LA SUPOSADA EVOLUCIÓ Membre de l'Afiliació Científica Americana Membre de l'Associació Americana
d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia Ottawa,
1957 / Rev. 1977
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
Índex
Accès a l'article original - The Supposed Evolution of the Human Skull |
La influència de la dieta, dels hàbits, de les malalties, del clima i altres pressions ambientals en la modificació del crani humà, i la seva rellevància sobre la teoria de l'evolució humana.
Capítol 1 Problemes en la determinació de l'edat
dels cranis
BANS DELS MÉS recents
desenvolupaments de les tècniques de datació
mitjançant materials radioactius, havia
fonamentalment només dos mètodes per avaluar
l'edat d'un fòssil. El primer era el nivell
geològic en què es trobava l'espècimen. El segon,
d'aplicació més en particular als fòssils humans,
era la seva aparença general: si eren simiescos i
«primitius», o si eren essencialment com l'home
modern. Aquests dos criteris es segueixen aplicant
molt generalment, ja que la major part de les
restes més antigues de l'home primitiu estan
completament fossilitzades, i no es pot emprar amb
ells el mètode de datació mitjançant carboni 14. Però ha
estat cosa reconeguda durant molt de temps que si
es disposen les restes fòssils de l'home primitiu
segons el seu grau de primitivisme, es veurà que
l'ordre contradiu les sèries ordenades a base a
l'antiguitat establerta pels nivells en què s'han
trobat. Això va portar a Franz Weidenreich a
formular la següent regla:[1]
Més
recentment, Leigh van Valen,[2] del Comitè
sobre Biologia Evolutiva a la Universitat de
Chicago, en la seva ressenya de Evolutionary
Biology de Theodosius Dobzhansky et al.,
observa que «tres dels contribuents (tots ells
paleontòlegs) concloïen que la posició
estratigràfica és totalment irrellevant per a la
determinació de la filogènia, i gairebé diuen que
no hi ha cap taxó conegut que derivi de cap altre
...» Per descomptat sembla una temeritat que els
proponents d'una gènesi africana per a l'Homo
sapiens segueixin posant els començaments de
l'home més i més enrere en base a l'edat estimada
dels estrats en els quals s'estan trobant els
fòssils. Ara bé,
el punt de vista que sostenia Weidenreich s'havia
fet necessari perquè, si ho llegim de qualsevol
altra forma, el registre fòssil havia començat a
no tenir sentit evolutiu. D'una banda teníem tipus
moderns en nivells més antics que aquells en què
es trobaven els seus suposats antecessors; per
altra banda, en alguns dels nivells més tardans
apareixien tipus primitius que «pertanyien» al
mateix començament de la sèrie. Així, Robert
Braidwood havia escrit:[3]
Tenint
en compte que el lector tindrà una bona idea en
general dels punts de vista acceptats en
antropologia sobre l'home fòssil, i que estarà
familiaritzat amb termes com l'Home de Neandertal,
però que és possible que no tingui una imatge
mental exacta de la seqüència en la qual
generalment s'ordenen aquests tipus, podrà servir
d'ajuda fer un breu resum de la situació tal i com
els antropòlegs la veien fins fa poc. Es creu
que durant l'edat glacial uns períodes alternatius
freds i càlids van contemplar l'aparició i
desaparició de diversos tipus d'home fòssil.
Alguns eren tipus de clima fred, altres, de clima
càlid. D'aquesta manera s'expliquen les onades que
van aparèixer i desaparèixer. Naturalment,
aquestes onades són només una suposició. Les
restes reals conegudes són molt poques, però se
suposa que aquestes troballes que tenim
representen només una petita proporció de la
població en qualsevol període determinat. L'Home
de Neandertal vivia en coves, i en la imaginació
popular va passar a representar el tipus de l'home
de les cavernes, encorbat, simiesc, de front
petita, i no gaire intel·ligent; no obstant això,
fabricava eines, i era per això veritablement
humà. És discutible si es va extingir amb
l'arribada de l'home modern (Cromanyó), o si bé va
quedar absorbit en aquesta nova raça que el va
desplaçar. Però molt abans de l'aparició de l'Home
de Neandertal, altres tipus més primitius, com els
espècimens del llunyà orient representats pel
Pithecanthropus erectus i el Sinanthropus, etc.,
havien estat rondant només per desaparèixer amb el
temps. De manera que encara que l'Home de
Neandertal era prou primitiu (sobretot de la
manera que se'l reconstrueix amb el propòsit
d'exhibir-lo en museus), era ben avançat en
comparació amb els que l'havien precedit per
milers d'anys, i el seu crani era molt més gran. Així,
aquest era un ordre arranjat de manera molt
convenient. Malauradament, com ja s'ha esmentat,
van seguir sorgint restes fòssils, que procedien
de nivells anteriors a aquells en què solia
trobar-se el Neandertal, però aquestes restes, en
lloc de ser més primitives (com ho demanava el
sistema), eren realment d'aparença molt moderna
–de fet, pràcticament no es podien distingir dels
actuals tipus europeus. Evidentment, van ser
desplaçats d'alguna manera, i, pel fet que no
concordaven, se'ls va deixar de costat «per a una
consideració posterior». Però aquesta tendència
persistia, i de tant en tant seguien sorgint
espècimens addicionals fora d'ordre. No obstant
això, les circumstàncies eren sempre tals que el
descobridor, quan se'l qüestionava, mai no podia
convèncer completament els experts que realment
havia trobat l'espècimen en els nivells que deia.
En alguns casos, la troballa havia tingut lloc
quan l'excavador estava totalment sol i per tant
no hi havia altres testimonis. Però,
per fi, a l'estiu de 1947, la Srta. Germaine
Henri-Martin va descobrir a una cova a
Fontechevade, prop del poble de Montbrun, a
França, un fòssil de forma moderna procedent d'un
nivell ben inferior al corresponent a l'home de
Neandertal.[4] Totes les
circumstàncies d'aquesta troballa van garantir la
seva acceptació per part dels antropòlegs de forma
universal. De fet, els ossos procedien d'un nivell
no pertorbat tancat sota d'una gruixuda capa
d'estalagmites que al seu torn era subjacent al
nivell dels Neandertals en aquesta àrea. Mai no es
podria argumentar en contra de la validesa
d'aquesta troballa. Aquí, l'home modern precedia
el seu abans suposat antecessor. El
Professor G. Heberer ha publicat un breu i
instructiu sumari de l'estat actual del nostre
coneixement de l'Homo sapiens.[5] En primer
lloc, sabem que els tipus moderns van ser coetanis
de l'Home de Neandertal; segon, que els dos tipus
apareixen de vegades barrejats en un sol dipòsit;
i, finalment, abans de l'aparició de l'Home de
Neandertal van existir homes més semblants a
l'home modern que els Neandertals. Al que
això es redueix realment és que en lloc d'una
sèrie ben ordenada d'espècimens fòssils que van de
tipus molt primitius a altres totalment moderns,
ens trobem de fet que l'evidència no dóna suport a
un sistema així. Alguns dels nivells més inferiors
ens presenten restes fòssils que per a tot
propòsit són d'aparença totalment moderna, mentre
que alguns dels nivells més recents exposen
espècimens que s'ajusten bé a la imatge
preconcebuda del que se suposa que hauria estat la
aparença dels representants més antics de l'home.
Naturalment, havia existit la tendència a deixar
de banda aquests espècimens anòmals, qüestionant
que els nivells en què s'havien trobat haguessin
estat comunicats correctament –fins Fontchevade. En
el Simposi de Biologia Quantitativa de Cold Spring
Harbor el 1950, dedicat al tema de L'Origen i
l'Evolució de l'Home, T. D. Stewart va
presentar un article que tractava sobre aquest
problema, i en el qual citava a Henri Vallois, una
autoritat europea sobre aquesta última troballa:[6] «L'interès del descobriment de
Fontchevade és que clarifica el problema. En
contrast amb les anteriors troballes de restes
humanes, aquí tenim, en efecte, un espècimen ben
datat i descobert en un context estratigràfic que
no permet discussió; és la primera vegada que s'ha
descobert a Europa sota tals condicions a un home
certament no Neandertal encara que anterior als
Neandertals. Ara bé, aquest tipus ... prenent tots
els seus trets en conjunt, s'alinea amb la forma
de Swanscombe ...
“És fins aquest punt que queda aclarit el
problema: durant i abans de l'últim període
interglacial van existir a Europa i probablement
en altres llocs homes amb trets cranians menys
“primitius” que els del període cultural posterior
més avançat –l'home de Neandertal del Període
Mosterià. No
només trobem aquesta classe d'inversió en el fet
que el modern precedeix l'antic en aparèixer massa
aviat en els estrats geològics, sinó que també
trobem el contrari, quan espècimens molt primitius
apareixen en els estrats geològics més recents.
