en cert sentit un
accident dels processos biològics. Així, Mead
distingeix entre un so que és un senyal, i un so que
és un símbol. El primer és compartit per totes les
criatures capaces d'expressar emocions, incloent por
i ira, odi i amor, i naturalment, en l'home, el
riure. Però un senyal d'aquesta naturalesa és, com a
norma, involuntària; sempre involuntària en el cas
dels animals, però no sempre en el cas de l'home,
que és un actor prodigiós. L'«Ai!» d'un home que
pateix una ferida no està «pensat». S'expressa.
Naturalment, ho entenem tot: el xiscle de terror, la
riallada del riure, les dues es perceben, però ni
una cosa ni l'altra són veritable llenguatge. Mead
observa que no és fins que el nen descobreix quin és
el significat del seu propi so per als altres, i que
després produeix deliberadament dit so amb aquest
significat unit al mateix, que el nen parla. En
aquest sentit, es podria considerar que la parla
comença quan un nen descobreix que pot plorar (sense
compulsió) merament per aconseguir atreure l'atenció
dels altres. Aquesta actitud sorgeix de la pròpia
consciència del jo, i de la
consciència dels altres com similar a la pròpia.
Paraules:
emocionals en contrast a proposicionals
Així, un nen que descobreix el truc
de cridar l'atenció es converteix en un actor.
Darwin estava interessat en la qüestió de la
«actuació» perquè creia que donava llum sobre
l'origen del llenguatge.[16] Ell pensava
que l'actor, en «fer una ganyota» per indicar ira,
estava fent senzillament el mateix que un gos en
ensenyar les dents per espantar el seu enemic. Però
això donava per fet que el gos és conscient de la
cara que posa i que s'adona que amb això pot
espantar el seu contrari. En realitat sembla ben
segur ara que per al gos «la cara es posa ella
sola», i que no hi ha involucrada cap consciència
d'això. Però com que l'originador està mogut per una
emoció i no per un pensament abstracte o conscient
de si mateix, no hi ha involucrada cap parla. És un
senyal i no un símbol, perquè els símbols tenen una
naturalesa assignada de forma arbitrària (i per això
conscient) per l'usuari i lector alhora. L'actor fa
un gest facial conscient, sabent que s'interpretarà
d'una manera determinada, i el seu pensament,
expressat així de manera simbòlica, llegit i comprès
per l'audiència, es comunica de manera deliberada
mitjançant el que s'ha de designar com a llenguatge
simbòlic, però sembla desitjable distingir entre el
que en realitat és un llenguatge simbòlic, d'una
banda, i, de l'altra, un senyal inconscient d'ira
que un animal pugui expressar en presència d'un
enemic.
Que els crits dels animals són només
emocionals, no conceptuals, és ara l'opinió meditada
dels que han estudiat aquesta qüestió. Cassirer va
observar això:[17]
Tots aquells que examinen les diferents tesis i
teories psicològiques amb una ment exempta de
prejudicis i de forma crítica han d'arribar almenys
a la conclusió que aquest problema no es pot
resoldre mitjançant una simple referència a formes
de comunicació animal i a certs èxits que els
animals aconsegueixin mitjançant entrenament i
ensinistrament. Tots aquests èxits s'admeten les
interpretacions més contraposades. De manera que
cal, en primer lloc, trobar un punt de partida lògic
correcte que pugui conduir-nos a una interpretació
natural i sana dels fets empírics. Aquest punt de
partida és la definició de la parla. ... El primer i
més fonamental estrat és evidentment el llenguatge
de les emocions. Una gran part de totes les
expressions humanes segueixen pertanyent a aquest
estrat. Però hi ha una forma de parla que és d'una
classe totalment diferent. Aquí, la paraula no és
pas una simple interjecció; no es tracta d'una
expressió involuntària dels sentiments, sinó una
part d'una oració que posseeix una estructura
sintàctica i una lògica definides. ... Pel que fa
als ximpanzés, Wolfgang Koehler afirma que arriben a
un considerable grau d'expressió gestual. La ràbia,
el terror, la desesperació, el dolor, el prec, el
desig, el joc i el plaer s'expressen fàcilment
d'aquesta manera.
“No
obstant això, està absent aquí un element que és
característic i indispensable per a tot el
llenguatge humà; no trobem senyals que tinguin una
referència o un significat objectius. “Es pot
considerar com demostrat de manera positiva”, diu
Koehler,[18] “que la
seva gamma fonètica és totalment subjectiva i que
només poden expressar emocions, mai designar ni
descriure objectes. Però posseeixen tants elements
fonètics comuns amb els llenguatges humans que la
seva falta de parla articulada no pot atribuir-se a
limitacions secundàries (glossolabials). A més, els
seus gestos facials i corporals, de la mateixa
manera que les seves expressions sonores, mai no
designen ni descriuen objectes”.»
Cassirer afegia,[19]
«Aquí incidim en el punt crucial en tot el nostre
problema. La diferència entre el llenguatge
proposicional i el llenguatge emocional és la
veritable frontera entre el món humà i l'animal.
Totes les teories i observacions sobre el llenguatge
animal erren el blanc si deixen de constatar aquesta
diferència fonamental. En tota la literatura sobre
aquesta qüestió no sembla haver-hi una sola prova
concloent que cap animal hagi fet mai el pas decisiu
del subjectiu al objectiu, del llenguatge afectiu al
proposicional. Koehler insisteix emfàticament en què
la parla està decididament fora de les capacitats
dels simis antropoides. Manté que la manca d'aquesta
inestimable ajuda tècnica i la gran limitació
d'aquests components fonamentals del pensament, les
anomenades imatges, constitueixen les causes que
impedeixen que els animals puguin assolir tan sols
el més mínim inici d'un desenvolupament cultural.»
El neuròleg anglès Jackson va
introduir el terme de llenguatge «proposicional» per
explicar alguns fenòmens patològics de gran interès.
Va descobrir que molts pacients que patien d'afàsia
no havien perdut en absolut l'ús de la parla, sinó
que no podien emprar les seves paraules amb un
sentit objectiu, proposicional. Així, alguna cosa
havia reduït la seva parla al nivell d'un so animal
que, com el crit del lloro, no era llenguatge humà.
Mentrestant, els espetecs i
grunyits, que en la imaginació popular es
considerava que formaven una part principal
d'algunes llengües primitives, van resultar tenir en
realitat un lloc molt secundari en l'estructura
d'aquests llenguatges. Es pot dir que les llengües
dels pobles més primitius, com ara els aborígens
australians, estan summament plenes de termes, i que
són extremadament concretes i específiques. En
realitat, estan tan plenes de termes i designacions
per a coses que el pensament abstracte arriba a ser
gairebé impossible, perquè no hi ha coses tan
simples com «classes»; tot és individual i
específic.[20] De nou
podem citar Cassirer:[21]
«Hammer-Purgstall ha escrit un article en el qual
dóna una llista dels diversos noms per al camell en
àrab. Hi ha no menys de cinc o sis mil sis-termes
que es donen per descriure el camell; però cap
d'ells no ens comunica un concepte biològic general.
Tots ells expressen detalls concrets tocants a la
seva forma, mida, color, edat i manera de caminar de
l'animal. ... En moltes tribus ameríndies trobem una
sorprenent varietat de termes per a una acció
determinada, per exemple per caminar o colpejar.
