LES CULTURES
PRIMITIVES: UN Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia Ottawa, 1960 / Rev. 1975 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
Índex
Capítol 2 Capítol 3 Capítulo 4 Accés a l'article original -Primitive Cultures: A Second Look at the Problem of their Historical Origin |
Introducció
N AMIC MEU estava una vegada
sopant amb una cèlebre personalitat estrangera.
Durant la conversa, el meu amic va comentar sobre
l'esplèndid panorama que es veia des de la
finestra del menjador, i va observar al seu
convidat que quan el sol es llevava sobre el riu
Hudson, creava un calidoscopi sempre canviant de
reflexos de colors al pas dels vaixells de moltes
nacions que navegaven pel riu. El gran home va
protestar: «Però, dat iss der vest, nod der
east! [Però això és l'oest, no l'est!]». El
seu amfitrió es va afanyar a assegurar-li que
devia estar desorientat, i que estava cometent un
error. No obstant això, la discussió va arribar a
un punt que semblava que tan solament una brúixola
sobre la taula podria convèncer l'ancià cavaller
del seu error. Així, van buscar una brúixola, la
qual va confirmar l'observació realitzada per
l'amfitrió, que havia observat la sortida del sol
moltíssimes vegades des d'aquella finestra.
L'ancià cavaller va fer una llarga pausa, i
després va dir: «Llavors ... der Kompass iss
wronk! [Llavors, la brúixola va
malament!]». Com ho va dir amb un to de completa
convicció, sobrava qualsevol discussió addicional
sobre aquest tema, i es va deixar de parlar de
l'assumpte. Aquesta
història sembla tan absurda que és gairebé
increïble, però va passar de debò. És una
esplèndida il·lustració de fins a quin punt una
idea preconcebuda pot impedir l'acceptació d'una
veritat quan aquesta veritat és contrària a les
expectatives. En les ments dels antropòlegs, la
idea preconcebuda sobre la naturalesa de l'home
quan va aparèixer al principi en escena com un
ésser una mica diferent dels simis ha conduït
també a un complet rebuig dels primers capítols de
Gènesi com la brúixola del passat. Perquè Gènesi
descriu el primer home com molt diferent dels
animals, i els seus primers esforços per erigir
una civilització com qualsevol cosa menys
primitiva. Però això és el completament oposat al
que es creu en l'actualitat sobre els primers
éssers humans. Es posen del costat de l'ancià
cavaller de la nostra història, Der Kompass
iss wronk! – La brúixola va malament!»
Però, quan es comprèn correctament, el relat del
Gènesi explica moltes de les anomalies de la
prehistòria. Em
sembla molt inquietant que no pocs antropòlegs
cristians, en publicar els seus punts de vista, ja
no consideren necessari realitzar cap veritable
intent per quadrar el que diuen com antropòlegs
amb la seva teologia com a creients cristians. En
el seu desig d'estar al dia, cap cristià pot
permetre's abraçar les ortodòxies en voga només
perquè siguin les acceptades per les autoritats.
No es garanteix que el que està actualment en voga
sigui més cert que allò que el va precedir, i, de
fet, es demostrarà més endavant que el contrari
pot ser precisament el cas, i que velles creences
poden tornar a aparèixer sota una nova llum i
rebre un major respecte. Per la meva banda, crec
que és més prudent i segur fer de les Escriptures
la pedra de toc de la veritat, també en el camp de
l'antropologia –i esperar. Al
llarg dels últims cent anys, el pèndol de l'opinió
ha tendit a oscil·lar d'un a altre extrem. Al
principi, tothom estava convençut que la Caiguda
de l'home era tan absoluta que no era possible cap
progrés i que tot havia d'estar en un estat de
degeneració. Quan es va rebutjar aquesta ominosa
imatge, va prendre el seu lloc una filosofia del
progrés que va donar origen, cap a finals del
segle 19, a una època d'enorme optimisme on la
clau era l'evolució progressiva. La degeneració va
passar a ser una paraula políticament incorrecta.
Però dos devastadores guerres mundials van acotar
aquestes filosofies tan visionàries i ens van
obligar a tots a reconsiderar el curs de la
història humana. Era potser que realment es
tractava, al capdavall, d'un registre de
progressió des d'allò primitiu a la civilització,
d'allò simple a allò complex, de la superstició a
una adoració pura, del salvatgisme a un estat de
refinament? Uns pocs que van suggerir que potser
hauríem de tornar a examinar les cultures
primitives amb el propòsit de comprendre com es
van originar van considerar que no era prudent
proposar directament que eren degenerades, perquè
el clima d'opinió era contrari a qualsevol
concepte que reflectís de cap manera la idea d'una
Caiguda de l'home. Amb el suport enèrgic de la
teologia liberal per al rebuig d'aquest aspecte
particular de la fe cristiana, es van sentir menys
veus erudites defensant el punt de vista
tradicional. Simultàniament, es va tornar menys
perillós per als autors no cristians admetre la
possibilitat de la degeneració, i en conseqüència
han tendit a això amb freqüència. Quan
Lyell va formular el seu principi que per explicar
els fenòmens de la geologia s'havia d'evitar
recórrer a forces que no es coneixien en el
present, intentava amb això desanimar els
catastrofistes que freqüentment introduïen forces
que eren tan excepcionals que en la pràctica eren
sobrenaturals. La creença general és que la
ciència de la geologia es va beneficiar molt en
seguir el consell de Lyell. En
tractar sobre el període antic de la prehistòria
humana, l'escala temporal i el rerefons són
geològics, i els antropòlegs van quedar fàcilment
persuadits que calia aplicar aquest mateix
principi general també al seu camp d'estudi. No
obstant això, alhora que acceptaven el rebuig de
Lyell de tot recurs a forces sobrenaturals, no van
seguir la seva regla d'explicar el passat només en
termes del «present» conegut. Si ho haguessin fet,
mai no haurien pogut acceptar que l'evolució
cultural va succeir de la manera que diuen. A més,
era evident que el Principi de Lyell no es podia
aplicar a la qüestió dels orígens –per exemple, a
l'origen de l'Univers. Tampoc es pot aplicar a
l'origen de la civilització. En arribar a aquest
punt, no tenim aquesta guia per a la interpretació
del passat. En certa manera, per tant, no va ser
la raó, sinó el prejudici el que va portar a
rebutjar la història bíblica. Però potser hagi
arribat ja el moment per tornar a examinar tota
aquesta qüestió. Les
referències al peu podran semblar excessivament
nombroses. El meu propòsit és fins a cert punt
estendre l'abast del text proporcionant una llista
addicional de referències bibliogràfiques en les
quals es podrà trobar una interessant informació
addicional. Aquesta
informació està de vegades relacionada només
indirectament amb l'assumpte que ens ocupa, però
en tot cas és valuosa, i contribueix en altres
formes a algunes de les implicacions més àmplies
d'aquest article.
 El canviant
clima d'opinió
URANT EL SEGLE DINOU, en part
com a resultat del desenvolupament de mitjans més
ràpids de desplaçament, en part com a resultat de
l'establiment de l'Imperi Britànic, el que va
possibilitar viatjar de forma segura per moltes
parts del món que fins llavors s'havien considerat
inaccessibles, i en part com a resultat d'un
extraordinari augment de l'activitat missionera,
les formes de vida dels pobles primitius van
arribar a formar part de l'interès popular fins a
un grau sense precedents. La revista The
Journal of the Royal Anthropological Institute
va publicar recentment un article titulat
«Anthropology and the Missionary [Antropologia i
els missioners]», que rendia tribut al gran servei
realitzat pels primers missioners per al
coneixement de les cultures primitives.[1] Homes com
Livingstone a l'Àfrica, per exemple, reben menció
destacada. Però la llista és sorprenentment
llarga. I es reconeix la qualitat acadèmica dels
escrits d'aquests pioners. El
sorgiment de grans cases editorials que van
accelerar enormement la disseminació d'aquesta
classe de literatura va servir també d'ajuda per
exposar davant del món civilitzat d'Europa i
Amèrica la inesperada diversitat de formes de
vida, i l'endarreriment cultural (des d'una
perspectiva materialista) d'una enorme porció de
la població del món. Va ser
durant l'última meitat del segle dinou que
acadèmics genuïnament cristians es van constituir
en societats per presentar comunicacions al
públic, en un intent d'exposar com els ràpids
avenços dels coneixements en aquesta i altres
àrees es relacionaven amb les Escriptures, i de
forma particular amb l'Antic Testament. La
pressuposició era sempre que la Bíblia era veraç i
que quan els resultats d'aquestes joves ciències
no harmonitzaven amb ella, la manca no estava en
les Escriptures, sinó en les ciències. Aquest
enfocament apareix clarament en els primers
articles de la publicació Transactions of the
Victoria Institute a Londres,[2] de la
publicació Exeter Hall Papers publicats
per la llavors recentment fundada YMCA,[3] i els
tractats Present Day Tracts, entre els
autors dels quals hi havia algunes de les majors
autoritats coetànies.[4] Aquests
articles tractaven sobre geologia, astronomia,
arqueologia i temes semblants –i no pocs d'ells
tractaven sobre l'origen de la civilització i de
com s'havien originat les cultures primitives. Per
comprendre els esdeveniments subsegüents, és
important adonar-se'n que inicialment no es
pensava en absolut que aquestes cultures
primitives fossin etapes representatives
d'aquelles per les quals havia progressat la
civilització d'Occident. La història bíblica de la
infància de la humanitat començava amb la creació
d'un ésser completament humà i summament
intel·ligent, Adam, al que va seguir el ràpid
sorgiment de la vida en ciutats, i l'aparició
gairebé immediata d'activitats i de tècniques que
evidenciaven 1a divisió del treball que només
podia ser suportada per una civilització avançada
–i tot això era llavors vist per la majoria de la
gent com a normal en el principi de la història
humana. No es contemplaven etapes primitives per a
l'home com un tot durant aquest procés. Quan, per
primera vegada, es van
assenyalar a l'atenció del públic les puntes de
fletxa de pedra i les restes fòssils associades,
no van ser preses com manifestacions de l'home
en evolució, sinó com les relíquies de l'home
sota maledicció.[5]
L'existència dels pobles primitius s'interpretava
unànimement com a prova de la Caiguda de l'home.
Molt pocs consideraven això com indicis de
l'evolució de l'home. Tan ferma era la creença en
la idea d'Adam com un ésser immensament superior i
en què la civilització antiga reflectia una mica
d'aquesta superioritat, i en què les
civilitzacions cristianes de l'època havien
preservat fins a cert punt aquesta superioritat,
que totes les altres formes culturals eren
contemplades com decadents, i els pobles primitius
com els més degenerats de tots. Senzillament, no
es concebia la idea de cap classe de progrés a
part de la influència cristiana. Però hi
havia una altra perspectiva totalment diferent
sobre la història que començava a trobar favor a
Anglaterra i en altres llocs, com a resultat de la
Revolució Industrial i dels grans avenços que es
realitzaven en tecnologia, avenços que semblaven
totalment independents d'una influència cristiana.
Aquesta perspectiva va adoptar la forma d'una
filosofia d'esperit darwinista, encara que no li
devia res a Darwin. Alguns dels conceptes més
generatius d'aquest plantejament particular de la
història, com ara el de la supervivència dels més
aptes, van ser presos de Spencer i d'altres que
compartien el seu punt de vista. El famós poema de
Tennyson, In Memoriam, que descriu la
natura com plena de sang en els seus ullals i les
seves urpes, es va publicar en realitat deu anys
abans de la publicació de L'Origen de les
Espècies. El que és més important en el
context d'aquest present article és que, durant la
segona meitat del segle dinou, els antropòlegs
socials que van escriure sobre els pobles
primitius en general també havien quedat
enormement influïts per la filosofia progressista
de Spencer. I aquests, amb total independència del
darwinisme, estaven molt ocupats en ordenar i
classificar aquestes cultures primitives en
pulcres seqüències evolutives. Així, com ho va
observar Melville Herskovits:[6] Per comprendre l'evolucionisme cultural,
és essencial considerar-lo com més que un mer
reflex de la teoria de l'evolució biològica, de la
qual se sol creure que se'n deriva. Teggart,
l'estudiós de la història de les idees, ha
observat que quan va aparèixer l'obra de Darwin L'Origen
de les Espècies el 1859, era ja «massa tard
perquè exercís cap efecte sobre l'extraordinari
desenvolupament dels estudis etnològics de la
segona meitat del segle dinou». Les obres que van
iniciar aquest nou plantejament, com les
contribucions dels alemanys Waitz, Bastian i
Bachhofen, o dels acadèmics anglesos Maine,
McLennan i Tylor, van aparèixer entre 1859 i 1865.
Això significa que la seva planificació i redacció
va tenir lloc durant el mateix temps en què Darwin
estava realitzant les seves investigacions i
organitzant i redactant les seves conclusions. A
més, Teggart exposa que l'evolucionisme cultural i
el biològic diferien en certes qüestions teòriques
importants. Observa ell que «Tylor, el 1873, i
McLennan, el 1876 ..., rebutjaven qualsevol
dependència de Darwin i mantenien la seva adhesió
a una tradició anterior de desenvolupament o
evolució. Quan
Maine i McLennan van començar a publicar els seus
punts de vista, no abrigaven cap dubte sobre la
correcció d'ordenar els materials culturals de
manera que exhibissin un progrés evolutiu. Les
coses sempre havien millorat en el passat, i per
això seguirien fent-ho en el futur. La ciència
estava merament accelerant un procés natural,
realitzant més i més miracles, mentre que
l'església, lamentablement, semblava poder
realitzar menys i menys. Es podia construir un cel
molt tangible aquí mateix a la terra, i l'atractiu
d'un cel espiritual futur en un altre món va anar
perdent força gradualment. La moralitat basada en
la relació de l'home amb Déu va ser
progressivament substituïda per una ètica basada
en les relacions humanes. L'home podia ser bo
sense ser en absolut cristià. Sobre aquest nou
esperit,[7] En les albors de la ciència moderna
existia una enorme confiança en que els seus usos
serien benèfics. El gran vident medieval, Roger
Bacon (un dels primers «moderns») estava animat
per un profund entusiasme sobre el nou món que la
ciència podria crear. Revelaria el passat, el
present i el futur, i asseguraria la immensa
millora i la indefinida prolongació de la vida.
Semblantment, pensadors del Renaixement com
Giordano Bruno, Leonardo da Vinci i Tomasso
Companella, precursors de la moderna revolució
científica i tecnològica, se sentien embriagats
per la seva infinita promesa. Un optimisme com
aquest va trobar una àmplia expressió en l'obra de
Francis Bacon, que creia que la ciència
eixamplaria els límits de l'imperi humà fins fer
possible totes les coses, i que, en escriure La
Nova Atlàntida, imaginava ple de goig la
Utopia que creia que s'aconseguiria amb el progrés
científic. En les
seves etapes inicials del progrés, aquest clima
intel·lectual era completament favorable per al
llançament d'una obra com L'Origen de les
Espècies. Era gairebé inevitable, perquè
com ho va observar encertadament Calverton:[8] La simultaneïtat mateixa amb què Darwin
i Wallace van arribar a la teoria de la selecció
natural i a la supervivència dels més aptes va ser
una magnífica demostració de la intensa activitat
de la idea en aquell temps. Cada força en
l'ambient, en l'àmbit econòmic, i en el social,
concorrien per a l'èxit de la doctrina. Com ja
hem observat, en les seves etapes inicials
l'antropologia es va desenvolupar de forma
completament independent del darwinisme. Però no
va transcórrer molt temps fins que es va
reconèixer que les seves conclusions donaven un
suport addicional als arguments de Darwin sobre
l'origen de la humanitat. La literatura d'aquesta
nova disciplina va aconseguir aviat l'acceptació
entusiasta del gran públic, per la seva gran
harmonia amb l'esperit d'aquella generació. Però
aquesta popularitat anava finalment a resultar en
un impediment. Perquè l'antropologia va començar a
aconseguir la seva consideració com a ciència
principalment a causa del prejudici evolucionista
en què es fundava, de manera molt semblant per la
qual la geologia i la zoologia es consideraven
ciències –perquè s'adherien a la perspectiva que
tot havia de explicar-se en termes totalment
naturalistes, sense recórrer en absolut al
sobrenatural. L'impediment era que de fet van
començar a aplicar-se principis evolutius de forma
indiscriminada on mai s'haguessin hagut d'aplicar,
i quan l'error es va fer evident per als mateixos
antropòlegs, no es van atrevir a pronunciar-se
obertament contra aquesta tendència per por de ser
titllats d'anticientífics. La
manca de valentia de part d'aquells que podien
veure el que estava succeint va impulsar a
l'adoctrinament dels estudiants joves en una
perspectiva totalment prejutjada de les dades.
Així, en paraules de Abrahm Kardiner:[9] L'estudi de l'«home primitiu» oferia
unes grans esperances que proporcionaria una
valuosa informació sobre l'evolució cultural
humana. En certa mesura –petita–, aquesta
esperança va quedar satisfeta. Però quan sorgeix
una nova àrea d'investigació com a subproducte
d'una hipòtesi progenitora, és natural que els
seus primers esforços es dirigeixin a donar suport
a la seva hipòtesi progenitora. L'estudi de l'home primitiu va quedar
per això esbiaixat des del seu mateix començament.
Els grans noms d'Edward B. Tylor, James Frazer,
Lucien Levy-Bruhl i Emile Durkheim van anar
associats amb aquests primers esforços. Estaven
decidits a fonamentar l'evolució cultural
demostrant que les formes arcaiques i simples de
pensament i d'organització social van anar
canviant a formes més complexes i integrades. La fal·làcia d'aquest primer
plantejament no residia només en què acoloria les
conclusions que s'extreien de les dades
observades, sinó també que dictava quines dades es
podien considerar com a rellevants. Aquí és on la
teoria de l'evolució cultural va causar la més
gran destrossa. Perquè aquests evolucionistes no
estaven estudiant l'adaptació de l'home primitiu
al seu ambient. Van anar de salt en salt, passant
d'una cultura a una altra, recollint el que volien
de cadascuna d'elles, per ajustar-ho tot al seu
pla mestre. Mentrestant,
aquesta filosofia humanista era reforçada en el
seu atractiu popular per les prodigioses tasques
dels Alts Crítics, que van obtenir un gran èxit en
proporcionar a les persones reflexives més i més
excuses per rebutjar l'autoritat de les
Escriptures, declarant-les com essencialment
mitològiques. No hi havia dubte que tot tendia a
evolucionar, i la Bíblia, deien, estava errada en
el seu èmfasi en la tendència natural de l'home a
degenerar. En el camp contrari, una formidable
formació d'erudits cristians estaven insistint amb
la mateixa seguretat que l'evidència procedent de
l'arqueologia i de l'etnologia contradeien
directament qualsevol pretès progrés universal.
S'afirmava que no hi havia cap dubte que tot
tendia a degenerar, i que la Bíblia assenyalava la
definitiva i total corrupció de tot el que
pertanyia a les cultures del món. Potser tots dos
punts de vista hagin errat en exagerar un sol
aspecte de la qüestió. No tot degenera –ni tampoc
tot evoluciona a una mica més avançat. Com veurem, s'ha donat un canvi d'opinió
fins i tot entre els antropòlegs no cristians, i
les seqüències evolutives artificials inicials
creades per Maine i Tylor i altres han quedat
majoritàriament repudiades en la seva forma
original, tot i que se segueixen usant encara i
sovint amb fins pedagògics. Tanmateix, s'ha
d'observar que quan les autoritats modernes
expressen la seva no creença en l'«Evolució», no
signifiquen amb això que tinguin dubtes que l'home
descendeix d'animals, sinó només que rebutgen el
tipus de evolucionisme cultural que, per usar les
paraules de Wallis, «van dominar les conclusions»
dels primers antropòlegs socials. Aquesta
observació és important, perquè els escriptors
cristians que no estiguin familiaritzats amb
aquests antecedents citen de vegades a les
autoritats modernes com si haguessin rebutjat la
teoria de l'evolució de l'home en la seva
integritat. Això és un error. Aquests escriptors
es refereixen només a l'evolució cultural, no a la
biològica. Però aquest canvi d'opinió ha tingut
lloc en temps recents. I aquest canvi ha succeït
en part a causa que ja no es podien ajustar els
immensos temps prehistòrics a l'antic esquema, i
degut en part a mètodes més refinats de datació.
Com ho va dir Wilson Wallis fa uns anys en un
discurs davant l'Associació Americana el 1947, els
antropòlegs estan acceptant unes certes
pressuposicions fonamentals quan tracten sobre
l'home prehistòric.[10] Citant
les seves paraules: «Com més retrocedim a la
foscor de la prehistòria, tant més clara es fa la
nostra visió. Per aquest motiu, coses que no es
podrien inferir si les dades tinguessin a veure
amb l'home contemporani es poden inferir gràcies a
aquesta il·luminació en la penombra cada vegada
més fosca de les edats remotes». Naturalment, el
secret és que quan no hi ha possibilitat de
refutació, hom pot permetre's afirmar amb absolut
aplom que té raó. De fet, aquesta tendència a
aprofitar-se de l'escassetat de dades ha rebut una
dura reprensió per part de personatges com Harry
L. Shapiro, del Museu Americà d'Història Natural,
que va observar:[11] No hi ha dubte que la lluita competitiva
per aconseguir l'atenció cap a les idees d'un
mateix pot motivar la forma en què es presenten, i
és inqüestionable que molts de nosaltres en el
nostre zel podem parlar amb una convicció sincera
encara que potser injustificada: però això no
excusa l'antropologia ni els antropòlegs de les
conseqüències del que permetem que es mantingui
com el nostre evangeli antropològic. ... [El que
necessitem és] desenvolupar una actitud
rigorosament crítica cap a les especulacions i els
raonaments incorporats en les obres
d'antropologia. Això és tant més essencial quant
que l'antropologia, com les altres ciències
socials, no té els procediments experimentals que
exerceixen un profund i saludable control en el
creixement de les ciències experimentals. En
aquestes últimes, una afirmació pot ser
immediatament comprovada sota un control similar
en centenars de laboratoris. ... En canvi, les
nostres investigacions no es presten fàcilment a
aquesta classe de proves. ... És per aquesta raó
que considero essencial per a la salut de
l'antropologia que siguem summament crítics en
procedir a l'avaluació de les teories i de les
investigacions que es publiquen com a
representatives de l'antropologia. Però també s'observa una sorprenent
absència d'una anàlisi de les pressuposicions i
premisses fonamentals de noves línies
d'investigació que, com una nova moda de vestir
femenina, sembla exercir una mena de tirania que
ningú no s'atreveix a desafiar. El meu suggeriment és que aquestes
crítiques són desitjables, i conec diversos
antropòlegs que no vacil·len en privat o en les
seves aules a oferir comentaris crítics –però que
es mantenen estranyament silenciosos pel que fa a
la premsa. És
possible que estigués pensant en Wallis, que, en
el mateix context i en una altra ocasió, també
havia escrit:[12] Des de l'època de Darwin, la idea de
l'evolució ha dominat majoritàriament les
ambicions i ha determinat les conclusions de
l'antropologia física, de vegades en perjudici de
la veritat. Aquestes
autocrítiques són relativament recents. Però fins
i tot quan l'antropologia era una ciència moderna
dissociada de tota referència a les declaracions
bíbliques, havia destacades excepcions a la regla
general que les autoritats més excel·lents estaven
consagrades a la idea de l'evolució. De fet, el
mateix E. B. Tylor, que pot ser pròpiament
designat com el pare de l'antropologia, i que
s'adheria amb fermesa a la perspectiva
progressista de la cultura que l'evolució semblava
exigir, no ignorava però la realitat que la
degeneració cultural era una cosa molt real. Així,
en la seva clàssica obra va escriure amb una
penetrant percepció:[13] No segueix d'arguments com els anteriors
que la civilització estigui sempre en moviment, o
que el moviment sigui sempre progrés. Al contrari,
la història ensenya que roman estacionària durant
llargs períodes i que sovint retrocedeix. Per comprendre tal decadència de la
cultura s'ha de recordar que les arts més sublims
i que els ordenaments més elaborats de la societat
no sempre prevalen, i de fet poden ser massa
perfectes per mantenir-se, perquè els pobles han
de tenir allò que s'ajusta a les seves
circumstàncies. Hi ha una instructiva lliçó per
aprendre, d'un anglès a Singapur, que va observar
sorprès dos curiosos negocis que prosperaven allà.
Un era comprar vaixells anglesos vells, abatre la
seva arboradura, i aparellar-los com joncs.
L'altre era comprar mosquetons anglesos de
percussió i transformar-los en vells fusells de
pedrenyal! A primera vista això sembla una
completa estupidesa, però quan hom reflexiona, es
veu com n'és, de raonable. Era tan difícil
aconseguir que els mariners orientals s'adaptessin
a naus d'aparell europeu que semblava millor
proporcionar-los les naus més simples a les que
estaven acostumats; i pel que fa als fusells, els
caçadors a la càlida i humida selva estaven millor
equipats amb fusells d'espurna que si havien de
portar i mantenir unes existències de càpsules de
fulminants. En tots dos casos, el que necessitaven
no eren els productes més refinats de la
civilització, sinó alguna cosa més apropiada a la
seva situació i més fàcil d'utilitzar. Ara bé, aquesta mateixa regla és
aplicable en assimilar noves civilitzacions i en
mantenir les antigues. Quan la vida d'un poble es
veu alterada per una migració a un nou país, o per
guerra o pertorbacions en el propi país, o per la
barreja amb una raça en circumstàncies inferiors,
la cultura dels seus pares pot arribar a no ser ja
necessària o possible, i per això decau. Aquesta degeneració s'observa entre els
descendents dels portuguesos a les Índies
Orientals, que s'han barrejat per matrimoni amb la
població nativa i que han perdut la marxa de la
civilització, de manera que els europeus
nouvinguts els veuen gandulejant en els seus
pobres barraques en mig d'una abundància luxuriant
de fruits i flors tropicals, com si haguessin
estat posats com exemple de com l'home decau en
les cultures en què no hi ha cap necessitat de
esforços. Una altra causa freqüent de pèrdua de
civilització és quan uns pobles anteriorment més
pròspers queden arruïnats o son expulsats dels
seus assentaments, com va passar amb els indis
shoshonee, que van fugir dels seus enemics els
peus negres, refugiant-se en els llocs agrests de
les Muntanyes Rocoses per on vaguen en
l'actualitat. Son coneguts com «indis excavadors
[diggers]», per les arrels silvestres que excaven
com a part de la seva miserable alimentació. No
només l'estat de degradació d'aquests proscrits,
sinó la pèrdua d'arts particulars per part
d'altres pobles, es poden explicar sovint per la
pèrdua de cultura sota condicions desfavorables.
Per exemple, els habitants de les Illes dels Mars
del Sud, encara que no eren un poble molt
endarrerit quan els va visitar el capità Cook,
usaven només destrals i ganivets de pedra, essent
tan desconeixedors del metall que van plantar els
primers claus de ferro que van aconseguir dels
mariners anglesos amb l'esperança d'aconseguir una
nova collita! Potser els seus antecessors van ser
un poble asiàtic que conegués bé els metalls, però
que per emigració a illes allunyades dels
continents, i separats dels seus parents, en van
perdre l'ús, i van retrocedir a l'Edat de Pedra. Aquí
tenim una autoritat eminent que escrivia en un
moment en què el concepte del progrés dominava el
pensament de tots i que exigia que tota la
història fos interpretada de manera que li donés
el seu suport, i que no obstant això cridava
l'atenció a la realitat que hi ha circumstàncies
en què la retrogressió i no l'evolució és gairebé
inevitable. En realitat, un dels grans
protagonistes cristians d'aquella època, Sir
William Dawson, va enunciar el principi que si la
humanitat va gaudir d'una elevada civilització al
principi mateix, podríem esperar amb freqüència
una civilització decaiguda al final a causa de la
seva brillantor inicial, perquè quan més refinada
és una cultura, tant més sensible és al
desequilibri i a la descomposició. Quan una
cultura així s'enfonsés, s'enfonsaria probablement
tant més profundament com n'hauria estat, de
elevada, i com més avançades les seves etapes
primerenques, més degradades les tardanes. Una
dama d'alta nissaga que arribés a ser la dona d'un
pioner podria trobar-se amb més problemes a causa
del seu refinament que la seva bugadera, però el
descobriment posterior dels seus toscos treballs
no servirien d'indicació en absolut de si ella era
una persona primitiva o cultivada. Acostumada a la
seda, no podria teixir per ella mateixa la més
barroera tela d'arpillera; acostumada als coberts
de plata, només podria fabricar les culleres de
fusta més grolleres; i sense paleta ni pintures,
difícilment podria exhibir els seus talents
artístics exquisidament cultivats excepte de la
forma més rudimentària. Si posteriorment
arribéssim a descobrir aquests indicis de la seva
presència, hauríem per això d'arribar a la
conclusió que era membre d'una tribu amb un grau
inferior de civilització? En paraules de Dawson:[14] Igualment es podria dir que una dama
finament educada és una «bàrbara total» perquè ara
no pot edificar-se una casa ni fer-se les seves
pròpies sabates. Sens dubte, en un treball així
seria molt més incapaç que l'esposa del més tosc
salvatge, però no es pot concloure per aquesta
causa que es tracta d'un ésser inferior. A
nosaltres ens sembla actualment que aquesta
conclusió és cosa gairebé evident en si mateixa;
però en els temps en què Dawson escrivia, amb prou
feines ningú va prestar atenció als seus
arguments. Tanmateix, inevitablement,
l'artificialitat de les reconstruccions evolutives
de la història cultural es va fer evident fins i
tot per aquells que no dubtaven en absolut que
l'home va començar la seva existència com poc més
que un simi. En l'actualitat el sentit de l'opinió
ha començat a canviar i les autoritats modernes
sovint s'esforcen en mostrar els punts febles
d'algunes d'aquestes primerenques postures. Em
sembla que una raó d'això és que ja no tenim cap
escola de pensament cristià reconeguda i
autoritzada que mantingui el punt de vista bíblic
de la superioritat primerenca de l'home i de la
seva posterior degeneració. Per això, els
antropòlegs socials actuals ja no tenen por de ser
acusats d'un prejudici cristià quan contemplen amb
millor disposició la possibilitat d'una
retrogressió cultural. Ja no es pensa que aquestes
franques admissions proporcionen cap ajuda a
l'enemic. Il·lustraré
aquest argument amb alguns extractes procedents de
la literatura més recent. Citant de nou a
Herskovits:[15] Cada exponent de l'evolució cultural
proporcionava un patró hipotètic de la progressió
que ell concebia com el que havia marcat el
desenvolupament de la humanitat, de manera que
s'han publicat molts exemples de seqüències no
lineals. Algunes d'aquestes progressions es
limitaven a un sol aspecte de la cultura, com ja
s'ha indicat. A més, no tots els investigadors
exhibien la mateixa insistència sobre la
inevitabilitat de les etapes de desenvolupament
que esbossaven. Segons ens anem apartant de
l'època de màxim auge de les hipòtesis evolutives,
trobem un major grau de reserva i de flexibilitat.
