Dotze Diàlegs Bíblics ___________ Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques___________
Harold P. Barker, amb O.
Lambert, C. A.
Miller, P. Brown, |
|
Temes |
Preguntes
per E. D. Kinkead -
Respostes per H. P. Barker
OM introducció al tema que centra ara la nostra atenció, llegiré un verset de les Escriptures: «En qui tenim la redempció per la seva sang, la remissió de les ofenses, d'acord amb la riquesa de la seva gràcia» (Efesis 1, 7). Aquest passatge mostra molt clarament que hi ha alguns que podien dir, i als quals Pau encoratjava a dir: «tenim el perdó de les nostres ofenses, dels nostres pecats». Sens dubte n'hi ha molts que estan acostumats a repetir, diumenge rere diumenge, les paraules: «Crec en el perdó dels pecats». Per la gràcia de Déu, alguns de nosaltres podem anar més enllà i dir: «Creo en el perdó dels meus propis pecats». Pots dir-ho tu, això? Si no, et prego que prestis molta atenció al tema que passem a considerar. Li cal al pecador carregar tots els seus pecats sobre Jesús per a poder ser perdonat? Cap de nosaltres podria recordar tots els nostres pecats. Quan passem a examinar el panorama de les nostres vides passades, no hi ha dubte que hi ha alguns pecats que s'aixequen com promontoris, i que el record dels mateixos romandrà amb nosaltres fins a la nostra última hora en la terra. Però multituds dels nostres pecats, pecats «venials» tal com alguns els designarien, han quedat oblidats. Amb tot i això, cadascun d'ells exigeix l'expiació, i cal respondre de cadascun d'ells. L'obra de Crist és suficient per a respondre per tots ells, però si abans de rebre el benefici d'aquella obra haguéssim de prendre els nostres pecats i carregar-los sobre Jesús, ens trobaríem en un veritable compromís. El pensament dels nostres pecats oblidats estaria sempre apressant-nos. «Què farem amb ells?» seria una pregunta que ens privaria de la nostra pau. Però hi ha una altra raó per la que mai podríem carregar els nostres pecats sobre Jesús, i és que Jesús està ara en la glòria. Creus que Ell pot carregar sobre Si mateix cap pecats on Ell està? Res que contamini no entrarà mai allà. Com doncs podria un pecador carregar els seus pecats contaminants sobre Jesús, el Senyor exalçat i coronat en glòria? Impossible! El temps per a carregar els pecats va ser quan Ell va estar clavat en la creu. I fixa't en això: Si els teus pecats no van ser carregats llavors sobre Jesús, mai no ho seran. Ara bé, és cosa certa que tu no haguessis pogut carregar els teus pecats sobre Ell al Calvari. Tu no existies llavors. La veritat és que Déu va carregar sobre Jesús el pecat de tots nosaltres. «Jahveh va fer recaure sobre ell la iniquitat de tots nosaltres.» Què ha de fer el pecador per a demostrar que és digne de ser perdonat? Un pecador mai no podria fer res per demostrar que és digne de cap perdó. La base sobre la qual Déu perdona els pecadors no és que siguin dignes de tal perdó, ni per res que ells puguin fer o ésser. És totalment per causa de Crist i per causa del que Ell ha fet. Això es veurà expressat amb tota claredat a Efesis 4, 32: «també Déu us va perdonar en Crist». Igualment a 1 Joan 2:12, «pel seu Nom us han estat perdonats els pecats». Suposem que una persona amb bona disposició dóna un xec a un pobre, i li diu que el presenti per al seu pagament en una determinada sucursal bancària. Mentre s'adreça cap allà, el pobre comença a sentir desconfiança sobre si li donaran els diners o no. Està vestit de parracs, la seva pobresa és evident, i el seu nom és totalment desconegut. Malgrat tot, reuneix tot el seu valor, es presenta al taulell i mostra el xec. El caixer el pren i mira atentament—què? Mira potser els parracs del pobre? No, sinó que mira el nom en el xec. És el d'un dels millors clients del banc. I és a causa de aquest nom que el caixer lliura els diners sense fer ni una pregunta al portador. Això és el que succeeix amb el pecador que acudeix a Déu mitjançant el Senyor Jesucrist. Déu no pren en compte si el pecador és digne o indigne. No fa cap diferència que el sol·licitant de la benedicció tingui una bona reputació d'honradesa i respectabilitat, o que sigui conegut com un malvat rebutjat