LA CONFUSIÓ Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia
Ottawa, 1961 / Rev. 1977 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
Índex
Accés a l'article original -The Confusion of Languages |
Introducció
QUEST ARTICLE explora les
circumstàncies que envolten un esdeveniment que
presenta aquesta característica singular: que va
resultar ser l'última experiència en la formació de
la base d'una tradició que va ser posteriorment
compartida per totes les nacions i després portada
per les esmentades nacions fins a l'últim extrem de
la terra. Totes les nacions comparteixen tradicions
de l'Edèn, de la Caiguda, del Diluvi i de la
construcció de la Torre de Babel, així com de la
Confusió de les Llengües. Però després d'això sembla
haver-se establert una separació i haver-se deixat
de compartir. Està clar que l'Escriptura registra
aquí una cosa que va afectar profundament la
història humana. Sorgeixen
certes qüestions que constitueixen el tema d'aquest
article. Aquestes qüestions es poden resumir com
segueix: 1. Hi ha cap evidència que la humanitat
compartís una mateixa llengua dins dels últims pocs
milers d'anys, com sembla implicar-se clarament de
la redacció de Gènesi 11:1? 2. Si durant diversos milers d'anys d'Adam
a Noè la humanitat va estar parlant una mateixa
llengua, tenim alguna manera de determinar, bé
mitjançant les Escriptures o per altres dades, de
quina llengua es tractava? 3. Hi ha alguna indicació que la confusió
a què es refereix Gènesi tingués lloc de forma
sobtada, en contrast al que sembla ser més o menys
la tendència normal de les llengües a divergir entre
si amb el pas del temps? 4. Si existeix aquesta evidència, aporta
aquesta evidència alguna llum sobre la naturalesa
de la confusió que va tenir lloc? Perquè la confusió
hagués pogut sorgir de dues formes clarament
diferents: Un grup humà podria haver estat parlant
encara la mateixa llengua i usant les mateixes
formes lèxiques, però podria haver començat
sobtadament a atribuir diferents significats a les
paraules que usaven –per exemple, com quan el químic
analista modern parla d'una cel·la en
espectrometria, es refereix una cosa molt diferent
al que contempla un carceller quan fa servir aquesta
mateixa paraula. En aquest cas, la paraula mateixa
persisteix per a tots dos, però cada un li dóna un
sentit diferent; en aquest sentit, la «confusió»
apareix en la ment, no en la llengua. L'altra
alternativa és que individualment les persones
seguissin pensant en les mateixes coses –per
exemple, en l'obertura en una paret– però que un
comencés a dir-ne finestra, i un altre window.
Excepte que cadascú conegués la llengua de
l'altre, la seva conversa quedaria interrompuda –i
amb això arribaria a la seva fi l'esforç cooperatiu.
En aquest cas no es tracta d'una confusió de la
ment, sinó de la llengua. En resum, què és el que va
succeir, o va ser que van succeir les dues coses? I
hi va quedar involucrada tota la raça humana, o
només un segment de la mateixa?
Aquests són, doncs, els temes fonamentals
d'aquest article. Capítol 1 La unitat original del llenguatge
ENTRE QUE Adam i Eva van ser
considerats com a personatges reals, els originadors
de la raça humana, i en tant que la seva primera
aparició no era remuntada a més que uns pocs milers
d'anys des del temps en què la població del món va
començar a multiplicar-se amb una certa rapidesa, no
semblava haver-hi raó per dubtar que tota la raça
hagués mantingut per un temps una mateixa llengua.
Se suposava que la facultat de la parla formava part
de la dotació original d'Adam i que l'art de la
conversa mai no s'havia perdut, de manera que no es
precisava de començaments completament nous. Alhora,
es reconeixia que unes diversitats tan enormes de la
parla com les que s'observen en l'actualitat entre
les nacions difícilment haguessin pogut sorgir en un
temps tan breu excepte que s'hagués esdevingut
alguna pertorbació molt greu dels processos naturals
de desenvolupament en algun punt de la història. El
relat de la Confusió de les Llengües a Babel
semblava una explicació totalment raonable d'aquesta
diversitat. Però quan
sobre la base de teories científiques es va fer
retrocedir en el temps a la primera parella humana,
i això no merament en milers sinó en centenars de
milers d'anys, i quan la imatge del creixement de
població a partir de llavors va ser la de famílies
summament petites d'éssers tot just humans escampats
en un terrible aïllament pel globus, desenvolupant
les seves formes embrionàries de parla amb total
independència entre si al llarg de vastes eres
–llavors va semblar absurd parlar de la humanitat
com havent mai compartit una sola forma de
llenguatge en cap veritable sentit. Hi havia
una altra objecció a prendre's aquesta narració
seriosament. Segons la cronologia d'Ussher, el
Diluvi va tenir lloc només cap al 2500 a.C. Si
seguim la Septuaginta, només guanyem com a molt uns
pocs segles. Però a molts acadèmics, en particular
els representants de l'alta crítica com S. R.
Driver, els agradava assenyalar que a l'Orient Mitjà
hi ha inscripcions considerablement anteriors al
3000 a.C., escrites en les llengües que la història
de Babel ens diu que no van sorgir fins algun temps
després del diluvi.[1] Per això,
concloïen que la història de la Confusió de les
Llengües està datada massa tard, el que demostra que
no és res més que un mite encunyat molt després de
l'esdeveniment que se suposava que explicava. No
obstant això, com succeeix tantes vegades, aquesta
qüestió gira entorn la precisió dels nostres
sistemes de datació, és a dir, de les nostres
interpretacions de la cronologia bíblica i de les
nostres reconstruccions seculars de la història
antiga. En l'actualitat no podem tenir una certesa
absoluta respecte a ambdues coses, i per tant s'ha
de qüestionar la rotunditat de les conclusions de
Driver. O, per expressar-ho d'una altra manera, no
sabem de cert que les esmentades inscripcions en
aquestes llengües siguin realment anteriors a Babel.
Aquesta qüestió s'ha de resoldre per altres mitjans,
si és possible. Tot el
que es pot dir per ara és que hi ha evidència en
temps predinàstics a Mesopotàmia de la presència de
tres línies lingüístiques; per emprar les paraules
de V. G. Childe, «els “jafetites” (coneguts només
per inferències gràcies a alguns toponímics): els
semites (que parlaven una llengua emparentada amb
l'hebreu i l'àrab); i els dominants sumeris».[2] Pel que
fa a la data, Childe assenyala que el sumeri
(camita) s'escrivia a Sumer abans del final de la
fase d'Uruk que segons Meek seria en alguna data
abans del 3000 a.C.[3] Meek diu que les dates anteriors a
aquesta són majorment suposicions recolzades només
en datacions creuades i en sincronismes culturals.
Diu que la dinastia més antiga testificada per
inscripcions reals és la primera dinastia d'Ur, que
no pot datar-se amb molta més anterioritat que el
2700 a.C. Senzillament, no se'n sap prou sobre els
temps predinàstics de l'Orient Mitjà per poder
establir de forma concloent en quin període del
passat van sorgir aquests tres grups lingüístics
distintius. Sense
preocupar-se'n massa sobre la data de la Confusió,
molts erudits cristians conservadors es van dedicar
a finals del segle XIX a examinar l'evidència de la
veracitat del relat de Gènesi mitjançant un estudi
de les antigues llengües de l'Orient Mitjà. Però,
abans de considerar algunes de les seves troballes,
sembla apropiat, abans de res, examinar les
conclusions d'un erudit no cristià molt cèlebre, Max
Müller. Alhora que negava que es pogués obtenir cap
llum sobre la qüestió de la història bíblica, estava
totalment disposat a admetre –més encara, a
mantenir– que no hi havia res de desraonat en la
idea que hi hagués hagut en el passat un sol
llenguatge compartit per tots els homes. La
posició de Max Müller s'exposa en la seva clàssica
obra en dos volums, The Science of Language.[4] N'era probablement la autoritat
suprema al món, i és dubtós que mai s'hagi arribat a
igualar la seva erudició i extensió de coneixements.
La seva opinió és tant més significativa des del
nostre punt de vista, ja que es va esforçar
absolutament en demostrar que les seves conclusions
es basaven en un estudi científic de la qüestió, i
que no s'havia deixat influir per la seva actitud
cap a l'Antic Testament. De fet, vers el final del
primer volum va expressar la seva opinió que calia
rebutjar les pretensions d'inspiració dels escrits
de Moisès! A causa
del pes de la seva autoritat, procediré a fer un
breu resum de les seves conclusions. En el
primer volum, la seva anàlisi de les llengües de tot
el món l'havia portat a agrupar-les en categories,
designant-les respectivament com aglutinants,
aïllants i flectives. Encara que va
demostrar que eren fonamentalment distintes i
diferents, com a resposta a la pregunta de «Podem
conciliar-les amb l'admissió d'un origen comú de la
parla humana?» va respondre, «¡Per descomptat que
sí!»[5] Després
Müller va prosseguir exposant:[6]
El que
estava dient, si m'és permès emfatitzar-ho, és que
és tan evident l'existència d'una família de
llengües que es designa com ària (que forma part de
la nostra família jafètica), i tan evident
l'existència d'una família de llengües que es
designa com semítica, que s'han de mantenir com a
clarament diferents entre elles com a famílies, en
no mostrar superficialment ni la més lleugera
tendència a derivar cap a l'altra. D'on procedeix la
impressió que la derivació d'una a una altra família
és impossible? Les dues branques lingüístiques estan
empaquetades de manera tan segura i distintiva que
no queden elements lliures que serveixin per
relacionar-les entre elles. Això no obstant, Müller
va confessar que havia trobat molt poc convincent el
tan repetit argument que l'existència d'unes
famílies tan diferents fes impossible derivar-les
d'una font comuna. La seva resposta, encara que
expressada potser d'una manera més aviat florida,
anava però al centre de la qüestió:[7]
“Aquesta impossibilitat no s'ha establert mai
respecte a un origen comú dels dialectes aris i
semítics, mentre que al contrari l'anàlisi de les
formes gramaticals en les dues famílies ha eliminat
moltes dificultats i ha fet almenys intel·ligible
com, amb materials idèntics o molt semblants, dos
individus, dues famílies o dues nacions van poder
amb el curs del temps produir llengües tan diferents
en les seves formes com l'hebreu i el sànscrit.
“Però encara es va fer una major llum sobre
els processos formatius i metamòrfics de les
llengües mitjançant l'estudi d'altres dialectes no
relacionats amb el sànscrit ni l'hebreu. ... Em
refereixo a les llengües turàniques. Les traces amb
què aquestes llengües donen testimoni de les seves
relacions originals són molt més febles que en el
cas de les famílies semítiques i àries, però és així
per necessitat.»
És
possible que el terme turànic no sigui
conegut per molts lectors. Des d'un punt de vista
bíblic seria correcte posar al seu lloc el terme camita,
igual que ari pot ser identificat amb jafètic.
Referint així posteriorment a la branca camita,
prosseguia:[8]
“En una carta que vaig adreçar al meu amic,
el difunt Baró Bunsen, que ell va publicar en la
seva obra Outlines of the Philosophy of
Universal History, el meu objecte havia estat
seguir, fins on m'era possible, els principis que
van guiar la formació de les llengües aglutinants, i
exposar fins a quin punt les llengües poden arribar
a diferenciar-se en la seva gramàtica i vocabulari,
i no obstant això permetre'ns tractar-les com
dialectes emparentats. Per respondre a l'asserció
que això era impossible, vaig intentar exposar com
era possible que, a partir d'un terreny comú,
llengües tan diferents com el manxú i el finès, el
malai i el siamès, haguessin arribat al seu estat
actual, i es poguessin seguir tractant com a
llengües emparentades. ... Em vaig sentir justificat
en l'aplicació dels principis derivats de la
formació de les llengües camites a les famílies
àries i semites. ... Si podem explicar les diferents
aparences del manxú i el finès, podrem també
explicar la distància entre l'hebreu i el sànscrit.
És cert que no coneixem la parla ària durant el seu
període aglutinant, però podem inferir allò que era
quan veiem llengües com el finès i el turc
apropant-se més i més al tipus ari.»
“Em vaig aplicar a mostrar com fins i tot els
membres més distants de la família camita, la
parlada al nord d'Àsia, i l'altra al sud, la fínica
i la tamúlica, han preservat en la seva organització
gramatical traces d'una antiga unitat; i, si els
meus oponents admeten que he demostrat que els
habitants prebramànics o tamúlics de l'Índia
pertanyen a la família camita, difícilment poden
haver passat per alt que si es concedeix aquest punt
més extrem del meu argument, llavors tota la resta
hi està implicada i ha de seguir necessàriament.»
M'agradaria
cridar l'atenció del lector al fet que ell distingia
entre el grup
camític i les famílies
jafètica i semítica. Com tractarem d'exposar, hi ha
alguna evidència que la confusió de les llengües va
quedar de fet limitada només als descendents de Cam,
de manera que com a grup tenen una relació una mica
peculiar entre ells que difereix de les famílies
jafètica i semítica. Recapitulant, Müller exposa la
seva postura en dos paràgrafs, com segueix:[10]
“No hi ha res que exigeixi l'admissió de
començaments independents per als elements formals
(és a dir, la gramàtica) del sistema gramatical
camita, semita i ari a partir del semita, o del
semita a partir de l'ari; podem comprendre
perfectament com, bé a través d'influències
individuals, o per la atrició de la parla en la seva
pròpia operació contínua, es poden haver produït els
diferents sistemes de gramàtica d'Àsia i Europa.»
