La misteriosa matèria
de la ment Membre de
l'Afiliació Científica Americana
Membre de l'Associació Americana d'Antropologia Membre del Reial Institut d'Antropologia
amb
una resposta de
Lee Edward Travis
1980 Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
|
 |
ÍndexCapítol 1: El problema Ment / Cervell
Capítol 2: El
dualisme cartesià: La interacció entre la ment
i el cervell
Capítol 3: D'on va
venir la consciencia del Jo?
Capítol 4: Una
teoría massa petita
Capítol 5: L'establiment
de les bases experimentals
Capítol 6: El retorn
de la persona integral
Epíleg:
Més
enllà de la filosofia
Accès a l'original del llibre en anglès - The Mysterious Matter of Mind |
Epíleg Més enllà de la filosofia
egut a
que la recerca darrere de l'origen i la recerca
darrere del destí estan, totes dues, decididament
fora de l'àmbit de la indagació científica, sembla
que ens quedem només amb una especulació
metafísica. Però aquesta especulació no ha portat
fins ara a cap veritable certesa. Resta clar que
no té les dades materials amb els quals procedeix
la ciència cap a l'entesa. Llavors, on podem
trobar aquestes dades? La resposta usual és: Preguntem als que
han experimentat l'«extinció de la flama» i
després han tornat. Però aquesta font d'informació
és insatisfactòria a causa que varia molt
àmpliament de persona en persona, i pel fet que no
hi ha una seguretat absoluta que la flama s'hagués
realment extingit. Sembla que no ens queda cap
altra alternativa que adreçar-nos a la Revelació
Bíblica, una comunicació extraordinària que ha
portat incomptables milions de persones que han
estat guiades per ella a través de les proves més
dures imaginables amb una absoluta certesa de
supervivència en pau i goig a l'altre costat del
sepulcre. On
sembla necessària la revelació Ara bé, l'especulació metafísica és la
recerca del coneixement mitjançant l'ús de la raó
sola, sense l'ajuda de la revelació, en tant que
la teologia és l'aplicació de la filosofia a
l'experiència religiosa mitjançant l'ús de la raó
però amb l'ajuda de la revelació. Si hom
admet aquesta font addicional de dades, pot ser
que puguem fer amb profit una nova mirada a allò
que la teologia bíblica ha estat dient al llarg de
segles sobre la relació ment/cervell o ànima/cos.
I fem-ho prestant especial atenció a les seves
declaracions sobre allò que passa quan la ment ha
quedat privada, per la mort, del cos del qual
depèn per a la seva expressió. L'home:
Una dicotomia de ment i cos En primer lloc, es pot dir sense cap
mena d'ambigüitats que la teologia bíblica sempre
ha contemplat l'home com un ésser combinat, una
dicotomia esperit/cos. Aquesta és la clara postura
que es contempla tant en l'Antic com en el Nou
Testament. Fins a aquest punt no hi ha cap
enfrontament entre la teologia i els resultats de
les recents investigacions. A més, la Bíblia
sempre ha contemplat la mort com senzillament la
separació d'aquests dos components. Quan l'esperit
o ànima†
abandona el cos, el cos mor. A més, tots dos Testaments concorden en
contemplar la unió de les dues entitats com a
essencial per a l'existència real de la persona
plena com a tal. D'aquí l'enorme èmfasi en la
resurrecció del cos al llarg de tota la Bíblia. Si
la Revelació tenia raó sobre la unió dels dos
constituents, potser estarà també en el cert en
allò que revela sobre el destí de l'individu
després de la mort. S'ha de tenir present que eren els
filòsofs grecs, no els teòlegs cristians, els que
contemplaven el cos com la presó de l'ànima. Atès
que Eccles empra els termes ment i ànima
de manera intercanviable (igual que els teòlegs
han fet servir les paraules ànima i esperit
de forma intercanviable), tots estan abordant la
mateixa qüestió. Ment
i Cos: Fets l'un per l'altre Els teòlegs europeus s'han sentit
particularment interessats en ressaltar que el cos
és l'instrument mitjançant el qual l'ànima o ment
es realitza i aconsegueix la pròpia expressió. A
canvi, l'ànima o ment dóna al cos el potencial per
a una activitat plena de propòsit. Les capacitats
de l'autòmat epilèptic existeixen només pel fet
que la ment ja ha programat el cervell amb
propòsit. Tot i que els clínicament morts es
puguin mantenir amb vida per algun temps amb
mesures extremes, és clar que el cos no té
essencialment cap mena de propòsit en la seva
activitat quan n'està absent la consciència. La ment o ànima proporciona al cervell
una economia significativa, valuosa i ordenada. El
cervell, al seu torn, fa que l'ànima tingui efectivitat.
