Aquesta recopilació
d'articles té un doble propòsit: d'una banda, oferir una
crítica del modern context intel·lectual anomenat
«occidental secular» dominant a la nostra societat, des de
la visió cristiana de que Déu és, Déu ha
creat, i Déu ha parlat revelant-se als homes. D'altra banda, vol
donar resposta, certament no exhaustiva, però sí
veritable, la resposta cristiana, a les més vitals preguntes
sobre la vida i la mort, sobre Déu i l'home, sobre la
justícia i el pecat, sobre la natura de la fe i del coneixement.
I ningú de nosaltres no és aliè a aquestes
qüestions: cada ésser humà, home o dona, està
situat entre el bressol i la tomba. No hi ha tema més important
que l'origen i el destí que tenim, com individus. I el
destí últim de cadascú depèn del seu origen
i de la seva actitud, de la seva resposta, davant el propòsit
per al qual Déu l'ha creat. De la seva actitud davant el seu
Creador.
Aquesta resposta solament pot
provenir de la saviesa de Déu, revelada en i per mitjà de
Jesucrist. Una resposta que no solament vol satisfer interrogants,
sinó resoldre la gran qüestió de l'allunyament de
l'home de Déu, de la natura i contingut de la veritat, de les
seves pròpies contradiccions. Resposta que és a
més una invitació de Déu a cada home a
conèixer-lo, a acceptar la reconciliació amb Ell.
És a la vegada una crida al penediment i a la salvació a
l'home enemistat i adversari de Déu. A passar de la mort
espiritual i moral a una vida plena de sentit i joia en el coneixement
de Déu i comunió amb Ell, el Creador i Senyor.
...cada ésser humà, home o dona,
està situat entre el bressol i la tomba. No hi ha tema
més important que l'origen i el destí que tenim, com
individus. I el destí últim de cadascú
depèn del seu origen i de la seva actitud, de la seva resposta,
davant el propòsit per al qual Déu l'ha creat. De la seva
actitud davant el seu Creador.
Una
visió distorsionada
Segons el context
acadèmic secular, l'home ve d'animals inferiors, els quals van
sorgir d'altres més inferiors, que van sorgir d'uns protozous
que es van originar al atzar en un mar primitiu d'un món que
s'havia condensat per processos físics sense direcció,
procedent d'una matèria condensada que s'originà amb un
esdeveniment que es pensa que va ser una Gran Explosió d'un
àtom primordial [el «Big Bang»]. Aquest
procés és conegut com l'Evolució, i és el
marc de creença que confessa pràcticament tot
l'Establiment Acadèmic.
A la vegada, des d'aquest
Establiment Acadèmic es proposa una visió en la que tota
la realitat és matèria i moviment, i en la que la
realitat humana no és res més que una manifestació
de complexes reaccions bio- i electroquímiques. Una meravellosa
màquina sorgida del atzar. Tota la vida i tot el significat de
l'home són coses relatives i tenen el seu marc en aquesta terra
... i prou. Es manté que l'únic coneixement és
l'anomenat coneixement científic.
El coneixement científic: la seva natura i les seves limitacions
Certament, mitjançant el
mètode científic podem adquirir un coneixement de les
coses. Però no es tenen el compte, en aquesta visió del
món, les limitacions enormes del coneixement científic, i
se li atribueixen capacitats que de cap manera no pot tenir. Tal com
diu Darby:
«La ciència no pot
anar més enllà dels fenòmens, i consisteix en la
generalització dels mateixos sota una llei uniforme.
Però, abans del curs seguit per les coses que existeixen han
d'existir les coses que segueixen aquest curs, encara que aquest
esmentat curs pugui haver començat amb l'existència
mateixa de les coses; i sense dubte va ser així. Però
l'objecte de la ciència és només aquest curs de
les coses, el seu principi general com a llei fixa. La
existència, i probablement la llei que segueix després,
estan allí abans que puguin començar les recerques de la
ciència, ... La ciència s'ocupa de fenòmens, i
solament de fenòmens, i de descobrir els fets i les lleis que
els governen; però tot el que fa és investigar
l'operació present uniforme, allà on existeix,
d'allò que existeix abans que comenci la recerca.
...
La ciència pot descobrir les lleis d'allò que
existeix, però s'ha de deturar aquí; no té lleis
per a la seva existència. ...
Això és, la ciència ha
de deturar-se en allò que li pertany, en el curs i ordre del kosmos,
o univers ordenat, i degut a la seva pròpia natura no pot anar
més enllà. Jo sé que cal que hi hagi una causa
primordial o primitiva per a tot allò que existeix;
perquè tot en el seu àmbit és l'efecte d'una
causa, i declara que ho ha d'ésser. En aquest cas, la mateixa
existència material ha d'ésser l'efecte d'una causa, i
també ho han d'ésser les lleis fixes. Pel que toca a
què i com sigui aquesta causa primordial (que ella mateixa no
és causada, o ja no seria primordial), la ciència no en
pot dir res. Naturalment que no; i no pas per això es pot dir
res en contra. És quelcom que pertany a la natura mateixa de les
coses. Però la ignorància no és pas una base per a
fer declaracions —hauria de dir millor que no és pas una base
vàlida, perquè a la ignorància li agrada molt fer
declaracions. Dit d'una altra manera, la ciència m'assegura, en
base d'allò que coneix, que ha d'haver-hi una causa primordial
d'allò que investiga; però és, i ha
d'ésser, del tot ignorant d'aquesta causa —no pot concebre-la;
no es troba pas al seu àmbit de coneixement. ...».1
... La ciència s'ocupa de fenòmens, i
solament de fenòmens, i de descobrir els fets i les lleis que
els governen; però tot el que fa és investigar
l'operació present uniforme, allà on existeix,
d'allò que existeix abans que comenci la recerca.