Però sempre es descriu alguna seqüència en
aquestes obres posteriors, a part de les
excepcions que es puguin observar en les mateixes. D'entre les seqüències evolutives
formulades en les obres clàssiques d'aquesta
escola, cap no és més específica que la que
apareix en l'obra de Morgan, Ancient Society.
Morgan distingia tres períodes principals en
el desenvolupament sociocultural humà:
salvatgisme, barbàrie i civilització. Aquests
primers dos es dividien en els períodes antic,
mitjà i posterior, marcats per condicions de la
societat a què s'aplicaven les designacions
d'inferior, mitja i alt de salvatgisme o de
barbàrie. Herskovits
passa després a il·lustrar com Morgan va
reestructurar la història per validar la seva
interpretació. Començant amb els molt primitius
australians amb descendència a través de la dona,
va traçar després una línia que portava als indis
americans amb un canvi des de la descendència
mitjançant les dones a la descendència pels homes.
La seqüència es va desplaçar després a les tribus
gregues en el període protohistòric, amb la
descendència fermament establerta en la línia
masculina, però sense monogàmia estricta. L'última
entrada en aquesta escala ascendent estava
naturalment representada per la moderna
civilització amb la descendència per la línia
masculina i amb una adhesió estricta a la
monogàmia. Aquesta era solament una de les
seqüències de Morgan i estava construïda per
demostrar com allò que ell considerava com una
organització familiar molt inconnexa havia
evolucionat a una altra molt estreta. Sobre
aquesta sèrie, Herskovits fa el següent comentari:[16] Però aquesta sèrie, des del punt de
vista d'un plantejament històric, és totalment
fictícia, perquè només els dos últims punts de la
mateixa estan relacionats històricament. En termes
cronològicament reals, la sèrie hauria de
presentar-se de aquesta manera: tribus
gregues
↓ Civilització
moderna - Amerindis - Aborígens australians Quan es disposen d'aquesta manera, es
veu en l'acte que no es tracta d'una sèrie de cap
manera, sinó més aviat d'una comparació de dades
existents en un pla determinat, que s'han arranjat
seguint un sistema de desenvolupament prèviament
determinat. Aquí
tenim una il·lustració d'un principi que s'aplica
d'una manera general al desenvolupament de l'art,
de la religió, de l'elaboració d'eines, etc. Així,
la prehistòria europea es va dividir netament en
una sèrie d'edats: el paleolític, el mesolític i
el neolític. El fet que els indis americans
estiguessin encara vivint a l'antiga edat de pedra
(el paleolític) quan Europa estava passant per una
Revolució Industrial no va semblar en aquell
moment plantejar cap desafiament a aquest petit i
pulcre sistema. Sir William Dawson va escriure la
seva obra Fossil Men and Their Modern
Representatives [Els homes fòssils i els
seus moderns representants] com a protesta contra
aquesta ceguesa, però tot i que va escriure amb
autoritat i eloqüència i sense agressivitat,
sembla que ningú va prestar massa atenció a la
seva obra.[17] Això no
obstant, i com ja hem dit, el corrent d'opinió
està canviant de direcció. Un
simposi recent a Chicago, en el qual experts de
diferents països van presentar comunicacions que
cobrien tot el camp de l'antropologia, incloïa una
comunicació de Hallam L. Movius titulada « Old
World Prehistory: Paleolithic [Història del Vell
Món: El Paleolític]». I Movius començava així:[18] Durant els últims vint anys, el nostre
coneixement del període paleolític s'ha estès molt
més enllà dels límits d'Europa Occidental. El
resultat no ha estat l'establiment d'una imatge
tan coherent dels primers intents de l'home per
desenvolupar una cultura material com el que
s'esperava al principi. Perquè, quan examinem el
desconcertant conjunt de jaciments de la primera
Edat de Pedra que estan constantment augmentant
gràcies a nous descobriments, tot just si podem
disposar-los en res que s'assembli remotament al
sistema ordenat general concebut pels
investigadors pioners. Tot
això sembla molt evident en l'actualitat. Ruth
Benedict ressaltava això amb les següents
paraules:[19] Els primers antropòlegs van intentar
classificar tots els trets de les diferents
cultures en una seqüència evolutiva des de les
formes més antigues fins al seu desenvolupament
final a la civilització occidental. Però no hi ha
base per suposar que en tractar sobre la religió
australiana en lloc de la nostra pròpia estiguem
desvetllant la religió primordial, ni que en
considerar l'organització social dels iroquesos
estiguem tornant als hàbits d'aparellament dels
primers antecessors humans. A causa de que estem obligats a creure
que la raça humana és una sola espècie, segueix
d'això que l'home a tot arreu té una història
igualment llarga darrere de si. Algunes tribus
primitives es poden haver mantingut relativament
més a prop d'unes formes primordials de conducta
que no pas l'home civilitzat, però això només pot
ser relatiu, i les nostres suposicions poden tant
ser errònies com correctes. No tenim justificació
per identificar algun costum primitiu coetani amb
el tipus original de conducta humana. Però la
mateixa Ruth Benedict gairebé va caure en el
parany d'afirmar que l'home antic devia ser
d'alguna manera com els primitius moderns. O, per
dir-ho d'una manera una mica diferent, que els
nostres coetanis primitius són en realitat els
nostres antecessors coetanis. Això no obstant, ha
d'haver existit una diferència fonamental entre
l'home antic i els pobles primitius actuals
perquè, almenys a l'Orient Mitjà, la cultura,
encara que començant d'una forma relativament
simple, va avançar molt ràpidament en complexitat,
mentre que els pobles endarrerits actuals no
semblen ja tenir la capacitat d'elevar-se per si
mateixos. El
contacte dels pobles endarrerits amb
civilitzacions superiors comporta a vegades un
gran avenç, però gairebé amb la mateixa freqüència
comporta la seva extinció. En examinar la qüestió
de com va sorgir la civilització al principi, Lord
Raglan tenia això a dir:[20] El terme «races endarrerides», que
s'aplica gairebé universalment als salvatges ...,
implica que es troben ara en l'etapa en què
nosaltres estàvem fa uns quants milers d'anys, i
que, si se'ls deixés en pau, arribarien a el seu
temps a una situació semblant a l'etapa en què ara
ens trobem. No es pot adduir una sola dada que doni
suport a aquesta teoria. Totes les dades
disponibles suggereixen que cap societat salvatge,
deixada a si mateixa, ha realitzat mai el menor
progrés. L'únic canvi que té lloc en societats
aïllades és per empitjorar. Aquesta
absència de seqüència evolutiva és també aplicable
al camp de la història religiosa de l'home. Així,
E. O. James afirmava, en una comunicació llegida
davant el Reial Institut d'Antropologia:[21] És impossible mantenir un
desenvolupament evolutiu unilateral del pensament
i de la pràctica de la religió de la manera
suggerida per la classificació racionalista de
Tylor i Frazer seguint la línia de la «Llei de les
Tres Etapes» enunciada per Comte. Això no obstant,
ni l'especulació Euhemeriana que la idea de Déu va
sorgir del culte als avantpassats, avivada per
Herbert Spencer, ni l'evolució Frazeriana del
monoteisme a partir del politeisme i l'animisme
com a resultat d'un procés d'unificació d'idees,
poden conciliar-se amb la indistinta figura d'un
Ésser Suprem tribal que ara se sap que era un tret
constant del concepte primordial sobre la Deïtat. Principalment com a resultat de les
persistents investigacions de Peter Wilhelm
Schmidt, que seguia les directrius d'Andrew Lang
que el 1895 va cridar per primera vegada l'atenció
als Excelsos Déus de les Races Inferiors en la
seva obra Making of Religion, Ha quedat
ara aclarit que, a part de qualsevol influència
dels missioners o de qualssevol altres contactes
amb cultures superiors, el reconeixement d'un Pare
universal és un element fonamental en la religió
de pobles tan simples com els pigmeus, els
fueguins, els aborígens australians, els
californians i els andamanesos. Això no es pot
descriure com monoteisme en el sentit estricte del
terme, perquè no hi ha cap suggeriment d'una sola
Deïtat omnipotent com l'origen i la font de tota
existència; o ni tan sols com monoteisme, en tant
que el Pare universal no és el déu únic del seu
poble com ho era el Senyor per a l'Israel
pre-exílic. Tanmateix, la creença en Éssers
Suprems impedeix una clara interpretació evolutiva
de la idea de Déu estratificada tan clarament com
la seqüència geològica ho està en les roques. Semblantment,
Goldenweiser va observar com de enganyosa va
arribar a ser la teoria de l'evolució quan es va
aplicar a altres institucions i activitats
humanes. Advertia que «havent quedat impregnats
gairebé de manera fatal amb la llavor del
pensament evolucionista, som propensos a pensar
sobre tot en la història de la cultura com una
sèrie de transformacions».[22] Després
va procedir a exposar fins a quin punt aquest
tipus de pensament pot ser enganyós. Per exemple,
deia ell:[23] Tampoc és cert, al contrari del que
havien suposat alguns científics socials, que els
primitius estiguessin adherits a la propietat
comunitària o de grup en lloc de a la propietat
individual dels béns. La realitat que es constata
no dóna suport en absolut aquest concepte
apriorístic que ha de ser considerat com un dels
invents ad hoc dels evolucionistes que
buscaven quelcom menys específic que la propietat
individual de la qual aquesta es pogués derivar, i
que van trobar aquest «quelcom» en la propietat
comunitària. Fins i
tot pel que fa a l'antiga història de l'art,
l'evolució ha resultat fallida. Se suposava al
principi que les representacions pictòriques
precedirien naturalment l'ús de símbols, ja que
aquests són d'un ordre conceptual més avançat.
Però això tampoc ha quedat recolzat per les dades
de la prehistòria.[24] Com hem
observat en un altre article de la sèrie El
Pòrtic,[25] la teoria
evolucionista aplicada a l'origen del llenguatge
va resultar ser una barrera per a qualsevol avenç
en la comprensió del problema, i ha quedat
descartada des de llavors. Fins aquest moment no
s'ha trobat cap alternativa «satisfactòria».
Darwin mateix va comentar sobre l'efecte
estimulant de les teories equivocades en
comparació amb l'efecte esterilitzador de les
observacions errades.[26] Però una
teoria falsa pot ser molt útil malgrat la seva
falsedat a condició només que no quedi
cristal·litzada com a dogma i presentada com un fet.
Les teories són essencials per al progrés de
l'enteniment en ciència perquè serveixen per
estructurar els experiments i inspiren el
plantejament de preguntes rellevants. Quan els
fets no donen suport a la teoria, aquesta pot ser
modificada i seguir servint com a inspiració per a
investigacions addicionals. Però quan una teoria
provisional es presenta com si fos una realitat
factual, deixa de ser útil per inspirar preguntes,
sinó que més aviat passa a predeterminar les
respostes. Al meu parer, aquesta és la situació
actual de la teoria evolucionista. Es presenta com
un «fet», i desafiar-la significa incórrer en el
risc de l'excomunió. També en els temps de l'Edat
Mitjana l'excomunió era una de les penes per
desafiar el sistema establert. En aquell temps la
prova de si qualsevol nova teoria era certa o
falsa era, com assenyala John
Randall, si encaixava harmònicament amb els
sistemes ortodoxos de creença i no si es podia
verificar mitjançant experiments.[27] I aquesta és precisament la
situació actual; el dogma eclesiàstic ha estat
reemplaçat pel dogma biològic,[28] i, com a
«dogma», ha resultat en detriment de la veritat. Un dels
resultats inesperats de la investigació
arqueològica va ser la validació molt freqüent
d'historiadors clàssics com Heròdot[29] i altres,
i ocasionalment confirmacions totalment insòlites
de tradicions específiques que s'havien considerat
en el passat com totalment fantasioses. Una bona
il·lustració d'això va ser el redescobriment de
Troia. Però l'arqueologia en general a la regió de
l'Orient Mitjà ha tendit a enfortir enormement la
nostra confiança en el que havia estat considerat
com el desig més aviat natural de qualsevol nació
de glorificar la seva pròpia història antiga.
Melvin Kyle recapitulava la situació d'aquesta
manera:[30] L'arqueologia, tant en el camp de la
història bíblica com en el de la clàssica, ha
començat sense pressuposicions, i ha procedit de
manera uniforme a recolzar la fiabilitat dels
antics documents. La realitat subjacent a les
històries homèriques, al relat del palau derruït i
de l'esplendor del rei Minos i de la història de
Menes, el primer rei a Egipte, tot això
anteriorment considerat com llegendari o mític, ha
pres ara el seu lloc en la història sòbria.
Heròdot, Estrabó i Josefus, tan a menuts acusats
d'inexactituds, han resultat tenir raó una i altra
vegada. En el camp de la història bíblica, ni una
sola declaració de fet ha quedat realment
desacreditada. Alguns
d'aquests descobriments han estat realment
singulars. Ningú es va prendre seriosament la
història del Velló d'Or fins que es va descobrir
que l'emplaçament tradicional d'aquest fabulós
velló havia estat en temps antics l'escenari de
molta activitat de mineria d'or. Aparentment, els
nadius rentaven amb paella l'or dels rius locals,
i tenien el costum d'usar pells d'ovelles amb la
llana encara intacta com tamisos. Aquests vellons
quedaven molt carregats d'or, que es recuperava
després cremant-los.[31] Sembla
molt probable que un d'aquests vellons caigués en
poder d'algun viatger sense que aconseguís a
comprendre el seu propòsit o origen, i que el
trofeu arribés finalment a la Còlquida, on
fàcilment arribaria a ser la base de la narració
clàssica. D'aquesta mateixa era heroica van sorgir
les històries de Néstor i de Telèmac. Néstor ha
tornat a la vida, i, amb la seva resurrecció, molt
del que era mític ha resultat ser història. Fins i
tot es pot haver redescobert la banyera en la qual
Telèmac va ser refrescat per la filla més jove de
Néstor, potser la primera «Ordre del Bany».[32] Quan
Layard va recuperar per a nosaltres gran part del
passat d'Assíria, els seus fabulosos reis i
conqueridors també van recuperar els seus llocs
com a caràcters històrics. Quan
s'estaven formant aquestes primeres societats
cristianes, a les quals ja s'ha fet referència, va
aparèixer una gran quantitat d'articles que
tractaven sobre les tradicions de pobles antics i
de la relació dels mateixos amb la història
bíblica. Va aparèixer una quantitat d'obres molt
erudites d'una naturalesa més extensa tractant
sobre aquesta mateixa qüestió, incloent les de
Lord Arundell de Wardour,[33] François
Lenorman,[34] i,
naturalment, Alexander Hislop amb la seva cèlebre
obra The Two Babylons.[35] Aquest
interès general en les tradicions de l'Orient
Mitjà es va estendre posteriorment a un interès en
les tradicions dels pobles d'altres regions del
món, com es reflecteix en l'obra de Charles F.
Keary[36] i,
naturalment, de forma més extensa en els escrits
de Sir James Frazer,[37] la vasta
erudició i extraordinària eloqüència literària del
qual li van fer guanyar una fama mundial. Es pot
observar, de passada, que Frazer no tenia cap
desig de donar suport a la veracitat de les
Escriptures, ni tampoc els seus escrits
reflecteixen cap profund esperit de reverència. La
revifalla de l'interès en la tradició que va
suscitar la seva monumental obra estava
evidentment molt estès i anava molt més enllà del
cercle dels lectors cristians. Escrivint en aquell
temps sobre aquesta onada de renovat interès, el
gran erudit orientalista George Rawlinson va
observar la significació d'aquesta creixent
verificació de les tradicions fins al punt en què
es relacionen amb l'origen de la civilització i
amb la condició de l'home antic. Deia ell:[38] No es pot negar que les tradicions
mítiques de gairebé totes les nacions situen en el
començament de la història humana un temps de
felicitat i de perfecció, una «edat daurada» que
no té trets de salvatgisme ni de barbàrie, però sí
molts de civilització i de refinament. Al
Zendavesta, Yima-khshaeta (Jemshid), el primer rei
ari, després de regnar per un temps en l'original
Aryanem vaejo, es va retirar amb els seus súbdits
a un lloc recollit, on ell i ells segueixen
gaudint d'una felicitat sense interrupció. En
aquest lloc no hi havia «ni prepotència ni
mesquinesa, ni estupidesa ni violència, ni pobresa
ni engany, ni debilitat ni deformitat, ni dents
engrandits ni cossos desproporcionats». Els
habitants no patien contaminacions de l'esperit
del mal. Els seus bestiars eren de la més gran,
millor i més bella raça; el seu aliment era
l'ambrosia, i mai els en faltava. Els xinesos es
refereixen a un «primer cel» i a una edat
d'innocència, quan «tota la creació gaudia de tot
allò bo, i tots els éssers eren perfectes en la
seva classe». Les tradicions mexicanes es
refereixen a «l'edat daurada de Tezeuco», i la
història peruana comença amb els «dos fills del
sol» que van establir una comunitat civilitzada en
les riberes del llac Titicaca. I naturalment els
grecs també es referien a un bell passat. Aquesta
és la veu que ens arriba de tots costats des de la
terra fosca i de penombra, on el mite i la
història semblen trobar-se i entremesclar-se de
manera inseparable.
Naturalment,
Rawlinson s'està referint majorment a pobles que
nosaltres coneixem només com a civilitzats.
Tanmateix, els pobles primitius preserven també
moltes tradicions relacionades amb els seus propis
orígens i història passada, i gairebé
invariablement contemplen el passat com a molt
diferent de la seva actual situació. Com veurem
més endavant, alguns d'ells preserven tradicions
de tècniques com el treball de la ceràmica, la
construcció de canoes, la teixidura, i fins i tot
del foc, que ja no poden realitzar. En un cas es
donava el record de termes apropiats només per a
una cultura que comportava un rei i la seva cort,
però aquests termes ja no s'aplicaven a res
existent en la seva cultura.[39] El
conflicte de cultures a la vall de l’Indus quan
una avançada civilització inicial va ser
pràcticament aniquilada per les hordes invasores
de aris bàrbars va generar una literatura èpica,
el Rig Veda, escrita per aquests últims per
commemorar la seva victòria. La cura presa
posteriorment en preservar aquesta narració de
forma exacta il·lustra la importància que es
donava a les tradicions relacionades amb les
primeres passes cap a l'establiment nacional
realitzades per qualsevol poble. En relació amb
això, Stuart Piggott escriu:[40] Em sembla que estem justificats en
acceptar el Rig Veda, sobre la base de
l'arqueologia, com un document genuí d'aquell
període, preservat intacte pel constant temor a
les conseqüències si la paraula màgica s'alterava
en el més mínim. És
curiós que la tradició, preservada de boca en boca
quan no hi ha la literatura, pot haver quedat
preservada encara més perfectament, potser a causa
de que l'absència d'escriptura fa més necessari
exercitar la memòria. Com a exemple, moltes de les
tradicions dels indis iroquesos a Amèrica del Nord
van ser posades per escrit pels primers missioners
en les «Relacions Jesuïtes» durant la primera
meitat del segle 17. Franz Boas, investigant
aquesta mateixa qüestió uns 300 anys després, va
descobrir que els descendents d'aquests mateixos
indis havien preservat les mateixes tradicions
paraula per paraula, malgrat tots els canvis
culturals que havien tingut lloc durant el temps
transcorregut. La veritat és que els pobles en
circumstàncies precàries tendeixen a aferrar-se
més tenaçment a aquells records que puguin tenir
d'un passat feliç.[41] En considerar la tradició nativa, s'ha
de recordar sempre que els relats dels
començaments de la seva cultura es troben
generalment entre les possessions més apreciades
de qualsevol comunitat. Sovint, quan els joves
s'han iniciat a la tribu quan estan a punt de
passar a ser homes, se'ls ensenyen les tradicions,
i se'ls mana que les preservin com secrets
gelosament guardats, per guardar-les del
coneixement de les dones, dels nens i dels no
iniciats. Entre molts pobles, el coneixement del
seu arbre genealògic forma part essencial de la
instrucció d'un membre del grup governant. Així és
com els pobles del món valoren les seves
tradicions. En la
seva obra History of Science, George
Sarton observava que alguns dels filòsofs grecs
sentien grans reserves sobre que fos desitjable
ensenyar a ningú a escriure. Diu ell:[42] Això es devia al fet que les tradicions
mnemòniques resultaven tan satisfactòries que
molts pobles, incloent alguns molt instruïts, no
sentien la necessitat d'escriure. Per exemple,
aquestes tradicions van haver de ser molt
poderoses en l'Edat d'Or de l'hel·lenisme; d'altra
manera, amb prou feines es comprendria la diatriba
de Sòcrates a Fedra en contra l'art de
l'escriptura. Es
considerava que l'ajuda a la memòria que procedia
d'històries escrites anava en perjudici dels
poders de la memòria. Nosaltres mateixos estem tan
acostumats a mantenir registres escrits que mai
deixem de meravellar-nos davant les gestes de
memorística que es troben entre pobles mancats
d'escriptura. On hi ha dificultats per obtenir la
Bíblia, no és infreqüent trobar cristians nadius
que han memoritzat enormes seccions de la mateixa
i que la reciten amb tota exactitud. És cosa
curiosa que els Alts Crítics argumentessin en
contra de la fiabilitat dels primers capítols de
la Bíblia sobre la base que, en suposar-se que no
van ser posats per escrit fins als temps d'Esdres,
i perquè l'escriptura ni s'havia conegut abans de
Moisés, la naturalesa molt detallada d'aquests
antics relats militava molt en contra de la
possibilitat de la seva transmissió al llarg de
tants segles sense error. Per això, mantenien, es
tractava d'invents. Cosa paradoxal, els
antropòlegs i altres estaven simultàniament
observant que la preservació mitjançant la
tradició oral era tant més exacta quan menys
mitjans tingués la cultura per mantenir registres
escrits! Els anomenats mites del Gènesi, que
havien estat descartats d'aquesta manera com
mancats d'importància històrica, estan resultant,
un darrere l'altre, ser fets reals que apareixen
en registres històrics. És cert que aquestes
validacions no s'han aplicat encara molt més enllà
d'Abraham, i que els períodes anteriors segueixen
sense tenir en gran part el suport de
l'arqueologia, però les confirmacions ja
disponibles són tan extraordinàries que la
confiança en les porcions més primerenques de les
escriptures queda summament enfortida. Mentre
que no es pot suposar que Adam va tenir al
principi els coneixements tècnics que li
capacitarien per procedir a l'acte a la creació
d'una elevada civilització, hi ha declaracions en
el registre de Gènesi, que considerarem més
endavant, que impliquen clarament un
desenvolupament summament ràpid de la cultura de
simple a complexa. El Diluvi va suposar una
interrupció molt important en aquests
desenvolupaments. Però Noè i la seva família van
reprendre el procés de manera que, al cap de molt
pocs segles, va florir una civilització avançada
en diversos centres, incloent Àsia Menor, Egipte,
Palestina, la vall de l'Indus, i Mesopotàmia. Però
l'Escriptura registra un esdeveniment que va
trasbalsar aquesta antiga civilització i que va
portar a la dispersió forçada de l'home, en
l'època de l'edificació de la Torre de Babel, en
unes circumstàncies que molts dels que van migrar
van anar perdent un element rere l'altre de la
cultura bàsica, declinant més i més en l'escala de
la civilització (excepte en uns pocs casos
notables) en anar-se apartant més i més del seu
centre original. En el següent capítol explorarem
mitjançant l'arqueologia algunes de les dades que
donen suport a la conclusió general que la
tendència de la cultura no és normalment cap a una
millora, sinó cap a la degeneració. Això no vol
dir que cap cultura no evolucioni en el sentit
comunament acceptat del terme, sinó que no hi ha
cap llei d'evolució que garanteixi que cada
generació successora millorarà inevitablement les
tècniques dels seus avantpassats de manera que,
per exemple una indústria tosca d'elaboració
d'eines es converteix automàticament en una de
superior, que la superstició es converteix en una
fe religiosa elevada, que els grunyits esdevinguin
una parla articulada, que els gargots es
converteixen en belles arts, i que un ramat
promiscu es converteix en una família monògama. A
continuació, en el capítol següent, presentarem
alguns exemples del desmoronament de cultures
senceres en condicions que probablement van
coincidir molt de prop amb les que van prevaldre
en aquells primers temps. I, finalment,
considerarem alguns dels factors que podrien haver
explicat l'auge extraordinàriament ràpid de la
civilització al començament de la història de la
humanitat. *
*
*
*
* L'apogeu al
principi
L PROPÒSIT d'aquest capítol és
establir dos punts. Primer, en aquella regió del
món de la que totes les civilitzacions existents
han derivat la seva inspiració i que podria ser
designada apropiadament, per això, el Bressol
Cultural de la Humanitat, el temps que va
transcórrer des de l'establiment dels primers
assentaments humans fins a l'edificació de les
primeres ciutats va ser extraordinàriament breu.
Segon, quan les noves tècniques i arts i
coneixements fan la seva primera aparició, sovint
estan en la seva major apogeu, i el curs de la
seva subsegüent desenvolupament és de decadència,
no d'evolució. Passem
a desenvolupar aquests dos punts en certa
extensió. Primer, la rapidesa amb la qual la
civilització es va desenvolupar després
del Diluvi, de la que hi ha evidència
arqueològica, ha d'haver estat en paral·lel amb
una rapidesa semblant de desenvolupament des
d'Adam fins a Noè. Durant aquest antic període,
tot i que encara hi ha manca de dades
arqueològiques, hi va haver unes circumstàncies
especials que expliquen l'acceleració, i es
consideraran en l'últim capítol. La meva pròpia
impressió és que quan va tenir lloc el Diluvi, la
humanitat no s'havia allunyat massa de la «llar»
tradicional de la raça. Amb la destrucció de tot
allò anterior, excepte per aquells elements
d'aquella cultura que van ser portats més enllà
del Diluvi per Noé i els seus fills, va tenir lloc
un nou començament. Però si es pot utilitzar una
analogia, el nou començament no va representar els
primers passos vacil·lants d'un nen, sinó més
aviat els passos d'un adult que acaba de sortir
d'una operació que tenia el propòsit d'eliminar
una malaltia que només hagués convertit en
desastrós qualsevol progrés addicional de la
civilització. És aquesta circumstància la que em
sembla que explica la transició extraordinàriament
ràpida des de Sialk i altres assentaments de
l'Altiplà Iranià a les avançades cultures d'Elam,
la vall de l'Indus, Mesopotàmia, Palestina i
Egipte. En
segon lloc, pel que fa a les proves de degeneració
cultural, s'ha d'admetre en primer lloc que no hi
ha cap dubte que es dóna progrés cultural. Al
llarg dels últims 75 anys se n'han fet tants
d'avenços, en els mitjans de comunicació i de
transport, en medicina i en el nostre control del
medi en general, que seria una insensatesa
negar-ho. Aquests avenços no han estat tots per a
millor, però això es deu fonamentalment al cor de
l'home, no al seu cap. Però se'ns ha bombardejat
de tal manera amb el concepte de progrés evolutiu,
que el procés invers ha quedat gairebé oblidat.
Per aquest motiu, en els capítols següents
l'èmfasi recau en la degeneració, no perquè
vulguem negar una tendència general en la direcció
oposada, sinó perquè aquest èmfasi és necessari
per aconseguir una perspectiva equilibrada de la
història. La concentració gairebé total dels
erudits cristians passats amb les proves de
degeneració va portar a una reacció que va
preparar el camí per a la filosofia evolucionista,
que va ser acceptada no merament amb una ment
oberta, sinó amb una sensació d'alleujament i
d'optimisme sense límits. Potser és ja hora de
reconsiderar la situació. Encara
que per a molts els diagrames són un destorb més
que una ajuda, per a aquells que els troben
aclaridors s'han dibuixat les dues gràfiques de la
Figura 3 que es presenten més avall, per resumir
la substància dels paràgrafs anteriors. La
Gràfica I a la Figura 3 es proposa representar la
perspectiva de la història que s'accepta
actualment. El primer home va començar a un nivell
animal (A) però amb algun factor que li va
capacitar per elevar-se gradualment fins que va
arribar a (B) després d'un interval de potser
500.000 anys. Aquest punt marca el que alguns
arqueòlegs i prehistoriadors han designat com la
Revolució del Neolític.[43] Es tracta
essencialment de l'instant en el temps en què es
creu que l'home va establir els primers
assentaments permanents en aconseguir domesticar
alguns animals i cereals, amb el que va arribar a
ser per primera vegada productor d'aliments.
Abans, l'home havia estat un caçador nòmada. Des
d'aquest moment, va tenir lloc una evolució
cultural continuada, que va ocupar potser 10.000
anys fins al nostre temps present. A la
Gràfica II de la Figura 3 tenim una situació
completament diferent, tot i que el resultat final
és molt semblant. A (G) tenim la creació d'Adam ja
molt per damunt del nivell dels animals. Va
començar amb unes determinades instruccions del
seu Creador, per descomptat en un llenguatge que
està en l'arrel de la cultura, i potser en la
manufactura de roba i en la qüestió de l'adoració.
Aquests llegats, i probablement d'altres, li van
pertànyer des del mateix principi, i (G) comença,
per tant, clarament per damunt de la línia animal.
D'aquí a (H), que marca el temps del Diluvi, va
haver-hi un ascens molt ràpid. El lapse de temps
és de molt pocs milers d'anys, el que contrasta
fortament amb la línia AB a la Gràfica I. A H es
va perdre molta de la tecnologia acumulada en el
món antediluvià; però en va romandre molt per a un
nou començament. De K a
J tenim un ascens constant, però no és una corba
suau. Està constituïda més aviat per una sèrie de
brusques pujades seguides d'una caiguda, on cada
nova pujada comença en algun punt en la línia de
caiguda de l'arc anterior. Aquesta és la imatge
que ens proporciona la història; és el patró
d'esdeveniments que va ser percebut clarament per
primera vegada per Vico,[44] i que
posteriorment ha fascinat la majoria dels filòsofs
de la història, incloent-hi Toynbee,[45] Spengler[46] i altres.[47] Cada
civilització sembla tenir un naixement seguit d'un
ràpid desenvolupament a una Edat d'Or i després
una llarga decadència. En algun punt del període
de declivi, una altra cultura pren el relleu i
eleva el nivell cumulatiu de desenvolupament
cultural a un nivell lleugerament superior que
l'anterior, només per passar a un estat de
posterior decadència com tots els seus
predecessors. D'alguna manera hi ha evolució, però
porta amb ella la conseqüència inevitable de
deixar darrere d'ella en el món les restes
decadents de cada civilització –algunes de les
quals van prosseguir el seu declivi fins que van
ser redescobertes segles després per l'home blanc
en emprendre l'ocupació del que havia cregut
prèviament que eren regions no habitades del món.