Després
d'això, concloïa:[11]
Mentre
Müller es concentrava amb les llengües més familiars
d'Europa i Àsia, altres estaven començant a
descobrir relacions subjacents entre les llengües
del Nou Món. Així, per exemple, Sir William Dawson
va observar, en termes que potser són una mica massa
generalitzadors i, no obstant això, en alguns
aspectes més plenament justificats en l'actualitat
que quan els va expressar per primera vegada:[12]
Algunes
d'aquestes evidències lingüístiques van ser
acuradament tabulades en una sèrie de treballs
erudits presentats davant el Reial Institut Canadenc
per A. F. Chamberlain.[13] És cert que
algunes de les seves afirmacions s'han de delimitar
seriosament, però les molt extenses llistes de
paraules comunes amb una àmplia gamma de llengües
mongoles en el Nou Món i en l'Extrem Orient no es
poden deixar de banda a la lleugera. Ningú no pot
repassar amb cura l'evidència que exposa, fins i tot
admetent la presència d'alguns errors en les
transcripcions i d'algunes grafies comunicades
incorrectament, sense arribar a la conclusió que
tant l'Orient com el Nou Món van ser poblats per
tribus (incloent els esquimals) que deriven les
seves llengües d'una sola font. La
«família» camita de llengües (usant aquest terme en
el sentit bíblic) està clarament molt estesa,
incloent com ho fa el grup mongol, l'africà, certes
llengües europees (basc, etc.), i les llengües
d'Oceania. Dins les llengües mongoles s'han
d'incloure totes les llengües natives de tots els
amerindis, tant les del nord com les del sud, així
com de l'Extrem Orient. Una primerenca edició de la
Chamber's Encyclopedia, que feia referència a
les perspectives de Max Müller sobre el tema de la
filologia, observava que el grup mongol inclou en el
seu si algunes llengües que ens porten a través de
l'Orient Mitjà fins a Europa i a Finlàndia:[14]
Es pot
observar que aquí es fa referència a les llengües
d'Oceania. Es pot observar de passada que Kenneth
Macgowan ha proposat possibles vinculacions entre
les llengües dels aborígens australians i dels
amerindis. Diu ell:[15]
La
relació entre totes les llengües emprades per grups
humans per tot el voltant de l'Oceà Pacífic la va
assenyalar fa temps Sir William Dawson quan va
observar:[16]
“Aquesta impressió resulta més enfortida quan
considerem diversos resultats que tenen a veure amb
aquestes investigacions. Latham ha exposat que les
llengües humanes poden contemplar-se com disposades
en línies divergents, sent els punts extrems Terra
del Foc, Tasmània i l'Illa de Pasqua; que des
d'aquests punts convergeixen a un centre comú a Àsia
Occidental, on trobem un nucli de les llengües més
antigues i perfectes; fins i tot Haeckel es veu
forçat a adoptar en el seu mapa de la filiació de
races humanes un esquema similar. A més, les
llengües de les diverses poblacions difereixen en
divergir d'aquests centres d'una forma que assenyala
a una degeneració com la que és probable que es doni
en tribus petites i tosques que s'han separat d'una
línia progenitora.»
Més
recentment, Homburger ha observat que les llengües
africanes poden també haver derivat en el passat
d'una sola arrel:[17]
S. L.
Washburn ha suggerit recentment que aquests
conceptes poden proporcionar-nos un nou coneixement
de la prehistòria d'Àfrica. Així, va observar:[18]
Fa molts
anys que Hervas, un jesuïta espanyol, va escriure un
famós Catàleg de Llengües, que es va
publicar en sis volums l'any 1800.[19] En el seu
catàleg demostra amb una llista comparativa de
desinències i conjugacions que l'hebreu, caldeu,
siríac, àrab, etiòpic i amhàric són només dialectes
d'una llengua original i que constitueixen una
família lingüística, el semític. També va percebre
clares traces d'afinitats entre l'hongarès, el lapó
i el finès, tres dialectes que semblen ara pertànyer
al grup camita. Però un dels seus més brillants
descobriments va ser establir la família de parla
malaia i polinèsia que s'estenia des de l'illa de
Madagascar a l'est d'Àfrica, al llarg de 208 graus
de longitud, fins a l'Illa de Pasqua. Molts anys
després Humboldt va arribar exactament a la mateixa
conclusió. A l'antic Egipte sembla haver-hi un cas
de vinculació entre el grup camita i la família
semita. Tal com ho expressa Vere Gordon Childe[20]
“En canvi, Junker explicaria les analogies
semítiques en l'egipci per la suposició que el
semític i el camític van tenir un origen comú.»
Childe va
més enllà i suggereix una relació entre els llengües
d'Egipte i Sumer:[21]
Una
relació encara més notable va ser l'observada per A.
H. Sayce, que diu:[22]
Hi ha
fins i tot evidència per donar suport a la postura
que es manifesten vincles entre les llengües
semítics i jafètics mitjançant un acurat estudi de
l'hebreu, encara que, per raons que aquí no vénen al
cas, la idea de derivar llengües jafètiques d'una
cosa semblant a l'hebreu ha quedat descartada. El
1890 Benjamin Davies va publicar un conegut lèxic
hebreu i caldeu basat fonamentalment en el treball
de Gesenius, en el qual presenta molt que de cert
indica una relació així.[23] En el seu
lèxic potser cada quarta o cinquena paraula arrel
hebrea es tradueix a l'anglès i després va
acompanyada d'una llista de paraules d'altres
llengües indoeuropees que semblen tan clarament
emparentades que hom es pregunta per què altres
erudits no han seguit les indicacions que
proporciona. La major part dels moderns lingüistes,
cristians o no, tendeixen a rebutjar tota idea
d'aquesta mena. Però un estudi de l'obra de Davies
sembla fer necessari demanar-los que expliquin com
poden existir aquests paral·lelismes, no merament
per a algunes poques paraules possiblement
prestades, sinó per a una immensa quantitat de
paraules que són fonamentals per a qualsevol
vocabulari: numerals, relacions personals, objectes
domèstics, coses d'importància cabdal i immediata
per a la supervivència o el benestar personals,
etcètera. Em sembla
evident que si el Llengua A està relacionada amb la
Llengua B, i que al seu torn es pot demostrar que la
Llengua B està relacionada amb la Llengua C, llavors
la Llengua A ha de considerar-se necessàriament
relacionada amb la Llengua C. Això sembla tan
evident que amb prou feines cal enunciar-ho. Com ja
hem vist, es reconeixen les relacions entre llengües
camítiques i semítiques, i entre semítiques i
jafètiques, i no obstant això es dóna una tàcita
negació de qualsevol possibilitat que el camític
pogués estar relacionat amb el jafètic, o, en altres
paraules, que totes les llengües estiguin
relacionades; A, B i C. Així, J. H. Greenberg va
afirmar, en un article presentat en un simposi:[24]
En canvi,
sembla que Beals i Hoijer creuen que no hi ha cap
evidència que doni suport a la postura tan clarament
implicada per les conclusions dels molts erudits que
han escrit sobre fragments de la imatge total.[25] En les
seves pròpies paraules:
No
obstant això, J. B. S. Haldane, escrivint a The
Rationalist Annual (i difícilment podria ningú
acusar ni l'autor ni l'editor de sostenir cap
postura favorable al cristianisme), va fer aquesta
declaració:[26]
“ Els investigadors han descobert
vinculacions entre llengües totalment dissimilars,
com el grup ari, el grup semític, el xinès i el
polinesi.»
Entre els
membres de la família semita és relativament fàcil
establir una unitat essencial per a la seva forma
original de parla. Tot i que la família indoeuropea
de llengües ha divergit una mica més extensament a
partir del seu suposat original que la semítica, no
obstant constitueixen amb tota claredat una sola
família. J. L. Myers va observar:[27]
De fet,
es pot dir –si es permet alguna sobresimplificació–
que les llengües indoeuropees han tendit al canvi
mitjançant una simplificació;[28] les
llengües semítiques han exposat la tendència a
conservar-se amb pocs canvis, i els que formen la
família camita han tendit a proliferar o
multiplicar-se –sovint de forma gairebé increïble,
com es veurà més endavant. Per dir-ho d'una altra
manera, la «confusió» és més gran entre les llengües
camites, molt menor entre les jafètiques, i
virtualment inexistent en les semítiques. Mai
oblidaré l'entusiasme que vaig experimentar quan fa
alguns anys vaig descobrir per primera vegada un
article del Major C. R. Conder publicat a
Transactions of the Victoria Institute.[29] Encara que
no era un «acadèmic» acceptat en el sentit formal,
era això no obstant una d'aquestes rares persones
per a les quals el domini d'un nou idioma sembla ser
un joc de nens. Va passar la major part de la seva
vida a l'Orient Mitjà, envoltat de tres grans
famílies de llengües, i es va familiaritzar amb
totes elles. Lluny de
sentir-se aclaparat per les diversitats d'aquestes
llengües, Conder es va sentir creixentment convençut
que es podria demostrar, després d'un estudi
suficient dels seus vocabularis bàsics, que aquestes
tres famílies havien sorgit d'una sola arrel. Encara
que la majoria dels lingüistes actuals es somriurien
davant de tal empresa, ell va exposar en el seu
article el que creia que constituïa la prova que hi
ha unes 400–450 formes arrels bàsiques en cadascuna
de les tres famílies de llengües, i que de les
mateixes hi ha al voltant de 170 arrels, totes
relacionades amb les idees més quotidianes, que són
comuns a les tres. Se'n poden seguir encara al
voltant d'una tercera part de les mateixes en tota
la gamma de llengües asiàtiques, en sumeri, egipci,
indoeuropeu, semític i mongol per igual. A causa
que la majoria dels lectors no tindran possibilitat
de consultar el seu article personalment, sembla
apropiat presentar aquí algunes cites que resumeixen
l'evidència tal com ell la contemplava. Sobre les
llengües àries (jafètiques), va escriure:[30]
De les
llengües mongols (camites), Conder tenia el següent
a dir:[31]
Sobre els
llengües semítiques, va escriure:[32]
“Les llengües semítiques són singularment
riques en distincions de significat, i en l'addició
de noves arrels formades a partir de les antigues,
però aquelles que es poden seguir amb claredat a una
forma comuna antiga són tan nombroses que redueixen
en l'acte el vocabulari en molt més de la meitat, i
al final sembla que les arrels originals no són més
nombroses en semític que les de les altres famílies
lingüístiques.»
I
concloïa:[33]
“Tornant a una consideració de les arrels
simples que consisteixen d'una consonant i d'una
vocal, que es troben en totes les llengües
asiàtiques, i de les que semblaria probable que es
construeixin les classes més complicades d'arrels,
trobem que es disposen fàcilment en set classes,
segons es refereixin a les sensacions relacionades
amb diversos òrgans, 1a, vida o
respiració amb el nas; 2a, llum, vista i
foc, amb l'ull; 3a, so, amb l'oïda; 4a,
moviment, amb la cama; 5a, deglució,
menjar i beure amb la boca; 6a, sostenir,
i colpejar, amb la mà, i 7a, treball, la
qual cosa, però, no és molt clarament distingible de
la classe anterior. Una classe final d'arrels que,
amb dues excepcions, són secundàries (en posseir
dues consonants) fa referència a l'amor i al desig.»
