Dotze Diàlegs Bíblics

___________

Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques

___________

 

Harold P. Barker, amb O. Lambert, C. A. Miller, P. Brown,
S. W. Royes, W. E. Powell, E. D. Kinkead, E. C Mais,




    Temes

Diàleg 2

Tema: LA CONVERSIÓ


Preguntes per C . A. Miller - Respostes per H. P. Barker


C

ADA amo de casa d'aquesta ciutat manté el seu dret de decidir qui pot entrar en la seva casa i qui no. Ara bé, el dret que reclamem per a nosaltres certament hem de reconèixer-se'l al Senyor Jesucrist. A Mateu 18, 3 Ell ens diu clarament que ni ha que no entraran en el Seu regne. Excepte que hom canviï, o es converteixi, és inútil esperar tal cosa. Llegim: «si no canvieu i no us torneu com els nens, no entrareu pas en el regne dels cels».

Això ens mostra la immensa importància de la conversió. Farem bé a dedicar una sessió aquesta nit a aquest tema. A part de la conversió, no pot haver benedicció, goig veritable ni el cel per a ningú.

Pot explicar-nos el que es vol dir per Conversió?

No podem fer res millor que anar a l'Escriptura per rebre la resposta. Mirem primer a 1 Corintis 6. Després d'esmentar molts i terribles vicis predominants entre els pagans, l'apòstol diu, en el verset 11: «I això éreu alguns; però us heu netejat, heu estat santificats, heu estat justificats». Aquesta és una formosa definició de la conversió. Passem ara a Efesis 2, 13: «Ara, en Crist-Jesús, vosaltres que abans éreu lluny, heu estat apropats per la sang del Crist.» Això és com l'apòstol ho exposa als creients a Efes. Després mirem 1 Pere 2, 25: «Éreu com ovelles esgarriades, però ara heu tornat al Pastor i Supervisor de les vostres ànimes.» Tots aquests passatges mostren amb molta claredat què és la conversió, però no en sé de cap que ho expressi de manera més formosa que un altre verset en el mateix capítol a 1 Pere, verset 9, «us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable».

Aquests passatges de les Escriptures deixen ben clar que la conversió és un canvi vital i radical que afecta l'ànima—un trasllat des de les tenebres, el perill i la distància, a la llum, la salvació i la proximitat amb Déu.

L'altra nit vaig tenir ocasió d'anar al meu dormitori per a canviar-me l'abric. Era fosc, però com sabia on penjava l'altre abric, vaig poder fer el canvi sense necessitat de llum. Així es va assolir realitzar un canvi extern. Vaig deixar l'abric vell per posar-me el nou, però tot aquest temps vaig romandre en les tenebres! Una mica del mateix succeeix sovint en la història dels homes. Reben impressions religioses, abandonen les seves males companyies, deixen hàbits pecaminosos i fan esforços per viure de millor manera. En lloc de freqüentar la taverna assisteixen a un lloc de culte, i es tornen ciutadans sobris i respectables. Tot això i molt més és veritat sobre ells, però tot aquest temps romanen en tenebres. No clareja en les seves ànimes cap llum celestial que reveli un Salvador ple d'amor i de poder. Ha tingut lloc un canvi extern, certament desitjable, però les seves ànimes no han estat dutes del perill a la seguretat, de les tenebres a la llum. No podem deixar d'insistir que aquesta reforma no és conversió. Passar pàgina no és el mateix que ser duts a Déu mitjançant la sang de Crist.

N'hi ha que creuen que si han tingut somnis extraordinaris o experiències arrabassades i sentiments religiosos, que es tracta de la conversió. Però la conversió és una realitat molt més profunda que cap d'aquestes coses; és ni més ni menys que passar de mort a vida (Joan 5, 24).

Necessiten la conversió aquells que han estat batejats i que mai han comès cap pecat greu?

No hi ha pecat que no sigui greu als ulls de Déu. Els homes solen considerar alguns pecats com repulsius i d'altres com trivials, però cada pecat és odiós per Déu. El pecat més insignificant tanca les portes del cel de manera tan eficaç contra aquell qui el comet com el pecat d'assassinat, i exigeix igual de clamorosamente l'expiació mitjançant la sang de Crist.