Així, l'home de Rhodèsia, el crani del qual es
mostra a la Fig. 3 (d), i que, com observa
correctament A. Kroeber, és més primitiu que el
Neandertal,[7] i no
obstant això procedeix d'un dipòsit d'una cova a
Broken Hill, al nord de Rhodèsia, de data
desconeguda, però que segons Alfred Romer és «no
improbablement del Plistocè posterior» i que per
això pertany al període més recent.[8] Per una
raó semblant els simis antropomorfs sud-africans
descoberts per Dart i Broom, i designats com
Australopitecins, són rebutjats per algunes de les
millors autoritats com a possibles antecessors de
l'home perquè també aquests procedeixen de nivells
geològics que són massa recents del Plistocè.[9] A risc
de fer-me avorrit per repetitiu, s'ha d'observar
una vegada més que la dependència de la morfologia
per establir la seqüència correcta per a una
seqüència de fòssils havia semblat l'únic curs
raonable. El fet és que s'estava trobant l'home
modern en roques més antigues que aquelles en què
apareixien els seus antecessors. Això feia l'home
més antic que els seus antecessors, el que és
ridícul. Però això només és ridícul si insistim
que les formes més primitives són els seus
antecessors. La teoria evolucionista exigeix que
sigui així, i per tant ha de disposar la sèrie
segons la morfologia, és a dir, segons l'aparença
física. D'altra
banda, dependre dels detalls morfològics pot ser
igualment enganyós. Una de les millors autoritats
a Anglaterra, el Professor S. Zuckerman, ressalta
que aquests trets poden ser el resultat de factors
que no tenen res a veure amb l'edat geològica ni
amb la suposada relació del fòssil amb formes
animals anteriors. Zuckerman ho va expressar així:[10]
Per a
aquells lectors als quals alguns d'aquests termes
no resulti familiar, el que Zuckerman ve a dir és
que no hi ha justificació per a disposar una sèrie
d'espècimens senzillament perquè sembli que
podrien estar relacionats així, en particular quan
els nivells geològics dels quals procedeixen són
d'una edat incerta. Perquè, com ell observa, la
genètica moderna ha demostrat que poden sorgir
espècies sense relació entre elles amb formes
estructurals molt similars, de manera que la
simple semblança no és garantia que els espècimens
tinguin res en comú genèticament. La morfologia
pot ser totalment enganyosa. Tornarem a aquesta
qüestió més endavant. Fins a
quin punt aquesta dependència de l'aparença física
pot distorsionar les interpretacions d'un acadèmic
capacitat queda ben il·lustrat en el cas de la
interpretació realitzada per Weidenreich sobre
certs espècimens de l'Extrem Orient. Referint-se a
això, Wilhelm Koppers de Viena observa com
Weidenreich va establir un ordre cronològic de
restes d'homínids començant amb el crani de l'Home
de Piltdown, que ara que la mandíbula falsa ha
quedat a descobert, sembla ser un fòssil genuí
d'una edat geològica primerenca. Després va
establir una sèrie morfològica de restes
d'homínids en la que acaba amb l'Home de Piltdown
perquè el crani, tot i que és antic, és d'aparença
molt moderna. Koppers no diu com es concilien les
dues coses.[11] En els
primers temps de l'antropologia, aquesta classe de
problemes no sorgien mai. Perquè, pel que fa al
públic, les troballes s'ajustaven certament dins
d'una sèrie perfecta. Tanmateix, aquesta aparença
s'havia aconseguit sovint mitjançant el senzill
expedient d'eliminar del registre tots aquells
cranis que no s'ajustessin a la sèrie. Es pot
tornar a citar Koppers en relació amb això:[12]
Així,
amb el pas del temps la situació s'ha fet més i
més incòmoda, en anar apareixent fòssils que ni es
poden amagar al públic, ni introduir en les sèries
de manera raonable. En l'actualitat cada nova
troballa sembla suscitar més problemes dels que
resol. És evident que hi ha una premissa bàsica
que falla per algun lloc. Aquesta premissa és que
les formes humanes s'han de derivar de formes
animals i que per això s'han de proporcionar
formes de transició. L'escala de temps es reajusta
de forma corresponent a fi que concordi amb la
suposada escala de desenvolupament evolutiu.
Suposem que deixem que els nivells en què es
troben els fòssils parlin per si mateixos en cada
cas, hi ha llavors alguna altra explicació per a
aquesta peculiar barreja de formes, per a aquesta
contradicció morfològica de la teoria
evolucionista? A
la vista de tot el que s'ha dit fins ara, es fa
evident que dels dos sistemes per establir quins
fòssils en qualsevol sèrie són els més antics,
l'únic vàlid és tornar a la suposada edat
geològica en la qual es va trobar cada fòssil. Tot
i que pot haver-hi un cert desacord respecte a
l'edat exacta en determinats casos, és probable
que l'ordre general quedi ben establert. Però si
es fa així, es perd del tot la sèrie ben graduada.
Com podem llavors explicar aquelles formes que
semblen tan primitives i que encara que es trobin
en l'ordre invers, en molts respectes s'aproximen
tant al tipus ideal de «baula perduda»? Capítol 2 Factors que
influeixen en la forma dels cranis
URANT MOLTS ANYS s'ha observat
que l'aliment i el medi ambient poden tenir una
profunda influència en la modificació de
l'estructura òssia. Recentment, s'ha reconegut que
el crani humà és sensible molt particularment a
això. Molts dels aspectes més remarcables de les
restes esquelètiques de l'home fòssil poden per
descomptat explicar-se per aquests mitjans, de
manera que qualsevol sèrie disposada per criteris
morfològics, sense respectar els nivells de les
edats, no té realment cap significat. Vist sota
aquesta llum és sovint possible contemplar que un
crani en particular degui les seves peculiaritats
no a cap relació genètica amb les formes
antropoides inferiors, sinó a una certa comunitat
d'hàbit i ambient que origina una convergència i
que no té res a veure en absolut amb derivació. La
forma pot ser deguda a processos històrics i estar
totalment mancada de significat paleontològic.
Aquest era l'argument de Portmann. C. S.
Coon també va atribuir la forma del Neandertal
totalment a causes patològiques i a l'adaptació al
fred, amb un tronc llarg, extremitats curtes,
tòrax profund, etc., exactament com l'esquimal.[13] Fins i
tot les dents de l'home poden quedar profundament
modificades per les condicions de vida. Singh i
Zingg van observar que dos dels nens ferals
descoberts més recentment a l'Índia (tots dos ja
morts) havien desenvolupat canins més llargs i
agusats, se suposa que com a resultat de menjar
carn crua sense usar ninguns instruments de tall.[14] Un altre
nen feral, Clement de Overdyke, tenia unes dents
que sobresortien visiblement a causa d'una dieta
vegetariana crua. El «nen feral d'Avairon» havia
desenvolupat uns canins de forma cònica i molt
agusats, que a més eren més llargs del normal.
Finalment, Kaspar Hauser, que va estar en
captivitat en una petita masmorra durant potser 12
o 14 anys, havia desenvolupat una regió frontal
clarament enfonsada com si «apretada des de dalt»,
tot i haver disposat de menjar cuit. Es creu
que va haver-hi dos tipus de Australopitecins,
l'A. africanus, i l'A robustus. Es considera que
l'A robustus va ser d'un tipus posterior, però
menys humà. L'A. africanus no tenia una cresta
sagital o «quilla», que l'A robustus sí que
posseïa. J. T. Robinson contempla això, i ressalta
que és resultat de la dieta, i que l'A robustus
s'alimentava de plantes.[15] El
goril·la s'alimenta també de plantes, i té una
enorme cresta sagital. Està clar que les fibres
vegetals poden ser una dieta més dura que la carn. En un
article titulat «Population Genetics and Human
Origins», Robert B. Eckhardt va observar
encertadament:[16]
De
manera que ni la posició estratigràfica ni el
tipus morfològic són unes bases segures sobre les
quals establir ni l'edat ni la relació. Sense
possibilitat d'aplicar la prova de la descendència
real per valorar la relació, què més ens queda
sinó pures suposicions? Encara
que sembla que se'l va prestar ben poca atenció en
el seu temps, fa alguns anys que Wilson D. Wallis
va observar:[17]
“Els canvis més destacables es troben al
crani. En resum, la història dels canvis és
derivar cap una regió frontal més elevada, una
major elevació del bregma, arcades supraciliars
menors, una major amplada facial, menor projecció
facial, alçada disminuïda de les òrbites i un
desplaçament del diàmetre transversal lateralment
cap avall, un paladar més ovoide, dents més
petites, una mida relativament disminuïda del
tercer molar, una mandíbula més ampla i ovoide,
disminució en la grandària dels còndils,
disminució de la distància entre els còndils i
coronoides mandibulars, i en general una major
suavitat, protuberàncies òssies menys prominents,
una menor angulositat i una aparença menys
“salvatge” característica dels simis. Això és
evolució en el tipus, però aquesta evolució és un
resultat, no una causa ...
