SEDIN  

Servei Evangèlic de Documentació i Informació
línia sobre línia

||||||||||   Apartat 2002 - 08200 SABADELL (Barcelona) - SPAIN   ||||||||||


— Relíquies de l'Edèn —
Una ressenya del llibre de Daniel Fairbanks
i una crítica de la tesi de la descendència comuna
com mancada de tot fonament coherent

*   *   *
Capítol II - Sobre els elements mòbils genètics

___________

La pretesa descendència comuna de l'home i del ximpanzé,
sense base objectiva

___________

 Jonathan M.[*]


L'argument a favor de la descendència comuna de tots els éssers vivents (la teoria general de l'evolució) es fonamenta en comparacions (com és històric en l'argumentació de la descendència comuna, tant a nivell anatòmic com molecular: «Mira, com s'assemblen», La fal·làcia genètica), i no en seqüències filogenètiques comprovables. Però aquestes comparacions, a més, es fonamenten en una selecció de les dades, prenent del bufet de la bibliografia científica existent allò que reforça la seva posició, i passant per alt el que no concorda amb la seva tesi. Com es veu en aquesta ressenya de Jonathan M., hi ha moltes dades que s'amaguen en tota aquesta qüestió, i que senzillament no són coherents amb la tesi d'una descendència comuna.

En un recent article publicat a Protestant Digital, Pablo de Felipe reitera i amplia els seus arguments, que ja ha presentat en diverses ocasions i per diversos mitjans com proponent i defensor de la tesi de la descendència comuna, en el context del Evolucionisme Deista, dins el camp de la cristiandat evangèlica. Aquesta ressenya, encara que analitza l'obra d'un altre autor, afronta de manera efectiva la manca de fonament dels arguments de Pablo de Felipe, i que són coincidents amb els de Daniel Fairbanks i els d'altres autors neodarwinistes.

S. Escuain




En un recent article vaig presentar una crítica de Daniel Fairbanks per la seva presentació de dades deliberadament seleccionades respecte de la fusió cromosòmica per presentar-los com a prova d'una descendència comuna dels humans i els ximpanzés. En aquest article vull considerar l'argument central de Fairbanks en el capítol 2 del seu llibre (Relics of Eden — The Powerful Evidence of Evolution in Human DNA [Relíquies de l'Edèn — la contundent prova d'evolució en l'ADN humà]), on tracta dels elements mòbils anteriorment coneguts com «gens saltadors» (elements mòbils genètics). Pel que fa a aquest tema, com veurem en el seu moment, Fairbanks no només aplica el seu raonament de manera inconseqüent, sinó que de forma molt convenient per a ell omet informar els seus lectors sobre les investigacions que (a) serveixen substancialment per desmuntar la seva tesi central, i (b) proporcionen contraexemples extremadament contundents davant moltes de les dades que proposa en defensa de la seva tesi.

Què ens diuen els  elements mòbils genètics sobre l'evolució humana?

Observem acuradament com raona Fairbanks:

Encara més que els transposons, els retroelements ens ofereixen uns indicis fascinadors cap al nostre passat evolutiu. S'insereixen en qualsevol ubicació en el nostre ADN i tenen la tendència a romandre fixats allà. La probabilitat que dos retroelements s'insereixin de forma independent en precisament la mateixa posició en el genoma en dos individus diferents és excepcionalment petita. D'això segueix que si dos individus tenen un retroelement en precisament la mateixa ubicació, han d'haver heretat aquest retroelement d'un antecessor comú.

Abans de passar a examinar el punt fort d'aquest argument en el context de l'actual investigació científica, deturem-nos un moment o dos a considerar una inconseqüència lògica que infesta constantment el modern raonament darwinista. Fairbanks ha exclòs de manera efectiva la hipòtesi d'un atzar sobre la base que «La probabilitat que dos retroelements s'insereixin de forma independent en precisament la mateixa posició en el genoma en dos individus diferents és excepcionalment petita». I certament si el procés d'integració d'aquests elements és aleatori (és a dir, no constret en un grau considerable), llavors Fairbanks té raó en aquest punt. Encara que aquesta conclusió  —com veurem ben aviat— està basada sobre un supòsit que per bones raons es pot considerar fals, mantinc que Fairbanks està sent alhora selectiu i inconseqüent en la seva utilització dels seus criteris aquí, almenys en dos aspectes.

