Durant els anys que seguiren a la publicació original de Proceso a
Darwin l'any 1991, he estat dedicat a intenses discussions sobre evolució i
creació a campuses universitaris, en esglésies i als mitjans de
comunicació, i especialment a Internet. Naturalment, totes aquestes discussions
i debats m'han ajudat a refinar la meva pròpia posició i a presentar de manera
més precisa els temes sota debat. Una cosa que em va sorprendre al principi,
fins que em vaig acostumar, és que molts professors cristians, tant a
institucions religioses com a universitats seculars, eren ferms defensors de
l'ortodòxia evolucionista que jo estava atacant com a fruit del naturalisme
metafísic.
Jo podia comprendre fàcilment perquè els ateus i
agnòstics defensaven l'evolucionisme naturalista, perquè
l'existència d'un mecanisme material no intel·ligent de
creació biològica (verificat per una indiscutible
«ciència») dóna un suport essencial per la
seva visió preferida del món. Però, per què
tants acadèmics cristians es mostraven tan desganats d'animar a
ningú a reptar les pretensions científiques dels
naturalistes metafísics que dominen la ciència
evolucionista? Per què m'advertien constantment de que suggerir
la possibilitat d'una acció divina a la història de la
vida era merament invocar un fútil «Déu dels
buits»?
Aquests professors cristians insistien en que la seva creença en
l'«evolució» estava fonamentada en l'evidència. Jo els responia
que s'estaven enganyant ells mateixos i que acceptaven l'actual ortodòxia
científica solament perquè estaven contemplant l'evidència a través d'unes
ulleres naturalistes. És comprensible que se'n ressentissin, i això portava a
molt debat. De vegades el debat esdevenia desagradable, però en la meva opinió
això passava perquè els temes debatuts eren fonamentals i tothom s'hi jugava
molt en el resultat, però no es devia a que les parts debatent el tema realment
sentissin cap animadversió personal.
Un dels temes centrals era una diferència formulada
entre el naturalisme «metafísic» i el
«metodològic». Es donava un acord general de que el
teisme cristià i el naturalisme metafísic son
contradictoris, però alguns dels professors cristians argumentaven que el
naturalisme metodològic a la ciència és apropiat fins i tot per teistes
metafísics.
El motiu de l'assaig que segueix fou una observació
feta per un professor d'una escola superior cristiana que havia
argumentat que el meu «prejudici creacionista» estava
afectant la meva valoració de l'evidència
científica en favor de l'evolució. Presento aquest assaig
aquí com un punt d'inici per posterior discussió entre
els acadèmics professionals en particular.
Memoràndum sobre Evolució i Naturalisme
William Hasker està a punt de publicar una segona ressenya de Proceso a
Darwin en un proper número especial sobre evolució en Christian Scholar's
Review [La Revista de l'Acadèmic Cristià] (1995). Allà, Hasker, que recolza
el naturalisme metodològic en la ciència i que és crític del meu llibre en molts
respectes, aplaudeix els meus esforços per forçar el establiment científic a que
clarifiqui la seva posició sobre el naturalisme i el teisme. Diu ell:
Tant si l'evolucionisme darwinista és o no és
incompatible amb un teisme significatiu en general i amb el
cristianisme ortodox en particular, està més enllà
de tota discussió que molts evolucionistes capdavanters mantenen
que sí que ho és, i això, contemplat sota la llum
de la seva defensa del darwinisme com «una veritat
científica establerta», equival a desacreditar el
cristianisme com a científicament insostenible. Certament, i tal
com observa Johnson, «hi ha necessitat d'una certa
clarificació, i també d'una certa discussió sobre
si és apropiat mobilitzar l'educació científica en
la tasca de vendre una visió del món.»
Aprecio el suport de Hasker, però voldria afegir que
dir que «molts» evolucionistes capdavanters proposen o
donen per suposat el naturalisme metafísic és suavitzar
les coses. La llista dels qui fomenten el naturalisme científic
inclou veus tan prominents de la ciència oficial com Hawking,
Weinberg, Davies, Crick, Sagan, Dawkins, Johanson, Richard Leakey,
Suzuki, Gould i Futuyma, així com també una quantitat
innumerable d'altres que fomenten la filosofia naturalista en nom de la
ciència a la televisió, en llibres de text i a les
escoles. Pel que fa al públic, aquestes persones parlen totes en
nom de la CIÈNCIA. Els naturalistes més agressius, com
Dawkins i Sagan, han rebut premis prestigiosos pels seus serveis a
l'educació pública de part, respectivament, de la Royal
Society britànica i de la National Academy of Science dels
Estats Units. Allò que ells diuen té, al menys
aparentment, el recolzament de les organitzacions científiques
més prestigioses.
