CONVERGÈNCIA, I Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana
d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia
Brockville, 1970 / Rev. 1977 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
Índex
Accés a l'article original - Convergence and the Origin of Man |
Capítol 1 El significat de la
convergència
A CONVERGÈNCIA ÉS un fenomen
natural que segons algunes de les autoritats més
prestigioses es dóna en tots els éssers vivents,
plantes o animals. És exactament el contrari a la
divergència, que en realitat és un altre
nom per a l'evolució. Per convergència es
significa la tendència que s'observa en formes
vives no relacionades filogenèticament entre elles
a respondre a similars contingències de la vida
desenvolupant estructures semblants. Aquestes
«estructures» inclouen no només trets del mateix
esquelet sinó òrgans interns, òrgans dels sentits,
fluids corporals i fins i tot (almenys en les aus)
trets com crides, coloració i hàbits de
construcció de nius. És com si hagués en la
Naturalesa algun mecanisme intrínsec pel qual
qualsevol animal o planta, en fer front a un
problema que s'hagi de resoldre per tal de
sobreviure, pugui desenvolupar una estructura,
usant aquesta paraula en el sentit ampli
anteriorment esmentat, que resolgui el problema de
la forma més econòmica i eficient. Els dos
diagrames a la Fig. 1 il·lustren la diferència
fonamental entre divergència i convergència.
Fig. 1
. Aquests dos diagrames il·lustren la diferència
fonamental entre divergència i convergència. El
primer terme és senzillament un sinònim d'evolució
i suposa que a partir d'una sola forma animal A es pot
observar que en les successives generacions els
descendents van diferint en alguna cosa fins que
resulten en les formes B i C, de
formes molt diferents. En canvi, en la
convergència, després d'un període de temps
s'observarà que els descendents d'unes formes P i Z,
diferents i no relacionades, han arribat a
semblar-se molt, de manera que se suposaria que R i Z
procedeixen d'un antecessor comú ... quan de fet
no és així. A causa
del gran èmfasi que els evolucionistes posen en la
importància de la semblança estructural
(morfologia) per establir línies de descendència,
el fet que puguin sorgir semblances per mitjans
totalment no evolutius constitueix un seriós repte
per a l'actual teoria perquè, per la mateixa
naturalesa del cas, els evolucionistes no tenen
cap altra manera convincent per construir els seus
«arbres» que per l'estudi de la morfologia
(almenys, pel que fa al registre fòssil). De
manera que el repte de la convergència constitueix
un problema fonamental. Com a conseqüència, tot i
els grans esforços dedicats a la investigació del
fet mateix, en anys recents s'ha minimitzat el
fenomen de la convergència. De fet, en molts
llibres de text es passa totalment per alt. En
l'edició de 1950 de la Chambers' Encyclopedia,
tot i que es tracta l'evolució amb l'extensió
acostumada, la convergència biològica ni tan sols
s'esmenta en l'índex general. L'Oxford English
Dictionary, de tretze volums, no es refereix
al terme «convergència» amb un sentit biològic en
la llengua anglesa. En l'edició de 1964 de L'Encyclopedia
Britannica, que ofereix pàgines i pàgines de
text sobre la teoria de l'evolució, la
convergència es tracta (sota morfologia) en un sol
paràgraf de divuit línies, de les quals una
tercera part es dediquen en realitat al tema de la
divergència, que, com l'autor observa, és
senzillament una altra paraula per a l'evolució.[1] Se'ns diu
que la convergència no només és infreqüent, sinó
que involucra només semblances superficials,
mentre que de la divergència se'ns diu,
naturalment, que predomina en la Naturalesa. Però,
com es podrà veure amb facilitat, el cert és
precisament el contrari. D'altra banda, la
convergència, com ha dit una autoritat
evolucionista ben coneguda, és un fenomen gairebé
universal. Aquest és un fet constatat. Hi ha
animals dels que es pot demostrar que no estan
relacionats i que han desenvolupat estructures o
mecanismes exactament similars i que són tan
complexos que és totalment inconcebible que puguin
haver sorgit purament per accident. I aquestes
convergències no són en absolut superficials.
Sovint són de tal naturalesa que involucren tot
l'animal. D'altra
banda, la divergència (o evolució) no és en cap
sentit un fet demostrable. Si per «evolució» ens
referim merament a les variacions observables
entre animals que se sap que pertanyen a la
mateixa espècie (varietats de gossos, per exemple)
i que sota certes condicions segueixen capaços de
creuar-se i produir descendència fèrtil, llavors
estem parlant d'un fet. Però aquesta classe
d'evolució no fa llum sobre l'origen de les
espècies en el sentit més ampli. Fins aquest punt,
en tant que la convergència és un fet establert,
l'evolució és merament una «teoria atractiva». Probablement
no hi ha cap teoria que hagi estat promocionada
amb tant de vehemència, defensada tan
dogmàticament i rebuda amb un reconeixement tan
universal sobre unes bases tan febles com la
teoria de l'evolució. És de sospitar que les
debilitats inherents a l'actual teoria, que ja
s'estan admetent en molts llocs, expliquen la
creixent hostilitat per part dels seus principals
proponents contra qualsevol intent seriós que es
realitzi per reexaminar les seves pressuposicions
bàsiques. En una de les seves últimes obres, G. G.
Simpson,[2] com un nen
xiulant en la foscor, va trobar necessari
assegurar als seus lectors vegada rere vegada que
l'evolució és certa; més encara, que és
inqüestionable. En This View of Life,
Simpson repeteix ad nauseam les seves
«variacions sobre el tema» a les pàgines vii, 10,
12, 40, 51, 62, 63, 151, ¡i cinc vegades en la
pàgina 193 en l'espai de catorze línies! Fa
alguns anys, Ralph Gerard va fer aquesta
significativa declaració, que és particularment
apropiada en el present context:[3] «Quan ens trobem que mantenim
una opinió en la base de la qual se suscita un
sentiment que indagar sobre la mateixa seria
absurd, evidentment innecessari, improductiu,
dolent o fins i tot pervers, podem considerar que
es tracta d'una opinió no racional, i per això
probablement fonamentada sobre evidències
inadequades.»
És
característic de fins a quin punt el públic ha
estat extraviat pels evolucionistes que els
bibliotecaris tenen l'hàbit d'arxivar els llibres
sobre evolució sota l'encapçalament de «Ciència»,
«Biologia» o alguna cosa semblant, mentre que els
llibres que fan un seriós esforç per exposar les
fal·làcies i febleses de l'actual pensament
evolucionista solen ser arxivats sota
l'encapçalament de «Religió». Hi ha
un ampli consens entre els investigadors sobre que
la singularitat del mètode científic resideix
fonamentalment en investigar a la recerca de
l'error més que de la veritat.[4] En
general, fa vint anys se'ns feia creure en la
universitat que el mètode apropiat d'investigació
era primer acumular totes les dades possibles, i
que un cop s'havia fet això, la veritat es faria
evident per si mateixa.[5] Per mitjà
d'això se suposava que es podia introduir una
objectivitat estricta. Ningú no podria posar en
dubte la veritat a la que s'hagués arribat
d'aquesta manera. El que des de llavors s'ha anat
fent més evident és que no hi ha cap científic que
actuï mai d'aquesta manera. No existeix una simple
«recol·lecció de dades». Contemplem la Natura amb
aclucalls, conduïts per preconceptes sobre allò
que esperem trobar. I la nostra extracció de les
dades és, ens agradi o no, sempre un procés
selectiu; acabem amb capta («coses
preses»), no amb data («coses donades»).
No existeixen les «coses donades» –o bé seria més
veraç dir, tot ens és
«donat», i per tant ens veiem obligats a
seleccionar, perquè no som capaços de veure el tot.
