Dotze Diàlegs Bíblics ___________ Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques___________
Harold P. Barker, amb O.
Lambert, C. A.
Miller, P. Brown, |
|
Temes |
Preguntes
per S. W. Royes -
Respostes per H. P. Barker
L tema que anem a tractar ara és de gran importància. Pot ser que confiem en el Senyor Jesús com el nostre Salvador, i que derivem una certa consolació en pensar en la Seva preciosa sang i en el seu poder per a netejar-nos de tot pecat. Però fins que l'ànima conegui el que és ser justificada, no pot haver una pau sòlida. Pel que fa als no creients, és impossible exagerar la importància d'aquest assumpte en el seu cas. Perquè la justificació està en el llindar mateix de tota veritable benedicció. Ningú no pot entrar al cel excepte aquells que estiguin justificats de la seva culpa. Per això, demano l'atenció de tots a les preguntes que es faran i a les respostes que es donin. A quina mena de persones justifica Déu? No en tinc cap dubte que molts dirien: «A la bona gent», o «A aquells que fan el millor que poden». Però ens cal descartar les opinions humanes i adreçar-nos a la Paraula de Déu per rebre llum. L'apòstol Pau es refereix a Déu amb un títol molt entranyable a Romans 4, 5: «Aquell que justifica a l'impiu». Així, és als impius a quins Déu està disposat a justificar. Trobem una il·lustració d'això en el cas de dos homes que van pujar al temple a pregar. Un era religiós, i la seva religió afectava en gran manera la seva vida i la seva conducta. El preservava de moltes accions d'extorsió, injustícia i immoralitat. Dues vegades cada setmana observava un rígid dejuni. Pagava els seus delmes puntualment, i dedicava grans quantitats de diners al servei de Déu. L'altre home no pertanyia a la classe dels religiosos. En realitat, era un pecador, i no ho amagava. En entrar al temple, se'n va adonar que no era apte per a estar allí, i, parat des de lluny, va abaixar el cap, evidentment avergonyit. Quin d'aquests dos homes, penseu vosaltres, era més susceptible de ser justificat? El Senyor Jesús, referint-se a aquest últim, el pecador irreligiós, impiu, diu: «Us dic que aquest va baixar justificat a casa seva, i no pas l'altre» (Lluc 18, 14). Sí, són els culpables, els pecadores i els vils, aquells qui Déu justifica quan reconeixen la seva condició i es tornen a Ell. Aquells que s'imaginen ser «justos, que no tenen necessitat de penediment», romanen sense justificació i sense benedicció. Quin és la diferència entre la justificació i el perdó? El perdó és l'eliminació de la pena dels nostres pecats; la justificació és l'eliminació de l'acusació mateixa de culpa que abans teníem contra nosaltres. Comprendrem millor la diferència si fem una imaginària visita a un jutjat. S'està procedint a jutjar a dos acusats de robatori. El primer té molts testimonis per a demostrar que estava a molts quilòmetres de distància quan es va cometre el delicte. Es demostra la seva innocència d'una manera irrefutable. En absoldre'l, el jutge diu: «El pres pot abandonar aquest tribunal lliure de tota culpa». En altres paraules, essent innocent, queda justificat. Amb l'altre, les coses són diferents. Però hi ha circumstàncies atenuants. És jove; és el seu primer delicte, i sembla que va ser induït a cometre el delicte contra el seu millor criteri. El jutge dirigeix un seriós advertiment al pres i el deixa en llibertat. No es dicta cap pena, i surt del jutjat lliure. En poques paraules, ha estat perdonat. Però, encara que està perdonat, no ha quedat absolt dels càrrecs contra ell. Ara bé, aquesta il·lustració ens ajudarà a veure la diferència entre justificació i perdó. Però hem de recordar que entre els homes solament els innocents poden ser justificats, mentre que els culpables poden ser perdonats. Salomó era conscient d'això quan va pregar en la dedicació del temple (1 Reis 8). En el verset 32 ell prega: «tu escoltaràs des dels cels, i jutjaràs als teus servents, per declarar malvat el malvat, per recompensar-lo segons el seu camí; ... i per declarar just [justificar] el just». Després, en el verset 34 torna a pregar: «tu escoltaràs des dels cels, i perdonaràs el pecat del teu poble Israel». Fixem-nos en això! Justificació per al just i perdó per als qui pequen. Però la glòria