Dotze Diàlegs Bíblics ___________ Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques___________
Harold P. Barker, amb O.
Lambert, C. A.
Miller, P. Brown, |
|
Temes |
Preguntes
per O. Lambert -
Respostes per H. P. Barker
L NOSTRE tema és la «Capacitació per al cel». És meravellós que persones com tu i jo, plens de fracassos i defectes, podem ser capacitats per al cel, i això mentre vivim aquí a la terra. Però això és el que la gràcia de Déu pot fer per nosaltres. A Apocalipsi 21, 27 llegim que res impur no pot entrar en la Ciutat Santa. Llavors, com podem ser capacitats per a habitar allí? L'eficàcia de la preciosa sang de Crist és tan gran que pot eliminar la impuresa completament. Pot purificar els pecats de tota una vida en un moment, i rentar al pecador deixant-lo blanc com la neu. Si algú sent que els seus pecats són tan negres com l'infern mateix, i més en nombre que els grans de sorra de la platja, podríem seguir assenyalant-li la sang que purifica de tot pecat, que emblanqueix i purifica el pecador culpable i impur, i el capacita per a la resplendent i gloriosa llar de Déu. Per a ser capacitat per al cel, serveix potser d'ajuda prendre els sagraments, fer penitència, i complir estrictament tots els deures religiosos? Si coses com aquestes poguessin ajudar en alguna manera a fer que les nostres ànimes fossin capacitades per al cel, és estrany més enllà de tota mesura que la Bíblia no ens ho digui! Al contrari, vam trobar que les «obres», encara que tenen el seu lloc en relació amb la vida del cristià en la terra, no tenen lloc en absolut en relació amb la seva salvació, ni per a capacitar-lo per al cel. La salvació es descriu clarament com «NO VE DE LES OBRES, a fi que ningú no se'n gloriï» (Efesis 2, 9); i si Déu ha salvat el seu poble, això ha estat «NO PAS PER LES OBRES de justícia que nosaltres haguéssim fet, sinó per la seva misericòrdia» (Titus 3, 5). Però n'hi ha molts que rebutjarien enèrgicament i denunciarien la doctrina de la salvació per obres, i que malgrat tot mantenen la idea de que depèn d'ells en alguna manera o altra capacitar les seves ànimes per al cel. De manera que canten— «Un encàrrec jo tinc per a guardar,
un Déu a qui glorificar, És cert que el Senyor ha donat un encàrrec al seu poble, però aquest encàrrec no és per descomptat que salvin les seves pròpies ànimes i les preparin per al cel. L'obra que Ell va consumar és l'única cosa que pot aconseguir tal cosa. No es pot de cap manera afegir amb res a la vàlua d'allò que Crist ha fet per nosaltres, ni fer més perfecte aquell impecable mantell de justícia del que ens ha revestit la gràcia de Déu. Ser capacitat per al cel, és el mateix que tenir dret a anar allí? Naturalment que no. Jo puc rebre una invitació per a assistir a una recepció en el Palau Real de part del mateix Cap de la Casa Reial. Això em donaria un clar dret a anar. Però tal com estic aquí ara no estic capacitat per a assistir a una ocasió tan brillant com aquesta. No estic vestit per a això. Necessitaria un canvi complet de vestimenta abans que es reconegués la meva capacitat per a la recepció oferta pel governador. En canvi, podria ser que la meva vestimenta fos apropiada en tots els seus aspectes, però aquesta vestimenta no em donaria dret a acudir. En un cas, tindria dret, però no capacitat. En l'altre, tindria capacitat, però cap dret. Ara bé, per la gràcia de Déu hi ha provisió tant d'un dret al cel com d'una perfecta capacitat per a aquell sant lloc per a tots els qui confien en el Senyor Jesucrist. La seva preciosa sang ens fa perfectament capacitats per al cel, així com els nostres pecats ens havien fet dignes de l'infern. Però la nostra capacitat no es limita merament a que els nostres pecats hagin estat rentats. Crist mateix és la mesura de la nostra capacitat. Estem de tal manera vinculats amb Ell que Déu ens veu en Ell, revestits de tota la seva bellesa, i capacitats per a la presència de Déu així com Ell ho és. El nostre dret, també, encara que basat en la preciosa sang de Crist, reposa en el fet que Ell mateix ha entrat al cel per nosaltres. Tenim dret a estar allà perquè Ell, el nostre Substitut, el nostre Salvador, i el nostre exaltat Cap, hi és. Suposem que fos possible que un pecador arribés al cel en els seus pecats, quin seria el resultat? Suposo que una persona així se sentiria absolutament desgraciada. Amb una naturalesa totalment inadequada per