Dotze Diàlegs Bíblics ___________ Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques___________
Harold P. Barker, amb O.
Lambert, C. A.
Miller, P. Brown, |
|
Temes |
Preguntes
per
O.
Lambert
-
Respostes
per
H.
P.
Barker
L tema que hem escollit per al nostre primer diàleg
és d'importància primordial, perquè la fe
és el gran principi en base del qual Déu
atorga la Seva benedicció. Quan va sortir l'angoixada pregunta «què em cal fer per ser salvat?» dels llavis de l'escarceller a Filips, la resposta inspirada no va ser convidar-lo a pregar, a esforçar-se o a fer vots, ni res de semblant. Se li va dir que cregués en el Senyor Jesucrist, i seria salvat. No res que ell pogués fer li serviria per guanyar la salvació de Déu. El fer l'havia complert tot Crist. Tot el que li resta al pecador és apropiar-se dels resultats de la Seva poderosa obra amb una fe senzilla. Què és la fe? La fe és allò que les persones exerciten en centenars de maneres cada dia de les seves vides. Quan aquella senyora va entrar ara en l'envelat i es va asseure en aquella cadira, això fou un acte de fe. Es va refiar de la cadira i va reposar sobre ella. Quan jo mateix em vaig treure el barret i el vaig penjar d'aquell penja-robes, va ser un altre acte de fe. Jo vaig confiar en el penja-robes, i em vaig refiar que em sostindria el barret. La fe a la qual es refereix la Bíblia és tan senzilla com això. Crist és el seu objecte, i tenir fe en Ell és confiar en Ell o comptar amb Ell per a allò que necessiten les nostres ànimes. Això mateix s'expressa d'altres formes en l'Escriptura: «Mireu», «Veniu», «Preneu», «Rebeu»—totes aquestes coses tenen un sentit molt semblant al de «Confieu» o «Creieu». Si pots dir, de cor:
Cap altre refugi no tinc jo, La meva ànima impotent en Tu reposa,
llavors tu ets un d'aquells que té fe en Ell. Pot ningú creure de pròpia iniciativa? Quan el Senyor Jesús va manar a l'home amb la mà seca que l'estengués, aquell home no va dir: «Com ho podré fer?» Hagués pogut dir: «Senyor, no he pogut moure aquest braç durant anys. Està paralitzat i inert. No pots pas esperar que l'aixequi». Tanmateix, va fer senzillament com se li havia manat. D'això aprenem que quan Déu mana alguna cosa, Ell dóna poder per a obeir. Ara és El seu manament que creguem en el nom del seu Fill Jesucrist (veure 1 Joan 3, 23). Si fóssim deixats a nosaltres mateixos, no és probable que desitgéssim confiar en Ell. Els nostres cors són de natural tan corromputs i durs que en ells no hi ha lloc per a Crist. Però Déu té les Seves maneres de produir allò que desitja, i no ens pertoca a nosaltres raonar sobre la nostra capacitat o incapacitat per a creure, sinó recordar que se'ns mana que ho fem. El millor és ser senzills sobre això. Podem confiar uns en uns altres sense dubtar-ne. No hauria de ser res més difícil confiar en el Salvador. Per què es diu que la fe és «do de Déu»? Significa, em sembla, que no es tracta sols que la benedicció ens ve gratuïtament de Déu sinó que també ens dóna el mitjà d'apropiar-nos d'aquesta benedicció. Suposem que et ve un amic i et diu: «He posat una gran quantitat de diners al teu nom en el Banc Central. Aquí tens un talonari de xecs. Quan vulguis diners, escriu un xec i presenta'l, i et donaran la quantitat que demanis». Així, el teu amic t'ha donat una doble provisió. Primer, ha fet provisió d'una quantitat de diners perquè puguis recórrer a ella. En segon lloc, et proporciona el mitjà per a accedir a aquests fons. Però de res et serviria dir: «Molt bé, tot el que he de fer és creuar-me de braços i esperar fins que em vinguin els diners». Si actuessis d'aquesta manera, mai no en rebries, d'aquests diners. Hauries d'actuar amb diligència per a aprofitar els mitjans que t'han estat proporcionats. Hauries d'emplenar i signar els xecs i presentar-los al banc perquè te'ls paguessin. Ara bé, la fe és com el talonari de xecs. És un dode Déu, i és el mitjà pel qual pots apropiar-te lliurement de tota la benedicció que Crist ha aconseguit per als pecadores mitjançant la Seva obra en la