L'ORIGEN
ESTUDI DELS NOMS A GÈNESI
10 **********************************
Membre de
l'Afiliació Científica Americana Membre de l'Associació Americana
d'Antropologia Membre del Reial
Institut d'Antropologia Ottawa, 1968 / Rev.
1975
|
 |
Índex
Capítol 1
Capítol 4
Capítol 5
Accés a l'article original - A Study of the Names in Génesis 10 |
l Déu que ha fet el món
I totes les coses que hi ha, ...
Va fer d'una única sang tot el llinatge dels
homes Perquè habitessin sobre tota la faç de
la terra; I va prefixar els temps
predeterminats, I els límits On han d'habitar; A fi que cerquin el Senyor Per si el troben A les palpentes, Encara que no es pas lluny De cadascú de nosaltres. Perquè per Ell vivim I ens movem I som ... Fets 17:24-28
AN GRANS SÓN
les dificultats per dilucidar, en aquesta etapa
tardana de la història humana, els orígens i les
relacions de les diverses races de la humanitat, que
molts estarien prou dubtosos que ni tan sols valgui la
pena intentar-ho en absolut. Fins i tot un examen
superficial d'un volum com Races of Europe, de
Coon[1], revelarà en
l'acte que la barreja racial ja ha avançat fins al
punt que en gairebé qualsevol lloc del món es poden
trobar individus o grups humans representatius de
totes les línies racials o subracials actualment
reconegudes, entremesclats de forma general. Proposar,
davant aquesta evidència, que mitjançant la Taula de
les Nacions a Gènesi es puguin exposar els orígens,
les relacions i les pautes de dispersió d'aquestes
línies racials, sembla a primera vista absurd. Sens dubte, se'ns acusarà d'una
excessiva simplificació. Però en cert sentit això pot
constituir un avantatge en aquest cas, perquè permet
que s'ignorin certs factors que porten a complicacions
i es pot evitar quedar completament aclaparats pels
detalls, el que permet exposar una alternativa
intel·ligible a les actuals teories etnològiques, que
crec que explica millor la distinció tant de les
restes fòssils de l'home prehistòric com també dels
actuals grups racials. Així, hi ha una certa
justificació per presentar l'esbós summament
simplificat que apareix en aquest article. Una segona observació que voldria
ressaltar és que, en aquesta classe d'investigació, el
que constitueix evidència en favor, o prova virtual,
d'una tesi, depèn molt de la inclinació del lector.
Demostrar que la terra és plana exigiria un gran pes
d'evidència! Més encara, la majoria de les persones
pensarien que cap quantitat d'evidència seria
suficient. Però confirmar que la terra és rodona
demanaria ben poca evidència. Així, que un ítem de
prova es consideri com convincent o no depèn sovint no
tant del seu pes intrínsec, sinó de si serveix de
suport a l'opinió comunament acceptada. Crec que qualsevol que accepti les
Escriptures com la pedra de toc de la Veritat, fins i
tot quan les seves clares declaracions semblin
contradites per les troballes raonablement segures de
la investigació secular, no exigirà la mateixa classe
de prova per a que tingui pes. Si els fills de Jàfet
són, com proposarem, la població d'Europa (i de part
del nord de l'Índia, etc.) com s'implica en Gènesi 10,
llavors una lleugera evidència confirmadora tendirà a
decidir la qüestió per als que ja ho creuen , en tant
que cap quantitat d'evidència decidirà la qüestió per
als que simplement no ho acceptin. De manera similar,
per als que estiguin persuadits que la Taula de les
Nacions de Gènesi 10 és veritablement inclusiva,
lògicament les races de color han de quedar incloses,
i en alguna part de l'esmentada taula trobarem els
antecessors dels grups humans designats com negres,
rogencs i grocs. La qüestió és si aquesta mena
d'inclusivitat queda implicada en les paraules del
verset 32: «A partir d'ells, les nacions es
dispersaren per la terra després del diluvi». En la
interpretació de passatges com aquest, tendeix a haver
una divergència entre els que donen gran importància a
les paraules pròpies de les Escriptures i a les seves
implicacions, i els que atribueixen molta menys
importància a les paraules mateixes i que per això no
examinen les implicacions amb molta serietat. Aquests
últims tendeixen a sentir suspicàcies sempre que els
primers permeten que les implicacions juguin un gran
paper en la seva interpretació. La qüestió, plantejada
de forma més àmplia, és: Espera Déu que busquem
implicacions i que les desenvolupem lògicament quan
estan absents les declaracions concretes que han de
ser molt més preferibles i que decidirien la qüestió? Pel que fa a això, hi ha unes paraules
molt pertinents del doctor Blunt en el seu cèlebre
llibre Undesigned Coïncidences in the Old and New
Testament [Coincidències impremeditades en
l'Antic i Nou Testament]. Després d'observar amb tota
raó amb quina rapidesa s'immiscueix la imaginació quan
hi ha implicacions a la vista, i de quina manera tan
ben disposada trenca tots els límits i es torna molt
visionària, ell argumenta no obstant de manera intensa
a favor de l'àmplia i activa investigació de les
implicacions en les Escriptures. Diu ell:[2]
Aquest argument està ben fonamentat,
i, com afegeix en el següent paràgraf, «les proves
d'això mateix són innombrables». Després passa a
il·lustrar el seu argument amb cert detall. Però la
seva il·lustració inicial és particularment idònia,
perquè en tant que és perfectament cert que
evidentment la implicació de les paraules de Moisès
era en aquest cas d'una importància profunda, els
erudits dels temps de nostre Senyor –que per cert no
mancaven de devoció– van adoptar probablement la
mateixa actitud més aviat escèptica dominant en
l'actualitat sobre aquestes qüestions, i probablement
haguessin titllat aquesta idea com absurda si algú a
part del mateix Senyor l'hagués proposat. Ells no
creien en la resurrecció, i per això no haguessin
acceptat una inferència d'aquesta classe en base a les
paraules de Moisès. Així, aquest article tracta de
demostrar: (1) que la distribució geogràfica de
les restes fòssils és de tal naturalesa que queda
explicada de la manera més lògica tractant-los com a
representants marginals d'una àmplia i en part forçada
dispersió de pobles procedents d'una sola població en
creixement establerta en un punt més o menys central a
tots els mateixos, enviant onades successives de
migracions, on cadascuna d'aquestes onades impulsava a
l'anterior cap a la perifèria; (2) que els espècimens més degradats
són aquells representants d'aquest moviment general
que va ser fet fora a les àrees menys hospitalàries,
on van patir una degeneració física com a conseqüència
de les circumstàncies en què es van veure obligats a
viure; (3) que l'extraordinària variabilitat
física de les seves restes resulta de que formaven
part de petits grups humans aïllats i molt
consanguinis; mentre que les semblances culturals que
vinculen fins i tot els més dispersos d'entre ells
indiquen un origen comú de tots; (4) que el que és cert de l'home
fòssil és igualment cert de les societats primitives
extintes i presents; (5) que totes aquestes poblacions
inicialment dispersades procedeixen d'un grup bàsic
–la família camita de Gènesi 10; (6) que van ser posteriorment
desplaçades per indoeuropeus (és a dir, els
jafetites), que no obstant això van heretar o van
adoptar la seva tecnologia, sobre la qual es van
desenvolupar, i així van aconseguir l'avantatge en
cada àrea geogràfica en la qual es van estendre; (7) que al llarg d'aquests
desplaçaments, tant en temps prehistòrics com
històrics, mai no va haver éssers humans que no
pertanyessin a la família de Noè i els seus
descendents; (8) i finalment, que aquesta tesi
queda enfortida per l'evidència de la història, que
demostra que les migracions sempre han exhibit la
tendència a seguir aquestes pautes, que han anat
freqüentment acompanyades d'exemples de degeneració
tant a nivell individual com de tribus senceres, i que
generalment resulta en l'establiment d'una dinàmica
general de relacions culturals paral·leles amb
aquelles que l'arqueologia ha revelat en l'antiguitat.
Pel que fa a Gènesi 10, al meu parer
l'etnologia moderna mostra una tendència més aviat
constant cap a la seva confirmació. Això no obstant,
no veig cap raó per esperar que l'etnologia emprengui
mai avançar fent servir com a base aquesta Taula com a
fonament de treball. Però tinc totes les raons per
creure que quan sapiguem el suficient, veurem que mai
no ha hagut necessitat de avergonyir-nos per
confiar-hi com a guia del passat. Només hem de donar
temps al temps.
 Capítol 1 La Taula de les Nacions: Un
document singular
CERTES persones
les fascinen les genealogies. A qualsevol que hagi
estudiat la història de forma àmplia i profunda,
serveixen per un propòsit similar al dels mapes per
als que han viatjat àmplia i profundament per un país.
L'historiador examina les genealogies com el viatger
examina els seus mapes. Les unes i els altres
proporcionen coneixements de relacions i una espècie
de marc estructural on identificar molt del que ha
capturat la imaginació. Com va observar Kalisch,[3] «La més antiga
historiografia es compon gairebé totalment de
genealogies; amb la major freqüència constitueixen el
mitjà per explicar la relació i el llinatge de tribus
i nacions», amb la inserció, on sigui apropiat, de
breus notes històriques com les que tenen a veure amb
Nimrod i Pèleg a Gènesi 10. També els mapes tenen
aquestes petites «notes». Tot i que les genealogies de la Bíblia
solen ser tractades amb molt menys respecte que les
seccions més estrictament narratives, són tanmateix
dignes d'un acurat estudi, i es veurà que proporcionen
inesperades «claus per a la Sagrada Escriptura». I
Gènesi 10, «la Taula de les Nacions», no n'és una
excepció. Però les opinions han diferit
enormement sobre el seu valor com a document històric.
El seu valor en altres aspectes, per exemple, com a
indicació de com d'intensament conscient que n'era el
seu autor de la veritable germanor de l'home –cosa que
constitueix una circumstància summament excepcional en
la seva pròpia època–, s'admet de forma universal. En
contrast a això, el desacord sobre el seu valor
històric no es limita a escriptors liberals enfrontats
a evangèlics, sinó que es dona de manera igualment
clara entre escriptors dins d'aquests camps oposats.
Per exposar dues opinions representatives d'entre les
files d'acadèmics molt liberals de fa mig segle, podem
citar Driver, que va escriure:[4] Així, és evident que
la Taula de les Nacions no conté cap classificació
científica de les races de la humanitat. I no només
això, sinó que no ofereix cap relat històricament
cert l'origen de les races de la humanitat. I en contrast a això, tenim l'opinió
del molt famós Professor Kautzsch de Halle que va
escriure:[5] L'anomenada Taula de
les Nacions roman, segons tots els resultats de les
exploracions dels monuments, com un document
etnogràfic original de primera categoria i
insubstituïble. Tanmateix, la divergència d'opinió
entre els evangèlics tendeix a manifestar-se no pel
que fa a la historicitat d'aquesta antiga Taula, sinó
més aviat sobre la seva inclusivitat. La qüestió que
se suscita és si hem o no de comprendre que
l'Escriptura vol comunicar-nos que aquesta genealogia
ens proporciona els noms dels progenitors de tota
la població humana del món, incloent els grups racials
negroides i mongoloides; o si ens proporciona només
una declaració resumida de les relacions d'aquelles
nacions que l'escriptor coneixia personalment o per
rumors. Alhora, hi ha poc desacord entre els
evangèlics sobre el fet fonamental que tots els homes,
sense excepció, han de ser seguits en últim terme fins
Adam. En aquest capítol es proposa
considerar la Taula com un tot amb respecte al seu
valor i a la seva importància i singularitat entre els
registres similars de l'antiguitat, i examinar la seva
estructura i la seva data. Això anirà seguit en el segon capítol
per un acurat examen d'una branca de la raça, els
jafetites, amb el propòsit d'exposar fins a quin punt
n'és de raonable aquest registre allà on tenim prou
informació per valorar-lo de manera detallada. La
suposició que es pot fer de forma apropiada en base a
aquest estudi és que la resta de la Taula resultaria
ser igualment autèntica i il·luminadora de la història
etnològica, si tinguéssim disponible la mateixa
quantitat d'informació detallada sobre la identitat
dels noms que apareixen que la que tenim de la família
de Jàfet. En el tercer capítol explorarem
l'evidència procedent de la literatura coetània que de
forma no intencionada dóna suport a les implicacions
de l'Escriptura: és a dir, que com tots els pobles del
món deriven de la família de Noè, allà on trobem grups
humans al món, han d'haver emigrat en últim terme des
del lloc d'on es diu que l'Arca es va posar en terra,
i que aquesta pressuposició s'ha d'aplicar igualment a
l'home històric que a l'prehistòric. En altres
paraules, aquí tenim el Bressol de la Humanitat i aquí
tenim el punt focal de tota la posterior dispersió de
tots aquells que pertanyen a l'espècie Homo sapiens. La nostra conclusió és que aquesta
Taula de les Nacions és un document singular i d'un
incalculable valor que fa una afirmació justificable
d'inclusió de tota la raça humana, i que ens
proporciona indicis de les relacions dels grups humans
més primerencs coneguts, i que ens serien totalment
desconegudes si estiguéssim mancats de Gènesi 10. Valor
intrínsec i concepte subjacent de la Taula Les opinions sobre el valor d'aquesta
Taula varien enormement. El 1906, James Thomas, en el
que ell qualifica d'investigació crítica,[6] es limita a
dir: «És cosa certa que tota la llista no té cap
valor!» El cèlebre S. R. Driver no és tan negatiu en
els seus pronunciaments, però l'efecte final de les
seves paraules és molt similar. En el seu comentari
sobre Gènesi diu:[7] El propòsit d'aquesta Taula és en part
el d'exposar com els hebreus suposaven que les
principals nacions que coneixien es relacionaven entre
si, i en part el d'assignar a Israel, de manera
particular, el seu lloc entre elles ...
Els noms no han de prendre en cap cas com si
fossin els de persones reals ...
El veritable origen de les nacions que
s'enumeren aquí, que pertanyen en molts casos a tipus
racials totalment diferents –semites, aris, hittites,
egipcis– ha de remuntar-se a eres prehistòriques
remotes de les que podem tenir la seguretat que no es
podrien haver preservat ni els més febles records cap
el temps en què es va escriure aquest capítol. Les
nacions i les tribus existien: i posteriorment es van
proposar antecessors imaginaris amb el propòsit
d'exhibir de forma gràfica les relacions que se
suposaven entre elles.
Un exemple exactament paral·lel, encara que no
tan elaborat, és el que ens donen els antics grecs. El
nom general dels grecs era hel·lens, i les seves
principals subdivisions eren els doris, els eolis, els
jonis i els aqueus; i amb això els grecs remuntaven el
seu llinatge fins a un antecessor suposadament epònim
Hel·len, que va tenir tres fills, Doros i Èol, els
suposats antecessors dels doris i dels eolis, i Xutos,
que va tenir dos fills, Ió i Aqueu, dels que es suposa
que van descendir els jonis i els aqueus,
respectivament. Aquest extracte de l'obra de Driver
suscita diverses qüestions. Per començar, a la vista
del respecte constantment creixent que s'està atorgant
a les antigues tradicions, bé podria ser que el
paral·lelisme que aquest erudit autor ha proposat amb
força cinisme, ben lluny de ser un testimoni en contra
de la Taula, podria ser en realitat un testimoni a
favor seu. La contrapart grega pot ser que no sigui en
absolut un invent d'algun historiador antic, sinó una
declaració de fet. Al capdavall, la gent no sol
inventar antecessors. Els noms dels progenitors són de
gran importància per a qualsevol poble que tingui poca
o cap història escrita, perquè aquests noms són els
punts d'amarratge sobre els quals fixen els grans
esdeveniments del seu passat. Driver adopta una suposició addicional
igualment injustificada: que el recopilador d'aquesta
Taula estava escrivint una mena d'història fictícia
amb la intenció deliberada de donar a la seva pròpia
nació, els israelites, una antiguitat igual a la de
les grans nacions al seu voltant. Puix que, com
veurem, la Taula no dóna en absolut cap evidència
d'haver estat escrita amb propòsits propagandístics,
Driver sembla estar llegint del registre més del que
es pot justificar. Es tracta més aviat d'erigir un
home de palla per poder-lo enderrocar amb verbositat
erudita. Una tercera qüestió –i aquesta és de
gran importància– és que Driver suposa que l'única
font d'informació que tenia l'escriptor era la seva
pròpia fèrtil imaginació i les tradicions del seu
temps –ignorant totalment la possibilitat que Déu
hagués tingut cura de manera providencial que tota la
informació necessària per recopilar aquesta Taula
quedés preservada per un o un altre mitjà. Un només ha
de fer el que a fi de comptes és una suposició
raonable per a un cristià, és a dir, que Déu tingués
un propòsit específic per incloure una Taula de
Nacions en aquest punt en la redacció de la Sagrada
Escriptura. I almenys una part d'aquest propòsit queda
ben evident, i s'examinarà més endavant. Però l'opinió de Driver sobre el valor
i la importància d'aquest document no va ser
compartida per escriptors posteriors que van viure el
temps suficient per ser testimonis de l'enorme
expansió del nostre coneixement de la història de
l'Orient Mitjà, en part com a resultat d'estudis
lingüístics , i més recentment encara gràcies a
descobriments d'antropòlegs físics, que estan
recuperant algunes importants línies de migracions en
temps «prehistòrics». Abans de passar a considerar aquestes
troballes, pot ser que valgui la pena observar que el
valor d'un document pot canviar amb el pas del temps,
de manera que no es fa més valuós o menys valuós, sinó
més aviat valuós d'una forma totalment nova. Hi ha un
sentit en què Gènesi 10 reté la seva singular vàlua
com el primer document a proclamar la unitat de
l'Home, així com la Carta Magna va ser el primer
document a proclamar la igualtat de l'Home. Dir, com
va dir Thomas, que aquest document no té valor, revela
una extraordinària estretor de mires, en fer la
suposició que l'únic valor que pot tenir un document
és la seva funció com a font d'informació per a
l'historiador. La veracitat històrica és una classe de
valor, però hi ha a més altres valors. Això no obstant, no es hauria de
suposar ni per un moment, per aquesta declaració, que
estem cedint pel que fa a la historicitat d'aquest
capítol per tal d'establir el seu valor sobre una
altra base. El fet és, tal com tractarem d'exposar,
que sempre que les seves declaracions poden ser
sotmeses a prova de forma suficient, Gènesi 10 resulta
completament exacte –i això sovint allà on, en el
passat, s'havia considerat com a més erroni. Aquest
procés de constant vindicació ha servit per establir
per al mateix una segona classe de valor, és a dir,
que el mateix que qualsevol altra secció de
l'Escriptura que ha estat igualment desafiada i
després vindicada per la investigació, contribueix ara
com a testimoni de la fiabilitat d'aquestes antigues
seccions de Gènesi, sobre la veracitat de les quals
depèn tant de la nostra fe. A més, és molt difícil concebre el
registre de Gènesi, que ressegueix el fil de la
història des d'Adam fins a les èpoques dotades de
documents monumentals, sense alguna mena de Taula per
exposar el que ha passat amb la família de Noè, i com
es va arribar a poblar el resta del món després del
diluvi, a més de l'Orient Mitjà. Així, la Taula passa
a formar una part essencial de l'Escriptura en les
seves seccions més primerenques, no merament per donar
satisfacció a la nostra natural curiositat, sinó per
establir el fet que tots els homes són d'una sola
sang, descendència del primer Adam, i susceptibles de
redempció per la sang d'un Home, el Segon Adam. Així, la Taula serveix a tres
propòsits. Proporciona un capítol essencial en la
documentació primerenca de Gènesi, donant una visió
global del que ha passat en expandir-se la població
pel món. Uneix tota la raça humana en una sola família
sense donar el menor suggeriment que cap branca
particular d'aquesta família tingui preeminència sobre
una altra –un destacat assoliment. Finalment, com a
document purament històric, proporciona indicis de les
relacions entre grups humans que només en l'actualitat
s'estan podent obtenir per altres mitjans, amb el que
s'afegeix el seu testimoni a la fiabilitat del
registre de Gènesi. Sobre el primer d'aquests èxits,
Dillmann va dir:[8]
Amb
el nostre text succeeix el contrari. Aquí es dóna
consideració a molts grups amb els que els israelites
no tenien cap mena de relació específica. . . .
Estem tan familiaritzats amb la idea
de la fraternitat de l'home que la donem per
descomptada com un concepte acceptat per totes les
races en tots els temps a través de la història.
Ocasionalment observem en nosaltres mateixos una certa
vacil·lació respecte a acordar a altres nacions que no
comparteixen els nostres valors culturals la plenitud
de condició humana que sí que atribuïm a membres de la
nostra pròpia societat. Però aquests sentiments se
solen amagar tant com és possible, perquè el apropiat,
en l'actualitat, és donar suport a la heroica
suposició que «tots els homes són iguals». Però hi ha
ocasions en què podem donar curs als nostres
veritables sentiments sobre aquest extrem, com, per
exemple, en cas de guerra. Si l'escriptor del desè
capítol de Gènesi era hebreu, és probable que en el
seu cas els cananeus fossin una subsecció
particularment menyspreada i degradada de la raça
humana, i que la tendència hauria estat la de
posar-los en una situació molt baixa de l'escala.
Tenim una analogia en la posició que els nazis van
atribuir al poble jueu. Per a molts alemanys de l'era
nazi, els jueus no eren realment éssers humans en
absolut. Per això, és alhora el més de ressaltar que
en aquesta Taula de les Nacions dels cananeus reben
una posició en el llinatge de l'home al costat dels
descendents d'Éber, entre els quals es troba el poble
jueu. Per a molts alemanys de l'era nazi, els jueus no
eren realment éssers humans en absolut. Per això, és
alhora el més de ressaltar que en aquesta Taula de les
Nacions dels cananeus reben una posició en el llinatge
de l'home al costat dels descendents d'Éber, entre els
quals es troba el poble jueu. Per a molts alemanys de
l'era nazi, els jueus no eren realment éssers humans
en absolut. Per això, es ben notable i cal ressaltar
que en aquesta Taula de les Nacions els cananeus reben
una posició en el llinatge de l'home juntament amb els
descendents d'Éber, entre els quals es troba el poble
jueu. En el seu comentari, Kalisch observa
que fins i tot la maledicció sobre Canaan sembla haver
quedat oblidada, essent que no apareix ni una sola
insinuació en el registre per recordar-la al lector.
Al contrari, no hi ha cap altra tribu enumerada amb un
major detall que la de Canaan (versets 15-19). Com diu
aquest erudit escriptor: «Res no pertorba l'harmonia
d'aquesta magna genealogia».[9] A la vista de tot això, és més aviat
extraordinari que Driver consideri aquest document com
una peça característica de propaganda jueva. Hi ha una altra qüestió que val la
pena esmentar. Quan una civilització arriba a un
nivell molt elevat de desenvolupament, pot arribar-se
a un més clar reconeixement que tots els homes són
germans de sang. No obstant això, en una comunitat
petita i estretament relacionada que està lluitant per
establir-se, pot haver-hi la tendència a una actitud
molt diferent. Entre els pobles més primitius existeix
l'hàbit de referir-se a si mateixos (en la seva pròpia
llengua, naturalment) com «veritables homes», i de
referir-se a tots els altres mitjançant algun terme
que clarament els nega el dret a la condició humana.
Així, els Naskapi es designen a si mateixos «Neneot»,
que significa «persones de veritat». Els Chukchee
diuen que el seu nom significa «homes reals». Els
hotentots es diuen «Joi-Joi», que significa «homes
homes». Els yamana de la Terra del Foc (un lloc ben
remot) diuen que el seu nom significa «homes per
excel·lència». Els andamans, poble que sembla no tenir
fins i tot dels rudiments d'una llei, es refereixen a
si mateixos com els «Ong», que significa «Homes». Tots
aquests grups humans es reserven aquests termes només
per a si mateixos. És un senyal d'un estat cultural
decadent quan s'adopta aquesta actitud, però, al
revés, quan un poble adopta l'actitud oposada, es
tracta possiblement d'un senyal d'un estat cultural
elevat. Així, quan qualsevol poble arriba a una etapa
de desenvolupament intel·lectual en la qual concep
clarament que tots els homes estan relacionats de tal
manera que els assegura la igualtat com a éssers
humans, llavors assumeix una cultura elevada, tot i
que els mecanismes de la seva civilització puguin
tenir l'aparença d'una etapa baixa de desenvolupament.
A partir d'això hauríem inferir lògicament que
l'escriptor de Gènesi era una persona amb una elevada
cultura. Per descomptat, em sembla que només amb un
elevat concepte de Déu seria possible una tal
concepció de l'home, i per això Gènesi 10 sembla
constituir un testimoni d'un ordre molt elevat de fe
religiosa. En última anàlisi, hom es podria plantejar
si és possible en absolut mantenir un veritable
concepte de la igualtat de l'home sense tenir també un
veritable concepte de la naturalesa de Déu. El primer
deriva directament de l'últim. L'única base per
atribuir a tots els homes un mateix nivell de dignitat
és el fet contundent que totes les ànimes tenen el
mateix valor per a Déu. Per descomptat, no tenen un
valor igual davant la societat. Excepte si el patró fonamental de
referència és el valor que Déu assigna a les persones,
és totalment irreal considerar que tots els homes són
iguals. Considerem el borratxo que es rebolca en el
fang, i que embruta l'aire amb la seva grollera
verborrea, que confon als seus fills, que destrueix la
seva vida familiar, que ofèn els seus amics i pertorba
tot el seu cercle social –com es pot dir que aquest
home té el mateix valor que, per exemple, una columna
de la comunitat, ple de bondat cap al proïsme?
Evidentment, aquí no hi ha cap mena d'igualtat si la
base de la valoració és la de l'home respecte a
l'home, o de l'home respecte al seu àmbit social. Qualsevol societat que valori els seus
membres pel valor que tinguin cap a ella mateixa no
està atribuint cap valor a la persona individual, sinó
només a les seves funcions. Quan aquestes funcions
deixen de servir a un propòsit útil, l'home deixa de
tenir cap valor. Aquesta era la filosofia de Nietzsche
–i la de Hitler. És la filosofia lògica de tot aquell
qui contempla l'home a banda de Déu. És la nostra
moderna filosofia de l'educació, que destaca la
capacitat personal i la tecnologia, i que encoratja
els homes a fer més que no pas a ser. En
contra d'aquesta tendència de l'home natural a
«devaluar-se» alhora que suposa que s'està exaltant a
si mateix, la Bíblia no podia fer res més que establir
en termes clars aquests dos fets complementaris: que
Déu està interessat igualment en tots els homes, i que
tots els homes pertanyen a una família, singularment
relacionada a través d'Adam amb el mateix Déu.
L'argument, exposat d'aquesta manera, és un argument
també a favor de la inclusivitat de la Taula de Gènesi
10. A no ser que sigui inclusiva, llevat que en últim
terme tinguem aquí a la vista a tota la humanitat, i
no només aquelles nacions que resultaven conegudes per
Israel, seria un capítol fora de context. A no ser que
el propòsit sigui el d'incloure tota la raça humana,
el propòsit del capítol queda en entredit, i el
missatge de la Bíblia queda incomplet. En aquest cas
ens quedaria només Fets 17:26, que en aquesta qüestió,
tot i que dóna certesa als nostres cors, no il·lumina
les nostres ments sobre el fet al qual es refereix. Hi ha també un aspecte negatiu en la
qüestió de l'autenticitat d'aquest document històric.
