EL MONOTEISME PRIMITIU, I Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia Ottawa, 1968 / Rev. 1977 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
Índex
Capítol 2 Apèndix Accés a l'article original - Primitive Monotheism: And the Origin of Polytheism |
A CENT ANYS, quan Darwin va
publicar el seu llibre L'Origen de les
Espècies, el clima d'opinió ja tendia cap
al punt de vista que tot estava en estat de
millora, que els humans estaven millorant més i
més, que els seus ideals eren més i més elevats, i
la seva fe religiosa més i més pura, i la seva
productivitat cada vegada més gran. El corol·lari
de tot això, encara que no sempre se'n van treure
les conseqüències, era que si es retrocedia en el
temps, tot devia d'haver estat pitjor, i tant més
pitjor segons més es retrocedís en la història i
en la prehistòria. Fins i tot els qui creien que
ocasionalment en el passat i en algunes zones del
món també s'havia donat un procés de degeneració
–en particular on hi havia homes primitius–,
seguia havent-hi una persuasió emocional que en
general el progrés era una cosa automàtica. La
persuasiva filosofia de l'evolució semblava tenir
una qualitat contagiosa, i una per una, cada
branca de la investigació històrica va sucumbir a
la temptació de reconstituir les seves dades en
escales ascendents, començant des d'allò simple,
grosser o ingenu, i conduint cap a la complexitat,
allò refinat o sofisticat en el present. Es va
donar per fet que tot s'emmotllava a aquest patró:
la història de l'art, de la tecnologia, de
l'organització social, en realitat de tot
–incloent les creences religioses. Hi havia un
impuls lògic en tot això. Van
sorgir diverses teories sobre l'origen de la fe
religiosa amb una interpretació evolutiva que van
precedir la clàssica obra de Darwin. Spencer va
escriure amb certa extensió sobre aquesta qüestió,
com altres autors, cada un d'ells exposant la
manera en què suposaven que «tot va començar». Va
començar amb l'adoració dels morts, de vegades
dels avantpassats, però no sempre, o va començar
amb el sentiment que se suposava que l'home
primitiu tenia que la Naturalesa estava animada,
que «les coses» tenien «voluntats» amb les que es
calia reconciliar-se, o va començar senzillament
perquè els nostres primers avantpassats vivien
unes vides tan perilloses i en circumstàncies tan
aterridores i constantment assetjades per
incògnites, que s'acovardien i tremolaven i
gairebé restaven immobilitzats per la por la major
part de les seves vides. En aquestes
circumstàncies, el que se suposava com una certa
propensió supersticiosa en la naturalesa humana va
generar «naturalment» sentiments de meravella i
temor, que van evolucionar lentament fins a
creences religioses estructurades. Això sembla una
enorme exageració del que persones intel·ligents
diuen que va passar, però no ho és. Per exemple,
Lewis Browne va escriure amb tota serietat:[1]
Els
escriptors cristians que creien que l'Escriptura
era un veritable registre de la història
primerenca de l'home van considerar aquesta
tendència com un veritable desafiament, i amb
creixent freqüència van començar a aparèixer
erudits articles i llibres acadèmics, en els quals
es declarava que el punt de vista contrari era una
interpretació molt millor de l'evidència
disponible. Va ser una època de gran expansió
missionera; i, caldria no oblidar-ho, també
d'expansió en els estudis realitzats per
antropòlegs sobre els pobles primitius. Cosa
inesperada, els millors informats entre aquests
antropòlegs van començar a trobar-se amb major
acord amb els primers, i el resultat va ser la
publicació dels escrits d'algú com Andrew Lang.
Lang va influir molt sobre un autor catòlic romà,
Wilhelm Schmidt, que era antropòleg i fundador
d'una revista justament cèlebre, Anthropos. En
aquells primers temps, la revista The
Transactions of the Victoria Institute anava
plena d'articles sobre aquesta qüestió. Al final
d'aquest article en donem una llista. Entre els
anys 1900 i 1935, tota aquesta qüestió va ser
tractada per homes convençuts que les
reconstruccions evolutives de les creences
religioses de l'home eren fonamentalment errònies,
i van produir un tal impacte que els filòsofs
evolucionistes pràcticament van abandonar tota
aquesta línia argumental. A partir de mitjans dels
anys trenta, el tema ha estat gairebé mort, tot i
que molts col·legis teològics de la persuasió
liberal condueixen els seus cursos d'història de
la religió com si mai no s'hagués escrit res
d'aquesta naturalesa. A causa
que els evolucionistes han abandonat el tema, ha
passat a ser un tema relativament poc interessant
per part de molts lectors cristians ben informats,
i se sent ben poc sobre això en l'actualitat. Això
podria portar a creure que la filosofia
evolucionista no ha estat una maledicció absoluta,
perquè allà on ha estat fermament seguida i
ensenyada dogmàticament, els evangèlics s'han vist
forçats a reflexionar seriosament i a escriure
seriosament sobre la qüestió. Els desafiaments
han estat una cosa bona, perquè les circumstàncies
que envolten aquest camp particular d'estudi
demostren que tan aviat desapareix l'amenaça, el
cristià és propens a endormiscar-se. Això no
obstant, val la pena potser reconsiderar una altra
vegada aquesta qüestió des d'una perspectiva
lleugerament diferent. Així, en el capítol 1
d'aquest article em proposo exposar, de forma
breu, el meu parer que, remuntant-nos tan enrere
com puguem en estudiar les tradicions, siguin
orals o escrites, i analitzant les creences
presents o recents d'aquells que segueixen vivint
unes vides relativament primitives, sembla que una
fe monoteista pura va precedir el sistema de
creences supersticioses, degradades, ineficaces i
irracionals que es va acceptar posteriorment. Això
és cert de l'antiguitat clàssica, no merament al
voltant de la Mediterrània, sinó també a l'Índia i
en l'Extrem Orient, i fins i tot –si és
d'aplicació el terme antiguitat– a les
grans civilitzacions del Nou Món. Llavors em
proposo, en el segon capítol, considerar molt
breument el que em sembla que són algunes de les
implicacions de la tendència humana cap a la
degeneració espiritual de la qual la història en
dóna un testimoni tan freqüent. Així, el primer
capítol constitueix una mena de bibliografia
anotada, un resum de les dades, un article de
ressenya amb la documentació apropiada. * * * * * Del monoteisme al politeisme En una
societat sofisticada
A ALGUNS ANYS el canonge Rowe
va observar que és més raonable començar amb allò
que es coneix i raonar a partir d'això cap a allò
desconegut que començar amb allò desconegut amb
l'esperança de poder explicar el conegut. Avui dia
tenim un substancial cos de «dades conegudes», i
en algunes maneres les dades més segures les
trobem en la immensa quantitat de literatura que
s'ha preservat en el Bressol de la Civilització,
Mesopotàmia. Quan la
literatura cuneïforme va començar a desvelar el
seu missatge, els erudits en cuneïforme i en
jeroglífics egipcis aviat van descobrir en aquesta
literatura una immensa quantitat de déus i
deesses, i dimonis i altres poders espirituals de
categoria inferior, que semblaven estar sempre en
guerra entre ells, i molt destructius gran part
del temps. Però en anar-se excavant i extraient
tauletes més i més antigues, i en anar augmentant
la capacitat de desxifrar, la primera imatge d'un
grosser politeisme va començar a ser substituïda
per una cosa que s'acostava més a una jerarquia
d'éssers espirituals organitzats en una mena de
cort amb un Ésser Suprem per damunt de tots. Un
dels primers erudits experts en cuneïforme que va
reconèixer la significació d'aquesta tendència va
ser Stephen Langdon d'Oxford, i quan va informar
de les seves conclusions ho va fer sabent que
seria difícil que el creguessin. Així, va escriure
el 1931:[2]
Donat
que Langdon va adoptar la postura que els sumeris
representen la civilització històrica més antiga,
afegia:
Cinc anys després, en un article que va
aparèixer a The Scotsman, escrivia:[3] La història de la religió
sumèria, que va ser la influència cultural més
poderosa del món antic, va poder seguir-se
mitjançant inscripcions pictogràfiques gairebé
fins als més antics conceptes religiosos humans.
Les dades assenyalen inequívocament a un
monoteisme original, les inscripcions i les restes
literaris dels més antics pobles semites indiquen
també un monoteisme primitiu, i l'origen totèmic
de la religió hebrea i d'altres religions
semítiques ha quedat actualment completament
desacreditada.
