La misteriosa matèria de la ment

De Sherrington a Penfield i les seves observacions de memòries «reviscudes» causades per estimulació amb elèctrodes dels lòbuls temporals de pacients plenament conscients.

n dels més destacats deixebles de Sherrington va ser el neurocirurgià canadenc Dr. Wilder Penfield. Penfield s'ha fet cèlebre pels seus extraordinaris estudis i eficaç tractament de centenars de pacients afligits amb epilèpsia. Aquest treball comportava l'exposició quirúrgica i estimulació mitjançant elèctrodes de teixits del cervell en pacients totalment desperts. En observar la reacció del pacient en desplaçar suaument l'elèctrode de punt a punt sobre el lòbul temporal, va demostrar que era possible en molts casos localitzar l'àrea de teixit danyat causant de l'epilèpsia.

L'extirpació d'aquests teixits danyats reduïa i de vegades eliminava la reaparició dels atacs. Un descobriment inesperat va ser el descobriment que en molts casos se suscitava involuntàriament un record d'escenes summament vívides i sovint espectaculars en el passat del pacient, escenes que podia descriure amb gran detall, alhora que era plenament conscient de l'activitat del cirurgià. Aquest treball es va realitzar a l'Institut Neurològic de Montreal durant un període de trenta anys.

En els seus estudis a Oxford sota Sir Charles Sherrington i durant un breu període sota el Dr. Santiago Ramón i Cajal a Espanya, Penfield va absorbir i acceptar completament el principi que tota aquesta feina experimental havia de realitzar-se amb la pressuposició que la ment està en el cervell, que la ment, en el moment oportú, quedarà totalment explicada en termes de física, química i circuits elèctrics.

En els últims temps de la seva pràctica quirúrgica activa, va fer la següent observació:[1]

Al llarg de la meva pròpia trajectòria professional com a científic, i, com altres científics, m'he esforçat per demostrar que el cervell explica la ment. Però ara, potser, ha arribat el moment en què podem considerar profitosament les proves acumulades, i fer aquesta pregunta: «Donen explicació de la ment, els mecanismes del cervell?» Pot hom explicar la ment per mitjà del que es coneix actualment del cervell? Si no és així, quina és la més raonable de les dues possibles hipòtesis: que l'ésser de l'home està constituït per un element, o per dos?

Aquest canvi d'opinió no va ser fàcil. En 1950 Penfield va esbossar breument però de manera eloqüent una interpretació totalment mecanicista del funcionament del cervell. Però indicis subsegüents van convèncer-lo gradualment que la seva perspectiva mecanicista i monista no explica els fets de manera adequada. Posteriorment va escriure: «Hi ha alguna altra cosa que troba el seu estatge entre el complex sensorial i el mecanisme motor. ... A més de la centraleta telefònica també hi ha la telefonista».[2]

En el seu Mystery of the Mind apareix una franca exposició dels pensaments que passaven contínuament per la seva ment mentre sondejava els teixits cerebrals de pacients d'epilèpsia a la recerca de les causes d'arrel. Va escriure que, alhora que estava d'acord amb Lord Adrian en el sentit que hem d'estar sempre en guàrdia en contra d'introduir idees en la nostra ciència que no siguin part de la ciència, tanmateix ens cal a vegades sotmetre la nostra investigació a les nostres pròpies especulacions, i que, quan ho fem, la valoració crítica segueix essent possible.[3]

Després descriu molt succintament el procediment que va arribar a adoptar a la sala d'operacions i el fonament del mateix. El propòsit era localitzar, en persones epilèptiques, la causa i la situació del punt d'irritació del bombardeig neuronal que desencadena l'atac epilèptic, i, després d'haver-lo localitzat de forma precisa, extirpar el teixit d'aquella àrea. El procediment va tenir èxit en centenars de casos sense cap efecte secundari perjudicial, a condició que els danys estiguessin limitats a un sol hemisferi. El teixit contralateral en l'altre hemisferi (quan el lloc de desencadenament estava situat en el lòbul temporal) podia realitzar la funció del teixit extirpat. (Vegeu la figura 2 per a la identificació de les àrees.)

