LA FAL·LÀCIA DE Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia Ottawa, 1966 / Rev. 1975 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
Índex
Accés a l'article original -The Fallacy of Anthropological Reconstructions |
«En el moment en que volem
deixar de creure en qualsevol cosa en la qual hem
cregut fins ara, no només descobrim que hi ha
moltes objeccions a aquesta, sinó també que
aquestes objeccions ens han estat mirant de fit a
fit tota l'estona.» – George
Bernard Shaw Introducció Aquest article presenta un
plantejament gairebé enterament negatiu, però
serveix per exposar la poca validesa que tenen
tantes reconstruccions temeràries que pretenen
il·lustrar l'evolució en llibres i altres mitjans
d'àmplia difusió. Com va començar tot ...
N UNA UNIVERSITAT, encara que
l'esperit de rivalitat entre disciplines no és tan
manifest com en el món dels negocis, hi ha però
una certa competitivitat. La quantitat de diners
pressupostada per a cada departament està
naturalment relacionada amb el nombre d'estudiants
matriculats en els cursos que ofereix, de manera
que hi ha una certa rivalitat en la qüestió
d'atreure estudiants. Naturalment, les
universitats molt grans, o les molt riques, no
s'han de preocupar massa quan les classes són molt
minoritàries. Quan vaig estar estudiant cuneïforme
a la Universitat de Toronto, érem només tres
estudiants; però, en aquella època, era
probablement la classe més nombrosa d'aquesta
disciplina a tot el món. La universitat es podia
permetre mantenir-la per qüestió de prestigi, si
no per cap altra raó. En
el cas d'una gran proporció d'estudiants, el
factor que decideix a quins cursos van a
matricular-se és el de l'interès públic del
moment. I per interès jo inclouria també el que es
podria designar com a «demanda del mercat», cosa
que, naturalment, constitueix un reflex de
l'interès del públic. De manera que en aquells
cercles acadèmics en què la matèria estudiada no
té avantatges d'importància pràctica immediata, hi
ha una tendència a intentar suscitar l'interès
públic mitjançant mètodes que no són sempre
estrictament acadèmics. L'antropologia ha estat,
em sembla, un dels principals transgressors
referent a això, cedint massa vegades a la
temptació d'atreure l'atenció fent publicitat amb
formes més d'entreteniment que de coneixement.
Algunes
disciplines, com la psicologia, sempre han tingut
un gran atractiu, i no és massa difícil aconseguir
estudiants o un editor fins i tot per publicar
observacions d'allò més anodí. L'astronomia atreu
a causa que les magnituds mateixes involucrades
donen ales a la imaginació. Les ciències aplicades
s'obren camí amb facilitat, essent els seus majors
atractius la novetat o els beneficis pràctics que
ofereixen. Però per la raó que sigui,
l'antropologia s'ha sentit sempre temptada a
ressaltar, una mica almenys, els aspectes
grotescos de la seva temari a fi d'aconseguir
donar-se a conèixer. Així va ser concretament al
principi, diguem que fa cent anys; però
malauradament la situació no ha canviat. Una de
les millors formes per presentar un tema, bé a una
classe d'estudiants, o al públic en general, és
mitjançant el mètode conegut com històric, en el
qual se segueixen les complexitats seguint el seu
suposat curs de desenvolupament a través de les
etapes més simples –així com es podria explorar la
complexitat de la conducta humana adulta
seguint-la des de les etapes de desenvolupament
infantil. Per alguna raó, en tant que la major
part de les altres seqüències comencen amb allò
simple i procedeixen a allò complex,
l'antropologia sembla inclinar-se a un
plantejament de començar amb allò lleig per
anar a allò refinat, amb la suposició que en el
procés històric de desenvolupament, les «primeres
coses» (fins i tot els rostres) han de ser
lletges. En qualsevol seqüència d'il·lustracions,
els antecessors dels homes sempre se suposen tant
més lletjos com més antics. Això és tot
presumptiu, perquè el primer home no tenia per què
ser lleig en absolut. Però un cop s'ha establert
aquesta suposició evolucionista, resulta validada
en si mateixa per la senzilla raó que a partir de
llavors els fòssils es disposen en unes seqüències
pensades per demostrar-la. En base a aquest
principi, un nen que no sabés res de la història
humana podria posar les reconstruccions en ordre
«correcte», és a dir, els dibuixos o models dels
supòsits antecessors dels homes. Només li haurien
de dir que els més lletjos eren els més antics –i
la resta se li deixaria a ell. Això pot semblar
una simplificació absurda pel seu excés, o un
plantejament fals, i pot ser que sigui una
exageració. Tanmateix, com exposarem, els
antropòlegs mateixos, antics i moderns, semblen
gaudir reforçant aquesta filosofia fonamental
d'aquesta manera, no perquè els fets la
justifiquin, sinó perquè el públic ho espera: i
aquesta és una de les formes preferides
d'aconseguir notorietat –o, en termes més erudits,
«reconeixement». La reputació d'algú queda
«establerta» si pot trobar algun fragment en base
al qual crear un antecessor molt antic (i lleig)! L'antropologia
va viure la seva primera gran onada de popularitat
amb la sobtada aparició de volum rere volum
dedicats a les curioses costums dels salvatges.