creu. L'efecte de tot això hauria de ser el d'exercitar-te, i fer-te diligent en actuar per a rebre la benedicció que t'és oferta. Em salvarà creure que sóc salvat? No més que podria un captaire tornar-se milionari per creure que ho és! De vegades escoltem dir: «Tot el que has de fer és creure que ets salvat, i ets salvat». Seria el mateix que anar al costat del llit d'un malalt de tifus i dir-li: «Tot el que has de fer és creure que estàs bé del tot, i estaràs bé del tot». És pitjor que inútil que algú cregui que està salvat, fins que realment sigui salvat per la fe en Crist. Què s'ha de creure per a ser salvat? Jo més aviat diria, A Qui s'ha de creure?, perquè no és un fet, sinó que és una Persona, la que se'ns presenta com objecte de la fe. A 2 Timoteu 1, 12 l'apòstol diu: «Sé en qui he cregut». Per a ser salvat, no se'ns diu que creguem respecte del Senyor Jesucrist, sinó que creguem en Ell, és a dir, que confiem en Ell. Una senyora va anar una vegada a veure a un amic meu després d'una fervent predicació de l'evangeli, i li va dir: «Em podrà assenyalar algun text de la Bíblia que hagi de creure per a ser salvada?» El predicador li va dir: «Senyora, vostè pot creure qualsevol text de la Bíblia o tots ells, i no obstant això no ser salvada. Creure la Bíblia mai no ha salvat un ànima.» «Bé», va dir la senyora, «si crec que Crist va morir pels pecadors, això em salvarà?» «No, senyora», li va respondre, «perquè això seria solament la creença en un fet. Un fet molt beneït, per descomptat, però solament un fet, i creure en un fet, per cert que sigui, mai no ha salvat un ànima.» «Suposo,» va dir la senyora, «que el que vostè vol dir-me és que he de fer-ne una qüestió més personal, i creure que Jesús va morir per mi.» «Senyora,» va contestar el meu amic, «és un fet indescriptiblement preciós que Jesús va morir per vostè. Ell va morir pels impius, i per això mateix per vostè. Però això és solament un fet, i permeti'm que li repeteixi que creure un fet mai ha salvat un ànima. «Crist és un Salvador vivent, poderós, mitjançant l'obra que Ell ha complert, per a obrar la salvació. Confiï en Ell per a la seva salvació. Ell està disposat; Ell es capaç; descansi en Ell.» Jo no podria explicar això de una manera més simple que ho va fer el meu amic en la seva conversa amb aquella senyora. És un Salvador vivent i amant en la glòria a qui som cridats a confiar-nos. És la fe l'única condició de la salvació? No em sembla molt adequat referir-me a la fe com «condició de salvació». Quan la reina Elisabet I d'Anglaterra estava a punt de perdonar un dels seus nobles que havia infringit les lleis del regne, va voler imposar certes condicions. «Majestat», va dir el cortesà acusat, «la gràcia que posa condicions no és gràcia.» La reina es va adonar de la veritat en les seves paraules, va retirar les condicions, i va deixar el noble en plena llibertat. Per parlar a la reina com ho va fer, devia de confiar en ella. Tenia fe en la seva clemència i gràcia, però això no era una condició del seu perdó. Ara bé, la gràcia de Déu és tan lliure i incondicional com la de la reina Elisabet. No posa condicions. Si la fe és el principi sobre el qual Déu beneeix, és «a fi que sigui segons la gràcia» (Romans 4, 16). Això és important, n'estic segur, perquè molts contemplen la fe com quelcom que han de portar a Déu com el preu de la seva salvació, el mateix que donarien uns honoraris al seu metge. La fe és la senzilla apropiació del que Déu ofereix gratuïtament. Però és probable que el meu amic, en fer aquesta pregunta, tingui en ment quelcom que sempre va de la mà de la fe veritable, i que és el penediment. Són dues germanes bessones. Quan algú realment es torna al Senyor amb fe, sempre s'aparta del jo amb repulsió, i això és el que jo entenc per penediment. Em sento més aviat escèptic de l'anomenada «fe» d'aquelles persones que mai no han estat davant Déu en judici propi contra llurs pecats. Com puc saber si la meva fe és de la classe correcta o no? La gran qüestió és, descansa la meva fe sobre l'objecte