Lòbul temporal i resta del cervell

Figura 2. La relació del lòbul

temporal amb la resta del cervell .

A més, Penfield deia que, per motius de seguretat i de bona probabilitat de curació, cal posar a descobert de forma extensa la superfície d'un hemisferi del cervell per tal d'estudiar i possiblement extirpar una part danyada. Aquesta operació es considerava menys perillosa i més útil si el pacient estava despert i alerta durant tot el procediment, de manera que només s'injectava un analgèsic local en el cuir cabellut del pacient. Penfield recalcava que cal que hi hagi una gran confiança i comunicació entre metge i pacient perquè aquesta operació sigui alhora eficaç i humana.[4] Aquest procediment de vegades revelava el lloc que causava atacs epilèptics tot desencadenant un d'ells.

Per al llec, aquesta sembla ser una empresa formidable. Però el secret de l'èxit depèn que el pacient pugui informar el cirurgià de quina és la seva experiència conscient mentre l'operador explora el teixit cerebral exposat amb l'elèctrode.* Sense això, l'única guia per al cirurgià serien uns moviments musculars espasmòdics i involuntaris. Essent que l'estimulació del lòbul temporal no produeix aquests moviments, només el pacient conscient pot comunicar al cirurgià els efectes de l'exploració. (Vegeu la figura 3 pel mapa de les àrees de control motor.)

Àrees de transmissió motores i sensorials
de l'escorça cerebral

Figura 3. Àrees de transmissió motores i sensorials

de l'escorça cerebral

Una doble consciència

Això ha produït la sorprenent i extraordinària experiència en el pacient d'una forma de doble consciència, tal com la designa Penfield. El pacient no només és plenament conscient del seu ambient immediat, de la sala d'operacions, del cirurgià i els seus ajudants –de fet, de tota l'escena local–, sinó també de l'escena del passat sobtadament reviscuda, una escena tan vívida que inclou sons, i que en un cas incloïa fins l'olor de cafè al fogó!

En els seus registres apareix una ocasió en què «un jove pacient sud-africà jaient a la taula d'operacions va exclamar, quan es va adonar del que estava succeint, que el va deixar atònit adonar-se que estava rient amb els seus cosins en una granja a Sud-àfrica, mentre que era també plenament conscient d'estar a la sala d'operacions a Montréal». Penfiel observava: «La ment del pacient era tan independent de l'acció reflexa com la ment del cirurgià que escoltava i que tractava de comprendre. Així, el meu argument afavoreix la independència de l'acció de la ment».[5]

Penfield es va veure va així forçat a la conclusió que l'estímul de l'elèctrode era responsable en efecte d'una mena de programa de TV que el subjecte estava contemplant objectivament, mentre que la pròpia ment del subjecte estava dirigint la producció d'un registre igualment complet dels esdeveniments que tenien lloc a la sala al seu voltant. Així com podem contemplar objectivament un programa de TV en companyia d'altres de la presència dels quals en som plenament conscients, així aquí teníem dues classes diferents de consciència. La ment estava observant per la seva pròpia voluntat un programa que se li estava presentant de forma mecanicista mitjançant estimulació per un elèctrode de manera molt semblant a una TV operada independentment per l'espectador. Com Penfield ho expressa, si assimilem el cervell a un ordinador, l'home té un ordinador, no és un ordinador.[6]