“Pràcticament, tots aquests trets del crani
estan íntimament relacionats entre si de manera
que amb prou feines pot canviar un d'ells sense
que el canvi es reflecteixi en els altres, amb
alguns trets que reflecteixen naturalment el canvi
de forma més immediata i marcada que d'altres. Si
suposem que hi ha hagut canvis en la dieta humana
i en la seva forma de preparar els aliments, tenim
un índex per a la major part dels canvis cranians
a condició que el canvi en la dieta hagi estat
d'aliments sense cuinar o poc cuinats a aliments
millor cuinats, i d'una dieta més astringent a una
altra menys astringent. El desenvolupament de
músculs més potents dedicats a la masticació
introduirà la classe de canvis que trobem en anar
remuntant la història humana més i més cap el
passat remot.
“El canvi és més marcat a la regió on
funcionen els músculs de masticació. Amb aliment
dur i grans músculs de masticació va associada una
gran mandíbula amb una branca àmplia, grans
còndils, un pesat teixit ossi. ... Unes dents més
gran exigeixen un espai alveolar més gran, i el
resultat és una mandíbula més prognàtica i
angular. La projecció més avançada de les dents en
les dues regions alveolars, superior i inferior,
va d'acord amb les característiques d'animals que
fan servir les dents per la masticació d'aliment
dur, i indubtablement és una funció d'una
masticació vigorosa.
“Les parets adjacents del crani queden
aplanades i forçades a l'interior així com cap
avall, el que produeix l'elongació del crani. Els
músculs temporals arriben fins molt amunt del
crani, el que dóna origen a una elevada cresta
temporal: s'estenen cap endavant així com cap
enrere, resultant en una regió occipital més
prominent, i una regió anterior més constreta, del
que resulta que es dóna a la regió frontal del
crani l'elevació de les arcades supraciliars i de
la regió glabel·lar intermèdia. Les crestes
frontals sortints estan associades amb uns forts
músculs temporals i masseters i amb canins grans.
“La regió facial està constreta lateralment
i respon amb una major projecció avançada, i un
resultat és que el diàmetre transversal de les
òrbites queda empès en sentit ascendent i cap a
fora, donant el diàmetre transversal horitzontal
característic dels simis i que és aproximat en els
homes prehistòrics i en algunes persones
dolicocefàliques [de cap allargat] contemporànies.
En simis antropoides joves, quan els músculs de la
masticació estan poc desenvolupats i hi ha poca
constricció a la regió lateral posterior i
inferior a les òrbites, el diàmetre transversal de
les òrbites és oblic com en l'home, elevat
respecte a l'horitzontal quan es desenvolupen els
músculs temporals i funcionen de forma més
vigorosa, empenyent cap a dins i amunt els marges
externs de les òrbites.
“Que aquestes accions musculars tenen
aquest resultat queda suggerit pels experiments de
laboratori d'Arthur Thomson, realitzats amb bosses
de llenços inflats, amb unions que es corresponen
amb els músculs de masticació, i amb aplicació de
les variacions en les pressions i tensions. Queda
a més indicat pel fet que els esquimals, un grup
humà que s'alimenta de menjar cru, exhibeixen
gairebé totes les característiques primitives en
grau més pronunciat que altres grups
contemporanis. També els aborígens australians, un
grup humà que practica una poca avançada cocció
d'animals sencers sobre una foguera, presenten
aquests trets primitius. ... »Així, la constricció dels
marges exteriors de les òrbites produeix les
elevades òrbites que trobem en els simis, i en
extensió menys marcada en restes humanes
prehistòriques.»
Fins i
tot la naturalesa del sòl pot exercir un efecte
modificador de l'estructura òssia. Coon va
observar: «En la meva sèrie nord-albanesa, vaig
trobar que les tribus humanes que viuen d'aliments
conreats en terres granítiques tenien una alçada
significativament menor que les que vivien sobre
terreny calcari».[18] En
realitat, en l'actualitat no tenim cap idea de
fins a quin punt les nostres condicions de vida
modifiquen la nostra estructura òssia, ni els
mecanismes exactes involucrats. De manera que
senzillament no coneixem de forma precisa per què
les restes fòssils típiques de l'home primitiu
tenien una aparença tan tosca. Per descomptat, no
ha de tenir res a veure amb antecessors animals. Pel que
fa als esquimals, hi ha alguna qüestió sobre si la
seva dieta de menjar congelat, cuita o no, és
realment tan dura com es pogués suposar. Algunes
autoritats afirmen que la carn congelada té una
consistència poc més dura que el salmó enllaunat i
congelat, on el procés de congelació té una mena
d'efecte de maceració. També s'argumenta que
l'hàbit esquimal de mastegar pells molt a fons per
suavitzar-les, a fi d'usar-les per vestimenta,
està limitat a les dones, la modificació facial de
les quals és menys pronunciada que en el cas de la
població masculina.[19] A la
Fig. 1, no obstant això, veiem una cara esquimal
masculina característica, amb l'esbós de la forma
del crani que indica que el major gruix apareix en
les maixelles i no a la regió de les temples. En
canvi, el cap de l'Infant Blau de Gainsborough, a
la Fig. 2, mostra com una dieta refinada tendeix a
produir una forma de cap d'una altra classe, amb
la major amplitud a la regió temporal. El dibuix
de l'esquimal procedeix d'una magnífica fotografia
reproduïda a la coberta de Ciba Symposia, Vol. 10,
nº 1, de juliol de 1948. Aquest número en concret
estava dedicat a aspectes de la vida esquimal, i
tots els articles van ser escrits pel doctor Erwin
H. Ackerknecht, que va observar que:[20]
S'ha
observat que el crani esquimal exhibeix
ocasionalment una «cresta» al llarg de la part
superior, el que és el resultat directe de la
necessitat d'una unió o ancoratge més fort per als
músculs de la mandíbula que s'usen de manera molt
més extensa. Això s'observarà a la Fig. 1 (b), i
s'hauria de comparar amb la cresta que s'indica en
els cranis dels fòssils suposadament humans a la
Fig. 3 (c, d, e). Aquesta cresta queda molt
clarament marcada en el cas del crani del goril·la
a la Fig. 6 (a). William Howells va observar el
següent:[21]
Així,
en el crani esquimal i en el del goril·la apareix
en ocasions un cert paral·lelisme que de cap
manera indica una relació genètica. L'explicació
de la cresta esquimal és històrica (és a dir,
cultural), i és en aquest sentit que Portmann es
refereix a l'acció històrica com l'explicació
d'aquests aspectes de les restes fòssils que fins
ara s'han tendit a presentar com evidència de
relació biològica amb els antropoides. Un cop més
podem citar Howells:[22]
Fig. 1. (DALT) Compareu la forma d'aquest
cap esquimal amb el cap del «Nen Blau» a la Fig.
2. Aquest dibuix es basa en una foto reproduïda a
la coberta de Ciba Symposia, Vol. 10, nº 1 i manté
les proporcions exactes: (A) un esbós simplificat;
(B) un antic crani esquimal, que exhibeix la
cresta (lleugerament exagerada) a la part superior
i frontal del cap.
 Fig. 3. (A) Goril·la, amb una marcada
carena i un ampli arc zigomàtic. (B) L'home
modern, amb una elevada volta i la dimensió més
gran en les temples. (C) Pithecanthropus. (D) Home
de Rodhèsia. (E) Sinanthropus. Si se
sotmet a l'home a aliments sense cuinar i se
l'obliga en absència de ganivets a arrencar la
carn de l'os, els músculs, en el seu
desenvolupament, trobaran la manera d'enfortir el
seu ancoratge al llarg d'aquestes arcades òssies.