L'ànima troba una expressió plena mitjançant
el cos a través de la interacció amb el cervell.
L'ànima, per tant, anima el cos. En separar les
dues, ambdues pateixen «mort». Pel que fa a la
persona com un tot, la Bíblia indica
clarament una mena de ruptura que no s'anul·larà
fins que el cos ressusciti i es reuneixi amb
l'ànima. El problema és que s'ha tendit a
minimitzar la resurrecció física, que ha quedat,
per així dir-ho, sepultada sota l'èmfasi excessiu
en la supervivència de l'esperit. Però a la llum
del coneixement present no podem recompondre
raonablement l'home com un tot sense la
resurrecció del seu cos, perquè l'existència
corporal sembla essencial per a la seva
integritat. Per això, no és sorprenent que a falta
d'una ferma esperança en la resurrecció corporal,
l'experiència de la mort s'afronti amb una
repulsió tan gran, ja que és la dissolució d'una
associació de ment i cervell essencial per a la
supervivència personal. El meu cos és la llar
apropiada per a la meva ànima. La meva ànima és la
mestressa adequada del meu cos. Al llarg de l'era cristiana, els teòlegs
han asseverat que l'ànima és una creació. Sembla
difícil explicar-la d'una altra manera pel que fa
a l'evidència actual.‡ Però
també sembla haver-hi una «idoneïtat d'ajust»
entre ànima i cos. Hi ha interacció, no merament
un desenvolupament paral·lel i independent.
Abraham Kuyper (1837-1920), un teòleg holandès,
sostenia que «Déu crea l'ànima en l'embrió que té
una predisposició cap a l'ànima predestinada per a
ell».[1]
Així, l'acte de llançar els daus per determinar la
dotació genètica no es deixa del tot a l'atzar. Atès que el nen rep els seus gens dels
seus pares, té un gir cap a la classe de
personalitat que es pot desenvolupar. Si està
dotat musicalment, tindrà probabilitat de mostrar
inclinació cap a la música, sempre que les
circumstàncies permetin els mitjans durant la seva
creixement. Per tant, no comença com una taula rasa,
sinó amb un cert marc dins el qual la seva ànima
trobarà expressió. Kuyper era molt específic.
Segons ell, l'ànima és realment creada ex nihilo
per Déu, però no d'una manera arbitrària. Es
creada en aquest home, en aquest
moment en la història del món, en aquest país, en
aquesta família o raça determinada, i per això amb
les característiques potencials i, fins a cert
punt, les limitacions que significa tal
correspondència. La
fracció subjecte i la fracció objecte Els teòlegs parlen de la naturalesa dual
com compresa d'una fracció objecte i d'una
fracció subjecte. La fracció objecte es
designa en el Nou Testament com soma, i la
fracció subjecte com pneuma. Juntes,
constitueixen l'«ànima» o identitat pròpia,
l'individu, la persona. Karl Barth sostenia que
ànima i cos es distingeixen entre ells com a
subjecte i objecte, on el subjecte té la capacitat
singular de poder-se conèixer, tant ell mateix com
el seu cos objectiu. El materialisme, amb la seva
negació de l'ànima, deixa l'home mancat de
subjecte i per això com una mitja entitat, mentre
que l'espiritualisme, amb la seva negació del cos,
el constitueix mancat d'objecte i per això com
només una mitja entitat . Cadascuna d'aquestes
perspectives aniquila realment l'home com a tal. Qualsevol sistema de psicologia que
intenti que qualsevol d'aquestes dues fraccions
assimili l'altra, ja no està tractant amb l'home
com a tal. El conductisme, per consegüent, no és
una psicologia de l'home, sinó només de la fracció
objecte de l'home. Tal com conclou Penfield,
l'home té un ordinador, no és un
ordinador, i tractar-lo com un ordinador és com
dir que l'únic objecte del nostre afecte hauria de
ser una carta d'amor – no qui ens l'envia. La