Fins on
jo puc saber, només una persona ha plantejat un
desafiament seriós a la conclusió de Langdon des
de llavors. I aquesta persona va ser un dels meus
professors, T. J. Meek.[4] L'argument
que va utilitzar Langdon es basava en les següents
circumstàncies: La religió sumèria en el seu últim
desenvolupament abans que desaparegués aquest
poble com a col·lectiu, assimilat pels posteriors
babilonis, sembla haver involucrat uns 5.000 déus.
Les inscripcions de al voltant del 3000 a.C. o
potser d'un mil·lenni anterior només en mostren
750. Les 300 tauletes, més o menys, conegudes de
Jamdet Nasr en 1928 quan Langon va publicar
aquests textos contenien només tres déus: el déu
del cel Enlil, el déu de la terra Enki, i el déu
solar Babbar. Les 575 tauletes d'Uruk traduïdes el
1936, i que Langdon va datar com del voltant del
4000 a.C., i que ara es creu que procedeixen més
exactament de 3500 a.C, contenen els noms de només
dues deïtats: el déu del cel An i la deessa mare
Innina. La crítica que va fer Meek de l'assaig de
Langon era que la quantitat de déus que esmenta
per a les tauletes més antigues està equivocada.
En el text de Jamdet Nasr pot haver-n'hi hagut
fins a sis, no pas tres. Sobre aquesta base, Meek
pensava que podia acusar Langdon d'una crassa
inexactitud i amb això soscavar la força del seu
argument. Alhora va admetre que almenys un
d'aquests sis era dubtós. D'altra banda, no és
sempre possible estar segur que un nom que apareix
com algú a qui s'adrecen pregàries sigui
necessàriament considerat com una deïtat. Les
oracions als sants són cosa coneguda fins i tot en
l'actualitat! En tot cas, quan la perspectiva de
la història cap endavant ens porta de dues deïtats
a una petita quantitat –siguin tres o sis, 500
anys més tard, a 750 deïtats mil anys més tard, i
fins a 5000 deïtats abans que la imatge es torni
indistinta, l'argument en contra de la
interpretació que fa Langdon de les dades basat en
un error de còmput d'una magnitud tan petita no té
per descomptat cap mena de pes. No constitueix pas
un veritable desafiament al seu argument bàsic. En tot
cas, posteriors excavacions a Tell Asmar des del
període del tercer mil·lenni a.C. han corroborat
totalment els seus resultats. Així, Henry
Frankfort va escriure en el seu informe oficial:[5]
Això
suscita un punt important, és a dir, la
possibilitat que el politeisme mai va sorgir per
evolució des d'un polidemonisme, sinó pel fet que
els atributs d'un sol Déu es van anar ressaltant
de manera diferent per part de diferents persones,
fins que aquesta gent en anys posteriors van
arribar a oblidar-se que estaven parlant del
mateix ésser. Així, els atributs d'una sola deïtat
van esdevenir una pluralitat de deïtats. No es
tracta només que uns individus determinats
posessin èmfasi en diferents aspectes de la
naturalesa de Déu, sinó que famílies i tribus
senceres sembla que van desenvolupar certes
perspectives compartides sobre el que era
important en la vida i el que no ho era, i per
això, i de manera gens innatural, van passar a
atribuir al seu déu aquelles característiques que
els semblaven de la major rellevància, i a posar
un èmfasi especial en elles. Per exemple, un poble
guerrer no és probable que posi èmfasi en la
bondat de Déu, ni un poble legalista en el perdó
de Déu. Més aviat destacaran el Seu poder en el
primer cas, i la Seva justícia en el segon. En
altres tres Articles del Pòrtic[6] hem
explorat la possibilitat que els fills de Noè
(Sem, Cam i Jàfet) desenvolupessin cadascun una
actitud davant la vida que els conduís a diferents
èmfasis: Sem sobre la característica espiritual de
la vida, Cam sobre els interessos pràctics de la
vida, i Jàfet sobre els aspectes filosòfics de la
vida. Per tant, no és sorprenent que el Déu dels
semites sigui un Déu d'esperit pur. En canvi, els
déus dels camites eren déus de poder; els déus
dels jafetites o indoeuropeus, en canvi, eren déus
de llum, en el sentit de ser déus d'«enteniment».
Crec que l'Evangeli de Mateu va ser escrit per als
descendents de Sem, i està dirigit atenent a la
seva manera de pensar sobre Déu. L'Evangeli de
Marc va ser escrit per als descendents de Cam i
està ple d'acció, d'actes, de servei, d'autoritat
–on la frase característica és «immediatament»,
«tot seguit» i termes semblants. L'Evangeli de
Lluc va ser indubtablement escrit per als
descendents de Jàfet; i pot ser una mera
coincidència, encara que ho dubto, que el nom de
l'escriptor significa «llum». Molt
abans que Langdon hagués fet les seves
traduccions, Friedrich Delitzsch havia fet una
proposta força semblant relativa a la tendència
continuada cap a la multiplicació de les deïtats.[7] Fa
referència a una comunicació de T. G. Pinches
sobre una tauleta que, encara que preservada només
de manera fragmentària, ens diu que totes, o
almenys les més elevades de les deïtats en el
panteó babilònic se les designa com una amb i una
en el déu Marduk. El déu
Marduk és presentat amb el nom de «Ninib» com «el
Posseïdor del Poder»; sota el nom de «Nergal» o
«Zamama» com «Senyor de la Batalla»; sota el nom
de «Bel» com el «Posseïdor del Senyoriu»; sota el
nom de «Nebo» com «el Senyor el Profeta»; sota el
nom «Sin» com «Il·luminador de la Nit»; sota el
nom «Shamash» com «Senyor de tot el que és Just»;
sota el nom «Addu» com «Déu de la Pluja». Per
això, Marduk era Ninib així com Nergal, Déu-Lluna
així com Déu-Sol, aquests noms eren senzillament
diferents maneres de descriure els seus atributs,
poders o activitats. Aquest
mateix procés històric pot seguir-se a Egipte. En
les seves Conferències Hibbert del 1879, Renouf
cita les paraules de M. de Rouge on diu que a
partir de, o més aviat abans del començament del
període històric, la religió monoteista pura
d'Egipte va passar a través de la fase del
sabeisme; el sol, en lloc de ser considerat com a
símbol de la vida, va passar a ser considerat com
manifestació del mateix Déu. Rouge observa:[8]
Ell infereix del curs de la
història que ja que el politeisme estava
constantment en augment, les doctrines monoteistes
van haver de precedir-lo.
Un
argument, aquest, certament molt sòlid.
De nou,
com a Sumer i a Babilònia, així mateix en el curs
del temps els egipcis van multiplicar i van
fragmentar en faccions amb lleialtats tribals i
amb unes preferències una mica provincianes el més
pur concepte d'un Déu que tots ells havien
compartit al principi i que involucrava un
considerable coneixement dels seus atributs. Això
va portar a una confusió dels atributs amb
diferents individualitats, i els termes
descriptius van passar a ser noms de deïtats.
Rawlinson va escriure fa molts anys respecte a
això:[9]
No era
potser innatural que per tal de simbolitzar els
diversos poders de Déu, s'ensenyés que la Seva
visió era tan aguda com la d'un falcó, o que fos
tan fort com un toro, o que contemplava sense ser
vist, com els cocodrils, que es deixaven veure
només els ulls. En el seu moment, aquests símbols
van ser confosos pel comú de la gent com déus ells
mateixos; així es va complir allò que Pau descriu
a Romans 1:18-23, que els homes es van apartar del
culte al mateix Déu per adorar les Seves
criatures, i amb el temps es van fer vans en els
seus raonaments, i el seu enteniment va quedar
entenebrit. A la segona part d'aquest article
tornarem de nou a aquest assumpte, perquè és
important veure per què aquests aspectes més
grossers de la creença religiosa van aclaparar de
tal manera aquells aspectes més elevats que veiem
en els antics textos egipcis que havien estat
extraordinàriament purs. Es
podria pensar que la situació ha canviat
radicalment des dels temps de Renouf i les seves
Conferències Hibbert. Però no és així. Sir
Flinders Petrie, en un excel·lent llibre sobre el
tema de la religió egípcia, va escriure el
següent:[10]
Cada ciutat sembla haver tingut
només un déu pertanyent a la mateixa, i després es
van anar afegint altres amb el transcurs del
temps. De manera semblant, les ciutats
babilòniques tenien cadascuna d'elles el seu déu
suprem, i les combinacions dels mateixos i les
seves transformacions per formar-los en grups quan
els seus centres es van unir políticament exposen
com essencialment eren deïtats en solitari al
principi.
