John
N. Darby
LA PAU AMB DÉU—COM GAUDIR-LA*—Traducció de l'anglès:
Com
puc arribar a tenir pau amb Déu? Ell
«ha fet la pau per la sang de la seva
creu» (cp. Col. 1, 20). Això no ho
nego pas; ho crec; però no gaudeixo de pau.
Com puc tenir aquesta pau, jo mateix? «Justificats, doncs, per la fe,
tenim pau amb Déu.» (Ro. 5, 1) Bé,
sé que així està escrit,
però no la tinc, aquesta pau; això
ho sé: Bé que voldria tenir-la, i de
vegades em sembla que no crec res en absolut. El
veig feliç: Com es pot aconseguir aquesta
felicitat de l'ànima? Llavors, vostè no pensa que sigui
una presumpció estar en pau amb Déu en
la seguretat del seu favor, i tenir així la
seguretat de la nostra pròpia salvació? Crec
que per la meva banda ho seria; però veig
aquesta seguretat en l'Escriptura, i per
això ha de ser cosa certa; i veig a alguns
que gaudeixen del favor diví, alguns en els
quals es veu com una realitat. Però no
sé com aconseguir-la. Em sento afligit quan
penso en això, encara que vaig passant de
dia en dia com altres cristians; però quan
se suscita aquesta qüestió, sé
que no tinc pau, que no tinc la seguretat que el
favor diví reposi sobre mi, així com
veig a vostè i a uns altres gaudint
d'aquest favor. I això és greu,
perquè si «justificats, doncs, per la
fe, tenim pau amb Déu», com
vostè diu, i com sé que ho diu
l'Escriptura, jo no tinc pau amb Déu;
llavors, com puc ser justificat? La raó és que vostè
no té el veritable coneixement de la
justificació per fe. No dic pas que
vostè no estigui justificat davant Déu,
però la seva consciència no ha entrat en
possessió d'això. Els Reformadors, tots
ells, anaven més lluny que jo. Tots ells
sostenien que si algú no tenia la seguretat de
la seva pròpia salvació, no estava
justificat en absolut. Ara bé, tot el que creu
en el Fill de Déu queda, davant Déu,
justificat de totes les coses. Però fins que no
contempla això com ensenyat de part de
Déu, fins que no interioritza el valor de
l'obra de Crist, no té consciència
d'això en la seva pròpia ànima,
i, naturalment, si és sincer, com vostè
ho és, no posseeix pau; i aquesta pau no queda
sòlidament establerta fins que coneix que
està en Crist, així com que Crist va
morir per ell; i l'anar passant de dia en dia com ho
fan tants cristians, com vostè ho expressa,
és quelcom fals i buit, quelcom que en un
moment o un altre ha d'enfonsar-se. És
això el que sovint és causa d'angoixa en
el llit de la mort. I el caràcter de
l'activitat cristiana queda tristament
compromès i es fa com un deure, una
espècie de mitjà per ser feliç,
en lloc de ser una activitat en el poder de l'Esperit
que realitza un ànima en pau. Si algú és veritablement
sincer i camina davant de Déu, no pot reposar
en el seu esperit fins que gaudeix de pau amb Ell, i
com més profunds siguin aquests exercicis de
cor, molt millor. Però Ell ha fet la pau per la
sang de la creu. Tots aquests exercicis resulten
senzillament en portar a la superfície les
males herbes, com quan es llaura i després es
rascla un camp. Són útils en aquest
sentit, i necessaris; però no són la
collita que produeix la fe en l'obra consumada de
Crist. La Seva obra està acabada. Ell,
«ara ha estat manifestat una sola vegada en la
fi dels segles per abolir el pecat per mitjà
del seu sacrifici» (He. 9, 26); i Ell ha
«complert l'obra que el Seu pare l'havia donat a
fer» (cp. Jn. 17, 4). Aquesta obra, que treu del
mig el nostre pecat, està complerta i ha estat
acceptada per Déu. Si vens a Déu per
Ell, si els teus pecats no han estat tots trets
mitjançant aquesta obra, d'una manera completa
i per sempre, llavors mai podran ser-ho, perquè
Ell no pot tornar a morir; i aquesta obra ha estat
realitzada tota ella per «un sol sacrifici pels
pecats» (He. 10, 12), doncs en un altre cas, com
raona l'apòstol a Hebreus 9: «ell hauria
hagut de patir moltes vegades». Ara
això ho veig més clar, i que
és una obra perfecta, acabada, feta una
vegada per sempre. Llavors, què més vol, per
tenir pau? És
precisament això el que vull veure amb
claredat. Abans de parlar del seu estat i de les
seves dificultats, m'agradaria de debò que
l'obra mateixa quedi expressada amb claredat i que la
comprenguem bé. Qui va dur a terme aquesta
obra? Crist,
naturalment. I què va posar vostè de la
seva part en la realització d'aquesta obra? No
res. No res, per descomptat, tret que diguem
els seus pecats. I a quin estat de la seva
ànima és aplicable: a un estat de pietat
o d'impietat? Però
... no haig de ser sant? Per descomptat, perquè som cridats
a «la santificació, sense la qual
ningú no veurà el Senyor».
Però, se n'adona vostè amb quina
rapidesa, i amb quin instint de justícia
pròpia, s'aparta de l'obra de Crist cap a la
seva pròpia santedat — a allò que
vostè és? És molt curiós
el que li costa a l'home captar allò que exposa
la nul·litat de les seves pròpies obres
i de la seva pròpia aprobació.
Això no obstant, el seu desig de santedat
és el desig que procedeix de l'home renovat. Si
vostè fos indiferent a la santedat, llavors la
primera tasca hauria de ser despertar la seva
consciència, en lloc de parlar de pau;
més aviat, es tractaria d'enderrocar una falsa
pau. Però ara estem indagant sobre com un
ànima angoixada pot trobar la pau. Així
és. De vegades em sento tristament
indiferent, i això és una cosa que
m'afligeix; però no tinc pau, i donaria
qualsevol cosa per aconseguir-la. No tinc cap mena de dubtes que una
indiferència d'aquesta mena retarda en cert
sentit que vostè pugui trobar la pau,
però hem d'aprendre amb humilitat el que som;
el desig de guanyar una quantitat de diners donaria
més embranzida a moltes ànimes.
