La misteriosa matèria
de la ment Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia
amb
una resposta de
Lee Edward Travis
1980 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
ÍndexCapítol 1: El problema Ment / Cervell
Capítol 2: El
dualisme cartesià: La interacció entre la ment
i el cervell
Capítol 3: D'on va
venir la consciencia del Jo?
Capítol 4: Una
teoría massa petita
Capítol 5: L'establiment
de les bases experimentals
Capítol 6: El retorn
de la persona integral
Epíleg:
Més
enllà de la filosofia
Accès a l'original del llibre en anglès - The Mysterious Matter of Mind |
Capítol
4 Una teoria massa petita
a mort
el 4 de març de 1952 de Sir Charles Sherrington a
l'edat de 94 anys va assenyalar la desaparició de
l'home genial que va establir les bases del nostre
coneixement del funcionament del cervell i de la
medul·la espinal. La seva clàssica obra L'acció
integradora del sistema nerviós, publicada el
1906, segueix sent una font d'inspiració per als
fisiòlegs de tot el món. Va ser reimpresa en data
tan recent com 1947 per al primer Congrés
Internacional de Fisiologia de la postguerra
[després de la Segona Guerra Mundial]. La seva obra
va significar per a la neurologia allò que la teoria
atòmica va significar per a la química. Segueix sent
tan atraient com el 1906, i no ha calgut fer cap
revisió.» Això diu part de la
necrològica apareguda a The British Medical
Journal del 15 de març de 1952. I en certa
manera recapitula l'originalitat i la qualitat de la
recerca de tota una vida. Sherrington no es va
retirar de la Càtedra de Fisiologia a Oxford fins el
1935, a l'edat de setanta-vuit anys. Poc després va
ser convidat a pronunciar les Conferències Gifford
sobre Teologia Natural a la Universitat d'Edimburg
(1937-1938), que van ser posteriorment publicades
amb el títol de Man on His
Nature [L'home en la seva naturalesa]
(1940). I així va ser que
Sherrington (per llavors ja armat cavaller) va
passar dels gats i ximpanzés a l'home. El biòleg va
esdevenir filòsof i va abordar la qüestió de la
relació ment/cos. I així va anar desplaçant-se
progressivament cap a una posició dualista, adoptant
de fet l'interaccionisme de Descartes. Després de la seva
jubilació, la seva obra científica va ser continuada
durant uns catorze anys per un cercle d'homes joves,
entre ells John C. Eccles i Wilder Penfield. Penfield va rendir
posteriorment un gran tribut a Sherrington com a
home i com a científic en un discurs davant la
Societat Canadenca de Neurologia a Saskatoon, el
juny de 1957. Es va referir a Sherrington com
«llegendari» en les ments de la majoria dels qui
l'havien conegut i que havien conegut la seva obra,
i es va referir a ell com el seu propi heroi
científic.[1]
Penfield deia que
Sherrington trobava sempre la manera de presentar
les dues bandes de cada problema fisiològic a la
classe, deixant de vegades els seus oients en un
estat de frustració i confusió. Com estudiant, de
vegades havia desitjat que Sherrington «amagués els
seus dubtes sota un resplendent mantell d'autoritat»
i donés als seus alumnes un major sentiment de
seguretat. Però aquesta no era la manera d'actuar de
Sherrington. Tenia àmplies mires, una ment brillant,
i una memòria «que sobrepassava a la de qualsevol
que jo hagués conegut, pel que fa a exactitud i
detall». En el camp de la
fisiologia, Sherringon havia estat sempre un
realista, buscant la veritat de manera oberta i fins
on fos possible sense predisposicions. Stanley Cobb,
un dels seus distingits estudiants americans, el va
aclamar com el més destacat proponent del dualisme
després de Sòcrates i Descartes. Finalment, va
adoptar una creença en l'existència de dos elements
separats –cos i esperit– en la constitució humana.