Aquest descobriment va ser totalment inesperat. Però no va ser en cap manera excepcional. Es va repetir una i altra vegada en centenars de pacients, cada un dels quals va poder identificar l'escena evocada amb facilitat i de manera totalment instantània. Els pacients podien discórrer sobre el que veien, i explicar les circumstàncies, de manera molt semblant a com un espectador de TV que contempla un programa de serials podria explicar les circumstàncies a un company que no conegués els episodis anteriors. En aquesta situació apareixen amb claredat dos elements: L'espectador no forma part del programa de TV, sinó que n'és un observador. Però és més que un observador en tant que l'espectador pot ajustar l'aparell, donar més lluentor a la imatge, canviar el programa, i (en una situació de rememoració) apagar-ho a voluntat sota circumstàncies normals mitjançant un canvi d'atenció (és a dir, passant a un altre programa). Aquí, llavors, tenim un dualisme d'objecte i subjecte, de cervell i de ment.

Ja no és cosa segura contemplar la ment com un ordinador, encara que el cervell és certament un ordinador d'un refinament extraordinari. Però aquest ordinador té un programador i un operador que l'està fent servir com a eina de recuperació de memòries i per a control motor.[7]

Control supervisor per part de la ment

Els pacients epilèptics poden de vegades experimentar una completa «apagada» respecte a la consciència, on la ment sembla abandonar totalment el control del cervell. A condició que el cervell hagi estat ja programat, el pacient esdevé un autòmat i completa la seva tasca en un estat d'inconsciència total. Els pacients poden fins i tot acabar un viatge en automòbil de la feina a casa. Sempre que la ruta sigui l'habitual i que no hi hagi cap interferència inesperada, la navegació a través del trànsit i el recorregut pels carrers es realitza per mitjà de reflexos purament condicionats; després, no recordarà res sobre el viatge. L'eficiència del cervell com ordinador és veritablement extraordinària. Penfield va observar que les funcions contínues de la ment normalment activa eren aparents en aquests viatges.[8] Però recalcava que és la ment la que ha de programar primer el cervell de l'ordinador, ja que l'ordinador és només un objecte, i, per ell mateix, no té capacitat de prendre decisions totalment noves per a les que no està programat.[9]

Per meravellós que sigui el cervell com ordinador, veiem les seves limitacions i la seva dependència de les directrius conscients de la ment per a nivells decisoris d'activitat normals de la vida humana. És per descomptat una cosa que l'individu posseeix, però no una cosa que posseeixi l'individu.

Penfield va ser guiat a creure que només allò a que la ment ha «prestat atenció» queda aparentment programat en el cervell.[10] Si el subjecte ha caminat a través del trànsit, observant conscientment pautes per mantenir la seva pròpia seguretat, aquesta activitat motora serà programada automàticament en l'ordinador, i, en cas d'un automatisme epilèptic, el subjecte, encara que totalment inconscient, seguirà tanmateix navegant amb seguretat a través del trànsit, llevat que sorgeixi alguna complicació no experimentada amb anterioritat. Penfield descrivia la persona normalment sana com aquell individu que va pel seu món depenent constantment del seu propi ordinador personal que ell programa perquè s'ajusti als seus propis objectius i preocupacions en constant canvi.[11]

Penfield va realitzar molts sorprenents descobriments sobre el potencial de l'exploració del lòbul temporal d'aquesta manera. Un lloc determinat, quan és contactat per l'elèctrode, suscita un record específic. És tan específic, que l'experiència que es reviu comença sempre en precisament el mateix punt en la seqüència d'esdeveniments. No hi ha una continuació on l'última escena va acabar, sinó una repetició de la representació. En un subjecte això va tenir lloc seixanta-dues vegades successives![12] Això sembla indicar un emplaçament molt específic dins l'escorça, com quan hom col·loca l'agulla lectora en el mateix punt d'un disc. (Veure Figures 4 i 5.)

Diagrama d'un cervell d'un pacient epilèptic

Figura 4. Diagrama del cervell d'un dels pacients epilèptics de Penfield. (A dalt: hemisferi dret amb vistes laterals; a baix: hemisferi dret, vista inferior.) Les lletres A-F identifiquen punts sobre el cervell estimulats mitjançant un elèctrode. Les respostes verbals del pacient a aquesta estimulació es donen més avall. [De Penfield, The Mystery of the Mind, pàg. 25, amb permís.]