Per què les veus capdavanteres de la ciència oficial ensenyen que la ciència
i el naturalisme són coses inseparables? La raó és que donen per suposat que el
mètode científic es caracteritza intrínsecament per un naturalisme metodològic
integral (a partir d'ara NM), i que el NM limita de manera estricta les
alternatives que es poden prendre seriosament. El NM és de lluny la posició
dominant en la ciència contemporània, recolzat quasi sense excepció pels
materialistes ateus, pels naturalistes agnòstics i pels evolucionistes
teistes. El NM en ciència és sols superficialment conciliable amb el teisme en
religió. Quan el NM és comprès a fons, el teisme esdevé intel·lectualment
insostenible.
Part 1: Filosofia
En primer lloc, segueix una definició del NM, seguida d'una definició en
contrast de la meva pròpia posició, que denomino «realisme teista»
(RT). Després dono algunes il·lustracions i un comentari.
1. Un naturalista metodològic defineix la ciència com la recerca de les
millors teories naturalistes. Una teoria no seria naturalista si deixés alguna
cosa (com la existència de la informació genètica o de la consciència) per a que
fos explicada per una causa sobrenatural. Per això, se suposa que tots els
esdeveniments en l'evolució (abans de l'evolució de la intel·ligència) han
d'ésser atribuïts a causes no intel·ligents. No es tracta de si la vida
(la informació genètica) va sorgir per alguna combinació d'atzar i lleis
químiques, per donar un exemple, sinó senzillament de com ho va fer.
Els naturalistes metodològics concedeixen que alguns problemes no estan
resolts encara, però estan confiats en que la ciència els resoldrà proposant
mecanismes naturals, ja que la ciència ha tingut tants èxits en el passat.
Introduir Déu o un designi intel·ligent en l'escenari és abandonar la ciència i
tornar-se cap a la religió (miracles) i invocar un «Déu dels
forats». El Creador pertany a l'àmbit de la religió, no de la
investigació científica. Alguns naturalistes metodològics són teistes. El seu
teisme afecta com interpreten els resultats globals de la ciència (tot el que
s'ha esdevingut estava sota el control de Déu), però no té cap efecte sobre com
raonen per arribar a conclusions científiques.
2. Un realista teista dóna per suposat que l'univers i totes les seves
criatures van venir a l'existència per a un propòsit per part de Déu. Els
realistes teistes esperen que aquest «fet» de la creació tingui
conseqüències empíriques, observables, que seran diferents de les conseqüències
que s'observarien si l'univers fos producte de causes no racionals (com
l'«atzar i necessitat» de Jacques Monod). Per quant Déu és
racional i va crear les nostres ments a la seva imatge, esperaríem que l'univers
fos en conjunt ordenat, i per tant el triomf de la ciència al determinar molts
processos i mecanismes és totalment coherent amb el RT. Déu té sempre l'opció
d'obrar mitjançant mecanismes secundaris regulars, i amb freqüència els
observem, aquests mecanismes. D'altra banda, moltes qüestions importants,
incloent l'origen de la informació genètica i de la consciència humana, poden no
ésser explicables en termes de causes no intel·ligents, de la mateixa manera que
un ordinador o un llibre no es poden explicar d'aquesta manera.
Una ciència naturalista que doni per suposat que pot explicar-ho tot és
probable que ofereixi explicacions que no són veritat. Es pot imaginar una
atmosfera reductora inexistent i una sopa prebiòtica igualment inexistent, per
exemple, i un inexistent procés de producció de complexitat per mitjà de
mutacions al atzar i selecció natural. Pot donar per suposat falsament que la
ment pot ésser compresa totalment com producte de mecanismes materials produïts
per una evolució naturalista.
3. Aquí tenim unes il·lustracions concretes de la diferència entre el NM i el
RT. En primer lloc, Richard Dawkins comença el seu llibre The Blind
Watchmaker [El Rellotger Cec] amb aquesta declaració: «La biologia es
l'estudi de coses complicades que donen l'aparença d'haver estat dissenyades amb
un propòsit.» Un realista teista no troba sorprenent l'aparença de
designi, perquè els éssers vivents són realment el producte d'un dissenyador.