...La ciència pot descobrir les lleis
d'allò que existeix, però s'ha de deturar aquí; no
té lleis per a la seva existència. ...
Estrictament parlant, el
mètode científic només pot tractar d'allò
que està sota la capacitat humana d'estudi i observació
directa, o manipulació en laboratori, d'allò que
és present i repetible. Només ens pot
donar relacions materials i quantitatives de causa i
efecte (si creiem en la causalitat!) dins el nostre univers.
Però, en sensus strictus, no ens pot donar cap altre
coneixement que aquest: com es relacionen les coses,
però no el per què d'elles. El mètode
científic no pot tocar, parlant estrictament, el com de l'origen
de l'univers i de la vida, ni allò que té a veure amb
propòsit o valors, ni allò que és únic i
irrepetible. I molt menys encara la raó de que existeixi.
Severo Ochoa, Premi Nobel,
investigador sobre l'estructura material bioquímica de la vida,
declarava a la revista Tiempo, poc abans de morir: «M'he
dedicat a investigar la vida, i no sé per què ni per a
què existeix» (Tiempo, 24 de febrer 1992,
pàg. 50). Potser la clau estigui en la seva declaració:
«Fa molt de temps que no sóc religiós» (Ibid.
pàg. 55). Efectivament, si deixem de banda Déu i el
coneixement que Ell ens dóna en la Seva Revelació, no
podem pas saber el que és més important de les coses. De
poc val conèixer el com del funcionament d'una cosa si no sabem
per què i per a què ha estat feta, quin propòsit
té. I això només ho podem saber si ens ho
comunica qui ho ha fet.
És molt freqüent
confondre el com i el per què de les coses, i
d'aquesta manera passa que de vegades professors desorientats amb
textos poc rigorosos desorienten els seus alumnes quant a aquestes
qüestions. El següent exemple adaptat d'un altre autor
il·lustrarà aquestes diferències, que són
tan poc tingudes en compte:
—Ho explica tot, la ciència? Entri a la meva cuina i
pregunti'm: —Per què està bullint la marmita?—
Jo li contesto: —La marmita està bullint
perquè la combustió del gas produeix una calor que
és transferida al fons de la marmita, el qual, com que és
un bon conductor, la transfereix immediatament a l'aigua. Les
molècules d'aigua s'agiten; giren pel voltant i fan un so, i
finalment passen a aigua en forma de vapor; i és per això
que la marmita bull.
—Llavors la meva dona entra a la cuina i li preguntes: —Per
què bull la marmita?— I ella et diu: —La marmita bull
perquè et faig un te.
—Jo no li vaig dir pas per què bullia la
marmita. Li vaig dir com estava bullint la marmita. I la
ciència no sap pas el per què de res, sinó
solament el com i el què.
Com bull la marmita (un
procés present i susceptible de repetició i prova) ho
podem esbrinar, fins a cert punt, mitjançant la nostra
observació, el mètode científic. Per què
bull la marmita només podrem saber-ho per mitjà de la comunicació
personal.