Reacció d'una pacient després del contacte sobre els punts individuals segons apareixen a la Figura 4.

A: «He sentit alguna cosa, no sé què era».

A: (repetit sense advertència) «Sí, senyor, em sembla que sento a una mare cridant el seu petitó en algun lloc. Semblava una cosa que va passar fa anys.» Quan li vaig demanar que s'expliqués, em va dir: «Era algú al veïnat on visc». Després va afegir que ella mateixa «estava en algun lloc proper per poder-ho sentir».

B: «Sí. He sentit veus pel costat riu avall en algun lloc –una veu d'home i una veu de dona cridant. ... Crec que he vist un riu».

C: «Només un petit indici d'un sentiment de familiaritat i una sensació que sabia tot el que anava a succeir en el futur pròxim».

D: (es va inserir una agulla aïllada excepte en l'extrem, en la superfície superior del lòbul temporal, profundament dins la fissura de Sylvius, i es va engegar el corrent) «Oh! Vaig tenir aquest mateix record molt, però molt familiar, en una oficina a algun lloc. Podia veure les taules de despatx. Jo hi era i algú em cridava, un home inclinat sobre la taula de despatx amb un llapis a la mà».

La vaig advertir que anava a estimular, però no ho vaig fer. «Res.»

E: (estimulació sense advertència) «Vaig tenir una petita memòria –una escena en una obra de teatre– estaven parlant i vaig poder veure-la- era només veure-ho en la meva memòria.»

Això, però, no succeïa sempre així. Un subjecte, estimulat en la mateixa àrea, va experimentar quatre respostes experiencials aparentment no relacionades. Primer va sentir «passes»; segon, «un grup de gent en la cambra»; tercer, «com estar en un gimnàs»; i finalment, «una senyora parlant amb un nen a la platja».[13] En el cas d'una recuperació repetida d'un record, res no s'ha perdut ni res no s'ha afegit. En paraules de Penfield: «Els esdeveniments no estan en absolut adornats amb fantasies, com sol succeir amb els somnis quan es recorden».[14] I una altra vegada, en un altre passatge, Penfield escrivia:[15]

La vívida intensitat o riquesa de detalls i el sentit d'immediatesa que acompanya a les seves respostes evocades serveix per posar-les en una classe a part respecte al procés ordinari del record, que rares vegades exhibeix unes qualitats com aquestes. Així, en el cas de l'estimulació al Punt n.º 11 en el subjecte JV (Cas núm. 15), el pacient va dir: «Aquí venen—escridassant-me. Pareu-los!»

L'individu pot identificar conscientment el significat de l'experiència reviscuda no com una espècie d'al·lucinació, sinó com una cosa tan real com la vida mateixa, de la qual tanmateix està a part. Una dona que escoltava una orquestra sota l'elèctrode estimulador de Penfield taral·lejava la música que escoltava, versos i cor, acompanyant així amb un acte d'esforç conscient la mateixa música que estava sent suscitada de manera tan intensament vívida. Aquests records se suscitaven de forma totalment involuntària. No es tracta de records portats voluntàriament a la superfície. Són detallats i més vívids del que mai no ho són tals memòries. Penfield comunica l'experiència d'una pacient que va experimentar una ocasió en què ella es trobava asseguda en una habitació i escoltava els nens jugant fora. Els sorolls del trànsit exterior i tots els altres sons de la vida urbana proporcionaven l'ambient «natural». Va estar parlant de tot això amb el Dr. Penfield mentre succeïa, i l'experiència era tan real que va haver de dedicar un cert temps després per a convèncer-la que ell no havia manegat tot allò, incloent els sorolls exteriors. Per descomptat, no ho havia fet pas.[16]

Mapes resumits de respostes
experiencials

Figura 5. Mapes resumits per indicar on,

en els dos hemisferis cerebrals,

es van produir respostes experiencials

de tota mena mitjançant estimulació elèctrica.

