SEDIN  

Servei Evangèlic de Documentació i Informació
línia sobre línia

||||||||||   Apartat 2002 - 08200 SABADELL (Barcelona) - SPAIN   ||||||||||

Santiago Escuain

Sobre Jesucrist i el fonament del cristianisme*

Una carta a un veí


... li vull donar les gràcies per la seva sinceritat amb la que m'ha exposat les seves raons pel seu rebuig del cristianisme i de qualsevol idea de Déu.

Permeti'm doncs que amb tota cordialitat li exposi també les meves raons per creure i acceptar que aquell personatge històric anomenat Jesús de Natzaret és veritablement Déu revelat en mig de nosaltres.

Em sabrà perdonar per l'extensió d'aquesta carta. La veritat és que establir i documentar una realitat pot ser cosa més llarga que no pas negar-la amb uns quants raonaments aparentment versemblants. I els arguments que vostè em dóna a la seva carta no es poden deixar anar amb quatre paraules, sinó que demanen una certa exploració històrica, filosòfica i fins i tot científica.

Trasfons personal

Sóc creient, però no pas per ignorància. He treballat des dels catorze anys, d'aprenent a una fàbrica a Sabadell, i vaig haver de confrontar molts arguments contra el cristianisme, en un medi totalment ateu i d'ideologies des de l'anarquisme fins a diverses ales marxistes. Vaig estudiar a l'Escola Industrial a Sabadell i després a la Universitat Politècnica de Barcelona a Terrassa. Amb amics i companys de treball i estudis des del MCC i la ORT, la IV Internacional, el PSUC, el PSOE, la FAI-CNT, etc. I el meu coneixement de Déu i de l'Evangeli va passar pel gresol de les discussions amb companys i gent gran, i lectures de totes menes, del camp incrèdul i creient.

El problema del mal

Per passar als seus arguments: En el món veiem moltes tragèdies. És veritat. Però també queden moltes coses bones. Com algú ha dit: si tenim un problema amb l'existència del mal, en tenim un altre amb l'existència del bé. Què en fem de l'amor conjugal, de l'amor patern-filial, de l'abnegació natural de tantes persones? O dels ideals de fraternitat, de justícia, de veritat? D'on ha vingut, tot això? Són vestigis d'aquell estat que es va perdre a l'Edèn. ¿Què en fem de la realitat que tantes vegades deixem d'ésser fidel a les nostres pròpies normes? Tenim unes normes. Una consciència. D'on ha vingut, tot això? La meravella de la nit estelada (quan la veiem, amb tota la pol·lució lumínica de les ciutats i dels pobles), d'una posta de sol, la bellesa dels camps en cultiu i dels boscos i muntanyes i valls. Sí, en mig de tot això hi ha escurçons, serps verinoses, depredació i mort. ¿Per què?

A la meva pròpia família n'hem patit prou coses dolentes: accidents i infermetats, morts de membres molt estimats, i alguns prou joves, de la nostra família. Malalties i dificultats personals i de persones que tenim molt a prop. Hem tingut la nostra part, com segur que vostès a la seva, de dolors i desgràcies. També hi ha hagut joies.

Si no hi ha Déu, no cal estar indignat contra Ell per totes les coses dolentes que passen. Però hi ha Déu —i Ell és el Creador de tanta bellesa, de tantes coses boniques, i de tot allò bo que hi ha en nosaltres (o es que pretendrem ser millors nosaltres que Ell?), ... ¿per què doncs no ha d'ésser certa la explicació que Ell ens dóna de l'origen del mal, del sofriment, del nostre allunyament d'Ell? I per què el rebutgem amb indignació. ¿No demostra precisament això la veritat del nostre pecat —del nostre rebuig d'Ell? I aquesta és la causa primordial del mal i de la mort.