Però mai no va estar disposat a comprometre's tan
explícitament com dos dels seus més destacats
estudiants han fet des de llavors. No posseïa les
dades experimentals a les quals ells van poder
recórrer en adoptar les seves decisions. Mentre estava
dedicat a la investigació activa,
Sherrington s'havia resistit a la temptació
d'adoptar una posició dualista en la controvèrsia
sobre la relació ment/cervell. La seva filosofia era
molt similar a la de Joseph Needham, qui va
escriure, en el 1936:[2]
Els biòlegs troben que el seu treball és
possible només si defineixen la vida com un
equilibri dinàmic en un sistema polifàsic composat
de proteïnes, greixos, hidrats de carbonis, lípids,
cicloses i aigua. En resum, la vida
no seria «res més que» física i química. Needham va
posar en relleu aquest plantejament de la
investigació científica amb aquestes paraules:[3]
El mecanicisme és la columna vertebral del
pensament científic en biologia, ja que en ciència
hem d'actuar com si la teoria mecanicista de la vida
fos veritat, però no estem en cap forma compromesos
amb tal punt de vista com una declaració
metafísicament vàlida. El progrés científic només el poden
aconseguir aquells que experimenten com si el
mecanicisme fos cert. Des del seu
començament, aquest punt de vista va quedar reforçat
no merament pel seu atractiu en termes de
simplicitat conceptual i facilitat de gestió, sinó a
causa del seu immens èxit en l'extensió de la
tecnologia i del control de l'home sobre l'ordre
natural (és a dir, l'àmbit d'allò físic). Els
científics, amb tota raó per als seus propòsits, passaven
per alt tota una àrea de la realitat en la
seva recerca del domini sobre les forces de la
natura. I van tenir tant èxit que el públic va fer
un pas més i va començar a negar el que els
científics s'havien limitat a passar per alt. Posteriorment,
els científics, en formar ells mateixos també part
«del públic», van caure també en el mateix parany, i
van reforçar la negació del públic. El mecanicisme
va obtenir l'hegemonia, i l'esperit del
«res-més-que-isme» va empresonar el pensament de
molts investigadors i intel·lectuals. Aquest era
l'ambient en què Sherrington va començar la seva
llarga carrera. Al laboratori hom es troba
empresonat en aquest «res-més-que-isme» i
«com-si-isme» perquè el clima de l'opinió científica
predisposa el pensament en aquesta direcció, i
perquè els nostres instruments i els nostres mètodes
s'han ideat per proporcionar només aquesta classe de
respostes. Ningú no vol ser excomunicat de la xarxa
científica per posar en dubte les actuals
pressuposicions, i no és fàcil obtenir finançament
per a investigacions realitzades amb una altra
classe d'actitud. Així, després
d'haver concentrat totes les «iniciatives de
disseny» sobre el subjecte a ser investigat,
sobre les eines amb les que investiguem i
sobre els mètodes d'investigació, ens vam
veure tancats en un plantejament mecanicista. Això ens va obligar
a suposar que la vida és merament una extensió a un
cert nivell d'organització i que la consciència és
merament una extensió de la vida a un cert nivell de
complexitat. Sherrington
canvia d'opinió Però el coneixement
ha seguit fent progressos. La ciència té en si
mateixa un cert element d'autocorrecció, encara que
és lenta en la seva acció. Els qui segueixen més
cordialment el consell de Thomas Huxley i «se seuen
davant la realitat com un nen petit, [i] segueixen
humilment allà on sigui que els porten els abismes
de la naturalesa», per descomptat aprenen i de
vegades modifiquen els seus punts de vista de forma
radical. Dissortadament, es
precisa d'una reflexió madura i d'un valor
considerable de part de qualsevol científic que
valora la seva reputació per apartar-se públicament
de l'ortodòxia dominant. El resultat és que aquests
girs solen donar-se cap al final de la carrera d'un
científic, i el seu impacte serà probablement feble
sobre la seva pròpia generació. Max Planck va
observar: «Una nova veritat científica no triomfa
convencent els seus oponents i portant-los a veure
la llum, sinó perquè els seus oponents a la fi
moren, i creix una nova generació que està
familiaritzada amb ella».[4]
Per això mateix, el canvi tendeix a ser més aviat
lent. Sherrington era un
home genial, però també era un home essencialment
humil en el sentit proposat per Huxley. Amb raó
excloïa qualsevol recurs a una força no física en
tractar d'explicar les operacions del sistema
nerviós, especialment en l'home. Però queda clar
que, en el curs de mig segle d'investigació, va
observar una realitat no física generalitzada que
s'expressava amb un evident propòsit. Això suggeria
una forma de consciència que no es podia negar de
pla. L'admissió al
laboratori d'aquestes «forces» no físiques, i per
això mateix no quantificables, és sovint fatal per a
la investigació, perquè convida a la mandra. El que
no es pugui explicar fàcilment en termes de física i
de química no se segueix estudiant perquè s'explica
massa fàcilment en termes de causes no físiques que
no tenen res a veure amb la ciència. La investigació
de causes físiques d'aquests fenòmens pot ser
abandonada, i s'abandona la demostració de la
causalitat estricta, fins i tot en àrees de recerca
en les que la persistència hagués fet avançar el
nostre coneixement de la natura de forma
substancial. De manera que la temptació d'admetre
una realitat no física es considera com totalment
perjudicial per a l'avenç de la ciència, com per
descomptat pot ser el cas. En l'estudi de
l'home això és de vegades causa de tensions molt
pertorbadores per a aquell que vol adoptar una
perspectiva total de la realitat. En la
discussió amb col·legues això pot portar a un debat
totalment insatisfactori, i sovint molt perjudicial.
