Dotze Diàlegs Bíblics

___________

Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques

___________

 

Harold P. Barker, amb O. Lambert, C. A. Miller, P. Brown,
S. W. Royes, W. E. Powell, E. D. Kinkead, E. C Mais,




    Temes

Diàleg 3

Tema: EL PENEDIMENT


Preguntes per P. Brown - Respostes per H. P. Barker


D

E VEGADES, en cercar una definició correcta, es perd el significat d'aquella cosa. Em temo que això és el que succeeix moltes vegades amb el «penediment».

Una vegada em van explicar la visita que va fer un predicador de l'evangeli a un cert home.

«Solament tinc un missatge per a vostè,» li va dir, «i és que ha de penedir-se».

«I què és el penediment?» va preguntar el seu interlocutor.

«Bé,» va respondre el predicador, «quan pensa en la seva vida plena de culpes i que inevitablement ha de trobar-se amb Déu d'aquí a poc temps, si no sap el que és el penediment, no l'hi puc explicar!»

Amb tot, provaré de clarificar el seu significat. Resumint, aquest terme significa un canvi de manera de pensar, però es tracta d'un canvi de manera de pensar que afecta l'home fins allò més profund del seu ésser moral. És un canvi de manera de pensar que el porta a apartar-se dels seus pecats amb repulsió, i que el porta a avorrir-se ell mateix per haver-los comès. Així, un pecador penedit es posa del costat de Déu i contra ell mateix.

Suposem que algú no hagi comès cap pecat molt terrible, hi ha alguna necessitat de penediment en el seu cas?

Abans de parlar del que seria adequat per una persona així, caldria trobar-la! La veritat és que tots els pecats són terribles als ulls de Déu, i que no hi ha una sola persona que no hagi pecat. Per tant, la necessitat de penediment és universal. Déu «ara mana a tots els homes de tot arreu que es penedeixin» (Fets 17, 30).

Suposo que difícilment podríem trobar a algú més lliure dels més virulents excessos de pecat que Job. Déu mateix va donar testimoniatge que «no hi ha altre com ell en la terra», i que era un «baró perfecte i recte» (això és, en la seva conducta externa), «temorós de Déu i apartat del mal».

Si es pogués suposar d'algú que no necessités penediment, per descomptat que aquest seria Job. Ell podia dir de si mateix amb veritat: «Em vaig vestir de justícia, i ella era el meu vestit; la meva justícia era com un mantell i una diadema. Era ulls per al cec, i peus per al coix. Jo era un pare per al pobre» (Job 29, 14-16).

Un home estimat, noble, bonhomiós i caritatiu! És que potser necessitava ell penedir-se? Deixem que respongui per si mateix. Mentre es referia a la seva vida i caràcter externs, podia amb raó afirmar la seva preeminència en bondat, però quan contempla el seu estat i condició davant Déu, escoltem les seves paraules: «Heus aquí. sóc vil. … els meus ulls et veuen. Per tant, m'avorreixo, i em penedeixo sobre la pols i les cendres» (Job 40, 4; 42, 5-6).

De vegades sentim parlar del «penediment en el llit de la mort». Què es vol dir amb aquesta expressió?

Hi ha aquells que viuen tota la seva vida despreocupats i sense Crist. Si se'ls apressa la importància del benestar de les seves ànimes, diuen que ja consideraran l'assumpte «algun dia», i amb això ho van postergant una vegada i una altra, i segueixen amb els seus pecats i amb els seus plaers. Al final, quan es troben a la vora del sepulcre, se senten alarmats i comencen a clamar a Déu que tingui misericòrdia d'ells, i fan professió de fe en Crist. Això, suposo, és el que es coneix com «penediment de llit de mort».

Però els penediments de llit de mort són cosa molt poc satisfactòria. Certament no negaré que hom, fins i tot en l'ocàs de la seva vida, si de debò es torna al Salvador i posa la seva confiança en la Seva preciosa sang, trobarà misericòrdia. La gràcia de Déu és infinita, i no em tinc cap dubte que molts estaran en el cel que van ser salvats en el seu llit de mort.