De manera que el mètode científic, tal com
l'entenem ara, és no el d'actuar com una mena de
caixa buida dins de la qual convidem la Natura a
vessar la seva substància, sinó el d'actuar com a
filtre. Aquest filtre està estructurat pels
nostres preconceptes, els nostres prejudicis, per
l'actitud de les nostres ments que, de fet, és la
força motivadora que ens dóna l'energia per
investigar en primer lloc. La Natura avorreix el
buit i no informarà amb utilitat a una ment que
sigui ella mateixa un buit. De manera que
l'evidència que trobem a la natura és sempre «en
favor» o «en contra» d'alguna idea determinada que
de manera conscient o inconscient ens impulsa a
fer la cerca.[6] Llavors,
si la investigació és un procés amb tanta càrrega
de prejudici, com es pot aconseguir l'objectivitat
en absolut? El dispositiu incorporat de seguretat
que forma una part essencial del mètode científic
és la determinació de, si és en absolut possible,
descobrir l'error en una hipòtesi. Pressuposem que
sabem quina és la «veritat», i després investiguem
amb tota la sinceritat i honradesa de propòsit que
som capaços per trobar proves en contra. En aquest
sentit, el mètode científic és una recerca darrere
de l'error, no darrere de la veritat. I qualsevol
hipòtesi que no encoratgi els seus proponents a
realitzar aquesta sincera recerca de l'error ha de
classificar-se com filosòfica, no com científica. Aquesta
és la raó que la convergència sigui una qüestió
tan descuidada. Perquè la convergència presenta un
desafiament en dos aspectes. D'una banda és
hostil, com ja hem observat, a l'actual
dependència en la morfologia per part dels
paleontòlegs per dibuixar línies evolutives de
descendència en forma d'arbres filogenètics, sense
els quals cap llibre sobre aquest tema es
consideraria ben presentat. I és hostil, d'altra
banda, a l'actual rebuig que senten la majoria de
naturalistes cap a la més mínima admissió de
qualsevol classe de vitalisme en els organismes
vius, que encoratjarien a la creença que la Natura
«sap on va» respecte al seu propòsit. Que unes
formes mancades de relació adoptin paral·lelismes
estructurals quan es veuen forçades a resoldre un
problema similar en el seu ambient implica que el
procés de canvi no és atzarós, a causa del joc de
la selecció natural sobre mutacions aleatòries,
sinó que està governat d'alguna manera molt
precisa per un mecanisme incorporat que no és
merament oportunista (per emprar el terme
predilecte de Simpson) sinó que està clarament ple
de propòsit. I és que s'ha d'evitar de totes totes
la idea d'una conducta amb propòsit, en el sentit
en què la contemplen els vitalistes, perquè un
propòsit suggereix Algú amb intenció, amb
el que som introduïts en l'acte a la possibilitat
de forces que actuen independentment o fora d'un
marc estrictament causal físic i químic. Aquesta
Força està totalment fora de l'abast de la ciència
i per això planteja un desafiament a la reclamació
implícita d'omnicompetència que fa la ciència. Quan
els filòsofs evolucionistes van començar a
comprendre les implicacions de la convergència, la
van arraconar discretament com a matèria
d'investigació i discussió, fins i tot malgrat que
havia rebut un ampli reconeixement quan, al
principi, es va començar a acumular una abundància
de evidències de la mateixa. Si aquest fet hagués
estat millor conegut abans de la publicació de L'Origen
de les Espècies de Darwin, el curs dels
esdeveniments a les ciències de la vida hagués
pogut ser molt diferent. Abans de 1858, quan va
aparèixer per primera vegada L'Origen de les
Espècies, s'havia prestat molta atenció a
la relació entre forma i funció. Era la glòria de
molts dels científics naturals de mitjans del
segle dinou haver portat fins a tal punt els seus
estudis per aquestes línies que eren realment
capaços de reconstruir amb notable precisió
animals sencers basant-se només en uns pocs ossos,
senzillament perquè comprenien molt clarament que
la forma està estretament relacionada amb la
funció, de manera que si coneixien la funció que
realitzava una estructura, podien recrear-la en la
seva totalitat a partir d'un fragment relativament
petit. Virchow era un mestre en això. La seva
influència va sobreviure al sorgiment del
darwinisme en persones com Wood Jones, que van
continuar la tradició de l'estudi de la natura en
aquest sentit. Però els seus treballs van ser
passats per alt per l'Establiment, que va ser
creixentment influït per l'obsessió de Darwin amb
la morfologia com la clau de les relacions
evolutives. És una feliç circumstància que algunes
d'aquestes obres antigues, que plantejaven un
desafiament a les premisses bàsiques sobre les
quals es va edificar la teoria de l'evolució, han
tornat a aparèixer en forma de reimpressions.
Així, s'ha tornat a publicar Mutual Aid,
de Petr Kropotkin, on es planteja un clar
desafiament al concepte de la Natura enrogida en
ullals i urpes.[7]
D'importància cabdal en el context que ens ocupa,
l'obra de Leo Berg[8] Nomogenesis:
or Evolution Determined by Law ha tornat a
sortir a la llum com un renovat repte a aquestes
suposicions bàsiques, amb la seva exposició de
fins a quin grau es troba en la Naturalesa el
fenomen de la convergència a cada nivell de la
vida i en el desenvolupament d'estructures que són
absolutament essencials per a la continuïtat de
l'organisme. Berg n'és molt conscient de les
implicacions, i les ressalta. En el
següent capítol examinarem els fets del cas tal
com els han elucidat Berg i molts altres. I en
l'últim capítol veurem fins a quin punt la
convergència proporciona una explicació
alternativa dels trets esquelètics de les restes
fòssils prehumanes i del primitiu home fòssil,
trets que s'han presentat gairebé universalment
com a prova de l'origen animal de l'home. Capítol 2 El fet de
la convergència
A DE SER evident que si la
convergència és en absolut una cosa comuna, moltes
formes que s'han emprat per establir arbres
genealògics amb significació evolutiva pot ser que
en realitat no constitueixin arbres de cap manera,
sinó, com ho va expressar Manton,[9] «munts de
branquetes» sense cap relació en cap sentit
excepte en forma no evolutiva. Els arbres
genealògics són en aquest cas totalment ficticis,
ni més ni menys que tergiversacions del curs de la
història biològica. No es pot posar gaire
confiança en aquestes reconstruccions
filogenètiques. El
mateix Darwin se sentia incòmode davant la
significació d'aquest fet. En la sisena edició de
L'Origen de les Espècies va escriure:[10]
En 1876
va escriure en una carta a Moritz Wagner:[11]
Un
curiós curs d'esdeveniments va seguir a la
publicació de l'obra de Darwin. Un resultat va ser
un creixent descuit de l'estudi de les relacions
entre forma i funció, a causa d'una obsessió
gairebé absoluta amb el seguiment de suposades
línies de descendència sobre la base de la forma.
La morfologia va absorbir totalment l'atenció de
la majoria dels estudiosos de les formes fòssils.
El segon resultat va ser una investigació
compensadora per part d'aquells que s'oposaven al
darwinisme (no necessàriament a l'«evolució» com a
tal), a la recerca d'exemples de paral·lelisme
estructural entre formes vivents que s'haguessin
desenvolupat de forma completament independent i
que no es consideressin com descendents lineals. Pel que
fa al primer punt, Sir James Gray, l'autor d'una
obra clàssica sobre locomoció animal, va escriure
sobre la teoria de la selecció natural:[12]
Aquesta
mateixa obsessió per la forma amb independència de
la funció va conduir a Haeckel a formular la seva
ben coneguda però ara totalment desacreditada
teoria de la recapitulació. Sir Gavin de Beer va
observar:[13]
“La segona raó, potser la més important,
per la qual la teoria de la recapitulació ha
impedit el progrés de la biologia és que ha
encegat els embriòlegs quant a la necessitat de
buscar connexions causals (és a dir, funcionals)
en els fenòmens ontogènics.»
En
altres paraules: se suposava i se segueix suposant
que les semblances reals o superficials
constitueixen prova de descendència lineal o d'una
estreta relació genealògica, quan pot tractar-se
de paral·lelismes funcionalment determinats que
resulten d'una resposta similar d'organismes vius
a estímuls similars. I de Beer concloïa amb una
cita presa del gran embriòleg Wilhelm His:[14]
El
doctor His escriure les precedents línies el 1888.
Alguns anys després, i referent a conclusions
exposades per antropòlegs físics, Wilson Wallis
escrivia amb to de decepció:[15]
I no hi
ha cap dubte de que el cèlebre frau de Piltdown
mai no hagués pogut tenir el gran èxit que va
tenir excepte pel fet que Dawson va proporcionar
als experts precisament el que alguns d'ells
creien que necessitaven. L'Home de Piltdown era
precisament el que els acadèmics havien reclamat.
V. F. Calverton, en la seva introducció a The
Making of Man, va escriure:[16]
En
aquest mateix sentit es manifesta A. K. Kroeber:[17]
Com a
protesta contra aquest consens d'aprovació d'una
teoria que estava sorprenentment adaptada al Zeitgeist
(com ho han observat molts historiadors, entre
ells alguns de recents), diverses ments
independents van emprendre una reavaluació de
l'evidència. El príncep Kropotkin va reavaluar la
comunitat de vida salvatge per veure si realment
hi havia una «lluita per l'existència» i si només
els més aptes prevalien. Va descobrir en la Natura
una dinàmica molt diferent, i va exposar els seus
descobriments en la seva obra Mutual Aid.