Si aquesta Taula hagués estat elaborada amb propòsits
de propaganda (per establir la posició d'Israel com
d'igual dignitat encara que sense compartir algunes de
les glòries de les nacions al voltant), o si hagués
estat merament obra d'algun primitiu historiador que
hagués creat les seves pròpies dades permetent-se
certes llibertats, llavors és gairebé segur que
s'hagués manipulat de manera que s'exposessin no només
l'elevada posició dels seus propis antecessors, sinó
la molt baixa posició dels seus enemics. Pel que fa a
la primera tendència, només cal llegir llibres moderns
d'història per discernir amb quina facilitat se'ns
poden presentar personatges de molt poc pes de manera
que ens facin enorgullir de la nostra identitat
nacional. En realitat, hi ha ben poca història escrita
que no sigui en part propaganda, encara que l'autor
mateix sovint no en sigui conscient. La quantitat de
«primacies» que pretenen alguns historiadors nacionals
per als seus compatriotes és força sorprenent, i en
general queda clara la nacionalitat a la qual pertany
l'autor mateix. En total contrast al que s'ha dit,
seria difícil demostrar amb certesa la nacionalitat de
l'autor de Gènesi 10. Suposem que era hebreu, però si
s'empra la quantitat d'atenció que presta a qualsevol
llinatge particular que esmenta com a clau de la seva
identitat, pogués haver-se tractat d'un jafetita, d'un
cananeu o fins i tot d'un àrab. Això és digne de
menció i demostra una gran contenció de part de
l'autor, la classe de contenció que suggereix la mà de
Déu sobre ell. Pel que fa a la segona tendència, el
menyspreu dels enemics propis, aquest capítol hagués
estat per descomptat una meravellosa ocasió per posar
al seu lloc els odiats amalequites. Però els
amalequites no són ni tan sols esmentats. Naturalment,
es podria argumentar que els amalequites ni tan sols
existien per a l'època de la redacció d'aquest
capítol, suposició que jo considero com a summament
probable. Si aquest és el cas, es tracta d'un document
molt antic, i no tardà com Driver voldria fer-nos
creure. En tot cas, l'autor hauria pogut tractar de
forma semblant als cananeus. Un aspecte addicional del to d'aquesta
Taula és la modèstia de les seves afirmacions
cronològiques. En tant que els babilonis i els
egipcis, en els «paral·lels» que ens han arribat,
estenen les seves genealogies fins a extrems
absolutament increïbles –ocupant en alguns casos
centenars de milers d'anys-, a Gènesi 10 no apareixen
aquestes pretensions ni per implicació. La impressió
que es té en llegir aquest capítol és que l'expansió
de la població va ser ben ràpida. Per descomptat, tot
resulta molt raonable. Aquesta característica de la
Taula l'exposa succintament de manera molt capaç
Taylor Lewis, que observa:[10]
Com va arribar
aquesta cronologia hebrea a presentar un exemple tal
de modèstia en comparació amb les desorbitades
pretensions d'antiguitat fetes per totes les altres
nacions? Sens dubte, els jueus tenien, com a homes, un
orgull nacional semblant, el que els hauria portat a
exagerar la seva edat sobre la terra, i donar-se
milers i desenes de milers d'anys. A què es deu que
aquesta nació, que posseeix els documents més antics
entre tots els pobles, es la que dóna el còmput més
baix de totes? L'única
resposta és que mentre que altres nacions van ser
abandonades a les seves imaginacions sense fre,
aquesta estranya nació d'Israel va quedar sota una
conducció providencial en aquesta qüestió. Una
contenció divina els va retenir d'aquesta insensatesa.
Una santa reserva, procedent d'una constant
consciència de la guia divina, els va fer sentir que
«nosaltres som d'ahir», mentre que la inspiració que
controlava directament els seus historiadors els va
ensenyar que l'home havia estat sols un breu temps
sobre la terra. Ells
tenien el mateix motiu que els altres per exagerar la
seva cronologia nacional; que no ho hagin fet és una
de les més poderoses evidències de l'autoritat divina
de les seves Escriptures.
En realitat, aquells «paral·lels» que
hi ha en altres literatures de l'antiguitat no només
estan completament faltats de la sobrietat de Gènesi
10, sinó que deuen la seva existència més aviat al
desig de registrar conquestes extraordinàries que no
pas el d'exposar cap filosofia filantròpica. Com bé ho
ha expressat Leupold,[11]
Aquests registres no poden en realitat
considerar-se en absolut com «paral·lels». Com ho va
observar Marcus Dods:[12] «Aquesta
Taula etnogràfica no és només la descripció més antiga
i fiable de les diverses nacions i dels diferents
pobles, sinó que no té cap mena de paral·lel en el seu
intent d'exposar les relacions entre si de totes les
races de la terra». L'estructura i
el propòsit de la Taula L'estructura de les coses està
normalment relacionada amb el propòsit al que tenen la
intenció de servir. Això és d'aplicació en el disseny
en enginyeria, i és d'aplicació a la fisiologia. També
és d'aplicació a la literatura, tant si es tracta de
novel·la, poesia, documents legals o història. És
també d'aplicació a Gènesi 10. Aquest document té més
d'un propòsit, però està construït de manera que tots
els seus propòsits queden servits igualment bé a causa
de la senzillesa del seu concepte. El mètode,
naturalment, és presentar una sèrie de noms, bé
d'individus, bé de tribus senceres, o fins i tot de
llocs, com si fossin «persones» relacionades per
parentiu. Això es fa d'una manera simple i directa,
seguint-se diverses línies per diverses generacions,
amb un comentari aquí i allà per proporcionar
informació addicional. Com a conseqüència de la
forma particular en què s'ha desenvolupat el nostre
sentit de la «precisió» en la cultura d'Occident,
trobem difícil acceptar la idea que si un home va
fundar una ciutat o una tribu, que aquest agregat de
persones pugui amb tot ésser resumit en la persona
del fundador, de manera que se'ls pugui designar amb
la mateixa propietat com la seva descendència. Així,
en el verset 15 s'esmenta inicialment a Sidó com a
primogènit de Canaan, mentre que, per al verset 19,
Sidó és evidentment la ciutat d'aquest nom. De
manera similar, Canaan és esmentat al verset 6 com
fill de Cam i posteriorment, en el verset 16, com el
pare de diverses tribus que, per descomptat, en el
verset 18, són designades com les seves famílies. En
els següents versets el nom fa referència al
territori que va ocupar, i que es defineix
geogràficament. Els occidentals considerem això com
un ús molt lliure del terme «fill», però és la
simplicitat mateixa quan es tracta d'establir els
orígens. Com ho va expressar Dillmann:[13]
Encara que Dillmann no desenvolupa la
implicació de la seva observació pel que fa a la
persistència del caràcter d'un individu en els seus
descendents, de manera que l'observació apareix
gairebé com una observació casual, en la consideració
del propòsit de la genealogia (pel que fa a la seva
estructura) serà bo desenvolupar una mica més aquesta
implicació abans de tornar a un examen més detallat de
l'estructura mateixa. El centre d'interès aquí és que hi ha
un sentit en el qual el caràcter d'un antecessor pot,
per un breu temps, i ocasionalment per molt temps,
influir en els caràcters dels seus descendents. Sir
Francis Galton,[14] entre
d'altres, va ser dels primers a aplicar l'anàlisi
estadístic a dades sociològiques en un intent per
demostrar l'existència del geni hereditari. No està
clar en l'actualitat si tals trets estan relacionats
genèticament o si són resultat de circumstàncies; per
exemple, un famós advocat pot inclinar els seus fills
a seguir en els seus passos i pot dotar-los d'un
avantatge per la seva associació amb ells, per la seva
influència en el món, i per la seva acumulació de
mitjans i d'ajudes tècniques. El mateix pot succeir en
la pràctica de la medicina. Semblantment, les
circumstàncies poden resultar en un perllongat
llinatge de grans actors. És possible que en l'àmbit
de la capacitat artística es doni una major mesura
d'influència genètica. La idea que un «pare» determina en un
grau significatiu el caràcter dels seus descendents
durant diverses generacions es troba en certa classe
de declaracions que apareixen tant en l'Antic com en
el Nou Testament. Jesús es va referir als seus més
implacables enemics com a «fills del diable» o «fills
de Belial», rebutjant emfàticament la pretensió d'ells
de ser «fills d'Abraham». El terme mateix de «fills
d'Israel» va venir a significar alguna cosa més que
ser mers descendents de Jacob. El Senyor es va referir
a Natanael com a un «autèntic israelita», fent
referència al seu caràcter, no al seu llinatge. En
aquest context, és important prevenir-se contra la
suposició que els «fills» d'un antecessor sols
perpetuaran els elements indesitjables del seu
caràcter. Crec que la història demostra que existeix
el que s'anomena un «caràcter nacional»,[15] que apareix
de manera clara al principi en un individu solitari, i
que reapareix en els seus fills i néts amb una
intensitat suficient per a resultar en la formació
d'una pauta de conducta generalitzada que després
tendeix a reforçar-se i a perpetuar en estendre's la
família de tribu a nació. Allà on aparenten existir
diferències en el caràcter nacional, no s'implica amb
això que hi hagi una superioritat intrínseca d'una
classe sobre una altra. Estem argumentant sobre
l'existència de diferències, no de superioritats. En
conjunt, tots ens assemblem molt. Això és
d'importància fonamental. La possibilitat que aquesta idea no
sigui estranya a les Escriptures la va observar el
doctor R. F. Grau, que va comentar, ja fa més de 80
anys:[16]
En l'actualitat és costum dividir la
població del món en tres línies racials: els caucàsics
(essencialment, l'home blanc), els negroides i els
mongoloides. És summament difícil definir de forma
eficaç les característiques distintives de qualsevol
d'aquestes tres línies, encara que pogués semblar
d'una altra manera. Els negroides se suposen negres,
però els aborígens australians no són negroides, tot i
que són igual de negres. El cabell negre llis, els
ulls castanys «inclinats», el plec epicàntic i altres
trets comunament acceptats com característicament
mongoloides, es poden observar amb freqüència en
persones classificades com caucàsiques. Repetim-ho:
tot i que tothom creu que és fàcil distingir entre els
tres grups –i en la majoria dels casos és així–, és
pràcticament impossible escriure una descripció a tota
prova que delimiti la pertinença de quina tribu o
nació dins quin grup. Tanmateix, hi ha una manera en
què es podria fer –especialment si limitem la nostra
perspectiva a un període molt anterior de la història,
quan la barreja racial no hauria anat molt lluny–, i
és la de seguir els representants veritables més
antics de cada tribu fins als seus antecessors
coneguts, i establir per alguna mena d'arbre
genealògic les relacions d'aquests antecessors.
Contemplat en aquesta llum, el mètode de Gènesi 10 és
probablement l'única forma vàlida de procedir. En aquesta Taula ens trobem un cop més
amb tres grups humans, els descendents de Sem, Cam i
Jàfet. Però aquests tres grups no es corresponen amb
l'actual classificació de les races, perquè en aquesta
Taula es fa evident que els negroides i els
mongoloides queden classificats com una família, i que
la trilogia queda reconstituïda en establir els pobles
semites com una classe en si mateixa. De manera que
tenim els jafetites, que per als nostres propòsits
poden ser identificats fàcilment amb els caucàsics,
indoeuropeus o home blanc; els camites, que inclouen
les branques negroide i mongoloide, és a dir, les
anomenades races de color; i els semites, que
comprenen tant el poble hebreu (antic i modern) com
els àrabs i unes poques nacions que van ser poderoses
en el passat, com els assiris i babilonis. Ara bé, és la meva ferma creença que
Déu ha dotat a aquests tres grups –els que des d'ara
designarem normalment com jafetites, camites i
semites– de certes capacitats i aptituds que, quan han
estat exercides de manera apropiada, han aportat una
singular contribució en el desenvolupament històric
total de la humanitat, i que quan han pogut tenir una
expressió plena de cooperació al llarg d'una sola
època, han portat invariablement a l'emergència d'una
avançada civilització. Aquest tema ha estat explorat fins a
cert punt per aquest autor, i va ser la base d'una
tesi acceptada de doctorat.[17] Es presenta
d'una forma esbossada en l'apartat 1 del volum Noah's
Three Sons, «Shem, Ham, and Japheth in
subseqüent World History [Sem, Cam i Jàfet en la
posterior història universal]», i en un aspecte crític
del mateix s'examina amb un cert detall en la Part IV,
«The Technology of Hamitic People [la tecnologia dels
pobles camites]». Expressada de forma succinta, la meva
tesi és el següent: que la humanitat, considerada tant
a nivell d'individus com a nivell d'espècie Homo
sapiens, té una constitució que busca
satisfacció en tres direccions:[18] en l'àmbit
físic, en l'àmbit intel·lectual i en l'àmbit
espiritual. Hi ha persones que viuen gairebé només per
l'àmbit físic; sovint ens referim a ells com «els que
viuen per menjar». Hi ha persones que viuen gairebé
enterament per l'àmbit intel·lectual, i que es perdran
un dinar per comprar un llibre. Hi ha persones per a
les quals les coses de l'esperit són completament
prioritàries. Aquestes persones sovint se separen en
un «retir» permanent, i durant una gran part de la
història del cristianisme han constituït una classe.
La majoria de nosaltres vivim probablement en aquests
tres àmbits amb un èmfasi aproximadament igual,
depenent de les circumstàncies del moment. Una exploració de la història amb
aquest pensament en ment, aplicat a nacions o races i
no a individus, revela que els jafetites han originat
els grans sistemes filosòfics; els pobles semites els
grans sistemes religiosos, veritables o falsos; i, per
sorprenent que pugui semblar per als qui no n'estan
familiaritzats amb l'evidència, els camites han
proporcionat al món la base de gairebé cada avanç
tecnològic. Aquest no és el moment ni el lloc per
intentar demostrar aquesta tesi, perquè ja s'ha emprès
en els dos articles que s'esmenten més amunt. La
magnitud de l'evidència d'això és per descomptat
notable, encara ho és tant més perquè només en anys
recents s'ha arribat a reconèixer fins a cert punt el
deute que té contret l'home blanc amb l'home de color. Quan la inclinació a la filosofia, que
es va originar amb els grecs i aris i que va ser
successivament elaborada per l'home occidental, es va
unir finalment al geni tècnic dels pobles camites a
Àfrica, Àsia i el Nou Món, va sorgir el modern fenomen
de la Ciència, unió que va fructificar prodigiosament.
Però la tendència, quan la unió d'aquests dos factors
és més fructífera, és que aparegui una mena de
civilització deshumanitzada. El veritable i necessari
component espiritual va ser proporcionat inicialment
pels semites, i posteriorment pel seu descendent
espiritual directe, l'església cristiana. Sense aquest
component espiritual la civilització corre perill
d'aniquilar l'home com a individu amb valor propi.
Sense la contribució camita, la contribució jafètica
no portava enlloc –com a Grècia. Sense la contribució
de Jàfet, la contribució de Cam s'estancava en el
mateix moment en què els problemes pràctics immediats
de supervivència quedaven resolts de manera suficient.
Aquesta classe d'estancament pot il·lustrar-se amb la
història d'algunes de les grans nacions de
l'antiguitat, com els egipcis. Aquestes interaccions
s'examinen en altres articles, però el punt important
que s'ha de ressaltar en aquest context és que les
diverses contribucions de les diverses nacions i
tribus no apareixen com contribucions realitzades per
cap «família» a menys que hom tingui la clau
d'aquestes relacions de família, clau que se'ns
proporciona a Gènesi 10. Donada aquesta clau, i
admetent que es tracta d'un registre històric
fidedigne, aquests tres components per a una elevada
civilització –el tecnològic, l'intel·lectual i el
espiritual– es veuen sobtadament sota una nova llum
quan s'arriba a conèixer quin grup humà particular va
aportar la contribució més fonamental en cada àrea.
L'estatge de Jàfet a les tendes de Sem, és a dir,
l'ocupació per part de Jàfet d'una posició que
originalment pertanyia a Sem; el treure un regne a
aquest últim per donar-lo al primer, totes aquestes
frases bíbliques assumeixen un nou sentit. En breu,
Gènesi 10, en dividir tota la raça en tres famílies
d'una manera que no s'ajusta als conceptes moderns
d'agrupaments racials, no queda per això desacreditat,
sinó que resulta fonamentat en un coneixement molt més
clar del marc històric. Al meu entendre, no hi ha
dubte que quan contemplem la història com Déu la
contempla en la seva totalitat i al final dels temps,
descobrirem que aquesta Taula constituïa una clau
fonamental per al seu significat; i, val la pena
insistir-hi, serveix a aquest propòsit pel fet que té
una estructura que no concorda amb els moderns intents
de redefinir les interrelacions dels pobles del món. Ara serà oportú fer algunes reflexions
sobre els aspectes més mecànics de la seva estructura.
En primer lloc, es pot observar que la divisió de la
humanitat en tres famílies bàsiques no es va derivar
de tradicions que mantinguessin les nacions veïnes
d'Israel o dins del seu àmbit, perquè aquestes nacions
no posseïen cap tradició en aquest sentit. Els egipcis
es distingien dels altres pobles sobre la base del
color, i classificaven als asiàtics com grocs, als
libis com a blancs, i als negres com a tals.[19] Però en
aquesta Taula de Nacions els anomenats pobles de color
no es distingeixen entre si (per exemple, els negres
dels grocs), sinó que es classifiquen, si la meva
comprensió del text és correcta, dins d'un sol grup
familiar. I encara que és cert que el nom de Cam, que
significa «fosc», pot tenir referència al color de la
pell –igual que la paraula «Jàfet» pot referir-se a
una persona de pell clara–, aquest principi no es
manté de forma global, perquè almenys alguns dels
descendents de Cam eren de pell clara. Es cosa certa,
segons Dillmann, que en temps antics existien etíops
de pell clara juntament amb els més coneguts etíops de
pell negra.[20] No hi ha cap
indicació de que els hittites fossin negres, i aquest
és probablement el cas dels descendents de Sidó, etc.
En canvi, els cananeus i els sumeris (tots dos
descendents de Cam) es referien a si mateixos com a
homes «de cap negre»[21] –designació
que sembla tenir a veure més probablement amb el color
de la pell que el del pèl, perquè de totes maneres
gairebé tots els pobles d'aquesta regió tenen el
cabell negre, i això deixaria sense sentit una
distinció pel color del cabell.  Fig. 1 . Les
probables rutes de les migracions en poblar-se el món
al principi. En sóc conscient, però, que és costum
en les reconstruccions basades en restes esquelètiques
representar els sumeris com qualsevol cosa menys
negroides. Però això no pot presentar-se en contra de
la nostra teoria, perquè, com ja hem observat pel que
fa als aborígens australians, no tots els pobles de
pell negra tenen trets negroides, i si depenguéssim
només de les restes esquelètiques d'aquests aborígens,
sense representants vivents per il·lustrar-nos, no
tindríem cap forma de saber que eren de pell negra. El
mateix es pot aplicar als sumeris i als cananeus. Hi
ha poc dubte que el poble sumeri i el de la cultura de
la vall de l'Indus estaven emparentats.[22] Les
descripcions del poble de la vall de l'Indus a
l'antiga literatura ària indiquen que eren de tipus
negroide.[23] La famosa
«Nena Ballarina» de la vall de l'Indus és per
descomptat negroide, i és igualment evident que els
gens per a la pell negra segueixen formant un
component majoritari en el fons genètic de l'actual
població de l'Índia. En la seva obra Races of
Europe,[24] Coon té una
secció amb materials descriptius dedicada gairebé
íntegrament als molts tipus racials que han contribuït
a l'actual població europea. En referir-se als gitanos
i als mediterranis de pell olivàcia, inclou dues
fotografies d'un jove amb una aparença clarament
«negroide», i comenta així:
Cosa interessant, una il·lustració
addicional del sud d'Aràbia mostra a un jove que,
segons diu Coon, «excepte pel color clar de la pell no
exposada ... podria passar per un aborigen australià».
L'ús de la paraula «no exposada» em va fer pensar
inevitablement en la reacció de Cam davant el seu pare
nu. Perquè si Cam era totalment fosc, podia haver
pensat que el seu pare també ho era, i la seva
sorpresa en descobrir que no era així podria haver-li
fet oblidar el seu deure filial. En tot cas, està clar
que en aquesta àrea del món, que en el passat havia
estat ocupada pels sumeris, segueix havent-hi en la
població evidències «inexplicables» d'un component de
pell molt fosca. Totes aquestes línies d'evidència
donen suport a la postura que els sumeris poden haver
estat un poble de pell negra. Aquestes tres famílies no es
distribueixen tampoc sobre la base del llenguatge. Un
cop més, és perfectament cert que els fills de Jàfet,
fins al punt que han donat origen als indoeuropeus,
semblen pertànyer a una sola família lingüística. El
mateix es podria dir dels semites. Però quan arribem
als descendents de Cam ens trobem amb dificultats,
perquè sembla que en temps històrics els cananeus,
filisteus i molts cuixites parlaven llengües semites,
mentre que els hittites (també camites, a través
d'Het) poden haver parlat una llengua indoeuropea. El
problema amb l'evidència lingüística en aquest cas és
que realment apareix en una època històrica massa
tardana per ser decisiva. S'ha suggerit que la disposició de la
Taula va ser dictada sobre bases geogràfiques: per
exemple, que els fills de Jàfet es van estendre en una
direcció més o menys cap al nord i l'oest, mentre que
els fills de Cam van tendir cap al sud i l'est, i els
fills de Sem es van mantenir més a prop del centre.
Però això convertiria al document en una mena de
declaració profètica, perquè una dispersió així no va
tenir lloc fins a una època posterior –a no ser,
naturalment, que s'assigni a aquest document una data
tardana, extrem aquest que es considerarà més
endavant. Hi ha evidències que l'escriptor sabia només
que alguns dels descendents de Cam havien entrat a
l'Àfrica, que una gran part dels descendents de Sem
s'havien assentat a Aràbia, i que Jàfet no estava
encara molt cap al nord, encara que s'estava estenent
per les riberes del Mar Negre i la Mediterrània. De
fet, la descripció que es dóna indica un Cuix molt
proper, el que no és el cas quan es troba
posteriorment a Cuix a Etiòpia. Així, tot i que la
Taula reconeix, com així havia de ser, que ja havia
succeït una certa dispersió en la qual els membres de
cada família havien migrat en una direcció més o menys
semblant, aquest coneixement no era la base de la
triple divisió, sinó que més aviat procedia d'ella. En tant que l'escriptor admet que la
seva genealogia empra no merament els noms de
persones, sinó també de llocs i famílies, i que fins i
tot fa de vegades ús del llenguatge com a guia, sembla
bastant clar que l'estructura de la seva Taula depèn
en darrer terme de una veritable comprensió de les
relacions originals dels pares fundadors de cada línia
amb els seus descendents més notables i entre ells. Al
meu parer, la mateixa estructura de la Taula predica
aquesta classe de coneixement dels fets. No es pot
explicar sobre cap altra base la circumstància que
durant segles certes declaracions hagin semblat
clarament contràries a l'evidència, i que només en
fer-se una major llum ha resultat que la Taula ha
demostrat ser perfectament correcta quan ha estat
sotmesa a una prova apropiada. L'ús d'un arbre genealògic que no
demani servilment que només s'incloguin persones
individuals, sinó que permet la inclusió de ciutats
que van fundar, de tribus en què es van desenvolupar,
i de districtes que van ocupar, proporciona un mètode
simple, directe i concís per establir l'Origen de les
Nacions. La Data de la
Taula Arribem, per fi, a la qüestió de la
data d'aquest document. Ja haurà quedat clar que, al
nostre parer, no és en absolut «tardana» en el sentit
en què els Alts Crítics han comprès el terme. Si va
ser redactada molts segles després dels esdeveniments
que es descriuen, ha evitat anacronismes i certs
errors, el que faria d'ella una peça mestra de la
falsificació. El suposat falsificador ha evitat tan
acuradament aquesta classe d'errors que sembla molt
més simple i raonable suposar que l'autor va ser
coetani dels esdeveniments terminals que descriu en el
capítol. Entre les línies de prova que recolzen
amb força una data primerenca per a aquest document,
les següents tenen gran pes: (1) el feble
desenvolupament dels pobles jafètics, (2) la posició
de Cuix al capdavant de la família camita, (3) la
menció de Sidó però no de Tir, (4) la referència a
Sodoma i a Gomorra com encara existents, (5) la gran
quantitat d'espai atorgat als joctanites, (6) la
interrupció de la línia hebrea en Pèleg, i (7)
l'absència de qualsevol referència per nom a
Jerusalem. Considerem aquests punts per ordre. (1) El feble desenvolupament dels
pobles jafètics. Els descendents de Jàfet van
ser grans colonitzadors i exploradors que es van
estendre al voltant de la Mediterrània i pel nord a
Europa, i cap a l'est, a Pèrsia i la vall de l'Indus
en una data bastant primerenca. Però aquesta Taula els
contempla assentant-se només a Àsia Menor i al llarg
de la línia costanera immediata de la Mediterrània. A més, es fa esment de Javan, a qui
indubtablement s'han de remuntar els jonis, però no
trobem cap menció d'aqueus ni de doris associats amb
ell, ni de frigis amb Aixquenaz. Tanmateix, només
caldria avançar el marc temporal uns pocs segles per
fer inconcebibles aquestes omissions. Per exemple,
segons Sir William Ramsay,[25] Homer, que va
escriure al voltant del 820 a.C. o fins i tot abans
(Sayce manté la data de 1000 a.C.), va desenvolupar un
amuntegament de coses velles i noves quan va presentar
a Ascani com a aliat de Príam i Troia i com enemic
dels aqueus. O bé l'autor de Gènesi 10 desconeixia els
esdeveniments posteriors perquè va viure abans d'ells,
o bé va tenir una cura extraordinària per evitar la
més lleugera indicació d'anacronisme. Per exemple,
implica que Javan, fill de Jàfet, va habitar a Àsia
Menor i a les terres costaneres de Grècia en temps
molt primerencs. Però no existeix, em sembla a mi, cap
traça d'aquests antics jonis durant els temps
«històrics» de Grècia i Israel, sinó només la
supervivència del nom en un dels estats grecs. (2) La posició de Cuix al
capdavant de la família camítica. Ha estat costum
assignar aquesta Taula a una data tan tardana com el
segle sisè a.C. Però cap escriptor d'aquesta època
s'hauria referit a cap part de Babilònia com a terra
de Cuix, perquè per a aquest llavors Cuix s'emprava
exclusivament per a una regió ben diferent, és a
dir, Etiòpia. Si l'escriptor hagués estat intentant
fer passar una peça d'història-ficció, per
descomptat hauria afegit en parèntesi que no
s'estava referint a Etiòpia en el seu context
coetani. Pel que es veu, no va preveure ni la més
lleugera confusió en la ment del lector, ja que el
Cuix etiòpic no existia llavors. (3) La menció de Sidó, però no de
Tir. L'omissió de Tir entre els estats de
Palestina és molt significativa, perquè es presta
atenció a esmentar altres comunitats semblants, com
Gerar i Gaza entre d'altres. Tir va tenir una història més aviat
impressionant. Fundada als voltants del segle XIII
a.C., cap el segle X era un gran empori comercial sota
Hiram. Al segle VIII a.C. va caure sota el poder
d'Assíria, va ser assetjada pels babilonis al segle
sisè, i finalment va caure sota els perses en el 588
a.C. En el 332 a.C. va ser una altra vegada totalment
sotmesa per Alexandre en una campanya clàssica que
forma part del tema d'un altre article de la sèrie
Doorway.[26] En altres paraules, a partir del segle
XIII, aquesta ciutat-estat va fer un gran impacte en
el món, mentre que Sidó va tenir una importància
relativament menor. La veritat és que els profetes que
van ser en qualsevol sentit coetanis amb Tir van
dedicar molt de temps a denunciar-la (cp. Ezequiel 27,
per exemple). Les dues ciutats, Tir i Sidó,
s'esmentaven constantment juntes, i en aquest ordre –i
Arvad (que també és esmentada a la Taula) va quedar
eclipsada fins a la insignificança davant l'esplendor
de Tir. L'omissió de Tir en aquesta primerenca
etnografia hebrea implica de manera clara que no havia
ascendit encara a cap posició destacada –si és que
existia en absolut. Això indica de cert que almenys
aquesta secció de la Taula va ser redactada abans que
Hiram la portés al cim al segle X a.C. (4) La referència a Sodoma i a
Gomorra com encara existents. A la vista de
l'espectacular destrucció d'aquestes dues ciutats de
la plana del Jordà, és inconcebible que un escriptor
posterior les esmentés com a existents en aquell temps
i que no fes cap intent per informar el lector del que
les havia passat amb posterioritat. És, per
descomptat, més fàcil creure que estava escrivint
abans de la seva total desaparició, esdeveniment
aquest que antedata amb molt a Hiram de Tir, i que
s'ha d'assignar probablement a algun moment al voltant
del segle XVII a.C. (5) El gran espai que es dedica
als joctanites. Si algú anés a recollir llibres
antics d'història sobre la colonització d'Amèrica del
Nord per l'Home Blanc i sobre les seves constants
relacions en comerç i en guerra amb les tribus índies
americanes, hom trobaria contínuament noms tribals com
els ojibwes, fures, seneques, crees, mohawks i
cherokees. Però els lectors actuals només
reconeixerien uns pocs d'aquests noms. Hom sospita que
els joctanites van ser de forma anàloga un grup humà
alhora nombrós i important en l'antiga història de
l'Orient Mitjà, particularment en la història
d'Aràbia. Però al cap d'uns pocs segles, com a molt,
alguna circumstància havia o bé reduït a molts d'ells
a una posició tribal insignificant, o els havia unit
de manera que les seves existències tribals
individuals havien quedat diluïdes. Si un escriptor
jueu del segle VI a.C. hagués reunit una llista de
noms com aquesta (fins i tot si els hagués pogut
recobrar amb alguna certesa), és probable que les
seves paraules haguessin exercit ben poc impacte per
als seus lectors, per als que no haguessin significat
molt. En canvi, en un temps molt més antic, hagués
estat anàloga als escrits més antics de Amèrica, dels
jesuïtes, per exemple, o de Catlin. Es fa evident que
té una base històrica genuïna pels noms dels
districtes o de les ciutats d'Aràbia que semblen ser
clarament records d'assentaments molt més anteriors.