Quan es va arribar al consens que aquests
«salvatges» representaven un estadi necessari de
la història humana abans que l'home aconseguís la
seva present condició civilitzada, va ser
inevitable que el procés s'estengués cap enrere i
que aquells representants de la raça humana que es
trobaven en la mateixa relació cronològica amb els
primitius que la dels primitius amb nosaltres,
fossin considerats com totalment brutals i privats
de cultura en comparació amb les civilitzacions
indígenes, de la mateixa manera en que es creia de
les civilitzacions indígenes respecte als
civilitzats europeus. Així, no importa com
d'elevats i nobles fossin en realitat els nostres
primers pares, era absolutament essencial
presentar-los com qualsevol cosa menys nobles i
elevats. Per descomptat, si s'hagués exhumat a
Adam i Eva amb l'aparença que creiem que han
d'haver tingut tal com van sortir de les mans de
Déu, amb tota certesa se'ls hauria rebutjat com
fraus. I això no és una exageració. S'ha exhumat
una bona quantitat de cranis de morfologia moderna
procedents d'estrats que demostraven que es
tractava de predecessors distants, i virtualment
sense excepció s'han rebutjat amb un o altre
pretext i s'han «eliminats del registre». Així,
tornant als primers temps de l'antropologia,
trobem l'inici dels museus, que van adoptar un
aire com el de Madame Tussaud, on es convidava a
un públic cansat de meravelles a gaudir del dubtós
estímul de contemplar els seus suposats
avantpassats, que com a principal glòria tenien la
seva aparença bestial. Fins els animals tenen una
certa bellesa. Però aquests pretesos avantpassats
no en tenen cap. La més lleugera excusa era bona
per a crear una baula perduda a partir d'algun
diminut fragment de dubtosa identitat; fins i tot
abans de la publicació de L'Origen de les
Espècies, P. T. Barnum[1] ja estava
convidant el públic a contemplar la seva
col·lecció de curiositats, incloent alguns genuïns
«primitius» i altres articles fòssils diversos. En
1842 l'Exposició del Circ de Barnum va ser la
base, en combinació amb els Museus de Scudder i
Peele, del Museu Americà de Nova York, animat amb
espectacles grotescos i diversió en viu. Es diu
que una vegada li van explicar un acudit de mal
gust a la Reina Victòria, i que ella va respondre
amb un contundent «Això no ens diverteix». Però, a
diferència de la Reina Victòria, la gent del seu
temps se sentia enormement «divertida» per
aquestes exhibicions antropològiques, i només en
anys recents els museus han començat a baixar el
to d'algunes de les seves reconstruccions més
espectaculars dels suposats antecessors del home. A. E.
Hooten, en un dels seus nombrosos informatius i
entretinguts volums, explicava la història d'un
cert prelat que va ridiculitzar la Sala de l'Home
a Nova York, on moltes d'aquestes reconstruccions
havien estat perfectament arrenglerades per donar
l'efecte desitjat. Va assenyalar que Henry
Fairfield Osborn, que era el responsable d'això,
negava l'acusació que això no era ciència, i que
en un article en un diari concloïa dient amb to de
triomf: «El Saló de l'Home encara es manté».
L'endemà, aparentment, el prelat en la seva
resposta va tancar amb les paraules: «El Saló de
l'Home encara menteix!»
Hooten comentava:[2]
Hooten
va ser conegut sempre per l'agudesa del seu
enginy, i crec que va exercir una influència molt
sana en el seu temps, però evidentment les seves
paraules no van ser preses molt seriosament,
perquè la elaboració d'aquestes reconstruccions ha
continuat a tot ritme. L'anterior es va escriure
el 1937, però deu anys abans d'això, Hooten
s'havia referit a un altre sorprenent exemple
d'absurd amb aquestes paraules:[3]
Potser
un exemple clàssic d'aquesta classe de
reconstrucció fal·laç gira entorn de l'aparició i
desaparició del Hesperopithecus. El 1922 es va
trobar un molar solitari en un dipòsit del Pliocè
a Nebraska. El Professor Osborn el va descriure
com pertanyent a un tipus primitiu de
pitecantropoide, i el va designar com
Hesperopithecus. Alhora l'eminent Elliott Smith a
Anglaterra va induir la revista Illustrated
London News[4] a
publicar una reconstrucció a doble pàgina del
senyor i la senyora Hesperopithecus –tot basant-se
en l'evidència d'aquesta petita dent.
Posteriorment es va establir que la dent pertanyia
a un pecarí, i el Hesperopithecus va desaparèixer
de l'escena. No obstant això, en la 14ª edició de
l'Encyclopedia
Britannica va ser necessari fer alguna
referència al fet que aquest espècimen havia
desaparegut, a causa que l'edició anterior havia
presentat l'Hesperopithecus amb tots els honors.
Però es va ocultar la terrible veritat en tot el
possible en comunicar tan sols que la dent va
resultar pertànyer a «un ésser d'un altre ordre»,
tot per no dir que era d'«un porc salvatge». Així,
va ser un gran dia en els annals de l'antropologia
evolucionista quan, en 1857, un doctor Fuhlrott va
trobar prop de Dusseldorf un crani fòssil en un
lloc que des de llavors ha estat conegut
universalment com la Cova de Neandertal. Aquest
crani era precisament el que volien els
evolucionistes, perquè es prestava a
reconstruccions que donarien satisfacció, en
termes de lletjor, fins als espectadors més
exigents. Les reconstruccions que s'han fet
d'aquest tan vituperat cavaller són legió, i són
una més clara demostració de l'efecte estimulant
de la imaginació que de l'objectivitat científica.
Perquè la realitat és que l'Home de Neandertal
havia patit d'osteoartritis crònica,[5] una
malaltia que l'havia forçat a adoptar una postura
encorbada, el que convidava a la comparació amb la
marxa d'un simi, quan, de fet, no tenia res a
veure en absolut amb ells. El
1940, en una sèrie de publicacions coneguda com
University of Knowledge Series, publicada en
col·laboració amb diverses eminents autoritats en
diverses disciplines, apareix un volum titulat:
«The Story of Primitive Man [La història de l'home
primitiu]», una obra conjunta de Mabel Cole i el
Professor Fay-Cooper del Departament
d'Antropologia de la Universitat de Chicago. A la
coberta apareix una reconstrucció de l'Home de
Neandertal amb el cap projectat cap endavant i
pràcticament sense coll (un tret peculiar dels
simis). Aquest mateix cavaller, amb la seva
condició simiesca més accentuada, si era possible,
apareix brandant un garrot al frontispici a la
pàgina xii. A la pàgina 40 apareix un primer pla
que dóna al lector una imatge encara més clara
d'aquest idiota de mirada buida (vegeu fig. 2A),
mentre que a la pàgina oposada tenim la seva
família, incloent un nen d'uns 8 a 10 anys d'edat
que sembla encara més encorbat que els adults. La
figura 13 ens mostra una reconstrucció recent: ja
no es mostra encorbat!
Fig. 2A. L'anterior
exhibició de l'Home de Neandertal al Museu Field
d'Història Natural de Chicago, on se'l mostrava
com un ésser encorbat, simiesc i brutal de mirada
idiota. Vegeu Figura 2B.