Fins a temps relativament recents aquest llibre va
estar inaccessible. Però el clima d'opinió sembla
estar canviant, i hi ha ara una nova demanda que
ha justificat la seva reimpressió. De manera
similar, el 1922 Leo Berg va escriure la seva
voluminosa i erudita Nomogenesis com a
protesta contra l'interès desmesurat per la
morfologia amb exclusió de la funció. En
l'actualitat potser hauria titulat la seva obra Convergència,
perquè és d'això del que
tracta. Aquesta obra també s'ha tornat a publicar,
i, cosa sorprenent, de mà de l'Institut de
Tecnologia de Massachusetts. Poc després que
aparegués aquesta primera edició, el 1935 Sir
Wilfrid LeGros Clark estava disposat a admetre:[18]
En
canvi, en l'actualitat se sent molt poc sobre
aquesta qüestió, com es veu pel silenci de les
enciclopèdies. El mateix Sir Wildfrid, en la seva
contribució a les lloances darwinistes en les
publicacions que van aparèixer amb motiu del
Centenari de Darwin (1958), va escriure:[19]
Què va
succeir durant aquests aproximadament 25 anys
perquè els fenòmens «a gran escala» dels que Clark
deia que «ja no s'han de considerar com una
curiositat incidental» s'hagin convertit en una
«tendència ocasional»? Potser s'havia fet cada cop
més clar durant els anys transcorreguts que
l'admissió de la realitat de la convergència a
gran escala era summament contradictòria respecte
de molts dels arbres genealògics comunament
exhibits i que pretenien exposar una descendència
evolutiva lineal basant-se purament en la
morfologia. N'és
tan de decisiva la morfologia que l'antropòleg
Franz Weidenreich va formular el següent principi:[20]
Però,
quin valor té aquesta exigència fins al punt que
s'ignori l'evidència geològica i que només es
consideri l'aparença física? A la llum de la
possibilitat que l'estructura sigui totalment
resultat de circumstàncies ambientals o
històriques i que no tingui res a veure amb l'edat
geològica, l'argument no té cap mena de validesa. Sir
Solly Zuckerman, encara que era un evolucionista
plenament convençut, va admetre obertament el
següent:[21]
Per la
frase «diversos patrons genètics», Zuckerman
s'està referint al fet ben reconegut que allà on
les circumstàncies «demanen» que un animal estigui
equipat amb algun òrgan particular (per exemple,
una classe especial d'ull), que es donarà la
tendència a que aparegui aquest òrgan encara que
l'animal no comparteixi un conjunt genètic que
sigui responsable del mateix òrgan en alguna altra
espècie. Així, els conjunts o patrons de gens que
difereixen poden tanmateix dur a la producció
d'estructures similars en animals no relacionats. Wood
Jones va argumentar amb energia que hi havia
alguna mena de «força vital» en la naturalesa que
tenia com a resultat el sorgiment de tota mena
d'estructures especialitzades en animals que
capacitaven els seus posseïdors per afrontar les
exigències particulars de les seves vides.
Aquestes estructures, segons era la seva
convicció, podien aparèixer «del no-res», per
dir-ho, gairebé sota comanda. Dóna molts exemples
en el seu clàssic petit volum Trends of Life,
tots els quals es van escollir per demostrar que
en certa manera misteriosa «la Natura sap on va».
Igual que Leo Berg, i ara fins i tot més
recentment Sir Alister Hardy,[22] Jones
també estava convençut que hi havia poc o cap
element d'atzar en aquest fenomen. En les seves
paraules:[23]
Quan els propagandistes dogmàtics de la
teoria darwinista de l'evolució li van dir al gran
públic que una cosa tan complexa com un ull havia
arribat a l'existència gràcies a una vaga força
coneguda com Selecció Natural que havia actuat
sobre petits canvis estructurals produïts a
l'atzar, la seva credulitat va ser portada a
l'extrem. És possible que la fe del públic
s'hagués ensorrat completament si els haguessin
demanat que creguessin que aquest procés
mecanicista a l'atzar havia produït l'ull dels
vertebrats i el dels invertebrats de manera
independent en els dos casos, i més que això, que
havia permès que els invertebrats adquirissin
almenys tres classes diferents d'ulls de manera
independent, dins dels límits del seu propi fílum
(els ulls de focus simple, bifocal, i compost). No
només els ulls, sinó les orelles, els cors i les
brànquies, i tota la resta, s'han desenvolupat
dues vegades de forma completament independent als
dos grans fílums.
A més,
com veurem, la llista que dóna Jones amb prou
feines esgarrapa la superfície dels paral·lelismes
menys evidents existents. Alguna llei fins ara no
reconeguda o mal definida ha estat operant i
governant tota la vida. Naturalment, en l'actual
clima d'opinió, aquests conceptes estan massa
saturats de metafísica perquè l'Establiment ho
encoratgi. Es rebutgen sense més miraments. Tot ha
de ser deixat a l'atzar. Evolució i Atzar són
conceptes virtualment sinònims, i potser LeGros
Clark (igual que altres) havia començat a
adonar-se'n que la convergència afavoria el
desenvolupament per llei i no per atzar, d'una
manera massa incisiva. Està molt clar que aquesta
convicció va impulsar a Leo Berg a escriure el seu
estudi clàssic sobre la convergència i a donar-li
un títol més precís: Nomogénesis: L'Evolució
determinada per llei. Naturalment, la idea
que pogués haver alguna llei governant el
desenvolupament de les formes vives a través de
les edats no hauria de generar més por que el
concepte de llei en física. Però els esdeveniments
físics del passat no han evidenciat cap progrés de
simple a complex, d'inferior a superior, de major
dependència del medi ambient a una menor
dependència del mateix, d'una manca d'un propòsit
conscient fins a un grau molt elevat de propòsit,
etcètera, a la manera dels éssers vivents. En
aquest sentit hi ha una direcció del
desenvolupament de la vida que no és evident en el
mer ordre físic. I la idea de «direcció» en
conformitat a una «llei», i en una magnitud
significativa en contra de la regla d'altra banda
universal de «degeneració» (entropia) suscita
inevitablement l'espectre d'un designi. I un
designi implica Algú que el té. Aquí és on rau el
quid de la qüestió ... Berg va
veure que la convergència era tan predominant que
va poder escriure sense cap mena de vacil·lació:
«La convergència, i no la divergència, és la
regla, no l'excepció. Això sembla ser predominant,
tant entre les plantes com entre els animals,
presents, recents i extints.»[24] I en
l'última reimpressió de la seva obra el trobem
dient:[25]
I de
nou, més endavant:[26]
Abans
d'examinar les proves amb més detall, serà oportú
observar, per ser justos amb altres escriptors
posteriors, que tot i que la convergència és una
doctrina massa perillosa perquè pugui rebre massa
èmfasi, està però admesa amb prou extensió per
l'Establiment. G. G. Simpson va estar disposat a
admetre:[27]
“Les papallones colibrí (conegudes en
anglès com arnes colibrí, o designades com arnes
falcó per Evan Shute[28]) i els
ocells colibrís són tan extraordinariament
semblants en hàbits i funcions que sovint es
confonen si es veuen a certa distància. La
convergència a gran escala es veu en la comparació
dels mamífers d'Amèrica del Sud i del Nord.»
Alfred
S. Romer[29] va
observar que «el desenvolupament de llargs cossos
fusiformes per suportar una cua dorsal s'ha donat
en almenys dos i potser cinc línies separades». I
va comunicar que Radfield li havia suggerit que es
tractava de mecanismes de regulació tèrmica. Això
em sembla molt probable. Una estructura així
s'observa per exemple en el Dimetrodon. Boule
i Vallois van estendre una mica més aquest
principi:[30]
Com
veurem, els bioquímics mateixos si que han prestat
atenció a aquest punt, però els evolucionistes
dogmàtics no han prestat atenció als bioquímics.
Referint-se al llinatge humà, Ruggles R. Gates va
escriure:[31]
Alfred
Romer[32] va
arribar tan lluny com per dir que «la presència
coneguda de paral·lelismes en tants casos, i la
sospita de la seva presència en altres, suggereix
que la convergència pot haver estat un fenomen
gairebé universal». I Simpson semblava estar
llançant la mateixa crida a la cautela en contra
de la suposició massa precipitada d'una relació
basada en homologies, en dir: «Sanger ha demostrat
que la composició de la insulina del catxalots és
idèntica a la dels porcs i ben diferent de la
balena rorqual boreal! És cert que només està
implicada una seqüència de tres aminoàcids, i que
tant les diferències com les semblances podrien
ser accidentals sense fins i tot una veritable
convergència, però aquí tenim una lliçó.»[33] Per presentar un altre exemple,
Herbert Friedman, Conservador de la Divisió
d'Aus al Museu Natural dels Estats Units, va
presentar, en un article sobre les
correspondències en aus, un estudi dels
extraordinaris paral·lelismes en espècies no
relacionades d'aus, incloent patrons
d'alimentació, crides i construcció de nius, a
més d'en coloració i detalls estructurals. Deia
ell:[34]
“La quantitat de possibles permutacions i
combinacions dels diferents colors i patrons
(taques, llistats, bandes, etc.) que es troben en
les aus és molt més gran que la quantitat de tipus
d'aus. Per això, és interessant, i potser
significatiu, que hi hagi tants casos de
convergència entre grups no relacionats com els
que existeixen. I tot això és tant més enigmàtic
quan trobem que aquestes semblances en aparença
estan correlacionades amb tanta freqüència amb
semblances d'hàbit igualment marcades.»