Quan un contrasta el detall d'aquesta secció (versets
6-20) amb l'escassa informació que es dóna sobre la
línia de Sem a través de Pèleg, és difícil argumentar
de manera convincent que la Taula fos una peça de
propaganda jueva per afavorir els seus propis
antecedents. (6) La interrupció de la línia
hebrea a Pèleg. A la vista de la gran
importància assignada a la persona d'Abraham com a
pare de poble jueu, és certament extraordinari que un
escriptor que pretengui presentar un relat de l'origen
de les nacions, un escriptor, recordem, que se suposa
que és jueu, hagi descuidat totalment indicar on es va
originar Abraham. Considerant que Abraham, sigui com
sigui que es consideri, ha d'haver estat una figura
d'una certa importància, sent ben conegut abans de la
destrucció de Sodoma i de Gomorra, l'única conclusió
que es pot extreure d'això és que l'escriptor no
coneixia la seva existència pel fet que encara no
vivia, o al fet que encara no havia aconseguit una
posició destacada. Aquesta impressió queda més reforçada
en considerar que tot i que Palestina es tracta amb un
cert detall, amb les ciutats i els territoris
clarament delineats, hi ha una total absència de
menció dels hebreus. Si l'objecte de la Taula era
proporcionar al poble jueu una prova d'una antiguitat
tan impressionant com la de les nacions més destacades
al seu voltant com els egipcis (Misraïm, verset 6), i
Assíria (Assur, verset 22), no hagués aparegut algun
esment de les glòries de la seva pròpia nació sota
Salomó? (7) I això ens porta a una observació
final, és a dir, la referència als jebuseus sense cap
esment de la ciutat sota el nom més familiar de
Jerusalem. Aquesta Taula s'ocupa dels noms dels
individus, de les ciutats que van fundar, de les
tribus a les que van donar origen i dels territoris en
què es van assentar. D'aquestes categories, els noms
de ciutats formen una part molt destacada. Però, en
tant que es fa esment dels jebuseus, la seva capital
no es designa de manera específica, i la circumstància
que va envoltar el seu canvi de nom per esdevenir
Jerusalem no rep cap menció. Això seria anàleg a una
història de l'antiga Anglaterra en la qual l'autor,
alhora que esmenta molts assentaments importants, no
faci esment de Londres ni de Winchester. Un
historiador canadenc que hagués viscut abans de la
formació del Canadà Superior, si fes alguna referència
a un assentament a la desembocadura del riu Humber a
Ontario, però sense cap esment del «Fangós York»,
seria considerat com molt antic per a l'estàndard
canadenc. Si hagués esmentat de passada que a la gent
d'aquest assentament se la coneixia com els «fangosos
de York», hi hauria raó per situar-lo en una data del
voltant de 1800. No obstant això, si no fes cap menció
parentètica que la ciutat de York va ser designada
posteriorment amb el nom de Toronto, hom podria encara
suposar que desconeixia això i que havia mort abans
que es realitzés el canvi de nom. Aquest seria
particularment el cas si alhora hagués fet referència
meticulosa a altres poblacions i ciutats importants en
la primerenca història del Canadà. Em sembla que l'absència total de
qualsevol referència directa aquí a una ciutat
coneguda específicament com Jebús, i fins i tot de
forma més important a la mateixa ciutat com Jerusalem,
constitueix una clara indicació que l'escriptor va
viure només el temps suficient per completar un
registre de esdeveniments exactament com apareixen en
aquesta antiga Taula. Com a molt tard, si els
anteriors arguments tenen algun pes, no hi pot haver
viscut fins molt més enllà del segle XX o XIX a.C. Passem al següent capítol a estudiar
certes seccions representatives d'aquesta Taula
etnogràfica per tal d'exposar fins a quin punt pot
servir-nos com a guia de la història antiga, ja que
proporciona informació i vincles vitals que no tenim
disponibles de cap altra manera en el nostre actual
estat de coneixements.
A GRAN majoria
dels que llegeixin aquest capítol formaran part de la
família indoeuropea de nacions, dels qui es pot
demostrar que el «pare» va ser Jàfet.[27] Per això, és
la nostra intenció passar més temps seguint els
descendents de Jàfet que els de Cam o Sem, en part
perquè, com a resultat dels treballs d'altres en el
passat, tenim una informació considerablement major
sobre aquesta línia en particular, i en part perquè el
que es pot dir sobre els camites i semites no és només
menys en quantitat, sinó que té potser menys interès
intrínsec per a la majoria de nosaltres. No obstant
això, hi ha certes seccions de la línia camítica que
estudiarem de manera una mica més atenta perquè
aporten llum sobre la qüestió de si aquesta Taula de
Nacions és veritablement inclusiva o merament
selectiva, de si abasta a tota la humanitat o només a
una porció representativa. Jàfet: Per començar, és cosa ben sabuda que
el nom de Jàfet ha quedat preservat en les dues
branques de la família ària, que es va escindir en
època molt primerenca en dues divisions principals i
que es va assentar a Europa i a l'Índia. Els grecs,
per exemple, es remunten ells mateixos a Japetos,
nom que és indubtablement el mateix, i que, cosa
significativa, en grec no vol dir res.[28] En canvi, sí
que té significat en hebreu. En l'obra Els núvols,
d'Aristòfanes,[29] es fa
referència a Iapetos (Jàpet) com un dels Titans i pare
d'Atles. Els grecs el consideraven no merament com el
antecessor d'ells mateixos, sinó com el pare de la
raça humana. Segons la tradició d'ells, Urà i Gea
(això és, el cel i la terra) van tenir sis fills i sis
filles, però d'aquesta família només un d'ells,
anomenat Iapetos, va tenir descendència
humana. Es va casar amb Clímene, filla d'Oceà, que li
va donar un fill anomenat Prometeu i tres altres
fills. Prometeu va engendrar Deucalió, que és
efectivament el Noè dels grecs, i Deucalió va
engendrar Hel·len, considerat el pare dels hel·lens o
grecs. Si passem una mica més endavant, veurem que
Hel·len mateix va tenir un nét anomenat Ió, i en la
poesia d'Homer els grecs es designen de forma comuna
com jonis. Alhora, la branca índia d'aquesta
família ària també es remuntava al mateix nom. En el
relat indi del diluvi[30] es coneix Noè
com Satyaurata; aquest va tenir tres fills, el
més gran dels quals es deia Jyapeti. Els altres dos es
deien Sharma i C'harma (¿Sem i Cam?). Al primer li va
assignar totes les regions al nord de l'Himàlaia, i a
Sharma li va donar el país del sud. Però a C'harma el
va maleir, perquè quan en una ocasió en què el vell
monarca va quedar accidentalment embriagat amb un
licor fort fet d'arròs fermentat, C'harma s'havia
rigut d'ell. Havent arribat a aquest punt, podem
fer dues breus observacions. La primera és que els
grecs recordaven a tres germans, perquè Homer posa
aquestes paraules en boca de Posidó:[31]
El segon és que, en el primitiu idioma
ari, el títol Djapatischta[32] significa
«cap de la raça», títol aquest que s'assembla
sospitosament a una corrupció de la forma original del
nom «Jàfet». A part d'aquestes poques notícies, és poc
el que sabem de Jàfet, excepte que en hebreu el seu
nom significa probablement «ros». Però dels seus fills sabem molt més.
Apareix una llista d'ells a Gènesi 10 com a Gómer,
Magog, Madai, Javan, Tubal, Mèixec i Tires. Gómer Considerat des d'una perspectiva
etnològica, sembla que Gómer va ser amb molt el més
important dels fills. A jutjar per historiadors antics
com Heròdot, Estrabó i Plutarc, la família de Gómer es
va establir al principi al nord del Mar Negre, donant
el seu nom a una forma lleugerament modificada al
districte conegut com Cimmèria, després abreujat a
Crimea[33] (els àrabs, per una
transposició de lletres, li han donat el nom de Krim).
Aquest grup humà sembla haver-se multiplicat
ràpidament cap a l'oest, però una porció considerable
d'aquesta antiga família va ser expulsada pels escitas
i es va refugiar a Àsia Menor durant el segle setè
a.C. La seva història subsegüent és coneguda fins a
cert detall gràcies als registres assiris, on
apareixen com els Kimirraa, nom amb el qual ja eren
coneguts en temps d'Homer. Juntament amb els Minni, els medes, el
poble de Sefarad i altres poblacions, els territoris
dels quals havien ja estat conquistats, van atacar la
frontera septentrional de l'Imperi Assiri. Però el 677
a.C., el seu cabdill, Teupsa, va ser derrotat per
Assarhaddon, i alguns van ser llançats cap a l'est, on
van envair el vell Regne dels Ellipi i, segons alguns,
van edificar Ecbàtana. Altres van tornar a dirigir-se
cap a l'oest, entrant de nou a Àsia Menor, on van
saquejar Sinope i Antandros (que van posseir durant
uns cent anys), i finalment van envair Lídia. El rei
de Lídia, el famós Giges (687-653),[34] va enviar a
demanar ajuda a Nínive, però va morir en batalla abans
que arribés cap ajuda, i la seva capital, Sardes
(també Sardis), va ser presa per l'exèrcit invasor. El
successor de Giges, Ardis, va poder exterminar o fer
fora la majoria d'ells del país. Sembla quedar una
reminiscència del seu breu domini sobre la regió pel
fet que els armenis designaven Capadòcia com Gamir,[35] tot i que no
és segur de si amb aquest nom designaven la terra o
merament els habitants. Eusebi, referint-se a Gómer,
diu, «d'on procedeixen els capadocis».[36] Alguns de la tribu de Gómer van o bé
romandre al país, o bé van tornar subsegüentment, i
uns altres van seguir a l'oest fins tan lluny com
França i Espanya –i posteriorment fins a les Illes
Britàniques, com veurem. Segons Josefus,[37] la branca que
va tornar a Àsia Menor va arribar a ser coneguda com
els gàlates. Es pot observar que encara que la
forma «Galàcia» sembla estar molt allunyada de
«Gómer», és possible però derivar-la de la forma més
antiga del nom. La consonant mitjana de paraula, Gómer
pot ser fàcilment substituïda per una W o una U, de
manera que G-M-R pot transformar-se en G-W-R o G-U-R.
És possible que l'antic lloc conegut com Tepe Gaura
sigui una reminiscència d'una d'aquestes formes.
Després pot d'haver-se donat un canvi addicional amb
la substitució de la L en lloc de la R terminal.
Aquesta substitució és molt comuna i pot observar-se,
per exemple, allà on el castrum en llatí
passa a ser «castell» en català. Així, tenim la
següent sèrie: La transformació de G-M-R a G-O-R que
després esdevé G-O-L. Aquesta última forma s'observa
com la més familiar Gaul (Gàl·lia), on, com es
recordarà, es van establir alguns dels descendents de
Gómer. I la relació entre els gals, els gàlates i els
celtes està ben establerta històricament. Per
descomptat, segons Haydn,[38] els gals eren
designats Galati o celtae pels romans. A més, els
historiadors romans asseveren que aquest poble
procedia originalment d'Àsia Menor i que es va
escampar per tota Europa –a Espanya (Galícia), a
França (Gàl·lia) i a la Gran Bretanya (els celtes). Tenim a continuació que molts
gomerites eren els agitats «bàrbars» contra els que
van haver de defensar-se els assiris, i que després es
van oferir com a mercenaris que, després de rebre la
seva paga, es van instal·lar com a pagesos a la zona
d'Àsia Menor coneguda com Galàcia. En el seu comentari a l'Epístola de
Pau als Gàlates, el degà Farrar observa el següent:[39]
Cada
tret del seu caràcter, cada fenomen establert del seu
llenguatge, cada fet contrastat de la seva història,
demostra més enllà de tot dubte que els gàlates o gals
eren celtes; i amb tota probabilitat les designacions
de gàlates i celtes siguin etimològicament idèntiques.
Kalisch els identifica amb els
Chomari, una nació a Bactriana prop del riu Oxus,
esmentada per Ptolomeu.[40] Que aquest grup humà sigui conegut no
merament com celtes, sinó com celtes címbrics, és una
esplèndida il·lustració de com pot arribar a persistir
un nom antic, perquè el terme «címbric» (sense el seu
acabament patronímic, C-M-R), no és res més que la
forma més antiga «Gómer» molt lleugerament modificada.
Aquesta forma modificada segueix amb nosaltres al
districte d'Anglaterra conegut com Cumberland. Un cop
més tenim una lleugera variació del nom original per
la introducció de la consonant B , de manera
que la terra de Gómer, «Gómer-land», esdevé Cumber-land.
Per a qui no estigui familiaritzat amb canvis
etimològics, la introducció de la B pot
semblar estranya, però no és en absolut insòlita, i es
pot trobar, per exemple, en el pas de la forma llatina
numerus al català «nombre», o «number» en
anglès. Sembla que els descendents de Gómer
eren un grup humà inquiet, generalment en moviment i
summament bel·licosos. Allà on s'establien, tendien a
constituir una mena d'aristocràcia militar, i quan
emprenien la marxa, difícilment se'ls podia aturar. El
390 a.C. van ser aquests els nòmades que van aparèixer
a les rodalies de Roma i que van saquejar la ciutat.
Mentrestant, a Itàlia van ser designats com els umbres,
nom en el qual de nou discernim la forma original
«Gómer», encara que aquí la gutural inicial va ser
possiblement substituïda per una H aspirada, i
després abandonada del tot, mentre que la B es
va inserir exactament de la mateixa manera que hem
observat en la paraula «Cumberland». Però el registre no està encara
complet, perquè Irlanda va ser coneguda en
l'antiguitat com Ivernia, i el Mar d'Irlanda com
l'Hibernicus. Ivernia ha perdut la gutural inicial i
la M ha
esdevingut V; Hibernicus
sustitueix la gutural amb una H, i la M
amb una B. Aquests
són canvis comunament observats dins la família de
llengües indoeuropees. Per exemple, la simple forma
«Paul» apareix en castellà com Pablo. També
en la versió grega Septuaginta de Gènesi 10:28 el Ebal
hebreu apareix com Eual. I Nicolaus apareix
en el llibre hebreu de pregàries (Aboda Zara)
com Nicholabus. Així, els fills de Gómer i els seus
descendents van entrar profundament a Europa, on,
malgrat la seva separació tant en el temps com en
l'espai, el nom del seu antic antecessor va quedar
preservat entre ells. Per descomptat, és fins i tot
possible que el mateix nom de Germania (Alemanya) ens
preservi el nom de Gómer en una forma lleugerament
canviada, encara que l'asseveració feta per certs
historiadors alemanys que els teutons representin la
línia gomèrica pura (asseveració que segons ells
explica la naturalesa guerrera del poble alemany) és
molt improbable, i és contradita per pràcticament tots
els etnòlegs moderns. Només per completar el registre, es
pot observar addicionalment que els gal·lesos es
designen a si mateixos com Cymri, i que a Dinamarca hi
ha un port que originalment es deia Cimbrishavn, i que
per a nosaltres seria el Port de Cimbri. Jutlàndia era
també coneguda com Chersonesus címbrica. Sembla que
amb prou penes si es troba alguna part d'Europa que no
fos, en un o altre temps, ocupada pels descendents de
Gómer, i algunes regions –de manera destacada França i
les Illes Britàniques– van ser en el passat habitades
per un poble homogeni que parlava una llengua semblant
al modern càmbric. Aixquenaz Són nombroses i diverses les
identificacions del grup humà que va descendir de
Aixquenaz, fill de Gómer. Per exemple, Sayce[41] se
sentia inclinat a creure que pel fet que aquest nom es
troba en conjunció amb Ararat i Minni (Jeremies
51:27), s'haurien d'identificar amb els Asgussa dels
monuments assiris. Maspero mantenia que s'havien
d'identificar amb els antics escites.[42] Gairebé
sense excepció, els comentaristes concorden que s'han
de situar al nord del Creixent Fèrtil que envolta
Palestina i Mesopotàmia. Observen ells que segueixen
existint reminiscències del nom Aixquenaz en el Llac
Ascani i en un grup humà del veïnatge que es coneixia
com els Ascani.[43] Aquest grup humà estava establert
a la província de Frígia i sembla que els esmenta
Homer a la Ilíada (Llibre II, 2, 863 i 13, 793). Peake
esmenta dos llacs i un riu al districte que porten
l'antic nom en formes modificades, i s'observa que
Asken segueix apareixent en l'actualitat com a nom
propi armeni.[44] Un d'aquests dos llacs a la regió
oriental de Bitínia prop de Nicea apareix esmentat per
Estrabó (vegeu 7, 389), i se'l coneix actualment com
el Llac Iznik –una forma degenerada de Aixquenaz, on
ha tingut lloc una inversió. A Bitínia, a les costes
del Mar de Màrmara, hi va haver un Llac Ascani; al
sud-oest de Frígia hi ha un altre llac amb un nom
semblant; i a meitat de camí entre ells es trobava
Tròada, en la família reial de la qual trobem, en
temps de la Guerra de Troia, a un príncep anomenat
Ascenius. És possible que en ells també trobem
reflectits el nom de Aixquenaz. En anar-se desplaçant cap al nord, els
descendents de Aixquenaz es van trobar amb els
descendents de Tiràs (els tracis, segons els
identifica Josefus) que ja ocupaven les planes de
Tràcia, amb una mena de cos de rereguarda a Bitínia,
si hem de jutjar per les al·lusions a Heròdot i
Estrabó. Aquesta circumstància va contribuir
probablement al fet que emprenguessin un camí més
septentrional cap a la regió centre-occidental de
Rússia, en lloc de seguir a Gómer cap a l'oest i dins
d'Europa, arribant al seu temps al que ara és
Alemanya. Els comentaristes jueus solen associar a
Aixquenaz amb els alemanys, probablement de forma
justificada.[45] En
multiplicar-se allà, van passar al nord a Ascània,
que, juntament amb les illes de Dinamarca, va passar a
ser coneguda pels escriptors llatins posteriors com
les «Illes de Scàndia» –o Escandinàvia.[46] La
introducció d'una D epentètica va entrar a la
forma d'Ascània d'una manera molt semblant a la que el
terme llatí tenere es transforma al francès
com tendre. És curiós com alguna forma del nom Aixquenaz
s'ha preservat en aquesta àrea al llarg de la
història. Els habitants de l'antic estat de Dessau han
reivindicat al llarg de la història la seva
descendència de Aixquenaz, i un dels seus governants
al segle XII, que durant un temps va posseir els
estats saxons d'Enric el Lleó (fundador de la Casa de
Brunswick), va afegir al seu nom de pila Bernat el
d'Ascani, declarant que els seus antecessors havien
vingut del Llac Ascani a Bitínia. Mentre, lluny d'allà, a les fronteres
septentrionals de Mèdia, una rereguarda de la mateixa
família es va mantenir al darrere. Aquests pobles eren
aliats dels seus veïns, els medes, i van causar molts
problemes a Assarhaddon d'Assíria. En l'època clàssica
van habitar prop de Rhaga, que segons Josefus[47] era una
ciutat d'una certa magnitud, a prop del centre de la
costa meridional del Mar Caspi. En aquell punt arrenca
una cadena de muntanyes que es dirigeix cap l'est al
llarg de la costa i més enllà de la mateixa, i que
forma un límit natural del territori dels bactrians i
dels Sakes. Aquesta serralada l'esmenta Ammià
Marcel·lí (bibliotecari i historiador de l'emperador
Julià, que va escriure al voltant del 350 d.C.) amb el
nom de els Monts Ascanimians.[48] Aquestes
tribus bàrbares, a les quals Estrabó designa com els
Sakes,[49] van
aconseguir ocupar la Bactriana a un costat del Caspi,
i van ocupar els millors districtes d'Armènia a
l'altre. Aquests territoris ocupats «van rebre d'ells
el nom de Sakasene», segons ens explica Estrabó. Així, tenim coneixement d'una cadena
de muntanyes anomenada en temps clàssics els
Ascanimians, al voltant dels quals vivien descendents
de Aixquenaz. Al començament de l'era cristiana, una
mica al nord d'ells, i separats del veí regne
d'Armènia i just al sud de les Monts Caucàsics, hi
havia un país anomenat Sakasene. És gairebé segur que
aquest poble, els sakasenoi, eren també descendents de
Aixquenaz. I sembla que algun temps després de l'inici
de l'era cristiana, una onada d'aquesta família de
Aixquenaz, que es deien sakasenoi, o de forma més
breu, Sachsen, van emprendre camí al nord a través de
les Portes del Caspi a la Escítia europea, i d'allí
van passar endavant amb l'onada dels seus parents
germànics, els gots, cap el nord d'Europa, on el país
que ells van ocupar va rebre el simple títol de
«Sachsen». Quan Tàcit, escrivint als voltants del
100 d.C., dóna una llista dels pobles germànics en el
seu propi temps (encara que incloïa en el seu relat
Dinamarca i Suècia, on, diu ell, habitaven els cymbri,
i també va incloure-hi als angli), no va fer
esment en absolut dels sachsen o, com
nosaltres els coneixem més familiarment, saxons.
Aquest grup humà apareix en la història per primer cop
després de la designació de Caransio, als voltants del
280 d.C., per vigilar les costes orientals de la Gran
Bretanya contra els pirates, quan va rebre el títol de
«Comte de la Costa Sajona».[50] Així, podem acceptar que Aixquenaz,
nét de Jàfet, va donar origen a un gran component dels
primers pobladors d'Alemanya i Escandinàvia, i que en
el seu camí va deixar molts memorials del nom
ancestral, a més de proporcionar-nos una tribu que va
jugar un destacat paper en la història d'Anglaterra. Rifat Sembla que s'ha descobert poc que es
pogués relacionar amb el nom d'aquest fill de Gómer.
S'han fet diverses propostes per a alguns districtes a
l'Àsia Menor. El doctor J. Pye Smith[51] suggereix,
per exemple, Rifou a l'est del Mar Negre i els Monts
Ripeus o Rifeus esmentats en les antigues geografies
per Estrabó, Virgili, Plini i altres. C. R. Conder[52] esmenta un
poble que habitava a l'est de la mar Negra anomenat
els Rhibii. També suggereix als rifeus que
posteriorment van ser coneguts com els raflagonians,
que Josefus identifica com a descendents de Rifat. En
l'obra Popular and Critical Biblical Encyclopedia,
el primer mapa al final del volum 3 mostra el món
antic i la suposada posició dels descendents de Noè.
No hi ha una altra autoritat darrere d'aquest mapa que
certes suposicions basades en un examen intel·ligent
de l'evidència bíblica, però es pot observar que el
centre d'Europa està ocupat per Rifat. La conjunció de
la paraula «Europa» amb el nom «Rifat» va suscitar la
qüestió de si pogués haver alguna relació entre ambdós
termes. El nom Europa es deriva generalment de la
llegenda d'Europa, però ja que els diccionaris de
mitologia clàssica reconeixen que l'etimologia de
Europus és incerta, queda en peu la possibilitat que,
si ens remuntéssim prou en el passat, podríem
descobrir que el nom era originalment Rifat. S'ha
presentat un altre suggeriment, que el nom reapareix
en la designació «Carpats». Togarmà El poble designat com Togarmà, un
altre fill de Gómer, s'esmenta dues vegades en
Ezequiel. Llegim per primera vegada sobre aquest poble
present a les fires de Tir, on comerciava amb cavalls
i muls (Ezequiel 27:14), i més endavant en la campanya
amb Gómer a la terra d'Israel (Ezequiel 38:6). Cap
d'aquests dos passatges no ajuda gaire en la
identificació de la seva terra, però tots dos
concorden amb la hipòtesi que el poble esmentat són
els antics habitants d'Armènia. I això té algun suport
procedent de la tradició nacional i de la teoria
basada en l'etimologia. Les tradicions armènies
consideren com el seu propi antecessor un home
anomenat Hiak, que, diuen ells, era «fill de Targom,
un nét de Noè».[53] A causa d'una inversió de les lletres,
els armenis van arribar a ser coneguts com la Casa de
Targom, i els escriptors jueus es refereixen
freqüentment als turcs com Togarmà. S'hauria
d'observar també que el Mar Negre, al nord-oest
d'Armènia, era de vegades designat com Togarmà.
Estrabó[54] sembla haver
donat per fet que aquí es tractava dels armenis, i
Heròdot[55] els esmenta
en relació amb la criança de cavalls. Josefus[56] diu que
Togarmà és el pare del poble conegut com els
Trugrameans, els quals els grecs identificaven amb els
frigis. El professor F. W. Shultz[57] observa que
segons els targums jueus, Togarmà va ser el pare
d'Alemanya (Germania). I hi ha alguns que creuen que
la mateixa paraula Germania procedeix de l'antic nom
Togarmà, amb la pèrdua de la primera síl·laba en el
procés. Si és així, llavors no pot haver-hi relació
entre «Gómer» i «Germania», com s'ha proposat
anteriorment. Magog És molt poc el que se sap de la
identitat del poble que va descendir de Magog. No està
ni tan sols clar si el nom és la forma original o si
està compost de dos elements, ma i Gog.
El prefix ma s'afegia amb freqüència a un nom
personal, i significava «el lloc de». Magog
significaria llavors «el lloc de Gog», és a dir, el
territori de Gog. Segons Chamberlain,[58] el prefix ma
significa «terra» en hongarès i estonià, i, amb la
forma maa, té el mateix significat en finès.