A més, si no apareix a la dieta un factor que
endureixi l'os en els primers anys de la vida quan
es troben aquestes tensions al principi, és
inevitable que el crani es deprimeixi mentre està
encara en un estat relativament plàstic, i la part
frontal del crani serà baixada i en pendent de
manera que no tindrà l'elevada volta que solem
associar amb l'home culte. Així, les grans arcades
supraciliars del Sinanthropus, tan semblants a les
del Pithecanthropus, són, com va observar fa
alguns anys Ales Hrdlicka, «un tret que s'ha de
correlacionar amb un potent mecanisme mandibular».[23] En
l'actualitat és evident que una circumstància
d'aquesta classe tendiria a reduir l'elevada volta
del crani humà que generalment associem amb una
superior capacitat mental humana. Un dels últims
articles de Weidenreich tenia el designi de
demostrar que no hi ha cap correlació real entre
intel·ligència i capacitat craniana.[24] Qualsevol
que llegeixi aquest article quedarà convençut que
estava totalment en el cert. No obstant això, ell
raona que va ser la acrescuda capacitat cranial de
l'home el que li va donar la seva superioritat
sobre els altres primats. Weidenreich tenia
l'opinió que per alguna raó desconeguda, el
cervell humà va començar de sobte a augmentar de
mida. Això va tenir l'efecte de donar al crani una
forma arrodonida sobre un arc centrat
aproximadament en la unió de la mandíbula amb el
crani pròpiament dit, com s'il·lustra a la Fig. 4
(c). No molts s'han pres aquesta teoria massa
seriosament. Howells es va referir a ella amb cert
menyspreu com «un feble argument sense prova que
el sustenti».[25] Això no
obstant, no va oferir cap alternativa. L'argument
de Weidenreich es basa essencialment en el fet que
si dibuixem amb una certa arbitrarietat una sèrie
de cranis, en aquest cas el goril·la, el
Pithecanthropus i l'home modern, i imposem sobre
una vista lateral dels mateixos, com s'indica a la
Fig. 4, una sèrie d'arcs centrats aproximadament
sobre l'oïda, tenim una sèrie de formes amb un
creixent arrodoniment a partir del veritable
animal fins el veritable home. Però, com s'indica
a la Fig. 4, el dibuix de Weidenreich difícilment
pot considerar-se com just, perquè va exagerar
l'efecte en usar una escala diferent per als
diferents cranis.[26] A més, el
goril·la i l'home modern són coetanis, i per això
la sèrie no representa res històricament real com
a tal sèrie. Però hi
ha una altra explicació per a una sèrie d'aquesta
classe, en la qual senzillament donem per
descomptat que el primer home veritable tenia una
volta alta, però que les circumstàncies de la seva
història primerenca van ser de tal mena que el van
privar d'alguns elements essencials de la cultura,
quedant obligat a menjar carn crua, i que això al
seu torn va desenvolupar enormement els músculs de
la mandíbula, el que al seu torn va «desinflar»
l'elevada volta amb la qual havien estat dotats
els seus antecessors. Aquesta teoria és exactament
contrària a la teoria de Weidenreich, però té això
almenys a favor seu, que sí que existeix evidència
històrica per sustentar-la. L'evidència de la
història, segons s'ha observat en la seqüència
temporal real de molts dels fòssils que
Weidenreich es va veure obligat a disposar fora
d'ordre, està manifestament en contra de la seva
teoria. Es
podria raonar que si al principi la dotació
genètica de l'home li proporcionava els mitjans
per desenvolupar una volta elevada, llavors, quan
la mateixa no es podia desenvolupar, el mecanisme
es compensava construint al seu lloc una volta
molt més gruixuda. Podria succeir per això que
l'elevada volta amb un gruix ossi normal queda
representada amb més o menys exactitud per una
volta baixa amb una paret òssia molt més gruixuda.
És de suposar que el pes de les dues formes de
crani seria bastant semblant. Alguns dels cranis
primitius exhibeixen aquest gruix augmentat. Weidenreich
va elaborar la seva teoria del arrodoniment en el
seu llibre Apes, Giants and Man. Donant
per descomptat que l'home va començar amb un
potent mecanisme mandibular, després explica el
que ell creu que va haver de succeir:[27]
“Expressant-ho de forma exagerada,
l'evolució del crani humà procedeix com l'inflat
d'un globus; i sembla com si l'engrandiment del
seu contingut, el cervell, fos el factor decisiu.
... L'eix transversal al voltant del que es corba
el crani passa aproximadament pels punts
mandibulars. ... Totes les mínimes alteracions
estructurals del crani humà estan correlacionades
entre si i depenen unes de les altres, i pel grau
en què es regeixen per la tendència de la
transformació del crani com un tot. Totes les
formes fòssils humanes, des de l'etapa morfològica
més antiga fins a les més avançades, mostren que
l'estat de la més ínfima estructura dels ossos
cranials es correspon d'alguna manera amb la de
tota la forma cranial i amb això es demostra que
totes les formes han d'haver passat alguna vegada
per les mateixes fases principals ...”
Ara,
invertint el patró, podem contemplar el procés de
forma molt diferent. Suposem, per seguir
l'argument, que l'home antic es va veure
posteriorment obligat a menjar aliment dur,
després que la família inicial s'hagués
multiplicat i dispersat; i que aquest aliment no
tingués factors que endurissin el crani en el seu
període de desenvolupament formatiu; en aquest
cas, l'enfortiment dels músculs de masticació i
cervicals aniria de conjunt amb el desenvolupament
d'una superestructura òssia per proporcionar
l'ancoratge necessari en forma de crestes així com
d'arcs en les zones frontal, posterior i superior
del crani, però el crani mateix es mantindria prou
plàstic de manera que patiria una distorsió
considerable. La
«quilla» tan evident en el cas del goril·la tendia
naturalment a aparèixer en l'home antic degut a
que els músculs tiraven dels costats del crani cap
a l'interior, sota l'increment de la tensió. Això
queda indicat a la Fig. 5.
Fig. 4. (DALT) Il·lustració de la teoria
del «arrodoniment» proposada per Weidenreich. El
seu diagrama l'accentuava emprant un centre
diferent per a cada sèrie d'arcs. Aquí, però, s'ha
emprat també el mateix centre per a cada arc.
Weidenreich va presentar també el crani modern en
una escala engrandida, el que accentuava l'efecte
d'arrodoniment. Aquí el dibuix tracta de deixar
tots els cranis a la mateixa escala. (A) Goril·la.
(B) Pithecanthropus. (C) Home modern. Fig.
5. (BAIX) Crani de goril·la femella (esquerra),
Pithecanthropus (centre), i un papú nadiu modern
(dreta), vistos des de dalt. S'observen la marcada
formació de l'arcada supraciliar i de la
constricció postorbital. Aquestes destacables
diferències poden atribuir-se gairebé amb tota
certesa al desenvolupament de potents músculs per
mastegar i mossegar. Quan la
mandíbula es feia servir per trencar ossos, etc.,
el punt principal de força es trobava generalment
al mentó, perquè l'acció de tancament entre les
dents seria normalment unilateral. Això de nou
portava a un cert grau d'engruiximent
compensatori. Però a diferència dels simis, l'home
és un ésser parlant i fa molt més ús de la
llengua. Hi ha raons per creure que el reforç de
la barbeta humana pren a causa d'això la forma
d'un arc ossi cap a l'exterior en lloc de cap a
l'interior, i això li dóna la prominència
característica de la mandíbula humana. Els simis i
altres antropoides, en canvi, reben el reforç en
forma d'un ressalt que es dirigeix a l'interior, i
això es coneix com la plataforma simiesca. En
alguns fòssils d'homes antics hi ha alguna
evidència d'una plataforma simiesca, i és de
suposar que es tracta d'un reforç addicional al
que és el normal per al mentó humà, com a
compensació per la càrrega addicional imposada
sobre l'estructura en aquest punt. Estirar la carn
en absència d'una «coberteria» satisfactòria, o
potser a causa simplement de unes males maneres a
taula, va contribuir molt possiblement al
prognatisme alveolar que es troba amb freqüència
en aquestes restes antigues. El creixent
desenvolupament muscular que va sorgir sota l'arc
zigomàtic va forçar naturalment aquest últim cap a
fora i va exigir una forma més forta. Per
això és molt probable que el funcionament del
mecanisme de la mandíbula determini si el crani
quedarà deprimit o no. Les formes fòssils humanes
mostren clarament així que tota la sèrie ha quedat
afectada en un grau elevat per les mateixes forces
depressives i compressives. Així, si l'home
primitiu hagués quedat totalment privat de
cultura, sembla ben cert que les seves restes
fòssils haguessin exhibit una qualitat primitiva
extremada, que es podria interpretar erròniament
amb molta facilitat com a prova d'un recent origen
a partir d'alguna raça de antropoides. Però en
realitat podria succeir que alguns subjectes
degeneressin en qualsevol període de la història i
que deixessin darrere d'ells un cementiri ple de
les restes fòssils més enganyoses. Humphrey
Johnson observava en relació amb això:[28]
“Alguns dels trets deprimits dels aborígens
australians es poden deure, com pensa el Professor
Haddon, a senilitat racial, i per això la
semblança amb l'home de Neandertal pot
considerar-se com secundària o convergent.
Mitjançant una aplicació més àmplia d'aquest
principi podem considerar que la “convergència” ha
tingut una part en la producció de semblances
d'homes paleoantròpics amb els simis antropoides.»
I,
citant un cop més el Professor Wallis:[29]
“Sembla clar que la simple semblança no pot
constituir un argument en favor d'una descendència
comuna.»
El
Professor Wallis observa a continuació de forma
molt pertinent que en qualsevol grup determinat
d'éssers humans, l'home és més procliu a
semblar-se al simi antropoide de forma més propera
en la seva estructura òssia que la dona. I conclou
que l'home, més muscular, convergeix cap al simi,
que és més muscular que l'home, senzillament
perquè és més muscular. I atribueix la relativa
falta d'atenció dels antropòlegs físics a tota
aquesta qüestió al fet que «una època que ja s'ha
decidit en favor d'una evolució de tipus unilineal
ha vist allò que buscava». D'altra
banda, no cal suposar que aquests canvis
funcionals van precisar d'un temps molt llarg per
deixar la seva empremta. En realitat, C. S. Coon
va assenyalar que això és ben al contrari. Diu
ell:[30]
L'evidència
actual està deixant patent que hi ha cada vegada
menys justificació per a la tendència a demanar
grans períodes de temps per al canvi «evolutiu».