Però li repeteixo la meva pregunta: «Senzillament, aquesta obra
de Crist s'aplica a la seva impietat, o bé a la
seva pietat, o almenys a un estat millorat?» Doncs
senzillament a la meva impietat, és clar. Sens dubte. Per tant, no a la seva
santedat, si hi hagués alguna, ni a cap estat
millorat. Tanmateix, què està
vostè esperant per aconseguir la pau? Potser un
estat millorat de l'ànima? Doncs,
sí, és clar. Llavors està en un error,
perquè allò mitjançant el que
Crist «ha fet la pau» s'aplica a la seva
impietat. El seu desig és correcte, però
està invertint els termes, i posa el carro
davant el cavall, segons la dita popular: intenta ser
sant per aconseguir Crist, en lloc d'acollir-se a
Crist per adquirir la santedat. Però
espero la Seva ajuda per aconseguir-la. Això m'ho crec, però
vostè està buscant la Seva ajuda, no
acollint-se a la Seva obra, al vessament de sang per a
la pau. Vostè necessita justícia, no
ajuda. Necessitem la Seva ajuda cada moment quan ja
estem justificats. Ell és l'autor de cada bon
pensament en nosaltres abans d'això.
Però això no és la pau, ni el Seu
vessament de sang, ni justícia. Amb tot,
aquesta recerca no resta sense fruit, perquè
ens porta a veure que no podem aconseguir el que
busquem. No serà d'aquesta manera que trobarem
santedat, ni pau. Però, en descobrir que no
podem, i que quan «el voler [el bé] el
tinc en mi», trobem però que no arribem a
«el dur a terme el bé» (Ro. 7, 18).
Llavors això el portarà, per la
gràcia, i sabent que no hi ha el bé en
un mateix, a allò que sí ens dóna
la pau —l'obra de Crist—i no al propi estat i a l'obra
de gràcia en un mateix. Per descomptat, aquesta
obra la porta Déu a terme; però no
és per portar-nos a contemplar-la com el
camí a la pau, sinó a través
d'ella i més enllà de nosaltres
mateixos, de manera senzilla i absoluta a l'obra de
Crist i a la Seva acceptació de part de
Déu. Però passem ara a això: On
es troba vostè davant Déu? No
ho sé. I això és precisament
el que m'afligeix. Està vostè perdut? Espero
que no. Naturalment, per naturalesa estem perduts;
però tinc l'esperança que hi ha una
obra de gràcia en mi, encara que de vegades
ho dubto. Suposem que vostè estigués
ara davant Déu, i que s'hagués de
decidir el seu cas. On quedaria vostè, si, com
ha de ser-ho en un judici, s'hagués de decidir
per les seves obres? Té vostè
confiança? Tinc
l'esperança que aniria bé: no puc
deixar de pensar que hi ha en mi una obra de
gràcia; però no puc pensar en el
judici sense temor. Tinc confiança que hi ha una obra
de gràcia en vostè —això no ho
dubto; però aquí tenim el punt decisiu
de la nostra indagació: El que vostè
necessita és estar en presència de
Déu, i saber allí que si Déu
entra en judici amb vostè (com ha de ser en
justícia i respecte del seu estat i obres) que,
senzillament, vostè estaria perdut!
Vostè és pecador, i un pecador no pot
mantenir-se en absolut davant Déu en
qüestió de judici. No és ajuda el
que vostè necessita allí —és a
dir, si ens trobem realment en presència de
Déu—, sinó justícia, i
això és el que vostè no té
(em refereixo pel que fa a la seva pròpia fe i
consciència, mitjançant i en les quals
posseïm aquesta justícia). Només la
justícia pot ser suficient davant Déu; i
a més és la justícia de
Déu, perquè nosaltres no en tenim cap,
de pròpia, i és només aquesta la
que podem trobar. I això tampoc ho produeix
l'obra de gràcia en nosaltres. És per
fe, mitjançant l'obra de Crist, i és en
Ell que la posseïm; és per mitjà
d'Ell que Déu justifica l'impiu. Això es pot il·lustrar amb
el cas del fill pròdig. Va haver-hi una obra de
Déu en ell; va tornar en si, va descobrir que
estava morint, i va emprendre el camí cap al
seu pare. En emprendre camí reconeix els seus
pecats, i afegeix: «fes-me com a un dels teus
jornalers» (Lc. 15, 19). Aquí tenim
sinceritat, consciència de la bondat divina i
consciència de pecat; i passava a extraure
conclusions sobre el que podria esperar quan es
trobés amb el seu pare; i així li
succeeix a vostè. Ell tenia allò que en
la Cristiandat es diu humilitat i una humil
esperança; estava extraient conclusions a la
manera que vostè ho està fent,
conclusions que demostraven —què?— que mai
havia conegut el seu pare. Ell no podria raonar sobre
com seria rebut quan arribés al seu encontre,
si l'havia conegut. Quan va arribar davant el seu
pare, no trobem ni paraula de que demanés que
el tractés «com un dels seus
jornalers». Va haver-hi la plena
confessió de pecat, i la seva prèvia
experiència l'havia conduït fins al seu pare en els seus parracs, en
els seus pecats (no estimant-los, sinó en ells
i confessant-los). L'efecte del procés anterior
va ser que llavors es va trobar amb Déu,
respecte de la seva consciència, en els seus
pecats, i això era tot; i el seu pare se li
llançà al coll —la gràcia va
regnar— i va obtenir el millor vestit, representant
Crist, la justícia de Déu, que cap
progrés no li havia pas proporcionat,
allò del que abans no havia posseït res.