Després
es dóna la llista d'aquestes formes simples, amb
exemples que es prenen dels següents idiomes:
sumeri, egipci, ari, hebreu, assiri, àrab, túrquic,
ugrofinès. mongol, cantonès (un dialecte del xinès),
proto-mede, i elamita. Després s'examinen 172 formes
d'arrels en les vuit classes a què fa referència, i
se segueix en cada cas cada arrel a través de
pràcticament tots els dialectes o llengües que
s'esmenten.[34] Pot
semblar que 170 formes són un fragment molt petit de
la riquesa lèxica total de qualsevol llenguatge per
basar-hi cap argument veritablement decisiu. Però es
reconeix extensament que la significança de la mida
d'una mostra no depèn de la seva mida com a tal,
sinó del seu caràcter. Una gota de sang pot parlar
per la resta de la sang en el cos humà. I respecte a
això, és interessant descobrir a A. L. Kroeber
comentant sobre un article que toca aquesta mateixa
qüestió, i observant el següent:[35]
Els
vincles entre les tres grans famílies lingüístiques,
com els va percebre Conder, no són de tipus
genealògic –és a dir, no demostren la derivació
d'una família de llengües a partir d'una altra: per
exemple, jafètica a partir de la camítica. El que sí
que indiquen és que totes tres van estar
probablement unides en un sol llenguatge fins que
alguna cosa va passar per iniciar el seu
desenvolupament independent, i que des d'aquell
temps han anat divergint en maneres
característiques. Així,
podem concloure aquest capítol amb una breu cita
addicional presa de Max Müller:[36]
Capítol 2 La parla original de la humanitat
N COP S'ADMET que en el passat la
humanitat va parlar un sol llenguatge, sembla lògic
anar més endavant i tractar d'identificar quina mena
de llengua era. Probablement
la majoria dels lectors sabran que els comentaristes
rabínics, els primitius escriptors cristians, i,
fins a temps relativament recents, els mateixos
erudits cristians moderns, acceptaven en general el
punt de vista que aquesta llengua original era
l'hebreu. És cert també que alguns dels primitius
Pares de l'Església es van oposar a això, però es
poden citar grans noms com els d'Agustí, Jeroni i
Orígenes en suport d'aquesta postura; els pocs com
Gregori Nazianzè que van argüir en contra d'això no
van arribar a influir sobre el públic cristià en
general, de manera que el hebreu com llengua
original va passar a ser l'opinió acceptada al llarg
de l'Edat Mitjana i fins al passat recent. Si no fos
pel to ofensiu del seu llibre, es podria recomanar
la cèlebre obra d'Andrew White titulada A
History of the Warfare of Science With Theology
[Una història de la guerra de la ciència amb la
teologia], pel seu tractament d'aquest tema.[37] Per a ell,
la mateixa paraula ortodox s'identifica amb
la paraula ridícul, i no té un altre
argument que la ridiculització en contra de moltes
creences molt antigues i ben raonables que mantenen
els cristians. No confronta directament l'evidència
sobre la qual es basen aquestes creences, ni tampoc
procura proporcionar una alternativa igualment
convincent o raonable. És aquesta desgraciada
circumstància la que transforma una obra d'altra
banda de voluminosa erudició en la més desafortunada
exhibició d'un dogmatisme estret i desconsiderat. El
que és potser més desafortunat en el context
d'aquest article és que no pocs erudits cristians
contemporanis han adoptat la mateixa actitud cap al
punt de vista que l'hebreu va poder haver estat el
llengua de l'Edèn. He de
clarificar que la meva proposta no és que l'hebreu
mateix fos necessàriament la llengua de l'Edèn, sinó
més aviat que el de l'Edèn era una llengua de la que
l'hebreu pot bé ser el representant modern més
proper. El que estic provant d'establir és que el
semític va ser la forma original de la qual amb el
curs del temps van derivar no només tots els membres
d'aquesta família (àrab, hebreu, arameu, etc.), sinó
també el jafètic (indoeuropeu) i el camític. La línia
de raonament que em proposo seguir es pot enunciar
breument de la següent manera: 1. Que els noms dels descendents immediats
de Noè (que s'exposen a Gènesi 10), per mitjà dels
qui es va repoblar la terra després del Diluvi, són
els veritables noms que van tenir originalment
aquestes persones i no meres transliteracions; que
es poden encara seguir, encara que en formes
modificades, de manera molt àmplia entre els seus
descendents vivents que, no obstant, no tenen
memòria dels seus significats; i, finalment, que
aquests noms tal com s'han rebut tenen significats
en semític, però no en les llengües jafètiques ni
camítiques. 2. Que a Gènesi 4, que tracta de forma
específica sobre la història de l'home des d'Adam
fins a Noè, hi ha una quantitat de referències a
persones, llocs i esdeveniments que aporten una llum
inesperada sobre la posterior història dels pobles
indoeuropeus i camítics fins i tot fins al temps
present. Però aquesta llum s'obté només si les
paraules clau en aquestes referències deriven la
seva significació a partir del seu sentit en
semític. 3. Que si el llengua de Noè va ser una
forma semítica, i per això presumiblement també el
d'Adam –llavors si suposem que Adam va aprendre a
parlar perquè Déu va emprendre conversar amb ell– el
llenguatge del cel ha de ser de la mateixa
naturalesa. Es mostrarà que les Escriptures donen un
cert suport a aquesta conclusió. Els noms de Gènesi 10 Podem primer considerar breument
la qüestió de si el llenguatge original va ser
específicament l'hebreu o només alguna forma de
parla semítica. A jutjar per l'ús que fa Laban de
l'arameu a Gènesi 31:47, sembla probable que els
pares d'Abraham parlessin arameu. Però per a l'època
de Jacob, dues generacions després, sembla que està
en ús una forma d'hebreu, si anem a jutjar pel nom
que va donar al monument de pedres que va erigir
quan es va separar de Laban. Per quant Laban era el
més vell dels dos, ens veuríem obligats a concloure
que l'arameu era la llengua més antiga.
Franz Delitzsch, que fonamenta els seus
arguments en el cas que el mateix Abraham no parlava
hebreu originalment, sinó arameu, va observar:[38]
Encara
que pugui ser una decepció per a alguns lectors
cristians descobrir que probablement l'hebreu mateix
no va ser el llenguatge original, al mateix temps és
tranquil·litzador recordar que el nostre mateix
Senyor no parlava hebreu, sinó arameu. Aquest tema
el tracta de forma plena el conegut orientalista
Edouard Naville, en la seva obra The Archaeology
of the Old Testament: Was the Old Testament
written in Hebrew?[39] La seva
conclusió concorda amb els punts de vista de
Delitzsch, excepte per alguns detalls menors. De
passada, pot ser interessant observar com el mateix
poble jueu, gratificant el seu orgull nacional, va
tractar el tema en un dels seus comentaris rabínics.
Citant Hershon, llegim el següent argument a favor
de l'hebreu com a llengua original:[40]
La
significació del número 70 és que Gènesi 10 fa
servir un total de 70 noms, igual al nombre dels
fills de Jacob quan va baixar a Egipte. És
interessant que el Senyor enviés 12 apòstols per
predicar a les 12 tribus d'Israel, però a 70 per
realitzar un ministeri evangelitzador general sense
relació amb cap nacionalitat (Lc. 10: 8ss, «en qualsevol
ciutat»). Passant
més específicament a considerar la prova de la
història que el llenguatge original de la humanitat
va ser el semític, tractarem en primer lloc sobre
els noms dels descendents immediats de Noè. No hi ha
res de nou en l'observació que quan un grup humà
empra habitualment noms personals per a si mateixos
i per als seus fills que tenen un significat
indubtable en alguna llengua concreta, vol dir que
aquell grup humà parlava originalment aquell
llengua. Una comunitat amb una gran proporció de -sees
és tan clarament escandinava com que una comunitat
amb una gran quantitat de vans és holandesa,
o amb -fils és francesa. A
Ontario, Canadà, hi ha una instructiva il·lustració
en aquest sentit. Una certa ciutat que originalment
es deia «Berlin», va ser anomenada com «Kitchener»
després de la Primera Guerra Mundial per petició de
molts dels seus ciutadans. Però en la comunitat hom
troba molts noms que tenen un significat fàcilment
recognoscible en alemany, però que no tenen cap
significat evident en el llengua que ara parlen la
majoria dels seus ciutadans –que és naturalment
l'anglès canadenc. És cosa certa que no seria gens
desraonat per part d'un foraster que desconegués la
història de la ciutat observar que, ja que molts
dels noms tenen molt més significat en alemany que
en anglès, que la llengua original d'aquest grup
humà era realment el alemany. No se sorprendria,
doncs, en descobrir que el seu assentament havia
estat anomenat Berlín en el passat. Jerusalem
és una ciutat tan evidentment semítica com
Peterborough n'és anglesa, perquè el nom Jerusalem
és en realitat un terme compost de dos vocables que
tenen significat en hebreu, així com Peterborough és
un compost de dos vocables que tenen significat en
anglès («Ciutat de Pere»). Aquest és el principi.
Naturalment, no sempre és així, perquè alguns noms
s'han preservat amb tal disfressa que ningú no té
coneixement del seu significat original; per això no
es poden assignar de forma certa a cap llengua
determinada, de manera que hi ha moltes excepcions a
aquest principi. Tanmateix,
és aquesta classe de raonament aplicat a Gènesi 10,
que dóna una relació dels descendents de Noè, la que
aporta un fort suport a la postura que el llengua
original de Noè va ser l'hebreu o alguna forma de
llenguatge semític, i per això de la humanitat fins
Adam –suposant que no es donés cap canvi
significatiu en l'interval entre tots dos. Gènesi 10
comença la llista genealògica amb Jàfet, i de Jàfet
es deriva una quantitat de descendents els noms dels
quals s'han preservat de forma notablement intacta
entre els indoeuropeus. En primer lloc, els grecs
afirmaven com el pare d'ells un a qui anomenaven Iapetos.[41] De fet,
segons ells va ser el pare no només dels grecs, sinó
de la raça humana. Els aris reclamaven com el seu
pare original a un anomenat Djapatischa.[42] Aquestes
dues formes són modificacions del nom original Jàfet.
No hi ha dubte, em sembla, que el nom no tenia
cap significat en cap de les dues llengües, mentre
que en semític el significat sembla derivat bé de
l'arrel Yapah, que significa «ser ros», o
de l'arrel pathah, que significa «ser estès
o engrandit». Qualsevol de les dues formes és
etimològicament legítima, i qualsevol de les dues
seria apropiada en el cas que, com se suposa
generalment, Jàfet fos de complexió rossa. No és
inusual que els noms hebreus tinguin dos possibles
derivacions, i que les dues siguin apropiades –això
és una cosa que en ocasions ha conduït a molta
polèmica, com en el cas del terme Babel.[43] Encara
que és possible seguir amb una considerable certesa
els descendents de Jàfet, els noms dels quals
apareixen a Gènesi 10: 2-5, aquí ens limitarem a un
o dos d'ells com a il·lustració. Aquest tema es
considera extensament en un altre article d'aquesta
sèrie.[44] Un dels
fills de Jàfet es deia Gómer. Aquest nom
segueix apareixent molt extensament en una forma
lleugerament modificada al Vell Món allà on els
indoeuropeus s'han assentat. En l'antiguitat els
seus descendents van preservar el seu nom com els Cimri.
En una altra regió d'Europa la paraula reapareix
com Hiber-nia.[45] A
Anglaterra el nom apareix en la paraula Cumberland.
De fet, és possible seguir els seus descendents
per Europa al llarg de la història, on van seguir
retenint la memòria del seu nom en diverses formes,
qualsevol de les quals s'identifica fàcilment amb la
forma original de Gómer. Per
benefici d'aquells que no estiguin familiaritzats
amb la classe de canvis que poden donar-se en les
paraules –i que trobin difícil, per exemple,
identificar Gómer amb Camber, a
causa de l'aparició d'una b enmig del
vocable– només caldrà assenyalar que el terme llatí
numerus es converteix en anglès a number
[o en francès i en català, en nombre]. La
consonant addicional s'introdueix per eufonia. La
substitució de la G inicial per una C
dura és una cosa comuna –per exemple quan la forma
semítica Gamal es transforma en camel
en anglès (o camell en català). Però en cap
d'aquestes formes subsegüents podem trobar un
significat en el llengua del grup humà que preserva
el nom. En l'original semític es deriva evidentment
de Gamar, que significa «completar o
acabar». Un dels
fills de Gómer es deia Aixquenaz. Amb
l'ajuda dels relats històrics de l'antiguitat, i per
diversos altres mitjans, ha estat possible seguir la
dispersió dels descendents de Aixquenaz per Europa,
on el nom va experimentar certs canvis de forma,
apareixent de vegades com Sakaserze, i més
familiarment com Saxon [saxó] i finalment en
la paraula composta Escandinàvia. Aquestes
identificacions poden semblar dubtoses per als no
familiaritzats amb la filologia. Com ja s'ha dit,
aquesta qüestió es tracta amb més extensió en un
altre article, però aquí es pot esmentar que molt
d'això està basat en una tesi acceptada per la
Universitat de Toronto, Departament de Filologia
Oriental, per a una Graduació amb Honors en Llengües
Orientals. Esmento això perquè sempre m'ha sorprès
bastant que el tribunal de professors que va avaluar
la meva tesi va dir que consideraven que la
contribució realment nova i significativa en la meva
presentació era la secció que tractava sobre el
seguiment dels descendents de Aixquenaz –i que en
canvi alguns dels meus erudits amics cristians
l'hagin criticat des de llavors de manera
implacable! A Gènesi
10:4 es dóna un altre descendent amb el nom d'Elisa
[Elishah]. Aquest nom ha intrigat els
etnòlegs per diverses raons, i entre elles que sigui
de manera tan intensament semita, però que sembla
evidentment ser en realitat el nom d'un jafetita (és
a dir, d'un indoeuropeu), i que s'hagi preservat
posteriorment en el conegut terme Hellas.[46] Hi ha
altres possibles identificacions, però de moment no
ens concerneixen. N'hi ha prou amb dir que aquí
tenim un nom clarament semític que roman dins d'un
poble clarament indoeuropeu en pràcticament la
mateixa manera, i que no té cap significat excepte
per a un grup humà que parli una llengua semítica. Si seguim
la llista amb els descendents de Cam i deixem amb
això els cercles indoeuropeus, seguim trobant-nos
amb la mateixa anomalia: paraules amb significat en
semític preservades com a patronímics de pobles no
semites. Així, per exemple, en el verset 15 apareix
el nom d'Het [Heth],
que es refereix sens dubte al progenitor dels
hitites. Es digui el que es digui de l'etnologia
d'aquest grup humà, hi ha una cosa certa –no eren
semites. Això no obstant, el seu progenitor original
tenia un nom que en semític significa terrible.