La veritat és que el cos viu és sorprenentment
plàstic i que respon molt ràpidament a les
pressions del medi, tot i que el mecanisme precís
se'ns escapa per ara. Ja hem
observat com els nens ferals poden desenvolupar
dents canines amb unes formes molt excepcionals.
Si per un atzar es excavessin els seus cranis
alguns segles després, els antropòlegs físics
cometrien un gran error si anessin a suposar que
aquesta estructura en particular havia precisat de
segles per a la seva formació. En realitat, sabem
que es van necessitar menys de deu anys. I les
investigacions de Boes i altres sobre el canvi
morfològic dels caps entre germans successius en
els Estats Units, realitzades en una regió de caps
llargs, mostren que aquests canvis poden donar-se
amb una celeritat notable –novament dins un marge
d'una vintena de anys o menys. Boas va descobrir
que la forma cefàlica de les famílies dels
immigrants al Nou Món des d'Europa experimentava
un canvi, i que el canvi diferia depenent del
temps que els pares haguessin passat al Nou Món
abans que naixessin els fills. Els que havien
criat una família immediatament després de
l'arribada van tenir fills en els que la forma
cefàlica s'aproximava més a la del seu país
d'origen. Aquells que van tenir fills després
d'haver passat algun temps en el Nou Món van
trobar que els seus fills presentaven una forma
cefàlica més semblant a la predominant en la seva
nova llar. Així Boas[31] va
demostrar que la influència del medi es fa sentir
amb creixent intensitat segons el temps
transcorregut entre l'arribada dels pares
immigrants i el naixement del nen. El curiós és
que els nens que van néixer en el país de
procedència segueixen mantenint la forma cefàlica
dels pares, tot i que creixen en el nou país. És
evident que la forma cefàlica es determina durant
el desenvolupament prenatal, de manera que si el
desenvolupament prenatal es dóna al país de
procedència, no es fa sentir la influència del
país d'acollida. La investigació de Boas ha estat
posteriorment confirmada per H. L. Shapiro.[32] Coon
esmentava també que les modificacions en la forma
cranial que resulten d'hàbits de la dieta, en
particular de menjar carn crua i de l'absència de
substàncies enduridores dels ossos durant la
infància, poden esdevenir-se, sota condicions
subàrtiques, amb una notable rapidesa. Observava
ell que aquests canvis són canvis funcionals, i
concloïa:[33]
Així,
tenim un mecanisme que podria explicar totes les
formes variants de l'home fòssil sense recórrer a
centenars de milers d'anys d'història evolutiva.
Aquests canvis semblen persistir en tant que
persisteixin les condicions ambientals que els van
originar. I hi ha evidència que fins i tot quan
les condicions ambientals canvien en un cert grau,
la reversió al tipus original pot retardar-se una
mica. Es pensa generalment que aquesta classe
d'herència d'un caràcter adquirit es realitza a
través del citoplasma mitjançant els anomenats
plasmagens, en contrast amb els gens nuclears. El
significat d'aquests fets que es donen aquí és que
pot haver-hi una mesura de persistència o
perdurabilitat en les formes facials que s'hagin
desenvolupat com a resposta a certes pressions
ambientals, el que ens proporciona uns trets
racials que després es poden remuntar no a una
diversitat de branques, sinó a una circumstància
històrica. No es necessita molta imaginació per
veure que en començar els homes a multiplicar-se i
a estendre's per noves regions on unes noves
classes d'aliments i nous ambients van portar a
una modificació dels hàbits de vida, van poder
donar-se canvis en la forma física. Wood Jones va
observar[34] que les
necessitats creades per qualsevol situació
ecològica ben definida són susceptibles de quedar
satisfetes pels éssers vivents sotmesos a elles
mitjançant respostes directives d'una classe
similar. La flexibilitat de les formes vivents és
gran. Ralph Linton ho va expressar així:[35]
També
podem citar Franz Boas referent a això:[36]
Així,
ara haurà quedat meridianament clar que aquí estem
tractant sobre un fet àmpliament reconegut. Però,
tot i això, amb prou feines es fa referència a
això quan sembla escalfar-se la recerca darrere de
la baula perduda. Quan
Broom va trobar una quantitat de restes, dents,
parts de la mandíbula i del crani, etc., d'un
espècimen posteriorment designat com
Australopithecus transvaalensis, això es va
comunicar a l' Illustrated London News amb
il·lustracions de les addicions llavors més
recents a les troballes, i una reconstrucció del
«cap». Els factors significatius d'aquesta
troballa, segons Broom, resideixen en la presència
d'una forma clarament simiesca del cap i en
l'aspecte evidentment humanoide d'algunes de les
dents. Se'ns diu que ningú dubtaria, en veure el
crani, que es tracta d'un crani d'una varietat de
ximpanzé o d'un simi antropoide. Però en
considerar les dents a part de la resta del crani,
va dir:[37]
“No cal tractar ara de la posició exacta de
l'Australopithecus, però podem dir sense vacil·lar
que es tracta d'un simi antropoide amb una
capacitat cerebral de probablement al voltant de
450 a 650 cc., i per això pròpiament un simi, però
que té dents que són gairebé típicament humanes.
Els incisius, canins, premolars i primers molars
són difícils de distingir de les dents humans. El
segon i tercer molar són considerablement més
grans que en l'home, però d'estructura molt
similar a les dents humanes.
“A mi em sembla que aquests trets humans
mostren més probablement una afinitat amb l'home,
que no pas que aquests trets hagin evolucionat
dues vegades de forma independent.»
Tanmateix,
d'aquesta mateixa revista obtenim una resposta, en
un article de W. P. Pycraft[38] uns tres
anys abans, sobre una notable sèrie de troballes a
Sud-amèrica de tres cranis que pertanyien a uns
animals mancats de tota relació, en els quals
l'estructura òssia particular de la mandíbula
inferior havia adoptat en l'essencial la mateixa
notable forma totalment com a resposta a la dieta,
i sense tenir res a veure amb descendència comuna.
Aquests tres cranis pertanyien a marsupials, i van
ser descrits en aquell temps per Sir Arthur Smith
Woodward com potser les més destacables «mímiques»
(com ell les va designar) descobertes fins ara. El
cèlebre tigre sabre estava dotat d'un caní
superior extraordinàriament llarg, que es
projectava molt per sota de la mandíbula inferior
quan la boca quedava tancada. Això demandava el
gir de la mandíbula inferior d'una forma especial
de manera que donés pas als canins superiors i
l'animal pogués atrapar la seva presa. A la Fig. 6
apareix primer la mandíbula d'un gat típic, oberta
fins al màxim. La mateixa es pot llavors comparar
amb la mandíbula del tigre sabre que ha de caure
molt més per franquejar les dents sabre. El
sorprenent sobre aquests cranis acabats de
descobrir és que en tots tres els llargs dents
sabre queden protegits, quan la boca està tancada,
per uns vores òssies a la mandíbula inferior allà
on els canins superiors reposen. A la Fig. 6 es
pot observar aquesta estructura amb claredat. Els
altres dos cranis exhibeixen un desenvolupament
paral·lel, encara que les fotografies dels
mateixos disponibles per al públic no mostren amb
la mateixa claredat la forma precisa de la vora
protectora; però no hi ha cap mena de dubte sobre
el paral·lelisme en estructura. L'important és,
com va observar Pycraft, que aquests vores
il·lustren «els efectes conformadors de maneres
particulars de vida que, de forma més freqüent del
que generalment es té en compte, comencen amb
l'elecció d'aliment» [èmfasi meu]. Potser,
després de tot, no sigui cosa tan sorprenent
trobar Australopitecins amb unes dents tan
notablement semblants a les dents humanes.
Podem
citar de nou a Wood Jones:[39]
Això no
obstant, la més lleugera semblança entre un fòssil
humà antic i el crani i altres parts d'algun
primat inferior es prenen en l'acte com denotant
afinitat genètica, i s'adopta com a prova en part
de la teoria general de que l'home ha derivat per
alguns passos semblants procedent d'un antecessor
animal. Davant aquestes precipitades suposicions
estarem ara molt més preparats per examinar els
paral·lelismes, per veure si no es poden explicar
de forma més satisfactòria sobre altres bases. En
relació amb això serà apropiat ressaltar les
paraules de LeGros Clark, que ja fa més de vint
anys va observar:[40]
La
influència de les pressions ambientals en la
modificació de l'estructura d'un organisme és de
fet una cosa tan comuna que gairebé semblaria com
si en la naturalesa és més freqüent la
convergència de formes dissimilars fins que són
semblants que el contrari –la divergència de
formes semblants fins que són diferents.
Tanmateix, això últim és el requisit fonamental de
l'evolució. Encara
que sembla que s'ha prestat molt poca atenció al
seu treball, Leo S. Berg raonava, en un llibre
dedicat a aquesta qüestió:[41]
“En estudiar formes extintes de vida, és
molt infreqüent trobar un antecessor comú per
qualsevol sèrie d'animals o plantes vivents
actuals. L'antecessor comú gairebé invariablement
resulta ser en algun o altre respecte més
complicat que els seus pretesos descendents.»