Això no vol dir necessàriament que els organismes van ésser creats per un
fiat instantani en oposició a un desenvolupament gradual (encara que
podria haver estat així), i de manera emfàtica sí que contempla el fet de
que els organismes utilitzen mecanismes regulars susceptibles d'un estudi
científic, igual que altres productes de la intel·ligència ho són, com els
avions o els ordinadors. Dawkins, igual que altres naturalistes metodològics,
dóna per suposat que l'aparença de designi és en realitat producte de causes no
intel·ligents. El RT insisteix en que es demostri aquesta pretensió, en lloc
d'ésser acceptada com un supòsit. El NM respon que aquesta exigència no és
justa, perquè el procés necessita massa temps per ésser duplicat en el temps
geològic, perquè el registre fòssil és defectiu, etc.
Una segona il·lustració: Un destacat professor
cristià de ciència, que informa sobre un debat entre
alguns evolucionistes químics i alguns científics que
atribuïen la vida a un designi intel·ligent, va observar
que encara que ell és teista, se sentia molt més proper
als evolucionistes químics, perquè al menys ells no
«deixaven de banda el problema». El RT considera que el
reconeixement de la irreductibilitat de la intel·ligència
genètica pot ésser reconèixer la realitat; el NM
ho considera com «abandonar». Els naturalistes
metodològics no mostren una desgana comparable a
«abandonar» la investigació sobre la lectura de la
ment o la recerca del monstre del Llac Ness. La diferència
aquí és que un origen naturalista de la vida és
una cosa indispensable per a una visió naturalista del
món, i per això cap quantitat de desànims
experimentals destrueix la fe de que algun dia es pugui trobar una
teoria naturalista vàlida.
4. Algú podrà preguntar-se si hi ha alguna posició de compromís entre el NM i
el RT. Jo ho dubto, perquè l'experiència em porta a predir que qualsevol posició
de compromís resultarà ésser NM sempre que es plantegin les qüestions. Per
exemple, alguns naturalistes metodològics expressen una bona disposició en
abstracte a considerar un origen sobrenatural de la vida o la existència d'una
informació genètica irreductible només en algun temps futur indefinit, després
que s'hagin exhaurit totes les possibilitats naturalistes. Altres expressen la
qüestió en un vocabulari que ja de entrada decideix la qüestió. Per citar un
exemple recent, un biòleg evolucionista que va debatre recentment amb mi va
negar una i altra vegada que la seva posició estès fonamentada en una
consagració apriorística al naturalisme, però va caracteritzar amb la mateixa
insistència que qualsevol alternativa a l'evolució naturalista equivalia a
creure en «que la terra es plana».
L'abandó del NM exigeix donar una consideració
veritablement seriosa a altres possibilitats, no merament mirar-se-les
de passada. Tampoc es poden acceptar d'entrada moltes protestes
explícites de que no es manté un NM. Sovint em trobo amb
teistes que pensen de manera perfecta com NM, però als qui els
disgusta el terme. La utilització estàndard que fan els
evolucionistes teistes de la frase «el Déu dels
forats» per desanimar la consideració de posicions no
naturalistes, per exemple, prové directament de llur NM
implícit.
5. Un naturalista teista es un teista que pensa que el NM es la
perspectiva correcta de l'empresa científica i, per això mateix, per comprendre
(per exemple) com els éssers vius van arribar a existir. Alguns es ressenten
d'aquest ús que faig d'aquest terme, però és descriptiu d'una manera molt
precisa, i aquesta posició està molt estesa. El ressentiment és degut a que
aquest terme dirigeix l'atenció crítica a un problema seriós que molts
preferirien passar en silenci.
El problema, expressat de manera molt breu, és aquest: si la utilització del
NM és la única manera d'arribar a conclusions sobre la història de l'univers, i
si l'intent d'explicar d'una manera naturalista la història de l'univers ha anat
d'èxit en èxit, i si fins i tot hi ha teistes que concedeixen que intentar fer
ciència sobre la base de premisses teistes porta sempre a carrerons sense
sortida o a l'error (la mala situació del «Déu dels buits»),
llavors l'explicació probable d'aquest estat dels afers seria que el naturalisme
és veritable i el teisme es fals.
