La misteriosa matèria
de la ment Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia
amb
una resposta de
Lee Edward Travis
1980 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
ÍndexCapítol 1: El problema Ment / Cervell
Capítol 2: El
dualisme cartesià: La interacció entre la ment
i el cervell
Capítol 3: D'on va
venir la consciencia del Jo?
Capítol 4: Una
teoría massa petita
Capítol 5: L'establiment
de les bases experimentals
Capítol 6: El retorn
de la persona integral
Epíleg:
Més
enllà de la filosofia
Accès a l'original del llibre en anglès - The Mysterious Matter of Mind |
Capítol 6 El retorn de la persona integral
a
recerca de Sherrington darrere de la manera
d'acció de la ment sobre el cervell va ser
prosseguida no només al Canadà per Penfield, sinó
també per un altre dels seus deixebles que en va
esdevenir un digne successor, aquest cop a les
Illes Britàniques, Sir John Eccles. Ecles, actualment retirat, és considerat
per molts dels seus col·legues com un dels
neurofisiòlegs més destacats del món, i el
reconeixement de la seva estatura científica li va
arribar en el moment oportú amb el premi Nobel.
Durant els últims dotze anys de la seva llarga i
activa carrera en investigació, Eccles va estar
treballant als Estats Units com director del
Laboratori de Neurobiologia a la Facultat de
Medicina de la Universitat de Buffalo. La seva investigació el va conduir
finalment a adoptar una forma de interaccionisme
molt semblant al proposat per Descartes.
Tanmateix, va arribar a aquesta posició basant-se
en evidència experimental en lloc de mitjançant
una filosofia especulativa. Quan es va retirar, va
aprofitar l'oportunitat per reflexionar amb més
profunditat sobre els fruits de la seva
investigació. Junts, Popper i Eccles han exposat ara
l'essència d'aquestes reflexions en un important
llibre titulat El Yo y su
cerebro [El Jo i el
seu cervell] (Ed. Labor, Barcelona
1993), al que ja s'ha fet referència. Evolució,
o creació de la ment? Dos
camins per a la mateixa destinació El format d'aquest volum, El Jo i el
seu cervell, es inusual. La
singularitat del seu caràcter deriva del fet que
en tant que els dos autors estan d'acord pel que
fa a la proposició principal que s'indica en el
subtítol, «Un argument a favor de
l'interaccionisme», el camí mitjançant el qual
cada un va arribar a la seva posició va ser molt
diferent. Estan en desacord pel que fa a l'origen
de la ment conscient, i estan en desacord pel que
fa al seu destí. En la qüestió de l'origen de la
ment, Popper veu un origen evolutiu gairebé cert.
Eccles sembla afavorir alguna forma de creació.
Pel que fa al seu destí, Popper manté que no
hauríem de comprometre'ns més enllà de l'evidència
experimental, sinó que hauríem de mantenir una
postura totalment oberta sobre aquesta qüestió.
Eccles està clarament molt més compromès amb la
idea que la ment o «ànima» (com ara la designa) té
un destí més enllà del sepulcre, per al qual
aquesta vida present és estrictament una
preparació. Essencialment, el punt de vista de
Popper és que l'ànima és una emergència evolutiva
que d'alguna manera sorgeix de l'activitat
del cervell, però que, un cop formada, posseeix
una mesura d'independència que ja no admet la seva
descripció plena en termes de física i de química.
Aquest punt de vista el desenvolupa en la primera
part del volum, argumentant, majorment, des d'una
base filosòfica. En la segona part, Eccles presenta
l'essència dels resultats experimentals i algunes
de les seves conclusions des d'un punt de vista
més estrictament analític. Aquí trobem proves
d'una naturalesa essencialment científica
interpretades en suport de la posició
interaccionista, que tots dos autors adopten. Proves
experimentals de la prioritat de
la voluntat sobre l'acció, de la ment sobre el
cervell Eccles es refereix en particular a
l'obra de H. H. Kornhuber publicada el 1974.[1]
Korhhuber va descobrir l'existència de potencials
elèctrics generats en l'escorça cerebral després
de l'exercici de la voluntat d'actuar i abans
de l'execució efectiva de l'activitat motora.