Arribem
fins aquí, llavors, pel que fa al reconeixement
del fet en si. És a l'obra de Leo Berg en
particular a la qual hem de remetre'ns per a
l'examen més exhaustiu de l'evidència. Fins a cert
punt, tenim una indicació del renovat interès en
aquesta qüestió com un tot en el fet que el seu
treball original, publicat per primera vegada en
rus el 1922, i en una traducció anglesa el 1926,
s'ha posat una altra vegada a disposició per al
seu estudi el 1969. Considerem
uns pocs exemples d'òrgans i fluids
corporals. Segons Berg, la placenta,
mitjançant la qual l'embrió queda connectat amb el
cos de la mare i a través de la qual rep la seva
alimentació i expulsa tots els productes
residuals, s'ha format de manera independent en
diversos grups d'animals, incloent els polizoos
(un cert tipus de paràsit dels peixos), el Penpatus
(erugues no segmentades exteriorment), certs
insectes i escorpins, els tunicats (ascídies),
certs taurons, certs marsupials, i naturalment
tots els mamífers placentaris. Berg observa:[35]
Berg
assenyalava que la clorofil·la i l'hemoglobina són
substàncies anàlogues, però que han sorgit de
forma totalment independents com a portadores de
vida:[36]
Sobre
això, Berg comenta:[38]
Mentre
tractem de la sang, es pot observar de passada que
C. L. Prosser va observar el següent, en un
article inspirat per les «celebracions» del
Centenari de Darwin:[39]
D'altra
banda, la sang calenta ha aparegut naturalment
dues vegades de forma independent, en les aus i en
els mamífers. La transformació d'un animal de sang
freda a un altre de sang calenta implica el
sorgiment d'unes estructures dels sistemes central
i perifèric que són gairebé increïblement
complexes. Berg va
observar que en certes plantes insectívores s'ha
desenvolupat un agent fermentant semblant a la
pepsina del sistema digestiu animal, per
capacitar-les per utilitzar aliments proteínics;
aquest agent és segregat per un òrgan homòleg.[40] Però,
cosa curiosa, la pepsina apareix només en els
animals superiors; la seva presència en
invertebrats segueix estant en dubte. Berg es
va referir al desenvolupament d'ulls bifocals
estructurats de manera molt semblant en peixos i
en els escarabats dits teixidors o sabaters
(Gyrinidae), mancats de tota relació entre si.[41] Aquests
ulls bifocals permeten l'escarabat veure
normalment en l'aire i alhora estar vigilant sota
l'aigua, mentre que en certs peixos s'observa el
contrari. En ambdós casos una banda horitzontal
divideix l'ull en una secció superior i una altra
inferior, sent la lent de la primera idònia per
veure en l'aire, i la de la segona per veure dins
l'aigua. De manera que aquest òrgan tan complex ha
sorgit en dues ocasions de forma totalment
independent. A més,
i tal com ho va observar Rendle Short,[42] els ulls
del pop són precisament iguals als dels mamífers,
incloent l'home, i aquest paral·lelisme s'estén a
l'estructura de la còrnia, l'iris, del múscul
ciliar i als seus processos, i de la retina. Això
no obstant, és evident que no hi ha relació
«evolutiva» entre aquestes dues classes de
criatures vivents. Berg comenta:[43]
Zawarzin[44] es va
referir als ulls com «un principi estructural
relacionat amb la facultat de la visió comuna a
tot el món animal». Que una estructura així amb
totes les seves parts components (subministrament
de sang, glàndules lacrimals, mecanismes
neuromusculars de control i les àrees visuals
associades del cervell) s'hagi format tantes
vegades en unes criatures tan diverses és una cosa
que per descomptat està fora de la capacitat del
pur atzar actuant per mitjà de la selecció natural
sobre canvis aleatoris en el conjunt genètic. Això
sí que és fe en miracles.
Fa a
fenòmens tan estranys com la lluminositat o
fosforescència, Berg va observar:[45]
Una
arma tan notable com la capacitat de llançar un
xoc elèctric molt potent ha aparegut també de
forma independent en tres animals aquàtics:
l'anguila elèctrica (una espècie d'aigua dolça
d'Amèrica del Nord), el torpede (d'àmplia
distribució en els oceans) i el Malapterurus a
l'Àfrica.[46] Tornant
a la qüestió de la defensa, les pues han sorgit en
animals per altra banda tan inofensius com el
formiguer monotrema australià (localment conegut
com «porc espí»), el veritable porc espí rosegador
(Hystrix) comú a Europa i Àfrica del Nord, el porc
espí sud-americà (Synetheres), també l'eriçó comú,
i el petit i punyent Ericulus de Madagascar.[47] En el
seu llibre Animal Weapons, que tracta de
la defensa en un moment d'una total impotència,
Philip Street va observar sobre un cas d'un
desenvolupament paral·lel en insectes en l'etapa
larval:[48]
Deixant
ara òrgans o estructures, podem observar que el
mateix és aplicable a animals sencers. Referint-se
a la fauna australiana, David Lack va dir:[49]
Tanmateix,
no estan relacionades entre si. Les
següents il·lustracions, preses de l'obra de Sir
Alister Hardy, The Living Stream, mostren
la gran correspondència en detall estructural que
poden presentar aquestes formes paral·leles.[50] La rata
del desert i els jerbus (vegeu fig. 2) responen
evidentment a les pressions del medi ambient per a
desenvolupar la mateixa excepcional forma de
conjunt que els possibilita per moure's ràpidament
per la sorra solta saltant com un cangur en lloc
de córrer. El crani del llop de Tasmània no es pot
distingir del crani del llop nord-americà o
europeu (vegeu fig. 3).[51] La gamma
de variabilitat és comuna a les dues formes.
Encara més notable és l'estreta semblança entre
els talps placentaris i marsupials (vegeu fig. 4),
que han desenvolupat una configuració gairebé
idèntica de peus excavadors, nas i boca,
estructura dels ulls, i obertures de les oïdes,
que tenen el propòsit d'impedir que entrin
partícules per l'orifici auditiu.[52] Però
aquestes dues criatures no estan relacionades. G.
G. Simpson[53] presenta
una il·lustració del marc estructural que sustenta
l'ala d'un ratpenat i d'una mosca, i creu que
constitueix un altre exemple de desenvolupament
convergent per resoldre un problema comú
d'enginyeria. Wood Jones ho va expressar de manera
molt succinta:[54]
 Fig. 2.
(A) El jerbu marsupial (jerbu marsupial laninger)
i (B) el jerbu placentari (Dipus hirtipes),
redibuixats respectivament de l'obra de
Troughton's Furred Animals of Austràlia i
de Cambridge Natural History.  Fig. 3.
El llop marsupial de Tasmània (llop marsupial),
amb (A) el seu crani comparat amb (B), el del llop
placentari (Canis lupus), dibuixat a la mateixa
escala, a partir d'espècimens del Museu de la
Universitat d'Oxford. 
Fig. 4.