Fig. 2B. L'Home
de Neandertal com apareix ara al Museu Field
d'Història Natural. Fins fa poc, l'exhibició
(vegeu fig. 2A) presentava al Neandertal com un
home encorbat –amb la seva dona i fill igualment
encorbats. Actualment, en canvi, aquesta exhibició
el presenta dret i no encorbat, per les raons que
l'autor expressa en aquest article. Fotos usades
amb permís del Museu Field d'Història Natural,
Chicago. Capítol 2 Com enganyen les reconstruccions És de
coneixement comú, en l'actualitat, no solament que
l'Home de Neandertal caminava dret precisament
igual com l'home modern, sinó que en realitat
tenia una major capacitat craniana, de més de
1.600 cc, en comparació amb els 1.400 cc de l'home
modern . Molts creuen en l'actualitat que l'Home
de Neandertal segueix entre nosaltres i que amb
prou feines li donaríem una segona mirada si
anéssim a trobar-nos amb ell pel carrer, vestit de
forma moderna. Les impressions que un artista pot
crear, a partir del mateix crani bàsic, poden ser
molt diverses, com es veurà amb els tres dibuixos
a la Fig. 3, que he copiat de les fonts que
s'indiquen.
Fig. 3.
Aquest crani Neandertal (A) de la
Chapelle-aux-Saints va ser oportunament
reconstruït (B) per al Museu Field d'Història
Natural, Chicago, per exhibir l'aparença del
nostre primitiu antecessor. Va ser reconstruït
llavors (C) per J. H. McGregor per exhibir com de
«modern» hauria pogut semblar en realitat. Un any
abans de la publicació del volum referenciat a la
nota[5], el Professor Alberto Carlo Blanc i el
Professor Sergio Sergi van comunicar a Science
el descobriment d'un crani Neandertal en una cova
a la Muntanya Circeo a Itàlia.[6] En aquesta
comunicació diuen:
És cert
que aquesta notícia pot haver arribat massa tard
perquè l'impressor acceptés ben disposat fer cap
canvi en la coberta o a les il·lustracions del
llibre, però sembla cosa certa que si s'hagués
tractat d'una publicació sobre física o química,
on l'autor hagués arribat a conèixer l'existència
d'un error bàsic d'una importància tan gran per a
la teoria fonamental, hauria per descomptat fet
algun intent –per la seva pròpia reputació, si no
en interès de la veritat– per corregir un error,
bé canviant el text, bé adjuntant una nota de
correcció. Però l'antropologia, aparentment, no
sent aquesta necessitat. Una
comunicació de l'agència Associated Press[7] sobre el
descobriment de l'Home de Texepan, no lluny de la
Ciutat de Mèxic, ressalta la incertesa de les
reconstruccions populars. Seguint el costum usual,
s'havia presentat al públic un retrat d'aquest
cavaller, apropiadament degradat en la seva
aparença perquè s'ajustés a les actuals teories de
l'evolució humana. Però en una entrevista, el
doctor M. T. Newman va dir: «Observem alguns dels
caps reconstruïts d'aquest subjecte ... Tenen
formes gruixudes, estúpides i bestials. Però ara
estem tractant de ser més realistes. ...
Evidentment, l'home primitiu havia de ser
intel·ligent, o no hauria sobreviscut». L'Institut
Smithsonià havia pres el mateix crani i el doctor
T. D. Steward i un artista de Washington, Leo
Steppat, va emprendre la reconstrucció del cap. El
resultat, en paraules del doctor Newman, va ser
«una persona d'aparença gens dolenta –no gaire
allunyat d'un indi típic del sud-oest». El fet és
que hi ha una forta tendència de part dels
antropòlegs per aprofitar-se de la credulitat del
públic i proporcionar, sota el mínim pretext,
hipotètics baules perdudes, perquè, com va dir el
Professor Wilson Wallis,[8] «des dels
dies de Darwin, la idea evolucionista ha dominat
àmpliament les ambicions i han determinat les
troballes de l'antropologia física, de vegades en
detriment de la veritat». Recentment,
en una nota a la revista American Journal of
Physical Anthropology, que penso que va ser
escrita pel director (el mateix doctor T. D.
Stewart), es donava la següent advertència sobre
aquesta mena de reconstruccions:[9]
»No obstant això, aquestes fantasioses
reconstruccions es troben en gairebé cada un dels
llibres sobre l'evolució de l'home. Seria molt
desitjable abandonar-les, perquè fan mal de debò.
Els seus creadors les han dotat trets i
expressions que segueixen la fórmula que com més
primerenc és el tipus, tant més brutal; com més
posterior el tipus, tant més noble l'expressió. El
més probable és que l'expressió de l'home primitiu
no fos menys benigna que la nostra.»
Fins a
quin punt és certa aquesta observació va quedar
confirmat en 1937 quan el doctor Karl Absolon va
informar dels seus sorprenents troballes a
Vestonice. Va aparèixer un resum del seu treball a
la revista Illustrated London News[10] i allà
ens trobem amb una sèrie de fotografies del formós
cap tallat en ivori excavat, i que, en paraules
del doctor Absolon, és «el retrat més antic que es
coneix d'un ésser humà». En el seu article
observava:
Fig. 4.