De
manera que no és sorprenent trobar que apareixen
formes antropoides en diversos graus entre
veritables Homo sapiens. Pel que fa a les
influències de la temperatura sobre la forma i
color corporals, tenim un cas notable d'A. F.
Shull, que va comunicar uns experiments en els
quals es van sotmetre unes pupes de certes
papallones a temperatures anormalment baixes.[42] De les
mateixes van emergir papallones amb patrons i
colors semblants als d'una varietat més
septentrional de la mateixa espècie, i hi havia
fonament per creure que les dues varietats eren
genèticament similars, però que en els diferents
mitjans en què apareixien naturalment, es
manifestaven com diferents varietats. Quan es van
transportar a un mitjà semblant, la variació es va
reduir de forma notable. En menor grau, hi ha una
certa evidència que els éssers humans poden
respondre a pressions ambientals per tornar-se
semblants en certs respectes. Els climes freds
tendeixen a estimular un allargament del nas,
potser per crear un passatge més llarg per
escalfar l'aire que s'inhala abans que arribi als
pulmons. Les extremitats poden escurçar-se
lleugerament, per la mateixa raó, per reduir la
radiació de calor del cos.[43] I es
donen altres modificacions corporals fins i tot
més notables com a resposta a la calor i a la
humitat elevada que deriven al tipus negre nilòtic
i al tipus pigmeu, on en tots els dos casos el cos
ha augmentat la seva àrea (per a més irradiació)
en relació amb la massa corporal, en un cas
adoptant una forma molt llarga i prima, i en
l'altre reduint la mida total. Tant els negres
nilòtics com els pigmeus a la selva d'Ituri a
l'Àfrica comparteixen un ambient d'altes
temperatures i una humitat extrema.[44] Thomas
Gladwin observa que els animals pateixen
modificacions similars a les dels éssers humans en
ambients extrems com els esmentats. Quan F. B.
Sumner va criar ratolins blancs a 20 graus i 30
graus Celsius, va descobrir que a les temperatures
més elevades desenvolupaven cossos, cues, orelles
i potes posteriors de major longitud.[45]
Tanmateix, això per descomptat no té res a veure
amb relacions genètiques. També
en alguns casos hem de considerar la possibilitat
que alguns fòssils representin ocasionalment tipus
patològics. Hi ha malalties que produeixen alguns
canvis notables en la forma humana, i sovint
aquests canvis no van merament en la direcció
general del que podríem designar com a «lletjor»,
sinó que de forma específica tendeixen cap a trets
antropoides. Així, Jesse Williams observava, en un
llibre de text d'anatomia i fisiologia:[46]
Entre
els trastorns que operen comunament per efectuar
una modificació de l'estructura òssia, els
relacionats amb pertorbacions glandulars són els
més comuns. De fet, fa pocs anys vivia un home
famós anomenat Maurici Tillet, un professional de
la lluita lliure més conegut en alguns cercles com
«l'Àngel», que era d'aspecte tan Neandertal que
Henry Field, que el coneixia molt bé, el va
convèncer per que posés convenientment disfressat
d'home de les cavernes al Museu Field d'Història
Natural. Sembla que va quedar tan confós entre les
figures de cera que l'envoltaven que no el van
poder distingir fins que, a un senyal convingut,
va saltar endavant amb un rugit aterridor mentre
que unes càmeres cinematogràfiques Pathe el
filmaven![47] Això no
obstant, Henry Field diu d'aquest home que era
enormement intel·ligent, graduat de la Universitat
de Tolosa, i que a més de la seva llengua materna
parlava castellà, anglès i una mica de rus, perquè
el seu pare, un geòleg francès, havia treballat un
temps als Urals. El secret de la seva
extraordinària aparença neandertal residia en un
engrandiment molt infreqüent de la glàndula
pituïtària. Va ser examinat per diversos experts i
hi havia un acord unànime que el seu era un clar
cas de acromegàlia causada per un
hiperpituitarisme per al qual, afortunadament en
el seu cas, la natura havia fet una provisió
especial, de manera que va sobreviure fins a
adult. La glàndula estava tan engrandida que
segurament hagués mort abans excepte que havia
quedat un espai per al creixement insòlit
d'aquesta glàndula endocrina. Va morir el setembre
de 1954. Field el va considerar un veritable tipus
de neandertal.
Fig.
7. Maurici Tillet, d'una fotografia.
Fig. 8. Dos cranis (A, B) procedents de
Borneo il·lustren que la volta de la cria presenta
una aparença d'arrodoniment, però l'adult mostra
l'aplanament característic que se suposa es deu al
desenvolupament de potents músculs mandibulars.
(A) Cria d'orangutan. (B) Orangutan adult. (C)
Crani de nen de Modjokerto. (D) Calota craniana
del Pithecanthropus procedent de Trinil, Java. Sembla
probable que, a diferència de l'orangutan, la
forma natural del cap humà en l'etapa adulta sigui
paral·lela a la de l'etapa infantil en la seva
forma bàsica. Normalment ambdues presenten
arrodoniment. El Pithecanthropus està aplanat com
a resultat d'una dieta dura que porta a
desenvolupar un potent mecanisme mandibular.
Aquests dibuixos es basen en fotos aparegudes a la
revista Illustrated London News, 11
desembre 1937. Referint-se
a la funció d'aquestes glàndules, A. C. Haddon va
observar:[48]
A causa
que generalment es considera l'Home de Neandertal
com una «raça», la possibilitat que
característiques racials d'aquesta classe
poguessin en realitat ser resultat de
pertorbacions de la pituïtària o d'altres
glàndules queda molt reforçada pel cas de Maurice
Tillet. Així, a més de les influències de la dieta
i dels hàbits d'alimentació, tenim les possibles
influències de l'anormalitat glandular. És
concebible que el gegantisme que s'ha constatat en
alguns antics fòssils humans pogués ser remuntat
al mateix factor. En aquest cas, la història, en
contrast a la genètica, en el sentit que Portmann
li dóna als termes, podria explicar el
Gigantopithecus i el Meganthropus, i altres, així
com la corpulència d'algunes formes europees;
qualsevol intent d'ajustar-les en una sèrie
genètica seria una pèrdua de temps. Però no
és només la glàndula pituïtària la que pot
modificar la forma humana d'aquesta manera. Sir
Arthur Keith, en una altra obra sobre aquest tema,
assenyalava que les característiques usades com a
criteri físic pels etnòlegs per distingir entre
els diferents grups racials estan afectades per
diverses glàndules del cos. D'aquestes, les
principals són la glàndula pituïtària i la pineal,
però la glàndula tiroide a la gola i les glàndules
adrenals en els ronyons també són importants. El
creixement anormal de la pituïtària porta, com hem
vist, a l'engrandiment de la barbeta, del nas i
del front. Aquests trets són, fins a cert grau,
comuns a tots els anomenats homes de les cavernes.
Keith ho va expressar així:[49]
Aquests
arcs supraciliars es troben entre els trets de
l'home fòssil que han tendit, en la consciència
pública, a donar l'aparença més simiesca a la
cara. És curiós que aquests arcs estan més marcats
entre els europeus, és a dir, en l'home blanc, que
entre altres races. De fet, Charles Darwin i
Thomas Huxley posseïen una formació d'arcs
supraciliars bastant marcats, i alguns fisiòlegs
han suggerit que aquestes prominències són senyal
d'una gran energia.[50] Això
podria ser un punt a favor dels homes
prehistòrics. Referint-se
a la glàndula tiroide, Robert Speer va observar:[51]
Entre
els animals, els canvis deguts a alimentació,
temperatura, etc., poden ser molt notables. George
Dorsey ha proporcionat una interessant llista
d'alguns dels canvis que es poden induir. Escrivia
ell:[52]
“Les hormones realment conegudes són
productes químics concrets i d'actuació específica
que modifiquen el desenvolupament i el creixement
d'altres òrgans, especialment durant la vida
embrionària, i tot el metabolisme, incloent el del
sistema nerviós, durant la vida adulta. Després
també es dóna l'acció col·lectiva de les glàndules
endocrines que encara no es coneixen clarament,
però que Barker resumeix de la següent manera:
““Ens veiem obligats més i més a adonar-nos
que la forma general i l'aparença externa del cos
humà depèn en gran mesura del seu funcionament. La
nostra estatura, les classes de rostres que tenim,
la longitud dels nostres braços i cames, la forma
de la pelvis, el color i la consistència del
nostre integument, la quantitat i situació
localitzada del nostra greix, la quantitat i
distribució del pèl en els nostres cossos, el to
dels nostres músculs, el so de la nostra veu i la
mida de la laringe, les emocions a les que dóna
expressió el nostre ´exterior´ –tot això està en
cert punt condicionat per la productivitat de les
nostres glàndules hormonopoiètiques. Som, en cert
sentit, els beneficiaris i les víctimes de les
correlacions químiques dels nostres òrgans
endocrins”.»