(A) El talp marsupial (Notoryctes), redibuixat de
Cambridge Natural History, i (B) el talp
placentari (Talpa europea), dibuixat a partir
d'una fotografia. De
manera que les homologies no es deuen ni a l'atzar
ni a la descendència, sinó a un factor de disseny
incorporat. Es
podria adduir que no posseïm proves directes de
que es puguin atribuir els canvis substancials en
l'estructura a factors ambientals. Però sí
que tenim aquesta prova. Per exemple, el fenomen
de la manca de banyes en bestiar que normalment
està dotat de banyes s'observa quan es desplacen
ramats a regions en què ja es coneix aquesta
condició de manca de banyes. Aquest tipus de
bestiar es troba a Europa, Àfrica i Amèrica del
Sud.[55] Així
mateix, uns ramats suïssos traslladades a Hongria
van desenvolupar banyes, i potes més llargues, com
el bestiar local. En un altre cas, ramats
transportats des dels Alps bavaresos a l'estat de
la corona d'Altenburg a Hongria no només van
desenvolupar les banyes més llargues comunes en
aquella regió, sinó que les seves banyes es van
tornar més dures i van adoptar una forma peculiar
de lira característica de la varietat magiar
local, i el crani es va tornar més estret.[56] Aquestes
diferències estructurals formen amb freqüència la
base sobre la qual els taxonomistes moderns
distingeixen entre espècies i gèneres, i fins i
tot entre ordres més elevats de classificació. Els
investigadors creien que aquests canvis es devien
totalment a l'efecte del clima i de la naturalesa
del terreny d'Hongria. No es van deure pas a una
hibridació. Uns
peixos (Zoarees viviparus) transferits del Fiord
Ise al Fiord Roskilde a Dinamarca, a uns pocs
graus de latitud, van augmentar la quantitat de
vèrtebres, des de la mitjana nativa de 108 a una
mitjana més elevada de 114,6 vèrtebres.[57] Aquestes
línies no es van barrejar amb peixos que ja
pertanyien a aquesta zona. De manera similar,
mol·luscs terrestres de diferents gèneres han
desenvolupat formes paral·leles de petxines, i
marques i patrons decoratius, de forma totalment
independent.[58] La llista
es podria allargar fins a l'avorriment. Però el
fenomen funciona en tots dos sentits. Els
dissimilars poden tornar-se semblants, i els
semblants poden arribar a diferir –la relació real
o la seva absència no es reflecteixen
necessàriament en el resultat final. Això és
d'aplicació també als simis i als homes, encara
que les dades reals que posseïm mostren més aviat
que el crani humà degenera més fàcilment cap a una
forma simiesca que no pas el cas contrari, que un
crani de simi es torni més humanoide. Si s'ignora
la mida, certs simis ara extints es van
desenvolupar durant un llarg període de temps,
segons es diu, fins a una forma més humanoide,
incloent l'adquisició d'una postura parcialment
erecta, un desenvolupament una mica reduït dels
arcs supraciliars i un patró de dentició més
humanoide. En el
següent capítol examinarem l'extensió en què el
crani humà pugui quedar estructuralment «degradat»
fins que s'assembli més de prop en certes formes
al crani dels simis. Es pot demostrar que factors
com el clima, la dieta i certs hàbits culturals
relacionats amb menjar (com, per exemple, l'ús o
no ús de ganivets) realitzen canvis en la
morfologia craniana que donen als trets una
aparença d'embrutiment i que proporcionen alguna
justificació, en absència de qualsevol altre
criteri conductor, per suposar que els homes
fòssils estaven filogenèticament més a prop dels
simis que de l'home modern.
Capítol 3 Les
implicacions de la convergència
S COSA ben sabuda que el crani
humà és prou plàstic perquè es pugui modificar, en
l'etapa adulta, cap a una forma més
simiesca si l'home simula els hàbits alimentaris
del simi d'alguna o altra manera. Aquesta qüestió
és susceptible d'examen pel fet que molts dels
cranis de l'home primitiu han quedat
indubtablement deformats en direcció del crani
simi a causa del que Portmann[59] hagués
designat com a raons «històriques» (en contrast a
genètiques). Aquesta deformació pot donar-se dins
el transcurs d'una sola vida. Evidentment, la
descendència no l'hereta, però si aquestes
condicions de vida persisteixen durant diverses
generacions, el més probable és que quedaran
alguns cranis preservats en forma fòssil i que la
seva configuració podria donar la impressió que
els seus posseïdors no estaven molt allunyats per
descendència d'algun antecessor simiesc subhumà,
quan, en realitat, no cal suposar tal classe de
relació. Fa
anys, Wilson D. Wallis[60] va
observar:
“Els canvis més destacables es troben al
crani. En resum, la història dels canvis és vers
una regió frontal més elevada, una major elevació
del bregma, arcades supraciliars menors, una major
amplada facial, menor projecció facial, alçada
disminuïda de les òrbites i un desplaçament del
diàmetre transversal lateralment cap avall, un
paladar més ovoide, dents més petites, una mida
relativament disminuïda del tercer molar, una
mandíbula més ampla i ovoide, disminució en la
grandària dels còndils, disminució de la distància
entre els processos condilars i coronoides, i en
general una major suavitat , protuberàncies òssies
menys prominents, una menor angulositat i una
aparença menys «salvatge» característica dels
simis. Això és evolució en el tipus, però aquesta
evolució és un resultat, no una causa ...
“Pràcticament tots aquests trets del crani
estan íntimament relacionats entre si de manera
que amb prou feines pot canviar un d'ells sense
que el canvi es reflecteixi en els altres, on
alguns trets reflecteixen naturalment el canvi de
forma més immediata i marcada que d'altres. Si
suposem que hi ha hagut canvis en la dieta humana
i en la seva forma de preparar els aliments, tenim
un índex per a la major part dels canvis cranians
a condició que el canvi en dieta hagi estat des
d'aliments sense cuinar o poc cuinats a aliments
millor cuinats, i d'una dieta més astringent a una
altra menys astringent. El desenvolupament de
músculs més poderosos dedicats a la masticació
introduirà la classe de canvis que trobem en anar
remuntant la història humana més i més cap al
passat remot.
“El canvi és més marcat en la regió on
funcionen els músculs de masticació. Amb aliment
dur i grans músculs de masticació, va associada
una gran mandíbula amb una branca àmplia, grans
còndils, un feixuc teixit ossi. ... Unes dents de
major grandària exigeixen un major espai alveolar,
i el resultat és una mandíbula més prognàtica i
angular. La projecció més avançada de les dents en
les dues regions alveolars, superior i inferior,
és d'acord amb les característiques d'animals que
fan servir les dents per la masticació d'aliment
dur, i indubtablement és una funció d'una
masticació vigorosa.
“Les parets adjacents del crani queden
aplanades i forçades a l'interior així com cap
avall, el que produeix l'elongació del crani. Els
músculs temporals arriben fins molt amunt del
crani, el que dóna origen a una elevada cresta
temporal: s'estenen cap endavant així com cap
enrere, resultant en una regió occipital més
prominent, i una regió anterior més constreta, el
que resulta, a la regió frontal del crani, en
l'elevació de les arcades supraciliars i de la
regió glabel·lar intermèdia. Les crestes frontals
sortints estan associades amb uns potents músculs
temporals i masseters i amb canins grans.
“La regió facial està constreta lateralment
i respon amb una major projecció avançada, i un
resultat és que el diàmetre transversal de les
òrbites queda empès en sentit ascendent i cap a
fora, donant el diàmetre transversal horitzontal
característic dels simis i que és aproximat en els
homes prehistòrics i en algunes persones
dolicocefàliques [de cap allargat] contemporànies.
En simis antropoides joves, quan els músculs de la
masticació estan poc desenvolupats i hi ha poca
constricció a la regió lateral posterior i
inferior a les òrbites, el diàmetre transversal de
les òrbites és oblic com en l'home, elevat
respecte a l'horitzontal quan es desenvolupen els
músculs temporals i funcionen de forma més
vigorosa, empenyent cap a dins i amunt els marges
externs de les òrbites.
Un
volum del Simposi de Ciba es va dedicar a un
estudi de la vida dels esquimals. Aquest tema és
particularment rellevant en el present context pel
fet que aquest extraordinari grup humà és
considerat sovint com un «model» bastant precís de
l'home del Paleolític. Escrivint en aquest número,
Erwin Ackerknecht observava:[61]
A la
Fig. 5 veiem una cara esquimal masculina
característica, amb l'esbós de la forma del crani
que indica que el major gruix apareix en les
maixelles i no a la regió de les temples. En
canvi, el cap de l'Infant Blau de Gainsborough, a
la Fig. 6, mostra com una dieta refinada tendeix a
produir una forma de cap d'una altra classe, amb
la major amplitud a la regió temporal. S'ha
observat també que el crani esquimal exhibeix
ocasionalment una «cresta» al llarg de la part
superior, el que és el resultat directe de la
necessitat d'una unió o ancoratge més fort per als
músculs de la mandíbula que s'usen de manera molt
més extensa. Això s'observarà a la Fig. 5 (b), i
s'hauria de comparar amb la cresta que s'indica en
els cranis dels fòssils suposadament humans a la
Fig. 7 (c, d, e). William
Howells fa aquest comentari:[62]
Així,
en el crani esquimal i en el del goril·la apareix
en ocasions un cert paral·lelisme que de cap
manera indica una relació genètica. L'explicació
de la cresta esquimal és històrica (és a dir,
cultural). Respecte a això, podem tornar a citar
Howells:[63]
Si se
sotmet l'home a aliments sense cuinar i se
l'obliga en absència de ganivets a arrencar la
carn de l'os, els músculs, en el seu
desenvolupament, trobaran la manera d'enfortir el
seu ancoratge al llarg d'aquestes arcades òssies.