En cuneïforme, el signe per ma es podria
comprendre com una tanca o una àrea arada, emprant dos
diferents diagrames en diferents temps. Apareix una
quantitat de noms antics amb o sense el prefix ma.
Segons Lloyd,[59] les dues
formes Chin i Machin s'empren per a la Xina. Conder[60] va
interpretar la forma Magan (que designa la
regió del Sinaí) com un terme compost que significa
«el lloc de força», «terra tancada», o un terme
similarment descriptiu. La paraula ordinària en assiri i
babilònic per «terra» o «país» és matu, que
sovint s'abreuja a mat. I «el
país de “Gutu”», segons Sayce,[61] apareix en
inscripcions assíries com Mat Gugi.
Per això, ell considerava que Gog és el Gutu de les
inscripcions assíries, i el Gyges dels grecs (que em
sembla dubtós, sent de data massa tardana), i que el
terme compost «Magog» significa la «terra de Gog», és
a dir, Mat Gugi. Hi ha alguna indicació que Marco Polo[62] va comprendre
la paraula «Mungul» com una corrupció de la paraula
«Magog», perquè es va trobar amb una associació de
noms «Ung» i «Mungul», que es considerava que es
corresponien amb Gog i Magog. Sembla referir-se a un
temps anterior a la migració dels tàrtars. És
concebible que la paraula «Mongol» fos inicialment
assignada a un poble descendit de Gog i de procedència
indoeuropea. Cosa curiosa, s'ha informat de petits
grups humans que encara retenien una llengua de forma
indoeuropea en àrees ara completament dominadas pels
mongols.[63] Bochart[64] va derivar la
paraula «Caucas» d'un compost de «Gog» i «Chasan», que
significa «el lloc fort de Gog». Segons Josefus, els
descendents de Gog van ser posteriorment coneguts com
els escitas, dels quals diu que eren també coneguts
com els magoguites. Aquesta gent van venir a formar
posteriorment la major part de l'ètnia russa. Es fa
esment de Gog a Ezequiel (38:2) com «príncep sobirà de
Mèixec i Tubal». Es pot observar que rosh Com s'ha dit al principi, hi ha ben
poca certesa sobre totes aquestes qüestions, però els
indicis que tenim assenyalen en la mateixa direcció
general, és a dir, que l'àrea comunament coneguda en
l'actualitat com Rússia té una població que
probablement pot remuntar-se majorment a Gog. Madai i Javan La part que aquests pobles van tenir
en la història antiga està ben definida, i es pot
exposar sense les complicacions que presenten la
majoria dels noms anteriors. Està raonablement clar que els Madai
apareixen posteriorment com els medes, i que Javan va
donar origen als jonis. En el seu llibre Races of
the Old Testament, Sayce diu que els medes
afirmaven la seva relació amb els aris del nord de
l'Índia, i en els monuments perses (per exemple, les
inscripcions de Behistún) són designats com els «Mada»
–d'on procedeix la forma grega, «medes».[65] No hi ha
dubte que Pèrsia va ser al principi la seva àrea
general d'assentament. En les inscripcions assíries
se'ls esmenta com els Ma-dóna-ai.[66] Ara bé, ja s'ha fet l'observació que
abans que sorgís una separació completa de les
diverses nacionalitats –medes, perses, grecs, celtes,
etc., els jafetites van quedar dividits primer en dos
grans grups. Un d'ells van constituir els avantpassats
dels indis i perses, mentre que el segon van ser
l'agregat de les tribus que després van compondre les
nacions d'Europa. D'aquí que la paraula «indoeuropeu»
és un bon resum dels nostres orígens etnològics. Que la separació d'aquests dos grups
va precedir probablement a aquesta divisió més petita
en nacionalitats es suggereix en el primerenc
sorgiment de noms que distingien aquestes dues grans
divisions. Els antecessors dels indo-perses van
assumir per a si mateixos de forma peculiar el terme
«Aryas», i van donar a l'altre grup el nom de
«Yavanas»,[67] paraula que
pot tenir relació amb el nostre terme «Young» (Jove),
tot i que, al meu parer, és clarament una
reminiscència del nom Javan. De manera que Javan i
Madai, per així dir-ho, poden denotar col·lectivament
les dues branques de la família indoeuropea. Els orientals semblen haver usat el
terme Yavan per a la raça grega com un tot. Els
assiris anomenaven els grecs de Xipre els «Yavnan».
Els perses es refereixen als grecs d'Àsia Menor i de
les illes de l'Egeu com els «Yuna». Els termes «grec»
i «hel·lè», «aqueu» i «dori», semblen haver estat
desconeguts a Àsia, segons Rawlinson.[68] En els dies en què els monarques
egipcis de la IV Dinastia estaven bastint les seves
piràmides, el Mediterrani era ja conegut com el «Gran
Cercle dels Uinivu»,[69] que alguns
identifiquen amb Javan. Larned suggereix que la península
italiana va ser ocupada per pobles d'un llinatge que
havia viatjat a Grècia, i que després va creuar els
Apenins i es va estendre cap al sud al llarg de la
costa occidental.[70] És evident
que en el nom «Javan» tenim una referència molt antiga
a la raça bàsica que va ocupar al principi Grècia i
potser part d'Itàlia, perquè els grecs, en temps
posteriors, van emprar altres patronímics per
referir-se a si mateixos. I sembla, en canvi, que amb
el terme «medes» tenim una referència igualment
primerenca als qui es van assentar a l'Índia, perquè a
Gènesi 10 no hi ha esment, per exemple, dels perses,
que en registres posteriors estan gairebé sempre
associats amb els medes. Per descomptat, igual que amb
els grecs, el nom més antic de jonis ha desaparegut fa
temps, la paraula «Pèrsia» ha romàs, però el nom
«Madai» ha desaparegut. El que tenim és un terme
general per denotar aquells que esdevenir indis, medes
i perses. Elixà El nombre de possibles identificacions
dels descendents d'aquest fill de Javan és
considerable. La major part d'elles són probablement
correctes. Per exemple, se sol acceptar que el nom més
familiar de «Hellas» és una forma corrompuda d'un
original «Elishah», i, segons Rawlinson,[71] des de
voltants de l'època de la Guerra Persa, Hellas va
passar a ser un nom aplicat als grecs com un tot. Moltes autoritats creuen que una altra
forma d'aquest antic nom era «Aioleis» (Gr.),
es a dir, els eolis. Aquest punt de vista el mantenia
també Josefus.[72] El Talmud de
Jerusalem, el Midraix i els targums donen per Elixà la
forma «Elis» o «Eolis», tot i que erudits com Skinner[73] i Driver[74] consideren
que no té fonament. Les tauletes de Tell el-Amarna
inclouen diversos pobles d'Alasia. L'Eilesion
de la Ilíada (II, I, 617) és indubtablement
una altra referència a considerar. És gairebé segur
que el nom torna a aparèixer en les tauletes d'Ugarit,[75] on hi ha una
referència cananea als xipriotes sota el títol de
«Alasiyans». En Ezequiel 27:7 s'esmenta que arribaven
teixits de porpra des de les «illes» (o costes)
d'Elixà. El crustaci del qual s'obtenia el tint de la
porpra en l'antiguitat abundava en les costes del
Peloponès, el que confirma la regió general en què es
va assentar aquest nét de Jàfet. És desconcertant trobar a un poble
àmpliament designat com els grecs remuntat al passat
i, designat sense distinció tant com el poble d'Hellas
i com jonis. Això és però anàleg a referir-se als
anglesos com descendents dels normands, pictes,
escocesos o celtes, etc. El fet és que en tots dos
casos unes poques famílies han donat origen a grans
clans o tribus, que, en les anades i tornades de
migracions i conquestes, es van unir en diverses
mescles, de manera que un historiador amb una
preferència pot ressaltar una línia originària, mentre
que un altre historiador en ressalta una altra. I tots
dos tenen raó. Tarsis No és molt el que es pot dir de cert
sobre la identitat de Tarsis, un altre fill de Javan.
Hi ha declaracions en altres passatges de les
Escriptures que porten a una certa confusió. Per
exemple, era l'opinió de Sayce (com d'un nombre
d'altres erudits) que Tartessos, a Espanya, va ser
probablement un dels assentaments inicials de Tarsis.
No obstant això, l'Antic Testament parla d'ivori,
simis i faisans portats per les naus de Tarsis (2
Cròniques 9:21). Aquests animals no són d'esperar com
a procedents d'Espanya. Però Sayce[76] argumenta que
el que s'implica és senzillament que els mercaders de
Tartessos, o Tarsis, comerciaven amb aquests articles,
que potser recollien en algunes parts de la costa
africana i venien en altres llocs de l'Orient Mitjà.
La Septuaginta tradueix Tarsis a Isaïes 23:1 com
Karkedonos (karchedonos), que era la forma
grega per al nom de Cartago a Àfrica del Nord. Tot i que els fenicis semblen haver
tingut moltes relacions comercials amb Tartessos, el
port original mateix no va poder haver estat fundat
per ells, segons Gènesi 10 (on apareix amb claredat
que Tarsis està en la línia de Jàfet), perquè en
l'Antic Testament els fenicis i cananeus són descrits
com descendents de Cam. Els cartaginesos, com colons
fenicis, mantenien fins i tot en temps de Agustí que
ells eren cananeus.[77] D'altra
banda, els fenicis van establir també moltes colònies
a Espanya. Aquí tenim una de les dificultats, perquè
certes referències bíbliques a Tarsis (2 Cròniques
9:21 i 20:36) han portat a alguns erudits[78] a suposar que
ha d'haver hagut una altra Tarsis en l'Oceà Índic, a
la qual es podria arribar a través del Mar Roig.
Encara que aquesta idea és en l'actualitat rebutjada
de manera general, ressalta el fet que la
identificació amb Tartessos a Espanya no és totalment
satisfactòria. És a dir, l'assentament espanyol no
aparenta d'entrada haver estat jafètic, ni els
productes que es diu que procedien d'allà semblen els
propis del lloc. No obstant això, Kalisch[79] creia que hi
havia prou evidència per justificar la identificació
de Tarsis com el poble original que es va assentar a
tota la península ibèrica, «fins on era coneguda pels
hebreus, igual que Javan s'usava per designar a tots
els grecs». Els fenicis van arribar més tard. Cook[80] creia que una
petita tribu de javanites es va instal·lar a la
desembocadura del riu Guadalquivir a Espanya, iniciant
amb això la colònia de Tarsis. Bochart[81] diu que tant
Cadis com Carteia, que era a la Badia de Gibraltar,
van ser anomenades Tartessos en els temps antics;
també pensa que Cadis va ser edificada per Tarsis, nét
de Jàfet, immediatament després de la dispersió, i
Carteia molt temps després, pels fenicis. Ell fa
referència al fet que, segons Heròdot,[82] quan els
fenicis van arribar per primera vegada, Tartessos ja
existia, i que el rei del país es deia Argantoni. En resum, és possible, per descomptat,
que Tarsis, nét de Jàfet, s'establís a Espanya i que
establís una capital i un regne que més endavant
arribés a ser un centre d'intercanvi comercial molt
emprat pels fenicis, que feien escala allà mentre es
dirigien a ports de la Mediterrània oriental, portant
mercaderies recollides durant les seves singladures.
Aquestes mercaderies poden haver procedit en part
d'Espanya i en part d'Àfrica. No és en absolut
impossible que algunes mercaderies procedissin de
l'Índia per via de la Banya d'Àfrica, perquè hi ha
moltes proves que els fenicis eren grans navegants. Quitim No hi pot haver gaire dubtes que per
Quitim, o Kittim, com s'escriu de vegades, els hebreus
entenien els habitants de Xipre. Josefus[83] va observar
que els grecs anomenaven l'illa Kition, i que els seus
habitants eren coneguts com els kitieis, o kitiens.
Amb el pas del temps el nom va arribar a tenir un
sentit més ampli, estenent-se de Xipre a les altres
illes de l'Egeu, i d'allí a la península grega i fins
i tot a Itàlia. Per exemple, a 1 Macabeus 1:1
s'esmenta a Alexandre el Magne com a procedent de la
terra de Kittim, i a 1 Macabeus 8:5 es fa referència a
Perseu com el rei de Kittim. A 1 Macabeus 11:30 tant
la Vulgata com la Septuaginta tradueixen Quitim com romans.
Encara que no he vist enlloc cap referència a la
possibilitat, em sembla que la terra de Quitim podria
trobar-se en la forma Ma-Chetim. Ma, com ja
hem observat, és un prefix per a «lloc». Si és així,
pot ser que hi tinguem la forma original del terme més
conegut de «Macedònia», la terra natal d'Alexandre el
Magne. No hi ha molta substància en aquestes
observacions, però en un sentit general confirmen la
impressió que es rep d'aquesta secció de Gènesi 10 de
que els jafetites van fer la seva llar al voltant de
les costes de la Mediterrània i en les seves illes,
així com cap el nord i a través d'Europa. Dodanim No és molt el que es pot dir sobre
aquest nom, excepte que sembla reaparèixer en les
Escriptures amb la D inicial substituïda per
una R (cp. 1 Cròniques 1:7). Si la forma
preferida és Rodanim, sembla llavors que l'illa de
Rodes va formar un vincle en una sèrie d'assentaments
dels descendents de Javan. El riu Rhodonus, això és, el Roine,
pot haver rebut el seu nom d'una branca d'aquesta
família establerta a la desembocadura.[84] A Epir es
troben la ciutat de Dodona i el comtat de Doris.
Bochart va suggerir que el primer assentament dels
Dodanim va ser al sud-oest d'Àsia Menor, a la part del
país que els grecs anomenen Doris. És possible també
que una forma més corrompuda del nom sigui els Dardan,
que apareix a les inscripcions de Ramsès II, designant
un poble d'Àsia Menor no allunyat de Lícia, i que
possiblement estigui en l'arrel del terme «Dardanels».
En l'actual estat de coneixements sobre l'antiguitat,
poc més es pot dir dels descendents de Dodanim. Mèixec i Tubal Aquests dos noms apareixen amb força
freqüència aparellats (vegeu, per exemple, Ezequiel
33:26, 38:2, 3). Mèixec es troba en els monuments
assiris en forma de «Muskaa», probablement pronunciada
Muskai. Els escriptors clàssics solien designar-los
com els Mosji, i en temps d'Ezequiel la posició
d'aquest poble és probablement la descrita per Heròdot
(III, 94), és a dir, a Armènia, on es va designar pel
nom d'ells una cadena de muntanyes que connecta el
Caucas i el Antitaurus, els Monts Moschici. Aquí,
segons Estrabó (XI, 497-499), es trobava un districte
anomenat Moschice. A les inscripcions assíries, la
paraula Tubal apareix com Tubla, en tant que sembla
haver estat coneguda pels geògrafs clàssics com
Tibareni. Segons Rawlinson,[85] aquests dos
–els Musji i els Tibareni– habitaven en estreta
proximitat a la costa septentrional d'Àsia Menor i van
estar, en el passat, entre els pobles més poderosos
d'aquella regió. La capital mosquiana era coneguda per
Josefus i els romans la van anomenar Cesarea Mazaca.
Josefus[86] diu també que
els ibers d'Itàlia eren descendents de Tubal. En
paraules seves, «Thobel va fundar els Thobelitas, ara
anomenats Iberis». També és possible que en el riu
Tíber tinguem una reminiscència del mateix antecessor.
Segons Forbes,[87] els Mosji i
els Tibareni van quedar inclosos en la 19a satrapia de
Darius. A la primera meitat del primer mil·lenni a.C.
van ser uns temibles enemics dels assiris;
Tiglat-Pileser II esmenta tributs rebuts «de vint reis
de la terra de Tubal».[88] Cap a l'època clàssica, aquests grups
humans havien passat més cap al nord,[89] encara que
Xenofont[90] i les seves
tropes gregues van trobar encara romanents d'ells al
sud del Mar Negre. Molt més tard en la història ens
trobem amb la paraula Mèixec en la forma de Muskovy.
És possible que les dues cèlebres ciutats de Moscou i
Tobolsk segueixin preservant les arrels dels noms de
Mèixec i Tubal. Tiràs Segons Josefus i el Targum, els
descendents de Tiràs es van convertir en els tracis.
Smith[91] diu que una
branca dels tracis van ser els Getae o Gots. El rei
Darius els va vèncer al 515 a.C. Per a l'època
d'Alexandre el Magne (c. 330 a.C.), s'havien establert
a la desembocadura del Danubi.[92] Van mantenir
la seva independència, però a principis del primer
segle a.C. es van unir als dacis, i a partir de
llavors van assetjar les legions romanes, fins que
Trajà els va derrotar el 106 d.C., i els va incorporar
a l'Imperi Romà. Un dels problemes que tenim és que no
hi ha cap altra menció de Tiràs en les Escriptures.
Apareix aquesta breu menció del seu nom, i després, a
diferència de Gómer, Mèixec o Tubal, desapareix del
tot. Si els tracis van ser realment descendents de
Tiràs i si es van escampar àmpliament, com diu
Rawlinson,[93] amb moltes
ramificacions com els bitinis i frigis, seria
d'esperar que l'Escriptura donés alguna posterior
referència a Tires. D'altra banda, es pot dir que hi
ha una creença general entre els etnòlegs (que no
obstant això no és susceptible de demostració) que els
tracis van donar finalment origen als teutons. Així,
Rawlison observa:[94]  Fig. 2. Els
centres bàsics de civilització subjacents a tots els
altres. Cadascun dels
centres culturals del món primitiu va ser d'origen
camita.
Un cop més hem d'admetre que són unes
fràgils línies d'evidència; però, en molts respectes
tenim una concordança general amb tota la resta que
coneixem dels descendents de Jàfet com un tot. Així,
tenim una gran probabilitat que els descendents de
Tiràs fessin una contribució tan gran per a la
població i civilització d'Europa com la resta de la
seva família immediata. D'entre aquesta intricada xarxa de
possibilitats i probabilitats sorgeix una imatge
raonablement clara en la qual una sola família,
començant amb Jàfet, es va multiplicar amb el curs del
temps i va poblar la riba septentrional de la
Mediterrània, tota Europa, les Illes Britàniques i
Escandinàvia, i la major part de Rússia. La mateixa
família es va instal·lar a l'Índia, desplaçant
assentaments anteriors de camites que s'havien
establert a la vall de l'Indus. Grups aïllats d'aquest
mateix grup humà semblen haver-se desplaçat més cap a
l'est, contribuint a petites bosses de població
jafètica que, amb el temps, van quedar gairebé, si no
totalment, absorbides pels camites. És possible que
alguns d'ells contribuïssin amb trets que es troben en
pobles de Polinèsia, i és concebible que en els ainu
del nord del Japó hagi un romanent de jafetites. Noè havia anunciat que Déu eixamplaria
Jàfet (Gènesi 9:27). Sembla que aquest eixamplament va
començar en una època molt primerenca de la història
de Jàfet, però que ha estat un procés continuat i que
ha tingut lloc en cada part del món, amb l'excepció de
l'Extrem Orient. Els fills de Jàfet han tendit a
estendre's i a multiplicar-se a costa d'altres grups
racials. Com veurem en l'últim capítol, aquest
eixamplament no vol dir que els jafetites fossin els
primers a migrar lluny, perquè, allà on van arribar,
fos en temps prehistòrics o històrics, havien estat
precedits per colons més primerencs, l'origen racial
dels quals no era indoeuropeu. Aquesta dinàmica
d'assentaments de les àrees habitables del món ha
tingut profundes conseqüències en el desenvolupament
de la civilització, conseqüències
que es consideren amb cert detall en un altre
article Doorway.[95] Mentrestant, ha quedat establert per
moltes línies d'evidència que els noms que apareixen a
Gènesi 10:1-5 designen els de persones reals, les
famílies dels quals van portar amb ells reminiscències
clarament recognoscibles (encara que sovint de forma
corrompuda) dels seus respectius antecessors, de
manera que han sobreviscut fins als nostres dies,
mantenint encara el tipus de relacions que s'impliquen
en aquesta antiga Taula de les Nacions. I fins i tot
el nom patriarcal queda sovint preservat de manera
inequívoca!
LS DESCENDENTS
de Jàfet i els descendents de Sem es poden seguir de
forma raonable en la història subsegüent, però els
descendents de Cam presenten problemes que no
comparteixen els altres dos. És veritat que un cert
nombre dels descendents de la llista de Cam es poden
seguir fàcilment, com per exemple Misraïm, Canaan i
Het. I diverses de les ciutats relacionades amb Cam a
Gènesi 10 no presenten problemes, havent arribat a ser
llocs comuns per als estudiosos de la Bíblia. Però hi
ha molts noms aquí sobre els que tenim molt poca
informació, però que poden haver estat antecessors de
seccions molt substancials de l'actual població del
món. I això és cosa certa dels noms que ens proposem
examinar, perquè tenen a veure amb l'origen de les
anomenades «races de color». Ja hem proposat que Jàfet va ser
realment «eixamplat» fins a un grau excepcional en els
seus descendents, no merament en la quantitat de
nacions que finalment van derivar de la seva família,
sinó també en la seva gran expansió sobre la
superfície del globus. També, aquest engrandiment va
ser prou gradual perquè succeís sense pertorbar el
desenvolupament natural de diferències dialectals, que
en el moment oportú van arribar a ser llengües
diferents dins la família. En un altre Article de
Doorway[96] es suggereix
que la confusió que va tenir lloc a Babel va servir
principalment com una aflicció per als fills de Cam,
les llengües del qual han proliferat de forma
desconcertant des dels primers temps fins al present,
proliferació que va contribuir en una mesura gens
petita a la fragmentació de la família original. Els
canvis que van tenir lloc en la família semítica de
llengües van ser notablement petits. I encara que els
canvis que van succeir en la família jafètica de
llengües van ser una mica més grans, no obstant van
seguir un ordre que permet als lingüistes reconstruir
les dues famílies amb una considerable certesa. En cap
d'aquestes dues famílies de llengües hi ha una
veritable evidència de «confusió» en el seu
desenvolupament. D'altra banda, en les llengües de la
línia camítica hi ha una gran quantitat de confusió,
si per «confusió» volem dir que es van desenvolupar
ràpidament nous dialectes entre tribus limítrofes i
relacionades, tot multiplicant-se, i fent-se
inintel·ligibles les parles entre elles en un període
notablement curt de temps. Aquest tema es tracta en l'article
de Doorway esmentat més amunt, i no el
tractarem aquí, però cal introduir-lo perquè té a
veure amb la manca de la persistència dels noms
camítics ancestrals al llarg dels segles en contrast
amb els de les línies de Jàfet i de Sem. Això fa que
sigui molt més difícil establir línies de connexió
mitjançant noms. De fet, els membres més importants de
la família de Cam portaven noms que van desaparèixer
completament excepte en documents antics que han
arribat fins a nosaltres. Els noms dels fills de Cam
no ens han estat preservats en temps moderns ni tan
sols en formes corrompudes. Els fills de Cam: Cuix,
Misraïm, Put i Canaan, però cap d'aquests el manté cap
representant vivent de cap manera que es pugui
reconèixer. Cuix va passar posteriorment a ser
identificat amb Etiòpia, Misraïm amb Egipte, Fut amb
Líbia i Canaan amb Palestina, però els noms vells van
quedar totalment fora d'ús. D'altra banda, molts dels noms van
arribar a destacar durant molt de temps no perquè hi
haguessin nombrosos descendents, com en el cas de
Jàfet, sinó més aviat a causa d'alguna gran fita
individual. Nimrod va ser recordat per les seves
aptituds com a caçador. Moltes de les ciutats que
s'esmenten com fundades pels descendents de Cam van
tenir històries dignes de menció. Però també la major
part d'elles van deixar de tenir importància molt
abans dels temps moderns. Una excepció notable és la
ciutat de Jerusalem, que, naturalment, no s'esmenta en
absolut en aquest passatge ni tan sols sota el seu
antic nom de Jebús. Així, com es pot proporcionar una
prova substancial a l'asseveració que les races de
color van descendir de Cam? La resposta és: només
mitjançant inferències. Per exemple, mentre que hi va
haver un Cuix en o prop de Mesopotàmia al mateix
principi, l'assentament més destacat establert per
descendents d'aquest patriarca va estar a Etiòpia. Els
etíops han estat generalment considerats com negres
veritables, el que es reconeix de forma indirecta en
l'Escriptura quan el profeta pregunta: «¿Pot un
cuixita canviar la seva pell?» (Jeremies 13:23). El
primer fill de Cuix va ser Seba, i segons Jervis
aquest patriarca va ser el suposat fundador del Regne
de Jemameh a Aràbia. Diu ell:[97]
Sembla
que des d'allí es van expandir per Àfrica, a través
dels estrets de Bab-el-Mandeb. Josep testifica que
Saba era una antiga metròpoli del regne de Meroe, a la
fèrtil regió entre el Nil i Astaboras (o
Bahr-el-aswad); aquesta regió va rebre finalment el
nom de Meroe per una germana de Cambises rei de
Pèrsia, tot i que Meroe sembla més aviat una paraula
derivada de l'etiòpic. Les ruïnes de l'antiga Meroe es
troben a 6 quilòmetres al nord-est de Shendy, a Nubia.
Hi ha altres tribus natives d'Àfrica
que es reconeix tradicionalment que descendeixen de
Cam. Els negres iorubes,[98] per exemple,
afirmen descendir de Nimrod, mentre que els libis, que
tenen pell «blanca», són generalment vinculats amb
Lebahim, un fill de Misraïm. I els egipcis van ser
descendents directes de Misraïm. Per això, és possible
que tota l'Àfrica, tot i els diferents matisos de
color de les seves poblacions natives, fos inicialment
ocupada per diversos membres d'aquesta única família
camítica. No obstant això, roman una enorme multitud
de pobles que generalment es classifiquen com
mongoloides, que es van instal·lar a l'Extrem Orient i
en el Nou Món. Apareixen realment en aquest arbre
genealògic, o caldrà admetre que la Taula de les
Nacions, aquí, no és inclusiva? Hi ha dos noms que crec que poden
donar-nos claus. Que tinguin un esment tan breu a la
genealogia pot semblar sorprenent si –com proposem
aquí– van donar origen a grups humans tan nombrosos.
