Dotze Diàlegs Bíblics

___________

Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques

___________

 

Harold P. Barker, amb O. Lambert, C. A. Miller, P. Brown,
S. W. Royes, W. E. Powell, E. D. Kinkead, E. C Mais,




    Temes

Diàleg 7

Tema: LA SANTIFICACIÓ


Preguntes per E. C. Mais - Respostes per H. P. Barker


L

A importància de la qüestió que ara passem a considerar es pot deduir del fet que es parli tant d'això mateix en la Bíblia.

De vegades els homes divideixen les veritats de la revelació divina en «essencials» i «no essencials». Amb aquests termes designen aquelles veritats que són essencials per a la salvació i aquelles que no ho són. Però aquesta és una manera molt egoista de considerar les coses Per descomptat, el fet que Déu ens hagi donat una comunicació sobre qualsevol assumpte demostra que Ell considera la qüestió com essencial per a la Seva pròpia glòria i per a la nostra benedicció. I també per descomptat, no podem permetre'ns ésser indiferents a cap veritat divina, tant si ens adonem immediatament de la importància que té per a nosaltres com si no. I per descomptat la santificació és una qüestió que no podem deixar de banda sense arribar a ser grans perdedors.

Què significa ésser santificat?

El significat de la paraula és ser separat o posat a part per a un propòsit. Hi ha un verset en el Psalm 4 que comunica aquest pensament: «Jahveh ha separat el fidel per a si mateix» (v. 3).

És important que tinguem això present, perquè molts contemplen la santificació com un procés de millora pel qual les persones són gradualment fetes més santes, i fetes aptes per a habitar en el cel.

Un examen dels passatges de l'Escriptura que parlen d'aquesta qüestió demostrarà la falsedat d'aquesta idea. Per exemple, a Deuteronomi 15, 19 veiem que es santificaven (consagraven) bous i ovelles. Per descomptat, això no pot significar que fossin millorats i fets més sants; significa senzillament que eren apartats per a un propòsit.

A Isaïes 66, 17 es diu dels malvats que se santifiquen per a fer el mal. És a dir, s'han posat a part per a complir els seus malvats propòsits.

A Joan 17, 19 el Senyor Jesús diu: «per ells jo em santifico a mi mateix». No és pas possible que Ell hagués de ser millorat i fet sant, perquè Ell va ser sempre perfecte i irreprotxablemente sant. Però per causa dels «Seus» Ell estava a punt d'apartar-se de la terra, i d'enmig de les coses a les quals havia vingut, i anava a tornar al cel. Ell anava així a posar-se a part a Si mateix, per a servir al Seu poble com llur Advocat i Intercessor.

Aquests passatges exposen clarament el veritable significat de la santificació.

Qui són els santificats?

Queda clar en el Nou Testament que tots els veritables creients en Crist són santificats. Juntament amb el perdó dels pecats tenim «l'herència entre els santificats» (Fets 26, 18).

Escrivint als creients a Corint, l'apòstol diu: «Us heu netejat, heu estat santificats» (1 Corintis 6, 11).

La paraula «sant» significa senzillament una persona santificada; i aquest era el nom usual pel que eren coneguts els que pertanyien al poble de Déu en aquells primers temps. Eren anomenats «deixebles», «germans», «cristians», «amics», «creients», però la designació més comuna era la de «sants». I aquesta designació no s'aplicava merament a certs homes sants i devots, sinó a tots els veritables cristians.

Avui dia, aquesta paraula gairebé ha caigut en desús, i si s'esdevé que diem que hem anat a visitar a alguns dels «sants», ens miren com si haguéssim estat comunicant-nos amb els esperits dels morts! La veritat és que la pobra malalta Elisabet, que jau al llit a casa seva en el següent carrer, és tan santa com el mateix Sant Pere; i que el vell Tomás, que treballa de picapedrer, té tant dret a aquest títol com l'apòstol Sant Pau.

Pere i Pau no eren sants a causa de el seu zel, santedat i devoció. Eren sants perquè havien estat purificats dels seus pecats per la preciosa sang de Crist, i això és el que ha constituït a cada veritable creient en sant, o «persona santificada».

És que fins i tot els creients plens d'imperfeccions tenen dret a considerar-se com santificats?

Si solament aquells que s'haguessin lliurat de les seves imperfeccions fossin els santificats, hauríem de cercar un llarg temps abans que els trobéssim. Fins i tot el millor entre nosaltres està ple d'imperfecció, i aquells que viuen en una comunió més estreta amb Déu senten amb major intensitat les seves imperfeccions.