Aquests termes tenen entre si una relació més aviat
de juxtaposició que de subordinació. Un cop amb el
puny no es pot descriure de la mateixa manera que un
cop amb el palmell de la mà, i un cop amb una arma
exigeix un altre nom que el aplicat amb un fuet o
amb una vara. En la seva descripció de la llengua
Bakairi –idioma parlat per una tribu índia al centre
del Brasil–Karl von donin Steinen explica que cada
espècie de lloro i de palmera tenen el seu nom
individual, mentre que no hi ha cap nom per
expressar el gènere “lloro” o “palmera”. “Els
Bakairi”, diu, “es fixen tant en els nombrosos trets
particulars que no s'interessen en les
característiques comunes. S'ofeguen sota
l'abundància del material i no poden gestionar-lo de
manera econòmica. Tenen només una moneda de baixa
denominació, però s'ha de dir que són excessivament
rics i no pobres”.»
En totes les parts del món, les
llengües dels pobles primitius exhibeixen aquesta
mateixa sorprenent riquesa. Aquí l'objectivitat és
una característica en excés. El que està
específicament absent per això en les formes animals
de comunicació s'exemplifica aquí en un grau enorme
... i, no obstant això, s'havia cregut abans que
aquestes societats ens proporcionarien les
connexions necessaris entre l'home civilitzat i els
primats per sota ell.
Levy-Bruhl ha tractat aquest tema
amb molt de detall. És cert que els seus punts de
vista sobre la mentalitat primitiva són qüestionats
en molts àmbits, però l'interrogant s'aixeca en
contra de l'ús que ell fa del concepte de pensament
«prelògic». Ell raonava que els pobles natius no
empraven la classe d'estructures lògiques que fem
servir nosaltres. Però és ben evident en
l'actualitat que ells són tan capaços de pensament
lògic com nosaltres, encara que les seves premisses
són diferents. A banda d'aquest concepte erroni, si
és que efectivament ho és, Levy Bruhl ha fet amb tot
un gran servei en exposar el sorprenent grau de
desenvolupament lingüístic que caracteritza els
grups humans més primitius que coneixem. Per
descomptat, aquestes persones no ens proporcionen
una connexió perduda entre els grunyits i crits
animals i la parla culta. Així, Levy-Bruhl va
escriure:[22]
«Aquest concepte, que en l'evolució del pensament
allò més simple ve el primer, és un concepte que
indubtablement procedeix de la filosofia de Spencer,
però això no el fa pas més cert. No crec que es
pugui demostrar en el món real, i en allò que
coneixem del món del “pensament”, els fets semblen
contradir-ho. Sir James Frazer (que estava compromès
amb el principi evolucionista) sembla estar
confonent aquí allò que és simple amb allò que és
indiferenciat. Això no obstant, trobem que les
llengües que parlen els pobles menys desenvolupats
que coneixem –els aborígens australians, els
abipones, els habitants de les illes d'Andaman, els
fueguinos, etc.– exhibeixen una gran complexitat.
Són molt menys simples que l'anglès, encara que molt
més primitives.»
De manera semblant, citava
l'experiència de Livingstone a Àfrica del Sud:[23]
«No és la manca de noms, sinó la seva
sobreabundància el que s'extravia els viatgers, i
els termes emprats són tan diversos que els millors
estudiosos amb prou feines podran captar alguna cosa
més que el sentit general de la conversa. Hem sentit
sobre una vintena de paraules per indicar diverses
varietats de caminar –un caminar inclinat cap
endavant, o cap enrere; balancejant-se de costat a
costat; de manera distreta o dreta; pomposament;
balancejant els braços; només un braç; amb el cap
cot o la mirada elevada, o d'alguna altra forma, i
cada un d'aquests modes de caminar anava expressat
amb un verb particular.»
Levy-Bruhl va ressaltar
l'especificitat de les llengües natives de diverses
parts del món, recorrent a les comunicacions de
molts viatgers del segle XIX.[24]
Eyre esmenta el que segueix sobre
els aborígens australians. Diu que els faltaven
termes genèrics com arbre, peix, ocell, etc., però
que aplicaven termes específics a cada varietat
d'arbre, peix o ocell. ... A l'oest d'Austràlia, els
nadius tenen noms per a totes les estrelles
destacades, per a cada tret natural del terreny,
cada turó, pantà, tombant d'un riu, etc., però no
per al riu mateix. Finalment, per no allargar la
llista indegudament, al districte del Zambeze, cada
turó, pujol, muntanya i escaig en una serra tenen el
seu nom, el mateix que cada curs fluvial, vall i
plana. De fet, cada tret o porció del país està tan
distingit per noms apropiats, que exigiria tota una
vida desxifrar el significat dels mateixos.
Podríem continuar indefinidament.
Els indis aimares de Chuciutu al Perú tenen 209
termes diferents per a les patates, i pobles
septentrionals com els inuit del Canadà i els
chuckchee de Sibèria tenen una quantitat gairebé
il·limitada de noms per la neu i el gel, en cada
forma concebible, però ni una sola paraula que
designi «neu». Per això, serà suficient amb dir que
les llengües primitives poden ser primitives només
fins allà on no permetin el refinament d'idees
abstractes, com aquell refinament essencial per a la
construcció d'una ciència pura. Però aquesta
mancança no implica en absolut que tinguin una
llengua deficient. Els seus termes per tractar amb
els objectes excedeixen moltes vegades als nostres;
en conseqüència el seu diccionari tindria una mida
moltes vegades més gran que el nostre.
La parla:
instintiva o apresa?
Hem observat que no hi ha ningú
sense una llengua. A partir d'aquesta observació i
pel fet que tots els individus investigats fins fa
uns pocs anys havien posseït la capacitat de la
parla amb independència de com de primitiva en fos
la seva cultura, se suposava que la parla era
instintiva.[25] Però va
arribar el moment en què es va fer evident que no
era així. Podem repetir que al llarg de segles de
registres històrics, hi ha hagut històries de nens
designats com «salvatges» o ferals. No va ser fins
en un temps relativament recent que es van trobar
aquesta classe de nens i que van ser estudiats per
homes amb un criteri i erudició suficients per
posar-los en guàrdia en contra de conclusions
sensacionalistes pensades per estimular la
imaginació del públic. Aquests nens sempre s'han
descobert sense parla.
Recentment J. A. K. Singh i Robert
M. Zingg van tornar a publicar un treball molt
complet sobre tots els casos coneguts de nens ferals
fins a 1966 sota el títol Wolf-Children and
Feral Man.[26] En total,
es tracten 36 casos amb cert detall, que es creuen
raonablement ben documentats. Molts tenen una bona
base testifical, altres menys, però l'efecte
cumulatiu és el d'evidenciar que, a causa d'un
aïllament total molt primerenc, aquests nens han
estat criats per animals que inclouen llops, óssos,
porcs, un xacal i fins i tot un lleopard. Sense cap
excepció, no van aprendre a parlar en absolut en
l'ambient natural, i gairebé res fins i tot quan
posteriorment es van realitzar intents per
reeducar-los.
Susanne Langer va observar en
relació amb això:[27]
«Els únics casos ben atestats són el del nen
salvatge Peter, descobert en els camps de Hannover
el 1723; de Victor, conegut com el “Sauvage
d'Avairon”, capturat en aquell districte del sud de
França el 1799; i de dos nenes petites, Amala i
Kamala, trobades en les rodalies de Midnapur, Índia,
el 1920. De tots aquests casos, només Victor ha
estat estudiat i descrit científicament.