Però en molts casos hi ha hagut persones que creien que estaven morint, que van professar penediment, i que s'han recuperat. Amb la restauració de la salut va venir de nou l'amor al pecat. Les seves impressions es van esvair, la seva alarma es va calmar, i el seu pretès penediment va resultar irreal, el mer resultat del terror en pensar en la mort.

És fàcil veure com n'és de gran la insensatesa de deixar el penediment per a l'hora de la mort. Fins i tot si hom pot tenir un llit de mort (cosa que no és segura en absolut), serà potser aquest el millor moment per a pensar en l'ànima, quan el cos està turmentat pel dolor i la ment enterbolida pel sofriment continuat?

A més, no sembla cosa molt mesquina dedicar els millors anys al servei del pecat i del jo, i després, quan falten les forces i la vida s'apaga, tornar-se vers Déu perquè hom ja no pot seguir en els seus propis camins?

Quina diferència hi ha entre penediment i remordiment?

En el remordiment no hi ha un veritable odi del pecat. Hom pot estar ple de remordiment per alguna cosa que ha fet sense sentir massa dolor pel pecat mateix. En tal cas l'ànima es torna sobre si mateixa en amargura. No es torna a Déu amb judici propi.

Judes es va sentir ple de remordiment per la seva sòrdida traïció quan va contemplar el seu terrible resultat. Però no va haver un veritable penediment, un apartar-se del pecat i del jo per a tornar-se a Déu. En l'amargura de la seva ànima, se'n va anar i es va penjar.

L'ànima veritablement penedida queda afectada per l'amor i la bondat de Déu. No s'enfonsa en la negror de la desesperació, sinó que s'adona de que, tot i el seu terrible pecat i corrupció, ha d'aferrar-se a Crist. Com en el cas de Pere a Lluc 5, el pecador veritablement penedit s'adona de com n'és d'indigne, de que el Salvador es fixi en ell, i exclama, «Aparta't de mi, Senyor, perquè sóc un home pecador», i no obstant això, al mateix temps es llança als peus de Jesús.

Com es pot saber que hom s'ha penedit suficientment?

Tinc la fundada sospita que qualsevol que faci aquesta pregunta està transformant el penediment en un salvador. Potser podrà pensar que la sinceritat del seu penediment induirà Déu a mostrar-li la Seva gràcia. Ara bé, cal deixar ben clar que quan Déu beneeix un pecador, no es degut a la profunditat del penediment del pecador, ni a la intensitat de la seva fe, sinó a l'obra expiatòria de Crist en la creu.

El penediment no és mai tan profund com hauria de ser-ho, però si un pecador penedit es torna del jo a Crist, llavors el seu penediment ha pres la bona direcció. Ja no ha d'ocupar-se més amb això, sinó que trobarà la pau i la benedicció en confiar-se a Crist, i en descansar en la Seva obra acabada per a salvació.

Si Déu no vol que ningú es perdi, sinó que tots arribin al penediment, per què permet que molts morin sense penediment?

Déu mai força les Seves benediccions sobre els homes, ni els tracta com meres màquines. Ell sadolla «l'ànima assedegada». L'oferta de salvació de l'evangeli es fa a tots, i a tots es mana que es penedeixin. Però si algú tanca les oïdes de manera voluntarista, i dóna l'esquena a la misericòrdia de Déu, no podrà culpar a ningú més que a ell mateix si pereix miserablement en els seus pecats. Tot el que l'amor diví podia donar-li ha estat donat lliurement; tot el que la justícia divina demandava ha estat aportat gratuïtament; tot el que calia fer ha estat complert plenament. Què més pot esperar l'home?

Què cercaria en una persona que digui que s'ha penedit?

Esperaria de aquesta persona que «doni fruits dignes de penediment». És inútil que ningú digui que es penedeix dels seus pecats mentre persisteix en els mateixos. Una persona veritablement penedida no solament confessa els seus pecats, sinó que els abandona (Proverbis 28, 13).

Entre altres senyals d'un veritable penediment observarem una bona disposició a fer restitució a qualsevol que hagi estat perjudicat.

Veiem això en el cas de Onèsim. Onèsim havia perjudicat al seu amo, Filemó, en fugir. Després de la seva conversió tracta de fer restitució, fins on pugui, tornant immediatament al seu amo. En Zaqueu tenim altre exemple d'això. Quan el Senyor Jesús va respondre amb tanta gràcia al seu desig de veure-l, i va dur la salvació a la seva casa, Zaqueu va dir: «i si he defraudat res a algú, li ho retornaré quadruplicat» (Lluc 19, 8). Aquest és un cas de donar fruits dignes de penediment.