Una mica d'història
En realitat, el concepte
cientista i evolucionista, com un tot, no és pas un avenç
modern del coneixement, sinó una nova formulació de les
postures naturalistes dels antics filòsofs grecs sobre la natura
de la ciència i l'origen de la vida. Henry Fairfield Osborn, que
fou director del Museu Americà d'Història Natural,
observa quant a això:
Quan vaig començar la meva recerca
sobre anticipacions de la teoria evolucionista ... em vaig veure portat
de tornada als filòsofs naturalistes grecs, i em vaig quedar
atònit en veure que molts dels trets més remarcables i
bàsics de la teoria de Darwin van ser anticipats fins i tot en
èpoques tan remotes com el segle VII abans de Crist.2
La veritat és que la
tesi creacionista de la Bíblia es va difondre en obert debat en
mig d'un món pagà que rebutjava l'acció d'un
Déu sobirà en creació i revelador en la
història, i que feia servir arguments filosòfics
apriorístics com el que defensava el cèlebre Galè
(130-201 d.C.), que s'enfrontava així, de manera
específica contra el relat del Gènesi:
És precisament en aquest punt que la
nostra pròpia opinió i la de Plató i altres grecs
que segueixen el recte mètode de les ciències naturals
difereixen de la posició presa per Moisès. Per a aquest
últim sembla suficient declarar que senzillament Déu va
ordenar que la matèria prengués forma en el seu degut
ordre, i que així va ser; perquè ell creu que per a
Déu tot és possible, fins i tot si volgués fer un
brau o un cavall d'una pila de cendres. Però nosaltres no
mantenim tal cosa; diem que certes coses són de natural
impossibles, i que Déu ni tan sols intenta fer-les, sinó
que ell escull allò millor de la possibilitat del devenir.3
Curs natural i intervenció intel·ligent
Naturalment, n'hi ha de coses
que són de natural impossibles; però que alguna
cosa sigui naturalment impossible no vol pas dir que sigui
impossible d'una manera absoluta. En l'àmbit de la
naturalesa es donen unes condicions molt determinades, naturals,
que van en una direcció molt concreta. En canvi, en un marc intervingut,
amb una acció dirigida amb intel·ligència
i designi, es donen unes altres condicions que poden variar de manera
total el curs dels processos. Per exemple, en el curs de la naturalesa,
la calor passa sempre de cossos calents a cossos freds,
abaixant-se la temperatura dels primers i augmentant la temperatura
dels segons, fins arribar a un equilibri tèrmic (la mateixa
temperatura). És de natural impossible que la calor
segueixi un altre camí. Però en el frigorífic
l'home ha dissenyat un mecanisme accionat per una energia,
i d'aquesta manera inverteix localment el flux de la calor, de
manera que allò que és de natural impossible, pel
que respecta a la tendència de les coses, això és,
que la calor vagi d'un cos fred a un de calent [l'expulsió de
calor de l'interior del congelador, més fred, cap l'exterior,
més calent] és fet possible per la intervenció
humana. Així, aquest argument respecte a allò que
és de natural impossible no es pot pas aplicar en el cas
de la intervenció d'un ésser sobrenatural, tant
si és l'home, amb totes les seves limitacions, com si és
Déu, sense limitació ni de coneixement ni de poder.
No hi ha evidències històriques
El mateix registre
fòssil, que es presenta tantes vegades en publicacions de
divulgació popular com evidència de l'evolució en
el passat, no dona en realitat cap evidència en favor d'un
procés d'aquesta mena. Senzillament, no hi ha cadenes ni formes
veritables de transició. Per exemple, l'evolucionista Stephen
Jay Gould, professor de Geologia i Paleontologia a la Universitat de
Harvard, deia això a la seva columna mensual a la revista Natural
History:
La raresa extrema de les formes de
transició en el registre fòssil continua essent el secret
del gremi dels paleontòlegs. Ens imaginem que som els
únics veritables estudiosos de la història de la vida,
però per preservar el nostre relat predilecte sobre
l'evolució per selecció natural considerem que les
nostres dades són tan dolentes que mai no veiem el procés
que pretenem estudiar.4
També Colin Patterson,
que és Conservador del Museu Britànic d'Història
Natural, deia el següent, en una entrevista a la BBC-TV el 4 de
març de 1982, sobre els esforços per donar explicacions a
la inexistència de formes fòssils de transició:
El resultat de tot això és que tot el que hom
pot aprendre de la història de la vida hom ho aprèn
mitjançant la Sistemàtica, mitjançant els
agrupaments que es descobreixen a la natura. La resta és
explicar contes d'una o una altra mena. Tenim accés als extrems
de l'arbre; l'arbre mateix és teoria, i els qui pretenen
conèixer sobre l'arbre i descriure allò que va succeir
—com van desaparèixer les branques i les branquetes— estan, em
sembla, explicant contes.
Se'n podrien
donar més de cites de professionals de la paleontologia, en
aquest sentit. És cosa certa que la percepció del
públic sobre la natura del registre fòssil no és
la que assenyalem aquí. Hi ha una intensa campanya de propaganda
en diversos mitjans, que no acostumen a mostrar gaire respecte vers la
veritable natura de l'evidència, i el públic no
està informat de la veritat de la qüestió. S'accepta
per arreu el mite que l'evidència fòssil recolza la
creença evolucionista. I és una trista situació.5
El mateix registre fòssil, que es presenta
tantes vegades en publicacions de divulgació popular com
evidència de l'evolució en el passat, no dona en realitat
cap evidència en favor d'un procés d'aquesta mena.
Una
creença, no una conclusió científica
Cal que quedi clar que
l'evolucionisme no és una conclusió de la ciència,
sinó què, com a l'antiguitat, és en realitat una
doctrina, un sistema de creença que rebutja l'acció de
Déu i que tracta d'explicar l'origen de tot el món dels
éssers vius des d'una postura filosòfica que exclou
d'entrada el Creador. Aquest punt l'expressa bé el
cosmòleg evolucionista C. F. von Weizsäcker a la seva obra La
importancia de la ciencia:
No és pas per les seves conclusions,
sinó pel seu punt de partida metodològic
que la ciència moderna exclou la creació directa. La
nostra metodologia no seria pas honesta si negués aquest fet.
No tenim pas proves positives de l'origen inorgànic de la vida
ni de l'ascendència primitiva de l'home, potser ni tan sols de
la mateixa evolució, si volem ésser pedants.6
...