“No
obstant això, sí que sabem una cosa de cert sobre
tots ells: cap d'aquests nens no podia parlar en
cap idioma, recordat ni inventat (el seu
èmfasi). Naturalment, un nen sense companys humans
no trobaria resposta a la seva conversa; però si la
parla fos un instint genuí, això no hauria de
significar una gran diferència. Els nens civilitzats
li parlen al gat sense saber que és només un
soliloqui, i un gos que respon amb un lladruc és un
bon interlocutor; a més, Amala i Kamala es tenien
l'una a l'altra. No obstant això, no parlaven. On,
doncs, està l'instint que porta al llenguatge als
nens molt petits?»
És com si la Providència ens hagués
proporcionat mitjançant un «accident» històric els
materials que necessitàvem en particular per posar a
prova totes aquestes hipòtesis. Si només tinguéssim
registrats els casos de nens desemparats solitaris
com Peter i Victor, poguéssim haver raonat que no
parlaven perquè no tenien companyia. Ja ben a part
de l'observació que fa Langer –que els nens parlen
als animals sense sentir cap incongruïtat (igual que
els adults!)– tenim també el registre en temps molt
recents de la troballa de dues nenes que van
compartir la seva estranya criança en la selva i que
no obstant això mai es van dir una paraula entre si.
A més, tots els esforços posteriors per ensenyar al
noi Victor a fer servir el llenguatge van fracassar
clarament, i quan es planteja la pregunta de per què
va fallar, quan altres ho van aconseguir en part
(encara que de forma molt inadequada), la resposta
sembla ser la que dóna el mateix Langer: «Perquè ja
tenia dotze anys ...». En altres paraules, quan
Victor va ser descobert, ja li havia passat l'etapa
de desenvolupament en què es podia aprendre una
llengua, mentre que els altres nens eren encara prou
joves, en graus diversos, per poder aprendre almenys
unes poques paraules i expressions, encara que cap
d'ells es va desenvolupar fins a la normalitat.
De tot això podem treure una
conclusió addicional, que en cada nen hi ha la
capacitat latent per a l'aprenentatge d'una llengua,
fins i tot pels que creixen en estat salvatge, però
que aquesta capacitat no garanteix que el llenguatge
hagi de sorgir espontàniament. Al contrari, a cada
un dels quatre nens que coneixem, no va sorgir cap
llenguatge de forma espontània. Va ser només després
que se'ls va parlar que ells van parlar al seu torn,
i fins i tot llavors només en tant que la capacitat
d'adquirir la facultat de pensar en paraules no
s'hagués ja perdut per haver-se ells desenvolupat
sense emprar-la.[28]
Com
els sons es converteixen en parla
Després d'haver arribat a aquest
punt, immediatament es va suscitar la qüestió de si
podria ser possible ensenyar als animals a parlar
com parlen els homes. Ja hem esmentat que l'absència
de parla entre els animals no es pot atribuir a
l'absència de les estructures anatòmiques
secundàries glossolabials, perquè posseeixen molts
elements fonètics comuns a les llengües humanes.
Concedint que alguns dels sons que emetem puguin
estar fora de la capacitat d'alguns animals, almenys
podrien reproduir algun dialecte propi. Però mai ho
fan. Es creu, per tant, que ha de ser degut a alguna
mancança en el cervell. Abans se solia suposar que
la diferència essencial en els processos pensants
entre els animals i els humans era només de grau.
Però en l'actualitat es veu que més aviat sembla
qualitativa. Briffault va observar això fa alguns
anys:[29]
«Hi ha un gran abisme entre la constitució mental
dels salvatges més rudes i la de qualsevol animal,
incloent els antropoides, i aquest abisme es
correspon amb més que una diferència en grau,
constitueix una diferència de classe. Primordialment
aquesta diferència depèn del caràcter conceptual de
la mentalitat humana.»
Aquest caràcter conceptual en l'home
li permet la parla.
De nou, de la ploma d'Henri Bergson:[30]
«Aquesta mateixa impressió sorgeix quan comparem el
cervell humà i el dels animals. Al principi, la
diferència sembla ser només de mida i complexitat.
Però, a jutjar per la funció, sembla haver-hi alguna
altra cosa addicional. ... entre l'home i els
animals la diferència ja no és més de grau, sinó de
classe.»
S'han realitzat esforços durant
anys, i es continuen fent, per obrir línies de
comunicació amb els animals. Les prodigioses i
pacients tasques de Kellogg (1933),[31] Hayes
(1951),[32] Gardner
(1967)[33] i Premack
(1969)[34] han
revelat alguns fets sorprenents. És cosa certa que
els animals es comuniquen entre si amb èxit, i
l'home hauria per això de ser capaç d'establir
contacte per aquest mitjà, com per descomptat pot
fer-ho amb el seu cavall o el seu gos. Però,
aparentment, aquests animals que semblen per això
capaços de comprendre la parla, ells mateixos no
tenen la capacitat de parlar. Éssers com els
ximpanzés de Premack «parlaven» mitjançant signes,
però la vocalització ha resultat quedar totalment
fora de la seva capacitat fisiològica fins ara. En
canvi, aus que poden vocalitzar de manera
significativa per a l'oient, semblen però no tenir
la dotació mental perquè aquesta capacitat els sigui
útil.[35] En el
temps present no sembla que cap sistema de
comunicació animal pugui explicar en absolut l'humà.
És així com concloïa Eric Lenneberg:
«La molt estesa creença que molts animals posseeixen
un llenguatge d'una classe molt primitiva i limitada
(o que els alumnes animals de llengua anglesa puguin
entrar a la primera etapa d'adquisició de la
llengua) queda fàcilment refutada mitjançant una
comparació amb els començaments de l'aprenentatge
humà de la llengua.»
Els animals no parlen, i per això no
se'ls ha ensenyat a parlar, no perquè no tinguin els
mitjans mecànics, dels músculs en la llengua i la
gola, etc., sinó evidentment perquè no posseeixen
l'estructura cerebral necessària que admeti el
pensament conceptual.
En canvi, i això és de gran
importància, un ésser humà pot no tenir tots els
requisits normals per a la parla i, no obstant això,
a causa de l'estructura del cervell, es poden vèncer
les dificultats mecàniques i secundàries, i es pot
dur a terme una abstracció a un nivell molt elevat.
Sembla com si de nou la Providència estigués obrant
en la història, perquè tenim dos exemples de
persones cegues i sord-mudes, i que no obstant això
van desenvolupar un elevat grau de comprensió i
educació, convertint-se una d'elles en una portaveu
internacionalment famosa a favor dels seus companys
d'infortuni. Tant el fet que aquestes persones amb
aquestes mancances poguessin aprendre a comunicar
idees com les circumstàncies que van envoltar els
primers passos mitjançant els quals van aprendre a
parlar tenen una gran rellevància per als nostres
propòsits.
Aquestes dues persones cegues i
sord-mudes es deien Helen Keller i Laura Bridgeman.
La seva història, fins allà on ens interessa de
forma immediata, s'explica millor amb les paraules
de les seves mestres i les d'elles mateixes. És
desitjable comentar que en l'experiència de les dues
noies, elles van aprendre a tamborinar amb les seves
mans certs signes que comunicaven necessitats segons
aquestes anaven sorgint. En l'experiència de les
dues, va arribar el dia en què cadascuna d'elles va
descobrir al seu torn el significat real d'aquests
signes.