Ens estem referint específicament a Het, un fill de
Canaan, i als sinites o sineus, tribu suposadament
descendida de Sini, un germà de Het. Het va ser, sens dubte, el pare dels
hittites o hitites. No obstant això, excepte per les
investigacions dels arqueòlegs mai haguéssim sabut com
de importants en van ser realment els descendents
d'aquest home en un punt de la història, perquè
l'imperi hittita va desaparèixer completament de la
vista –o gairebé completament. Aquesta excepció és
necessària si admetem alguna validesa a una observació
feta per C. R. Conder.[99] Ell sostenia
que quan l'imperi hittita es va enfonsar, tots els
hittites importants o bé van ser morts, o van fugir
cap a l'est. El punt de vista de Conder era que la
paraula «hittita», que apareix en cuneïforme com
«Jittae», va ser portat pel romanent d'aquesta nació
altre temps poderosa en la seva fugida a l'Extrem
Orient, i que va ser preservada a través dels segles a
la forma més familiar de «Cathay».[100] Ell suposa
que van arribar a formar una proporció no petita de la
raça xinesa primitiva. Per descomptat, hi ha curioses
vinculacions entre ells, com la seva forma de vestir,
el seu calçat amb la punta dels dits cap amunt, la
disposició del cabell en forma de cua, etc. Les
representacions gràfiques dels hittites mostren que
posseïen pòmuls elevats, i els que han estudiat els
seus cranis han observat que posseïen no pocs trets
dels mongoloides. Més recentment, ha aparegut una
altra possible vinculació corroborativa amb el
descobriment que els hittites havien dominat l'art de
fondre ferro i de la doma de cavalls, dos èxits
d'enorme importància, i que es repeteixen en una època
molt primerenca de la història de la Xina[101]–molt
abans
que arribessin a Occident. S'hauria d'observar que hi ha
evidència lingüística d'un component jafètic en
l'Imperi Hittita.[102] En veure que
la seva expansió inicial va tenir lloc a Àsia Menor,
no és massa sorprenent que s'hagués donat una barreja
de races dins de l'Imperi. Bé podria ser que hi hagués
una aristocràcia indoeuropea, així com en un punt de
la història d'Egipte va haver-hi una aristocràcia dels
Reis-Pastors (semita). George Barton va observar:[103]
Això ens porta al germà de Het, que
evidentment es deia Sin. D'aquest nom hi ha molts
exemples en formes variants a través de l'Orient Mitjà
i cap a l'Extrem Orient. Una de les característiques
dels pobles camites –usant el terme «camita» en el seu
sentit estrictament bíblic, i no com els antropòlegs
ho fan servir en l'actualitat–és una tendència a
deïficar els seus antecessors. S'ha suggerit que el
Amon dels egipcis és un exemple d'això, on el mateix
Cam ha estat deïficat. La combinació en aquell mateix
país de No-Amon pot ser una extensió d'aquesta
pràctica al mateix Noé, que després queda associat amb
el seu fill en el doble títol. El que ens interessa
aquí és que la paraula «Sin» va arribar a ser el nom
d'una deïtat molt important, que apareix des de temps
molt primerencs i fins a èpoques tardanes en la
història d'Assíria. L'últim rei de la Ur sumèria es
deia «Abi-Sin». La paraula apareix, naturalment, en el
nom Senaquerib (Sin-ahe-erba, és a dir, «Vulgui el déu
Sin multiplicar a[ls meus] germans»), i com Naran-Sin,
etc. Sin va ser prou important no només per
ser deïficat sinó perquè li donessin el títol de
«Senyor de les Lleis».[104] En un himne
d'Ur es diu d'ell que va ser «ell qui va crear la llei
i la justícia de manera que la humanitat ha establert
lleis», i, una altra vegada, «el promulgador de les
lleis del cel i de la terra». Una altra notable
circumstància pot desprendre's d'aquesta, perquè si
alguns dels seus descendents es van traslladar al sud
a l'Aràbia i es van establir en una regió
posteriorment coneguda com el Sin-aí, llavors és
possible que la seva reputació com a gran codificador
de la llei portés a una tradició que associés el Sinaí
com un lloc on s'havia originat la llei. És possible
que hi hagi alguna relació entre aquesta circumstància
i l'elecció per part de Déu del Mont Sinaí com el lloc
on Ell va donar els Deu Manaments. A més, segons
Boscawen, el títol «Senyor de les lleis» atribuït al
Sin deïficat és, en l'himne original d'Ur, Bel-Terite,
i la primera síl·laba és una forma del terme més
conegut de «Baal». I la paraula «Terite» és la forma
plural del terme «tertu» que significa «llei», que és
equivalent a l'hebreu «Torà» («llei»). Així, tot i que el patriarca Sin rep
una escassa menció a Gènesi 10, va ser un personatge
molt important. És possible també que el seu nom
quedés preservat en el modern terme de «Xina». Encara
que Perry va adoptar una perspectiva de
desenvolupament cultural que ha quedat generalment
desacreditada a causa de la seva excessiva
simplificació, pot estar no obstant essencialment en
el cert en les asseveracions que fa exposant que la
civilització xinesa va procedir d'occident. No pocs
erudits en cuneïforme s'han fixat en quanta similitud
tenia, en certs aspectes, el sumeri amb el xinès. Ara
bé, Perry diu:[105]
És per descomptat significatiu que el
Sinaí fos igualment important com a lloc miner. El nom
«Sin», segons Dillmann,[106] apareix en
assiri en la forma «Sinau». No seria difícil que «Pare
Sin» es convertís en «Pare Sian», o, amb una lleugera
nasalització, «Siang», en xinès «Sianfu». Els xinesos
tenen una tradició que el seu primer rei, Fu-hi, va
aparèixer a les Muntanyes de Chin immediatament
després que el món hagués estat cobert d'aigua.[107] El mateix
Sin pertanyia a la tercera generació des de Noè,
circumstància que, si la identificació es justifica,
donaria un interval temporal aproximadament apropiat. A més, el poble que comerciava en
època primerenca amb els escites, i que procedia de
l'Extrem Orient, es deia «Sinae», i la seva ciutat més
important era «Thinae», un gran centre comercial a la
Xina occidental.[108] La ciutat es
coneix actualment com «Thsin» o simplement «Tin», i es
troba a la província de Shensi. Els Sinae es van fer independents a la
Xina occidental, regnant-hi els seus prínceps durant
uns 650 anys abans que finalment aconseguissin el
domini sobre tota el país. Al segle tercer a.C. la
dinastia Tsin es va fer suprema en l'Imperi. La
paraula mateixa va arribar a tenir el sentit de
«llinatge pur». Aquesta paraula va ser adoptada com a
títol pels Emperadors Manxús, i es creu que els malais
la van canviar a la forma «Tchina», i que procedent
d'ells els portuguesos la van portar a Europa com
«China». Fa alguns anys els diaris portaven titulars
pel que fa al conflicte entre els japonesos i els
xinesos, on l'antic nom va tornar a aparèixer en la
seva forma original, perquè es referien comunament a
la guerra sinojaponesa. Flavi Arrià feia referència, en el 140
d.C.,[109] als Sinae o
Thinae com un poble a les parts més remotes d'Àsia.
Això porta a la ment la referència als Sinim a Isaïes
49:12, que vénen «de lluny», però específicament no
del nord ni de l'oest. Tornant de nou a l'observació de
Conder que fa sobre la «llunyana Cathay» de les
referències medievals, tindria sentit suposar que els
romanents dels hittites després de la destrucció del
seu Imperi es van dirigir cap a l'Est i es van
assentar entre els sinites, que eren els seus parents,
i que van contribuir a la seva civilització amb certs
arts, principalment la metal·lúrgia (especialment la
metal·lúrgia del ferro), i que van ser absorbits tan
totalment que van desaparèixer posteriorment de la
història com a poble individual. La troballa de l'home prehistòric a
les coves de Zhoukoudian amb restes esquelétiques amb
una variància suficient per cobrir des dels límits
occidentals de tipus a la Xina fins a tipus del Nou
Món ha semblat per a molts una clara evidència que els
que es van assentar en el Nou Món van passar per la
Xina. Que el Nou Món va ser poblat per un grup humà
mongoloide és cosa en la qual hi ha un acord general,
tot i que hi ha alguna evidència d'un petit component
negroide.[110] L'evidència,
és cert, és petita, però l'evidència que tenim em
sembla assenyalar en la mateixa direcció, recolzant la
nostra asseveració inicial que no només l'Àfrica amb
les seves races negres, sinó que també l'Extrem Orient
i les Amèriques amb els seus races de color van ser
tots descendents de Cam. Hi ha una il·lustració addicional
sobre com els descendents de Cam van poder haver
contribuït de manera singular a la civilització
jafètica, en aquest cas a la romana. La contribució
feta a la cultura jafètica pels sumeris, els egipcis,
els cretencs i posteriorment els xinesos, i pels
amerindis, s'explora de forma detallada a la Part IV
de Noah 's Three Sons, «The Technology of
Hamitic People [La tecnologia del poble camita]». La
contribució feta pels etruscs també es tracta en
aquest article. L'origen dels etruscs, tot i que s'ha
estudiat i especulat sobre ells de manera intensa al
llarg de més de cent anys, segueix sent un misteri.
Voldria suggerir que hi ha un nom a la llista dels
descendents de Cam que podria ser una referència a
l'antecessor d'ells, Ressen (verset 19). Es diu que Ressen era una ciutat. És
característic de les primeres poblacions i ciutats
esmentades a Gènesi que van rebre els noms dels seus
fundadors o dels fills dels seus fundadors. Segons
Gènesi 4:17, Caín va edificar una ciutat i la va
anomenar pel seu fill Enoc. Hi ha pocs dubtes que la
Unuk i posteriorment Uruk de les inscripcions
cuneïformes és un reflex d'això. Com hem vist en un
altre article, aquest antic assentament va passar
posteriorment a anomenar-se Erec, i molt més tard
Warka. Després va donar origen a la paraula que
significa «ciutat»,[111] i que ha
passat a l'anglès com «burg» i al castellà com
«burgo». Hem observat que Sidó és primer esmentat com
el primogènit de Canaan, però pocs versets després com
a nom de la ciutat (versets 15 i 19). Similarment, els
jebuseus, que se suposen descendents d'un home
anomenat Jebús, vivien en una fortalesa anomenada
originalment segons el seu antecessor. De manera que
em sembla ben probable que quan Nimrod va passar del
sud de Babilònia a Assíria i va edificar Nínive i
Ressen, entre altres ciutats, nomenés la ciutat com
Ressen bé per un antecessor, bé per un parent
immediat. No és estrictament necessari demostrar que
els etruscs van ser una espècie de grup colonitzador
que es va originar d'aquest assentament específic
fundat per Nimrod. La pregunta és, Podem justificar de
manera raonable que es apropiat derivar la paraula més
familiar «etrusc» des d'una antiga Ressen, i remuntar
aquest mateix poble fins a l'Orient Mitjà i en estreta
proximitat amb Assíria, i establir la seva afinitat
racial com no indoeuropea ni semítica? La resposta a
totes aquestes tres preguntes pot donar-se en sentit
afirmatiu amb una certa certesa sobre les següents
bases. Per començar, es pot dir de manera
directa que el poble d'Etruria o Toscana era conegut
pels primitius grecs com els Tyrsenoi. Els primers
romans el coneixien com els Etrusci. Però en els temps
clàssics llatins, ells es designaven a si mateixos com
els rasena.[112] Segons Heròdot,[113] aquest poble
procedia de Lídia. Afirmaven haver inventat, al llarg
d'una prolongada fam a la terra, una sèrie de jocs,
incloent el dels daus. Posteriorment van passar al
nord d'Itàlia i Grècia com a resultat de la següent
circumstància. La situació es va agreujar fins al punt
que es va decidir dividir la nació en dues, amb una
meitat emigrant de Lídia amb l'esperança de salvar
l'altra meitat. El fill del rei es deia Tirrè, que va
esdevenir el cabdill per designació de la meitat de la
nació que va partir de Lídia. Després d'haver navegat
deixant de banda molts països, van arribar a un lloc
que Heròdot designa com «Úmbria» (aparentment es
designa amb aquest terme tot el nord d'Itàlia), on van
edificar ciutats. Van deixar el seu antic nom de
Lidis, i van prendre per a si el nom del fill del rei,
tirrens. Que aquest poble, els etruscs,
procedia d'Àsia Menor, queda confirmat per criteris
lingüístics i altres. El professor Joshua Whatmought[114] diu:
«Difícilment es poden mantenir dubtes de les afinitats
anatòliques dels etruscs». Raymond Bloch[115] creu,
basant-se en l'evidència lingüística, que els etruscs
pertanyien a una família no molt estretament vinculada
que habitava a les riberes de la Mediterrània,
incloent l'Àsia Menor, abans que la invasió
indoeuropea capgirés l'estructura de la regió, i que
va tenir lloc en el segon mil·lenni a.C. Ell considera
que els etruscs eren una «borsa» d'aquest poble
desplaçat, i que això explica les semblances entre els
seus costums socials i religiosos i els de certs
pobles de l'Àsia Menor. Fa molts anys, el professor E. St.
John Parry[116] va presentar
evidències per demostrar que els pelasgs, que, com els
etruscs, edificaven monuments megalítics, poden haver
quedat trasbalsats al mateix temps i per la mateixa
circumstància, i que van emigrar de l'Àsia Menor de
forma paral·lela, quedant posteriorment confosos amb
ells pels primers historiògrafs. Una cosa sí que sembla ben establerta,
i és que la seva llengua no era indoeuropea ni
semítica.[117] Sembla ben
fonamentat suposar (tot i que el llenguatge no és en
absolut una guia segura en aquesta qüestió) que ells
mateixos eren racialment diferents dels indoeuropeus.[118] S'ha
proposat una relació amb altres «bosses» –els bascos,
per exemple.[119] Hem esmentat la tradició que atribueix
als etruscs o rasena la invenció dels daus. Fa anys es
va trobar un parell de daus amb els números
aparentment escrits en lloc de merament indicats
mitjançant punts. Poc després d'aquest descobriment,
el Rev. Isaac Taylor va presentar un article[120] a l'Institut
Victòria a Londres on mostrava que la interpretació
més probable dels numerals calia trobar-la fent
referència a termes semblants en finès, altaic i basc.
Pocs anys després, mentre aquesta qüestió seguia viva
–com segueix sent el cas–, un Mr. R. Brown va
presentar un article[121] davant
aquest mateix Institut on, en un apèndix, es comparen
algunes altres paraules etrusques amb certes paraules
sumèries. Així, potser ens estem aproximant més a
l'antiga Ressen de Gènesi 10. En la seva obra Origin of Nations,
Rawlinson[122] crida
l'atenció al fet que certs bronzes etruscs estan
decorats o adornats amb figures en fileres, que
exhibeixen esfinxs i éssers humans que, suggereix ell,
no són dissimilars a processons semblants que es van
trobar a prop de Nínive. Aquests paral·lels assiris
els va descobrir Layard, i els va comunicar en la seva
cèlebre obra Discoveries in the Ruins of Babylon
and Nineveh. Sobre aquests descobriments, Layard
va escriure el que segueix:[123]
Recorden
poderosament les antigues restes de Grècia, i
especialment el treball en metall i la ceràmica
pintada descoberts en tombes molt antigues a Etrúria,
als quals s'assemblen tan estretament no solament en
disseny sinó també en tema, amb la introducció dels
mateixos animals mítics i dels mateixos ornaments, que
no podem deixar d'atribuir a tots dos el mateix
origen.
Layard ressalta aquesta impressió
il·lustrant el seu argument amb talles de fusta en el
text, que mostren que les figures trobades sobre un
pedestal de bronze en Powledrara a Etrúria «són
exactament similars a les que apareixen sobre un
fragment d'un plat portat de Nínive». Així, un fil
conductor d'evidència ens retrotrau fins a les
mateixes rodalies de Nínive, on estava situada la
ciutat de Ressen. Hi ha una altra evidència addicional
que ens porta de tornada a la mateixa antiga font. És
de naturalesa diferent encara que igualment
suggestiva. Els romans celebraven anualment una
festivitat anomenada «Festa de Saturn» o «Saturnalia»,
durant la qual els tribunals estaven tancats, els
escolars tenien vacances, i se suspenien totes les
activitats comercials. Un costum que cal ressaltar era
l'«alliberament» o la «manumissió» de tots els
esclaus, als quals se'ls permetia dir el que
volguessin sobre els seus amos, i que prenien part en
un banquet revestits de les vestidures dels seus amos,
els quals els servien a taula. Aquest període de
llibertat durava al voltant d'una setmana. L'origen d'aquesta festa, segons
l'obra de Smith, Dictionary of Greek and Roman
Antiquities, no és segur.[124] Una llegenda
ho atribuïa als pelasgs. En vista que tants dels trets
de la primitiva cultura romana, incloent les seves
cerimònies, són atribuïbles directament als etruscs, i
que els etruscs i els pelasgs eren de vegades confosos
entre si, sembla possible que aquesta estranya
pràctica de donar als esclaus una setmana de total
llibertat, i més encara, de llicència, fos
originalment introduïda pels etruscs. Per això, em sembla summament
significatiu que quan el professor Pinches va llegir
un article davant l'Institut Victòria titulat «Notes
upon Some of the Recent Discoveries in the Realm of
Assyriology», fes referència a una inscripció del
cèlebre Gudea on exposava que després d'haver edificat
Eninnu (una casa o temple), «va aixecar esclavituds i
va confirmar beneficis. Durant set dies no es va
exigir obediència, la criada va ser feta com la seva
senyora, i el servent com el seu senyor». Comentant
sobre això, el professor Pinches[125] observa:
sÉs per descomptat cosa notable que hi
hagi un buit de tants segles d'absència de referència
a aquest costum des de Gudea fins als temps romans,
però és evident que el costum va ser transmès d'una o
altra manera, i sembla ben lògic suposar que els
transmissors van ser els Racina, els descendents d'un
cert Ressen que estaven familiaritzats amb la cultura
d'Assíria. Tot resumit, llavors, tenim un poble
que es designava com Rasena, per un antecessor el nom
del qual podria ser una forma del més antic Ressen,
començant a Assíria, establint-se a Lídia, des d'on
posteriorment van emigrar al nord d'Itàlia, i que
parlava un llenguatge ni semític ni indoeuropeu, que
eren de forma especial constructors de ciutats (com
prosseguint la tradició del seu antecessor), i que
seguien produint obres d'art per a les que s'han
trobat paral·lels ben exactes en el mateix lloc on
Gènesi 10 diu que es edificar la ciutat de Ressen. És ben possible que així com Sidó va
ser recordat per una ciutat nomenada per ell,
igualment la ciutat de Ressen commemorés un patriarca
del que els seus descendents, molt després que la
ciutat hagués desaparegut, es van multiplicar i van
prosseguir les seves tradicions heretades de vida
urbana, així com el nom del seu antecessor, i
s'instal·lessin a Etrúria, on van fer una immensa
contribució al fonament de la civilització romana que,
amb el temps, ha arribat a ser la nostra.
OT I QUE en la
línia de Sem anaven a seguir els Legisladors,
Profetes, Sacerdots i Reis sobre la història dels
quals tracta la resta de l'Antic Testament, hi ha
menys a dir sobre aquesta part de la genealogia. Però
hi ha un o dos punts que val la pena observar, en part
perquè l'autenticitat de la Taula també queda
recolzada aquí, i en part perquè es presta una atenció
particular a un personatge, Pèleg, que és objecte
d'una menció especial, com Nimrod en la secció
precedent. Primer, tenim que Elam és relacionat
com aparentment el primogènit de Sem. Es va creure
durant molts anys que el país designat pel seu nom a
l'est de la Mesopotàmia meridional havia estat
colonitzat per un poble clarament no semita, i la
declaració bíblica va ser posada aquí en dubte. Però
subsegüents excavacions han demostrat que el poble més
primitiu que es va instal·lar allí va ser per
descomptat el semita. És sovint cert que sorgeixen
coses que aparentment militen al principi en contra de
la Paraula de Déu, però al final una major llum la
vindica completament. La persona que l'accepta és com
qui sembla estar perdent una batalla però que gaudeix
de l'absoluta seguretat d'arribar a la victòria final.
Aquesta és una posició molt més feliç en la qual
trobar-se, a la llarga, que no pas estar gaudint d'una
aparent victòria només per trobar-se al final que un
és un perdedor. Una autoritat com S. R. Driver,[126] encara que
ressalta el fet que en temps posteriors els elamites
eren racialment totalment diferents dels semites (amb
la seva llengua, per exemple, aglutinant), es va veure
obligat a admetre que «inscripcions recentment
descobertes» semblen haver demostrat que en temps molt
remots Elam va ser poblada per semites. No va poder
deixar d'afegir que l'asseveració bíblica probablement
es va originar perquè Elam va dependre en temps molt
posteriors de la semita Babilònia; assegura els seus
lectors que «és molt improbable» que l'autor original
de Gènesi 10 pogués haver sabut el que ara sabem. Però
des de l'època de Driver, addicionals excavacions han
proporcionat evidències contundents de vincles
culturals directes entre algunes de les més antigues
ciutats a Babilònia i els estrats més inferiors a
Susa, la capital d'Elam.[127] L'evidència sembla ara indicar
clarament la presència a Mesopotàmia, en temps molt
primerencs, de tres diferents grups humans, els
sumeris (camites), els més antics babilonis (semites),
i un grup humà a qui tant Childe com Mallowen designen
pròpiament com jafetites (és a dir, indoeuropeus). Com
ho va expressar Childe:[128]
La dinàmica com la presenta Childe en
un altre estudi[129] revela que
el primer poble en entrar a Mesopotàmia va procedir de
l'est i que no eren sumeris, sinó de fet elamites
semítics, que van fundar unes ciutats tan antigues com
Al-Ubaid i Jemdet Nasr. Aquesta gent es van establir
primer en el sud i es van estendre gradualment cap al
nord, però sense perdre els vincles culturals que ens
tornen a Elam. Childe proposa després que va seguir
una segona onada d'immigrants a Mesopotàmia, que
aquesta vegada no eren semites, sinó sumeris, és a
dir, elamites. Aquesta gent va introduir noves
influències civilitzadores que van portar a un
considerable avenç cultural, fins que, per a l'època
del període d'Uruk, i tot i que encara eren una
minoria, havien arribat a prendre el poder. Mentre,
més al nord, és a dir, a Assíria, els semites van
prosseguir el seu lent desenvolupament, fins que va
sorgir al sud un home a qui l'Escriptura designa com
Nimrod, en la línia de Cam. Aquest es va establir com
a senyor del sud i després va viatjar fins a Assíria,
o, com ho expressa l'Escriptura, «D'aquesta terra
sortí Assur». Alhora va fundar un nombre de ciutats
que s'esmenten a Gènesi 10 en relació amb Nínive. Mallowen ressalta les distincions
entre aquests dos tipus dominants, els sumeris i els
accadis, és a dir, els camites i semites, en aquest
primerenc període del desenvolupament del país.[130] Al mateix
temps, també ressalta que existia un altre grup,
l'existència del qual està ben establerta sobre bases
lingüístiques. Speiser[131] va proposar
la designació de jafetita per aquest poble, conegut en
època molt primerenca al país muntanyós a l'est del
Tigris. Eren coneguts especialment per la claror de la
seva pell. Que havien entrat a la Mesopotàmia
meridional almenys en certes quantitats en temps molt
primerencs ho ha observat Campbell Thompson,[132] a més de
Speiser. Així, la imatge general, encara que
els detalls no són tan clars com podríem desitjar,
dóna suport no obstant a les implicacions de Gènesi
10, fins i tot permetent-nos detectar reverberacions
de les gestes de Nimrod, que d'altra banda segueix
sense identificar. Alguns han establert un domini del
sud sobre el nord: potser a causa de Nimrod. El segon punt a observar en aquesta
secció de la genealogia és la nota sobre Pèleg: «en
els seus dies la terra fou dividida». Les
interpretacions d'aquesta breu nota han estat alhora
àmplies i interessants. Recentment ha començat a
fer-se aparent que els pelasgs de l'antiguitat, que
van ser grans mercaders navegants, i en ocasions
pirates, poden haver rebut el seu nom de Pèleg en els
temps més remots. Sobrevivint en una multitud de
formes apareix un determinatiu adjunt a moltes
paraules que té l'efecte de convertir la paraula en un
patronímic. Això apareix per exemple amb «-icus», en
la paraula «Germanicus»; també amb «-ic», en la
paraula «Britànic», «-ski» en molts noms russos
familiars, possiblement «-cos» en la paraula
«etrusc[o]s», i «scion» en anglès. Un altre terme, que
és el punt important en aquest context, és «skoi», ja
darrere del nom més antic «Pèleg», que dóna el compost
«Pelegskoi». Aquests són els «pelasgs». Els pelasgs
constitueixen un gran misteri, perquè encara que
semblen haver estat molt poderosos, no està clara la
seva procedència ni el que els va succeir. Quan els
tracis van descendir al Egeu des del nord el segle XIV
a.C., van desplaçar els pelasgs del territori que
havien posseït entre l'Hebrus i el Strymon. És curiós
trobar els pelasgs ocupant un territori adjacent a un
riu, l'Hebrus, amb un nom tan reminiscent d'Heber, o
Éber, que, segons Gènesi 10:25, era el pare d'ells.
Després d'haver estat desplaçades, aquestes gents
semblen haver estat absorbides pels pobles grecs, amb
els que van quedar posteriorment confoses. Diu Munro:[133]
Potser a causa que els pelasgs eren
una nació no de parla grega, van ser més fàcilment
identificats pels grecs, que tenien la tendència a
posar a tots els estrangers a la mateixa pila, amb els
etruscs, que tampoc eren grecs. Sembla, però, que no
eren, en realitat, el mateix poble. Així, tenim
possiblement a un grup de «heberites» que van adquirir
alguna notorietat durant un temps en el món primitiu,
només per desaparèixer després de ser desplaçats del
seu primer emplaçament i absorbits en la barreja de
pobles que habitaven la regió de l'Egeu. El seu antecessor, Pèleg, va rebre el
seu nom a causa d'un esdeveniment que ha estat
diversament interpretat. En el Llibre de Jaser (2:11),
que s'atribueix a Alcuí i que és molt probablement
espuri, hi ha una interessant observació sobre aquest
home:
En el seu Comentari, Jamieson[134] exposa la
seva creença que aquest esdeveniment va ser una
divisió formal de la terra realitzada per Noé, actuant
per impuls diví, entre els seus tres fills. Es proposa
que hi ha una referència addicional a aquest
esdeveniment en Deuteronomi 32:8 i Fets 17:24-26.
Peter Lange[135] fa
referència a una obra de Fabri titulada «Origin of
Heathenism [L'origen del paganisme]», publicada el
1859, en què l'autor interpreta l'expressió com
referint-se a un cataclisme que va partir violentament
la terra, produint les seves actuals masses
continentals.[136] Això,
naturalment, va ser molt abans que Wegener, Taylor i
Du Toit publiquessin les seves idees sobre el concepte
de la Deriva de Continents, qüestió aquesta molt
candent en l'actualitat. Una paraula més sobre Pèleg. En l'obra
de consulta International Standard Biblical
Encyclopedia es fa referència a un fragment
(80-6-17, 504) d'un document geogràfic procedent de
Babilònia que mostra una sèrie d'ideogrames que es
llegeixen provisionalment com Pulukky, potser una
forma modificada de Pèleg. Això va seguit de les
paraules «Sha ebirti», que bé podria significar
«Pulukku que va ser de Éber», o podria tractar-se
d'una frase composta, «Pulukku-del-Gual». Es podria
concebre d'un assentament de pelegites que s'establís
al riu en un punt on es pogués travessar, sent aquest
riu el qual va ser designat després com el Hebrus.
Sigui quina sigui la veritat d'aquest assumpte, la
paraula «Pèleg» sembla haver-nos arribat d'alguna
manera a través del grec en la forma de «Pelagos»,
que significa «mar». Si hi ha una veritable
vinculació, això podria denotar una altra idea, això
és, que la «divisió» va tenir lloc quan els homes van
començar a migrar per primera vegada a través de les
aigües. La frase «la terra va ser repartida» podria
interpretar-se amb el significat de «els pobles de la
terra van quedar dividits», és a dir, per aigua. Això és per descomptat especulatiu,
però en conjunt hom abriga la impressió que «Pèleg» va
ser prou important perquè el seu nom fos retingut en
diverses formes que reflecteixen la breu anotació que
apareix a Gènesi 10. Ara s'hauria de fer una menció dels
fills de Joctan, tretze en total, tots els quals
semblen haver-se establert a Aràbia, principalment al
sud. Almodad potser es pot seguir a Al Mudad; Xèlef,
representat al Iemen per Es Sulaf, i potser els
Salapeni de Ptolomeu; Hassarmàvet, en l'actualitat
Hadramawt; Jèrah, confrontant amb l'anterior, es troba
possiblement en el nom d'una fortalesa, Jeraj; Adoram,
representat pels adramites al sud d'Aràbia, esmentats
per Plini i Ptolomeu; Uzal, que és probablement
l'antic nom de la capital del Iemen; Diclà, un lloc de
certa importància al Iemen, conegut com Dakalah; Obal,
preservat potser en diverses localitats a Aràbia del
sud amb el nom de Abil; Abimael està totalment sense
identificar; Saba podria indicar als sabeus; Ofir,
potser representat per Afar, la capital sabea a què es
refereix Ptolomeu amb el nom de Sapfara (Geog. 6.7), i
que potser és la moderna Zafar; Havilà, el districte a
l'Aràbia Felix, coneguda com Jawlan; i Jobab,
generalment identificat amb els jobaritas esmentats
per Ptolomeu entre les tribus àrabs del sud, i que se
suggereix que ho va llegir erròniament com Iobabitai,
en lloc d'un original Iobaritai. El primer límit a què es fa referència
en Gènesi 10:30 designa potser Massa (vegeu Gènesi
25:14), una tribu del nord d'Aràbia, aproximadament a
mig camí entre el Golf d'Aqaba i el Golf Pèrsic.