Els pobles endarrerits que va trobar per totes les
regions marginals no eren els representants de
l'home prehistòric intentant elevar-se a si
mateixos a una etapa cultural superior, sinó els
tristos recordatoris de la realitat que cap
civilització, per refinada que hagi arribat a ser,
té una capacitat interna per mantenir-se front a
la decadència final. En alguns casos, el procés de
decadència va portar l'home a un nivell cultural
tan baix que es va acostar més que mai a la línia
animal. És un pensament espantós, però que hem
d'afrontar, que les persones aïllades que es
troben ocasionalment com nens ferals poden fins i
tot haver arribat a creuar també aquesta línia.[48] La
història, ben lluny d'estar caracteritzada pel
progrés des del salvatge al bàrbar i al
civilitzat, està de fet caracteritzada amb més
freqüència per la regressió de civilitzat a bàrbar
(encara que en ocasions un bàrbar refinat) i al
salvatge. En
aquestes dues gràfiques, per tant, veiem dues
perspectives de la història de l'home en contrast:
la primera, que presenta una llarga, lenta i
ininterrompuda ascensió des de l'animal fins
gairebé al superhome; l'altra mostra l'efecte de
tres grans realitats, és a dir, que l'home va ser
creat amb una immensa superioritat sobre els
animals; en segon lloc, que el seu enginy aviat va
resultar ser massa perillós i va haver de ser
frenat mitjançant el Diluvi; i tercer, que aquell
enginy que encara manté està constantment sotmès a
l'efecte degeneratiu del pecat, de manera que els
seus grans èxits mai no són permanents, encara que
el seu efecte cumulatiu doni la impressió d'un
progrés ascendent continuat. La
imatge del creixement de la civilització basada en
la investigació prehistòrica a Europa mostra un
progrés molt estès i molt gradual des de bastos
estris de pedra, l'absència de cereals o d'animals
domesticats, cap ceràmica i ninguns assentaments
–passant a eines i armes més refinades de pedra i
de metall, ceràmica, cereals, animals domesticats,
i assentaments més o menys permanents. Es diu que
aquest procés va portar 500.000 anys. En
canvi, com ja s'ha observat abans, l'arqueologia
ha revelat a l'Orient Mitjà –però no en cap altre
lloc– una tendència dels pobles a començar a
aplegar-se gairebé immediatament en nombres cada
vegada més grans, al principi en campaments (a
M'lefaat), aviat després en llogarets (Jarmo,
Sialk, Tell Halaf, etc.), després en viles (Susa,
Jericó, etc.), i finalment en ciutats (al Ubeid, i
a la vall de l'Indus, i a Egipte ), amb un procés
que va durar només uns segles. La
diferència de pautes entre Europa i l'Orient Mitjà
és significativa, perquè, com ho han observat
diverses autoritats,[49] el
concepte de «ciutat» no és indoeuropeu, sinó que
es va originar amb els pobles no indoeuropeus. De
fet, ni els indoeuropeus ni els semites tenien una
paraula concreta per a «ciutat», i en tots dos
casos feien servir un terme prestat d'una altra
llengua.[50] La
paraula anglesa «borough», com l'espanyola «burgo»
i la seva forma més antiga «burg», deriven totes
elles d'una arrel més antiga que apareix en
l'antiguitat clàssica en la forma «perg-» (com a
Pèrgam, per exemple), que es reflecteix també en
el terme grec per «torre», que és purgos. De
fet, les paraules angleses «town» [ciutat] i
«tower» [torre], que deriven de la mateixa arrel,
indiquen l'associació entre ambdues idees. Aquesta
associació és molt antiga, i apareix en el cas de
Babel, a Gènesi 11: 4. La forma arrel «perg»
ha estat acuradament seguida per Eisler fins a la
paraula més antiga «uruk», el nom d'una
ciutat antiga molt cèlebre. Aquest nom es troba
per la seva banda en cuneïforme amb una grafia
alternativa «unuk». És curiós que en tant
que els noms de totes les ciutats en cuneïforme
s'identifiquen com a tals ciutats mitjançant l'ús
d'un petit signe determinatiu que precedeix al
nom, unuk constitueix una excepció única.
Va haver d'existir una raó molt bona per a això, i
suggereixo que la raó es troba en Gènesi 4:17. De
Caín, representant tan sols de la segona generació
d'Homo sapiens, es diu que va edificar la
primera ciutat i que la va nomenar pel seu fill
Henoc. En ser la primera ciutat, el seu nom va
arribar a ser virtualment idèntic amb el concepte
de «ciutat», i quan després del diluvi es va
edificar una nova Unuk, mai va semblar necessari
identificar-la amb un signe determinatiu especial.
No és diferent de la manera en què la gent del
camp parla d'anar «a la ciutat», sense sentir la
necessitat de ser més específics. Tots saben a
quina ciutat es refereixen. El
propòsit d'introduir aquest assumpte aquí és que
indica, al meu parer, que quan Noé i la seva
família van començar a repoblar el Mig Orient, era
només d'esperar que procedissin en un espai molt
curt de temps a refundar llogarets o ciutats,
perquè la vida urbana havia estat normal per als
homes des de l'època de Caín. Aquells que han
viscut al camp i que mai no han conegut la vida
urbana no procedeixen automàticament a reunir-se
en grans agregacions. Per això, no és una cosa
«natural» que les ciutats apareguessin tan
ràpidament, sinó que van resultar de les
circumstàncies en què s'estava fent un nou
començament, i això constitueix prova, per
descomptat, a favor de la història que es registra
en els primers capítols de Gènesi. Constitueix un
singular testimoniatge de la veritat del que d'una
altra manera pogués haver estat considerat com una
observació molt intranscendent a Gènesi 4:17, que
en resultar d'aquesta manera ser una realitat
revela com de breu va ser realment l'interval de
temps entre l'aparició del primer home i la
construcció de la primera ciutat. Això és per
descomptat molt diferent de la descripció que
se'ns dóna en els llibres de text de prehistòria
que, naturalment, es basen en l'anàlisi dels
indicis procedents d'Europa. Potser el que va
tenir lloc a Europa s'hagi d'explicar d'una manera
completament diferent. Aquest és, en part, el tema
del Capítol 3. Però
podem anar fins i tot més enllà i dir no només que
la civilització va aparèixer de sobte, sinó que en
moltes maneres les seves primeres etapes de
desenvolupament van tendir a ser les més
sofisticades. Una de les sorpreses de les primeres
exploracions arqueològiques de l'Orient Mitjà va
ser el descobriment que, en la mateixa regió on se
suposava que l'home havia iniciat el que Crawford
ha designat com «la conquesta de la cultura»,[51] no es
trobava cap etapa veritablement primitiva ni tan
sols en emplaçaments com Sialk i Jarmo, i que en
els nivells més inferiors a Jericó i a Tell Halaf
hi ha proves dels rudiments de la vida civilitzada
encara que naturalment a un nivell simple. Però la
domesticació d'animals, el cultiu del blat i la
destresa en la fabricació d'armes i d'eines
apareix ja d'entrada. Naturalment, es pressuposen
uns llargs períodes antecedents de desenvolupament
des d'una forma de vida nòmada de recol·lecció
d'aliments fins a la vida en comunitat d'aquests
antics assentaments, però no hi ha dades que donin
suport tal pressuposició. Ja en 1899, A. H. Sayce,
tot i que no en sabia res de les posteriors
troballes en l'Altiplà Iranià al nord d'Assíria,
segueix estant fonamentalment en el cert en el que
va dir,[52] La història de l'Antic Orient no conté
cap registre del desenvolupament de la cultura a
partir del salvatgisme. Ens parla per descomptat
de degeneració i de decadència amb el pas del
temps, però no coneix cap període de començament
de la civilització. Pel que l'arqueologia pot
ensenyar-nos sobre els constructors de les ciutats
de Babilònia, els inventors dels caràcters
cuneïformes no tenien darrere d'ells un passat
bàrbar.
Quan es
van publicar aquestes paraules, altres seguien
afirmant amb tota confiança que posteriors
excavacions canviarien la situació, i que al final
es faria evident que aquesta gran onada cultural
que marca el començament del període veritablement
històric va tenir un desenvolupament perfectament
«normal» (pel que volien dir un desenvolupament
evolutiu) a partir d'una etapa primitiva com la
que presenten els grups marginals. Per a aquest
desenvolupament era necessari postular milers
d'anys, perquè en les altres àrees on es coneixien
les Edats de Pedra es considerava que el progrés
des dels nivells més baixos fins a un estadi
avançat de civilització hauria pres literalment
centenars de milers d'anys. En canvi, mentre que
llocs com Jarmo i altres revelen certament una
etapa inicial simple, el temps que es va precisar
per aconseguir un apogeu d'èxit cultural pot
mesurar-se en segles, no en mil·lennis, i molt
menys en centenars de milers d'anys. És evident
que en el centre estava succeint alguna cosa
diferent. Passem
a considerar les regions una per una, i vegem què
han de dir les autoritats sobre les mateixes.
Donat que tots estem familiaritzats amb Egipte (no
a causa de cap prioritat cronològica), comencem
amb una ressenya de les dades procedents de la
vall del Nil. P. J. Wiseman deia, referent a això:[53] No s'ha descobert res tan sorprenent
mitjançant les recents excavacions que la forma
sobtada amb què va aparèixer la civilització en el
món. En lloc del desenvolupament infinitament lent
que s'esperava, ha resultat evident que l'art, i
podem dir que la ciència, van aparèixer de forma
explosiva al món. Per exemple, H. G. Wells va
reconèixer que l'edifici de pedra més antic del
món és la Piràmide de Sakkara. Però, com va
observar el Dr. Breasted: «Des del més antic
fragment de construcció amb pedra fins a la
construcció de la Gran Piràmide va transcórrer
menys d'un segle i mig». Escrivint sobre aquesta piràmide, Sir
Flinders Petrie va dir que «l'exactitud de la
construcció demostra un elevat propòsit i una gran
perícia i instrucció. En la piràmide més antiga,
la precisió de tota la massa és de tal calibre que
l'error seria excedit pel d'una mesura de metall
en un dia suau o fred; l'error de nivell és
inferior al que es pugui apreciar a simple vista.
Sembla inevitable concloure que el 3000 a.C. va
ser l'apogeu de l'art egipci». Referint-se a aquest sobtat
desenvolupament, el Dr. Hall diu: «És fàcil dir
que aquest extraordinari esclat de perícia
arquitectònica demostra un llarg aprenentatge
anterior i un llarg període de desenvolupament:
però en aquest cas no disposem d'aquest llarg
període». Davant d'aquestes dades, el lent progrés
de l'home antic és una suposició dubtosa, i no es
pot mantenir la idea que va transcórrer un període
desmesuradament prolongat abans que aparegués la
civilització. G. A.
Reisner afirma que la qualitat de «l'art de
l'Imperi Antic d'Egipte ... rares vegades ha estat
aconseguida per l'art de qualsevol altre període o
regió; però els espècimens autèntics no són
freqüents, i la percepció popular està generalment
formada per exemples inferiors d'edats posteriors.»[54] Vere
Gordon Childe observava, referint-se a la ceràmica
egípcia antiga:[55] Els
atuells de ceràmica, especialment les destinades a
un ús funerari, exhibeixen una perfecció de
tècnica que mai es va superar a la vall del Nil.
Els espècimens més refinats són extremadament
prims, i estan decorats amb dissenys en tota la
seva superfície abans de la seva cocció, potser
amb una pinta de puntes romes, per produir un
exquisit efecte d'ondulacions que ha de ser vist
per ser apreciat de forma real. Walter
Emery deia, sobre els sepulcres dels primers
faraons:[56] Es va explorar sepulcre després sepulcre
(des de 1935 fins al final de la Segona Guerra
Mundial), i cada un d'ells revelava que la
civilització durant el període de la Primera
Dinastia era molt més avançada del que havíem
suposat ... demostrant que va existir una cultura
summament desenvolupada a Egipte cap al 3000 a.C.
... Els continguts escampats dels seus
sepulcres demostren que tenien un llenguatge
escrit ben desenvolupat, que coneixien com
preparar el papir, i un gran talent per a la
manufactura d'atuells de pedra, amb un disseny tan
bell que no ha estat superat ni en el present.
També fabricaven una varietat gairebé il·limitada
d'eines de pedra i de coure, des de serres fins a
les agulles més fines. Els seus objectes
decoratius de fusta, ivori i or són magistrals, i
la seva fabricació de cuir, teixits i cordes
seguien unes elevades normes. Per damunt de tot,
tenien una gran capacitat artística. Aquesta avançada civilització sorgeix
sobtadament als primers anys del tercer mil·lenni
a.C.; sembla tenir poc o cap antecedent a la vall
del Nil. ... La monumental arquitectura de la Primera
Dinastia ha estat equiparada a la del període de
Jamdet Nasr a Mesopotàmia, i em sembla que la
semblança és indiscutible. Aquest
període de Jamdet Nasr ha estat datat per Meek als
voltants del 3500 a.C.[57], i és
l'últim dels tres períodes predinàstics de
Mesopotàmia, del qual el primer va ser el període
d'El Obeid, al qual es fa referència més endavant. R. E.
Bewberry observa que «els aspectes essencials del
sistema d'escriptura egípcia estaven totalment
desenvolupats al principi de la primera dinastia.
Ha d'haver estat resultat de l'acumulació de
moltes eres prèvies, però no se n'han trobat
traces de cap mena de les primeres etapes de la
seva evolució en terra egípcia».[58] Vere
Gordon Childe ens diu:[59] Al Nil i a la Mesopotàmia la llum clara
de la història escrita il·lumina el nostre camí
per cinc segles sencers, i mirant des d'aquella
alçada contemplem més a baix al final d'ells el
govern ordenat, la vida urbana, l'escriptura i
l'art conscient. Els més grans moments –aquella
revolució en la qual l'home va deixar de ser un
paràsit ... han passat ja abans que s'aixequi el
teló. W. J.
Perry, citant Morgan,[60] deia que
«Allò que apareix en una data tan antiga a Egipte
és la perfecció de la tècnica. L'egipci es
presenta, des dels temps dels més antics faraons,
com un artesà pacient, acurat; la seva ment i la
seva mà posseeixen una precisió incomparable ...
un mestratge que mai ha estat superat en cap
país”. Naturalment,
els arqueòlegs han excavat algunes antigues restes
que semblen ser més simples i més com les restes
del Paleolític a Europa, però fins i tot en
aquests llocs es troba ceràmica, i d'aquesta
ceràmica W. E. Taylor, de la Universitat de
Toronto, ens assegura que «encara que pugui
semblar tosca, es tracta en realitat d'una
artesania mai superada. Les eines de
sílex despreses i treballades amb tanta cura són
les més refinades que mai s'hagin descobert en cap
altre lloc!»[61] Pot
semblar estrany referir-se a la seva ceràmica com
tosca i no obstant això mai superada, però la
realitat és que Egipte no disposava d'una font de
fang per a una bona ceràmica, i per això els seus
millors esforços no van ser comparables amb la
ceràmica d'altres civilitzacions antigues. No
obstant això, el millor que mai van fer, ho van
fer des del mateix principi. Movent-nos
d'Egipte cap el nord, cap el Bressol de la
Humanitat, arribem a Palestina i després a Síria.
És pràcticament segur que els que van entrar a
Egipte van arribar o bé als voltants del Creixent
Fèrtil procedents de Mesopotàmia seguint la ruta
natural que va seguir Abraham, i es van assentar
al Delta del Nil cap al mar, i després
posteriorment van colonitzar el Nil Superior i
Etiòpia, o bé a través de la Aràbia meridional cap
a la Banya d'Àfrica i escampant-se a través del
continent africà. Tot i
que no és usual buscar l'origen de la cultura a
Palestina, valdrà la pena de passada observar un
comentari de M. G. Kyle pel que fa als temps
pre-israelites, quan el país estava ocupat pels
cananeus i els filisteus, i altres tribus
esmentades en els primers capítols del Gènesi.
Deia ell:[62] Sempre que ha estat possible realitzar
una comparació entre Palestina i Egipte, s'ha
comprovat que la civilització cananea, pel que fa
a l'artesania, l'art, l'enginyeria, l'arquitectura
i l'educació, només ha patit a causa dels límits
imposats pel clima, els materials i la situació.
Pel que fa a geni i a realització pràctica, és
igual a la d'Egipte, i només va ser eclipsada,
abans de l'època grecoromana, per la breu glòria
del període de Salomó. Al nord
es trobava Síria. Les recents excavacions a Ras
Shamra i més especialment a Tell Halaf han posat
al descobert molt de les riqueses i cultura dels
períodes més antics. Això és particularment cert,
i per als nostres propòsits cert d'una manera
significativa, del període més antic a Tell Halaf.
T. J. Meek, discorrent sobre els èxits aconseguits
pel poble que ocupava l'emplaçament al començament
mateix, observava:[63] Tell Halaf ha revelat la ceràmica feta a
mà més meravellosa que mai no s'hagi trobat. Tot i
que els estrats més inferiors aquí siguin
probablement representatius de la cultura més
antiga fins ara testimoniada categòricament, és
tanmateix ja clarament calcolítica. Per diverses
indicacions sabem que s'usava metall, encara que
no de forma molt estesa. En aquest període es fa
palesa una gran destresa en el treball de
l'obsidiana per fer ganivets i raspadors. ... La
ceràmica de Tell Halaf es feia a mà, era
increïblement prima, no més gruixuda que el gruix
de dues cartes, i demostra una increïble
comprensió de la forma i dels efectes decoratius
del color i del disseny. La ceràmica es coïa a
alta temperatura en forns tancats que permetien
una cocció indirecta amb temperatures controlades. Des de
criteris tècnics i artístics, la ceràmica de Tell
Halaf és la més refinada ceràmica feta a mà en
l'antiguitat, i és testimoni de l'elevada cultura
dels seus artesans.
Mallowan va dir de l'ús del metall en
aquest primerenc període: «S'hauria de fer notar
que en un dels més antics estrats en els quals
apareix ceràmica de Tell Halaf s'ha trobat un
collaret de perles de coure».[64] La gent
que va instal·lar-se a Tell Halaf i que amb això
va donar origen a la civilització de Síria i
Palestina va arribar evidentment des de dues
direccions. Alguns sembla que van arribar del
nord, d'Anatòlia, i potser alguns des de
Mesopotàmia directament cap l'est, és a dir, des
del nord de Babilònia. Així, hem de buscar més cap
l'est per a les arrels que estem buscant. Quan
passem a la plana de Mesopotàmia, la història és
exactament similar a la història d'Egipte. La
grandesa d'Egipte és monumental. La grandesa de la
civilització sumèria és d'una naturalesa diferent.
Tot i que no tenien pedra amb què erigir memorials
de la seva cultura com Egipte va erigir els seus,
però, en iniciar-se les investigacions, es va fer
més i més evident que no només la civilització
sumèria estava a la par de la d'Egipte en tots els
respectes, sinó que a més era anterior. La cultura
més antiga de la llarga sèrie que va culminar en
les grans ciutats com Nínive i Babilònia es coneix
com la Cultura d'El Obeid. D'aquest poble va
escriure Vere Gordon Childe:[65] Els autors de la cultura d'El Obeid no
poden haver procedit del fons d'un pantà, però la
cultura mateixa no dóna cap senyal d'haver-se
desenvolupat localment a partir d'un precursor
anterior del mesolític. C. J.
Gadd va observar:[66] Els sumeris van posseir la terra des de
tan enrere en el temps com qualsevol cosa que es
pugui contemplar o fins i tot amb prou penes
entreveure, i ja s'ha observat que les seves
pròpies llegendes que professen retrotreure's a la
creació del món i dels homes se centren no en cap
altra terra que la seva llar històrica. ... Però
les formes dels pedrenyals més antics no són els
d'una pura edat de pedra, ni s'ha trobat cap prova
a l'Iraq d'una població tan primitiva que no
conegués el metall. I
després afegia, més endavant:[67] Obres d'art que ens deixen atònits per
la seva bellesa (i no menys en la mateixa Ur) han
resultat ser relíquies no de les eres posteriors,
sinó de la més antiga. Res sinó la bona fortuna
que fossin descobertes per una excavació reglada
va poder evitar una maldestra assignació d'una
falsa edat. ... L'or és el material de les seves
possessions i símbol de la seva opulència. En els
dies del seu apogeu i en la seva luxosa cort, les
arts productives es van elevar a una perfecció i a
una bellesa en els seus productes que mai no es va
tornar a veure. Els articles elaborats eren per
descomptat d'una classe semblant a la d'eres
posteriors, però van quedar marcats en aquest
antic període per una riquesa i una esplendor més
aviat de sumptuositat egípcia que de la suposada
sobrietat de les Terres Entre Rius. Aquests
dipòsits deixen sorprès a l'observador per la seva
profusió d'or; de plata també hi ha en gran
profusió, mostrant que evidentment era poc
preuada. Sir
Leonard Woolley[68] va
arribar a la conclusió que «fins on sabem, el
quart mil·lenni abans de Crist va veure l'art
sumeri en el seu apogeu». I Childe també va
observar el mateix fenomen:[69]
«Aquests (recents descobriments) són suficients
per demostrar que, més encara que a Egipte, la
civilització havia arribat a un nivell molt
avançat cap al final del quart mil·lenni a.C., i
que no va ser superada durant tota l'era
presargònida». I Wiseman va observar:[70] Aquest descobriment és l'oposat al que
s'esperava. S'esperava que com més antic el
període tant més primitiu el trobarien els
excavadors, fins que cessessin les traces de
civilització i aparegués l'home aborigen. Ni a
Babilònia ni a Egipte, les terres amb els
assentaments humans més antics coneguts, no ha
estat el cas. En relació amb això, el Dr. Hall
escriu en la seva obra History of the Near
East: «Quan la civilització apareix, ja està
completament desenvolupada». I, posteriorment, «la
cultura sumèria sorgeix ja totalment feta». I el
Dr. L. W. King, en el seu llibre Sumer and
Akhad afirma: «Encara que els més antics
assentaments sumeris al sud de Babilònia han de
ser assignats a un passat relativament remot, la
raça que els va fundar sembla en aquell temps
haver accedit ja a un avançat nivell de cultura». Però no és possible empènyer
l'assentament humà en la plana de Mesopotàmia
molts mil·lennis en el passat, per la molt
senzilla i concloent raó que la terra més
meridional de Mesopotàmia s'ha d'haver format
aproximadament dins dels últims 10.000 anys. Sabem
que a causa de la peculiar naturalesa dels rius
que arrosseguen al·luvió i el dipositen a
l'entrada del Golf Pèrsic, la terra ha estat
formada gradualment al llarg dels últims pocs
milers d'anys, i se segueix afegint a la terra per
aquest mitjà. Ur dels Caldeus va estar en el
passat a la riba del Golf Pèrsic, i ara es troba a
uns cent setanta quilòmetres del mateix. J. L.
Myers va indicar que la línia de la costa ha estat
avançant ràpidament en els temps històrics. Eridu,
per exemple, que va ser un port principal de
l'antiga Babilònia, es troba ara a més de 200
quilòmetres del mar.[71] Si
prossegueix l'actual ritme d'avanç, d'una mica més
d'un quilòmetre i mig cada trenta anys com a
promig, Eridu va poder haver començat a quedar
envoltada d'al·luvió al voltant del 1800 a.C. En una
conferència a la Universitat de Toronto, T. J.
Meek va afirmar que «la cultura sumèria sorgeix a
la vista ja com a tal, i no hi ha coneixement dels
sumeris com a salvatges; quan els trobem en el
quart mil·lenni a.C., ja estan summament
civilitzats. Ja estan usant metalls i viuen en
ciutats grans i pròsperes».[72] Els
ciutadans estampaven la seva correspondència amb
segells cilíndrics que feien rodar sobre l'argila
tova. Aquests segells es tallaven de manera
exquisida en els temps més antics amb figures
d'animals representant moviment. Els últims
segells, fins i tot els de només pocs segles
després, són molt inferiors des d'un punt de vista
artístic. La inspiració va pertànyer a les edats
més antigues, no a les posteriors.[73] Quan es
compara amb els seus actuals descendents, si la
mida del cervell significa alguna cosa, segons Sir
Arthur Keith fins i tot en això eren superiors.[74] Ara bé,
el registre del Gènesi ens diu que els qui es van
assentar al principi a Mesopotàmia van entrar a la
terra «quan van sortir d'orient». Això implica que
no es van originar allà; i donat que aquesta nota
d'informació històrica se'ns dona un cert temps
després que l'arca va tocar terra, i després que
els homes haguessin començat a estendre's fins a
cert punt, sembla cosa certa que aquesta gent
havia baixat al costat oriental de les Muntanyes
Zagros cap l'emplaçament de Susa. Aquí van fundar
un assentament abans de prosseguir cap a l'oest i
«trobar» allà una plana, la plana de Mesopotàmia.
Així, Susa està en una relació paterna o almenys
anterior a la cultura d'El Obeid, exactament com
ho demostren les excavacions. En teoria hauríem
d'estar un pas més prop de l'origen en arribar a
Susa. Això no
obstant, aquí també es repeteix la història. H. G.
Spearing va escriure sobre Susa:[75] Els més antics colonitzadors a Susa
estaven ben civilitzats abans de sortir del país
del seu origen i arribar aquí. Perquè en la seva
necròpolis fora de les muralles de la ciutat es
troben les destrals de bronze dels homes i els
miralls i les agulles i els atuells d'ungüent de
les dones; també queden restes d'uns fins teixits
exquisidament elaborats en un teler. ... La ceràmica és meravellosament prima i
dura, amb un gruix no més gran que el d'un parell
de targetes postals, i sona com porcellana, encara
que no n'és tant, de transparent. Les formes són
senzilles i elegants; es produïen amb una
rudimentària roda de terrisser que s'usava amb una
destresa, que sembla com l'experiència heretada de
moltes generacions d'artesans. Gairebé tots els bols i atuells estaven
molt decorats, bé a l'interior, bé a l'exterior,
amb estranys dissenys, molts dels quals no
s'assemblen en absolut a d'altres dissenys trobats
en altres parts del món, de manera que no tenim
cap pista sobre on aquests terrissaires van
aprendre la seva tècnica, encara que podem tenir
la plena seguretat que la van portar amb ells des
d'algun centre de civilització on va passar per un
llarg període de desenvolupament. Com de
inevitable sembla ser sempre aquesta conclusió! On
buscarem llavors l'origen del poble que va crear
aquesta ceràmica? Sembla que no podem buscar més
cap a l'est, tot i que en aquesta direcció es
troba la civilització de la vall de l’Indus. Però
aquesta cultura deu el seu origen a un poble que
va procedir manifestament de l'oest, i que
compartia molts aspectes dels creadors de la
cultura de Sumer. No obstant això, els nivells més
antics en dos jaciments, Changu Daru i Harappa a
la vall de l’Indus, són extraordinàriament
reminiscents dels més antics nivells a Tell Halaf
a Síria, i en sintonia amb el fet que els colons
de Tell Halaf van arribar allà des del nord i est
cap Ararat, està clar que la gent de la vall de
l’Indus va arribar des d'algun lloc en la mateixa
direcció. Així, Ernest Mackay diu:[76] «Sembla
que no hi ha dubtes que ... hem de cercar en
l'Altiplà iranià per a la regió des de la qual la
civilització va ser portada a l'Índia». En el
seu reportatge per a l'Illustrated London News,
Mackay crida l'atenció als descobriments en els
més antics nivells a Changu Daru,[77] i descriu
la forma extraordinària en què la ciutat estava
disposada en illes, amb sistemes de drenatge i
clavegueram subterrani. Alguns dels tubs de
drenatge apareixen en il·lustracions en el seu
article, i observa sobre els mateixos que «són
d'un disseny totalment modern ... alguns d'ells
amb encadellats que ajusten mútuament, i alguns
amb formes còniques de manera que l'extrem més
petit s'ajusta a l'extrem major del següent». Fa
referència a la troballa d'una acumulació de
perles per collarets:[78] Algunes de les perles fetes d'esteatita
eren insòlitament petites; una quantitat de les
mateixes estava guardada per seguretat en un gerro
petit, i quan es van arrenglerar en cabien 34 per
polzada (2,5 cm). Els seus orificis eren tan
petits que només s'haguessin pogut enfilar en un
cabell, i és difícil comprendre com es van
elaborar i van perforar aquestes perletes. ... Pel que fa a Mohenjo Daro (un altre
jaciment de la vall de l’Indus), pràcticament cada
casa tenia el seu bany i latrina, d'on l'aigua
s'abocava cap els drenatges en el carrer, i així
era conduïda ben a fora de la ciutat. De fet, el
sistema de drenatge estava planejat de manera
notable, de manera que cada carrer anava dotat de
dos o més drenatges, construïts, igual que les
cases, de maó cuit. Diversos dels tubs de
drenatge, alguns dels quals es van trobar in
situ, demostren que aquest antic poble
tenia uns experts enginyers sanitaris; a més, les
caigudes estaven disposades de manera que hi
hagués el mínim possible d'esquitxades, i quan
s'havia de girar un revolt, els maons estaven
acuradament arrodonits per reduir la fricció. Els
tubs de drenatge són de disseny totalment modern;
excepte pel fet que estan fets de ceràmica porosa,
servirien per al mateix propòsit en l'actualitat. En
realitat, qualsevol que hagi tingut experiència
amb un sistema de buidatge de tancs sèptics sabrà
que en realitat aquesta porositat era un gran
avantatge, perquè una bona quantitat del contingut
del sistema es purga a través de les parets de la
canonada cap a la terra al voltant, el que alleuja
la càrrega a l'extrem de buidatge. També
es van trobar alguns notables segells-amulets en
els nivells inferiors, amb il·lustracions
d'elefants, bous i del bou Urus d'una sola banya.
Aquests segells estan tallats d'una manera molt
refinada, amb unes reproduccions gairebé perfectes
dels animals que representen, mostrant unes
proporcions i una musculatura absolutament
perfectes. Els instruments i les armes de coure i
de bronze apareixen en abundància per tot arreu. Aquestes
instal·lacions sanitàries i aquests equipaments
domèstics contrasten intensament amb les actuals
llogarets orientals on els habitants tenen el
desagradable costum de llançar tots els residus al
carrer perquè se'ls emporti la pluja. Però, d'on
va venir aquesta gent? El Dr. Mackay diu que hem
de buscar-los en l'Altiplà iranià. Qualsevol que
fos el seu origen, sembla que van entrar ja
civilitzats a la vall de l’Indus. És sorprenent
trobar en dos dels jaciments més antics, Harappa i
Changu Daru, proves d'un gust i destresa exquisits
en art, juntament amb un extraordinari coneixement
d'enginyeria. A
Mohenjo Daru, un altre jaciment en el mateix
complex, es va trobar una figura d'un ballarí baró
i el tors nu d'una figura femenina que, segons
Childe,[79] estan
«modelats amb una vivacitat d'actitud, i la
musculatura i els contorns dels cossos delineats
amb una atenció i realisme, com no es troben a cap
altra part abans de l'època grega clàssica. De
fet, tan modern arriba a ser el tractament que les
escultures s'han atribuït a l'era
greco-bactriana». El seu gust artístic no estava
menys desenvolupat que la seva tecnologia. Però,
si aquests colons van arribar de la regió de
l'altiplà, no hauríem de trobar les seves restes
allà? Sembla que el jaciment de Sialk és un
llogaret d'aquesta classe. L'excavació d'aquest
jaciment va ser empresa per una expedició francesa
del Museu del Louvre, que va començar els seus
treballs el 1933 i que va estar treballant
contínuament fins a 1938, i després hi va haver
treballs addicionals a la regió des de la Segona
Guerra Mundial. Al càrrec de l'expedició estava R.