I no sembla que tingui cap significat en el
llenguatge dels seus descendents, fins on arriba el
nostre coneixement actual de la llengua hitita. Aquesta
és doncs la classe d'evidència que va portar a no
pocs erudits d'ara fa com una generació a raonar
fermament que el llengua emprada per Noè era
semítica. L'argument em sembla summament vàlid, i
als qui ho ridiculitzen els pertoca, per descomptat,
trobar alguna altra explicació de l'estranya
circumstància que nacions que ja no parlen una
llengua semítica recordin però, d'una manera o
altra, que el seu primer «pare» tenia un nom que no
té significat en la seva llengua actual, però que té
un sentit ple en una llengua semítica. En aquest
cas, cal concloure que Noè –i presumiblement també
Adán– parlaven alguna llengua semítica. Una llum incidental procedent
de Gènesi 4 Els esdeveniments que s'exposen
en un esbós summament simple a Gènesi 4 han fascinat
des de sempre els estudiosos de la Bíblia, a causa
que l'Escriptura ha aconseguit d'alguna manera
resumir aquí la història d'un període de com uns dos
mil anys. Això s'aconsegueix en qüestió de només
vint versicles, dels quals aproximadament una
tercera part registren una conversa entre el Senyor
i Caín. De fet, el text és tan conegut per molts de
nosaltres que no arribem a adonar-nos de quant en
realitat està apinyat en aquestes poques frases, de
com de fidel és als fets, de com hi ha una absència
total de mites, de com de vívidament se'ns presenten
els personatges. Aquí trobem els orígens de moltes
coses. Un
d'aquests orígens s'exposa de forma simple en el
verset 17: «I Caín conegué la seva dona, i ella va
concebre i infantà Hanoc [Enoch]. i va
construir una ciutat, i anomenà el nom de la ciutat
com el nom del seu fill, Hanoc» [Enoch]. La
història posterior d'aquesta ciutat no la coneixem,
però del nom de la ciutat sí que en sabem
bastant. Sense entrar en forma massa detallada
respecte als canvis de pronunciació que es donen en
el curs del desenvolupament d'un llengua, sembla
necessari observar aquí que el so representat per la
lletra N és sovint reproduït (per estrany que
sembli) com una R. el so Ch al final del nom
Enoch es pot substituir amb una K o G
o un J. Aquests canvis són comuns. Al
principi dels esforços per desxifrar el cuneïforme,
aviat es va fer evident que algunes de les ciutats
esmentades en l'antiguitat bíblica seguien existint
com monticles, i moltes vegades els nadius de l'àrea
havien preservat el nom original en forma
modificada. Una ciutat important en l'antiguitat va
aparèixer sota el nom de Urak, i un estudi
del cuneïforme aviat va revelar que podia
pronunciar-se igualment com Unak, el que
Sayce i molts altres van reconèixer a l'acte com un
terme idèntic a la paraula bíblica Enoch. Una característica de l'escriptura
cuneïforme era l'ús d'allò que designem com determinants,
signes col·locats abans o després de certes paraules
per capacitar el lector a distingir entre noms de
ciutats i noms de persones, o entre noms de deïtats
i noms de mortals, etcètera. Així, si succeïa que
una ciutat tenia un nom que era també el d'un home
famós, se solia usar un determinant perquè el lector
sabés si l'escriptor es referia a l'home o la
ciutat. En el cas del nom d'un home, el determinant
es posava davant de la paraula; per a un nom de
lloc, el determinant venia després de la paraula. El
determinant lloc va prendre la següent forma
(esquerra) o, en temps més primerencs (dreta):
i tots dos es pronunciaven KI.
L'interessant sobre la ciutat de Unuk, o Uruk,
és que s'ometia el determinant. És l'únic cas en què
succeeix això.[47] La raó per
a aquesta única excepció a la regla no va ser
evident al principi; llavors, després de
considerables estudis sobre textos cuneïformes, es
va arribar a comprendre que la paraula havia arribat
a significar La Ciutat per excel·lència, una
ciutat especial, i especial per raons històriques.
El motiu que fos tan especial residia en el fet que
era el nom de la primera ciutat que va ser mai
edificada; com a tal, va venir a ser el prototip de
totes les altres, i va passar a ser coneguda, per a
tots els fins i propòsits, com «La Ciutat» –de
manera semblant a com a Anglaterra la gent sol
referir-se a Londres com «The City». Ara bé,
és evident que la ciutat que Caín va edificar i va
nomenar pel seu fill Hanoc o Enoch ha d'haver quedat
destruïda pel Diluvi, de manera que l'entitat física
mateixa probablement va desaparèixer, encara que
posteriorment tingués una refundació. Si els
reconstructors haguessin seguit els nostres patrons,
podrien haver-la anomenat llavors la «Nova Uruk».
Però encara que la ciutat original es va perdre
durant un temps, mai es van perdre de vista ni el
seu nom ni la seva especial significació, perquè amb
el temps el nom Uruk va deixar de ser un nom
com a tal, i va passar senzillament a denotar
«ciutat». En
cuneïforme posterior aquesta ciutat va ser coneguda
com Ereck, i en l'actualitat l'emplaçament
és conegut pels locals com Warka. Pot
semblar una paraula diferent, però en realitat no ho
és. I aquest no és el final de la història. El
concepte de ciutat no era comú pels descendents de
Jàfet ni de Sem, i aquests dos pobles van prendre la
idea i el terme dels camites. La paraula que
van prendre prestada va ser Ereck, o Warka,
paraula que va reaparèixer per exemple a Àsia
Menor en el nom Perg-amos. Va viatjar fins
a Europa en una diversitat de formes lleugerament
variants, passant amb el temps a burg, i,
naturalment, a altres variants com burgh i borough.
És interessant també que en grec aquesta paraula
va adoptar la forma de Purg-vos,amb el
significat de «torre», és a dir, un lloc d'ascensió.
A la vista del fet que a Gènesi 11 els habitants de
Mesopotàmia van adoptar la decisió unànime de
«edificar una vila i una torre», és de ressaltar
l'associació de les dues paraules en la història
posterior. I l'associació no s'acaba aquí, perquè la
paraula es va introduir en altres llengües
indoeuropeas en la forma d' tour (torre) i
el seu terme relacionat en anglès, la paraula town
[vila]. Aquesta
és la fascinant història no només del concepte de la
ciutat, sinó de la paraula mateixa que ho comunica,
i aquesta paraula pot seguir-se en una línia
ininterrompuda que ens retrotrau a Gènesi 4, als
temps antediluvians, a la primera ciutat mai
planejada. Així, estem de tornada a la segona
generació des d'Adam. I la paraula Enoch
–que no té cap significat en els llengües d'aquells
que en van fer en particular ús de la mateixa en la
història posterior– té en canvi un significat en
llengua semítica, que és el de mestre. La segona
il·lustració que desitjo emprar ens porta a una
excursió bastant extensa per la història antiga i
moderna. Probablement el fill més famós de Cam sigui
el personatge anomenat Nimrod a Gènesi 10,
nom que s'esperava que sorgís en algun lloc en
l'enorme col·lecció de tauletes cuneïformes
disponibles en l'actualitat. Però, cosa decebedora,
el nom Nimrod encara no ha aparegut de
manera que es pugui col·legir de la literatura
pertinent. Tanmateix, he llegit que segons la llista
classificada d'ideogrames sumeris [Classified
List of Sumerian Ideographs], un nom
particularment cèlebre, Nin-regir-shu, pot
també llegir-se com Nin-mirrud.[48] Com és ben
sabut, moltes lectures d'ideogrames cuneïformes són
merament alternatives, sent que alguns signes tenen
almenys una dotzena de diferents valors fonètics. És
possible, per tant, que Nin-gir-shu sigui,
en realitat, Nin-mir-rud, és a dir, Nimrod. Ara bé,
el pare de Nimrod va ser Cus [Cush], que era
al seu torn fill de Cam. El nom Cush es
troba en diverses localitats, una d'elles a
l'Àfrica. En un article que tracta dels magnífics
bronzes nigerians africans, K. C. Murray,
referint-se al poble ioruba que va originar aquests
bronzes, va dir[49]
En llegir
el cuneïforme, se sol substituir la lletra feble N
al final d'una síl·laba doblant la següent
consonant, o allargant la vocal que la precedeix. De
manera que hauria la tendència a pronunciar Nin-regir-shu
com Nigger-shu o Nyger-shu. Seria
possible que aquí tinguem no només l'origen de la
paraula Nigèria (pronunciada amb una I
llarga), sinó fins i tot de la forma niger
per al nadiu d'Àfrica. Les úniques descripcions de
Nimrod de les que sóc coneixedor són les que dóna
Hyslop, on se'l mostra com negroide. Segons R.
E. Dennett, la tribu ioruba afirma que el fundador
de la seva raça tenia una dona amb un nom que
significava «criatura de bronze».[50] I si ens
retrotraiem una mica més enrere en la línia de Noè,
arribem finalment a un personatge de qui es diu que
va originar l'art de treballar els metalls, el ferro
i el bronze. A Gènesi 4:22 es dóna el seu nom com Tubal-Caín,
encara que el nom no apareix en aquesta forma en
l'antiguitat. R. J. Forbes, una de les principals
autoritats en metal·lúrgia en l'antiguitat, observa
que Caín significa «metal·lista».[51] I segons el
mateix autor, una de les tribus llargament
associades en el món antic amb el treball dels
metalls era la dels tibareni,[52] que és
identificada per molts erudits amb Tubal, sent
intercanviables la L i la R. Podem fer
una passa més en això en descobrir que el nom del
personatge que va arribar a ser constituït com a déu
del Tíber (una paraula clarament relacionada) va ser
Vulcà. Em sembla que no hi cap molt dubte que Tubal-Caín
és la forma més antiga del nom Vulcà, que en
les seves etapes posteriors va ser abreujat
senzillament ometent la síl·laba Tu-. En el
seu comentari sobre Gènesi, Marcus Dods observa que
tot es perpetua tan fidelment a l'Orient que el
ferrer del llogaret Gubbatea-ez-zetun es
referia als fragments de ferro despresos mentre
treballava en la seva forja com Tubal.[53] És
potser una simple coincidència que en anglès es faci
referència a un treballador del ferro com blacksmith
(«Metal·lista negre»), a la vista que aquest poble
camita, que probablement era de pell negra, semblen
haver estat els primers treballadors del ferro? Ara bé,
les tradicions referents a Vulcà són força
interessants. Naturalment, se l'associa amb el foc i
amb el treball dels metalls, i més tard apareix com
el diví artífex metal·lista del Tubilustrum
romà.[54] Es diu que
estava lesionat, després d'haver estat expulsat del
cel per Júpiter com a càstig per haver pres la part
de la seva mare en una baralla que va tenir lloc
entre tots dos.[55] A Gènesi
4:23 apareix l'extraordinària història de com Lèmec
es va venjar d'un jove per ferir-lo. El fill de
Lèmec va ser Tubal-Caín, potser no pas altre
que el mateix Vulcà, posteriorment deïficat. En el
breu relat a Gènesi es diu que Lèmec va tenir dues
dones, una de les quals es deia Sil·là [Zillah].
Suposem per un moment que va ser amb Sil·là amb qui
va barallar-se Lèmec, i que Tubal-Caín, fill de
Sil·là, prengués la part de la seva mare i es
barallés amb el seu pare Lèmec. El que va succeir a
Lèmec no queda clar, encara que sembla que va quedar
ferit; però Tubal-Caín va quedar prou malmès com per
quedar coix des de llavors. A més, és costum, en una
societat on hi ha poligàmia, nomenar el fill no pel
pare sinó per la mare, perquè això assegura una
millor identificació. En el cuneïforme més antic,
una de les curioses paraules que ha deixat perplexos
els sumeròlegs és parzillu, la paraula per
ferro. Ara bé, és segur que aquest nom no és altra
cosa que una forma masculinitzada de dues paraules
semítiques, Bar Zillah, és a dir, «fill de
Sil·là». Amb el decurs del temps, i pel fet que el
sufix -ah solia reservar-se per al gènere
femení, la paraula va derivar a Parcillu o Barcillu
amb una terminació masculina correcta. Reunint
totes aquestes coses, s'obté una notable sèrie de
fragments de tradicions en les quals apareix una
continuïtat de formes de noms, totes elles
relacionades en significat o associació, i
implicades en una activitat d'origen molt antic,
associada amb una deïtat que va tenir la estranya
experiència de ser expulsat de la seva llar i de
quedar coix per prendre la part de la seva mare, i
que posteriorment va deixar el seu nom, «fill de
Zila», al poble sumeri com la seva paraula per
designar al ferro. A més, aquests mateixos sumeris
–a desgrat de les pintures en les quals se'ls
representa en reconstruccions amb cares bronzejades–
sempre es van referir a si mateixos com caps negres,[56] i del cert
són descrits per altres pobles com gents de caps
negres,[57] mentre que
els seus parents a la Vall de l'Indo van ser també
descrits com negres i xatos (!) pels aris blancs que
els van conquerir.[58] El mateix
nom Cam vol dir «cremat» o «fosc», i encara
que per descomptat els seus descendents no van ser
tots negres (per exemple, els «grocs» mongols, els
«rogencs» indis i els «marrons» malais), sembla que
les tradicions del treball del ferro es van mantenir
de forma particular dins el cercle dels pobles
negres, de manera que l'Àfrica va ser la mestra dels
indoeuropeus en aquest art, i els treballadors del
metall es refereixen a si mateix com «els camites»,
o, per utilitzar l'original, al Hami,
que finalment van passar a identificar el seu art
com l'alquímia, d'on procedeix el nostre
terme «química». Així,
aquesta és la llum que aquesta antiquíssima història
al Gènesi sembla aportar sobre molt que d'altra
banda sembla estrany –i fins i tot absurd– en les
antigues tradicions. Que hi ha una base real
històrica en tot això sembla clarament confirmat per
la mateixa continuïtat de l'art dels ferrers. Però
només en alguna forma de llenguatge semític es troba
un significat per al venerable nom de Tubal-Caín,
o s'aporta alguna llum sobre l'origen de la fins ara
enigmàtica paraula Barzillu o Parcillu,
que aviat va deixar de ser una paraula semítica. La
història de Lèmec no és un mite, sinó una realitat;
la seva significació especial apareix aquí sobre un
original semític.[59] L'idioma del cel Potser sembli absurd suggerir que
els éssers espirituals al cel conversen en cap
classe de llenguatge com el que nosaltres solem
emprar: un llenguatge com el coneixem imposa en raó
de la seva mateixa naturalesa unes limitacions a la
comunicació dels nostres pensaments entre nosaltres.