Entre l'acte conscient de la voluntat i
l'activitat resultant de la mateixa, va observar
de manera consistent un interval mesurable d'uns
pocs segons o menys.[2]
Durant aquest interval, breu però molt
significatiu, s'observa un frenesí de potencials
elèctrics en una àmplia àrea que gradualment
centra o concentra els senyals que després
executen el moviment decidit. Això adopta la forma
d'«una especificitat en desenvolupament de les
descàrregues pautades de l'impuls» fins que les
cèl·lules piramidals en l'àrea pertinent de
l'escorça queden activades per realitzar el
moviment que s'ha decidit. El retard entre la
decisió de la voluntat i el moviment decidit és
totalment mesurable. La natura de la decisió
voluntària i la resultant acció decidida per la
voluntat es corresponen. Tanmateix, persisteix el problema de com
els impulsos neuronals són activats de manera
organitzada per la voluntat. Cal suposar, segons
creu Eccles, que hi ha un pont d'alguna classe «a
través de la interfície entre el món de la ment i
el món físic».[3]
Eccles admet que no és encara possible fer una
descripció científica de la naturalesa d'aquest
pont, però manté que els experiments de Kornhuber
són una presumpta prova experimental que l'acció
pot certament ser iniciada per la voluntat sense
la introducció d'estímuls externs a la cadena
d'esdeveniments que porten d'aquell a aquest. A
més, li sembla important tenir en compte que tenim
la capacitat de manipular imatges mentals sense
que hi hagi cap moviment manifest consegüent.
Així, és possible exercir la «voluntat» de dues
maneres diferents: com a moviment imaginat o com
una resposta real per la presa d'una decisió. Eccles descriu els experiments de
Kornhuber de la següent manera: El subjecte
observat realitzava moviments elementalment
senzills del dit índex, totalment per la seva
voluntat, mentre que es cronometraven els
potencials summament petits des de la superfície
del cuir cabellut en l'àrea associada de control
pel que fa tant a l'instant de decidir com a
l'instant del moviment resposta. Les aparicions
dels potencials de l'acció que resultaven del
moviment dels músculs involucrats en una ràpida
flexió del dit s'empraven com a marcadors de temps
i es comparaven cronològicament amb els potencials
de la superfície del cuir cabellut. Els potencials
en el cuir cabellut precedien sempre als
potencials de l'acció realitzada. La
misteriosa matèria de la ment En cada cas, el subjecte va iniciar «aquests
moviments
de manera voluntària a intervals irregulars
de molts segons, aplicant molta cura per excloure
qualsevol estímul desencadenant» [èmfasi meu].[4]
D'aquests experiments va ser possible fer la
mitjana de 250 registres dels potencials evocats
en cada un dels diversos llocs sobre la superfície
del cuir cabellut. Es va descobrir que com a regla
començava un «potencial de preparació» uns 0,8
segons abans de l'establiment de l'acció muscular
del potencial específic de la resposta. Es molt
semblant a l'efecte d'una ordre de preparació
donada per un sergent quan crida: «Companyia ...!»
abans de donar l'ordre específica que ha de
seguir. Sembla advertir que la voluntat està a
punt d'actuar sobre el mecanisme. Quan l'acció és
involuntària no sembla existir un senyal
d'advertència o de «crida a l'atenció» d'aquesta
classe. L'acció
conscient
de la voluntat necessita d'un temps per posar-se
en marxa. Eccles resumeix els resultats de
Kornhuber amb aquestes paraules:[5]
Els subjectes
entrenats fan literalment els moviments en
absència d'influències determinants de l'entorn, i
qualssevol potencials aleatoris generats en el
cervell relaxat s'eliminarà pràcticament fent la
mitjana de 250 rastres. Així, podem considerar
aquests experiments com una demostració convincent
que els moviments voluntaris es poden iniciar
lliurement amb independència de qualssevol
influències determinants que es trobin íntegrament
dins la maquinària neuronal del cervell. Si podem
considerar això com establert per a moviments
elementalment simples, no hi ha cap problema a
l'hora d'estendre indefinidament la gamma
d'accions conscientment decidides o estrictament
voluntàries. Eccles s'observa que «molts altres
moviments dels membres s'han investigat amb
resultats semblants, i fins i tot la
vocalització».[6] Les dades semblen indicar que la
«voluntat» inicia un senyal preparatòria en el
cervell, que és després responsable del moviment
desitjat. La demostració de la interacció pot per
això ser replicada i sempre en les mateixes