Tenim aquí una cosa nova que li és
conferida. En presència de
Déu, el que necessitem és Crist, no
progrés; la justícia i la
justificació mitjançant Ell, no ajuda ni
millora. Déu ens ha ajudat, o no haguéssim
arribat aquí. Hi ha hagut progrés,
però el progrés ha consistit en portar-nos
a la presència de Déu, no per jutjar del
progrés i tenir esperança pel mateix,
sinó per jutjar el pecat davant d'Ell i saber que
Ell no pot acceptar res del mateix, i per trobar a Crist
com la nostra perfecta acceptació davant Ell en
lloc de nosaltres —a Crist, que ha portat els nostres
pecats— a Crist, justícia nostra, perfecta,
absoluta i eterna. No és contemplant el nostre
progrés que trobem pau. Si així fos,
hauríem de dir: «Justificats, doncs, per
l'experiència, tenim pau envers
Déu», però això no ho diu
en absolut la paraula de Déu. El veritable
progrés quant a això és ser
conduïts a la presència de Déu com
a mers pecadores totalment perduts, confessant els
nostres pecats, i que «el bé no habita en
mi, és a dir, en la meva carn» (Ro. 7,
18); i amb això ser portats a la
consciència de que estem perduts pel que fa a
la nostra pròpia condició present. No és qüestió del que
serem, o de com es jutjarà el que som en el dia
del judici, sinó el descobriment del que som
—dels nostres pecats concrets i de la nostra natura
pecaminosa— allò que és el veritable
turment d'un ànima recta, i d'obtenir Crist en
lloc de tot l'anterior —«el millor vestit» en lloc dels nostres
«parracs»—, quan arribem a la presència de
Déu en ells. Hem trobat Crist i hem cregut en
Ell. Ell ha estat la propiciació pels nostres
pecats, essent que els va portar en el Seu propi cos
en la creu; i, tenint el Crist, Ell és la
nostra justícia; Déu va condemnar el
pecat en la carn quan Ell es va presentar en ofrena
pel mateix (Ro. 8, 3), i nosaltres no estem «en
la carn», sinó «en Crist». En
lloc d'Adam i els seus pecats, és a dir,
nosaltres mateixos, tenim el Crist i la vàlua
de la Seva obra. Això és cert de
cadascú que creu en Ell, que ve a Déu
per Ell. Si nosaltres fóssim tan senzills com
l'Escriptura, ho captaríem en l'acte.
Però no ho som, i hem de ser guarits de la
pretensió d'una justícia pròpia
en els nostres cors, i descobrir, com a mers pecadores
davant Déu, que Déu, en amor, ha fet
front a la qüestió dels nostres pecats i
de la nostra naturalesa malvada, ha anticipat el dia
del judici, i ha resolt la qüestió del
pecat per a cadascú que ve a Déu
mitjançant Crist, «una vegada per
sempre», en la creu (He. 10, 10), ha resolt la
qüestió d'aquells pecats pels quals jo
hagués hagut de respondre en el dia del judici;
i l'ha resolt traient-los del mig segons la Seva
pròpia justícia, de manera que
allí va quedar resolta la nostra forma
més plena de pecat en la carn contra
Déu, és a dir, la nostra enemistat
contra Déu, quan Déu va fer front al
pecat, en gràcia vers nosaltres, però en
judici contra el pecat. El pecat i Déu es van
trobar en la creu, on Crist va ser fet pecat per
nosaltres, i per la Seva mort hem mort al mateix, i
som el fruit de l'aflicció de la Seva
ànima davant Déu. Ell ha portat els
pecats de molts, i es va presentar per treure del mig
el pecat —va glorificar Déu respecte del pecat
en justícia en aquella hora transcendental. Ell
va prendre sobre Ell mateix el que jo mereixia; jo
rebo el fruit d'allò que Ell ha fet. Parlant de forma pràctica, jo vinc
a Déu com Abel, amb aquell sacrifici a la
mà; Déu ha d'acceptar el seu valor; jo
tinc el testimoniatge que sóc just: aquest
testimoniatge es dóna respecte dels meus dons;
sóc acceptat en conformitat al valor del
sacrifici de Crist als ulls de Déu; i
acompanyant això hi ha la confessió
d'una justa fi de mi mateix; no d'una millora en el
meu estat; vinc amb Crist a la mà, per
així dir-ho, amb el meu Anyell immolat, i el
testimoniatge es dóna sobre el meu do.
Déu contempla aquest do quan jo vinc per
mitjà del mateix, i Ell no contempla el meu
estat, el qual, en venir jo així, és
manifestament el d'un pecador i només un
pecador, pel que fa a allò que ell es mereix,
exclòs de Déu. Però,
és que no haig jo d'acceptar Crist? Ah, com el «jo» s'introdueix en
els més beneïts testimoniatges dels camins
de Déu envers nosaltres en gràcia. Jo
dic: aquí està Crist de part de
Déu per a vostè —l'Anyell de Déu.
Vostè respon: «Però, és que
no haig jo
...» No em sorprèn. No és una
reprensió de la meva part; és la natura
humana, la meva natura en la carn; però,
digui'm: no se sentiria vostè feliç de
tenir-ho a Ell? Per
descomptat que sí. Aleshores, la seva veritable pregunta no
és sobre acceptar-lo, sinó sobre si
Déu realment l'ha presentat realment davant
vostè, i la vida eterna en Ell. Un ànima
senzilla diria: «Acceptar? Què n'estic
d'agraït, de poder-lo rebre!», però
com no tots són tan senzills, diré
alguna cosa sobre això també. Si
vostè hagués ofès greument a
algú, i un amic tracta d'oferir-li una
reparació, qui l'hauria d'acceptar? Doncs,
la persona ofesa, és clar. Per descomptat. I qui va ser ofès
pels seus pecats? Doncs,
Déu, és clar. I qui ha d'acceptar la
satisfacció? Doncs,
Déu és qui ha d'acceptar-la. Així és. Creu vostè
que Ell l'ha acceptat? Sens
dubte. I Ell resta — Satisfet. I vostè, no ho està? És
clar! Ara ho comprenc. Crist ha dut a terme tota
l'obra, i Déu ho ha acceptat, i no pot
haver-hi ja més qüestió sobre
la meva culpa o de la meva justícia. Ell
és això últim per mi davant
Déu. És meravellós! I tan
senzill! Però, com no ho he vist abans!
Què en sóc, de espès! Això és fe en l'obra de
Crist, no la nostra acceptació, encara que
l'acceptem ben disposats, ni creure que Déu ho
ha fet. Ja no té vostè necessitat
d'indagar sobre si creu. L'objecte el té ara
davant de la seva ànima, vist per ella:
allò que Déu ha revelat és
conegut en veure-ho així per fe. Vostè
té la seguretat d'això mateix, no del
seu propi estat. Igual que vostè veu el llum
que té al davant, no perquè coneix
l'estat dels seus ulls; vostè coneix l'estat
dels seus ulls en veure el llum. Però
vostè diu: Què en sóc,
d'espès! Cert, és sempre així.
Però deixi ara que li pregunti què
estava buscant: Crist, o la santedat en vostè
mateix i un millor estat d'ànima? Doncs
... la santedat i un millor estat d'ànima. No és estrany llavors que no
veiés Crist. Ara bé, això
és el que Déu designa com subjectar-se a
la justícia de Déu (cp. Ro. 10, 3),
trobar una justícia que ni procedeix de
nosaltres ni està en nosaltres, sinó
trobar Crist davant de Déu, i el sotmetiment
d'una orgullosa voluntat, mitjançant la
gràcia, per ser salvats mitjançant
allò que no és nostre ni està en
nosaltres. És Crist en lloc del jo, en lloc del
nostre lloc en la carn. Si vostè hagués
aconseguit pau en la manera en què la buscava,
de qui s'hagués sentit satisfet? De
mi mateix. Precisament. I que hagués estat
una cosa així? Res veritablement real, i per
així dir-ho, hagués significat
l'exclusió de Crist, excepte com una ajuda;
excloent-ho com justícia i pau. I com una
ànima recta veritablement ensenyada per
Déu no pot realment quedar satisfeta amb si
mateixa, i encara que confiant en amor si camina amb
Déu, roman sense pau, durant anys potser, fins
que se subjecta per fi a la justícia de
Déu. I ara observem un altre punt: que
l'ànima en pau amb Déu pot ara
contemplar Crist per aprendre. Ell no només va
portar els nostres pecats i va morir al pecat, i va
clausurar tota la història del vell home en la
mort pels qui creuen, havent ells estat crucificats
juntament amb Ell, sinó que Ell ha glorificat
Déu en aquesta obra (Jn 12, 31, 33; 17, 4, 5),
i d'aquesta manera ha obtingut un lloc per a l'home en
la glòria de Déu, i un lloc
d'acceptació efectiva i present, segons la
natura i el favor de Déu a qui Ell ha
glorificat; i aquest és el nostre lloc davant
Déu. No es tracta només que el vell home
i els seus pecats hagin quedat fora de la vista de
Déu, sinó que estem en Crist davant
Déu; i d'això tenim consciència
per l'Esperit Sant que ens ha estat donat (Jn 14, 20),
acceptats en l'Estimat, i amb el favor diví
descansant sobre nosaltres com sobre Ell. I
així també Ell habita en nosaltres; i
això condueix a una veritable santedat
pràctica. Som santificats, apartats per a
Déu per la Seva sang; però ho som en la
possessió de la Seva vida, o d'Ell com vida
nostra, i de l'Esperit Sant; i aquests, o, si
vostè vol, Ell mateix, ve a ser la mesura del
nostre caminar i de la nostra relació amb
Déu. No som nostres, sinó comprats per
preu, i res incongruent amb la Seva sang, i amb la seu
vàlua i amb el seu poder en els nostres cors,
no és digne d'un cristià. Això queda expressat d'una manera
formosa en figures en l'Antic Testament (cp. Lv. 14).
Quan un leprós quedava net, a més del
sacrifici que s'oferia, es posava sang en el
lòbul de la seva oïda dreta, en el polze
de la mà dreta i en el polze del peu dret. Tot
pensament, tota acció, i tot caminar que no
puguin passar la prova d'aquella sang queden exclosos
del pensament i de la vida del cristià. Quina
felicitat, quedar alliberats d'aquest món i del
cos de pecat en la pràctica, i tenir aquella
preciosa sang com el motiu, la mesura i la seguretat
d'això; que tot allò que contrista
l'Esperit Sant de Déu, per qui som segellats
quan som així ruixats, és indigne d'un
cristià, en considerar que habita en Ell. I
aquella preciosa sang, i l'amor de Crist manifestat en
vessar-la, vénen a ser el motiu, i l'Esperit
Sant el poder, de la devoció i de l'amor en
caminar com Crist va caminar. Si estem en Crist, Crist
està en nosaltres; i ho sabem per
l'Encoratjador que ens ha estat donat (Jn 14); i
nosaltres som una carta de Crist en aquest món:
la vida de Jesús s'ha de manifestar en el
nostre cos mortal. Però
la seva norma és molt elevada. És senzillament el que tenim en
l'Escriptura. «El que diu que resta en ell
també ha de caminar com ell
caminà» (1 Jn. 2, 6). És
Déu mateix que ens és presentat com
model, essent Crist l'expressió d'allò
que és diví en un home. «Sigueu,
doncs, imitadors de Déu, com a fills estimats.
I camineu en amor, com també Crist ens va
estimar, i es va lliurar ell mateix per nosaltres,
ofrena i sacrifici a Déu en olor
agradable» (Ef. 5, 1). I aquí no hi ha
cap límit: «Hem conegut l'amor en aquest
fet: Ell ha donat la seva vida per nosaltres.
Nosaltres també hem de donar la vida pels
germans» (1 Jn. 3, 16, IBEC). «Ara sou
llum en el Senyor: camineu com a fills de la
llum» (Ef. 5, 8). Però aquí es pot
observar que no hi ha res de legalista, no res pel que
estiguem tractant de justificar-nos a nosaltres
mateixos davant Déu. Molts dirien que la plena
gràcia i seguretat ens donen llibertat per fer
com ens plagui; que, si som totalment salvats, quins
són els motius o la necessitat de cap obres?
Però aquest és un argument odiós.