Per descomptat, aquesta classe de limitacions no
existeixen en el cel. Hom no pot imaginar que Déu
Pare «parli» amb Déu Fill en aquest sentit
limitador, encara que seria concebible que els
àngels parlin entre si i que Déu els parli a ells.
Naturalment, és possible que hi hagi alguna forma
totalment diferent de comunicació, de la qual no
sapiguem res per ara, però que pogués tenir alguna
relació amb la realitat de la inspiració –per
exemple, amb la classe d'inspiració que porta a
proclamacions profètiques, etcètera, i que pogués
ser per un procés de telepatia. L'Escriptura
registra una quantitat de converses al cel entre Déu
i els àngels, i entre els àngels mateixos, com a Job
1:6 i Daniel 10:21. En aquest últim cas hi ha un
suggeriment d'alguna cosa que té la naturalesa d'un
argument verbal. En
qualsevol cas, Déu ha parlat a l'home, i potser no
està mancat de significació que quan així ho va fer
–tant per escrit en donar els Deu Manaments com
sobre la paret al palau de Belsatsar, com en
conversa directa com quan va parlar al Primer Adam i
al Darrer Adam, i fins i tot per mitjà del Darrer
Adam a l'home (en arameu)– el llenguatge és sempre
alguna forma de semita. Es pot raonar que això era
inevitable, ja que el poble hebreu havia estat
escollit com a intermediari de Déu pel que feia a la
seva revelació. Aquesta podria ser una explicació
totalment suficient excepte per dues circumstàncies
que poden tenir una significació especial: (a) el
nom original que Adam va aplicar a la seva ajuda
idònia, i (b) els nous noms donats a dos conversos
en el Nou Testament. Primer de
tot caldria dir alguna cosa sobre la significança
dels noms. Aquest és el tema d'un altre article de
la sèrie Doorway,[60] però es pot
dir que en gairebé totes les altres societats no
occidentals un nom personal no és merament una
designació útil pel propòsit d'identificació, sinó
que constitueix la identitat personal de l'individu
. Aquest principi d'identitat s'origina en
l'antiguitat. Una de les més antigues tauletes
cuneïformes d'interès especial per als estudiosos de
la Bíblia tracta de la història de la creació i
descriu el temps abans de la formació de la terra
–és a dir, quan no existia– com un temps en què la
terra «no estava nomenada». El rodolí diu:[61] Temps fou que el Cel a dalt no
estava nomenat,
Absència
de nom, absència d'existència real. Un objecte sense
nom no és un objecte real; un nen sense nom no és
una veritable persona. Per bàrbar que pugui semblar,
les mares esquimals recorrien de vegades a
l'infanticidi, però procuraven evitar-lo després
que el nen hagués rebut un nom. Un nen sense nom no
era encara en absolut un veritable humà, i la seva
destrucció no es considerava com cosa greu. Fins que
el nen no rebia un nom, era un objecte, no un ésser
humà; en realitat, es considerava que no tenia
ànima. La
narració en la qual Adam dóna nom als animals que li
són presentats és molt més significativa del que
solem suposar, perquè els noms que els va donar no
eren merament designacions, sinó resums de les seves
característiques. Per aquests noms indicava el seu
reconeixement del fet que cap d'ells era una
contrapartida adequada al seu propi ésser i que per
això no podien ser una veritable ajuda idònia per a
ell. Quan va despertar del profund somni que li va
sobrevenir a continuació, i quan va veure que Déu li
havia portat una altra de les Seves criatures, en
l'acte va percebre en ella la seva veritable ajuda
idònia. Pel nom que li va donar va demostrar la seva
consciència de la relació que ella tenia amb ell. El
seu nom original no va ser Eva (nom que va
rebre posteriorment), sinó dona. Succeeix
que la paraula dona és traducció d'un terme
semític que és la forma femenina de la paraula per home.
Home és Ish, dona és Ishah. En
cap altre llengua apareix com a cosa certa que la
paraula per a dona sigui el femení de la paraula per
a home. Comparem ara el llatí vir per home,
mulier per a dona; el grec Aner per
home, Guné per a dona. En anglès, la paraula
woman és una forma contreta d'un terme
original «woof-man», que significava «l'home que
teixeix».[62] En català,
les formes senyor i senyora semblen
en principi paral·leles, però senyor no és
realment la paraula per a «home», ni senyora la
paraula per a «dona». Es tracta més exactament de
tractaments de cortesia com «sir» i «lady» en anglès
[tot i que sí s'ha d'observar que les traduccions
bíbliques espanyoles en general fan servir en aquest
passatge un terme poc usat però acceptat formalment,
traduint Ishah com «varona». Cf. els
diccionaris normatius de la llengua espanyola. S'ha
de constatar, però, que no és un terme d'ús
quotidià. –N. del T.]. Aquesta circumstància
excepcional en la història d'Adam i Eva constitueix
per si mateixa una certa prova que la forma de parla
que Adam va emprar era la semita, ja que hagués
estat cosa ben natural que el primer ésser humà
hagués designat a la seva ajuda idònia mitjançant
una forma modificada del seu propi nom. Ara bé,
així com un nom s'identifica amb existència, de la
mateixa manera un nou nom s'identifica amb una nova
existència. Aquest és un concepte estès, i en moltes
altres societats una persona que canvia de posició
adopta generalment un nom nou (i sovint secret). I
qualsevol persona que pateixi una malaltia durant un
període anormalment llarg intentarà posar-hi remei
canviant de nom, convertint-se així en un altre
individu i lliurant-se d'aquesta manera de la
malaltia unida a l'antic. En temps recents s'han
comunicat alguns instructius casos d'això fins i tot
en les nostres pròpies institucions mentals.[63] Jacob va
rebre un nom nou després d'una lluita espiritual
molt assenyalada, i després sembla haver estat
conegut per dos noms, el vell o el nou, potser
depenent de si era el vell home o el nou el què
estava a la vista. La nació que va sorgir d'ell
sembla haver estat tractada de la mateixa manera.
Així, en tant que la Paraula de Déu era enviada a
Jacob, només queia sobre Israel (Is. 9:8). De manera
similar, aquell dia gran i terrible de la tribulació
serà el dia de l'angoixa de Jacob (Jer. 30:7), però
només Israel serà salvat (Ro. 11:26). Un israelita
així era Natanael, designat pel Senyor com «un
veritable israelita» (Jn. 1:47), com si per
ressaltar la distinció. En Isaïes 45:4, Jacob és
merament un servent, mentre que Israel és seu
escollit, que gaudeix d'una nova relació amb Ell. Naturalment,
tots dos noms, Jacob i Israel, són
paraules semítiques, de manera que el nou nom, en
aquest respecte, no pertanyia a un llengua diferent.
Però en el Nou Testament tenim a dues persones que
reben noms nous: Pere (que és grec), i Marc
(que és llatí), i que reben també noms semítics.
Pere va ser posteriorment anomenat Quefes,
que és arameu; Marc va ser anomenat Joan,
que en l'original és una combinació de dues paraules
hebrees. Com Jacob, Pere no sempre va estar a
l'altura del seu nou nom, excepte que Pau es
refereix a ell constantment amb el nom de Quefes
en la seva Primera Epístola als Corintis (1:12;
9:5; 15:5). Pau
mateix va rebre un canvi de nom, i l'ocasió del
canvi és significativa. No va coincidir amb la seva
conversió. Saule es va convertir en Fets 9, però
se'l segueix designant com Saule a Fets 13:2. No
obstant això, a Fets 13:2 llegim aquesta declaració:
«Llavors Saule (que també és Pau), ple de l'Esperit
Sant ...». A partir de llavors mai se'l torna a
esmentar pel seu vell nom. Per
aquests pocs fragments de llum jo deduiria que el
nou Nom que rebrem, i que està ocult en aquest
moment, resumirà d'una manera singular tota la
nostra nova personalitat en Crist, i probablement
tindrà significat en semític –el llenguatge del cel,
on rau la nostra ciutadania. Una o dues persones van
ser aparentment canviades de manera tan manifesta i
permanent que el seu nou Nom va desplaçar totalment
l'antic, però sospito que Satanàs no pot discernir
la nova persona, i que per això no coneix el nou nom
(que és secret –Ap. 2:17), de manera que les seves
acusacions contra nosaltres són contra el vell home,
no contra el nou, contra aquell que ja ha estat
jutjat i que per a tots els propòsits i designis ja
és mort davant Déu. Així que
d'ara endavant nosaltres, com a ciutadans del cel,
tenim ben apropiadament un nou nom en el llengua del
cel tant si el nostre nom actual és català, xinès o
africà. De fet, crec que hi ha un sentit molt real
en què els redimits aprenen a parlar un nou
«llenguatge», el llenguatge de Déu. Encara que
evidentment no parlem hebreu ni arameu, em sembla,
però, que l'idioma del cel se'ns fa ple de
significat, encara que en un sentit molt especial,
de manera que pot haver ocasions en què podem ser
emprats per interpretar al món allò que Déu ha dit.
El Poble Escollit va ser el Seu instrument singular,
designats per fer això mateix en el món, és a dir,
per parlar per Ell. Possiblement una forma de parla
semítica sigui el vehicle ideal per aquest fi, i
així Déu va tenir cura que Israel mai no perdés del
tot el coneixement d'aquesta llengua. Em sembla
que els que han estudiat hebreu estaran d'acord
sense vacil·lació alguna en què és un dels idiomes
més notablement idonis per comunicar profundes
veritats espirituals. Aquesta idoneïtat resulta en
part que té tantes paraules amb doble sentit. Per
exemple, la paraula «perdonar» és la mateixa paraula
que «aixecar»; la paraula per «disciplinar» és la
mateixa que «tenir cura de»; les paraules «veure» i
«proveir» són la mateixa; i també les paraules
«creure» i «ser establert». Aquesta classe de
dualisme fa que aquest llengua estigui plena de
significació per al cristià. Conclusió Aquests són només uns pensaments
suggestius, i l'argument és efímer. Per a qui ja
estigui convençut, això serveix com una enèrgica
confirmació de la creença, però tindrà poc o cap pes
per als escèptics. Per concloure, no puc deixar
d'explicar una petita però bonica història que s'ha
repetit moltes vegades, però que en realitat es
troba en un comentari sobre Gènesi de cap a finals
del segle XIX. Il·lustra de manera meravellosa la
universalitat de l'idioma del cel:
Capítol 3 La confusió de les llengües: Abans i ara
A S'HA OBSERVAT que mentre que
els indoeuropeus han tendit a desenvolupar les seves
llengües per un procés de simplificació, i que els
pobles semites han tendit a preservar les seves
llengües més o menys sense canvis, els pobles
camites han proliferat les seves llengües fins a un
grau extraordinari . Alguns objectaran a la primera
observació i raonaran que les llengües indoeuropees
han divergit àmpliament. Això és cert, però aquesta
divergència ha estat molt ordenada –fins al punt que
ja no existeix cap dubte sobre la seva derivació des
d'una sola font al principi. Però les llengües
camites són tan diverses que encara hi ha molts que
argüeixen en contra de la possibilitat d'arribar mai
a demostrar la seva relació essencial com una
família. Loomis
Havemeyer, per exemple, ha ressaltat la diversitat
entre les llengües dels indis al nord de Mèxic. Diu
que es poden dividir en cinquanta-nou grups
diferents –i afegeix:[65]
Amb tot
això, fa aquest comentari: «Tanmateix, alguns pocs
indicis semblen indicar que en la remota antiguitat
aquestes nombroses famílies poden haver tingut un
origen comú». Els
viatgers fan freqüents referències al fet que els
pobles camites separats en el temps durant només
unes poques dècades, i geogràficament per una cosa
tan petita com un sol riu, poden no obstant ser ja
totalment incapaços de comprendre la llengua de
l'altre. Cunningham Geikie exposa el següent:[66]
“Si no hi ha un instrument com la literatura
o la societat per mantenir els canvis dins d'uns
límits, diu Max Müller, dos pobles separats per
només unes poques generacions aviat arribaran a ser
mútuament inintel·ligibles. Això succeeix a Amèrica
igual que en les fronteres entre la Xina i l'Índia,
i al nord d'Àsia. Messerschmidt explica que els
ostiaks, tot i que parlen realment la mateixa
llengua en tot el seu àmbit, han produït tantes
paraules i formes peculiars de cada tribu, que fins
i tot dins l'espai de setze a vint quilòmetres les
converses entre ells resulten summament
dificultoses.»