Miss Sullivan, la mestra d'Helen
Keller, va anotar la data exacta en què la nena va
començar a comprendre el sentit i la funció del
llenguatge humà:[36]
«5 d'abril de 1887 - He de escriure't unes línies
aquest matí, perquè ha passat una cosa molt
important. Helen ha fet el segon gran pas en la seva
educació. Ha après que cada cosa té el seu nom, i
que l'alfabet manual és la clau per a tot el que
ella vol saber.
“Aquest
matí, mentre s'estava arreglant, volia saber el nom
per “aigua”. Quan vol saber el nom de qualsevol
cosa, l'assenyala i em dóna un copet sobre la mà. Li
vaig lletrejar “aigua” i ja no vaig pensar més sobre
això fins després d'esmorzar. ... (Després) vam anar
al cobert on hi ha la bomba d'aigua, i vaig fer que
Helen sostingués el seu bol sota la boca de la bomba
mentre jo la accionava. En sortir la freda aigua,
omplint el bol, vaig lletrejar “aigua” a la mà
lliure d'Helen. La immediatesa de la paraula a la
sensació de l'aigua freda corrent sobre la seva mà
va semblar sobresaltar-la. Va deixar caure el bol i
es va aixecar com meravellada. Una nova llum va
il·luminar la cara. Va lletrejar “aigua” diverses
vegades. Després es va seure sobre el terra i va
demanar saber el seu nom, i va assenyalar a la bomba
i l'enreixat, i, de sobte, tornant-se, va demanar
saber el meu nom. Vaig lletrejar «mestra». Tot el
camí de tornada a casa va estar molt entusiasmada, i
va aprendre el nom de cada objecte que tocava, de
manera que en poques hores havia afegit trenta noves
paraules al seu vocabulari. ...
“PS
- No vaig acabar la carta a temps per enviar-te-la
ahir a la nit, així que afegiré unes línies. Aquest
matí s'ha aixecat com una fada radiant. Ha anat
voleiant d'objecte a objecte demanant el nom de cada
cosa i petonejant-me de tanta felicitat. ...
“[D'una
carta següent] Ara, cada cosa ha de tenir un nom.
Allà on anem em pregunta anhelant els noms de coses
que no ha après a casa. Està desitjosa de que les
seves amigues li lletregin, i anhelant d'ensenyar
les lletres a tots aquells amb qui es troba.
Abandona els signes i les pantomimes que utilitzava
abans, des del moment en què té paraules per prendre
el seu lloc, i l'adquisició de noves paraules li
causa el més viu plaer. I veiem que la seva cara es
torna més expressiva cada dia.»
Quina relat tan senzill, aquest, i
no obstant això com n'és, de dramàtic! És gairebé
com estar present al naixement d'una ànima! I quin
significat que adquireixen els noms de les coses!
Com s'ha d'anomenar això, i com s'anomena allò, és
ara de suprema importància, perquè el nom de la cosa
és la cosa mateixa. Posseir el nom és posseir
l'objecte mateix.
Però tenim també el relat de la
mateixa Helen sobre aquesta experiència:[37]
«Vam anar pel sender al cobert del pou, atretes per
tot el perfum de la mare-selva de la qual estava
cobert. Algú estava extraient aigua, i la meva
mestra em va posar la mà sota la boca de la bomba.
Mentre brollava la freda corrent sobre la meva mà,
em va lletrejar en l'altra la paraula «aigua»,
primer lentament, després de pressa. Em vaig quedar
parada, amb tota la meva atenció en el moviment dels
seus dits. Tot d'una vaig sentir com una nebulosa
consciència d'alguna cosa oblidada, l'entusiasme
d'un pensament que tornava; i d'alguna manera em va
ser revelat el misteri del llenguatge. Vaig saber
que “a-i-g-u-a” significava aquella meravellosa cosa
freda que estava corrent sobre la meva mà. Aquella
paraula vivent va despertar la meva ànima, li va
donar llum, esperança, goig, la va alliberar. És
cert, encara hi havia barreres, però eren unes
barreres que al seu temps podrien ser enderrocades.
“Vaig
sortir del cobert del pou anhelant aprendre. Tot
tenia un nom, i cada nom donava naixement a un nou
pensament. Mentre tornàvem a la casa, cada objecte
que tocava semblava tenir un pressentiment de vida.
Això era perquè ho veia tot amb l'estranya nova
visió que m'havia vingut.»
Sembla presumptuós intentar
interpretar l'experiència de la Helen, tal com seria
insensat per part d'un cec descriure el color d'una
posta de sol. Però sembla que Helen es va adonar per
primera vegada que “aigua” no era una seqüència de
copets que indicaven la seva necessitat, sinó una
substància que existia a part de la seva necessitat,
encara que també podia satisfer-la. Era independent
de la seva necessitat, objectivament –era la
substància de la seva pròpia existència objectiva. Aigua no
era la seva provisió, sinó aigua, tant si
sortia de la bomba com si estava en un got, o en la
pluja, o en un rierol. Els naturalistes observen
freqüentment que un dels principals plaers d'un
passeig pel camp és poder identificar les plantes i
els animals dels que coneixem el nom. Quan coneixem
el nom, d'alguna forma peculiar comprenem la
naturalesa de la cosa. És aquesta mena de convicció
la que va impulsar a Moisès a preguntar a Déu el Seu
nom. Per a la majoria dels pobles primitius un nom
és un gran secret, perquè quan un ha obtingut el nom
d'una persona, ha obtingut un poder peculiar sobre
la mateixa. Per exemple, si un nen en els seus
primers mesos de vida resulta estar constantment
malaltís, els chukchee de Sibèria creuen que ha
rebut un nom equivocat, i el canviaran. Els inuits
no creuen que el nen té ànima fins que té nom, i per
això l'infanticidi entre ells no és un assassinat en
tant que el nen no hagi rebut un nom encara.
Recentment es va registrar el cas d'una nena en un
pavelló de psiquiatria que després d'haver arribat a
un cert punt en la seva recuperació, va decidir
canviar de nom; i ningú va poder persuadir-la perquè
retingués el nom que tenia abans.[38] És estrany
com de sovint els noms concorden amb les persones, i
tanmateix és evident que el nom es dóna abans que es
desenvolupi la personalitat per concordar amb ell.
Edward Sapir va observar sobre això:[39]
«El llenguatge és heurístic ... en què les seves
formes ens predeterminen certes maneres d'observació
i interpretació. ... Hi ha un sentiment estès, de
manera concreta entre els pobles primitius, de la
identitat virtual o estreta correspondència entre
les paraules i les coses, el que condueix a la màgia
dels encanteris. ... Molts amants de la natura, per
exemple, no pensen que estan veritablement en
contacte amb ella fins que han dominat els noms
d'una gran quantitat de flors i d'arbres, com si el
principal àmbit de la realitat fos el verbal, i com
si un no pogués aproximar-se a la natura a menys que
es domini la terminologia que d'alguna manera màgica
l'expressa.»