A més, si no apareix a la dieta un factor que
endureixi l'os en els primers anys de vida quan es
troben aquestes tensions al principi, és
inevitable que el crani es deprimeixi mentre està
encara en un estat relativament plàstic, i la part
frontal del crani esdevindrà baixa i en pendent de
manera que no tindrà l'elevada volta que solem
associar amb l'home culte. Així, les grans arcades
supraciliars del Sinanthropus, tan semblants a les
del Pithecanthropus, són, com va observar Ales
Hrdlicka fa alguns anys, «un tret que s'ha de
correlacionar amb un potent mecanisme mandibular».[64]
Fig. 5
. Comparem la forma d'aquest cap esquimal amb el
cap del «Nen Blau» a la Fig. 6. Aquest dibuix es
basa en una foto reproduïda a la coberta del
Simposi de Ciba (Vol. 10, nº 1) i manté les
proporcions exactes: (A) un esbós simplificat; (B)
un antic crani esquimal, que exhibeix la cresta
(lleugerament exagerada) a la part superior i
frontal del cap.
Suposem,
per seguir l'argument, que l'home antic es va
veure posteriorment obligat a menjar aliments
durs, després que la família inicial s'hagués
multiplicat i dispersat; i que aquests aliments no
tingués factors que endurissin el crani en el seu
període de desenvolupament formatiu; en aquest cas
l'enfortiment dels músculs de masticació i
cervicals aniria de conjunt amb la construcció
d'una superestructura òssia per proporcionar
l'ancoratge necessari en forma de crestes així com
d'arcs en les zones frontal, posterior i superior
del crani, però el crani mateix es mantindria prou
plàstic de manera que patiria una distorsió
considerable. La «quilla» tan evident en el cas
del goril·la tendiria naturalment a aparèixer en
l'home antic degut a que els músculs estirarien
dels costats del crani cap a l'interior, sota
l'increment de la tensió (vegeu fig. 8). Quan la
mandíbula es fes servir per trencar ossos, etc.,
el punt principal de força es trobaria generalment
en el mentó, perquè l'acció de tancament entre les
dents seria normalment unilateral. Això de nou
portaria a un cert grau d'engruiximent
compensatori. Però a diferència dels simis, l'home
és un ésser parlant i fa molt més ús de la
llengua. Hi ha raons per creure que el reforç de
la barbeta humà pren la forma d'un arc ossi cap a
l'exterior en lloc de cap a l'interior, a causa
d'això, i això li dóna la prominència
característica de la mandíbula humana. Els simis i
altres antropoides, en canvi, reben el reforç en
forma d'un ressalt que es dirigeix a l'interior, i
això es coneix com la plataforma símica. En alguns
fòssils d'homes antics hi ha alguna evidència
d'una plataforma símica, i és de suposar que es
tracta d'un reforç addicional a allò que és el
normal per al mentó humà, com a compensació per la
càrrega addicional imposada sobre l'estructura en
aquest punt. El estirament de la carn en absència
d'una «coberteria» satisfactòria, o potser a causa
simplement de males maneres a taula, va contribuir
molt possiblement al prognatisme alveolar que es
troba amb freqüència en aquestes restes antics. El
creixent desenvolupament muscular que va sorgir
sota l'arc zigomàtic va forçar naturalment aquest
últim cap a fora i va exigir una forma més forta. Per
això és molt probable que el funcionament del
mecanisme de la mandíbula determini si el crani
quedarà deprimit o no. Així, les formes fòssils
humanes mostren clarament que tota la sèrie ha
quedat afectada en un alt grau per les mateixes
forces depressives i compressives. Així, si l'home
primitiu hagués quedat totalment privat de
cultura, sembla ben cert que les seves restes
fòssils haguessin exhibit una qualitat
extremadament primitiva, que es podria interpretar
erròniament amb molta facilitat com a prova d'un
recent origen a partir d'alguna raça de
antropoides. Però en realitat podria succeir que
els humans degeneressin en qualsevol període de la
història i que deixessin darrere d'ells un
cementiri ple de restes fòssils summament
enganyoses. Humphrey Johnson observava en relació
amb això:[65]
“Alguns dels trets deprimits dels aborígens
australians es poden deure, com pensa el Professor
Haddon, a senilitat racial, i per això la
semblança amb l'home de Neandertal pot considerar
com a secundari o convergent. Mitjançant una
aplicació més àmplia d'aquest principi, podem
considerar que la “convergència” ha tingut una
part en la producció de semblances d'homes
paleoantròpics amb els simis antropoides.»  Fig. 7.
(A) Goril·la, amb una marcada cresta i un ampli
arc zigomàtic. (B) L'home modern, amb una elevada
volta i la dimensió més gran en les temples. (C)
Pithecanthropus. (D) Home de Rhodèsia. (E)
Sinanthropus.  Fig. 8 . Crani de goril·la femella
(esquerra), Pithecanthropus (centre), i un papú
nadiu modern (dreta), vistos des de dalt.
S'observen la marcada formació de l'arcada
supraciliar i de la constricció postorbital.
Aquestes destacables diferències es poden atribuir
gairebé amb tota certesa al desenvolupament de
potents músculs per mastegar i mossegar. Si les
anteriors interpretacions són correctes, segueix
d'això que un retorn a les condicions de dieta i
vida que caracteritzaven l'home prehistòric
anirien seguides d'una tendència a derivar també
al seu tipus físic. Aquesta semblança amb els
simis que de vegades presenta l'home fòssil no
tindria res a veure en absolut amb una
descendència filogenètica. En un grup determinat,
el mascle adult tindria més proclivitat que el nen
(i probablement més que la femella) a assemblar-se
als simis, però no es podria sostenir en base a
això que l'adult estava relacionat més de prop amb
l'ancestre simi que el nen o la femella. Franz
Boas va observar el següent fa molts anys:[66]
Ja he
dit abans que no tenim una evidència inequívoca
que formes simiesques evolucionessin realment a
formes més humanoides, però sí que tenim evidència
sobre l'home tornant-se més simiesc en la seva
estructura craniana. Per cert que LeGros Clark va
admetre que aquest punt precís s'ha proposat amb
tota serietat i amb certa raó:[67]
Però
ell creia que l'evolució mai inverteix els seus
passos. Per això, va argüir que mai es donaria un
pas retrògrad d'aquesta naturalesa. Potser, però
en forma estructural i per això, davant d'una
mirada no crítica, l'home pot «retrocedir» part
del camí, encara que el verb «degenerar» seria
molt més apropiat. L'home ha patit això, fins i
tot en època relativament recent, com va
assenyalar Robert Chambers en recollir la història
de certs pobres camperols irlandesos al voltant de
1600 que van ser desposseïts de les seves llars
sota unes circumstàncies particularment dures:[68]
“I la conseqüència d'això és que ara
exhibeixen uns peculiars trets summament
repulsius, mandíbules sortints amb grans boques
obertes, nassos aplatades, ossos malars elevats i
cames bombades, juntament amb una alçada summament
baixa. Tots aquests trets, juntament amb una
anormal feblesa de les extremitats, són per tot el
món la marca d'una condició baixa i de barbàrie.”
Aquest
no és un cas limitat a un sol individu. Aquí tenim
un cas en què l'aparença «primitiva» de tot un
grup humà resulta totalment de factors històrics.
Sens dubte estaven tan allunyats dels simis, pel
que fa a descendència, com nosaltres ara, i
potencialment eren tan susceptibles de rebre
educació i tan intel·ligents com els seus
coetanis. Si a això afegim casos d'individus
aïllats que han quedat «proscrits» o perduts per a
la societat i que no obstant això d'alguna manera
han sobreviscut fins a l'ancianitat, ens trobem
amb els ingredients de l'«home fòssil». Donat
doncs, a causa de la naturalesa del cas, que
l'home primitiu va començar a multiplicar-se en un
lloc, és de suposar que fos escampant-se sota una
certa pressió en anar multiplicant-se la població.
Des del centre, on una gran quantitat de població
encoratjaria el desenvolupament d'una civilització
més refinada, anirien separant-se grups petits com
pioners buscant més espai i més llibertat. Els
primers grups migratoris petits haguessin tendit a
apartar-se més i més del centre cap a la perifèria
en anar augmentant la pressió darrere d'ells, i
amb això anirien abandonant els refinaments de la
civilització amb que van començar i retrocedirien
culturalment, com sempre passa amb els pioners.