Però no és solament a causa del que hem fet que la conversió és una necessitat tan gran, sinó a causa d'allò que som. I pel que fa referència a això no hi ha cap diferència; tots som pecadores, tots ens hem de declarar culpables, tots quedem exposats al judici. L'Escriptura declara de la forma més palesa que «no hi ha diferència». La dama batejada, educada, refinada, amable i amb inclinacions religioses necessita convertir-se si vol anar al cel, de manera tan necessària com el blasfem, el borratxo i el lladre.

Podem convertir-nos quan ens plagui?

Déu mai dóna al pecador l'elecció del moment; el Seu temps és sempre el temps present. «Heus aquí, és ara el dia de salvació», i, «Avui, si escolteu la seva veu, no enduriu els vostres cors». Si algú posposa aquest assumpte, incorre en un terrible perill. Pot ser que mai no tingui cap altra possibilitat. No diré que no la tindrà, perquè Déu té gran longanimitat, i la Seva gràcia es deté sobre molts; però seria més segur jugar amb el llamp que menysprear la Seva misericòrdia o les crides del Seu Esperit.

Quant temps triga un en convertir-se?

El divendres passat vam llegir una nota d'una jove amiga que assisteix aquí, que diu que en menys d'un minut va rebre la benedicció que buscava, essent una culpable pecadora. Molts podrien fer-se ressò del seu testimoniatge. Quant va trigar el lladre moribund de la creu en convertir-se? Quant temps va necessitar Pau, l'acerb perseguidor en el camí de Damasc, per a caure abatut i que el crit de «Senyor!» sorgís dels seus llavis? Quant temps va ser necessari perquè el cor endurit d'aquell escarceller de Filips, que odiava l'evangeli, en ser despertat pel terratrèmol, rebés una resposta a la seva pregunta—«Què em cal fer per ser salvat?»

Sens dubte que generalment hi ha molts exercicis d'ànima que acompanyen a la conversió, i aquests exercicis poden estendre's setmanes o anys. Però crec que hi ha un moment concret en que els exercicis arriben al seu punt culminant, quan l'ànima posa d'una vegada per sempre la seva confiança en el Salvador i en la Seva preciosa sang, i és perdonada i purificada. No és un procés llarg, sinó un acte instantani.

Si alguna persona convertida cau en pecat, ha de tornar-se a convertir?

Aquesta és una pregunta que fan milers de persones, en una o altra forma. Però m'aventuraré a dir que aquesta pregunta mai sorgiria si realment comprenguéssim que quan un pecador es converteix queda també justificat de totes les coses, passa a ser fill de Déu i pel do de l'Esperit és fet membre del cos de Crist. Si tot això s'ha de repetir cada vegada que un creient cau en pecat, llavors hauria de repetir-se vint vegades al dia en el cas de molts! Però un passatge de l'Escriptura dissiparà aquest concepte. Llegim que «tot el que Déu fa és per sempre» (Eclesiastès 3, 14). Quan un ànima se salva és Déu qui la salva, i això «serà per sempre». Quan un pecador és justificat per la fe en Crist, «Déu és el qui justifica», i «serà per sempre».

Cap pare terrenal pot trencar la relació que existeix entre ell mateix i el seu fill. Així succeeix amb la relació celestial i eterna que es forma entre Déu i l'ànima creient. Si un dels seus fills cau en pecat, Ell podrà corregir-lo i sotmetre'l a diverses formes de disciplina: però rebutjar-lo? Mai! El tal necessita ser restaurat a la comunió i al camí recte, però no pot tornar a ser convertit una altra vegada.

En dir això no m'oblido de Lluc 22, 32. Pere era un home veritablement convertit des de la memorable escena en la qual es va reconèixer com pecador, però es va llançar als peus del Salvador, si no abans d'això. Però va caure greument, i va negar el seu Senyor amb malediccions. El Senyor, no obstant això, li diu que ha pregat per ell, i fins i tot abans de la seva caiguda ja contempla la seva restauració. «I tu, quan hagis tornat»,  diu, «aferma els teus germans». Això es traduiria millor com: «una vegada restaurat», perquè es refereix no a la conversió d'un pecador impiu, sinó a la restauració d'un sant recaigut.

Deixeu-me presentar una il·lustració que he pres d'un amic. Un home s'allista com soldat. Després d'un cert temps es cansa de la vida de soldat, i, aprofitant una oportunitat, fuig. Ara és un desertor, i viu amb un temor constant de ser descobert. Finalment resol tornar a l'exèrcit. El seu regiment ha estat enviat al front, i ell vol tornar-se a incorporar al mateix. Com tornarà a les files? No pot tornar a allistar-se com si mai no hagués vestit l'uniforme militar. No pot tornar com un recluta, sinó com un desertor. El que ha de fer és presentar-se davant els seus comandaments, i sotmetre's a qualsevol pena que considerin adequada imposar-li.