Cassirer ens comunica el relat de
l'experiència de Laura Bridgeman:[40]
«Molt abans que la Laura Bridgeman hagués après a
parlar, havia desenvolupat una manera molt curiosa
d'expressió, un llenguatge peculiar. Aquest
llenguatge no es componia de sons articulats sinó
només de diversos sorolls que es descriuen com a
«sons emocionals». Tenia el costum d'emetre aquests
sons en presència de certes persones. Així, quedaven
completament individualitzades. Cada persona del seu
ambient rebia la salutació d'un so especial. «Vaig
descobrir que sempre que es trobava de manera
inesperada amb una persona coneguda», escriu el
doctor Lieber, «emetia repetides vegades la paraula
per a aquella persona abans que la mateixa comencés
a parlar. Era l'expressió d'un alegre
reconeixement». Però quan la nena va arribar a
reconèixer el significat del llenguatge humà per
mitjà de l'alfabet dels dits, la situació va
canviar. Ara el so realment es va transformar en un
nom; i aquest nom no quedava lligat a una persona
individual, sinó que podia canviar si les
circumstàncies semblaven demanar-ho. Un dia, per
exemple, la Laura Bridgeman va rebre una carta del
seu anterior professora, Miss Drew, que per aquell
llavors s'havia casat i s'havia convertit en la
senyora Morton. En aquesta carta se li comunicava la
invitació a visitar la seva mestra. Això li va donar
una gran alegria, però la va disgustar que Miss Drew
signés la carta amb el seu vell nom en lloc d'usar
el nom del seu marit. Fins i tot va dir que ara
hauria de trobar un altre so per a la seva mestra,
perquè el de Miss Drew no podia ser el mateix que el
de la senyora Morton. Queda clar que els anteriors
«sons» han canviat ara de significat d'una forma
important i molt interessant. Ja no es tracta
d'expressions especials, inseparables d'una situació
concreta i determinada. S'han convertit en noms
abstractes. Perquè el nou nom inventat per la nena
no designava a una nova persona individual, sinó a
la mateixa persona sota una nova relació.»
Posteriorment, Laura Bridgeman va
estudiar aritmètica i geografia, i va arribar
finalment a ser una eficaç mestra per a altres
cegues i sordes de naixement, i, el mateix que Helen
Keller, va viure obertament una vida sorprenentment
plena, interessant i genuïnament rica.
Hi ha molt que podem aprendre
d'aquests dos exemples. En primer lloc, sembla
haver-hi alguna mena de capacitat innata per emetre
sons emocionals, i això està compartit pels animals.
I és evident que això no depèn de cap mímica pel fet
que animals criats en captivitat en un total
aïllament fan tots els crits i totes les crides de
les seves espècies, encara que els animals
ensinistrats i domesticats desenvolupen certs sons o
crits addicionals o variants. Per exemple, està
generalment acceptat que els gossos només borden
quan estan domesticats, i que udolen quan són
totalment salvatges. La segona cosa que podem
observar és que les dues nenes van desenvolupar una
personalitat totalment diferent, i pot dir-se que
específicament humana, quan van haver adquirit una
genuïna capacitat de la parla. A més, en els primers
passos d'aquesta adquisició, va ser una fam dels
noms de les coses el que va edificar amb més
rapidesa la capacitat de la parla, i no el desig de
comprendre les coses que podien anomenar.
Això és característic de tots els
nens. Sobre això, el doctor David Major va escriure:[41]
«Cap als inicis del seu vigèsim tercer mes, el
nostre nen havia desenvolupat una obsessió sobre
nomenar coses, com per comunicar als altres els noms
de les mateixes o per cridar la nostra atenció a les
coses que s'examinaven. Dirigia la mirada cap a un
article, l'assenyalava o posava la mà cap al mateix,
deia el seu nom, i després mirava als seus
acompanyants.»
Comentant sobre això, Cassirer va
observar:
«La fam pels noms que apareix a certa edat en cada
nen normal i que ha estat descrita per tots els
estudiosos de la psicologia infantil demostra ...
que aprèn a formar els conceptes d'aquests objectes,
a entrar en relació amb el món objectiu.
“A
partir d'aquest moment, el nen es troba sobre una
base més ferma. Les seves vagues, incertes i
canviants percepcions i els seus insegurs sentiments
comencen a adoptar una nova forma. Es pot dir que
cristal·litzen al voltant del nom com un centre fix,
un centre del pensament. Sense l'ajuda d'un nom,
cada nou avanç que es fes en el progrés de
l'objectivació correria sempre el risc de perdre al
següent moment.»
Com ho ha observat Eric Lenneberg,[42] durant el
període de la filosofia clàssica a Grècia, la
relació del nom d'una cosa amb la cosa nomenada era
el punt focal de les consideracions sobre el
llenguatge. La qüestió plantejada era: Que potser
l'objecte predetermina el nom d'alguna manera? Però
l'objecte difícilment pot fer tal cosa, ja que
diferents llenguatges li assignen les seves pròpies
etiquetes d'identificació apropiades a la seva visió
del món com a llenguatges. En el seu diàleg
«Cràtil», Plató (427-347 a.C.) buscava una solució a
aquesta relació entre nom i cosa, però les seves
respostes no clarifiquen realment el problema en
l'actualitat, i per descomptat no estem més a prop
de resoldre el problema dels orígens en el nostre
cas.
Llavors,
qui va parlar primer?
Aquest interrogant segueix amb
nosaltres, en considerar aquest extraordinari tret
de la naturalesa humana, que durant tant de temps
s'ha passat per alt o minimitzat: On i com va
començar tot això? Tenim el cas de les dues nenes
índies, Amala i Kamala, que mai s'havien creuat una
paraula, encara que s'acompanyaven l'una a l'altra.
Tornant a la primera de totes les parelles, a la
qual podem referir-nos de forma totalment raonable
com Adam i Eva per al propòsit d'identificació, qui
o què els va induir al principi a parlar-se entre
si?
Els noms denoten processos, i el fet
de conèixer el nom sembla enganyar-nos a pensar que
comprenem el procés. Els que han adoptat la idea
d'un origen evolutiu per a l'home han de recolzar-se
en l'ús d'una paraula màgica per a l'aparició de la
classe especial de cervell que posseeix l'home i que
li fa possible la parla. Ens diuen que va ser una
«mutació» d'alguna classe! I amb això tenim tota
l'«explicació». Però fins i tot si un nom fos una
explicació, encara no ens han dit qui va parlar
primer per desencadenar el procés, ni se'ns diu
quina classe de conversa hauria estat la més
probable –encara que ara ja podríem haver suposat
que qui va començar el procés ha de ser un diferent
d'Adam i Eva, anterior a ells, i que ha d'haver
estat ja una persona parlant.
En el primer capítol de Gènesi se'ns
diu constantment: «I Déu digué ...», no merament que
Déu va fer.[43] A més, a
la creació de l'home té lloc un canvi peculiar en la
narrativa, perquè, després d'observar la repetitiva
frase «Produeixin les aigües», o «Que la terra
produeixi», com donant instruccions a allò inanimat
perquè obeís a la paraula pronunciada, quan
s'introdueix la creació de l'home ens trobem
immediatament amb una conversa al cel.[44] Queda clar
que Déu no estava parlant a l'host celestial dels
àngels quan va dir «Fem l'home ...», pel fet que
l'home anava a ser fet a imatge de Déu i segons la
seva semblança. Això denota clarament que l'home va
ser fet a semblança de Déu, no a semblança dels
àngels. Així, quan Déu va dir, «fem l'home a imatge
...», no s'estava dirigint en absolut als àngels.
Aquesta conversa, per tant, es va originar i es va
realitzar en el si de la Deïtat. Qui va parlar
primer a Adam va ser Déu, que ja havia estat
conversant sobre ell.