Aquestes dues vistes del bell cap descobert pel
doctor Absolon a Vestonice donen una excel·lent
idea de la dignitat i bellesa que manifesta. La
fotografia de la dreta mostra la imatge en les
seves veritables dimensions. Dues
d'aquestes fotografies apareixen a la Fig. 4, on
la més petita es representa en les seves
dimensions reals, i revela amb quin refinament
s'ha treballat aquesta peça d'ivori. Com va
observar Absolon: «Aquest rostre recorda algun
retrat clàssic d'alguna antiga civilització
oriental, o fins i tot un dibuix modern, com el
cap de Crist pel pintor holandès Jan Toorop, a la
seva obra Nit
a la Catedral». El
Professor Wood Jones estava sempre parlant en
contra de reconstruccions de qualsevol classe que
tinguessin l'únic propòsit que l'espectador
adquirís un prejudici en favor d'una història
evolucionista. Com va dir, amb cert escarni:[11]
»Una de les
més recents i luxoses publicacions sobre
l'anatomia cerebral comparada dels Primats
exposava aquest progrés d'una forma gràfica que
presenta l'ascensió de forma més vívida, ja que la
representa com tenint lloc per les treballoses
pendents d'una muntanya. Aquí la encorbada bèstia
peluda puja esforçadament, prenent pals i pedres
com armes al llarg del camí, i passa d'una nuesa
peluda total de la relativa modèstia d'un faldó de
pells i finalment a la decent foscor d'una cova. »Si estigués
ben establert que l'home va derivar de la raça
dels grans simis antropoides arborícoles, i
especialment si existís alguna justificació per a
la descendència “goriloide” tan proposada per a
l'home, aquestes il·lustracions podrien pretendre
aprovació, com les dels cavalls ancestrals per les
troballes de l'anatomia comparada i de la
paleontologia; però aquesta aprovació està
totalment injustificada. »No hi
ha justificació per a la imatge de l'Home-Simi
encorbat, mig dret, encara que cada investigador
que ... intenta una interpretació de les restes
d'algun antic esquelet humà intenta primer
determinar evidències de la presència d'aquests
trets.»
Si
s'anés a comparar la impressió creada en la ment
per aquesta talla d'un cap descoberta pel doctor
Absolon i la reconstrucció de l'Home de Neandertal
que s'exhibia al Museu Britànic, no hi ha cap mena
de dubtes que, sobre la base de la primera, hom
diria de cert: Aquí tenim una persona reflexiva,
intel·ligent –potser fins i tot un filòsof. En
canvi, de la segona hom diria: Aquí tenim a un
home bestial poc influït per la cultura, i
probablement amb unes inclinacions essencialment
animals i amb poca capacitat de reflexió. Associem
una baixa intel·ligència amb trets no refinats. En
ocasions, aquesta associació està justificada,
però de vegades no. Si es
compara la reconstrucció del rostre del
Pitecanthropus erectus que apareix a la Figura 5
amb la fotografia d'un delegat rus a la
Conferència del Caire que va tenir lloc el 1958,
la fal·làcia d'aquestes associacions es fa evident
en l'acte. Perquè, per molt que dissentim de la
ideologia comunista, resta el fet que aquest
delegat ha d'haver estat una persona summament
sagaç i intel·ligent, ja que els russos no
cometrien l'error d'enviar un idiota com a
representant. És més que possible que aquest
delegat tingués un cervell més gran que el
pitecantrop, amb el qual estem comparant la forma
del seu cap, però no és en absolut cert que la
capacitat craniana estigui relacionada amb la
intel·ligència, i per això el pitecantrop podria
haver tingut molta més intel·ligència de la que li
atribuïm, tot i que la seva capacitat craniana,
segons Howells,[12] estava
entre 950 i 1000 cc. Segons Jan Lever,[13] Anatole
France tenia una capacitat craniana de només 1.100
cc, com era el cas també de Gambetta i de Justus
von Liebig. Franz Weidenreich va qüestionar
seriosament que es pogués determinar res de cert
pel que fa a la intel·ligència sobre la base de la
capacitat craniana.[14]
Fig. 5.
Aquesta sèrie de quatre fotografies dóna les
etapes de la reconstrucció del Pithecanthropus
erectus. A baix a la dreta apareix la fotografia
del delegat rus a la Conferència d'El Caire el
1958. Franz
Boas va expressar aquesta mateixa opinió amb
aquestes paraules:[15]
Per
això, no és sorprenent trobar que Gaylord Simpson
observa amb clara aprovació,[16] en una
ressenya de l'obra de LeGros Clark History of
the Primates: An Introduction to the Study of
Fossil Man: «Aquest llibre no conté
restauracions d'homes prehistòrics ni d'altres
primats fòssils, i no està dotat d'un arbre
filogenètic gràfic». Simpson afegeix: «És un
llibre ben escrit i modest, pel qual hauríem de
sentir-nos agraïts». Després
de tot això, és sorprenent trobar a Sir Gavin de
Beer publicant un impressionant Atlas of Evolution
el 1964, ple de «retrats totalment especulatius»
de protohomínids fòssils i d'homes com el
Proconsul, l'Home de Java, l'Home de Pequín,
l'Home de Neandertal, etc.[17] Com a il·lustració de fins a
quin punt aquestes modernes reconstruccions
difereixen entre elles, la Fig. 6 exhibeix tres
alternatives per al Zinjanthropus, que molts
antropòlegs, incloent alguns antropòlegs
cristians, consideren que va ser un dels
antecessors de l'home. M'atreveixo a suggerir que
«un dels antecessors» és una subestimació. Si hi
ha alguna validesa científica en absolut en
aquestes tres reconstruccions, el Zinjanthropus ha
d'haver estat TRES dels antecessors de l'home! Hom
farà bé de preguntar-se si els antropòlegs s'estan
prenent a ells mateixos seriosament, o si més no
si esperen que el públic intel·ligent se'ls
prengui seriosament.
Esquerra, Zinjanthropus, dibuixat per
Neave Parker per al Dr. LSB Leakey i publicat per
l'Illustrated London News and Sketch, 1 de
gener de 1960. Dreta, dibuixat per al Sunday
Times el 5 d'abril de de 1964.
Esquerre, dibuixat per Maurici Wilson
per al doctor Kenneth P. Oakley. Dreta, el crani
segons va quedar reconstruït a partir d'una
multitud de fragments. Fig. 6.
Diverses reconstruccions del Zinjanthropus. Hi ha
altres classes de reconstruccions que són
igualment enganyoses i això tant més, en la meva
opinió, perquè l'engany és molt més subtil. Els
creadors d'aquestes il·lustracions han de saber
que estan actuant amb poca honradesa, i en canvi
no vacil·len quan es tracta d'adornar els seus
treballs d'aquesta manera, i tampoc els seus
col·legues eleven cap protesta contra aquestes
tergiversacions. Un
excel·lent exemple del que vull dir amb això es
trobarà en un treball reconegut de Weidenreich
titulat Apes, Giants, and Man [Simis,
Gegants, i l'Home]. A la Fig. 7, redibuixada amb
precisió a partir de l'original, apareixen dues
sèries de tres cranis en secció, on els cervells
s'indiquen mitjançant la superfície puntejada.