A tot
arreu la dinàmica sembla haver estat molt
semblant, sempre que trobem suficients registres
per establir la seqüència històrica. No és estrany
que una nació conqueridora establís la seva pròpia
deïtat al capdavant del panteó, però tampoc és
estrany que buscant pau i harmonia rendissin un
homenatge extern a les deïtats dels vençuts,
encara que assignant-los posicions inferiors.
Aquesta espècie d'amplitud de mires la elogiaríem
avui dia sota l'encapçalament general de llibertat
religiosa. Però l'inconvenient d'aquesta amplitud
de mires és que la veritat queda molt ràpidament
desdibuixada. La solució no és senzilla: els
jesuïtes, per exemple, han adoptat tradicionalment
la postura que només la veritat hauria de rebre
una completa llibertat d'expressió, i que per això
la tolerància s'ha d'identificar amb falta de
convicció. Qualsevol persona que estigui d'acord
en que cadascú pot adorar el que li sembli millor
està en realitat confessant, diuen ells, que ell
mateix no està absolutament segur que té la
veritat i que per això està disposat a mantenir
una ment oberta. Tenen raó fins a cert punt. Els
monarques de l'antiguitat, com Cir, per exemple,
permetien una llibertat total als pobles vençuts
per edificar els seus temples i establir els seus
sacerdocis com millor els semblés. La conseqüència
era que aquests homes, amb la seva política
«il·lustrada», van contribuir a l'enorme
proliferació de deïtats. Com he dit, el problema
és difícil; però l'ecumenisme pot ser una pitjor
amenaça en la direcció contrària, en insistir que
tots han d'acceptar que s'adora el mateix «Déu», En
deixar aquestes antigues civilitzacions per
dirigir-nos més a l'est, arribem a l'Índia. I
encara que la literatura d'aquesta terra és molt
antiga, el seguiment de la història de l'origen de
les seves creences religioses no és cosa tan
simple. Això no obstant, hi ha una mesura d'acord
sobre que aquí, també, s'ha donat una constant
multiplicació de deïtats al llarg dels segles,
fins que ara són com les estrelles del cel en
multitud. Una de les autoritats més ben conegudes
en aquesta àrea va ser Max Müller, que encara que
no tenia les conviccions cristianes que sí que
mantenien molts erudits del seu temps, va arribar
però a certes conclusions que haurien de citar-se.
Max Müller va néixer a Alemanya el 1823, va
estudiar a París i posteriorment va ensenyar a
Londres. Va escriure molts volums, entre els quals
potser el millor conegut sigui Chips from a
German Workshop [Encenalls d'un taller
alemany]. També va escriure Lectures on the
Origin and Growth of Religion, as Illustrated by
the Religions of India [Conferències sobre
l'origen i desenvolupament de la religió, com
queden il·lustrats per les religions de l'Índia].
Finalment, va redactar el treball monumental
de la seva vida, una sèrie titulada The Sacred
Books of the East [Els Llibres Sagrats
d'Orient]. Ell no creia que la primitiva
Índia va tenir una fe monoteista, però tampoc
creia que fos politeista –essent que el politeisme
va ser una etapa posterior que va implicar un
procés de degeneració. En el seu llibre The
Science of Language [La ciència del
llenguatge] va escriure:[11]
Aquí
veiem, un cop més, com el politeisme es
desenvolupa amb posterioritat. Tornant de nou a
l'observació de Rowe d'argumentar del conegut al
desconegut, es pot dir amb seguretat i sense cap
mena de vacil·lació que el monoteisme mai
no va evolucionar del politeisme en cap període de
la història primitiva del món per a la qual
tinguem evidència documentada. Com veurem, això
també és cert a la Xina. Molts
dels seus coetanis van manifestar el seu desacord
amb la interpretació que Müller feia de les dades,
i un d'ells era Andrew Lang. I des del seu temps
s'ha acceptat extensament la idea que la història
de les creences religioses de l'Índia s'ha
caracteritzat per la personificació, sovint de
formes físiques grolleres i amb una creixent
multiplicitat, d'uns pocs conceptes de la
naturalesa de Déu que al principi el consideraven
com l'Invisible, i que el feien tan remot que va
arribar a ser considerat com virtualment
impersonal. Aquests conceptes tan elevats no
atreuen al comú dels homes, i el que va succeir a
l'Orient Mitjà sembla haver-se repetit a l'Índia,
excepte que el procés va anar molt més enllà a
causa de la continuïtat cultural que les
circumstàncies van permetre en aquell país. En el
curs d'aquest procés, van arribar al punt en què
els seus déus es comptaven no per milers, com a
Sumer, sinó per desenes de milers. No hi ha dubte
que si Egipte hagués retingut la seva cultura
original d'aquesta manera, també podria haver
acabat adorant 50.000 deïtats on abans n'havien
adorat potser només una. Edward McCrady, en la
seva obra sobre les creences religioses de
l'Índia, fa l'observació que fins i tot el Rig
Veda (Llibre 1, pàg. 164) ens demostra que en els
primers dies els déus eren considerats
senzillament com diverses manifestacions d'un sol
Ésser Diví. Cita el següent:[12]
Els
erudits d'Occident s'inclinen per l'opinió que els
més antics himnes del Rig Veda daten d'entre 1500
i 1200 a.C.[13] La
tradició a l'Índia, per la seva banda, els
atribueix una antiguitat molt més gran. Sigui
quina sigui la data, i encara que Müller compartís
ben poc de la perspectiva cristiana de la història
espiritual de l'home, va admetre però obertament:[14]
Quan
arribem a la Xina, la situació és encara més
confusa, perquè els xinesos semblen haver sentit
una aversió peculiar vers l'adoració de deïtats
personals. Però alguns dels autors més antics se
sentien confiats que podien discernir indicis
d'una fe al principi monoteista pura, que no
obstant això es va perdre aviat de vista a causa
de la naturalesa extremadament pràctica de la ment
xinesa. Una fe tan pura, com ja hem vist, no és
«útil», perquè hom no pot esperar subornar,
entabanar o cap manera persuadir per profit propi
a un Ésser Suprem que és absolutament pur i que
està per sobre de tot suborn o entabanament. I per
això mateix, des d'un punt de vista pràctic, es
passa a buscar l'atenció de poders inferiors i
s'oblida a l'Altíssim. Un treball notable referent
a això el va escriure John Ross de l'Església
Lliure Unida d'Escòcia, titulat The Original
Religion of China [La religió original de la
Xina][15] (Publicat
a Nova York, sense data), en què l'autor examinava
els conceptes subjacents de la primitiva religió
xinesa segons es podien jutjar mitjançant els seus
noms o designacions per a Déu, amb una referència
especial al títol juxtaposat Shang-Ti. Ell va
interpretar aquestes dues paraules amb el
significat de «per sobre» o «superior a» i
«governant», és a dir: «Governant Suprem». Diu ell
que aquest nom «esclata sobtadament davant nostre
sense cap advertència prèvia ... amb la integritat
d'una Minerva». Més recentment s'ha llançat una
intensa llum sobre la fe xinesa primitiva gràcies
al descobriment dels anomenats «ossos oraculars».
Els erudits xinesos s'han dividit la seva història
antiga en tres períodes: primer, el
primitiu-antic; segon, el mitjà-antic; i tercer,
el proximal-antic. El primer període s'estén
aproximadament des del segle 21 al 12 a.C. Segons
Ron Williams, que podia llegir xinès de corregut,
cada un d'aquests períodes va posseir les seves
pròpies característiques religioses distintives.
El primer va ser purament monoteista. El segon va
ser dualista amb una tendència al materialisme,
però retenint encara un regust de l'antic
monoteisme. El tercer va ser totalment
materialista. El Professor Williams comenta:[16]
Els termes Ti'en i Shang Ti es
podrien comparar respectivament amb les paraules Déu
i Senyor en l'Antic Testament. En
paraules del Professor Gile: «Shang Ti seria Déu
com caminant a l'hort a la fresca del dia; el Déu
que va olorar l'aroma fragant del sacrifici de
Noè, i el Déu que va permetre a Moisès veure la
Seva esquena. Ti'en seria el Déu de déus dels
Salms, la misericòrdia del qual és per sempre».
Williams
observa en la seva comunicació que el Llibre
de la Història afirma, en els seus
començaments, que el governant Shun, en accedir el
2255 aC, «va oferir el sacrifici usual a Déu».