Primer, i segons la narrativa darwinista, han passat molts esdeveniments extraordinaris en la història de la vida, pels que l'atribució a l'atzar sembla ser summament inadequada —però Fairbanks i altres neodarwinistes mantenen que de totes maneres efectivament van tenir lloc per atzar, i això gairebé de forma rutinària. Un cas obvi que tenim davant nostre són els casos d'una extrema convergència molecular (el cas en què característiques complexes apareixen per evolució de forma independent més d'una vegada). Exemples d’això inclouen la singular aparició independent de sistemes d'ecolocalització en les rates-pinyades i les balenes i la misteriosa aparició evidentment independent de mecanismes de biosíntesi de l'ADN en els eubacteris i arqueobacteris [per a diversos exemples en castellà tant d'exemples de pretesa convergència com l'origen independent de ecolocalització en diferents llinatges, seguir les etiquetes convergència i ecolocalització]; també el clàssic article Convergència i l'Origen de l'Home]. Podria donar una llista de dotzenes d'altres exemples, i el bioquímic Dr Fazale Rana ha fet precisament això en el capítol 21 del llibre de debat recentment publicat The Nature of Nature - Examining The Role of Naturalism in Science [La naturalesa de la natura — anàlisi del rol del naturalisme en la ciència] (que d'altra banda és un recurs excel·lent). Ja que sembla que moltes complexes adaptacions han sorgit en múltiples ocasions i de manera independent al llarg de la història de la vida a la terra, i ja que els neodarwinistes no semblen pas ben disposats a acceptar una explicació no aleatòria d'aquestes característiques tan complexes i immensament improbables, mantinc que estan jugant un doble joc.

La segona inconseqüència digna de menció és la justificació que presenta Fairbanks per rebutjar la hipòtesi de l'atzar. Com fa notar, donada la suposició que la inserció de l'element mòbil és essencialment un procés aleatori, la probabilitat de dues insercions locus-específiques idèntiques independents és extremadament baixa. Però la improbabilitat que aquests elements s'integrin en el mateix locus no és més gran que la improbabilitat que els dos elements s'integrin en dues insercions concretes, tant si s'integren en el mateix locus com si no. La raó per la qual Fairbanks (de nou, sobre la base del seu supòsit) rebutja justificadament la hipòtesi de l'atzar no és només la immensa improbabilitat que ocorri un esdeveniment així, sinó a causa també a un segon factor: l'especificitat. Fairbanks raona de manera justificada que és improbable que el patró que s'observa hagi sorgit de dos esdeveniments d'inserció independents a causa de la presència de —ni més ni menys— una complexitat especificada. Per això, ell afavoreix la tesi de la descendència comuna, que no exigeix ​​la inserció de dos elements de manera independent en el mateix locus mitjançant un procés aleatori. Llavors, per què s'aixeca tant d'enrenou quan els proponents del Disseny Intel·ligent raonen des d'aquest criteri?

Però ara passarem a l'altra qüestió, a examinar el fons de l'argument de Fairbanks en suport de la tesi de la descendència comuna, i a avaluar si realment es sosté. Sobre quin supòsit es basa la conclusió de Fairbanks? La seva tesi es fonamenta en el cas que la inserció dels retroelements és essencialment aleatòria —o almenys prou aleatòria per excloure la hipòtesi de la inserció independent. Te raó, Fairbanks? En realitat, no. No en té, de raó. Considerem, per exemple, aquest article de Levy et al. publicat a la revista Nucleic Acids Research a les darreries de 2009. El resum de l'article diu:

Durant el curs de l'evolució, els genomes eucariotes han estat envaïts per elements transposables (TEs per les seves sigles en anglès). És poc el que se sap sobre els factors que porten a la proliferació genòmica dels TEs, dels seus llocs preferents d'integració i dels mecanismes moleculars subjacents a la seva inserció. Hem analitzat centenars de milers de TEs niats en el genoma humà, és a dir, insercions de TEs en d'altres ja existents. Descobrirem en primer lloc que la majoria de TEs s'insereixen dins de «punts calents» al llarg de l'ET diana. En particular, els retrotransposons Alu contenen un punt calent d'un nucleòtid individual no canònic per a la inserció d'altres seqüències Alu. Després vam concebre un mètode per a la identificació de motius de seqüència d'integració de TEs inserits que es conserven dins dels TEs diana. Aquest mètode va revelar nous motius de seqüència que caracteritzaven insercions de diverses i importants famílies de TEs: Alu, HAT, ERV1 i MaLRs. Finalment, vam realitzar una valoració global per determinar la magnitud en què els TEs joves tendeixen a niar dins d'elements transposats més antics i vam identificar una tendència quatre vegades més alta dels TEs d'inserir-se en TEs ja existents que d'inserir-se en regions intergèniques no TEs. La nostra anàlisi demostra que els TEs tenen una forta predisposició a inserir-se dins de certs TES, en orientacions específiques i dins de posicions diana específiques de TEs. Els successos de nidificació de TEs també revelen noves característiques dels mecanismes moleculars subjacents a la transposició. [Èmfasi afegit]

Els investigadors han documentat que aquests transposons s'insereixen rutinàriament de manera preferent en certes classes de transposons ja presents, i que ho fan amb una orientació específica i en ubicacions específiques dins la seqüència de l'element mòbil.

Però hi ha més.

Un altre article, publicat a Science sobre les mateixes dates, documentava que en el genoma de la puça d'aigua els introns semblen haver estat integrats en repetides ocasions en els mateixos llocs en diferents genomes. Això va portar al cèlebre biòleg evolutiu Michael Lynch a observar: «Cosa increïble, hem trobat molts casos d'adquisicions d'introns paral·lels en essencialment els mateixos llocs en genotips independents. Aquest és un poderós argument en contra de la suposició comuna que quan dues espècies comparteixen introns en el mateix lloc és sempre per herència des d'un antecessor comú».

Podria donar més exemples d'aquesta classe. Per a una indicació d'això, aquí cito d'un altre article de PNAS (publicat l'any 2000) que explica (aportant cites addicionals en la literatura en aquest camp) que:

«S'ha observat durant molt de temps que els elements P s'insereixen no aleatòriament; tanmateix, els factors que influeixen en aquesta especificitat no es comprenen bé. Hi ha una aparent preferència per llocs cromosòmics que tenen probabilitat de ser accessibles en la cromatina, els llocs eucromàtics resulten afavorits sobre llocs heterocromàtics, els espais interbandes semblen ser afavorits sobre les bandes, i tenen una marcada tendència a integrar-se en l'extrem 5 'dels gens. La composició de la seqüència local en el lloc d'inserció també sembla exercir una funció. O'Hare i Rubin van examinar les seqüències que flanquegen insercions de 18 elements P i van observar que la seqüència diana 8-bp que es duplica en inserir-se és rica en parells GC».

Daniel Fairbanks passa després a citar tres estudis que li sembla que serveixen bé com a prova d'un avantpassat comú d'humans i ximpanzés. Passem a examinar-los.

Elements Alu

El primer estudi que cita Fairbanks tracta de l'ADN que envolta un conjunt de gens que codifica hemoglobina, documentant la presència de diversos elements Alu que ocupen els mateixos llocs en les mateixes orientacions en ambdues espècies. Ja he citat un treball que documenta les preferències d'integració de les seqüències Alu. Per aprofundir en això, citem-ne un altre. Aquest article suggereix que

... hi ha un mecanisme comú per a la inserció de moltes famílies d'ADN repetitiu en nous llocs genòmics. S'exposa un mecanisme modificat per a la integració lloc-específica de seqüències repetitives d'ADN de primats que requereix la inserció dins de seqüències riques en dA en el genoma. Aquest model és coherent amb la relació observada entre subfamílies de gálagos de Tipus II que suggereix que han sorgit no per mera mutació, sinó per successos independents d'integració.