de l'evangeli és que exposa com Déu pot fer allò que és impossible entre els homes. Ell pot justificar els impius, i això fins i tot sense circumstàncies atenuants. Ell pot prendre un pecador vil i corromput, i no solament perdonar-lo, sinó absoldre'l de tota acusació d'una forma tan completa que pot proclamar-se aquest repte, que mai podrà ser contradit: «Qui acusarà els escollits de Déu? Déu és el qui justifica» (Romans 8, 33). Si és Déu qui justifica, per què es diu que som justificats per la fe? La fe és senzillament el principi sobre el qual Déu justifica. Si Déu es declara disposat a justificar a pecadores impius, és cosa ben raonable que Ell ha de declarar el principi sobre el que Ell ho farà, i el principi ha de ser d'una mena que deixi clar davant tots que es de gràcia de principi a fi. És per aquesta raó que és «per fe», o perquè, en les paraules de Romans 3, 26 , Déu és el justificador «del qui té la fe en Jesús». Així que és la «fe», no les obres, ni els vots, ni les pregàries, allò que es compta coma justícia, però és Déu qui ho compta com a tal. És totalment la Seva acció. Llegim que Crist «fou ressuscitat per a la nostra justificació». Què té a veure la resurrecció de Crist amb que nosaltres siguem justificats? Té tot a veure! És la frontissa sobre la que gira tota la qüestió. Suposem que em declaressin culpable d'alguna infracció i que em condemnessin a pagar una multa molt alta. En no poder disposar de tal quantitat, em veuria empès a complir una sentència de presó. Però un amic intervé i es compromet a pagar la meva multa. Però fins que arribin els diners, un dels dos, el meu amic, o jo, ha de quedar detingut. El meu amic, havent assumit les meves responsabilitats, es queda allí fins que pugui arribar un missatger del banc amb la suma de la multa, i a mi em deixen sortir. Ple d'ansietat, em passejo amunt i a baix davant el jutjat. Finalment arriba el missatger del banc i entra en l'edifici. Al cap d'uns minuts surt el meu amic i es reuneix amb mi. En l'acte cessa la meva ansietat. El fet de la seva reaparició demostra que les demandes del tribunal han quedat satisfetes. Ara estic veritablement lliure, perquè el meu substitut està lliure. No serà necessari insistir en com s'aplica aquesta senzilla paràbola. Tu i jo som els infractors, sota el judici de Déu. Crist s'ha ofert com el nostre Substitut, i en la creu Ell va satisfer les demandes de la justícia en el nostre favor. Ell va satisfer la multa per nosaltres. Va ser suficient el Seu pagament? El va acceptar Déu com un ple descàrrec de totes les nostres responsabilitats? Abans de morir, Ell va clamar: «S'ha complert!». Ell va donar el Seu tot, la Seva vida, la Seva sang, però, va ser suficient, tot això? Ell va sortir del sepulcre al matí del tercer dia. La pregunta va quedar contestada. Havia estat suficient. Aquell que havia pres els nostres pecats sobre Ell mateix estava lliure. Llavors, doncs, també nosaltres quedem lliures! Així, la resurrecció de Crist està en la base de la nostra justificació. Naturalment, quan dic «nostra» em refereixo als «creients». Ell va ser ressuscitat per a la nostra justificació. A Romans 3, 28 se'ns diu que «l'home és justificat per la fe, sense les obres de la llei». Com ho concilia vostè amb Jaume 2, 24, on llegim que «l'home és justificat per les obres, i no solament per la fe»? No hi ha cap necessitat de conciliar aquests dos passatges. De vegades la gent s'imagina que han descobert declaracions contradictòries en les Escriptures, però la falta rau en les seves pròpies ments, no en la Paraula de Déu. En el cas que ens ocupa, la dificultat s'esvaeix quan veiem que a Romans s'està parlant de la justificació davant Déu, mentre que a Jaume el tema és la justificació davant els homes. Ambdues coses es posen en contrast a Romans 4, i en el verset 2 es fa ressaltar que la justificació per les obres «no [és] pas davant Déu». Déu pren nota de la fe del creient, i la compta com a justícia per a aquest creient. Però la fe és invisible als ulls dels homes. Si ells ens desafien respecte a quina raó tenim per a professar que hem estat perdonats i salvats, que som fills de Déu i hereus juntament amb Crist, no podem senzillament contestar, «Tenim fe». Hem de justificar la posició