Encara no comprenem gaire bé les
causes de l'evolució, però en tenim molts pocs de dubtes
quant al fet de l'evolució; ... ¿quines són les
raons per aquesta creença general? A l'última
lliçó les vaig presentar en forma negativa; no sabem pas
com la vida, en la seva forma actual, hagués pogut venir a
existir per cap altra via. Aquesta formulació deixa
silenciosament de banda qualsevol possible origen sobrenatural de la
vida; així és la fe en la ciència del
nostre temps, que tots compartim.7
Això és, no es
creu en l'Evolucionisme perquè hi hagi proves positives reals
que portin a una postura així com conclusió
científica. Més aviat, l'home «modern» pren
com punt de partida un rebuig contra tota possible revelació de
Déu, i interpreta tot el món que l'envolta en termes
d'una filosofia que ja d'entrada rebutja Déu.
Així, l'Evolucionisme i la mentalitat racionalista atea no
són una conclusió exigida per l'estudi de la realitat,
sinó el mètode, la actitud mental amb la que es contempla
tot, des d'una postura d'incredulitat. I val la pena investigar
si aquesta actitud basada en la incredulitat es correspon amb la
realitat de l'univers, del món dels éssers vius, de la
història, i de la natura humana.
«No és pas per les seves conclusions,
sinó pel seu punt de partida metodològic que la
ciència moderna exclou la creació directa. La nostra
metodologia no seria pas honesta si negués aquest fet.»
Hi ha
designi?
Charles Darwin va escriure en
el seu llibre L'Origen de les Espècies que ell no tenia
dificultat per imaginar que una llarga sequera hagués pogut
causar que alguns hipotètics avantpassats de la girafa amb el
coll curt estiressin els seus colls de manera continuada per arribar a
un subministrament de fulles en disminució. Naturalment, no
tenia evidència fòssil per a una història
evolucionista d'aquesta mena. Aparentment, tampoc no estava conscient
de certs problemes peculiars de les girafes que fan que la seva
fàcil suposició de l'evolució de les girafes sigui
encara més difícil d'acceptar.
El cor de la girafa és
probablement el més potent del regne animal, perquè es
necessita al voltant del doble de la pressió normal per bombejar
la sang per el llarg coll fins al cap. Però el cervell és
una estructura molt delicada que no pot resistir una alta
pressió de sang. Què succeeix quan la girafa s'ajup per
beure? Fa esclatar el seu cervell? Feliçment, s'hi han
inclòs tres trets dissenyats en la girafa per controlar aquest
problema i altres de relacionats.
En primer lloc, la girafa ha
d'estendre les cames apart per poder beure amb comoditat. Això
abaixa un tant el nivell del cor, de manera que es redueix la
diferència d'altura des del cor fins al cap del animal quan beu.
El resultat és que l'excés de pressió en el
cervell és menor que el que seria si les potes es mantinguessin
dretes.
Segon, la girafa té en
les seves venes jugulars una sèrie de vàlvules
unidireccionals de bloqueig que es tanquen en l'acte d'abaixar el cap,
de manera que impedeixen que la sang torni a fluir cap el cervell.
¿Però què
passa amb el flux de sang a través de l'artèria
caròtida des del cor fins al cervell?
Un tercer tret de disseny
és «la xarxa meravellosa», un teixit esponjós
ple d'una multitud de vasos sanguinis localitzat prop de la base del
cervell. La sang arterial flueix primer a través d'aquesta xarxa
de vasos fins que arriba al cervell. Es creu que quan l'animal s'ajup
per beure, la xarxa meravellosa controla d'alguna manera el flux de
sang de manera que no tota la pressió sigui exercida sobre el
cervell.
Els científics que han
estudiat aquesta qüestió creuen també que
probablement el fluid cerebrospinal que banya el cervell i la columna
espinal produeix una contrapressió que impedeix la ruptura o les
fuites dels capil·lars del cervell. L'efecte és similar
al d'un vestit antigravitatori dels que porten els pilots de combat i
els astronautes. El vestit antigravitatori exerceix una pressió
sobre el cos i les cames de qui ho porta estant sota una forta
acceleració, i impedeix el desmai. Les fuites dels
capil·lars de les potes de la girafa són també
possiblement impedides per una similar pressió del fluid dels
teixits fora de les cèl·lules. A més, les parets
de les artèries de les girafes són més gruixudes
que les de qualssevol altres mamífers.
Fa poc temps s'han fet algunes
curoses recerques i s'han pres algunes mesures de pressió de
sang en girafes vives en acció. Això no obstant, la
manera exacta en les que aquests varis factors operen per permetre a
aquesta estranya criatura que visqui no ha quedat clarament demostrada.
De totes maneres, la girafa és un gran èxit. Quan ha
acabat de beure, s'aixeca, s'obren les vàlvules de pas,
és relaxen els efectes de la xarxa meravellosa i dels varis
mecanismes de contrapressió, i tot va bé. Aquest
és un dels innombrables exemples d'un designi
intel·ligent d'un sistema coordinat i integral, que és
clarament incompatible amb l'evolucionisme.
