|
|
Servei Evangèlic de
Documentació i Informació
línia sobre línia |
|||||||||| Apartat 2002 - 08200 SABADELL (Barcelona) - SPAIN ||||||||||
INTRODUCCIÓ SOTMETEM a crítica la teoria segons la qual tots els éssers vivents han sorgit per mitjà d'un procés evolutiu natural i mecanicista, a partir d'una sola forma de vida, que va sorgir per un procés similar a partir del món inorgànic, tot buit de vida. Aquesta hipòtesi evolutiva general és comunament presentada en els llibres de text i de divulgació com un fet establert de la ciència. En els esmentats textos es presenta l'evidència existent on es basa aquest concepte sobre l'origen i el desenvolupament de la vida, i molt sovint es diu que tots els biòlegs competents accepten la teoria de l'evolució. Tot
i que és veritat que la major part dels biòlegs
accepten l'evolucionisme com si fos un fet, també és
veritat que una gran majoria l'han acceptat sense examinar
veritablement la qüestió, seguint acríticament la
filosofia imposada avui dia sobre aquesta disciplina i sobre tot el
context cultural i acadèmic. D'altra banda, hi ha una
significativa minoria de biòlegs competents, i d'especialistes
en altres camps de la ciència, que no accepten pas aquesta
teoria com la millor interpretació de les dades conegudes. Un
dels que es poden esmentar entre ells és el doctor W. R.
Thompson (vegeu American Men of Science o Canadian Men of
Science), les credencials del qual, com a biòleg
competent, no necessiten de cap defensa. Les seves objeccions a la
tesi evolucionista es poden trobar en la seva
introducció a l'edició de 1956 de L'Origen de les
Espècies de Charles Darwin, que porta el títol de Una
crítica a l'evolució.1
L'any 1963 un grup de científics fundaren la Creation
Research Society (Societat per a la
Recerca de la Creació).2 Aquesta
organització, en constant creixement, inclou avui dia a
més de 600 membres de ple dret, tots els quals han de tenir
una llicenciatura o un doctorat en alguna àrea de la
ciència. Cap d'ells no accepta la teoria evolucionista.
Avui dia hi ha un voluminós cos d'evidència rigorosament científica que contradiu la teoria de l'evolució, i una part sembla indiscutiblement incompatible amb l'evolucionisme. La importància de la natura d'aquesta evidència no rep mai cap atenció en els llibres de text dels nostres sistemes d'ensenyament públic, mitjà i superior. De fet, són rares les ocasions en que aquesta evidència es presenta, per a no dir que no es fa mai. En conseqüència, els estudiants de biologia queden exposats a tota l'evidència que es pot adduir a favor de la teoria, però no se'ls fa conscients de com són de fluixes aquestes evidències, ni de les evidències que de fet s'enfronten a la teoria. Per això, s'ha de reconèixer que un procés educatiu d'aquest caire equival a un adoctrinament en una visió particular del món, dins una filosofia basada en el concepte que l'origen de l'univers, l'origen i la diversitat de la vida i, de fet, la totalitat de la realitat, han d'ésser explicats només en termes de lleis de física i química. La sola possibilitat d'un Creador o de l'existència d'un Ésser Sobrenatural transcendent queda ja exclosa d'entrada. En paraules de l'astrofísic evolucionista Carl F. von Weizsäcker:
Estem convençuts que la raó per la qual l'evolucionisme és acceptat en l'actualitat d'una manera tan majoritària és perquè els nostres científics i professors de biologia són producte d'un sistema educatiu dominat per aquesta filosofia naturalista i mecanicista.
«No és pas per les seves conclusions, sinó pel seu punt de partida metodològic que la ciència moderna exclou la creació directa. La nostra metodologia no fóra pas honesta si negués aquest fet. No posseïm proves positives de l'origen inorgànic de la vida ni de la primitiva ascendència de l'home, potser ni tan sols de la mateixa evolució, si volem ser pedants.»