que adoptem amb més que paraules. L'amic de Job, Sofar, va preguntar: «I l'home loquaç ha de ser justificat?» (Job 11, 2). Per descomptat que no. No són els qui parlen bé, sinó els qui caminen bé, els que són justificats davant els seus proïsmes. No és pels llavis sinó per la vida; no per paraules, sinó per obres, que podem convèncer els altres que som allò que diem. És sobre aquest aspecte de la veritat que tracta Jaume. Pau també, en algunes de les seves epístoles, de manera especial en la adreçada a Titus, dóna molt pes a la importància de les bones obres, no com una ajuda a la nostra justificació davant Déu, sinó com testimoniatge davant els homes, i amb la finalitat de que «adornin la doctrina de Déu, Salvador nostre». Però que ningú comenci a parlar de bones obres abans d'assegurar-se que està justificat de totes les coses per la fe en el Senyor Jesucrist. Llegim sobre estar «justificats per la gràcia» (Romans 3, 24), «justificats per la fe» (Romans 3, 28), i «justificats per la Seva sang» (Romans 5, 9). Hem de concloure que l'home ha de ser justificat tres vegades? En absolut. Les tres expressions comuniquen diferents conceptes, però totes tres es refereixen al mateix acte. La gràcia de Déu és la font de totes les nostres benediccions; la sang de Crist és el canal mitjançant el qual ens assoleix, mentre que la fe és senzillament l'apropiació de tot això per a nosaltres mateixos. Il·lustraré el que vull dir. Aquesta ciutat rep el seu subministrament d'aigua del riu que baixa de les muntanyes més enllà. I en tenim un subministrament abundant per a tots. Hi ha canonades esteses que van a les cases de la gent, i quan algú vol aigua, tot el que ha de fer és obrir l'aixeta. El riu, que conté un subministrament inesgotable d'aigua, és com la gràcia. La gràcia de Déu és el doll i la font de tota benedicció. En aquest sentit som «justificats per la Seva gràcia». Les canonades són el mitjà pel que l'aigua és conduïda a les nostres portes, així com la sang de Crist és el mitjà pel qual la gràcia de Déu és posada a la disposició dels pecadores. Així, som «justificats per la Seva sang». I què és «justificats per la fe»? La fe és acudir amb el got buit i obrir l'aixeta. És l'apropiació per a un mateix de la benedicció que s'origina en la gràcia de Déu, i que és feta possible per a nosaltres mitjançant la sang de Jesús. Bildad de Xúah, un altre dels amics de Job, va preguntar: «Com pot, doncs, l'home justificar-se amb Déu?» Com respondria vostè a aquesta pregunta? (Job 25, 4) El primer és deixar de justificar-se un mateix. «Vosaltres sou els qui us justifiqueu vosaltres mateixos», va dir el Senyor Jesús als fariseus, i mentre que hom faci això, Déu no el justificarà. Quan deixem de justificar-nos a nosaltres mateixos, justifiquem llavors Déu en el Seu judici contra nosaltres a causa del pecat. «Els publicans ... van justificar Déu, llegim, i això era precisament el contrari del que estaven fent els fariseus. Així, condemnar-se un mateix i justificar Déu són dues coses que van juntes. Ens posem del costat de Déu contra nosaltres mateixos, i reconeixem la veritat del Seu veredicte contra nosaltres com pecadores culpables, vils, mereixedors de l'infern. Aquest és el primer pas. A més d'això, hem d'apartar la mirada de nosaltres mateixos i dirigir-la a Crist. Creure en Jesús significa quedar justificat de totes les coses (Romans 3, 26; Fets 13, 39). Quan aprenem allò que la Seva mort ha aconseguit per a nosaltres, i com la Seva resurrecció ens absol de tot càrrec, comprenem què significa estar justificats, i el beneït resultat d'això és «pau amb Déu» (Romans 5, 1). Els cristians, trist és dir-ho!, són de vegades molt inconseqüents en la seva manera de viure. És que aquests cristians segueixen sent persones justificades? Si solament aquells la conducta dels quals fos irreprotxable fossin els justificats, s'hauria de buscar durant molt temps abans de descobrir una persona justificada. Però vegem com es designa als cristians a Corint. Llur conducta distava de ser perfecta. Havien merescut una reprensió pública sobre qüestions relacionades amb els principis morals més bàsics. No obstant això, i de la manera més incondicional, l'apòstol Pau podia dir d'ells: «us heu netejat, heu estat