Tres creus

Pel que toca a allò que nosaltres podem patir en aquesta terra, caldria observar una cosa molt important. Al Calvari se'n van aixecar tres creus, no una de sola. Diu l'Evangeli: «Duien també juntament amb ell dos malfactors perquè fossin executats. Quan arribaren al lloc anomenat Calvari, allà el crucificaren, i també els malfactors, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Jesús deia: "Pare, perdoneu-los, que no saben pas el que fan". ... Un dels malfactors penjats a la creu l'insultava dient: "No ets tu el Messies? Salva't a tu mateix i a nosaltres!" Però el altre el va renyar: "¿Tu tampoc no tems Déu, tu que et trobes en un mateix suplici? I encara nosaltres amb justícia, ja que rebem el que mereixen els nostres actes; aquest, en canvi, no ha fet res de mal". I va dir: "Senyor, recorda't de mi quan arribis al teu Regne". I li respongué: "Et prometo que avui seràs amb mi al paradís".»

Aquí tenim el problema del mal. Tres homes morint una mort horrible en tres creus. Tres morts ben diferents. Un Just patint per la redempció dels homes pecadors. I dos pecadors. Un d'ells mantenint-se en una actitud de supèrbia fins a la fi. L'altre, reconeixent en els seus patiments la conseqüència del seus pecats, i que Jesús era en canvi innocent i just, i el Messies-Salvador, i acollint-se a la Seva misericòrdia. Són dos camins. Un camí és reconèixer el nostre pecat, i que el sofriment i la mort en el món són conseqüència per una banda del la presència general del pecat en l'home [o sia, que tots els membres de la raça humana, patim sofrences en general, degut a la condició general de pecat en que ens trobem els homes com un tot], i per l'altra dels pecats particulars, que comporten conseqüències en un mateix i en els demés que ens envolten. Un altre camí és enfrontar-nos amb Déu i pretendre que tenim nosaltres la raó en la nostra actitud d'independència davant el nostre Creador i Sustentador. Són dos camins molt diferents, amb conseqüències personals molt diferents. Tot depèn de la resposta que donem a la crida d'un Déu d'amor, que vol desfer en les nostres vides i en el món els efectes del pecat, efectes que Déu fet Home va patir en la seva pròpia carn. Com diu la profecia d'Isaïes, mirant endavant al Redemptor: «Tanmateix eren les nostres malalties, que suportava; els nostres dolors, que s'havia carregat. I nosaltres que el preníem per un castigat, per un que Déu toca i humilia! Però, com que fou traspassat per les nostres infidelitats, capolat per les nostres culpes, el càstig que ens torna la pau queia sobre ell, i és gràcies a les seves nafres que som curats. Tots anàvem errants, com ovelles, cadascú seguia el seu camí, mentre Jahvè feia recaure sobre ell la pena de totes les nostres faltes.» (Cap. 53, versets 4-6.)

La historicitat dels Evangelis

Vostè coneixerà, sens dubte, el contingut dels Evangelis. Pensem-ho amb deteniment:

En primer lloc, el relat dels evangelis estan datats en una època concreta. No es tracta pas de «Una vegada», ni de «En un lloc del que no vull recordar-me», sinó que el ministeri públic de Jesús va començar amb la proclamació de Joan el baptista «L'any quinzè de l'imperi de Tiberi Cèsar, quan Ponç Pilat governava la Judea, Herodes era tetrarca de la Galilea, Felip, el seu germà, tetrarca de la Iturea i de la regió Traconítida, i Lisànies, tetrarca de l'Abilina, sota el pontificat d'Anàs i de Caifàs.» Evangeli de Lluc, cap. 3, versets 1 al 2.

En segon lloc, els evangelis reflecteixen de manera natural i implícita, no artificiosa, tota la manera d'ésser i de fer del judaisme de l'època abans de l'any 70 de la nostra era, d'abans de la destrucció del Temple i de Jerusalem i de tota la nació jueva, que va quedar totalment anorreada amb la campanya de Vespasià i Titus dels anys 66-70. El judaisme posterior, el rabínic, té moltes diferències. No es pot trobar cap senyal que els Evangelis fossin escrits en època posterior al 70, i sí moltes, incidentals, descriptives, internes, que van ésser escrits per persones que havien viscut en el marc dels fets que explicaven, i dels que n'estaven ben assabentats.

En tercer lloc, els mateixos jueus mencionen Jesús en els seus relats. Naturalment, no volen dir-ne massa, però allò que diuen a la Misnà i el Talmud es pot resumir així:

Jesús de Natzaret fou un transgressor d'Israel que practicava la màgia. Es mofava dels ensenyaments dels entesos, va extraviar el poble, i va dir que no havia vingut a destruir la llei sinó per ampliar-la [cf. Evangeli de Mateu 5:17]. Fou penjat la vigília de la Pàsqua per heretgia i per pervertir el poble. Els deixebles guarien els malalts en el seu nom, i es mencionen cinc d'ells per nom.

En quart lloc, hi ha, fins i tot en la literatura clàssica pagana, algunes al·lusions a Jesús, tot de passada, però tractant-lo com un personatge històric.

En cinquè lloc, els documents anomenats Evangelis, així com les cartes dels apòstols com Pere, Pau, Joan, etc., ens venen d'aquella època. Existeixen restes i fragments (pocs, però n'hi han) des del Segle Primer mateix (la Cova 7 de Qumran), passant pel fragment de Rylands de voltants del 125 d.C., que conté un passatge de l'Evangeli de Joan, els papirs de Bodmer, de voltants del 200 d.C., amb els primers catorze capítols complerts de l'Evangeli de Joan i la resta en condició fragmentària, i altres escrits de la mateixa dada, de les cartes de Joan, del Evangeli de Lluc, i de les epístoles de Pere i de Judes, els de Chester-Beatty, del segle III, etc. Cal tenir en compte que Dioclecià, amb la seva persecució (303-313 d.C.), va decretar que fossin destruïdes totes les còpies de les Escriptures que es poguessin trobar a l'Imperi Romà, el que es va fer de manera sistemàtica. Aquest va ser un gran èmfasi d'aquesta persecució, amb la que es volia esborrar de sota el cel el nom de cristià.

En sisè lloc, ¿qui i per quins motius s'hagués inventat una història així? ¿La ha llegit amb deteniment per poder dir que no es res més que un invent? ¿Qui hagués pogut inventar un personatge així? ¿Amb quins fins? ¿Per guany personal? Qui s'inventa alguna cosa d'aquest gènere, ho fa amb aquest motiu: el d'enganyar. I qui tracta d'enganyar altres, ho fa amb el desig de treure'n avantatja. Cerca d'adular a la gent, donant-los el que busquen: excuses per les seves males inclinacions, una manera d'aconseguir que el mèrit sigui per a ells, etc. En canvi, tots els deixebles queden mal parats en aquest relat —per exemple: durant el ministeri de Jesús, tots ells queden com gent prou curta, que els costava comprendre els ensenyaments de Jesús i el sentit de la Seva missió. Una i una altra vegada trobem Jesús renyant-los. Quan Jesús va ser arrestat, tots es van fer escàpols. Pere el va negar. Judes el va vendre. Només dos personatges desconeguts, Nicodem i Josep d'Arimatea, ¡que eren membres dissidents del Sanedrí i deixebles secrets [més covardia!] de Jesús van assistir-lo després de mort, per enterrar-lo. Els relats no glorifiquen pas els deixebles. Sinó que els deixebles ens presenten el Mestre, i diuen tota la veritat sobre les febleses, incoherències i incredulitat d'ells. Tot el tracte entre Jesús i els deixebles, les accions i reaccions d'ells, tot això, honradament, no s'ho inventa ningú. Tenim personatges de carn i os, totalment reals, amb caràcters totalment definits. I no novel·lat, no, sinó ple de mencions incidentals, que només podrien donar testimonis veritables d'allò que van viure. I gent que no busca amagar res. Ni la covardia de tots ells en fugir, ni la precipitació i negació de Pere, ni la incredulitat de Tomàs, ni molts altres detalls que es trobaran en la lectura de l'Evangeli mateix, no se'ls van inventar els deixebles de Jesús.

L'engany és impossible

A més, ¿per què s'havien d'inventar i persistir en la proclamació d'una Persona i d'uns esdeveniments que mai no havien succeït? Especialment quan això no els va reportar més que assots, presons, el ésser apartats de la gran corrent religiosa judaica en la que sempre havien estat inserits abans, i finalment el patir una mort terrible en mig de l'oprobi públic. O eren sincers i per tan deien la veritat, o eren uns cínics. ¿Per què un cínic s'hagués llançat a confrontar tot el poder de l'estament religiós jueu i civil romà, en lloc d'inserir-s'hi i treure'n bon partir sense buscar-se problemes? (com tants fan avui dia en tantes institucions) ¿Quin mentider hauria suportat tots aquells patiments i totes aquelles persecucions sense fer-se enrera? I no es tracta d'un testimoni solitari que proclamés l'Evangeli de Jesús, sinó de molts deixebles que després de la Seva resurrecció van ser enviats a donar testimoniatge d'allò que havien vist i viscut. No primàriament una ideologia, ni una doctrina, que evidentment hi van incloses, sinó primàriament una Persona i uns esdeveniments que ens toquen directament, perquè aquella Persona va obrar la reconciliació entre nosaltres i Déu i va vèncer la mort en resurrecció. I aquest és el missatge central de l'Evangeli: la resurrecció veritable de Jesús, amb el poder del mateix Déu Creador nostre.

Els apòstols i els deixebles de Crist, així com el mateix Crist en tots els relats dels Evangelis, insisteixen constantment en posar en guàrdia contra la mentida en la vida personal, contra la hipocresia. Posen una norma ètica molt elevada, absoluta. El deixeble ha de deixar de banda tota mentida i engany, i ser veritable i sincer de manera total. Ha de perdonar els enemics, i pregar per qui el calumniï, i no cercar cap interès personal. I tota la evidència ens mostra que els apòstols i deixebles practicaven el que predicaven. ¿Com s'explicaria que el seu missatge central fos una mentida?

No, la hipòtesi de que Jesús no es un personatge històric no es pot pas mantenir. Ni la hipòtesi que tants testimonis ens enganyin. I el contingut dels evangelis no pot pas ser un engany. Un contingut així ningú no l'inventa. No són un conte ni una llegenda. Diuen la veritat, la veritat de Déu. Si es llegeixen amb el criteri de «Això, ho podia haver inventat un jueu, o un romà, o un grec, o un qui fos?», la resposta honesta ha d'ésser un no rodó. I especialment tenint en compte que no tenim uns escrits neutres, sinó que des del principi aquest missatge i els seus transmissors es van atraure totes les ires de tots els estaments oficials i de grans parts de les poblacions tant jueva com pagana de totes les ciutats de l'Imperi.

La coetanitat del testimoniatge cristià

En setè lloc, el cristianisme ja s'havia estès tant durant els segles primer i segon que en el segle segon ja havia escrits del Nou Testament traduïts a altres llengües, com la siríaca, el llatina [no l'anomenada Vulgata, sinó una altra molt anterior, que circulava per Àfrica del Nord], i la copta. Això precisava de temps i és una prova incidental de que els escrits originals dels Evangelis i cartes dels apòstols són molt propers als fets. I aquells fets eren reals i coneguts per tothom. Un exemple d'això: l'any 60 d.C., trenta després de la crucifixió, Festus va arribar a Jerusalem com procurador, i es va trobar amb l'apòstol Pau presoner. Li va concedir una audiència a causa d'una apel·lació que havia fet, i quan va sentir el seu testimoniatge sobre Jesús de Natzaret, l'il·lustrat i culte romà el va titllar de boig. Però Pau li va poder dir a Festus, davant del rei Agripa i de Bernica, que estaven presents: «No sóc boig, excel·lentíssim Festus, sinó que dic paraules de veritat i de seny. Que prou està informat d'aquestes coses el rei, a qui parlo amb tanta confiança, perquè no crec que ignori cap d'aquestes coses; no és pas en un racó que ha passat això.»

No, no havia passat en un racó, sinó a Jerusalem, sota la procuradoria de Ponç Pilat. Una de les ciutats més importants de l'Imperi Romà, i certament centre dels més greus maldecaps de Roma llavors, com ho és avui de una humanitat que rebutja de cor a Jesucrist i en Ell a Déu. Per cert, que quan Jerusalem estava en ruïnes, i hi vivien potser menys persones que a Caldes de Malavella, just després de l'època de Setanta anys que la terra havia estat despoblada per la deportació total que va fer Nabucodonosor del poble jueu, Zacaries, fill d'Iddo (vers l'any 520 abans de Crist) va donar aquesta profecia: «Heus aquí que jo faig de Jerusalem una copa de vertigen per a tots els pobles del voltant (durant el setge de Jerusalem). Aquell dia jo faré de Jerusalem una pedra que carregaran tots els pobles: tots els qui la carreguin seran esquinçats del tot. (I contra ella es congregaran totes les nacions de la terra.)» Bé, aquesta profecia està en el context de la vinguda del Messies per regnar, i pocs versets després se'ns diu (Profecia de Zacaries capítol 12 versets 9 a 14) que es en el temps en que Israel veurà a Aquell a qui van traspassar i es penediran amb amargor i dolor pel seu pecat.

Naturalment, aquesta profecia suposa Jerusalem com capital d'Israel —un país que no va existir per quasi dos mil anys. I ens diu a l'Evangeli de Lluc que a causa de la seva rebel·lió contra el Messies, els de Jerusalem «cauran a fil d'espasa, seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels estrangers, fins que acabin els temps dels estrangers» (Evangeli de Lluc capítol 21, versets 20-24).

El futur que ens cau al damunt

Estem vivint en temps molt crítics. Després de tot aquest temps de gràcia i de proclamació de l'Evangeli, hi haurà un temps breu però terrible d'ira de Déu, un curt temps de suplantació d'un Anticrist, que es presentarà com el Crist davant una humanitat enganyada i buscant només potenciar els seus propis desitjos i conductes pecaminoses. L'Anticrist els encoratjarà en una conducta més i més voluntarista. Però cauran els judicis de Déu, i Jesús de Natzaret tornarà, en persona, el Ressuscitat, el mateix que va passar a la dreta del Pare des del Munt de les Oliveres. Ell tornarà a aquella mateixa muntanya a imposar el Seu regne sobre Jerusalem, i a jutjar les nacions, incloent Israel i una cristiandat apòstata que no ha estat fidel al dipòsit i a l'Esperit de Jesús, Déu-Home. I posarà fi a la història tal com la coneixem, després del judici de les nacions (Mateu, capítol 25) per inaugurar el temps messiànic.

Abans de negar el que és sobrenatural, caldrà pensar en unes coses que donem per suposades, però que ens haurien de fer pensar (i potser hi pensàvem quan érem més joves?).

La qualitat sobrenatural de l'existència, del pensament i del llenguatge

Per exemple, vostè existeix, i pensa. I no solament això, sinó que sap que pensa. Està conscient de la seva existència i de la seva individualitat. Això, no és sobrenatural?

La seva pròpia carta, amb la que vostè em plantejava les seves objeccions. Vostè m'envia una comunicació per revelar-me els seus pensaments. Amb paper i tinta, amb uns símbols delineats, vostè espera traspassar uns pensaments de la seva ment a la meva ment, i que jo pugui en els meus pensaments saber com pensa vostè. ¿És el pensament només una «secreció del cervell», com va gosar de dir Darwin? No, està més enllà de allò que és material, està per damunt d'allò que coneixem com «natura». I la capacitat de comunicar-nos mitjançant símbols també és sobrenatural. És un do de Déu. I Déu també pot comunicar-se. I ens ha parlat. De fet, la comunicació és consubstancial en el Déu tri-personal i únic. L'Escriptura ens diu: «Al començament, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu ... I la Paraula es va fer home i visqué entre nosaltres.» (Evangeli de Joan, capítol 1, versets 1 i 14). Però vostè nega que Déu ens pugui enviar una comunicació. Per què? Què hi ha de inherentment increïble en això, si Déu és (i és) i ha intervingut en la Història (tant si volem acceptar-ho ara de grat, com més endavant, quan torni a intervenir, però ja no en gràcia, sinó en judici).