Aquesta declaració, que apareix sense introducció
ni explicació, implica una sèrie desconeguda
d'esdeveniments precedents que es remunten a la
més remota antiguitat. Estaven tan familiaritzats
amb aquella pràctica habitual que no calien més
detalls de les cerimònies implicades. La seva
autoritat era tan inqüestionable que no hi havia
raó per a cap prefaci. Williams prossegueix:
Posteriorment,
Williams s'observa que ni en El Llibre de la
Història ni en les Odes es pot
trobar cap referència a ídols. Mai a la Xina no
s'ha fet cap representació de res en el cel a dalt
ni en la terra a sota per tipificar Déu. I se'l
pot adorar en tot lloc i en qualsevol moment, en
estar present a tot arreu. Fins
ara hem recollit la nostra informació només de les
pàgines dels Clàssics Xinesos. Queda encara una
altra font d'informació ja esmentada, els
anomenats Ossos Oraculars. Com ho observa
Williams, J. M. Menzies, de la Universitat de
Cheeloon Tsinan, considerat pels sinòlegs com la
major autoritat vivent sobre l'escriptura xinesa
arcaica, va descobrir uns ossos inscrits amb
caràcters xinesos antics. Es van trobar al voltant
de 20.000 fragments d'aquests ossos prop
d'An-yant, a Honan del Nord, l'emplaçament de
l'antiga capital de la dinastia Shang. Els ossos
estan inscrits amb preguntes formulades pel rei al
seu sacerdot d'una banda, i amb la resposta que el
sacerdot va rebre mitjançant endevinació per
l'altra. Contenen el nom de Déu, Shang Ti, i
malgrat la seva gran quantitat no es fa cap
referència a cap altra deïtat en absolut. Examinem
algunes d'aquestes inscripcions, els més antics
escrits xinesos que posseïm. Per clarificar, el
símbol de la deïtat està tancat en un quadrat amb
línia fina . 1. «Indaga
sobre
Déu ordenant pluja; no hi haurà una collita
abundant.» 2. «Déu
ordena pluja: una collita abundant.» 3. «Indaga
en
aquesta, la tercera lluna, sobre Déu ordenant
molta pluja.» 4. «Indaga
sobre
que el rei construeixi la ciutat; Déu ho permet.» Així,
la forma Amb el
temps, aquesta fe pura comença a quedar eclipsada
en fer-se patent per documents posteriors d'una
naturalesa similar que ara s'estaven presentant
oracions primer per mitjà dels
avantpassats a Déu, a qui no es dirigeixen
directament, i després, amb el temps, als
avantpassats mateixos. Més endavant, les peticions
a un Déu personal se substitueixen per peticions
al cel, i més posteriorment també a la terra. En
el període mitjà-antic, el gran filòsof Chu, el
famós anotador dels Clàssics, va definir el cel
com «la blava volta superior», o, alternativament
per algun procés d'evolució mental, com «el bé
abstracte». Recentment,
es va publicar un volum de la sèrie The Great
Ages of Man [Les grans eres de l'home] que
tractava de l'antiga Xina. L'autor era Edward H.
Schafer. I ell segueix aquesta regressió de la
següent manera:[17]
Així,
un cop més, allà on podem recórrer a registres
escrits, tenim evidència de la degeneració de la
fe religiosa, no de la seva evolució ascendent. Si
passem de l'Orient Mitjà a Europa, la història es
repeteix. Així, Axel W. Persson, en la seva obra The
Religious Beliefs of Prehistoric Greece [Les
creences religioses de la Grècia prehistòrica],
observa:[18]
Aquest
mateix procés bàsic es fa evident en l'antiga
Itàlia. Rosenzweig,[19] escrivint
sobre les Taules Iguvines, de data no segura, però
que probablement pertanyen al període primitiu
dels etruscs, observa «la curiosa flexibilitat»
del panteó que es posa de manifest en aquestes
taules, en què «les deïtats es distingeixen per
adjectius, que al seu torn emergeixen com a poders
divins independents. ...». L'autor considera que
aquesta és potser la característica més notable
d'aquestes taules. Em
sembla que de tot el que ha sortit a la llum
durant els últims cent anys a partir de l'estudi
dels documents antics, és a dir, dels registres
escrits de les civilitzacions antigues, el quadre
de la història espiritual de l'home, en la mesura
que el seu formalitzat sobre les creences, només
ens permet concloure que va començar amb una pura
fe en un Déu de justícia i compassió, omnipresent,
omnipotent i omniscient, que podia ser adorat en
esperit sense necessitat d'imatges ni d'altres
suports materials. De fet, aquest concepte era
massa excels perquè pogués sobreviure entre homes
ordinaris, el coneixement dels quals no fos o bé
reforçat de manera miraculosa o contínuament
augmentat per revelació. El rude politeisme del
paganisme en el món clàssic de Roma i de Grècia
pot ser explicat no com per l'esforç humà per
purificar la seva fe, sinó per la seva ràpida
pèrdua de la veritat que havia tingut
originalment. I el grau en què aquest món clàssic
estava en deute amb l'Orient Mitjà per la
degeneració de la seva fe queda àmpliament
il·lustrat en el justament cèlebre estudi de
Hislop, The Two Babylons [Les dues
Babilònies].[20] En una societat no sofisticada No tenim registres escrits que
cobreixin les creences originals dels pobles
primitius, però durant els últims cent anys s'ha
dut a terme i recollit una enorme quantitat
d'estudis detallats i exhaustius de les seves
creences, de manera destacada per Wilhelm Schmidt.
La prova mitjançant inferència ens permet dir amb
confiança que el curs de la seva història
religiosa va ser precisament el mateix que el de
les civilitzacions més avançades de l'antiguitat,
amb aquesta diferència, que mentre que en els
països civilitzats una fe pura es corrompia per un
raonament defectuós a causa del pecat de la
naturalesa humana, entre els primitius una fe pura
va quedar corrompuda per la ignorància i la
superstició, reforçada novament pel pecat de la
naturalesa humana. Si hem de seguir el principi
enunciat per Lyell d'interpretar el passat a la
llum només del que va passar en temps històrics,
llavors no tenim cap dret a suposar que l'home va
començar anant a les palpentes en les tenebres i
que només ara ha començat a aproximar-se a la
Llum. Les dades demostren que va començar amb la
Llum veritable, i que a partir de llavors la seva
entesa s'ha anat entenebrint progressivament.
L'evidència d'això entre els pobles primitius es
troba a cada racó del món on hi ha ara aquests
pobles, o on hagin existit dins el passat recent.
I és paradoxal que com més primitius es mostren,
més simple i pura resulta ser freqüentment la seva
fe. Considerarem molt breument una sèrie de dades,
que són merament representatives d'un immens
compendi d'informació disponible ara en els volums
que figuren en la bibliografia d'aquest document. Sense
cap mena de dubtes, l'obra més informativa sobre
el monoteisme dels pobles primitius és la de
Wilhelm Schmidt, que, encara que originalment es
va publicar en molts volums en alemany, es va
publicar el 1930 en una traducció anglesa
condensada en un sol volum.[21] És un
excel·lent treball de recerca, redactat amb
autoritat i fluïdesa, sense cap rigidesa que
pogués esperar-se d'un autor tan erudit, i
summament informatiu. Schmidt
explora primer la història del pensament sobre
l'origen de la religió tal com es va desenvolupar
durant el segle 19. Observa ell que Spencer va ser
el principal impulsor de la primera interpretació
evolutiva de la «religió», observant que va
anticipar a Darwin en set anys, com apareix del
seu article «La hipòtesi del desenvolupament», que
va aparèixer en The Leader el 20 de març
de 1853. Val la pena observar també, de passada,
que Tennyson va escriure In Memoriam, amb
la seva errònia descripció de la Natura com «amb
els ullals i les urpes enrogides» deu anys abans
que aparegués L'Origen de Darwin. Schmidt
observa que Spencer no va fer cap esforç per
emprar uns mètodes històrics genuïns per
fonamentar la seva tesi.[22] En base a
les dades actuals, queda clar que Spencer estava
completament equivocat. Spencer mantenia que els
pobles primitius van començar adorant els
avantpassats, i que en anar-se desenvolupant la
civilització, els avantpassats van anar
constituint-se «de manera natural» en jerarquies,
i les jerarquies al seu torn van conduir a
categories, on les més elevades van arribar a ser
considerades deïtats. El que Schmidt va poder demostrar de
forma concloent va ser que si les cultures
primitives s'agrupen en funció del seu nivell
cultural i aquests grups es col·loquen en ordre
ascendent, es constata que els grups més baixos
tenen el concepte més pur de Déu, i que a mesura
que avança des de mers caçadors a recol·lectors i
emmagatzemadors d'aliments vers els productors
d'aliments com a nòmades pastorals que mantenen
ramats, i a productors d'aliments que s'han
assentat per a l'ús del sòl, i fins a l'escala de
les comunitats semi-urbanes, hom troba al principi
una simple fe en un ésser suprem que no té esposa
ni família. Sota ell i creats per ell, hi ha la
parella primigènia de la qual descendeix la tribu.