mort: l'esquinçament entre ment i cos La revelació ens deixa ben clar que quan
l'ànima o esperit deixa el cos, el cos és mort
(Jaume 2:26), i que si l'esperit d'alguna manera torna
al cos, tota la persona torna a la vida (Lluc
8:55). Aquesta dualitat es repeteix en centenars
de llocs en la Bíblia (cp., per exemple, Mateu
26:41; Romans 8:10; 1 Corintis 5:5; 6:20; 7:34; 2
Corintis 7:1; Gàlates 5:17). En efecte, s'afirma
expressament que la formació d'Adam com primer
ésser humà és resultat de l'animació d'un
cos per un esperit, que va quedar per això
constituït com una ànima vivent (Gènesi 2:7). Pel que fa a l'estat de l'ànima a
l'altre costat del sepulcre, sembla que ens trobem
totalment dependents de la revelació. La revelació
ens proporciona l'única descripció coherent que
tenim. Sense ella no sabem realment res excepte
per extrapolació més enllà de l'evidència
experimental. El Nou Testament ens assegura la
resurrecció del cos, i Pau explica amb detall la
naturalesa d'aquest cos (1 Corintis 15:35-44). I
tenim la descripció més completa del potencial
d'aquest cos de resurrecció en observar el que es
diu de Jesucrist després de la Seva
resurrecció, i arribem a saber per Pau (Filipencs
3:20-21) que aquesta és la classe de cos que també
nosaltres podem arribar a tenir, depenent
això de la nostra relació amb Ell durant la nostra
vida en aquest món. Aquí veiem un cos que pot passar
lliurement a través de barreres materials, portes
bloquejades i similars, però que pot ser tocat i
examinat per a fins d'identificació. Serà un cos
capaç de comunicació amb el món físic –de parlar,
de ser vist, oït i sentit; i serà plenament
recognoscible. Serà un cos capaç de compartir un
àpat, d'ingerir aliment, i després de desaparèixer
a voluntat per reaparèixer en algun altre lloc. Serà un cos que pot actuar sobre el món
físic, desplaçar objectes, fer prediccions
precises, sortir a passejar i (pel que sembla)
capaç fins i tot de preparar i encendre un foc per
preparar un àpat. Un potencial així sembla fer
virtualment possible tot el que els nostres cossos
poden fer, i molt més en termes de moviment dins i
a través del món material. Difícilment es podria
imaginar una més gran llibertat respecte a les
limitacions de la nostra actual existència sense
aparentment sacrificar cap dels seus avantatges.
Un cos així certament obrirà unes panoràmiques
immenses d'activitat humana a tot arreu de
l'univers. I aquesta és, en realitat, l'esperança
cristiana. I no és una mena d'il·lusió piadosa,
sinó una expectativa molt específica. Serà en
certa manera el nostre cos animat pel nostre
esperit i per això serem d'una forma veritable i
identificable nosaltres mateixos. Aquesta esperança va ser durant un temps
compartida per gent de totes condicions socials, i
feia la vida suportable en circumstàncies per
altra banda insuportables. En l'actualitat és una
esperança que s'esforça per sobreviure sota una
enorme pressió negativa produïda majoritàriament
per la comunitat científica. Fins i tot els
mateixos humanistes estan començant a preguntar-se
si no haurem estat induïts a error per un
compromís injustificat amb un punt de vista
mecanicista de la vida i amb una filosofia
materialista que el sembla acompanyar
ineludiblement. Escrivint en la publicació periòdica Bulletin
of Atomic Scientists [Butlletí dels
científics atòmics], el Professor Roger W.
Sperry, psicòleg de l'Institut de Tecnologia de
Califòrnia, observava:[2]
Abans de la ciència,
l'home solia considerar-se com un agent lliure que
posseïa lliure albir. En lloc d'això, la ciència
ens dóna un determinisme causal en què cada acte
es contempla com una conseqüència inevitable de
patrons precedents de l'excitació del cervell.