El que segueix en la història té una
importància cabdal. Qualsevol lector reflexiu ha de
sentir-se afectat per la freqüència amb què apareix
la idea d'«anomenar» coses en aquesta antiga
narració. En alguns llibres un troba un glossari de
termes al final. Encara que es necessita per
començar, és descoratjador trobar-se amb una llista
així abans que s'hagi suscitat un cert interès en el
tema del llibre. Però, en aquest cas, i per raons
que són evidents a la llum del que ara coneixem
sobre la facultat de la parla que s'ha donat a
l'home, se li van donar amb cert detall el
significat de les primeres paraules i els noms dels
fenòmens ordinaris sobre els que Déu desitjava
informar Adam. Així, es dóna nom als cels i a la
terra, fent més específica la referència als
mateixos en Gènesi 1:1. És com si Déu hagués dit:
«Ara vull parlar-te sobre aquests fenòmens, i així,
a partir d'ara em referiré al cel com a tal, i al
sòl que trepitges com a terra, a la llum com a dia i
a les tenebres com a nit, a les aigües com a mars, a
l'atmosfera com a l'expansió, i donarem noms als
rius, al sol i a la lluna, i fins i tot a les
estrelles». Després s'identifiquen dos arbres, que
reben noms compostos, l'arbre de la vida i l'arbre
del coneixement del bé i del mal.
Després Adam va rebre el seu propi
nom. Però hi ha una interrupció en aquest punt de la
narració. Després d'haver establert un marc de
referència, ara es convidava a Adam a que parlés per
si mateix.[45] A la
majoria de nosaltres ens agrada anomenar els nostres
animals de companyia. Part de la comissió donada a
Adam va ser que governés els animals, i era natural,
per això, que se'l convidés a que els nomenés ell
mateix. Cap d'ells tenia nom fins llavors, i així,
amb una senzillesa desproveïda d'artifici, la
narració diu que tot el que Adam va anomenar als
animals vivents, aquest va ser el seu nom des de
llavors.
Ara bé, no se'ns diu com els va
nomenar. No sabem si va ser guiat pels seus colors,
les seves mides, formes, o pels crits que emetessin.
Però el que va seguir a aquesta cerimònia
d'atorgament de noms sembla implicar que hi havia
una raó més significativa per donar-li aquesta
tasca. Alguns creuen que Adam era merament un de
molts representants de criatures humanoides, potser
un Homo sapiens especial assenyalat pel Creador, que
li va donar llavors el benefici d'un esperit
singular. Però la narració sembla fer tots els
esforços per posar en clar que Adam era l'únic home
vivent en aquell temps. A Gènesi 2:5 se'ns diu que
«no hi havia cap home per conrear el terreny». A
Gènesi 2:18 se'ns diu que Déu havia observat que «no
és bo que l'home estigui sol». En Gènesi 2:20 se'ns
diu que «per a Adam no es va trobar un ajut adient».
I, finalment, a Gènesi 3:20 se'ns diu que Eva va
venir a ser la mare de tots els vivents. Sembla clar
per la redacció de Gènesi 2:18-23 que Déu volia que
Adam descobrís per si mateix que entre les formes
inferiors de vida mai podria trobar una companyia
adient en la seva solitud. Sembla també palès que si
Adam hagués estat una criatura encorbada i mig
símia, Déu li hauria pogut presentar altres
criatures poc diferents d'ell d'entre els grups de
primats, que hagués estat suficient per a la seva
ment mig intel·ligent com una companya idònia. No
obstant això, amb un apropiat discerniment, Adam va
posar noms als animals que li van ser presentats, de
manera que significava d'alguna manera la seva
reacció i la seva avaluació de la posició relativa
dels tals respecte a ell mateix.
Tota aquesta narració està escrita
d'una manera tan senzilla i tan profunda en la seva
penetració en la naturalesa de la parla i de les
formes que adopta al principi en la infància, i del
veritable significat de l'ús dels noms per a les
coses, que és gairebé com si Déu hagués conformat la
narració d'aquesta forma de manera deliberada perquè
donés la seva pròpia llum sobre un dels misteris més
profunds. En tot cas, és l'única llum que tenim. No
n'hi ha cap procedent de cap altra font.
Per tot això, va ser una admissió
significativa la que va fer Susanne Langer quan va
escriure:[46]
«El llenguatge, encara que
normalment s'aprèn a la infància sense compulsió ni
instrucció formal, és no obstant això el producte
d'un intens aprenentatge, un art transmès de
generació en generació, i allà on no hi ha mestre no
hi ha aprenentatge ...
“Això ens retrotrau a un antic i enigmàtic
problema. Si no trobem cap prototip de parla en els
animals superiors, i l'home no és susceptible de
pronunciar ni tan sols la primera paraula per
instint, llavors, com van adquirir totes les seves
tribus els seus diversos llenguatges? Qui va iniciar
l'art que ara hem d'aprendre? I per què no està
limitat a les races cultes, sinó que és possessió de
totes les famílies primitives, des de la més negra
Àfrica fins a les solituds àrtiques? Fins i tot les
més simples arts pràctiques, com el vestit, la cuina
o la ceràmica, brillen per la seva absència en uns o
altres grups humans, o almenys es troben en un estat
molt rudimentari. En canvi, el llenguatge ni està
absent, ni és arcaic en cap d'ells.
»Aquest problema és tan
desconcertant que ja no es considera respectable.»
A risc de sobrecarregar un article
ja bastant carregat de cites, per valuoses que
siguin, no puc deixar de reproduir-ne una última de
Roger Brown en la seva obra Words and Things,
en la qual recapitula la situació de forma molt
efectiva:[47]
«Ni l'home feral ni l'aïllat creen el seu propi
llenguatge en el temps present, però, no va haver-ho
de fer algun home així en algun temps prehistòric, i
d'aquesta manera iniciar el llenguatge? En realitat,
les circumstàncies en què va haver de començar el
llenguatge representen una combinació per a la qual
no podem proporcionar cap mena d'exemples.
“Tenim
animals entre animals, animals en comunitats
lingüístiques, i humans entre animals; però en cap
d'aquests casos no es desenvolupa el llenguatge.
Tenim humans criats en comunitats lingüístiques, i
en aquestes circumstàncies el llenguatge sí que es
desenvolupa. I què d'un humà que neixi en una
societat humana que no tingui llenguatge? No
coneixem cap societat així, de manera que no
coneixem cap individu d'aquesta classe. Però
aquestes han d'haver estat les circumstàncies de
l'origen del llenguatge.»
La revelació és tot el que ens
queda, i aquesta revelació ens ha estat exposada amb
uns termes clars i simples. Déu va parlar primer a
Adam. I en el moment oportú Adam va aprendre a
parlar amb Déu. Aquesta és la singular relació que
l'home té amb Déu, la capacitat d'una comunió i
comunicació conscients, i tot allò que això implica.
És per aquesta comunió que va ser
creat, i sense ella és com un nen feral, un orfe i
en terrible solitud. Per comunicar-se amb els altres
hi ha necessitat de la generació d'una ànima en el
sentit personal del terme. Per comunicar-se amb Déu
cal que aquesta ànima tingui veritable vida, i
aquesta classe de comunicació involucra una comunió
que estigui fonamentada en una veritable
reconciliació entre Déu i l'home.