Però la santificació no depèn del que siguem en nosaltres mateixos. Cada cristià té en ell allò que l'Escriptura anomena «la carn»; i «la carn», sigui en un sant o en un pecador no convertit, és desesperadament i irremeiablement dolenta. És evident, llavors, que la nostra santificació no prové de cap millora de «la carn».

A 1 Corintis 1, 2 veiem que és en Crist Jesús que som santificats, no en nosaltres mateixos. I en el verset 30 del mateix capítol se'ns diu que Crist Jesús (no un estat més sant o més perfecte) «ha esdevingut per a nosaltres saviesa de Déu i justícia i santificació i redempció».

Permeteu-me explicar aquí que als cristians ens cal aprendre a pensar sobre nosaltres mateixos de dues maneres totalment diferents. Primer, tal com som realment aquí en aquest món, amb «la carn» encara en nosaltres, amb temptacions i proves al voltant nostre, i amb els nostres cossos encara portadors de la semblança d'Adam. Com a tals, la nostra història acabarà quan abandonem aquest món. En segon lloc, com som en Crist, dempeus sobre la base de la vàlua de la Seva obra consumada, i establerts davant Déu per a gaudir del Seu favor, sense cap taca, ni defecte ni imperfecció. Això últim és el que serem realment en el cel, però Déu ens veu ja així en Crist, i la fe valora les coses com Ell les valora.

Com homes en «la carn», fills d'Adam, Déu no pot agradar-se de nosaltres. Ell ha declarat que l'home segons aquest ordre no podrà ser del seu grat. Els seus propòsits de gràcia i benedicció han de ser assegurats mitjançant un Altre, és a dir, Crist, i com a noves creacions segons l'ordre de Crist, Déu pot agradar-se en nosaltres. D'aquí es desprèn que la nostra santificació (o ser apartats per al beneplàcit de Déu) ha d'ésser en Crist. Cap mena d'imperfeccions en nosaltres poden mai afectar la nostra posició en Ell, ni tocar el que tenim en Ell.

Pot ser que no sigui fàcil per a les nostres ànimes comprendre això en l'acte. Però és tan important que li he dedicat un bon espai de temps, i demano a tots els presents que ho considerin amb atenció.

Quan és santificat un creient?

L'Escriptura parla de la nostra santificació en relació amb més d'un període de temps.

(1)    Abans que el món fos, en la ment i en el propòsit de Déu.

(2)    A la creu, quan Jesús va morir, fa dinou segles.

(3)    Quan l'Evangeli és aplicat per l'Esperit Sant amb poder, i el rebem.

Serà bo fer servir una senzilla il·lustració per a exposar com això pot ser així.

Un dilluns al matí una senyora està fent unes compres en un dels grans magatzems en el Carrer del Port. Mentre està fent les seves compres, li crida l'atenció un barret molt atractiu, i pensa: «Quin barret més encisador!»; llavors descobreix desil·lusionada que no té suficients diners per comprar-lo en el moment. Però pren nota mental d'aquell barret, i decideix adquirir-lo el més aviat possible.

El dimarts la senyora està de nou en la botiga. Demana el barret, el paga, i en passa a ser la seva propietària. Ara és el seu barret, per a fer amb el mateix el que li plagui. «Aparti'l», diu, «i enviaré a buscar-lo demà».

El dimecres, la senyora envia a la seva minyona. La minyona entra en la botiga, exposa el seu encàrrec, esmenta el nom de la seva senyora, i torna amb la capsa que conté el barret.

Ara preguntaré, quan va ser que aquella senyora va santificar, o apartar, aquell barret per al seu propi ús?

El dilluns, pel que fa a la seva ment i propòsit; el dimarts, en assegurar-lo mitjançant el pagament del preu; el dimecres, en enviar a la seva minyona a recollir-lo, que és com el barret va passar efectivament de la botiga a la casa de la senyora.

Ara bé, aquesta il·lustració servirà almenys per a clarificar quan vam ser santificats o posats a part per Déu per als seus propis propòsits.

Primer de tot, en l'eternitat passada, Déu ens predestinà perquè fóssim els Seus fills. Per així dir-ho, Ell va dir: «Seran Meus per a joia del meu cor i per a que els beneeixin les meves mans». De manera que en el Seu propòsit Déu ens va apartar, o santificà, abans que el món fos (veure Romans 8, 29, 30; Efesis 1, 4; 2 Tessalonicencs 2, 13).