relacions seqüencials. El
problema bàsic: La naturalesa de la interfície Tanmateix, Eccles s'afanya a assenyalar
que el problema pendent de resolució resideix en
la naturalesa del mecanisme de control voluntari
que forma el pont «a través de la interfície entre
la ment autoconscient d'una banda, i els mòduls de
l'escorça cerebral, per l'altra».[7]
La connexió a partir d'allí, des de l'escorça fins
a les neurones motores, sembla prou clara. Tot el
que podem dir ara és que hi ha certament prova
experimental de l'interaccionisme. Molt del que segueix en el tractament de
la qüestió per part d'Eccles és un intent de
plantejar el problema mateix mitjançant una
consideració del coneixement actual sobre la
segona etapa de la interacció. El problema
fonamental de la primera etapa, la interacció
ment/cervell, roman en peu. L'últim terç del volum és una
transcripció literal d'una sèrie de debats gravats
entre els dos autors en què es fa molt clar el seu
acord essencial sobre la raonabilitat de la
posició interaccionista. Cap a la fi, però, queda
indicada una clara diferència d'enfocament
filosòfic pel fet (anunciat en la introducció
escrita conjuntament pels autors) que Popper no
permet que cap tendència transcendental influeixi
sobre el seu pensament, mentre que Eccles està
clarament disposat i, de fet, compromès, amb la
creença en Déu i amb un destí per a l'ànima més
enllà de la mort. Tenim així en aquest volum l'interessant
cas de dos homes summament informats i
intel·ligents que arriben a un acord substancial
sobre la naturalesa de la relació ment/cervell
però que estan en un cordial desacord pel que fa a
l'origen de la ment autoconscient i del seu destí
després de la mort. Els punts de desacord van
servir per l'excel·lent propòsit de fer més nítid
el debat, principalment perquè cadascun dels
interlocutors sentia un profund respecte per la
perspectiva de l'altre. Seria desitjable que tots
poguéssim debatre aquestes importants qüestions
amb la mateixa classe de cortesia i de temprança! Fins el punt en què Eccles es va sentir
amb la llibertat de seguir Penfield en «traspassar
el límit» sense abandonar l'exercici del «judici
crític», les seves observacions al final tendeixen
a obrir unes àmplies avingudes de debat i a portar
la matèria d'aquest present estudi més enllà de
les fredes dades del laboratori, i a endinsar-se
en l'àmbit de la metafísica. Eccles va quedar plenament convençut,
com a resultat dels seus experiments, que la ment
no era quelcom que emergia del cervell, sinó
d'alguna manera un observador i usuari independent
d'aquest. Es refereix a la ment com manipulant el
cervell, com essent la seva mestressa i no la seva
serventa. La ment busca en el fons d'informació
engramada en el cervell i integra allò que
s'extreu d'aquest fons. I es tracta d'una recerca
activa, no només d'un alineament passiu. Pot
seleccionar d'entre la informació que explora en
el cervell, i combinar la informació que adquireix
integrant-la en un tot significatiu, rebutjant
part de la informació i modificant-la segons la
seva voluntat. Aquest procés deliberat, imposat
sobre el producte del cervell, contribueix al seu
torn al sistema de circuits i capacitats. Per
aquest motiu el títol del volum mateix, El Jo
i el cervell, va ser canviat d'acord mutu
pel de El Jo i el seu cervell. Aquí
es contempla el cervell com utilitzat per la ment
d'una manera plena de propòsit, i programat d'una
manera singular per la seva ment corresponent
merament per la raó que la ment mateixa és la
programadora, i que programa en el cervell només
allò que li interessa. Eccles:
La ment és autònoma i controladora Eccles contempla la ment i el cervell
com una dicotomia ben definida,[8]
i arriba tan lluny com per identificar la ment
autoconscient amb una entitat anomenada ànima.[9]
Rebutja el punt de vista paral·lelista[10]
com una evasió del problema. La ment no és
merament un espectador d'una pantalla de TV que no
té control sobre el programa de TV. La ment és un
observador actiu que pot seleccionar el programa,
canviar els canals, ajustar el color, i fins i tot
prendre part en la programació original. Creu que
hi ha dades substancials que indiquen una
influència activa de la ment autoconscient sobre
la maquinària neuronal. La ment no té interès en
els disparaments de les cèl·lules nervioses
individuals com tampoc l'espectador està
interessat normalment en el funcionament dels
transistors, resistències, condensadors, etc., o
el circuit com a tal del seu propi aparell de TV.