L'objecte d'aquesta sèrie en particular és
il·lustrar com el cervell pot haver-se engrandit
progressivament en dues «espècies» diferents. He
posat la paraula «espècie» entre cometes per una
molt bona raó. A la columna 1 tenim tres animals
que pertanyen de manera genuïna a una espècie, un
gos llop irlandès, un buldog anglès i un spaniel
rei Carles. A la columna 2, com a sèrie
paral·lela, se'ns mostra el crani d'un goril·la,
d'un pitecantrop i d'un europeu modern. L'objecte
d'aquestes dues sèries d'esbossos de cranis amb
indicació de la mida del cervell és senzillament
el de convèncer els incauts que així com un gos
llop es pot convertir en un spaniel (mitjançant
selecció artificial, naturalment), igualment el
goril·la pot convertir-se en home (per selecció
natural, és clar). El que ha canviat la forma
facial de la primera sèrie és que el cervell s'ha
engrandit per alguna raó mitjançant el procés de
criança artificial. Llavors es fa la suposició que
probablement va tenir lloc el mateix respecte a
l'home, i que el seu cervell engrandit va tenir
com a resultat el tipus de forma facial que tant
el distingeix dels simis. Gràficament, les dues
sèries de cranis presenten un convincent
paral·lelisme. Però qualsevol que pensi una mica
sobre això veurà aviat que hi ha diverses
fal·làcies principals en aquest esquema. Per
començar, és evident per a qualsevol amant dels
gossos que tot i el afecte i gentilesa dels
spaniels, que els fan tan desitjables com a
animals de companyia, no tenen la intel·ligència
del gos llop, per exemple, la intel·ligència del
gos pastor alsacià, el tipus emprat com gos
policia i com a «ulls» per als cecs. I si es
tracta de supervivència, no hi ha dubte de quin
seria l'animal de la sèrie de Weindenreich, si el
primer o l'últim, el que tindria millors
possibilitats. En conjunt, fins i tot si s'accepta
que es tracta d'una sola espècie de manera que per
algun estrany procés de selecció natural es va
aconseguir l'evolució del spaniel a partir del
bulldog anglès que hagués procedit del gos llop
irlandès, es tractaria per descomptat d'una
circumstància estranya i no de la dinàmica normal,
tal i com els mateixos evolucionistes la
visualitzen. Si el spaniel es deixés a ell mateix,
és cosa gairebé certa que al cap de poques
generacions revertiria al tipus de gos llop, de
manera que la sèrie canina de Weidenreich demostra
precisament el contrari del que està tractant de
provar. Si
passem després a la segona columna, ens trobem amb
una situació encara més ridícula, realment, a
causa que sabem que els goril·les i l'home modern
no pertanyen a la mateixa espècie –amb
independència de la consideració que pugui
merèixer el Pitecantrop. Així, en realitat, tot
aquesta qüestió no és merament acientífica, sinó
que és positivament enganyosa. Es limita a mostrar
com un concepte fals pot dominar de tal manera el
pensament d'un home d'altra banda intel·ligent que
fins i tot la devoció a la veritat queda afeblida.
En qualsevol enfrontament entre el primer
espècimen i l'últim a la primera columna, el
primer espècimen quedaria sens dubte victoriós. En
canvi, a la segona passaria el contrari. Així, en
quin sentit contribueix això en res a favor o en
contra de la teoria de l'evolució de l'home?
Fig. 7.
Segons Weidenreich. Columna I (de dalt a baix):
Gos llop irlandès, bulldog, spaniel. Columna II
(de dalt a baix): goril·la, Pithecanthropus, Homo
sapiens. És
interessant trobar, en el mateix volum que conté
aquesta sèrie tan enganyosa de dibuixos, que
l'erudit autor crida l'atenció a la manera en què
Thomas Huxley va cometre la falta imperdonable de
presentar la mateixa classe de diagrama enganyós!
Weidenreich reprodueix la famosa sèrie de quatre
esquelets (vegeu fig. 8) procedent de l'article
original d'Huxley, on veiem un orangutan que
camina darrere d'un ximpanzé, que al seu torn va
darrere d'un goril·la que camina darrere d'un
home. El «missatge» queda clar. No obstant això,
Weidenreich assenyala que les tres primeres
figures han estat «retocades», de manera que els
simis es presenten en una posició anormalment
dreta. D'altra banda, es presenta a l'home amb un
lleuger encorbament. Citant Weidenreich:[18] «en
altres paraules, els elements esquelètics
individuals en el dibuix d'Huxley són gairebé
correctes en les seves formes i proporcions, però
les poses que Huxley els ha donat són artificials
i no característiques». Així, el encorbat goril·la
esdevé en el «Pithecus erectus» mentre que l'home,
dret de mena, esdevé l'«Anthropus ebentus» per tal
d'enganyar el públic. Aquí tenim un cas en què la
paella diu que la cassola està negra, en veure
Weidenreich comentant acusadorament sobre el
diagrama de Huxley. Haeckel
no estava en absolut sol en aquesta tendència a
retocar els dibuixos segons les conveniències.
Aparentment va ser acusat pels seus col·legues de
«falta d'honradesa» pel que fa a això, i les seves
paraules d'admissió són molt reveladores.[19] Pel que
sembla, la seva rèplica va ser:
Fig. 8.
Les figures falsejades dels primats i l'home, de
Huxley. Thomas
Huxley esmenta les reconstruccions embriològiques.