O podem també fer observar un altre article que es va publicar la revista Genetics el 2001, que documenta el següent:

Hem identificat dos punts calents per a la inserció de SINEs dins de mys-9 i en cada punt calent hem descobert que s'han donat dues insercions SINE independents en llocs idèntics. Aquests resultats tenen conseqüències fonamentals per a les anàlisis filogenètiques basades en insercions SINE, el que indica la necessitat de ser cautelosos quant a concloure que l'existència d'un SINE en un locus específic en múltiples individus indica descendència comuna. Encara que les insercions independents en el mateix locus puguin ser rares, les insercions SINE no són marcadors filogenètics exempts de homoplàsia. [Èmfasi afegit]

HERV-K

El segon exemple que dóna Fairbanks és el del HERV-K, un retroelement semblant a un virus que aparentment hauria entrat en el genoma d'un antecessor comú d'humans, simis i micos faria desenes de milions d'anys. Cita un estudi on hom intenta construir un arbre filogenètic dels humans, ximpanzés, goril·les, orangutans, gibons, micos del Vell Món i micos del Nou Món, basant-se en la presència o absència de l'element HERV-K en llurs genomes respectius. ¿El problema? Un treball publicat a PNAS el 2005 informava sobre la convergència de seqüències específiques de ERV en humans i ratolins:

Preses en conjunt, aquestes dades són un poderós argument a favor d'una funció crucial de la sincitina-A i -B en la formació dels sincitiotrofoblasts en els murins, amb el que s'arriba a una situació més ben singular on dos parells de retrovirus endògens, adquirits independentment pels llinatges de primats i de rosegadors, haguessin estat seleccionats positivament per a una funció fisiològica convergent. [Èmfasi afegit]

Atès que d'entre 30.000 retrovirus endògens [ERVs], només se sap de 7 d'ells integrats en el mateix locus en humans i ximpanzés, el fet que hi hagi en absolut aquesta classe de preferència de lloc soscava radicalment l'estesa suposició que aquestes seqüències d'ERVs representen una poderosa prova de descendència comuna.

Després tenim, naturalment, les incoherències en les filogènies. Un altre treball publicat, que apareixia a Current Biology el 2001, ens diu:

Hem identificat un retrovirus endogen, provirus K (HERV-K), que està present en la posició ortòloga en els genomes del goril·la i del ximpanzé, però no en el genoma humà. Els humans contenen un lloc intacte de preintegració en aquest locus. [Èmfasi afegit]

El lloc intacte de preintegració en el locus exclou la possibilitat que l'ERV fos posteriorment eliminat d'alguna o altra manera del locus pertinent en el genoma humà per un procés de recombinació genètica.

CMT1A

Finalment, Fairbanks concentra la seva atenció en un segment duplicat d'ADN amb elements Alu en ambdós extrems. Ell observa que humans i ximpanzés tenen dues còpies del segment CMT1A en exactament el mateix locus en llurs genomes. No obstant això, els genomes del goril·la i l'orangutan tenen cada un només una còpia del segment en la mateixa posició que un dels segments CMT1A en humans i ximpanzés. Aquest podria haver estat un argument mitjanament persuasiu si no fos perquè torna a seleccionar amb cura les seves dades —una altra vegada. Ja a part de la gran massa de dades que milita actualment en contra d'una descendència comuna (i no pesa poc l'absoluta falta d'un mecanisme naturalista viable per explicar tal cosa), la construcció d'arbres filogenètics obtinguda a partir de gens compartits és notòriament inconseqüent (vegeu aquí per a documentació ). Per abreujar, passa per alt de manera categòrica tota dada genètica que assenyali a diferents filogènies.

Tenen utilitat els elements transponibles?