En el debat públic en una sala de conferències pot
resultar en recriminacions i descrèdit, i això pot
ser molt perjudicial per a la reputació i la carrera
dels científics joves. Com a conseqüència,
és gairebé sempre el científic més vell, que ja ha
establert la seva reputació entre els seus
col·legues, i que té poc perill de perdre-la, qui es
pot permetre de dir el que realment pensa sobre
qüestions tan conflictives. No obstant això, tot i
que era ja un personatge de gran reputació,
Sherrington, en la seva obra L'home en la seva
naturalesa, es va mostrar encara molt cautelós
en la seva admissió pública de dubtes que
evidentment havien començat a prendre forma en la
seva ment sobre si es podia explicar l'home en
termes monistes. De vegades sembla com gairebé
disculpant-se per el seu plantejament dualista. Però el dualisme
pot adoptar més d'una forma. Podria ser, va declarar
Sherrington, que el que Eccles va anomenar
posteriorment la «ment autoconscient» o «ànima», i
Penfield «l'esperit», fos una mena de fenomen
emergent sorgint del cervell, que en cert punt
aconseguís una mena d'independència. Així, en aquest
volum de reflexions, Sherrington va admetre d'una
manera una mica provisional: «Que el nostre ésser es
compongui de dos elements fonamentals no ofereix, em
sembla, un improbabilitat inherent més gran que el
que estigués constituït només per un».[5] Manteniment
del rigor científic El 1968, Penfield,
a qui el seu mestre havia fet aquesta admissió, va
comentar que ell també pensava que aquesta era la
millor manera de deixar la qüestió. Però en el
moment oportú ell mateix es va mostrar molt més
disposat a admetre la independència de la ment
almenys operativament, si és que no en el seu origen
independent. Encara que això significava travessar
la frontera del monisme estricte per entrar en una
creença en la realitat no física de la ment, pensava
que una «confessió» com aquesta no constituïa raó
per suposar que s'estava abandonant la raó crítica. El problema de
l'origen de la ment és desconcertant per al monista,
perquè la ment s'ha de identificar en alguna forma primigènia
en alguna etapa anterior en el desenvolupament de la
vida. Com hem vist, això és molt difícil
d'aconseguir. Pel que fa a l'origen de la ment,
Sherrington escrivia en 1940:[6]
Qui la descobrirà en aquella petita massa
com una mora [l'etapa de la mòrula] que per a cada
un de nosaltres és la nostra totalitat poc després
de l'etapa unicel·lular. ... Però, qui la negarà en
el nen en què es convertirà en pocs mesos aquell
embrió? I a la inversa, en la mort sembla reemergir
a l'estat de no ment. Però sembla venir del no-res i
tornar al no-res. La regressió al no-res sembla tan
difícil com l'evolució des del no-res. En realitat, aquí
ens trobem amb dos problemes. Va sorgir la «ment» de
la matèria sense ment mitjançant un procés
d'emergència, o va sorgir del no-res mitjançant una
mena de creació? I, naturalment, què passa amb la
consciència en la mort? Com hem vist més
amunt, molt de temps abans de Sherrington, Claude
Bernard (1813-1873) havia establert un credo
per als fisiòlegs que va establir l'esperit de la
recerca en un motlle de ferro del qual no anava a
fugir durant més d'un segle. Així, ell va deixar
escrit:[7]
Tant en els cossos vivents com en els
cossos inorgànics, les lleis són immutables, i
els fenòmens governats per aquestes lleis estan
vinculats a les condicions en què existeixen per
necessitat i per un determinisme absolut. ... El determinisme en les condicions dels
fenòmens vitals hauria de constituir un dels axiomes
dels metges experimentals. Si estan totalment
imbuïts de la veritat d'aquest principi, exclouran