Segons Schmidt, trobem aquesta forma de creença
entre els pigmeus de l'Àfrica central, els
australians del sud-est, els habitants de la
Califòrnia nord-central, els algonquins primitius
i, en certa manera, els koriaks i els ainu. Tan
aviat com arribem al següent ordre de les cultures
primitives, per utilitzar les paraules de Schmidt,
«les condicions canvien completament». Ja no es
tracta només de la parella primordial o del primer
pare que rebi culte, sinó d'una quantitat més o
menys d'altres avantpassats difunts. Pujant per
l'escala de la complexitat cultural, el culte als
avantpassats i altres difunts suplanta totalment
el culte a l'Ésser Suprem, i l'antropomorfisme
dels déus que resulten d'aquesta equació dóna
origen a fer «imatges» de diverses classes.
L'esperit pur de l'Ésser Suprem queda reduït a una
basta caricatura d'un home mort. El progrés de la
comprensió espiritual humana va ser realment una
regressió, essent el primer pas, amb freqüència,
de la transferència del culte del Creador del
primer home a l'home mateix creat al principi com
a cap de la raça humana. Aquest progenitor de la
raça apareix llavors com un mediador entre Déu i
els homes, però en ser més fàcilment captat per la
visió mental, aviat desplaça completament a Déu.
Així, citant Schmidt:[23]
Després
Schmidt analitza un segon punt de vista alternatiu
sobre l'origen de la religió, el concepte animista
proposat per E. B. Tylor. El punt de vista de
Tylor suposava que l'home primitiu usava la seva
pròpia existència com a mesura de totes les
altres, i que va arribar a creure que tot, animals
i plantes al principi, però a la fi que fins i tot
els objectes inanimats, estaven compostos de cos i
d'ànima com ell mateix. Se suposava que l'home
primitiu discerniria aviat per introspecció que
tenia ànima, alguna mena de realitat espiritual
interior que podia, per exemple, viatjar en
somnis, o en èxtasi o en al·lucinacions. Després
hagués atribuït a totes les forces de la
naturalesa una vida anímica semblant a la seva,
que no es podia veure, però que se suposava. A
partir d'aquest concepte animista hagués passat
«de manera natural» al punt de vista que aquest
món dels esperits era personal. Així hagués sorgit
el polidemonisme. Amb el temps, en estratificar-se
socialment la societat, hauria passat el mateix
amb el món dels dimonis, fins que es va arribar a
una etapa de politeisme en què molts dels dimonis
havien estat elevats a la categoria de deïtats.
L'etapa final va ser el reconeixement d'un ésser
espiritual que va esdevenir Cap, és a dir, Déu, i
al qual tots els altres dimonis i deïtats
inferiors estaven subordinats, en pertànyer a una
categoria inferior. Fins i tot després que aquesta
racionalització hagués donat origen a una fe
monoteista, Tylor manté que un Ésser així seria
massa elevat, massa exaltat, massa remot, per
necessitar l'adoració humana, «massa indiferent
per preocupar-se de la insignificant raça humana».[24] De
manera que va ser senzillament ignorat. Així, una
fe monoteista que va resultar d'un procés de
racionalització va passar a ser, per un posterior
procés de racionalització, una fe tan apartada de
les exigències de la vida que va arribar a ser
irrellevant. La
voluminosa obra de Schmidt resulta en la
demostració que tot i la versemblança de la
reconstrucció de Tylor, que, de passada, va
conquerir el món acadèmic de forma tan persuasiva
com ho havia fet L'Origen de Darwin, manca
totalment del suport de l'evidència, el que
expressa amb aquestes paraules:[25]
Schmidt
va analitzar un altre punt de vista, el de Max
Müller, que va desenvolupar una complexa teoria en
la qual argumenta que l'intent de racionalitzar
les forces naturals operant en el món, el sol, la
lluna, la pluja, el tro, la terra, el firmament,
el foc, l'aigua, van dur a narratives que
tractaven d'explicar aquestes forces, i que van
prendre la forma de mites de la natura. Els termes
que destacaven en aquests mites, la paraula per
foc, per exemple, o el firmament, van arribar a
ser considerats pels menys intel·ligents com noms
de deïtats, i van donar origen als panteons de
l'antiguitat clàssica. Però com observa Schmidt,
Max Müller, malgrat la seva fama i de la seva gran
erudició, va viure prou per veure com les seves
idees anaven sent gradualment abandonades, fins a
quedar totalment descartades. En
l'últim capítol de Schmidt hi ha diversos i
eloqüents passatges en què recapitula el que se
sap sobre l'origen de la idea de l'Ésser Suprem en
les cultures primitives. Diu ell que l'home té
necessitats socials, morals i emocionals. Les
primeres necessitats, les socials, quedaven
satisfetes per la seva primitiva creença en un
Ésser Suprem que és també el Pare de la humanitat.
Les segones necessitats, les morals, es tradueixen
en la creença en un Ésser Suprem que és Jutge
d'allò bo i dolent i que està Ell mateix exempt de
tota taca moral. El tercer grup de necessitats,
les emocionals, van quedar satisfetes per la seva
creença en un Ésser Suprem benvolent del qual
només procedeix el bo. L'home té també altres
necessitats. Busca una causa racional i aquesta
queda satisfeta pel concepte d'un Ésser Suprem que
va crear el món i que ho ordena d'una manera que
té sentit, d'una manera que és fiable. L'home
necessita també un protector i el troba en aquest
Ésser que és omnipotent. I així, en tots aquests
atributs, aquesta figura exaltada proporcionava a
l'home primitiu la capacitat i el poder de viure i
estimar, confiar i treballar, i de sacrificar
objectius indignes per objectius més dignes en el
més enllà. Schmidt diu: «Així, trobem, entre tot
un seguit de races primitives, una notable
religió, amb moltes branques i totalment
efectiva».[26] En les
gairebé 300 pàgines d'argumentació demostra que
com més primitiva la cultura, tant més clarament
es manifesten aquests atributs de l'Ésser Suprem,
que es donaven tan per suposats que sovint tot
just s'expressen, circumstància que va portar a
molts investigadors a suposar que ni tan només
existien. Així, per resumir les seves conclusions
de manera molt breu, fem servir les seves pròpies
paraules:[27]
Molts
escriptors sobre aquest tema també assenyalen de
forma particular aquestes tribus primitives per
una bona raó. Tots ells són pobles que han estat
en certa manera aïllats bé per la seva situació
insular (com els andamaneses o els malgaixos), en
boscos inhòspits (com els fueguins de Terra del
Foc), a regions desèrtiques (com els aborígens
australians o els boiximans), en climes extrems
(com els esquimals o altres pobles àrtics), Andrew
Lang, després d'observar que els aborígens
australians tenen probablement la cultura més
simple de qualsevol poble que coneguem, diu que
tenen conceptes religiosos «tan elevats que seria
natural explicar-los com a resultat de la
influència europea».[28] Això no
obstant, en escriure considerava que aquesta
explicació no estava justificada. Déu és
omniscient, viu en el cel, és el Creador i Senyor
de totes les coses, premia la bona conducta dels
homes i amb les seves «lliçons» entendreix el cor.
Aquesta era la creença d'ells. El
mateix autor, parlant dels andamanensos, dels
quals considerava que vivien aproximadament el
mateix nivell cultural, encara que en
circumstàncies una mica més agradables, afirma que
el seu Déu és invisible, immortal, el Creador de
totes les coses, excepte els poders del mal,
coneix els pensaments del cor, s'indigna per la
falsedat i els maltractaments de tota mena, és
compassiu vers aquells que estan en dificultats o
dolors i, de vegades, personalment els ofereixen
alleujament. Ell és el jutge de les ànimes i en
algun temps futur presidirà sobre un gran judici.
La informació que Lang va rebre procedia de
membres ancians de la comunitat que en aquell
temps no s'havien familiaritzat amb altres races.