[1] Aquesta
observació la cita Lyell en la seva obra Antiquity
of Man, 4ª ed., 1873, pàg. 518. Un
passatge molt útil de Buffon sobre aquesta
mateixa qüestió fonamental el cita J. C.
Greene, The Death of Adam, Iowa State
Univ. Press, 1959, pàgs. 202, 203.
[2] A.
Goldenweiser exhibeix una excel·lent
il·lustració d'aquest principi: «Quina és la
justificació teòrica per designar com
històrica, és a dir, real, una sèrie
d'exemples mai observada en aquesta forma
successiva en la història? L'única resposta
que podria donar aquí l'evolucionista seria
que segons els principis generals de
l'evolució les etapes van ser així, i que ara
quedaven correctament il·lustrades; per tant,
la hipòtesi evolucionista és correcta. ...
Aquí, per tant, tenim un argument circular;
allò que cal demostrar, o una part inherent
d'aquesta cosa a demostrar, es dóna per
suposat per poder fer que la prova sigui
vàlida. L'evolucionista, impossibilitat de
descobrir les seves etapes en la perspectiva
històrica d'una cultura tribal, per la
senzilla raó que aquesta perspectiva mai no
està disponible excepte en forma fragmentària,
pren un exemple que es dóna en una tribu com
una etapa posterior a un altre exemple que es
pren d'una altra tribu, i procedeix d'aquesta
manera fins a completar tota la sèrie. Per
això mateix, la col·lecció d'exemples
resultant és, històricament, un poti-poti. El
que fa d'aquesta juxtaposició una sèrie
històrica o suposadament històrica és un cop
més la pressuposició d'una uniformitat de
desenvolupament que fa que l'evolucionista se
senti amb llibertat per omplir amb exemples
els buits en la sèrie, procedeixin d'on
procedeixin. ... En tot això llavors trobem
que allò que s'ha de demostrar ja s'ha donat
per fet per a validar la demostració»
(èmfasi nostre). Anthropology, Crofts,
N.Y., 1945, pàg. 508.
[3] A. L.
Kroeber observa en relació amb això: «Els
diccionaris recopilats per missioners o
filòlegs de llenguatges anteriorment no
escrits donen xifres sorprenents. Així, la
quantitat de paraules registrades per al
klamath, la llengua d'una tribu ameríndia
culturalment tosca, és de 7.000; per al
navajo, 11.000; per al zulu, la xifra puja a
17.000; el dakota en té 19.000; el maia,
20.000; el nahuatl 27.000. Es pot estimar amb
certesa que cada llengua en existència, per
molt toscs que puguin semblar els seus
parlants en la seva civilització general,
posseeix almenys un vocabulari de 5.000 a
10.000 paraules”. Kroeber afegeix després
aquesta nota: «Jesperson, que compta 20.000
paraules per Shakespeare i 8.000 per a Milton,
en cita 26.000 com el vocabulari dels
camperols suecs». Anthropology, Harcourt,
Brace, N.Y., 1948.
[4] El seu
llibre, How Natives Think, traduït
per Lilian A. Clare, Allen and Unwin Londres,
1926, està ple d'un fascinant material que
il·lustra aquest punt.
[5] Simpson, G.
G., «The Biology of Natural Man», Science
152 (1966), pàg. 477.
[6] Lenneberg,
Eric, The Biological Foundations of
Language, Wiley, 1967, pàg. 26
[7] Marshack,
Alexander, «Upper Paleolithic Notation and
Symbol», Science, 178, (1972), pàg.
817ss.
[8] Clyde
Kluckhohn observa, en el seu guardonat llibre
Mirror for Man, McGraw Hill, N.Y.,
1969, pàg. 148: «En contrast amb el curs
general de l'evolució cultural, els
llenguatges van de complexos a simples»
(el nostre èmfasi).
[9] A. Kroeber
observa, «Tot indica que cap animal subhumà té
mai cap mena d'impuls a pronunciar o comunicar
aquesta informació. Això sembla ser cert tan
essencialment dels gossos com dels simis, i
igualment dels lloros i dels insectes. ... Els
ximpanzés, amb laringe, llengua i llavis
semblants als nostres, ni tan sols intenten
aprendre a reproduir paraules humanes a les
quals responen amb la seva conducta. Hi ha un
antic epigrama que la raó que els animals no
parlen és que no tenen res a dir. La
psicologia de l'esmentat epigrama és una mica
tosca, però és fonamentalment correcta». Anthropology,
Harcourt, Brace, N.Y., 1948, pàg. 41.
Munro Fox pregunta, «Poden mai els
animals aprendre a comprendre el nostre
llenguatge humà? La majoria de persones
encapritxades amb els seus animals de
companyia respondrien en sentit afirmatiu.
Però en general un gos aprèn el to de la veu,
no les paraules mateixes. Si li dius a un gos
amb una veu afectuosa, «et donaré uns assots»,
remenarà la cua, satisfet. Si li dius en to
amenaçador, «tinc un os per a tu», posarà la
cua entre les cames». The Personality of
Animals, Pelican Books, Londres, 1952,
pàg. 28
[10] Lancaster,
J. B., The Origin of Man, ed. P. L.
DeVose, Wenner-Grenn Foundation, N.Y., 1965.
[11] Simpson, G.
G., ref. 5, pàg. 477.
[12] Cassirer,
Ernst, An Essay on Man,Yale, 1948,
pàg. 31: caldria observar que aquest autor ha
de recórrer al concepte d'alguna insòlita
mutació que mai es torna a repetir.
[13] La
declaració oficial de la UNESCO és a efectes
que la raça humana ha d'haver derivat d'una
sola línia. Man, Roy. Anthrop. Instit.,
Londres, juny de 1952, pàg. 90, secció 125. A
Europa hi ha algunes veus dissidents, tot i
que al Nou Món gairebé totes les autoritats
mostren el seu acord.
[14] Mead,
George Herbert, Mind, Self, and Society, Univ.
Chicago Press, 7a ed., 1948.
[15] Pearl, R.,
Man the Animal, Bloomington, Ind.,
1946, pàg. 115.
[16] En el seu
llibre, The Expression of the Emotions in
Man and Animals [L'expressió de les
emocions en l'home i en els animals], Darwin
exposa que els sons o accions expressives
procedeixen del dictat de certes necessitats
biològiques, i que s'empren segons unes regles
biològiques determinades. Així, considerava
que una ganyota desdenyosa era el romanent
d'«ensenyar les dents», etcètera. Tanmateix,
actualment es reconeix que Darwin va pecar de
simplificar en excés el problema de la parla
en identificar-lo amb la capacitat d'emetre
sons i expressar emocions. El seu llibre es va
publicar el 1872.
[17] Cassirer,
Ernst, ref. 12, pàgs. 28, 29.
[18] Koehler,
W., The mentality of Apes, Harcourt,
Brace, N.Y., 1925, pàg. 317.
[19] Cassirer,
E., ref. 12, pàg. 30. De manera similar, Munro
Fox, ref. 9, pàgs. 22, 23: «nosaltres
mateixos, naturalment, hem d'aprendre a
parlar, però els nadons no aprenen a fer veus
de diverses classes que es corresponguin amb
els seus sentiments. Aquests crits de nadons
no s'aprenen, sinó que es fan per instint.