per tots. Pot ser que el seu nom estigui inscrit en el registre de membres d'una església de renom, o que estigui en els fitxers de la policia judicial. Déu no fa diferències en el Seu tracte al pecador que torna a Ell per circumstàncies d'aquesta classe. El que Ell es mira és el nom que el pecador porta com el seu únic fonament. Si és el preciós nom de Jesús, no hi ha cap benedicció tan gran que Déu no la doni a qui la cerqui. En l'acte perdonarà els pecats de tota una vida per causa d'aquest nom. Quan un pecador confia en Crist, rep el perdó de tots els seus pecats, o solament dels seus pecats passats? Suposo que és solament natural per a la gent classificar els seus pecats com passats, presents i futurs, però és ben segur que Déu no els divideix així. Ell veu la nostra vida, des dels seus primers moments fins a la nostra última hora en la terra, estesa davant d'Ell. Els nostres pecats, els oblidats ja de fa molt temps, i els no encara comesos—Ell els veu com un tot, com una sèrie d'accions, paraules i pensaments de maldat. I més encara: Ell no solament veu els nostres pecats així, com un tot, sinó que els va veure així ja fa més de dinou segles. Tots els nostres pecats eren futurs llavors, però Déu els va veure tots, i els va carregar tots sobre Crist. Si hi ha un sol pecat que hagis comès o que puguis encara cometre, i que no va ser carregat sobre Crist, aquest pecat ha de quedar per a sempre sense expiació, i no pot haver cel per a tu. Però, gràcies a Déu, el creient té raó per a saber que cada pecat de la seva vida va ser carregat pel seu Salvador en el Calvari, i que com a conseqüència necessària cada pecat de la seva vida, des del bressol fins a la tomba, va quedar esborrat quan va confiar en Crist. Com a fill de Déu, pot ser que cometi pecats, i tindrà necessitat de rebre perdó del seu Pare pels mateixos. Però mai més no haurà d'acostar-se a Déu com qui necessita perdó com un criminal culpable sota la sentència de condemnació eterna. És correcte que algú pregui pel perdó dels seus pecats? Entenc que la seva pregunta no és si mai va ser correcte, sinó si és correcte en l'actualitat que es pregui demanant el perdó. Algú ha dit que les Escriptures són tan eloqüents en allò que ometen com en allò que revelen. Per descomptat que hem de comptar entre les seves omissions qualsevol instrucció per a pregar demanant perdó des que l'obra de l'expiació realitzada per Crist va quedar complerta. Trobem moltes referències que mostren que el perdó dels pecats era cosa coneguda pels primers cristians, i que s'havia donat provisió en el cas de cristians que pequessin, però és en va que cerquem qualsevol exhortació a pregar per aquesta gran benedicció. Com podem pregar per alguna cosa que ja tenim? No seria una pregària així la pregària de la incredulitat? Si com cristians pequem, se'ns dóna la seguretat del perdó si confessem els nostres pecats; no si preguem demanant perdó. Hi ha una gran diferència entre confessar els nostres pecats i pregar demanant perdó, i parlarem més d'això. Pel que fa als pecadores no salvats, la qüestió és evidentment diferent. Però fins i tot a aquests mai no se'ls instrueix que preguin demanant el perdó. Déu es revela com Aquell que l'ofereix a tots gratuïtament per mitjà de Crist (Fets 13, 38), i s'exhorta als pecadors que el rebin. En dir que no s'instrueix a ningú que pregui pel perdó, no oblido pas amb això que el Senyor Jesús va ensenyar els seus deixebles a pregar «Perdona els nostres deutes»; però això va ser abans que es complís l'obra de l'expiació. Aquells als quals es va ensenyar aquesta pregària no estaven en la posició que estem nosaltres, que vivim amb posterioritat al compliment d'aquella gran obra. Encara que ells van tenir el privilegi d'acompanyar el Senyor Jesús sobre la terra, estaven en la posició dels creients de l'Antic Testament fins que Ell va morir i va ressuscitar i l'Esperit Sant va venir per a prendre la Seva residència aquí. Des d'aquell temps no s'ensenya a ningú a pregar en aquella forma, que abans era correcta i apropiada. Necessitem ser perdonats més d'una vegada? Suposo que per «necessitem» es refereix vostè als creients. Sí, necessitem el perdó, tant