Les persones prou motivades per a fer-ho poden sempre trobar maneres per a
resistir la fàcil derivació des del NM a l'ateisme, a l'agnosticisme o al
deisme. Per exemple, potser Déu controla de manera activa i directa el procés
evolutiu, però (per alguna raó inescrutable) ho fa d'una manera empíricament
imperceptible. Ningú no pot refutar aquesta possibilitat, però tampoc no hi ha
gaire persones que ho considerin intel·lectualment gaire convincent. El fet de
que semblen recolzar-se sobre la «fe» en el sentit de una creença
sense evidència és la raó per la que els teistes són una minoria marginada en el
món acadèmic i de que estiguin sempre a la defensiva. Generalment, protegeixen
la seva reputació d'un bon criteri restringint el seu teisme a la vida privada i
assumint, per propòsits professionals, una posició que no es pot distingir del
naturalisme.
De passada, cal dir que el NM està estès fins i tot entre
persones conservadores en teologia. Dins els seus cors, molts fonamentalistes
són naturalistes metodològics que sols volen conciliar les Escriptures (la
cronologia del Gènesi i/o el Diluvi de Noè) amb una ciència que d'altra banda és
tan naturalista en la seva metodologia com sigui possible. Això mateix pot
dir-se d'altres cristians no deistes que permeten un nombre molt petit
d'intervencions sobrenaturals (la resurrecció, la implantació de la imatge de
Déu en un homínid), però que intenten en les demés coses mantenir-se en el NM.
Si el NM és en general tan vàlid, per què cal fer excepcions arbitràries? Els
compromisos puntuals entre el sobrenaturalisme en la religió i el naturalisme en
la ciència poden donar satisfacció a persones individuals, però tenen poc pes en
el món intel·lectual perquè se'ls reconeix com una acomodació forçada entre
línies de pensament en conflicte.1
Part 2: Alternatives científiques
Així és com enfoquen el NM i el RT quatre postures científiques
diferents.
Posició A: La teoria neodarwinista ortodoxa aquella que diu que la
microevolució s'extrapola a la macroevolució és una explicació satisfactòria de
la història de la vida des del primer organisme vivent fins que sorgiren els
humans. Hi ha alguns problemes no resolts i molts detalls que omplir, però la
teoria com a tal està en bona forma i no necessita alteracions ni addicions
importants. Aquesta és la posició de persones com Dawkins, Futuyma, Simpson, J.
Huxley i de l'autor de The Beak of the Finch
[El bec del pinsà]. S'ensenya com «coneixement
científic» o fins i tot com un «fet» a les
escoles, museus i altres institucions.
Posició B: la teoria neodarwinista ortodoxa és
satisfactòria només al nivell «micro» i no
explica l'aparició de nous plans corporals ni altres innovacions
evolutives principals. Es necessita d'alguna cosa realment nova, potser
un mecanisme macromutatiu o fins i tot alguna nova llei física,
per produir una teoria macroevolucionista satisfactòria. Sens
dubta, la ciència trobarà algun dia aquest mecanisme,
però encara no l'ha trobat. Aquesta és bàsicament
la posició de Goldschmidt, Grassé, Schindewolf, Gould (de
vegades) i Stuart Kauffmann (de vegades). La raó de que sigui
difícil estar-ne segur de quina posició és la que
mantenen alguns naturalistes metodològics serà explicada
més endavant.
Posició C: Els organismes contenen una informació irreductible, el que
significa informació que no pot ésser explicada en termes de lleis físiques i/o
atzar. Per tant, la teoria neodarwinista és inadequada (excepte al nivell
micro), i això d'una manera que probablement no té solució. Aquesta és la
posició de Wilder-Smith, del llibre a punt de sortir de Michael Behe, i
d'aquells que afavoreixen el «designi intel·ligent». També està
recolzada, aquesta posició, en escrits d'anti-reduccionistes com Polanyi i
Yockey (que ni consideren ni acullen bé les implicacions teistes).
