La misteriosa matèria
de la ment Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia
amb
una resposta de
Lee Edward Travis
1980 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
ÍndexCapítol 1: El problema Ment / Cervell
Capítol 2: El
dualisme cartesià: La interacció entre la ment
i el cervell
Capítol 3: D'on va
venir la consciencia del Jo?
Capítol 4: Una
teoría massa petita
Capítol 5: L'establiment
de les bases experimentals
Capítol 6: El retorn
de la persona integral
Epíleg:
Més
enllà de la filosofia
Accès a l'original del llibre en anglès - The Mysterious Matter of Mind |
Capítol
1 El problema Ment / Cervell
Estudi
del problema de la distinció entre la ment i el
cervell i els
conceptes històrics de la relació entre ambdós.
a uns quaranta anys estava jo baixant pel
carrer Yonge de Toronto i em vaig trobar
inesperadament amb un vell amic que s'havia acabat
de retirar-se després de practicar la medicina a
Ontàrio, i després a la Xina, durant molts anys.
Estava clarament agitat. Vam anar a prendre'ns un
cafè, i em va explicar que havia viscut una
experiència tan commovedora que havia necessitat un
cap de setmana al camp per refer-se. Havia crescut en el
medi rural d'Ontàrio, el membre més jove d'una
família pagesa molt gran i molt unida. Ara s'havia
retirat a la seva terra natal i estava senzillament
passejant pel carrer Yonge, gaudint de les velles
escenes i dels sons familiars quan, de sobte i de
manera totalment inesperada, es va creuar amb una
dona que portava un perfum d'una classe molt
especial. Aquest aroma, encara que va arribar al seu
olfacte només un instant, el va fer recordar un
esdeveniment de feia seixanta anys, en la seva
primera adolescència, i que havia tingut oblidat des
de feia moltíssim temps. Es va veure dempeus
en un replà a mig camí a les escales de cargol a la
vella casa de pagès. Era gairebé hora de sopar. Els
seus germans i germanes estaven preparant la taula
amb molt soroll de coberts i plats, amb rialles i
passos precipitats. Des de la cuina podia sentir la
seva mare que preparava el menjar, i li va venir amb
una claredat increïble el soroll de la llenya que
introduïen dins la vella cuina, i del posar i moure
de les olles i cassoles. I es moria de ganes d'anar
a formar part de tota aquella diversió, però
l'havien manat que es quedés en aquell replà amb la
cara a la finestra com a càstig per alguna malifeta
que ara ja no recordava. La finestra estava
totalment coberta de gebre, i en la seva memòria
només quedaven els sons i les olors, perquè no podia
veure res de l'exterior. Aquest petit
desencadenant va desencadenar en aquesta ment el que
va resultar en un record aclaparadorament emocional.
Transportat tan de sobte al nostàlgic passat, va
haver de retirar-se al camp alguns dies per
refer-se. Considerem les
implicacions d'aquesta experiència. El perfum, per
efímer que fos com a estímul físic, havia d'alguna
manera activat la seva memòria, connectant en el seu
cervell, per així dir-ho, com una pantalla de
televisió que li havia semblat estar contemplant amb
la seva ment, captivat per la vivacitat de la vella
escena familiar, que se li va aparèixer de manera
tan detallada. Ell no era la pantalla, sinó
l'espectador. I semblava més aviat ser-ne l'operador,
capaç de tornar a passar la pel·lícula i fins i tot
de fer-la passar a càmera lenta i recuperar detalls
que s'havia perdut en la seva primera visualització. És com si alguna
mena de ment autoconscient estigués usant i
manipulant un sistema d'emmagatzematge de memòria
que havia preservat, per al seu ús posterior sota
demanda, un registre extraordinàriament vívid i
complet d'una sèrie complexa d'esdeveniments que
havien succeït feia més de mig segle abans de tornar
a ser «portat a la ment». Quan ens vam
trobar, ell estava tractant de trobar aquella dona
–o, més concretament, el perfum–, amb l'esperança de
poder experimentar alguna cosa més i veure què més
es podria recuperar mitjançant el mateix mecanisme
desencadenant per reactivar la seva capacitat de
record. Fins fa poc, una
experiència d'aquesta mena hauria estat descartada
en els cercles científics com una simple anècdota.