La concepció evolucionista viola dos dels principis més fonamentals de la natura: el primer i segon principis de la Termodinàmica. El Primer Principi afirma que la quantitat total de matèria i energia roman constant, amb independència dels canvis que puguin haver-hi. Actualment, no res està essent ni creat ni anihilat, encara que hi tinguin lloc transformacions de molts tipus. El Segon Principi afirma que cada canvi que es produeixi d'una manera natural i espontània tendeix a portar el sistema d'un estat de més ordre, informació, o energia a un estat de menys ordre, informació o energia, portant d'allò més complex a allò més simple. La quantitat total de degradació en l'univers (que es mesura en unitats d'entropia) està augmentant d'una manera constant i inevitable. Qualsevol increment en ordre i complexitat sols pot ésser local, temporal, i dirigit;5 però l'evolucionisme demana un augment general d'ordre estenent-se per tot el temps geològic. Al revés del que demana l'evolucionisme, els aminoàcids no es combinen espontàniament per a constituir proteïnes; sinó que les proteïnes es trenquen espontàniament per a donar els seus aminoàcids components, i aquests, al seu torn, es descomponen lentament en compostos químics més simples. Amb un acurat control dels reactius, de l'aportació de l'energia, i amb l'oportuna extracció dels productes de reacció de la zona energitzada (tal i com es fa en els actuals experiments de «l'origen de la vida»), es pot fer la síntesi d'aminoàcids a partir de gasos, i de proteïnes a partir d'aminoàcids. Però aquests processos mai no haguessin pogut tenir lloc sota cap condició realista de «terra primitiva». Aquest fet ha estat demostrat d'una manera adient per Hull, que arriba a la següent conclusió: «El físic-químic, conduït pels principis demostrats de la termodinàmica i de la cinètica química, no pot oferir cap estímul al bioquímic, que necessita un oceà ple de compostos orgànics per a aconseguir encara que només siguin coacervats mancats de vida».6 Hull es referia aquí a especulacions sobre l'origen de la vida. Ja que l'univers, com un rellotge, està gastant la seva corda, és evident que no ha existit eternament. Però, seguint el Primer Principi, la suma total de matèria i d'energia és sempre constant. No podem, doncs, explicar sobre una base merament material l'origen de la matèria i de l'energia de què aquest univers és compost. El continu evolutiu, la cadena que hom postula des del cosmos fins a l'home, és un concepte creatiu i progressiu, mentre que el Primer i el Segon Principi de la Termodinàmica diuen que els processos naturals coneguts són quantitativament conservadors i qualitativament degeneratius. En tot cas, i sense cap excepció, cada vegada que aquests principis han estat posats a prova han estat trobats vàlids. Així, els proponents de l'evolucionisme rebutgen allò que es pot observar per poder acceptar el que no és observable: l'origen evolutiu de la vida i de la diversitat i multiplicitat dels tipus d'éssers vius.
Es pretén que aquest suposat procés evolutiu va tenir lloc mitjançant canvis mutatius graduals i aleatoris. Aquest concepte bàsic de la moderna teoria evolucionista es troba sota l'atac d'alguns dels mateixos evolucionistes. Recentment, Salisbury7 ha posat en dubte aquest concepte, i també hi ha un nombre de matemàtics que l'estan atacant. En un simposi que tingué lloc el 1966 a l'Institut Wistar, els matemàtics i els biòlegs presentaren postures enfrontades.8 Un dels matemàtics, el doctor Murray Eden, va dir que «La nostra postura sosté que si al terme "aleatori" se li dóna una interpretació seriosa i crítica a partir d'un punt de vista probabilístic, el postulat de l'atzar és summament inadmissible, i que una teoria adient de l'evolució ha d'esperar el descobriment de noves lleis naturals: físiques, físico-químiques i biològiques».9 La postura de Salisbury i d'aquests matemàtics és que l'increment en complexitat, en progrés i en contingut d'informació, que se suposa que tingué lloc per evolució mitjançant canvis «aleatoris», demanaria un període de temps bilions de vegades més gran que no pas el de solament tres mil milions d'anys. Així, se suposa que les mutacions a l'atzar i la selecció natural haguessin estat el mecanisme responsable de l'evolució, que es presenta doncs com un procés creatiu i progressiu. Però la selecció natural no és pas creadora, ja que no pot donar origen a res de nou. En tot cas, seria una força conservadora que eliminaria els éssers no aptes.10 En els sistemes ordenats, els canvis mutatius aleatoris constitueixen un procés de desordre, i per això mateix es tracta d'un procés de degeneració, no pas progressiu. A poc a poc, els evolucionistes estan prenent consciència d'aquest fet.