Com diu Lang, la influència exterior sembla haver
quedat exclosa en major grau que l'usual.[29] Samuel
Zwemer es va referir al caràcter veritablement
monolític de l'Ésser Suprem dels pigmeus d'Àfrica,
dels fueguins de Terra del Foc, dels indis
d'Amèrica del Nord, de les tribus d'Austràlia
central, i dels primitius boiximans, així com de
molts pobles de les cultures àrtiques, que,
mantenia ell, queda «clar fins i tot amb un examen
breu».[30] En el seu
article no estava merament reiterant el que altres
han observat, és a dir, que tots aquests pobles
primitius tenen el coneixement d'una Suprema
Deïtat, sinó més aviat que la Deïtat Suprema que
reconeixen és a tot arreu essencialment la mateixa
figura amb els mateixos atributs. El
canonge Titcomb,[31] fent
referència als bel·licosos zulus que van establir
la seva reputació guerrera quan es van enfrontar
amb les tropes britàniques, citava un anterior
bisbe de Natal que els va conèixer quan estaven
encara culturalment intactes, que havia afirmat
que no tenien ídols (una observació més aviat
excepcional a Àfrica), sinó que reconeixien un
Ésser Suprem que era conegut bé com el Gran Gran
–equivalent a «l'Omnipotent»–, o com el Primer
Causant– equivalent a «La Primera Essència». El
bisbe va dir que ben al contrari de la reputació
que tenien de no posseir fins i tot el concepte
mateix de Déu, els zulus en parlaven constantment,
d'Ell, i ho deien des de la seva pròpia creença,
com l'Autor de totes les coses i de tots els
homes. El
mateix autor va fer una interessant afirmació
sobre les creences natives dels malgaixos, que,
segons deia ell, es troben sovint expressades en
forma proverbial.[32] Tenien
dites com aquestes: «No consideris la vall
secreta, perquè Déu està per damunt» –on es
reconeix clarament la veritat de l'omnipresència
divina. Una altra era: «La tossuderia de l'home
pot ser soportada pel Creador, perquè només Déu
governa» –amb el que clarament es reconeix
l'omnipotència de Déu. Un tercer proverbi diu:
«Millor és ser culpable davant els homes que
davant Déu», el que implica clarament la creença
en la santedat i la justícia de Déu. Parlant
dels amerindis, Paul Radin escriu:[33]
Alguns
anys després, aquest mateix autor, referint-se a
la postura de Lang que el politeisme no va
precedir ni va portar al monoteisme, observava:
«la seva percepció intuïtiva ha quedat
abundantment corroborada».[34]
Com a
conclusió podem observar que cap a 1950 la revista
Journal of the Royal Anthropological Institute
estava ja ben disposada a publicar una
comunicació de E. O. James en la qual l'autor
escrivia el següent:[35]
Des de
les cultures avançades i des de les endarrerides
sorgeix la mateixa imatge. És una imatge d'un
concepte extraordinàriament pur de la naturalesa
de Déu i de la Seva relació amb l'home que es va
corrompent gradualment, d'una banda a causa de
racionalitzacions que van resultar de la gradual
substitució de la revelació pels propis pensaments
humans, i per una altra part a causa d'una
superstició sorgida de la ignorància i l'oblit de
la revelació original. Com veurem de forma
succinta en la següent secció d'aquest article, hi
ha poc per escollir entre racionalització i
superstició. En ambdós casos el resultat final és
el mateix –el neci cor de l'home queda entenebrit. * * * * * Algunes implicacions
AQUEST breu estudi brollen
diversos punts importants. El que més destaca,
naturalment, és l'evidència que almenys pel que fa
a la història religiosa de l'home, la teoria de
l'evolució és totalment contrària als fets. Se
segueix donant per suposat que els pobles més
primitius són un paradigma de l'home primitiu,
perquè es donen per fets els paral·lelismes entre
el seu art, les seves armes i el seu nivell
cultural general i l'art i les armes de l'home
prehistòric. Dels esquimals, en particular, se'ns
diu que ens aporten una bona imatge de l'home del
paleolític. Però de l'home del paleolític se
suposa que va ser gairebé un simi que tot just
balbotejava, excepte per la seva possessió
d'algunes capacitats d'elaboració d'eines i per
una organització social que els simis mai no han
aconseguit, És cert
que en l'actualitat trobem aquests pobles amb
creences religioses gairebé submergits sota una
coberta de temors supersticiosos i distorsions que
ens semblen del pitjor. És fàcil sentir-nos
horroritzats per algunes de les seves pràctiques
religioses (com, per exemple, el canibalisme
ritual). Però quan aquestes pràctiques es comparen
amb l'ús modern de les armes nuclears, apareixen
fins i tot més humanes quan es contemplen sota la
llum del seu propòsit, que en aquest cas no és
tant la destrucció dels seus enemics com
l'adquisició del valor que admiren en ells i que
volen capturar per a ells mateixos. I,
naturalment, per les raons ja indicades, han
tendit a oblidar-se del benvolent i misericordiós
Pare celestial, el coneixement que semblen haver
tingut en el passat, i de qui pensen que no tenen
res a témer, i intenten més aviat aplacar els
malèvols esperits malignes més immediatament
presents que creuen que sí han de témer. Sembla
clar ara que l'home va haver de començar amb un
concepte pur d'un Ésser Suprem, un gran Déu,
Senyor de tots, creador del món, misericordiós i
just i observador de tot, omnipresent i
omniscient. Aquesta era la fe dels pobles
primitius que els evolucionistes mateixos
consideren que són els nostres «antecessors
coetanis». D'on va
venir aquesta fe pura? Va ser revelada des del
mateix principi, i aquesta revelació demostra que
la ment humana des del mateix principi era
evidentment capaç de comprensió espiritual. Adam i
Eva no van ser uns animals excepcionals acabats
d'escapar d'algún ramat de primats, sinó criatures
pertanyents a un altre ordre per un acte de
creació divina que els havia preparat per gaudir
d'una relació singular amb Déu i per ser receptors
d'una revelació molt més completa del que sorgeix
d'una lectura succinta de Gènesi. Es passejaven
amb Déu en l'Hort, i conversaven amb Ell. A més,
pel que fa als pobles primitius mateixos, crec
que, culturalment parlant, van conèixer millors
coses en el passat.[36] El que es
desprèn de les dades és que els homes poden
preservar certs records de la fe original de
l'home si no han estat corromputs per les
sofisticacions d'una civilització avançada. La
civilització tendeix més aviat a enterbolir que a
aclarir la fe veritable. Lord John Avebury va
observar: «El materialisme és un dels productes
tardans de la ment humana; l'espiritualisme [i amb
això no es referia a l'espiritisme, sinó a les
realitats espirituals] és un dels més primitius».
Els pobles primitius estan molt més disposats a
atendre les qüestions espirituals, a acceptar Déu
en tota la Seva realitat, que l'home civilitzat.
La civilització roba a l'home la seva percepció
espiritual, en lloc de potenciar-la. Aquest
és un fet de la major importància, perquè és el
contrari del que generalment suposem. Per alguna
raó, sempre ens sobresalta descobrir que la
persona gentil i cultivada pot estar en una
completa ignorància de les coses de Déu, i fins i
tot ser hostil a la veritat espiritual. Són les
persones «refinades» les que tan generalment
mostren indiferència espiritual. Per alguna raó,
Déu pot parlar amb més facilitat i directament a
persones amb menys sofisticació cultural. No molts
nobles són cridats (1 Corintis 1:26). Per
tant, s'ha de fer front a l'anomalia que en aquell
mateix aspecte de la conducta humana que més
completament distingeix l'home dels animals, és a
dir, el seu sentiment religiós, l'home sembla
haver tingut el seu major coneixement quan se'l
suposa que just havia acabat d'abandonar la seva
herència animal. En contrast, després d'haver-se
esforçat fins «al cim» després de mil·lennis de
civilització, havia en realitat perdut la seva
visió inicial i s'havia tornat espiritualment
decadent. Alhora, les mateixes persones que
proposen aquest anacronisme també ens voldrien fer
creure que en anar evolucionant l'home
culturalment, les seves percepcions espirituals
s'han anat purificant gradualment fins que per fi
ha arribat a un elevat concepte monoteista de la
naturalesa de Déu. I alhora se'ns assegura que
aquest procés de «millora» només arribarà al seu
cim quan l'home ja no tingui cap creença religiosa
en absolut! L'extensió lògica d'una premissa falsa
porta inevitablement a aquestes contradiccions. Una
vegada més, la història de la percepció religiosa
de la humanitat fa ressaltar un altre fet de
profunda significació. Sostenir una part de la
veritat, però no tota ella, pot ser tan perillós
com no sostenir cap veritat. Es diu que l'heretgia
és una veritat parcial duta a la seva conclusió
lògica. La gran heretgia «ecumènica» és que Déu és
benèvol. I és cert, Déu és en veritat benèvol,
encara que una paraula molt millor seria
misericordiós; però Déu és també just. La persona
irreflexiva que sàpiga només que Déu és bo serà
extraviada a creure's segura amb independència de
les seves accions. Podrà amb equanimitat ignorar a
Déu, i no adorar-lo ni reconèixer-lo en absolut.