Els rígids controls exigits per a la prova
científica, així com l'actual clima d'opinió sobre
la relació entre ment i cervell, no haurien permès
donar cap pes a aquestes proves de dualisme. S'ha
arribat a considerar que l'home és essencialment una
màquina electroquímica. Des d'aquesta mena de
perspectiva, la ment autoconscient no és un espectador
de la pantalla del cervell en el sentit que
s'implica en aquest relat, sinó que la ment és
considerada merament com una extensió del mecanisme
del cervell i totalment dependent del mateix. Aquest
punt de vista és, per definició, monista: El
cervell actuaria sobre la ment, que seria una simple
extensió del mateix, però la ment no tindria
capacitat d'actuar sobre el cervell. El dualista, en
canvi, adopta la postura que la interacció és
possible en els dos sentits, amb la ment actuant
sobre el cervell, i el cervell en certes formes
limitant i canalitzant, i per això actuant sobre la
ment. En aquest cas, es
podria raonar que la ment era veritablement un agent
independent actiu, explorant el programa que
apareixia en pantalla i que estava emmagatzemat en
el cervell. A més, l'individu mateix experimentava
un intens desig d'estendre l'extracció de la memòria
i fins i tot d'omplir els detalls. Estava passant
«la cinta» una i altra vegada, amb afegitons nous i
de vegades amb correccions cada vegada que es
tornava a passar. L'aroma del perfum ja no era
necessari ara per disparar al record. La voluntat o
la ment autoconscient havia assumit el control. Com
avaluarem la relació ment / cervell en una situació
així? Una
voluntat pròpia El 1961 Wilder
Penfield va comunicar una espectacular demostració
de la realitat de la ment activa o de la voluntat en
operació. Va observar la ment actuant amb
independència del cervell sota condicions
experimentals controlades i reproduïbles a voluntat.
La seva matèria experimental era un pacient
epilèptic al qui s'havia exposat el cervell per
mitjans quirúrgics a l'àrea temporal d'un hemisferi.
L'«activador» era l'estimulació de l'escorça
cerebral amb un sol elèctrode amb un corrent de 2
volts i 60 Hz. En un article ara
cèlebre, Penfield escrivia: Quan el neurocirurgià aplica un elèctrode
a l'àrea motora de l'escorça cerebral del pacient i
fa que es mogui la mà oposada, i quan després li
pregunta al pacient per què ha mogut la mà, la
resposta és: «No ho he fet jo. Vostè m'ho ha fet
fer». ... Es pot dir que el pacient pensa sobre ell
mateix com posseint una existència separada del seu
cos. En una ocasió, quan vaig advertir un
pacient de la meva intenció d'estimular l'àrea
motora de l'escorça, i el vaig animar a impedir que
se li mogués la mà quan li apliqués l'elèctrode, la
va agafar amb l'altra mà i es va esforçar per
mantenir-la immòbil. Així es va fer que una mà, sota
el control de l'hemisferi dret impulsat per un
elèctrode, i l'altra mà, que ell controlava
mitjançant l'hemisferi esquerre, lluitessin la una
contra l'altra. Darrere de la «acció cerebral» d'un
hemisferi estava la ment del pacient. Darrere
l'acció de l'altre hemisferi estava l'elèctrode. I després concloïa:[1] Com es pot veure, hi ha molts mecanismes
demostrables (en el cervell). Funcionen de forma
automàtica per als propòsits de la ment quan se'ls
invoca. ... Però, quina és l'agència que recorre a
aquests mecanismes, escollint un en lloc d'un altre?
Es tracta d'un altre mecanisme, o hi ha en la ment
un quelcom d'essència diferent? Dir que aquestes
dues coses són una i la mateixa no significa que
sigui així. Però sí que bloqueja l'avanç de les
investigacions. Està clar que el
pacient epilèptic de Penfield tenia no només un
cervell susceptible d'una manipulació mecanicista,
sinó també «una voluntat pròpia» per la qual es
podia enviar a l'àrea contralateral* que operés
de manera diferent. Aquí ens veiem
temptats a recórrer a un model dualista, a tenir en
compte no merament un cervell físic, sinó alguna
mena de realitat independent i possiblement no
física que interacciona amb el cervell, i
possiblement en el cervell, però que no és d'ell.
Però, com podem explicar la «ment» si no es va
originar en el món físic? Quina és exactament
la relació entre ment i cervell? ¿Es tracta merament
d'una associació d'interacció? Van evolucionar la
ment i el cervell de manera independent, i després
van discórrer per un curs paral·lel de
desenvolupament? En aquest cas podrien donar una
aparença enganyosa d'estar relacionats causalment
quan la relació causal estaria realment absent.
Aquest punt de vista es designaria com paral·lelisme.