A vegades, l'experiència reviscuda és tan complexa que el pacient ha d'explicar després els seus antecedents. Una dona de 23 anys va reviure el que ella va anomenar un esdeveniment «fabulós» en què durant un dinar havia fet miques un plat amb el colze i havia gaudit enormement amb aquesta experiència![17] I va voler explicar per què havia gaudit tant. Una altra pacient es va veure de sobte asseguda a la dreta del seient del darrere d'un automòbil, amb la finestra lleugerament baixada, esperant en un pas a nivell que passés un tren. Podia fins i tot comptar els vagons del tren en passar, i allí estaven tots els sorolls i sons característics. Després d'haver passat el tren i de travessar el pas a nivell per entrar a la població, fins i tot va experimentar un vell aroma familiar –el olor del cafè en el fogó. Penfield diu que aquest va ser l'únic cas de reviure una olor que es va trobar en el seu estudi de més de mil pacients a qui sels va exposar la superfície cerebral d'aquesta manera en un esforç per localitzar la causa dels atacs epilèptics.[18]

Penfield va descobrir que si l'àrea cortical que havia estat el lloc d'estimulació per reviure alguna experiència s'extirpava després quirúrgicament (quan es creia que era per a benefici del pacient epilèptic), el pacient podia encara evocar voluntàriament l'experiència amb posterioritat. És evident que la memòria mateixa no es trobava en aquest punt sinó que estava emmagatzemada en alguna àrea amb la qual estava connectat el lloc. El tall de la connexió feia impossible evocar la memòria mitjançant estímul elèctric, però no eradicava la memòria mateixa, que podia ser encara suscitada voluntàriament.

Penfield es va veure obligat a concloure que, encara que havia passat anys intentant explicar la ment totalment sobre la base de l'acció cerebral, els seus anys d'estudi feien que fos molt més simple i lògic explicar la ment i el cervell com dos elements en lloc d'un. Aquesta proposició semblava oferir el millor camí per portar els científics a una comprensió definitiva de la qüestió cervell/ment. Creia que mai no seria possible explicar la ment a partir de l'acció de les neurones a l'interior del cervell, perquè la ment sembla desenvolupar-se de manera independent al llarg de la vida de la persona com si fos una cosa continuada, i ja que un ordinador, que és el que és el cervell, ha de tenir un agent controlador capaç de comprensió independent.[19]

Penfield mai no ha suggerit que la ment pugui prescindir del cervell, tot i que evidentment el cervell pot persistir per un cert temps sense ment, com succeeix en l'automatisme epilèptic. Però la ment és l'agent que programa el cervell, el qui decideix quins engrames* es codificaran a l'ordinador per a la seva futura recuperació.

El cervell no explica la ment

Com va observar Penfield, i com esperaria un monista, si l'ésser humà es compon només d'un element fonamental, llavors l'acció neuronal del cervell ha d'explicar tot allò que fa la ment.[20] Però, en aquest cas, no hi ha cap indici d'activitat neuronal específica que es correspongui amb el pensament que està fent l'individu? A aquest interrogant, Penfield respon que no. No s'han trobat indicis d'això en cap dels seus pacients. Però és acurat en admetre que pugui existir una activitat neuronal d'aquesta classe que no hagi quedat encara demostrada. A més, s'ha observat que es poden extirpar àrees substancials de l'escorça cerebral sense cap pèrdua de consciència per part del subjecte fins i tot durant l'operació, el que suggereix que la consciència no té una localització específica.