Referint-se
a aquestes mateixes illes de Melanèsia, el bisbe
Selwyn va observar la diversitat de llengües en
elles, dient que «res sinó una especial interposició
del poder diví hagués pogut produir tal confusió de
llengües com la que tenim aquí! En illes no més
grans que l'Illa de Wight trobem diversos dialectes
inintel·ligibles entre si!»[67] Geikie fa
referència a la manca de literatura com a causa d'un
canvi ràpid, i això és sens dubte cert en part. Però
no és tota la resposta,[68] perquè se
sap, per exemple, que un sil·labari d'ideogrames (és
a dir, la base del llenguatge escrit) pot, en el
curs del temps, arribar a rebre uns valors fonètics
enterament diferents per part de dues comunitats
diferents que no obstant això el segueixen fent
servir. La forma escrita roman majorment sense
canvis, però la interpretació pot canviar
radicalment. En un sentit molt simple això succeeix
així amb l'anglès, on, per exemple, el que està
escrit com una L pot pronunciar-se com una R
[tendència que existeix també en certes regions
d'Espanya, com a Andalusia; a països com Cuba es
dóna la tendència inversa, de pronunciar la R com L
-N. del T.]. Molts
anglesos pronuncien Psalm com «Psarm»; al
Nou Món la L pot quedar totalment abandonada
i llavors la paraula es pronuncia com «PSAM». Quan
els japonesos van adoptar el sil·labari xinès, van
assignar valors fonètics totalment diferents als
ideogrames. De manera que el símbol que significa
«lluna» (fig. 1a) es llegeix com wuek a
Pequín, i com nguok a Fukien, i com goat
a Amoy. En els tres casos el significat és el
mateix, «lluna», però la vocalització és totalment
diferent. Com va dir Miriam Chapin:[69]
En el cas
de la pronunciació en anglès de la L com R,
les causes subjacents són subtils, encara que els
lingüistes tenen teories per explicar-ho. En el cas
de l'adopció dels caràcters xinesos per part dels
japonesos, es va tractar d'una qüestió de
conveniència. Però quan ens retrotraiem al sumeri,
el llenguatge escrit més antic de Mesopotàmia i que
com ja hem observat sembla relacionat d'alguna
manera amb el xinès, ens trobem amb una evidència de
«confusió» les raons de la qual són molt més
difícils de discernir.
Figura 1a, b. La classe
de confusió a la qual em refereixo es pot il·lustrar
considerant un ideograma sumeri representatiu. Per
exemple, el signe de la Fig. 1b es pot vocalitzar
com ut, ud, udu, umu, um, tam, par, hish, i
una diversitat d'altres sons alternatius! Un dels
problemes de l'aprenentatge del cuneïforme és que
l'estudiant no només ha de memoritzar molts valors
fonètics per a un sol signe, sinó que també ha de
determinar quin era el so concret que tenia en ment
l'escriba original en qualsevol cas donat. Hi ha
algunes regles que governen això i que serveixen
d'ajuda, però hom es pregunta si un text no hauria
estat molt difícil d'interpretar fins i tot per a un
sumeri amb un ensenyament superior. Ara bé,
si ens retrotraiem als esdeveniments que van tenir
lloc durant la construcció de la Torre de Babel –en
la que sens dubte els sumeris van estar implicats–
és ben possible que sorgís una situació en què grups
humans coetanis, que s'havien unit a l'empresa i que
compartien un sil·labari cuneïforme comú per
mantenir registres, comencessin a atribuir als
signes diferents uns valors fonètics que no eren
compartits per altres en la comunitat. D'aquí
sorgiria la classe de «confusió» que l'estudiant de
sumeri troba fins i tot en els més antics textos
cuneïformes. Naturalment,
és ben possible que Déu pogués haver causat aquesta
confusió de llengües de forma instantània d'una
manera que no pugui atribuir-se a ni més ni menys
que a un miracle. Ell va fer pràcticament el
contrari de forma instantània, com es relata a Fets
2. En el primer cas va ser per impedir els esforços
dels homes per arribar al cel per si mateixos; en el
segon, per garantir que els homes poguessin arribar
al cel pel medi disposat per Déu, desfent amb això
la maledicció de Babel i unint deliberadament els
homes on havien estat anteriorment deliberadament
dividits. Però si la «confusió» no va ser
miraculosa, el relat indica per descomptat alguna
cosa inusual. Suggereixo que aquests constructors
van abandonar el projecte perquè les seves línies de
comunicació es van ensorrar, per raons que no són
tant miraculoses com summament excepcionals –i que
estan encara subjectes a examen. La tendència
natural dels pobles camítics a diversificar les
seves llengües de forma gairebé il·limitada és ja
excepcional per si mateixa. El que va fer dels
esdeveniments de Gènesi 11 una cosa encara més
excepcional va ser que d'alguna forma Déu va
accelerar en gran manera aquesta tendència. Del tenor
d'aquestes observacions, es conclourà que estem
limitant la nostra perspectiva gairebé totalment als
camites, com si els semites i els jafetites no
haguessin pres part en aquests esdeveniments. Com
hem vist, hi ha evidència de la presència de
jafetites i semites a Mesopotàmia en temps molt
remots, de manera que els dos grups han d'haver
estat presents en aquell temps. Però hi ha una
tradició que la gent que va decidir edificar una
ciutat i una torre per evitar quedar excessivament
dispersats van ser només els fills de Cam, i que no
van estar inclosos ni els semites ni els jafetites.
A la vista del que s'ha dit sobre la construcció de
ciutats, i del fet que el concepte de ciutat no va
ser originari ni dels semites ni dels indoeuropeus,
aquesta tradició sembla més que raonable. En una
antiga edició del Speakers' Commentary
apareix una observació del bisbe Browne que cito:[70]
Potser
estem sobre una base més sòlida, potser, quan trobem
una versió que pretén ser el Llibre de Jaser
que limita la construcció de Babel als camites,
encara que sense realment dir per què.[71] Aquesta
observació es presenta al lector amb un mínim
comentari apropiat per allò que l'escriptor original
suposava com un fet ben conegut. Aquest interessant
relat ha de ser molt antic, perquè en trobem
referència ja antigament en les Escriptures, amb el
primer esment a Josuè 10:13. En suport
de la tradició que només els camites van estar
involucrats en el projecte, es poden assenyalar uns
altres dos fets: (a) que ni les llengües
indoeuropees ni les semítiques van patir realment un
judici de confusió –com ha quedat indicat en el
posterior curs del desenvolupament d'aquestes
llengües; i (b) que les que a partir de llavors van
quedar per força escampades per tota la faç de la
terra (Gn. 11:8) van ser només les camítiques,
perquè hi ha evidència que els primers pioners que
es van assentar per tot arreu del món van ser
invariablement de la línia camita. Els indoeuropeus
han estat des de llavors «eixamplats» i per moltes
parts del món han seguit i desplaçat els ocupants
originals (com a Amèrica del Nord, Austràlia, en
temps molt remots l'Índia, i fins i tot Europa). Els
aris van ser precedits a Europa pels bascos, els
magiars i els turcs, i a l'Índia per les cultures de
la Vall de l'Indo. Tot i que no en sabia res
d'aquestes últimes, Prichard es refereix a la
dispersió d'aquestes races aborígens com havent
tingut lloc[72]
L'extensió
dels semites és de data encara més recent. Sembla de
fet que la «confusió» de les llengües està associada
amb la dispersió del poble camita, però que
difícilment es pot aplicar en absolut als jafetites
o als semites. Com a
mètode de frustrar un esforç unit, la confusió de
llengües sembla apropiada d'una manera gairebé
perfecte. Quan Gènesi 11:1 es refereix a l'home com
tenint «un llavi i unes paraules» (lit. hebreu), es
suggereix que la unitat original del llenguatge era
molt íntegra, involucrant tant la pronunciació com
el lèxic. S'han donat diverses interpretacions a
aquestes frases i s'han proposat algunes traduccions
alternatives. Em vaig sentir bastant sorprès
recentment en observar en un comentari jueu de fa un
segle i mig, escrit per M. L. Malbim, un rabí jueu,
que la frase «d'una parla» es tradueix «de poques
paraules»,[73] el que
indica, segons el suggeriment de Malbim, que la gent
tenia només un vocabulari petit. Aquesta és una idea
nova, però el que realment em va divertir va ser que
el doctor T. J. Meek, responsable de la traducció
d'aquesta part de les Escriptures per a la Versió
Revisada Estàndard anglesa adoptés la mateixa
traducció! Seria difícil justificar-la en base a
l'original hebreu mateix, però si un ha cregut que
tot ha evolucionat, incloent naturalment el
llenguatge, llavors la traducció s'ajusta molt bé a
aquesta idea preconcebuda. Naturalment, l'home
primitiu havia de tenir una forma simple de
llenguatge ... Però,
d'altra banda, si l'home només tenia unes poques
paraules, seria difícil veure el sentit d'un judici
que adoptés la forma d'una confusió de llengües.
Altres comentaristes han observat amb raó que la
confusió ha d'haver resultat no d'una poca quantitat
de paraules, sinó de la seva multiplicitat; una
multiplicitat així implica una organització força
complexa de la societat, el nivell d'organització
que seria necessari per a tal empresa. Pot algú
imaginar, per exemple, a una tribu d'aborígens
australians decidint de sobte edificar una torre
d'enorme alçada? No és cert que la naturalesa de
l'empresa indica un elevat nivell d'organització
econòmica en aquell lloc, i per això mateix un
llenguatge sofisticat? A més,
fins i tot si estigués justificada la suposició Meek
que es tractava d'una societat molt simple, seguiria
sent un error suposar que un poble que fos en cert
sentit «primitiu» hauria de tenir necessàriament un
llenguatge simple, és a dir, «poques paraules». En
realitat, sovint el que passa és el contrari.
Kroeber atribueix aquest estès error a una forma
defectuosa de pensar de part dels primers
investigadors de les societats primitives.[74] S'ha
insistit en aquesta qüestió moltes vegades des de
llavors, de part d'autors com Kluckhohn, Coon i
Taylor.[75] S'accepta
comunament en l'actualitat que no es pot classificar
cap llengua com «simple». Cada llengua és
completament idònia per a la cultura que la sustenta
i a la qual ella sustenta al seu torn. Tampoc les
llengües cauen en decadència de natural –tret que la
cultura caigui en decadència. Hi ha una tendència en
les cultures, de manera que semblen caure en declivi
especialment quan queden dislocades a causa de
migracions forçades o factors comparables; quan així
succeeix, les llengües associades també pateixen. És
en aquest sentit que la proliferació de llengües
camites primitives va ser alhora una causa i un
efecte de la forçosa dispersió d'aquests grups
humans. Alhora, com observa Kroeber,[76]
El mètode
diví d'escampar als camites en dividir les seves
formes de parla va ser, per tant, profundament
eficaç i veritablement durador. A més, aquesta
qualitat de permanència, segons Bloomfield, pot no
dependre només de l'alfabetització, sinó que està
molt més profundament arrelada. Fins i tot en els
nostres propis temps veiem la persistència de les
llengües natives tot i les pressions tendents a la
seva desaparició. Això és així a Irlanda,
naturalment, i s'ha vist recentment en el cas dels
bascos, que estaven sota una considerable pressió
del règim de Franco perquè abandonessin la seva
llengua nativa.[77] Tornant a
les circumstàncies en torn a la inicial confusió de
les llengües, em vaig sentir intrigat en observar en
un comentari bastant antic de Harwood, amb data de
1789, referit a les paraules «I Jahveh baixà per
veure la ciutat» (Gn. 11:5), la següent observació:[78]
Els
judicis de Déu no són unes reaccions sobtades i
impulsives d'una deïtat omnipotent enfurida. Més
aviat, es tracta dels mètodes considerats, justos i
summament efectius mitjançant els quals Ell pren les
capacitats innates dels homes que podrien usar-se
per a bé, i en té cura que, quan es fan servir per a
mal, serveixin perquè el càstig s'ajusti de forma
precisa al crim. Quina és la naturalesa d'aquesta
capacitat de la ment camita que va emprar Déu? Ja
hem observat que es tractava d'una capacitat de
diversificar la parla. La diversificació de la parla
és el resultat; però, per què es dóna aquest
resultat? Per què les persones amb aquesta capacitat
tendeixen a multiplicar les seves llengües d'aquesta
manera? En quina manera operen les seves ments de
forma diferent de les nostres? S'ha
sabut durant molts anys que els grups humans camites
tenen una tendència peculiar cap a la concreció del
pensament, i que en general es mostren indiferents o
no inclinats cap a fer generalitzacions. Això queda
molt reflectit en les seves formes lingüístiques.
Permeteu-me il·lustrar això. En el
llengua dels yagans hi ha més de 10.000 paraules per
indicar d'on ve un o cap on va, amb referència al
nord, sud, est o oest, i des de dalt, a sota, fora o
dins.[79] Segons
Bridges, altres factors poden exigir l'ús d'una
quantitat encara més gran de paraules quan les
circumstàncies que envolten la vinguda o sortida de
la persona a la qual es fa referència s'involucra
alguna hora específica del dia. En altres paraules,
si algú ve de fora des del nord, s'emprarà un verb.