Ghirshman, que va publicar els seus treballs en
nombroses revistes, i que recentment ha publicat
un llibre molt extens titulat Iran.[80] En
aquest llibre i en anteriors articles va exposar
alguns dels seus resultats com segueix. El
jaciment està bastant a prop de la famosa ciutat
de Kaixan, coneguda per les seves catifes, i no
lluny al sud de Teheran, la capital de l'Iran. Va
ser ocupada per primera vegada en el cinquè
mil·lenni a.C., data en la qual les dades
demostren que el clima de la regió estava canviant
de molt humit a un altre d'àrid. La part central
de l'Altiplà iranià havia aparentment escapat de
la glaciació que havia cobert la resta d'Europa,
però havia estat experimentant una gran
pluviositat, i això havia portat a la formació
d'«un immens llac o mar interior» al qual
confluïen molts rius que procedien de les altes
muntanyes. En assecar-se aquest gran però poc
profund mar interior, va deixar en el seu lloc
moltes aiguamolls que es van convertir després en
praderies i sabanes. La caça era abundant, i
l'home «va penetrar primer per caçar i després per
assentar-se de forma permanent». En aquells dies
ja havia domesticat algunes espècies, com el bou i
la cabra. Ghirshman
va descobrir també que els ocupants eren molt
artístics. En les seves pròpies paraules:[81] Mai abans en les exploracions
sistemàtiques que han tret a la llum les restes de
civilitzacions extingides s'han trobat aquests
objectes tallats d'os o de pedra en aquesta regió.
Les excavacions de Sialk han revelat ara
l'existència d'una meravellosa tècnica de talla
d'os, que havia ja realitzat uns progressos dignes
d'atenció en el període que estem ara considerant.
Entre les restes d'habitatges, vam descobrir
recentment una sèrie completa de empunyadures de
sílex, empunyadures que estaven acabades amb un
cap d'animal o amb una talla d'una figura humana.
... La figureta que decora l'empunyadura
d'una d'aquestes eines es pot considerar com la
talla d'una figura humana més antiga mai
descoberta a Àsia Occidental. L'estatueta, que
potser representa un dirigent o un sacerdot, porta
un bonet al cap; al voltant dels malucs porta un
tapall, on la part superior va enrotllada per sota
per fer com una mena de cinturó. Els braços de la
figura estan creuats, i el tors està lleugerament
inclinat cap endavant. No és possible creure que una tècnica
capaç de crear un objecte com aquesta estatueta
estigués en la seva fase inicial. L'artista
manifesta la seva consciència tant de les
proporcions com el plantejament tècnic. La manera
en què es tracta l'actitud de l'home, els seus
músculs, la seva vestimenta, revelen una atenta
observació, així com molta pràctica i destresa.
... Els
habitants aviat van domesticar també porcs, gossos
i el cavall, sent aquesta la primera evidència de
l'existència del cavall a l'Iran en un període tan
remot. Vere Gordon Childe va cridar l'atenció al
sorprenent fet que en els nivells més antics els
habitants estaven també filant i teixint per
fabricar teles, encara que les fibres que usaven
encara no s'han identificat de manera segura.[82] Ghirshman
també es refereix als més antics documents
conservats en forma d'unes simples pastilles que
evidentment s'havien de relacionar amb les més
antigues tauletes trobades per una expedició
francesa en els nivells més inferiors de Susa
–establint així el que per a ell és una vinculació
ancestral directa de nord a sud. Per
tant, sembla que Sialk repesenta un assentament de
la gent que, viatjant més cap al sud, es va
establir a Susa poc temps després. Però Ghirshman
aniria un pas més enllà, perquè ell considera que
el poble de Sialk està relacionat també amb la
civilització indoeuropea i amb la dels frigis a
Àsia Menor, un poble de raça indoeuropea
estretament relacionat amb els il·liris que van
immigrar allà des de Tracia, «el que ens dóna dret
a considerar els habitants de Sialk com a
pertanyents també a la mateixa família
indoeuropea».[83] Només era
d'esperar que hi hagués evidència en aquesta època
tan primerenca de l'estreta associació de tots els
tres fills de Noè. Sembla gairebé com si llavors
seguien encara junts, encara que indubtablement
les seves famílies havien augmentat molt en
nombre. Però poc després van començar a
dividir-se. Els fills de Jafet es van dirigir cap
al nord i es van establir a l'Àsia Menor i cap a
Europa. Els fills de Cam es van dirigir al sud, i,
penetrant a la vall de l’Indus, es van establir
allà. Però també per via de Susa van donar la
volta cap a Mesopotàmia, arribant al seu extrem
meridional poc després per establir la cultura
d'El Obeid. Potser els fills de Sem es van dirigir
cap a occident i després van baixar cap al nord de
Síria, assentant-se en Tell Halaf, tornant-se
després de nou cap a l'est i cap al nord de
Mesopotàmia, En
referir-se Sialk, Childe té cura d'observar com de
ràpidament el poble que va ocupar el lloc va
avançar en la seva civilització. Escriu ell:[84] La cultura més antiga descoberta a Sialk
es pot aparellar amb les d'altres jaciments a
l'altiplà i al nord fins Anau a l'oasi de Merv al
Turquestan rus [la ruta seguida pels fills de
Jafet?]. A Sialk es pot observar una segona fase
en les aldees construïdes sobre les ruïnes de les
ja descrites. Les cases ja no estan construïdes
simplement de fang premsat, sinó de maons assecats
al sol. La recol·lecció dels aliments és menys
important en l'economia comunitària; s'han afegit
cavalls als animals domesticats. Es transporten
petxines a través de les muntanyes des del Golf
Pèrsic. El coure és més comú, però segueix sent
tractat com una classe superior de pedra, i es
treballa a cops de martell en fred. Es fan eines
amb os, pedra i sílex locals, així com amb una
mica d'obsidiana importada. Però es troben forns
especials per coure objectes de ceràmica. Després amb Sialk III el llogaret es va
traslladar a un nou emplaçament proper a l'antic i
irrigat pel mateix brollador. Els estris segueixen
estant fets localment de materials disponibles.
Però el coure es treballa de forma intel·ligent
amb fundició per fer destrals i altres articles
que havien de ser encara objectes de luxe. L'or i
la plata són d'importació, i el lapislàtzuli
procedent del nord de l'Afganistan. Apareixen
terrissaires que fan atuells de manera ràpida amb
una roda ràpida, en lloc de modelar a mà. I els
homes fan servir segells per marcar les seves
propietats. Finalment, Sialk IV és una colònia de
elamites coneixedors de l'escriptura. ...
En
altres paraules, la vida al mateix començament en
aquests llocs va ser necessàriament simple, però
sembla que no només hi havia perícia tècnica sinó
també artística, i per això cultivada. I es va
desenvolupar amb extremada rapidesa. Des de
Sialk és ara costum retrocedir als nivells
inferiors a Jarmo i d'altres jaciments al
Kurdistan iraquià que semblen representar una
etapa anterior, una etapa sense ceràmica
(aproximadament coetània i similar als nivells més
inferiors de Jericó, fins i tot essent ja una
ciutat fortificada per aquesta època).[85] Però,
podem estar realment segurs que aquests jaciments
són anteriors merament perquè no hi hagi evidència
de ceràmica? No serà aquesta una interpretació
filla d'un prejudici? En realitat no hi ha cap raó
absoluta per situar aquestes cultures en un estadi
més «anterior» que l'argument que han de ser més
primerenques merament perquè semblen més simples.
La suposada llei de desenvolupament evolutiu pot
demanar aquesta interpretació, però per si
mateixes les dades són ben neutrals, fins que es
descobreixi alguna cosa que estableixi la
prioritat d'una forma fefaent. Quan
Noè i la seva família van sortir de l'arca en
algun lloc d'aquesta regió, per descomptat van
haver de tenir coneixement dels metalls, perquè
per aquell temps el treball del metall ja tenia
segles d'antiguitat (Gènesi 4:22). Ara bé,
s'argumenta que els jaciments sense ceràmica en
aquesta àrea han de ser més antics. El criteri és
l'absència de ceràmica. Això no obstant, se sap
per altres llocs, especialment a Grècia,[86] que l'ús
de metalls pot precedir l'ús de la
ceràmica, on els atuells de ceràmica es basen
posteriorment en prototips de metall. En aquests
jaciments, encara que han desaparegut els
originals metàl·lics, han d'haver existit per
donar pas a aquells que en són manifestament
substituts. Segueix d'això que en aquells períodes
en què els atuells es feien comunament de metall,
pot haver-se donat una absència de ceràmica, i
aquesta absència seria prova no d'un nivell
inferior de tecnologia, sinó més aviat d'un nivell
més avançat. De manera que la raó per la qual
Jarmo i els nivells inferiors de Jericó es
consideren com a més primitius, és a dir,
l'absència de ceràmica, pot ser totalment falsa.
En realitat, quan la ceràmica apareix per fi en
aquests jaciments, adopta una forma que podria ser
fàcilment el resultat d'una inspiració derivada de
l'ús d'atuells de metall. El fet que no es trobin
atuells de metall en aquests nivells inferiors no
és tan significatiu, per la simple raó que aquests
atuells no es trencarien fàcilment, i no es
descartarien. El punt d'aquesta discussió és
senzillament que aquells jaciments que es
consideren com antecedents per raó de la seva
cultura inferior poden realment ser posteriors;
pot ser que es tracti en realitat d'assentaments
establerts per les primeres migracions procedents
de l'agrupació principal a l'altiplà. Així,
tot i que se suposa que Jarmo i l'antiga Jericó
són més antigues que Sialk, no crec que això
estigui demostrat. Potser ho fossin, però la
suposició es basa, com s'ha dit ja, en el baix
nivell de desenvolupament cultural segons es
valora per allò que els habitants van deixar
després d'ells. La datació de Jarmo establerta per
Braidwood no és, en tot cas, tan antiga. Dóna la
xifra de 6000 a.C., però afegeix que és probable
que aquesta data es pugui reduir quan s'avaluïn
els indicis de forma més completa.[87] Kenyon
data Jericó en 8000 a.C.,[88] però
Zeuner, que va ser el principal responsable de les
investigacions sobre les quals es basen les
xifres, afirma «amb tota contundència» que cal ser
cauts abans d'acceptar aquestes datacions
radiocarbòniques.[89] Així,
aquesta és la situació. En algun lloc en l'Altiplà
Iranià es va assentar un petit grup de gent que
van necessitar poc temps per desenvolupar-prou per
crear el posterior complex cultural que
caracteritza els nivells superiors a Sialk. Des
d'allà, o des d'alguns llocs semblants en unes
etapes de desenvolupament paral·leles, van sortir
emigrants cap a l'oest, per assentar-se a Tell
Halaf, per exemple. Altres es van dirigir al sud,
dividint-se en dos grups, un d'ells envoltant
l'extrem més baix de les muntanyes Zagros,
arribant finalment a la plana de Mesopotàmia des
del sud, i l'altre tornant-se cap a l'est,
establint-se finalment a la vall de l’Indus. Des de
Mesopotàmia i des del nord de Síria, pel que
sembla, uns esperits més aventurers van seguir
viatjant fins que van arribar al Baix i l'Alt
Egipte; i tot això es va realitzar en un temps
extraordinàriament curt.[90] Això,
per descomptat, és una gran simplificació, perquè
alguns dels colons a la baixa Mesopotàmia van
viatjar posteriorment al voltant del límit
meridional d'Aràbia i van entrar a l'Àfrica per la
Banya. I la branca jafètica de la família de Noè
es va anar estenent molt possiblement a un ritme
més reposat cap el nord (endinsant-se al Caucas) i
cap l'oest (cap Àsia Menor i prosseguint cap a
Grècia i Europa), girant només molt més tard cap a
el sud i l'est a Pèrsia i endinsant-se en la vall
de l’Indus. Però encara que aquesta reconstrucció
sigui d'una simplicitat artificial, el factor
temps probablement no varia en un marge
apreciable. La tendència ha estat, amb una certa
consistència, a reduir més que a estendre la
cronologia global.[91] Tots
els moviments inicials semblen haver tingut lloc
dins d'un període de 1.000 a 1.500 anys, el que
mostra la rapidesa de la transició al nivell
cultural d'El Obeid, per exemple. I mentre que El
Obeid es troba al principi de la civilització
sumèria, en l'espai de pocs centenars d'anys els
sumeris havien aconseguit un nivell de perícia
tècnica més gran que la de moltes parts d'Europa
just abans de la Revolució Industrial. Hom s'enfronta inevitablement amb la
pregunta de què havia estat succeint a la resta
del món, que el progrés hagués estat tan
fantàsticament lent, si realment s'havia
necessitat d'entre un quart de milió a mig milió
d'anys per assolir els nivells més inferiors a
Sialk. És gairebé impossible concebre un període
tan llarg amb tan poc progrés, especialment quan
se sap que segons Zeuner l'art de les cavernes
europees atribuït a l'Home de Cro-Magnon va estar
en procés de desenvolupament fa uns 72.000 anys.[92] De fet,
Zeuner va admetre la seva pròpia sorpresa davant
la lentitud de desenvolupament en alguns casos.
Així, referint-se a les cultures durant l'Últim
Interglacial, escrivia:[93] El tret interessant d'aquesta evolució
de les indústries de les destrals és la poca
entitat de canvi que s'observa, tot i el gran
lapse de temps que es cobreix. Jutjant per les
pautes, diguem el Paleolític superior, els ritmes
evolutius de les «indústries» de Crag i del
Abbevil·lià, cobrint al voltant de 60 mil anys
cadascun, són lents; però més lent va ser el de
l'Acheulià, que va durar 300 mil anys, dels quals
al voltant de 200 mil anys semblen haver estat
ocupats per la «etapa mitjana». Aquest
conservadorisme de l'Acheulià és un dels fenòmens
més sorprenents de la cronologia del Paleolític. Cosa
estranya, certament. Observem la seqüència: durant
potser un quart de milió d'anys va haver-hi homes
intel·ligents, pràcticament molt semblants a
nosaltres en molts aspectes, que amb prou feines
si van avançar la seva cultura en absolut. Després
va aparèixer un assentament en l'Altiplà iranià
prop del lloc tradicional on l'Arca va tocar
terra, i que en l'espai d'un període de potser
1.500 anys es va desenvolupar culturalment a les
planes de Mesopotàmia, el que al seu torn, en un
lapse de mil anys, va donar origen a una sèrie de
cultures avançades que amb prou feines si han
estat igualades fins a temps relativament moderns.[94] I,
finalment, després d'aquest sobtat esclat
d'activitat que va durar possiblement uns altres
1.500 anys, aproximadament, i que va donar lloc a
alguns dels èxits culturals a Babilònia, Egipte i
la vall de l’Indus, els més refinats que s'hagin
vist a l'Orient Mitjà, el procés es va anar
aturant fins que molts dels centres més pròspers
van entrar en decadència i van desaparèixer, i
molta part de l'Índia, Àfrica i Europa van
romandre en un estat de semibarbàrie fins ben
entrats els temps de Roma, i en alguns casos fins
molt posteriorment. Així, la seqüència adopta la
forma d'un temps increïblement llarg gairebé sense
creixement; un salt sobtat que va portar al cap de
molt pocs segles a una cultura extraordinàriament
avançada; una disminució gradual d'aquest ritme, i
una decadència, seguit això només molt més
endavant per la recuperació de tècniques perdudes
i pel desenvolupament d'altres de noves, el que va
portar finalment a la creació del nostre món
modern. Què va ser el que va operar durant aquell
curt període de temps que va accelerar de tal
manera el procés de desenvolupament cultural i que
va produir uns resultats tan esbalaïdor? No serà
el llarg període previ de lent «progrés» merament
un producte de la imaginació que sorgeix d'una
interpretació errada de les dades? No serà
possible explicar l'home paleolític d'alguna altra
manera? Podria ser que fos el descendent i no
l'antecessor del poble que va crear tan ràpidament
les cultures del tradicional Bressol de la
Civilització? Em
sembla que és així. El sobtat ascens d'una cultura
avançada a l'Orient Mitjà s'explica més
directament per referència a certes declaracions
explícites que apareixen en els primers capítols
del Gènesi, i a certes implicacions raonables
basades en elles. A més, estic convençut que només
es pot explicar l'extraordinària lentitud del
primitiu desenvolupament cultural a Europa i
altres llocs revisant aquestes cultures a la llum
del que sabem actualment de la història de les
societats primitives des que l'Home Blanc va
entaular contacte amb elles per primera vegada i
va començar a registrar les seves observacions
sobre les mateixes. *
*
*
*
* Degeneració
cultural
LS VOLTANTS del 3000 a.C. la
situació cultural de la humanitat sembla haver
estat així: Una extraordinària i avançada
civilització representada en diverses regions de
l'Orient Mitjà, més particularment a Mesopotàmia,
Egipte i la vall de l’Indus, estava envoltada
d'una quantitat de assentaments descendents
establerts com a colònies que reflectien una mica
però no tota la civilització central que era
antecessora de les mateixes. En anar allunyant-nos
del centre, la llum es va esvaint. Aquí i allà,
unes circumstàncies de les que la naturalesa no
està totalment clara permetien que la llum brillés
més intensament, en època molt remota a la Xina[95], i
considerablement més tard a l'Amèrica Central.
Tanmateix, sembla haver estat la regla general que
el nivell cultural era inferior en desplaçar-se
més lluny de la font original d'inspiració.
Qualsevol poble que emigrés, bé voluntàriament, bé
sota pressió, a una distància que quedés més enllà
del corrent de les influències del nucli central i
que deixés de gaudir de l'estímul de contactes
culturals continuats, baixava més i més en
l'escala, perdent un element rere l'altre, fins
arribar a aquella situació pel que fa a la cultura
com la que pot arribar el cos respecte a una
malaltia, quan les seves energies queden tan
reduïdes que l'incapaciten per restaurar la salut
sense ajuda externa. Lamentablement, així com uns
reconstituents inadequats poden destruir el malalt
extenuat, així el contacte amb l'Home Blanc i la
seva civilització immensament més complexa ha
tendit a destruir les cultures més primitives,
fins i tot quan ens esforcem sincerament a
millorar les condicions de les mateixes. No pocs
pobles han demostrat haver arribat a una situació
tan baixa que la pena de trobar-se amb una
civilització més avançada ha estat la de la seva
total extinció; van entonar el seu cant del cigne
i van desaparèixer. Si un poble primitiu així
representava en qualsevol manera l'home antic, hom
es planteja la pregunta de si s'hagués mai pogut
donar una evolució cultural a la vista que no
sembla haver cap capacitat de pròpia superació. Les
societats que més van patir a causa dels contactes
culturals amb l'Home Blanc han tendit a ser les
més «degradades», i la seva degradació era
invariablement resultat de l'extrema duresa del
seu medi. Això no obstant, aquesta mateixa duresa
ha refrenat el desig de les civilitzacions més
avançades de desposseir els habitants aborígens
fins a temps molt recents, i aquest factor els ha
salvat de l'extinció. És difícil en primer lloc
comprendre per què ningú hagués volgut assentar-se
en certes parts del món on el medi és tan
desfavorable. Els esquimals en l'àrtic, els ona i
yagans de Terra del Foc, els semang de la
Península Malaia, els boiximans del desert de
Kalahari, o els pigmeus d'Ituri en els càlids i
humits boscos del Congo –aquests segurament no
haguessin escollit aquests hàbitats llevat que
alguna circumstància hagués obligat els seus
antecessors, acostumant-se després els seus
descendents a ells i acceptant-los com a normals.
En molts d'aquests casos el marge de supervivència
és tan petit que un cop s'ha establert una pauta
segura de vida, aquestes societats no es poden
permetre la més lleugera desviació.[96] La
cultura es torna «monolítica», i qualsevol canvi
tendeix a ser calamitós llevat que sigui procedent
del seu interior. Goldenweiser designa això com
involució cultural,[97] que passa
sense conflicte, en contrast amb evolució, que
depèn d'un conflicte. Per aquesta raó es temen els
contactes amb altres cultures, i s'eviten en tot
el possible. Sembla probable que aquesta
característica de tots els pobles primitius hagi
existit sempre. Aquest conservadorisme és un ferm
obstacle davant de qualsevol classe d'evolució
progressiva com a procés automàtic resultant de la
Lluita per la Existència, perquè aquesta classe de
canvi ha estat gairebé sempre perjudicial per a la
cultura. La involució pot tenir lloc de forma
silenciosa. La veritat és que això només es permet
quan es compleix aquesta condició. Així, el
concepte evolucionista de la Lluita per la
Supervivència, per si mateix, no beneficia cap
societat primitiva. Els seus recursos són massa
minsos. En
canvi, es pot demostrar que la regressió cultural
ha passat moltes vegades al llarg de la història.
Per resumir aquesta situació, podem veure que el
progrés ha tingut sol lloc en el corrent
principal, en aquelles cultures que van derivar la
seva inspiració i que la renovaven periòdicament
recolzant-se en l'esclat inicial de
desenvolupament que ha estat el tema de la primera
meitat d'aquest article. En el moment en que
qualsevol cultura va trencar el contacte, la seva
història a partir de llavors va tendir a
caracteritzar-se per la pèrdua dels vells elements
i no pel guany d'altres de nous. En alguns es van
aconseguir guanys, però gairebé sempre per
involució. A més, una vegada s'havia donat la
ruptura i es mantenia durant un cert temps la
manca de contacte, la renovació del contacte
tendia a ser perjudicial en lloc de benèfica. No
tenim cap cas en la història de cap cultura que
hagués estat aïllada d'aquesta manera que després
gaudís d'un desenvolupament progressiu continuat
cap a un nivell més avançat. Si admetem la
perspectiva bíblica de l'existència d'una
civilització avançada al mateix començament,
resultant de les circumstàncies de la creació
original de l'home i d'una dotació especial,
seguit això del cataclisme del Diluvi i de la
dispersió de l'home poc després mentre encara
gaudia de un avançat nivell de civilització, la
posterior història cultural de la humanitat és
coherent. La perspectiva evolucionista de l'home
començant com un animal i educant-se lentament a
si mateix per a coses millors i més avançades fins
que després de mig milió d'anys va arribar a
l'etapa neolítica, a partir de la qual va millorar
ràpidament la seva sort i aviat es va convertir en
una gran civilització, pot semblar que és
raonable, però no està realment recolzada per
l'evidència. Ara bé,
aquests dos punts de vista alternatius sempre han
existit, tot i que actualment cap antropòleg de
reputació estaria disposat a admetre que manté el
primer. Però E. B. Tylor, tot i que estava
totalment convençut de la segona alternativa,
admetia, però, que la perspectiva bíblica era
almenys possible. Observem, però, la forma curiosa
en què apareix aquesta admissió. Citant les seves
pròpies paraules:[98] La tesi que m'aventuro a mantenir, dins
els seus límits, és senzillament aquesta, que
l'estat de salvatgisme representa en certa mesura
una condició primerenca de la humanitat, des de la
que s'ha desenvolupat o evolucionat gradualment la
cultura avançada, mitjançant processos encara
operatius com en l'antiguitat, amb el resultat que
es demostra que, en general, el progrés ha
prevalgut de lluny sobre la recaiguda. En base d'aquesta proposició, la
tendència principal de la societat humana durant
el seu llarg període d'existència ha estat passar
d'una etapa de salvatgisme a una altra de
civilització. Però
prosseguia: Aquesta teoria progressista de la
civilització es pot contrastar amb la seva rival,
la teoria de la degeneració. ... Aquesta teoria ha
rebut la sanció de gran erudició i talent.
Pràcticament s'ha resolt en dos pressuposicions:
la primera, que la història de la cultura va
començar amb l'aparició a la terra d'una raça
semicivilitzada d'humans, i la segona, que des
d'aquesta etapa la cultura ha procedit per dues
vies, en retrogressió per produir salvatges, i en
avenç per produir els humans civilitzats. La idea
que la condició original de l'home va ser d'una
cultura més o menys avançada ha de rebre un cert
pes a causa del seu considerable arrelament en
l'opinió pública. Però pel que fa a dades
rellevants, no sembla tenir cap base etnològica. Malgrat
el tenor de la seva conclusió final aquí, passa
després a dir que els moderns primitius, encara
que al seu parer són representants de l'Home
Paleolític, són realment un testimoni molt
deficient en favor de la teoria progressista,
perquè mai no semblen donar mostres de cap progrés
ells mateixos. Comenta que Niebuhr, en atacar els
progressistes del segle 18, va ser un dels primers
en argumentar «que no es pot presentar un sol
exemple d'un poble realment salvatge que hagi
arribat a la civilització de forma independent». Whately[99] va
adoptar aquesta observació, que després forma el
nucli de la seva cèlebre conferència «Sobre
l'origen de la civilització». «Les realitats són
tossudes», va dir, «i que no es pot presentar cap
exemple de cap mena de salvatges que sortissin
sense ajuda del seu estat no és una teoria, sinó
una declaració que mai ha estat refutada sobre una
base de fet». Tylor tenia poca paciència amb
aquest punt de vista;[100] però va
tenir la sinceritat d'admetre que hi havia casos
coneguts de degeneració dins el període històric.
De fet, en una altra obra va dedicar un
considerable espai a casos addicionals, i a alguns
dels factors que són causa d'aquesta degeneració.
Per als seus successors de mentalitat més
estrictament evolucionista, aquestes admissions
donaven massa ajuda a l'enemic, i per tant es va
fer poca o cap al·lusió a les mateixes en la
literatura «oficial» fins que, com ja hem
observat, va sorgir gradualment una revolta entre
els antropòlegs contra aquesta insistència
dogmàtica en el sentit que tot en el passat
cultural de l'home ha de tenir una història
evolutiva. Hi ha un altre fet que un millor
coneixement dels pobles primitius actuals ha tret
clarament a la llum i que també s'enfronta al punt
de vista que l'home primitiu va començar amb una
intel·ligència poc més gran que la d'un animal, i
que només després de centenars de milers d'anys va
evolucionar fins a arribar a ser un ésser superior
i més cultivat. Es tracta del descobriment que,
malgrat totes les aparences en contra, els pobles
primitius actuals són en tots els aspectes tan
intel·ligents com nosaltres i en molts casos molt
més savis. És costum suposar que l'home primitiu
va mostrar tanta lentitud en millorar la seva sort
perquè al principi era poc més intel·ligent que
els altres primats, el món dels quals compartia.
No va ser fins que va haver passat un període
immens de temps que va adquirir suficient
intel·ligència per assentar-se en un lloc i portar
a terme un seriós intent per controlar el seu medi
amb la domesticació de plantes i animals, i
substituint la seva vida nòmada per una vida
sedentària. Però sabem ara que els més inferiors
de tots els pobles primitius de temps recents són
en tot punt tan susceptibles de rebre educació com
nosaltres mateixos, i que la diferència rau en el
medi, en la instrucció i en l'oportunitat. En un
article-ressenya de les idees de Darwin sobre el
desenvolupament del cervell humà, Loren Eiseley
observava que el mateix Wallace va admetre fa molt
de temps que els homes amb cultures simples
posseeixen les mateixes capacitats intel·lectuals
bàsiques que els darwinistes mantenien que només
podien desenvolupar-se mitjançant una lluita
competitiva. I es concebia que aquesta lluita
havia estat gran i molt estesa, però, com
observava Eiseley:[101] La selecció natural només hagués pogut
dotar el salvatge amb un cervell poc superior al
dels simis, mentre que en realitat en posseeix un
només una mica inferior al de la mitjana de les
nostres societats erudites. ... Wallace insistia que les capacitats
artístiques, matemàtiques i musicals no es podien
explicar sobre la base de la selecció natural i de
la lluita per l'existència. En una
línia semblant, Franz Boas aconsellava cautela:[102] Per analogia, associem els trets mentals
inferiors amb trets de degradació. A la nostra
manera de parlar ingènua i diària, els trets
grossers i la degradació estan estretament
relacionats. Però aquí hem de distingir entre el
desenvolupament anatòmic i muscular de la cara, el
tronc i les extremitats deguts als hàbits de vida.
... També som propensos a fer inferències respecte
a la capacitat mental en base d'una cara aplanada,
una mandíbula pesada, dents grans i pesats, potser
fins i tot d'una longitud desmesurada dels braços
o d'un desenvolupament excepcional de la
pilositat. Resulta que ni els èxits culturals ni
l'aparença externa no són una base segura per
jutjar l'aptitud mental de les races. En un
dels tractats d'Oxford sobre Afers Mundials, Sir
Alfred Zimmern argumenta de forma interessant que
el contrari també és cert, és a dir, que en la
nostra pròpia cultura «cada nadó que neix ... és
un nadó de l'Edat de Pedra».[103] El
sentit d'això és que realment les potencialitats
humanes mai no han canviat, ni per bé ni per mal.
Malgrat totes les aparences en contra, tu i jo no
estem en absolut més dotats per la natura que un
nadó en una societat primitiva coetània. Zimmern
volia destacar el fet que un europeu modern (i
tenia en ment els nazis) pot ser per naturalesa
tan salvatge com qualsevol «salvatge». Una
«cultura» més avançada no denota una
intel·ligència superior. Tampoc, per la mateixa
raó, una cultura inferior denota una
intel·ligència inferior. Molts escriptors recents
han ressaltat aquest extrem. Així, Nicholson, en
una recent ressenya d'una obra d'Oscar Lewis, Five
Families: Mexican Case Studies in the Culture of
Poverty [Cinc famílies: Estudis de casos
mexicans en la cultura de la pobresa], concloïa en
base de les proves:[104] El progrés des de la pobresa a les
riqueses és un progrés des d'una percepció
religiosa profunda a una altra superficial, d'una
lectura més seriosa a menys seriosa, de problemes
terrenals a problemes d'una sexualitat patològica,
i d'una espècie de acontentament bàsic basat en
tot el treball d'un dia a una actitud queixosa
resultant de plaers artificials i de valors
distorsionats. Aquesta tendència hauria d'induir a la
reflexió als que segueixen creient que la
tendència d'una economia subdesenvolupada a una
altra desenvolupada és necessàriament desitjable
per si mateixa. A més,
part de l'interès suscitat en aquesta qüestió s'ha
degut a que la Segona Guerra Mundial va revelar
com de absolutament inhumà pot ser l'home
«civilitzat», i com de tant més inhumà com millor
educat. E. J. Holmyard observava sobre aquest punt
en un editorial:[105] Que l'home mitjà de 1946 estigui molt
millor informat que els seus predecessors de fins
i tot fa un segle cal atribuir-ho per descomptat
als millors mètodes per a la disseminació del
coneixement, no a una capacitat millorada de
assimilar-lo. I difícilment es podrà contradir que
una de les principals raons dels nostres actuals
problemes és aquesta àmplia extensió de
coneixement a una gent les ments dels quals no
estan prou cultivades per poder-lo utilitzar de
manera apropiada. Hem
d'actuar amb cautela sobre la nostra avaluació de
les cultures inferiors quan tenim informació només
sobre la senzillesa de les seves armes i útils. Hi
ha abundants proves que els seus fills són
acadèmics de primera classe, i de vegades
superiors, quan se'ls dóna l'oportunitat.[106] El
mateix ha de ser aplicable a l'Home Antic. Com
Kenneth Oakley va observar recentment:[107] No tenim cap raó per inferir que tots
els homes del Paleolític Inferior tinguessin uns
cervells qualitativament inferiors als de l'home
mitjà de l'actualitat. La simplicitat de la seva
cultura es pot explicar per l'extremada dispersió
de la població i la seva manca d'acumulació de
coneixements. Un suposat indicador de la ment de
l'Homo sapiens és l'impuls artístic, però els
indicis arqueològics suggereixen que aquest tret
es va manifestar gairebé en l'albor de la
manufactura d'eines. De fet,
és instructiu canviar les tornes sobre nosaltres
mateixos i aprendre el que els pobles primitius
han pensat en ocasions sobre l'Home Blanc –quan
se'ls podia persuadir a expressar la seva opinió
tot i la reserva deguda a la seva natural
cortesia. Considerem, per exemple, la contestació
donada a la Comissió de Virgínia en 1744 quan
aquesta digna Corporació va oferir educar sis
joves indis a l'Escola Superior de William and
Mary.[108] Diversos dels nostres joves van ser
educats formalment en escoles superiors de les
Províncies del Nord: van ser instruïts en totes
les vostres ciències; però quan van tornar a
nosaltres, eren dolents corredors, ignoraven tots
els mitjans per viure als boscos, eren incapaços
de suportar el fred o la fam, no sabien com
edificar una cabana, atrapar un cérvol o matar un
enemic, parlaven la nostra llengua de forma
imperfecta, i per això no eren aptes com a
caçadors, guerrers o consellers; no eren bons per
a res. No obstant això, no ens sentim menys
agraïts pel vostre amable oferiment, encara que
declinem acceptar-lo; i per manifestar el nostre
sentiment de gratitud, si els cavallers de
Virgínia ens envien una dotzena dels seus fills,
ens cuidarem de la seva educació, els instruirem
en tots els nostres coneixements, i farem homes
d'ells. No es
diu, a la font de la qual vaig obtenir aquesta
interessant cita, si cap dels joves de Virgínia
van aprofitar aquesta oferta de rebre una educació
apropiada. Sí que ens demostra, però, que podem
estar tan centrats en la nostra cultura que deixem
de veure en una societat primitiva cap dels
veritables valors que subsisteixen en ella i com
de absents poden estar en la nostra pròpia.