Keith
va observar que una tiroide poc desenvolupada
porta a una detenció del creixement, a un nas i
cabell subdesenvolupats i a un rostre pla.
Aquestes són característiques d'alguns dels pobles
coneguts com mongols, i és possible que la
disminució en el tiroide hagi afectat els pobles
d'Àsia Oriental com un tot. També els hotentots i
els boiximans difereixen del negre, segons aquesta
teoria, en línies que es podrien explicar en part
per una deficiència en la tiroide. La glàndula
adrenal controla també caràcters sexuals com la
pilositat de la cara i del cos. Aquestes són
característiques dels pobles europeus i aborígens
australians, mentre que els negres i mongols són
potser immadurs referent a això. En tot cas,
aquesta era la tesi de Keith.[53] Podem
assenyalar el que va observar Samuel Brody:[54]
Es
podria argüir que aquestes observacions no són
realment rellevants perquè és en la forma del
crani i en les proporcions de les extremitats que
l'home fòssil exhibeix la major semblança amb els
simis antropoides. Tanmateix, no seria bo passar
per alt la possibilitat que tots aquests factors
puguin operar en un grau variable, deixant cada un
d'ells la seva pròpia empremta sobre les restes
esquelètiques a la seva pròpia manera i en
diferent extensió quan està en concert amb altres
influències. Alguns dels grups de fòssils, en
particular els espècimens de Neandertal, semblen
tan semblants com un tot, i tan uniformement
diferents de l'home modern, que sovint s'ha donat
per fet que representen una veritable raça
independent. El mateix s'havia cregut de la sèrie
dels Anthropus (el Pithecanthropus i el
Sinanthropus,[55] però
ara tenim exemples en què els tipus Neandertals es
troben entremesclats amb tipus d'homes
completament moderns, i evidentment coetanis amb
ells. Així succeeix amb els descobriments en el
Mont Carmel a Palestina, que van revelar una
població barrejada que va impossibilitar en aquest
cas qualsevol distinció entre ambdós tipus.[56] Hi ha
una consideració addicional. En anar-se
multiplicant els homes sobre la terra i en
començar a sobrepoblar-se els assentaments
originals, els elements més febles de la població
es veurien expel·lits. Aquestes persones van poder
convertir-se en vagabunds i desheretats, i podrien
haver mort aïllats a causa de les dificultats
trobades en un nou ambient desconegut. És possible
que les restes que trobem corresponguin a aquesta
gent, perquè com a regla els fòssils representen a
només un grup molt petit, i sovint a un sol
individu. Que aquestes restes mostrin diversos
graus de primitivisme no és cosa sorprenent. La
magnitud en la qual tota una comunitat pot patir
d'una forma així va quedar desafortunadament
il·lustrada fa uns 300 anys a Irlanda. Robert
Chambers va recollir aquesta història:[57]
“I la conseqüència d'això és que ara
exhibeixen uns peculiars trets summament
repulsius, mandíbules sobresortints amb grans
boques obertes, nassos aplatades, ossos malar
elevats i cames corbades, juntament amb una
estatura summament baixa. Tots aquests trets,
juntament amb una anormal flaquesa de les
extremitats, són a tot el món la marca d'una
condició baixa i de barbàrie. Es veu en particular
en els aborígens australians.»
Aquest
no és un cas aïllat. Aquí tenim un cas en què
l'aparença «primitiva» de tot un grup humà resulta
enterament de factors històrics. Sens dubte que
aquestes persones, si rebessin l'oportunitat, es
demostrarien humans en la plenitud del significat,
probablement tan intel·ligents com qualsevol dels
coneguts com a home «modern». Això no obstant, si,
desconeixedor d'aquestes circumstàncies, algun
arqueòleg exhumés les seves restes, podrien induir
el descobridor a creure que havia trobat un gran
jaciment d'homes prehistòrics. A més,
les poblacions petites i aïllades, tant si es
tracta d'animals com d'insectes o de grups humans,
tendeixen a variar més àmpliament que les
poblacions grans. Viktor Lebzelter va formular el
principi que quan la població és gran, la cultura
serà heterogènia i el tipus físic homogeni, però
que quan la població és petita, els tipus físics
seran heterogenis però la cultura homogènia.[58] La raó
d'això és ben evident. Una comunitat petita estarà
estretament relacionada pel que fa als seus
patrons de conducta i a les seves solucions a
problemes, als seus motius decoratius, etc. Però
al mateix temps hi haurà un grau d'endogàmia que
presentarà la tendència a reunir entre si gens
mutants en un estat homozigòtic de manera que es
manifestaran en varietats de noves classes. Això
és menys probable quan la població és gran. Però es
troba també que quan una sola espècie entra en un
nou ambient, hi ha una tendència a que sorgeixi
una gran quantitat de noves varietats gairebé
immediatament. Això va ser observat pels geòlegs
per primera vegada en estudiar la sobtada aparició
de moltes noves varietats d'una espècie quan es
feien presents en un cert nivell en les roques per
primera vegada. Sir William Dawson es va referir a
això fa molts anys.[59] Ralph
Linton ho va confirmar pel que fa al home.[60] Charles
Brues ho va il·lustrar des de l'entomologia.[61] Adolph
Schultz, al Simposi de Cold Spring Harbor en 1950,
es va referir a això en relació a tots els
primats.[62] Colin
Selby va tractar aquest mecanisme en un article
titulat «Modern Views of the Origin of Species».[63] Aquest
fet és molt ben conegut. Això no obstant, tampoc
no se sent parlar massa vegades de la seva
rellevància per al tema que ens ocupa. Però és
totalment rellevant, perquè un dels aspectes més
destacables de moltes de les troballes principals
de l'home fòssil és el de la variabilitat dels
tipus que apareixen en un sol dipòsit. Això és
cert dels fòssils procedents de la Cova Superior a
Zhoukoudian (Chou-k'ou-tien),[64] de les
troballes a Obercassel,[65] i del
grup descobert a les coves de Tabun i Skuhl al
Mont Carmel a Palestina.[66] Com a
conclusió, no podríem acabar millor que citant una
altra vegada el Professor Wilson Wallis, un veterà
antropòleg, i que malgrat les seves pròpies
opinions sobre aquest assumpte, derivaria de totes
maneres l'home d'alguna forma inferior de vida
animal. La seva sinceritat davant els fets i el
seu valor en afirmar les seves conviccions de
manera tan directa són per això unes qualitats
tant més dignes d'elogi.[67]
“No ens podem permetre tancar els ulls als
fets perquè ens desagradin les seves implicacions.
Un bon argument no queda enfortit adduint raons
febles en suport del mateix, i cap temor de donar
reforç a l'enemic hauria de portar-nos a suposar
que una ocultació parcial de la veritat pugui
compensar la pèrdua d'una consideració sense
prejudicis dels fets de la vida, tant si semblen
estar d'acord amb els nostres esquemes evolutius
com si no s'hi ajusten.
“Des dels temps de Darwin, la idea
evolucionista ha dominat en gran part les
ambicions de l'antropologia física i n'ha
determinat les seves troballes, de vegades en
detriment de la veritat.» Apèndix Nota sobre
els experiments de S. L. Washburn Aquestes
observacions les adreço a aquells que puguin estar
familiaritzats amb els experiments realitzats per
S. L. Washburn, del Departament d'Anatomia de la
Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat
de Columbia, comunicats a l'Anatomical Record
(Vol. 99, 1947, pàgs. 239-248), en els quals va
intentar posar a prova experimentalment la teoria
de l'arrodoniment proposada per Weidenreich. Amb el
seccionat dels músculs mastegadors de les rates,
no es va observar cap alteració en la forma del
crani. És evident que no era possible per aquest
mitjà obtenir una volta més alta. La conclusió va
ser, per tant, que la teoria de Weidenreich no
tenia fonament. Washburn va fins i tot més enllà
en la seva recapitulació de les seves conviccions
amb aquestes paraules:
Però
això és anar considerablement més enllà de
l'evidència. No hi ha raó per suposar que el
complement genètic de les rates tingui la
capacitat de proporcionar el material necessari
per aconseguir una volta més alta, si la dieta ho
permetés. En l'home, el cas és ben diferent. Si
Washburn hagués afegit a la tensió
muscular en lloc de reduir-la, hauria pogut
obtenir una certa reducció en la volta
existent, i això hagués donat suport a la tesi que
hem estat proposant, en contrast a la de
Weidenreich. [1]
Weidenreich, Franz, «The Skull of Sinanthropus
pekinensis: A Comparative Study on a Primitive
Hominid Skull», Paleontologica Sínica, NSD,
No. 10, Sèrie completa 127 (1943), pàg. 1. [2] van
Valen, Leigh, ressenya d'un llibre a Science,180
(1973),
pàg. 488. [3]
Braidwood, Robert, Prehistoric Men,
National History Museum, Chicago. [4]
Eiseley, Loren, «The Antiquity of Modern Man», Sci
especials., juliol de 1948, pàgs. 16-19. [5]
Heberer, G., «Der Fluor-test und-seine Bedeutung
fur das Pra-sapiens problem», Forschungen und
Fortschritte, 26th Annual Report. [6]
Vallois, Henri, citat per T. D. Stewart, «The
Problem or the Earliest Claimed Representatives of
Homo Sapiens», a The Origin and Evolution of
Man, Simposi sobre Biologia Quantitativa de
Cold Spring Harbor (Cold Spring Harbor Symposia on
Quantitative Biology, vol.15, 1950, p. 101). [7]
Kroeber, A., Anthropology, rev. ed.