El fet que l'evolució hagi veritablement succeït o no és quelcom que només pot ésser determinat mitjançant un examen del registre històric, és a dir, del registre fòssil. Quin és el tipus d'evidència que donaria suport al model evolucionista? Diu el doctor Thompson:
Si els invertebrats haguessin donat origen als vertebrats, els peixos als amfibis, els amfibis als rèptils, els rèptils a les aus i als mamífers —essent que cadascuna d'aquestes transformacions demana milions d'anys, i implicant una gran quantitat de formes de transició—, aleshores el registre fòssil hauria d'exhibir una bona quantitat d'aquests tipus de transició. Thompson continua dient:
Una mica més endavant afirma:
En els estrats del Càmbric tenim una aparició «esclatant» de fòssils d'animals que presenten un elevat nivell de complexitat. A les roques del Càmbric es troben milions de fòssils d'animals tan complexos que els evolucionistes pensen que s'hagués precisat de mil cinc-cents milions d'anys perquè evolucionessin. Al Càmbric es troben trilobits, braquiòpodes, esponges, coralls, de fet totes les principals divisions de vida invertebrada.
Les recents troballes del Precambrià Fins recentment, hom considerava que el Precambrià estava buit de formes de vida. Però ara es coneixen, en estrats atribuïts al Precambrià recent, un conjunt de formes fòssils que s'anomena «la fauna Ediacarana». Algunes d'aquestes formes eren similars a les del Càmbric. Altres eren desconegudes. Però un estudi detingut de les mateixes ha portat a experts com S. J. Gould a la conclusió de que aquestes formes no poden pas ésser de cap manera ancestrals dels grups de fauna del Càmbric. Es pot dir, sense témer cap contradicció, que els avantpassats evolutius de la fauna del Càmbric i del Precambrià recent no han estat pas trobats. Abans d'aquesta descoberta, Axelrod, un geòleg evolucionista, ja assenyalava:
George Gaylord Simpson, un paleontòleg molt cèlebre i líder evolucionista, va dir que l'absència de fòssils al Precambrià és «el més gran misteri de la història de la vida».13
Podem dir doncs que el descobriment de les formes de la Fauna Ediacarana a Austràlia només fa que afegir a les múltiples formes de vida que sabem que varen existir en el passat, però les formes intermèdies romanen tan esquívoles com sempre. Aquesta gran aparició explosiva d'una multitud de varietats de vida summament complexes i especialitzades, tant en la formació Ediacarana del Precambrià superior, com en el Càmbric, és en gran manera contradictòria pel que respecta a la teoria evolucionista, però és exactament allò que hauria d'esperar-se sobre la base d'una creació específica. El
registre fòssil hauria d'exhibir milers de formes de
transició. En lloc d'això, ens trobem amb una
absència regular i sistemàtica de formes de
transició entre les principals categories de
classificació. Els principals tipus d'invertebrats que es
troben al Precambrià i al Càmbric són tan
diferents entre ells com ho són actualment, i el registre
fòssil no ens dóna pas cap indicació de que cap
d'aquests tipus principals provinguin de cap avantpassat comú.
« ... ens trobem amb una absència regular i sistemàtica de formes de transició entre les principals categories de classificació.»