Fairbanks conclou el capítol 2 de la seva obra regalant els seus lectors amb la seva opinió sobre l'«ADN escombraries», on manté que «[els elements transposables] són relíquies inútils, i actualment inofensives, de l'evolució». Cal dir a favor seu que cita un exemple de funcionalitat documentat a PNAS el 2004, però en conjunt despatxa la resta com a «ADN escombraries». Vegeu la breu ressenya de la literatura en Evolution News & Views, que hauria de posar els últims claus en el taüt d'aquest mite. Vegeu també la resposta de Jonathan Wells a Matheson, Hunt i Moran sobre «ADN escombraries» aquí. Vegeu també els comentaris de Richard Sternberg sobre funcions dels elements SINE aquí, aquí, aquí i aquí.

A més, com Stephen C. Meyer fa observar aquí com a part d'una resposta a Francisco Ayala sobre aquest tema:

En general, els SINEs (i per això mateix els Alus) permeten l'extracció d'informació genètica en múltiples formes d'aquests fitxers de dades de l'ADN, depenent de les necessitats específiques de diferents tipus de cèl·lules o teixits (en diferents contextos espècie-específics). Les seqüències Alu, en particular, tenen moltes funcions de formatació genòmica de baix nivell taxó-específiques com: (1) proporcionar llocs alternatius de començament per a mòduls promotors en l'expressió gènica —quelcom semblant a la formació de sectors en un disc dur (Faulkner et al., 2009; Faulkner i Carninci, 2009), (2) suprimir o «silenciar» la transcripció de l'ARN (Trujillo et al., 2006), (3) partició dinàmica d'un fitxer gènic procedent d'un altre en el cromosoma (Lunyak et al., 2007); (4) proporcionar nodes d'ADN per a rutes de transducció de senyals o llocs d'unió per a receptors d'hormones (Jacobsen et al., 2009; Laperriere et al., 2004); (5) codificar ARNs que modulen la transcripció (Allen et al.; Espinoza et al., 2004; Walters et al., 2009), i (6) codificar o regular microARNs (Gu et al., 2009; Lehnert et al., 2009).

A més d'aquestes funcions de formatació genòmica de baix nivell, els SINEs (incloent els Alus) exerceixen també funcions de formatació genòmica d'alt nivell espècie-específiques com: (1) modular la cromatina de classes de manteniment riques en parells GC i gens de transducció de senyals (Grover et al., 2003, 2004; Oei et al., 2004; vegeu també Eller et al., 2007), (2) segments particulars de «codi de barres» per al compactat de la cromatina entre els elements promotors i potenciadors (Ford i Thanos, 2010), (3) recombinació d'augment en seqüències on apareixen Alus (Witherspoon et al., 2009), i (4) ajudar en la formació de territoris cromosòmics tridimensionals o «compartiments» en el nucli ( Kaplan et al., 1993; vegeu també Pai i Engelke, 2010).

A més, les seqüències Alu especifiquen també molts codis d'ARN espècie-específics. En particular: (1) proporcionen senyals per splicing alternatiu (és a dir, generen múltiples ARNs missatgers a partir del mateix tipus de transcripció precursora) (Gal-Mark et al., 2008; Lei i Vorechovsky, 2005; Lev-Maor et al ., 2008) i (2) lectures alternatives de marcs oberts de lectura (exons) (Lev-Maor et al., 2007; Lin et al., 2008; Schwartz et al., 2009). Les seqüències Alu també (3) especifiquen la retenció d'ARNs seleccionats en el nucli per silenciar l'expressió (Chen et al., 2008; Walters et al., 2009); (4) regulen la maquinària ARN polimerasa II durant la transcripció (Mariner et al., 2008; Yakovchuk et al., 2009; Walters et al., 2009), i (5) proporcionen llocs per a l'edició de l'ARN d'adenina a inosina, funció essencial tant per al desenvolupament humà com per al desenvolupament espècie-específic del cervell (Walters et al., 2009).