No és estrictament una explicació dels fets,
sinó que té més la naturalesa d'una descripció del
que pogués estar succeint. O tenia raó
Berkeley quan va dir que el cervell no existeix en
realitat, que l'única realitat és la ment, i
que el concepte de cervell –en veritat de tot el món
físic– és una creació del pensament, un producte de
la ment, sense posseir cap realitat pròpia, com
tampoc la té un somni? Un dels grans clàssics del
taoisme, el llibre conegut com Zhuangzi o Chuang
Tzu (300 a.C. aproximadament), s'atribueix a
un savi de la dinastia Zhou, anomenat Chuang Tzu
(Mestre Chuang, o Zhuang). Sembla que estava evocant
un record en escriure, referint-se a ell mateix en
tercera persona: Fa molt de temps, Chuan Tzu va somiar que
era una papallona. Se sentia alegre com una
papallona –ben complaguda amb ella mateixa,
complerts els seus objectius. Res no sabia de Tzu.
Però aviat va despertar i va trobar que era Tzu. I
no sabia si essent Tzu havia somiat que era una
papallona, o si essent papallona somiava que era
Tzu. Aquesta manera
d'abordar la realitat sempre involucra ambigüitat.
Potser tots despertarem un dia i ens trobarem amb
una classe totalment diferent de realitat. Això és idealisme,
un punt de vista no massa satisfactori –encara que
per descomptat és fascinant. O tindran raó els
conductistes quan diuen que només hi ha el cervell,
i que la ment n'és merament un epifenomen, com el
corrent elèctric produït pel generador? En aquest
cas, la ment no tindria existència independent, i la
qüestió de l'origen de la ment queda totalment
subordinada a la qüestió de l'origen i de la
naturalesa del teixit del cervell. Això és el que
hom designa com conductisme. El conductisme va
aconseguir acceptació just al principi del segle 20
com l'única possible opció perquè se sostenia que el
coneixement científic (objectiu) era l'únic
veritable coneixement que té l'home. El coneixement
científic sempre depèn de magnituds: és
quantificable d'una o altra manera. I qui pot
quantificar la ment? Paul Weiss va dir:[3] Potser el nostre concepte del nostre
sistema nerviós sigui igualment inadequat i
insuficient, perquè en tant que es recorri només a
l'ús d'instruments elèctrics, només s'obtenen
respostes elèctriques; si s'usen detectors químics,
s'obtenen respostes químiques; i si es determinen
valors numèrics i geomètrics, s'obtenen respostes
numèriques i geomètriques. De manera que potser no
hem trobat encara el tipus concret d'instruments que
ens reveli la següent incògnita. És obvi que ni tan
sols intentarem inventar aquesta classe
particular d'instrument d'investigació mentre
acceptem la perspectiva monista que la ment és
realment només l'efecte de l'operació del cervell. I
per descomptat seguim lligats a les antigues
tradicions del mecanicisme. No fa molt de temps que
es citava aquesta observació de Lord Adrian: «El
propòsit últim de la investigació del cervell ha de
ser el de portar la conducta dins el marc de les
ciències físiques».[4] Aquest era el punt
de vista (i l'objectiu últim) de Claude Bernard, el
pare de la moderna fisiologia. Afirmava ell que la
causa de tot fenomen és la matèria, i que el
determinisme és «el fonament de tot progrés i
crítica en ciència».[5] Thomas
Huxley va reflectir aquesta posició quan va observar
que «Els pensaments són l'expressió de canvis
moleculars en aquella matèria de la vida que és la
font dels nostres altres fenòmens vitals».[6] I de nou:
«La ment és una funció de la matèria, quan la
matèria ha assolit un cert grau d'organització».[7] I una altra
vegada més: «El pensament és tant funció de la
matèria com ho és el moviment».[8] Aquest
reduccionisme atrau les mentalitats que cerquen la
imatge més simple i estrictament més quantitativa de
la realitat. Arthur O. Lovejoy, en la seva obra La
gran cadena de l'ésser,[9] examina la
història de la fascinant recerca de connexions a
través de l'ordre natural pel qual totes les coses
estan relacionades per derivació, una relació que
explica la suposada progressió lineal d'allò més
simple a allò més complex. Com «la natura avorreix
el buit», així l'home avorreix les discontinuïtats.