Després, quan Jesús va morir, va quedar pagat el preu de la nostra redempció. Cada obstacle que el pecat havia aixecat per impedir que fóssim de Déu per a tota l'eternitat va quedar eliminat, i va quedar obert el camí per al compliment del Seu propòsit en gràcia. Vam ser així posats a part mitjançant el pagament de l'immens preu pel qual Ell ens va comprar i ens va fer Seus (veure 1 Corintis 6, 29). De manera que a més de ser santificats pel propòsit i la voluntat de Déu, «hem estat santificats per l'ofrena del cos de Jesucrist feta una sola vegada per sempre» (Hebreus 10, 10).

Finalment, quan, per l'operació de l'Esperit Sant, els nostres cors són oberts per a rebre l'evangeli, som efectivament i personalment portats a Ell. Som separats dels nostres pecats; ja no formem part d'aquest món que està precipitant-se al judici. Som efectivament apartats per a Déu. Aquest aspecte de la nostra santificació s'expressa a 2 Tessalonicencs 2, 13: «Déu us elegí des del començament per a salvació en la santificació de l'Esperit i fe en la veritat, a la qual us va cridar a través del nostre evangeli».

No existeix un procés de santificació que vagi progressant de dia en dia en la vida del creient?

Per descomptat que sí. No hem tocat encara aquest costat pràctic del tema, perquè volia que tots comprenguessin clarament el que és ser santificats una vegada per a sempre pel propòsit de Déu, per l'obra de Crist i per l'operació de l'Esperit Sant.

Però l'aspecte pràctic de la santificació té també una importància immensa. A 1 Tessalonicencs 5, 23 l'apòstol prega que el Déu de pau santifiqui plenament els creients als qui ell escriu. Què vol dir amb això?

Tornem de nou a la il·lustració de la senyora i el seu barret. Després que l'ha comprat, i que la criada l'ha anat a buscar, s'acaba aquí la història? En absolut. Ara que ha arribat a ser possessió efectiva de la senyora, és apartat de dia en dia per al seu propi ús; és a dir, el duu posat. Ningú més el fa servir. És apartat per a l'ús exclusiu de la seva propietària.

Ara bé, Déu, després d'haver proposat la nostra benedicció, i havent mort Crist per a aconseguir-la, i havent l'Esperit Sant obrat eficaçment en nosaltres de manera que hem estat duts a Déu—és això el final? En absolut. L'Esperit Sant segueix realitzant la seva obra en nosaltres, desenganxant-nos més i més de les coses d'aquest món, separant-nos dels desitjos de la carn, dels mals camins en els quals havíem caminat, i promovent d'aquesta manera la nostra santificació pràctica.

Però tinguem en compte que això no es porta a terme mitjançant la gradual eradicació de la nostra natura pecaminosa, ni per la millora de la carn, sinó essent conduïts al beneït secret de la llibertat respecte de l'amarg jou del pecat, de la victòria sobre el poder del mal interior, i del goig en l'Esperit Sant. En adherir-se els nostres cors més i més a Crist, ens apartem amb creixent animadversió de tot el que pertany al jo, i el resultat és que en el nostre caminar i manera de fer som «santedat al Senyor», veritablement separats per a Ell.

Què és el que Déu usa per a promoure la nostra santificació pràctica?

Ell pot obrar, i indubtablement ho fa, per mitjà de moltes coses. L'aplicació de la veritat a les nostres ànimes és un dels mitjans més eficaços. Quan el Senyor Jesús estava pregant per nosaltres, a Joan 17, va dir: «Santifica'ls en la teva veritat: la teva paraula és veritat».

Espero que tots aquells qui s'han convertit de fa poc arribaran a ser diligents estudiants del Llibre de Déu Si no us alimenteu de la sincera llet de la Paraula, les vostres ànimes defalliran. En llegir, Déu ho beneirà en vosaltres, i això tindrà un efecte separador i santificant sobre vosaltres. En familiaritzar-vos més amb les seves meravelloses veritats, podreu destriar millor allò que és de Déu i allò que és del món, de la carn i del diable. Moltes coses en les quals ara no hi veieu res de dolent seran posades a descobert per la veritat que aprendreu, i d'aquesta manera sereu separats de les mateixes. Aprendreu que el vostre Senyor i Salvador no té lloc en la terra, que està rebutjat aquí, i que ha estat expulsat del món. Digueu-me, és que el pensament d'això no us separarà, en cor i ànima, de l'escena on Ell va ser rebutjat?

