La misteriosa matèria
de la ment Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia
amb
una resposta de
Lee Edward Travis
1980 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
ÍndexCapítol 1: El problema Ment / Cervell
Capítol 2: El
dualisme cartesià: La interacció entre la ment
i el cervell
Capítol 3: D'on va
venir la consciencia del Jo?
Capítol 4: Una
teoría massa petita
Capítol 5: L'establiment
de les bases experimentals
Capítol 6: El retorn
de la persona integral
Epíleg:
Més
enllà de la filosofia
Accès a l'original del llibre en anglès - The Mysterious Matter of Mind |
Capítol
2 El dualisme cartesià: La interacció entre la ment i el cervell
Anàlisi
de l'opinió de René Descartes del dualisme
interaccionista, i
exploració dels factors que van portar al seu
rebuig.
l dualisme és un antic concepte
profundament arrelat en el pensament grec. Els grecs
sostenien que l'ànima de l'home era d'una essència
totalment diferent de la del seu cos. A més,
sostenien que aquestes entitats duals no tenien
interacció entre elles. La veritat és que els grecs
les contemplaven com alienes l'una a l'altra, sent
el cos la presó de l'ànima. Així, el dualisme
significa molt més que una simple designació
numèrica. Implica la dicotomia d'ànima i cos, amb
una divisió absoluta. René Descartes
(1596-1650) marca el començament de la psicologia moderna.
Va ser un personatge singular: principalment
filòsof, va ser també científic, fisiòleg i
matemàtic. Creia ell que una
ànima independent no material habitava i trobava
expressió en un cos operat mecànicament. La realitat
del cos no exigia prova, la realitat de l'ànima sí.
Descartes va usar el seu famós aforisme com a prova:
cogito ergo sum , «penso, per tant
existeixo». És una pulcra forma de prova i sembla
irrebatible. No podem dubtar de l'existència del
nostre propi jo,
perquè no podem dubtar del jo tret que
hi hagi un jo
perquè dubti. És interessant que
la idea no es va originar amb Descartes, encara que
generalment s'atribueix a ell. Uns mil dos-cents
anys abans de Descartes, Agustí d'Hipona va escriure
en la seva Ciutat de Déu (11.26): Sense cap enganyosa representació
d'imatges i fantasmes, estic absolutament segur que
jo sóc, i que ho sé i em delecto en això.
Pel que fa a aquestes veritats, no tinc por dels
arguments dels Acadèmics, que diuen: «I què passa si
ets enganyat?» Perquè si sóc enganyat, és
que sóc. Perquè qui no és, no pot ser
enganyat; i si sóc enganyat, per aquesta mateixa raó
sóc. Descartes estava
interessat sobre com allò immaterial podia
interaccionar amb allò material i com la substància
«estesa» del cos podia allotjar l'esperit «sense
extensió» anomenat ànima. Va resoldre el problema de
la incompatibilitat de les dues entitats mitjançant
el seu dualisme; és a dir, donant un nom al
problema. Ell mantenia que
els dos components que constitueixen l'home van
tenir un origen independent i que són d'una
naturalesa fonamentalment diferent. El cos es podia
dividir mitjançant l'eliminació d'una cama o d'un
braç, però l'ànima era indivisible. L'ànima ocupava
tot el cos en la seva totalitat, però la reducció
del cos en qualsevol forma no reduïa l'ànima. El cos
era procreat, l'ànima era creada. Tot i que les dues
realitats fossin d'una naturalesa completament
diferent, podien afectar l'una a l'altra, l'ànima al
cos i el cos a l'ànima. Però la manera en què
aquesta acció té lloc és un misteri; només que
Descartes el va designar d'una manera diferent:
dualisme. Però Descartes es
va convertir en el pare de la teoria del interaccionisme
ment/cos. El
interaccionisme de Descartes Descartes sostenia
que el cervell (juntament amb la resta del cos)
tenia un principi operatiu purament mecanicista.
Això és cert quan es considera el cos sense ànima
–com va proposar que era el cas en el món animal, on
l'ànima estava absent. Així, els animals eren mers
autòmats. Aquest punt de vista mecanicista del cos,
incloent el cervell, no era qüestionable si no es fa
de l'ànima una part essencial de la seva operació.
De manera que Descartes quedava lliure per a
procedir amb la seva física de la fisiologia. Però, quina era
llavors la naturalesa de l'ànima? La seva resposta
és simple: les percepcions sensorials i les passions
físiques dels homes depenen del cos, però la
consciència de les mateixes resideix en l'ànima.