Aquests disparaments de les cèl·lules nervioses
individuals no proporcionen per ells mateixos
informació útil a la ment, encara que una
altra ment pugui resultar profundament
preocupada en el cas d'un mal funcionament del
mecanisme. És més aviat l'operació col·lectiva
comuna de la gran quantitat de neurones el que ha
de ser la base d'una lectura de sortida
intel·ligible i útil.[11]
Aquesta lectura de sortida és normalment una
lectura de sortida sota comanda i és integrada per
la ment en un missatge amb significat. La «imatge»
de la TV del cervell és només una imatge perquè la
ment la constitueix com a tal. Per la seva mateixa constitució, la ment
és rares vegades un espectador, i fins i tot
llavors només per breus períodes. Com a regla
general, està summament implicada. Això és
especialment així en el cas del pensament creatiu,
i en moments de rememoració deliberada. Eccles es
manifesta plenament d'acord amb l'observació que
fa Popper referent a això:[12]
Recordo equival a Aconsegueixo recordar.
De manera que només en el moment en què aquesta
activitat té èxit és el jo realment un
espectador (i res més). En un altre cas està
constantment o gairebé constantment actiu. Eccles va tornar posteriorment a tractar
del punt de vista paral·lelista i va observar:[13]
Podem passar ara a
altres aspectes de la base de la nostra hipòtesi
dualista forta. Vull esmentar només breument que
hem de suposar que la nostra ment autoconscient té
alguna coherència amb les operacions neuronals del
cervell, però cal també reconèixer que no es
tracta d'una relació passiva. Es tracta d'una
relació activa que busca i també modifica les
operacions neuronals. De manera que es tracta d'un
dualisme molt fort i això separa completament la
nostra teoria de qualsevol punt de vista
paral·lelista en el qual la ment autoconscient és
passiva. Aquesta és l'essència de la hipòtesi
paral·lelista. Totes les varietats
de teories d'identitat impliquen que les
experiències conscients de la ment tenen merament
una relació passiva com una derivació procedent de
les operacions de la maquinària neural, on elles
mateixes són autosuficients. Aquestes operacions
produeixen tot el comportament motor, i a més
produeixen totes les experiències conscients i
recuperació de les memòries. De manera que segons
la hipòtesi paral·lelista, les operacions de la
maquinària neural proporcionen una explicació
necessària i suficient de totes les accions
humanes. Popper:
Hi ha un «esperit actiu dins de la màquina» Popper estava d'acord amb aquesta
valoració global de la situació –el que suggereix
que el dualisme d'Eccles no va ser el resultat de
la seva acceptació voluntarista de la realitat
d'un món espiritual, perquè és cosa declarada que
Popper no admet aquesta classe de món. Tanmateix,
concorda amb Eccles fins aquest punt de dir pel
que fa això acabat de dir:[14]
Això és exactament
el que vaig intentar expressar quan, amb una
sensació de desesperança, vaig dir a Oxford el
1950 que crec en l'esperit dins la màquina. És a
dir, crec que el jo actua
en un sentit amb el cervell a la manera en què un
pianista toca el piano o com un conductor manipula
els controls d'un automòbil. Això va suscitar de part d'Eccles el
següent resum de les seves pròpies conclusions
personals basades en molts anys d'investigació
activa:[15]
Com un repte de la
meva part, presentaré un resum o esbós molt breu
de la teoria tal com la contemplo. Es així: La
ment autoconscient està dedicada activament a la
lectura d'entre la multitud de centres actius al
nivell més alt d'activitat cerebral, és a dir, en
el cervell d'enllaç. La ment autoconscient
selecciona d'entre aquests centres segons
l'atenció i l'interès, i d'instant en instant
integra la seva selecció per a donar unitat fins i
tot a les experiències conscients més
transitòries. A més, la ment autoconscient actua
sobre aquests centres neuronals, modificant els
patrons espaciotemporals dinàmics dels
esdeveniments neuronals. Així, d'acord amb Sperry,
es postula que la ment autoconscient exerceix un
paper interpretatiu i controlador
superior sobre els esdeveniments neuronals.