tota intervenció sobrenatural de les seves
explicacions; tindran una fe indestructible en la
idea que la ciència biològica està regida per unes
lleis fixes. ... Així, el determinisme esdevé el
fonament de tot progrés i de tota crítica
científics. [èmfasis meu en totes les cites] Sherrington es va
criar en aquest ambient intel·lectual i potser va
ser majorment desconeixedor, almenys en els seus
temps de joventut, de la confusió que generava. El
va acceptar i per descomptat va prosperar en base a
això mateix. Però les seves limitacions se li van
haver de fer evidents més tard. Tanmateix, pels seus
hàbits de pensament durant tant de temps, no va
poder (o no va voler) prendre en consideració la
idea que podria haver un altre món de realitats no
sotmeses als instruments de mesurament que estaven
dissenyats només per investigar el món d'allò que és
material. Potser Sherrington no va poder ni tan sols
admetre l'existència d'un món no material, però
sembla que al final es va aproximar molt a la idea
que la ment tenia algun valor transcendental. Fins i
tot si procedia de la «no-ment», no tornava a
la no-ment quan el cervell es dissolia. Aquesta
sembla ser la implicació d'una declaració que va fer
a Sir John Eccles cinc dies abans de morir. «Per a
mi, ara», va dir Sherrington, «l'única realitat és
l'ànima humana».[8] Qui sap quin
significat podia tenir això, a part del fet manifest
que el seu cos estava ja gairebé llest per a la seva
dissolució, i que ell ho sabia? Tot el vigor que li
quedava residia en la seva ment. Fos quin fos el
significat de les seves paraules, dos dels seus
deixebles anaven a fer avançar la seva investigació
amb un esperit més lliure. Les seves conclusions han
prestat un enorme pes a l'argument dualista amb
sobretons de interaccionisme cartesià. La ment no
governa completament l'operació del cervell, ni el
cervell governa completament el que succeeix en la
ment. La gran contribució
de Sherrington és que va posar els fonaments per a
la comprensió de l'operació del cervell, i no
obstant això ho va fer de tal manera que els seus
estudiants van quedar tanmateix lliures per
dedicar-se a l'estudi encara més important de la
natura de la interacció en l'associació
ment/cervell. [1] Reproduït a
Second Career, de Penfield, Toronto,
Little, Brown, 1963, pàgs. 66-75. [2] Needham,
Joseph, citat a Theodore H. Savory, Mechanistic
Biology
and Animal Behaviour , Londres, Watts,
1936, pàgina introductòria. [3] Ibid.,
pàg. 170. [4] Planck, Max,
Scientific Autobiography and Other Papers,
Nova York, Greenwood, 1968, pàgs. 33-34. [5] Sir Charles
Sherrington: citat per Wilder Penfield, «Engrams
in the Human Brain: Mechanisms of Memory», Proceedings
of the Royal Society of Medicine, agost
de 1968, reimpressió del Montreal Neurological
Institute com Reimpressió No. 934. pàg. 3. [6] Sherrington,
Sir Charles, Man on His Nature,
Cambridge University Press, 1951, 2a edició,
pàg. 210. [7] Bernard,
Claude, An Introduction to the Study of
Experimental Medicine, traduït del francès
a l'anglès per H. C. Greene, Nova York, Henry
Schuman, 1949, pàg. 69. [8] Popper, Sir
Karl i Sir John Eccles, The Self and Its
Brain, Springer Verlag International,
1977, pàg. 558.
1980 publicat per Probe Ministries (Texas) amb Zondervan Publishing Co. 1997 primera edició en línia en anglès 2001 2ª edició en línea en anglès – corregida i amb format revisat Copyright
© 1988 Evelyn White. All Rights Reserved
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició de citar la procedència reproduint en la seva integritat el text superior i aquesta nota. . |
Pàgina principal Índex general català Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