Allà on solíem veure propòsit i significat en la
conducta humana, la ciència ara només exhibeix una
complexa màquina biofísica composta totalment
d'elements materials, tots els quals obeeixen
inexorablement les lleis universals de la física i
de la química. ... Trobo que el meu
propi model conceptual operatiu del cervell
condueix a inferències que estan en desacord
directe amb moltes de les coses que acabo de
descriure; especialment haig de fer front a tot
aquest concepte general materialista i
reduccionista de la naturalesa humana i de la ment
que sembla sorgir del plantejament analític
objectiu actualment dominant en les ciències del
cervell i de la conducta. Quan se'ns indueix a
afavorir les implicacions del modern materialisme
en oposició a valors més antics i idealistes en
aquestes qüestions i d'altres relacionades amb
elles, sospito que la ciència pot haver-nos donat
gat per llebre a tots, a la societat i a ella
mateixa. I, en efecte, això és el que sembla
haver succeït. Resposta per
Lee Edward Travis Un supòsit dominant que els psicòlegs
mantenen en l'actualitat és que l'ésser humà és
cos i res més, i que allò que és real es pot
percebre només mitjançant els òrgans dels sentits
o mitjançant un instrument físic. En base d'aquest
supòsit, les persones es defineixen essencialment
i en la seva totalitat per les parts físiques que
les constitueixen, i per conèixer-les cal conèixer
de manera exhaustiva la seva anatomia i la seva
fisiologia. Se les pot reduir enterament a física
i a química, i no queda res fora d'aquest àmbit. La persona normal i corrent no
comparteix aquesta pressuposició. Aquestes
persones creuen que hi ha alguna cosa més, que hi
ha una ment conscient que assumeix el control,
possiblement fins i tot de tota la vida, i que en
bona mesura determina el seu propi destí. És cert,
creuen ells, que la genètica té un gran paper en
el desenvolupament de la persona, i que l'atzar
entra en la situació. Però principalment creuen
que la consciència els acompanya fidelment en tant
que viuen i que surt a contracor en la seva mort,
per viure per sempre en un altre món. Els
científics i filòsofs han abandonat massa
ràpidament el testimoni de la persona normal i
corrent sobre la seva pròpia experiència. Com a
científic, el doctor Custance no només respecta
l'home del carrer, sinó que també sol·licita
l'ajuda d'altres destacats científics perquè
testifiquin des de tota l'obra de les seves vides
sobre les qüestions de la relació ment/cos. Hom podria dir o bé que el cervell
produeix la ment com un epifenomen, la melodia que
sorgeix de l'arpa, o bé que la ment programa el
cervell, usant-lo com un fidel servent en la
complicada tasca de viure. Les proves que el
doctor Custance ens aporta donen un enèrgic suport
a la segona possibilitat. Aquestes proves
procedeixen principalment dels grans treballs de
dos investigadors, el neurocirurgià Wilder
Penfield i el neurofisiòleg John C. Eccles. Penfield actuava estimulant amb
electricitat l'escorça motora apropiada de
pacients conscients i els animava a impedir que es
mogués una mà quan aplicava el corrent. El pacient
s'agafava aquesta mà amb l'altra i s'esforçava per
mantenir-la immòvil. Així, una mà sota el control
del corrent elèctric i l'altra mà sota el control
de la ment del pacient es debatien la una contra
l'altra. Penfield va aventurar l'explicació que el
pacient no només tenia un cervell físic que rebia
un estímul per a l'acció sinó també una realitat
no física que interaccionava amb el cervell. Podia
ser aquesta realitat no física la ment? Amb altres
pacients estimulats en altres àrees de l'escorça,
es produïa una doble consciència. Els pacients,
alhora que romanien totalment alertes sobre el seu
ambient immediat a la taula d'operacions,
experimentaven alhora una escena de sobte
recuperada del passat, una escena tan clara que
incloïa sons i fins i tot l'olor de cafè al foc.
Penfield va considerar aquestes experiències de
doble consciència com un argument en favor d'una
acció mental independent, d'un dualisme d'objecte
i subjecte i de la separació entre el cervell i la
ment. Eccles va quedar totalment convençut,
després d'una investigació de tota una vida en
neurofisiologia, que la ment no era una cosa que
emergís del cervell, sinó d'alguna manera un
programador independent actuant sobre el cervell.
La ment actua sobre el cervell manipulant d'una
manera plena de propòsit i d'activitat creativa.