Hom suposa que els vertebrats van evolucionar a partir dels invertebrats. Però aquesta és una pressuposició que no pot pas ésser documentada per mitjà del registre fòssil. Hi ha una vasta discontinuïtat entre els invertebrats i els vertebrats, que no està pas coberta per cap forma de transició. El primer vertebrat, un peix de la classe Agnatha, és un vertebrat al cent per cent. Sobre el seu possible origen evolutiu ha dit Ommaney:
Cent milions d'anys, i ni tan sols una sola forma de transició!  Se suposa que els peixos van donar origen als
amfibis durant un període de milions d'anys, i que durant
aquest temps els alots dels hipotètics avantpassats van anar
sofrint canvis graduals, donant els peus i les cames dels amfibis.
Però no s'ha pas trobat ni un sol fòssil que exhibeixi
un alot parcial ni un peu parcial. Els amfibis vivents inclouen tres
tipus: les salamandres i els llangardaixos aquàtics,
generalment de potes i cua estesos; les granotes i els gripaus, que
es troben entre els més especialitzats dels vertebrats
terrestres, mancats de cua i amb les extremitats posteriors molt
llargues; i els àpodes, criatures cucoïdes sense
ni rastre d'extremitats. No es troben formes de transició ni
entre aquests éssers vivents ni entre ells i els amfibis
fòssils.15
 Es diu que les aus evolucionaren a partir dels rèptils, però ningú no ha trobat encara ni un sol rèptil exhibint res que sigui en part ala i en part extremitat locomotora, ni res que sigui en part ploma ni en part escama. Pel que fa a l'Archæopteryx, que fins fa poc era considerat com «l'au més antiga» perquè tenia dents i posseïa també uns eixos prènsils a la part anterior de les ales, i vèrtebres que s'estenien formant una cua, entre altres característiques, la veritat és que presentava tota una sèrie d'incògnites als investigadors, convertint-la més en un problema que en una prova de l'evolució. Per una banda, s'havia fet una descoberta de formes fossilitzades d'aus de morfologia «moderna» en un horitzó estratigràfic datat evolutivament com més antic que l'estrat on es trobà l'Archæopteryx».16 D'altra banda, l'Archæopteryx, degut al seu plomatge, que en un examen detingut del fòssil presentava les característiques d'au voladora potent,17 va arribar a ésser considerat per certs paleontòlegs evolucionistes com quelcom irrellevant. En paraules dels eminents paleontòlegs evolucionistes Stephen J. Gould i Niles Eldredge, «mosaics curiosos com l'Archæopteryx no compten».18  Reconstrucció de l'Archaeopteryx Però les seves
peculiaritats poden ésser falses, perquè ja fa temps
que van sortir acusacions de que
l'Archæopteryx és un fòssil fals,
manipulat, és a dir, un frau. La denúncia sortí
ja al 1979, quan el doctor Spetner, un físic, va poder
examinar el fòssil de Berlin. Segons les seves observacions,
les ales havien estat afegides. Després es van fer proves amb
el fòssil de Londres, fent servir a més
tècniques fotogràfiques, i es va emetre un informe el
1985, a cura de dos eminents científics, els doctors Fred
Hoyle i Chandra Wickramasinghe, de Londres, a la revista British
Journal of Photography.19 Posteriorment, el
1988 va sortir un llibre sobre això mateix20
on mostren, amb excel·lent documentació
fotogràfica, que les ales van ser enganxades a l'esquelet. Hi
apareixen dobles impressions de la mateixa ploma sobre la zona de les
ales (que és diferent de la matriu rocosa on es troben els
ossos). A més, les dues seccions de la llosa no concorden (el
motlle i el buidat). També s'afirma de manera documentada que
al Museu d'Història Natural de Londres es va manipular el
fòssil de manera deliberada perquè semblés
més genuí. A la fi, el cèlebre
Archæopteryx resultaria ésser simplement un
Camposognathus «disfressat», i el seu lloc
quedaria junt al fraudulent «home de Piltdown» de
Dawson, la Monera de Hæckel, i el dibuix falsejat del
desenvolupament dels embrions, també de Hæckel.