Evidentment, Darwin no va
conèixer tots aquests problemes singulars de les girafes, com
tampoc molts d'altres que han sorgit des de llavors, entre ells la
mateixa estructura de la cèl·lula i les seves intricades
funcions cibernètiques. El coneixement afegit de l'estructura
íntima de la vida, així com dels sistemes
fisiològics i anatòmics a escala més gran, posa
meravella sobre meravella, enfortint més i més l'argument
del designi, que Darwin tant va voler combatre.
Així, l'Evolucionisme i la mentalitat
racionalista atea no són una conclusió exigida per
l'estudi de la realitat, sinó el mètode, la actitud
mental amb la que es contempla tot, des d'una postura d'incredulitat. I
val la pena investigar si aquesta actitud basada en la incredulitat es
correspon amb la realitat de l'univers, del món dels
éssers vius, de la història, i de la natura humana.
Més
designi
Una altra mostra d'aquesta
realitat, la del designi i propòsit de l'ull, era ja tan evident
en temps de Darwin, que ell mateix confessa que racionalment semblava
ésser una dificultat insuperable per al seu intent
d'explicació mitjançant una evolució al atzar.
Segons la hipòtesi
evolucionista, tot el que existeix en el món dels éssers
vius va arribar a existir per selecció natural d'aquells
elements que anaven sorgint per atzar. Si eren útils, eren
preservats en el context de la lluita per l'existència en un
medi competitiu. Si no eren útils, eren eliminats. Així,
l'evolucionisme proclama el principi de que tots els elements del
món dels éssers vius existeixen perquè tenen
una utilitat present per la supervivència.
Darwin i Wallace (el seu
col·lega i presentador conjuntament amb ell de la
hipòtesi d'Evolució per Selecció Natural l'any
1859) van tenir un enfrontament uns anys després, a causa
d'aquest concepte. Wallace va arribar, després de molta
reflexió, a la conclusió de que la Selecció
Natural era incapaç d'explicar l'origen d'una estructura
concreta que estava evidentment sobredimensionada, i que l'home no
havia arribat a fer servir-ne més enllà del 10 per cent
de la seva capacitat: el cervell. Segons Wallace, ¿com
explicar l'origen del cervell, tot el seu complicadíssim
disseny, si el 90 per cent del mateix no es feia servir? Si el 90 per
cent de l'estructura del cervell no havia actuat ni funcionat, ni
encara el fem servir, no es podia haver format en el context d'unes
condicions de competència i de lluita per la
supervivència. ¿Com podem doncs explicar el seu origen
per evolució mitjançant selecció natural? Darwin
va reaccionar visceralment contra aquest tipus d'argumentació,
però no va pas poder-la refutar. I aquest argument es
manté, i per tota persona reflexiva és tant més
poderós quant més es va coneixent la meravellosa
complexitat i el disseny d'aquest orgue, la meravella més gran
de l'univers.
El coneixement afegit de l'estructura íntima de
la vida, així com dels sistemes fisiològics i
anatòmics a escala més gran, posa meravella sobre
meravella, enfortint més i més l'argument del designi,
que Darwin tant va voler combatre.
Complexitat
i racionalitat
La veritat és que a les
ments d'algunes persones es dóna un fenomen molt curiós
pel que respecta a la complexitat. La majoria reconeixerien que al
augmentar la complexitat d'informació i de disseny, ha
d'haver-hi un augment en la intel·ligència i capacitat
d'aquell que ho produeix.
La majoria de la gent
reconeixeria que el dibuix d'un nen de tres anys no és una
col·lecció de línies al atzar.
Pujant en complexitat a
través d'instruments diversos, màquines
fotogràfiques, etc., fins a la llançadora espacial —que
és considerada com la màquina més complexa mai
construïda per l'home— l'augment en complexitat és
automàticament relacionat amb una major habilitat i
intel·ligència. El més complex que és
quelcom, tanta més intel·ligència es necessita per
a produir-ho.
Però quan arribem al
gegantí salt en complexitat entre la producció humana
més complexa i les coses vivents, encara que sigui la humil
ameba, el fenomen esmentat ataca sense advertència. Aquells que
sovint es consideren les persones més racionals de sobte llancen
la seva racionalitat per la finestra. En lloc de seguir la
lògica de que un augment de complexitat exigeix una
intel·ligència corresponentment més gran per
crear-la, ara diuen que l'augment de complexitat demana una disminució
d'intel·ligència, fins al punt que no es necessita de cap
intel·ligència per a fer la més complexa de les
màquines.
¿Com va arribar a
existir la primera cèl·lula vivent, una entitat amb una
complexitat funcional i informàtica que se'ns escapa, per
mètodes absolutament aleatoris? ¿Com va arribar a existir
el cervell humà, la funcionalitat del qual no va poder arribar a
existir degut a la necessitat del medi, estant com està
sobredimensionat molt més enllà de qualsevol
utilització coneguda a la història?