Com si no hi hagués cap altre motiu per obrar
que «salvar-nos», cap altre motiu que una
esclavitud i obligació legal, i que, si som
salvats, tot motiu s'esvaeix. És que potser els
àngels no en tenen cap, de motiu? Un raonament
així és un error total, una errada
absoluta, en la qual no podríem caure en coses
humanes. Què en diríem, de la manera de
raonar d'algú que ens digués que els
fills d'algú estan exempts de tota
obligació perquè són certament i
sempre els seus fills? Jo diria que ells estan sempre
i certament sota obligació, precisament
perquè són sempre i certament els seus
fills, i que si no ho fossin, l'obligació
s'esvairia. Això
és ben clar, encara que mai no ho havia
pensat així. Però, no voldrà
pas dir que no teníem cap obligació
abans de ser fills de Déu? No, no dic pas això, sinó
que no estàvem sota aquella obligació en
concret. Hom no pot estar sota l'obligació de
viure com a cristià fins que s'és
cristià. Sí que estàvem sota
l'obligació de viure com els homes haurien de
viure, com a homes en la carn davant de Déu; i
el perfecte criteri d'això era la llei.
Però sobre la base d'aquest criteri
estàvem completament perduts, com ja hem vist.
Ara estem plenament salvats, aquells que creiem per
gràcia, i tots els tals som fills de Déu
per la fe en Crist Jesús. I els nostres deures
són els que corresponen als fills de
Déu. Els deures sempre emanen, com també
els afectes corresponents, de les relacions en les
quals estem, i la consciència de la
relació és la font i el caràcter
del deure; encara que el nostre oblit de la mateixa no
altera l'obligació. I així, l'Escriptura
sempre diu: «Sigueu, doncs, imitadors de
Déu com a fills estimats» (Ef. 5, 1);
«Vestiu-vos, doncs, com a escollits de
Déu, sants i estimats, amb entranyes de
misericòrdia» (Col. 3, 12). Els afectes i
els deures que corresponen emanen de la posició
en la qual ja ens trobem; mai no són el
mitjà per aconseguir aquesta posició.
Gaudim d'ella quan caminem de manera corresponent;
més aviat, gaudim de la llum i del favor de
Déu, de comunió amb Ell en aquesta
posició. Però, observem, la nostra
fallada en fidelitat no porta a dubtar de la
relació, sinó, a causa que estem en
ella, a censurar-nos per la nostra
inconseqüència amb la nostra
posició. És aquí que entra
l'actuació de Crist com el nostre advocat, i
altres veritats sobre les quals no puc tractar ara,
però que són de la més gran
vàlua en el seu lloc. Només vull fer
notar que l'advocacia de Crist no és el
mitjà pel qual obtenim justícia,
sinó que està fonamentada en aquesta
justícia i en que Crist ha dut a terme la
propiciació pels nostres pecats. Tampoc es
tracta que acudim a Ell per a què actuï
advocant per nosaltres, sinó que Ell es
presenta per nosaltres perquè hem pecat. Crist
ja havia pregat per Pere abans que ell hagués
ni tan sols comès el pecat (Lc. 22, 32), i
precisament per allò que era necessari; no per
a què no fos garbellat; ho necessitava;
sinó per a què la seva fe no
faltés quan fos garbellat. Ah, si
sabéssim com confiar en Ell! Vegem com, enmig
dels seus enemics, va llançar una mirada cap a
Pere en el moment precís per rompre el seu cor! Com
de senzilles es veuen les coses quan contemplem la
paraula de Déu; i com canvia tots els
nostres pensaments sobre Déu! Hom entra en
un estat totalment nou! Cert, molt cert, i això ens porta
a uns altres dos punts que voldria esmentar. Hem
contemplat l'obra de Crist com donant
satisfacció a Déu, més encara,
glorificant-lo, perquè teníem que veure
com es podia obtenir la justícia. Però
hem de recordar que va ser el sobirà amor de
Déu el que va lliurar a Crist, i que en aquest
mateix amor Ell es va lliurar Ell mateix per
nosaltres. No és per a nosaltres que regna la
justícia; això serà per
descomptat cert en l'esdevenidor, quan el judici torni
per a justícia, quan Déu vindrà i
jutjarà la terra. Però per a nosaltres
regna la gràcia, la bondat sobirana, Déu
mateix, mitjançant la justícia, una
justícia divina, com hem vist, que ens
dóna un lloc en la glòria en
presència de Déu de conformitat amb
l'acceptació de Crist, i com Ell. És la
gràcia sobirana la que dóna a un pecador
un lloc amb el Fill de Déu, fet conformes a la
Seva imatge. Això no obstant és en
justícia; perquè la Seva sang i obra
reclamen de manera plena i necessària aquest
lloc, com hem vist en Joan 13 i 17. I ara «ens
gloriem en Déu pel nostre Senyor
Jesu-Crist» (Ro. 5, 11). El coneixem com a amor
(i aquest amor com la suma de tot el nostre goig i
benedicció), però en justícia en
Crist, perquè som fets justícia de
Déu en Ell. Coneixem a Déu en amor, i
som reconciliats amb Ell. És un lloc benaurat,
un lloc d'afectes sants i de repòs en pau.
Tenim comunió amb el Pare i amb el Seu Fill
Jesu-Crist. Ara bé, què és la
comunió? És
clar: pensaments, joies i sentiments en
comú. Pensem en això —amb el Pare i amb
el Seu Fill Jesu-Crist! Això
és meravellós. M'és
difícil abastar-ho. Bé, hem de buscar que el Crist
habiti per la fe en els nostres cors, restant arrelats
i fonamentats en amor, a fi que siguem capacitats per
comprendre. Però si l'Esperit Sant que habita
en nosaltres és la font dels nostres
pensaments, joies i sentiments, encara que puguem ser uns
éssers pobres i febles, no podran ser discordants
amb els del Pare i el Fill. No es delecta el cor del
cristià en Crist, en les Seves paraules, en la
Seva obediència, en la Seva santedat, en el
sacrifici d'Ell mateix a la voluntat del Pare? I no es
delecta el Pare en tot això? Nosaltres per
descomptat d'una manera molt deficient i ben limitada;
Ell, infinitament; però l'objecte és el
mateix. Ell és l'escollit de Déu i
preciós, i pels qui creuen, Ell és
preciós. No vaig més enllà que
citar això com una il·lustració.