De fet, se suposa que la capacitat de volar sorgí per evolució en quatre ocasions independentment: a les aus, als rèptils voladors (pterosaures), avui dia extingits, als insectes, i als mamífers (els rats-penats). En cap d'aquests casos es troben formes fòssils que documentin la transició cap al vol. El doctor E. C. Olson, geòleg evolucionista, ha afirmat que «pel que respecta al vol, apareixen algunes discontinuïtats molt grans al registre fòssil».22 Quant als insectes, diu Olson: «En la pràctica, no hi ha res que ens ofereixi informació de cap mena sobre la història de l'origen del vol en els insectes». Pel que respecta als pterosaures, diu Olson: «... no existeix en absolut cap indici de formes intermèdies». Després de fer referència a l'Archæopteryx com a «reptiloide», Olsen assenyala que «és evident que és una au» (valorant les característiques plenament avianes del fòssil, tot i desconeixent la seva falsedat). Finalment, i fent referència als mamífers, Olson diu que «la primera evidència de vol en mamífers és la dels rats-penats totalment desenvolupats del Eocè». Així ens trobem dins una situació molt sorprenent: Quatre vegades s'ha donat una transició meravellosa: Uns animals terrestres han aconseguit la capacitat de volar. Cadascuna d'aquestes transicions ha precisat de milions d'anys, implicant milers de formes de transició. I, tot i això, no se'n troba cap al registre fòssil! ¿Podria ésser que aquestes formes de transició no es troben senzillament perquè mai no existiren? Tota aquesta evidència es pot relacionar molt més fàcilment dins un marc creacionista que no pas dins un escenari evolucionista.
Els exemples donats fins ara no són pas cap excepció, sinó que, com ja s'ha indicat abans, el registre fòssil exhibeix una absència sistemàtica i marcada de tipus de transició entre les categories de classificació més altes. Fins i tot pel que fa a la famosa «sèrie del cavall», du Nouy ens informa:
Creiem que la sobtada aparició al registre fòssil de formes de vida molt desenvolupades en grans quantitats, i la sobtada aparició de cada un dels grups principals de classificació, sense evidència de formes de transició entre ells, ens indica que en realitat no es va donar tal transició de les formes més rudimentàries a altres de més desenvolupades, sinó que cada grup principal de classificació fou creat específicament, corresponent-se amb el terme hebreu min original (tipus o natura) que es menciona al llibre del Gènesi. (Generalment, min ha estat traduït per «gènere» o «espècie», però s'ha d'entendre en un sentit genèric d'un tipus o natura d'un ésser, i no en el sentit taxonòmic estricte com avui dia s'entenen aquests termes.) El professor G. A. Kerkut, evolucionista, diu en el seu esclaridor llibre Implications of Evolution (Implicacions de l'Evolució) que «...tenim la teoria que totes les formes vivents al món han sorgit a partir d'un origen únic que va provenir a la seva vegada del món orgànic. Aquesta teoria pot ésser anomenada la "Teoria General de l'Evolució", i l'evidència que li dona suport no és prou forta perquè ens pugui permetre de considerar-la més que com a una hipòtesi de treball».24 Creiem que en veritat la creació específica ofereix una millor explicació de l'evidència científica. L'actual actitud de presentar tan sols un paradigma, l'evolucionista, com a explicació dels orígens, i el que és pitjor, presentar-lo com a fet ja establert constitueix un rentat de cervell, un adoctrinament selectiu en una filosofia secularista particular.
«...tenim la teoria que totes les formes vivents al món han sorgit a partir d'un origen únic que va provenir a la seva vegada del món orgànic. Aquesta teoria pot ésser anomenada la "Teoria General de l'Evolució", i l'evidència que li dona suport no és prou forta perquè ens pugui permetre de considerar-la més que com a una hipòtesi de treball.»
REFERÈNCIES
 Adalt un
nivell
Nom original del fitxer: 04 Evolució.rtf - preparat el dimarts, 7 octubre 1997, 10:51
© SEDIN 1997 |
Índex:Índex de
butlletins 
|
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |