Edward DennettLA FELIÇ ESPERANÇA
|
|
A |
QUESTS
ESTUDIS, que es van publicar originalment a la
revista The
Christian Friend and Instructor, s’han
revisat, i es reimprimeixen ara amb la fervent
pregària que la seva lectura, amb la benedicció
del Senyor, pugui servir per avivar la feliç
esperança del retorn del Senyor en els cors del
seu poble.
BLACKHEATH, abril de 1879.
SEMBLANÇA DE L'AUTOR
|
E |
dward
Dennett, 1831— 1914, era natural de l'Illa de
Wight, sud d'Anglaterra. Convertit a Crist en la
seva joventut, es va mantenir en la comunió
anglicana durant diversos anys, fins que va
deixar aquesta església i es va integrar en una
capella baptista a Greenwich. Més tard, havent
entrat en contacte amb germans que cercaven de
reunir-se segons la llibertat de l'Esperit per
al culte i el ministeri, es va integrar en una
congregació reunida senzillament al Nom del
Senyor.
El
Sr. Dennett va treballar molt en l'àmbit del
ministeri tant oral com per escrit, i va visitar
moltes parts d'Anglaterra, Irlanda i Escòcia, i
també Noruega, Suècia i Amèrica. Molts es van
beneficiar de la seva capacitat per a
l'ensenyament, de la qual aquest petit volum
constitueix un bon exemple.
«Recordeu-vos
dels qui us dirigeixen, que us predicaren la
paraula de Déu; considereu el resultat de la
seva conducta, i imiteu la seva fe» (Hebreus 13,
7).
S. Escuain
CAPÍTOL 1. L'ESPERANÇA DE L'ESGLÉSIA
|
E |
ns
proposem, si el Senyor ho permet, tractar en
successius estudis el tema de la vinguda del
Senyor, amb els esdeveniments que l'acompanyen i
la segueixen. Per quant s'està fent palès de
manera creixent que estem enmig dels temps
perillosos (2 Timoteu 3), li convé al poble del
Senyor ocupar-se més i més amb l'expectativa del
Seu retorn. Ja han passat gairebé cinquanta anys
des que es va sentir l'exclamació: «El nuvi està
arribant, sortiu a rebre'l!» (Mateu 25, 6). Fins
a aquest moment l'Església havia caigut adormida
víctima d'un profund son, drogada per l'opi de
les influències del món, de manera que
l'ensenyament del retorn del Senyor per recollir
els Seus sants va quedar enfonsada en l'oblit,
ignorada o negada. Però quan, mitjançant l'acció
de l'Esperit de Déu, es va sentir el crit,
milers i milers van ser desvetllats del seu son,
i, arreglant les seves llànties, van sortir de
nou a la trobada del Nuvi. Durant un temps van
viure amb l'expectativa diària del seu retorn, i
aquesta expectativa va operar de forma tan
poderosa sobre els seus cors i les seves vides
que els va separar de tot —de totes aquelles
associacions, d'aquells hàbits i d'aquelles
pràctiques—, en suma, de tot allò que no es
comportés amb Aquell a qui esperaven, i els va
mantenir disposats per al servei, i amb les
seves llànties enceses, com aquells que estaven
esperant el seu Senyor (Lluc 12, 35-36). Però el
temps va anar passant, i si bé la doctrina de la
Segona Vinguda ha estat captada i ensenyada per
més i més multituds, i tot i que la veritat ha
arribat a ser sens dubte el suport i consol de
moltes ànimes piadoses, se suscita emperò la
qüestió de si molts dels sants de Déu no han
perdut la seva frescor i i el seu poder. Perquè,
no es fa evident davant qualsevol observador que
la norma de separació està rebaixant-se més i
més? Que l’esperit mundà està creixent? Que els
sants estan permetent-se associacions de les
quals havien professat separar-se? Que estem en
perill de tornar a caure adormits, fins i tot
amb la doctrina de l'esperança brollant dels
nostres llavis?
Si
les coses són així —i sens dubte és de
coneixement comú—, ha arribat el moment en què
cal tornar a presentar la veritat sobre aquesta
qüestió als cors i a les consciències dels
creients. Perquè el Senyor és a prop, i desitja
que el Seu poble estigui en la talaia, anhelant
i esperant el Seu retorn amb expectació. Per
tant, ja és hora que ens despertem del son,
perquè ara la salvació és més a prop de
nosaltres que quan vam creure (Romans 13, 11):
«Perquè, encara una mica, només una mica, i el
qui ha de venir vindrà, i no trigarà» (Hebreus
10, 37), i Ell mateix ha dit: «Feliços aquests
servents que quan vingui el senyor els trobarà
vetllant. En veritat us dic que se cenyirà i els
farà reclinar a taula i anirà a servir-los»
(Lluc 12, 37).
En
les anteriors observacions hem donat per
descomptat, i ara procedirem a demostrar-ho
mitjançant les Escriptures, que la vinguda
del Senyor Jesús és l'esperança distintiva de
l'Església. Això es podria aconseguir a
partir de gairebé cada llibre del Nou Testament.
Citarem els passatges suficients per deixar
aquesta qüestió fora de tot dubte.
En
primer lloc, el nostre Senyor mateix va preparar
els seus deixebles perquè després de la Seva
partida mantinguessin l'expectativa del seu
retorn. «Qui és, doncs, el servent fidel i
assenyat a qui el seu amo va posar al cap del
seu servei per donar-los l'aliment al seu temps?
Feliç aquell servent que quan vingui el seu amo
el trobi fent-ho així. En veritat us dic: El
posarà sobre tots els seus béns» (Mateu 24,
45-47). Després passa a caracteritzar el servent
dolent com aquell que diria: «El meu senyor
triga a venir», etc. (v. 48), i indica el càstig
que caurà sobre ell. Les dues següents paràboles
—la de les verges, a les quals s'ha fet
referència, i la dels talents— ensenyen de forma
distintiva la mateixa lliçó, i de manera més
significativa quant que les verges que van caure
adormides i els servents que van rebre els
talents són els mateixos que són cridats
respectivament a respondre en tornar el Senyor.
La
mateixa instrucció apareix a Marc. «Vigileu,
vetlleu i pregueu, perquè no sabeu quan serà el
temps. Com un home que va deixar la seva casa i
se'n va anar lluny i va donar la potestat als
seus servents, i a cadascú la seva feina, i al
porter li va encarregar que vetllés. Vetlleu
doncs, perquè no sabeu quan vindrà el senyor de
la casa, al vespre o a mitjanit o al cant del
gall o a l'alba. No fos que vingués de sobte i
us trobés adormits. I el que us dic a vosaltres,
ho dic a tots: Vetlleu» (Marc 13, 33-37).
A
l'evangeli de Lluc es repeteix la mateixa
veritat una vegada i una altra. Ja hem citat un
passatge destacat (Lluc 12, 35-37). Podem
afegir-ne un altre: «Digué, doncs: Un home de la
noblesa marxà a una terra llunyana a prendre
possessió d'un regne i retornar. I havent cridat
deu servents seus, els va donar deu mines i els
digué: Feu negoci fins que torni» (Lluc 19,
12-13). I després, igual que a Mateu, el trobem
que torna i examina com els servents havien fet
ús dels diners que els havien estat confiats (v.
15).
Un
passatge de l'evangeli de Joan serà suficient.
Els deixebles estaven força entristits davant la
perspectiva que el seu Senyor anava a
deixar-los. Què fa per adreçar-se a l'estat de
llurs ànimes? Els diu: «Que no es pertorbi el
vostre cor. Creieu en Déu, creieu també en mi.
En la casa del meu Pare hi ha moltes estances,
si no fos així, us ho hauria dit. Vaig a
preparar un lloc per a vosaltres. I si me'n vaig
i us preparo un lloc, tornaré i us prendré amb
mi, perquè on jo sóc, també hi sigueu vosaltres»
(Joan 14, 1-3).
Els
quatre evangelis, així, s'uneixen en un mateix i
clar testimoniatge sobre el retorn del Senyor
per al Seu poble, i en proclamar que aquest
esdeveniment constitueix l'esperança del Seu
poble durant la Seva absència. Ara procedim a
examinar el llibre dels Fets i les Epístoles.
Passant
primer de tot al llibre dels Fets, què trobem?
Després de la Seva resurrecció, el Senyor es va
aparèixer als seus deixebles, «i el veieren
durant quaranta dies, i els explicava les coses
concernents al regne de Déu» (Fets 1, 3). Quan
va arribar el temps per a la Seva ascensió, els
va portar fora fins a Betània (Lluc 24, 50), i
quan va haver acabat de donar-los les Seves
instruccions, «mentre el miraven, fou endut
amunt, i un núvol se'l va emportar dels seus
ulls. I estaven mirant fixament al cel mentre
ell se n'anava i, heus aquí, se'ls van presentar
dos homes amb vestits blancs, que també els
digueren: Homes de Galilea, perquè us esteu
mirant al cel? Aquest mateix Jesús que ha estat
endut a dalt d'entre vosaltres cap al cel,
vindrà de la mateixa manera que l'heu vist
anar-se'n cap al cel» (Fets 1, 9-11). Podríem
trobar més precisió en el llenguatge? O, en el
context de les circumstàncies, podria ser més
significatiu? O, podem afegir, podríem
aconseguir un llenguatge menys difícil de
tergiversar? Ells havien vist el seu Senyor
sortir amunt d'entre ells. Havia estat endut a
dalt, i havien contemplat com s'allunyava la
Seva forma fins que un núvol el va ocultar de la
mirada d'ells; i mentre miraven el cel amb un
silenci atònit, reben el missatge que Aquell a
qui havien vist anar-se’n tornarà de la mateixa
manera (i per això en Persona) en què l'havien
vist anar al cel. El sorprenent és que amb unes
paraules tan clares l'Església pogués haver mai
perdut l'esperança del retorn del Senyor.
La
prova en les Epístoles no és menys clara i
decisiva. «... de manera que no us manca cap do,
mentre espereu la manifestació del nostre Senyor
Jesucrist» (1 Corintis 1, 7). «Perquè la nostra
ciutadania és en els cels, d'on també esperem
amb anhel el Salvador, el Senyor Jesucrist»
(Filipencs 3, 20). «... com us vau convertir
dels ídols a Déu, per servir el Déu viu i
veritable, i esperar dels cels el seu Fill»,
etc. (1 Tessalonicencs 1-9, 10; cf. també 1
Tessalonicencs 2, 19; 3, 13; 4, 15-18; 2
Tessalonicencs 1, 7; 2, 1; 3, 5). «... mentre
esperem la feliç esperança i manifestació de la
glòria del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist»
(Titus 2, 13). «... així el Crist fou ofert una
sola vegada per dur els pecats de molts, i
apareixerà una segona vegada, sense relació amb
el pecat, a aquells que l'esperen, per a
salvació» (Hebreus 9, 28. També Jaume 5, 7-8; 1
Pere 1, 7, 13; 2 Pere 3; 1 Joan 3, 2; Apocalipsi
3, 11; 22, 7, 12, 20).
Encara
que aquests són només alguns dels passatges de
les Escriptures que podrien adduir-se, es veurà
immediatament amb quina extensió es tracta
aquesta qüestió en la paraula de Déu; i quan
s'examina es descobreix que això es deu al fet
que està lligat, entreteixit, en l'essència
mateixa del cristianisme. Si es deixa de banda
l'esperança de la tornada del Senyor, es priva
immediatament al cristianisme del seu veritable
caràcter. Cal insistir enèrgicament en que no es
tracta d'una doctrina que pugui acceptar-se o
rebutjar-se a plaer, sinó que forma part de la
veritat mateixa, vinculada com ho està amb la
crida i el lloc del creient, amb la seva relació
amb el Crist, i amb la seva futura benaurança.
Per això, per descomptat, Pau recorda als
tessalonicencs que ells s'havien convertit per
esperar dels cels el Fill de Déu; i cada creient
ara es converteix amb aquest mateix objecte.
Així, estar mancats d'aquesta esperança i
expectativa significa ésser desconeixedors de la
part del creient en Crist.
Segueix
d'això que l'actitud normal de cada creient és
la d'esperar el Crist. Més encara, que cadascun
que es troba sobre el terreny cristià té aquesta
característica, encara que pugui ser totalment
inconscient del fet mateix; perquè la Paraula
diu que les deu verges, cinc de les quals eren
nècies, van prendre les seves llànties, i van
sortir a rebre el nuvi. Així, la confessió de
les mateixes —fins i tot la de les mancades
d'oli— era que estaven esperant el Crist.
Així,
és aquesta l'actitud del lector? Estàs esperant
la vinguda del Senyor Jesús? És aquesta la
benaurada esperança que encoratja la teva ànima
al llarg del teu solitari caminar com a pelegrí?
Estan els teus ulls sempre fixats sobre l'Estel
resplendent del matí?
O
et trobes tan absort per les coses del present
que, a semblança de les verges insensates, has
caigut víctima d'un son profund? Si aquest és el
cas, que les paraules «Jo vinc aviat», «El nuvi
està arribant ...!», et desvetllin de la teva
somnolència mentre encara hi ha temps, no sigui
que arribant sobtadament, et trobi dormit. O
potser coneixes la veritat de la Seva vinguda.
Però la qüestió, benvolgut lector, és: Estàs
esperant el Crist? Conèixer la doctrina és una
cosa, però una altra molt diferent és viure
constantment, diàriament, en l'esperança de la
tornada del Senyor. Si l'estàs esperant, els
teus afectes estan tots concentrats en Aquell a
qui esperes; quedes apartat de tot allò que no
s'ajusta a la Seva ment i voluntat; quedes
deslligat de tot allò a que et lligaria la
natura; i amb un cor sincer pots respondre al
seu anunci que Ell ve aviat amb aquestes
paraules: «Amén. Sí, vine, Senyor Jesús»
(Apocalipsi 22, 20).
CAPÍTOL 2. L'ESPERANÇA — ACTUAL O AJORNADA?
|
A |
RA
sorgeix la qüestió de si la vinguda del Senyor
constitueix una esperança immediata, o si hem
d'esperar esdeveniments que la precedeixin.
Aquesta és una qüestió vital; per això serà
necessari tenir molta cura en considerar
l'ensenyament de les Escriptures sobre aquesta
qüestió.
Així,
en termes generals podem dir que apareixen tres
paraules en relació amb la Segona Vinguda. La
primera és parousia
— que significa senzillament «vinguda», i que
per això s'aplica a la vinguda personal de
qualsevol persona, així com a la de Crist (cf.
1Co. 16, 17; 2Co. 7, 6; 10, 10; Fil. 1, 26; 2,
12 com a exemple del seu ús en la vinguda de
persones). Es fa servir unes setze vegades en
relació amb la vinguda de Crist (Mt. 24, 3, 27,
37, 39; 1Co. 15, 23; 1Ts. 2, 19; 3, 13; 4, 15;
5, 23; 2Ts. 2, 1, 8, 9; Jm. 5, 7, 8; 2Pe. 1, 16;
2Pe. 3, 4). L'ús d'aquesta paraula —pel seu
mateix significat— és de tipus general; per
això, no indica per si mateixa el caràcter
precís de l'esdeveniment amb el qual pot estar
associada. Es troba en el mateix sentit, com es
veu pels passatges anteriors, a Mateu 24 i 1
Tessalonicencs 4. Una altra paraula és apokalupsis,
i significa «revelació», i aquesta s'usa quatre
vegades (1Co. 1, 7; 2Ts. 1, 7; 1Pe. 1, 7, 13; i
podríem afegir, potser, 1Pe. 4, 13). Aquesta
paraula té una aplicació fixa —es refereix
sempre a la revelació del nostre Senyor des del
cel; això és, a la Seva vinguda juntament amb
els Seus sants i en judici sobre la terra —com,
per exemple, a 2Ts. 1, 7. L'última paraula és epifaneia,
que vol dir, i es tradueix com, «manifestació».
Es fa servir una vegada per denotar la primera
vinguda del nostre Senyor (2Ti. 1, 10), i unes
altres cinc vegades (si incloem 2Ts. 2, 8, on es
fa servir juntament amb parousia)
de la Seva futura manifestació. A més, es pot
afegir que quan el Senyor anuncia la Seva
mateixa vinguda (com, per exemple, a Apocalipsi
22, 7, 12, 20), fa servir el verb comú erjomai:
«vinc».
Ara
bé, la dificultat que se'ns presenta és aquesta:
Si ens cal esperar la manifestació o revelació
de Crist, està ben clar que no podem mantenir
una expectativa immediata del Senyor. Perquè per
l'Escriptura aprenem que hi ha molts
esdeveniments que han de precedir aquesta
circumstància. Així, si prenem 2 Tessalonicencs
Així,
doncs, és aquest potser l'ensenyament de
l'Escriptura pel que fa a l'esperança dels
cristians? En primer lloc, no es pot negar que
els creients són presentats com aquells que
esperen la manifestació o revelació, com també
la vinguda del Crist. A 1 Corintis 1,
Deixant
de moment la dificultat ja plantejada, però
només per poder resoldre-la més endavant d'una
manera ben completa, podem ara passar a
preguntar: Hi ha potser alguna cosa —segons
l'ensenyament de les Escriptures— que
s'interposi entre el creient i la tornada del
Senyor? En altres paraules: Pot el cristià
esperar el Crist en qualsevol moment, i
esperar-lo constantment? Ja hem fet al·lusió en
l'anterior capítol a l'ensenyament del nostre
beneït Senyor; però podem observar una altra
vegada que de la paràbola de les verges i de la
dels talents no es pot extreure una altra
conclusió de les Seves paraules; perquè les
verges que cauen adormides són les mateixes que
són despertades per aquesta exclamació: «El nuvi
està arribant ...!»; i els servents que reben
els talents són els mateixos als quals se’ls
demana comptes quan Ell torna. Sí, quan
s'examinen junts tots els passatges de
l'Escriptura en els quals es parla de la Seva
vinguda, no pot dubtar-se ni un moment que Ell
volia que els Seus oïdors deduïssin la
possibilitat del seu retorn en qualsevol moment,
fins el més inesperat (cf. Mr. 13, 34-37; Lc.
12, 35-37; Jn. 21, 20, 21, etc.).
El
llenguatge de Pau comunica això mateix. En
escriure als corintis sobre la resurrecció dels
cossos dels creients, té cura de dir —guiat per
l'Esperit de Déu—: «Heus aquí, us dic un
misteri: No tots ens adormirem, però tots serem
transformats» (1Co. 15, 51); i en l'epístola als
Tessalonicencs diu: «... us diem això amb
paraula del Senyor: nosaltres, els qui vivim,
els qui restem fins a la vinguda del Senyor ...»
(1Ts. 4, 15). Queda clar doncs, en fer servir la
paraula «nosaltres», que s'incloïa com
possiblement entre el nombre dels quals es
trobaran vius a la tornada del Senyor, i per
això mateix que, pel que feia a ell, no hi havia
res que pogués destorbar la vinguda del Senyor
per recollir els seus sants al llarg de la seva
pròpia vida. Que Pere no ho considerava
improbable es veu també clarament pel fet que va
rebre una revelació especial per informar-lo que
hauria de morir (2Pe. 1, 15). I per descomptat
el fet que l'últim anunci del registre inspirat
sigui: «Sí, vinc aviat» (Ap. 22, 20), promouria
i enfortiria la mateixa conclusió.
Això
no obstant, i malgrat tota aquesta prova
presumptiva, tot depèn de la qüestió de si els
cristians (l'Església) romandran sobre la terra
fins a la manifestació del Senyor. Si llavors
passem a Mateu 24 i ho contrastem amb un
passatge a Colossencs, trobarem que aquesta
qüestió rep una resposta clara i precisa. A
Mateu 24 llegim: «I immediatament després de la
tribulació d'aquells dies, el sol s'enfosquirà i
la lluna no donarà la seva claror i els estels
cauran del cel i els exèrcits dels cels seran
sacsejats. I llavors apareixerà el senyal del
Fill de l'home en el cel. I llavors gemegaran
totes les tribus de la terra i veuran el Fill de
l'home venint sobre els núvols del cel amb poder
i gran glòria. I enviarà els seus àngels amb un
potent toc de trompeta i reuniran els seus
elegits dels quatre vents, d'un extrem dels cels
fins a l'altre extrem» (vv. 29-31). Aquí tenim
l'ordre d'esdeveniments quan tingui lloc la
manifestació del Fill de l'Home; i el lector pot
observar que (1) hi ha la tribulació, (2) la
pertorbació de les lluminàries celestials, (3)
el senyal del Fill de l'Home en el cel, (4) la
lamentació de part de les tribus de la terra,
(5) la seva contemplació del Fill de l'Home en
la Seva vinguda, etc., mentre que els elegits
segueixen encara sobre la terra sense haver
estat recollits. Però, què és el que llegim a
Colossencs? Llegim que «Quan el Crist, la nostra
vida, sigui manifestat, llavors també vosaltres
sereu manifestats amb ell en glòria» (Col. 3,
4). Igualment en Apocalipsi, veiem que quan el
Crist surt del cel per venir en judici (la Seva
manifestació), «els exèrcits que són al cel el
seguien en cavalls blancs, vestits de lli
finíssim blanc i pur» (Ap. 19, 11-14). Qui són
aquests? La seva vestimenta és característica, i
proporciona la resposta, perquè en el versicle
vuit llegim que «el lli finíssim són les accions
justes (dikaiomata)
dels sants» (Gr).
Queda
clar, doncs, que «els elegits», a Mateu 24, no
poden ser l'Església, perquè els sants que
componen l'Església apareixen acompanyant Crist;
i, de fet, com aquest capítol exposa clarament,
es tracta dels elegits d'Israel, el romanent
jueu que Déu, pel seu Esperit, ha preparat per a
aquell temps en què el Senyor, a qui ells
busquen, vindrà sobtadament al Seu temple
(Malaquies 3, 1). D'això segueix que el Senyor
Jesús tornarà a recollir la Seva església abans
de la Seva manifestació; i, com que Ell
destrueix l'anticrist amb l'esplendor de la Seva
vinguda (2Ts. 2, 8), aquest retorn ha de tenir
lloc també abans del sorgirment i domini de
l'esmentat anticrist, i per això també abans de
la gran tribulació, ja que (com veurem en un
capítol posterior), la tribulació està
relacionada amb el temps de l'anticrist.
Però
d'això es desprèn una altra cosa. Tots els
esdeveniments predits que s'esperen abans de la
manifestació del Senyor estan relacionats amb la
restauració de l'antic poble de Déu i amb les
accions de l'home de pecat, el fill de perdició
(l'anticrist), i, per tant, fins on les
Escriptures ho revelen, no hi ha
res en absolut que s'interposi entre el nostre
moment present i la possibilitat de la tornada
del Senyor a recollir la Seva església.
Així,
doncs, com s'explica que a l'Escriptura se'ns
diu que esperem la manifestació, així com la
vinguda, essent que quan Crist es manifesti,
nosaltres serem manifestats amb Ell? El que
succeeix és que sempre que s'introdueix la
qüestió de la responsabilitat del creient,
l'objectiu és la manifestació, no la vinguda; i
això és degut a que, ja que la terra ha estat
l'escena de l'acompliment de la responsabilitat,
la terra serà també l'escena on es manifestarà
la recompensa. Això no interfereix en absolut
amb el fet que la vinguda de Crist a recollir
els Seus sants en qualsevol moment és
l'esperança pròpia del creient. D'altra banda,
això llança llum addicional sobre els camins de
Déu en el govern del seu poble, i fa ressaltar
un nou tret de la perfecció dels tractes del
Senyor amb els Seus servents. En anar-se'n, Ell
els va confiar uns dons perquè el servissin,
dient: «Feu negoci fins que torni» (Lc. 19, 13).
La responsabilitat dels servents en l'ús d'allò
que ha estat encomanat a la seva responsabilitat
queda circumscrita, limitada, per la seva
peregrinació sobre la terra. Per això, és quan
el Senyor torna a la terra que es manifesta el
resultat de l'acompliment de les seves
responsabilitats. Però aquest principi es veu no
només en l'ús dels seus dons, sinó també en cada
classe de responsabilitat exercida per cada
sant. Els corintis no mancaven de cap do,
esperant la manifestació del nostre Senyor
Jesucrist; als tessalonicencs se'ls instrueix a
esperar el beneït final de les persecucions que
patien, mirant al temps en el qual es
manifestarà el Senyor Jesús des del cel amb els
àngels del Seu poder (2Ts. 1, 7); i Timoteu
havia de guardar el manament sense màcula ni
reprensió, fins a la manifestació del nostre
Senyor Jesucrist (1Ti. 6, 14). Perquè serà
llavors que Ell vindrà per ser glorificat en els
Seus sants i ser admirat en tots els qui van
creure (2Ts. 1, 10); i és llavors, per tant, que
tindrà lloc la manifestació pública del resultat
i de la fi del caminar del sant a través
d'aquest món. Aquí tenim la consumació i el
fruit del servei del creient, així com el temps
en què els drets del Senyor Jesús mateix seran
declarats i vindicats, i, per tant, respecte a
això, es diu de nosaltres que estimem la Seva
manifestació (2Ti. 4, 8).