[èmfasi meu] A això, Popper responia:[16]
Això em sembla molt
bé. L'únic lloc on potser hom hauria de tractar de
presentar-lo amb més vigor és on parles sobre el
cervell d'enllaç, això és, podríem dir-ho de
manera més enèrgica en deixar clar que el cervell
d'enllaç és, per així dir-ho, gairebé un objecte
d'elecció de la ment autoconscient. ... Així, jo vaig fins i
tot més lluny que tu en el meu interaccionisme, en
tant que contempla la ubicació mateixa del cervell
d'enllaç com resultat de la interacció entre el
cervell i la ment autoconscient. La
ment com un «aflorament» evolutiu: Una
perspectiva biològicament irracional Més endavant en el curs d'aquest diàleg,
Eccles va fer el que sembla ser una observació
molt important per a aquells que proposen que
l'autoconsciència era un avantatge per al seu
posseïdor i que va ser per això un aflorament
evolutiu que va resultar afavorit per pressions
selectives. A part que moltes formes de vida
inferiors a la humana –formes a les que
difícilment es podria atribuir autoconsciència–
semblen posseir unes capacitats molt millors de
supervivència que l'home, la derivació d'una ment
autoconscient sembla inversemblant per una altra
raó.[17]
Des de la
perspectiva paral·lelista no hi ha cap raó
biològica per la qual la ment autoconscient hagués
hagut d'evolucionar en absolut. Si no pot fer res,
¿quin és el seu significat evolutiu? ... Només pot
tenir un valor de supervivència si pot fer
coses. [èmfasi meu] Naturalment, si la ment pot actuar sobre
el cervell en aquest sentit dualista com una força
independent, llavors la voluntat pot actuar sobre
la matèria sense estar arrelada en la matèria
sobre la qual actua. Un concepte així suscita unes
intranquil·litzants possibilitats en la física, i
de fet podria, com el mateix Eccles suggereix,
involucrar una veritable transformació de la
física.[18]
Eccles cita una observació d'Erwin Schrödinger en
1967 a propòsit d'una contingència així:[19]
Aquest impàs és
un impàs. Llavors, nosaltres no som els actors de
les nostres accions? No obstant això nosaltres ens
sentim responsables de les mateixes, som castigats
o lloats per les mateixes, segons sigui el cas.
Tenim aquí una horrible antinòmia. Jo mantinc que
la mateixa no es pot resoldre a nivell de la
ciència del nostre temps, que segueix encara
immersa en el «principi d'exclusió» (és a dir,
l'exclusió de totes les forces excepte les
físiques). ... Caldrà recompondre l'actitud
científica. La ciència s'ha de refer de nou. Al final d'aquest diàleg hi ha uns
plantejaments que ens porten més enllà de l'abast
de la ciència i potser fins i tot més enllà de
l'abast de la filosofia. Així, Eccles diu:[20]
Jo volia ressaltar
aquesta preeminència de la ment autoconscient
perquè ara plantejo aquestes preguntes: «Què és la
ment autoconscient? Com arriba a existir? Com està
acoblada al cervell en totes les seves íntimes
relacions de donar i rebre? Com arriba a existir?
I per fi, no només com arriba a existir, sinó,
quina és la seva sort última quan, en un moment
determinat, el cervell es desintegra?» L'origen
de la consciència del Jo roman com un
misteri Així, ell observa que el patètic
problema que confronta a cada persona en la seva
vida és el seu intent de reconciliar-se amb la
seva fi inevitable en la mort. La inevitabilitat
de la mort afecta l'home d'una manera singular,
perquè en el seu desenvolupament ha esdevingut
conscient del seu propi ésser. En el seu llibre Facing
Reality, Eccles va fer la següent
observació, que cita ara:[21] Crec que hi ha un
misteri fonamental en la meva existència, que
transcendeix qualsevol explicació biològica del
desenvolupament del meu cos (incloent el meu
cervell) amb la seva herència genètica i el seu
origen evolutiu. ... No puc creure que aquest
meravellós do d'una existència conscient no tingui
més futur, cap possibilitat d'una altra existència
sota algunes altres condicions que no podem
imaginar. Més endavant prossegueix dient:[22]
El nostre
venir-al-ser és tan misteriós com el nostre
deixar-de-ser en la mort. És que no podem abrigar
esperança, a causa de que la nostra ignorància
sobre el nostre origen concorda amb la nostra
ignorància sobre el nostre destí? No es pot viure
la vida com una reptadora i meravellosa aventura
que té un significat encara per descobrir? Eccles conclou que la ciència ha anat
massa lluny en la destrucció de la creença per
part de l'home en el seu potencial espiritual i en
inculcar la idea que és merament un ésser
insignificant en la gelada immensitat còsmica,[23]
frase aquesta potser inspirada (si és que aquesta
és la paraula adequada) en la desagradable imatge
del futur que dóna Jacques Monod en la seva obra Atzar
i Necessitat. Al matí següent, Eccles va considerar
necessari aclarir aquesta qüestió dient:[24]
Si [la ment] és una
derivació emergent d'un mer cervell desenvolupat
fins al nivell més elevat en el procés evolutiu,
llavors, em sembla, donem pas finalment a una
perspectiva que fa de la ment autoconscient un mer
producte secundari del molt desenvolupat cervell.