Observant aquest fenomen, Darby
observa:
«La incredulitat voldria excloure un
Creador. Aquesta negació és producte d'una actitud
voluntarista. [John Stuart] Mill parla de causes primordials, de fets
primitius, de col·locació de causes permanents;
però això solament demostra que es va veure obligat a
dirigir-se a allò que era primordial i permanent, a allò
que existeix per ell mateix. Un altre ens diu que ens veiem obligats a
admetre una causa o causes primordials, de la natura de les quals no
ens poden dir res ni la lògica ni la ciència.
"Així, ens veiem emportats a una paret opaca mitjançant
un mètode que és totalment impotent per penetrar en el
misteri que es troba darrera". I segueix així: "Això ho
podem anomenar ateisme lògic o negatiu". Comprenc aquesta
postura; perquè aquest autor, tot i essent evolucionista, no
nega la revelació, sinó que es declara cristià;
però la seva postura no és correcta, perquè
pretén pensar en allò que està més
enllà de la paret opaca, quan no coneix res ni sap res. No
té ni tan sols dret a una postura negativa, sinó solament
a dir: No ho sé pas; no pertany a l'àmbit del meu
coneixement; senzillament, ho desconec, i ho deixo a la
intuïció i a la revelació, on tot queda
clarificat.»8
La postura humanista que Darby
critica en els anteriors paràgrafs
nega tota realitat transcendent de Déu i la Revelació.
Nega d'entrada l'Ésser de Déu o que Déu pugui
ésser conegut, o que Ell es pugui revelar. Segons aquesta
postura, l'únic veritable coneixement que l'home pot arribar a
tenir és el que es deriva de les seves observacions i
raonaments. No s'admet, d'entrada, cap font de coneixement fora de
l'home. Es nega tot coneixement que l'home pugui rebre per
Revelació divina.
Amb totes aquestes negacions es
va necessàriament a una visió de l'home que no solament
està apartada de la visió cristiana de que l'home
és responsable davant Déu, sinó que és
obertament hostil a aquesta visió. Es vol que l'home esdevingui
la mida de totes les coses, el punt de referència absolut. Ell
ha d'ésser l'amo del seu destí, amb totes les seves
potencialitats.
L'home, la seva grandesa i la seva misèria
Des de la torre de vori
acadèmica, i des de la comoditat d'un Occident pròsper,
materialista i fart dels bens d'aquest món, es pot acariciar per
un moment la fatuïtat de l'autonomia i de la glòria de
l'Home com déu per a si mateix. Però en últim
terme, hi ha la realitat de la mort, del sofriment, de la culpa. De la
maldat de l'home. Aquí i allà sorgeix la realitat de
l'home pecador. L'evolucionat home marxista autogestionari dóna
pas a la realitat de la crueltat. L'home és llop per a l'home.
Pels orgullosos europeus ja no es tracta d'Abisínia, ni de
l'Irak. Ara ho tenim a la casa nostra de la culta Europa, en el somni
de tants intel·lectuals teòrics: Iugoslàvia. I no
tan lluny a la història, podem veure encara com el secularisme
alemany va portar de les fal·làcies
pseudocientífiques d'un Hæckel a la demència
humanista d'un Nietzsche, donant el fruit amarg del hitlerisme en el
que va caure la culta i escèptica, il·lustrada Alemanya,
amb els horrors de les matances fredes, calculades, desapassionades,
desnaturalitzades, tecnificades, científiques. És en va
pretendre que la resposta als problemes humans rau en
l'educació: El problema de l'home no és de manca
d'educació, sinó negar Déu. És un problema
moral. L'home necessita la conversió. Tornar-se vers el
Déu revelat. En la cultura de l'Occident modern s'ha predicat la
mort de Déu. Sense el Déu viu i veritable, el Déu
revelat, és l'home el qui ha mort.
La creença en l'atzar
per a l'origen de l'home porta inevitablement a la creença en la
total futilitat de l'home. I no treu els interrogants. La
negació de Déu no elimina tota la problemàtica
moral de l'home: la realitat, íntima i coneguda
intuïtivament, que hi ha bé i mal, que hi ha conductes i
actituds blasmables i que hi ha allò que és recte i
lloable. I l'atzar, el no res, no explica això. L'evolucionisme
no és res més que una filosofia particular, un marc
conceptual, un invent mental que vol explicar l'origen nostre i de
totes les coses, tot negant la incòmoda realitat del Déu
Creador i de la finalitat de la Creació en general, i de la
finalitat de l'home i la seva responsabilitat moral en particular. I
les pretensions de la filosofia especulativa evolucionista
d'ésser ciència s'estavellen contra una anàlisi
crítica rigorosa de la realitat de la situació. Una
visió del món basada en fal·làcies
és com una casa edificada sobre la sorra, sense fonaments. La
primera riuada forta enderroca tot l'edifici. La negació de
Déu i de la finalitat de la Creació segons la voluntat de
Déu està basada sobre un conjunt de
fal·làcies que porten les persones i la
civilització com un tot vers la ruïna. I vers l'anunciat
judici de Déu.