Idealment, no hauria d'haver buits, ningunes baules
perdudes –en resum, cap novetat en un sentit
estricte. Un simple principi genera de manera
determinista totes les realitats ramificades, i cada
component en el sistema evolutiu ha de ser
susceptible d'explicació en termes de la resta, i no
en base de cap altre criteri. Aquest principi
fonamental sembla gairebé imposar l'assentiment de
les ments reflexives. En l'ordre natural, cada etapa
és merament un desplegament de les tendències de les
etapes anteriors. Això ha de ser d'esperar no només
en el món d'allò inanimat sinó també en el món
d'allò animat. Quan hi hagi una plena comprensió, no
hi haurà graons, sinó només una progressió suau i
contínua. A la segona meitat
del segle 19, tres gegants del món científic van
publicar un Manifest. Es tractava de Carl
Ludwig (1816-1895), que va ensenyar a la majoria
dels grans fisiòlegs del món actius en aquell temps;
Emil du-Bois-Reymand (1818-1896), fundador de
l'electroquímica; i Hermann von Helmholtz
(1812-1894), que no necessita presentació. El que
segueix és substancialment el contingut del seu
acord: «Totes les activitats de la matèria viva,
incloent la consciència, s'han d'explicar en última
anàlisi en termes de física i de química».[10] És una mena
d'ideal científic que segueix exercint una atracció
enorme sobre la ment científica moderna. Però en tant que
poden complir uns certs requisits lògics en la
insistència en la perspectiva monista que fa de la
consciència una simple derivació del cos material,
per a moltes persones resulta una explicació
insatisfactòria del fenomen de la consciència del jo. El
problema és trobar una manera de tractar la ment i
el cervell com un fenomen unitari però no obstant
això com dues realitats. Una resposta és la teoria
de la identificació. La teoria de la
identificació s'ha conegut en dues formes diferents.
Les dues formes s'expressen de manera anàloga –i
molts consideren que és un argument feble que sembla
explicar més del que explica en realitat. Santayana
i Thomas Huxley van proposar, tots dos, que així com
el murmuri d'un rierol cantaire és només
conseqüència de l'aigua que corre, així la ment,
encara que diferent del cervell, n'és però només un
subproducte. Així, el cervell és causa de la ment
com el rierol és causa del murmuri, però la ment no
pot tenir cap influència sobre el cervell, com
tampoc el murmuri pot tenir cap influència sobre el
rierol. Això es va designar com epifenomenalisme. [1] Penfield,
Wilder: en el Simposi de Control de la Ment
celebrat al Centre Mèdic de la Universitat
de Califòrnia, San Francisco, 1961, citat a
Arthur Koestler, Ghost in the Machine,
Londres, Hutchinson Publishing Group, 1967, pàg
. 203-204. *
Contralateral: el mateix lloc en el costat
contrari (p. ex., l'ull esquerre és
contralateral respecte del dret). [2] Chuang Chou:
citat a Edward H. Chafer, Ancient Xina a
la sèrie de Time-Life: Great Ages of Man,
Nova York, Time-Life Books, 1967, pàg. 62. [3] Paul Weiss,
en una ressenya del article de J. R. Smythies:
«Some Aspects of Consciousness» a Beyond
Reductionism, coordinat per Arthur
Koestler i J. R. Smythies, Londres, Hutchinson
Publishing Group, 1969, pàg. 252. [4] Lord Adrian,
editorialista convidat, «The Brain as Physics»,
Science Journal, vol. 3, no. 3, 5 maig de
1967, pàg. 3. [5] Claude
Bernard: citat per Seymour S. Kety, «A
Biologist examines the Mind and Behavior», Science,
vol. 132, 1960, pàg. 1863. [6] Huxley,
Thomas, «On the Physical Basis of Life» a Lay
Sermons (sense editor), 1870, pàg. 152. [7] Huxley,
Thomas, «Mr. Darwin 's Critics », Contemporary
Review,
novembre de 1871, pàg. 464. [8] Huxley,
«Descartes» a Lay Sermons, (sense
editor), 1870, pàg. 371. [9] Lovejoy,
Arthur O., The Great Chain of Being,
Nova York, Harper and Row, 1960. Publicat en
castellà per Icaria Editorial, Barcelona 1983,
La gran cadena del ser. [10] Vegeu
Chauncey D. Leake, «Perspectives in
Adaptation: Historical Background» a Handbook
of Physiology, Washington, D. C.,
American Physiology Society, 1964, secció 4,
pàg. 5-6.
1980 publicat per Probe Ministries (Texas) amb Zondervan Publishing Co. 1997 primera edició en línia en anglès 2001 2ª edició en línea en anglès – corregida i amb format revisat Copyright
© 1988 Evelyn White. All Rights Reserved
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició de citar la procedència reproduint en la seva integritat el text superior i aquesta nota. . |
Pàgina principal Índex general català Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