Després resumia les seves conclusions ressaltant que la seva pròpia experiència en cirurgia mai va revelar cap àrea de matèria en la qual resultés una descàrrega epilèptica local que pogués descriure's com a acció mental.[21]

Per quant no hi ha indicis de tal acció, Penfield concloïa que l'única explicació ha de ser que hi ha certament un altre element fonamental i una altra forma d'energia, que així com un programador actua amb independència del seu ordinador, fins i tot si depèn de l'acció de l'ordinador per a certes coses, així la ment aparentment pot actuar amb independència del cervell.[22]

Si mai no explorem la perspectiva dualista, mai no dissenyarem eines experimentals per desvelar el mecanisme d'interacció entre els dos elements. Per això, sembla lògic admetre el dualisme com a hipòtesi de treball i veure si no es poden inventar noves maneres d'abordar el problema en el clima més favorable que aquesta admissió generaria. Penfield estava convençut que cal ampliar la nostra base hipotètica.

És en aquest esperit que passa després a una consideració d'algunes qüestions més subtils i potser d'importància més fonamental que els indicis ens conviden a plantejar. Observa ell que la història del desenvolupament de la ment al llarg de la vida en contrast amb el curs del desenvolupament del cervell és força diferent.[23] Per exemple, si es dibuixa una corba que mostra l'excel·lència del rendiment humà, es veu que el rendiment del cos (i del cervell) millora amb el temps amb l'avenç de la maduresa, fins després d'una certa etapa de la vida quan comença un declivi, i s'arriba finalment a la senilitat. En contrast, la ment no manifesta cap característica de declivi inevitable. De fet, en la vellesa hom arriba cap al seu més ple potencial de comprensió i de criteri, mentre que el cos i el cervell s'estan tornant-se més lents i de vegades no funcionen com haurien de fer-ho.[24]

Després fa una observació final en el sentit que havia treballat com a científic tractant de demostrar que el cervell explicava la ment, i que, investigant tants mecanismes cerebrals com fos possible, havia mantingut l'esperança de demostrar com es podia explicar en aquests termes. Acaba les seves reflexions dient:[25]

Al final, vaig concloure que no hi ha una bona evidència, tot i els nous mètodes, com l'aplicació d'elèctrodes estimulants, l'estudi de pacients conscients i l'anàlisi d'atacs epilèptics, que el cervell en solitari pugui realitzar la tasca que realitza la ment. És la meva conclusió que és més fàcil racionalitzar l'ésser humà sobre la base de dos elements que sobre la base d'un.

Aquí tenim, així, l'opinió molt ponderada i acuradament exposada d'un home que ha arribat a tenir potser més coneixement experimental de primera mà que cap altra persona en els nostres temps.

[1] Penfield, Wilder,The Mystery of the Mind, Princeton University Press, 1975, pàg. xiii.

[2] Penfield, Wilder, The Physical Basis of Mind, dirigit per P. Laslett, Oxford, Basil Blackwell, 1950, pàg. 64.

[3] Penfield, Wilder, The Mystery of the Mind, Princeton University Press, 1975, pàgs. 4-5.

[4] Ibid., Pàg. 12.

* Es fa servir un punt únic de contacte, amb un corrent de 2 volts a 60 Hz.

[5] Ibid., pàg. 55.

[6] Ibid., pàg. 108.

[7] Ibid., pàg. 40.

[8] Ibid., pàg. 45.

[9] Ibid., pàg. 47.

[10] Ibid., pàgs. 39-40, 58-59.

[11] Ibid., pàg. 61. Nota: S'hauria d'observar, però, que sota hipnosi és possible algun record de detalls que només difícilment es poden atribuir a una atenta observació en el passat. Per exemple, sota hipnosi un home va dibuixar amb precisió cada protuberància i gra en la superfície superior d'un maó que havia posat en una paret feia vint anys. A causa que la seva ocupació era la construcció, és difícil de creure que examinés conscientment les superfícies de cada maó que anava dipositant cada dia. Ralph Gerard, que va comunicar aquest exemple, en què l'exactitud de la memòria va quedar verificada perquè l'edifici estava sent demolit, va observar: «Els homes recorden i porten a la memòria innombrables detalls mai percebuts de manera conscient» («What is Memory?», Scientific American, setembre de 1953, pàg. 118). Sembla improbable que percebem conscientment tot allò que arriba ociosament als nostres sentits. Però no hi ha manera de saber-ho. Possiblement el passat no sigui recuperable en la seva integritat, encara que només perquè necessitaríem una segona vida per reviure-ho, i molt d'això no té cap valor.