La negació de Déu i de la finalitat de
la Creació segons la voluntat de Déu està basada
sobre un conjunt de fal·làcies que porten les persones i
la civilització com un tot vers la ruïna. I vers l'anunciat
judici de Déu.
La resposta
divina: gràcia, vida i plenitud
Tenim una revelació de
Déu. I la revelació és l'únic
mitjà pel que un ésser personal pot donar-se a
conèixer a un altre com tal ésser personal. La paraula i
la interacció són imprescindibles. Mitjançant la
creació podem conèixer quelcom sobre Déu: el Seu
etern poder i deïtat. Però és solament
mitjançant la revelació que podem conèixer-lo a
Ell de manera personal, això és, mitjançant
una comunicació verbal. Per això tenim les sublims
paraules de la Revelació: «Al principi era la Paraula, i
la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu. ... I la
Paraula es va fer carn ...».
Naturalment, es pot adduir que
hi ha moltes preteses revelacions. ¿Com podrem conèixer
la veritable? Aquesta pregunta es presenta generalment com una
objecció a la idea de la revelació.
Si reflexionem sobre aquesta
pregunta, no obstant, veurem que en realitat constitueix la
confessió d'una cosa molt greu. L'home no coneix Déu.
¿Què ha passat per a que l'home estigui tan apartat de
Déu que ja ni el coneix, que el seu estat natural no
sigui el d'una feliç comunió amb el seu Déu
Creador? Aquesta mateixa pregunta constitueix una confessió
d'alienació. Quelcom ha succeït, i l'home està
alienat de Déu. Hi ha una barrera entre l'home i Déu. I
la Revelació que proclama provenir de Déu i en la que
tenim a Déu adreçant-se a l'home ja des del
començament, la Bíblia, ens dona des d'aquest mateix
principi la explicació de allò que va succeir, i entre
moltes altres coses ens parla de:
- La causa de l'alienació de l'home de Déu: el
pecat de l'home.
- La causa i la natura veritable de la mort de l'home.
- La intervenció de Déu en Crist Jesús,
per solucionar aquesta alienació i el seu fruit, la mort i la
corrupció, mitjançant la redempció obrada pel
Crist a la creu i la Seva resurrecció i victòria sobre la
mort.
- La crida de Déu als homes per a que deixin de
donar-li l'esquena i s'en tornin a Ell en penediment, i acceptin la
Seva obra en salvació.
- Els plans de Déu per aquest univers, en
salvació i restauració per als qui tornin a Ell, i de
judici per als qui es mantinguin en la seva rebel·lió.
... la incredulitat, i la seva expressió
filosòfica, l'agnosticisme, són postures
realment irracionals, a la llum de la natura de l'home i de les seves
més profundes necessitats i anhels.
D'altra banda, la incredulitat,
i la seva expressió filosòfica, l'agnosticisme,
són postures realment irracionals, a la llum de la natura de
l'home i de les seves més profundes necessitats i anhels.
Intuïtivament, l'home veu
la mort com quelcom estrany, hostil, enemic. En el més
íntim del seu ésser, té el sentiment, reprimit
potser, però el té, que la mort no forma part de la
veritable natura del seu ésser. La mort de l'home no és
la culminació de la seva existència natural. És un
trencament.
La
Revelació ens diu que la mort va entrar en el món, en el
sistema ordenat de coses sota l'home, i en la mateixa raça
humana, com a conseqüència que l'home va desobeir
Déu. Com ja ho va observar Tertul·lià al segle III
d.C., resumint l'ensenyament de la Revelació sobre la mort:
«Nosaltres, els qui coneixem l'origen de l'home, sabem amb
certesa que la mort no prové de la natura, sinó del
pecat.»9 Així, la mort no és
condició necessària de la natura humana ni de la
creació, sinó un estat en que s'ha caigut al apartar-se
l'home de Déu. És el salari del pecat.
Davant la mort i la seva causa,
el pecat, intervé Déu amb la Redempció, per pura
gràcia i amor als homes: Déu el Fill es fa Home, i
participa de carn i de sang, a fi de, per mitjà de la mort i de
la seva resurrecció, alliberar els que estaven subjectes a
servitud per temor a la mort, i allunyats de Déu i en
condemnació. La Redempció, com la Revelació,
és una iniciativa de Déu. I la mera negació
d'aquesta realitat per part de qui sigui no constitueix una
refutació. La realitat es manté en peu.
... la mort no és condició
necessària de la natura humana ni de la creació,
sinó un estat en que s'ha caigut al apartar-se l'home de
Déu. És el salari del pecat.
La resposta de Déu a la
caiguda de l'home, a l'apostasia de l'home, a l'enemistat de l'home
contra Ell, és una resposta d'amor, de Revelació: d'anar
a buscar l'ovella perduda, de donar el Pastor la vida per les ovelles,
de triomf en Resurrecció, d'anul·lació del poder
de la mort, i d'oferiment de la reconciliació amb Déu a
tot aquell qui es torni a Ell mitjançant Jesucrist, Déu i
Salvador, qui va morir el just per nosaltres els injustos, per
portar-nos a Déu. I que si bé va morir a mans d'homes que
l'odiaven, Ell es va lliurar voluntàriament per amor a
nosaltres. I en mig de tot, la Seva resposta va ser una resposta de
perdó que ens convida a deturar-nos i penedir-nos de la nostra
hostilitat contra Ell i de la nostra ridícula afirmació
d'independència. La Seva resposta va ser: «Pare,
perdona'ls, que no saben pas el que fan» (Evangeli de Lluc 23:34).