Si està acudint des de l'interior (per exemple, dins
d'una casa) des de l'est, es necessitaria una
paraula totalment diferent. Si canvia l'hora de
l'esdeveniment, llavors s'usa un altre verb
totalment sense relació. I així, amb una quantitat
gairebé infinita de permutacions i combinacions,
inventant-se ràpidament noves formes quan ho exigeix
la situació, cada paraula sense relació fonètica amb
l'anterior, fins que la llista va més enllà de les
10.000 paraules. Una i
altra vegada s'ha fet aquesta observació sobre les
llengües no indoeuropees. Cada esdeveniment és
singular. Evidentment, no es tenen en compte els
factors comuns que, un cop observats, podrien
simplificar enormement aquests vocabularis. A
l'Àfrica, Livingstone va observar que es podia
emprar una vintena de paraules per indicar una
diversitat de formes de caminar.[80] Hom pot
caminar inclinat cap endavant o cap enrere, o
balancejant-se de costat a costat, mandrosament o de
forma marcial, fent oscil·lar els dos braços o només
un, amb el cap aixecat o ajupit, o d'alguna altra
manera. Per a cada un d'aquests modes de caminar hi
ha una forma verbal particular, el que constitueix
una clara indicació que les persones que fan servir
aquestes formes de parla han passat per alt el que
és comú a les diverses situacions –és a dir, la
marxa–, i es fixen en allò que és distintiu en
cadascuna d'elles. Els
lapons tenen una gran quantitat de termes per
denotar diverses classes de rens, no merament segons
les seves espècies, sinó segons la seva edat, si són
llustrosos o macilents, si estan famolencs o són
grossos, braus o mansos.[81] La paraula
ren com a terme genèric no forma part alguna
d'aquestes paraules, com succeiria en el nostre cas.
Tenen 11 paraules pel fred, depenent això de qui té
fred, com tenen el fred i per què tenen fred; 20
paraules per a gel, i 41 paraules per neu en les
seves diverses formes, però no tenen cap paraula per
a fred, gel o neu com a tals. No coneixen la
classificació en els objectes ni en les
experiències. Tot es coneix i se sent en la seva
concreció, aïllament i individualitat singulars. A
més, és una regla general que com més intens és el
seu interès, tant més profús és el seu vocabulari.
Els indis aimares del Perú tenen més de 209 paraules
per a la patata; els àrabs tenen diversos milers de
paraules relacionades amb el camell.[82] De fet,
tan diferent és la manera d'expressió en aquestes
llengües que la traducció a un llenguatge
indoeuropeu en qualsevol sentit exacte és una
empresa summament dificultosa, i en qualsevol cas
tendeix a ser molt més verbosa. En les llengües de
l'Amèrica del Nord, per un cop amb el puny no es faria
servir el mateix verb que per descriure un cop amb
la mà oberta.[83] L'èmfasi
per l'indi no recau sobre el cop com a tal ni sobre
la mà com a tal, sinó sobre l'esdeveniment com un
tot involucrant l'atacant, la víctima, les
circumstàncies, tot. De fet, per ell no hi ha
pràcticament res en comú en els dos esdeveniments, i
repetir la paraula cop o mà seria,
des del seu punt de vista, extraviar el lector. Això
és el que fa que superficialment la traducció sembli
una activitat simple, quan sovint és una cosa molt
difícil. Segueix
de tot això que aquesta manera de considerar les
coses, de nomenar objectes o de descriure
esdeveniments, impulsa la invenció constant de noves
paraules i de noves maneres d'expressió. En lloc de
jugar amb una forma bàsica amb sufixos i prefixos,
la norma és la creació de formes totalment noves.
Per tant, qualsevol nova empresa resulta molt
ràpidament en una gran addició al vocabulari
d'aquella llengua. I la facilitat amb la qual es
dóna aquesta ampliació porta aviat a que una bona
proporció del vocabulari d'un grup sigui
inintel·ligible per a una comunitat veïna. Mitjançant
una gran acceleració d'aquest procés, Déu hauria
pogut fer amb facilitat que els responsables de
l'execució de diferents parts del programa per a la
construcció de la ciutat i de la Torre de Babel es
veiessin molt aviat incapaços de comprendre's entre
si –en particular a causa de que era una empresa
molt insòlita. D'aquesta manera, la mateixa novetat
d'aquesta iniciativa va arribar a ser la causa que
fos eventualment abandonada. Cosa
curiosa, encara que aquesta reconstrucció dels
esdeveniments està basada totalment sobre la
comprensió molt més gran que tenim de la forma i
estructura de les llengües no jafètiques, el
perspicaç Dante la va anticipar-ho en certa manera.
En paraules de Dante:[84]
“Perquè la mateixa llengua va romandre només
per a aquells que estaven dedicats a la mateixa
classe de treball; per exemple, va quedar una
llengua per a tots els arquitectes, una altra per
als que treballaven la pedra; i així va succeir amb
cada grup de treballadors. I la raça humana va
quedar llavors dividida en tantes llengües diferents
com havia diferents branques d'activitat.»
Al que
això es redueix, en efecte, és a la formació
accelerada d'una quantitat d'argots tècnics que van
involucrar en alguns casos la creació de vocabularis
summament especialitzats, totalment incomprensibles
per a tots excepte per als membres d'aquell gremi, i
en un altre cas a assignar significats totalment
nous a paraules conegudes que amb això van passar a
significar una cosa totalment diferent per als quals
les empraven. No es
poden abrigar massa dubtes que la humanitat està
lentament enfortint en l'actualitat la seva
presumpció de prendre el cel per mitjà d'un atac
similar. El que està constituint un creixent
obstacle per aconseguir aquest designi és el
sorgiment de tota una nova sèrie d'argots tècnics,
que un cop més impliquen els mateixos exemples de
creació de tota una nova terminologia i en altres
casos l'assignació de significats especialitzats a
paraules per altra banda familiars. Així succeeix
que els instruïts en una disciplina tenen
dificultats per comunicar-se amb els instruïts en
una altra. Per exemple, l'expert en electrònica i
l'arquitecte poden tots dos parlar de soroll, però
no estan referint-se al mateix. El problema de la
intercomunicació entre disciplines s'ha convertit en
una de les més agudes i grans dificultats per a
l'empresa humana de la conquesta del seu món, una
major nosa, per cert, que fins i tot la seva falta
d'un coneixement complet. És com si Déu estigués una
altra vegada imposant límits a la seva ambició
mitjançant la multiplicació de les llengües. William
Temple tenia alguna cosa així en ment quan va
escriure:[85]
No
importa com la considerem, la «confusió de les
llengües» em sembla que va ser el mitjà més perfecte
pel qual Déu va poder aconseguir seu propòsit, no
només d'impedir que l'home emprengués el que només
hagués estat per al seu propi perjudici al final
–això és, una completa unanimitat en qualsevol
empresa–, sinó també d'assegurar que la terra fos
prou ocupada perquè l'home arribés amb el temps a
exercir el domini sobre cada part. A causa que
l'home és pecador, una unanimitat completa només es
pot arribar a aconseguir per al mal, i l'única
unanimitat que l'Escriptura identifica és aquella
que el Senyor destruirà amb la Seva vinguda. Per
concloure, voldria tornar a enunciar el que he dit
sobre la naturalesa de la confusió de les llengües
durant la construcció de la Torre de Babel i que va
fer que aquest esdeveniment fos tan singularment
apropiat en aquelles circumstàncies. Les llengües
camítiques han exhibit dues línies de
desenvolupament històric que entren en conflicte:
d'una part (com a la Xina)[86] sense
canvis pràctics durant milers d'anys; i, de l'altra,
canviant gairebé més enllà de tot possible
reconeixement en l'espai de poques generacions. Com
podem conciliar aquestes dues tendències? La
resposta a les dues anomalies es troba en l'especial
naturalesa de la ment camita. La tendència a la
divergència sembla trobar expressió quant els
camites es traslladen a allò que per a ells és un
nou entorn, o sempre que una nova empresa concentra
les seves energies. En canvi, en tant que romanguin
estacionaris en un lloc, les seves llengües estan
marcades per un extremat conservadorisme. Així,
succeeix que quan les migracions els separen, són
proclius a inventar noves formes i nous vocabularis
que després persisteixen i que fan tot improbable
tot reagrupament, si no impossible. D'aquesta
manera, les fronteres entre aquests grups separats
esdevenen permanents. El resultat final és que
mentre les llengües camites no semblen canviar
mitjançant desenvolupament, com ho fan les
llengües jafètiques i semítiques, el canvi es dóna
sobtadament, i aquests canvis arriben a ser
summament permanents –i divisius. El propòsit de Déu
d'enviar el poble camita amb la seva intensa
propensió a les coses pràctiques, que els va fer tan
adequats per ser els primers pioners del món, va
quedar així apropiadament servit mitjançant un
judici que en realitat va ser, com ho són molts dels
judicis de Déu, una benedicció disfressada. [1] Driver,
S. R., The Book of Genesis, Methuen,
Londres, 1904, pàg. 133. [2] Childe,
Vere Gordon, What Happened in History, Pelican
Books, Londres 1946, pàg. 81. [3] Meek, T.
T., The Present State of Mesopotamian Studies, Simposi
de Haverford sobre Arqueologia i la Bíblia, 1938.
pàgs. 159, 167. [4] Müller,
Max, The Science of Language, Scribner,
Armstrong, N.Y., 1875, 2a ed. revisada, 2 vols. [5] Ibid.,
pàg. 329. [6] Ibid.,
pàg. 332. [7] Ibid.,
pàg. 333. [8] Ibid.,
pàg. 336. [9] Ibid.,
pàg. 338. [10] Ibid.,
pàg. 340. [11] Ibid ..
pàg. 391. [12] Dawson,
Sir William, Fossil Men and Their Modern
Representatives, Hodder and Stoughton,
Montréal, 1883, pàg. 310. [13]
Chamberlain, A. F., «The Relationship of American
Languages», a Canad. Inst., Series 3, Vol. 4
(1885-86):57ss. y subsig. [14] Chamber's
Encyclopedia, sota «Philology», a Vol. VII,
1868, pàg. 485. [15]
Macgowan, Kenneth, Early Man in the New
World, Macmillan, Nova York, 1950, pàg. 169. [16] Dawson,
Sir William, The Origin of the World, Dawson
Publ., Montréal, 1877, pàg. 288. [17]
Homburger, L., «Indians in Africa», a Man, febrer
1956, pàg. 20. [18]
Washburn, S. L., a A. L. Kroeber, An Appraisal
of Anthropology Today, U. of Chicago Press,
1953. pàg. 84. [19] Hervas,
Catálogo de lenguajes, 6 vols., publ. en
castellà, 1800. [20] Childe,
Vere Gordon, New Light on the Most Ancient East,
Kegan Paul, Trench, Londres, 1935, pàgs. 8-9 i
303 nota 5. Els possibles vincles entre l'antic
egipci i l'indoeuropeu van ser explorats de forma
interessant per John Campbell, «The Coptic Element
in Languages of the Indo-European Family», a Canada
Jour.,Toronto, New Series , Vol. 76 (juliol de
1872), pàgs. 282-303. [21] Childe,
Vere Gordon, ref. 20, pàg. 126. [22] Sayce,
A. H., The Races of the Old Testament, Relig.
Tract Soc., Londres, 1893, 2nd ed., p. 61. Veure
també S. L. Caiger, Bible and Spade, Oxford
U. Press, 1936, p. 2. A més, T. Pinches escribia en
1882 (a «Recent Discoveries in Assyriology», Trans
Vict. Inst. 26, p. 178): «Oppert, H.
Rawlinson, Lenormant, Delitzsch, Hommel y Sayce
mantenien, tots ells, que el sumeri estava
estretament emparentat en la seva estructura
gramatical i lèxic amb les llengües mongoles,
túrquiques i fínicas de temps posteriors». Vegeu
també G. Barton, Archaeology and the Bible, Amer.
Sunday School Union, Philadelphia, 1933, pàg. 72. [23] Davies,
Benjamin, Compendious and Complete Hebrew and
Chaldee Lexicon to the Old Testament, Bradley
and Co, Boston, 1890. [24]
Greenberg, J. H., «Historical Linguistics and
Unwritten Languages», a A. L. Kroeber, An Appraisal
of Anthropology Today, U. of Chicago Press,
1953, pàgs. 274-75. [25] Beals,
Ralph L., i Harry Hoijer,An Introduction to
Anthropology, Macmillan, Nova York 2nd ea.,
1959, pàg. 594. [26] Haldane,
J. B. S., «The Origin of Language», en Rationalist
Anal., Watts and Co. Londres, 1952, pàgs.
39-40. Vegeu també A. Johannesson, «Gesture Origin
of Indo-European Languages», a Nature, 5 de
febr., 1944, pàg. 171, i Nature 8 de
juliol, 1950, pàg. 60. [27] Meyers,
J. L., The Dawn of History, Home Univ.
Library Series, 1927, pàg. 195. C. S. Coon manté la
postura que el terme jafètic és perfectament
apropiat per designar la família indoeuropea de
llengües; vegeu la seva obra Races of Europe, Macmillan,
Nova York, 1939, pàg. 175. [28] Vegeu
Robert Lowie, Social Organization, Rinehart,
Nova York, 1949, pàg. 33, on l'autor exposa que en
general no es pot aplicar al desenvolupament del
llenguatge, ja que procedeix generalment de complex
a simple, és a dir, a l'inrevés. Vegeu també C.