... La meva postura és
aquesta: Crec que la meva singularitat personal,
és a dir, la meva pròpia autoconsciència
experimentada, no s'explica mitjançant aquest
recurs de un venir-a-ser emergent del meu propi jo.
És la singularitat experimentada la que no
admet aquesta explicació. ... De manera que em
veig obligat a creure que existeix allò que es
podria anomenar un origen sobrenatural de la meva
singular ment autoconscient o de la meva singular
identitat o ànima; i això, naturalment, suscita
tot un nou conjunt de problemes. Mitjançant aquesta
idea de creació sobrenatural eludeixo la increïble
improbabilitat que la singularitat del meu propi jo
estigui determinada genèticament. No hi ha cap
problema sobre la singularitat genètica del meu
cervell. És la singularitat del jo
experimentat que demana aquesta hipòtesi d'un
origen independent del jo o ànima, Que
llavors queda associada amb un cervell, de
manera que esdevé el MEU cervell. [la meva
èmfasi] El
cervell no és causa de la ment, sinó el seu
condicionant De manera que el cervell no és la causa
fisiològica del jo, sinó que, en paraules
de Viktor Frankl, el condiciona.[25]
Hi ha una enorme diferència entre causar i
condicionar. La posició que adopten tant Popper com
Eccles és la del interaccionisme, amb la ment
governant i emprant el cervell com un dispositiu
necessari per als seus propis propòsits
conscients, però també, al seu torn, influït per
l'eficiència, limitacions, dotació genètica i
condició sana o malalta del cervell. El cervell
queda limitat en la seva programació per part de
la ment; la ment queda limitada en la seva
programació per l'eficiència i capacitat del
cervell com màquina. Hi ha una interacció però
també hi ha una separació entre les dues parts del
conjunt. La ment, si Eccles té raó, no és quelcom
emergent, un subproducte, un «braç» del cervell.
Existeix per dret propi. Penfield es va trobar ell mateix
impulsat per l'evidència a plantejar unes
preguntes fonamentals similars, i de forma
independent va arribar tímidament a unes
conclusions molt semblants. Va plantejar la pregunta de què passa
amb la ment després de la mort. Sense cervell, la
ment queda finalment privada de l'instrument
essencial per a la seva operació. Què passa,
llavors? Tot el que es pot dir amb certesa és que
el cervell no ha donat encara una plena explicació
de la ment, i que potser la ment pot prosseguir
després sense ell. Si la ment depèn del cervell per a la
seva operació en tant que aquesta operació
necessita d'alguna forma d'energia, d'on
procediria aquesta energia en absència del
cervell? Penfield suggereix que potser la
desintegració del cervell en morir allibera la
ment per recórrer a alguna altra forma d'energia.
Si no és així, sembla que després de la mort la
ment hauria d'esvair-se. Pot establir una
vinculació amb «una altra font d'energia» fora del
món mesurable?[26]
Penfield sembla tenir en ment una nova
font d'energia i una nova font de vida. Això no
cal identificar-se amb el panteisme, perquè la
ment mateixa sembla haver adquirit una identitat
personal autoconscient que persisteix fins i tot
quan el cervell pateix grans danys. El que ell cautelosament suggereix és
que potser fins i tot durant la vida una part
d'aquesta nova energia procedeix directament de
Déu mateix.[27]
Orígens
i Destinacions La ment humana està constituïda de tal
manera que la idea d'aniquilació personal per la
mort és alhora de difícil concepció i de difícil
acceptació. Hem vist que l'origen de la
ment està envoltat de misteri, i que per
descomptat el misteri envolta el seu destí.