sovint com pequem. Ja hem vist que el perdó dels pecats que acompanya a la salvació (veure Lluc 1, 77) es rep una vegada per totes. Aquesta és una benedicció que posseïm per a sempre. Però si nosaltres, els fills de Déu, pequem, la nostra comunió amb Ell queda interrompuda, i es fa necessari el perdó, que duu a la restauració d'aquesta comunió. I Déu, el nostre Pare, està molt disposat a concedir aquest perdó! Si a nosaltres se'ns exhorta que perdonem un germà que hagi pecat contra nosaltres fins a setanta vegades set, podem estar segurs de que Ell mai no es cansarà de perdonar-nos fins a setanta mil vegades set. No passarà que el fet de que Déu està tan ben disposat a perdonar encoratjarà una actitud de negligència respecte el pecat? Si es comprèn com cal, tindrà l'efecte exactament oposat. Un verset en el Psalm 130 dóna una resposta a aquesta pregunta: «Amb tu hi ha el perdó, a fi que siguis temut». Observem bé aquestes paraules: «a fi que siguis temut». La gràcia perdonadora amb la qual sempre es rep la confessió contrita del qui ha errat, produeix en l'ànima del perdonat un sentiment tal de la bondat de Déu, i amb això una consciència tal de la gravetat del pecat, que sent temor de tornar a contristar un Déu tan amant, pacient i ple de gràcia. Aquest temor no és el temor que té turment. És un temor piadós i saludable front al pecat. Sens dubte que el temor al càstig actua sovint com a fre sobre els homes. Però, què n'és de millor quan es produeix un temor al pecat! I aquest és el resultat de la gràcia perdonadora del nostre Déu. Fa que sigui una delícia caminar en el Seu temor i buscar agradar-lo en paraula i obra. Què haurien de fer els cristians quan pequen? Aquesta pregunta es pot respondre amb les mateixes paraules de les Escriptures: «Si confessem els nostres pecats, ell és fidel i just per perdonar-nos els pecats, i netejar-nos de tota injustícia» (1 Joan 1:9). Observem que no diu: «Si demanem perdó». És fàcil dir, «Oh Déu, et prego que em perdonis per causa de Jesús», però confessar el pecat comès és quelcom molt més profund. Significa que hem de vessar la història del nostre pecat a oïdes de Déu; que li hem de dir: «Oh, Déu i Pare meu, t'he deshonrat mentint», o bé, «Oh, Déu i Pare meu, he tornat a deixar pas al meu malvat mal geni». Sigui com sigui el pecat en particular, hem de confessar-lo en un veritable judici propi. Amb això rebem el perdó de Déu en gràcia. Em permeto ara donar una paraula de consell als meus estimats joves germans en la fe. Mantingueu comptes curts amb Déu. No deixeu els pecats del dia per incloure'ls en una confessió general per la nit, sinó que, tan aviat com us trobeu sorpresos en una falta, confesseu-la. Si estàs en un lloc on no puguis estar tot sol per a agenollar-te, solament eleva el teu cor i digues en silenci, «Pare, he pecat, he fet això i allò». El perdó n'és el resultat segur. De què depèn el nostre perdó, com a fills de Déu? De l'acció del Senyor Jesús com a advocat nostre. Naturalment, la Seva obra expiatòria a la creu és la base de tota la nostra benedicció i és el fonament sobre el qual s'assoleix el nostre perdó etern. Però Aquell que va morir allí viu per a sempre. Ja no com aquell qui porta el pecat, sinó que com Advocat del seu poble Ell viu en la glòria. Això és el que aprenem de 1 Joan 2:1: «si algú pequés, tenim un Advocat davant del Pare, a Jesucrist, el Just». Tan aviat com un creient peca, passa a ser objecte de l'especial activitat del seu beneït Advocat. Com a resultat, és induït a jutjar-se pel seu pecat i a acudir al seu Pare en humil confessió. Com a resultat addicional rep el perdó, i queda purificat de tota iniquitat. Què n'hauríem d'estar d'agraïts pels serveis del nostre Advocat! Ell està tan dedicat a nosaltres en la glòria avui com ho estava quan patia com el nostre Substitut en el Calvari, i Ell ens manté en tota l'eficàcia permanent de la Seva meravellosa obra expiatòria. En Ell està sempre davant la vista del Pare una base sobre la qual Ell pot perdonar-nos, i quan confessem els nostres pecats, Ell és fidel i just vers Crist en perdonar-los. Vol dir el mateix «purificar de tota iniquitat» que el perdó dels nostres