Això ens porta a una pregunta de la màxima
importància. Sap un simi, per la seva banda,
com fer els seus diversos crits i ganyotes per
instint innat, sense cap aprenentatge, o aprèn
el seu “llenguatge” de la seva mare? Aquesta
pregunta ha rebut resposta amb l'expedient de
mantenir un simi totalment en solitari des del
seu naixement fins a l'edat de cinc anys.
Durant els primers cinc anys de la seva vida
aquest simi no va sentir ni va veure altres
simis. L'investigador va trobar que l'animal
podia expressar-se en el llenguatge simi
igualment de bé que qualsevol altre simi
d'aquella espècie. Tots els seus crits i
expressions es donaven per instint, no per
aprenentatge. Està clar que el llenguatge
d'aquests animals no té res en comú amb la
nostra parla; s'assembla a crits que podem fer
com “Oh” i “Ah”, o cridar d'alegria, o
plorar.»
Després escriu a la pàgina 29: «la
principal diferència entre el llenguatge de
sons dels animals i el llenguatge humà és que
mentre que els sons o gestos de l'animal són
expressió dels seus sentiments, i que així pot
comunicar els seus sentiments i intencions als
seus companys, nosaltres fem més que això.
Tenim paraules per a coses, paraules per a
pensaments, i transformem aquestes paraules en
oracions. Naturalment, en el cas dels animals
no és així. Si traiem un plàtan a un ximpanzé,
ell podrà demostrar que està enfurismat; si
vol un plàtan, pot mostrar que té gana; si rep
un plàtan, pot mostrar que està content. Els
seus moviments i expressions indiquen que està
irat, que té gana o que se sent alegre, fins i
tot si apareixen inconscientment. Però el
ximpanzé no pot dir res sobre un plàtan.
[20] Es pot
citar a Levy-Bruhl en relació amb això:
«Aquestes llengües (australianes) testimonien
sobre això, perquè es dóna una absència
gairebé total de termes genèrics que es
corresponguin amb idees generals, i al mateix
temps hi ha una extraordinària abundància de
termes específics, que designen persones o
coses que apareixen, o bé elles o una imatge
clara i específica de les mateixes en la ment
en el moment de ser esmentades. Eyre ja havia
observat això, i assenyalat que no hi havia
termes com arbre, ocell, etc., encara que
s'aplicaven termes específics per a cada
varietat d'arbre, peix o ocell». Lucien
Levy-Bruhl, How Natives Think, traducció
de Lilian A. Clare, Knopf, N.Y., 1925, pàg.
170.
[21] Cassirer,
Ernst, ref. 12, pàg. 135.
[22] Levy-Bruhl,
Lucien, ref. 20, pàg. 21.
[23] Livingstone,
David, The Zambesi and Its Tributaries,
1865, pàg. 537.
[24] Levy-Bruhl,
Lucien, ref. 20, pàgs. 170-174.
[25] Edward
Sapir, un erudit sense igual en lingüística,
va escriure: «El do de la parla i una llengua
ben estructurada són característiques de cada
grup conegut d'éssers humans. Mai s'ha
descobert cap tribu mancada de llenguatge, i
totes les declaracions en sentit contrari
poden ser rebutjades com a mer folklore. ...
La realitat és que el llenguatge és un mitjà
essencialment perfecte d'expressió i
comunicació entre tots els pobles coneguts».
Article «Language», Encycl. of the Social
Sciences, Macmillan, N.Y., 1933
[26] Singh,
J.A.L. i Robert M. Zingg, Wolf-Children
and Feral Man, Archon Books, 1966, xli
i 379 pàg., Il·lustr., Amb prefacis de R.
Rugglesgate, Arnold Gesell, F. N. Maxfield i
K. Davis.
[27] Langer,
Susanne, Philosophy in a New Key,
Mentor Books, New American Library, N.Y.,
1952, pàg. 87.
[28] Vegeu J.W.
Tomb, «On the Intuitive Capacity of Children
to Understand Spoken Language», Brit.
Jour. Psychiatry,16 (1925): 553-55.
[29] Briffault,
Robert, «Evolution of Human Species», en The
Making of Man, Modern Library, Random
House, N.Y., 1931, pàg. 762.
[30] Bergson,
Henri, Creative Evolution, Mod.
Library, Random House, N.Y., 1944, pàgs. 200,
201.
[31] Kellogg, W.
N. i L. A., The Ape and the Child: A Study
in Environmental Influence on Early
Behaviour, McGraw Hill, N.Y., 1933.
[32] Hayes, K.
J. and C, The Ape in our House, Harper,
N.Y. 1951.
[33] Gardner, R.
A. i B. T., comunicat en un article, «Teaching
Sign Language to a Chimpanzee», Science, 165
(1969),
pàg. 664-672.
[34] Premack,
David, «Language in Chimpanzee?» Science,
172 (1971), pàg. 802-822.
[35] Vegeu
l'article de Doorway, «Is Man an Animal?» al
volum IV.
[36] Sullivan,
Anne M., a Supplement to The Story of My
Life, per Helen Keller, Grosset &
Dunlap, N.Y., 1905, pàg. 315.
[37] Keller,
Helen, The Story of My Life, ref. 36,
pàgs. 23, 24.
[38] Bettelheim,
Bruno, «Schizophrenic Art: A Case Study», Sci
especials., 1952, pàg. 31ss.
[39] Article
«Language», en Encyclopedia of Social
Sciences, Macmillan, N.Y., 1933, pàg.
157.
[40] Cassirer,
Ernst, ref. 12, pàg. 37. Cita a la seva
mestra, Miss Drew (pàg. 35). «Mai no
oblidaré», escriu Miss Drew, «el primer àpat
després d'arribar a l'apreciació de l'alfabet
dels dits. Cada article que tocava havia de
tenir un nom i em vaig veure obligada a cridar
una altra persona que m'ajudés a atendre les
altres nenes mentre ella em mantenia ocupada
lletrejant-li noves paraules» (vegeu Mary
Swift Lamson, Life and Education of Laura
Bridgeman, the Deaf, Dumb and Blind Girl, Houghton
Mifflin Co, Boston, 1881, pàgs. 7 ss.).
[41] Major,
David, First Steps in Mental Growth,
Macmillan, N.Y., 1906.
[42] Lenneberg,
Eric, ref. 6, pàg. 445.
[43] Gènesi 1:3,
5, 6, 8, 9, 10, 14, 20, 22 i 24.
[44] Gènesi
1:26.
[45] Gènesi
2:19.
[46] Langer,
Susanne, ref. 27, pàgs. 87, 88.
[47] Brown,
Roger, Words and Things, Free Press,
Collier-Macmillan, Londres, 1968, pàg. 192.
Títol original: Who Taught Adam to Speak?
Autor: Arthur C. Custance, Ph.D.
Font: Genesis and Early Man, vol. 2 de The Doorway Papers, 1975. - www.custance.org -
Copyright © 1988 Evelyn White. All rights reserved
Copyright © 2005 Santiago Escuain per a la traducció. Es reserven tots els drets.
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
© Copyright 2019, SEDIN - tots els drets reservats.
SEDIN-Servei Evangèlic
Apartat 2002
08200 SABADELL (Barcelona)
ESPANYA
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que es citi la procedència reproduint íntegrament el text anterior i aquesta nota.
Pàgina principal
Índex general català
Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC
Llibres recomanats
orígens
vida
cristiana
bibliografia
general
Coordinadora
Creacionista
Museu de Màquinas
Moleculars
Temes de actualitat
Documents en PDF
(classificats per temes)
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