Aquesta és una qüestió de la vida
diària i de diligència de cor;
però es pot comprendre que allò que
procedeix de l'Esperit Sant ha d'emmotllar-se a la
ment del Pare i del Fill. Això
és evident, però, és tan nou
per a mi! Em trobo dins d'un món tan
diferent! Si això és així, on
estem tots nosaltres? Això deixaré que
vostè ho ponderi, i que escodrinyi la paraula
per veure si aquestes coses són així; si
és que l'Escriptura, que reconeix plenament que
passem a través d'exercicis de cor en la nostra
marxa cap a tot això, contempla mai el
cristià com quelcom menys que perdonat i
acceptat en l'Estimat, o més aviat el coneix
com un que no ha rebut «un esperit d'esclavitud
per recaure en la por, sinó que vau rebre un
esperit d'adopció, pel qual exclamem: Abba,
Pare!» Però,
si acceptem això, llavors hi ha un passatge
de les Escriptures que no comprenc. Se'ns mana:
«Examineu-vos vosaltres mateixos si sou en
la fe»; i el que vostè ha exposat, em
sembla, descarta això. No se'ns mana res així. Sí
que passa que moltes ànimes sinceres estan fent
això mateix, i de natural tots passem per
aquest camí. Però
està aquí, en l'Escriptura. Aquestes paraules formen part d'una
oració a 2 Corintis 13, 3, 5. Però el
començament de l'oració és
aquest: «ja que cerqueu una prova que Crist
parla en mi ... [després hi ha un
parèntesi] ... examineu-vos vosaltres mateixos si sou en
la fe». El que aquí tenim és una
resposta mordaç. Els corintis havien posat en
dubte que Crist parlés mitjançant Pau, i
també la realitat del seu apostolat, com es pot
veure llegint ambdues epístoles. I els diu, com
a argument final: «Serà millor que us
examineu a vosaltres mateixos: com vau arribar a ser
cristians?», perquè ell havia estat el
mitjà de la conversió d'ells. Per
això afegeix després: «O no sabeu
reconèixer en vosaltres mateixos que Jesu-Crist
és en vosaltres? Llevat que sigueu
reprovats». Com va arribar Ell allí?
Està apel·lant a la certitud d'ells per
demostrar el seu apostolat, per a vergonya d'ells:
però el que no hi ha és un manament a
examinar-nos si estem en la fe. Està molt
bé examinar si estem vivint com és digne
d'aquesta fe, però llavors estem parlant d'una
cosa molt diferent. Un fill fa bé a fer
això amb referència a la seva conducta;
seria molt trist fer allò altre i examinar si
és realment fill. La consciència, la
consciència inalienable d'una relació,
és una cosa diferent a ser coherents amb ella;
i no hem de confondre l'una cosa amb l'altra. La
pèrdua de la consciència de la
relació (que, no obstant això, no crec
que succeeixi quan es posseeix realment, excepte en
casos d'una disciplina divina per pecats) destrueix el
fonament del deure i la possibilitat dels afectes que
es corresponen amb la mateixa. Examinem bé
aquest passatge en el seu context. Ho
veig ben clar. No hi ha res que completi la
clàusula, «ja que cerqueu una prova
que Crist parla en mi,» si no la connectem
amb això. I, en tot cas, el sentit del
raonament de l'apòstol queda clar:
apel·la a la certitud d'ells: «O no
sabeu reconèixer en vosaltres mateixos
...?» Això últim mancaria de
sentit si tinguessin el deure d'examinar-se si era
així. Però, on hauríem
arribat amb l'Escriptura? Més aviat, on hauríem
arribat sense ella? No es llegeix ni indaga com
caldria. Faci-ho, i la veritat se li aclarirà:
només que amb tota certesa necessitem la
gràcia de Déu i buscar-lo a Ell, per
poder rebre «com a infants nounats ... la llet
espiritual sense engany». Tinc un punt encara que vull tractar
ràpidament, per aclarir els nostres pensaments
sobre el tema sobre el que estem indagant. En rebre
Crist, rebem la vida. «I aquest és el
testimoni», diu Joan: «Déu ens ha donat
vida eterna; i aquesta vida és en el seu Fill.
El qui té el Fill, té la vida» (1
Jn. 5, 11, 12). Entre aquesta vida i la carn no hi ha
cap pensament en comú. Si no som conscients de
la redempció, el ser vivificats (sense sortir
de sota de la llei i del sentiment de la nostra
responsabilitat) ens posa en aflicció de cor en
trobar el pecat en nosaltres, com veiem a Romans 7. Si
som conscients de la redempció, i hem estat
segellats per l'Esperit, amb tot, «el desig de
la carn és contra l'Esperit, i el de l'Esperit
és contra la carn» (Ga. 5, 17);
són contraris com sempre entre si. Però
si som guiats per l'Esperit, no estem sota la llei.
Ara bé, vostè ha estat tractant
d'arribar a conclusions esperançadores cercant
de trobar senyals de vida en vostè mateix;
posseint només una comprensió general
sobre la bondat de Déu, que sempre acompanya a
la veritable conversió, enfortida pel
coneixement que Crist va morir. Però tot aquest
raonament sobre vostè mateix no és en
absolut la fe en la redempció. Això el
va deixar a vostè encara en perspectives del
judici, encara que amb una millor
esperança; o, almenys, si en contemplar la creu
vostè veia que allí estava el que
vostè necessitava com pecador, seguia cercant
alguna cosa millor dins de vostè mateix; no
podia dir que posseïa el que vostè
necessitava en la creu —més encara, que era el
fruit de la mateixa, pel que es refereix al seu estat
davant de Déu; i quan es girava per fer front
al judici, el seu estat no podia donar-li cap bona
esperança davant el mateix. Vida no és
redempció. Ambdues coses pertanyen al creient,
però són coses diferents. Vostè
buscava proves de vida, i concloïa que, si
estaven allí, podria passar bé pel
judici; i potser, d'alguna manera vaga, introduïa
a Crist com un afegitó! Crec
que ha descrit el meu cas bastant bé. Ara bé, quan les persones viuen en
proximitat de Déu amb senzillesa de cor,
predomina la consciència de la bondat de
Déu, i hi ha el tast de la pietat; però
quan no ho fan així, hi ha
intranquil·litat i agitació; predomina
una consciencia acusadora, i se senten infelices, o
fins i tot profundament atemorides. Però en cap
d'ambdós casos es coneix realment la
redempció; no es coneix que Crist ha pres el
nostre lloc en el judici i que ens ha donat el Seu en
glòria, i que només ens queda esperar
l'adopció mateixa, la redempció del cos.