Pensa que a Déu no li importarà com ell es
comporti, perquè, faci el que faci, pot
assegurar-se a si mateix que no té res a témer, i
que Déu ho comprendrà tot fins i tot si s'oblida
totalment d'Ell. Només ha de témer allò dolent. El
concepte cristià de Déu com a amant i
misericordiós ha estat ben acollit per la societat
perquè és una «doctrina còmoda» en grau summe.
Part de la veritat portada a la seva conclusió
lògica dóna una visió totalment falsa de la
relació de l'home amb Déu. I a més hi ha totes les
raons per sospitar que de fet és un punt de vista
totalment insatisfactori. La idea mateixa que Déu
pugui sentir desgrat per la conducta humana, o que
pugui jutjar els seus motius, o que vulgui
guardonar la seva vida de manera apropiada en
algun gran Judici queda convenientment eliminada.
Al principi, aquest alliberament de la por de les
conseqüències pot suposar un enorme alleujament.
Però així com l'home en caiguda lliure en l'espai
se sent temporalment alliberat dels efectes
conscients de la gravetat –fins que impacta sobre
terra–, així un home «alliberat» de la càrrega del
pecat no perdonat sentirà un immens alleujament
fins que, de sobte, es destrueix la il·lusió de
«falta de pes». La majoria dels homes senten
aquest terrible sentiment de «culpa» en ocasions
–i alguns amb una aclaparadora sensació de terror.
En realitat, els psiquiatres han anat arribant
gradualment a la conclusió que l'home no està sa
sense algun temor per les conseqüències del pecat.[37] No és sa
viure en un món il·lusori on tot es perdona i
oblida com si res no tingués una significació
final ni hagi de ser portat davant algun Tribunal
Superior. Un dels
estranys problemes humans és la persistent
sensació que d'alguna manera calgués ser castigat
i no merament perdonat, ja que en aquest cas hom
no pot perdonar-se a si mateix. Pot ser una cosa
molt pertorbadora sentir l'impuls de castigar-se a
un mateix, de fer alguna classe d'expiació, alhora
que es creu que en realitat no hi ha ningú al cel
ni a la terra que tingui cura sobre si es realitza
aquesta expiació. L'home es queda amb una sensació
de culpa però sense sentit de pecat –el dilema
modern. Estem constituïts de tal manera que hi ha
un major sentit d'alliberament en postrar-se
davant un Déu just, tot pregant per misericòrdia,
que tractant de persuadir-se un mateix que no s'ha
incorregut en res dolent perquè no hi ha cap font
última de justícia. El càrrec de consciència es
manté com una burla, però persisteix amb el seu
càrrec. I així els pobles més primitius, com els
més civilitzats, mai no han pogut lliurar-se de la
sensació que és necessari oferir sacrificis que
costin alguna cosa. Però com que es pensa en Déu
només com un ésser benèvol, i que per això no
demanda sacrificis, aquests sacrificis es fan als
dimonis –perquè, en cas contrari, a qui es poden
fer? Així
doncs, originalment la fe de l'home en la bondat
de Déu estava equilibrada per un coneixement
paral·lel de la Seva santedat i justícia. Però un
dels efectes de la civilització va ser
«minimitzar» l'aspecte més exigent de la
naturalesa de Déu, fins que s'ha perdut totalment
de vista La Seva justícia i la consciència han
arribat a ser la joguina de valors culturals
relatius. Ningú no s'amoïna avui en dia perquè es
digui que Déu és amor, però no es considera a algú
gaire civilitzat si diu que Déu és també just. En
resum, un fragment de la veritat constitueix
quelcom perillós, i cal restaurar la veritat
igualment important que Déu no és només benèvol i
perdonador, sinó just i també sever. Sospito que
succeirien coses extraordinàries per a bé si els
ministres de Déu tornessin a proclamar el missatge
de judici com ho va fer Jonathan Edwards. El temor
del Senyor és el principi de la saviesa. ... I això
em porta al punt final. Com hem vist, hi ha força
motiu per creure, a partir de l'estudi de la «fe»
dels pobles primitius, que la humanitat va
compartir en el passat una revelació de la
naturalesa de Déu i de la relació de l'home amb
Ell. Però sabem que en temps d'Abraham amb prou
feines si quedava cap home viu per a qui aquella
revelació signifiqués res vital. Com es va arribar
a aquesta situació? És que la veritat revelada és
impotent per si mateixa? La resposta, em sembla,
ha de ser Sí, aquesta veritat és impotent.
És impotent llevat que sigui revelada de forma
renovada en cada generació i a cada persona
individualment. Un coneixement de la veritat, per
precís i exacte que sigui, si ha estat adquirit
merament per transmissió oral o per reflexió, és
impotent per engendrar una entesa espiritual
genuïna. Les veritats que hem heretat no
proporcionen una veritable percepció. De manera
que les mateixes veritats poden sobreviure durant
diverses generacions però ser espiritualment
estèrils, i en ser estèrils arriben a tenir poca
rellevància, com allò que es preserva per hàbit
però sense capacitat per afectar la conducta. Això
es pot veure en les vides dels joves que han estat
criats en una atmosfera de pietat cristiana, on
s'han familiaritzat amb la veritat, la importància
real de la qual es perd per complet, perquè se'ls
ha ensenyat només per l'home i no per l'Esperit
Sant. Això és
el que vull dir per la necessitat de la
inspiració. Potser se'ns proclami una veritat
salvadora, potser a l'Escola Dominical, fins que
la sapiguem amb detall, i, no obstant això, ser
totalment insensibles a ella, fins que un dia
l'Esperit Sant obre el nostre enteniment. Està
clar que l'Esperit Sant no pot obrir el nostre
enteniment a veritats que mai hem sentit, i fins a
aquest punt la memorització de les Escriptures és
una mena de garantia que almenys el vehicle per a
la comunicació del coneixement espiritual estarà a
disposició de l'Esperit Sant. Però el perill és
que aquella veritat amb la qual hom es
familiaritza d'aquesta manera pot deixar de
comunicar cap significat, de manera que la ment
s'endureix contra allò que hauria de il·luminar,
però que no ho fa. És encara més lamentable que la
Veritat mateixa adquireixi la reputació de no
tenir transcendència a causa de la seva
impotència. El punt crucial aquí és que la veritat
espiritual és impotent, i fins i tot un
obstacle, a menys que i fins que l'Esperit Sant
hagi obert el nostre enteniment real al seu
veritable significat. Encara que això sembli
vorejar l'heretgia, em sembla que hi ha més
esperança per als qui mai no han sentit la veritat
de l'evangeli que per a aquells que l'han estat
sentint tota la seva vida. Potser, en la saviesa
de Déu, hi hagi més esperança per a la generació
actual d'analfabets bíblics que per a la generació
que va viure en la llum manllevada dels temps
victorians. Així
doncs, resumint, les dades demostren de forma
inequívoca que l'home no pot haver arribat per
evolució a les seves percepcions religioses a la
manera com ha evolucionat en les seves capacitats
tècniques, per exemple, perquè en tant que
aquestes capacitats van anar millorant
constantment, les seves percepcions van ser
precisament en direcció oposada. L'home va
començar evidentment amb una fe vital en Déu i amb
un concepte de la seva pròpia relació amb Ell que
ha d'haver estat per revelació, ja que mai ha
estat millorada i ni tan sols mantinguda, tret que
fos contínuament enfortida o confirmada per
revelació. L'home
és una criatura singular pel que fa a la possessió
de la capacitat de comprensió espiritual, però
també és una criatura caiguda, que necessita
constantment la renovació de la seva ment, pel fet
que està constantment assetjat pels efectes
encegadors del pecat. Ni la influència enriquidora
de la civilització, que l'allibera d'algunes de
les càrregues de la vida diària, ni els efectes
ablanidors i repressors de la cultura, que
estableix uns límits a les seves malvades
tendències, són adequats per dissipar la seva
ceguesa espiritual o deixar-lo lliure de la
superstició, la por i l'adoració dels l'ídols. La
revelació original, de la que tantes nacions i
tribus en guarden un borrós record, ha de ser
renovada per l'Esperit Sant en el cor de cada
individu perquè sigui efectiva per transformar la
seva vida, il·luminar la seva ment i donar pau a
la seva ànima. Sense aquesta inspiració divina, ni
el coneixement tradicional ni la reflexió personal
retornaran l'home a la comunió amb el seu Creador.