El doctor Custance crida l'atenció a la
congruència entre la revelació que tenim a les
Escriptures i les conclusions d'aquests dos
científics moderns. Tant l'Antic com el Nou Testament
proclamen la unió de ment i cos com essencial per
a l'existència de la persona en la seva
integritat. La Bíblia veu una forma de ruptura
entre ment i cos en la mort que ni es desfarà ni
tindrà remei fins que el cos ressusciti i es
reuneixi amb la ment. Per la persona en la seva
integritat tal com es presenta a la Bíblia, la
ment i el cos es pertanyen mútuament, sempre amb
la primera com la propietària i el segon com el
servent. El conductisme no és una psicologia de
l'home, sinó només del jo
objecte de l'home. L'home té un ordinador,
no és un ordinador. M'encanta l'esplèndida descripció que fa
el doctor Custance del nou cos al que torna la
ment quan la persona en la seva integritat torna a
la vida. Bàsicament, la seva descripció es basa en
el testimoni de Jesucrist després de la seva
resurrecció. Considero aquest petit volum com una
aportació encertada i estimulant, i penso usar-lo
en les meves classes. Lectures
Addicionals Penfield,
Wilder, El misterio de la mente,
Pirámide, Madrid 1977. Publicat originalment com The
Mystery of the Mind, Princeton
University Press, (Toronto, Little, Brown &
Co), 1975. Una perspectiva global de la
investigació de Penfield mentre tractava pacients
epilèptics a l'Institut de Neurologia a Montréal.
Porta el subtítol d'«Un estudi crític de la
consciència i del cervell humà». Tot i que la
matèria es tracta sovint de forma tècnica,
l'eficaç estil de Penfield, alhora agradable i
informatiu, explica àgilment els detalls de la
seva obra pionera en aquesta àrea. Descriu com
seus descobriments van portar a algunes
extraordinàries demostracions de la precedència de
la ment (o de la «voluntat») sobre els circuits
del cervell, demostrant-se que la ment sembla
totalment capaç d'usar el cervell com a instrument
per als seus propis fins. Popper,
Sir Karl, i Eccles, Sir John, El Jo i el
seu cervell, Editorial Labor,
Barcelona 1980. Publicat originalment com The
Self and Its Brain (Nova York,
Springer Verlag International, 1977). El subtítol és «Un argument a favor de
l'interaccionisme». Aquest volum adopta
essencialment la forma d'un debat entre un filòsof
de renom internacional i un neurofisiòleg de
reputació paral·lela, indagant sobre l'origen,
naturalesa i fins i tot el possible destí de la
consciència humana. En considerar aquests tres
importants assumptes, les diferències d'opinió no
porten pas a que el volum quedi desarticulat ni
sigui contradictori. És un volum considerable,
tant en extensió com en abast, i fa el que potser
és una contribució singular a l'actual debat entre
els que veuen la consciència com un mer epifenomen
del cervell i aquells que la consideren com un ens
d'origen independent, la mateixa naturalesa del
qual suggereix la seva continuïtat fins i tot
després de la dissolució del cervell. A més, hi ha
un veritable acord entre els dos autors en que la
ment és la mestressa del cervell, fent d'ell el
seu instrument. El títol original, «El Jo i el
cervell», va ser posteriorment canviat perquè
digués «El Jo i el seu cervell». Sherrington,
Sir Charles, El hombre en su naturaleza,
Alhambra, Madrid 1947. Publicat originalment com Man
on His Nature, Cambridge University
Press 1940, 1a edició; 1951, 2a edició. Es tracta del text de les Conferències
Gifford presentades per Sherrington davant la
Universitat d'Edimburg durant l'hivern de
1937-1938. Revisat i actualitzat, representa
actualment la saviesa destil·lada d'un príncep
entre els científics contemplant la naturalesa de
la relació ment/cervell. Està escrit com una
mirada retrospectiva vers tota una vida dedicada a
la investigació, essent les reflexions d'un home
ja no més preocupat per preservar la seva
reputació com ortodox, i per això amb tota
llibertat per expressar alguns dubtes sobre la
suficiència de les actuals perspectives
reduccionistes de la naturalesa de l'home. En
anglès: Custance,
Arthur, Journey Out of Time, Doorway
Publications, Hamilton (Canada), 1981. En la Part II d'aquest llibre, l'autor
tracta sobre la qüestió de la constitució de
l'home com a entitat composta de cos/esperit. Eccles,
Sir John C., Facing Reality. Springer
Verlag International, 1970. Porta el subtítol d'«Aventures
filosòfiques d'un neurocientífic» i seria difícil
descriure aquest volum d'una manera més apropiada.