La manera en que les Escriptures uneixen aquestes dues
veritats és en la resurrecció de Crist.
En això hi ha el poder de la vida i el segell
de l'acceptació de la Seva obra —la Seva
sortida plena afora de les conseqüències
del nostre pecat per entrar a un altre estat. I
així nosaltres amb Ell. Estàvem morts en
pecat, exposats al judici, i sota mort; Crist davalla
del cel, i en morir compleix l'obra de treure el
nostre pecat; i nosaltres estem morts amb Ell; i
després Ell i nosaltres amb Ell som
ressuscitats, en conseqüència de l'obra
consumada i de l'acceptació de la mateixa per
part de Déu. Ell ens ha vivificat juntament amb
Ell, perdonant-nos tots els pecats. Es tracta de vida,
de la que es manifesta el seu ple poder diví en
resurrecció; no només es tracta de la
comunicació de la vida eterna, sinó de
l'alliberament que ens situa fora de l'estat en
què estàvem, i de la nostra entrada en
un altre i diferent estat; no externament encara,
clar, però de forma real per la
possessió d'aquesta vida. La redempció
significa, encara que per un preu, un alliberament que
em treu de l'estat en què estava, i que
m'introdueix en un altre, en llibertat. Per
això parlem de la redempció del cos, que
encara no tenim. La vida per si mateixa no dóna
això; per mitjà d'ella sentim la
càrrega de l'antic estat en què ens
trobem; però quan descobrim que estem
també redimits, sabem que hem estat portats, al
preu de la mort de Crist, fora del vell estat en Adam
en què estàvem, i a Crist. Per aquest
motiu tenim «confiança en el dia del
judici; per què tal com ell és, som
també nosaltres en aquest món». No
puc seguir del tot el curs dels conceptes
escripturaris que vostè esmenta.
Hauré d'aprendre aquestes coses;
però veig la diferència entre la
redempció i la vida, encara que ambdues
coses les tenim ara en Crist. Ell ha mort i ha
ressuscitat. Suposo que tenia vida abans;
però ara he comprès també, en
certa mesura, la redempció. Sí, clar que vostè estava
redimit. I amb seguretat Déu havia obrat en
gràcia amb vostè, com vostè deia;
però, com ja s'ha dit, vostè contemplava
això amb vistes a un Déu de judici, tot
albirant l'amor diví, però no tenia fe
en una redempció consumada. Vegi com el
raonament de l'apòstol és aplicable a
allò que tenim a Romans 5, 19: «per
l'obediència d'un de sol molts seran fets
justs». Llavors, quan la carn reacciona dient:
«Llavors puc viure en pecat», quina
és la resposta? La resposta és: No!, de
cap manera! Això significaria posar-se de nou
sota les demandes de la llei, i destruir de nou el que
s'ensenya sobre l'obediència de Crist. En
absolut: «els qui vam morir al pecat, com viurem
encara en ell?» Vostè ha estat batejat a
la mort de Crist, i és cristià en tenir
part en la Seva mort. Com doncs, si ha mort amb Ell al
pecat, pot viure en pecat? Ara som lliures per
presentar-nos a Déu, com a vius d'entre els
morts. Bé,
mentre que els vells fonaments romanen,
això fa de del tot quelcom nou. No
és en absolut la mateixa manera de
presentar el cristianisme. Haig de meditar-ho,
encara que ja contemplo de manera ben diferent el
meu fonament per a la pau; o, millor dit, tinc
aquest fonament per a la pau, i abans no el tenia.
Però veig que tot això està a
l'Escriptura, i haig d'escodrinyar-ho. La veritat és que la gran majoria
de cristians genuïns i sincers estan com els de
fora, amb l'esperança que tot vagi bé
quan entrin; en lloc d'estar endins i manifestar el
que està allí davant el món, com
a carta de Crist. Però
segons vostè hauríem de ser
cristians radicals, morts, com vostè diu,
al món i a tot. Per descomptat: «L'home de doble
ànim és inconstant en tots els seus
camins» (Stg. 1, 8). És l'ull senzill el
que fa que tot el cos s'ompli de llum. No som nostres.
El nou home no pot tenir els seus interessos
aquí; però sí el seu servei,
igual que Crist el va tenir; en no res va tenir Ell
aquí els Seus interessos. Som crucificats al
món i el món a nosaltres; i així
hem crucificat la carn amb les seves passions i els
seus desitjos. Cal recordar que la carn cobeja contra
l'Esperit, i que això precisa de
vigilància en allò que es refereix a la
nostra peregrinació pel desert:
«desenvolupeu la vostra pròpia
salvació amb temor i tremolor»; i
això no perquè la nostra posició
sigui incerta, sinó «perquè
és Déu el qui obra en vosaltres tant el
voler com l'obrar, segons la seva bona voluntat»
(Fil. 2, 12, 13); i és arriscat mantenir la
causa de Déu quan la carn està en
nosaltres, i Satanàs disposa del món per
obstaculitzar-nos i enganyar-nos. Però no es
desanimi, perquè Déu està obrant
en vostè; és més gran el qui
és en nosaltres que el qui és en el
món. No pot trobar-se amb les dificultats del
desert excepte si està redimit d'Egipte.
«Et basta la meva gràcia», ens diu
Crist. «El meu poder es perfecciona en la
feblesa» (2 Co. 12, 9). «Si Déu
és per nosaltres, qui contra nosaltres?»
(Ro. 8, 31). El secret resideix en la humilitat de cor
i en la consciència de la nostra
dependència, mirant confiats a Crist, que ens
ha salvat i ens ha cridat amb crida santa. Mai no
desconfiarà massa de vostè mateix, ni
confiarà massa en Déu. Per la
redempció és portat a Déu, i es
troba en el lloc del Seu poble, i ara (podem dir
això dels Seus fills, i de l'església,
com a tals) és posat aquí per manifestar
la Seva glòria. El veritable coneixement de la
redempció ens introdueix a una perfecta pau, en
una veritable i constant dependència del
Redemptor. Però si no es té allò
primer, no es pot tenir allò segon; i no es pot
caminar amb Déu si no s'està reconciliat
amb Ell. És
veritat. No cregui pas que vull plantejar
objeccions: però tinc encara una pregunta
per fer; vull aclarir aquestes qüestions.