Com més elevat el seu estat inicial, tant més
descendirien al final. Amb el temps, les
dificultats dels portarien a una major disminució
dels seus recursos, bé perquè el grup fos massa
petit, o el medi ambient massa dur. Uns pocs
supervivents solitaris podrien finalment morir en
un terrible aïllament en el límit fronterer de les
onades d'emigració, en impossibilitar
l'envelliment la seva continuïtat. Aquests, a la
perifèria, poden ser els nostres «homes fòssils»,
descendents d'éssers humans civilitzats, no
els seus antecessors. Arthur
Koestler va observar amb raó[69] que la
longevitat bé podria degradar a aquests individus
de forma encara més marcada, fins que adquirissin
una aparença molt simiesca. La
malaltia pot també jugar un paper. Com sabem, el
primer representant dels neandertals va ser
reconstruït com un ésser embrutit portador d'un
garrot, encorbat i caminant de manera simiesca. En
l'actualitat se sap que aquest primer espècimen
era en realitat d'un individu malalt.[70] Se sap
que les troballes posteriors de neandertals
mostraven una postura totalment dreta.[71] I n'hi ha
que creuen que el Sr. Neandertal podria
passejar-se actualment pel carrer totalment
inadvertit si només estigués correctament vestit i
amb un tall de cabell apropiat (vegeu fig. 9). 
Pel que
fa als efectes de les malalties, Jesse Williams
observava, en el seu llibre de text d'anatomia i
fisiologia:[72]
Les
pertorbacions glandulars poden tenir també uns
profunds efectes sobre l'anatomia. Keith[73] va
atribuir a una pituïtària hiperactiva una
tendència a presentar uns forts arcs supraciliars,
alhora que una pituïtària subdesenvolupada pot
explicar una certa condició plana de la cara de
molts grups europeus.[74] La
conducta cultural pot estar en l'origen de canvis
marcats en l'estructura del crani i de la
mandíbula. L'acte d'arrencar carn de l'os en
absència de ganivets no només tendeix a enfortir
els músculs masseters i a allargar una mica l'arc
zigomàtic com a conseqüència directa, sinó també a
produir una projecció cap endavant de les dents
frontals, i aquests trets donen una forma més
simiesca a la cara. D'altra banda, tenim molt poca
informació precisa sobre fins a quin punt pugui
quedar modificada l'estructura òssia en absència
d'una dieta enduridora dels ossos durant la
infància. Hi ha
molt espai per reexaminar tota la qüestió de la
interacció entre forma i funció. Una part del
temps perdut de forma totalment infructuosa en
l'obsessió per establir línies de llinatges
evolutius podria potser dedicar-se més
profitosament en una nova direcció. En interès de
la veritat, és hora ja que es plantegi d'una
manera nova tota la qüestió de la influència dels
fets mediambientals (climàtics, dietètics,
baromètrics i culturals) sobre l'estructura dels
organismes vivents, especialment en el cas de
l'home. És
totalment cert que vivim en una època en què la
maldat humana troba moltes maneres d'expressar-se
de forma més destructiva que mai en el passat.
Probablement no és que siguem més malvats que en
altres eres, però la nostra civilització ens ha
armat d'una manera que multiplica enormement la
nostra capacitat per fer mal. Em sembla que la
filosofia evolucionista ha encoratjat la violència
amb el seu propi èmfasi en la idea de la
supervivència a qualsevol preu com el bé suprem,
el que ha donat a l'acció violenta un fonament que
la justifica. Aquest model de conducta humana està
extret d'una perspectiva errònia de la conducta
animal, i d'una falsa interpretació de la suposada
dinàmica que es creu que ha conduït a l'evolució
ascendent de tota la vida. No
se'ns ha de considerar responsables als qui
coneixem els fets, per ometre aplicar a aquesta
hipòtesi els tests que apliquem amb tot rigor a
altres hipòtesis que poden estar millor
establertes sobre la base de l'evidència que les
sustenta del que mai no ho ha estat la teoria de
la evolució? Segons
considerem l'origen de l'home, així contemplem el
seu destí. La teoria evolucionista no només és
pèssima ciència, em sembla, sinó una filosofia
encara més perillosa. [1] Encyclopedia
Britannica, edició de 1964, vol.15, article
«Morphology», pàg. 819. [2]
Simpson, G. G, This View of Life,
Harcourt, Brace & World, Nova York, 1964. [3]
Gerard, Ralph, «The Biological Basis of
Imagination», Scientific Monthly, juny de
1947, pàg. 499. [4]
Rudolph Flesch va escriure: «Per al profà, el més
important que ha de saber sobre ciència és que no
és una recerca darrere de la veritat, sinó de
l'error. El científic viu en un món on la veritat
(íntegra) és inabastable, però on sempre és
possible trobar errors en allò llargament acceptat
o en allò que és evident. ... Els pretesos llibres
científics que se suposa que donen respostes
definitives mai no són científics. La ciència és
per sempre autocorrectiva i canviant; El que es
dóna com a veritat absoluta no pot ser ciència!
Citat per Hillier Kreigh Baum a Scientific
Monthly, abril de 1952, pàg. 240, de Flesch,
The Art of Clear Thinking, Harper, Nova
York, 1951. [5]
Evans-Pritchard, E. E. va escriure: «tota la
història de l'erudició, tant en les ciències
naturals com en les humanitats, ens diu que la
mera recol·lecció del que es diu fets, sense un
fil conductor teòric en l'observació i selecció,
té poc valor». Social Anthropology, Cohen
and West, Londres, 1951, pàg. 64. [6] Cf.
Washburn, SL, «The Strategy of Physical
Anthropology», a Anthropology Today, dirigit
per A. L. Kroeber, University of Chicago Press,
1953, pàg. 718: «Durant anys ha anat augmentant la
consciència que els fets per si mateixos no
resolen els problemes, i que fins i tot la
recol·lecció dels “fets” està dirigida per un
complex conjunt de pressuposicions implícites». [7]
Kropotkin, Príncep Petr, Mutual Aid: A Factor
in Evolution, Extending Horizon Books,
Boston, reimpressió 1955, xix i 362 pàgs. [8] Berg,
Leo, Nomogenesis: or Evolution Determined by
Law (edició russa original 1922, titulada Nomogenez
ili na osnove zakonomernostei), traducció
de J. N. Rostovtsov, Massachusetts Institute of
Technology, reimpressió, 1969. [9]
Manton, I., Problems of Cytology and Evolution
in the Pteridophyta, Cambridge University
Press, 1950: citat per I. Knoblock, Journal of
the American Scientific Affiliation, vol. 5,
nº 3, 1953, pàg. 14. [10]
Darwin, Charles, The Origin of Species, 6a
edició,
1872, pàg. 74. [11]
Darwin, Charles, Life and Lectures,13
d'octubre de 1876, iii, pàg. 159. [12] Gray,
Sir James, en una ressenya d'Evolution in
Action, de Huxley, sota l'encapçalament
«The Case for Natural Selection», a Nature,6
de febrer de 1954, pàg. 227; i 7 d'agost de 1954,
pàg. 279. [13] De
Beer, Sir Gavin, «Embryology and Evolution», a Evolution,
dirigit per de Beer, Oxford University Press,
1938, pàgs. 58, 61. [14] Ibid.,
pàg. 62. [15]
Wallis, Wilson D., «The Structure of Prehistoric
Man», a The Making of Man, Modern
Library, Random House, Nova York, 1931, pàg. 75. [16]
Calverton, V. F., a The Making of Man,
Modern Library, Random House, Nova York, 1931,
pàg. 2. [17]
Kroeber, AL, «Evolutionary History and Culture», a
Evolution After Darwin, vol. 2. University
of Chicago Press, 1960, pàg. 1. [18] Clark,
Sir Wilfrid LeGros, Early Forerunners of Man:
citat per Rendle Short a Transactions of the
Victoria Institute, vol. 66, 1935, pàg. 255. [19] Clark,
Sir Wilfrid LeGros, «The Study of Man's Descent»,
a A Century of Darwin, dirigit per S. A.
Barnett, Heineman, Londres. 1958, pàg. 182. Hi ha
traducció castellana, Un siglo después de
Darwin, Alianza Editorial, Madrid, 1966 -
1971. [20]
Weidenreich, Franz, «The Skull of Sinanthropus
pekinensis: A Comparative Study on a Primitive
Hominid Skull», Paleontologica Sínica,
NSD, no.10, sèrie completa nº 127, 1943, pàg. 1. [21]
Zuckerman, Sir Solly, «An Ape or The Ape?» Journal
of
the Royal Anthropological Institute, vol.
81, 1951, pàg. 57. [22] Hardy,
Sir Alister, The Living Stream, Collins,
Londres, 1965, especialment el capítol 7, pàgs.