En un article titulat «Darwin and Embriology», Sir
Gavin de Beer[20] feia la
següent afirmació:
De Beer
exposa llavors el decidit esforç que es va
realitzar per demostrar la teoria d'Haeckel per
part de diversos investigadors en aquest camp,
especialment per part de Hyatt i Wurtenburger que,
com observa ell, van publicar una bella sèrie
d'ammonites fòssils. Aquests van quedar disposats
en seqüències que semblaven demostrar la teoria de
la recapitulació. De Beer comenta després:[21]
Un cas
similar és el comunicat en temps molt més recents
pel Professor G. Gaylord Simpson:[22]
En
resum, l'acord unànime dels experts no constitueix
cap garantia de la veritat. Hom es pregunta, si
s'hagués donat el cas d'un paleontòleg cristià que
hagués realitzat els estudis històrics que va
realitzar Romer, li hagués estat possible trobar
una editorial? Això per no preguntar-se si li
hagués estat possible convèncer Gaylord Simpson de
la veritat d'aquesta qüestió. La ciència queda
lluny de ser l'activitat objectiva que sembla als
ulls del públic en general. Les reconstruccions
deixen tant a la imaginació que conviden al
sensacionalisme, i això atrau poderosament al
públic, el que ajuda a potenciar les vendes i amb
això a proporcionar una difusió més general a les
idees d'algú –el que sempre constitueix una
experiència molt gratificant. Seguim
estant en companyia de paelles que acusen les
cassoles d'estar ennegrides, perquè aquesta forma
concreta de diversió pública (o d'engany –Barnum
identificava les dues coses) segueix sent igual de
popular en l'actualitat. Parlant en el Simposi de
Coldspring Harbor sobre Biologia Quantitativa el
1950, G. Gaylord Simpson va fer aquesta
observació:[23]
»Naturalment, aquesta temeritat és
encoratjada pel gran interès popular en aquest
tema i pel fet que els fragments no impressionen
al públic.
»Per altra banda, els pitjors exemples són
els que apareixen en publicacions populars, i no
és probable que indueixin a error als
professionals, però tot això no obstant ...!»
Aquesta
cita conclou precisament com la va concloure
Simpson. Es podria suposar, en base a això, que
ell evitaria per tots els mitjans presentar
reconstruccions de qualsevol classe que
involucressin el més lleuger element d'engany.
Això no obstant, i desafortunadament, ell mateix
està tan dominat per la filosofia evolucionista
que no es pot limitar a l'evidència, sinó que ha
de extrapolar sempre de manera que força
l'evidència perquè sustenti del punt de vista que
ell manté. En presentar les troballes que s'hagin
fet per a la publicació en revistes científiques,
és important evitar afegir a les dades basant-se
en meres suposicions. Per exemple, a la Fig. 9
apareixen tres corbes que revelen el curs de
l'efecte d'un cert medicament sobre una
determinada funció fisiològica humana. Per raons
que en el nostre context no són importants, només
es va obtenir informació per a la part de
l'interval temporal experimental cobert per la
línia sòlida. Donat que sabíem, evidentment, que
l'efecte del medicament era zero en l'instant zero
de la injecció, sabíem que la línia sòlida hauria
de començar en últim terme en l'eix i a
zero minuts en el punt marcat per l'asterisc.
Naturalment, la temptació era la d'unir l'asterisc
amb el començament de la línia sòlida amb una
corba suau, completant d'aquesta manera la
gràfica. Però això hauria estat totalment
improcedent des d'un punt de vista científic,
perquè no existeix evidència de cap mena
que mostri que aquest era el curs de l'efecte
causat pel medicament durant aquest interval.
S'hagués tractat d'una simple suposició. Això no
obstant, les obres de Simpson van freqüentment
acompanyades d'arbres genealògics amb la intenció
d'exposar les relacions entre animals en una
sèrie, en què les línies sòlides representen el
que es coneix d'aquestes relacions amb una certesa
raonable i després es fan servir línies de punts
per assegurar l'observador que en últim terme
totes les línies sorgeixen originalment d'un
origen comú –demostrant-se així la realitat de
l'evolució. Recordem que les línies de punts són
totalment presumptives, i que, encara que, si
l'evolució fos certa, serien correctes, des d'un
punt de vista purament científic segueix no havent
justificació per a elles, ja que l'evidència real
està totalment absent. Fins a aquest punt, el
públic incaut està sent objecte d'un engany.
Fig. 9.
L'efecte supressor de l'atropina sobre la suor en
l'home. Alguns
autors eviten posar les línies de punts, i fins a
aquest punt estan actuant d'una forma més
estrictament científica –o almenys això sembla.
Estan complint la lletra de la llei, però no
realment el seu esperit. Perquè no és gens difícil
corbar les línies entre si sense realment
unir-les, de manera que l'ull mateix
inevitablement completa el procés d'erigir un
«arbre» a partir del que d'altra manera no és més
que un grup de branquetes individuals. El
«missatge» és el mateix, i es transmet al lector.
Com a il·lustració del que vull dir per això,
reprodueixo la Fig. 10 procedent d'un excel·lent
estudi sobre aquest tema per Frank Cousins,[24] que va
prendre aquest diagrama de l'obra de de Beer. Es
tendeix a passar totalment per alt l'absència
absoluta de baules de connexió.
Fig. 10.
Filogènia animal, segons Sir Gavin de Beer Fins
on es pot arribar amb aquesta classe de passatemps
queda ben il·lustrat a la Fig. 11, presa d'un
article per Kermack i Mussett titulat «The First
Mammals [Els primers mamífers]».[25] L'estudi
més superficial d'aquest «arbre suggerit de
mamífers del Mesozoic» demostrarà que no
s'assembla ni remotament a un arbre genealògic. No
hi ha cap branca unida a una altra. Hi ha més
desconnexions que connexions, i les línies de
punts que proporcionen l'única justificació per
titular el diagrama com arbre són,
naturalment, totalment hipotètiques. Això no
obstant, el públic s'ha arribat a acostumar tant a
aquesta mena de propaganda que ja no es reconeix
pel que és en realitat, sinó que es pren com una
veritable prova d'una evolució.[26]
Fig. 11. No es
pot deixar de recordar la declaració del doctor W.