pecats? Em sembla que hi ha quelcom addicional. Un pare diu al seu nen que no surti a jugar al jardí. El nen desobeeix la prohibició i surt, cau en el fang, i es taca la roba. Aquest nen té ara necessitat de dues coses. Necessita perdó perquè ha estat desobedient, i necessita purificació perquè està brut. Si de debò sent la seva desobediència i la confessa, el seu pare el perdona en l'acte. Però el procés de purificació necessita de més temps. Demana l'aplicació de sabó i aigua. Això és precisament el que succeeix amb el creient. Quan peca, no és solament desobedient, sinó que queda contaminat. En confessar, queda perdonat en l'acte, però abans que la seva comunió amb Déu pugui quedar plenament restaurada, ha de quedar net de la contaminació que ha contret. Això és també un resultat de l'activitat de Crist com Advocat. Com es realitza aquesta purificació? Em sembla que en el Psalm 119, 9 podem veure els mitjans que empra Déu. «Com netejarà un jove el seu camí? Observant la teva paraula!» La Paraula de Déu és allò que té poder purificador per al creient. Recordem que ara no estem parlant d'aquella purificació que rebem quan venim a Crist com pecadors culpables. En aquella ocasió vam ser purificats d'una manera molt diferent, amb la preciosa sang de Crist. Però com creients necessitem ser rentats de manera continuada no amb sang, sinó amb «aigua per la paraula» (Efesis 5, 26). Succeeix que alguna preciosa porció de la Paraula de Déu s'aplica amb poder a l'ànima, i una vegada més podem contemplar amb goig el rostre del nostre Pare. No es tracta que dubtéssim d'Ell; sempre sabíem que Ell és el nostre Pare, i que en confessar el nostre pecat havíem rebut el Seu perdó. Però, amb tot, havia una sensació de neguit—una sensació de distància. L'aplicació de la Paraula elimina això, i la comunió queda plenament restaurada. A què es degut que tants de l'estimat poble de Déu visquin sense la certesa d'haver estat perdonats per a sempre? Suposo que es deu al fet que no veuen que tots els seus pecats van ser carregats sobre Jesús, i que Déu és massa just per a mai carregar sobre ells els pecats amb els quals va carregar el Substitut d'ells. I que ells no reposen amb una fe senzilla en les precioses declaracions de la Paraula de Déu com les que ja hem esmentat, com que «Déu us va perdonar en Crist». Sembla que molts estan convençuts que el seu perdó està d'alguna manera relacionat amb que ells siguin dignes del mateix, i em trobar-se a ells mateixos plens d'indignitat, vacil·len sobre situar-se entre els perdonats i salvats. Per a aquests, les beneïdes paraules del Senyor Jesús estan plenes de consolació: «Et són perdonats els pecats. … La teva fe t'ha salvat, vés-te'n en pau» (Lluc 7, 48, 50). Si Jesús va morir per tots i va portar els pecats de tots, no segueix d'això que tots han de ser perdonats i salvats? Quan diem que Jesús «va morir a favor de tots», estem usant les mateixes paraules de la Bíblia (veure 2 Corintis 5, 15). Però si diem que Ell va portar els pecats de tots, estem traspassant els límits de les Escriptures. És una veritat beneïda que Jesús va morir per tots. Ell va morir per obrir el camí al cel per a «tot el qui vulgui». La seva mort ha proporcionat una base des de la qual Déu pot en justícia cridar a tots en gràcia, i oferir la salvació a tots. Però no podem dir a cada un amb qui parlem: «Crist va portar els teus pecats en la creu». Aquells dels qui Crist va portar el seus pecats mai no hauran de portar-los ells mateixos, mai. Però molts portaran els seus propis pecats per a sempre en l'infern. La veritat és que en tant que Crist va pagar un preu infinit, suficient i sobreabundant per a tots, Ell va ser solament el Substitut d'aquells que creuen. Els creients podem dir que Ell «portà els nostres pecats en el seu cos sobre la fusta» (1 Pere 2, 24). És certament un resultat necessari de que Crist portés els nostres pecats que hem estat perdonats i salvats, però això és d'aplicació només als qui creuen. Vulgui Déu concedir que tots els presents aquí creguin en el Senyor Jesucrist i rebin la remissió dels seus pecats!
|
Índex:Pàgina
principal 
|
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