correcte? Si és així, encara que sigui feble i petita, és fe de la classe correcta. Suposem, per exemple, que estic malalt. Puc tenir una gran fe en que una certa medicina pot guarir-me. Però les dosis, molt repetides, no produeixen l'efecte volgut, i arribo a la conclusió que encara que la meva confiança era molt gran, no estava ben dirigida, perquè la medicina en la qual jo confiava no tenia eficàcia. En canvi, em recomanen un remei de valor demostrat. Jo no tinc gaire fe en aquest remei, i amb prou feines em persuadeixen a provar-lo. Però quan el començo a prendre'l, em trobo molt millorat. La meva fe en aquest remei era petita, però era la classe correcta de fe, perquè la medicina que vaig acceptar prendre era eficaç. De la mateixa manera, hom pot tenir una fe intensa en la pregària, o en experiències joioses, o en somnis, però aquesta classe de fe és fe de la classe falsa. La fe que es tingui en Crist pot ser molt feble, però és fe solament en Ell, és fe de la classe correcta. Com es pot aconseguir una fe forta? Si algú és indigne de confiança, quant millor se'l coneix, menys hom es refia d'ell; però si algú és digne de confiança, la confiança en aquesta persona augmenta segons se la coneix millor. Quant més aprenem del Senyor Jesús, tant més aprofundim el nostre coneixement personal d'Ell; quant més explorem de les altures i profunditats de la gràcia de Déu, tant més s'enforteix la nostra fe en Ell. Cada nova lliçó que s'aprèn d'Ell enforteix la nostra fe. Suposant que la fe d'algú sigui sempre feble, serà no obstant això salvat? No cal ni dir que és bo ésser com Abraham, que «fou enfortit en la fe i va donar glòria a Déu». S'ha dit amb veritat, això no obstant, que mentre que una fe forta ens porta el cel a nosaltres, la fe feble (sempre que sigui fe en Crist solament) ens durà al cel. Una vegada estava jo viatjant en tren per Anglaterra, a la ciutat de Birmingham. Hi havia dues senyores en el mateix compartiment. Una d'elles estava evidentment acostumada a viatjar, i, després d'assegurar-se que estava en el tren corresponent, es va asseure tranquil·la en el seu racó, llegint un llibre fins que vam arribar A Birmingham. L'altra senyora era una anciana que semblava estar molt preocupada si de cas, després de tot, no arribava a la seva destinació. Gairebé en cada estació en la qual parava el tren treia el cap per la finestra, i preguntava a algun empleat del ferrocarril si estava en el tren correcte. Totes les seves afirmacions semblaven inútils per a tranquil·litzar-la. Ara us faré una pregunta. Quina d'aquestes dues senyores creus tu que va arribar primer a Birmingham? Està clar, les dues van arribar a la vegada. L'arribada d'ambdues no depenia de la quantitat de la seva fe, doncs en tal cas la senyora amb els seus dubtes i temors hagués quedat molt enrere. L'arribada de les dues depenia del fet que les dues estaven en el tren que anava a Birmingham. De la mateixa manera, dues persones poden haver-se confiat a Crist, i haver-se acollit a la Seva sang com l'única esperança de les seves ànimes. Una d'elles està plena de santa confiança i de serena tranquil·litat, i l'altra és víctima de dubtes que la torturen. Però la primera no té més garantia d'arribar al cel que la segona! Les dues arribaran amb tota seguretat allà, perquè Aquell en qui han confiat ha donat la Seva paraula que mai no deixarà que es perdi cap de les seves ovelles. Suposem que algú tracta de creure, quin més pot fer? Que algú parli sobre «tractar de creure» mostra que està totalment equivocat sobre la natura de la fe. Si vostè ve i em diu, «visc al carrer tal-i-qual, nombre 10», i jo li responc, «Bé, tractaré de creure'l», què pensaria? S'alçaria i, amb to indignat, respondria, «Què! Tractar de creure'm? És que potser creu que li he dit una mentida?» La seva indignació seria natural. No obstant això, hi ha persones que parlen de «tractar» de creure en Crist! És que potser és Ell tan indigne de confiança? No és precisament la Persona de l'univers en la qual hauríem de trobar més fàcil confiar? No