Però,
com hem exposat per les Escriptures, el Senyor
torna a recollir els Seus sants abans de la Seva
manifestació; per això, l'atenció d'ells és
adreçada a la Seva vinguda respecte a ells.
Aquest és l'objecte propi de la nostra
esperança. Els nostres cors ocupats amb Ell
mateix, esperem amb anhel el moment en el qual,
segons la Seva paraula, vindrà a rebre'ns a Ell
mateix, perquè on Ell és hi siguem també
nosaltres (Jn. 14, 3). Per tant, aquesta és
l'actitud que ens correspon. Així com en la nit
de la Pasqua Israel esperava el senyal par
sortir, amb els lloms cenyits, el calçat als
seus peus, i el seu bordó a la seva mà, així
hauríem de trobar-nos sempre nosaltres, amb els
nostres lloms cenyits i amb les nostres llànties
enceses, esperant que el Senyor davalli del cel
amb clam, amb veu d'arcàngel i amb trompeta de
Déu, per recollir-nos i emportar-nos d'aquesta
escena, per ésser sempre amb Ell. Estem
constants en aquesta actitud? Comencem el dia
amb el pensament que abans que torni a fosquejar
podem ser arrabassats en la llum sense núvols de
la Seva presència? Recordem, quan anem a dormir,
que abans que claregi el nou dia podem ser
arrabassats dels nostres llits? Tenim els
nostres afers disposats de manera que no
desitjaríem alterar gens, si en el següent
instant anéssim a estar amb el Senyor? Emprenem
tots els nostres propòsits, totes les nostres
ocupacions, amb aquesta meravellosa perspectiva
davant els nostres ulls? Per descomptat que no
res menys que això podria donar satisfacció a
aquells que viuen en l'expectativa de la vinguda
del Senyor. Vulgui Ell mateix introduir-nos en
tot el poder d'aquesta beneïda veritat, i vulgui
fer-la servir per separar-nos més i més de tot
allò que no sigui segons Ell; i, en presentar-se
a Si mateix en tota la seva formosor com l'Estel
Resplendent i del Matí, pugui Ell ocupar i
absorbir els nostres cors!
«“Una
mica”, i vindràs —vine, Salvador!
Per
a Tu la teva Esposa molt de temps ha esperat;
Pren
els teus expectants pelegrins a la llar,
Per
cantar
la Teva lloança eterna sense parar,
Per
veure Ta glòria, i ser així
En
tot com Tu ets transformats!»
CAPÍTOL 3. L'ARRABASSAMENT DELS SANTS
|
Q |
UAN
el Senyor torni a recollir el Seu poble,
succeiran dues coses: la resurrecció dels morts
en Crist i la transformació dels creients vius;
després tots els dos grups seran arrabassats
tots plegats en els núvols per rebre el Senyor
en l'aire, i així estarem sempre amb el Senyor.
Això s'ensenya amb tota claredat a 1Ts. 4,
16-17. El nostre mateix beneït Senyor va
prefigurar aquesta veritat; més encara, la va
afirmar, encara que el Seu significat
difícilment es podria captar sense la llum
addicional de les epístoles. De camí a Betània,
després de la mort de Llàtzer, va dir a Marta:
«Jesús li diu: El teu germà ressuscitarà. Li diu
Marta: Sé que ressuscitarà en la resurrecció, en
el darrer dia. Jesús li digué: Jo sóc la
resurrecció i la vida; el qui creu en mi, encara
que mori, viurà. I tot el qui viu i creu en mi,
no morirà mai. Creus això?» (Jn. 11, 23-26).
Així, aquí tenim les mateixes dues classes: els
que van creure en Crist, però que moririen abans
del seu retorn, aquests viurien; i en segon
lloc, aquells que estarien vius llavors, i que
van creure en Ell, aquests no moririen mai —això
es correspon exactament amb les dues classes que
apareixen a 1 Tessalonicencs 4.
Això
no obstant, per aclarir aquesta qüestió de la
manera més planera, cal exposar primer que només
ressuscitaran creients d'entre els morts a la
segona vinguda del nostre Senyor. No hi ha cap
doctrina més clarament ensenyada en
l'Escriptura, ni tan completament negligida o
ignorada per la gran massa de professos
cristians. El concepte dominant és que a la fi
del món, en acabar el mil·lenni, hi haurà una
resurrecció general de creients i incrèduls; que
tots junts seran convocats davant el tron del
judici, i que llavors es declararà el destí
etern de cadascun. Però aquest concepte
teològic, encara que s'ensenya i accepta de
manera tan general, no només no té cap fonament
en la paraula de Déu, sinó que està directament
oposat al seu ensenyament. Això es reconeixerà
si es para esment a les proves que es
presentaran a continuació que ningú sinó
creients seran aixecats en la vinguda del
Senyor.
En
primer lloc, es poden citar alguns passatges
dels Evangelis, a més del corresponent a Joan
11. En baixar de la muntanya de la
transfiguració, el Senyor va manar els seus
deixebles que no expliquessin el que havien vist
«fins que el Fill de l'home fos ressuscitat
d'entre els morts» (ek nekron)
(Mr. 9, 9, 10). Naturalment, ells creien, com
Marta, que hi hauria una resurrecció en el
darrer dia (Jn. 11, 24); però fins ara mai no
havien sentit d'una resurrecció d'entre els
morts, i això era el que causava el seu estupor.
Aquí, naturalment, el que tenim és la
resurrecció de Crist mateix; però per quant Ell
va ser la primícia dels Seus, la Seva
resurrecció va ser alhora la penyora i el tipus
de la d'ells. A Lluc 14, 14 trobem l'expressió
«la resurrecció dels justos», i en un altre
capítol (20, 35) el Senyor es refereix a aquells
«que siguin considerats dignes d'obtenir aquell
altre segle (aionos), i la resurrecció d'entre
els morts (kai tes anastaseos tes ek nekron)».
La frase que el Senyor fa servir és inequívoca
pel que fa al seu significat d'una resurrecció
parcial, que aquells que obtenen aquesta
resurrecció deixaran a altres darrere d'ells en
els seus sepulcres. L'ensenyament de Joan 5,
28-29 dóna suport a la mateixa conclusió.
Tornant al versicle 25, observarem que el terme
«hora» inclou tota una dispensació. «ve l'hora,
i és ara, quan els morts escoltaran la veu del
Fill de Déu, i els qui l'escoltin viuran».
Aquesta hora ha durat des d'aquell moment fins
el temps present, segons el versicle precedent:
«El qui escolta la meva paraula i creu al qui
m'ha enviat, té vida eterna, i no va a
condemnació, sinó que ha
passat de la mort a la vida»; i aquesta
hora durarà fins a la tornada del Senyor. Això
marca tot el dia de la gràcia. De mateixa
semblant, el terme «hora» en el versicle 28
inclou tota una dispensació: «No us admireu
d'això, perquè ve l'hora en què tots els qui són
en els sepulcres escoltaran la seva veu, i
sortiran: els qui hauran fet el bé, a la
resurrecció de vida; i els qui hauran practicat
el mal, a la resurrecció de condemnació (judici
— kriseos)».
Així,
tenim una clara distinció entre dues
resurreccions: la de vida, que tindrà lloc, com
veurem, en la vinguda del Senyor, i la de
judici, que tindrà lloc després de finalitzar el
mil·lenni (Ap. 20, 11-15).
Si
passem a les epístoles, trobarem afirmacions
encara més precises. El tema de 1 Corintis 15 és
la resurrecció del cos; i no obstant això no es
tracta de la resurrecció dels cossos de tots,
sinó només dels creients. Això es pot veure
immediatament. Després d'exposar les
conseqüències de la falsa doctrina que s'estava
propagant que no hi havia resurrecció, l'apòstol
exposa la veritat: «Però és totalment cert que
Crist ha estat ressuscitat d'entre els morts, i
ha esdevingut la primícia dels qui s'han
adormit. Perquè, així com per un home vingué la
mort, també per un home ve la resurrecció dels
morts. Perquè, així com en Adam tots moren, així
també en el Crist tots seran vivificats. Però
cadascú en el seu propi ordre: primer el Crist
com a primícia, després els qui són de Crist, en
la seva vinguda» (1Co. 15, 20-23). El llenguatge
no podria ser més exacte o explícit. Així també
en el passatge acabat de citar (1Ts. 4) es diu:
«els morts en Crist ressuscitaran primer» (no
n'hi ha uns altres en la perspectiva de
l'apòstol): «Llavors nosaltres, els qui vivim,
els qui restem», etc. Aquí no tenim ni una
insinuació que s’incloguin incrèduls. Això
explica l'expressió d'aquest mateix apòstol en
una altra epístola: «si d'alguna manera arribés
a la resurrecció d'entre els morts» (ten
exanastasin ten ek nekron). (Fil. 3, 11).
Es
pot citar encara una altra Escriptura. A
l'Apocalipsi 20 llegim d'alguns que «visqueren i
regnaren amb Crist mil anys». L'aplicació
d'aquest passatge l'examinarem, Déu mitjançant,
en un futur capítol; però ara cridarem l'atenció
a la següent declaració: «Però els altres morts
no tornaren a viure fins que s'hagueren complert
els mil anys. Aquesta és la primera resurrecció»
(vv. 4, 5). Hem de recordar que hi ha hagut
intèrprets que han tractat de demostrar que
aquesta és una resurrecció espiritual (sigui el
que sigui que vulguin dir amb això); però si
això és així, llavors la resurrecció al final
del capítol tampoc seria literal, i per això
demostrarien, com els falsos mestres a Corint,
que no hi ha resurrecció dels morts! No, un
llenguatge tan clar i inequívoc, especialment
quan es pren en relació amb els altres passatges
que se citen de les Escriptures, deixa fora de
tot dubte que Déu, en la Seva gràcia, té el
propòsit que els creients siguin aixecats
d'entre els morts en la vinguda del Senyor; i
això es designa com la primera resurrecció. És
per això que s'aplica el terme «primícies» a la
resurrecció del nostre beneït Senyor (1Co. 15,
20), en ser les primícies de la collita dels
Seus, que serà recollida en la Seva vinguda.
(Veure Lv. 23, 10-11).
Però
hi ha un passatge de les Escriptures que podria
semblar que contradiu, per alguns que no han
analitzat la qüestió, el que s'ha estat dient
abans. Es tracta del conegut passatge de Mateu
25, on trobem les ovelles i les cabres
convocades davant Crist de manera simultània.
Aquesta escena, que popularment es concep com
una descripció del judici final, se cita amb
freqüència en oposició a la veritat de la
primera resurrecció dels creients. Però quan
examinem una mica les paraules que fa servir el
nostre beneït Senyor, veiem que aquí no es
refereix pas a cap resurrecció: «Quan el Fill de
l'home vingui en la seva glòria, i tots els
sants àngels amb ell, llavors s'asseurà sobre el
tron de la seva glòria. I seran reunits davant
d'ell tots els pobles», etc. (vv. 31, 32). Així,
aquí es fa referència a la Seva manifestació i
regne i al seu judici dels vius, no dels morts.
No parlem de «pobles» (nacions) pel que fa als
morts: aquest terme descriu als vius. També cal
observar que ens trobem aquí amb tres classes:
les ovelles, les cabres i els germans del Rei; i
aquest fet per si mateix determina la
interpretació de tota l'escena, demostrant-se de
manera concloent que aquí tenim el judici de les
nacions vivents que té lloc després de la
manifestació del Fill de l'Home en la Seva
glòria, i de l'assumpció del Seu tron. Així, els
«germans» són jueus, que havien estat enviats
com els missatgers del Rei amb l'anunci del Seu
regne; i aquells que els han rebut i han
acceptat el missatge anunciat són les ovelles;
els que els van rebutjar són les cabres. La seva
relació amb el Rei depèn de com van tractar els
Seus missatgers. (Per a aquest principi, cf.
Mateu 10, 40-42).
Havent
establert que quan el Senyor torna ho fa per
recollir els Seus, tant si ja han mort com si
estan encara vivint a la terra, segons la Seva
paraula: «I si me'n vaig i us preparo un lloc,
tornaré i us prendré amb mi» (Jn. 14, 3), podem
ara passar a considerar la manera de la Seva
vinguda, així com de l'arrabassament dels sants.
La instrucció més precisa sobre aquesta qüestió
la rebem en un passatge de l'Escriptura ja
esmentat, però que ara es pot citar extensament:
«No vull, germans, que sigueu ignorants referent
als qui s'han adormit, perquè no us entristiu
com els altres que no tenen esperança. Perquè si
creiem que Jesús va morir i ressuscitar, així
Déu també portarà amb Ell els qui s'adormiren en
Jesús. Perquè us diem això amb paraula del
Senyor: nosaltres, els qui vivim, els qui restem
fins a la vinguda del Senyor, no passarem al
davant dels qui s'han adormit. Perquè el Senyor
mateix, amb crit de comandament, amb la veu de
l'arcàngel, i amb la trompeta de Déu, baixarà
del cel, i els morts en Crist ressuscitaran
primer, llavors nosaltres, els qui vivim, els
qui restem, serem arrabassats juntament amb ells
en els núvols per rebre el Senyor en els aires,
i així estarem sempre amb el Senyor» (1Ts. 4,
13-17). Sovint es passa per alt el sentit
d'aquest important passatge per falta d'atenció
a les seves afirmacions concretes. Els sants a
Tessalònica no tenien cap dubte sobre la seva
porció en el Crist quan Ell tornés; però, per
alguna raó, havien caigut en l'error de suposar
que aquells que s'haguessin adormit abans
d'aquest succés sofririen pèrdua. A fi de
corregir aquest error, l'apòstol els dóna una
instrucció especial «amb paraula del Senyor»,
això és, per una revelació sobre aquesta qüestió
en particular. Després els exposa que tots els
qui es van adormir en (o mitjançant, dia)
Jesús, també els portarà Déu amb Ell, que això
està certament vinculat amb la nostra fe en, i
és la conseqüència de, la mort i la resurrecció
de Crist. Sobre aquest fonament, els explica com
això és possible, i aquesta explicació és la que
esdevenia el tema de la revelació especial a la
qual hem al·ludit. El Senyor vindrà, i llavors
els morts en Crist seran aixecats, els vius
canviats, i així serem arrabassats juntament amb
ells en els núvols, per rebre al Senyor en els
aires, etc.
Això,
com vam veure en el capítol anterior, pot tenir
lloc en qualsevol moment. Passem, doncs, a
familiaritzar les nostres ments amb aquesta
escena. Així, de sobte, el Senyor mateix baixarà
del cel de la manera que aquí es descriu.
Primer, amb un crit de comandament. Això ha
suscitat una dificultat en moltes ments. Si,
segons pensen ells, el Senyor torna només a
recollir el Seu poble, i descendeix amb un crit
de comandament, no haurà de ser llavors de forma
pública? No necessàriament. La paraula mateixa
denota relació, indicant, per exemple, l'ordre
d'un comandant als seus soldats; per tant, és un
crit adreçat només a aquells amb els qui té a
veure, i el seu significat no seria comprès per
uns altres. Quan el nostre beneït Senyor estava
a la terra, li vingué una veu des del cel, i
alguns que estaven allí creien que havia estat
un tro, mentre que uns altres deien: «Li ha
parlat un àngel» (Jn. 12, 28-29). Tenim també
això en la conversió de Saule; els seus companys
van sentir una veu, és a dir, el so d'una veu
(Ft. 9, 7); «però no van entendre la veu del qui
em parlava», això és, no van captar el
significat de la veu (Ft. 22, 9; cf. Daniel 10,
7). Així serà quan el Senyor mateix baixi del
cel. Tots els Seus sentiran i comprendran el
significat del crit; però, en cas que
uns altres ho sentin, semblarà només el brogit
d'un tro distant, o, pres en combinació amb la
veu de l'arcàngel i de la trompeta de Déu, si és
que també se senten, es considerarà un fenomen
estrany, objecte de discussió i explicacions de
científics. És probable que les tres coses, el
crit, la veu de l'arcàngel, i la trompeta de Déu
(cf. Nombres 10), tinguin un sol objecte:
convocar la reunió conjunta dels sants morts i
vius per al trasllat dels mateixos a la
presència del seu Senyor.
Això
té dos efectes que segueixen immediatament;
perquè l'apòstol diu en una altra epístola: «No
tots ens adormirem, però tots serem
transformats; en un
instant, en un obrir i tancar d'ulls, al
darrer toc de trompeta» (1Co. 15, 51-52). «Els
morts en Crist ressuscitaran primer». Quina
escena més imposant! Tots aquells qui són de
Crist, incloent, per tant, els sants de la
dispensació passada així com de la present,
ressuscitaran en la Seva vinguda. (1Co. 15, 23).
Seguint la successió de les eres des d'Adam fins
a l'últim sant en ser recollit, tota aquesta
incomptable multitud s'aixecarà «en un instant,
en un obrir i tancar d'ulls», sortint dels seus
sepulcres, aixecats en incorrupció.[1]
I no només això, sinó que tots els sants llavors
vivents seran canviats, de manera que tots
igualment seran revestits amb els seus cossos de
resurrecció, transformats segons el cos
glorificat de Crist (Fil. 3, 21). I així, quan
això corruptible sigui vestit
d'incorruptibilitat, i quan això mortal sigui
vestit d'immortalitat, llavors es complirà la
paraula escrita: «La mort ha estat engolida en
la victòria» (1Co. 15, 54; cf. també 2Co. 5,
1-4). Però tan aviat com s'hagi realitzat
aquesta meravellosa transformació, tots els que
l'experimentin seran arrabassats en els núvols
per rebre el Senyor en l'aire: «i així estarem
sempre amb el Senyor». Llavors el Senyor mateix,
per primera vegada, pel que fa referència al Seu
poble, arriba a gaudir del fruit ple de la Seva
obra redemptora, del treball de la Seva ànima. I
quina llengua podria descriure el Seu goig, o
quina ploma podria traçar-lo, quan Ell així
redimeixi del sepulcre els cossos mateixos del
Seu poble, i quan Ell porti per la paraula del
Seu poder tots els Seus elegits a la Seva
presència, tots ells transformats segons la Seva
pròpia imatge! Tampoc és possible expressar el
nostre propi goig, el goig en el qual llavors
entrarem, quan els anhels dels nostres cors
quedin tots complets, i, semblants a Ell,
contemplarem la Seva faç, el veurem com Ell és,
i estarem per sempre amb Ell.
«“Com
sóc conegut, coneixeré!”
Quan
constant
aquesta paraula al cor tindré,
—Quantes
vegades davant el tron la repetiré—,
“Per
sempre
amb el Senyor!”»
És
això el que esperem, i no està molt lluny el
moment en què tot això es complirà; perquè
reposem sobre la paraula certa del nostre fidel
Senyor, que ha dit: «Sí, vinc aviat».
CAPÍTOL 4. EL TRIBUNAL DE CRIST
|
«P |
erquè
tots nosaltres hem de comparèixer davant del
tribunal de Crist», diu l'apòstol (2Co. 5, 10).
I en aquesta declaració s'inclouen, sens dubte,
tant creients com incrèduls, encara que, com es
veurà en el curs d'aquests capítols, intervé un
llarg període entre el judici de les dues
classes; perquè no hi ha cap fonament en la
paraula de Déu per a la idea comunament admesa
de que sants i pecadors hagin de comparèixer
simultàniament davant el tribunal. Però ara
estem tractant sobre els creients, i la seva
compareixença davant el tribunal de Crist tindrà
lloc entre la vinguda del Senyor i la Seva
manifestació. Arrabassats per sortir a la
trobada del Senyor en els aires, com ja hem vist
en el nostre anterior capítol, són llavors com
Crist, el veuran com Ell és (1 Jn. 3, 2), i
estaran amb Ell per sempre (1Ts. 4, 17). El lloc
on són traslladats, i on seran amb el Senyor, és
la casa del Pare. Això ho coneixem per les
paraules del mateix Senyor: «En la casa del meu
Pare hi ha moltes estances, si no fos així, us
ho hauria dit. Vaig a preparar un lloc per a
vosaltres. I si me'n vaig i us preparo un lloc,
tornaré i us prendré amb mi, perquè on jo sóc,
també hi sigueu vosaltres» (Jn. 14, 2-3). Allà
serà que el beneït Senyor portarà a tots els
Seus, i, si podem adaptar les paraules, els
presentarà sense taca davant de la seva glòria
amb gran alegria (Jud. 24); i amb quina
abundància d'alegria es presentaran Ell i els
fills que Déu li va donar davant el Seu Pare i
el Pare d'ells, i el Seu Déu i el Déu d'ells! I
amb quin goig Déu mateix contemplarà el fruit i
la perfecció dels seus propis designis, quan els
redimits siguin tots conformats a la imatge del
seu Fill, perquè Ell sigui el primogènit entre
molts germans! (Ro. 8, 29).
Llavors
els sants habitaran a la casa del Pare durant
l'interval que va de la vinguda de Crist a
recollir els Seus sants fins al Seu retorn amb
els Seus sants; i, com s'ha fet observar abans,
és durant aquest temps que compareixeran davant
el tribunal de Crist. La prova d'això la trobem
a Apocalipsi 19. Just la vigília de tornar amb
Crist (vv. 11-14), Joan ens diu: «I vaig sentir
com la veu d'una gran multitud, i com la veu de
moltes aigües, i com la veu de trons forts, que
deien: Al·leluia! Perquè el Senyor, el Déu
totpoderós, ha començat a regnar. Alegrem-nos i
exultem de goig i donem-li glòria; perquè han
arribat les noces de l'Anyell, i la seva esposa
s'ha preparat. I li ha estat donat de vestir-se
de lli finíssim i resplendent, perquè aquest lli
finíssim són les justificacions (dikaiomata:
«accions justes») dels sants» (vv. 6-8). Aquí,
llavors, trobem els sants revestits de les seves
justícies (no de la de Déu), és a dir, del fruit
del seu caminar pràctic, per descomptat produït
i obrat per l'Esperit Sant, però, amb tot,
comptat com d'ells en la meravellosa gràcia de
Déu; i per això, a causa que el tribunal de
Crist per als creients tracta sobre les coses
que van fer quan eren en el cos, això només pot
ser resultat d'una resolució judicial. El
revestiment de l'esposa de l'Anyell en lli
finíssim i resplendent seguirà per tant a la
compareixença dels sants davant el tribunal de
Crist; i ambdues coses tenen lloc, com sembla
d'aquest capítol, com a preparatius i
immediatament abans de la manifestació del
Senyor amb els Seus sants. Si no tinguéssim
aquesta informació, podríem haver cregut que el
tribunal de Crist hauria seguit de prop
l'arrabassament. Però hi ha gràcia en aquesta
dilació. Els sants són arrabassats, i estan amb
el Senyor a la casa del Pare, i se'ls permet
familiaritzar-s'hi, i, si podem usar aquesta
paraula, acomodar-se en la glòria en la qual han
estat introduïts, abans que se sotmeti a examen
la qüestió del que cadascun ha fet mentre estava
en el cos.
És
necessari observar acuradament el caràcter
d'aquest judici, i una o dues observacions
preliminars ens seran de molta ajuda tant per
prevenir equivocacions com per comprendre la
qüestió.
(1)
El creient no serà mai sotmès a judici pels seus
pecats. En el passatge que tenim al davant no
tenim pecats, sinó coses fetes en el cos; i la
veritat és que suposar que pogués tornar-se a
suscitar la qüestió de la nostra culpa, dels
nostres pecats, significa passar per alt, per no
dir que falsejar, el caràcter de la gràcia i de
l'obra de la redempció. «En veritat, en veritat
us dic: El qui escolta la meva paraula i creu al
qui m'ha enviat, té vida eterna, i no va a
condemnació, sinó que ha passat de la mort a la
vida» (Jn. 5, 24). I una vegada més se'ns diu:
«Perquè amb una única ofrena ha fet perfectes
per sempre els que són santificats» (He. 10,
14). La qüestió del pecat va quedar resolta i
tancada per sempre a la creu; i cada creient es
troba davant Déu en tota la permanent eficàcia
del sacrifici que allà va ser ofert, sí,
acceptat en l'Estimat. Ara mateix estem ja sense
taca davant de Déu, i els nostres pecats i
iniquitats no seran recordats mai més (He. 10,
17).
(2)
Això es veurà tot seguit quan es recordi que
tindrem els nostres cossos glorificats —serem
com Crist— abans que compareguem davant el Seu
tribunal; perquè, com ja hem vist, la
resurrecció dels sants que s'han adormit en
Crist, així com la transformació dels vius, i
l'arrabassament d'uns i altres a la presència
del Senyor, precedirà el nostre judici. Aquesta
és una consolació meravellosa; perquè, en ser ja
com Crist, tindrem una plena comunió amb Ell en
cada judici que pronunciï sobre les nostres
obres; i per això sentirem joia davant la
denúncia i el rebuig de tot allò que en les
nostres vides a la terra va procedir de la carn,
i no de l'Esperit Sant. Això ja respon a la
pregunta que es fa de vegades: És que no
tremolarem i no ens avergonyirem en anar-se
exposant totes les accions de la nostra vida
cristiana en el seu veritable caràcter? La
veritat, com un altre ha dit: «Estem en la llum
per la fe quan la consciència està en la
presència de Déu. I serem segons la perfecció
d'aquella llum quan compareguem davant el
tribunal de Crist. He dit que això és una cosa
solemne, i així és; perquè tot és jutjat segons
aquella llum; però és allò que el cor estima,
perquè, gràcies al nostre Déu, som llum en
Crist!
»Però
hi ha més. Quan el cristià sigui manifestat
així, estarà ja glorificat, i, perfectament
semblant a Crist, no hi ha en ell cap resta de
la natura malvada en la qual havia pecat; i ara
pot mirar enrere a tot el camí en el qual el
Senyor l' ha guiat en la Seva gràcia —l'ha
ajudat, aixecat, guardat de caiguda, sense
apartar els Seus ulls dels justos. Coneix com és
conegut. Quina narrativa de gràcia i de
misericòrdia! Si ara miro enrere, els meus
pecats no estan sobre la meva consciència,
encara que els tinc horror; Déu els ha llançat
darrere la Seva esquena. Sóc justícia de Déu en
Crist; però, quina consciència d'amor i de
paciència, de bondat i de gràcia! Quanta més
perfecció, llavors, quan ho tinc tot exposat
davant meu! Per descomptat, hi ha un gran guany
pel que fa a la llum i a l'amor en donar comptes
de nosaltres mateixos davant Déu, sense que
quedi ni una traça del mal en nosaltres. Som com
Crist. Si algú té por de tenir aquest examen
davant Déu, no crec que estigui alliberat en la
seva ànima pel que fa a la justícia, com essent
justícia de Déu en Crist; no ha entrat
completament en la llum. I no hem de ser jutjats
per res; Crist ho ha tret tot.»
Recordant
tot això, podem considerar més de prop la natura
del judici mateix. No som nosaltres mateixos els
qui hem de ser jutjats, ni, com s'ha explicat
amb detall, tornaran a aixecar-se els nostres
pecats contra nosaltres, sinó que, com
l'Escriptura mateixa diu: «tots nosaltres hem de
comparèixer» (siguem manifestats, fanerothenai)
«davant el tribunal de Crist, a fi que cadascú
rebi allò que ha fet estant en el cos, segons el
que hagi obrat, sigui bo sigui dolent». El cos
del creient pertany al Senyor, és un membre de
Crist i és temple de l'Esperit Sant (1Co. 6,
15-19), i per això ha de ser usat en el Seu
servei per a manifestació del mateix Crist (Ro.
12, 1; 2Co. 4, 10). Per aquest motiu la fervent
expectativa i esperança de l'apòstol era que
Crist fos engrandit en el seu cos, tant per a
vida com per a mort (Fil. 1, 20). És per això
que som responsables d'allò que hàgim fet en els
nostres cossos, de manera que tot i que hem
estat fets perfectes per sempre mitjançant
l'ofrena de Jesucrist feta una vegada per
sempre, i que per això no pot haver-hi cap altra
imputació de pecat contra nosaltres, cada acció
de les nostres vides, no només referent a
servei, sinó cada acció que hàgim realitzat,
serà manifestada, posada a prova i jutjada quan
compareguem davant el tribunal de Crist.
S'observarà el bé, i es declararà com a tal; i
mentre que les accions bones van ser certament
produïdes, obrades en i mitjançant nosaltres per
la gràcia de Déu i pel poder del seu Esperit,
seran comptades, en la Seva infinita compassió,
com a nostres, i com a tals en rebrem la
recompensa. Però les dolentes, per bones que
aparentessin ser, seran també contemplades i
reconegudes en el seu veritable caràcter, i com
a pertanyent exclusivament a nosaltres, rebent
la seva justa retribució i condemna. S'acabarà
el temps d'ocultació; perquè allò que ho
manifesta tot és la llum, i llavors tot serà
examinat i posat a prova per la resplendor de la
llum de la santedat d'aquell tron de judici.
És
cosa ben digne de consideració si aquesta
veritat ocupa el lloc degut en les nostres
ànimes. Coneixent la gràcia i la plenitud de la
redempció, estem en perill de passar per alt o
d'oblidar la nostra responsabilitat. I això no
hauria de ser així; i la perspectiva del
tribunal de Crist, tot i que no llança ni una
ombra d'aprensió per al creient, està destinada
no obstant això a exercir una influència
summament pràctica sobre les nostres ànimes. El
context mateix en el qual es troba demostra que
aquest és el cas. L'apòstol diu: «Estem doncs
confiats, i ens estimem més estar absents del
cos i presents amb el Senyor. Per això, tant si
estem presents com si estem absents, anhelem de
ser-li agradables [o, ser-li acceptables, euarestoi
auto]. Perquè tots nosaltres hem de
comparèixer davant el tribunal de Crist, etc.»
(2Co. 5, 8-10). Així, aquesta perspectiva
mantenia l'ànima de l'apòstol en tensió,
estimulant-lo amb un zel incansable en tot allò
que feia, per buscar només l'aprovació de Crist.
De fet, això és precisament el que fa per
nosaltres, capacitant-nos per portar totes les
nostres accions sota la llum de la Seva
presència ara, i ajudant-nos a fer-les per i per
a Ell. Aquí en veritat resideix la nostra força.
Satanàs és molt subtil, i sovint ens tempta que
cerquem agradar els homes; però quan recordem
que tots serem manifestats davant el tribunal de
Crist, ens tornem inassequibles a les seves
seduccions, sabent que si cerquem l'aprovació
dels altres, pot ser al preu de desagradar a
Crist. I, de què serveix practicar l'engany,
sigui sobre nosaltres mateixos o sobre altres,
quan la natura de tot el que fem serà
manifestada en breu? Ser acceptables a Crist
serà el nostre objecte en la proporció que
tinguem el Seu tribunal davant les nostres
ànimes.
Això
també ens ajudarà a ser pacients davant la
incomprensió, i en presència de l'error o del
mal. Durant els temps de la Reforma a Itàlia, un
monjo que havia rebut la veritat de l'evangeli
va quedar sotmès a arrest sota la custòdia d'un
correligionari de la seva ordre. Al llarg de
molts anys va suportar sense murmuracions el dur
i rigorós tracte del seu carceller. Finalment es
va ordenar la seva execució. Quan sortia de la
cel·la on havia estat tancat, es va tornar al
seu guardià i li va dir mansament: «Germà, aviat
sabrem quin de nosaltres ha estat agradable al
Senyor». També nosaltres podem deixar de banda
totes les qüestions sota disputa, tant si és
sobre nosaltres o de part dels nostres germans,
per a la seva resolució davant el tribunal de
Crist. Així, podrem adoptar el llenguatge de
l'apòstol: «A mi m'importa ben poc que sigui
jutjat per vosaltres o per un tribunal humà (dia
de l'home —anthropines
hemeras). De fet, ni jo em jutjo a mi
mateix. Perquè, encara que de res no m'acusa la
consciència, no és per això que sóc justificat:
sinó que el qui em jutja és el Senyor. Per tant,
no jutgeu res abans de temps, fins que vingui el
Senyor, el qual il·luminarà les coses amagades
de la fosca i manifestarà les intencions dels
cors, llavors hi haurà la lloança per a cadascú
de part de Déu» (1Co. 4, 3-5). La influència
d'aquesta veritat, si es mantingués en el poder
de l'Esperit Sant, seria incalculable. Produiria
en nosaltres unes consciències exercitades fins
i tot per allò que fa a les nostres accions més
insignificants, perquè mantindria contínuament
davant de les nostres ànimes la santedat del
Senyor a qui servim; i a la vegada ens lliuraria
de concentrar-nos en les fallades dels nostres
germans, ja que hauríem de recordar-nos
constantment de les paraules de l'apòstol: «Qui
ets tu que jutges el servent d'un altre? Pel seu
propi Senyor es manté dret o cau» (Ro. 14, 4).
Que
el Senyor ens concedeixi viure més contínuament
sota el poder d'aquesta veritat, a fi que totes
les nostres paraules i accions puguin ser dites
i fetes a la llum d'aquell dia.
CAPÍTOL 5. EL SOPAR DE LES NOCES DE L'ANYELL
|
H |
I
HA un altre esdeveniment en el cel després de la
sessió del tribunal de Crist i abans del seu
retorn amb els Seus sants: el sopar de les noces
de l'Anyell. Podem citar de nou l'Escriptura on
es fa referència a aquest esdeveniment:
«Alegrem-nos i exultem de goig i donem-li
glòria; perquè han arribat les noces de
l'Anyell, i la seva esposa s'ha preparat. I li
ha estat donat de vestir-se de lli finíssim i
resplendent, perquè aquest lli finíssim són les
justificacions dels sants. I em diu: Escriu:
Feliços aquells que han estat cridats al sopar
de la boda de l'Anyell» (Ap. 19, 7-9). En
aquesta escena celestial contemplem la
consumació de la redempció, pel que fa a
l'església, en la seva presentació davant
l'Objecte de totes les seves esperances i
afectes, i en eterna unió amb Ell.
Això
no obstant, serà necessària una breu introducció
per captar el veritable caràcter de l'escena que
se'ns presenta. De molts passatges de
l'Escriptura inferim que l'església no és només
el cos (Ef. 1, 23, 5, 30; Col. 1, 18; 1Co. 12,
27, etc.), sinó també la núvia de Crist. Pau
parla així als corintis: «Perquè sóc gelós de
vosaltres amb gelosia de Déu; perquè us he
esposat amb un sol espòs per presentar-vos al
Crist com una verge pura» (2Co. 11, 2). I també,
en exposar els deures dels marits envers les
seves esposes, els fa valer sobre la base que el
matrimoni és un tipus de la unió de Crist amb
l'església: «Marits, estimeu les vostres pròpies
mullers així com també el Crist va estimar
l'església i es va lliurar ell mateix per ella,
a fi de santificar-la, purificant-la amb el bany
de l'aigua per la paraula, per presentar-se a si
mateix l'església gloriosa, que no té taca ni
arruga ni res de semblant, sinó perquè sigui
santa i irreprensible» (Ef. 5, 25-27). I una
vegada més: «Per això: L'home deixarà el seu
pare i la seva mare, i s'unirà a la seva dona, i
tots dos seran una sola carn. Aquest misteri és
gran, i jo ho dic referent a Crist i l'església»
(vv. 31, 32). Aquí, l'Esperit de Déu ens porta
enrere a la formació d'Eva extreta d'Adam, i a
la seva presentació a ell i unió a ell com la
seva esposa, com a tipus de la presentació de
l'església a Crist, el darrer Adam. Mentre Ell
va estar aquí com home, es va mantenir en
solitari; però també sobre Ell va caure un son
profund, el son de la mort, segons el propòsit
de Déu; i com a fruit del Seu treball, amb la
vinguda de l'Esperit Sant aquí a baix, es va
formar l'església —formada i unida a Ell; de
manera que, com va dir Adam d'Eva: «Aquesta és
os dels meus ossos i carn de la meva carn» (Gn.
2, 23), nosaltres (els creients) podem dir: «som
membres del seu cos, de la seva carn i dels seus
ossos» (Ef. 5, 30).
Però
hi ha una altra cosa que se'ns exposa a Efesis.
Se'ns diu que Crist va estimar l'església i que
es va lliurar Ell mateix per ella. Així, el Seu
amor fou la font de tot: el Seu motiu, en aquest
aspecte, per lliurar-se Ell mateix. En trobar la
perla de gran preu, i en valorar-la segons
l'estimació dels Seus afectes, va anar i va
vendre tot el que tenia, i la va comprar (Mt.
13, 46); Ell es va lliurar Ell mateix (i, en
lliurar-se Ell mateix, va donar «tot allò que
l'amor podia donar») per ella. I es va lliurar
Ell mateix per ella per santificar-la, havent-la
purificat amb el bany de l'aigua per la paraula,
amb el que va fer l'església moralment idònia
per a Ell, «per presentar-se a si mateix
l'església gloriosa, etc.» Així, aquí tenim tres
etapes: el passat, el present i el futur. Ell es
va lliurar Ell mateix per ella en morir en la
creu; la purifica (el procés que està portant
ara a cap mitjançant la Seva intercessió a la
dreta de Déu, en resposta a la qual hi ha el
bany de l'aigua per la paraula); i se la
presenta a Si mateix —cosa que tindrà lloc en el
sopar de les noces de l'Anyell.
I
cal observar que tot això, cadascuna de les
etapes, és fruit del Seu amor. Si Ell encara
espera a la dreta de Déu, és només perquè siguin
recollits tots aquells que han de formar part de
la Seva esposa. «Tot el que el Pare em dóna
vindrà a mi» (Jn 6, 37); i Ell ho ha comprat
tot, ho ha redimit tot, mitjançant el do d'Ell
mateix. I per això Ell es mantindrà assegut fins
que l'últim d'aquests sigui traslladat de les
tenebres a la meravellosa llum de Déu. Llavors
no s'esperarà ja més; Perquè el mateix amor que
el va moure a lliurar-se Ell mateix el portarà a
venir a recollir la Seva núvia. Per aquest motiu
es presenta a l'església, dient: «Sí, vinc
aviat», recordant-li que el Seu amor mai
disminueix, que està esperant amb anhel el
moment en què vindrà a rebre-la a Si mateix.
Després d'haver recollit els Seus de la manera
que ja ha quedat descrita en un capítol
anterior, i havent-los portat a la casa del
Pare, i després d'haver quedat tots manifestats
davant el Seu tribunal, ha arribat ara el moment
de les noces, i aquest és l'esdeveniment que se
celebra en el passatge que se cita d'Apocalipsi.
Es
tracta de les noces de l'Anyell
(Ap. 19, 7); i, com un altre ha dit: «l'Anyell
és una figura o descripció del Fill de Déu, i
ens parla dels dolors que va patir per
nosaltres. Això, l'ànima ho entén, i per això
aquest títol, “l'esposa de l'Anyell”, ens diu
que és per els Seus
patiments que el Senyor l'ha fet Seva; que
Ell l'ha valorat fins a tal punt que ho va donar
tot per ella». En aquest mateix moment els
creients estan units a Crist; però les noces
parlen d'una altra cosa. Són el moment en el
qual tots els creients d'aquesta dispensació
—incloent a tots des de la Pentecosta fins a la
vinguda del Senyor— ja glorificats i contemplats
orgànicament, queden plenament i definitivament
associats amb l'Home ressuscitat i glorificat,
amb Aquell que, en la Seva gràcia incomparable i
amor sense parell, ha elegit l'Església com la
Seva companya per sempre. En l'escena que se'ns
descriu aquí és a punt de manifestar-se; però
abans que Ell torni al lloc on va ser rebutjat,
prendrà en una unió formal a aquella que ha
compartit en certa mesura els Seus dolors i
sofriments, per manifestar-la davant el món com
aquella que comparteix la mateixa glòria amb Ell
mateix. «I jo els he donat la glòria que m'has
donat, a fi que siguin u, com nosaltres som u.
Jo en ells, i tu en mi, a fi que siguin
perfeccionats en u, i perquè el món conegui que
tu m'has enviat i que els has estimat com m'has
estimat a mi» (Jn. 17, 22-23). Això es refereix
a l'ocasió en què Ell torna per prendre el Seu
poder i regnar,
«I
la terra veurà la Seva reial esposa
En
el tron, al Seu costat asseguda.»
Les
noces són la preparació per a aquesta
manifestació pública, i són l'expressió del Seu
propi cor en introduir així l'església com a
participant amb Ell mateix en la Seva pròpia
glòria i en el Seu propi goig.
Si
combinem el passatge d'Efesis amb el que tenim
davant nostre, podrem veure que l'Esposa estarà
revestida d'una doble bellesa. Aquí se'ns diu
que «la seva esposa s'ha preparat. I li ha estat
donat de vestir-se de lli finíssim i
resplendent». A Efesis es diu que Ell es
presentarà «a si mateix l'església gloriosa, que
no té taca ni arruga ni res de semblant, sinó
perquè sigui santa i irreprensible» (Ef. 5, 27).
Aquesta altra bellesa és el resultat del que
Crist ha fet per ella: «... es va lliurar ell
mateix per ella, a fi de santificar-la,
purificant-la amb el bany de l'aigua per la
paraula». Per tant, com ja hem vist, l'ha
transformat en una companya moralment idònia per
a Ell mateix; i com ara l'ha portat davant d'Ell
mateix, ella resplendeix amb la bellesa d'Ell,
reflectint la glòria del Nuvi. Allò que Ell veu
en la Seva presència és la Seva pròpia semblança
reproduïda en la Seva esposa; i així Ell ha fet
d'ella la companya idònia de la Seva exaltació i
glòria.
Però
el lli fi indica una altra classe de bellesa. Es
tracta de les justícies dels sants (v. 8) —el
resultat, com abans s'ha fet observar, de la
compareixença davant el tribunal de Crist. Això
aprofundeix meravellosament la nostra comprensió
de la gràcia de Déu. Si fem una sola cosa que
comporti la Seva aprovació, això pot ser només
pel poder que Ell mateix ens ha donat: «Perquè
som obra seva, creats en Crist-Jesús per a obres
bones, les quals Déu preparà per endavant perquè
hi caminéssim» (Ef. 2, 10). I Ell encara ens ha
d'adornar amb tot el fruit i la bellesa d'allò
que ha estat portat a terme en i mitjançant
nosaltres per la Seva pròpia gràcia i pel Seu
propi poder. Així, l'esposa de l'Anyell estarà
caracteritzada per tota forma de bellesa —divina
i humana—, segons la perfecció dels pensaments i
propòsits de Déu, i també en conformitat amb la
ment i el cor de l'Anyell.
Hi
ha diverses coses que acompanyen la celebració
de les noces. Primer, l'esclat de goig i de
lloances: «I vaig sentir com la veu d'una gran
multitud, i com la veu de moltes aigües, i com
la veu de trons forts, que deien: Al·leluia!
Perquè el Senyor, el Déu totpoderós, ha començat
a regnar» (v. 6). De fet, com es veu en aquest
capítol, les noces tenen lloc immediatament
abans de la sortida en judici del Rei de reis i
Senyor de senyors, i per això té lloc just abans
de la sobirania universal «del nostre Senyor, i
del seu Crist» (Ap. 11, 15). Després puja el
crit: «Alegrem-nos i exultem de goig, i donem-li
glòria; perquè han arribat les noces de
l'Anyell, i la seva esposa s'ha preparat», etc.
(v. 7). Les noces de l'Anyell susciten així
l'adoració meravellada del cel, de tots els
servents de Déu i dels qui el temen, petits i
grans (v. 5). Finalment, es mana a Joan que
escrigui: «Feliços aquells que han estat cridats
al sopar de la boda de l'Anyell». La porció de
l'esposa és tan singular com incomparable; però
fins i tot els convidats a participar en el goig
d'aquell dia són declarats feliços. I no és
estrany, perquè són admesos a contemplar la
celebració de la culminació del desig de Crist,
el Seu goig en presentar-se a Si mateix a
aquella per la qual havia mort i que, feta apta
per a la seva associació amb Ell, està ara
revestida de la glòria de Déu (Jn. 17, 22; Ap.
21, 10-11). Així, és un dia de goig
ininterromput —el goig del cor de Déu, el goig
de l'Anyell i el de la Seva esposa, i el goig de
tots aquells que són admesos a participar
d'aquesta meravellosa festa. Però és l'Anyell,
Ell mateix, qui atrau la nostra mirada com el
protagonista d'aquell dia; i, com algú ha
observat, això rep la designació de «les noces
de l'Anyell, no les noces de l'Església, o de
l'esposa de l'Anyell, sinó de
l'Anyell, com si l'Anyell és qui té la part
principal en aquest goig. L'Església, és
veritat, tindrà el seu goig en Crist, però Crist
tindrà un goig més gran en l'Església. El batec
més intens d'alegria que palpitarà per tota
l'eternitat serà en el si del Senyor per la Seva
redimida esposa. Ell, en tot ha de tenir la
preeminència; i com l'ha de tenir en tot, així
també en això: que el Seu goig en ella serà més
gran que el d'ella en Ell».
«Per
a tu, la Seva reial esposa —per a tu,
Les
Seves més brillants glòries resplendeixen;
I,
amb quin més gran goig, el Seu cor,
Teu
és, amb tot el seu immutable amor.»
CAPÍTOL 6. LA RESTAURACIÓ DELS JUEUS
|
É |
S
COSA absolutament certa en la paraula de Déu que
els jueus, avui dispersats per tot el món, seran
restaurats a la seva pròpia terra;[2]
perquè «El qui va escampar Israel l'aplegarà»
(Jer. 31, 10). El temps de la seva restauració
no se'ns revela, però, ja que apareixen en la
terra poc després de l'arrabassament dels sants,
és clar que tindrà lloc al voltant d'aquesta
ocasió, encara que seria impossible dir si abans
o després d'aquest succés, però probablement
després, perquè en un altre cas seria un senyal
visible que el Senyor està molt a prop.[3]
Una
breu referència als camins de Déu respecte del
govern de la terra simplificarà i facilitarà
força la nostra comprensió d'aquesta qüestió.
Del profeta Daniel aprenem que, degut al fracàs
total d'Israel com a dipositari del poder de Déu
sobre la terra, el domini va ser transferit als
gentils. Així, en la interpretació de la gran
imatge que Nabucodonosor havia vist en el seu
somni, Daniel diu: «Tu, oh rei, ets un rei de
reis, perquè el Déu dels cels t'ha donat el
regne, la força i el poder i la glòria;. i ell
t'ha posat a la mà tots els llocs on habiten els
fills dels homes, les bèsties del camp i els
ocells dels cels, i t'ha donat el govern sobre
tots ells: tu ets el cap d'or» (Dn. 2, 37-38). A
això anaven a seguir uns altres tres imperis: el
de Mèdia i Pèrsia, el de Grècia i el de Roma; i
l'últim d'aquests, després de desaparèixer per
un temps, seria finalment revifat, però
manifestat en deu regnes, com queda simbolitzat
en els deu dits dels peus en la imatge, tots els
quals estarien emperò units en una federació
comuna sota un cap suprem (Dn. 2, 31-43; 7; Ap.
13 i 17). Aquests imperis arriben fins a la fi,
però l'últim serà substituït, més encara,
destruït, pel regne de Crist; perquè «en els
dies d'aquests reis, el Déu dels cels aixecarà
un regne que mai no serà destruït, i aquest
regne no serà deixat a un altre poble:
esmicolarà i consumirà tots aquests regnes, i
subsistirà per sempre» (Dn. 2, 44; cf. també Ap.
19, 11-21 i cap. 20). Ara bé, el període que
abasta la totalitat d'aquestes monarquies es
designa com «els temps dels gentils», durant els
quals, segons les paraules del nostre Senyor,
Jerusalem ha de ser «trepitjada pels gentils»
(Lc. 21, 24). Així, l'absència dels jueus de la
seva pròpia terra coincidirà, de manera
aproximada, amb aquest període. Però els
propòsits de Déu pel que fa al seu antic poble
es compliran encara, perquè «els dons i la crida
que venen de Déu són irrevocables» (Ro. 11, 29).
I per això, quan s'esdevingui la plenitud i
l'arrabassament de l'església, Déu començarà de
nou els Seus tractes amb la nació.
És
cert que es va permetre el retorn d'un petit
residu, majorment composat de les dues tribus,
Judà i Benjamí (Esd. 10, 7-9), durant el regnat
de Cir, i que es registra a Esdres i Nehemies;
però aquesta no va ser una restauració nacional,
ni el ple compliment dels propòsits de Déu,
perquè Ageu, Zacaries i Malaquies van
profetitzar, tots ells, després d'aquest
període, i anuncien el temps de la benedicció
natural com encara en el futur (Ag. 2, 7-9; Za.
9-14; Mal. 3 i 4). De fet, des del temps
d'aquest retorn fins al naixement del Senyor,
lluny de ser una nació independent, van estar
sempre sotmesos al poder gentil. En aquesta
condició no hi havia res que es correspongués
amb la gloriosa predicció del profeta: «I els
fills de l'estranger construiran les teves
muralles, i els seus reis et serviran; perquè en
la meva ira t'he colpit, però en la meva bondat
et tindré compassió. I les teves portes estaran
sempre obertes, no es tancaran ni de dia ni de
nit, per dur-te la força de les nacions, i a fi
que els seus reis siguin guiats. Perquè la nació
o el regne que no et serveixi serà destruït, i
aquelles nacions seran completament desolades»
(Is. 60, 10-12). En veritat, el propòsit
d'aquest retorn parcial sembla haver estat que
Crist naixés entre ells, segons les prediccions
dels profetes, i que els fos presentat com el
Messies. Així va esdevenir, i l'Evangeli de
Mateu, que tracta especialment d'aquest tema,
ens dóna els resultats plens. Va ser rebutjat de
pla. Van escollir Barrabàs per aconseguir la
mort de Crist. «I el governador va respondre i
els digué: Quin dels dos voleu que us alliberi?
I ells digueren: Barrabàs! Pilat els diu: Què
faré doncs amb Jesús, l'anomenat Crist? Li diuen
tots: Que sigui crucificat! I el governador
digué: I quin mal ha fet? Però ells cridaven més
fort, dient: Sigui crucificat!» (Mt. 27, 21-23).
En l'Evangeli de Joan, la iniquitat d'ells queda
encara més palesa. «Pilat els diu: El vostre
Rei, haig de crucificar? Els principals
sacerdots respongueren: No tenim rei fora del
Cèsar» (Jn. 19, 15). Així, van renunciar
deliberadament a l'esperança i glòria de la seva
nació, van rebutjar el seu Messies en el seu
malvat desig d'assegurar la crucifixió de Jesús
de Natzaret; i des d'aquell temps fins avui han
estat patint les conseqüències del seu terrible
crim, com proscrits i com a refrany entre les
nacions de la terra.
Però
Déu, sigui quin sigui el pecat del seu poble, no
pot negar-se a Si mateix; i en la mort d'Aquell
que fou rebutjat pel Seu antic poble (perquè Ell
va morir per aquesta nació —Jn. 11, 52), Déu va
establir el fonament per a la futura restauració
i benedicció de la nació. La prova d'això és tan
abundant que és difícil escollir on començar o
acabar; però es poden seleccionar unes poques
escriptures i deixarem als nostres lectors que
segueixin els detalls amb deteniment. «I
s'esdevindrà en aquell dia, que el Senyor
tornarà a estendre la seva mà per abastar el
romanent del seu poble que fou deixat, des
d'Assíria, i des d'Egipte, i des de Patrós, i
des de Cuix, i des d'Elam, i des de Xinar i i
des d'Hamat, i des de les illes del mar. I
alçarà una senyera per a les nacions, i aplegarà
els dispersats d'Israel, i reunirà els escampats
de Judà, dels quatre extrems de la terra» (Is.
11, 11-12, y ss.). I tornem a llegir: «Perquè
Jahveh tindrà compassió de Jacob, i encara
escollirà Israel, i els donarà descans en la
seva terra; i els estrangers s'uniran a ells, i
s'afegiran a la casa de Jacob. I els pobles els
agafaran, i els faran entrar al seu lloc; i la
casa d'Israel els adquiriran com a servents i
serventes a la terra de Jahveh; i faran captius
els que els havien fet captius, i dominaran
sobre els seus opressors» (Is. 14, 1-3). Llegir
també Is. 25, 6-12; Is. 26; Is. 27, 6; Is. 30,
18-26; Is. 35, 10; Is. 49, 7-26; Is. 54; Is. 60;
Is. 61, etc. El llenguatge de Jeremies no és
menys específic: «Heus aquí, vénen dies
—declaració de Jahveh—, quan alçaré per a David
un Rebrot just, i regnarà com a Rei, i
prosperarà, i farà judici i justícia a la terra.
En els seus dies Judà serà salvat, i Israel
habitarà confiadament. I aquest és el seu Nom
amb que serà anomenat: JAHVEH ÉS LA NOSTRA
JUSTÍCIA. Per tant, heus aquí, vénen dies
—declaració de Jahveh— que ja no diran més: Viu
Jahveh, que va fer pujar els fills d'Israel de
la terra d'Egipte, sinó: Viu Jahveh, que va fer
pujar i va fer venir la llavor de la casa
d'Israel de la terra del nord, i de totes les
terres on els vaig escampar; i ells habitaran en
la seva pròpia terra» (Jer. 23, 5-8). Llegir
especialment Jer. capítols. 30, 31 i 33). La
veritat és que amb prou feines trobarem un
profeta que no tracti d'aquest tema, i això en
un llenguatge tan planer que si no s'hagués
confós Sió amb l'Església, ningú no podria haver
tingut el més mínim dubte sobre les intencions
de Déu vers el Seu antic poble. A més, si el
testimoniatge dels profetes hagués estat menys
específic, l'argument de Pau a Romans 11 hauria
d'haver estat suficient per ensenyar-nos que Ell
mai no abandonarà els Seus propòsits de gràcia i
de benedicció vers la descendència d'Abraham;
perquè, després d'exposar que Déu no ha rebutjat
el Seu poble (Israel), diu: «Perquè no vull que
ignoreu, germans, aquest misteri, a fi que no us
tingueu per savis, que sobre Israel ha vingut un
enduriment parcial, fins que hagi entrat la
plenitud dels gentils, i així tot Israel serà
salvat, com està escrit: De Sió vindrà el
Redemptor i allunyarà de Jacob la impietat. I
aquest és el meu pacte amb ells, quan jo hagi
tret els seus pecats» (vv. 25-27). De fet, hi ha
dues coses que queden clares en aquest passatge:
que hi ha una benedicció reservada per a Israel,
i que el Seu Llibertador vindrà de Sió; això
demostra que han d'estar ja a la terra abans de
poder rebre la benedicció que aquí es descriu.
Això
no obstant, hi ha diverses etapes en la seva
restauració abans d'aconseguir aquest ple
resultat anunciat per Pau. Una porció tornarà a
la terra d'Israel en estat d'incredulitat. Això
és cosa certa pel fet que Zacaries descriu la
seva conversió ja en la terra quan tindrà lloc
la manifestació del Senyor (Za. 22, 9-14; 13, 1.
Veure també Is. 17, 10-11; 28; 14-15). Mentre
estiguin en aquest estat d'incredulitat
aixecaran un temple i intentaran restaurar els
seus serveis de sacrificis; i això obrirà el
camí per a l'establiment, per part de
l'anticrist, de l'abominació desoladora en el
lloc sant, allò sobre el qual el nostre Senyor
va advertir als seus deixebles (Mt. 24, 15; cf.
també Ap. 11, 1-2; Is. 66, 1-6). Això no
obstant, hi haurà un romanent enmig dels seus
germans incrèduls que es mantindrà per a Déu, i
que, no coneixent encara el seu Messies,
invocarà el Senyor en la seva angoixa, i que
serà preservat de les abominacions en les quals
caurà la massa de la nació. Aquests són el
romanent elegit, les experiències del qual tenim
tan desenvolupades en els Salms i en alguns dels
profetes.
La
restauració de les deu tribus tindrà lloc
després que el Senyor hagi pres el Seu regne. Ja
que no han tingut part en el rebuig i la
crucifixió de Crist, encara que seran jutjats
pels seus propis pecats, seran eximits de les
terribles i peculiars proves per les que hauran
de passar els seus germans com a conseqüència de
la seva acceptació de l'anticrist i de la seva
relació amb ell. Per tant, no serà fins després
del retorn de Crist que Ell traurà a la llum i
restaurarà aquesta porció del seu poble, tant de
temps perduda. Ezequiel descriu el mètode de la
restauració d'aquestes tribus: «Jo visc
—afirmació del Senyor Jahveh—, que amb mà forta
i amb braç estès, i amb fúria vessada, regnaré
sobre vosaltres; i us faré sortir d'entre els
pobles, i us aplegaré de les terres en què fóreu
escampats, amb mà forta i amb braç estès, i amb
fúria vessada. I us portaré al desert dels
pobles, i allà pledejaré amb vosaltres cara a
cara. Com vaig pledejar amb els vostres pares en
el desert de la terra d'Egipte, així pledejaré
amb vosaltres —afirmació del Senyor Jahveh. I us
faré passar sota el bastó, i us portaré dins del
vincle del pacte; i separaré de vosaltres els
rebels, i els que es revoltaren contra mi: els
faré sortir de la terra dels seus sojorns, i no
entraran a la terra d'Israel. I sabreu que jo
sóc Jahveh». La resta són introduïts, i el
profeta segueix: «I sabreu que jo sóc Jahveh,
quan us faré entrar a la terra d'Israel, al país
pel qual vaig aixecar la meva mà per donar-lo
als vostres pares» (Ez. 20, 33-44; també 34).
Jeremies va més enllà, i descriu l'entrada
d'ells a la terra amb un llenguatge d'una
singular bellesa i patetisme: «Perquè vindrà un
dia que els vigilants cridaran en la muntanya
d'Efraïm: Alceu-vos, i pugem a Sió, vers Jahveh,
el nostre Déu. Perquè així diu Jahveh: Canteu
d'alegria per Jacob, i crideu entre la principal
de les nacions; proclameu, lloeu, i digueu:
Salva, Jahveh, el teu poble, el romanent
d'Israel! Heus aquí, jo els porto de la terra
del nord, i els aplegaré des dels extrems de la
terra: el cec i el coix amb ells, l'embarassada
i la partera juntes; una gran companyia
retornarà aquí. Vindran plorant, i els portaré
entre súpliques; els faré anar als torrents
d'aigües, per un camí recte, on no ensopegaran;
perquè jo sóc un pare per a Israel, i Efraïm,
ell és el meu primogènit». Després passa a
anunciar més plenament el propòsit de Déu sobre
el Seu poble, i la seva consegüent heretat de
joia: «Escolteu la paraula de Jahveh, oh
nacions, i anuncieu-la entre les illes
llunyanes, i digueu: El qui va escampar Israel
l'aplegarà, i el guardarà com un pastor el seu
ramat. Perquè Jahveh ha rescatat Jacob, i l'ha
redimit d'una mà més forta que ell. I vindran, i
cantaran dalt de Sió, i fluiran vers la bondat
de Jahveh: cap al blat i cap al most i cap a
l'oli, i cap a les cries del bestiar menut i
gros, i llur ànima serà com un jardí regat, i no
tornaran a defallir mai més. Llavors la verge
dansarà d'alegria, amb els joves i els vells
alhora; i canviaré el seu dol en goig, i els
consolaré, i els alegraré en acabat de la seva
aflicció. I satisfaré l'ànima dels sacerdots amb
abundància, i el meu poble se saciarà amb la
meva bondat –declaració de Jahveh» (Jer.
31:6-14).
Retornades
les deu tribus d'aquesta manera, se'ns diu també
que seran reunides juntament amb Judà sota el
feliç i gloriós govern del seu Messies, de
manera que «no seran mai més dues nacions, i mai
més no estaran dividits en dos regnes», i que el
servent de Déu, «David [el veritable David, el
Crist] serà el seu príncep per sempre» (cf. Ez.
37, 21-28).
Així,
veiem que Déu no ha oblidat el Seu pacte amb
Abraham (Gn. 17, 4-8); perquè malgrat que Israel
ha fracassat en la seva responsabilitat i ha
perdut tot dret davant Déu, Ell, no obstant
això, en fidelitat a la Seva paraula, en les
meravelles de la Seva gràcia, durà a terme tot
allò que ha anunciat. I s'apropa el temps en el
que, una vegada restaurat de nou a la seva
pròpia terra, «Jacob arrelarà, Israel florirà i
brotarà, i omplirà la faç del món de fruit» (Is.
27, 6). Perquè «Així diu Jahveh: Si el meu pacte
no es manté amb el dia i la nit, si no he
establert els estatuts del cel i de la terra,
llavors també rebutjaré el llinatge de Jacob i
de David, el meu servent, i no prendré ningú del
seu llinatge per ser dirigents del llinatge
d'Abraham, d'Isaac i de Jacob: però certament
faré tornar els seus captius i tindré compassió
d'ells» (Jer. 33, 25-26).
CAPÍTOL 7. L'APOSTASIA I L'ANTICRIST
|
D |
URANT
l'interval entre l'arrabassament dels sants i la
manifestació de Crist, la terra serà l'escenari
d'alguns dels esdeveniments més esfereïdors que
mai hagin succeït al llarg de la seva història.
Entre aquests hi haurà l'apostasia —el rebuig
públic de tota professió de cristianisme, amb la
negació tant del Pare com del Fill (1 Jn.
2, 22), i la manifestació de l'home de
pecat, el fill de perdició, també conegut com
l'anticrist. Pau ens ha deixat una instrucció
summament clara i precisa sobre aquestes
qüestions. Uns falsos mestres havien intentat
sacsejar l'esperança dels creients a Tessalònica
proclamant que el dia del Senyor ja havia
arribat. És amb el propòsit de confrontar aquest
error que va escriure: «I us preguem, germans,
per la vinguda del nostre Senyor Jesucrist i de
la nostra reunió amb ell, que no sigueu
sacsejats ràpidament del vostre enteniment, ni
sigueu torbats per cap esperit ni per cap
paraula, ni per carta que sembli com de
nosaltres, dient que el dia del Senyor ja ha
vingut.[4] Que
ningú no us enganyi de cap manera; perquè no
serà sense que primer hagi vingut l'apostasia i
es manifesti l'home de pecat, el fill de
perdició, que s'oposa i s'exalça contra tot el
que s'anomena Déu o és objecte d'adoració; fins
asseure's ell, com si fos Déu, en el santuari de
Déu, proclamant-se ell mateix com a Déu» (2Ts.
2, 1-4). Per això, som clarament advertits que
«l'apostasia» i l'home de pecat es manifestaran
en l'interval entre l'arrabassament dels sants i
el Dia del Senyor. Perquè l'apòstol fonamenta la
seva exhortació a aquests creients en la vinguda
del nostre Senyor Jesucrist, i la nostra reunió
amb Ell. Com un altre ha explicat aquest
passatge: «El seu recolliment amb Crist en
l'aire era una demostració de la impossibilitat
que el Dia del Senyor ja hagués arribat. A més,
pel que fa a això últim ell presenta dues
consideracions: primer, que aquell dia no podia
haver arribat ja, perquè els cristians no
estaven encara reunits amb el seu Senyor, i ells
havien de tornar amb Ell; en segon lloc, l'home
de pecat que havia de ser jutjat en tal ocasió
encara no s'havia manifestat, de manera que el
judici no podia haver estat encara executat».
Sobre
aquesta base l'apòstol passa a exposar que no es
pot aconseguir aquesta consumació i
materialització de la maldat fins que l'Església
sigui arrabassada. «I ara sabeu allò que
refrena, a fi que sigui manifestat en el seu
moment. Perquè el misteri de la iniquitat ja
està actuant, solament que ara hi ha aquell qui
l'està refrenant, fins que es retiri del mig; i
llavors es manifestarà l'inic» (vv. 6-8). Així,
a la llum d'aquest i d'altres passatges, podrem
anar seguint una mica el tema de «l'apostasia» i
de l'home de pecat.
1.
L'Apostasia. Va ser prevista i predita des dels
més antics dies del cristianisme. Més encara, el
nostre Senyor mateix l'assenyala clarament en
algunes de les Seves paràboles, i mai es
refereix a cap difusió gradual de la veritat
fins que tothom sigui portat a confessar-lo com
a Senyor. En canvi, Ell fa semblant el regne
dels cels, tal com es veu al món, «al llevat» (i
el llevat en les Escriptures té en general el
significat de corrupció) «que una dona va agafar
i amagà en tres mesures de farina, fins que tot
fou fermentat» (Mt. 13, 33; cf. també la
paràbola de la zitzània, i la del gra de
mostassa, en el mateix capítol). Pau, a més, diu
als ancians de l'església en Efes: «Perquè jo sé
que després de la meva partença s'introduiran
entre vosaltres llops rapaços que no planyeran
el ramat; i d'entre vosaltres mateixos
s'aixecaran homes que parlaran coses perverses,
per arrossegar els deixebles darrere d'ells»
(Ft. 20, 29-30). I passant més enllà de les
seves al·lusions a aquesta qüestió, trobem en
les seves dues epístoles a Timoteu (1Ti. 4; 2Ti.
3) unes descripcions explícites dels mals dels
«darrers temps» i dels «temps perillosos» dels
«darrers dies». I, de fet, què pot ser més
directe i emfàtic que el passatge que hem citat
de 2 Tessalonicencs? Perquè en aquest passatge
adverteix els sants als qui escriu que el
misteri de la iniquitat ja està obrant, i que,
encara que refrenat de moment, a la fi, quan
sigui aixecada la restricció, la iniquitat
s'alçarà amb tanta rapidesa i poder que,
ultrapassant tots els límits, arribarà finalment
a la seva consumació en aquell home terrible que
s'oposarà i s’exalçarà contra tot el que
s'anomena Déu, i exigirà i rebrà l'homenatge que
és només degut a Déu. Pere també es refereix a
la maldat dels darrers dies, i també Judes, i
especialment pel que fa a la seva forma
d'apostasia; i a l'Apocalipsi se'ns porta a
veure la seva forma final en «Babilònia la gran,
la mare de les prostitutes i de les abominacions
de la terra» (Ap. 17, 5).
Per
comprendre això correctament, cal tenir present
que quan els sants siguin arrabassats,
l'Església encara romandrà aquí en la seva forma
externa, és a dir, la Cristiandat professant.
Només els cristians genuïns seran arrabassats en
els núvols per rebre el Senyor en l'aire. Per
això, hi haurà milers (per no dir que milions)
de creients només de nom que seran deixats
enrere. I, indubtablement, de moment es
mantindrà la professió formal de cristianisme; i
les esglésies i capelles i altres llocs en els
quals es reuneixen els cristians nominals
seguiran amb els seus serveis religiosos com
abans. Es tocaran les campanes i les
congregacions, encara que disminuïdes en nombre
per l'absència dels fills de Déu que havien
estat entre ells, seguiran reunint-se; es
cantaran himnes, es resaran o elevaran oracions,
i es pronunciaran sermons. Però ara que s'ha
anat Aquell que refrenava el desenvolupament del
misteri d'iniquitat —l'Esperit de Déu habitant
en l'Església—, el mal creixerà de forma
desenfrenada, i aquells cors que abans es
resistien a rebre ensenyaments de caràcter
incrèdul que soscavaven l'autoritat de la
paraula de Déu i les doctrines fonamentals del
cristianisme, cauran totalment sota la seva
influència. Sí, en el solemne i terrible anunci
de l'Escriptura: «Déu els enviarà una operació
d'error, perquè creguin la mentida; a fi que
siguin jutjats tots els qui no van creure la
veritat, sinó que es van complaure en la
injustícia» (2Ts. 2, 10-11). Així seran
gradualment preparats per caure sota la
influència i el poder de l'anticrist, i amb això
per abandonar de manera completa fins i tot la
forma de cristianisme. I es pot esmentar, com un
altre ha dit: «que l'apostasia es desenvoluparà
sota les tres formes en les quals l'home ha
estat en relació amb Déu: la natura
— és l'home de pecat sense fre, que s'exalça a
si mateix; el judaisme — fins asseure's ell,
com si fos Déu, en el santuari de Déu; el
cristianisme — és a això que s'aplica
directament el terme apostasia en el passatge
que estem considerant (2Ts. 2)». Quina
perspectiva més espantosa! I que n'és de trist,
observar com aquest misteri d'iniquitat actua
tan clarament en el present, aixecant audaçment
el seu cap en els púlpits de la Cristiandat i
proclamant, de forma oberta, doctrines que
subverteixen els fonaments mateixos de la
veritat revelada, i d'aquesta manera preparant
el camí, en el moment en què l'Església sigui
arrabassada, per a la manifestació de l'home de
pecat!
2.
L'Anticrist. Si considerem ara una mica més de
prop el caràcter d'aquest personatge, tindrem
una més clara comprensió de tota aquesta
qüestió. Es anomenat l'home de pecat, etc., com
ja hem vist en relació amb l'apostasia; però
podem trobar rastres d'ell tant en l'Antic com
en el Nou Testament. A Daniel (11, 36) se
l'anomena «el rei», i a Zacaries (11, 17) com
«el pastor inútil»; però és en les epístoles de
Joan que se'l anomena específicament com
l'anticrist (1 Jn. 2, 18-22; 2 Jn. 7). A
l'Apocalipsi és designat com una «bèstia».
Ara
bé, cal comprendre amb claredat que l'anticrist
no és un terme figurat d'algun principi o
sistema de maldat, sinó que designa una persona
real. Qui es prengui el temps per llegir els
diversos passatges en els quals se l'esmenta, se
n'adonarà immediatament. A més, hi ha raons
també per concloure que no serà un gentil, sinó
un jueu. Així el nostre Senyor, sens dubte
al·ludint a aquesta encarnació del mal, diu: «Si
un altre ve en el seu propi nom, aquell el
rebreu» (Jn. 5, 43); i això seria inconcebible
si no pertanyés a la pròpia nació d'ells. De
fet, es presentarà com Messies en el seu
antagonisme a Crist, i per això és designat com
«el rei» a Daniel, que, referint-se a ell, diu
que «no respectarà el Déu dels seus pares», la
qual cosa assenyala clarament el seu llinatge
jueu així com el seu caràcter com apòstata. De
fet, se'ns diu que «s'engrandirà contra tota
mena de déu, i contra el Déu dels déus parlarà
coses inaudites, i prosperarà fins que la
indignació haurà estat complerta, perquè es
complirà el que ha estat determinat» (Dn. 11, 36
ss.).
Si
passem ara al llibre de l'Apocalipsi, trobarem
en ell la descripció tant del seu ascens com del
caràcter de les seves accions. Però, abans
d'introduir-nos en això, serà necessari cridar
l'atenció del lector a les Monarquies Gentils (a
les quals s'ha fet una breu al·lusió en l'últim
capítol): tres d'elles precediran l'anticrist, i
l'última serà coetània amb ell. Segons li va ser
revelat a Daniel, i anunciat per ell a
Nabucodonosor, quatre monarquies anirien cobrint
el temps fins a la fi. La de Babilònia, la de
l’imperi medo-persa i la de Grècia van sorgir i
han passat. La quarta, simbolitzada per les
cames de ferro, i per «els seus peus, part
d'ells de ferro i part d'ells d'argila», és
l'última; perquè en la visió que va veure
Nabucodonosor, «una pedra fou tallada sense
mans, i va colpir l'estàtua als seus peus de
ferro i d'argila, i els esmicolà. ... i la pedra
que colpí l'estàtua esdevingué una gran
muntanya, que omplí tota la terra» (Dn. 2,
34-35).
Aquesta
última monarquia és l'Imperi Romà —primer en la
seva energia original i en la seva força
irresistible, exposades sota l'emblema del
ferro, i després en la seva última forma en deu
regnes, prefigurada pels deu dits, units entre
si en una confederació sota un cap suprem.
Després, a Apocalipsi 13, se'ns descriu primer
de tot l'ascensió del poder imperial, això és,
de l'Imperi Romà en la seva forma final. Joan
diu: «I em vaig posar dret sobre l'arena del
mar. I vaig veure una bèstia que pujava del mar
que tenia set caps i deu banyes, i sobre les
banyes deu diademes, i sobre els seus caps, un
nom de blasfèmia» (Ap. 13, 1). Citant les
paraules d'un altre: «El mar exposa la massa
informe de la gent en un estat turbulent del món
—de gents en gran agitació, com les ones
agitades de l'oceà. I és d'aquesta massa
anàrquica i en confusió que sorgeix un poder
imperial». I la «bèstia» que sorgeix d'aquesta
manera està caracteritzada per tenir set caps i
deu banyes, la qual cosa ens prepara per a la
declaració, que «el drac li donà el seu poder,
el seu tron i una gran potestat» (v. 2), ja que
trobem el drac mateix descrit així en el capítol
anterior (Ap. 12, 3); i cal observar que aquesta
transferència de característiques, com a
indicatives de la font del poder de la «bèstia»,
és subsegüent a l'expulsió de Satanàs del cel
(Ap. 12, 9). Això, a més, queda indicat d'una
altra manera: «Les corones estaven sobre els
caps del drac, però en el cas de la bèstia,
sobre les banyes; és a dir, en l'Imperi Romà
tenim l'exercici del poder representat com a
qüestió de fet, però en el cas de Satanàs
merament com a cosa de principi, o com l'arrel
de la cosa. Es tracta d'una qüestió de
procedència i de caràcter, no d'història».
Així,
aquí tenim exposada la forma final del Poder
Gentil, animat i activat per Satanàs, i que
posseeix en si mateix tots els trets que
caracteritzaven a cadascun dels seus
predecessors (v. 2; cf. Dn. 7, 4-6). Els set
caps signifiquen les successives formes de poder
que han existit, però que es manifesten ara
concentrades en «la bèstia»; les deu banyes són
reis, i aquests deu s'uniran finalment sota un
cap suprem. «I les deu banyes que has vist són
deu reis que encara no han rebut reialme, però
rebran, per una hora, potestat com a reis amb la
bèstia. Aquests tenen un sol propòsit, i donaran
el seu poder i la seva potestat a la bèstia»
(veure Ap. 17, 9-13). Hi haurà una concentració
de poder com el món mai no l'haurà vist; i ja
que tant la seva procedència com la seva força
són satàniques, es dirigirà plenament contra Déu
i el Seu poble. «I obrí la boca per dir una
blasfèmia contra Déu, per blasfemar el seu nom i
el seu tabernacle, i els qui habiten en el cel.
I li fou donat de fer guerra contra els sants i
de vèncer-los. I li fou donada potestat sobre
tota tribu, llengua i nació. I l'adoraran tots
els habitants de la terra, tot aquell el nom del
qual no està escrit, des de la creació del món,
al llibre de la vida de l'Anyell que fou
immolat» (Ap. 13, 6-8, JND). Serà un temps
d'antagonisme obert contra Déu, i per això
mateix d'una terrible tribulació per als sants.
En
relació amb tot això sorgeix una altra «bèstia»,
però no del mar, com va ser el cas de la seva
predecessora, sinó de la terra, i per tant en un
moment en que hi ha un govern estable, per
descomptat sota l'ordre i el poder de la primera
bèstia. Aquesta bèstia és l'anticrist. Presenta
«dues banyes semblants a les d'un anyell, i
parlava com un drac» (v. 11). Així, és un
imitador de Crist, alhora que el Seu antagonista
directe; però la seva veu manifesta el seu
veritable caràcter. I actua, com s'observarà,
com una mena de representant de la primera
«bèstia», exercint la potestat d'aquella, i «fa
que la terra i els qui l'habiten adorin la
primera bèstia, de qui havia estat guarida la
ferida mortal» (v. 12). A més, fa miracles, o
aparents miracles, amb els quals enganya els
habitants de la terra, i fa que facin una imatge
de la primera bèstia i l'adorin. I per complir
de manera més efectiva els seus propòsits, té
poder per «donar alè a la imatge de la bèstia,
perquè fins i tot la imatge de la bèstia parlés,
i fes matar tots els qui no adoressin la imatge
de la bèstia. I fa que a tots, als petits, i als
grans, als rics, i als pobres, i als lliures, i
als esclaus, se'ls posi una marca en la mà dreta
o en els seus fronts, i que ningú no pugui
comprar o vendre, sinó el qui tingui la marca o
el nom de la bèstia, o la xifra del seu nom»
(vv. 15-17).
Així,
hi haurà una mena de falsa trinitat, composada
per Satanàs, la primera bèstia i el fals profeta
(Ap. 19, 20), i l'objecte de tots els seus
esforços serà excloure Déu de la terra i usurpar
el Seu lloc en els cors dels homes. La primera
bèstia, com es veurà, és el poder secular
suprem; la segona, o l'anticrist, que actuarà
sota la primera, té el seu domini en l'esfera
religiosa; per la seva banda, Satanàs és qui les
inspira i potencia. Aquí no podem entrar en els
detalls addicionals, ja que veurem una mica més
de les activitats de l'anticrist en relació amb
la gran tribulació. Però anirà bé recordar que
totes les operacions d'error, que totes les
activitats de les ments dels homes, a part de
Crist, tenen només un objectiu: perquè la
tendència de totes elles es manifestarà
finalment en un radical antagonisme contra Déu i
el Seu Crist. Joan advertia els creients del seu
temps que l'esperit de l'anticrist ja s'estava
manifestant en el món (1 Jn. 4, 3); i és
necessari, per tant, i especialment en un temps
en què la incredulitat s'està tornant més
agosarada, mantenir-se en guàrdia, i considerar
acuradament tots aquests trets del futur home de
pecat, perquè puguem ser preservats, en la
gràcia del nostre Déu, de tota associació amb
allò que, ja que s'origina en Satanàs, és també
senyal de l'hostilitat contra Crist. En el
nostre moment present és especialment necessari
estar vigilants, perquè han aparegut moltes
indicacions que Satanàs està summament actiu en
mobilitzar i entrenar les seves forces per al
conflicte que s'apropa. Però, com sempre
succeeix, els seus moviments són summament
subtils. No s'atreveix encara a presentar-se en
obert antagonisme contra Crist; però pot
influir, i ho fa, sobre les ments dels homes
contra doctrines fonamentals del cristianisme, i
per a aquest propòsit se serveix de mestres
reconeguts dins la cristiandat. Els nostres
enemics són els de la nostra mateixa casa. Però
en tant que ens adherim a la paraula de Déu i
rebutgem la saviesa humana i els raonaments
humans, i cerquem ser guiats sols per l'Esperit
Sant, escaparem del llaç i ens mantindrem fidels
a Crist.
CAPÍTOL 8. LA GRAN TRIBULACIÓ
|
E |
N
relació amb el domini de l'anticrist, hi haurà
també un altre esdeveniment d'importància
transcendental. I d'aquest esdeveniment se'n
troben anuncis escampats pels profetes, així com
per diversos passatges de les escriptures del
Nou Testament. Generalment, es designa com la
gran tribulació, però si examinem aquest tema
amb atenció es veurà que es tracta només d'una
característica d'aquest terrible temps de prova
pel qual hauran de passar els habitants de la
terra en aquell període. De fet, s'esdevindrà un
temps d'angoixa sense precedents, tant per a
jueus com per a gentils. En aquest capítol ens
proposem aplegar alguna informació que
l'Escriptura ens proporciona sobre aquesta
qüestió, i també exposar quins són els sants que
hauran de passar per aquest forn ardent.
1.
El temps d'angoixa per als jueus. Jeremies es
refereix específicament a això, i per
comprendre-ho amb claredat citarem el passatge
amb el seu context: «Així parla Jahveh, el Déu
d'Israel, dient: Escriu-te en un llibre totes
les paraules que t'he parlat. Perquè, heus aquí,
vénen dies —declaració de Jahveh— que tornaré la
captivitat del meu poble, Israel i Judà, diu
Jahveh, i els faré tornar a la terra que vaig
donar a llurs pares, i ells la posseiran. I
aquestes són les paraules que Jahveh va parlar
concernent Israel i concernent Judà. Perquè així
diu Jahveh: Hem escoltat una veu de tremolor, de
por, i no pas de pau. Pregunteu ara, i mireu si
infanta un mascle; per què he vist tots els
homes amb les seves mans sobre els seus lloms,
com una dona de part, i totes les cares s'han
tornat pàl·lides? Ai las!
Perquè aquell dia és gran, i no hi ha cap com
aquell; sí, és un temps de tribulació per a
Jacob, però en serà salvat. I
s'esdevindrà, en aquell dia —declaració de
Jahveh dels exèrcits—, que trencaré el seu jou
de sobre el teu coll, i desfaré els teus
lligams, i els estrangers no se'n serviran mai
més; sinó que serviran Jahveh llur Déu, i David
llur rei, que jo els aixecaré» (Jer. 30, 2-9).
Hi ha tres coses evidents que es desprenen
d'aquest passatge. Primer, que Israel (com hem
vist en un capítol anterior) serà encara
restaurat a la seva pròpia terra; que després
d'això —o després de la restauració de molts— hi
haurà un temps d'angoixa sense precedents; i
tercer, que després s'esdevindran el seu
alliberament i la seva benedicció finals. La
vinculació d'aquests tres esdeveniments fixa el
període de la tribulació que patiran, i exposa
que això tindrà lloc després de la seva tornada
a la terra i abans de la manifestació del
Senyor.
Si
ara passem al profeta Daniel trobarem un
testimoniatge similar. Després de parlar de les
actuacions de l'anticrist (Daniel 11, 36-45),
diu: «I en aquell temps s'aixecarà Miquel, el
gran cap que fa costat als fills del teu poble;
i hi haurà
un temps d'aflicció, com no n'hi ha hagut des
que existeix una nació fins a aquest temps;
i en aquell temps el teu poble serà alliberat,
tot aquell que sigui trobat escrit en el llibre»
(Dn 12, 1). Una vegada més, veiem que quan es
trobin a la seva pròpia terra, i en relació amb
les actuacions de l'anticrist, i per això mateix
després que el Senyor hagi vingut a arrabassar
el seu poble i abans de la Seva manifestació,
els jueus passaran per un temps d'angoixa com
mai no s'haurà vist abans.
El
nostre Senyor es refereix a això mateix.
Adverteix els seus deixebles, responent a la
pregunta que li havien fet: «Digues-nos, quan
seran aquestes coses, i quin serà el senyal de
la teva vinguda i de la fi del temps?» (Mt. 24,
3), Ell diu: «Quan veureu, doncs, l'abominació
desoladora, anunciada pel profeta Daniel,
establerta en el lloc sant —el qui llegeix que
ho entengui—, llavors, els qui siguin a Judea
que fugin a les muntanyes, el qui sigui al
terrat que no baixi a agafar res de casa seva, i
el qui sigui al camp que no torni enrera per
agafar el seu mantell. I ai de les qui estiguin
embarassades i de les qui alletin en aquells
dies! I pregueu a fi que la vostra fugida no
s'escaigui a l'hivern ni en dissabte. Perquè
llavors hi haurà una gran tribulació, com no
n'hi ha hagut des del principi del món fins
ara, ni mai n'hi haurà. I si no fossin
escurçats aquells dies, cap carn no seria
salvada, però a causa dels elegits, aquells dies
seran escurçats» (Mt. 24, 15-22; també Mr. 13,
14-20). Aquest passatge és summament important
per moltes raons. Relaciona la tribulació
esmentada amb l'esdeveniment predit per Daniel,
i per això mateix amb l'anticrist, i també
revela la causa així com el període d'aquesta
angoixa sense precedents (cf. Dn. 12, 11 amb Dn.
9, 27).
Si
ara connectem els diversos passatges citats de
les Escriptures, aprenem que després de la
restauració dels jueus a la seva terra, exposats
una vegada més, com en els dies d'Antíoc
Epifanes (cf. Dn. 11, 21-31), a l'hostilitat del
rei del nord (Síria), els jueus concerten un
pacte per a protecció amb la primera «bèstia»
—el cap de l'Imperi Romà revifat. És a això que
es refereix Daniel quan diu: «I [el príncep
romà] concertarà un pacte amb molts [millor:
"els molts"] per una setmana [és a dir, per una
setmana d'anys, o set anys]». Però se'ns diu
també que «a la meitat de la setmana farà cessar
el sacrifici i el present» (Dn. 9, 27). Vist el
pacte que aquest príncep havia concertat amb els
jueus, és clar que el seu compromís era
protegir-los en la seva pràctica religiosa; però
ara, associat amb l'anticrist, viola el seu
tractat: ordena que el sacrifici diari sigui
abolit, i que s'estableixi l'abominació
desoladora (Dn. 12, 11) en el santuari. Això és,
s'estableix un ídol en el temple (llegir 2Ts. 2,
4; i comparar Ap. 13, 11-17). És a això que es
refereix el nostre Senyor en aquest passatge que
hem citat; i Ell especifica la introducció
d'aquesta «abominació desoladora» com el senyal
per a la fugida del romanent piadós que es
trobarà en aquell temps a Jerusalem. Llavors es
promulgarà un decret manant que tots adorin la
imatge que així ha usurpat el lloc de Déu, i
juntament amb això començarà el període de la
tribulació —que es desfermarà amb una fúria
sense precedents contra tots els que refusin
obeir aquest decret, i per descomptat contra els
jueus per ser-ho, i que, com veurem més
endavant, s'estendrà per tot el món.
En
la misericòrdia de Déu, aquesta prova extremada
es limita a la mitja setmana, i per això només
durarà tres anys i mig. Aquests són els
quaranta-dos mesos, o els mil dos-cents seixanta
dies, que s'esmenten diverses vegades en el
llibre d'Apocalipsi. Aquest període coincideix
amb el testimoniatge dels dos testimonis (Ap.
11) i amb els judicis divins —els «Ais!»—
connectats amb el mateix; també durant aquest
període, el diable, llançat a la terra, projecta
la seva gran ira contra la resta de la
descendència de la dona, els qui guarden els
manaments de Déu i tenen el testimoni de
Jesucrist (Ap. 12, 9-17). I és el drac qui dóna
poder a la «bèstia», qui inspira totes les
actuacions del cap de l'Imperi Romà i de
l'anticrist contra el poble de Déu. Combinant
totes aquestes coses, podem formar-nos una certa
idea del caràcter sense precedents d'aquesta
tribulació. És satànica tant pel que fa al seu
origen com al seu poder, i conté cada element de
turments que el maligne odi de Satanàs pugui
inventar i combinar; però Déu l'empra per
castigar la nació jueva pel seu pecat suprem de
rebutjar el seu Messies. Si afegim que fins i
tot els components piadosos de la nació no
gaudiran d'una consciència del favor de Déu,
encara que el Seu Esperit estarà obrant en els
seus cors, comprendrem en certa mesura les
paraules del nostre Senyor: «llavors hi haurà
una gran tribulació, com no n'hi ha hagut des
del principi del món fins ara, ni mai n'hi
haurà».
Aquesta
tribulació, com ja s'ha dit, incideix
especialment sobre els jueus. Els passatges
citats de Jeremies i Daniel s'apliquen certament
a ells, i la referència expressa que fa el
nostre Senyor a aquest últim profeta, a més
d'altres indicacions en el Seu discurs, no deixa
cap mena de dubte que Ell també tenia aquest
poble a la vista. La historia passada de la
nació, i la terrible culpa en què van incórrer
en crucificar el seu Messies, ens ajudarà a
comprendre alhora la seva raó i el seu propòsit,
a la vegada que és un consol recordar que,
sempre que s'esmenta, segueix d'immediat
l'anunci de l'alliberament i la benedicció del
romanent elegit per Déu.
3.
Ara sorgeix la qüestió de si l'església estarà
present durant la tribulació, i si la resposta
és que no, quins són els sants que es veuen en
aquest temps? Els qui hagin llegit els anteriors
capítols d'aquest llibre ja coneixeran la
resposta; però com que es tracta d'una qüestió
important, i és possible que alguns hagin
començat la lectura amb aquest capítol, serà
aconsellable recordar l'ensenyament de
l'Escriptura sobre això mateix. En primer lloc,
queda clar com la llum del dia, si la nostra
interpretació de l'Escriptura és correcta, que
l'església serà arrabassada abans d'aquest
període. Així, trobem a Apocalipsi 19 que la
bèstia i el fals profeta (l'anticrist) són
presos i destruïts en la manifestació del Senyor
(vv. 11-21). A 2 Tessalonicencs aprenem també
que el Senyor consumirà llavors l'inic
(l'anticrist) «amb l'esplendor de la seva
vinguda». Però a Colossencs se'ns ensenya que
«Quan el Crist, la nostra vida, sigui
manifestat, llavors també vosaltres sereu
manifestats amb ell en glòria» (Col. 3, 4). En
el passatge al que ja s'ha fet referència (Ap.
19) es diu també que «els exèrcits que són al
cel el seguien [el Verb de Déu] en cavalls
blancs, vestits de lli finíssim blanc i pur» (v.
14). Del versicle 8 tenim que el lli fi és les
accions justes dels sants. Els sants (de
l'església) en aquests dos passatges de
l'Escriptura apareixen descrits com aquells que
venen amb Crist, i per això és innegable que han
d'haver estat arrabassats prèviament per estar
amb Ell. L'estructura del llibre d'Apocalipsi
exposa això mateix. «Escriu», el Senyor mana a
Joan, «les coses que has vist, i les que són, i
les que s'han d'esdevenir després d'aquestes»
(Ap. 1, 19). El primer capítol conté allò que
ell va veure; el segon i el tercer «les [coses]
que són», la dispensació de l'església; i la
resta del llibre tracta de les coses posteriors
a la fi del període de l'església. Per aquest
motiu, immediatament després del tercer capítol,
es veuen els vint-i-quatre ancians en el cel
asseguts en trons, vestits de robes blanques, i
amb corones d'or en els seus caps (Ap. 4, 4).
Qui són aquests? Les corones parlen del seu
caràcter reial, i els seus vestits revelen el
seu caràcter sacerdotal, cosa que assenyala
clarament a Apocalipsi 1, 6. Per tant, es tracta
dels sants, i per això els trobem traslladats al
cel abans del començament de la tribulació.
Però
es podria fer la pregunta: Qui són llavors la
gran multitud que ningú no podia comptar i que
veiem a Apocalipsi 7, dels qui es diu
específicament que venen, o han sortit de la
gran tribulació? Ara bé, si els ancians
simbolitzen l'església —sense excloure els sants
de les passades dispensacions—,[5]
queda clar que aquesta multitud no pot pertànyer
a la mateixa classe. Els ancians estan en el
cel, mentre que aquesta multitud redimida es
troba sobre la terra; i aquesta distinció ens
ajuda a comprendre qui són. Són, com ja s'ha
descrit, un enorme nombre de gentils que han
passat a través de la tribulació per arribar a
la benedicció, i que per això entraran sota
Crist en les glòries i les benediccions del Seu
regne mil·lenari; més encara, tindran un lloc
especial sota el Seu govern. «Per això són
davant el tron de Déu, i el serveixen dia i nit
en el seu temple. I aquell que seu en el tron
estendrà la seva tenda sobre ells. Ja no tindran
més fam, ni tindran més set; ni el sol, ni cap
mena de xafogor, caurà sobre ells: perquè
l'Anyell que és al mig del tron els pasturarà i
els menarà a fonts vives d'aigües, i Déu
eixugarà tota llàgrima dels seus ulls» (vv.
15-17).
Queda
per respondre l'altra part de la pregunta. Qui
són els sants que es veuen durant la tribulació?
Són el romanent elegit per Déu d'entre els
jueus. Això es pot veure a Mateu 24. El Senyor
està parlant sobre els qui estaran a Judea (v.
16). Són cridats a pregar que la seva fugida no
sigui en dia de dissabte (v. 20), una instrucció
que no tindria sentit excepte per a un jueu
piadós sota la Llei; se'ls adverteix contra
falsos Crists (vv. 23, 24), un advertiment que
difícilment seria comprés per cristians que
saben que el Crist està ara a la dreta de Déu; i
finalment, els elegits no són recollits fins a
la fi de la tribulació, etc., i la manifestació,
mentre que, com ja hem vist, l'església
apareixerà acompanyant Crist. Es podrien
recollir indicacions del mateix caràcter, si fos
necessari, del llibre d'Apocalipsi; però ja hem
exposat que els ancians en el cel demostren que
l'església no podria estar sobre la
terra durant la tribulació. Per tant, queda
demostrat de forma palesa que es tracta de jueus
piadosos, com Xadrac, Meixac i Abed-negó, que
seran llançats en aquest forn ardent, escalfat
«set vegades més del que era normal
d'escalfar-lo». Els seus patiments i clamors al
llarg d'aquest temps d'angoixa sense precedents
són seguits i expressats en molts dels Salms.
Els creients d'aquesta dispensació es van
convertir «dels ídols a Déu, per servir el Déu
viu i veritable, i esperar dels cels el seu
Fill, que ell ressuscità d'entre els morts,
Jesús, que
ens allibera de la ira que ha de venir»
(1Ts. 1, 9-10). I és a aquests últims que el
Senyor adreça aquestes paraules: «Perquè has
guardat la paraula de la meva perseverança, jo
també et guardaré de l'hora de la prova que ha
de venir sobre tot el món per provar els
habitants de la terra» (Ap. 3, 10).
CAPÍTOL 9. LA MANIFESTACIÓ DE CRIST
|
L |
A
DIFERÈNCIA entre la vinguda del Senyor i la Seva
manifestació és que en el primer cas Ell ve a
recollir els Seus sants, i en el segon arriba
amb els Seus sants. De manera que el regne està
sempre connectat amb la Seva manifestació, donat
que és llavors que Ell assumirà el Seu poder, i
«governarà de mar a mar, i des del riu fins als
termes de la terra» (Ps. 72, 8). Aquest
esdeveniment serà completament inesperat. Sumit
en un profund son i sords a tot advertiment, el
món, sota el poderós engany que li haurà estat
enviat, haurà cregut una mentida, la falsedat
satànica, i haurà posat la seva confiança en
l'obra mestra de Satanàs, l'anticrist. Els homes
hauran per fi trobat la seva felicitat oblidant
Déu, i per això, «així com en els dies abans del
diluvi menjaven i bevien, es casaven i es
donaven en casament, fins al dia que Noè va
entrar dins l'arca, i no se'n van adonar fins
que vingué el diluvi i se'ls va endur tots, així
serà també la vinguda del Fill de l'home» (Mt.
24, 38-39). Sí, així de sobtadament
s'esdevindrà, amb un esclat d'horror sobre un
món atònit i descurat, que «com el llampec que
llampega resplendeix d'un cap a l'altre del cel,
així serà també el Fill de l'home en el seu dia»
(Lc. 17, 24).
Però,
per arribar a una perspectiva més intel·ligent
d'aquest meravellós esdeveniment, és
aconsellable obtenir una idea general de l'estat
de coses que regnarà llavors. Cap al final de la
tribulació, que és descrita en el capítol
anterior, hi haurà una coalició de potències
hostils contra els jueus. Aquesta coalició es
descriu en un dels Salms: «Contra el teu poble
consulten astutament, i conspiren junts contra
els teus amagats. Han dit: Veniu, exterminem-los
com a nació, i que el nom d'Israel no sigui
recordat mai més» (Ps. 83, 3-4). Els principals
actors d'aquesta confederació semblen ser els
assiris, que són esmentats sovint per Isaïes
(cf. Is. 10, 24; 14, 25, etc.), o també el rei
del nord, o la banya petita de Daniel 8, la
primera «bèstia», és a dir, el cap de l'Imperi
Romà revifat, i el fals profeta —l'anticrist
(Ap. 13, 19). Zacaries es refereix a això quan
proclama en nom del Senyor: «Heus aquí, jo faré
de Jerusalem una copa d'atordiment per a tots
els pobles del voltant, i també ho serà per a
Judà, en el setge contra Jerusalem. I aquell dia
s'esdevindrà que jo faré de Jerusalem una pedra
pesada per a tots els pobles: tots els que la
carreguin s'hi feriran greument, i s'aplegaran
contra ella totes les nacions de la terra» (Za.
12, 2, 3). Com sempre, és Satanàs qui inspira
els cors d'aquests enemics d'Israel, però el
Senyor els fa servir per castigar la nació
apòstata, i per això mateix Zacaries també diu:
«Heus aquí que ve el dia de Jahveh, i el teu
espoli serà repartit enmig teu. Jo, doncs,
aplegaré totes les nacions contra Jerusalem per
al combat» (Za. 14, 1-2). A Apocalipsi trobem
uns altres actors principals en escena, encara
que l'hostilitat d'aquests es descriu en aquest
llibre com essent contra l'Anyell i contra els
Seus sants, i per això mateix podem suposar que
tenim un desenvolupament subsegüent dels plans
d'aquests enemics, suscitat per la manifestació
de Crist. Joan diu: «I vaig veure la bèstia i
els reis de la terra i els seus exèrcits
aplegats per fer la guerra contra el qui muntava
el cavall i contra el seu exèrcit.» (Ap. 19,
19).
La
combinació d'aquests passatges, juntament amb
els detalls addicionals que es troben a
Zacaries, permet indicar l'ordre dels
esdeveniments. Totes les nacions s'apleguen a la
batalla contra Jerusalem, i «la ciutat serà
presa, i les cases seran saquejades, i les dones
seran violades; i la meitat de la ciutat anirà
al captiveri, la resta del poble no serà tallat
de la ciutat» (Za. 14, 2). Però en arribar a
aquest punt, quan estiguin desfermant la seva
venjança contra aquest infortunat poble, quan
els malignes propòsits de Satanàs s'apropin al
seu compliment, «Jahveh sortirà, i lluitarà
contra aquelles nacions, com el dia que lluità
en el dia de la batalla» (Za. 14, 3). Això no
obstant, els instruments de Satanàs no estan
disposats a cedir la seva presa, i, incitats a
consumar el seu curs d'impietat, dirigits per la
«bèstia» i el fals profeta, que durant un llarg
temps han estat intentant extirpar el nom de Déu
i del seu Crist de la terra i esborrar la seva
memòria dels cors dels homes, gosen ara «fer la
guerra contra qui muntava el cavall i contra el
seu exèrcit». Amb això es precipiten a la seva
perdició, perquè «la bèstia fou capturada, i amb
ella el fals profeta que havia fet els senyals
davant d'ella, amb els quals havia enganyat els
qui havien rebut la marca de la bèstia, i els
qui adoraven la seva imatge. Tots dos foren
llançats vius al llac de foc que crema amb
sofre. I els restants foren matats amb l'espasa
del qui muntava el cavall, la que sortia de la
seva boca. I tots els ocells s'atiparen de les
seves carns» (Ap. 19, 20-21). Isaïes parla
d'això quan diu: «i copejarà la terra amb la
vara de la seva boca, i amb l'esperit dels seus
llavis farà morir el malvat» (Is. 11, 4); i Pau
també: «I llavors es manifestarà l'inic, que el
Senyor consumirà amb l'alè de la seva boca, i
anul·larà amb l'esplendor de la seva vinguda»
(2Ts. 2, 8). Així s'alça Déu, i els Seus enemics
són dispersats.
Si
ens tornem ara a un altre passatge de les
Escriptures, trobarem altres detalls relacionats
amb la manifestació. Després de descriure la
tribulació, el nostre Senyor prossegueix dient:
«I immediatament després de la tribulació
d'aquells dies, el sol s'enfosquirà i la lluna
no donarà la seva claror i els estels cauran del
cel i els exèrcits dels cels seran sacsejats. I
llavors apareixerà el senyal del Fill de l'home
en el cel. I llavors gemegaran totes les tribus
de la terra i veuran el Fill de l'home venint
sobre els núvols del cel amb poder i gran
glòria» (Mt. 24, 29-30). El profeta Joel va
parlar d'una manera semblant: «I faré aparèixer
prodigis en els cels i en la terra, sang i foc i
columnes de fum; el sol es tornarà tenebra, i la
lluna sang, abans que vingui el dia de Jahveh,
gran i terrible» (Jl. 2, 30-31). Hi haurà així
senyals a dalt i a baix per anunciar la
manifestació de Crist, quan Ell vindrà amb
miríades dels seus sants, quan «tot ull el
veurà, fins aquells que el traspassaren. I totes
les tribus de la terra es lamentaran per ell»
(Ap. 1, 7).
Aquesta,
doncs, serà una escena d'una grandesa terrible i
imponent; perquè serà la «manifestació de la
glòria del gran Déu i Salvador nostre Jesucrist»
(Tit. 2, 13) —l'exhibició pública per part de
Déu en la Seva pròpia glòria d'Aquell que fou
rebutjat i crucificat, però que ara torna com el
Fill de l'home per assumir la sobirania sobre el
món sencer. I els que s'adormiren en Jesús, Déu
els portarà amb Ell (1Ts. 4, 14), associats en
glòria amb el seu Senyor, així com van estar una
vegada associats amb Ell en el rebuig que Ell va
patir; perquè Ell ve a ser glorificat en els
Seus sants, i per ser admirat en tots els qui
han cregut (2Ts. 1, 10).
Després
d'haver tractat sobre la realitat i la manera de
la Seva manifestació, podem indicar alguns dels
esdeveniments que l'acompanyen. Un d'aquests ja
s'ha esmentat abans: la destrucció dels Seus
enemics. Amb això segueix la conversió d'Israel:
«I s'esdevindrà aquell dia que jo cercaré de
destruir totes les nacions que vinguin contra
Jerusalem. I vessaré sobre la casa de David, i
sobre els habitants de Jerusalem, l'esperit de
gràcia i de súpliques: i miraran envers mi, el
qui van traspassar; i faran lamentació per ell,
com el dol que es fa pel fill únic, i ploraran
amargament per ell, com es plora amargament pel
primogènit. En aquell dia hi haurà una gran
lamentació a Jerusalem, com la lamentació
d'Adad-Rimón a la vall de Meguidó. I la terra
estarà de dol, cada família a part; la família
de la casa de David a part, i les seves dones a
part; la família de la casa de Natan a part, i
les seves dones a part; la família de la casa de
Leví a part, i les seves dones a part; la
família de Ximí a part, i les seves dones a
part; totes les altres famílies a part, i les
seves dones a part. Aquell dia hi haurà una font
oberta per a la casa de David i per als
habitants de Jerusalem, per al pecat i per a la
impuresa» (Za. 12, 9-14; 13, 1). Tan aviat
l'església sigui traslladada, Déu començarà a
actuar pel seu Esperit en els cors d'alguns del
seu antic poble —el romanent tan constantment
esmentat en els Salms i en els profetes; i
aquests, com es pot inferir dels Salms i de
porcions d'Isaïes, s'humiliaran fins a la pols,
sota el pes de la santa indignació de Déu contra
el Seu poble Israel a causa de la seva
apostasia; i serà aquest sentiment, juntament
amb la seva terrible angoixa, el que donarà
caràcter als seus clams tal i com queden aquí
registrats. És en aquest moment, quan el forn al
qual han estat llançats estarà cremant amb més
violència, i quan estiguin per així dir-ho a la
vora de l'abisme de la destrucció, que el Senyor
es manifesta en favor d'ells, i ells
immediatament reconeixen i contemplen Aquell a
qui van traspassar. El veritable Josep es
manifesta davant els Seus germans, i ells queden
en l'acte sumits en una amarga tristesa i
humiliació a causa del seu pecat, del pecat de
la nació. Però també es dóna el remei per a això
en la font oberta per netejar el pecat i la
impuresa, i ara poden exclamar: «Heus aquí,
aquest és el nostre Déu, hem esperat en ell, i
ell ens ha salvat; aquest és Jahveh, nosaltres
hem esperat en ell; tenim goig i ens alegrem en
la seva salvació» (Is. 25, 9).
I
no és només el romanent a Jerusalem el que
resultarà afectat; perquè veiem que en relació
amb la Seva manifestació «enviarà els seus
àngels amb un potent toc de trompeta i reuniran
els seus elegits dels quatre vents, d'un extrem
dels cels fins a l'altre extrem» (Mt. 24, 31).
Allí on es trobin, cap d'ells escaparà de la
Seva atenció, sinó que tots seran recollits per
compartir en les benediccions del regne que Ell
ve a establir. Com llegim a Isaïes: «alçarà una
senyera per a les nacions, i aplegarà els
dispersats d'Israel, i reunirà els escampats de
Judà, dels quatre extrems de la terra» (Is. 11,
12). És possible que això no sigui complert de
manera total fins al començament del seu regnat;
perquè després de l'exhibició del Seu poder i de
la Seva glòria, després que el Senyor hagi
vingut «amb foc, i els seus carros com una
rufagada, per fer tornar en furor la seva ira, i
la seva reprensió amb flames de foc», alguns
dels salvats són enviats per proclamar la Seva
glòria entre els gentils; i se'ns diu que
«portaran [els gentils] a tots els vostres
germans d'entre totes les nacions, per ofrena a
Jahveh, sobre cavalls i sobre carros, i sobre
lliteres, i sobre mules, i sobre dromedaris, a
la meva muntanya santa de Jerusalem, diu Jahveh,
com els fills d'Israel porten una ofrena en un
vas net a la casa de Jahveh» (Is. 66, 15-20,
Heb., cp. JND, MM).
Cal
observar un altre esdeveniment summament
important en relació amb l'establiment del
regne, i probablement com a preparació del
mateix. Després de descriure la destrucció de la
«bèstia» i del fals profeta, i la matança dels
seus seguidors, Joan diu: «I vaig veure un àngel
baixant del cel, que tenia la clau de l'abisme i
una gran cadena a la mà. I agafà el drac, la
serp antiga, que és el diable i Satanàs, i el
lligà mil anys; i el llançà a l'abisme, el tancà
amb clau i posà un segell al damunt, a fi que no
enganyi més les nacions, fins que es compleixin
mil anys. I després d'aquestes coses ha de ser
deslligat per una mica de temps» (Ap. 20, 1-3).
D'aquesta manera afirma el Senyor el Seu poder
en judici sobre tota la trinitat del mal:
Satanàs, la «bèstia» i el fals profeta —que
s'havien aixecat impiament contra Ell, i que
havien usurpat de manera blasfema la Seva
autoritat; i a la vegada allibera al seu poble
—els elegits d'Israel—, i amb això obre el camí
del Seu domini mil·lenari i en tira els
fonaments.
Però,
deixant de moment la consideració del regne com
a tal per a un futur capítol, passarem ara a
concentrar la nostra atenció sobre aquells que
Crist associarà amb Ell mateix en el Seu regne.
Hi ha diverses classes diferents que
participaran d'aquest honor. Tothom comprèn que
hi haurà creients d'aquesta dispensació que
regnaran amb Crist. Això està tan clarament
revelat que no admet dubtes: «Si sofrim, també
regnarem amb ell» (2Ti. 2, 12). Però no es
comprèn de manera tan general que hi ha uns
altres també designats per a aquesta especial
exaltació; i no obstant això, ho tenim clarament
expressat en les Escriptures. Joan diu: «I vaig
veure uns trons, i s'hi van asseure. I els fou
donat judici. I vaig veure les ànimes dels qui
havien estat decapitats per causa del testimoni
de Jesús i per causa de la paraula de Déu, i que
no havien adorat la bèstia ni la seva imatge, ni
havien rebut la marca en el front o en la mà; i visqueren
i regnaren amb Crist mil anys. Però els
altres morts no van tornar a viure fins que
s'hagueren complert els mil anys. Aquesta és la
primera resurrecció. Feliç i sant el qui té part
en la primera resurrecció: la segona mort no té
potestat sobre ells, sinó que seran sacerdots de
Déu i del Crist, i regnaran amb ell mil anys»
(Ap. 20, 4-6). La classe que s'asseu en trons i
que rep la facultat de jutjar està composada
dels exèrcits que havien seguit el Crist des del
cel (Ap. 19, 14) —és a dir, els sants que havien
estat arrabassats abans per reunir-se amb el
Senyor en l'aire (1Ts. 4): en una paraula,
l'Església, i potser els sants d'anteriors
dispensacions.[6]
Però hi ha unes altres dues classes. Primer,
aquells que van patir el martiri durant el poder
de l'anticrist (els que van ser decapitats pel
testimoniatge de Jesús, i per la paraula de
Déu); i segon, aquells que es van mantenir ferms
contra les seves seduccions i, ferms davant les
seves amenaces, van refusar rebre la marca de la
«bèstia». Com a senyal especial del favor i de
la aprovació de Déu, en recompensa per la seva
fidelitat enmig d'una infidelitat generalitzada,
són fets partícips de la primera resurrecció, i
per tant queden associats amb Crist en el Seu
regne. Ambdues classes comparteixen la dignitat
sacerdotal i la reial —el meravellós honor que
hereten per la gràcia d'Aquell que havia
observat els seus sofriments, i que va tenir
goig en la seva constància pel Seu nom i el Seu
testimoniatge. No oblidem que alguns dilueixen
el sentit d'aquest passatge pretenent que la
resurrecció que s'esmenta aquí és figurada. Però
si fos així, la resurrecció i el judici descrits
més endavant en la segona part del capítol també
tindrien sentit figurat, i amb això es perdria
la veritat plena d'un judici final. No: no es
pot privar del seu sentit a unes paraules tan
planeres, per no parlar del perfecte acord que
mostren amb altres passatges de la Paraula de
Déu. Quin futur de felicitat espera als sants de
Déu! I com s'alegraran, no tant en la seva
associació amb Crist en les glòries del seu
regne, per indescriptible que sigui l'honor
rebut, com pel fet que Ell rep el lloc que li
pertany tant per dret propi com per adquisició!
Fins i tot se senten grans veus que clamen fort
des del cel per celebrar aquest esdeveniment,
que diuen: «Els reialmes del món han esdevingut
del nostre Senyor, i del seu Crist, i regnarà
pels segles dels segles! I els vint-i-quatre
ancians, que eren davant de Déu asseguts en els
seus trons, es prostraren sobre els seus rostres
i adoraren Déu, dient: Et donem gràcies, Senyor
Déu totpoderós, aquell que és i el qui era i el
qui ha de venir, perquè has pres el teu gran
poder i has començat a regnar» (Ap. 11, 15-17).
En canvi, quin no serà el terror que omplirà
aquest pobre món, quan vegin Aquell a qui van
refusar i van rebutjar, que ve amb poder i amb
gran glòria, per jutjar ara tot i a tots segons
la regla de la Seva justícia immutable! I Ell ve
«com un lladre en la nit. Perquè quan diguin:
Pau i seguretat!, llavors, de sobte, els vindrà
al damunt la ruïna, com el dolor de part a
l'embarassada, i de cap manera no se
n'escaparan» (1Ts. 5, 2-3).
«Pot
ser aquest Aquell que en el passat va caminar
Pelegrí
aquí,
servint en un camí de dolor,
Sota
els poderosos oprimit, per la supèrbia escarnit,
El
Natzarè, que la ignomínia de la Creu va sofrir?»
CAPÍTOL 10. EL REGNE DE CRIST
|
E |
N
LA present dispensació, la gràcia regna per la
justícia (Ro. 5, 21); en l'estat etern, la
justícia habitarà (2Pe. 3, 13), però durant el
regnat mil·lenari, la justícia regnarà. Aquesta
serà certament la seva característica segons les
paraules del profeta: «Heus aquí el rei regnarà
amb justícia» (Is. 32, 1), o en les del
salmista: «El teu tron, oh Déu, és pels segles
dels segles: ceptre de rectitud és el ceptre del
teu regne» (Ps. 45, 6). De fet, en les
Escriptures hi ha dos tipus de Crist com a rei:
David i Salomó. David el representa en figura
com a Rei de justícia, i Salomó com a Príncep de
pau. Aquests dos apareixen combinats en
Melquisedec, rei de Salem: «primer es tradueix
Rei de justícia, i després també, Rei de Salem,
que significa Rei de pau» (He. 7, 2). Aquests
dos aspectes, com veurem, són els trets
distintius del domini de Crist, el primer
l'anterior, i de fet el que produeix l'altre: «I
l'obra de la justícia serà pau; i l'efecte de la
justícia serà la quietud i la seguretat per
sempre» (Is. 32, 17).
Per
això, serà cosa evident per al lector que no pot
dir-se de Crist en cap sentit que sigui Rei de
l'Església. Pel que fa a l'Església, manté amb
ella una relació més estreta, la de Cap; perquè
els creients ara estan units a Ell per l'Esperit
de Déu, i són per tant membres del seu cos.
Cert, Ell és Rei «quant al seu títol, encara que
és ara un Rei rebutjat; i és cert que el creient
no reconeix més autoritat que la d'Ell; però és
una confusió de dispensacions assegurar que
Crist regna ara com a Rei. Ho farà; però no serà
així fins que vingui públicament de la manera
descrita en l'anterior capítol. En el nostre
temps present està assegut a la dreta de Déu, i
allà seguirà assegut fins que els Seus enemics
siguin posats per escambell dels Seus peus.
Llavors es manifestarà i procedirà a suprimir
tota autoritat i tot poder. Perquè cal que Ell
regni, fins que posi tots els enemics sota els
seus peus. (1Co. 15, 24-25). Aquest és el regne
—el regne tal com ha estat explicat— que
considerarem en aquest capítol. El regne dels
cels ja existeix ara (Mt. 13), com també el
regne de Déu (Jn. 3); i dels creients es diu que
han estat traslladats al regne de l'estimat Fill
de Déu (Col. 1, 13); però el regne de Crist com
a Rei està limitat al mil·lenni. Així, li fou
dit a Maria sobre Ell que «el Senyor Déu li
donarà el tron de David el seu pare» (Lc. 1,
32). És evident que aquesta promesa encara no
estat mai complerta, perquè quan Ell va ser
presentat als jueus com el seu Messies no el van
voler rebre, i finalment van afirmar: «No tenim
rei fora del Cèsar» (Jn. 19, 15). Però cadascuna
de les paraules de Déu es complirà, i per tant
Ell ha de ser també el Rei d'Israel, i no només
d'Israel, perquè com a Fill de l'Home hereta
unes glòries encara més esteses: «tots els
dominis el serviran i l'obeiran» (Dn. 7, 27).
Israel serà el centre d'aquest domini universal,
i serà per mitjà d'aquesta nació que Ell
governarà les nacions sobre la terra.
Així,
en primer lloc, quan accedeixi al Seu tron, la
qual cosa ara comprendrà el lector que ve com a
conseqüència de la Seva manifestació, actuarà en
judici seguint el model de David; és a dir:
jutjarà amb justícia tot allò que tingui davant
d'Ell. Per aquest motiu el salmista digué: «Oh
Déu, dóna al rei els teus judicis, i la teva
justícia al fill del rei. Ell jutjarà el teu
poble amb rectitud, i els teus afligits amb
justícia» (Ps. 72, 1-2). I d'aquesta manera
enviarà i «colliran del seu regne tots els
entrebancs i els qui practiquen la iniquitat»
(Mt. 13, 41), i «Jahveh serà el rei sobre tota
la terra: aquell dia Jahveh serà l'únic, i el
seu Nom l'únic» (Za. 14, 9).
A
Mateu 25 tenim una escena d'aquest caràcter que
cal examinar. Després d'haver establert el Seu
tron en justícia, es fa comparèixer a totes les
nacions davant d'Ell per a judici. Això està
directament relacionat amb el Seu regne: «Quan
el Fill de l'home vingui en la seva glòria, i
tots els sants àngels amb ell, llavors s'asseurà
sobre el tron de la seva glòria. I seran reunits
davant d'ell tots els pobles [les nacions]. I
els separarà els uns dels altres, com el pastor
separa les ovelles dels cabrits» (vv. 31, 32).
Aquesta és l'única ocasió en què el Senyor
s'aplica a Ell mateix el títol de Rei: «Llavors
el Rei dirà als de la seva dreta», etc. (vv.
34-40). Això demostra que haurà tingut lloc la
fundació del regne —de fet, l'esdeveniment que
marca l'inici del Seu domini universal. Si ara
examinem les característiques d'aquesta sessió
judicial, quedarà clar que no hi ha cap pretext
per identificar-la amb la del judici del gran
tron blanc (Ap. 20), ni per deduir d'això la
idea popular d'un judici general —de creients i
incrèduls junts. En
realitat, es tracta d'un judici de les nacions
vives; no hi ha cap precedent en les
escriptures per designar els morts com «les
nacions». Aquí ens trobem amb tres classes
distintives: les ovelles, les cabres i els
«germans» del Rei. S'observarà que la manera que
les nacions van tractar els «germans» del Rei
esdevé la base per a la seva classificació, bé
entre les ovelles, bé entre les cabres. Així,
aquest fet és la clau de tota aquesta escena.
Qui són els «germans» del Rei? Està ben clar que
han de ser jueus —els Seus parents segons la
carn—, però també els Seus veritables servents.
Podem probablement trobar una clau d'això a
Isaïes 66, en un passatge que ja hem citat
abans. Allà trobem que després que el Senyor
hagi vingut en judici, alguns dels salvats són
enviats a declarar la Seva glòria entre els
Gentils. De manera que en l'escena que tenim
davant nostre, els «germans» del Rei han sortit
evidentment com els Seus missatgers entre les
nacions, i estan per això mateix investits d'una
posició i d'una autoritat especials, a la manera
en què els ambaixadors d'un sobirà estan avui
dia investits de l'honor i de la dignitat
d'aquell a qui representen. El principi sobre el
qual se'ls envia és el mateix que aquell sobre
el qual el Senyor va enviar els Dotze: «Qui us
rep a vosaltres, em rep a mi» (Mt. 10, 40). Per
això el Rei diu als de la Seva dreta: «en la
mesura que ho vau fer a un d'aquests germans
meus més petits, a mi m'ho vau fer»; i se'ls fa
heretar el regne preparat per a ells des de la
fundació del món. De manera paral·lela els diu
als de la Seva esquerra: «en la mesura que no ho
vau fer a un d'aquests més petits, tampoc a mi
no m'ho vau fer. I aquests aniran al càstig
etern, i els justos a la vida eterna» (Mt. 25,
34-46).
Així
Crist com a Rei, per la manifestació del Seu
poder en just judici, obté un domini universal:
«Els reis de Tarsis i de les illes portaran
presents, els reis de Sebá i Saba oferiran dons.
I tots els reis es prostraran davant d'ell,
totes les nacions el serviran» (Ps. 72, 10-11).
A continuació, quan ja hagi suprimit tot domini,
tota autoritat i potència, Ell regna com a
Príncep de pau. «El seu Nom és etern, el seu Nom
creixerà davant del sol, y ells seran beneïts en
ell: totes les nacions l'anomenaran feliç» (Ps.
72, 17).
En
tant que deixem que el lector estudiï per ell
mateix en els Salms i els profetes els detalls
d'aquest regnat mil·lenari, podem esmentar
algunes de les seves característiques
principals.
(1)
Jerusalem
recobrarà la seva glòria passada; més
encara, la seva condició futura superarà de
lluny la primera, així com la glòria de Crist
com a Rei eclipsarà la de David i de Salomó. «I
els fills de l'estranger construiran les teves
muralles, i els seus reis et serviran; perquè en
la meva ira t'he colpit, però en la meva bondat
et tindré compassió. I les teves portes estaran
sempre obertes; no es tancaran ni de dia ni de
nit, per dur-te la força de les nacions, i
conduïts a tu els seus reis» (Is. 60, 10-11,
Heb.). Després prossegueix: «La glòria del Líban
vindrà a tu, el xiprer i l'om i el boix tots
junts, per embellir el lloc del meu santuari; i
jo faré honorable el lloc dels meus peus. I
vindran a tu, humiliats, els fills dels que
t'afligiren; i s'inclinaran a les plantes dels
teus peus tots els qui t'han menyspreat, i
t'anomenaran: Ciutat de Jahveh, Sió del Sant
d'Israel. Malgrat que vas ser deixada i odiada,
i ningú no passava per tu, faré de tu una
excel·lència eterna, un goig de generació en
generació» (Is. 60, 13-15). També llegim: «I tu
seràs una corona esplèndida en la mà de Jahveh,
i una diadema reial en la mà del teu Déu» (Is.
62, 3; i veure molts altres passatges del mateix
caràcter); i certament és senzillament apropiat
que la metròpolis del regne del Messies es
correspongui amb la preeminència, la dignitat i
la glòria del Rei!
(2)
El temple
i els seus serveis seran restaurats amb una
esplendor incomparable (Ez. 40—46). Alguns
han expressat dificultats sobre la restauració
dels sacrificis; però la dificultat s'esvaeix
quan es recorda que aquests sacrificis estaran
vinculats amb un poble terrenal i amb un temple
terrenal, i que seran de caràcter commemoratiu.
En l'antiga dispensació no tenien cap mena
d'eficàcia excepte que feien referència a Crist;
perquè no era possible que la sang de toros i
bocs tragués els pecats (He. 10, 4); i en el
mil·lenni miraran retrospectivament a aquell
únic sacrifici pel pecat que va ser ofert en la
creu, així com els sacrificis en l'administració
Mosaica el prefiguraven. Així, es limitaran a
recordar als cors agraïts i adoradors del poble
de Déu aquella sang de Jesucrist, el Seu Fill,
que neteja de tot pecat.
(3)
Totes les
nacions pujaran a Jerusalem per adorar.
Així ho llegim en el profeta: «I s'esdevindrà,
al final dels dies, que la muntanya de la casa
de Jahveh serà establerta per damunt dels cims
de les muntanyes, i serà elevada sobre els
turons, i totes les nacions hi afluiran. Hi
aniran molts pobles, i diran: Veniu i pugem a la
muntanya de Jahveh, a la casa del Déu de Jacob,
i ell ens instruirà en els seus camins, i
caminarem en les seves senderes; perquè de Sió
surt la llei, i la paraula de Jahveh, de
Jerusalem» (Is. 2, 2-3). Zacaries també parla en
aquest mateix sentit. Diu: «I s'esdevindrà que
tots els supervivents de totes les nacions que
hauran vingut contra Jerusalem pujaran any rere
any per prosternar-se davant del Rei, Jahveh
dels exèrcits, i per celebrar la festa de les
Cabanes» (Za. 14, 16).
(4)
La creació
animal compartirà en la pau i en les
benediccions d'aquell temps. «El llop i
l'anyell pasturaran junts, i el lleó, com el
bou, menjarà palla» (Is. 65, 25; cf. també Is.
11, 6-9). A l'anterior escriptura també segueix:
«i la pols serà l'aliment de la serp», amb el
que s'exposa, suposem, que la serp quedarà
exclosa de l'alliberament de l'opressió sota la
qual fins i tot la creació irracional ha estat
gemegant des de llavors. Però, com sabem, «la
mateixa creació serà alliberada de l'esclavitud
de la corrupció per entrar a la llibertat de la
glòria dels fills de Déu» (Ro. 8, 21).
(5)
La
maledicció serà treta de la terra. Quan
Adam va caure en pecat, la terra va rebre
maledicció per causa d'ell. Encara que aquesta
sentència va ser alleugerida sota Noè, no
quedarà del tot revocada fins al regnat del
Messies. Per això, el salmista canta: «Que els
pobles et donin gàcies, oh Déu, que tots els
pobles et lloïn. La terra ha donat el seu fruit;
Déu, el nostre Déu, ens beneirà» (Ps. 67, 5-6).
Amós profetitza de manera semblant: «Heus aquí
vénen dies —afirmació de Jahveh— en què el
llaurador s'atansarà al segador, i el qui
trepitja els raïms al qui escampa la llavor, i
les muntanyes abocaran suc de raïm, i tots els
turons regalimaran» (Am. 9, 13). Perquè serà en
aquest temps que «El desert i el lloc àrid
s'alegraran, i l'estepa exultarà i florirà com
el safrà. Florirà abundantment i exultarà, sí,
amb goig i cant. La glòria del Líban li serà
donada, l'esplendor del Carmel i de Saron: ells
veuran la glòria de Jahveh, l'esplendor del
nostre Déu» (Is. 35, 1-2).
(6)
No hi
haurà mort, excepte com a conseqüència de
judici, al llarg de tots els mil anys. «Ja
no hi haurà cap més nadó de pocs dies, ni cap
home vell que no acompleixi els seus dies;
perquè el noi morirà de cent anys, però el
pecador de cent anys serà maleït» (Is. 65, 20).
El sentit d'aquest passatge sembla ser que la
mort serà quelcom completament excepcional, i en
aquest cas només a causa d'un just judici. Així,
l'edat de Matusalem no només serà igualada, sinó
superada, en aquest beneït període del regnat
del Messies.
(7)
Totes les
injustícies tindran un remei immediat.
Això és una conseqüència necessària del just
govern del Messies. Per això, llegim: «Perquè
ell alliberarà el desvalgut quan demani auxili,
i l'afligit i aquell que no té ningú que el
socorri. Ell tindrà misericòrdia del pobre i del
desvalgut, i salvarà les ànimes dels desvalguts,
rescatarà llur ànima de l'opressió i de la
violència, i la sang d'ells serà preciosa als
seus ulls» (Ps. 72, 12-14). Els homes somien
desitjant això com la meta de la il·lustració i
del progrés humans; però ignoren o obliden la
incorregible corrupció de la natura humana, i
per això no consideren que encara que tot el món
establís lleis justes i equitatives,
fracassarien tant en la seva administració com
en la seva aplicació. No: el Crist és l'única
esperança per a la terra, pel que al sant
respecta, perquè el Senyor «... ve a jutjar la
terra, ell jutjarà el món amb justícia, i els
pobles amb imparcialitat» (Ps. 98, 9).
(8)
Això no obstant, i malgrat totes aquestes
beneïdes realitats, hi haurà
rebel·lions fins i tot sota el regnat de Crist.
En el Salm 66 llegim: «Per la grandesa del teu
poder se sotmetran fingidamente els teus
enemics» (Heb., cp. Reina-Valera 1909: «Per la
grandesa del teu poder et mentiran els teus
enemics»; veure també la V.M.). Aquesta mateixa
expressió es troba en un altre salm: «Tan aviat
com ho escolta l'orella, m'obeeixen: els fills
de l'estranger fingeixen obeir-me» (Ps. 18, 44;
cf. V.M.: «En sentir de mi, m'obeiran; els homes
estranys m'adularan amb servilisme»). Sembla,
per aquestes expressions, que l'exhibició del
poder de Crist en judici serà tan aterridora,
com ho serà certament en el judici sobre les
nacions reunides contra Jerusalem, que molts, no
sotmesos de cor, seran no obstant això aterrits
i acceptaran el Seu govern. Professaran
submissió encara que els seus cors estaran
apartats d'Ell; per això, seran fàcilment
temptats a renunciar sotmetre's al Seu domini. I
d'aquesta manera trobem que un temps després de
l'establiment del seu tron —potser no gaire
temps després—, Gog, amb una multitud de
seguidors, «gran multitud i poderós exèrcit»,
vindrà contra el Seu poble Israel, «com una
nuvolada que cobreix la terra». Però vindrà a
trobar-se amb una immediata i absoluta
destrucció, una destrucció de tal magnitud que
«la casa d'Israel els enterrarà durant set
mesos, a fi de netejar la terra» (Ez. 38, 39).
Una
vegada més, en acabar el mil·lenni es dóna una
rebel·lió d'una magnitud encara molt més gran,
que s'atribueix directament a l'acció de
Satanàs. «I quan s'hagin complert els mil anys,
Satanàs serà deslligat de la seva presó. I
sortirà per enganyar les nacions que hi ha als
quatre angles de la terra, Gog i Magog, per
reunir-los per a la batalla. I el seu nombre és
com l'arena del mar. I pujaren per l'amplada de
la terra, i rodejaren el campament dels sants i
la ciutat estimada» (Ap. 20, 7-9). Així, cada
dispensació acaba en fallida, com un
impressionant testimoniatge del caràcter i de la
natura de l'home. Provat de totes les maneres,
sense llei i sota la llei, sota la gràcia, i per
fi sota el regnat personal del Messies, demostra
que no pot ser millorat, que la carn roman en el
seu mateix caràcter, que no se subjecta a la
llei de Déu ni tampoc pot; de fet, la ment
carnal és enemistat contra Déu. Els jueus van
escollir Cèsar, i més encara, Barrabàs, abans
que el Crist; i finalment l'home accepta el
mateix Satanàs, i sota la seva direcció emprèn
atacar i destruir «el campament dels sants i la
ciutat estimada», que estan sota la protecció
especial del Messies glorificat. El resultat
només pot ser un. A Déu ja no li queda res més
sinó vindicar el just dret del tron de Crist;
així, llegim que «baixà foc de part de Déu des
del cel i els devorà. I el diable que els
enganyava fou llançat al llac de foc i de sofre,
on eren la bèstia i el fals profeta; i seran
turmentats dia i nit pels segles dels segles»
(Ap. 20, 9-10). Així acaba el període de mil
anys. Fou introduït en judici, i acaba en
judici; però encara vindrà el temps de la
benedicció i el goig de la terra. Perquè cal
recordar que Satanàs queda encadenat fins a la
fi del període mil·lenari, i per això, encara
que la carn roman com és, en estar absent el
poder del mal, totes les influències a les què
l'home estarà subjecte estaran del costat de
Crist. Hi haurà una inversió total llavors
respecte a l'estat actual de coses; de manera
que el salmista pot cantar amb tota la raó: «Que
els cels s'alegrin i la terra exulti; que el mar
rugeixi, i la seva plenitud. Que el camp exulti,
i tot el que hi ha en ell; llavors tots els
arbres del bosc ho celebraran en la presència de
Jahveh; perquè ell ve a jutjar la terra. Ell
jutjarà el món amb justícia, i els pobles amb la
seva veritat» (Ps. 96, 11-13).
Però
caldrà deixar al lector que entri ell mateix en
un estudi més detingut d'aquest tema. A aquest
fi trobarà per totes les Escriptures abundants
materials; i si les llegeix en dependència de
l'Esperit per a la seva guia i ensenyament, i
amb la mirada posada en Crist, no es trobarà
sense profit i benedicció.
CAPÍTOL 11. LA NOVA JERUSALEM
|
F |
ins
ara només hem tractat, en el capítol anterior,
les característiques terrenals del mil·lenni.
Per això, ara caldrà considerar també el seu
aspecte celestial, tal com ens és presentat en
la Nova Jerusalem. Si el lector passa a
Apocalipsi 19, observarà que des del versicle
onze d'aquest capítol fins al versicle vuit del
capítol 21 tenim una sèrie d'esdeveniments
consecutius. Comencen amb la sortida del cel del
Senyor Jesús, seguit pels exèrcits celestials,
en judici; i després tenim, com ja hem vist, la
destrucció de la «bèstia», del fals profeta i
dels seus exèrcits, l'encadenament de Satanàs,
els mil anys, la posta en llibertat de Satanàs,
etc., el gran tron blanc i l'estat etern (el
qual es considerarà en el proper capítol).
Immediatament després d'això som portats, en el
versicle
Joan
diu: «I vingué a mi un dels set àngels que
tenien les set copes plenes de les set darreres
plagues, i em parlà dient: Vine, et mostraré la
núvia, l'esposa de l'Anyell. I em portà en
esperit dalt d'una muntanya gran i alta, i em
mostrà la gran ciutat santa de Jerusalem, que
baixava del cel de part de Déu, i tenia la
glòria de Déu» (Ap. 21, 9-11). El primer que
crida l'atenció del lector és l'estudiat
contrast entre aquest passatge i el d'Apocalipsi
17: «I vingué un dels set àngels que tenien les
set copes, i parlà amb mi dient-me: Vine, et
mostraré la condemna contra la gran prostituta
que seu sobre moltes aigües» (v. 1). Així, en el
capítol 17 tenim la descripció de Babilònia, i a
Apocalipsi 21 la de la Nova Jerusalem. Babilònia
és la ciutat de l'home, i la segona és la ciutat
de Déu; la primera és l'expressió del que l'home
és, i l'altra ho és de la perfecció dels
pensaments de Déu, revestida de la glòria de
Déu. Que el lector sospesi acuradament el
contrast, i aprengui les lliçons divines que es
poden extraure. Cal fer una altra observació: la
Nova Jerusalem és «la núvia, l'esposa de
l'Anyell». Això determina el seu caràcter. Es
tracta de l'Església que Crist ja s'ha presentat
a si mateix, «l'església gloriosa, que no té
taca ni arruga ni res de semblant, sinó perquè
sigui santa i irreprensible» (Ef. 5, 27), bella
amb la pròpia bellesa del Senyor i amb la glòria
de Déu. També s'ha d'observar la seva posició.
Tant en el versicle dos com en el deu la veiem
descendint del cel, de Déu; però en comparar
tots dos passatges veiem el lloc que la ciutat
ocupa al llarg dels mil anys. En el versicle deu
la veiem descendint del cel, de Déu; però
després d'una declaració similar en el segon
versicle, Joan sent aquesta proclamació: «Heus
aquí, el tabernacle de Déu amb els homes», la
qual cosa exposa que la ciutat havia descendit i
reposat sobre la nova terra. Així, la
inferència, fortament recolzada per altres
passatges de l'Escriptura, és que en el versicle
deu la ciutat descendeix vers la terra
mil·lenària, però que resta sobre ella, per
damunt de la Jerusalem terrenal. Situada, per
així dir-ho, per damunt la ciutat terrenal, serà
un objecte visible de llum i glòria; això potser
serveixi per explicar el llenguatge que el
profeta adreçava a Jerusalem: «El sol no serà
més la teva llum de dia, i la resplendor de la
lluna no t'il·luminarà, sinó que Jahveh serà per
a tu la llum eterna, i el teu Déu, la teva
glòria» (Is. 60, 19).
Ara
podem passar a examinar algunes de les seves
característiques.
(1)
És divina quant al seu origen i celestial pel
que fa al seu caràcter. Davalla del cel, de Déu.
(2)
Té «la glòria de Déu. La seva resplendor era
semblant a la d'una pedra preciosíssima, com
pedra de jaspi cristal·lí». Així, la seva llum
es la resplendor de la glòria en la que està
encastada; perquè el jaspi és un símbol de la
glòria de Déu (Ap. 4, 3). L'Església és
glorificada juntament amb Crist en la glòria de
Déu, i com a tal la exhibeix aquí. En els
versicles 18 i 19 s'expressa que el material del
mur i el seu primer fonament són tots dos de
jaspi. La glòria de Déu n'és doncs l'estabilitat
i la seguretat, així com la llum i la bellesa de
la ciutat celestial. Però el mur exclou tot el
que sigui inadequat per a aquesta glòria, així
com guarda tot allò que es correspon amb la
mateixa.
(3)
La següent característica és que té «dotze
portes, i sobre les portes dotze àngels, i uns
noms inscrits, que són els de les dotze tribus
dels fills d'Israel. Tres portes a llevant, tres
portes al nord, tres portes al sud, tres portes
a ponent. I la muralla de la ciutat tenia dotze
fonaments, i en aquests hi havia els noms dels
dotze apòstols de l'Anyell» (vv. 12-14). S'ha
d'observar acuradament que tot això es refereix
a la muralla de la ciutat, i que el seu tret
distintiu és el número dotze: dotze àngels,
dotze tribus i dotze apòstols. Com algú ha dit:
«Té dotze portes. Els àngels han estat designats
com els diligents guardians de la gran ciutat,
el fruit de l'obra redemptora de Crist en
glòria. Això també marca la possessió, per part
de l'home així introduït a la glòria en
l'assemblea, del lloc més alt en la creació i en
l'ordre providencial de Déu, del que els àngels
havien estat anteriorment els administradors.
Les dotze portes constitueixen la plenitud de la
perfecció humana quant al poder administratiu en
govern. La porta era el lloc on se celebraven
els judicis; dotze, com hem vist sovint, connota
perfecció i poder en govern. El caràcter d'això
mateix queda denotat pels noms de les dotze
tribus. Així era com Déu les havia governat.
Elles no eren el fonament, però aquest caràcter
del poder es trobava allí. Hi havia dotze
fonaments, però aquests eren els dotze apòstols
de l'Anyell. Eren, en la seva obra, el fonament
de la ciutat celestial. Així, l'exhibició
creadora i providencial de poder, i l'exhibició
de poder en govern (Jahveh), i l'assemblea
cristiana que havia estat fundada a Jerusalem,
tot això queda reunit a la ciutat celestial, la
seu orgànica del poder celestial. No ens és
presentada com l'esposa, encara que és «la
núvia, l'esposa de l'Anyell». Aquí no tenim el
caràcter paulí de proximitat en benedicció a
Crist, més aviat com l'assemblea com va ser
fundada a Jerusalem sota els dotze, la seu
orgànica del poder celestial, la nova i ara
celestial capital del govern de Déu».
(4)
Després es procedeix a mesurar la ciutat (vv.
15-17), la qual cosa indica que és possessió de
Déu. No serà necessari dir que les mesures són
simbòliques d'una perfecció donada per Déu.[7]
Així, la ciutat té forma de cub, un cos amb les
arestes iguals —perfecció finita.
(5)
Després tenim els materials dels quals es compon
la ciutat i els seus fonaments. Una vegada més
citem d'un altre autor: «La ciutat estava
conformada, en la seva natura, en justícia i
santedat divines —d'or pur semblant al cristall.
Allò que ara s'està portant a terme per la
Paraula i essent aplicat als homes aquí a baix
era la natura mateixa de tot el lloc (cf. Ef. 4,
2-4). Les pedres precioses, denotant l'exhibició
diversa de la natura de Déu, que és llum, en
relació amb la criatura (cosa que es veu en la
creació, Ez. 28; i en gràcia en el pectoral del
Summe Sacerdot), s'exhibeixen ara en una glòria
permanent, i adornen els fonaments de la ciutat.
Les portes resplendien amb bellesa moral (cada
porta era una perla) que atreia el Crist en
l'assemblea, i d'una manera gloriosa. Allò sobre
el que els homes caminaven, en lloc de comportar
el perill de la contaminació, era en si mateix
just i sant; els carrers, tot allò amb el que
els homes entren en contacte, era justícia i
santedat —or pur semblant al cristall».
(6)
No té temple: «I de temple, no n'hi vaig veure,
perquè el Senyor, el Déu totpoderós, és el seu
temple, i l'Anyell» (v. 22). Un temple parlaria
de retir, o d'un lloc especial on Déu es
manifesta als qui s'apropen per adorar. Però tot
això ja està en el passat. Fins i tot ara,
mentre caminem aquí sota, tenim llibertat per
entrar al lloc santíssim (He. 10); més encara,
el nostre lloc és en la llum com Déu és en la
llum. Així doncs, a la ciutat celestial Déu es
manifesta d'una manera plena.
«Allà,
ànima meva, l'Anyell es troba—
Allà
el mateix Déu reposa,
En
amor diví present en tot,
I
en Ell tens el suprem bé.
Déu
i l'Anyell — bé està,
Aquesta
font
divina he conegut
D'
inenarrables goig i amor;
I
sé ja que tot meu és.»
(7)
No hi ha necessitat de cap llum creada. «I la
ciutat no té necessitat del sol ni de la lluna
perquè li facin llum, perquè la glòria de Déu la
il·lumina, i l'Anyell és el seu llum» (v. 23).
Si Déu es manifesta plenament, això seria
impossible. Quan Ell es manifesta, la Seva
glòria il·lumina la ciutat, i l'Anyell és el seu
llum.
«I
qui descriurà la glòria
D'aquella
llum
vivent?
Allà
tot el Seu esplendor Déu manifesta,
Allà
habiten
les glòries de l'Anyell.
Déu
i l'Anyell allà seran
La
llum i del lloc el temple;
I
resplendents les hosts per sempre,
Desvetllat
el
misteri, la seva porció fruiran.»
Després
d'haver cridat l'atenció a les característiques
de la ciutat, podem ara passar a considerar el
que s'indica a continuació: la relació de la
ciutat amb la terra mil·lenària. En primer lloc
se'ns diu: «I les nacions dels salvats caminaran
en la seva llum; i els reis de la terra hi
portaran la seva glòria i el seu honor» (v. 24).
Dues lleugeres alteracions faran aquest passatge
de l'Escriptura molt més intel·ligible. Les
paraules «dels salvats» no apareixen en les
millors recensions del Nou Testament; són una
glossa injustificada; i el terme «hi» ha de
comprendre's no com «endins de» sinó com «fins
a»; si no es donés aquesta precisió, es podria
comprendre com que els reis de la terra tenen
accés a la ciutat celestial. El que aquest
passatge ens ensenya és, primer, que la Nova
Jerusalem relluirà amb un resplendor tan intens
que les nacions caminaran a la seva llum —a la
llum de la glòria en què està encastada, i per
la qual és il·luminada. Així, estarà suspesa
sobre la Jerusalem terrenal, i des d'allà
irradiarà els raigs de la glòria de Déu de la
qual està envoltada i infosa. A més, els reis de
la terra retran el seu homenatge portant-hi la
seva glòria i honor a manera d'ofrenes; així la
reconeixeran com l'objecte del grat de Déu, i
com l'escena de l'exhibició de la Seva presència
i glòria, perquè és en ella que hi ha el tron de
Déu i de l'Anyell.
Després
s'afegeix: «I mai no es tancaran les seves
portes de dia, perquè de nit, allà no n'hi
haurà. I hi portaran la glòria i l'honor de les
nacions. I no hi entrarà res que sigui
contaminat, ni el qui practica abominació i
falsedat, sinó els qui estan escrits en el
Llibre de la Vida de l'Anyell» (vv. 25-27). El
lector no pot quedar menys que impressionat per
la correspondència entre aquest llenguatge i el
que el profeta dirigeix a la Jerusalem terrenal:
«I les teves portes estaran sempre obertes, no
es tancaran de dia ni de nit, per dur-te la
força de les nacions, i a fi que els seus reis
siguin guiats» (Is. 60, 11). Sens dubte, hi
haurà una relació íntima entre les dues ciutats,
assemblada a la que veiem entre el Lloc Sant i
el Santíssim en el tabernacle, tot i que cal
mantenir sempre aquesta distinció: que la Nova
Jerusalem és la ciutat celestial, i que l'altra
és de caràcter terrenal. Les portes obertes són
l'emblema de la perfecta seguretat que gaudeix
la ciutat, essent que «no hi haurà cap adversari
ni cap esdeveniment hostil»; d'altra banda,
l'absència de nit denota que el mal s'ha esvaït,
i que hi ha un dia sense fi. «No es tracta
merament de l'absència del mal, sinó de la
impossibilitat de la seva entrada; això
caracteritza a la santa ciutat»; perquè ningú
sinó solament «els qui estan escrits en el
Llibre de la Vida de l'Anyell» es troben allà.
A
continuació tenim el riu d'aigua de vida i
l'arbre de la vida. «I em mostrà un riu pur
d'aigua de vida, resplendent com cristall, que
sortia del tron de Déu i de l'Anyell. Al mig de
la seva plaça, i a banda i banda del riu, hi ha
un arbre de la vida que produeix dotze fruits,
cada mes dóna el seu fruit, i les fulles de
l'arbre són per a medicina de les nacions» (Ap.
22, 1-2). Una vegada més, tot això ens parla de
la relació de la ciutat amb la terra
mil·lenària, i revela la font de la vida i de la
benaurança mil·lenària. El tron de Déu i de
l'Anyell són, com sempre, la font de la gràcia i
de la vida; i les fulles de l'arbre de la vida
són per a medicina de les nacions. Només els
glorificats s'alimentaran dels dotze fruits de
l'arbre. Per això s'afegeix: «I no hi haurà cap
més maledicció. I allà hi haurà el tron de Déu i
de l'Anyell, i els seus servents el serviran, i
veuran la seva faç, i portaran el nom d'ell en
els seus fronts. I allà no hi haurà nit, ni
tindran necessitat de llàntia ni de llum de sol,
perquè el Senyor Déu els il·lumina. I regnaran
pels segles dels segles» (vv. 3-5). Després de
la seva caiguda, Adam va ser expulsat de l'hort,
i Déu «posà a l'est del jardí d'Edèn els
querubins amb l'espasa flamejant que es movia a
totes bandes per guardar el camí de l'arbre de
la vida» (Gn. 3, 24). Però ara, l'arbre de la
vida es troba a cada costat del carrer de la
ciutat daurada, i els sants glorificats troben
en el seu fruit sosteniment i goig. Així, doncs,
la maledicció queda abolida per sempre; perquè
el tron de Déu i de l'Anyell és allà, i els Seus
servents el serveixen a la perfecció, contemplen
el Seu rostre i porten el Seu nom en els seus
fronts. Quines meravelloses expressions de la
plena i perfecta glòria dels redimits! I ara es
reitera que no hi haurà nit allà, i que no tenen
necessitat de cap llum creat, perquè Déu mateix
és la font de la seva llum i de la seva
benaurança, i la Seva glòria il·lumina tota
l'escena. En aquesta condició regnaran pels
segles dels segles, associats amb Crist en totes
les glòries de la Seva reialesa i del Seu regne.
Així,
el que tenim davant nostre és no només la
benedicció terrenal, sinó que Déu també ens
presenta les diverses perfeccions i glòries
d'aquesta ciutat celestial que serà una
característica tan destacada del període
mil·lenari. No hem tocat aquí la qüestió de la
comunicació entre les esferes celestial i
terrenal. No hi ha dubte que aquesta comunicació
existirà, però l'Escriptura calla sobre la
manera exacta en què Crist durà a terme el
govern de la terra com a Rei. El que sí se'ns
diu és que «el poder sobirà és sobre la seva
espatlla; i el seu Nom s'anomenarà: Meravellós,
Conseller, Déu Poderós, Pare etern, Príncep de
Pau. L'amplitud de la seva sobirania i la pau no
tindran fi, sobre el tron de David i sobre el
seu regne, per establir-lo i per refermar-lo en
judici i justícia, des d'ara i fins a
l'eternitat» (Is. 9, 6-7).
CAPÍTOL 12. EL GRAN TRON BLANC I L'ESTAT ETERN
|
E |
L
MIL·LENNI conclou la llarga sèrie de
dispensacions terrenals. Els tractes de Déu amb
la terra, siguin en gràcia, en misericòrdia o en
judici, queden ara conclosos; per això, la terra
i el cel fugen de davant d'Aquell que s'ha
assegut en el gran tron blanc (Ap. 20, 11). El
judici final se celebra entre la fi del
mil·lenni i el començament de l'estat etern;
però abans d'això té lloc un important
esdeveniment, que en el passatge acabat de citar
es tracta de forma molt resumida, però que és de
gran magnitud i importància: es tracta de la
destrucció de la terra i del cel per foc. Pere
descriu així aquest esdeveniment: «Però el dia
del Senyor vindrà com un lladre de nit; aquell
dia, els cels passaran amb estrèpit, els
elements s'abrusaran i es dissoldran, i la terra
i les obres que hi ha seran cremades. Per tant,
ja que totes aquestes coses es dissolen, quina
mena de persones heu de ser en conductes santes
i pietoses, esperant i apressant la vinguda del
dia de Déu, en el qual els cels s'inflamaran i
es dissoldran, i els elements s'abrusaran i es
fondran!» (2Pe. 3, 10-12). El dia del Senyor,
cal dir-ho, cobreix tot el període dels mil
anys. Ve com a lladre, en ser introduït per la
manifestació del Senyor, i a la seva conclusió
té lloc la destrucció de la terra i del cel amb
foc. Per això Pere diu «en el qual», perquè
queda inclòs en el dia del Senyor, encara que
com a conclusió del mateix. És el mateix
esdeveniment que s'indica a l'Apocalipsi amb
aquestes paraules: «... i davant del seu rostre
fugiren la terra i el cel, i no fou trobat un
lloc per a ells», limitant-se només al fet,
sense explicar el mitjà de la desaparició de la
una i de l'altre; però, com veiem per Pere, el
foc és l'instrument escollit per Déu per a la
destrucció d'aquesta escena present. Després
segueix l'escena del gran tron blanc; així, el
judici final té lloc després que s'esvaeixen la
terra i el cel. El caràcter d'aquest judici
demana un examen més detallat.
Primer,
així, passem a considerar el Jutge. De la versió
catalana de la TBS sembla que Déu mateix sigui
el Jutge: «I vaig veure els morts, petits i
grans, que eren drets davant Déu» (Ap. 20, 12).
Això no obstant, és ben sabut que el pes de
l'evidència del text original és que en lloc de
«drets davant Déu» hauria de dir «drets davant
el tron»; també està molt clar per altres
passatges de l'Escriptura que el Senyor Jesús
n'és l'ocupant, Aquell qui s'asseurà en el gran
tron blanc. Ell mateix ho va dir: «Perquè el
Pare no judica ningú, sinó que ha donat tot el
judici al Fill, a fi que tots honorin el Fill
com honoren el Pare», afegint a això: «Perquè
així com el Pare té vida en si mateix, així
també ha donat al Fill de tenir vida en si
mateix. I li ha donat també potestat de fer
judici, perquè és Fill de l'home» (Jn. 5,
22-27). Amb això concorden també les paraules de
Pau quan diu que tot genoll es doblegarà, i que
tota llengua confessarà que Jesucrist és Senyor,
per a glòria de Déu Pare (Fil. 2, 10-11). Així,
Aquell que va venir una vegada a aquesta terra,
però que va ser rebutjat i crucificat, és Aquell
qui s'asseurà en judici sobre aquells que el van
rebutjar com Salvador i Senyor; perquè el Pare
vol que tots honrin el Fill així com l' honren a
Ell. Així, en ocupar Crist aquest tron de
judici, Déu el vindica públicament en presència
dels homes i dels àngels, i el presenta com a
digne d'honra i homenatge universal; de manera
que ara tots els genolls que van refusar
doblegar-se davant Ell en el dia de la gràcia
han de fer-ho finalment reconeixent la Seva
autoritat i supremacia. En seure en el gran tron
blanc, esdevé l'Àrbitre del destí etern de tots
els Seus enemics.
El
tron en el qual està assegut és descrit com a
«gran» i com a «blanc». És gran com correspon
amb la dignitat del seu ocupant; i és blanc com
a símbol del caràcter de les sentències que es
dictaran, cadascuna de les quals seran conformes
amb la santedat de la natura de Déu.
Aquest
judici es fa sobre persones, no coses, i
solament sobre incrèduls. Joan diu: «I vaig
veure els morts, petits i grans, que eren drets
davant Déu. I uns llibres foren oberts; i també
fou obert un altre llibre, que és el de la Vida.
I els morts foren judicats per les coses que hi
ha escrites en els llibres, segons les seves
obres. I el mar va donar els morts que hi havia
en ell. I la mort i l'infern [Hades]
van donar els morts que hi havia en ells. I
cadascú fou judicat segons les seves obres. I la
mort i l'infern [Hades] foren llançats al llac de
foc. Aquesta és la segona mort. I el qui no va
ser trobat escrit en el Llibre de la Vida fou
llançat al llac de foc» (vv. 12-15). Si examinem
les declaracions exactes d'aquest passatge,
quedarà clar que no hi ha ni rastre de cap
creient en aquesta gran i nombrosíssima
multitud. De fet, com ja s'ha exposat en
capítols precedents, tots els creients són
arrabassats en els núvols a la trobada del
Senyor en l'aire en la Seva segona vinguda.[8]
Així, a part dels qui són deixats als seus
sepulcres quan Ell torna a regnar, només resten
unes altres dues classes: els sants del
mil·lenni o els incrèduls o rebels del
mil·lenni. Però els sants del mil·lenni no
moriran; i així, ja que aquesta escena inclou
només els morts (v. 12), els que compareixen
davant el Seu tron per a judici són
exclusivament els malvats o incrèduls. Aquesta
conclusió queda establerta d'una altra manera.
Hi ha dues classes de llibres que s'obren com el
fonament del judici. Hi ha els llibres de les
obres, i hi ha el llibre de la Vida; i es diu
que «foren judicats per les coses que hi ha
escrites en els llibres, segons les seves obres»
(v. 12). De fet, són jutjats sobre una doble
base —positiva i negativa. Les obres d'ells es
presenten com a prova de càrrec contra ells; i
l'absència dels seus noms en el llibre de la
vida demostra que no tenen dret a la
misericòrdia, a cap favor no merescut; perquè
«qui no va ser trobat escrit en el Llibre de la
Vida va ser llançat al llac de foc». Ni s'hi ha
insinua de cap d'ells tingui el seu nom inscrit,
i per això les seves obres constitueixen el
fonament de la seva sentència; i sabem que per
les obres de la llei cap ésser humà no serà
justificat (Ro. 3, 20). Com un altre ha dit:
«Sorgeix un altre element a la vista. La gràcia
sobirana sola havia obrat la salvació segons el
propòsit de Déu. Hi havia un llibre de la vida.
El qui no va ser trobar inscrit en el llibre de
la vida va ser llançat al llac de foc. Però
aquesta es l'escena definitivament culminant i
de separació per a tota la raça humana i per
aquest món. I encara que van ser jutjats,
cadascun per les seves obres, això no obstant
només la gràcia sobirana havia alliberat a
ningú; i tot aquell qui no va ser trobat en el
llibre de la gràcia va ser llançat al llac de
foc. El mar havia lliurat els seus morts; la
mort i l'Hades els seus. I la mort i l'Hades
foren consumits per sempre pel judici diví. El
cel i la terra s'havien esvaït, però anaven a
ser restaurats; en canvi, la mort i l'Hades no.
Per ells només hi havia destrucció i judici
diví. Són contemplats com el poder de Satanàs.
Ell té el poder de la mort i les portes de
l'Hades; per tant, aquests dos són destruïts
judicialment per sempre». I així és que l'últim
enemic, la mort, es ara destruïda; perquè cal
que Crist regni «fins que posi tots els enemics
sota els seus peus».
Abans
de procedir a l'estat etern, és necessari
considerar un altre passatge de l'Escriptura.
Llegim a Corintis: «Perquè, així com en Adam
tots moren, així també en el Crist tots seran
vivificats. Però cadascú en el seu propi ordre:
primer el Crist com a primícia, després els qui
són de Crist, en la seva vinguda; llavors la fi,
quan ell lliuri el regne al Déu i Pare, quan
hagi anul·lat tot principat i tota potestat i
poder. Perquè cal que ell regni, fins que posi
tots els enemics sota els seus peus. El darrer
enemic que ha de ser anul·lat és la mort. Perquè
ha sotmès totes les coses sota els seus peus.
Però quan diu que totes les coses li han estat
sotmeses, és evident que s'exceptua aquell que
li ha sotmès totes les coses; ara bé, quan totes
les coses li siguin sotmeses, llavors també el
Fill mateix se sotmetrà al qui li ha sotmès
totes les coses, a fi que Déu sigui el tot en
tots» (1Co. 15, 22-28). Aquest passatge és en
moltes formes summament extraordinari, en
abastar com abasta totes les dispensacions, o
almenys en incloure-les en el seu abast. El tema
immediat de l'apòstol és el de la resurrecció.
Així, després de formular la realitat que en
Adam tots moren, i la corresponent veritat que
en Crist tots seran vivificats —és a dir, els
«tots» connectats amb Crist, de la mateixa
manera en que el «tots» en el primer cas inclou
a tots els vinculats amb Adam— ens dóna després
l'ordre en el que s'ha de complir això últim. La
resurrecció de Crist va ser les primícies
d'aquesta meravellosa collita, dels qui són de
Crist, que seran recollits en la Seva vinguda.
«Després la fi». Però entre aquest últim
«llavors» connectat amb «la fi» i el precedent
«després», connectat amb «els qui són de Crist»,
s'interposa el mil·lenni, de manera que «la fi»
ens porta a la seva conclusió; i, de fet, més
endavant, fins a la culminació del judici del
gran tron blanc. És aquest extrem el que cal fer
observar; perquè es tracta de la fi del regne
mediador com a tal. I per això veiem que Ell
lliura el regne al Déu i Pare. Havent quedat
totes les coses subjectades sota d'Ell, llavors
Ell lliura el regne a Aquell que li va subjectar
totes les coses, i Ell mateix assumeix una
posició de subjecció, perquè d'ara endavant Déu
sigui tot en tots. És la conclusió i el
lliurament del Seu regne terrenal, i a partir de
llavors, com l'Home glorificat, Ell mateix queda
subjecte. Però s'ha de recordar amb tota cura
que la Seva Deïtat essencial roman per sempre;
de fet, el terme «Déu», usat així en sentit
absolut, inclou Pare, Fill i Esperit Sant. Tenim
aquí una meravellosa revelació, perquè per ella
aprenem que al llarg de l'eternitat Ell
mantindrà la Seva humanitat glorificada, present
entre les files dels redimits, tots ells
conformats a la Seva imatge, i Ell com el
PRIMOGÈNIT entre molts germans. De manera que si
en aquest passatge tenim, d'una banda, la cessió
del regne terrenal, tenim també, per l'altra, la
introducció a l'estat etern, en el qual Déu és
tot en tots.
Però
és a l'Apocalipsi que trobem la més completa
descripció de l'estat etern: «I vaig veure un
cel nou i una terra nova. Perquè el primer cel i
la primera terra han passat, i el mar ja no
existeix» (Ap. 21, 1). Isaïes havia parlat d'uns
cels nous i una terra nova (Is. 65, 17), però
només en un sentit moral en relació amb el
mil·lenni. Pere adopta el seu llenguatge i, sota
la guia de l'Esperit Sant, li dóna un sentit més
profund: «Però nosaltres esperem, segons la seva
promesa, uns cels nous i una terra nova, en els
quals habita la justícia» (2Pe. 3, 13). Això no
obstant, és a l'Apocalipsi que veiem en la visió
el compliment efectiu de la promesa. A més,
se'ns informa que «el mar ja no existeix»,
perquè ha arribat a la seva fi el temps de les
separacions, i cada part de la nova escena és
portada a una bellesa organitzada davant Déu;
tot allà serà segons la Seva ment. Amb això,
se'ns presenta al davant la santa ciutat: «I jo,
Joan, vaig veure la ciutat santa, la nova
Jerusalem, que baixava del cel de part de Déu,
preparada com una núvia adornada per al seu
espós. I vaig sentir una veu forta que venia del
cel i deia: Heus aquí, el tabernacle de Déu amb
els homes, i ell habitarà amb ells, i ells seran
pobles d'ell, i Déu mateix serà amb ells el seu
Déu. I Déu eixugarà tota llàgrima dels seus
ulls, i la mort ja no existirà. I tampoc no hi
haurà dol ni clam ni dolor, perquè les primeres
coses han passat» (Ap. 21, 2-4). Hi ha diversos
punts a observar en aquesta meravellosa
descripció de la perfecció de l'estat etern.
Primer, veiem la santa ciutat que baixa del cel,
de Déu. Com ja hem observat, durant el mil·lenni
estarà situada per damunt de la Jerusalem
terrenal; però ara, encara que Joan mira enrere
al seu origen i al seu caràcter, arriba més a
baix fins que reposa sobre la nova terra que ha
estat ara formada. La terra mil·lenària no
hagués pogut rebre-la perquè, per gran que fos
la benedicció que gaudia, no podia, essent
encara imperfecta, ser la seu del tabernacle
etern de Déu. Això queda reservat per a la nova
terra en la què habitarà la justícia —on tindrà
la seva seu permanent. I observem com es descriu
la ciutat: «preparada com una núvia adornada per
al seu espós». Els mil anys ja han passat, i la
ciutat segueix adornada amb la seva bellesa
nupcial. L'edat no pot apagar la seva joventut,
i per això segueix sent «l'església gloriosa,
[sense] taca ni arruga ni res de semblant» (Ef.
5, 27). Ara es fa aquesta proclamació: «Heus
aquí, el tabernacle de Déu amb els homes».
D'això inferim que l'Església glorificada és
l'habitació de Déu; i així com en el campament
en el desert les tribus estaven disposades al
voltant del tabernacle, així trobem aquí els
homes —els sants d'altres dispensacions—
agrupats al voltant del tabernacle de Déu en
l'estat etern. El Senyor havia dit al seu poble
Israel en el desert: «posaré el meu tabernacle
enmig de vosaltres, i la meva ànima no us
avorrirà; i caminaré enmig de vosaltres, i jo
seré el vostre Déu, i vosaltres sereu el meu
poble» (Lv. 26, 11-12; cf. també Ez. 27, 26-27).
I ara, en el desplegament de la Seva gràcia,
segons els propòsits del Seu amor, la Seva
paraula es compleix segons la perfecció dels
Seus propis pensaments. Ara el Seu tabernacle
està amb els homes, i Ell habitarà amb ells, i
ells seran el Seu poble, i Déu mateix serà entre
ells, el seu Déu.
Llavors
tenim la benaurança dels habitants d'aquesta
escena. Però, com se'ns descriu? Doncs, de la
manera que atrau de la manera més poderosa els
cors que han conegut els dolors i les afliccions
del desert. Hi haurà la total absència de
qualsevol cosa que ens havia causat dolor o
angoixa aquí a baix. Primer, «Déu eixugarà tota
llàgrima dels seus ulls»; no quedarà ni rastre
de l'anterior dolor, i Déu mateix l'eliminarà.
Quina tendresa infinita en aquesta expressió,
que Déu mateix farà això! Així com una mare
eixuga tendrament les llàgrimes del seu nen,
així el mateix Déu es complaurà en eixugar totes
les llàgrimes dels ulls dels Seus sants. I una
vegada hagin quedat eixugades, mai no podran
tornar, perquè «la mort ja no existirà» (quantes
llàgrimes hauran vessat davant la mort els
afligits deixats enrere en aquesta escena!): «I
tampoc no hi haurà dol ni clam ni dolor». Totes
aquestes coses primeres hauran ja passat per
sempre, com foscos núvols que s'han esvaït
davant la llum i el goig perpetus de la
presència eterna de Déu.
«I
aquell que seia en el tron digué: Heus aquí,
faig noves totes les coses. I em diu: Escriu,
perquè aquestes paraules són veritables i
fidels. I em digué: Està fet. Jo sóc l'Alfa i
l'Omega, el Principi i la Fi. Jo, al qui té set,
li donaré gratuïtament de la font de l'aigua de
la vida. El qui venci heretarà totes les coses [més
aviat: aquestes coses], i jo li seré Déu i ell
em serà fill. Però els covards i incrèduls i
abominables i homicides i fornicadors i bruixots
i idòlatres i tots els mentiders, tenen la seva
part en el llac que crema amb foc i sofre, que
és la segona mort» (vv. 5-8). Així, tot és fet
nou; la nova creació ha arribat a la seva
consumació. Tot és summament bo, dins i fora;
perfecte, segons l'avaluació des de la santedat
de Déu. Per tant, és una escena en la qual Ell
pot habitar amb complaença i plaer. Tot ha
procedit d'Ell mateix i tot redunda per a la
Seva glòria; perquè Ell és l'Alfa i l'Omega, el
Principi i la Fi.
Aquesta
escena arriba llavors a la seva conclusió amb
l'anunci de la gràcia, de la promesa i del
judici. El qui tingui set pot rebre gratuïtament
de la font de l'aigua de la vida. El qui venci
heretarà totes aquestes coses. Citant d'un altre
comentarista: «Per al cristià, el món és ara un
gran Refidim.[9]
Aquesta és la doble porció de la seva final
benaurança: tindrà Déu com el seu Déu, i serà el
Seu fill. Els qui van tenir temor d'aquest camí
—que no han vençut el món i Satanàs, sinó que
van caminar en iniquitat— tindran la seva part
en el llac de foc. Això posa fi a la història
dels camins de Déu». S'ha d'observar que aquí no
es menciona l'Anyell. La raó, com ja s'ha
observat, és que el Fill mateix està ara
subjecte a Aquell que li subjectà a Ell totes
les coses, a fi que Déu sigui el tot en tots.
«PERQUÈ
D'ELL I PER MITJÀ D'ELL I PER A ELL SÓN
TOTES LES COSES: A ELL LA GLÒRIA PELS
SEGLES, AMÉN!»
[1]
Per ser més específics, la resurrecció
dels sants finalitza amb aquells qui són
aixecats en la manifestació pública del
Senyor Jesús quan vindrà per posar fi al
període de la Tribulació i regnar, quan
els que han mort durant l'esmentada
Tribulació pel testimoniatge de Jesucrist
són aixecats per regnar també amb el
Senyor (Ap. 20, 4). També cal considerar
el llenguatge de Daniel 12, 12-13, on es
diu a Daniel que s'aixecarà per rebre la
seva porció «a la fi dels dies», que pel
context cal comprendre en el sentit que
els sants de l'A.T. s'aixecaran a la fi
dels dies de la Tribulació, en compartir
el caràcter dels sants de la Tribulació,
no el dels sants de l'Església, per rebre
ells també el regne, en el seu cas en la
manifestació del Senyor Jesús per regnar i
jutjar sobre Israel i les nacions. (N. del
T.)
[2]
Això va ser escrit ca.
[3] És
elogiable la prudència de Dennett en dir,
respecte del temps de la restauració dels
jueus, «probablement després», sense
dogmatitzar més enllà de l'Escriptura.
Sabem avui que els jueus van anar migrant
lentament, molts d'ells motivats per
l'ideal sionista, durant la primera meitat
del segle XX, i que l'extermini que van
sofrir els jueus a Europa a mans dels
nazis va precipitar grans migracions
després de la Segona Guerra Mundial i
després de la Independència de l'Estat
d'Israel, que es va proclamar el 14 de
maig de 1948. Evidentment, encara que no
hi ha res que s'interposi necessàriament
entre l'ara i el recolliment de
l'església, la nació d'Israel està ja
present a la terra; estem en un compàs
d'espera per a Israel i les nacions, a
l'espera del recolliment de l'Església.
(N. del T.)
[4]
Aquesta és la traducció correcta de
l'original, en contrast amb certes
versions històriques que tradueixen
erròniament com «en el sentit que el dia
del Senyor es a prop» (Reina-Valera 1909,
1960, etc. Veure, en canvi, la revisió
1977 de la Reina-Valera). (N. del T.)
[5]
Aquí Dennett segueix referint-se a la
resurrecció dels sants de l'A.T. juntament
amb la dels sants de l'església, essent
que la dels sants de l'església té lloc
abans de la tribulació. En canvi,
l'Escriptura sembla per descomptat indicar
que els sants de l'Antic Testament, els
redimits d'Israel i les nacions abans de
la vinguda del Messies, tenen la seva part
en l'última fase de la Primera
Resurrecció, que té lloc en la
manifestació de Jesús per regnar, que és
quan s'aixequen també els fidels morts
durant la Tribulació per regnar amb Crist.
Es a aquest esdeveniment que sembla
referir-se el profeta Daniel: «Feliç el
qui esperi, i arribi fins als mil
tres-cents trenta-cinc dies [la fi de la
Gran Tribulació]. I tu vés fins a la fi, i
descansaràs, i t'aixecaràs en la teva
porció a la fi dels dies [de la Gran
Tribulació]». (N. del T.)
[6] En
notes anteriors ja s'han donat raons per
creure que els sants de les anteriors
dispensacions són aixecats juntament amb
els sants morts al
llarg de la Tribulació a la fi de la
mateixa, per compartir en el regne i rebre
la seva porció al final dels dies de la
mateixa, a l'inici del Mil·lenni, i no
juntament amb l'Església abans de la
Tribulació. (N. del T.)
[7]
L'aspecte simbòlic de la ciutat celestial
no nega la seva realitat tangible com a
tal ciutat, com es veu de tantes realitats
tangibles en les Escriptures, repletes
també de simbolismes: un exemple el tenim
en el Tabernacle d'Israel, que va ser
després succeït pel Temple d'Israel. Eren
realitats físiques, on les estructures,
els materials i les mesures constituïen
múltiples símbols d'altres realitats, i el
coneixement de tot això segueix
proporcionant lliçons sobre Déu i l'home
així com sobre l'obra de Déu en favor de
l'home. Així, la realitat del simbolisme
present a la ciutat de Déu, amb les seves
estructures, materials i mesures, no nega
la realitat de la ciutat com obra de Déu,
ni la realitat de les seves estructures,
materials i mesures. (N. del T.)
[8]
Aquí caldrà reproduir una nota ja donada en
un capítol anterior:
Per ser més específics,
la resurrecció dels sants culmina amb els
qui són aixecats en la manifestació pública
del Senyor Jesús quan vindrà per posar fi al
període de la Tribulació i a regnar, quan
aquells que han mort durant aquest període
pel testimoniatge de Jesucrist són aixecats
per regnar també amb el Senyor (Ap. 20:4).
També el llenguatge de Daniel 12, 12-13, on
es diu de Daniel que s'aixecarà per rebre la
seva porció «a la fi dels dies», es pot
comprendre en el sentit que els sants de
l'A.T. s'aixecaran a la fi dels dies de la
tribulació, en compartir el caràcter dels
sants de la Tribulació, no el de l'església,
per rebre el regne en la manifestació del
Senyor Jesús per regnar i jutjar sobre
Israel i les nacions. (N. del T.)
[9] Refidim, una
localitat on el poble d'Israel experimentà
set i la provisió divina en gràcia,
conflicte i victòria en la seva
peregrinació en el desert. Vegeu Èxode,
capítol 17. (N. del T.)
© SEDIN 2012
Pàgina principal
Pàgina principal- © Copyright Santiago Escuain 2013 per la traducció catalana, www.sedin.org. Aquest text es pot reproduir lliurement per a finalitats no comercials a condició de citar la procedència i adreça de SEDIN, així com aquesta nota en la seva integritat.
- La seva reproducció en altres llocs web s'autoritza a condició de complir les condicions en el paràgraf anterior i de proporcionar un enllaç actiu visible a aquesta pàgina original.
TOTS ELS DRETS RESERVATS
- Santiago Escuain - 2013
SEDIN
Servei Evangèlic - Documentació - Informació
Apartat 2002
08200 SABADELL
(Barcelona) ESPANYA
||| Índex:
||| Índex de butlletins ||| Pàgina principal ||| Índex general
castellà |||
||| Índex general en català ||| Coordinadora
Creacionista ||| Museu de
Màquines Moleculars |||
||| Llibres
recomanats ||| orígens ||| vida
cristiana ||| bibliografia
general |||
||| Temes d'actualitat ||| Documents en
PDF (classificats per temes) |||
||| Índex general en català ||| Coordinadora Creacionista ||| Museu de Màquines Moleculars |||
||| Llibres recomanats ||| orígens ||| vida cristiana ||| bibliografia general |||
||| Temes d'actualitat ||| Documents en PDF (classificats per temes) |||
Índex:
PREFACI
SEMBLANÇA DE
L'AUTOR
CAPÍTOL
1. L'ESPERANÇA DE L'ESGLÉSIA
CAPÍTOL
2. L'ESPERANÇA — ACTUAL O AJORNADA?
CAPÍTOL
3. L'ARRABASSAMENT DELS SANTS
CAPÍTOL
4. EL TRIBUNAL DE CRIST
CAPÍTOL
5. EL SOPAR DE LES NOCES DE L'ANYELL
CAPÍTOL
6. LA RESTAURACIÓ DELS JUEUS
CAPÍTOL
7. L'APOSTASIA I L'ANTICRIST
CAPÍTOL
8. LA GRAN TRIBULACIÓ
CAPÍTOL
9. LA MANIFESTACIÓ DE CRIST
CAPÍTOL
10. EL REGNE DE CRIST
CAPÍTOL
11. LA NOVA JERUSALEM
CAPÍTOL
12. EL GRAN TRON BLANC I L'ESTAT ETERN
Índex general català
Pàgina
principal
Documents en format PDF
(classificats per temes)