Posició D: La descendència comuna, tot i que com a hipòtesi és de bon
començament atractiva, no és la veritable explicació de la sistemàtica de la
classificació (al menys als nivells taxonòmics més alts). Els suposats
avantpassats comuns dels fílums, per exemple, mai no van existir. L'evidència
procedent de la biologia del desenvolupament, que se suposa com un dels
principals suports de la tesi de la descendència comuna, en realitat n'es
contrària. Això no és observat en la ciència oficial perquè la descendència
comuna és axiomàtica i per tant no és mai posada en dubte. Si es tracta la
descendència comuna com una hipòtesi i no com una deducció indefugible de
l'existència dels grups naturals, hi ha abundants raons per dubtar que la
hipòtesi sigui veritable. Paul Nelson i Jonathan Wells estan desenvolupant
materials sobre aquesta qüestió. Les seves recerques mereixen ésser finançades,
però, és clar, és difícil aconseguir que la gent comprengui per què cal
investigar una hipòtesi que ha esdevingut axiomàtica.
El propòsit d'aquest assaig no és considerar els mèrits últims d'aquestes
posicions, sinó el d'observar com un naturalista metodològic i un realista
teista tendeixen a enfocar-les.
En primer lloc, l'enfocament RT. Per a un realista teista, la posició B és
molt diferent de la posició A, perquè és impressionant que algú hagi realment
resolt un problema i molt menys impressionant prometre resoldre'l en el futur.
Si l'establiment científic anés a abandonar A de manera explícita i es situés a
B, això significaria una retractació capital. Els realistes teistes compararien
les pretensions dels biòlegs evolucionistes de que «tenim el problema
controlat» amb una excusa d'un mal pagador que ens diu «que ha
posat el xec al correu».
Per a un realista teista, la posició C és plausible i falsable, i també
suportada per una evidència positiva considerable. Als realistes teistes no els
impressionen els arguments dels naturalistes metodològics en el sentit de que
una «causa intel·ligent» queda d'alguna manera fora de la ciència.
Els realistes teistes saben que la ciència fa de manera normal la distinció
entre causes intel·ligents i no intel·ligents. Pretén ésser incapaç de fer-ho
solament quan la causa intel·ligent seria alguna cosa inacceptable per al NM,
com Déu.
La posició D es una possibilitat legítima per a un realista teista. La
descendència comuna no és axiomàtica, sinó una hipòtesi plausible que ja està en
dubte degut al fracàs general en identificar avantpassats fòssils específics per
als grups principals. Si l'evidència de la biologia del desenvolupament crea
realment problemes principals, aleshores pot ser que la veritable resposta sigui
alguna cosa molt més estranya que la descendència comuna. I per què no, fins i
tot des d'una perspectiva agnòstica? Després de l'èxit de la mecànica quàntica,
hauríem d'estar acostumats a una natura molt més estranya que el que podia
concebre la ciència del segle dinou.
Aquí, i des de la meva experiència personal en debats, tenim com un
naturalista metodològic típic (incloent-hi aquells que són de religió teista)
enfoca aquestes mateixes alternatives.
Per a ell, A i B no són realment gaire diferents. Els científics a ambdós
grups accepten tots l'«evolució», i això és el que és important.
Tot allò que estan fent és discutir sobre el mecanisme. Potser es necessiten
mecanismes addicionals, potser no. Si es necessiten mecanismes nous, ho sabrem
quan els trobem. L'única diferència entre les dues posicions és que A emfasitza
més allò que és conegut, mentre que B posa més èmfasi en allò que queda per
ésser conegut. Per això es que Stephen Jay Gould i Stuart Kaufmann de vegades
semblen A i de vegades semblen B; es tracta principalment de què és allò que
estan emfasitzant en un moment determinat.
Pels naturalistes metodològics, C no és realment una posició positiva sinó un
argument de que hi ha «buits» en el nostre coneixement de
l'evolució. Fins i tot si és correcte que l'origen de la informació genètica no
està explicat (i això està en discussió), tot el que diu C és que encara no hem
trobat un mecanisme adequat de generació d'informació. A més, C no diu res sobre
la descendència comuna i per tant no nega «el fet de
l'evolució».
De manera que C és bàsicament el mateix que B, que a la seva vegada és
bàsicament el mateix que A. Les tres posicions es redueixen a que hi ha un acord
general en la ciència a favor de l'«evolució», i això és el que
realment importa, però hi ha uns saludables debats sobre el mecanisme precís, i
cal treballar més en aquest sentit. Molts naturalistes metodològics ni tan sols
reconeixen que hi ha un problema per explicar la complexitat, doncs que es
centren en la diversitat. L'evolució produeix abundància de diversitat (becs de
pinsans a un quart de camí a la especiació en pocs anys), i ha hagut abundància
de temps per a que el procés produís tota la diversitat que veiem en
l'actualitat. A més, Dawkins i altres han modelat tot el procés en els seus
ordinadors.