És en ocasions un estudi bastant tècnic que
exigeix alguna dedicació, però al llarg del mateix
hi ha passatges que donen alleugeriment amb unes
excursions brillants i relaxants dins els aspectes
més filosòfics de la interacció ment/cervell que
de cert impactaran al lector. Koestler,
Arthur i Smythies, J. R., directors, Beyond
Reductionism. Londres,
Hutchinson, 1967; Nova York, Macmillan, 1970. Un recull del Simposi Alpach celebrat a
Suïssa el 1968 per iniciativa de Koestler. L'elenc
de participants sembla un «Qui és qui» d'aquells
en la comunitat científica amb inquietuds sobre el
problema de l'origen i de la naturalesa de la
consciència en l'home i les seves aspiracions
corresponents. S'inclouen els intercanvis
totalment lliures que van seguir a la lectura de
cada ponència, el que fa d'aquest volum un fons
d'idees fresques, estimulants i de vegades
sorprenents. Koestler,
Arthur, The Ghost
in the Machine, Londres, Hutchinson,
1967; Nova York, Macmillan, 1968. Un estimulant volum escrit per un autor
que ha establert una reputació a nivell
internacional com un llec molt ben informat que
aborda les proves en favor de reduccionisme i les
troba insatisfactòries. Demostra que la posició
reduccionista és insuficient per explicar les
dades en la història d'algun defecte greu,
d'alguna deficiència integrada en l'operació de la
ment humana, que resulta del creixement explosiu
del cervell humà. Aquest llibre és un enfocament
nou d'un vell problema: la incapacitat de l'home
per diagnosticar la seva pròpia naturalesa de
forma correcta i d'ordenar-se ell mateix i la
societat de forma eficaç. Luria,
A. R., The Man With a Shattered World,
Nova York, Basic Books, 1972. Aquest és un llibre amb un estil més
popular, i en ocasions pot desil·lusionar, però
dóna un coneixement valuós del món d'un home que,
com a resultat d'una ferida al cap, no té
virtualment gens de memòria a curt termini. Tan
curt és el seu període de memòria que fins i tot
pot oblidar el començament d'una oració abans
d'arribar al seu final. El relat exposa d'una
manera espectacular la gran importància (i el per
què) de tenir memòries a curt i a llarg termini
que operin de manera normal. ARTICLES
DE REVISTES: Best,
J. Boyd., «Protopsychology». Scientific
American, febrer de 1963, pàgs. 55-62. Kety,
Seymour S., «A Biologist examines the Mind and
Behavior», Science, vol. 132, 1960, pàgs.
1861-1869. Penfield,
Wilder, «Engrams in the Human Brain»,
Proceedings of the Royal Society of Medicine,
vol. 61, 1968, pàg. 831-40. Penfield,
Wilder, «Epilepsy, Neurophysiology and Some Brain
Mechanisms Related to Consciousness» a Basic
Mechanisms of the Epilepsies, dirigit per H.
H. Jasper, et al ., Toronto, Little, Brown
& Co, 1969. † Ànima
i esperit són identificats en francès
mitjançant l'ús d'un sol terme, âme,
que també denota persona. I ment
i esperit també queden identificats en
el terme esprit. Així també en alemany
la paraula seele pot significar bé
ment, bé ànima. ‡ El punt de
vista de Popper és que la ment (que en aquest
context equival a ànima) simplement va
aparèixer. Però això realment no ens diu res.
No té cap valor explicatiu en absolut, i
encara que pugui ser per defugir el
creacionisme, aquesta declaració en si mateixa
no té més validesa científica que la planera
declaració que l'ànima és una creació. Les
dues declaracions són expressions de fe. [1] Kuyper,
Abraham, citat en G. C. Berkouwer, Man:
The Image of God, Grand Rapids,
Eerdmans, 1963, pàg. 290. [2] Sperry,
Roger W., «Mind, Brain, and Humanist Values»,
Bulletin of the Atomic Scientists,
setembre de 1966, pàgs. 2-3.
1980 publicat per Probe Ministries (Texas) amb Zondervan Publishing Co. 1997 primera edició en línia en anglès 2001 2ª edició en línea en anglès – corregida i amb format revisat Copyright
© 1988 Evelyn White. All Rights Reserved
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició de citar la procedència reproduint en la seva integritat el text superior i aquesta nota. . |
Pàgina principal Índex general català Tornada a l'Índex de
EL PÒRTIC     |
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