Contemplem a aquesta gent com nens crescuts que
juguen uns jocs més aviat ximples, que
s'enfurismen amb facilitat i que són generalment
de conducta immadura. Així, ens pot caure com una
sorpresa la lectura de la següent valoració de
l'Home Blanc comunicada a Rasmussen per un
esquimal:[109] Es creu comunament que els Homes Blancs
tenen una ment molt com la de nens petits. Per
això, s'ha de cedir sempre davant ells.
S'enfurismen amb facilitat, i quan no poden
aconseguir el que volen són temperamentals, i com
els nens, tenen les més estranyes idees i
capritxos. En el
seu llibre Ishi, a Biography of the Last Wild
Indian in North America [Ishi, una
biografia de l'últim indi salvatge a Amèrica del
Nord], la Sra. Theodora Kroeber escriu una
avaluació molt sensible d'un home veritablement
«primitiu» que va sobreviure només per accident
fins al món modern. Ella i el seu marit (A. L.
Kroeber) van entaular una gran relació amb aquest
extraordinari i amable home, i com a resultat van
poder destriar les seves veritables impressions de
l'Home Blanc que va arribar a ell com un total
estrany, com ell per a ells. Considerava l'Home
Blanc com «afortunat, inventiu, i molt, molt
intel·ligent; però infantil i mancat d'una
desitjable reserva i d'una veritable comprensió de
la natura». Poc abans de morir (en 1916) va
reafirmar el seu punt de vista sobre nosaltres com
certament sofisticats però «encara només nens –
llestos, però no savis».[110] I aquest
home era representant d'un poble que nosaltres
consideràvem d'entrada com supersticiosos
salvatges mancats d'instrucció, condició aquesta
que suposadament havia caracteritzat els nostres
propis avantpassats prehistòrics. I per
recordar la història, els antics britans, quan van
ser contactats per primera vegada pels romans, van
ser considerats d'una manera molt semblant a com
nosaltres hem considerat els nostres coetanis
primitius. Ciceró va escriure a Roma:[111] No us aconseguiu esclaus de [Gran]
Bretanya, perquè són tan estúpids i tan incapaços
de rebre instrucció que no són aptes per formar
part de la Família d'Atenes. Aquesta
podria ser una altra manera de considerar l'antic
crit de guerra: «Els britànics mai, mai, mai no
seran esclaus». Molt més recentment el natiu
africà ha començat a cobrar confiança suficient, i
paraules, per expressar el seu sincer punt de
vista sobre l'Home Blanc. Mai ha deixat d'admirar
la nostra tecnologia, però els seus sentiments
sobre la nostra conducta cultural són una mica
diferents. Donat que la declaració original que
tinc aquí en ment és més aviat llarga, podrà ser
suficient amb el següent resum. L'escriptor era un
africà natiu visitant Europa i Amèrica.[112] Se
sentia realment escandalitzat per la forma en què
no només es permetia els nens, sinó que gairebé
se'ls encoratjava a ser irrespectuosos amb els
seus majors. «Les dones blanques», diu, «semblen
estar parlotejant com ocells tot el temps. Les
seves paraules ... no s'han de prendre
seriosament.» Observava que l'Home Blanc s'excita
molt i parla amb exageració de coses que ell
mateix no consideraria com particularment
significatives. Se senten tan incòmodes amb els
altres, que creia que era per por al silenci que
no deixaven de parlar mai. Nosaltres considerem
als pobles nadius com mancats d'individualisme,
però aquest cavaller africà es va sentir sorprès
de quan gran era el nostre temor que se'ns
considerés «diferents». També observava que «els
homes semblen encara més misteriosos. A nosaltres
ens pot semblar que fins i tot juguen el paper de
nens a la casa. Se'ls cuida amb molta sol·licitud
i se'ls diu el que els ha d'agradar, menjar,
vestir i fer”. Se sentia sorprès de la por a la
vellesa, que per a ell era el prerequisit per a un
judici madur. En tot això era també un savi,
perquè va dir: «Sabem que una interpretació així
no és exacta, i que no hauríem d'atribuir massa
importància a les nostres primeres impressions
generals». En aquesta observació tenia també en
ment advertir el visitant europeu en contra de
judicis prematurs de les formes natives en base
d'un coneixement insuficient. Aquestes
coses haurien de servir per corregir uns
preconceptes bastant comuns sobre els pobles de
cultures «inferiors» en general. Si són tan savis
i intel·ligents com nosaltres, i si representen
l'home prehistòric en qualsevol manera, llavors
l'home prehistòric no era menys plenament humà,
savi i intel·ligent que nosaltres. Llavors, si és
així, per què va trigar tant a desenvolupar una
civilització? O, per plantejar la qüestió d'una
manera lleugerament diferent, per què mai no s'han
observat que els seus corresponents moderns
s'elevessin, excepte per contacte amb una
civilització més avançada? La causa d'aquest últim
fenomen ha quedat identificada provisionalment: és
a dir, que les societats primitives existents o
recentment extintes han arribat a la seva condició
per degeneració, i quan es dóna aquesta condició
no queda capacitat per a l'autorecuperació.
Llavors, ¿no seria lògic suposar que les cultures
del paleolític eren també fragmentacions
degenerades que van resultar de la ruptura inicial
amb l'avançada civilització a l'Orient Mitjà?
Aquestes cultures prehistòriques mai no van
exhibir cap desenvolupament progressiu, excepte el
que va resultar de la posterior infiltració de
fragments posteriors procedents del nucli de la
civilització. Naturalment, aquest panorama sembla
anar en contra de tota l'evidència de la
cronologia. Per a molts, aquesta dificultat pot
semblar insuperable. Deixarem aquest aspecte del
problema de moment, i ens limitarem a observar que
una reconstrucció com la proposta de la
prehistòria d'Europa, Àfrica i Àsia –així com la
del Nou Món– s'ajusta d'una manera extraordinària
amb les proves culturals disponibles. A més, si la
fragmentació inicial i la dispersió de la
humanitat van donar com a resultat successives
onades migratòries, inevitablement alguns grups
humans quedarien arraconats a les regions més
marginals, on és cosa gairebé certa que individus
o famílies aïllades podrien derivar fins i tot més
lluny i morir en el seu aïllament, sota
circumstàncies que els deixaria poc o gens per
damunt de les bèsties que compartissin el seu
medi. Seria de suposar que unes circumstàncies tan
opressives no només trencarien l'esperit humà,
sinó que també degradarien físicament la forma
humana,[113] Això
podria explicar el fet d'altra banda anòmal que
els tipus fòssils més primitius, com el
Sinanthropus, podien encara produir armes de sílex
«de vegades de refinada artesania».[114] En el
moment que aquest s'estava extingint, a milers de
quilòmetres de distància els seus parents no tan
distants estaven avançant cap a la creació
d'algunes de les civilitzacions més
extraordinàries que mai no va conèixer el món
antic. Fins on
pot baixar l'home de nivell quan les
circumstàncies el porten a desarrelar-se de les
influències estabilitzadores del corrent principal
de la cultura? I quant temps pot arribar a durar
aquest procés? Les arts exòtiques es poden perdre
amb gran rapidesa, però, és probable que un poble
que hagués posseït una àmplia varietat d'arts útils
fos mai a abandonar-les o a oblidar les tècniques
de la seva fabricació? En
certa manera, el Nou Món presenta un panorama molt
més clar que el Vell del que pot realment succeir,
perquè en comparació amb els períodes totals de
temps involucrats a Europa segons l'actual
interpretació, el lapse de temps aquí és molt més
breu, fins i tot si admetem les xifres màximes que
s'assignen a les restes humanes i als artefactes
(és a dir, fins al voltant de 25.000 anys). Tot
l'interval és per descomptat inferior a una dècima
part del involucrat a Europa segons aquesta
valoració, i podria arribar a ser no més que una
vintena part, si l'època del Paleolític al Vell
Món va durar 500.000 anys. En realitat, és molt
menys que 25.000 anys, perquè la decadència de la
Cultura del Nou Món és un esdeveniment del voltant
dels últims 2.000 a 2.500 anys com a màxim (o
menys). Més
encara, la colonització del Nou Món per part de
l'Home Blanc va anar acompanyada de l'eclipsi
gradual o de la degradació d'una quantitat de
pobles aborígens, i aquests esdeveniments van ser
documentats per testimonis oculars en el seu
moment. Això, en molts dels casos, és estrictament
una qüestió històrica. No ens cal suposar el què
pogués succeir si aquesta mena de dislocació
tingués lloc a gran escala –ho sabem fefaentment.
De vegades es va tractar del desplaçament d'un
poble que en la pràctica estava al nivell de
l'Edat de Pedra per part d'altres que estaven molt
més avançats
–essent aquest un fenomen que pot haver
passat, encara que de forma menys espectacular, en
el cas de l'home prehistòric a Europa, si
tinguéssim les dades disponibles. La «coetaneïtat
de cultures», actualment generalment reconeguda, i
que abans es consideraven sempre com successives,
pot tenir relació amb això. Dawson[115] comunica
un cas en el qual es van descobrir homes del
Paleolític amb fletxes neolítiques en els ossos. En
altres casos es va tractar de la destrucció
cataclísmica de civilitzacions avançades, com a
Amèrica Central, per exemple, principalment per
duplicitat, però també gràcies a la possessió
d'armes superiors. Això també ha succeït més d'una
vegada en la història i pot explicar la
desaparició d'algunes civilitzacions africanes,
com la que estava darrere de les ruïnes de
Zimbabwe.[116] A l'illa
de Yezo,[117] ara
habitada només pels primitius Ainu, hi ha
nombrosos vestigis de grans ciutats, carreteres,
canals i mines destrament explotades, i altres
traces de ciutats i castells devorats pels boscos,
evidències d'una civilització avançada que pot
haver estat destruïda quan les cultures de la vall
de l’Indus van ser «destruïdes» pels «bàrbars»
aris.[118] Prosseguint
fins al present, hom pot anar observant l'extinció
gradual dels pobles primitius al Nou Món, com els
de la Terra del Foc a l'extrem sud, de nou i
principalment a causa de la presència de l'Home
Blanc i a la introducció de malalties contra les
quals els natius no tenien defenses naturals. Qui
sap si l'home de Neandertal no va desaparèixer
d'Europa (si realment va desaparèixer) per alguna
raó semblant? La reducció de població d'una tribu
en aquesta situació pot ser fenomenal, fins i tot
sense cap activitat bèl·lica. Diu Lincoln Barnett
que els alacalufes, un poble fabricant de canoes
en els Canals Occidentals, ascendien a 10.000 en
l'època de la visita de Darwin; ara amb prou
feines en queden 100.[119] Els
onas, una tribu de terra endins de l'arxipèlag,
van ser massacrats per pastors d'ovelles que
buscaven terres per als seus ramats; en
l'actualitat solament 7 d'una població original de
4.000 segueixen vius. Matances com aquestes,
segons sembla, van tenir lloc en els temps
prehistòrics. Els habitants prehistòrics de la
Cova Superior a Choukoutien [actualment
«Zhoukoudian»] a la Xina, dels que es van
descobrir restes fòssils el 1929, semblen haver
arribat a un fi semblant.[120] Al
nord, els esquimals són singulars en moltes
maneres perquè, tot i que han estat considerats
com moderns representants de l'antiga edat de
pedra, han demostrat ser summament adaptables a
noves influències culturals. Sempre han estat
extraordinàriament inventius i amb una mentalitat
mecànica, i de fet van ser els mestres de l'Home
Blanc quan van fer la seva primera introducció al
medi àrtic.[121] Són
possiblement representants del grup humà que va
entrar primer al Nou Món, probablement a través de
l'Estret de Bering de Sibèria a Alaska. Aquests
primers colons van ser se suposa els fabricants de
les ben conegudes puntes de llança o de fletxa
tipus Folsom, Yuma i altres classes ben conegudes.
La sola observació d'aquestes armes impressiona
per la destresa que s'aplicava a la seva
fabricació. El treball d'aquests artesans porta
l'empremta del geni: disseny senzill, forma bella,
perfecció d'elaboració. Està ben clar que els
homes que les van fabricar no estaven
experimentant ni estaven senzillament interessats
a fer «alguna mena de punta». Aquestes no són
meres armes, sinó obres d'art –com alguns rifles
més antics–, acabades amb atenció al detall, el
que diu molt sobre la classe de gent que les va
fer. Kenneth Macgowan diu d'un estil particular,
«la punta Yuma és molt probablement el millor
treball de talla lítica al Nou Món i només és
igualat per les dagues neolítiques posteriors
d'Egipte i Escandinàvia».[122] L'assentament
posterior i a través de tot el Nou Món pot haver
estat molt ràpid, perquè aquesta particular
indústria de fabricació d'eines es troba des
d'Alaska fins al sud dels Estats Units. De fet,
Macgowan suggereix que es pot haver necessitat
molt menys temps per a algunes d'aquestes etapes
d'aquest moviment migratori del que se sol
suposar, fins i tot observant que va poder
haver-se necessitat de tan poc com 20 anys per
realitzar la migració des d'Harbin, a Manchuria,
fins a l'illa de Vancouver.[123] En
aquest moment d'entrada inicial al Nou Món, es van
establir molt aviat assentaments ben organitzats
però petits, i des d'aquí l'home es va anar
desplaçant per dins i a través del continent. A la
vall del Mississippi i en el sud-oest aviat van
aparèixer assentaments majors, i, allà on van
persistir, van sorgir com bolets colònies
compartint una gran quantitat de trets culturals
de forma tan explosiva com ho havien fet les
originals cultures de l'Orient Mitjà. No sabem com
va succeir que els maies, asteques, inques i
altres van arribar finalment a un nivell tan
avançat, però Raglan suggereix una combinació d'un
medi favorable, recursos naturals fàcilment
disponibles, i constants contactes amb altres
cultures natives.[124]
Naturalment, és possible que hi hagués també
influències a través del Pacífic; però aquesta
qüestió queda lluny d'estar resolta encara. El que
sí sabem, però, és que gradualment es va invertir
la direcció del desenvolupament, i que els nivells
culturals van començar a degenerar per tot arreu
excepte potser al nucli mateix. Potser el retrocés
continuat de la gran capa de gel al nord va
provocar canvis en el clima i va tornar la terra
menys fèrtil i més àrida. La decadència,
naturalment, fou molt accelerada per l'arribada de
l'Home Blanc, però, i aquest és un extrem
important, sembla que les tribus ameríndies de
cultura inferior ja havien començat a degenerar en
temps precolombins. Entre els nombrosos monuments
d'aquestes societats aborígens menys conegudes hi
ha els enormes treballs de terraplenat dels
constructors de túmuls, un dels quals és realment
la piràmide més gran del món.[125] S'ha
descobert un recinte que ocupa una àrea de 10
quilòmetres quadrats. Tylor esmenta els seus camps
conreats, la seva ceràmica i els seus útils de
pedra, i a manera de comparació diu: «Si qualsevol
de les tribus caçadores nòmades salvatges que es
troben en l'actualitat vivint prop d'aquests
enormes terraplens dels Constructors de Túmuls són
descendents d'aquesta raça fins a cert punt
avançada, llavors ha tingut lloc una considerable
degradació».[126] Per
alguna raó, cap de les cultures americanes
originals es va poder mantenir a un nivell
avançat. Els canvis de clima i les migracions
induïdes per un augment en la població,[127] o a
causa de malalties introduïdes per nouvinguts, i
pel que sembla ser per una tendència «natural» a
una pèrdua de més tècniques que no aquelles que
s'inventen de nou –tot això, i altres factors, van
conduir a una caiguda gradual dels nivells
culturals per tot el continent. Aquesta pauta
generalitzada d'esdeveniments queda resumida per
W. J. Perry, que va escriure:[128] Trobem a la regió del nord de Mèxic i
Arizona, que abunda en ruïnes dels assentaments
d'un poble que havia instal·lat uns grans sistemes
d'irrigació al llarg dels costats dels canons, que
les tribus índies actuals no són de cap manera,
des d'un criteri cultural, els iguals dels seus
predecessors. A través d'aquesta regió, així com a
Mèxic i a Amèrica Central, hi ha nombroses tribus
que viuen entre les enormes ruïnes d'un passat
esvaït del que elles mateixes en saben ben poc. Es troba que hi ha una regla invariable
que, amb el pas del temps, el nivell cultural en
totes les regions d'Amèrica del Nord va caient
constantment. Es van perdent els elements
culturals un darrere l'altre. És cert
que aquestes paraules són originalment de 1926, i
és cert també que Perry era un «difusionista», amb
uns punts de vista més aviat exagerats sobre la
importància de la civilització egípcia per al món,
però des que ell va escriure això, la investigació
arqueològica del Nou Món ha tendit només a
confirmar les seves impressions d'una decadència
contínua. Roland
B. Dixon ressalta el fet que aquesta decadència
havia ja començat abans de l'arribada de l'Home
Blanc, és a dir, en temps precolombins. Hi havia
alguna agitació que portava al desarrelament de
les velles cultures i que estava causant amplis
moviments de tribus senceres. I s'observa el
següent:[129] Les tribus semiagrícoles i sedentàries
de les terres boscoses dels grups algonquí i
siouan van abandonar la seva antiga regió, i es
van desplaçar cap a l'oest a les planes, van
perdre l'agricultura, l'elaboració de ceràmica i
la seva manera semisedentària de vida, i es van
convertir en nòmades caçadors de búfals. I
afegeix que unes àmplies pertorbacions en el
centre van fer sentir les seves repercussions fins
i tot a l'extrem mateix de l'Amèrica del Sud. Com
diu:[130] «Els
yamana semblen haver-se acumulat en aquest ambient
inclement i dur i que allà van retrocedir fins a
cert grau, perdent alguns dels seus trets
culturals, com l'arc, que havien posseït en el
passat». Considerant que la Terra del Foc té
abundància d'arbres, sorgeix la pregunta de com és
possible que un poble perdés l'art de fer arcs,
però la pèrdua de la ceràmica sembla igualment
sorprenent. La ceràmica es troba a tot arreu entre
els iroquesos i altres jaciments a Ontario,
l'Estat de Nova York, etc., i no obstant això
també es va perdre la seva tècnica aquí, el mateix
que s'havia perdut entre els indis de les planes a
què es refereix Dixon. Això hauria semblat una
cosa d'allò més estranya, perquè els atuells de
ceràmica són, d'entre totes les coses, les
possessions més comuns tant dels «rics» com dels
pobres, però és evident que això és el que ha
succeït en algunes ocasions, i això només demostra
amb quina facilitat es perd fins i tot la més útil
de les tècniques, quan una societat queda
trasbalsada i es veu obligada a desplaçar-se a un
nou hàbitat. Humphrey Johnson ho expressa així:[131] Els antropòlegs de l'última meitat del
segle 19, tan obsessionats amb la idea de
l'evolució de la cultura, estaven massa disposats
a denunciar com reaccionaris als que creien que
s'havia donat una degeneració paral·lela. Aquesta
actitud era encara dominant quan va començar el
segle 20, i ja en època tan tardana com 1911 Sir
E. B. Tylor podia escriure, «Si els australians o
neozelandesos, per exemple, haguessin posseït
alguna vegada l'art de la terrisseria, difícilment
l'haguessin pogut oblidar». Però només havia
passat un any quan el Dr. W. H. Rivers, un dels
etnòlegs més autoritzats del seu temps, en un
discurs davant l'Associació Britànica, es va
expressar en un sentit totalment oposat. «En
moltes parts d'Oceania», va afirmar, «hi ha proves
que objectes tan útils com la canoa, la
terrisseria i l'arc, havien estat presents allà on
ara es desconeixen o existeixen només d'una forma
degenerada. ... Algunes de les teories més
àmpliament acceptades de l'antropologia que
depenen d'una suposició que descansa en
l'aplicació de les nostres normes utilitàries de
conducta a cultures summament diferents de la
nostra, han resultat mancades de justificació». En una
altra part del món, els boiximans de la regió del
Cap, igual que els indis nord-americans i que els
polinesis, van perdre l'art de la ceràmica quan
van ser expulsats cap al sud pels bantús.[132]
Originalment, els boiximans van ser artistes molt
refinats.[133] En
l'actualitat la seva producció artística és
virtualment nul·la. Dels
polinesis, Dixon va escriure així:[134] No hi ha indicis de cap mena enlloc de
Polinèsia que mai no es treballés la terrisseria,
però els antecessors del poble polinesi en el seu
anterior assentament a Indonèsia probablement
posseïen aquesta tècnica, i no es pot veure cap
raó adequada de per què es va haver d'abandonar la
fabricació d'aquests articles tan útils. Però per
descomptat la tècnica es va perdre, i de forma tan
plena que no en resta ni tan sols una tradició de
la mateixa. Fos
quina fos la causa del seu abandonament pels
boiximans, és probable que en el cas de Polinèsia
les illes volcàniques no proporcionessin un
material idoni per a la terrisseria, com va
assenyalar recentment el príncep John Loewenstein.[135] Els
indis de les planes potser es van tornar massa
nòmades per poder dedicar el temps necessari per
construir els forns necessaris, etc. Aquí
veiem, llavors, la pèrdua dels elements culturals
que semblen de gran valor i importància –l'arc
(que augmentava enormement l'abast efectiu de
l'home per atacar als seus enemics o per a la
caça), i la ceràmica, que és alhora barata en
termes de matèries primeres, molt útil per
emmagatzemar aigua i altres productes, i per
cuinar, etc., així com un mitjà perquè l'home
expressi els seus impulsos artístics. En cada cas,
la pèrdua es va deure a una dislocació de la
cultura, que va resultar en la pèrdua de les
tècniques originals o en l'absència d'uns
materials apropiats en el nou hàbitat. En
ocasions l'aïllament és suficient per ell mateix
per provocar la decadència i la completa i
definitiva desaparició de gairebé cada art pel
qual es pugui distingir entre l'home i els
animals. Els tasmanians gaudien d'un dels més
excel·lents climes temperats del món, i la vida
animal era abundant. La seva illa està ben
irrigada, és fèrtil i està àmpliament proveïda de
fusta. No obstant això es tractava del poble més
degenerat conegut per l'home modern. Per què?
George Murdock[136] va dir,
«No són ni el clima ni la topografia; l'aïllament
és el responsable d'aquesta situació». La pesca
era abundant, però van perdre totalment l'art de
pescar, i desconeixen les xarxes i els hams.
Sollas va dir:[137] Els primitius antecessors d'aquesta raça
poden haver estat àmpliament distribuïts pel Vell
Món: desplaçats gairebé de tot arreu per races
superiors, finalment van quedar reduïts a
Austràlia i Tasmània, i des d'Austràlia van ser
finalment expulsats i en part potser absorbits o
exterminats pels actuals aborígens d'aquell
continent, que es van veure impedits de seguir-los
a Tasmània perquè llavors l'Estret de Bass era
prou ample per constituir una barrera insuperable
per al seu avanç. Tan
completa va ser la ruptura que van perdre
completament l'arc i les fletxes, així com el
bumerang. Al
contrari del que s'ha popularitzat, els tasmanians
seguien tenint foc. Però hi ha almenys una tribu,
els pigmeus del riu Epilu d'Àfrica central que,
tot i que usen el foc, no se'l fan ells mateixos.
El «compren» als veïns.[138] Si
arribessin a quedar tan aïllats com els
tasmanians, sembla probable que el perdrien
completament, perquè semblen molt mal disposats o
no tenen interès a aprendre a preparar-se'l ells
mateixos. Sigui quina sigui la raó d'això, la
dependència d'altres es dóna aquí fins i tot per a
un element tan fonamental de la civilització com
fer foc, i la separació de la font de
subministrament els privaria completament del foc.
Per tornar a la meva analogia original d'un home
molt malalt, és com si el pacient no hagués perdut
només la capacitat de recuperar-se, sinó fins i
tot la voluntat per a fer-ho, perquè segons la
comunicació de Montagú sembla com que ni tan sols
volen aprendre com fer foc. En
molts casos la pèrdua no és sobtada, sinó gradual.
La tècnica degenera fins que el producte deixa de
ser útil i amb el temps queda descartada.
Senzillament, no hi ha cap «tendència natural» cap
a la millora de les tècniques amb el temps. Sembla
que les coses sempre milloren, que el nou és
millor que l'antic, però això sol ser cert només
en aquelles cultures que han mantingut una
vinculació vital amb el corrent principal
original. Els exemples de degeneració de trets
culturals que es podrien donar són multitud. A
Gran Bretanya, després que aparegués la ceràmica
al principi, després va anar decaient
constantment.[139] La
ceràmica neolítica més primerenca a Europa
contrasta força, tant en riquesa de forma i de
tècnica, amb les executòries inferiors dels temps
neolítics posteriors.[140] A
Tessàlia, la ceràmica més primerenca és molt
superior a la de generacions posteriors.[141] Altres
tècniques tendeixen a seguir el mateix patró. Els
antics teixidors navahos eren molt més destres que
els seus descendents, i les seves tècniques eren
molt més complexes i diverses.[142] L'art de
l'orfebreria es va perdre entre les tribus índies
d'Amèrica Central.[143]
Schliemann va descobrir que l'edat de bronze a
Hissarlik (Troia) estava a un nivell per sota de
l'Edat de Pedra, el que invertia l'ordre «normal»
de l'evolució cultural,[144] de la
mateixa manera en què la avançadíssima
civilització minoica es va degradar al nivell del
neolític després de la descomposició de la cultura
per alguna raó encara desconeguda.[145] Una de
les primeres destrals de pedra del món, un objecte
realment bonic, es va trobar en un dels nivells
més inferiors de Troia.[146] La
cultura dels poblats lacustres de Suïssa durant
l'Edat de Pedra va degenerar amb el pas del temps.[147] Les
restes més antigues de la cultura esquimal a
Alaska són sovint superiors que les seves
realitzacions presents, excepte allà on el
contacte amb l'Home Blanc ha inspirat o induït
noves tècniques.[148] Com ja
s'ha fet notar, les puntes més refinades en el Món
Nou es van elaborar al principi, no al final, així
com a Egipte algunes de les armes de sílex eren
incomparables i mai després van arribar a una
perfecció tècnica tan gran. La degradació de la
civilització està àmpliament il·lustrada en les
gegantines ruïnes a Java i Cambodja.[149] A
Abissínia i al Sudan anglo-egipci es troben
indicis per tot arreu d'una avançada civilització
extingida amb unes immenses estructures de pedra
respecte les quals els actuals habitants no saben
res.[150] Al
nord-est de Kenya abunden pous i fites que no van
ser construïts pels actuals nadius.[151] Al
centre oest d'Angola es troben llogarets ben
fortificats que estan molt més enllà de les
capacitats dels actuals nadius.[152] El
Transvaal ens dóna la mateixa història, i el
mateix passa amb la regió costanera de l'Àfrica
Occidental, especialment a prop de Gàmbia.[153] A
Nigèria, al país dels Bauchi,[154] hi ha
nombrosos ponts de pedra i ciutats emmurallades,
però els actuals habitants ja no edifiquen amb
pedra. A Uganda, Tanganyika i a altres llocs
existeixen ruïnes de sistemes de cultiu en
terrasses abandonats probablement almenys fa 800
anys i molt més enllà de les capacitats dels
actuals habitants d'aquestes regions.[155] Dins la
regió de terrasses a Kenya hi ha el que semblen
ser línies d'antigues carreteres acuradament
anivellades, però els africans actuals mai no
construeixen carreteres excepte sota la influència
de l'Home Blanc i usant les seves màquines.[156] Pel que
fa a les creences i pràctiques religioses,
predomina la mateixa i trista història. Segons
Rivers,[157] una de
les tribus més primitives de l'Índia, els tota,
van arribar probablement a aquell país amb unes
creences religioses ben definides que des de
llavors han arribat a ser-les completament sense
sentit. Entre els indis cavadors (o «diggers») de
Califòrnia,[158] van
quedar preservats fins fa poc antics fragments
d'una fe religiosa més elevada sense cap
coneixement del seu significat original, incloent
posar sabates als peus dels morts, una pràctica
que ja no podien explicar. Thomas Bridges va
observar que els yamana tenien una paraula per
«mort» que significa «anar amunt o volar», però
per 1870 no tenien un concepte conscient del més
enllà.[159] Des de
Sud-àfrica es va comunicar el 1873 que algunes
tribus semblaven no tenir cap creença religiosa en
absolut, i no obstant això alguns dels homes més
ancians usaven la paraula «Morimo», que
aparentment havia estat emprada pels seus
antecessors per referir-se al Gran Esperit.[160] Però
aquests mateixos ancians no li assignaven cap idea
concreta en absolut. Aquí tenim quatre cultures
primitives, els tota de l'Índia, els indis
cavadors de Califòrnia, els yamana de l'extrem
meridional de Sud-amèrica, i certs pobles
primitius no designats de Sud-àfrica (molt
possiblement els boiximans), tots els quals havien
degenerat en les seves creences religioses fins
gairebé el punt de no tenir cap religió. Ara bé,
Perry creia que la colonització del Nou Món va ser
merament un aspecte d'una migració molt general
des del Centre Cultural original de la humanitat,
el que va portar en el seu moment a la ocupació
inicial de tots els racons del globus en anar-se
expandint les poblacions de l'Orient Mitjà:[161] Aquest moviment es va prendre 3.000
anys, més o menys, per cobrir el viatge, però es
pot anar seguint amb força exactitud al llarg de
milers de quilòmetres. ... La distribució de la
cultura pot haver estat evidentment el resultat
d'un gran procés de creixement des del centre, amb
l'efecte que l'estímul va anar-se esvaint
progressivament en fer-se més remot el centre
original. ... El fet demostrable que la degradació de
la cultura, i no el seu avanç, és la regla en
tantes de les regions perifèriques del món, fa més
probable que mai que la civilització va començar
en un lloc. ... El trasplantament involucra dislocació,
els artesans apropiats no hi són, no tenen la
destresa o el coneixement necessaris, i el
producte és inferior. Fins i tot al país d'origen
el producte no es manté sempre al nivell original.