ens centrem en la nostra fe. Com succeeix amb tot allò que ens pertoca, és decebedora, i cap esforç en «tractar» d'exercitar-la servirà per a millorar-la. Apartem la mirada del jo i dirigim-la a Crist. No podem confiar en nosaltres mateixos, però, gràcies a Déu, podem confiar totalment en Ell. No existeix allò de «creure en va»? Per descomptat que existeix, i l'apòstol Pau en parla d'això en la seva primera epístola als Corintis, capítol 15. Però això és solament una altra manera d'expressar el que ja hem dit, és a dir, una fe en un objecte indigne de confiança. L'apòstol estava exposant als Corintis que la resurrecció de Crist ha demostrat que Ell és l'Objecte digne de tota la nostra confiança. Si Ell no hagués ressuscitat, això hagués demostrat que la càrrega dels nostres pecats era massa gran perquè Ell pogués dur-la. En tal cas, la fe en Ell hagués estat en va. Però Ell ha ressuscitat dels morts, el que demostra que la Seva obra de expiació és completa. Ell està assegut al cel com poderós Salvador. Ningú que confiï en Ell confiarà en va. No cal que la fe vagi de la mà amb les obres? La fe sense obres és morta, però és la fe el que salva, no la fe i les obres. Les obres vénen com la prova de la realitat de la fe, i tenen molta importància. Desconfio de qui em diu que creu en Crist i que no obstant això no és «zelós de bones obres». Quan es veu fum sortint de la xemeneia, se sap que hi ha un foc dintre. No es pot veure el foc, però el fum n'és prova de la seva existència. No obstant això, és el foc, no el foc i el fum, el que dóna calor. La fe és com el foc; les obres són com el fum. Van de la mà, però no per a aconseguir la salvació. Cap obra que puguem fer podrà afegir cap vàlua a l'obra portada a terme per Crist en el nostre favor. La fe reposa en la Seva obra, i es fa palesa en obres que fan els redimits per gratitud a Ell. «Per gràcia esteu salvats, per mitjà de la fe,» llegim. «No ve de les obres, perquè ningú se'n gloriï.» Però en el següent verset se'ns diu que hem estat «creats en Crist-Jesús per a obres bones» (Efesis 2, 8-10). Així, quan creiem en Crist, exercitem la fe una vegada per totes, o és una cosa contínua? EN confiar en el Senyor Jesucrist per a perdó i salvació, confiem en Ell per a rebre d'Ell el que cerquem una vegada per totes. De lliurar-nos del judici que mereixen els nostres pecats, de l'infern cap al qual ens estàvem precipitant, de la ira que penjava sobre els nostres caps; ens confiem a Ell perquè ens lliuri de tot això d'una vegada per totes. En confiar en Ell d'aquesta manera trobem que la qüestió del nostre futur etern queda resolta divinament, d'una vegada per totes. Però en dir això no vull dir que no hi hagi d'haver cap moment, al llarg de tot el període de la nostra vida terrenal, en el qual la fe no hagi d'estar en exercici vital. Per descomptat que creiem en el Senyor Jesucrist una vegada per totes, però mai no deixem de confiar en Ell. A més, hi ha altres coses a banda de la salvació de l'ànima que demanden el constant exercici de la fe. La salvació mateixa és contemplada en més que un aspecte. A més de ser la porció present del creient, és contemplada com quelcom que, en la seva plenitud, encara esperem, i que ha de «ser revelada en el temps darrer». I és per això que, segons 1 Pere 1, 5, som guardats pel poder de Déu, no com meres màquines, sinó mitjançant la fe. Després hi ha centenars de coses, grans i petits, relacionades amb el nostre caminar aquí a baix, cadascuna de les quals precisa de l'exercici de la fe. Per a les benediccions temporals més petites depenem de la bondat de Déu, i en relació amb elles, així com amb referència a les coses més sublims que hem estat cridats a gaudir, ens cal exercitar cada dia la fe en Déu. Aquí acaba el nostre primer diàleg. Que cadascun i tots puguem saber què és aferrar-se de Crist per la fe per a salvació, i per a totes les benediccions que la gràcia de Déu ha atresorat en Ell per a nosaltres.
|
Índex:Pàgina
principal 
|
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