Atès que ens sembla impossible assolir cap certesa
en la qüestió del seu origen per mitjans
científics, hi ha encara menys probabilitats
d'aconseguir la certesa per mitjans científics en
la qüestió del seu destí. On, doncs, prosseguirem
la nostra recerca, essent que és inevitable que ho
farem? [1] Kornhuber,
H. H., «Cerebral Cortex, cerebellum, and Basal
Ganglia: An Introduction to Their Motor
Functions», en The Neurosciences, Third
Study Program, dirigit per F. O. Schmitt
i F. G. Worden, Cambridge (EUA), Massachusetts
Institute of Technology Press, 1973, pàgs.
267-80. [2] Popper,
Sir Karl i Sir John Eccles, The Self and
Its Brain, Springer Verlag
International, 1977, pàg. 283. (Hi ha edició
en castellà, El Yo y su cerebro (Ed.
Labor, Barcelona, 1993). [3] Ibid.,
pàg. 285. [4] Ibid.,
pàg. 283. [5] Ibid.,
pàg. 294. [6] Ibid.,
pàg. 283. Un raig de llum sobre la relació
entre pensament i acció que Eccles no esmenta
podria ser el descobriment, conegut durant
alguns anys, que el pensament no verbalitzat
va però acompanyat de petits moviments
detectables de les cordes vocals. Quan els
sords congènits pensen (aquells que usen
l'idioma de signes), aquests mateixos
moviments potencials poden detectar-se en els
músculs dels dits en lloc de a les cordes
vocals. En la seva ressenya de l'obra Inner
Speech and Thought, d'A. N. Sololov
[Moscou, 1968], Katherine S. Harris observa
que els indicadors electromiogràfics d'aquesta
classe poden simplement representar alguna
mena de «fenomen de desbordament». Això
semblaria constituir una dada addicional
recolzant l'interaccionisme –on el flux del
pensament inicia una expressió vocal que
involucra una activitat muscular que no és
només no desitjada, sinó suprimida fins on és
possible [Science, vol. 176, «Book
Reviews» sota «Silent Articulation»
(Articulació silent).] Vegeu també J. C. Nunnally
i RL Flaugher, «Psychological Implications of
Word Usage», Science, vol. 140, 1963,
pàg. 775. [7] Ibid.,
pàg. 294. [8] Ibid.,
pàg. 471. [9] Ibid.,
pàg. 560. [10] Ibid.,
pàg. 474. [11] Ibid.,
pàg. 477. [12] Ibid.,
pàg. 488. [13] Ibid.,
pàg. 494. [14] Ibid.,
pàgs. 495-96. [15] Ibid.,
pàg. 589. [16] Ibid.,
pàgs. 559-560. [17] Ibid.,
pàg. 516. [18] Ibid.,
pàg. 543. [19]
Schrödinger, Erwin, What Is Life? [Qué
es la vida?, Tusquets Editores,
Barcelona 1983] i Mind and Matter,
Cambridge University Press, 1967 [Tusquets
Editores, Barcelona 1983], pàgs. 131-32. [20] Popper,
Sir Karl i Sir John Eccles, The Self and
Its Brain, Springer Verlag
International, 1977, pàgs. 552-53. (Hi ha
edició en castellà, El Yo y su cerebro (Ed.
Labor, Barcelona, 1993). [21] Eccles,
John C., Facing Reality, Nova York,
Springer-Verlag, 1970, pàg. 83. [22] Ibid.,
Capítulo 5. [23] Ibid.,
pàg. 558. [24] Ibid.,
pàgs. 559-60. [25] Frankl,
Viktor, en una anàlisi de l'article de J. R.
Smythies, «Some Aspects of Consciousness» a Beyond
Reductionism, volum dirigit per Arthur
Koestler i J. R. Smythies, Londres, Hutchinson
Publishing Group, 1969, pàg. 254. [26] Penfield,
Wilder, The Mystery of the Mind, Toronto,
Little,
Brown & Co, 1975, pàg. 88. (Hi ha edició
en castellà, El misterio de la mente
(Madrid, Pirámide 1977). [27] Ibid., pàg. 89.
1980 publicat per Probe Ministries (Texas) amb Zondervan Publishing Co. 1997 primera edició en línia en anglès 2001 2ª edició en línea en anglès – corregida i amb format revisat Copyright
© 1988 Evelyn White. All Rights Reserved
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició de citar la procedència reproduint en la seva integritat el text superior i aquesta nota. . |
Pàgina principal Índex general català Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