Hi ha algú a qui tu hagis perjudicat? Algú a qui hagis defraudat durant molts anys amb pràctiques astutes, i que mai t'hagi descobert? Algú a qui hagis perjudicat amb la teva llengua, a qui hagis fet mal mitjançant calúmnia i maledicència? Existeix tal persona? Llavors, no em diguis que t'has penedit fins que estiguis disposat a fer el que estigui en la teva mà per a fer restitució.

Una senyora que es va convertir en una de les nostres reunions en l'envelat havia estat dependenta, en els seus anys joves, en una botiga de teixits. S'havia comprat un barret nou, i necessitava d'una cinta per a adornar-lo. Com que no tenia diners per a això, es va sentir temptada a sostreure com un metre d'aquesta cinta de la botiga del seu patró. Ningú es va assabentar; mai van trobar a faltar la cinta.

Quan aquella dama es va convertir, va recordar aquella circumstància. Prenent la ploma, va escriure a l'encarregada de la botiga en aquest sentit:

«BENVOLGUDA ––––––,––– Mentre treballava de dependenta en la botiga del Sr. D –––. , em sap greu de dir que vaig sostreure un metre de cinta rosa per un valor de –––. Ara sóc cristiana, per la gràcia de Déu, pel que incloc aquesta quantitat en segells de correus, i li prego que accepti la meva expressió de sincer pesar.»

Aquesta és la classe d'actitud que esperem veure en qualsevol que professi penediment.

Si algú diu: «Voldria penedir-me, però sento el meu cor summament dur, i no em dolc pels meus pecats tant com ho hauria de fer», com li respondria?

Li diria que és bo saber que sent tant la duresa del seu cor, i que es dol tant per no doldre's com s'hauria de doldre. Quantes vegades ens trobem amb persones en aquest estat, sentint-se torbats perquè no ho senten més, dolent-se perquè no es dolen més! Però el que trobem en el fons de tot això és una ocupació amb el jo. Ara bé, el Salvador mai ha rebutjat cap pecador perquè els seus sentiments sobre pecat no fossin suficientment intensos. I tampoc un pecador ha estat rebut i salvat perquè el seu cor estigués suficientment entendrit i el seu dolor fos sincer.

Si hi ha algú torbat perquè el seu cor és tan dur, li diria, «la duresa del teu cor és una altra raó per la que hauries d'anar a Jesús ara mateix. Ell pot entendrir-lo». Si una persona així insisteix que el seu dolor pel pecat no és suficientment intens, li diria, «Encara més raó perquè no perdis el temps i vagis ara al Salvador. Confia en Ell, pensa en el Seu amor fins a la mort per tu en aquella creu, i si això no et fa doldre pels teus pecats, tampoc ho aconseguirà cap concentració en la teva pròpia condició».

Quan l'escarceller de Filips va preguntar: «Què em cal fer per ser salvat?», per què Pau i Siles no li van dir res sobre que havia de penedir-se?

Perquè qui feia aquesta pregunta era un pecador penedit. Observem el canvi que havia tingut lloc en aquell home en el lapse d'unes poques hores. D'un home brutal i endurit s'havia transformat en un indagador ansiós per la salvació. A què es devia aquesta diferència? Indubtablement, al terror. Però hi havia altra influència operant, que sembla haver tocat el seu cor i produït una mesura de penediment. Quina influència era? La bondat de Déu.

Quan, en la seva desesperació, l'escarceller estava a punt de llevar-se la vida, una forta veu va arribar a les seves oïdes: «No et facis cap mal». Aquelles paraules li van revelar que havia algú que es preocupava per ell. La cura i la sol·licitud que Pau i Siles van mostrar pel seu cruel escarceller eren el ressò de l'interès i amor del mateix Déu. Això va ser una revelació de la bondat de Déu vers l'ànima d'aquell home, i el va rompre i va fer brollar dels seus llavis el clam d'un pecador penedit: «què em cal fer per ser salvat?» El penediment ja estava allí; tot el que es calia llavors era que li assenyalessin el Senyor Jesucrist com Aquell en qui podia confiar per a salvació.