Per a un naturalista metodològic, D és com argumentar en favor d'una terra
plana. Els naturalistes metodològics troben difícil de creure que una persona
per altra banda assenyada i ben informada pugui negar de manera seriosa la
descendència comuna. La pauta de la classificació demostra la descendència
comuna sigui quin sigui l'estat del registre fòssil, degut a que no hi ha cap
altra possibilitat racional.
De manera que pels naturalistes metodològics, A, B i C són fonamentalment
similars, i D és una opció absurda. Això vol dir que no hi ha gaire cosa que
discutir, excepte els detalls de l'escenari evolutiu. Quan els naturalistes
metodològics teistes parlen amb persones que rebutgen l'«evolució»
(es a dir, que rebutgen el NM), estan primordialment dedicats a controlar es
possibles danys. «¿Com podem persuadir aquestes persones per a que no
provoquin problemes, com, per exemple, arrossegar la religió a un conflicte
innecessari i inútil amb la ciència?» Això es pot veure per exemple en el
paràgraf primer de la resposta de Howard Van Till a un dels meus articles:
Encara que la retòrica que fa servir Phillip E. Johnson en el
seu article «Creator or Blind Watchmaker [Creador, o Rellotger
Cec?]» difereix en alguns detalls de la dels «creacionistes
científics» del fonamentalisme cristià
nord-americà, l'efecte de les seves declaracions és el
mateix. És a dir, perpetua l'associació de la
creença cristiana amb el rebuig de la teorització
científica, assegurant d'aquesta manera que la distància
entre l'acadèmia i el santuari es faci més i més
gran.
Tothom qui rebutgi el NM es llança al conflicte amb els totpoderosos
dirigents de la ciència, l'aprovació dels quals és indispensable als professors
cristians que vulguin estar a la corrent acadèmica acceptada. La raó del NM
teista és permetre als teistes sobreviure en un món acadèmic naturalista. Però
si el món acadèmic està donat al naturalisme, llavors la distància entre
l'acadèmia i el santuari només pot reduir-se en la proporció que el naturalisme
també domini dins el santuari.
Conclusió: Evidència i Prejudici
Prejudici es una paraula negativa per a una perspectiva. Jo tinc una
perspectiva racional; tu tens un prejudici; ell està ofuscat sense remei. Podem
considerar aquesta declaració (feta per un professor de ciència d'una escola
superior cristiana):
Així com a Phil[lip Johnson] el preocupen
els prejudicis «naturalistes» que em porten a mi a trobar
convincents les dades, els crítics teistes de Phil estan
preocupats pels seus prejudicis que el porten a trobar no convincents
aquestes dades. L'avís FAQ a [la zona d'Internet anomenada]
talk.origins sobre Phil Johnson ... ho expressa bé: «Els
seus arguments sobre el a priori no semblen dolents del tot, però crec que
està equivocat sobre l'estat de l'evidència empírica, i que les seves
pròpies pressuposicions estan fent que prejutgi el seu propi examen de
les mateixes.»2
Que la meva avaluació de l'evidència estigui
«dirigida per prejudicis» depèn de si el RT tal com
ha estat definit abans és un «prejudici». Per
exemple, com a teista realista, no crec que la pauta de la natura
(l'argument de Darwin en base de la classificació)
«demostri» la descendència comuna. La
descendència comuna era una hipòtesi ben raonable el
1859, però hi ha raons per a sospitar que la explicació
aparentment «evident» d'aquesta pauta no és la
veritable. No penso pas que l'explosió cambriana
il·lustri res que jo podria anomenar
«evolució». No penso tampoc que la variació
il·lustrada pels exemples de l'arna del bedoll [Biston betularia] i del bec del pinsà
demostrin d'una manera convincent un procés que o bé podia produir o bé va
efectivament produir nous plans corporals o òrgans complexes. Cada un d'aquests
judicis està basat en la evidènciaavaluada des d'una perspectiva de RT.
Tothom té una perspectiva, un punt de vista. La paraula negativa
prejudici és apropiada per punts de vista que limiten indegudament les
possibilitats que la ment pugui considerar. De manera que un prejudici racial o
religiós pot portar a un patró a rebutjar un treballador molt ben
qualificat.