Els egipcis només van fer els seus meravellosos
atuells de pedra en la seva plena perfecció durant
uns pocs segles; l'ofici estava destinat a
decaure. La ceràmica pintada de Susa aviat va
degenerar i finalment va desaparèixer. Es podrien
citar innombrables exemples d'aquest procés. Així,
es fa ressò amb més força de la desganada admissió
de Tylor que s'ha citat més amunt, i recalca una
vegada més que aquesta degeneració tendeix sempre
a acompanyar les migracions, especialment quan té
lloc sota pressió des del darrere i fins i tot més
particularment quan el nou mitjà és més hostil que
l'antic. La història està plena d'exemples d'això.
George Rawlinson, per exemple, va observar:[162] En tant que el progrés és el procés més
ordinari, o en tot cas el que més crida l'atenció
quan es fa un examen general, no hi ha falta
d'indicacions que el procés s'inverteix
ocasionalment. Heròdot ens parla dels gelons, un
poble hel·lènic que, després de ser expulsat de
les ciutats de la costa septentrional de l'Euxí,
es va retirar a l'interior i allà vivia en
barraques de fusta i parlava una llengua mig grega
i mig escita. Per l'època de Mela, aquest poble
s'havia tornat totalment bàrbar i emprava les
pells dels que havien mort en batalla com cobertes
per ells mateixos i pels seus cavalls. Una
degradació gradual del poble greco-bactrià es fa
evident en la sèrie de les seves monedes existents
i que ha estat acuradament publicada pel difunt H.
H. Wilson i pel Major Cunningham. De
manera semblant, el Dr. W. Cooke, escrivint fa
alguns anys sobre com l'allunyament respecte dels
centres de civilització pot portar un poble molt
ràpidament a un estat de barbàrie, va il·lustrar
el seu argument amb la següent referència:[163] Es creu que els groenlandesos empraven
metalls ja en una època primerenca, però després
de deixar de tenir relació amb els europeus durant
uns 300 anys, van quedar limitats a l'ús d'útils
d'os, fusta i pedra. Sir John Lubbock diu dels
australians que en una caverna a la costa
occidental d'aquell país apareixen representacions
gràfiques aproximadament correctes de taurons,
marsopes, tortugues, llangardaixos, canoes, etc.,
i no obstant això els actuals natius del país són
incapaços no només d' produir imitacions
semblants, sinó fins i tot d'acceptar les més
vívides representacions artístiques com a obra
d'homes, i atribueixen els dibuixos a la caverna a
l'acció de dimonis. En
1787, la nau The Bounty va partir, sota
el comandament del capità Bligh, rumb a l'illa de
Tahití en els Mars del Sud, per trasplantar arbres
fruiters a illes deshabitades del mateix grup per
a fer-les més habitables, i així afegir als
dominis del rei. Després d'una travessia de deu
mesos, la nau va arribar al seu destí, i es van
dedicar sis mesos a recollir arbres del pa joves.
Els mariners, durant aquest temps, havien format
forts llaços amb les noies natives, i, en rebre
ordre d'embarcar, es van amotinar, i van enviar el
capità i alguns dels seus homes a la deriva en una
barca oberta, i van tornar a l'illa. però el
capità Bligh va sobreviure aquesta prova i va
arribar finalment a Anglaterra, d'on es va enviar
una expedició de càstig que va capturar catorze
dels amotinats. Però nou d'ells s'havien
traslladat a una altra illa, on van constituir una
altra colònia. Allà, en paraules de l'Enciclopèdia
Britànica, van degenerar tan ràpidament i es van
tornar tan ferotges que van convertir la vida de
la colònia en un infern sobre la terra. Baralles,
orgies i assassinats es van convertir en coses
quotidianes. Finalment, tots els homes nadius i
tots els blancs excepte un van ser assassinats o
es van extingir. Alexander Smith es va quedar sol
amb una multitud de dones natives i de nens
mestissos. Tan ràpidament es poden perdre les
influències culturals d'una societat. El
segle 17, els holandesos van ocupar Formosa durant
38 anys fins que van ser expulsats de l'illa pel
pirata Coxinga, que al seu torn va haver-la de
cedir als xinesos.[164] Es diu
que durant la seva estada els holandesos van
«civilitzar» les tribus aborígens, però quan van
abandonar l'illa, aquestes van tornar a un
salvatgisme pitjor que abans, fins i tot
enfonsant-se en el canibalisme, semblant-se des de
llavors als diaks de Borneo i als malaiopolinesis.
Aquesta és una notable il·lustració d'allò que
s'exposa a 2 Pere 2:22. Alguns d'entre ells havien
fins i tot après a llegir i a escriure, però van
perdre completament aquest art en uns cent anys.
Els escrits i contractes que van quedar enrere van
ser conservats com tresors, tot i que eren
totalment incomprensibles per als seus amos.[165] Evidentment,
la pirateria va contribuir de manera significativa
al procés de degeneració en pertorbar cultures
molt de temps establertes. Segons Tylor, els molt
primitius orang samba,[166] que no
tenen ni agricultura ni vaixells (encara que viuen
prop del mar), expliquen de ells mateixos la
sorprenent història que descendeixen de malais
nàufrags procedents del país dels bugis, però que
van ser tan assetjats pels pirates que van
abandonar la civilització i la cultura, i que van
decidir no menjar aus de corral perquè revelen la
seva presència amb els seus cloqueigs. De manera
que no planten res, sinó que mengen fruits i
verdures silvestres, i tota classe d'animals menys
aus. «Això», observa Tylor, «si té un veritable
fonament, és un interessant cas de degeneració». Aquesta
mateixa autoritat registra un altre cridaner
exemple de degeneració en temps recents:[167] La degradació dels indis cheyenne és
qüestió d'història. Perseguits pels seus enemics
els sioux, i desallotjats finalment fins i tot del
seu poble fortificat, el cor de la tribu va quedar
destrossat. Havien quedat reduïts en nombre, ja no
van gosar d'establir-se en un assentament
permanent, van abandonar el conreu de la terra, i
es van convertir en una tribu de caçadors errants,
amb els cavalls com la seva única possessió
valuosa, que cada any intercanviaven per
subministraments de blat de moro, mongetes,
carabasses i mercaderies europees, i després es
tornaven a les profunditats de les praderies.
Viatjant per les Muntanyes Rocalloses, Lord Milton
i el Dr. Cheadle van topar amb un grup perifèric
de la raça dels Shuswap sense cavalls ni gossos,
acollits al refugi d'unes tosques cobertes
inclinades d'escorces o estores, i que any rere
any anava caient en una pitjor condició, i en
ràpid procés d'extinció; aquest és un altre
exemple de la degeneració que sens dubte ha portat
a la decadència o l'extinció de molts pobles
salvatges. Fins a
quin punt pot degenerar l'home? Fins on podrien
arribar algunes d'aquestes tribus? Quant de temps
pot prendre aquest procés? En alguns dels casos
més recents, amb testimoni històric, va ser
qüestió de només una o dues generacions. És
probable que es perdin unes tècniques útils? Això
sembla: per descomptat, en alguns casos gairebé
l'únic que ha quedat per distingir entre l'home i
els animals inferiors ha estat la retenció de la
capacitat de la parla, perquè no s'ha conegut mai
cap tribu que no tingui un mitjà ple i suficient
de comunicació verbal. Si fem
una última pregunta: En quines circumstàncies és
més probable que es doni aquest procés de
degeneració?, la resposta sembla ben clara: emigració,
sota pressió, a un medi desconegut, per part
d'un poble que abans va conèixer una
civilització avançada. Cada un d'aquests
factors forma un component específic en el
panorama global. Cada un d'aquests factors va
estar gairebé inevitablement operatiu si l'antiga
història de la humanitat és com es registra a les
Escriptures. Per
descomptat, i davant l'evidència, és difícil de
veure com la civilització hagués pogut mai
evolucionar si l'home antic era en la pràctica com
els nostres coetanis primitius; situat en un mitjà
que no era menys hostil i que pot haver estat molt
més fred. Si l'home no hagués estat dotat
originalment amb uns mitjans especials d'un ordre
elevat pel seu Creador, hagués pogut mai
sobreviure? *
*
*
*
* Algunes
consideracions, algunes causes,
LS ESTUDIOSOS dels temps
prehistòrics que s'ocupen de fer reconstruccions
imaginatives de l'origen de l'home i del seu estat
original en un temps en què hauria estat poc
allunyat dels animals, mai desaprofiten l'ocasió
per destacar la idea que la seva situació ha
d'haver estat precària en extrem. En comparació
amb les altres criatures que competien amb ell per
la possessió de la terra, se'l descriu com un
animal bastant desvalgut. Sense una coberta
natural ni instints fiables, amb un llarg període
d'una impotència gairebé total en la infància, i
amb una taxa de creixement demogràfic molt per
sota de la de les altres espècies, era, com deia
Kipling de Mowgli, «veritablement una granota
nua». Fins i
tot si es concedeix que la seva superior
intel·ligència compensava fins a cert punt les
altres deficiències físiques en aquesta lluita
desigual, les seves energies han d'haver estat tan
totalment ocupades amb els problemes de la
supervivència immediata, que no va poder tenir més
energia lliure per a la creació de la cultura que
la que hagin tingut els seus suposats equivalents
moderns entre els pobles primitius inferiors.
Grahame Clark expressava aquesta limitació de
manera expressiva:[168] La característica bàsica del salvatgisme
és la dependència de fonts silvestres d'aliment
amb tots els desavantatges que això comporta. La
idea que els salvatges gaudeixen d'algun avantatge
sobre l'home civilitzat en consumir només aliments
«naturals» està molt allunyada de la veritat, quan
en realitat el que trobem entre ells és un
«predomini extremat de desnutrició, malalties per
avitaminosi, i una indefensió general davant les
infeccions» (A. I. Richards, «Land, Labour, and
Diet in Northern Rhodesia», Londres, 1939, pl),
per no esmentar una poca capacitat energètica de
mitjana. El constant temor a la inanició fa que la
major part de l'esforç econòmic sigui el de la
recerca d'aliments, el que constitueix la
principal ocupació de cada membre actiu de la
comunitat. aquesta preocupació per la base de la
subsistència en combinació amb una baixa taxa de
vitalitat, és per si mateixa suficient per
establir uns estrets marges a les possibilitats de
realitzacions culturals sota un estat de
salvatgisme. ... La deprimida situació cultural de les
societats salvatges té la seva millor il·lustració
en la consideració de la quantitat d'energia que
tenen disponible. ... Si prenem un home-força com
l'equivalent a una dècima d'un cavall-força, i
descomptant els nens, els ancians i els malalts,
vam arribar a un cavall-força com una bona mesura
per a l'energia màxima dels grups socials més
grans que normalment es troben sota condicions de
salvatgisme. ... Cal recordar que ni tan sols aquesta
miserable quantitat d'energia s'aplicava de forma
adequada entre homes sotmesos en major o menor
grau a la desnutrició i incapaços d'un treball
llarg i sostingut. Tot i
que es tracta de xifres hipotètiques, crec que
almenys són de la magnitud adequada. En treballs
experimentals, els meus propis resultats són que
un treball d'una setzena part de cavall-força
realitzat durant aproximadament una hora exigeix
que un home estigui en bona forma. La xifra d'una
dècima part de cavall-força que esmenta Clark
està, en tot cas, en el límit superior. Però
considerem la llar mitjana tal com la coneixem. Hi
pot haver com a mínim un petit motor elèctric d'un
octau de cavall i probablement d'un quart de
cavall en una batedora o en una enceradora de
sòls, i fem servir aquests estris «per
estalviar-nos la feina que comporta», tot i que
tenim tot l'aliment i el repòs que poguéssim
desitjar. En altres paraules, amb tots els
avantatges de la vida moderna des d'un punt de
vista mecànic, seguim trobant el treball del batut
d'una mescla o de muntar nata una càrrega
suficient com per justificar l'ús d'una font
d'energia, i a més, al Nou Món almenys, una
enceradora de sòls ha arribat a ser gairebé una
«necessitat». I, després de tot això, pot ser que
ens trobem sense les forces necessàries per cosir
un botó. No obstant això, per alguna raó ens
imaginem que una gent que ha d'estar buscant
menjar potser durant el 75% del seu temps tindrà
tota classe d'energia lliure per edificar una
civilització mitjançant la millora contínua de les
seves pròpies circumstàncies, i això sense
l'estímul (o la provocació) de l'exemple «de com
viuen els veïns»! Lyell
va formular el principi que en tractar d'explicar
els fenòmens geològics no hauríem d'apel·lar a
l'acció de forces que no es pugui demostrar que
estan operatives en el present. Si aquestes regles
s'apliquessin a la prehistòria, trobaríem difícil
trobar res dins el període històric per donar
suport a les actuals reconstruccions dels orígens
de la civilització. Per tant, cal concloure que
aquesta mena de reconstruccions són només
productes de la imaginació; conceptes filosòfics,
no científics. Però pràcticament ningú no pensa
que hi hagi realment cap dificultat per fer
quadrar les actuals teories amb els fets coneguts.
Sir Francis Galton, en la seva justament cèlebre
obra Hereditary Genius, no va
vacil·lar en absolut en afirmar el següent:[169] El meu
punt de vista està corroborat per la conclusió a
què s'ha arribat al final de moltes línies
independents d'investigació etnològica –que la
raça humana van ser salvatges absoluts al
començament, i que, després d'un sens fi d'anys de
barbàrie, l'home ha arribat només molt recentment
a trobar el seu camí per les sendes de la
moralitat i de la civilització. I són
ben pocs els que el contradirien en l'actualitat.
L'èmfasi es fa recaure en la superioritat del
cervell humà, encara que la manera en què es va
originar no és gens clara. Però s'insisteix que és
en això, i només en això, que resideix el secret
de l'aparició de la cultura, aquest fenomen de
l'activitat humana que és singularment seva i que
està del tot absent entre els animals. C. E. M.
Joad argumentava que aquesta superioritat
intel·lectual era més que simplement un major
enginy.[170] També
incloïa el sentit moral i artístic de l'home; el
primer és important pel fet que la llarga infància
de l'home, que tant avantatge li dóna en estendre
el seu període de educabilitat i flexibilitat,
constituïa un gran guany només pel fet que l'home
era també capaç d'estar ben disposat a fer els
necessaris sacrificis per a que els seus fills
avancessin fins i tot més enllà que ell durant
aquest període d'aprenentatge. Els animals
permeten que els seus joves aprenguin fins al seu
nivell d'aprenentatge, però no més enllà d'aquest
punt si poden impedir-ho. Tan aviat com una prole
animal exhibeix senyals d'haver arribat a la
superioritat sobre els pares, aquests han de
procurar, si és possible, que el procés s'aturi
aquí. Per diverses raons, l'home té la capacitat
de sacrificar els seus propis interessos i amb
això fa possible un progrés d'aquesta classe. El
seu sentit artístic el va portar a desenvolupar
finalment formes simbòliques de comunicació i va
obrir el camí per a la introducció de
l'escriptura, aquest gran extensor del coneixement
i estimulant de l'avanç cultural. Però,
per cert que tot això pugui ser, no resol realment
res, perquè pràcticament totes les autoritats
estan també d'acord que el cervell humà va
evolucionar mitjançant etapes molt petites i que
per això al principi, quan la prova hagués estat
més intensa, la superioritat hagués estat també
summament petita. Tot hauria pogut funcionar molt
raonablement després d'haver passat el primer
període crític, però, com va sobreviure l'home a
aquest període? D'alguna manera van haver de
existir un primer home i una primera dona de
l'espècie Homo sapiens. Si van evolucionar,
aquests dos, com eren quan van arribar per primera
vegada a l'escena com nounats? Naturalment,
és possible que alguna mena d'ésser mig home i mig
simi hagués pogut allunyar-se de la seva família
immediata i de les seves influències «paternes», i
que després hagués prosseguit la seva evolució en
solitari, establint així una nova espècie, l'Homo
sapiens. Però aquest és per descomptat un
esdeveniment molt hipotètic i improbable. A més
del fet que l'especiació comporta un canvi
cromosòmic, i que un canvi d'aquesta naturalesa va
haver de donar-se al mateix temps en almenys dos
d'aquests éssers, també hi ha unes altres greus
dificultats que s'han de resoldre en una altra
direcció. Suposem que va néixer un fill d'alguna
família de primats, el cervell del qual
era com el d'un home, però el cos del qual
era també essencialment humà (perquè es fa cada
vegada més evident en l'actualitat que un cervell
humà en un cos animal seria un monstre i no un
home). Quines possibilitats de supervivència
tindria un ésser tan estrany en un ambient així?
Hem d'imaginar que la família de simis va fer
l'esforç suprem de mantenir amb vida aquest nou
nen humà tot i que se l'ha d'escalfar, alimentar i
guardar per un període de temps molt més llarg que
la seva pròpia generació de «germans i germanes»
que han restat simis? I, havent sobreviscut a
aquesta circumstància excepcional i havent estat
criat per l'extraordinària «paciència» de tota la
resta de la banda, va tenir després la sort de
trobar que un altre grup de primats en algun lloc
proper havien produït, de forma molt convenient
per a ell, una filla, una femella, igualment
excepcional amb qui pogués aparellar-se i així
propagar una nova espècie, la raça humana? És
probable que una reconstrucció així impacti a la
majoria de evolucionistes com completament
absurda. No obstant això, la ruptura va tenir lloc
en algun moment, i que jo sàpiga ningú no ha
tractat de visualitzar de manera seriosa quins
haurien estat els primers passos. L'efecte de les
mutacions és sobtat, i si el cervell
qualitativament diferent de l'home va sorgir de
sobte, una situació nova com la que s'acaba de
presentar sembla ineludible en algun punt de la
línia.[171] El nen
que pensés sobtadament a dotar-se d'armes pensaria
també segurament en fer-les servir contra la seva
pròpia família quan manqués el menjar. Un nen així
seria per descomptat una invitació al desastre, i
hagués tingut necessitat no només d'una ment
inventiva capaç d'idear una nova forma d'augmentar
la seva pròpia capacitat de lluita sinó també d'un
enginy superior per sobreviure a la reacció
immediata d'una multitud de coetanis seus. És un
error suposar que si l'home va tenir precisament
la classe correcta de cervell al principi, que
això hagués compensat per les seves altres
deficiències físiques. Potser hagués pogut
aconseguir-ho després d'un període d'aprenentatge.
Però la qüestió és si hagués pogut sobreviure
mentre aprenia. El seu cervell el feia educable
d'una manera singular, però no podem buscar el seu
primer mestre entre els animals. Si es
dóna per suposada la disponibilitat immediata d'un
conjunt de coneixements i d'un fons de saviesa i
experiència, l'home està meravellosament dotat per
fer el millor ús de tot això. Però al principi no
existia tot aquest fons. Com va sorgir? Com ja hem
observat, els pobles primitius no ens il·lustren
gaire, perquè no són progressius. Aquests pobles
pot ser que no siguin com els nostres suposats
antecessors paleolítics, però la raó per les quals
se'ls nega aquest privilegi no és perquè siguin
«primitius» (que és el que també se suposa que
eren els nostres distants antecessors), sinó pel
fet que s'ha descobert que són tan intel·ligents i
tan plenament humans com la resta de nosaltres,
allò que se suposa que els nostres més antics
antecessors no van ser. Però si ells eren
menys intel·ligents que els nostres primitius
contemporanis i si aquests en l'actualitat no
exhibeixen gens de tendències progressives, quina
probabilitat hi ha què aquells hagin creat o
haguessin pogut crear la cultura per començar? Un
nen superdotat només té avantatge en presència
d'un mestre superior. Sense un mestre idoni, un
nen així està en desavantatge, com ho sabem pels
pocs casos autentificats de nens abandonats pels
seus pares i que no obstant això, i per alguna
estranya circumstància, van sobreviure
l'experiència i van ser posteriorment «capturats»
com nens ferals. Aquests casos demostren de manera
concloent que ser humà no significa automàticament
crear una cultura apropiada a la posició humana.
Tota conducta cultural és apresa, i en absència
d'aquest aprenentatge –en absència d'un mestre–,
l'ésser humà es transforma en una cosa gairebé
inferior a un animal. Ruth Benedict observa el
següent:[172] Ni un sol article de l'organització
social tribal, del seu llenguatge, de la seva
religió local, és transportat per la seva cèl·lula
germinal. A Europa, en segles passats, quan
ocasionalment es van descobrir nens que havien
estat abandonats i que s'havien mantingut en
boscos allunyats dels éssers humans, aquests eren
tan semblants que Linneo els va classificar com
una espècie diferent, Homo ferus, i va
suposar que era una espècie de gnom amb el qual
l'home rares vegades coincidia. No podia concebre que aquests éssers
deshumanitzats, sumits en la imbecil·litat, havien
nascut com humans, essent com eren uns éssers que
no manifestaven cap interès en el que succeïa al
seu voltant, amb òrgans de la parla i de l'oïda
que amb prou feines si podien ser instruïts per
cap servei, que resistien un clima gèlid amb mers
parracs i que treien patates de l'aigua bullint
sense sentir dolor. Però no hi ha dubte que eren
nens abandonats durant la seva infància, i que tot
el que ells havien patit era una falta
d'associació amb la seva espècie, que és l'únic
mitjà pel qual les facultats humanes estan
animades i reben forma. Però
aquesta és exactament la situació en què va
haver trobar-se el primer nen que va néixer
com a ésser humà d'uns progenitors animals. Quan es
comprèn correctament, aquest fet per si sol
desqualifica de tota seriosa consideració
qualsevol altra perspectiva dels orígens humans
que no sigui la bíblica. Com pot ningú imaginar
algun procés evolutiu que accidentalment faci
sorgir un ésser tan diferent dels seus pares que
gairebé amb tota certesa seria expulsat del grup
en el moment en què la seva singularitat fos
reconeguda per la resta de la família, i que anés
a trobar fàcilment una parella amb la qual crear
un nou ordre de la societat a un nivell humà, ...
quan aquells nens ferals que han estat
autentificats amb prou pena si podien ser
considerats com humans, i apareixien en molts
aspectes menys dotats per a la supervivència
precisament perquè eren éssers humans i no
animals? Fa
anys, James Reddie va plantejar aquesta qüestió
amb força eloqüència:[173] El que estic dient és que tota la natura
té una bellesa, perfecció i idoneïtat pròpia que
s'exhibeix en cada element, i en cada planta i
animal, excepte en l'home; som conduïts per
analogia a argumentar que així com la formiga,
l'abella, l'aranya, el castor, l'elefant, el gos,
tenen cadascun d'ells les seves peculiars i els
seus meravellosos instints i intel·ligència
adaptats a la seva naturalesa i posats en la
creació, igualment l'home –quan va ser creat
originalment– hagués així mateix sortit perfecte
de les mans del Creador amb una intel·ligència i
una raó il·luminada adaptades al seu lloc superior
a la creació. Si no, tindríem un solecisme a la
natura: en altres paraules, és innatural i
irracional arribar a una conclusió tan estranya. Reddie
prossegueix observant que l'home és ara un
solecisme, i només pel fet que la mateixa qualitat
que constitueix la seva superioritat en la creació
és, en el seu estat actual, la causa de la majoria
dels seus neguits. En altres paraules, l'home
compleix el seu paper superior només si està
disposat a escoltar a un Mestre superior. Per
naturalesa ja no té més dret a la seva posició
superior, essent que es tracta d'un potencial i no
d'una realitat. En el mateix començament era
completament real, però a causa de la seva
condició caiguda ha tendit contínuament a
perdre-la per degeneració. Al principi el Creador
li va donar una instrucció suficient per
proporcionar-li l'empenta inicial perquè gairebé
immediatament emprengués passos cap a la
consecució del domini que li havia estat encomanat
sobre la terra. Que el seu cervell hauria estat
fàcilment capaç de rebre aquestes instruccions tot
i la simplicitat que ha d'haver caracteritzat la
seva cultura al principi ho admeten algunes de les
millors autoritats. Els homes prehistòrics més
antics no eren essencialment gens diferents de
nosaltres pel que fa a això. Robert Briffault ho
expressa d'aquesta manera:[174] Es pot dubtar de si el modern individu
civilitzat difereix molt pel que fa a les
capacitats heretades dels seus antecessors de
l'Edat de Pedra; la diferència entre el
salvatgisme i la civilització no és orgànica (és a
dir, és circumstancial). L'augment en el nostre
coneixement dels tipus antics d'home ha accentuat
en alguns aspectes, en lloc d'atenuar, la
brusquedat de la transició d'animal a humà: les
restes humanes més antigues i les eines associades
amb ell indiquen una capacitat cerebral que no és
marcadament inferior, si és que n'és, a la de les
races actuals. Semblantment,
Goldenweiser va observar: «Parlant en general, no
existeix res com una ment primitiva; l'home
primitiu és potencialment com l'home modern o com
qualsevol altra mena d'home».[175] Algú
podrà exclamar: «Però no voldrà vostè dir que
l'home prehistòric hagi de ser explicat d'aquesta
manera! Què hi ha del factor temps? Vostè postula
uns pocs milers d'anys per tot això, mentre que
«sabem» que l'home té una antiguitat d'almenys mig
milió d'anys». Ara bé, ho sabem de veritat? No és
encara el moment per dir amb total certesa que els
mètodes radioactius de datació són completament
vàlids. Estem segurs que van existir les mateixes
condicions atmosfèriques abans del Diluvi? Podria
significar tota la diferència del món si la
resposta fos que no. Suposem,
per seguir l'argument, que hagués hagut molt poca
conversió de nitrogen a C-14 a l'atmosfera
superior abans del Diluvi, a causa bé a algun
canvi en el camp magnètic de la terra o a un
percentatge molt augmentat de diòxid de carboni a
l' atmosfera de la terra, duent a una reducció de
la proporció relativa de diòxid de carboni
radioactiu. Actualment, la proporció de diòxid de
carboni a l'atmosfera és del voltant d'un 0,04%,
però abans del Diluvi és fàcil que hagués estat
considerablement més gran. O suposem que
l'atmosfera hagués quedat d'alguna manera
protegida contra el bombardeig de neutrons. El
resultat final és el mateix en cada cas, i
tindríem la següent situació: un organisme que
morís un any abans del Diluvi hagués pogut
contenir una quantitat molt petita de carboni
radioactiu. Amb l'ús dels mètodes de mesurament
del C-14, es consideraria la mostra com de gran
antiguitat, diguem que 30.000 anys. En canvi, un
organisme que morís dos anys després, és a dir, un
any després que l'atmosfera hagués quedat una mica
modificada com efecte secundari del Diluvi, podria
resultar per datació radiocarbònica com de només
4.500 anys. Així, els dos objectes, separats en
realitat per només dos anys, estarien separats pel
mètode de datació de C-14 per 25.000 anys. Naturalment,
la datació radiocarbònica no és l'únic mètode que
s'empra per establir la cronologia de la
prehistòria; però el comptatge d'anells d'arbres
té un límit d'entre 2.000 a 3.000 anys, i el
comptatge de varves, encara que de vegades es
considera útil fins als 10.000 anys, és posat en
qüestió per algunes autoritats molt competents que
limitarien la seva utilitat a poc més que la
meitat d'aquest període. Aquests tres són en la
pràctica els únics mètodes «absoluts» de datació
del passat, i bé pot ser que estiguin limitats en
la seva validesa o possibilitats als temps
postdiluvians. A més
d'aquests tres mètodes, tenim només uns mitjans
relatius basats en l'associació de flora i fauna,
etc., que van vinculats a canvis climàtics
relacionats amb els períodes glacials i
interglacials. Les datacions basades en la
recessió de les Cascades del Niàgara, l'erosió de
llits de rius o la sedimentació en deltes han
resultat més aviat indeterminades. Lyell va
assignar 30.000 anys a la recessió de les Cascades
del Niàgara, que es creu que va començar quan el
gel es va retirar al nord de l'escarpament del
Niàgara. Aquesta xifra ha servit per establir
aproximadament el temps transcorregut des de
l'últim gran avanç de la capa de gel sobre Amèrica
del Nord. Però estudis més recents han reduït això
a 10.000 i fins i tot a 8.000 anys. Aquestes
revisión de dates en sentit descendent són molt
freqüents,[176] i
algunes d'aquestes revisions són veritablement
extraordinàries.[177] Potser
s'objectarà que un suggeriment d'aquesta mena
s'enfronta tan directament amb tot el que s'ha
estat ensenyant durant els últims cinquanta anys
que no hi ha la menor possibilitat que se li
presti atenció de forma objectiva. La teoria de
l'evolució ha estat acceptada de forma tan estesa
i ha resultat tan útil en l'ordenació i
sistematització del coneixement modern,
especialment en les ciències de la vida, que uns
pocs fragments de proves contràries no la
soscavaran, per molt greus que puguin ser les
objeccions. Tanmateix, davant de tot això s'alça
clarament la realitat històrica en contra del seu
postulat fonamental d'un desenvolupament
progressiu continu, i al final es trobarà
necessari abandonar-lo, així com els antropòlegs
socials l'han abandonat com a clau de la història
de l'art, del llenguatge, de la religió i de
moltes institucions humanes. L'alternativa, que és
la història bíblica, és molt més conseqüent amb
les troballes de l'arqueologia, així com amb el
que sabem per mitjà d'esdeveniments històrics més
recents. Ara bé,
com ja hem vist, hi ha dues coses que ressalten
d'una lectura fins i tot succinta dels primers
capítols de Gènesi. La primera és el
desenvolupament extremadament ràpid de la
civilització. la segona és el desenvolupament
extremadament ràpid de la maldat. Hi ha dos
personatges assenyalats de manera destacada i que
van ser coetanis, ja que tots dos pertanyien a la
setena generació des d'Adam: un d'ells era Lèmec,
i l'altre Henoc. En els breus comunicats que ens
han estat preservats sobre aquests dos homes,
tenim per una banda un retrat d'un home despietat
i venjatiu que amenaçava amb assassinar qui gosés
enfrontar-se a ell, i per altra banda un home amb
una pietat tan destacable que Déu se'l va endur
amb ell sense deixar-li patir la mort. El primer
ens ha deixat un registre d'una actitud venjativa
que evidentment va arribar a ser proverbial entre
els homes, i l'altre un registre de pietat que va
ser recordat amb sorpresa 3.000 anys després en el
Nou Testament. En els dos casos tenim la sensació
que els avenços, per a bé o per a mal, van anar a
un ritme molt ràpid. Quan,
mil anys després d'Henoc, la terra havia arribat a
estar tan plena de violència i de corrupció que la
maldat de l'home no coneixia fre, només va quedar
un patriarca amb un cor que seguís sent recte
envers el Senyor, i que la família semblés digna
de salvació. El cataclisme del Diluvi, que va
destruir a tota la raça, probablement encara
concentrada en una regió relativament limitada, va
reduir tota la família humana a vuit persones
només; i tenim aquí una circumstància única a la
història. Aquí ens trobem amb una petita societat
d'individus cultivats i amb coneixements tècnics,
hereus d'una gran proporció de tot el que s'havia
aconseguit durant els anteriors dos o tres mil
anys, començant de nou sota condicions que van
poder ser ideals en molts aspectes. D'una banda
havien quedat eliminats tots els perills immediats
deguts a feres i a veïns hostils.[178] Ben
aprovisionats de materials, i probablement
d'aliments, aquest petit grup, amb l'experiència
del passat per guiar-los, van poder realitzar
progressos de forma molt ràpida, especialment amb
l'estructura de l'arca a mà per proporcionar-los
molts materials de construcció ja llestos. Però la
població del primer assentament aniria creixent
amb el temps fins al punt en què, per diverses
raons, comencessin a desfer els vincles de la seva
estreta associació. Possiblement Noè i la seva
dona quedessin com una mena de nucli central, però
és de suposar que cada un dels tres fills, Sem,
Cam i Jàfet, van començar a estendre's en
direccions diferents.[179] El que
va succeir després ha estat per implicació el tema
d'aquest article. Els fenòmens que van resultar
amb el curs del temps a partir d'aquesta
circumstància inicial són d'una naturalesa molt
específica, i es poden resumir de la següent
manera: (1) A
l'Orient Mitjà, el progrés des de la primera
evidència d'assentaments fins al sorgiment de
ciutats va ser extremadament ràpid. (2) Un
cercle de cultures lleugerament inferiors però
evidentment derivades van envoltar el nucli
central al cap de pocs segles en anar augmentant
la pressió demogràfica. (3) Hi
va haver una pèrdua gradual d'elements culturals
compartits en anar-se ampliant el cercle, fins que
es va perdre gairebé completament el contacte amb
les àrees més marginals on van sorgir cultures
molt inferiors. A les zones perifèriques més
extremes van cessar tots els contactes culturals. (4) Les
més primitives de totes les restes fòssils són les
que apareixen a les vores més extremes d'aquest
patró radial amb restes menys primitives una mica
més a prop del centre, i formes de transició amb
les modernes dins de la regió mateixa de l'Orient
Mitjà (com en els descobriments a Skuhl i
Shanidar). (5) Els
tipus humans moderns (Fontechévade i Swanscombe)
van predatar en alguns casos tipus més primitius a
Europa, on els emigrants que havien deixat més
recentment la regió central van arribar a punts
distants vagant a la ventura, però sense
instal·lar-se, i van morir deixant el territori a
colons anteriors que ja hi eren. (6) Les
cultures primitives que van perdre contacte amb el
corrent principal van degenerar ininterrompudament
però mai fins al punt de perdre la capacitat de la
parla i un llenguatge ben desenvolupat. (7)
Allà on es va donar un aïllament absolut
d'individus adults, és possible que s'experimentés
una degeneració física extrema, que explicaria
algunes restes fòssils excepcionalment primitives
(Pithecanthropus, Sinanthropus, etc.). En temps
més recents en què ha ocorregut un aïllament
complet durant la infància (ferals), s'han perdut
tots els elements culturals, incloent el
llenguatge. (8)
Ocasionalment, les velles cultures van restablir
un contacte vital amb el corrent principal i van
aconseguir una important revifalla cap a un nivell
molt més avançat (Xina, per exemple). En rares
ocasions, es va establir una cultura en un medi
summament favorable, envoltada de societats de
menor entitat, i que es desenvolupaven de forma
independent, i a causa d'aquesta posició central
va sorgir una civilització avançada (com, per
exemple, a Amèrica Central). (9) Les
cultures avançades són susceptibles d'una total
descomposició, com en el cas de la civilització
minoica, la qual cosa demostra que la civilització
és una planta de creixement delicat i que es
marceix fàcilment. (10)
El contacte de les cultures avançades amb les
inferiors pot arribar a ser perjudicial per a
aquestes últimes. Una circumstància en particular,
que es considerarà més endavant, pot prevenir
aquests efectes negatius. És molt
difícil explicar tot el que hem dit excepte des de
la perspectiva bíblica de l'origen de l'home i de
la història més primerenca. Hi ha un aspecte dels
temps antediluvians que ha estat freqüentment
comentat i que es considera com una cosa totalment
excepcional –la extraordinària rapidesa amb què es
va desenvolupar la civilització en les primeres
tres o quatre generacions, considerant que no
existien precedents i que cada element cultural es
va haver de dissenyar a partir de zero. Hi ha
diversos factors que poden explicar això, sempre
que permetem que el registre bíblic parli per si
mateix. Aquests factors són: (1) Les
grans edats que aconseguien els homes. (2) La
benignitat del clima. (3) La
uniformitat del llenguatge. (4) La
concentració de la població. (5) La
naturalesa de la dotació original de l'home per
part del seu Creador. Examinem
aquests punts amb brevetat. Hi ha la tendència per
part de molts a dubtar que els homes realment
arribessin a viure tants anys. La prova que el
registre que trobem no ha estat manipulat sinó que
dóna una història sòbria és el tema d'un altre
article de Doorway Papers.[180] Aquesta
prova, a la meva manera de veure, és enterament
satisfactòria. Considerem què significaria per a
la majoria de nosaltres si poguéssim allargar el
període d'investigació i aprenentatge d'una vida
normal per un factor de deu o de quinze. Fins i
tot tal com estan les coses, la majoria de
nosaltres ens sentim impressionats amb els nostres
col·legues grans que tenen un avantatge sobre
nosaltres de tan sols deu anys. I si tinguessin un
avantatge sobre nosaltres de 900 anys? A més, la
comunicació pren temps, i molts de nosaltres no en
tenim prou ni amb setmanes per poder mantenir-nos
al dia amb el que s'està fent en altres llocs fins
i tot en el nostre limitat camp d'especialitat.