D. Wallis en un article titulat[27]
«Presuppositions in Anthropological
Interpretations», en el qual observava que almenys
se solen implicar dues generalitzacions, encara
que mai no s'exposin obertament. La primera és que
es poden inferir més dades de les restes més
antigues del que es consideraria legítim inferir
de restes contemporànies. Hi ha molt menys perill
de ser detectat si un s'equivoca. I la segona és
que, en tractar sobre l'home prehistòric, es poden
fer inferències a partir d'un material molt menys
abundant del que es necessitaria si fos l'home
contemporani l'objecte de la discussió. Per citar
les seves pròpies paraules, «Com més penetrem en
les tenebres de la prehistòria, tant més clara és
la nostra visió. De manera que coses que seria
impossible inferir si es tractés de dades sobre
l'home contemporani es poden inferir amb tota
confiança gràcies a la llum que aporta el
crepuscle creixent de les eres remotes. Conclusió Aquest
article ha donat un tractament totalment negatiu,
i seria una llàstima concloure'l sense dir res
sobre els aspectes positius. Perquè no hi ha dubte
que hi ha molt a dir a favor de l'intent de
realitzar aquestes reconstruccions si l'objectiu
és el genuí d'informar en lloc del d'adoctrinar o
enganyar. S'ha
observat amb freqüència, i Wood Jones va ser un
dels que va escriure sobre aquesta qüestió amb
certa extensió, que es va donar un canvi en el
mètode d'investigació i en el tema central i
l'interès central de les ciències de la vida
després que l'obra de Darwin hagués establert el
plantejament evolucionista per a la naturalesa.
Abans d'això, havia hagut un gran interès en
l'estudi de la relació entre forma i funció.
Després de Darwin, aquest interès va minvar
ràpidament, i el gran interès va passar a ser la
qüestió de l'estructura. El gran
objectiu era ara establir relacions entre
diferents espècies d'animals en lloc de relacions
entre forma i funció en l'animal. Atès que el
principi rector aquí era la semblança estructural,
amb la suposició que els animals semblants estaven
relacionats i que com més semblants fossin més
estretament relacionats estaven, no hi havia res
que importés gaire excepte ressaltar aquestes
homologies. Es buscaven sèries d'estructures
homòlogues amb enorme interès i s'exposaven
gràficament de la forma idònia per reforçar la
impressió que cada una d'elles era merament una
modificació de l'altra i que totes elles tenien
una relació genètica comuna. Es va oblidar
completament l'argument que el Gran Dissenyador
havia emprat un principi bàsic d'operació,
modificant només segons fos necessari. Es va
oblidar o relegar per la mateixa raó per la qual
s'havia oblidat o relegat la qüestió de la funció.
Ja no era una qüestió interessant. Tal com
ho havia observat Wood Jones, els primers
paleontòlegs van aconseguir els seus grans èxits
en les reconstruccions a causa que comprenien molt
bé les relacions que hi ha entre qualsevol os
determinat i el propòsit especial per al que
serveix a l'animal com un tot; i també comprenien
que amb no poca freqüència una estructura òssia
especialitzada que servia a un propòsit
especialitzat implicava usualment una classe
especial d'animal. Així, van veure les formes de
vida com uns sistemes integrats bellament
eficaços, i podien sovint, en base a un sol os,
reconstruir tot l'animal. Una i una altra vegada,
les seves reconstruccions van quedar posteriorment
verificades en un grau extraordinari en sortir a
la llum restes addicionals. Un dels
més destacables dels vells naturalistes va ser
Georges Cuvier, que va enunciar la seva famosa
Llei de la Correlació, que expressava que si un
animal desenvolupa un òrgan d'una manera
inconfusible, es pot inferir a partir del mateix
el desenvolupament dels seus altres òrgans.[28] Els
animals amb banyes i peülles, per exemple,
posseeixen invariablement dents adaptades al
vegetarianisme. Els animals amb urpes i turmells
van necessàriament dotats de dents carnívores. Els
rèptils amb un sistema tancat de dents són
vegetarians, mentre que els que posseeixen
sistemes dentaris endentats s'alimenten d'altres
animals. Segons
Cuvier, aquesta correlació s'aplica fins el més
mínim detall, i ha de ser fins i tot teòricament
possible, segons ell afirmava, reconstruir tot el
cos d'un animal del que es conegui un sol òrgan.
Com diu Wendt, «Cuvier era realment capaç de
reconstruir l'espècimen complet a partir d'un sol
os; per exemple, a partir d'un fragment d'una
mandíbula».[29]
Aquesta capacitat la va demostrar Cuvier als seus
estudiants en una diversitat d'ocasions en què va
convidar els seus estudiants que li
proporcionessin un sol os d'algun animal del que
tinguessin les restes, i ell llavors procedia a la
seva reconstrucció, a la manera de Sherlock
Holmes, fins aconseguir l'animal complet. Cap al
final del seu llibre, Wendt esmenta com alguns
dels successors de Cuvier van manifestar un
extraordinari «subtil sentit detectivesc» que els
feia capaços d'interpretar fragments que
aparentment eren tot just desxifrables. Weinert i
Kalatsch semblaven haver adquirit la capacitat de
contemplar els fòssils a través d'una espècie de
«aparell de raigs X» mental.[30] Va ser
aquesta capacitat la que va fer possible que
aquests mestres de l'art de la reconstrucció
descrivissin un animal com el Phascolomys, que
estava vivint en aquella època, tot i que
desconegut per a la ciència llavors, a partir
d'alguns ossos subfosilizados.[31] Mentre
que en l'actualitat la major part de les
reconstruccions que malmeten l'obra dels
antropòlegs estan realitzades essencialment sobre
la base de la filosofia evolucionista, els primers
naturalistes no estaven dominats per aquesta
filosofia, sinó que anaven guiats per una clara
comprensió de la relació entre forma i funció.
Fins on els nostres museus estiguin dotats de
reconstruccions basades en aquest sòlid fonament,
estan servint a la causa de la Veritat. Fins on
estiguin dotats de reconstruccions inspirades
principalment en la filosofia evolucionista, es
converteixen en centres d'una propaganda indigna
del nom de ciència. La
imaginació és una cosa meravellosa –però la
imaginació humana pot, com ho afirmen les
Escriptures, tornar-se aviat «infructuosa». I això
és particularment així quan rebutja deliberadament
allò que Déu ha considerat oportú revelar sobre el
seu origen i naturalesa –essent que les dues coses
tenen a veure entre si. Per «convincents» que
puguin ser aquests artificis de la imaginació,
ningú no hauria de posar cap confiança en ells pel
que fa als suposats antecessors de l'home. Potser
serviran com entreteniment, però són rarament
científics, i amb la major de les freqüències són
summament enganyosos. * * * * * Fig. 12.