[12] Penfield, Wilder i Phanor Perot, «The Brain's Record of Auditory and Visual Experience: A Final Summary and Discussion», Brain, vol. 86, part 4, desembre de 1963, pàg. 685.

[13] Ibid., pàg. 682.

[14] Penfield, Wilder, «Epilepsy; Neurophysiology and Some Brain Mechanisms Related to Consciousness», a Basic Mechanisms in Epilepsies, coordinat per Jasper, Ward i Pope, Toronto, Little, Brown, 1969, pàg. 796.

[15] Penfield, Wilder i Phanor Perot, «The Brain's Record of Auditory and Visual Experience: A Final Summary and Discussion», Brain, vol. 86, part 4, desembre 1963, pàg. 679.

[16] Ibid., pàgs. 645-46.

[17] Ibid., pàg. 643.

[18] Ibid., pàgs. 648-49.

[19] Penfield, Wilder, The Mystery of the Mind, Princeton University Press, 1975, pàg. 80.

* Un engrama és una traça de memòria.

[20] Ibid., pàg. 78.

[21] Ibid., pàgs. 77-78. NOTA: La qüestió de si hi ha alguna traça de memòria concreta en forma d'ARN relacionada específicament amb cada memòria segueix estant pendent. L'evidència experimental que els cucs planaris que han après alguna acció d'evitació tenen un ARN concret que, quan s'alimenta a planaris no ensenyats, els dóna un avantatge en l'aprenentatge, segueix sent matèria de debat. Vegeu per a lectures addicionals: Arlene L. Harty, Patricia Keith-Lee, i W. D. Morton, «Planaria: Memory Transfer Through Cannibalism Reexamined», Science, vol. 146, 1964, pàg. 75; Allan L. Jacobson et al., «Planarians and Memory», Nature, vol. 209, 1966, pàg. 599-601; G. Ungar i L. N. Irwin, «Transfer of Acquired Information by Brain Extracts», Nature, vol. 214, 1967, pàg. 435-55; Ejnar J. Fjerdingstad, Chemical Transfer of Learned Information, Nova York, Elsevier, 1971; R. M. Yaremiko i W. A. Hillix, «Reexamination of the Biochemical Transfer of Relational Learning», Science, vol. 179, 1973, pàg. 305.

[22] Ibid., pàgs. 79-80.

[23] Ibid., pàg. 86.

[24] Ibid., pàg. 87.

[25] Ibid., pàg. 113.

TORNA A L'ÍNDEX ––––– CAPÍTOL SEGÜENT

1980 publicat per Probe Ministries (Texas) amb Zondervan Publishing Co.

1997 primera edició en línia en anglès

2001 2ª edició en línea en anglès – corregida i amb format revisat

Títol: La misteriosa matèria de la ment
Títol original: The Mysterious Matter of Mind
Autor: Arthur C. Custance, Ph. D., amb resposta de Lee Edward Travis
Font: The Mysterious Matter of Mind — www.custance.org —
Copyright © 1988 Evelyn White. All rights reserved
Copyright © 2019 Santiago Escuain per la traducció. Es reserven tots els drets.

Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició de citar la procedència reproduint en la seva integritat el text superior i aquesta nota.

Pàgina principal

Índex general català

Tornada a l'Índex de EL PÒRTIC

Llibres recomanats

   orígens

   vida cristiana

   bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquinas Moleculars

Temes de actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)

|||  Índice: |||  Índice de boletines |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||