Si algú mor sense penediment, haurà alguna possibilitat que es penedeixi després de la mort?

És la benignitat de Déu la que porta al penediment (Romans 2, 4). Quan algú mor en els seus pecats, surt per a sempre de l'esfera en la qual actua la benignitat de Déu. Podrà haver remordiment en la regió dels perduts, però no penediment. Al contrari, el plor i les lamentacions van acompanyats de «cruixir de dents», cosa molt diferent del penediment. No hi ha res en l'infern per canviar el cor de l'home. L'Escriptura mostra clarament que «ara és el dia de salvació». És en aquesta vida que queden fixades les nostres destinacions eternes.

En Lucas 16 se'ns mostra que el ric en l'infern desitja que els seus germans siguin advertits. Diu ell: «si un d'entre els morts anés a ells, es penedirien». Però ell mai no diu res com «em penediré». Els perduts en l'infern s'adonen que la seva oportunitat per a penedir-se s'ha esvaït per a sempre.

Vostè diu que és la benignitat de Déu allò que guia els homes al penediment. Però, no s'indueix mai als homes al penediment mitjançant el temor?

No tinc cap mena de dubte que el temor al judici futur ha estat el mitjà per despertar a molts. Alguns dels servents més ricament beneïts per Déu han vist a centenars tornar-se cap a Ell mentre sacsejaven als seus oïdors amb el tema de l'infern. Diferents persones queden afectades de diferents formes. Alguns poden ser atrets amb gentilesa, uns altres han de ser empesos. Mentre que en el cas d'alguns la «veu calmada, suau» té més pes, uns altres són més moguts pel retrunyir del tro i l'esclat de la tempesta. Alguns cors es fonen sota la dolça història de l'amor de Déu; uns altres queden esberlats sota el terrible advertiment de la mort i del judici. Els servents del Senyor han de tractar amb els homes de manera diferent, i han de mantenir-se sempre en estret contacte amb el seu Senyor per a saber com parlar. Però la bondat de Déu es veu tant en els missatges d'advertiment com en els missatges de la gràcia. És la Seva misericòrdia la que adverteix. Així que sempre és cert que la benignitat de Déu guia vers el penediment.

Què significa l'Escriptura a 2 Corintis 7, que diu que «la tristesa segons Déu produeix penediment per a salvació»?

El penediment i la salvació als que es fa referència aquí són el penediment i la salvació dels cristians. Els creients a Corint havien errat greument, i l'apòstol Pau els havia escrit una carta amb una fidel reprensió. Aquesta carta (la Primera Epístola als Corintis) havia produït l'efecte desitjat. Un dolor segons Déu havia substituït la desvergonyida vanaglòria en el mal, i aquest dolor pels seus pecats havia induït al penediment, portant els creients de Corint a tornar-se del seu curs de maldat i a apartar-se del mal que abans havien permès. Penedint-se d'aquesta manera, van ser salvats de seguir anant pendent avall cap a l'apagament. D'aquesta manera, es va obrar el «penediment per a salvació» mitjançant la seva tristesa segons Déu. Això mostra que quan un creient peca, el seu penediment hauria de ser tan real i tan pràctic com el que s'espera del penediment del pecador al principi. És bo desitjar estar apartats del mal, i ser guardats d'entristir l'Esperit Sant, perquè es pugui dir de nosaltres, com dels Corintis: «Això mateix d'haver estat entristits segons Déu, quina sol·licitud ha produït en vosaltres, quina defensa, quina indignació, quin temor, quin anhel, quin zel, quina vindicta! En tot vau demostrar que estàveu nets en aquest assumpte» (2 Corintis 7, 11).

 



Dotze Diàlegs Bíblics - Harold P. Barker i altres.
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
© Copyright 2011, SEDIN - tots els drets reservats.
SEDIN-Servei Evangèlic
Apartat 2002.
08200 SABADELL
(Barcelona) ESPANYA
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que se citi la procedència reproduint íntegrament l'anterior i aquesta nota.


 

Índex:

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   
orígens

   
vida cristiana

   
bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquinas Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)


Indice general castellano




|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  
General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  
orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  
Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||