Una altra cosa que Déu fa servir és la ira i la persecució del part dels dolents. D'això en tenim un exemple a Joan 9. El cec havia estat restaurat per Jesús, i havia confessat obertament el Seu nom. Això va ser massa per als dirigents jueus. Era intolerable que ningú es manifestés a favor d'Aquell a qui ells odiaven. De manera que, després d'injuriar l'home que l'havia confessat, el van expulsar.

No penseu, doncs, que l'acció d'ells va haver de tenir un efecte poderosíssim sobre aquell home, separant el seu cor del sistema de coses enmig de les quals s'havia criat, i fixant els seus afectes en Crist? N'estic segur que la seva excomunió per part dels dirigents religiosos del seu temps va ser de gran ajuda per a la santificació d'aquest home.

«Feliços vosaltres» va dir el Senyor Jesús, «quan els homes us odiïn, i us excloguin, i us insultin i rebutgin el vostre nom com a dolent per causa del Fill de l'home» (Lluc 6, 22).

Per què és necessari que siguem santificats?

Per a que siguem preparats de manera pràctica per al propòsit de Déu, i útils per a l'ús del Senyor. Vegem el que es diu a 2 Timoteu 2, 21 sobre ser un vas «útil per al Senyor, i preparat per a tota bona obra».

I això no fa vibrar una corda de desig en el teu cor, benvolgut germà en la fe? No desitges ardentment ésser un vas útil per al Senyor? Tu pots ser-ne un, però perquè puguis ser útil per al Senyor, has de separar-te de manera pràctica de tot el que no és d'Ell, el teu cor deslletat del món, la teva ànima emancipada de l'esclavitud del pecat i de la carn. En una paraula, has de ser posat a part, mitjançant l'obra efectiva de l'Esperit Sant en tu, per a Crist.

Vostè estava parlant ara mateix dels mitjans que Déu fa servir per a la nostra santificació pràctica. No és l'aflicció un d'ells?

Sí, Déu ha de disciplinar-nos i fer-nos passar per tribulació, però és sempre per al nostre bé, per a què allò que és de Déu en nosaltres pugui ser desenvolupat, i perquè puguem ser més i més preparats per al beneplàcit de Déu.

La paraula «tribulació» procedeix del llatí tribulum, que era una mena de triple assot que utilitzaven els romans per a batre el gra. El tribulum separava el gra de la pela, i això és el que la tribulació fa per nosaltres. Hi ha molta «pela» de la qual hem de ser alliberats. Aquesta és la raó de la disciplina que Déu aplica als seus fills. Ell ens purifica per a que puguem donar més fruit.

No és l'esperança de la vinguda del Senyor un altre mitjà de la santificació pràctica?

Certament. Llegim que «tot aquell qui té aquesta esperança en ell es purifica a si mateix, tal com ell és pur» (1 Joan 3, 3).

És fàcil veure'n la raó. Si esperem la tornada del Senyor en qualsevol moment, anirem amb compte sobre allò que fem i diem. No voldrem que Ell arribi i ens trobi llegint llibres dubtosos o enmig de males companyies, o asseguts en llocs de diversió mundana, o dient coses que no voldríem que Ell escoltés. El pensament de la Seva vinguda, si el mantenim davant nostre, i l'abriguem com l'esperança dels nostres cors, tindrà un assenyalat efecte sobre nosaltres, i ens purificarà d'allò que no és d'Ell, i ens santificarà, o separarà més i més per a Ell.

La paraula «santificar» vol dir «separar» en tots els casos?

No dic que les dues paraules es puguin emprar sempre de manera intercanviable, però, en general, sí es pot fer. Per descomptat, el sentit usual de la paraula tal com s'empra en les Escriptures és «posar a part» per a algun propòsit diví.

Però nosaltres som massa propensos a limitar els nostres pensaments sobre aquesta qüestió a ALLÒ DEL que som santificats. La felicitat resideix a comprendre una mica d'allò PER A QUÈ som santificats.



Dotze Diàlegs Bíblics - Harold P. Barker i altres.
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
© Copyright 2011, SEDIN - tots els drets reservats.
SEDIN-Servei Evangèlic
Apartat 2002.
08200 SABADELL
(Barcelona) ESPANYA
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que se citi la procedència reproduint íntegrament l'anterior i aquesta nota.


 

Índex:

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   
orígens

   
vida cristiana

   
bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquinas Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)


Indice general castellano




|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  
General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  
orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  
Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||