Harcourt, Brace, Nova York, 1948, pàg. 99. [8] Romer,
Alfred, Man and the vertebrates, Univ.
Chicago Press, Chicago, 1948, pàg. 214. [9] Ibid.,
pàg. 187. [10]
Zuckerman, S., «Morphological Series of Hominid
Remains», Journal of the Royal Anthropological
Institute, 81 (1951), pàg. 57. [11]
Koppers, Wilhelm, Primitive Man and His World
Picture, Sheed and Ward, Londres, 1952,
pàg. 221. [12] Ibid.,
pàg. 238. [13] Coon,
C. S., The Story of Man, Knopf, Nova
York, 1962, pàgs. 40, 41. [14] Singh,
J. A. L., i Zingg, Robert M., Wolf-Children
and Feral Man, Archon Books, Shoe String
Press, Hamden, Conn., 1966, pàg. 18. [15]
Robinson, J. T., «The Origin and Adaptive
Radiation of the Australopithecines», en Evolution
and Hominization, ed. G. Kurth, Fischer
Stuttgart, 1962, pàgs.
123-127. [16]
Eckhardt, Robert B., «Population Genetics and
Human Origins», Sci especials., Gener,
1972, pàg. 96. [17]
Wallis, Wilson D., «The Structure of Prehistoric
Man», en The Making of Man, Modern
Library, Nova York, 1931, pàgs. 69ss. [18] Coon,
C. S., ref. 13, pàg. 286. [19]
Hooton, E. A., Up from the Ape, Macmillan,
Nova York, 1935, pàg. 405. Això no obstant, ell
admet que «hi ha alguna cosa de positiu en la
teoria funcional» (p. 406). [20]
Ackerknecht, Erwin H., «Eskimo History», Ciba
Symposia 10, (Juliol, 1948), pàg. 912. [21]
Howells, William, Mankind So Far,
Doubleday Doran, Nova York, 1945, pàg. 68. [22] Ibid.,
pàg. 131. [23]
Hrdlicka, Ales, «Skeletal Remains of Early Man»,
Smithsonian Instit., Misc. Coll. 83 (1930),
pàg. 367. [24]
Weidenreich, Franz, «The Human Brain in the Light
of its Phylogenetic Development», Sci.
Monthly,Ago. 1948, pàg. 103s. [25]
Howells, William, ref. 31, pàg. 76. [26]
Weidenreich, Franz, Apes, Giants and Man,
Univ. Chicago Press, Chicago, 1946, fig. 36. [27] Ibid.,
Ref. 26, pàg. 33. [28]
Johnson, Humphrey, The Bible and the Early
History of Mankind, Burns and Oates,
Londres, 1947, pàg. 89. [29]
Wallis, Wilson D., ref. 17, pàgs. 72ss. [30] Coon,
C. S., The Races of Europe, Macmillan,
Nova York, 1939, pàgs.28s. [31] Boes,
Franz, Changes in Bodily Form of Descendants
of Immigrants, Government Printing Office,
Washington, 1911; repr. Columbia Univ. Press. [32]
Shapiro, H. L., Migration and Environment, Oxford
Univ. Press, Nova York [33] Coon,
C. S., ref. 30, pàg. 29. [34] Jones,
Wood, Trends of Life, Arnold, Londres,
1953, pàg. 76. [35]
Linton, Ralph, The Study of Man, Appleton
Century, Nova York, 1936, pàg. 26. [36] Boes,
Franz, ref. 31, pàg. 133. [37] Broom,
Illustrated London News,14 maig 1938. [38]
Pycraft, W. P., Illustrated London News,16
febrer 1935. [39] Jones,
Wood, ref. 34, pàg. 71. [40] Clark,
LeGros, Early Forerunners of Man, 1934,
citat per Rendle Short a Transactions of the
Victoria Institute, Londres, 67 (1935): 255. [41] Berg,
Leo S., Nomogenesis, or Evolution Determined
by Law, trad. a l'anglès, Constable,
Londres, 1926, pàg. 174. [42] Shull,
A. F., Evolution, McGraw Hill, Nova York,
1936, pàg. 249. [43] Sobre
aquestes qüestions, vegeu: «Stature and
Geography», Sci especials., Abril 1954,
pàg. 46. Montagu, Ashley, «A Consideration of the
Concept of Race», a Cold Spring Harbor
Symposia on Quantitative Physiology,15
(1950): 325ss., i «Physical Characteristics of the
American Negro», Sci. Monthly, juliol de
1943, pàgs. 58ss. [44]
Gladwin, Thomas, «Climate and Anthropology», Amer.
Anthropol.
Inst. 49 (octubre-desembre., 1947): 607ss. [45] Klotz,
J. W., Genes, Genesis and Evolution, Concòrdia,
St Louis, 1955, pàg. 28. [46]
Williams, Jesse, Textbook of Anatomy and
Physiology, 5a ed., Saunders, Philadelphia,
1935, peu de pàg. 49. [47] Field,
Henry, In the Track of Man, Doubleday,
Nova York, 1953 pàgs. 230S. [48]
Haddon, A. C., History of Anthropology, Thinker's
Library
Watts, Londres, 1949, pàgs. 34s. [49] Citat
per Sir John A. Thompson, a The Outline of
Science, Vol. 4, Putnam, NY, 1922, pàg.
1097. [50]
Mottram, V. H., The Physical Basis of
Personality, Penguin Books, Hammondsworth,
Middlesex, Anglaterra, 1949, pàg. 79. [51] Speer,
Robert, Of One Blood, Friendship House,
Nova York, 1924, pàg. 11. [52]
Dorsey, George, Why We Behave Like Human
Beings, Blue Ribbon Books, Nova York, 1925,
pàgs. 108, 203. [53] Keith,
Sir Arthur, «Evolution of Human Races in the Light
of the Hormone Theory,» Johns Hopkins
Bulletin, 1922. [54] Brody,
Samuel, «Science and Dietary Wisdom», Sci.
Monthly, setembre 1945, pàg. 216. [55] «The
Names of Fossil Man», nota a Science 102
(juliol de 1945), pàg. 16. [56]
Howells, William, ref. 21, pàg. 202. Howells es
refereix a les troballes de cranis en aquests
termes: «És una variació extraordinària. Sembla
haver-se tractat d'una sola tribu amb una gamma de
tipus des de gairebé Neandertal fins gairebé
sapiens». [57]
Chambers, Robert, Vestiges of the Natural
History of Creation, Churchill, Londres,
1844. [58]
Lebzelter, Viktor, Rassengeschichte de
Menscheit, Salzburg, 1932, pàg. 27. [59]
Dawson, Sir William, The Story of the Earth
and Man, Hodder and Stoughton, Londres,
1903, pàg. 360. [60]
Linton, Ralph, ref. 35, pàgs. 26s. [61] Brues,
Charles, «Contributions of Entomology to
Theoretical Biology», Sci. Monthly, febrer,
1947, pàg. 130. [62]
Schultz, Adolph, «Man and the Cararrhine Primats»,
Cold Spring HarborSymposia 15 (1950), pàg.
50. [63] Selby,
Colin, «Modern Views of the Origin of Species», Christian
Graduate, Inter-Varsity Fellowship,
Londres, Juny 1956, pàg. 99. [64] «Homo
Sapiens at Choukoutien», Antiquity
(Anglaterra) 13 de juny de 1939, pàg. 243. [65]
Weidenreich, Franz, ref. 26, pàg. 86. [66] Romer,
Alfred, ref. 8, pàg. 220. [67]
Wallis, Wilson D., ref. 17, pàg. 75.
Títol original: The
Influence of Environmental Pressures on the
Human Skull, retitulat com The Supposed
Evolution of the Human Skull per a la seva
publicació com a part de la col·lecció Doorway
Papers en 10 volums per Zondervan. Autor: Arthur C. Custance, Ph.
D. Font: Genesis and Early
Man, vol. 2 of the Doorway Papers, 1977,
Secció IV. - www.custance.org
- Copyright © 1988 Evelyn White. All rights
reserved Copyright © 2019 Santiago Escuain per a
la traducció. Es reserven tots els drets. Traducció de l'anglès: Santiago
Escuain © Copyright 2019, SEDIN - tots
els drets reservats. SEDIN-Servei Evangèlic Apartat 2002 08200 SABADELL (Barcelona) ESPANYA Es pot reproduir en tot o en part
per a usos no comercials, a condició que es citi
la procedència reproduint íntegrament l'anterior i
aquesta nota.
|
Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||||||||||||||||||||||
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