Així és amb un fill de Déu que s'hagi desviat. És un desertor de les files, i no pot tornar a allistar-se com un recluta. Ha de tornar com un que s'ha anat errant, no per a cercar l'absolució d'un jutge, sinó el perdó d'un Pare. Que aquests recordin que la gràcia restauradora de Déu és tan gran com la Seva gràcia salvadora. Si es dóna la benvinguda al pecador culpable, també es donarà al fill que s'ha esgarriat; però és com a fill que ha de tornar, no com qui necessita conversió, sinó restauració, i l'obtindrà de cert mitjançant la intercessió de Crist.

És la conversió tot el que cal per fer-nos cristians?

Si ho fos, no hagués hagut necessitat que Jesús davallés del cel i morís en la creu. Aquella poderosa obra va ser necessària abans que ningú pogués arribar a fer-se cristià. Però potser el nostre amic està pensant en un concepte disseminat en certs mitjans de que ningú pot considerar-se cristià fins que, al final de la cursa de la seva vida, es prepara a passar de la terra al cel. Pregunta-li a algú que cregui això: «Ets cristià?», i la resposta serà: «Ho estic intentant».

Ara bé, cap quantitat d'intents ha transformat a ningú en cristià. Ningú es fa soldat tractant de comportar-se com a tal, sinó allistant-se. En el moment que s'allista és tan soldat del rei com el comandant general. L'un mai no haurà posat el peu en el camp de batalla, i l'altre pot ser veterà de cent batalles, però els dos són soldats del rei.

Quins són els trets distintius d'una persona convertida?

Els convertits de Tessalònica manifestaven quatre trets molt evidents. Els trobarem a 1 Tessalonicencs 1, 9-10

(1) S'havien convertit a Déu. Aquest és el primer tret d'una persona convertida. En lloc de tenir por de Déu, té pau amb Déu; en lloc d'amagar-se d'Ell, diu: «Tu ets el meu refugi»; en lloc de considerar Déu com un dur explotador o un jutge sever, el coneix com el seu Pare amant.

(2) S'havien apartat dels ídols. N'hi ha entre nosaltres, a més dels pagans que adoren la fusta i la pedra, que en tenen, d'ídols. Qualsevol cosa que es permeti que prengui el lloc de Déu en l'ànima és un ídol; qualsevol cosa del jo en la qual un fonamenti una esperança de glòria futura és un ídol. Esperes el favor de Déu a causa de la teva forma moral de viure, o per les seves pregàries o vots? Llavors aquestes coses són els teus ídols. S'aixequen entre tu i la benedicció de Déu. Un tret distintiu d'una persona convertida és que ha llançat als quatre vents tot allò sobre el que abans edificava les seves esperances—els seus propis esforços i les seves resolucions, qualsevol cosa que s'interposés entre ell i Déu.

(3) Ara estaven servint el Déu viu i veritable. Un inconvers serveix el jo i Satanàs; una persona convertida tracta de servir Déu en tots els detalls de la seva vida. Tot el que està sota el seu control, per així dir-lo, queda convertit. Si és venedor de teixits, va amb compte que cada metre sigui de cent centímetres; si és lleter, es preocupa que la llet sigui llet, no llet i aigua. Tot en ell dóna testimoniatge que ara és servent de Déu.

(4) Estaven esperant el Fill de Déu del cel. La popularitat, la fama, l'èxit, les riqueses, no són objectes d'ambició per aquell que ha estat veritablement convertit. Coneix Jesús com el seu Llibertador de la ira que ha de venir, i la seva esperança està fixada en aquell món resplendent en el qual el Fill de Déu és el Centre de tot. L'espera a Ell, i el seu desig més profund quedarà satisfet quan es trobi en la Seva presència per sempre. Oh, que aquests trets fossin més visibles en cadascun de nosaltres!

Pot cada persona convertida recordar amb exactitud la data de la seva conversió?

Molts sí que poden. Poden assenyalar amb el dit cert dia en el calendari i dir: «Aquest és el meu natalici espiritual». Però no tots poden fer-ho, i no crec que ningú s'hagi d'inquietar per això. Si estàs segur que estàs convertit, que has estat traslladat de la terra tenebrosa del pecat a la resplendor de la gràcia i de la llibertat, n'hi ha prou. No hi ha necessitat de sentir ansietat per no poder assenyalar el moment precís de la teva conversió.