Kluckhohn, Mirror for Man, McGraw-Hill,
Nova York, 1949, pàg. 149: «En contrast amb el curs
general de l'evolució cultural, les llengües passen
de complexos a simples». [29] Conder,
Maj. C. R., «On the Comparison of Asiatic
languages», en Trans. Vict. Inst. 27
(1893-1894), pàgs. 203ss. [30] Ibid.,
pàg. 213. [31] Ibid.,
pàg. 216. [32] Ibid.,
pàg. 219. [33] Ibid.,
pàg. 221. [34] Ibid.,
pàgs. 233-52. Benjamin Lee Whorf, a qui les
investigacions i idees conceptuals sobre les
llengües natives americanes li van valer un ampli
reconeixement en el camp de la metalingüística, va
arribar de fet a la conclusió que «probablement
pràcticament tot el vocabulari natiu conegut del
nahuatl (la llengua asteca de Mèxic) es deriva del
desenvolupament de la combinació diversa i variació
semàntica de NO MÉS DE TRENTA-CINC ARRELS»
[majúscules seves]. Va afirmar ell la seva ferma
creença que «ara comença a semblar molt improbable
que el seu nombre augmenti». Tanmateix, és molt
ràpid a assenyalar que el vocabulari total que es va
desenvolupar a partir d'aquestes formes arrels és
tan eficaç en tot com a vehicle per a la comunicació
com qualsevol llenguatge indoeuropeu. Language,
Thought and Reality, Selected Writings, ed. J.
B. Carroll, Mass. Instit. of Tech. i Wiley, Nova
York, 1956, pàg. 13. [35] Kroeber,
A. L., An Appraisal of Anthropology Today, U.
of Chicago Press, 1953, pàg. 61. [36] Müller,
Max, ref. 4, pàg. 176. [37] White,
Andrew, A History of the Warfare of Science With
Theology, Braziller, Nova York, 1955, Vol. 2,
pàg. 175. [38]
Delitzsch, Franz, «Genesis» a Commentary of the
Holy Scriptures, ed. Peter Lange, Zondervan,
Grand Rapids, reimpressió, pàg. 362. [39] Naville,
Edouard, Archaeology of the Old Testament: Was
the Old Testament written in Hebrew? Robert
Scott, Londres, 1903, 212 pàgs. [40] Hershon,
Paul Isaac, A Rabbinical Commentary on Genesis,
Hodder and Stoughton, Londres, 1885, pàg. 57. [41] Sobre
això, vegeu: M. L. Rouse, «The Bible Pedigree of the
Nations of the World», en Trans. Vict Instit. 38
(1906), pàg. 126. [42] Dods,
Marcus, Genesis, Clark, Edimburg, s.d.,
pàg. 43. Els aris indis van ser coneguts en temps
remots com els yavanas, indubtablement derivat de
«Javan», un fill de Jàfet. Vegeu Wardour, Mythology
and the Law of Nations, Burns, Oates,
Londres, 1872, pàg. 43. [43] En
relació amb el nom Babel, vegeu John
Urquhart, The New Biblical Guide, on es
consideren dues possibles arrels amb connotacions
molt diferents. [44] «A Study
of the Names in Genesis 10», Secció II en el Vol. I,
Three Noah's Sons. [45] Aquest
era l'antic nom d'Irlanda, on la H inicial
era una H dura com la Ch castellana, el que
feia que la forma original fos probablement Chiber-nia. [46] Això ho
va reconèixer M. M. Kalisch, Historical and
Critical Commentary on the Old Testament,
«Genesis», Longmans, Londres, 1858, pàg. 242.
J. Skinner es manifesta en desacord (Internal.
Crit. Comm. Gen., Clark, Edimburg, 1951, pàg.
198), tot i que s'observa que el Targum de Jonathan
sustenta aquesta identificació. [47] Sobre
això, vegeu: J. Urquhart, «The Bearing of Recent
Oriental Discoveries on Old Testament History», a Trans
Vict. Instit. 38 (1906), pàg. 48. També W.
S. Boscawen, The Bible and the
Monuments, Eyre and Spottswoode, Londres,
1896, pàg. 94. [48] Això no
m'ha estat possible de verificar. Tanmateix, la
paraula sumèria Nimru significa «lleopard»,
cosa bastant interessant a la vista de la reputació
de Nimrod com a gran caçador. A més, segons Rene
Labat (Manuel d'Epigraphie Akkadienne, París,
1952, pàg. 159), el so Mir pot llegir-se
també Gir, de manera que Nimgir pot
llegir-se com Nimmir. Sóc coneixedor que es
pot argumentar amb fonament una identificació de
Nimrod amb Marduk, o amb Merodak, una antiga deïtat
babilònica. [49] Murray,
K. C., «Nigerian Bronzes: Work from Life», a Antiquity,
març de 1941, pàg. 76. [50] Dennett,
R. E., Nigerian Studies, s.d., Londres,
1910, pàg. 75. [51] Forbes,
R. J., Metallurgy a Antiquity, Brill,
Leiden, 1950, pàg. 97. [52] Ibid.
pàg. 88. [53] Dods,
Marcus, ref. 42, pàg. 26. [54] Forbes,
R. J., ref. 51, pàg. 90. També H. J. Rose, «The Cult
of Vulcanus at Rome», a Jour. Roy. Soc. 23
(1933), pàg. 46. [55] Vegeu T.
Bulfinch, The Age of Fable, Heritage Press,
Nova York, 1942, pàgs. 7-8. [56] Kramer,
S., From the Tablets of Sumer, Falcon's
Wing Press, s.d., 1956, pàg. 60. [57] Per
exemple, el Codi d'Hammurabi, transcripció de Deimel
(1930), R. 24, línia 11. El prisma de Senaquerib
(Col. I, línia 15) es refereix als emparentats
cananeus de la mateixa forma. [58] Piggott,
S., Prehistoric Índia, Pelican Books,
Londres, 1950, pàg. 261. [59] J. C.
Jones observa convincentment que la forma mateixa
del càntic de Lèmec preserva el tret característic
de la poesia hebrea, això és, el paral·lelisme
atròfic (Primeval Revelation, Hodder and
Stoughton, Londres, 1897, pàg. 339). [60] «The
Importance of a Name», article Doorway, núm 54.
Edició de Zondervan, secció V en Vol. IX. [61] Barton,
G., Archaeology of the Bible, Amer. Sunday
School Union, Philadelphia, 1933, pàg. 62. [62] Segons
el Worcester Unabridged Diccionari, sota
«Woman». Altres alternatives que se suggereixen són:
Chamber s, WIF(e)-man, també Womb-man. Però
tots estan d'acord en què no es forma transformant
el vocable man a femení. [63]
Bettelheim, B., «Schizophrenic Art: A Case Study», a
Sci. Amer., Abril 1952, pàg. 32. [64] Citat
per Joseph S. Exell a The Biblical Illustrator,
Vol. 1: «Genesis», Nisbet, Londres, s.d., pàg
507. [65]
Havermeyer Loomis, Ethnography, Ginn and
Co, Nova York, 1929, pàg. 265. [66] Geike,
Cunningham, Hours and the Bible, Alden,
Nova York 1886, pàgs. 126-7. [67] Citat
per D. M. Panton, Dawn, Set 1945, pàg. 1095. R. M.
Ritland esmenta que a Nova Guinea es poden trobar
diversos centenars de llengües en una sola illa
(A Search for Meaning, Pacific Press, Omaha,
1970, pàg. 260, nota 50). Theodora Kroeber, esposa
d'A. L. Kroeber, el degà dels antropòlegs americans,
en el seu bell relat sobre la vida dels «últims
indis salvatges a Amèrica del Nord», ressalta el
mateix fenomen en aquest context. Es refereix ella a
les sis grans superfamílies lingüístiques,
constituïda cadascuna d'elles d'una quantitat de
famílies separades de parla. «Cinc d'aquestes
superfamílies estaven representades a Califòrnia, i
contenien entre elles vint-i-un idiomes bàsics que
eren en la seva major part mútuament
inintel·ligibles. ... Però això no és tot, perquè
les vint-i-una llengües es van separar més i es van
desenvolupar a cent tretze dialectes coneguts.»
Alguns d'ells eren tan diferents entre si com el
suec de l'alemany, el que impossibilitava que els
seus respectius parlants poguessin comunicar-se
entre ells. Hi havia llavors el doble de llengües
índies a Califòrnia que comtats existeixen
actualment en l'estat! (Ishi: in Two Worlds,
U. of Califòrnia Press, 1971, pàgs. 1-16). [68] Hedderly
Smith (The Missionary and Anthropology, Moody
Press, Chicago, 1945, pàg. 53) cita Bloomfield en el
sentit que la majoria de les llengües van ser
parlades durant la major part de la història per
persones que no llegien ni escrivien, però que
aquestes llengües són tan estables com les
literàries. [69] Chapin,
Miriam, How People Talk, Longmans Green,
Toronto, 1947, pàg. 73. [70] Citat
per W. S. Smith, Lessons on Genesis, Church
of England Sunday School lnstit. Londres, s.d., pàg.
42. [71]
Referenciat per D. Woods, The Bible Confirmed by
Archaeology,Covenant Publ. Co, Londres 1945,
pàgs. 8-9. Sobre l'autenticitat del Llibre de
Jaser vegeu l'article de J. Kitto en la seva
Cyclopedia of Biblical Literature, Black,
Edimburg, 1845, Vol. 2, pàgs. 70ss., i la Religious
Encyclopedia de Schaff-Herzog, Funk
and Wagnalls, Nova York, 1883, Vol. 2, pàg. 1194. El
Talmud dóna suport a aquesta tradició: vegeu H.
Polano, The Talmud, Warne, Londres, s.d.,
pàg. 28. [72]
Prichard, J. C., Researches into the Physical
History of Mankind, Houlston and Stoneman,
Londres, Vol. 3, 1836, pàg. 9. [73] Vegeu J.
A. Hertz, The Pentateuch and Haftorahs: Genesis,
Oxford U. Press, 1929, pàg. 97. [74] Kroeber,
A. L., Anthropology, Harcourt Brace, Nova
York, 1948, pàg. 233. [75]
Kluckhohn, Clyde, Mirror for Man, McGraw-Hill,
Nova York, 1949, pàg. 148: «En contrast amb el curs
general de l'evolució cultural, les llengües passen
de complexes a simples». També, C. S. Coon, A
Reader in General Anthropology, Holt, Nova
York, 1948, pàg. 148. 9, pàg. 223; Griffith Taylor,
U. of Toronto Press, 1945, pàg. 427. [76] Kroeber,
A. L., ref. 74, pàg. 221. [77] Vegeu
l'article de fons per Iris Johnson, «Basques:
Historical Enigma», a Christian Science Monitor,
dijous, 11 de agost de 1960, pàg. 9. [78] Harwood,
Thomas, Annotations Upon Genesis, pub.
privadament, Londres, 1789, pàg. 58. [79] Bridges,
Thomas, «Notes on the Structure of the Yahgan», a Jour.
Anthrop. Inst.23. [80]
Livingstone, David, The Zambezi and Its
Tributaries, Harper, Nova York, 1865, pàg.
537. [81] Keane,
____, «The Laps; Their Origin”, a Jour. Anthrop.
Inst.15 (1885) 235. [82]
Tschopik, H., Jr., «The Aymara; Handbook of South
American Indians», Butlletí 143, Bureau Amer.
Ethnology 2 (1946), pàg. 501ss. Pel que fa
als camells, en realitat són 5.744 paraules, segons
von Hammer, citat per Max Müller, ref. 4, Vol. 1,
pàg. 383 [83]
Cassirer, Ernst, An Essay on Man, Yale U.
Press, 1948, pàg. 135. [84] Citat
per A. Gode, «The Case for Interlingua», Scientific
Monthly, agost de 1953, pàg. 82, pres de De
Vulgari Eloquentia, de Dante. [85] Temple,
William, The Church Looks Forward, Macmillan,
Londres, 1944, pàg. 175. [86] Needham
observa que en tant que l'anglès ordinari dels
nostres temps amb prou feines pot anar més enllà de
tres-cents o quatre-cents anys en la seva pròpia
literatura amb capacitat de comprendre-la, per als
xinesos alfabetitzats els estan oberts els escrits
de diversos mil·lennis. Vegeu Joseph Needham, Science
and Civilization in China, Cambridge U.
Press, 1954, Vol. I, pàg. 40. Això, però, és
d'aplicació només a les formes literàries, no a les
parlades. Títol: La confusió de les
llengües Títol original: The Confusion
of Languages Autor: Arthur C. Custance, Ph. D. Font: Time and Eternity,
vol. 6 of the Doorway Papers, 1977, Secció V. - www.custance.org - Copyright © 1988 Evelyn White.
All rights reserved Copyright © 2005 Santiago Escuain per a la
traducció. Es reserven tots els drets. Traducció de l'anglès: Santiago
Escuain © Copyright 2005, SEDIN - tots
els drets reservats. SEDIN-Servei Evangèlic Apartat 2002 08200 SABADELL (Barcelona) ESPANYA |
Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