D'altra banda, hi ha un port anomenat Mousa, o Mouzda,
esmentat per Ptolemeu, Plini, Flavi Arrià i altres
antics geògrafs i que potser és el lloc que s'esmenta
aquí. Aquesta era una ciutat d'una certa importància
en els temps clàssics, però des de llavors ha caigut
en decadència, si la moderna «Mousa» és el mateix
lloc. Gesenius, per la latitud que dóna Ptolemeu,
situa Mesha en Maushid, a la costa occidental del
Iemen. Si això últim és cert, llavors la segona
localitat geogràfica potser es trobar a Sefar, una
muntanya a l'est, que s'ha de comprendre com sent el
Sipar, esmentat amb Elam i Susa, el que es menciona en
un text descobert a Susa. Aquesta nota a Gènesi 10
significaria llavors que els tretze fills de Joctan es
van establir entre aquests dos punts, i l'emplaçament
d'Ofir semblaria localitzat dins la península, i no a
la desembocadura de l'Indus, com alguns han pensat. Hi ha hagut moltes ocasions en les
anteriors consideracions per observar el que és només
d'esperar d'aquesta època tan primerenca, és a dir, la
proximitat entre ells de representants de les tres
branques de la família de Noè. No s'ha de pensar ni
per un moment que els semites, camites i jafetites
se'n van anar cadascun pel seu camí sense barreges
matrimonials i el consegüent mestissatge. Per això, no
hauria de sorprendre trobar en aquesta Taula que el
mateix nom pugui reaparèixer en dos diferents seccions
de la família de Noè. Així, llegim de dues persones
anomenades Saba, una al verset 7 com a fill de Cuix, i
una altra al verset 28 com a fill de Joctan. Rawlinson[137] explica com
l'evidència lingüística demostra l'existència
primerenca d'almenys dues races a Aràbia: «una, a les
regions septentrional i central, semítica, i parlant
la llengua usualment coneguda com a àrab; i una altra
a les regions més meridionals, que és no semítica, i
que per la semblança de la seva llengua amb els
dialectes dels aborígens d'Abissínia, els descendents
dels antics etíops, mereix ser anomenada etiòpica o
cuixita». Per tant, aquí no tenim el cas d'una
duplicació errònia, sinó d'una confirmació indirecta
de la veracitat del registre, perquè hagués estat del
més sorprenent si en aquell temps no s'haguessin
repetit noms entre les diferents famílies. Fins ara, per tant, les evidències que
tenim que afectin directament a aquesta antiga Taula
de les Nacions tendeixen de forma conseqüent cap a la
seva vindicació com a document que és alhora
etimològicament íntegre i de gran importància
històrica.
El cercle en
expansió
EMBLA
IMPROBABLE, fins i tot admetent totes les possibles
discontinuïtats en el text que alguns estan persuadits
que han d'existir, que es pugui empènyer cap enrere la
data del Diluvi i amb ella la data dels esdeveniments
esbossats en aquesta Taula de les Nacions, més enllà
de uns pocs milers d'anys a.C. Com a molt, aquests
esdeveniments difícilment poden haver ocorregut fa
molt més de 6.000 anys –i, personalment, em sembla que
4.500 anys està més a prop de la veritat. En aquest
cas ens veiem obligats a concloure que, excepte pels
que van viure entre Adam i Noè i van ser destruïts pel
diluvi, i les restes dels quals crec que és probable
que mai no es trobin, tots els homes fòssils, tots els
pobles prehistòrics, totes les comunitats primitives
extintes o vivents, i totes les civilitzacions des de
llavors, s'han d'englobar dins d'aquest lapse d'uns
pocs milers d'anys. I, així d'entrada, aquesta
proposta pot semblar totalment absurda. No obstant això, en aquest capítol
espero poder demostrar que hi ha línies probatòries de
considerable força en suport de l'anterior proposició.
En exposar això, sorgiran tota classe d'objeccions en
la ment del lector que tingui algun coneixement extens
de les actuals perspectives de l'antropologia física.
Es fa un intent de discórrer sobre algunes d'aquestes
objeccions en altres articles de Doorway: «Fossil
Man and the Genesis Record [L'home fòssil i el
registre del Gènesi]», «Primitive Cultures: Their
Historical Origins [Les cultures primitives: els seus
orígens històrics]»; «Longevity in Antiquity and Its
Bearing on Chronology [La longevitat en l'antiguitat i
les seves conseqüències per a la cronologia]», i «The
Supposed Evolution of the Human Skull [la suposada
evolució del crani humà]». No obstant això, alguns
problemes romanen sense resoldre. Amb tot, no hi ha
necessitat de resoldre tots els problemes abans de
presentar una postura alternativa. És la nostra posició que Noè i la seva
dona i família van ser persones reals, els únics
supervivents d'un cataclisme principal, el major
efecte del qual va ser esborrar l'antiga civilització
que s'havia desenvolupat des d'Adam fins a aquell
temps. Quan l'Arca va tocar terra, van quedar vuit
persones vives en el món, ni una més. Tocant terra en
algun lloc d'Armènia, van començar a estendre's en
anar-se'n multiplicant, encara que per un temps van
mantenir una tradició cultural homogènia. La pauta
familiar inicial, originada per l'existència en el
grup de tres fills i les seves dones, va donar origen
amb el transcurs del temps a tres diferents grups
racials que, segons el seu llinatge patriarcal, són
més pròpiament designats com jafetites, camites i
semites, però en terminologia moderna serien
representats pel poble semita (hebreus, àrabs i
nacions antigues com els babilonis, assiris, etc.),
els camites mongoloides i negroides, i els jafetites
caucasoides. Al principi es van mantenir junts.
Però en el decurs d'un segle, més o menys, es van
disgregar en petits grups, i posteriorment alguns de
la família de Sem, la majoria de la família de Cam i
uns pocs de la família de Jàfet van arribar de l'est a
la plana de Mesopotàmia (Gènesi 11:29). Aquí sembla,
per les evidències tractades en altres articles, que
la família de Cam, que havia arribat a ser
políticament dominant, va iniciar un moviment per
impedir una major dispersió proposant l'edificació
d'un monument com a punt visible de reunió a la plana,
amb el qual es van atreure un judici que va portar a
una dispersió forçada i ràpida per tota la terra. Aquesta circumstància explica que a
cada part del món on Jàfet ha migrat posteriorment ha
anat sempre precedit per Cam –la qual cosa s'aplica a
cada continent. En temps prehistòrics això sempre
resulta cert, essent que les restes fòssils més
antigues exhibeixen trets negroides o mongoloides,
mentre que els que van seguir no són així. És cosa
certa que en temps protohistòrics tots els avenços
culturals que van aconseguir els pioners camites van
tendir a ser absorbits pels successors jafetites. El
registre de l'expansió més relaxada de Jàfet per la
terra ha quedat tacat per la destrucció tant de la
cultura com dels seus creadors camites sempre que els
jafetites van arribar amb força suficient per
aconseguir el domini. Això va succeir a la Vall de
l’Indus, va succeir a Amèrica Central, va succeir amb
les tribus índies d'Amèrica del Nord, va succeir a
Austràlia, i només la superioritat numèrica ha
preservat l'Àfrica fins ara de la mateixa sort. El
deute de Jàfet envers Cam per la seva contribució
pionera en el domini del medi ambient s'explora
àmpliament i es documenta en l'article de Doorway
nº 43, «The Technology of Hamitic People [La
tecnologia del poble camita]», part IV del volum Noah's
Three Sons , i el seu complementari, l'article
28, Part I del mateix volum, «The Part Played by Shem,
Ham, and Japheth in subsequent World History [El paper
de Sem, Cam i Jàfet en la posterior història
mundial]». No repetirem aquí aquests arguments. Ara bé, tot i els descobriments a
Sud-àfrica en anys recents, continua sent veritat que
tant si parlem de l'home fòssil com d'antigues
civilitzacions, de pobles coetanis o nadius, o de
l'actual població del món, resulta que totes les
línies migratòries que poden seguir encara en
l'actualitat irradien des de l'Orient Mitjà. La pauta és com segueix. Al llarg de
cada ruta migratòria es troben assentaments, cadascun
dels quals difereix lleugerament del que el va
precedir i del que el segueix. Com a regla general, la
direcció del moviment tendeix a evidenciar-se per una
pèrdua gradual d'artefactes culturals, que segueixen
en ús més enrere en la línia, però que o bé
desapareixen del tot més endavant en la línia, o són
copiats d'una forma grollera o merament representats
en imatges o en folklore. Quan irradien diverses
línies a partir d'un sol centre, la imatge que es
presenta és més o menys una sèrie de cercles cada
vegada més amplis d'assentaments, on cada un va
compartint menys i menys dels artefactes culturals
originals que persisteixen en el centre. Alhora
apareixen articles completament nous, que estan
pensats per satisfer noves necessitats que no es
troben al centre. Com més un s'allunya del centre
seguint aquestes rutes migratòries, tant més nous i
singulars seran els articles que serà probable trobar
i que no siguin compartits per altres línies, però
queden algunes reminiscències d'uns pocs vincles
particularment importants o útils amb la pàtria
original. Si hom entra en un assentament sense un
coneixement previ de la direcció des de la qual van
arribar els colons, no es pot estar segur de la manera
en què s'hagin de resseguir les relacions. Tanmateix,
cal en general algun fragment probatori que permeti
separar els artefactes que han estat introduïts
d'aquells que s'han desenvolupat en el lloc. Això és
particularment així sempre que apareixen articles
complexos que exigeixen materials no disponibles a la
localitat. De vegades l'evidència és de segona mà, com
quan es troba un article que és evidentment una còpia,
i hi ha alguna cosa en la seva construcció que ho
demostra. Per exemple, certes atuells de ceràmica
minoica són clarament còpies de prototips metàl·lics,
tant per la forma que adopten com per la seva
ornamentació.[138] Allà on les
nanses de ceràmica d'aquestes atuells s'uneixen amb el
cos de les mateixes, hi ha petits botons de fang cuit
que no serveixen a cap funció, però que són un evident
intent de copiar els reblons que en el passat fixaven
les nanses metàl·liques al cos metàl·lic del prototip.
Aquests prototips apareixen a Àsia Menor, i queda per
això demostrat de quina manera s'ha de seguir la línia
migratòria, perquè és inconcebible que el vas de
ceràmica amb els seus petits botons de fang cuit donés
al metal·lúrgic la idea sobre on posar els reblons. En les més antigues migracions que, si
ens deixem guiar per la cronologia de les Escriptures,
han d'haver estat força ràpides, va ser inevitable que
es donés una tendència més marcada cap a la pèrdua
d'articles culturals comuns al centre segons hom es va
desplaçant, i no cap a l'obtenció de nous articles.[139] Amb això
baixaria el nivell general de la cultura, tot i que
les tradicions orals, els rituals i les creences
religioses canviarien més lentament. Al seu temps,
després que un grup humà prou gran hagués estat
establert en algun lloc, sorgiria un nou «centre» amb
moltes de les antigues tradicions preservades però amb
algunes de noves establertes amb suficient força per
enviar noves onades d'influències tant més endavant
com enrere al llarg de la línia de migració. Juntament amb aquestes pèrdues
culturals en el curs de l'expansió inicial dels pobles
camites es donaria una certa degradació física. No és
només que en molts casos la gent tendeix a no estar
preparada per als rigors de la vida pionera i a
degradar-se culturalment com a conseqüència d'això,
sinó que l'aliment mateix és sovint molt insuficient o
inadequat, i els seus cossos tampoc es desenvolupen de
forma normal. Com Dawson ha observat,[140] com més
cultivat sigui un immigrant quan arriba, tant més
greument queda obstaculitzat i es mostra propens a
patir quan se'l priva de les amenitats familiars de la
seva vida anterior. Això, per exemple, ho han observat
els que han estudiat els efectes de la dieta sobre el
crani humà, i aquest tema es tracta amb cert detall en
«The Supposed Evolution of the Human Skull [La
suposada evolució del crani humà]» (contingut en el
volum 2 de Doorway Papers Series ); i, pel que
fa a la cultura, a «Primitive Cultures: Their
Historical Origins [Les cultures primitives–els seus
orígens històrics]» (també en el vol. 2). L'establiment ocasional del que es
pogués designar com a centres culturals «provincials»
al llarg de les diverses rutes migratòries ha
complicat enormement la pauta de relacions en els
temps protohistòrics, però l'evidència que existeix,
fins i tot tan minsa com n'és de vegades, dóna un fort
suport a un Bressol de la Humanitat a l'Orient Mitjà,
des d'on van sortir successives onades de pioners que
no eren indoeuropeus ni semites. Es tractava de
pioners camites, bé de tipus mongoloide o negroide amb
algunes barreges, que van obrir camins i nous
territoris en totes les parts habitables de la terra,
i que finalment van establir una forma de vida a cada
localitat que en cada nivell bàsic feia un ús màxim de
les matèries primeres i dels recursos d'aquella
localitat. Els jafetites els van seguir, edificant
sobre aquest fonament i aprofitant aquesta tecnologia
bàsica a fi de bastir amb el temps una civilització
més elevada, de vegades desplaçant totalment els
camites, de vegades educant els seus mestres en altres
formes i després retirant-se, i de vegades
absorbint-los de manera que les dues línies racials
van quedar foses en un. Fins ara hem estat tractant els grans
trets. Ara passarem a un examen més detallat de
l'evidència que (a) la dispersió de l'home va tenir
lloc des d'un centre en algun lloc de l'Orient Mitjà,
i (b) que els que van formar l'avantguarda eren de
llinatge camita. Abans que es proposés un origen
evolutiu per l'home, hi havia un acord general que el
Bressol de la Humanitat estava a l'Àsia Menor, o
almenys a l'Orient Mitjà. Qualsevol evidència de tipus
primitius en el món, fossin vivents o fòssils, es
considerava prova que l'home s'havia anat degradant en
apartar-se del lloc del Paradís. Quan l'Evolucionisme
va capturar la imaginació dels antropòlegs, les restes
fòssils primitives van ser immediatament considerades
com a prova que els primers homes no estaven
constitucionalment molt apartats dels simis. Però es
presentava un problema, i era que els suposats
antecessors de l'home modern semblaven sempre
aparèixer en els llocs inesperats. Es seguia fent la
suposició que l'Orient Mitjà era la llar de l'home, i
per això que aquests tipus fòssils primitius, que
apareixien a tot arreu menys en aquesta regió,
semblaven totalment fora de lloc. Osborn, en la seva
obra Men of the Old Stone Age, va intentar
explicar aquesta anomalia argumentant que es tractava
d'emigrants.[141] Ell va
expressar la seva convicció que tant els habitants
humans com els animals d'Europa, per exemple, havien
migrat cap allà en grans onades procedents d'Àsia i
d'Àfrica. Però va escriure que era probable que la
font de les onades migratòries fos Àsia, sent el nord
d'Àfrica només el camí de pas. Aquesta era la seva
posició en 1915, i quan va aparèixer el 1936 una
tercera edició del seu famós llibre, havia modificat
només de manera lleugera seus punts de vista
originals. Tenia un mapa del Vell Món amb aquesta nota
al peu: «A través d'aquesta dilatada era s'ha de
considerar Europa Occidental com una península
envoltada de mar per tot arreu i estenent-se cap a
l'oest com a prolongació de la gran massa de terres
d'Europa oriental i Àsia – que va ser el principal
escenari de l'evolució, tant de la vida animal com de
la humana». No obstant això, el 1930, i en contra
de les expectatives, el professor H. J. Fleure va
haver d'admetre:[142]
La situació era fonamentalment la
mateixa quan W. Koppers va observar en 1952:[143]
És cert que actualment s'han trobat
alguns homes fòssils a l'Orient Mitjà, però ben lluny
de parlar en contra d'aquesta àrea com el centre de
posteriors migracions, em sembla que parlen de forma
indirecta –i per això amb tanta major força– a favor
d'ella. Tornarem a això més endavant. El professor Griffith Taylor de la
Universitat de Toronto, parlant amb referència a
moviments migratoris en general, tant en temps
prehistòrics com històrics, va escriure:[144]
Sigui
quina sigui la regió que considerem, Àfrica, Europa,
Austràlia o Amèrica, trobem que les principals
migracions han procedit sempre d'Àsia.
Després de tractar amb alguns dels
índexs que fa servir per establir possibles relacions
entre grups en diferents àrees geogràfiques, observa:[145] Com pot algú
explicar l'estreta semblança entre tipus tan
distanciats com els que s'exposen aquí? Només
l'expansió de zones racials a partir d' una
terra-bressol comuna [èmfasi seu] pot explicar
aquestes afinitats biològiques.
I a continuació, quan tracta sobre
l'etnologia africana, observa:[146]
Donades
aquestes condicions, sembla lògic suposar que les
zones racials només poden haver estat resultat de que
pobles similars s'estenguessin en onades procedents
d'un origen comú. Aquesta terra-bressol hauria de
trobar-se aproximadament entre les dues «penínsules»,
i totes les indicacions (incloent la distribució
racial de l'Índia) assenyalen a una regió d'evolució
màxima no lluny del Turquestan. No és improbable que
el factor temps fos similar en l'expansió de tots
aquests pobles.
D'una manera similar, Dorothy Garrod
va escriure:[147]
V. G. Childe també va escriure en
aquest sentit:[148]
En escriure sobre la possible bressol
de l'Homo sapiens, Henry Field fa una ressenya molt
esquemàtica de les principals troballes de l'home
fòssil (fins la data de la seva publicació, el 1932),
incloent troballes de Pequín, Kenya, Java, Heidelberg,
(Piltdown), i Rhodèsia (l'actual Zimbabwe –N. del T.),
i després presenta un mapa on les localitza; i després
observa:[149]
És cert que aquestes declaracions van
ser escrites abans dels recents descobriments a
Sud-àfrica, o a l'Extrem Orient a Zhoukoudian, o en el
Nou Món. De les troballes a Sud-àfrica és poc el que
es pot dir de cert, i no hi ha unanimitat sobre la
seva veritable transcendència. Les troballes de
Zhoukoudian, com intentarem exposar, en realitat donen
suport a la tesi que presentem aquí, i de manera
interessant. Pel que fa al Nou Món, ningú mai no ha
proposat que fos el Bressol de la Humanitat. Així,
l'Orient Mitjà segueix retenint la prioritat com la
probable Llar de l'Home original. Tanmateix, pel que
fa a datacions, s'ha d'admetre que cap autoritat amb
la seva reputació en joc proposaria que aquesta llar
es remunta a una data tan recent com la de les nostres
computacions de només 4.500 anys. Cosa curiosa, part d'aquesta evidència
rau en el fet de la diversitat dels tipus físics que
es troba dins del que semblen haver constituït
famílies unides. Això ha estat causa d'alguna
sorpresa, i no obstant això queda explicat si
s'accepta una dispersió des d'un centre. Fa alguns
anys, W. D. Matthew va fer la següent observació:[150]
 Fig. 3. Emplaçaments
aproximats de les restes fòssils o de pobles primitius
que s'esmenten en aquest volum. Cal fer alguns comentaris sobre
aquesta observació, perquè comporta importants
implicacions. Lebzelter[151] va observar
que «on l'home viu en grans conglomeracions, la raça
(és a dir, la forma física) tendeix a ser estable
mentre que la cultura es torna especialitzada; allà on
viu en petits grups aïllats, la cultura és estable
però evolucionen races especialitzades”. Segons
Lebzelter, aquesta és la raó que la diferenciació
racial fos relativament destacable en les etapes
primitives de la història de l'home. L'explicació
d'aquest fet és ben clara. En una població molt petita
i amb una estreta consanguinitat, els gens per
caràcters singulars tenen molta més probabilitat
d'expressar-se de manera homozigòtica, de manera que
aquests caràcters apareixen a la població amb una
major freqüència i tendeixen a perpetuar-se. D'altra
banda, una població tan petita pot tenir una
existència tan precària que el marge de supervivència
sigui massa petit per encoratjar o permetre
l'expressió de diversitats culturals. Així, el tipus
físic és variant però va acompanyat de conformitat
cultural, mentre que en una comunitat gran i ben
establerta, comença a aparèixer una norma física com a
característica d'aquella població, però la seguretat
resultant dels nombres permet un major joc de la
divergència cultural. Així, al mateix principi podríem
esperar trobar a l'àrea central una mesura de
diversitat física i d'uniformitat cultural; i en cada
centre secundari o provincial en les seves etapes
inicials apareixeria la mateixa situació. La
diversitat física que es podria esperar a base d'això
que exposem quedaria encara més exagerada, com ara se
sap, pel fet (només reconegut en època relativament
recent) que quan qualsevulla espècie establerta entra
en un nou ambient dóna en l'acte expressió a una nova
i major capacitat de diversificació. Fa molts anys,
Sir William Dawson va observar aquest fenomen en la
biologia de les plantes i dels animals.[152] En base a
l'estudi de mol·luscs i altres fòssils posteriors al
Pliocè, es va arribar a la conclusió que «les noves
espècies tendeixen a variar fins el major grau dels
seus límits possibles, i després a romandre
estacionaris durant un temps indefinit». Una
explicació d'això la va proposar recentment Colin H.
Selby a Christian Graduate.[153] Aquesta
circumstància va ser també objecte d'una observació de
Charles Brues,[154] que afegeix
que «la variabilitat de formes és lleugera quan la
població es fa gran, però al principi és ràpida i
extensa en el cas de molts insectes per als que tenim
les dades necessàries». Adolph Schultz va fer
addicionals observacions sobre aquest punt en tractar
sobre poblacions de primats en el Simposi a Cold
Springs Harbor en 1950.[155] De manera que en realitat tenim tres
factors, tots els quals es troben encara funcionals en
les poblacions vivents, i que han d'haver contribuït a
la marcada variabilitat en les restes fòssils
primitives, en particular quan es troben diversos
espècimens en un únic emplaçament, com a Zhoukoudian,
per exemple, o a Obercassel, o al mont Carmel. Aquests factors es poden recapitular
de la següent manera: (a) Una nova espècie és més
variable quan apareix per primera vegada; (B) Una
població petita és més variable que una de gran; (C)
Quan una espècie o uns pocs membres de la mateixa
passen a un nou entorn, tornen a aparèixer àmplies
varietats que només s'estabilitzen amb el temps. A
aquests tres punts s'hauria d'afegir un quart: que les
petites poblacions tenen propensió a ser molt
conservadores en la seva cultura, de manera que
mantenen una forta identitat encara que estiguin molt
esteses geogràficament. Les restes fòssils ofereixen un
constant testimoni de la realitat d'aquests factors,
però això només té significat si donem per descomptat
que una petita població va començar al centre i, en
quedar fermament establerta allà, va enviar
successives onades de migracions que generalment
estaven compostes de molt poques persones en cada grup
individual, i que al seu torn van establir una
successió addicional de centres, repetint-se el procés
una i altra vegada fins que l'home primitiu va quedar
escampat per totes les regions habitables del món. Al
principi, cada nou centre exhibia una gran diversitat
de tipus físics, però al multiplicar-se es va arribar
a una major uniformitat amb el pas del temps. Allà on
un centre subsidiari d'aquest tipus va quedar extingit
abans d'aconseguir aquesta uniformitat, però on les
seves restes van quedar preservades, la diversitat va
quedar, per dir-ho, retinguda per al nostre examen.
Alhora, en àrees marginals on els individus o les
famílies van patir un desplaçament per l'acció dels
que els seguien, les circumstàncies es van combinar
amb freqüència per degradar-los físicament, de manera
que l'home fòssil manifesta una tendència a exhibir
una forma embrutida – però això a causa de raons
secundàries. D'una banda, en les primeres etapes
d'aquestes migracions la uniformitat cultural seria no
només la regla en cada grup, sinó necessàriament la
regla també en tots els grups. I això també s'ha
trobat com a cert fins a un grau extraordinari. Per
descomptat, i seguint la regla acabada d'enunciar,
seria d'esperar que els grups més primitius –aquells
que havien estat empesos fins els cercles més
allunyats– exhibissin la major uniformitat cultural,
de manera que no seria sorprenent trobar aquesta
identitat en àrees tan perifèriques com el Nou Món,
Europa, Austràlia, Sud-àfrica, etc., i això és
precisament el que s'ha observat. Unes línies d'evidència que explorarem
una mica més endavant ens porten a la conclusió que no
hauríem d'explorar aquestes àrees marginals, tant pel
que fa a coetanis primitius com a restes fòssils, en
cerca d'una perspectiva de les etapes inicials de la
posició cultural de l'home. És precisament en aquestes
àrees marginals on no les trobarem. La lògica d'aquest
argument va ser alhora evident per E. A. Hooten, i
planerament rebutjada per ell, que diu:[156]
Però
aquest és el principi de lucus a non Lucendo ,
és a dir, de trobar llum on un no ni hauria d'haver, i
que portat al seu extrem lògic ens portaria a cercar
el bressol de l'home en aquella àrea on no hi ha
traces de l'home antic ni de cap dels seus
precursors primats [el meu èmfasi, ACC].
William Howells ha escrit amb certa
extensió sobre que, en les seves paraules, «totes les
empremtes visibles porten a fora d'Àsia».[157] Després
examina la situació respecte a les línies migratòries
empreses pels «blancs» i suposa que al principi van
estar atrinxerats al sud-oest d'Àsia «aparentment amb
els Neandertals al nord i oest d'ells». Ell proposa
que en tant que la majoria d'ells van penetrar tant a
Europa com a Àfrica del Nord, alguns d'ells poden
haver-se desplaçat cap a l'est a través de l'Àsia
central i cap a l'interior de la Xina, el que podria
donar explicació dels ainu i dels polinesis.
Ell creu que la situació pel que fa als mongoloides és
bastant clara, sent que l'origen d'ells va estar més o
menys en la mateixa àrea que la dels «blancs», des
d'on van poblar l'Est. Els pobles de pell fosca són,
en les seves paraules, «un trencaclosques molt més
formidable». Creu ell que els aborígens australians es
poden remuntar fins a l'Índia, amb alguna evidència
d'ells potser en l'Aràbia meridional. És de suposar
que els negres africans també han d'haver derivat de
l'Orient Mitjà, potser arribant a l'Àfrica per la
Banya, i per això també per via d'Aràbia. No obstant
això, hi ha un nombre de pobles de pell negra que
semblen escampats aquí i allà d'una manera que ell
denomina com «l'enigma culminant», una de les
característiques principals del qual n'és la peculiar
relació entre els negres i els negritos. D'aquests últims té el següent a
dir:[158]
Totes
aquestes són àrees de «refugi», i inhòspites selves
remotes que els pigmeus han ocupat evidentment quan
pobles més poderosos van arribar posteriorment a les
mateixes regions ... Hi
ha diverses coses que es fan patents en base a aquests
fets. Els negritos han d'haver migrat des d'un punt
comú. ... I és impossible suposar que el seu punt
d'origen estigués en qualsevol extrem del seu àmbit.
... És molt més
probable que procedissin d'un punt mig, que és Àsia.