Suposem només per un moment que tinguéssim temps
per conversar amb Leonardo da Vinci o amb Isaac
Newton o amb alguns dels «grans» de fa uns pocs
centenars d'anys, no merament sobre el que van
estar fent durant uns breus anys, sinó d'allò que
haurien estat fent fins ara. Aquesta situació és
tan aliena a la nostra experiència que és fins
difícil concebre les seves implicacions. Però per
descomptat no hi ha cap dubte que si tots
visquessin durant alguns segles, l'efecte
cumulatiu de la capacitat inventiva i de la
curiositat dels humans seria fantàstica –tant per
a bé com per a mal. La longevitat va deure de
contribuir enormement al procés d'accelerar el
desenvolupament de la civilització fins i tot en
aquelles poques primeres generacions. El fet que
les Escriptures no només registren que els homes
van viure fins a una edat molt avançada, sinó que
també dins de dues generacions d'Adam la vida
urbana i l'art i la tecnologia ja s'havien
desenvolupat de manera considerable, és evidència
de la seva fiabilitat, perquè això últim troba
l'explicació més lògica en termes d'allò primer. I
si qualsevol de les dues coses va ser certa, és
més que probable que l'altra també ho fos. El
segon factor és potser menys segur, és a dir, la
uniformitat de clima. No sabem si aquesta
uniformitat existir de forma efectiva. Però em
sembla que és la manera més lògica d'interpretar
els esdeveniments relacionats amb el Diluvi, i de
forma més particular el que potser va ser la
primera aparició d'un arc iris, com significant
que la pluja tal com l'entenem no havia caigut
abans des de la creació d'Adam. S'ha suggerit que
l'atmosfera era en certa manera diferent, i que
l'home pot haver viscut protegit de certes formes
de radiació còsmica en una mena d'hivernacle que
no era opressiu sinó que va contribuir a la seva
longevitat. El
tercer factor és la uniformitat del llenguatge,
que es pot donar per suposada a causa que la
confusió de les llengües no va ocórrer fins
després del Diluvi. La circumstància mateixa del
judici que va esdevenir a Babel és una indicació
suficient de com la uniformitat del llenguatge va
poder contribuir a l'acceleració dels esforços
cooperatius de l'home, perquè va ser aquest mateix
factor el que evidentment feia factible aquesta
empresa, i que va ser per l'eliminació d'aquest
factor que aquesta empresa va ser abandonada. Un
dels malsons de la nostra pròpia civilització tan
summament tecnificada és la maledicció de
l'especialització que ha portat al sorgiment
d'argots tècnics que constitueixen uns altres
tants llenguatges diferents que un home instruït
en un altre ram del saber amb prou feines pot
comprendre, ni fer-se ell comprendre per una
persona instruïda en una altra disciplina. De fet,
William Temple suggereix que Déu té una mà en
això, i que ho ha provocat a fi de poder una altra
vegada impedir l'home que aconsegueixi una
suficient unitat de propòsit per intentar erigir
una segona «Torre de Babel».[181] És
interessant trobar que Dante va interpretar els
esdeveniments en la construcció de la Torre de
Babel com essent justament això[182] –la
ràpida aparició d'argots tècnics que va dificultar
la comunicació entre artesans. El
quart factor és la concentració de la població, el
que permetia el màxim intercanvi d'idees amb el
mínim retard possible. Aquest és de nou un dels
factors crítics en la nostra pròpia generació
perquè, malgrat els nostres ràpids mitjans de
comunicació, les distàncies segueixen sent prou
grans per destorbar els intercanvis verbals
immediats que són el fruit del contacte personal.
Aquest és un dels enormes beneficis de les
conferències científiques on s'aconsegueix gairebé
tant en una conversa personal davant d'una tassa
de cafè com amb la presentació formal de
comunicacions. Com ja hem vist, l'aïllament
condueix gairebé inevitablement a l'estancament.
Sir Flinders Petrie va ressaltar la importància
dels contactes entre cultures quan desenvolupava
el seu punt de vista cíclic de la història,[183] Ernest
Kretschmer va arribar a la conclusió, pel que fa a
la qüestió de quina havia estat la participació de
la raça escandinava en la cultura occidental, que
les seves contribucions més destacables es van
desenvolupar només en aquelles regions on què van
estar exposats a una intensa barreja amb altres
races.[184] Fenton
Turck atribuïa la vitalitat inicial de la
civilització americana al fet que la població va
formar una amalgama de pobles procedents de moltes
tradicions culturals.[185] Una
amalgamació d'aquesta classe significa compartir
noves idees que en cas contrari haguessin restat
propietat només dels seus originadors. Quan les
idees s'uneixen, hi ha una tendència no només al
sorgiment d'una mena de «híbrid», sinó al
sorgiment d'idees totalment noves que no
estaven latents en cap de les idees originals quan
es consideren per elles mateixes. El procés
tendeix a ser multiplicador més que additiu. Podem
suposar que quan la població original seguia
estant agrupada, especialment en considerar la
longevitat, que el cúmul total d'idees resultants
d'una gamma immensament estesa d'experiència es
combinaria en maneres que no es coneixen
actualment. I tenim
per fi la qüestió de la dotació original de
l'home. Aquest és un tema que realment exigeix (i
que rep en altres articles de Doorway Papers),[186] un
desenvolupament molt més ple que el que es pot
donar en aquest punt. És la meva convicció que
l'home té tres classes de capacitats: inventives,
filosòfiques i espirituals, i que en el temps del
Diluvi Déu va distribuir aquestes tres capacitats
en mesures especials respectivament entre els tres
fills de Noè. Sem va ser fet responsable del
benestar espiritual de la humanitat, Cam del
benestar físic de la humanitat, i Jàfet del
benestar intel·lectual de la humanitat. Quan les
barreges racials o els contactes culturals han
reunit aquestes tres contribucions d'una manera
equilibrada, el resultat ha estat sempre un gran
avanç de la civilització. Però quan alguna
d'aquestes tres contribucions ha estat objecte de
descuit o emfatitzada en excés, la civilització
que ha resultat de l'amalgama ha començat el
procés de decadència. Crec
que en Adam i en els seus descendents, fins que el
Diluvi va posar fi al món antic, aquestes tres
capacitats estaven majorment combinades en cada
persona de forma individual, encara que
naturalment no sempre exactament en la mateixa
mesura, així com no cada un avui dia té el mateix
nivell d'intel·ligència. Però cada home portava
amb ell un triple potencial que després del Diluvi
va quedar summament reduït i que amb la major
freqüència quedava limitat a una capacitat
principalment en una direcció. En un altre article
s'ha examinat amb molta atenció la tesi que la ciència
sorgeix només allà on la filosofia (la contribució
de Jafet) es vincula amb la tecnologia (la
contribució de Cam), així com la teologia
només sorgeix on la filosofia es vincula amb la
percepció espiritual basada en la revelació (que
va ser la contribució específica de Sem). En
general, els que són molt inventius i inclinats a
la mecànica rares vegades tenen una mentalitat
filosòfica, i els filòsofs tendeixen més aviat a
ser poc pràctics. Quan aquestes dues capacitats
apareixen reunides en un home, tenim el científic.
Lamentablement, les persones de mentalitat
científica tendeixen a ser una mica indiferents a
les coses espirituals que són qüestions de fe. I
ja que l'home és primordialment un ésser
espiritual, la ciència ha mostrat freqüentment la
tendència a ser unilateral i inadequada, de
vegades més aviat fútil, i freqüentment perillosa
perquè encoratja una actitud escèptica. Però
considerem el que passaria si cada home tingués en
ell una gran capacitat inventiva i pogués estendre
l'aplicació de la seva pròpia capacitat inventiva
d'una forma tan vasta com els científics han estès
recentment la tecnologia bàsica dels previs 6.000
anys de civilització. El progrés dels últims 100
anys s'hagués pogut acumular en els primers segles
de la història humana, i el nét d'Adam hagués
pogut veure el desenvolupament de la vida urbana,
la construcció d'edificis molt grans, l'aparició
de les arts incloent tota mena de música, l'ús
estès dels metalls, i l'establiment de ramaders i
agricultors a gran escala –com és evident que van
fer els fills de Caín (Gènesi 4:17-22). Però,
com sempre sembla haver estat el cas, la capacitat
espiritual de l'home tendia a patir a causa de la
falta d'ús, o fins i tot pel seu abús, i el mal en
l'home es va enfortir molt ràpidament en un grau
extraordinari per l'exercici de les seves altres
capacitats, fins que el Senyor va mirar des del
cel i va veure que era massa perillós que l'home
fos dotat tan plenament a nivell individual.
Després del Diluvi, el que havia estat combinat en
Adam va quedar des de llavors dividit entre Sem,
Cam i Jàfet. Però, durant els temps antediluvians,
sembla que la capacitat individual era tan
superior que els processos civilitzadors van anar
tots enormement accelerats. Per
ells mateixos, els representants de qualsevol
d'aquestes tres branques de la raça han patit
sempre d'estancament o degeneració cultural.
L'associació és essencial per al progrés, i és
aquesta associació la que marca el corrent
principal com a tal. Aïllat, l'home segueix sent
una criatura especial de Déu, però la seva
capacitat queda enormement reduïda. No obstant
això, fins i tot en arribar al més baix, roman un
ésser humà, diferent dels animals. Dels pocs casos
de nens ferals que poguessin constituir gairebé
una excepció a això, coneixem massa poc per estar
segurs. Però sí sabem que els pobles més aïllats i
summament primitius són totalment capaços de
respondre a l'educació. Sabem una mica més encara,
que tret que aquesta educació tingui un component
espiritual molt clar capaç de conduir-lo a una
plena certesa de fe, el procés educatiu és només
parcialment eficaç, i que podria ser fins i tot
perjudicial en un alt grau. Quan
els holandesos van ser expulsats de Formosa i no
van poder prosseguir més endavant amb l'educació
dels nadius, aquests nadius van retrocedir a una
classe més profunda de barbàrie que la que havien
conegut amb anterioritat. Un dels habitants de
Terra del Foc, anomenat Jeremy Button, que havia
estat portat pel capità Fitzroy i educat a
Anglaterra, va ser posteriorment, en el viatge en
què va participar Darwin, retornat al seu propi
poble sense cap evidència de conversió, i més tard
es va tornar encara més bàrbar que ells.[187] Però
quan uns missioners amb una fe bíblica vital –que
durant aquesta Edat de la Gràcia es troben a la
comunitat mundial durant un temps ocupant el lloc
de Sem (Gènesi 9:27)– emprenen contribuir de
manera activa en l'educació d'aquests pobles i
tenen èxit en comunicar-los aquella fe, la seva
condició canvia per a millor d'una manera
extraordinària i permanent, com el mateix Darwin
va estar ben disposat a reconèixer en el cas dels
habitants de Terra del Foc.[188] És cert
que amb el missioner entren també altres
influències no tan satisfactories de la cultura
occidental, i no poques de les seves malalties, de
manera que al final aquestes cultures no sempre
s'han beneficiat com un tot. L'educació sense
aquest component espiritual exhibeix sorprenents
limitacions. D'altra banda, Herman Merivale,[189] que va
ser Professor d'Història a Oxford, després d'un
acurat estudi dels efectes de la colonització i de
l'educació dels pobles nadius, va arribar a la
conclusió que la història no podia assenyalar cap
intent eficaç per introduir la civilització a
«tribus salvatges a les colònies, excepte a través
de l'acció de missioners religiosos». Així,
sembla que només en tant que la llum de la
veritable fe espiritual, basada en la Paraula de
Déu, formi un element essencial d'una cultura, pot
arribar aquesta cultura a pretendre formar part
del corrent principal; i que només així pot
esperar guardar-se de l'odiós procés de
degeneració, o arribar a recuperar-se del mateix.
El corrent principal només és «principal» en tant
que la fe cristiana estigui contribuint a la seva
corrent d'una manera vital. Això pot ser que no
sempre redundi en el seu avanç, i en
realitat potser mai ho fa de forma específica,
però sí que impedeix la seva degeneració. En
aquest sentit, l'Església de Déu, fins allà on
manté aquesta veritable fe, té les qualitats
conservants i la funció de la «sal» (Mateu 5:13). Si
podem retrocedir un cop més a les nostres
reflexions inicials, veurem que no hi ha ni una
evolució cultural automàtica, ni una degeneració
cultural automàtica. El factor decisiu és si s'ha
mantingut un contacte vital amb el corrent
principal, que només ho és en raó que representa
un mosaic d'il·lustració espiritual, intel·lectual
i tecnològica sostingut així per Sem, Jafet i Cam.
Aquesta circumstància no va sorgir per una
evolució a l'atzar, sinó per l'activitat creadora
directa de Déu en el principi; i les avançades
civilitzacions que s'han esvaït, i els pobles
primitius –vivents i extingits, i fins i tot els
nens ferales– donen tots ells testimoni que en
absència de qualsevol d'aquests components
essencials d'una societat veritablement humana, en
contrast als animals, l'home ha de patir una
degeneració inevitable.
Referències
[1]
Rosenstiel, Annette, «Anthropology and the
Missionary», Journal of the Royal
Anthropological Institute, vol. 89, Secc. 1,
Ene.-Jun., 1959, pàg. 107-115. [2] Per
exemple, el primer volum de Transactions of
the Victoria Institute, publicat el 1866,
contenia articles sobre les relacions existents
entre les Escriptures i la ciència, sobre la
diferència d'esfera d'acció entre les Escriptures
i la ciència, sobre les diverses teories de la
condició passada i present de l'home, sobre
l'origen del llenguatge, sobre els miracles, sobre
les lliçons que es desprenen de la geologia en
relació amb Déu, sobre la mútua utilitat de la
teologia i de les ciències naturals, i de les
relacions passades i presents de la ciència
geològica en relació amb les Sagrades Escriptures.
En els anys que van anar seguint es van publicar
articles amb títols com «Alguns usos de la
història sagrada primitiva»; «L'origen comú de les
races americanes i del vell món»; «Sobre la
veritable antropologia»; i «El lloc de l'home en
la creació». Aquests articles van ser escrits, en
molts casos, per figures destacades d'Anglaterra i
del Continent. [3] La
revista The Exeter Hall Papers, publicada
a Londres per Nisbet, va ser fins i tot anterior,
i va veure la llum de1845 a1865, i es dirigia a un
públic més general, pel que no tenia un to tan
acadèmic, tot i que tractava de les mateixes
qüestions bàsiques. És un reflex de la serietat
dels membres d'YMCA en aquells dies que aquests
articles tractaven de qüestions tan serioses com
«La civilització patriarcal», «Les declaracions
bíbliques, en harmonia amb els descobriments
científics», «La història natural de la creació»,
«Evidències geològiques de l'existència de la
Deïtat», «l'origen comú de la raça humana», «Déu
en la ciència», i similars. [4] The
Present Day Tracts foren
una sèrie de erudites comunicacions en 13 volums,
publicats per The Religious Tract Society des de
1883 en endavant. També allí es tractava sobre
problemes com «L'edat i l'origen de l'home
considerat geològicament», «La paternitat mosaica
i la credibilitat del Pentateuc», «La filosofia
del Sr. Herbert Spencer», «Punts de contacte entre
la Revelació i les ciències naturals»,«Anàlisi de
l'ètica de l'evolució», i similars. [5] Wendt,
Herbert, I looked For Adam, Weidenfeld
and Nicolson, Londres, 1955, p. 15 ss. [En castellà,
Tras las huellas de Adán.] [6]
Herskovits, Melville J., Man and His Works, Knopf,
Nova York. 1950. p. 464. [7] Rader,
Melvin, «Technology and Community», Scientific
Monthly, juny de 1949, pàg. 502. [8]
Calverton, V. F., «Modern Anthropology and the
Theory of Cultural Compulsives», en The Making
of Man, Modern Library, Nova York, 1931,
pàg. 2, i les asseveracions en itàliques a la p.
27. [9]
Kardiner, Abram, en una ressenya de «Posthumous
Essays by Bronislau Malinowski», en Scientific
American, juny de 1918, pàg. 58. Una
excel·lent il·lustració de com operava aquest
prejudici es trobarà, amb referència als eolits, a
H. V. Vallois i M. Boule, Fossil Men, Dryden,
Nova York 1957, pàg. 101. [10]
Wallis, Wilson, «Pre-Suppositions in
Anthropological Interpretations», American
Anthropologist, vol. 50, 1948, pàg. 560. [11]
Shapiro, Harry L., «The Responsibility of the
Anthropologist», Science, vol. 109, l949,
pàg. 323, 326. [12]
Wallis, Wilson, «The Structure of Prehistoric
Man», en The Making of Man, Modern
Library, Nova York, 1931, pàg. 75. [13] Tylor,
E. B., Anthropology, Hill and Co, Nova
York, 1904, pàgs. 14, 15. [14]
Dawson, Sir J. William, The Story of the Earth
and Man, Hodder and Houghton, Londres,
1903, pàg. 390. [15]
Herskovits, Melville, Man and His Works, Knopf,
Nova
York, 1950, pàg. 467. [16] Ibid., Pàg. 476. [17]
Dawson, Sir J. William, Fossil Men and Their
Modern Representatives, Hodder and
Stoughton, Londres, 1883, viii i 354 pàg., Índex i
il·lustracions. [18]
Movius, Hallam L. Jr., «Old World Prehistory:
Paleolithic», en Anthropology Today,
Chicago, 1953, pàg. 163. [19]
Benedict, Ruth, Patterns of Culture,
mentor Books, Nova York, 1951, pàgs. 6 i 17. Vegeu
també, sobre aquesta qüestió, Herskovits, ref. 6,
pàg. 618; Goldenweiser, Alexander, Anthropology,
Crofts, Nova York, 1945 pàg. 507; Shapiro, H. L.,
Race Mixture, UNESCO, París, 1953, pàgs.
31, 32; també Lowie, R. H. Social
Organization, Rinehart, Nova York, 1948,
pàgs. 122 ss.; Evans-Pritchard, Social
Anthropology, Cohen West, Londres, 1951,
pàg. 24. [20]
Raglan, Lord, How Come Civilization?
Methuen, Londres, 1939, pàgs. 28. [21] James,
E. O., «Reality and Religion», Journal of the
Royal Anthropological Institute, vol. 80,
1950, pàg. 28. [22]
Goldenweiser, A., Anthropology, Crofts,
Nova York, 1945, pàg. 134. [23] Ibid., Pàg. 47. [24] Ibid., Pàg. 166. [25]
Custance, A. C., «Qui va ensenyar Adam a parlar?»,
En línia en català a l'índex en aquesta mateixa
secció; en castellà a http://www.sedin.org/doorway/01-Adan.html;
en l'original anglès a Part
VI a Genesis and Early Man, vol.
2 de la sèrie d'articles The Doorway Papers. [26] White,
Andrew D., A History of the Warfare of Science
With Theology, Braziller, Nova York, 1955,
pàg. 43. [27]
Randall, John H. Jr., The Making of the Modern
Mind, Houghton Mifflin, Nova York, 1940,
p.98. Carl C. Lindegren assenyalava que «la
seqüència cronològica amb què es realitzen els
descobriments científics té una relació directa
amb la manera en què s'interpreten». Com a
conseqüència d'això, diu: «Les dades que confirmen
una teoria ben establerta s'accepten generalment
sense avaluació crítica» (Science 6 de
juliol de 1956, pàg. 27). Vegeu també, sobre això,
P. G. Fothergill, Historical Aspects of
Organic Evolution, Hollis and Carter
Londres, 1952, pàg. 116. [28] Durant
el Simposi Internacional sobre Antropologia
celebrat a Nova York sota la presidència d'A. L.
Kroeber el 1952, hi va haver una extraordinària
llibertat de discussió i crítica sobre la
tendència d'algunes autoritats de tornar-se
emocionalment dogmàtiques quan les perspectives
ortodoxes es desafiaven de qualsevol manera. Per
exemple, vegeu les observacions fetes per M. Bats
relatives a l'actitud prepotent de Dobzhansky, tal
com apareix a An Appraisal of Anthropology
Today, del recull de Sol Tax et al,
University of Chicago, 1953, pàgs. 271, 272. [29] La
revista The Illustrated London News (10 de
desembre de 1927, pàg. 1058) contenia un article
de Margaret Taylor sobre la singular pintura sobre
roca al sud de Rhodèsia (l'actual Zimbabwe –N. del
T.), que representa tota una orquestra llesta per
començar l'execució d'una peça! Es creu que les
circumstàncies que envolten aquesta pintura
confirmen una afirmació d'Heròdot que va ser
completament desacreditada perquè deia que cap al
600 a.C., el Faraó Necó va navegar al voltant
d'Àfrica. Això es considerava una cosa summament
improbable. Però sembla que això pot realment
haver succeït, en haver pertangut aquesta
orquestra al rei egipci. [30] 30.
Kyle, Melvin G., «The Antiquity of Man According
to the Genesis Account», Transactions of the
Victoria Institute, Londres, vol. 57, 1925,
pàg. 127. [31]
Simpich, Frederick, «Men and Gold», National
Geographic Magazine, abril, 1933, pàg. 482. [32]
Blegen, Carl W., «King Nestor 's Palace», Scientific
American, maig de 1958, pàg. 111 i una foto
de la banyera, pàg. 1131. [33]
Arundell, Lord, of Wardour, Tradition:
Principally with Reference to Mythology and the
Law of Nations, Burns, Oates and Co.,
Londres, 1872, xxix y 431 pàgs., Índice. [34]
Lenormant, Francois,The Beginnings of History
According to the Bible and the Traditions of
Oriental People, Scribners, Nova York,
1891, xxx and 588 pàg., con apéndices. [35]
Hislop, Alexander, The Two Babylons, Partridge,
Londres,
1903, 3rd edition, xxiv y 320 pàg., índice e
ilustraciones. [36] Keary,
Charles F., Outlines of Primitive Belief Among
the Indo-European Races, Scribners, Nova
York, 1882, xxi and 534 pàgs., Índice. [37]
Frazer, Sir James G., The Golden Bough: The
Magic Art and the Evolution of Kings, 2
vol. edition, Macmillan, Nova York, 1935. [38]
Rawlinson, George, The Origin of Nations,
Scribner, Nova York, 1878, pàgs.10-11. [39] En la
seva deriva a l'est pel Pacífic, els polinesis van
perdre els teixits, la ceràmica, la metal·lúrgia i
van abandonar l'ús de l'arc. Vegeu Roland Dixon, Building
of Cultures, Scribner, Nova York, 1928,
p.280. Per la referència a la pèrdua de les
paraules relacionades amb la vida cortesana, vegeu
Rich Taylor, New Zealand and Its Inhabitants,
sense data, pàg. 6, citat per Lord Arundell, ref.
33, pàg. 122. [40]
Piggott, Stuart, Prehistoric India,
Penguin Books, Anglaterra, 1950, pàg. 256. [41] Perry,
W. J., The Growth of Civilization, Penguin
Books,
Anglaterra, 1937, pàg. 137. [42]
Sarton, George, A History of Science, Harvard,
1952,
pàgs. 111 i 116. [43] Em
sembla que l'originador d'aquest terme va ser V.
Gordon Childe. El fa servir, per exemple, en la
seva obra Man Makes Himself, Watts,
Londres, 1948, Cap. 5, pàgs. 66 i ss. [44]
Giovanni, Battista Vico (1668-1744) va ser un
filòsof italià; la seva principal obra va ser
publicada a França per Michelet en 1827 sota el
títol de Principes de la Philosophie
d'Histoire. [45]
Toynbee, Arnold, A Study of History, Oxford
University
Press, 1946-1957, on es presenten el sorgiment i
la caiguda de 19 civilitzacions de tal manera que
es suggereix que la història es repeteix segons el
que és gairebé una llei espiritual. Karl Marx
creia que el factor determinant era l'econòmic, i
Ellsworth que era un factor climàtic. [46]
Spengler, Oswald, Decline of the West,
Allen and Unwin, Londres, 1926. [47] Per a
una anàlisi dels punts de vista de Vico, vegeu R.
G. Collingwood, «Oswald Spengler and the Theory of
Historical Cycles», Antiquity, setembre,
1927, pàgs. 311-325; i també «The Theory of
Historical Cycles», Des. de 1927, pàgs. 435-446.
A. Kroeber té diverses contribucions valuoses
sobre el tema del Determinisme Cultural i dels
Cicles Històrics Aquestes tendències deterministes
en la cultura ell les designa com allò
«superorgànic», American Anthropologist,
vol. 19, 1917, p.162-213. Aquest concepte el va
anar desenvolupant en moltes de les seves obres
posteriors. [48] Hi ha
possiblement quatre o cinc casos ben autentificats
en temps relativament recents. Referències als
mateixos apareixen a Susanne Langer, Philosophy
in a New Key, Mentor Books, Nova York,
1952, pàg. 87. També en les obres d'Ernst
Cassirer: vegeu «Qui va ensenyar Adam a parlar?»,
article en línia en l'index d'aquesta mateixa
secció, i també en castellà: http://www.sedin.org/doorway/01-Adan.html;
en l'original anglès: «Who Taught Adam to Speak?»
Part VI a Genesis and Early Man, vol. 2 a
The Doorway Papers Series, en línia a http://www.custance.org/Library/Volume2/Part_VI/WhoTaughtAdamtoSpeak.html. [49] Sobre
això vegeu Stuart Piggott, Prehistoric India,
Penguin Books, Anglaterra, 1950, pàg. 263; H.