a la presència de Déu, i sense estar capacitat per a un lloc de llum i de santedat, li seria insuportable. El seu crit seria: «Traieu-me d'aquest lloc!» Vaig sentir parlar una vegada d'un jugador d'apostes que anava a alguna carrera de cavalls i que, per error, va pujar a bord d'un vaixell diferent. Es va trobar entre molts cristians que es dirigien a una conferència. En el saló, en coberta, allí on anava, havia gent cantant himnes, o converses centrades sobre temes en els que Crist era el centre. Aquell home es va trobar totalment fora de lloc, i la seva incomoditat el va dur a oferir al capità una gran suma de diners perquè fes cap vers al port més proper per a deixar-lo baixar. La gent parla amb molta facilitat sobre anar al cel quan morin, però s'obliden que excepte que hagin estat capacitats per a aquell lloc i hagin rebut una natura que pugui gaudir de les coses de Déu, se sentirien tan desgraciats en el cel com aquell jugador d'apostes es va sentir entre els cristians en el vaixell. Si una hora en companyia d'ells li va resultar insuportable, què seria tota una eternitat en la mateixa presència de Déu per a un pecador no regenerat? On podem llegir a la Bíblia sobre ser capacitats per al cel? A Colossencs 1, 12-14. Aquest és el passatge: «donant gràcies al Pare, que ens ha capacitat per participar de l'herència dels sants en llum. Ell ens alliberà de la potestat de la tenebra, i ens traslladà al regne del Fill del seu amor, en qui tenim la redempció per mitjà de la seva sang, la remissió dels pecats». Hauríem de pregar Déu que ens capaciti per a ser participis de l'herència celestial? Si examinem el capítol del que acabem de llegir, veurem que des del verset nou fins a l'onze llegim de diverses coses per les quals com cristians podem PREGAR. Hauríem de pregar fervorosament, per exemple, per a ser plens del coneixement de la voluntat de Déu, i poder caminar com és digne del Senyor, i per a ser plens de fruit en tota bona obra, etcètera. Però els versets dotze a catorze esmenten coses per les quals podem DONAR GRÀCIES. Ara bé, la pregària la fem per aquelles coses que desitgem, però les gràcies les donem per allò que ja hem rebut. Observareu que la condició de ser capacitats per participar de l'herència en les altures és una de les coses per les quals hem de donar gràcies, i no una de les coses per les quals hem de pregar. Això queda molt clar sobre la base del verset dotze. Per la gràcia de Déu, és una cosa que ja tenim ara. L'altra nit vam estar parlant d'aquella petita gloriosa paraula: «té». Són tantes les persones que han pogut arribar a alliberar-se de totes els seus dubtes en veure que «té» implica una possessió actual! Aquí es fa servir la mateixa paraula amb referència a la nostra capacitat per al cel: «donant gràcies al Pare, que ENS HA CAPACITAT per participar de l'herència dels sants en llum». Així, doncs, donem certament gràcies a Déu per aquest gran do! A qui es fa referència amb el terme «ens» en aquest passatge? El quart verset del capítol donarà resposta a aquesta pregunta. «… d'ençà que hem sentit parlar de la vostra fe en Crist-Jesús.» Eren persones que havien vingut a Crist i que havien cregut en Ell com el seu Salvador. L'apòstol no s'està referint a incrèduls ni a mers professants. Els tals no han estat capacitats per a participar de l'herència dels sants en llum. Aquesta gran benedicció és la porció sols dels qui han confiat en Crist. És que els creients no són deixats sobre la terra amb el propòsit que siguin capacitats més i mes per al cel per la gràcia de Déu i la influència de l'Esperit Sant? Aquesta pregunta es podria contestar amb una altra: És que potser hi ha res realitzat en les nostres ànimes, o produït en les nostres vides per la gràcia de Déu i per l'Esperit Sant, que pugui afegir cap vàlua a la preciosa sang de Crist? Per descomptat que no. És ben cert que Déu ens ha deixat en la terra amb un propòsit, però aquest propòsit no és pas que siguem més capacitats per al cel. Sé que alguna bona gent manté el pensament de que els cristians estan madurant gradualment per al cel, de la mateixa manera que una taronja, sota la influència dels raigs del sol, es torna dolç i tendra, i apta per a ser arrencada i menjar-la. Sigui el que sigui l'altre aspecte de la benedicció per al cristià que es pugui il·lustrar amb aquella taronja, per descomptat no exposa com es capacitat per al cel. La