Així, hi ha una mesura molt àmplia
d'acord sobre que les línies migratòries irradien no
des d'un punt en algun lloc a l'Àfrica, Europa o
l'Extrem Orient, sinó d'una àrea geogràfica que cal
associar estretament amb aquella part del món des de
la qual no només l'Escriptura sembla dir que l'home va
començar a poblar físicament el món després del
Diluvi, sinó també on va començar culturalment.
Contemplant la difusió de la civilització tal com hem
contemplat la difusió de la humanitat, està clar que
les línies segueixen el mateix curs. La diferència
essencial, si estem observant les seqüències
cronològiques actuals, és que en tant que es manté que
la dispersió de la humanitat va tenir lloc fa
centenars i centenars de milers d'anys, la dispersió
de la civilització és un esdeveniment que ha tingut
lloc gairebé dins dels temps històrics Es podria postular que aquells que van
migrar fa centenars de milers d'anys i les restes dels
quals ens proporcionen l'home fòssil i les cultures
prehistòriques (aurinyacià, etc.) constituïen una
espècie; i que els que van iniciar la cultura bàsica
en la regió de l'Orient Mitjà –el moment clau de totes
les cultures històriques subsegüents al món–
constituïen una altra espècie. Alguns han proposat
provisionalment un concepte com aquest contemplant
l'Home de Neandertal com una espècie o subespècie més
antiga que va quedar eliminada amb l'aparició de
l'anomenat «home modern».[159] L'associació
dels neandertals amb homes moderns en les troballes
del mont Carmel sembla xocar amb aquest concepte.[160] I, per
descomptat, hi ha actualment un acord molt estès sobre
que, amb l'excepció de les troballes més recents de
Sud-àfrica, tots els fòssils dels homes prehistòrics,
primitius i moderns, formen una sola espècie, Homo
sapiens. Ralph Linton contemplava les varietats
d'home revelades per les troballes de fòssils com
degudes a factors que ja hem esbossat. Tal com ell ho
va expressar:[161]
Aquests
grups es trobarien en molts mitjans diferents, i les
peculiaritats físiques que fossin avantatjoses per a
un d'ells no tindrien importància o serien en la
pràctica perjudicials per a un altre. A més, a causa
del relatiu aïllament d'aquests grups i a les seves
circumstàncies habituals de relacions d'estreta
consanguinitat, qualsevol mutació favorable o almenys
no nociva sota aquelles circumstàncies particulars
tindria la major probabilitat d'estendre's a tots els
membres del grup. Sembla
ben possible donar compte de totes les variacions
conegudes en la nostra espècie sobre aquesta base,
sense invocar la teoria d'una petita quantitat de
varietats diferents.
Contemplats des d'aquest angle, els
espècimens fòssils degradats que es troben en regions
marginals no s'haurien de tractar ni com experiments
evolutius «fallits» cap a la producció del veritable
Homo sapiens, ni com a fases «reeixides» però només
parcialment completes, o baules, entre els simis i els
homes. La veritat és que, com Griffith Taylor estava
disposat a admetre,[162] «la situació
de baules «perdudes» com el Pithecanthropus a
Java, etc., semblava tenir poc a veure amb la qüestió
de la terra «bressol de la humanitat». De fet, hauria
pogut dir el mateix sobre la qüestió dels orígens
humans. I conclou: «Es tracta gairebé certament
d'exemples d'un ... tipus que ha estat empès fora dels
marges». Així, la manera en què hom estudia o
contempla aquestes restes fòssils està molt afectada
per la forma que un tingui de pensar, si ho fa en
termes de processos biològics o històrics. El
professor A. Portmann de Viena va observar:[163]
Aquesta mateixa aproximació cap al
significat de l'home fòssil ha estat seguida amb cert
detall per Wilhelm Koppers, que pensa que «el
primitivisme en el sentit d'una major proximitat de
l'home a la bèstia» pot en ocasions ser «resultat d'un
desenvolupament secundari».[164] Ell creu que
seria molt més lògic «evolucionar» l'Home de
Neandertal des del Home Modern que l'Home Modern des
del Home de Neandertal. Manté que el Neandertal era un
tipus especialitzat i més primitiu, però més tardà que
l'home modern, almenys pel que fa a Europa. Una autoritat tan gran com Franz von
Weidenreich[165] estava també
preparat per admetre de manera inequívoca: «No s'ha
descobert fins a la data cap tipus d'home fòssil els
trets característics del qual no es puguin seguir de
tornada a l'home modern» [el meu èmfasi]. Això
concorda amb l'opinió de Griffith Taylor,[166] que va
observar: «Per descomptat, s'està acumulant
l'evidència que els pobles paleolítics d'Europa
estaven molt més relacionats amb les races que ara
viuen a la perifèria de les regions euroafricanes
d'allò que s'admetia prèviament». Fa molts anys, Sir
William Dawson va explorar aquest mateix tema i ho va
exposar fins a certa extensió en la seva obra,
bellament redactada però gairebé completament
ignorada, Fossil man and Their Modern
Representatives. Encara que va haver un temps
en què la unitat de l'home va ser posada en qüestió,
veiem que no va ser qüestionada per tots. En l'actualitat, se'ns assegura des de
gairebé tots els costats que la raça humana és, com
diu l'Escriptura, «d'una sang», una unitat que comprèn
l'home antic i modern, el primitiu i civilitzat, el
fòssil i el coetani. Això ho afirmen Ernst Mayr,[167] Melville
Herskovits,[168] W. M.
Krogman,[169] Leslie
White,[170] A. V.
Carlson,[171] Robert
Redfield,[172] i per
descomptat la mateixa UNESCO.[173] Al Simposi
de Cold Springs Harbor sobre «Quantitative Biology
[Biologia quantitativa]» celebrat el 1950, T. D.
Stewart,[174] en un
article titulat «Earliest Representatives of Homo
Sapiens [Els més antics representants de l'Homo
sapiens]», va expressar les seves conclusions en les
següents paraules, «Per això, el mateix que
Dobzhansky, no veig actualment cap raó per suposar que
hagi existit més que una sola espècie d'homínids en
qualsevol nivell temporal en el Plistocè». Alfred
Romer[175] va observar,
en un comentari sobre la col·lecció de troballes
fòssils procedents de Palestina (Mugharet-et-Tabun, i
Mugharet-es-Skuhl), «En tant que certs dels cranis són
per descomptat Neandertals, d'altres exhibeixen en un
grau variable nombrosos trets neantròpics (és a dir,
de “l'home modern”)». Després, identifica aquests
cranis neantròpics com a pertanyents al tipus general
Cro-Magnon a Europa –un tipus humà que sembla haver
estat un espècimen físic esplèndid. Proposa més
endavant que el grup humà del mont Carmel «es pot
considerar procedent d'una hibridació de la raça
dominant (home de Cro-Magnon) amb els seus humils
predecessors (home de Neandertal)». Així, la imatge
que un cop vam tenir de semi-homes simiescos caminant
en una postura encorbada, que haguessin precedit a
l'arribada del «veritable» Home, ha canviat totalment
amb l'acumulació d'evidències. Ara se sap que aquestes
criatures pretesament encorbades caminaven totalment
erguides,[176] que la seva
capacitat craniana excedia en general a la de l'home
europeu modern (en cas que això signifiqui alguna
cosa), i que vivien costat per costat amb la raça més
desenvolupada (parlant físicament) que el món hagi
vist probablement en tota la seva història. Com un exemple extraordinari de la
immensa variabilitat que pot mostrar una població
primerenca, petita i aïllada, no hi ha res millor que
referir-nos a les troballes a Zhoukoudian a la Xina,[177] en la
mateixa localitat en què es va trobar el home de
Pequín. Aquestes restes fòssils van procedir del que
ara es coneix com la Cova Superior, i pertanyen a set
individus que semblen ser membres d'una família: un
ancià que es considera com a major de 60 anys, un home
més jove, dues dones relativament joves, un
adolescent, un nen de cinc anys i un nadó. Juntament
amb ells es van trobar estris, ornaments i milers de
fragments d'animals. L'estudi d'aquestes restes ha revelat
alguns fets summament interessants. El més important
en el present context és que, si ho jutgem per la
forma craniana, en aquesta família tenim un
representant de l'Home de Neandertal, una dona
«melanèsia» que ens recorda els ainu, un tipus
mongol i un altre que és bastant semblant a la dona
esquimal actual. En comentar aquestes troballes,
Weidenreich va expressar la seva sorpresa davant la
gamma de variabilitat:[178]
Formes
semblants a la de l'«Home Antic», com se l'ha
anomenat, s'han trobat en el Paleolític Superior,
Europa occidental i Àfrica del nord; les que
s'assemblen estretament al tipus melanesi, al neolític
d'Indoxina, entre els cranis antics procedents de la
Cova de Lagoa Santa a Brasil, i en la població
melanèsia actual; els que s'assemblen estretament al
tipus esquimal apareixen entre els amerindis
precolombins de Mèxic i altres llocs a Amèrica del
Nord, i entre els esquimals a l'oest de Groenlàndia en
l'actualitat.
Després Weidenreich procedeix a
observar que el gresol de barreja de races del
Zhoukoudian paleolític «no està sol».[179] A
Obercassel, a la vall del Rin, es van trobar dos
esquelets, un d'un home vell i un altre d'una dona més
jove, en un sepulcre de voltants del mateix període
que el jaciment funerari a Zhoukoudian. Diu ell: «Els
cranis són d'aparença tan diferent que un no dubtaria
en assignar-los a dues races si procedissin de
localitats separades». Tan confusa és la imatge que
ara apareix que s'observa:[180]
Però
no es pot fer fora a un costat tot un problema a causa
que hagin fracassat els mètodes aplicats i acceptats
com històricament intocables.
Tanmateix, aquesta extraordinària
variabilitat permet l'establiment de línies de relació
que semblen entrecreuar-se en totes les direccions com
una densa xarxa d'evidència que aquestes restes
fòssils pertanyen majorment a una sola família. Griffith Taylor vincula entre si els
melanesis, negres i amerindis.[181] Aquesta
mateixa autoritat proposa una relació entre l'Home de
Java i l'Home de Rhodèsia.[182] Relaciona
també certes tribus suïsses que semblen constituir una
borsa d'un antic grup racial amb la gent del nord de
la Xina, els sudanesos, els boiximans de Sud-àfrica i
els aeta de Filipines.[183] També
relaciona el crani de Prednost amb la població
aurinyaciana i amb els australoides.[184] Macgowan[185] i Montagu[186] estan
convençuts que les poblacions aborígens d'Amèrica
Central i del Sud contenen un element negroide així
com australoide. S'admet gairebé universalment que
l'Home de Grimaldi era negroide encara que les seves
restes es troben a Europa,[187] i la veritat
és que el tipus negroide està tan estès que fins i tot
el Pithecanthropus erectus va ser identificat
com negroide per Buyssens.[188] Huxley mantenia que la raça Neandertal
ha d'estar estretament relacionada amb els aborígens
australians, en particular els de la província de
Victòria;[189] i altres
autoritats mantenen que el mateix grup humà australià
ha de ser relacionat amb la famosa raça de Canstadt.[190] Alfred Romer
relaciona l'home de Solo de Java amb l'home de
Rhodèsia d'Àfrica.[191] Hrdlicka
relaciona de manera similar el crani d'Olduvay amb la
dona de LaQuina, LaChapelle i altres espècimens de
llinatge bàsicament africà,[192] i sosté que
també s'han de relacionar amb les races índies,
esquimals i australianes. Fins i tot de la mandíbula
de Mauer es creu que és de tipus esquimal.[193] No podem fer res millor que
recapitular aquesta imatge general citant Sir William
Dawson que, molt per davant de la seva època, escrivia
en 1874:[194]
Tot i que és perfectament cert que la
tesi que presentem aquí té, pel que fa a la
cronologia, tot el pes de l'opinió científica en
contra seva, és també perfectament cert que la
interpretació de les dades que hem donat concorda
d'una manera meravellosa, i, per descomptat, haurien
permès predir tant l'existència d'unes relacions
físiques àmpliament esteses així com una variabilitat
excepcional entre els membres de qualsevol família. A
més d'aquestes vinculacions fisiològiques, hi ha,
naturalment, moltes vinculacions culturals. Com un
exemple aïllat, el pintat dels ossos dels difunts amb
ocre vermell, un costum que fins no fa gaire era
practicada pels amerindis, s'ha observat en els
jaciments funeraris prehistòrics en gairebé cada part
del món. És cosa certa que un costum així difícilment
hagués sorgit de forma independent a tot arreu,
basant-se alguna suposició de que «les ments humanes
funcionen a tot arreu d'una manera molt semblant ...».
Sembla molt més raonable suposar que aquest costum es
va escampar amb la gent que la van portar amb ells en
irradiar ràpidament a partir d'algun punt central. Això ens porta una vegada més a la
qüestió de la posició geogràfica d'aquest Bressol de
la Humanitat. S'està acumulant diàriament l'evidència
que, com a ser culte, el lloc de l'origen de l'home va
estar en algun emplaçament de l'Orient Mitjà. Cap
altra regió del món és tan susceptible d'haver estat
la Llar de l'Home, si per home comprenem
alguna cosa més que merament un simi intel·ligent.
Vavilov[195] i altres[196] han observat
repetides vegades que la gran majoria de les plantes
cultivades del món, especialment els cereals, remunten
els seus orígens a aquesta regió. Henry Field observa:[197]
S'han fet moltes especulacions sobre
les rutes empreses pels caucasoides, negroides i
mongoloides, en anar-se poblant el món amb les
successives onades de migracions. Howells,[198] Braidwood,[199] Taylor,[200]
Goldenweiser,[201] Engberg,[202] Weidenreich,[203] Cole[204] i altres[205] han afrontat
el problema o han expressat opinions basades en
l'estudi de restes fòssils; i, naturalment, l'obra de
Coon Races of Europe tracta majorment del
mateix problema.[206] Cap
d'aquestes especulacions pot establir realment com es
va originar l'home, però gairebé totes elles fan la
mateixa pressuposició bàsica que Àsia occidental és la
seva llar original com a criatura de cultura. Des
d'aquest centre hom pot seguir els moviments d'una
primerenca migració negroide seguida de pobles
caucasoides cap a Europa. Indubtablement, des
d'aquesta mateixa regió van sortir cap a Orient i el
Nou Món onades successives de pobles mongoloides. A
l'Àfrica, Wendell Phillips,[207] després
d'estudiar les relacions de diverses tribus africanes,
va concloure que ja existia l'evidència que feia
possible derivar algunes de les tribus a partir d'una
sola estirp racial (en particular els pigmeus de la
selva d'Ituri i els boiximans del desert de Kalahari),
que en un moment determinat va haver d'haver poblat
una major porció del continent africà només per
retirar-se a regions més inhòspites en arribar
posteriors tribus negroides al país. El professor H.
J. Fleure mantenia que calia discernir evidències
d'una naturalesa semblant cap al nord i nord-est
d'Àsia i més enllà cap al Nou Món mitjançant un estudi
en el canvi de formes del caps en les restes fòssils.[208] Sempre que
la tradició està clara sobre aquesta qüestió, apunta
invariablement en la mateixa direcció i explica la
mateixa història. Així, vam concloure que de la família
de Noè han sorgit tots els pobles del món
–prehistòrics, protohistòrics i històrics. I els
esdeveniments descrits en relació amb Gènesi 10 i les
declaracions profètiques de Noè pel que fa al futur
dels seus tres fills es combinen juntament per
proporcionar-nos el registre més raonable de la
primitiva història de la humanitat, història que, si
es comprèn correctament, no ens demanda en absolut que
creguem que l'home va començar amb la condició de simi
i que només va arribar a un estat civilitzat després
d'una prolongadíssima història evolutiva. Tot resumint, llavors, el que hem
tractat d'exposar en aquest capítol és el que segueix: (1) La distribució geogràfica de les
restes fòssils és de tal naturalesa que s'expliquen de
la forma més lògica tractant-les com a representants
marginals d'una àmplia dispersió, en part forçada, a
partir d'una única població que s'estava multiplicant
en un punt més o menys central a tots ells, i que va
enviar successives onades d'emigrants, cada onada
impulsant l'anterior més cap a la perifèria; (2) Els espècimens més degradats són
aquells representants d'aquest moviment general que
van ser empesos a les àrees més inhòspites, on van
patir una degeneració física com a conseqüència de les
circumstàncies en què es van veure forçats a viure; (3) L'extraordinària variabilitat
física de les restes fòssils resulta de que els
moviments van tenir lloc en petits grups aïllats i
fortament consanguinis; però les semblances culturals
que vinculen entre si fins i tot als més dispersos
entre ells indiquen un origen comú per a tots; (4) El que he dit que és cert de
l'home fòssil és igualment cert de les societats
primitives coetànies així com de les que estan ara
extintes; (5) Totes les poblacions inicialment
disperses pertanyen a una nissaga bàsica –la família
camita de Gènesi 10; (6) Els colons camites inicials van
ser posteriorment desplaçats o esclafats pels
indoeuropeus (és a dir, jafetites), que no obstant
això van heretar o van adoptar, i van edificar de
manera extensiva sobre la tecnologia camita, i que amb
això van aconseguir un avantatge en cada àrea
geogràfica en la qual es van escampar; (7) Al llarg dels grans moviments de
pobles, tant en temps prehistòrics com històrics, mai
no va haver ninguns éssers humans que no pertanyessin
a la família de Noè i els seus descendents; (8) Finalment, aquesta tesi queda
enfortida per l'evidència de la història que exposa
que les migracions sempre han mostrat la tendència a
seguir aquesta pauta, que ha anat freqüentment
acompanyada d'exemples de degeneració tant dels
individus com de tribus senceres, resultant
generalment en l'establiment d'una pauta general de
relacions culturals paral·leles amb les que ha revelat
l'arqueologia. El capítol 10 de Gènesi es troba entre
dos passatges de l'Escriptura amb què està relacionat
de manera que fa llum sobre tots dos. En el primer,
Gènesi 9:20-27, se'ns dona un indici de la relació
existent dels descendents dels tres fills de Noè al
llarg de la història subsegüent, on Cam fa gran
servei, Jàfet és eixamplat, i el lloc de
responsabilitat originalment donat a Sem és assignat
finalment a Jàfet. No se'ns diu aquí quina és la
naturalesa del servei de Cam, ni com Jàfet seria
eixamplat, ni quina posició especial anava Sem
finalment a cedir al seu germà. En el segon passatge,
Gènesi 11:1-9, se'ns diu que els homes parlaven un
únic llenguatge fins que es va proposar un pla que va
portar a una espectacular dispersió dels planificadors
sobre tota la terra. Al centre s'aixeca Gènesi 10, que ens
proporciona unes claus vitals per a la comprensió
d'aquestes coses, on se'ns diu exactament qui eren els
descendents de cadascú d'aquests tres fills. Amb
aquesta clau, i amb el coneixement de la història que
tenim en l'actualitat, podem veure la rellevància de
tots dos passatges. Ara comprenem de quina manera Cam
va arribar a ser servent dels seus germans, de quina
manera l'extensió de Jàfet sobre la terra es podia
designar més com un eixamplament que com una
dispersió, i en quines circumstàncies Sem ha cedit la
seva posició d'especial privilegi i responsabilitat a
Jàfet. No podríem haver percebut plenament com
s'havien complert aquestes declaracions profètiques
sense el nostre coneixement de qui entre les nacions
eren camites, i quins eren jafetites. A més, també se'ns escaparia la
veritable rellevància dels esdeveniments que van
envoltar i van seguir del pla frustrat d'edificar la
Torre de Babel excepte pel coneixement que van ser els
descendents de Cam dels que van pagar la pena. Aquesta
pena els va portar a ser escampats molt aviat i els va
forçar el paper de pioners per obrir el món per a la
habitació humana, servei que van complir amb un èxit
notable, però amb un cost inicial no petit per a ells
mateixos. A més, si considerem acuradament
aquesta qüestió, percebrem també la gran saviesa de
Déu que, per tal de preservar i perfeccionar la Seva
revelació de Ell mateix, mai no va permetre que els
semites s'allunyessin gaire del centre cultural
original, a fi de preparar una branca de la família
perquè portés la Seva llum al món tan aviat com el món
estigués preparat per rebre-la. Perquè és un principi
reconegut pel nostre Senyor en el Nou Testament, quan
va alimentar a les multituds a la vegada que els
predicava, que la veritat espiritual no és ben
compresa per aquells que tenen les forces totalment
ocupades en tractar de sobreviure. Així, allà on Cam va arribar com a
pioner i va obrir el món a l'ocupació humana, Jàfet va
seguir de manera més pausada per consolidar i fer més
segur el «domini» inicial aconseguit d'aquesta manera.
I llavors –i només llavors– va estar el món capacitat
i preparat per rebre la Llum que anava a donar a
il·luminar els gentils i a cobrir la terra amb el
coneixement de Déu com les aigües cobreixen el mar. Nota sobre
el temps que van necessitar les migracions
primitives. Kenneth Macgowan exposa que pel
que fa al «Bressol de l'Home» a l'Orient Mitjà,
l'assentament més distant és el que es troba a
l'extrem més meridional d'Amèrica del Sud,
aproximadament a uns 24.000 quilòmetres de camí.
Quant de temps es necessitaria per un desplaçament
així? Diu que s'ha estimat que els homes haguessin
pogut cobrir els 6.000 quilòmetres des de Harbin, a
Manxúria, fins a l'illa de Vancouver, en un temps
tan breu com 90 anys (Early Man in the New World,
Macmillan, 1950, pàg. 3 i ruta a la pàg. 4).
I què hi ha sobre de la resta de la distància
en direcció al sud? Diu Alfred Kidder: «Un patró de
caceres basat primàriament en caça major hagués
conduït l'home a la zona meridional d'Amèrica del
Sud sense necessitar en aquell temps d'una gran
adaptació localitzada. Hagués pogut tenir lloc amb
una relativa rapidesa, en tant que hi hagués
disponibles camells, cavalls, peresosos i elefants.
Totes les indicacions assenyalen la realitat que
efectivament va ser així». (Appraisal of
Anthropology Today, University of Chicago
Press, 1953, pàg. 46.)
[1] Coon, C. S., Races
of Europe,Macmillan, Nova York, 1939, 739
pàgines, índex. [2] Blunt, J. J., Undesigned
Coincidences in the Old and New Testament,
Murray, Londres, 1869, pàg. 6. [3] Kalisch, M. M., A
Historical and Critical Commentary on the Old
Testament, Longmans, Brown, Green, Londres,
1858, pàg. 235. [4] Driver, S. R., The
Book of Genesis, Westminster Commentaries, 3rd.
edition, Methuen, Londres, 1904, pàg. 114. [5] Kautzsch, Prof.,
citat per James Orr, «The Early Narratives of
Genesis», en The Fundamentals, vol. 1, Biola
Press, 1917, pàg. 234. [6] Thomas, James, Genesis
and Exodus as History, Swan Sonnenschein 1906,
pàg. 144. [7] Driver, S. R., The
Book of Genesis, Westminster Commentaries, 3rd.
edition, Methuen, Londres, 1904, pàg. 112. [8] Dillmann, A., Genesis:
Critically and Exegetically Expounded, vol. 1,
T. & T. Clark, Edimburg, 1897, pàg. 314. [9] Kalisch, M. M. A
Historical and Critical Commentary on the Old
Testament, Longmans, Brown, Green, Londres,
1858, pàg. 234. [10] Lewis, Taylor,
en J. P. Lange, Commentary on Genesis,
Zondervan, Grand Rapids, Michigan, sense data, pàg.
357. [11] Leupold, H. C.,
Exposition of Genesis, Wartburg Press,
Columbus, Ohio, 1942, pàg. 358. [12] Dods, Marcus, Genesis,
Clark, Edimburg, sense data, pàg. 45. [13] Dillmann, A., Genesis:
Critically and Exegetically Expounded, vol.1,
T. & T. Clark, Edimburg, 1897, vol. 1, pàg. 315. [14] Galton, Sir
Francis, Hereditary Genius, Watts, Londres,
1950, 379 pàgines. [15] Caràcter
nacional: cp., per exemple, Hamilton Fyfe, The
Illusion of National Character (Watts, Londres,
1946, 157 pàgines) amb molts estudis antropològics de
pobles tribals (de Margaret Mead, per exemple) i de
nacions modernes (p. ex., de Ruth Benedict sobre els
japonesos). [16] Grau, R. F., The
Goal of the Human Race, Simpkin, Marshall, etc.,
Londres, 1892, pàg. 115. [17] Custance, A. C.,
«Does Science Transcend Culture?», Tesi doctoral
presentada a la Universitat d'Ottawa, 1958, 253 pàgs.,
il·lustrada. [18] Hugh Dryden va
escriure: «La vida de l'home en la seva plenitud és
una trinitat d'activitat –física, mental i espiritual.
L'home ha de conrear les tres per no tenir un
desenvolupament imperfecte» («The Scientist in
Contemporary Life», Science, vol. 120, 1954,
pàg. 1054). De manera similar, Viktor E. Frankl de
Viena va escriure, «L'home viu en tres dimensions: la
somàtica (física o corporal), la mental, i
l'espiritual» (Digest of Neurology and Psychiatry,
Institute of Living, Hartford, Connecticut, vol. 1,
1940, pàg. 22). [19] Dillmann, Genesis:
Critically and Exegetically Expounded, T. &
T. Clark, Edimburg, 1897, vol. 1, p. 318. [20] Dillmann, ibid.,
Pàg. 319. [21] Els cananeus: al
Prisma de Senaquerib dels sumeris, segons Samuel
Kramer (From the Tablets of Sumer, Falcon 's
Wing Press, 1956, pàg. 60). El Codi d'Hammurabi
(transcripció de Deimel, R. 24, línia 11) també es
refereix a ells com «els de cap negre». [22] Vegeu, per
exemple, V. G. Childe, «India and the West Before
Darius», Antiquity, vol.13, 1939, pàg. 5ss. [23] Piggott, S., Prehistoric
India, Pelican Books, 1950, pàg. 261. [24] Coon, C. S., Races
of Europe, Macmillan, 1939, 739 pàg.,
il·lustrat. [25] Ramsay, Sir
William, Asianic Elements in Greek Civilization,
Murray, Londres, 1927. [26] Custance,
Arthur, «Archaeological Confirmations of Genesis»,
Part IV a Hidden Things of God's Revelation, vol.
7 de la sèrie Doorway Papers publicada per Zondervan
el 1977. Article nº 39 de la sèrie original de Doorway
Papers publicada per l'autor, aparegut el 1963.
[27] BIBLIOGRAFIA
GENERAL
Enciclopèdies – Les següents
enciclopèdies bíbliques contenen valuosa informació
sobre la Taula com un tot, o sobre els personatges que
s'esmenten :
Imperial Bible Dictionary ,
editat per P. Fairbairn, 2 vols. Londres, Blackie and
Son, 1866, sota els noms individuals. Popular and Critical Bible
Dictionary, editat per S. Fallows, 3 vols.,
Chicago, Howard-Severance, 1912, sota els noms
individuals. Murray 's Illustrated Bible
Dictionary, editat per W. C. Piercy, 1 vol.,
Londres, Murray, 1908, sota els noms individuals. A Dictionary of the Bible,
editat per J. D. Davis, Philadelphia, Westminster
Press, 1931, sota els noms individuals. Bible Cyclopedia, A. R.
Fausset, Toronto, Funk and Wagnalls, sense data, sota
els noms individuals. Cyclopedia of Biblical Literature,
John Kitto, 2 vols., Edimburg, Adam and Charles Black,
1845, sota els noms individuals.
Rawlinson, George, The Origin of
Nations, Scribner, Nova York, 1878, 272 pàgs. Rouse, Martin L., «The Bible Pedigree
of the Nations of the World», Pt. 1 Transactions
of the Victoria Institute, vol. 38, 1906, pàgs.