Si algú no neix de nou (Joan 3:3), no pot veure el
regne de Déu, ni entrar-hi. * * * * * Bibliografia addicional Collins,
Roy, «Some Characteristics of Primitive
Religions», Transactions of the Victoria
Institute, vol. 19, 1884, p. 216-252. Frankfort,
Henry, i Frankfort, H. A., The Intellectual
Adventures of Ancient Man, University of
Chicago Press, 1946, 401 pàgines. Jevons,
F. B., An Introduction to the History of
Religion, Methuen, Londres, 1896, 443
pàgines. Keary,
Charles F., Outlines of Primitive Belief,
Scribner's, Nova York, 1882, xxii i 534 pàgines. Kellog,
S. H., The Genesis and Growth of Religion,
Macmillan, Londres, 1892, XIV i 275 pàgines. Koppers,
Wilhelm, Primitive Man and His World View,
Sheed & Ward, Londres, 1892, XIV i 275
pàgines. Lang,
Andrew, The Origins of Religion, Watts,
Londres, 1908, 128 pàgines. Langdon,
Stephen H., «Monotheism as the Predecessor of
Polytheism in Sumerian Religion», Evangelical
Quarterly, Londres, Abril, 1937. Müller,
Max, Origin and Growth of Religion as
Illustrated by the Religions of India,
Hibbert Lectures, Longmans Green, Londres, 1878. Rawlinson,
George, The Prevalence of Early Monotheistic
Beliefs, Present Day Tracts, vol. 2,
Religious Tract Society, Londres, 1883, pàg. 41. Thomson,
J. Radford, The Prevalence of Early
Monotheistic Beliefs, Present Day Tracts,
vol. 2, Religious Tract Society, Londres, 1883,
tractat 11. Articles addicionals de la revista
Transactions of the Victoria Institute: Avery,
J., «The Religion of the Aboriginal Tribes of
India», vol. 19, 1885-1886, pàg. 94-121. Brown,
R., «The System of Zoroaster Considered in
Connection with Arabic Monotheism», vol. 13,
1879-1880, article no. 51. Rule,
W. H., «Monotheism, a Truth of Revelation and Not
a Myth», vol. 12, 1878-1879, pàg. 343-369. Welldon,
Rt. Rev. Bishop, «The Development of the Religious
Faculty in Man, Apart from Revelation», vol. 39,
1907, pàg. 7-21. Whitley,
D. G, «Traces of a Religious Belief of Primeval
Man», vol. 47, 1915, p. 125-148. * * * * * Samuel
Zwemer té una excel·lent bibliografia: veure pàgs.
241-248 de The Origin of Religion, Cokesbury,
Nashville, Tennessee, 1935. [1]
Browne, Lewis, This Believing World: citat
per Samuel Zwemer a The Origin of Religion, Cokesbury,
Nashville, Tennessee, 1935, p.53. [2]
Langdon, Stephen H., Semitic Mythology,
Mythology of All Races, vol. 5, Archaeological
Institute of America, 1931, pàg. xviii. [3]
Langdon, Stephen H., The Scotsman,18 de
novembre de 1936. [4] Meek,
T. J., Primitive Monotheism and the Religion
of Moses, University of Toronto
Quarterly, vol. 8, gener de 1939, pàg.
189-197. [5]
Frankfort, H., Third Preliminary Report on
Excavations at Tell Asmar (Eshnunna): citat
per P. J. Wiseman a New Discoveries in
Babylonia about Genesis, Marshall, Morgan
and Scott, Londres, 1936, pàg. 24. [6] Vegeu
sobre això Arthur Custance, «The Part Played by
Shem, Ham, and Japheth in Subsequent World History
[La part exercida per Sem, Cam i Jàfet en la
història posterior del món]», Secc. I; Secc. IV,
«The Technology of Hamitic People [La tecnologia
del poble camita]», Secc. IV; i «A Christian World
View: The Framework of History [Una cosmovisió
cristiana: El marc de la història]», Secc. V; a Noah's
Three Sons, vol. 1 de The Doorway Papers
Series, Zondervan Publishing Co. [7]
Delitzsch, Friedrich, Babel and Bible,
Williams and Norgate, Londres,
1903, pàgs. 144s. [8]
Renouf, P. Li Page, Lectures on the Origin and
Growth of Religion as Illustrated by the
Religion of Ancient Egypt, Williams
and Norgate, Londres, 1897, pàg. 90. [9]
Rawlinson, George, editor, Herodotus, apèndix
al
Llibre 2, pàg. 250. [10]
Petrie, Sir Flinders, The Religion of Ancient
Egypt,Constable, Londres, 1908, pàgs. 3, 4. [11]
Müller, Max, Lectures on the Science of
Language, 1a sèrie, Scribner's,
Armstrong, Nova York, 1875, pàgs. 21, 22. [12]
McCrady, Edward, «Genesis and Pagan Cosmogonies»,
Transactions of the Victoria Institute, vol.
72, 1940, pàg. 55. [13]
MacNicol, Nicol, editor, The Hindu Scriptures,
Everyman's Library, Dent, Londres, 1938, pàg.
XIV. [14]
Müller, Max, History of Sanskrit Literature:
citat per Samuel Zwemer com en ref. 1., pàg. 87. [15] Ross,
John, The Original Religion of China: p.
25: citat per Samuel Zwemer, ref. 1, pàg. 86. [16]
Williams, R., «Early Chinese Monotheism»,
comunicació presentada davant l'Institut Kelvin,
Toronto, 1938. [17]
Schafer, Edward H., Ancient China, a la
sèrie The Great Ages of Man, Time-Life
Inc., Nova York, 1967, pàg. 58. [18]
Persson, Axel, The Religion of Greece
in Prehistoric Times, University of
California Press, 1942, pàg. 124. [19]
Ressenya bibliogràfica, American Journal of
Archaeology, vol. 43, 1939, pàg. 170, 171. [20]
Hislop, A., The Two Babylons, Partridge,
Londres, 1903. [21]
Schmidt, Wilhelm, The Origin and Growth of
Religion: Facts and Theories, traduït a
l'anglès per H. J. Rose, Methuen, Londres, 1931,
xvi i 302 pàgines. [22] Ibid., pàg. 63. [23] Ibid., pàg. 71. [24] Ibid., pàg. 77. [25] Ibid., pàg. 81. [26] Ibid., pàg. 284. [27] Ibid., pàg. 191. [28] Lang,
Andrew, The Making of Religion, Longmans
Green, Londres, 1909, pàgs. 175-182, 196. [29] Ibid., Pàg. 196. [30]
Zwemer, Samuel, «The Origin of Religion: By
Evolution or by Revelation», Transactions of
the Victoria Institute, vol.
67, 1935, pàg. 189. [31]
Titcomb, J. H., «Prehistoric Monotheism», Transactions
of
the Victoria Institute, vol.
8, 1873, pàg. 145. [32] Ibid., pàg. 144. [33] Radin,
Paul, Monotheism Among Primitive Peoples, no
publisher, Londres, 1924, pàgs. 65ss. [34] Radin,
Paul, Primitive Men as Philosophers, Dover,
Nova York, edició revisada, 1956, pàg. 346. [35] James,
E. O., «Religion and Reality», Journal of the
Royal Archaeological Institute, vol. 70,
1950, pàg. 28. [36]
Custance, Arthur C., «Primitive Cultures: A Second
Look at the Problem of Their Historical Origin»,
Part II a Genesis and Early Man, vol. 2,
The Doorway Papers Series, Zondervan
Publishing Company. [37] MD
Canada, vol. 11, 1968, pàg. 70.
Títol: El Monoteisme Primitiu, i
l'Origen de l'Politeísmo Títol original: Primitive
Monotheism: and the Origin of Polytheism Autor: Arthur C. Custance, Ph. D. Font: Evolution or Creation?,
vol. 4 of the Doorway Papers, 1977, Secció II. - www.custance.org
- Copyright © 1988 Evelyn White. All
rights reserved Copyright © 2008 Santiago Escuain per a
la traducció. Es reserven tots els drets. Traducció de l'anglès: Santiago Escuain © Copyright 2008, SEDIN - tots els drets
reservats. SEDIN-Servei Evangèlic Apartat 2002 08200 SABADELL (Barcelona) ESPANYA Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que es citi la procedència reproduint íntegrament l'anterior i aquesta nota.
|
Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
, «home», i shang
,
o «el Fill del Cel». Això reflecteix les postures
que generalment es mantenien en el món antic
relatives a l'origen diví dels reis. L'altre nom,
que és el que s'utilitza actualment a la Xina, és
(com ho esmenta el Dr. Ross), Shang Ti 
, que està
composta de tres elements. El primer és 
, que és la forma original
de 
, mu,
que significa «fusta» i que és una representació
de tres pals o un feix de llenya. El segon, 
,
és la representació més antiga de 
,
que és l'antic 
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