L'important, doncs, és indagar com és que l'ànima
esdevé conscient (és a dir, del seu medi i de si
mateixa) i com aconsegueix actuar sobre el cos. La
seva consciència es deu a l'acció del cos sobre la
mateixa, però, com actua per la seva part sobre el
cos quan exerceix la seva voluntat? El punt de la
interacció, segons Descartes, tenia lloc a
l'emplaçament de la glàndula pineal, l'únic lloc que
segons creia ell no estava duplicat com es creia que
l'estaven totes les altres estructures cerebrals. No
obstant això, no es considerava l'ànima com tancada
a la glàndula pineal. La glàndula és merament el
punt d'interacció, no la seu de l'ànima en cap
sentit ple. El cos és matèria
estesa: l'ànima és esperit no estès. Però quan allò
estès rep l'acció del que no és estès, es precisa
d'algun punt concret d'interacció, i així resulta
que es troba a la glàndula pineal. Això no obstant,
l'«ànima està unida a totes les parts del cos
conjuntament». Tot el cos és la seu apropiada de
l'ànima en tant que el cos romangui intacte. Quan es
talla un membre del cos –per exemple, un braç o un
cama–, no hi ha pèrdua de cap part de l'ànima com a
conseqüència d'això, perquè l'ànima és unitària i
indivisible. Després ocupa el que queda del cos. De manera que sense
emprendre resoldre tots els problemes, senzillament
va enunciar que hi ha un dualisme de ment i cos, i
que la seva interacció és evidentment real. El
cervell és el principal àmbit de la ment o
consciència de l'ànima, però la ment o consciència
es distribueixen per tot el cos. El punt
d'interacció entre la una i l'altre és la glàndula
pineal. Descartes va
prestar la seva autoritat a la perspectiva
sostinguda durant molt de temps que la ment està
associada d'una manera particular amb el cervell,
però va fer de la ment i del cervell entitats
separades, amb una dependència mútua només en el
sentit que una ploma estilogràfica i la tinta són
interdependents. La ploma no podrà escriure sense la
tinta, i la tinta no dóna cap missatge sense la
ploma. Descartes va
«substanciar» la consciència com una realitat no
estesa, alguna cosa que pot existir en el cos però
que no ocupa cap espai. La ment era real, però
totalment separada de la matèria, i per això del
cervell. L' interaccionisme és la seva forma
de dualisme. El cervell estès, la ment no estesa, i
no obstant això interaccionen, i aquesta interacció
succeeix en un lloc específic, la glàndula pineal.
La teoria no es pot refutar en tant que hi hagi
fenòmens mentals les correlacions neurals dels quals
romanguin desconegudes. El fet que hi ha fenòmens
mentals no es pot posar en dubte per raons
lògicament convincents i que van ser adoptades
(encara que no originades) per Descartes; no es pot
dubtar d'ells perquè el mateix acte del dubte
estableix la seva realitat. La realitat de
l'existència conscient queda confirmada cada vegada
que es nega. La matèria i la
ment les va interpretar com a substància creada, on
cadascuna constitueix una forma radicalment diferent
i independent de realitat. La seva interacció no
procedeix, mantenia ell, d'un origen comú. La seva
incapacitat de donar satisfacció fins i tot als seus
admiradors més ardents sobre la naturalesa de la
interacció entre les dues va resultar en que alguns
d'ells van adoptar un punt de vista que es va
arribar a conèixer com ocasionalisme, segons
el qual cada aparent interacció de la ment i del cos
era resultat d'una intervenció divina directa. Al final, el punt
de vista mecanicista cartesià va eximir només dos
fenòmens del seu abast totalment inclusiu: Déu i
l'ànima humana. Tota la resta, tota la vida animal
per sota l'home, i l'home mateix excepte només per
la seva ànima, quedava integrat a la cadena
universal de causalitat mecanicista. El concepte era
imponent, i al final va demostrar ser excessivament
dominant per a permetre que una excepció constituís
un obstacle a la seva aplicació a tota la resta.
L'ànima va ser primer ignorada, després pràcticament
negada, o convertida en una simple excrescència de
la màquina que era el cos i el cervell. En una
conferència sobre psicologia tomista pronunciada a
la Universitat d'Ottawa el 1957, el Professor R. H.
Shevenell va resumir la influència de Descartes amb
aquestes paraules: Amb Descartes, la
psicologia va perdre la seva ànima i va trobar la
seva ment;
Descartes va marcar
un punt d'inflexió per a l'estudi de l'home,
especialment per a l'estudi de la relació ment/cos. La majoria dels
pensadors importants que van seguir Descartes van
rebutjar l'interaccionisme. No era una hipòtesi
susceptible de prova. Per sobre de tot, introduïa
l'element sobrenatural en la imatge, i amb això
excloïa el concepte del laboratori científic i
l'introduïa al seminari teològic. Els crítics de les
seves idees objectaven que si l'ànima i el cos eren
substàncies de naturaleses completament diferents,
la interacció entre elles era realment impossible.
Descartes va protestar contra aquesta idea, però mai
va satisfer els seus crítics. I l'ocasionalisme
tampoc va tenir millor paper, perquè la interacció
entre ment i cervell quedava per això reduïda
simplement al miracle, i els miracles no romanen en
l'àmbit de la ciència experimental, amb el seu
èmfasi principal en la reproductibilitat i en la
quantificació. Semblava que el problema era
insoluble, i que es precisava d'un nou plantejament. El que va sorgir va
ser una determinació de reduir-ho tot a física i a
química, o potser parlant amb més rigor a física i a
matemàtiques (encara que hi ha químics que no
contemplen amb favor que es consideri la seva
ciència com una branca de la física). Però això ha
d'haver impulsat el plantejament per part de Claude
Bernard d'abordar el cos com una màquina, i l'èxit
que va assistir a aquest plantejament va fer avançar
el nostre coneixement del cos d'una manera tan
extraordinària que va arribar a ser heretgia parlar
de dualisme en el sentit cartesià. Però a poc a poc,
en haver-se anat acumulant noves proves, sembla que
el punt de vista monista* està
exhibint senyals d'insuficiència, i que està sorgint
un nou dualisme.
1980 publicat per Probe Ministries (Texas) amb Zondervan Publishing Co. 1997 primera edició en línia en anglès 2001 2ª edició en línea en anglès – corregida i amb format revisat Copyright
© 1988 Evelyn White. All Rights Reserved
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició de citar la procedència reproduint en la seva integritat el text superior i aquesta nota. . |
Pàgina principal Índex general català Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