123-153; i «The Pedigree of the Nations», Pt. 2, Transactions
of the Victoria Institute, vol. 39, 1907, pàgs.
83-101. Sayce, A. H., The Races of the Old
Testament, Londres, Religious Tract Society,
1893, 180 pages. Es trobarà una informació útil en els
llocs apropiats en comentaris i edicions del text
hebreu per Bullinger, Cook, Dillmann, Dod, Driver,
Ellicott, Gray i Adams, Greenwood, Jamieson, Kalisch,
Lange, Leupold, Lloyd, Schrader, Skinner, Snaith,
Spurrel, Whitelaw. Obres d'arqueologia com les de George
Barton, J. P. Free, M. R. Unger, T. G. Pinches, R. D.
Wilson, i A. H. Sayce.
[28] Skinner, John, A
Critical and Exegetical Commentary on Genesis, Edimburg,
T. & T. Clark, 1930, pàg. 196. [29] Aristófanes, Els
Núvols, Traducció d'En Roger a l'anglès, línia
998. [30] Veure J. H.
Titcomb, «Ethnic Testimonies to the Pentateuch», Transactions
of the Victoria Institute, vol. 6, 1872, pàgs.
249-253. [31] Homer, La
Ilíada, traducció de Luis Segala i Estalella,
Cant XV, 184. [32] Dods, M., The
Book of Genesis, Edimburg, Clark, sense data,
pàg. 43. [33] Wright, Charles, The
Book of Genesis in Hebrew, Londres, Williams
and Norgate, 1859, pàg. 35. [34] Heròdot (Llibre
I, cap. 8) dóna una interessant història (amb
aplicació moral) de com Giges va arribar a ser rei de
Lídia. [35] Skinner, John, A
Critical and Exegetical Commentary on Genesis, Edimburg,
T. & T. Clark, 1930, pàg. 196. [36] Eusebi, Chronicon
(versió armènia), editat per I. B. Aucher, vol. 1,
pàg. 95 (Gimmeri-Cappadocians) i vol. 2, pàg. 12
(Gómer, «de qui els capadocis»). [37] Josefus, F., Antiguitats
dels Jueus, Llibre I, Capítol 6. [38] Vincent, B., Haydn
s Dictionary of Dates, Londres, Ward, Lock, and
Bowden, 21a edició, 1895, pàg. 455. [39] Farrar, F. W., Life
and Works of St Paul, vol. 1, Londres, Cassell,
pàg. 466. [40] Kalisch, M. M., A
Historical and Critical Commentary of the Old
Testament, Longmans, Brown, Green,
Londres, 1858, p. 236. [41] Sayce, A. H., The Races of
the Old Testament, Londres, Religious Tract
Society, 1893, 180 pàgines. [42] Maspero, Sir G.
C. C., History of the Ancient Peoples of the
Classic East,vol.3 a The Passing of the
Empires, SPCK (Society for the Propagation of
Christian Knowledge), 1900, pàg. 343. [43] Sayce, A. H.,
sota «Aixquenaz» a Murray 's Illustrated Bible
Dictionary, Londres, Murray, 1908. [44] Rawlinson, G., The
Origin of Nations, Nova York, Scribner, 1878,
pàg. 181. [45] Hertz, J. H., The
Pentateuch and Haftorahs: Genesis, Oxford,
Oxford University Press, 1929, pàg. 88, nota 3. [46] Rawlinson, G., The
Origin of Nations, Nova York, Scribner, 1878,
pàg. 182. [47] Josefus, F., Antiguitats
dels Jueus, Llibre 1, Capítol 6, secció 1. [48] Sobre això,
consultar M. L. Rouse, «Bible Pedigree of the Nations
of the World», Transactions of the Victoria
Institute, vol. 38, 1906, pàg. 149. [49] Estrabó, I: i:
10, i I: i: 21 i XI: viii: 4. [50] Sobre tot aquest
aspecte del problema, vegeu també Martin L. Rouse,
«Bible Pedigree of the Nations of the World», Transactions
of the Victoria Institute, vol. 38, 1906, pàg.
149-150. [51] Smith, J. Pye,
«Dispersion of Nations», Popular and Critical
Bible Commentary, vol. 2, edited by S. Fallows,
Chicago, Howard-Severance, 1912, pàg. 1213. [52] Conder, C. R.,
«Riphath», Murrays' Illustrated Bible Dictionary,
Londres, Murray, 1908, pàg. 749. [53] Tradició
armènia: vegeu Història Armenae, Moses
Chorenensis, Londres, 1736, 1.4, secció 9-11. [54] Estrabó, XI:
XVII: 9. [55] Heròdot, VII.
40. [56] Josefus, F., Antiguitats
dels Jueus, Llibre 1, Cap. 6, secció I. [57] Schultz, F. W.,
«Gómer», Religious Encyclopedia, vol. 2,
editada per Philip Schaff, Nova York, Funk and
Wagnalls, 1883, pàg. 889. [58] Chamberlain, A.
G., «The Eskimo Race and Language», Canadian
Institute, vol. 6, 3ª sèrie, 1887-1888, pàg.
326. [59] Lloyd, J., An
Analysis of the First Eleven Chapters of the Book of
Genesis, Londres, Samuel Bagster &
Sons, 1869, pàg. 114. [60] Conder, C. R.,
en un comentari sobre un article de T. G. Pinches,
«Notes on Some Recent Discoveries in Assyriology», Transactions
of the Victoria Institute, vol. 26, 1897, pàg.
180. [61] Sayce, A. H. The
Races of the Old Testament, Londres, Religious
Tract Society, 1893, pàg. 45. [62] Marco Polo, Travels
of Marco Polo, Nova York, Library Publications,
sense data, pàg. 87. [63] Sento haver
extraviat la font d'aquesta observació. Va aparèixer
en un article a Transactions of the Victoria
Institute. [64] Bochart, «Gog
and Magog», Chambers Encyclopedia, Londres,
Chambers, 1868, vol. 4, pàg. 813. [65] Behistun
Inscriptions: Records of the Past, Londres,
Bagster, 1873, vol.1, pàg. 111, par. 1, secció 6. En
l'original, Mada apareix en les traduccions
en anglès com Media. [66] Spurrell, G. J.,
Notes on the Book of Genesis, Oxford,
Clarendon Press, 1896, pàg. 97. [67] Keary, C. F., Outlines
of Primitive Belief Among the Indo-European Races, Nova
York, Scribner 's Sons, 1882, pàg. 163ss. [68] Rawlinson, G., The
Origin of Nations, Nova York, Scribner, 1878,
pàg. 173. [69] Sayce, A. H., The
Higher Criticism and the Verdict of the Monuments, Londres,
SPCK, (Society for the Propagation of Christian
Knowledge), 1895, pàg. 20. [70] Larned, J. N., A
New Larned History, Springfield, Massachusetts,
Nichols, 1923, vol. 6, pàg. 4636. [71] Rawlinson, G., op.
cit., ref. 42, pàg. 184. [72] Josefus, F., Antiguitats
dels Jueus, Llibre 1, Cap. 6, secció 1. [73] Skinner., J., op.
cit., ref. 28, pàg. 198. [74] Driver, S. R., op.
cit., Ref. 4, pàg. 116. [75] Harris, Zellig
S., «Ras Sharma: Canaanite Civilization and Language»,
Annual Report Smithsonian Institute, 1937, pàg.
485. Vegeu també R. J. Forbes, Metallurgy in
Antiquity, Leiden, Brill, 1950, pàg. 346. [76] Sayce, A. H., The
Races of the Old Testament, Londres, Religious
Tract Society, 1893, pàg. 47. [77] Els cananeus
cartaginesos: Vegeu l'article «Phoenicia and the
Phoenicians», Popular and Critical Bible
Encyclopedia, Chicago, Howard-Severance, vol.
2, 1912, pàg. 1342, al final de el punt 5. [78] Així Jerònim en
la seva obra Sobre Jeremies X, 9; i des d'ell
Bochart i molts altres. [Aquesta postura es recolza en
el passatge on es parla de naus per anar a Tarsis a
Ession-Geber. Però aquesta és una expressió que es pot
utilitzar senzillament per designar una classe de naus
de gran port per a llargues travessies, «de classe
Tarsis», anàloga al nostre modern terme
«transatlàntic», usat per vaixells transoceànics de
passatgers, encara que naveguin en oceans diferents de
l'Atlàntic. (N. del T.)] [79] Kalisch, M. M.,
A Historical and Critical Commentary on the Old
Testament, Longmans, Brown, Green, Londres,
1858, pàg. 243. [80] Cook, F. C., The
Holy Bible with Explanations and Critical
Commentary, Londres, Murray, vol. 1,
1871, pàg. 85. [81] Bochart: citat
per J. Lloyd, Analysis of the First Eleven
Chapters of Genesis, Londres, Bagster, 1869,
pàg. 117, nota. [82] Heròdot, Llibre
1, cap. 163. [83] Josefus, F., Antiguitats
dels Jueus, Llibre 1, cap. 6, secció 1. [84] Greenwood,
George, The Book of Genesis: An Authentic Record,
Londres, Church Printing Co, vol. 2, 1904, pàg.
29. [85] Rawlinson, G., The
Origin of Nations, Nova York, Scribner, 1878,
pàg. 173. [86] Josefus, F., Antiguitats
dels Jueus, Llibre 1, cap. 6, secció 1. [87] Forbes, R. J., Metallurgy
in Antiquity, Leiden, NL, Brill, 1950, pàg. 280. [88] Schrader, I., The
Cuneiform Inscriptions and the Old Testament, Londres,
Williams and Norgate, 1885, pàg. 64. [89] Sayce, A. H., The
Races of the Old Testament, Londres, Religious
Tract Society, 1893, pàg. 48. [90] Xenofont, Anàbasi,
Llibre V, cap.5, secció 1. [91] Smith, R. Payne,
Commentary on Genesis, editat per Ellicott,
Zondervan, Grand Rapids, sense data, pàg. 149. [92] «Getae»: Everyman's
Encyclopedia, Londres, Dent, vol. 6, pàg. 1913. [93] Rawlinson, G., The
Origin of Nations, Nova York, Scribner, 1878,
pàg. 174. [94] Rawlinson, G., The
Origin of Nations, Nova York, Scribner, 1878,
pàg. 178. [95] Custance, A. C.,
«A Christian World View», Part V a Noah's Three
Sons, vol. 1 a The Doorway Papers Series, Grand
Rapids, Zondervan Pub. House, 1975; article
originalment publicat per l'autor com a monografia
independent, Doorway Papers, número 29, 1968. [96] Custance,
Arthur, «The Confusion of Languages», Part V a Time
and Eternity, vol. 6 a The Doorway Papers
Series; article originalment publicat per l'autor com
a monografia independent, Doorway Papers, número 8,
1961. Hi ha versió en castellà, també publicada en
línia a http://www.sedin.org/doorway/08-confusion.html [97] Jervis, J.
J.-W., Genesis Elucidated,Bagster, Londres,
1872, pàg. 167. [98] Iorubes: vegeu
K. C. Murray, «Nigerian Bronzes: Work from Ife», Antiquity,
Anglaterra, Mar., 1941, pàg. 76. [99] Conder, C. R.,
«The Canaanites», Transactions of the Victoria
Institute ,Londres, vol. 24, 1890, pàg. 51. [100] Els xinesos van
emprar coets com a armes per primera vegada, i els van
anomenar «Alsichem A-Jatai» o «Fletxes Xineses». Vegeu
Willey Llei, «Rockets», a Scientific American, maig
de 1949, pàg. 31. [101] Needham, J., Science
and Civilization in China, Cambridge, 1954,
vol. 1, pel que fa als cavalls, pàgs. 81, 83, etc.;
respecte a la metal·lúrgia del ferro, pàgs. 1, 235,
etc. [102] Els hittites
indoeuropeus: vegeu per exemple O. G. Gurney, The
Hittites, Pelican Books, Londres, 1952, cap. 6,
pàg. 117. I veure la conclusió de George Barton, Archaeology
and the Bible, American Sunday School Union,
Philadelphia, 6a edition, 1933, pàg. 92ss. [103] Barton, George,
ibid., pàgs. 90, 91. [104] Boscawen, W.
St. Chad, The Bible and the Monuments, Eyre
and Spottiswoode, Londres, 1896, pàg. 64. [105] Perry, W. J., The
Growth of Civilization, Pelican Books, Londres,
1937, pàg. 125. [106] Dillmann, A., Genesis:
Critically and Exegetically Expounded, T, &
T. Clark, Edimburg, 1897, vol. 1, pàg. 367. [107] Inglis, J., Notes
on the Book of Genesis, Gall and Inglis,
Londres, 1877, p.89, nota al verset 28. [108] Fausset, A. R.,
«Sinim», Bible Cyclopedia: Critical and Expository,
Funk and Wagnalls, Londres, sense data, pàg. 655. [109] Flavi Arrià:
citat per C. A. Gordon, «Notes on the Ethnology and
Ancient Chronology of China», Transactions of the
Victoria Institute, Londres, vol. 23, 1889, pàg.
170. [110] Taylor,
Griffith, Environment, Race and Migration,
Universitat de Toronto, 1945, pàg. 256. Vegeu també E.
A. Hooten, Apes, Men and Morons, Putnam 's
Sons, Londres, 1937, pàg. 185. [111] Ciutat: Eisler,
R., «Loan Words in semític Languages Meaning “Town”,»
Antiquity, Dec. 1939, pàgs. 449ss. [112] Rouse, M. L.,
«Bible Pedgree of the Nations of the World», Transactions
of
the Victoria Institute, vol. 38, 1906, pàg. 93. [113] Heròdot, Història,
Llibre I, XCIV. [114] Whatmough,
Joshua, en una ressenya de «The Foundations of Roman
Italy», Antiquity, Vol. 11, 1937, pàg. 363. [115] Bloch, Raymond,
«The Etruscans», Scientific American, febrer
de 1962, pàg. 87. [116] Parry, E. St.
John, «On Some Points Connected With the Early History
of Rome», Canadian Journal, abril de 1854,
pàg. 219. [117] Fiesel, Eva,
«The Inscriptions on the Etruscan Bulla», American
Journal of Archaeology, juny de 1935, p. 196. [118] MacIvor, D. R.,
«The Etruscans», Antiquity, juny de 1927, pàg.
162. [119] «Basques»: Everyman's
Encyclopedia, vol. 5, Dent, Londres, 1913, pàg.
544. [120] Taylor, Isaac,
«On the Etruscan Languages», Transactions of the
Victoria Institute, Londres, vol. 10, 1876,
pàgs. 179-206. [121] Brown, R., nota
especial sobre «The Etruscans», Transactions of
the Victoria Institute, Londres, vol. 14, 1881,
pàgs. 352-354. [122] Rawlinson, G.,
The Origin of Nations, Scribners, Nova York,
1878, pàg. 123. [123] Layard, A.H., Discoveries
in the Ruins of Babylon and Nineveh, Murray,
Londres, 1853, pàg. 189. [124] «Saturnalia»: Smith
Dictionary of Greek and Roman Antiquities, vol.
2, Murray, Londres, 3a edició, 1901, pàg. 600. [125] Pinches, T. G.,
«Notes Upon Some of the Recent Discoveries in the
Realm of Assyriology with Special Reference to the
Private Life of the Babylonians», Transactions of
the Victoria Institute, Londres, vol. 26, 1892,
pàg. 139. [126] Driver. S. R.,
The Book of Genesis,Westminster Commentaries,
Methuen, Londres, 1904, 3a edició, pàg. 128. [127] Això va ser
observat primer per E. A. Speiser en les seves
excavacions a Tepe Gaura el 1927 i comunicat a l'Annual
of the American Schools of Oriental Research,
vol. 9, 1929, pàg. 22. [128] Childe, V. G.,
What Happened in History, Pelican Books, 1948,
pàg. 81. [129] Childe, V. G.,
New Light on the Most Ancient East, Kegan Paul,
Londres, 1935, pàgs. 133, 136, i 145-146. [130] Mallowen, M. E.
L., «A Mesopotamian Trilogy», Antiquity, juny
de 1939, pàg. 161. [131] Speiser, E. A.,
Mesopotamian Origins, Philadelphia, 1930. [132] Thompson,
Campbell, en Man, Royal Anthropological
Institute, vol. xxiii, 1923, pàg. 81. [133] Munro, J. A.
R., «Pelasgians and lonians» en una comunicació a l'American
Journal
of Archaeology, Abr.-Juny, 1935, pàg. 265. [134] Jamieson, R., Commentary
Critical, Experimental and Practical on the Old and
New Testament,vol. 1, Genesis-Dueteronomy,
Collins, Glasgow, 1871, p. 118. Hi ha traducció al
castellà. [135] Lange, Peter, Commentay
on Genesis, Zondervan, sense data, pàg. 350. [136] Custance,
Arthur, Doorway Paper No. 56, «When the Earth was
Divided». No inclòs en la sèrie The Doorway Papers. [137] Rawlinson, G.,
The Origin of Nations, Scribners, Nova York,
1878, pàg. 209 [138] Sobre això,
vegeu J. D. S. Pendlebury, The Archaeology of
Crete, Methuen, Londres, 1939, pàg. 68 i V. G.
Childe, Dawn of European Civilization, Kegan
Paul, 5a edició, 1950, pàg. 19. [139] Perry, W. J., The
Growth of Civilization, Pelican, 1937, pàg.
123. [140] Dawson, Sir
William, 'I'he Story of the Earth and Man,
Hodder and Stoughton, Londres, 1903, pàg. 390. [141] Osborn, H. F.,
Men of the Old Stone Age, Nova York, 1936,
pàgs. 19ss. [142] Fleure, H. J.,
The Races of Mankind, Benn, Londres, 1930, pàg.
45. [143] Koppers, W., Primitive
Man and His World Picture, Sheed and Ward, Nova
York, 1952, pàg. 239. [144] Taylor,
Griffith, Environment, Race and Migration, University
of Toronto Press, 1945, pàg. 8 [145] Ibid.,
Pàg. 67. [146] Ibid.,
Pàgs. 120, 121. [147] Garrod,
Dorothy, «Nova et Vetera: A Plea for a New Method in
Paleolithic Archaeology», Proceedings of the
Prehistoric Society of East Anglia, vol. 5, pàg.
261. [148] Childe, V. G.,
Dawn of European Civilization, Kegan Paul,
Londres, 3a edició, 1939. En l'edició de 1957, Childe
convida els seus lectors a observar que ha modificat
una mica la seva orientació «dogmàtica», però segueix
concloent al final de la seva obra (p. 342) que «la
primacia de l'Orient roman incòlume». [149] Field, Henry,
«The Cradle of Homo Sapiens», American Journal of
Archaeology, Oct.-Dec., 1932, pàg. 427. [150] Matthew, W. D.,
«Climate and Evolution», Annals of the New York
Academy of Science, vol. 24, 1914, pàg. 80. [151] Lebzelter:
citat per W. Koppers en la seva obra Primitive
Man, pàg. 220. Els seus punts de vista van ser
sustentats per LeGros Clark, JRAI (Journal of the
Royal Archaeological Institute), vol. 88, Part
2, Jul.-Des. 1958, pàg. 133. [152] Dawson, Sir
William, The Story of the Earth, Hodder and
Stoughton, Londres, 1903, pàg. 360. [153] Selby, Colin
H., en una «Research Note [Nota de recerca]», a Christian
Graduate, IVF, Londres, 1956, pàg. 99. [154] Brues, Charles,
«Contribution of Entomology to Theoretical Biology», Scientific
Monthly, febrer, 1947, pàgs. 123ss., citat a la
pàg. 130. [155] Schultz,
Adolph, «The Origin and Evolution of Man», Cold
Springs Harbor Symposium on Quantitative Biology,
1950, pàg. 50. [156] Hooten, E. A.,
«Where Did Man originate?» Antiquity, juny de
1927, pàg. 149. [157] Howells, Wm., Mankind
So Far, Doubleday Doran, 1945, pàgs. 295ss. [158] Ibid.,
pàgs. 29-S, 299. [159] Weidenreich,
Franz von, Palaeontologia Sínica, sèrie
completa nº 127, 1943, pàg. 276; i vegeu F. Gaynor
Evans a Science, juliol de 1945, pàgs. 16, 17. [160] Romer, Alfred,
Man and the vertebrates, University of Chicago
Press, 1948, pàgs. 219, 221. [161] Linton, Ralph,
The Study of Man, edició de l'estudiant,
Appleton, Nova York, 1936, pàg. 26. [162] Taylor,
Griffith, Environment, Race and Migration,
University of Toronto, 1945, pàg. 282. [163] Portmann, A.,
«Das Ursprungsproblem», Eranos-Yahrbuch, 1947,
pàg. 11. [164] Koppers, W., Primitive
Man and His World Picture, Sheed and Ward, Nova
York, 1952, pàgs. 220, 224. [165] Weidenreich,
Franz von, Apes, Giants and Man, University
of Chicago Press, 1948, pàg. 2. [166] Taylor,
Griffith, Environment, Race and Migration,University
of Toronto, 1945, pàgs. 46, 47. [167] Mayr, Ernst,
«The Taxonomic Categories in Fossil Hominids», Cold
Springs Harbor Symposium, vol. 15, 1950, pàg.
117. [168] Herskovits,
Melville, Man and His Works, Knopf, Nova York,
1950, pàg. 103. [169] Krogman, WM,
«What We Do Not Know About Race», Scientific
Monthly, agost de 1943, pàg. 97, i
posteriorment, abril de 1948, pàg. 317. [170] White, Leslie,
«Man 's Control over Civilization: An Anthropocentric
Illusion», Scientific Monthly, març de 1948,
pàg. 238. [171] Carlson, A. V.,
en el seu discurs de jubilació com a President de
l'Associació Americana per a l'Avanç de la Ciència, Science,
vol.103, 1946, pàg. 380. [172] Redfield,
Robert, «What We Do Know About Race», Scientific
Monthly, Set, 1943, pàg. 193. [173] UNESCO:
Esborrany provisional: emès el 21 de maig de 1952 a Man,
Royal Anthropological Institute, June, 1952,
pàg. 90. [174] Stewart, T. D.,
«Earliest Representatives of Homo sapiens», Cold
Springs Harbor Symposium, vol. 15, 1950, pàg.
105. [175] Romer, Alfred,
Man and the vertebrates, University of Chicago
Press, 1948, pàgs. 219, 221. [176] Neandertal
erguit: comunicat per primera vegada per Sergio Sergi
a Science, suplement 90, 1939, pàg. 13;
contrasteu amb M. C. Cole, The Story of Man,
Chicago, 1940, portadella davant de la p. 13; i
observeu que la reconstrucció de Cole d'un Neandertal
encorbat, per a consum popular, va aparèixer un any
després de la comunicació a Science. [177] Per a un útil
informe preliminar, vegeu «Homo sapiens at Choukoutien
[l'Homo sapiens a Zhoukoudian]», News and Notes, Antiquity,
June, 1939, pàg. 242. [178] Weidenreich,
F., Apes, Giants, and Man, University of
Chicago Press, 1948, pàg. 87. [179] Ibid.,
Pàg. 88. [180] Ibid. [181] Taylor,
Griffith, Environment, Race and Migration,
University of Toronto, 1945, pàg. 11. [182] Ibid.,
pàg. 60. el seu argument aquí es fonamenta en la
morfologia del cap, que ell considera concloent. [183] Ibid.,
Pàg. 67. Opina ell que només una «terra-bressol
comuna» pot realment explicar aquesta situació. [184] Ibid.,
pàg. 134. [185] Macgowan, K, Early
Man in the New World, Macmillan, Nova York,
1950, pàg. 26. [186] Montagu,
Ashley, Introduction to Physical Anthropology,
Thomas, Springfield, Illinois, 1947, pàg. 113. [187] Weidenreich,
Franz, Apes, Giants, and Man, University of
Chicago Press, 1948, pàg. 88. [188] Buyssens, Paul,
Les Trois Races d'Europe et du Monde,
Brussl·les, 1936. Vegeu G. Grant McCurdy, American
Journal of Archaeology, Gen.-Mar., 1937, pàg.
154. [189] Huxley,
Thormas, citat per D. Garth Whitney, «Primeval Man in
Belgiurn», Transactions of the Victoria Institute,
vol. 40, 1908, pàg. 38. [190] Segons Whitney,
vegeu nota anterior, pàg. 38. [191] Romer, Alfred,
Man and the vertebrates, University of Chicago
Press, 1948, pàg. 223. [192] Hrdlicka, Ales,
«Skeletal Remains of Early Man», Smithsonian
Institute, col·leccions miscel·lànies, vol. 83,
1930, pàg. 342ss. [193] Ibid.,
pàg.98. I vegeu William S. Laughton, «Eskimos and
Aleuts: Their Origins and Evolution», Science,
vol. 142, 1963, pàg. 639, 642. [194] Dawson, Sir
William, «Primitive Man», Transactions of the
Victoria Institute, Londres, vol. 8, 1874, pàg.
60-61. [195] Vavilov, N. I.,
«Asia, the Source of species», Asia, febrer,
1937 pàg. 113. [196] Cp. Harlan, J.
R., «New World Crop Plants in Asia Minor», Scientific
Monthly, febrer, 1951, pàg. 87. [197] Field, Henry,
«The Iranian Plateau Race», Asia, abril de
1940, pàg. 217. [198] Howells, Wm., Mankind
So Far, Doubleday Doran, Nova York, 1945, pàgs.
192, 203, 209, 228, 234, 238, 247, 289 i 290. [199] Braidwood,
Robert, Prehistoric Man, Natural History
Museum, Chicago, 1948, pàgs. 96, 106. [200] Taylor,
Griffith, Environment, Races and Migration,
University of Toronto, 1945, pàgs. 88, 115, 123, 164 i
268. [201] Goldenweiser,
Alexander, Anthropology, Crofts, Nova York,
1945, pàgs. 427, 492. [202] Engberg,
Martin, Dawn of Civilization, University of
Knowledge Series, Chicago, 1938, pàg. 154. [203] Weidenreich,
Franz von, Apes, Giants, and Man, University
of Chicago Press, 1948, pàg. 65. [204] Cole, MC, The
Story of Man, University of Knowledge Series,
Chicago, 1940. [205] Vegeu, per
exemple, Boule, M. i H. V. Vallois, Fossil Man,
Dryden Press, Nova York, 1957, pàgs. 516-522, una
avaluació de diverses postures. [206] Coon, C. S., The
Races of Europe, Macmillan, 1939, vegeu
especialment el capítol 5. [207] Phillips,
Wendell, «Further African Studies», Scientific
Monthly, març de 1950, pàg. 175. [208] Fleure, H. J.,
The Races of Mankind, Benn, Londres, 1930,
pàgs. 43, 44.
Títol: L'Origen
de les Nacions - Estudi dels noms en Gènesi 10 Títol original:
Origin of the Nations - A Study of the Names in
Genesis X Autor: Arthur
C. Custance, Ph. D. Font: Noah
's Three Sons, vol. 1 of the Doorway Papers,
1975, Secció II. - www.custance.org
- Originalment Article 5 de Doorway Papers, Ottawa
1964 Copyright ©
1988 Evelyn White. All rights reserved Copyright © 2019 Santiago Escuain per
a la traducció. Es reserven tots els drets. Traducció de
l'anglès: Santiago Escuain © Copyright
2019, SEDIN - tots els drets reservats. SEDIN-Servei
Evangèlic Apartat 2002 08200 SABADELL (Barcelona)
ESPANYA Es pot reproduir en
tot o en part per a usos no comercials, a condició
que es citi la procedència reproduint íntegrament
l'anterior i aquesta nota.
|
Pàgina principal Índex general català Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