J. Fleure, The Races of Mankind, Benn,
Londres, 1930, pàg. 68; A. H. Sayce, «The Aryan
Problem», Antiquity, juny 1927, pàg. 214. [50] Vegeu
Robert Eisler, «Loan Words in Semitic Languages
Meaning “Town”», Antiquity, desembre
1939, pàgs. 449 i ss. [51]
Crawford, M. D. C., The Conquest of Culture,
Fairchild, Nova York, 1948, XII i 449 pàgs.,
Índex. Un resum molt útil de realitzacions
tècniques, però sense documentació. [52] Sayce,
A. H., Early Israel and the Surrounding
Nations, Londres, 1899, pàg. 270. [53]
Wiseman, P. J., New Discoveries in Babylon
About Genesis, Marshall, Morgan and Scott,
Londres, 2a edició, revisada, sense data, pàgs.
28, 31, 33. [54]
Reisner, G.A., The History of the Gizeh
Necropolis, ressenya a Antiquity, març
de 1938, pàg. 104. [55]
Childe, Vere Gordon, New Light on the Most
Ancient East, Kegan Paul, Londres, 1935,
pàg. 67. [56] Emery,
Walter B., «The Tombs of the First Pharaohs», Scientific
American, July, 1957, pàgs. 107, 112, 116. [57] Meek,
T. J., «Magic Spades in Mesopotamia», University
of
Toronto Quarterly, vol. 7, no. 2, gener de
1938, pàg. 235-237. [58]
Bewberry, R. E., citat per C. Urquhart, The
Bible Triumphant, Pickering, Londres, 1935,
pàg. 36. [59]
Childe, V. G., New Light on the Most Ancient
East, Kegan Paul, Londres, 1935, pàg. 2. [60] Perry,
W. J., The Growth of Civilization, Penguin
Books, Anglaterra, 1957, pàg. 54. [61] W. E.
Taylor en una conferència pronunciada davant el
Departament d'Estudis Orientals de la Universitat
de Toronto, primavera de 1936. [62] Kyle,
M. G., «Recent Testimony of Archaeology to the
Scriptures», en The Fundamentals, Biola
Press, los Angeles, 1917, pàg. 329. [63] Meek,
T. J., «Mesopotamian Studies», en The
Haverford Symposium on Archaeology and the
Bible,1938, pàg. 161. [64]
Mallowan, M. E. L., The Excavations at Tell
Chagar Bazar and an Archaeological Survey of the
Habur Region, 1934-1935, Oxford, 1936,
ressenya a Antiquity, Dec., 1937, pàg.
502. [65]
Childe, V. G., ref. 55, pàg. 145. [66] Gadd,
C. J., The History and Monuments of Ur,
Chatto and Windus, Londres, 1929, pàg. 24 i pàg.
17. [67] Ibid., pàg. 27. [68]
Woolley, Sir Leonard, The Sumerians,
Clarendon Press, Oxford, 1928, pàg. 44. [69]
Childe, V. G., New Light on the Most Ancient
East, Kegan Paul, Londres, 1935, pàg. 19. [70]
Wiseman, P. J., New Discoveries in Babylon
About Genesis, Marshall, Morgan and Scott,
Londres, 2a edició, revisada, sense data, pàgs. 28
i 29. [71] Myers,
J. L., Dawn of History, Williams and
Norgate, Londres, sense data, pàg. 85. [72] Meek,
T. J., en una conferència davant el Departament
d'Estudis Orientals, Universitat de Toronto,
tardor de 1936. [73]
Frankfort, Henri, en un article sobre Khafaje a la
revista Illustrated London News, 13 de
novembre de 1937, pàgs. 840, 841, presenta algunes
fotografies d'aquests segells. [74] Keith,
Sir Arthur, «Physical Anthropology», Science
Progress, octubre, 1936, pàg. 333. [75]
Spearing, H. G., «Susa, The Eternal City of the
East», en Wonders of the Past, vol. 3,
Putnam, Nova York, 1924, pàg. 583. [76]
Mackay, Ernest, «Great New Discoveries of Indian
Culture in Prehistoric Sind», Illustrated
London News,14 novembre 1936, Placa I. [77] Ibid., Pàg. 860, Fig. II. [78] Ibid., pàgs. 860 i 894. [79]
Childe, Vere Gordon, «India and the West Before
Darius», Antiquity, març de 1939, pàg. 10. [80]
Ghirshman, R., Iran, Penguin Books,
Anglaterra, 1954, 368 pàg., Índex, il·lustracions. [81]
Ghirshman, R., «At Sialk: Prehistoric Iran», Asia,
Novembre, 1938, pàg. 646. [82]
Childe, Vere Gordon, What Happened In History,
Penguin Books, Anglaterra, 1946, pàg. 64. [83] V. G.
Childe també es refereix als indicis de
l'existència d'un poble jafètic que va habitar en
temps antics a les terres altes de les muntanyes
Zagros cap occident (New Light on the Most
Ancient East,Kegan Paul, Londres, 1935, pàg.
18). [84] V. G.
Childe, What Happened In History, Penguin
Books, Anglaterra, 1946, pàg. 64. [85] Per a
un útil resum d'aquestes associacions i
correlacions en el temps, vegeu Seton Lloyd, Early
Anatòlia, Penguin Books, Anglaterra, 956,
pàgs. 54. [86] Unes
excel·lents il·lustracions d'aquesta ceràmica es
troben en E. J. Forsdyke, «Marvels of the Potter
's Art», a Wonders of the Past, vol. 2,
Putnam, Nova York, 1924, làmina a pàg. 426.
Aquestes formes apareixen freqüentment en antics
jaciments hel·làdics com a Asea, Gournia, Korakou,
Vasiliki, etc. Fins i tot els reblons es
reprodueixen en ocasions en els objectes de
ceràmica! [87]
Braidwood, Robert J., «From Cave to Village», Scientific
American, octubre de 1952, pàgs. 62 ss.
Aquest és un excel·lent resum amb útils
il·lustracions i presentacions gràfiques de les
troballes tal com ell ho considera. Per als no
iniciats, la cosa queda clarament resolta. Però
Miss Kenyon discrepa. [88]
Kenyon, Kathleen M., «Ancient Jericho», Scientific
American, abr., 1954, pàg. 76. En el seu
article, «Some Observations on the Beginnings of
Settlement in the Near East», Journal of the
Royal Anthropological Institute, gener-
juny de 1959, pàg. 35 seg., explica per què creu
que Jericó és més antiga que Jarmo i critica la
interpretació de Braidwood de les dades
arqueològiques de Jarmo –el que demostra la
dificultat d'estar segurs sobre les seqüències en
aquesta era tan primerenca. [89]
Kenyon, Kathleen, Journal of the Royal
Anthropological Institute, gener- juny de
1959, pàg. 41. [90] Una
valoració fascinant i concisa dels indicis
d'aquestes antigues migracions és la que dóna M.
E. L. Mallowan a «Mesopotamian Trilogy», Antiquity,
juny de 1939, pàgs. 159-170. [91] En
considerar una de les comunicacions presentades al
Simposi Antropològic (ref. 29), Grahame Clark va
fer aquesta observació sobre les noves tècniques
de datació: «Semblen suggerir que els artistes de
la cova magdaleniana, lluny d'acabar en 18.000 a.
C., probablement van acabar més probablement en
8.000 a.C., i que lluny de començar tan d'hora com
fa 50.000 a.C., van començar als voltants del
15.000 a.C., o potser fins i tot més
posteriorment. Conclouré fent una pregunta que
espero que Hallam Movius (vegeu ref. 18)
recollirà. Si l'única data en el sistema de
Zeuner-Milankovitch (sobre el qual es basa la ref.
92) que podem comprovar mitjançant C-14 resulta
tan errònia i tan enormement exagerada com veiem,
¿quina confiança podem dipositar en la datació
d'eres més antigues per a les fases primerenques
del període glacial? Tan sols plantejo la
pregunta. No conec la resposta» (Appraisal of
Anthropology Today, Chicago, 1953, pàg. 78). Pel
que fa a això, vegeu també Oakley, Man, octubre de
1951, pàg. 142. Aquesta mateixa autoritat va dir
posteriorment (pàg. 37), «La datació mitjançant
C-14 sembla suggerir que els avenços del
Paleolític Superior van arribar més tardanament
del que suposàvem, i això només fa que accentuar
la impressió d'una enorme acceleració en el
desenvolupament i la diferenciació de les
cultures». A
Kroeber (pàg. 39) va donar un decidit suport a les
paraules de Clark, ressaltant el canvi d'opinió
sobre la cronologia tant del Vell Món com del Nou.
A la revista Illustrated London News del
14 de setembre de 1935, Henry Frankfort suggereix
que «els períodes més primerencs de la
civilització a Mesopotàmia estan més estretament
relacionats i s'estenen al llarg d'un període més
curt de temps del que s'ha donat a suposar en
general». [92]
Zeuner, F. E. Dating the Past, Methuen,
1958, pàg. 299, fig. 81. [93] Ibid., pàgs. 285 i 288. [94] Ara
tenim un nou «gir» en la interpretació de les
dades. El fet que no hi hagi una fase paleolítica
a l'Orient Mitjà no pot acceptar-se, naturalment,
com significant que l'home estigués civilitzat
gairebé tan aviat com va aparèixer. Això no seria
«pensament evolucionista». De manera que cal
suposar que l'absència de la fase prèvia es deu al
fet que l'Orient Mitjà mai no va ser el Bressol de
la Humanitat –mai no va ser un centre de dispersió
dels homínids. El fet que totes les línies
migratòries condueixin allà es passa simplement
per alt, i les dades es reinterpreten completament
per donar suport a les actuals pressuposicions.
Vegeu F. Clark Howell, «The Villafranchian and
Human Origins», Science, vol. 130, 1959,
pàg. 833, col. c. [95] Un
nombre d'autoritats han suggerit que la
civilització xinesa va descendir més aviat
directament de la civilització sumèria primerenca.
La seva escriptura pot haver estat relacionada (S.
L. Caiger, Bible and Spade, Oxford, 1936,
pàg. 2). Aparentment, hi havia algunes estretes
semblances entre la música sumèria i la música
xinesa molt antiga (M. E. L. Mallowan citant F. W.
Galpin, The Music of the Sumerians,
Cambridge, 1937, a Antiquity, juny de
1939, pàg. 169). W. J. Perry fa referència en el
seu Growth of Civilization (Pelican
Books, Anglaterra, 1937, pàg. 125) a alguns
paral·lelismes arquitectònics molt sorprenents.
Lord Raglan (Journal of the Royal
Anthropological Institute, juliol-des. de
1957, pàg. 144) argumenta que la civilització
xinesa va progressar només mentre es va mantenir
el contacte amb el món exterior. Carl Whitin
Bishop, en el seu article «The Beginnings of
Civilization in Eastern Asia» (Smithsonian
Institute Annual Report, 1940, pàgs.
431-446), tracta de forma interessant la qüestió
de si centres de cultura com Sumer i la Xina
haguessin pogut sorgir de forma completament
independent. Argumenta ell que la gran quantitat
d'elements comuns en aquestes antigues
civilitzacions, el que ell descriu com
«homogeneïtat en els aspectes fonamentals» (p.
433) no es pot atribuir senzillament al fet que
les ments dels homes operen de forma molt semblant
a tot arreu. Sembla haver-hi pocs dubtes sobre la
relació existent entre elles. Joseph Needham
ressalta que mentre que el Sinanthropus sembla
antedatar els començaments de la civilització
xinesa per un període immens de temps, hi ha un
complet buit entre aquest i la primera clara
evidència d'un assentament a gran escala el 2.500
a.C. Observem aquesta data –no està molt allunyada
de la data tradicional del Diluvi. Més endavant
diu: «Després, sobtadament, al voltant del 2.500
a.C., la terra aparentment buida comença a
suportar una població nombrosa i activa. Hi ha
restes de centenars, fins i tot de milers, de
poblats habitats per un poble amb una economia
agrícola a més de pastoral, familiaritzats amb la
fusteria, els teixits i la ceràmica» (Science
and Civilization in China, Cambridge, 1954,
vol. L, p. 80). Incidentalment, aquesta mateixa
aparició «sobtada» de civilització també és
d'aplicació al Japó (Ingram Bryan, The History
of Japan, Benn, Londres, 1928, pàg. 9). Les
cultures de l'Amèrica Central són per descomptat
molt posteriors. [96]
Radcliffe-Brown, A. R., Andaman Islanders,
Cambridge, 1922, il·lustra aquest extrem de forma
categòrica per a aquest poble concret amb una
cultura certament tan baixa, exposant que no
permeten la introducció dels articles fins i tot
de la més gran utilitat (com trampes, pàg. 37) a
causa de la por que senten sobre canviar el més
petit aspecte de la seva cultura. L'autor
insisteix una i altra vegada en aquest
conservadorisme (vegeu pàg. 302). [97]
Goldenweiser, A., Anthropology, Crofts,
Nova York, 1945, pàg. 414, peu de pàgina 4. [98] Tylor,
Edward B., Primitive Culture, vol. 1,
Murray, Londres, 2a edició, 1891, pàg. 32 i 35. [99]
Whately, Arquebisbe de Dublín, «On the Origin of
Civilization», Exeter Hall Papers, 1854-1855,
Nisbet, Londres, pàg. 23. Tot aquest assaig és
digne de lectura malgrat la seva data. [100] Tylor,
E. B., Anthropology, New Science Library,
Hill, Nova York, 1904, pàg. 14 i ss. [101]
Eiseley, Loren C., «Was DarwinWrong About the
Human Brain?» Harpers, novembre de 1955,
pàg. 67. [102] Boes,
Franz, The Mind of Primitive Man, Macmillan,
Nova
York, 2a edició, 1939, pàgs. 16, 17. [103]
Zimmern, Sir Alfred, The Prospects of
Civilization, Oxford Pamphlets on World
Affairs, No. 1, Oxford, 1940, pàg. 23. [104]
Nicholson. I., Book reviews, Discovery,
Londres, Des., 1959, pàg. 540. [105]
Holmyard, E. J., «The Future of Man», Endeavour,
Imperial Chemical Industry, Londres, gener de
1946, pàg. 2. [106] Es
trobarà tot un seguit d'«experiments» així citats
per T. Mildred Creieu en Nineteenth Century, vol.
7, 1905, pàg. 89 ss. Vegeu també Nature (Anglaterra),
vol. 40, 1889, pàg. 634. L'interès per aquell
temps era molt superior al que existeix ara,
perquè es tractava d'una cosa tan inesperada. [107]
Oakley, Kenneth, «The Evolution of Human Skill»,
en A History of Technology, vol. 1,dirigida
per Singer, Holmyard i Hall, Oxford, 1957, pàg.
27. [108] Citat
de Wallbank and Taylor, Civilization - Past
and Present, vol. 1, Scott Firesman,
Chicago, 1942, pàgs. 499 i 500. [109] Dit
per un esquimal anomenat Kuvdluitsoq i citat en
«The Seal Eskimos», per Knud Rasmussen, en A
Reader in General Anthropology, obra
dirigida per C. S. Coon, Holt, Nova York, 1948,
pàg. 119. [110]
Kroeber, Theodora, Ishi. A Biography of the
Last Wild Indian in North America, University
of California Press, Los Angeles, 1971, pàgs. 229
i 237. [111]
Ciceró, citat per Kenneth Walker en Meaning
and Purpose, Penguin Books, Anglaterra,
1950, pàg. 147. [112]
Perspectiva africana: comunicada sota el títol
«Different People - Different Ways», a South
African Pioneer, SAGM (South African General
Mission), abr.- juny. 1955, pàg. 15. [113]
Aquesta qüestió s'explora més extensament en «La suposada
evolució del crani humà
(veure índex en aquesta mateixa secció) [The
Supposed Evolution of the Human Skull», Part
IV a Genesis
and Early Man, vol. 2 de The Doorway
Papers Series. [114] Les
eines del Sinanthropus: sobre aquesta qüestió,
vegeu Marcellin Boule i Henri V. Vallois, Fossil
Men, Dryden, Nova York, 1957, pàg. 145,
nota al peu 45. [115]
Dawson, J. W., Fossil Men and Their Modern
Representatives, Hodder and Stoughton,
Londres, 1883, pàgs. 109, 123. [116]
Pollock, David, «Zimbabwe: Mystery of
Mashonaland», en Wonders of the Past, vol.
3, Putnam, Nova York, pàgs. 601-605; una
comunicació summament interessant. [117] Allen,
F. A., «On the Evolution of Savages by
Degradation», Transactions of the Victoria
Institute, Londres, vol. 19, 1885-1886, pàg.
133. [118]
Childe, V. G., «India and the West Before Darius»,
Antiquity, 1939 pàg. 15: «Els aris ...
resulten ser els destructors, no els creadors de
la civilització de l'Índia». [119]
Barnett, Lincoln, «Darwin's World of Nature: Part
IV. Uttermost Region of the Earth», Life,
1 de juny de 1959, pàg. 68. [120] És
evident que les set persones a la Cova Superior a
Choukoutien, Xina, van patir morts violentes (Antiquity,
Notes and News, juny de 1939, pàg. 243). [121]
Ackerknecht, I. H., «The Eskimo's Fight Against
Hunger and Cold», Ciba Symposia, Vol. 10,
no. 1, juliol-agost de 1948, pàg. 894, s'observa
que l'Home Blanc només va sobreviure a l'Àrtic al
principi perquè va acceptar el consell dels
esquimals sobre gairebé cada tret del disseny dels
seus equips i robes originals. [122]
Macgowan, Kenneth, Early Man in the New
World, Macmillan, Nova York, 1950, pàg. 116. [123] Ibid., p. 3. Durant la seva migració, sembla
que aquest poble va crear unes notables cultures a
Sibèria, que van ser posteriorment abandonades.
Les ruïnes d'aquests assentaments van ser
observades fa molt de temps per Allen en el seu
article (ref. 117), pàg. 132, i va aparèixer als
diaris una referència més recent a aquestes
«ciutats» amb un palau amb calefacció central que
cobria 150 metres quadrats (Hamilton Spectator,
Canadà 28 gener 1947). Els russos han publicat ara
un informe oficial titulat «Ancient Population of
Siberia and Its Culture», ressenyat a Science,
vol. 30, 1959, pàg. 1467. [124]
Raglan, Lord, «Some Aspects of Diffusion», Journal
of
the Royal Anthropological Institute, juliol-des.
de 1957, pàg. 147. [125]
Conegut ara com el Túmul de Monk o de Cahokia,
prop de St. Louis, Missouri. [126] Tylor,
E. B., Primitive Culture, vol. 1, pàg.
56. [127]
Cunningham Geikie es refereix a una declaració
d'un almirall Osborn que va observar que una tribu
que caminava errant vorejant l'extrem
septentrional de la costa de Sibèria havia
recentment expulsat una altra tribu a través de la
mar gelada a una illa que es trobava tan al nord
que només es podien veure els seus cims des dels
caps siberians. Això era totalment el resultat
d'un efecte en cadena, a causa d'un augment de
població en terra ferma (Hours With The Bible,
vol. 1, Alden, Nova York, 1886, pàg. 184). [128] Perry,
W. J., The Growth of Civilization, Penguin
Books,
Anglaterra, 1937, pàg. 186 i pàg. 123. [129] Dixon,
Roland B., The Building of Cultures,
Scribners, Nova York, 1928, pàg. 280. [130] Ibid. [131]
Johnson, Humphrey J. T., The Bible and the
Early History of Mankind, edició revisada,
Londres, 1947, pàgs. 70s. [132] Wendt,
Herbert, I looked For Adam, Weidenfeld
and Nicolson, Londres, 1955, pàg. 393; Rivers, W.
H., The Disappearance of Useful Arts, British
Association Report, 1912, pàgs. 598, 599; Raglan,
Lord, Home Came Civilization; Methuen,
Londres, 1939, pàg. 35. [133] Adam,
Leonard, Primitive Art, Penguin Books,
Anglaterra, 1949, pàg. 97. [134] Dixon,
R. B., TheBuilding of Cultures, Scribners,
Nova York, 1928, pàg. 147. [135]
Lowenstein, Prince John, «Who First Settled
Polynesia», The Listener, BBC,
Londres, 34 abril. 1959, pàg. 712. [136]
Murdock, George P., Our Primitive
Contemporaries, Macmillan, Nova York, 1951.
p. 1. [137]
Sollas, W. J., «The Tasmanians», en The Making
of Man, dirigit per Calverton, Modern
Library, Random House, Nova York, 1931, pàg. 87. [138]
Montagu, Ashley, Man: His First Million Years,
mentor Books, Nova York, 1958, pàg. 159. [139] Scott,
Sir Lindsay, «Pottery», en A History of
Technology, vol. 1, obra dirigida per
Singer et al, Oxford, 1954, pàg. 377. [140]
MacCurdy, George G., en una ressenya de Li
Neolithique Lacustre Ancien, en American
Journal of Archaeology, juliol-setembre,
1935, pàg. 413. [141]
Hanson, Hazel D., Early Civilizations in
Thessaly, Johns Hopkins Press, Baltimore,
1933, pàgs. 44 i 72. [142]
Stirling, Matthew, «Indian Tribes of poble Land»,
National Geogographic Magazine, novembre,
1940, pàg. 571. [143]
Dawson, Sir J. W., Fossil Men and Their Modern
Representatives, Hodder and Stoughton,
Londres, 1883, pàg. 147. [144]
Schliemann, Heinrich, comunicació de Frank S. de
Hass a Buried Cities Recovered, Bradley
Garretson, Filadèlfia, 1884, pàgs. 509, 510. La
interpretació que Schliemann va fer d'aquests
nivells pot haver estat equivocada, però la
inversió respecte a l'ordre que s'esperava mai
s'ha posat en dubte. [145] Sobre
aquesta qüestió, veure la ressenya de S. Casson de
l'obra de J. S. Pendlebury, The Archaeology of
Crete, a Antiquity, des. de 1939,
pàg. 482 ss., i en el mateix número, «The Volcanic
Destruction of Minoan Crete», per Sp. Marinatos,
pàgs. 425-439. També, Pendlebury, Palace of
Minos: Knossos, Parrish, Londres, 1954, pàg.
36. [146]
Apareix en una bella fotografia que il·lustra una
nota, «Battle Axes From Troy», Antiquity, setembre
de 1933, pàg. 337. [147]
Comunicat en Science, vol. 90, 1939, pàg.
10. La seva ceràmica més primerenca era «un
producte magnífic»; la seva ceràmica posterior –i
la seva economia en general– va ser molt inferior. [148]
Hrdlicka, Ales, «Where Asia and America Meet», en
Asia, juny de 1939, pàg. 354 ss.; Rainey,
Froelich G., «Discovery of Alaska's oldest Arctic
Town», National Geographic Magazine, setembre
de 1942, pàgs. 319 ss. [149] Smith,
Sir G. Elliot, In the Beginning, Watts,
Londres, 1946, pàg. 21. [150]
Evans-Pritchard, E., «Megalithic Grave-Monuments
in the Anglo-Egyptian Sudan and Other Parts of
East Africa», Antiquity, juny de 1935,
pàgs. 151-160. [151]
Watson, CBG, a Man, Royal Anthropological
Institute,1927, pàg. 30. [152]
Hambly, W. D., Source Book For African
Ethnology, Publicacions nos. 394 i 396,
Museu Field, Anthropology Series, Chicago, vol.
XXVI, Secció 1, pàg. 154. [153] Lowe,
C. van Riet, Journal of the Royal
Anthropological Institute, 1927, pàg. 227. [154]
Justice, J. N., a Man, Royal
Anthropological Institute,1922, pàg. 3. [155]
Wilson, G. E. H., a Man, Royal
Anthropological Institute,1932, pàg. 45. [156]
Huntingford, G. W. B., a Man, Royal
Anthropological Institute, 1932, pàg. 45. [157]
Rivers, W. H. R., citat per G. P. Murdock, Our
Primitive Contemporaries, Macmillan, Nova
York, 1951, pàg. 133. [158] Coon,
C. S., A Reader in General Anthropology, Holt,
Nova York, 1948, pàg. 77. [159] Ibid., Pàg. 98. [160] Dit
per un cert Mr. C. Graham, en l'anàlisi de James
Reddie «On Civilization: Moral and Material», Transactions
of the Victoria Institute, Londres, vol. 6,
187-273, pàg. 35. [161] Perry,
W. J., The Growth of Civilization, Penguin
Books, Anglaterra, 1937 pàg. 123. [162]
Rawlinson, George, The Origin of Nations, Scribners,
Nova
York, 1878, pàg. 4. [163] Cooke,
W., The Alleged Antiquity of Man, Hamilton
Adams,
1872, pàg. 99. [164]
«Formosa and Its Pirate Chief», a Times,
Londres, 9 de febrer de 1885. [165] Allen,
F. A., «On the Evolution of Savages by
Degradation», Transactions of the Victoria
Institute, Londres, vol. 19, 1885-1886, pàg.
140. [166] Tylor,
E. B., Primitive Culture, Murray,
Londres, 2a edición, 1891, vol. 1, pàg. 52. [167]
Ibid., p. 47. [168] Clark,
Grahame, From Savagery to Civilization, Cobbett
Press, Londres, 1946, pàg. 28. [169]
Galton, Sir Francis, Hereditary Genius, Watts,
Londres,
reimpr. 1950, pàg. 337. [170] Joad,
C. E. M., For Civilization, Macmillan War
Pamphlets, no. 7, 1940, pàg. 3 especialment i
pàgs. 4-7. [171] S'està
generalment d'acord en que la possessió del
llenguatge, aquest «Vehicle de la Cultura», que és
l'obra peculiar de l'home, va ser resultat d'una
«mutació afortunada». Sobre això vegeu A Kroeber,
Anthropology, Harcourt Brace, Nova York,
1948, pàg. 71; i Ernst Cassirer, Essay on Man,
Yale, New Haven, 1948, pàg. 30. [172]
Benedict, Ruth, Patterns of Culture, mentor
Books,
Nova York, 1951, pàg. 11. [173]
Reddie, James, «On Civilization: Moral and
Material», Transactions of the Victoria
Institute, Londres, vol. 6, 1872-1873, pàg.
23 i 24. [174]
Briffault, Robert, «The Evolution of the Human
Species», en The Making of Man, obra
dirigida per Calverton, Modern Library, Nova York,
1931, pàg. 763. [175]
Goldenweiser, A., Anthropology, Crofts,
Nova York, 1945, pàg. 407. [176] «Les
restes fòssils de l'home primitiu, i el registre
del Gènesi», Article d'El Pòrtic en línia (veure
l'Índex d'aquesta mateixa secció); de l'original
«Fossil Remains of Early Man and the Record of
Genesis», Secc.
I a Genesis and Early Man,
vol. 2 The Doorway Papers Series. [177] Per
exemple Kenneth Macgowan (Early Man in the New
World, pàg. 187) exposa una sèrie de casos
d'aquesta mena, incloent una reducció d'una data
des del 4.000 a.C. fins a una xifra d.C.! Esmenta
una autoritat que ara argumenta que l'home va
entrar al Nou Món no com un primitiu del
paleolític fa 25.000 anys, sinó com un home
bastant civilitzat al començament de l'era
cristiana! A. L. Kroeber creu que els cronòlegs
s'han permès excessives llibertats amb els anys (Anthropology,
1948, pàg. 654). Diu: «Hom pot creure-hi (en el
sistema de datació de Milankovitch-Zeuner): però
no de forma necessària» (p.655, peu de pàgina 9). [178]
Aquesta podria semblar una qüestió menor, però en
realitat pot ser que no fos res inconsiderable. Va
ser aquest perill el que estava subjacent
aparentment en les paraules en Deuteronomi 7:22. [179] La
primerenca existència d'aquests tres grups com
comunitats diferenciades ha quedat recentment
corroborada per a l'àrea de l'Orient Mitjà (cf. V.
G. Childe, What Happened in History, Penguin
Books, Anglaterra 1946, pàg. 81). [180]
Custance, A. C., «Longevity in Antiquity and Its
Bearing on Chronology», Part
I a The Virgin Birth and the
Incarnation, vol. 5 a The Doorway Papers
Series. [181]
Temple, Arquebisbe William, «Babel and Pentecost»,
a The Church Looks Forward, Macmillan.,
Londres, 1944, pàgs. 174 ss. [182] Sobre
Dante, vegeu Alexander Gode, «The Case for
Interlingua», Scientific Monthly, agost de
1953, pàg. 83. [183]
Petrie, Sir Flinders, Revolutions of
Civilization, Harper, Londres, 1911, pàg.
114. Es manifesta totalment compromès amb la
perspectiva que en cada cas va ser resultat de la
infiltració d'un nou poble. J. C. Curry mantenia
que aquest estímul és degut amb molta freqüència a
una infiltració ària («Climate and Migrations», Antiquity,
setembre de 1928, pàg. 301), i aquesta opinió
no es devia a cap sentiment de supremacia racial
per part seva. [184]
Kretschmer, Ernst, citat per Franz von
Weidenreich, Apes, Giants and Man, Chicago,
1948, pàg. 90. [185] Turck,
Fenton B., «The American Explosion», Scientific
Monthly,
setembre de 1952, pàg. 191. [186]
Custance, A. C., «The Part Played by Shem, Ham,
and Japheth in Subsequent World History», Part
I a Noah 's Three Sons, vol.
1 de The Doorway Papers Series. [187] Jeremy
Button va acabar molts anys després com
l'instigador de la posterior matança d'una petita
congregació de nadius que s'havien convertit al
cristianisme, i que estaven en companyia del
missioner blanc en un acte de culte en un edifici
d'església mig acabat (Lincoln Barnett, Life,
1 de juny de 1959, pàg. 87). [188]
Charles Darwin, segons la seva biografia escrita
pel seu fill Sir Francis Darwin, en anys
posteriors va escriure personalment a l'Almirall
Sir James Sullivan demanant permís per ser admès
com a membre honorari de la Missió als Fueguins,
la South American Missionary Society, de la qual
ell mateix havia abans «profetitzat que obtindria
un rotund fracàs», però que havia tingut «un èxit
absolutament meravellós». James Orr, en la seva
obra God's Image in Man, Eerdmans, Grand
Rapids, 1948, reimpr., pàg. 164, comunica un cas
igualment digne de menció del que un veritable
esforç missioner pot realitzar en darrer terme en
una societat totalment primitiva. [189] Merivale, Herman, Colonization and
the Colonies, pàg. 294, citat a
Transaccions of the Victoria Institute, vol.
19, 1885, pàg. 128.
Títol original: Primitive
Cultures: A Second Look at the Problem of their
Historical Origin Autor: Arthur C. Custance, Ph.
D. Font: Evolution or
Creation?, vol. 2 de The Doorway Papers,
1977, Secció II. - www.custance.org
- Copyright © 1988 Evelyn White. All rights
reserved Copyright © 2019 Santiago Escuain per a
la traducció. Es reserven tots els drets. Traducció de l'anglès: Santiago
Escuain © Copyright 2019, SEDIN - tots
els drets reservats. SEDIN-Servei Evangèlic Apartat 2002 08200 SABADELL (Barcelona) ESPANYA Es pot reproduir en tot o en part
per a usos no comercials, a condició que es citi
la procedència reproduint íntegrament l'anterior i
aquesta nota. |
Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