180ss., «Habit in Relation to Structure». [23] Jones,
F. Wood,Trends of Life, Arnold, Londres,
1953, pàgs. 74, 75. [24] Berg,
Leo, Nomogenesis: Or Evolution Determined by
Law, pàg. 174 de l'edició anglesa,
Constable, Londres, 1926. [25] Berg,
Leo, Nomogenesis: Or Evolution Determined by
Law, pàg. 169 de l'edició de l'Institut de
Tecnologia de Massachusetts, 1969. [26] Ibid.,
Pàg. 225. [27]
Simpson, G. G., The Meaning of Evolution,
Yale University Press, 1952, pàgs. 183, 184. [28] Shute,
Evan, Flaws in the Theory of Evolution, publicació
privada, London, Ontario, 1961. [29] Romer,
A. S., a Genetics, Paleontology and Evolution,
dirigit per Jepson, Mayr, i Simpson, Princeton
Univerity Press, 1949, pàgs. 103ss. [30] Boule,
Marcellin, i Henri V. Vallois, Fossil Man,
traduït per M. Bullock, Dryden Press, Nova York,
1957, pàg. 573, peu de pàgina. [31] Gates,
Ruggles R., Human Ancestry from a Genetical
Point of View, Harvard University Press,
1948, pàg. 3. [32] Romer,
A. S., a Genetics, Paleontology and Evolution,
dirigit per Jepson, Mayr i Simpson, Princeton
Univerity Press, 1949, pàg. 115. [33]
Simpson, G. G., Biology and Man, Harcourt,
Brace
& World, Nova York, 1969, pàg. 38. [34]
Friedman, Herbert, «Ecological Counterparts in
Birds», Scientific Monthly,vol. 63, no. 5,
1946, pàg. 395, 398. [35] Berg,
Leo, Nomogenesis: Or Evolution Determined by
Law, edició original russa de 1922 traduïda
per J. N. Rostovtov, Massachusetts Institute of
Technology Press, reimpressió de 1969, pàgs. 214,
215. [36] Ibid.,
Pàg. 224. [37]
Manoilov, W. W., a The Medical Gaceta,vol.
15, 1923: citat per Leo Berg. [38] Berg,
Leo, Nomogenesis: Or Evolution Determined by
Law, edició original russa de 1922 traduïda
per J. N. Rostovtov, Massachusetts Institute of
Technology Press, reimpressió de 1969, pàg. 225. [39]
Prosser, C. L., «The Origin after a Century:
Prospects for the Future», American Scientist,
vol. 47, 1959, pàg. 539. [40] Berg,
Leo, Nomogenesis, etc. pàg. 223. [41] Ibid.,
pàg. 221. [42] Short,
Rendle A., «Some Recent Literature Concerning the
Origin of Man», Transactions of the Victoria
Institute, vol. 67, 1935, pàg. 253. [43] Berg,
Leo, Nomogenesis, etc., pàg. 221. [44]
Zawarzin, A. A., Estudis sobre la histologia
del sistema nerviós sensorial i dels ganglis
òptics dels insectes (en rus), Sant
Petersburg, 1913, vi i 192 pàgs. [45] Berg,
Leo, Nomogenesis, etc., pàg. 219. [46] Short,
Rendle A., «Some Recent Literature Concerning the
Origin of Man», Transactions of the Victoria
Institute, vol. 67, 1935, pàg. 253. [47] Jones,
F. Wood, Trends of Life, Arnold, Londres,
1953, pàg. 80. [48]
Street, Philip, Animal Weapons, MacGibbon
& Kee, Londres, 1971, pàg. 37. [49] Lack,
David, Evolutionary Theory and Christian
Belief, Methuen, Londres, 1957, pàg. 65. [50] Hardy,
Sir Alister, The Living Stream, Collins,
Londres, 1965, pàg. 202. [51] Ibid.,
pàg. 201. [52] Ibid.,
pàg. 200. [53]
Simpson, G. G., The Meaning of Life, Yale
University Press, 1952, pàg. 182. [54] Jones,
F. Wood, Trends of Life, Arnold, Londres,
1953, pàg. 71. [55] Berg,
Leo, Nomogenesis, etc., reimpressió 1969,
pàg. 241. [56] Ibid.,
pàg. 280. [57] Ibid.,
pàgs. 281, 282. [58] Ibid.,
pàg. 247. [59]
Portmann, A., «Das Ursprungsproblem», Eranos-Jahrbuch,
1947, p.19: «Una mateixa peça d'evidència adoptarà
aspectes totalment diferents segons l'angle
–paleontològic o històric– des del qual la
contemplem. La veurem o bé com una baula en una de
les moltes sèries evolucionistes que el
paleontòleg intenta establir, o be com quelcom
vinculat amb una acció històrica remota. ...
Permeteu-me dir clarament que, pel que a mi
pertoca, les restes de l'home primitiu que
coneixem haurien de ser jutjades històricament.» [60]
Wallis, Wilson D., «The Structure of Prehistoric
Man» a The Making of Man, dirigit per V.
F. Calverton, Modern Library, Random House, Nova
York, 1931, pàgs. 69ss. [61]
Ackerknecht, Erwin, Ciba Symposia, vol.
10, nº 1, 1948, pàg. 912. [62]
Howells, William, Mankind So Far, Doubleday,
Nova
York, 1945, pàg. 68. [63] Ibid.,
pàg. 131. [64]
Hrdlicka, Ales, «Skeletal Remains of Early Man»,
Smithsonian Instit., Misc. Coll. 83 (1930),
pàg. 367. [65]
Johnson, Humphrey, The Bible and the Early
History of Mankind, Burns and Oates,
Londres, 1947, pàg. 89. [66] Boas,
Franz: citat per Ralph Linton, The Study of
Man, Appleton-Century, Nova York, 1936, pàg.
26. [67] Clark,
Sir Wilfrid LeGros: citat per Rendle Short, a The
Transaccions of the Royal Victoria Institute,
vol. 66, 1935, pàg. 255. [68]
Chambers, Robert, Vestiges of the Natural
History of Creation, Churchill, Londres,
1844. [69]
Koestler, Arthur, The Ghost in the Machine,
Hutchinson, Londres, 1967, pàg. 167: «La
prolongació de la durada absoluta de la vida
podria proporcionar l'oportunitat per a la
reaparició de trets del primat adult en els humans
ancians: Matusalem es convertiria en un simi
pelut». [70] El
primer espècimen de Neandertal presentava evidents
senyals d'haver patit osteoartritis crònica, una
dolència que el forçava a adoptar una postura
encorbada. Vegeu C. S. Coon, The Story of Man,
Knopf, Nova York, 1962, pàg. 40. Coon va dir que
aquells «ossos estaven podrits d'artritis». Vegeu
també la comunicació de A. J. E. Cave davant el 15
Congrés Internacional de Zoologia a Londres,
ressenyat a Discovery, novembre de 1958,
pàg. 469. [71] Sobre
la postura alçada normal dels Neandertals, Alberto
Carl Blanc i Sergio Sergi, a Science (vol.
90, suplement, 1939, pàg. 13). Aquests autors van
comunicar la troballa de dos cranis addicionals,
en què la base d'un d'ells estava «ben conservada,
el que va fer possible al Professor Sergi establir
per primera vegada que l'Home de Neandertal
caminava dret i no amb la postura simiesca amb el
cap projectat cap endavant, com abans es creia. El
pla horitzontal de l'obertura en el crani mostra
que els ossos del coll s'ajustaven
perpendicularment a l'obertura, el que feia que la
postura fos dreta com en l'home actual.» [72]
Williams, Jesse, Textbook of Anatomy and
Physiology, 5a ed., Saunders, Philadelphia,
1935, peu de pàg. 49. [73] Citat
per Sir John A. Thompson, a The Outline of
Science, Vol. 4, Putnam, Nova York, 1922,
pàg. 1097. [74] Keith,
Sir Arthur, «Evolution of Human Races in the Light
of Hormone Theory», Bulletin of the Johns
Hopkins Hospital, 1922.
Títol original: Convergence, and The Origin of Man Autor: Arthur C. Custance, Ph. D. Font: Evolution or Creation?, vol. 4 of the Doorway Papers, 1977, Secció III. – www.custance.org – Copyright © 1988 Evelyn White. All rights reserved Copyright © 2019 Santiago Escuain per a la traducció. Es reserven tots els drets. Traducció de l'anglès: Santiago Escuain © Copyright 2019, SEDIN - tots els drets reservats. SEDIN-Servei Evangèlic Apartat 2002 08200 SABADELL (Barcelona) ESPANYA Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que es citi la procedència reproduint íntegrament l'anterior i aquesta nota |
Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