El senyor i la senyora Hesperopithecus,
reconstruïts a partir de la dent d'un porc
salvatge descobert a Nebraska. Aquesta
il·lustració va aparèixer a l'Illustrated
London News el 1922. Aquest text
explicatiu acompanyava a la reconstrucció: «Cal
observar la postura del cap, els grans músculs del
occípit a l'esquena i a les espatlles han de
contrarestar el cap prognàtic i la feixuga
mandíbula –un tret simiesc». És sorprenent el que
es pot endevinar a partir de la dent d'un porc
salvatge. El gran públic, fàcilment enganyat, mai
no pot realment arribar a saber quanta imaginació
i com de poca ciència entren en aquestes
reconstruccions.
[1]
Barnum, P. T., vegeu A. O. Lovejoy, The Great
Chain of Being, Harvard, 1942, pàg. 236. [2]
Hooten, A. I., «Apes, Men, and Morons», Putnams,
N.Y., 1937, pàg. 60. [3]
Hooten, A. I., «Where Did Man originate?», Antiquity,
Vol. 1, juny de 1927, pàg. 133. [4] Illustrated
London News: 24 de juny de 1922, pàgs.
942-943, «The Earliest man Traced by a tooth: an
Astounding discovery of human remains in Pliocene
strata». [5] Coon,
C. S., «The Story of Man», Knopf, N.Y., 1962, pàg.
40. També A. J. E. Cave, 15 Congrés Internacional
de Zoologia, Londres, comunicat a Discovery,
novembre 1958, pàg. 469. [6] Monte
Circeo: comunicat a Science, 90:1939,
suplement, pàg. 13. [7]
Newman, M. T., Globe and Mail, Toronto, 4
d'abril de 1951. [8]
Wallis, Wilson, «The Structure of Pre-Historic
Man» a «The Making of Modern Man», Modern Library
Series, 1931, pàg. 75. [9]
Stewart, T. D., a American Journal of Physical
Anthropology, 6: 1948, pàg. 321ss. [10]
Absolon, Karl, Illustrated London News, Londres
2
d'octubre de 1937. [11] Jones,
F. Wood, «Man 's Place Among the Mammals», Arnold,
Londres, 1929, pàgs. 362-365. [12]
Howells, William, «Mankind so Far», Doubleday
Doran, N.Y., 1945, pàg. 138. [13] Lever,
Jan, «Creation and Evolution», Grand Rapids
International Publications, 1958, pàgs. 158, 159. [14]
Weidenreich, Franz von, «The Human Brain in the
Light of Phylogenetic Development», Sci. Mons,
agost de 1948, pàg. 103. [15] Boes,
Franz, «The Mind of Primitive Man», 2a ed., N.Y.,
1939, pàgs. 16, 17. [16]
Simpson, G. G., a Science: 110:1949, pàg.
455. [17]
Cousins, Frank W., Fossil Man: A Reappraisal
of the Evidence, publicat per l'Evolution
Protest Movement, Anglaterra, 1966, pàg. 46. Hi ha
traducció espanyola, El Hombre Fósil,
publicat per SEDIN, accessible a
http://www.sedin.org/HF/HF01.html, i des d'on es
pot descarregar formatat en PDF per a la seva
impressió i enquadernació en format A4. [18] Sobre
el diagrama de Huxley, vegeu F. Weidenreich,
«Apes, Giants, and Man», University of Chicago
Press, 1948, pàg. 6. [19]
Resposta de Haeckel segons es va comunicar a Dawn,
setembre de 1931, pàg. 159. [20] de
Beer, Sir Gavin, «Darwin and Embriology» a A
Century of Darwin, ed. per S. A. Barnett,
Heinemann, Londres, 1958, pàg. 159.Hi ha traducció
espanyola, Un siglo después de Darwin,
Alianza Editorial, Madrid, 1966 reimpressió de
1971. [21] de
Beer, Sir Gavin, op. cit., pàg. 160. [22]
Simpson, G. Gaylord, «Historical Biology Bearing
on Human Origins», Cold Spring Harbor Symposia
on Quantitative Biology,15 (1950), pàg. 56. [23]
Simpson, G. G., ref. 22, pàg. 57. [24]
Cousins, Frank, Ref. 17, pàg. 21. [25]
Kermack, K. A. i Frances Mussett, «The First
Mammals», Discovery, abril 1959, pàg. 57. [26] És
molt encoratjador observar que la Societat
Geològica de Londres ha publicat recentment un
simposi titulat «The Fossil Record [El Registre
Fòssil]» (Burlington House, Londres, 1967, XII i
828 pàgs.), que conté articles redactats per 126
autoritats, ocupant més de 800 pàgines, amb una
gran quantitat de taules i gràfiques. El
encoratjador en tot això és que aproximadament el
90 per cent d'aquestes treballades taules i
gràfiques indiquen només la coincidència en el
temps de les diverses formes animals que han
caracteritzat les successives eres geològiques,
sense connectar-les amb línies de punts, que són
tan comuns en tots els altres llibres de text.
Aquest notable volum demostra clarament que
aquesta informació es pot exposar de manera útil
sense adoptar pressuposicions evolucionistes. [27]
Wallis, Wilson, «Presuppositions in
Anthropological Interpretations», American
Anthropologist, juliol-setembre, vol. 50,
1948, pàg. 560. [28]
Cuvier, Georges, vegeu Herbert Wendt, «I looked
for Adam», Weinfield and Nicholson, Londres, 1955,
pàg. 152. Hi ha traducció castellana, Tras las
Huellas de Adán. [29] Wendt,
Herbert, Ref. 28, pàg. 162. [30] Wendt,
Herbert, Ref. 28, pàg. 421. [31] Jones,
F. Wood, Trends of Life, Arnold, Londres,
1953, pàg. 87.
Títol: La fal·làcia de les
reconstruccions antropològiques Títol original: The Fallacy
of Anthropological Reconstructions Autor: Arthur C. Custance, Ph.
D. Font: Genesis and Early
Man, vol. 2 of the Doorway Papers, 1977,
Secció V. - www.custance.org
- Copyright © 1988 Evelyn White. All rights
reserved Copyright © 2019 Santiago Escuain per a
la traducció. All rights reserved. Traducció de l'anglès: Santiago
Escuain © Copyright 2005, SEDIN - tots
els drets reservats. SEDIN-Servei Evangèlic Apartat 2002 08200 SABADELL (Barcelona) ESPANYA
|
Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