Va la conversió sempre acompanyada d'un profund dolor pel pecat?

Tinc greus dubtes sobre qualsevol conversió en la qual no hagi una mesura de judici propi i de dolor pel pecat. No és un espectacle agradable veure algú «rebre la paraula amb goig», com va succeir amb aquells dels quals llegim a Lluc 8, 13. El següent que es diu d'ells és que «no tenen arrel», solament creuen «per un temps» i aviat «s'aparten». He vist persones professar conversió i immediatament caure de genolls i pregar pels seus amics, pels predicadores de l'evangeli, pels soldats en la guerra, pels exposats als perills de la mar, pels jueus i no sé per quins més. Sembla que no tenen un sentit de la gravetat dels seus pecats, que fou necessari un tal sacrifici com el de Crist per a expiar-los. No hi ha una passada profunda de l'arada per les seves consciències, cap dolor per la seva duresa de cor. Per la meva banda, veig bo que hi hagi llàgrimes de contrició en les galtes d'un pecador penedit, i que s'escolti el clam contrit del pròdig al tornar al Pare. Crec jo que Déu també ho valora.

A Déu li plau sentir el clam contrit,
S'agrada de veure l'ull humitejat,
Llegir el profund sospir de l'esperit.

Però és veritable la dita que «les aigües manses són profundes». Sovint aquells que més senten són els més reticents en expressar llurs sentiments. Però hom espera que hagi alguna indicació d'un estat trencat i contrit de l'ànima, i alguna consciència de la gravetat i maldat del pecat.

Per què veiem tan poques conversions avui dia, en comparació amb el que llegim de temps passats?

Això pot atribuir-se a més d'una sola causa. Potser es degut en bona mesura a que en molts sectors ja no es considera que la conversió sigui necessària. Es pronuncien sermons sense esmentar-la per a res. S'exhorta a la gent a «seguir a Crist» i a «caminar en les seves passes», sense dir que per a això els és necessària la conversió.

Sens dubte, una altra causa és la lamentable fredor i indiferència entre nosaltres els cristians evangèlics, que creiem en la necessitat de la conversió.

Quan David es va apartar del Senyor, va deixar d'exercir influència per a bé sobre els altres. En el Psalm 51 el veiem penedit. Escoltem les seves paraules: «Torna'm el goig de la teva salvació, i aferma'm amb un esperit noble. Llavors ensenyaré als rebels els teus camins, i els pecadors es tornaran a Tu». Mentre el cor de David va estar fred va haver escassesa de conversions. La restauració del seu goig seria el mitjà de benedicció per a uns altres a més de per a ell mateix. Hauria pecadores que es convertirien. Germans, no hauríem de lamentar l'escassesa de conversions si tan solament els nostres cors fossin més càlids i responguessin millor al gran amor de Déu.

Si algú diu: «Vull ser convertit, però no sé com assolir-lo», què li aconsellaria?

L'adreçaria a Fets 3, 19: «Penediu-vos, doncs, i convertiu-vos». El constrenyeria a que es tornés al Salvador amb veritable penediment. També li llegiria Fets 16, 31: «Creu en el Senyor Jesucrist, i seràs salvat». Un pecador penedit que veritablement creu en Jesús i confia en Ell per a salvació, s'ha convertit. S'ha tornat dels seus pecats vers el Senyor.

El nostre diàleg ha conclòs. Ara em toca a mi fer una pregunta, i vull que cadascun aquí la contesti honradament, com en presència de Déu.

Estàs TU convertit?

El meu fervent desig és que cerquis una trobada personal amb el Salvador. Reconeix la teva culpa. No presentis excuses. No amaguis gens. Després confia't a Ell. Ell et salvarà i et beneirà. Després podràs dir: «Gràcies, Déu, estic convertit».

 



Dotze Diàlegs Bíblics - Harold P. Barker i altres.
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
© Copyright 2011, SEDIN - tots els drets reservats.
SEDIN-Servei Evangèlic
Apartat 2002.
08200 SABADELL
(Barcelona) ESPANYA
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que se citi la procedència reproduint íntegrament l'anterior i aquesta nota.


 

Índex:

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   
orígens

   
vida cristiana

   
bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquinas Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)


Indice general castellano




|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  
General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  
orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  
Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||