santificats, heu estat justificats» (1 Corintis 6, 11). Veiem que aquestes paraules s'adrecen a ells immediatament després d'una àcida reprensió per les seves constants conteses. Cert, se'ls recorda que havien estat netejats, santificats i justificats a fi que fugissin d'aquelles coses de les quals havien estat rentats. Però no se'ls diu, a la vista de llur pecat, que haguessin de tornar a ser netejats una altra vegada, santificats de nou, i tornats a justificar. S'esmenta la seva justificació com quelcom que havia estat complert una vegada per totes, i aquesta realitat és la base sobre la qual pot fer-se una crida a viure d'una manera conseqüent i piadosa. Com es pot saber de cert que s'està justificat? Un passatge de les Escriptures al que ja ens hem referit ens proporciona una resposta clara i plena. Passem a Fets 13, 39, i trobem aquestes paraules: «en ell» (Jesús) «tot el qui creu es justificat ... de totes les coses». No creo que cap de les meves paraules ho podria expressar d'una forma més planera que això. No considereu aquestes paraules merament com una dita de Pau. Són paraules de Déu, registrades en el Llibre de Déu per a la benedicció de les nostres ànimes. Ara bé, què és el que Déu ens diu en aquest verset? Que tot aquell qui creu és justificat de totes les coses . De qui es diu que són justificats de totes les coses? De tot el qui creu. Davant aquesta declaració tan meravellosament clara i senzilla, revestida com està de tota l'autoritat del mateix Déu, deixeu que us faci aquesta pregunta a cadascun aquí: «Estàs tu justificat de totes les coses?» Si tu et trobes dins del cercle de «tot el qui creu», pots amb veritat dir, «Gràcies a Déu, ho estic». I si algú et preguntés que com ho saps, pots contestar: «Déu diu que “tot el qui creu” està justificat. Jo sóc un d'aquells de qui Ell parla, un creient en Jesús, de manera que estic justificat». Quina felicitat quan hom és prou senzill i semblant a un nen per a acceptar la paraula de Déu! Com pot Déu, que té ulls massa purs per mirar el mal, ser just quan justifica un pecador impiu? Aquest sí que es un veritable problema! Però, gràcies a Déu, la solució es troba en la creu de Crist. Les exigències de la justícia van quedar completament satisfetes amb la Seva sang, i va quedar obert el camí per a que Déu pogués justificar i beneir pecadores impius sense comprometre el Seu caràcter com Déu de santedat i de veritat. El propòsit de Déu, des de la fundació del món, era la benedicció de l'home, i aquest propòsit s'ha complert, sense cap mena de cessió en el Seu judici contra el pecat, sinó per la provisió d'Un que va poder suportar aquell judici en tota la seva severitat, i esgotar-lo. No hi ha ningú que pugui dir, a la vista del Calvari, que el pecat sigui cosa una cosa lleu als ulls de Déu. Ell ha deixat ben clar davant l'univers que Ell avorreix infinitament el mal, i que no beneeix ni pot beneir els homes a part de la plena satisfacció de les exigències de la justícia. La benedicció que Ell ofereix l'ofereix amb justícia. L'obra de Crist ha glorificat Déu de tal manera que Ell és just, així com ple de gràcia, en justificar el pecador impiu que creu en Jesús (veure Romans 3, 26). Durant quant de temps resta justificat el creient? Durant tot el temps que Crist estigui en el tron de Déu. La justificació del creient durarà fins que Crist torni a la creu del Calvari i desfaci l'obra que Ell va realitzar allí. I això, quan serà? Mai! Aquella obra resta en tota la seva eficàcia sempiterna. Aquell que la va porta a terme ha estat aixecat del sepulcre i assegut a la mà destra de Déu. Mentre que Ell estigui allí, i mentre que la Seva obra retingui la seva eficàcia, durant tot aquest temps el més feble creient en Ell estarà «justificat de totes les coses». Cap canvi en nosaltres, cap falta en la nostra conducta, cap fredor de cor, cap sentiments de descoratjament, poden ni desplaçar-lo a Ell del tron ni detractar de la vàlua de la Seva obra. Així que, gràcies a Déu, no poden detractar de la nostra justificació. Malgrat els nostres fracassos i dels nostres defectes, estem tan lliures dels nostres pecats davant la mirada de Déu com el mateix Crist.
|
Índex:Pàgina
principal 
|
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