La resposta de Déu a la caiguda de l'home, a
l'apostasia de l'home, a l'enemistat de l'home contra Ell, és
una resposta d'amor, de Revelació: d'anar a buscar l'ovella
perduda, de donar el Pastor la vida per les ovelles, de triomf en
Resurrecció, d'anul·lació del poder de la mort, i
de oferiment de la reconciliació amb Déu a tot aquell qui
es torni a Ell mitjançant Jesucrist, Déu i Salvador, qui
va morir el just per nosaltres els injustos, per portar-nos a
Déu.
Déu el Fill es va fer
Home. Era necessari que la justícia de Déu quedés
satisfeta en quant els nostres pecats. Déu no pot passar
simplement per alt els pecats. Deixaria d'ésser just. El pecat
havia d'ésser condemnat i castigat. Fou per això que
Jesucrist, Déu el Fill, home veritable, es va presentar com
representant dels homes. Tenia dret a fer-ho, perquè era
veritable home. Podia fer-ho, perquè era perfecte i va agradar
el Pare en tot. Podia fer-ho, en la seva natura a la vegada Home
perfecte i Déu omnipotent. El seu sacrifici en
obediència, a la Creu, va vindicar de tal manera la
justícia de Déu respecte els pecats de l'home, que
Déu pot atorgar el perdó i l'absolució judicial, i
acceptar, a tot el qui s'acull a Crist com el seu Salvador i Substitut.
Aquest sacrifici de Crist a la Creu, l'Home-Déu sense pecat,
sota la ira de Déu en lloc dels homes a qui representava, va ser
necessari «per tal que ell sigui just i justificador del qui
té la fe en Jesús» (Romans 3:26).
Amb la Resurrecció,
Déu va vindicar Jesús. La mort no el podia retenir a Ell,
que era sant. Feta la obra de l'expiació, satisfeta la
justícia de Déu respecte a nosaltres, va ressuscitar,
desfent la mort i el seu poder en principi, en quant Ell mateix. I
aquest poder es manifesta en la vida dels creients, i es
manifestarà en la resurrecció i la regeneració de
la nova creació.
La base del nostre coneixement d'aquesta realitat no
és certament la limitada ciència, no és la nostra
limitada observació ni la nostra curta raó: és el
testimoniatge personal fidedigne de Déu en Crist, el
Ressuscitat, Aquell per qui i per a qui han estat fetes totes les
coses, el Senyor de tot i de tots.
Aquesta és la vida que
Déu ofereix a tot al qui creu en Jesucrist. Ell va dir:
«Jo he vingut perquè tinguin vida, i la tinguin en
abundància» (Evangeli de Joan 10:10). Una vida que va
més enllà i venç la mort. Jesús va dir
també: «Jo sóc la resurrecció i la vida; qui
creu en mi, encara que mori, viurà» (Evangeli de Joan
11:25). I la base del nostre coneixement d'aquesta realitat no
és certament la limitada ciència, no és la nostra
limitada observació ni la nostra curta raó: és el
testimoniatge personal fidedigne de Déu en Jesucrist, el
Ressuscitat, Aquell per qui i per a qui han estat fetes totes les
coses, el Senyor de tot i de tots.
- 1. Darby, J. N., «Science and
Scripture», a The Collected Writings of J. N. Darby, Vol.
31, pàgs. 139-141. Tornar al text
- 2. Osborn, Henry Fairfield: From the
Greeks to Darwin, Charles Scribner's Sons (New York, 1929). Tornar al text
- 3. Sobre la utilitat de les parts del
cos, 11:14. Tornar al text
- 4. Natural History, vol. 86 (5),
maig 1977, pàg. 14. Tornar al text
- 5. Si al lector li venen a la ment els
arguments tant repetits de l'Archæopteryx o de «la
sèrie del cavall», li recomanem la lectura de la
discussió d'aquestes preteses evidències en un altre
article d'aquesta Proposta, Creació
o Evolució?. Tornar al text
- 6. Weizsäcker, Carl F. von: La
importancia de la ciencia, Ed. Labor (Barcelona, 1973), pàg.
125. Èmfasi afegit. Tornar al text
- 7. Ibid., pàg. 131.
Èmfasi afegit. Tornar al text
- 8. Darby, J. N., «Science and
Scripture», a The Collected Writings of J. N. Darby, vol.
31, pàg. 142. Tornar al text
- 9. Tertul·lià, De Anima,
52. Tornar al text
Adalt un nivell
Torna a l'índex general
Torna a la pàgina principal
Nom original del fitxer: 01 Pròleg.rtf - preparat el
dimarts, 7 octubre 1997, 10:51
© SEDIN 1997