En contra de l'afirmació de Ayala, les seqüències Alu (i altres SINEs de mamífers) no estan distribuïdes aleatòriament, sinó que manifesten una distribució en un patró similar de «codi de barres» al llarg dels seus cromosomes (Chen i Manuelidis, 1989; Gibbs et al., 2004; Korenberg i Rykowski, 1988). Més aviat semblant a la distribució de les barres inverses, punts i comes i espais involucrada en el format del codi de programari, la distribució tipus «codi de barres» de les seqüències Alu (i d'altres SINEs) reflecteix una clara lògica funcional, no una edició maldestre ni insercions mutacionals aleatòries. Per exemple, les seqüències Alu estan ubicades preferentment en i al voltant de gens codificants de proteïnes, com correspon amb la seva funció de reguladores de l'expressió genètica (Tsirigos i Rigoutsos, 2009). Ocorren principalment en regions promotores —els llocs d'inici per a la producció d'ARN— i en introns, els segments que interrompen les seqüències codificants de proteïnes. Fora d'aquestes àrees, les quantitats de seqüències Alu baixen bruscament. A més, sabem ara que les seqüències Alu van dirigides a (o són empalmades en) certs punts calents preferents en el genoma pels complexos proteics o la «maquinària integradora» del sistema de processament d'informació de la cèl·lula (Levy et al., 2010). Aquesta distribució dirigida de seqüències de Alu potència l'organització semàntica i sintàctica de l'ADN humà. Sembla tenir poc a veure amb l'ocurrència de mutacions aleatòries d'inserció, en contra de les implicacions de la il·lustració i l'argument que presenta Ayala d'un «editor maldestre».

Naturalment, es poden trobar les referències a la pàgina original.

De fet, un article molt recent publicat a Genome Research documentava una funció genòmica global per al SINE B1 del ratolí —l'anàleg d'Alus— observant que els SINEs B1 tenen «una potent activitat aïllant intrínseca en cèl·lules en cultius i en animals vius».

Podria continuar en la mateixa línia aportant més i més dades. Però possiblement ja n'hi ha prou amb el que s'ha dit per demostrar que el despreocupat rebuig que fa Fairbanks de la majoria d'aquestes seqüències com «escombraries no funcionals» és més aviat prematur.

Conclusió

Així conclou la meva anàlisi del capítol 2 del llibre de Daniel Fairbanks, Relics of Eden [Relíquies de l'Edèn]. Hem vist una vegada més com la descendència comuna està sent recolzada amb una selecció deliberada i esbiaixada de les dades que es comuniquen, ressaltant les dades que es consideren confirmats; es deixen de banda les substancioses dades anòmales i els exemples contraris. Atès que els neodarwinistes no estan ni tan sols prop de proposar un mecanisme naturalista versemblant per al pretès patró d'una continuïtat de l'herència, no seria prudent tractar aquesta proposició amb un grau de reservat escepticisme? El neodarwinisme no té un suport objectiu per mantenir-se dins del món acadèmic. És difícil dir quan vindrà l'esfondrament del paradigma, però està clar que s'acosta. Per ara no està clar si la descendència comuna podrà sobreviure a l'esfondrament. Només el temps ho dirà. Per descomptat, vivim en un temps apassionant en la història de la ciència.


  Adalt un nivell

  Torna a l'índex general

  Torna a la pàgina principal


* Jonathan M. és estudiant d'últim any de la llicenciatura en biologia forense.


Títol i enllaç amb l'original: Fairbanks Continues To Support Common Ancestry With Cherry Picker Data And Fails To Disclose All relevant Facts - 2 març 2011
Autor: Jonathan M. és estudiant d'últim any de la llicenciatura en biologia forense.
© Jonathan M 2011
Traduït amb permís de l'autor
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
© 2011 Santiago Escuain per la traducció
© SEDIN 2011 per a l'edició en format electrònic. © Copyright 2011, SEDIN — tots els drets reservats.

Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que es citi la procedència reproduint íntegrament l'anterior i aquesta nota, i si es reprodueix en algun lloc web o bloc, incloent un enllaç actiu a aquest article original.

Ens pot escriure per correu a:

SEDIN
Apartat 2002
08200 Sabadell
(Barcelona)
sedin.org@gmail.com

Índex:

Especial: Articles sobre 150 anys de Darwin

Índex de butlletins

Índex de línea sobre línea

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   
orígens

   
vida cristiana

   
bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquines Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)


Bandera
Union Jack
drapeau
Flagge

 

|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  
General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  
orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  
Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||


Bandera     Union Jack     drapeau     Flagge