veritat és que si des del dia de la teva conversió fins al dia que t'acomiadis de la terra, poguessis viure una vida de zel sant i devoció en el servei del Mestre; si per pregària contínua i l'estudi de la Seva Paraula arribessis a ser un gegant en el coneixement espiritual, no estaries més capacitat per al cel en el teu últim moment que quan, com a pobre pecador, vas confiar en Crist al principi. Hauria creixement, en molts respectes —en coneixement, en experiència, en devoció, en zel; però no hauria ni podria haver creixement en la capacitat per al cel. No hi ha pas un lloc on s'envien les ànimes després de la mort, per a ser definitivament capacitades per al cel? Un lloc així existeix solament en la imaginació de les ments dels homes. La Bíblia no solament guarda silenci respecte a l'existència d'un lloc així, sinó que dóna un clar testimoniatge en contra del mateix. Sé que molts dels presents aquí aquesta nit estan acostumats a escoltar parlar d'allò que es designa com el purgatori. Però, em dirà algú que cap sofriment pel qual jo pogués passar pot aconseguir el que no hagués aconseguit el sofriment pel qual va passar el meu Salvador per mi? És que els meus sofriments serien més eficaços per a capacitar la meva ànima per al cel que els Seus sofriments? Impossible! Oh, no!, gràcies a Déu, el meu Salvador ha aconseguit per a mi, mitjançant la Seva obra consumada, no un lloc en el purgatori, sinó a la casa del Pare. La Seva obra va ser tot el que calia per a capacitar per a aquell lloc el pecador que creu, i solament estem esperant fins que Ell vingui per a ser portats al lloc per al qual Ell ens ha capacitat. Si som cridats a morir, no serà per a sofrir un procés addicional mitjançant un foc purificador del purgatori, sinó per a «anar-me'n i ser amb Crist, cosa molt millor» (Filipencs 1, 23), Anar-nos-en i estar amb Crist és quelcom molt diferent a anar-nos-en per a estar al Purgatori, no és cert? A Corint hi havia cristians que no actuaven bé, i com a conseqüència molts dormien. Què hi ha sobre ells? Aquest cas no invalida en absolut la veritat sobre la qual estem insistint. El mateix apòstol Pau va dir a aquests mateixos cristians: «però us heu netejat, heu estat santificats, heu estat justificats en el Nom del Senyor Jesús i en l'Esperit del nostre Déu». El lloc per al qual no eren aptes era Corint. En lloc d'estar vivint per a la glòria de Déu i de ser testimonis brillants i lluminosos per a Crist, la seva reprovable conducta estava portant deshonra al Seu Nom i fent del cristianisme un escarni entre els pagans. Aquesta és la raó de que Déu intervingués i els extragués de la terra mitjançant la mort. Hi ha tota la diferència del món entre estar «capacitat per participar de l'herència dels sants en la llum», d'una banda, i ser «útil per al Senyor» (2 Timoteu 2, 21). Hi ha molts que estan capacitats per a la glòria i que estan ben lluny de ser instruments útils per al Senyor aquí a la terra. De manera que Déu ha de castigar-los i disciplinar-los, i de vegades llevar-los totalment de la terra. És el cas d'aquells creients de Corint un exemple del «pecat per a mort»? (1 Joan 5:16) Sí, em sembla que es tracta d'això. Si Déu se'ns ha donat a conèixer en gràcia, no hem d'arribar a la conclusió que ell deixa de ser un Governant savi i just. Ell no pot permetre en mig del Seu poble la persistència del pecat sense traves. Però fins i tot si el pecat arriba a ésser de tal naturalesa que Déu veu necessari refrenar-lo llevant a aquell qui peca, no obstant això , el tal, si és un creient en Jesús, és llevat al cel. Suposem que un pare, assegut a casa seva, escolta la veu del seu fill barrejada amb les veus d'alguns nois violents i problemàtics al carrer. Se sent profundament disgustat en sentir les paraules que surten de la boca del seu propi fill. Obrint la finestra, crida: «Jordi, puja aquí!» I el Jordi gira el cap vers ell, i el seu pare continua: «Estic veient el teu mal comportament. No puc confiar més de tu allà a baix. Puja ara mateix!» Així, crida el seu fill per fer-lo sortir del carrer, on estava deshonrant el nom del seu pare; però, on crida el noi? El crida de tornada a casa. Això és el que Déu ha de fer de vegades amb els Seus fills. El pecat d'ells és un pecat per a mort. Déu els lleva de la terra (el lloc per al qual no demostren estar capacitats) i els duu al cel (el lloc per al qual, per la sang de Jesús, sí que