La consciència moral és ineludible

¿No ens indignem nosaltres davant certes coses? Doncs l'apreciació que unes coses siguin justes i unes altres injustes —sigui quin sigui el criteri que apliquem—, implica que hi ha Aquell qui és absolutament Just i Sant. I que hi haurà un judici final sobre totes les coses. Que hi ha Aquell qui jutja per damunt de tot, i que un dia jutjarà els secrets de les persones. Els de les persones del govern. Els de les persones de la banca. Els de la aristocràcia. Els de la classe obrera. Els de cada home i dona en aquest món. Els motius, pensaments, paraules i fets. Si nosaltres ens indignem, amb la nostra mesura distorsionada de la justícia, davant certes coses, Déu també, però en perfecció. I l'Escriptura diu que Déu «ha fixat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà de l'home que ha designat, i n'ha donat garantia a tothom havent-lo ressuscitat d'entre els morts». (Els Fets dels Apòstols, capítol 17, verset 31, on es registra el discurs de Pau a Atenes, a l'Areòpag, davant els estoics i els epicuris.)

I si aquest pensament no ens agrada, això podria portar-nos a reflexionar amb sinceritat per què no ens agrada. I a veure que el missatge de l'Evangeli no és un missatge de condemnació per aquell qui es penedeix davant Déu (no davant els homes; tots som pecadors i necessitem la salvació de Déu), sinó de reconciliació mitjançant la creu de Crist, on Ell va morir, el just pels injustos, per portar-nos a Déu.

La lleialtat que Ell demana, el penediment al que ens crida, no són vers una institució, ni es tracta d'actes rituals o formals. Corre molt una falsa versió del cristianisme, que no és la crida feta pels apòstols de Jesucrist, i una versió distorsionada que no és el missatge que trobem a les Escriptures. Per això, naturalment, Roma va prohibir durant tant de temps la lectura de la Bíblia al poble, i avui dia no la encoratja pas. No els convé. Però la Bíblia no va ser escrita per a una casta especial de sacerdots i bisbes, sinó per a cadascú i tots. Els apòstols adreçaven les seves cartes a tots els cristians a un lloc determinat, i es dirigien directament a tots. De la mateixa manera, la fe que Jesucrist demana es en Ell personalment, no a cap institució o estructura que pugui mantenir captives les consciències o les vides amb diferents tipus de manipulació. I els que així han tornat a Déu per mig del Crist esdevenen units com germans. Un és el seu Mestre, el Crist, i ells són tots germans. Ningú no pot tiranitzar sobre els demés, sinó servir-se uns als altres en amor, sota la guia de Déu mitjançant la Seva paraula revelada, i conforme a la voluntat expressada en aquesta Escriptura. Aquest és el concepte que trobem a l'Escriptura sobre la veritable Església de Déu.


* Aquesta carta fou enviada el gener de 1993 en contesta a una persona que va escriure personalment rebutjant el cristianisme tractant-lo de fantasia sense fonaments. S'han eliminat els detalls personals, però es manté tot el material rellevant. Els títols de les seccions han estat afegits per donar claredat. Torna al títol


 Fletxa Adalt un nivell

 Fletxa Torna a l'índex general

 Fletxa Torna a la pàgina principal

 

Nom original del fitxer: Jesucrist i el cristianisme.rtf - preparat el dimarts, 7 octubre 1997, 10:51

© SEDIN 1997


Índex:

Índex de butlletins

Índex de línea sobre línea

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   
orígens

   
vida cristiana

   
bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquines Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)


Bandera
Union Jack
drapeau
Flagge

 

|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  
General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  
orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  
Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||


Bandera     Union Jack     drapeau     Flagge