La ciència ha de lluitar sempre contra el prejudici dominant de la seva època
si vol estar lliure per seguir l'evidència allà on porti. En el passat, la
geologia va haver de lliurar-se de un prejudici religiós per poder considerar
possibilitats com una terra antiga o l'esdeveniment de edats glacials en lloc
d'un diluvi universal. Aquesta tasca va ésser aconseguida fa molt de temps, i
avui dia el pensament científic està limitat per un prejudici naturalista. El
naturalisme metodològic és un prejudici en el sentit de que limita la ment, al
limitar les possibilitats que queden obertes a una consideració seriosa. El
realisme teista obre la ment a possibilitats addicionals sense impedir
l'acceptació de allò que quedi realment demostrat de manera convincent per
l'evidència empírica.
NOTES
1 En una conferència el març de 1992
a Dallas vaig fer aquesta observació:
La declaració que defineix l'agenda per aquest Simposi afirma que es precisa
d'una acceptació a priori del naturalisme metafísic per recolzar el
darwinisme.... El naturalisme metodològic el principi de que la ciència
només pot estudiar aquelles coses que són accessibles als seus instruments no
està en dubte. Es clar que la ciència pot estudiar solament allò que la ciència
pot estudiar. El naturalisme metodològic esdevé naturalisme metafísic només quan
les limitacions de la ciència son vistes com limitacions sobre la realitat. (De
"Darwinism's Rules of Reasoning", a Darwinism: Science or Philosophy?
["Les Regles de Raonament del Darwinisme", a Darwinisme: Ciència o
Filosofia?], ed. Jon Buell i Virgínia Hearn [Foundation for Thought and
Ethics, 1994], pàgs. 6, 15).
Avui dia no expressaria això d'aquesta mateixa manera, però qualsevol aparent
inconsistència amb els punts de vista que dono en aquest assaig és semàntica i
no substancial. La qüestió clau que sorgeix de la qualificació
metodològic és aquesta: Què és allò que estem limitant ¿la ciència o la
realitat? Quan el «naturalisme metodològic» es combina amb una
confiança de principi molt forta de que les teories materialistes que invoquen
només causes no intel·ligents poden explicar fenòmens del tipus de la informació
genètica i de la intel·ligència humana, la distinció entre el naturalisme
metodològic i el metafísic té tendència a esvair-se. (Exemple: «La
ciència pot estudiar només mecanismes naturalistes; per tant, podem tenir
confiança de que la vida ha hagut de sorgir per mecanismes naturalistes, per
quant la ciència avança constantment i resol problemes d'aquesta mena.»)
Ningú no dubta que la ciència té les seves limitacions; la qüestió és si s'han
fet suposicions invàlides sobre la realitat que permetin que la ciència defugi
aquestes limitacions. Tornar al text.
2 El «talk.origins» d'Internet és un grup de
discussió de correu electrònic dedicat als orígens i està dominat per alguns
defensors molt agressius de l'ortodòxia científica. «FAQ»
(«Preguntes que es fan amb freqüència») és una mena de tractat per
als nouvinguts al grup, que evidentment tenen la tendència a fer preguntes que
ja han estat contestades moltes vegades abans en discussions anteriors. Tornar al text
* Professor de Dret de la càtedra
Jefferson E. Peyser, Boalt Hall School of Law, Universitat de California,
Berkeley. A.B. 1961, Universitat de Harvard; J.D. 1965, Escola de Dret de la
Universitat de Chicago. Tornar
al text
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain, director de
línea sobre
línea, una publicació de
SEDIN
Apèndix de
Reason in the
Balance (Amb permís d'InterVarsity Press, 1995 * Downers Grove - IL *
EUA)
© Copyright Prof. Dr. Phillip E. Johnson, 1995. © Copyright de la
traducció catalana:
SEDIN, 1995.
Publicat per
SEDIN * Apartat
126 * 17244 Cassà de la Selva (Girona) * D.L.: B-30934-94
Adalt un nivell
Torna a l'índex general
Torna a la pàgina principal
Si coneix la llengua anglesa, pot consultar la
pàgina personal del doctor Phillip E. Johnson:
Pàgina Web
de Phillip Johnson
Nom original del fitxer: Assaig Naturalisme-Johnson.rt - preparat el
dimarts, 7 octubre 1997, 10:51
© SEDIN 1997