han estat capacitats). Hi ha algun altre cas a la Bíblia que il·lustri aquest mateix principi? Sí, el cas de Moisès. Per descomptat, va ser un meravellós servent de Déu, però va pecar en desobeir les instruccions de Déu en una ocasió, i no va mantenir l'honor de Déu davant el poble. Per aquesta raó, Déu li va dir: «Puja a aquesta muntanya d'Abarim, … i mor sobre la muntanya on puges» (Deuteronomi 32, 49-50). A Moisès no li va ser permès conduir el poble de Déu a la terra promesa. El seu servei va ser donat a Josuè, i Déu el va cridar llevant-lo de la terra. Algú podria preguntar: «Però, com sap que després del seu fracàs Moisès va anar al cel?», responc, «Perquè quan el Senyor Jesús va ser transfigurat a la muntanya, Moisès fou un dels Seus companys que va aparèixer amb Ell en glòria» (Lluc 9, 30, 31). La capacitat de Moisès per al cel no depenia de la seva fidelitat, o mai hagués arribat allà. La seva continuïtat com a servent escollit de Déu a la terra si que depenia de la seva fidelitat, i degut al fet que va fracassar, va ser cridat fora de la terra. I així és amb nosaltres. Si no som fidels, no som «útils al Senyor», i Déu haurà de tractar amb nosaltres com li sembli adequat. Però la nostra capacitat per a la glòria depèn d'una cosa que té una vàlua que mai no podrà ser menyscabada per cap dels nostres fracassos, la preciosa sang de Crist. En parlar així, no està vostè exposant una doctrina molt perillosa? Per a mi és suficient amb que aquesta sigui la doctrina de l'Escriptura Però, després de tot, li semblen tan dolents els seus efectes pràctics? És que aquells que tenen la seguretat que la preciosa sang de Crist és tot el que necessiten per a capacitar-los per al cel són una gent tan negligent i terrible? En realitat, és ben al revés, i en la vida real es troba que la plena confiança en el poder de la sang de Crist per a purificar, i la certesa que mitjançant la mateixa hem estat capacitats per a la glòria, van de la mà amb una forma pietosa de viure i amb un interès en glorificar Déu en la terra. No és cert que el cas del lladre que morí a la creu il·lustra com un pecador és fet apte per al cel sense cap mena d'obres de la seva part? Per descomptat que si! Pobre home! Amb les mans clavades a la creu, quina classe d'obres podia fer? Només podia tornar-se al Senyor tal com era, amb tota la seva vilesa i impotència. I així ho va fer, i va rebre en l'acte la benedicció d'aquesta promesa: «avui estaràs amb mi en el paradís». Poc importa el que diguin o pensin els homes sobre on estava el «paradís». L'argument és que ell estava en aquella creu, i que llavors va ser capacitat per a la companyia de Crist, i que va rebre la certesa que estaria amb Ell. Para què va instituir Crist el sagrament si, com vostè diu, no ens ajuda a capacitar-nos per al cel? De cap manera estic implicant que la Cena del Senyor, o el sagrament, com vostè l'anomena, tingui poca importància. Jo mateix el prenc, quan és possible, cada diumenge. Però en fer-ho no tinc ni el més remot pensament que per això mateix jo sigui més capacitat per al cel. Si vostè desitja saber per què el Senyor Jesús va instituir la Cena, solament ha d'adreçar-se a les Escriptures per trobar-ne la raó. Aquesta raó es dóna amb tota claredat. La pot veure a Lluc 22, 19. Ell mateix ho va dir: «Feu això en memòria de Mi». Això és molt diferent a dir: «Feu això per a ser més capacitats per al cel». La veritat és que el pa i el vi ens han estat donats perquè tinguem el record constant del nostre absent Senyor, en la Seva mort. Ell desitja que no l'oblidem, tal com el coper s'havia oblidat de Josep, i va instituir la Cena com un senzill mitjà de record. No hi ha cap indicació enlloc a la Bíblia que sigui un «mitjà de la gràcia», ni que tingui cap virtut en si per a ajudar-nos a capacitar-nos per al cel. Solament aquells que saben que són salvats i que han estat capacitats per al cel per la preciosa sang de Crist tenen dret a participar de la Cena, perquè solament ells poden recordar-lo com aquells que són els Seus estimats, com aquells que deuen tota la benedicció de que gaudeixen a la Seva mort.
|
Índex:Pàgina
principal 
|
||| General English Index ||| Coordinadora Creacionista ||| Museo de Máquinas Moleculares ||| ||| Libros recomendados ||| orígenes ||| vida cristiana ||| bibliografía general ||| ||| Temas de actualidad ||| Documentos en PDF (clasificados por temas) ||| |