Se'ns ha ensenyat a dependre de les promeses de
Déu i a confiar en elles per a la nostra
salvació; aquest és el llenguatge
que sentim constantment, i no veig pas, si
vostè té raó, com vincular
exactament això amb confiar en les promeses
per a salvació; i per descomptat
hauríem de poder fer-ho. La resposta és molt simple, i
m'alegra que hagi plantejat aquesta
qüestió. És precisament en aquestes
qüestions que hem d'indagar. Confiar en les
promeses de Déu és certament una cosa
correcta; això és cert; i a més
tenim promeses summament precioses. Però,
digui'm: és que hi ha alguna promesa que Crist
vindrà i morirà i ressuscitarà de
nou? No:
Ell ha vingut, ha mort i ha ressuscitat, i
està a la dreta de Déu. Així, això no pot ser pas
una promesa, perquè és un fet consumat.
Per a Abraham era una promesa, i va fer bé a
creure-la com a tal. Per a nosaltres és un fet
consumat, i hem de creure'l com a tal. I així
és com parla l'Escriptura. Abraham va creure
que allò que Déu havia promès era
també poderós per fer-ho. Però
nosaltres creiem que allò l'eficàcia del
qual ens salva Ell ja ho ha dut a terme. Seria
incredulitat tractar-ho com encara una promesa; i
així està escrit: «per a nosaltres
a qui ens ha de ser comptat, als qui creuen en el
aquell que ressuscità Jesús, el nostre
Senyor» (Ro. 4, 24). Trobarem tots dos passatges
junts, parlant sobre aquesta mateixa
qüestió, al final de Romans 4. Pel que es
refereix a l'ajuda en el nostre peregrinar cap a la
nostra destinació, hi ha moltes i meravelloses
promeses: «De cap manera no et deixarè,
ni de cap manera no t'abandonaré» (He.
13, 5). «Déu és fidel i no
permetrà que sigueu provats més
enllà del que podeu» (1 Co. 10, 13).
«[Les meves ovelles] mai no es perdran, i ni
ningú no les arrabassarà de la meva
mà» (Jn. 10, 28). «Ell també
us mantindrà ferms fins a la fi, irreprensibles
en el dia del nostre Senyor Jesu-Crist» (1 Co.
1, 8). En podria citar moltes d'altres, que ofereixen
un gran encoratjament i que són de gran
vàlua per a nosaltres enmig de les dificultats
del camí. Però l'obra en la qual haig de
creure com aquella que em justifica i em reconcilia
amb Déu, com aquella única que treu
perfectament els meus pecats i em redimeix per a
Déu, no és una promesa, ni pot ser
considerada com a tal. És un fet consumat, una
obra ja acceptada per Déu. Queda
clar; en veritat, res no pot ser més
senzill i clar quan s'exposa. El que justifica
davant Déu no és una promesa, en
absolut, sinó un fet consumat. Mai no havia
observat aquest passatge a Romans 4. Queda molt
clar. De quina manera tan descurada arribem a
llegir les Escriptures! Però, per
descomptat, la veritat que vostè exposa
resulta evident amb tota claredat. Deixi'm ara, ja que hem tocat aquest
punt, que li cridi l'atenció a una altra cosa
sobre la forma en què s'exposa l'obra i el
testimoniatge de la gràcia. Pot observar que en
el passatge a Romans 4 s'esmenta, no «creure en
Crist», cosa d'altra banda molt certa,
sinó «en aquell que ressuscità
Jesús, el nostre Senyor». Igual a Pere:
«per mitjà d'ell creieu en Déu,
qui el ressuscità d'entre els morts i li
donà la glòria» (1 P. 1, 21). I
així parla el mateix Senyor sobre la Seva
vinguda al món: «El qui escolta la meva
paraula i creu al qui m'ha enviat ...» (Jn. 5,
24). I en realitat coneixem Déu mateix solament
en conèixer-lo mitjançant Crist. Si el
conec així, el conec com Déu nostre
Salvador; com Aquell que no va estalviar el seu propi
Fill per a mi: com Aquell que, quan Crist estava mort
per haver portat els nostres pecats, el va aixecar
d'entre els morts. En una paraula, no només
crec en Crist, sinó en Aquell que ha donat a
Crist i que ha reconegut la Seva obra; que ha donat a
l'home glòria en Ell; com un Déu que va
venir per salvar, no com un que està esperant
poder jutjar-me. Crec en Ell per mitjà de
Crist. Quan Israel va haver creuat la Mar Roja, van
creure en un Déu que els havia alliberat i
portat a Ell mateix; i així és amb mi.
No conec un altre Déu que aquest. Si crec en
Ell per Crist, espero una promesa, la redempció
del cos, com el ple resultat de la Seva obra.
Així, el cristianisme ens proporciona afectes
presents, en pau, en una relació coneguda, i el
poder capacitador de l'esperança; les dues
coses que donen benedicció i energia a l'home
respecte de la seva posició; perquè
l'amor és la font de tot. Amor, perquè
Ell ens va estimar primer; i trobar el nostre goig en
Ell; amor cap a uns altres, com a partícips de
la Seva natura, i Crist habitant en els nostres cors,
de manera que l'amor ens constreny. Vostè
presenta el cristià com una persona
meravellosa al món; però som molt
febles per a una posició així. Mai no podria presentar-lo en les meves
paraules com Déu el presenta en les Seves.
Quant a la nostra debilitat, com més la sentim,
tant millor. El poder de Crist es perfecciona en la
nostra feblesa. © SEDIN 2012
 Pàgina principal
SEDIN
||| Índex general en català ||| Coordinadora Creacionista ||| Museu de Màquines Moleculars ||| ||| Llibres recomanats ||| orígens ||| vida cristiana ||| bibliografia general ||| ||| Temes d'actualitat ||| Documents en PDF (classificats per temes) ||| |
Índex: Índex català
 
  |