Dotze Diàlegs Bíblics

___________

Una Ressenya Dialogada de Dotze Doctrines Bíbliques Bàsiques

___________

 

Harold P. Barker, amb O. Lambert, C. A. Miller, P. Brown,
S. W. Royes, W. E. Powell, E. D. Kinkead, E. C Mais,




    Temes

Diàleg 9

Tema: RECAIGUDA I RESTAURACIÓ


Preguntes per P. Brown - Respostes per H. P. Barker


E

L tema que ara ocuparà la nostra atenció és de gran solemnitat. Penso que la major part dels cristians, per no dir que tots, saben el que és la recaiguda. No em refereixo a que hagin caigut en pecat públic. Hom pot actuar de la forma més exemplar, i, malgrat tot, enmig de tot això, ser «reincident de cor» (Proverbis 14, 14, versió «V.M.» en castellà). Molts de nosaltres, n’estic segur, hem de lamentar-nos de les ocasions en les quals ens hem esgarriat conscientment de la comunió amb Déu, i que les nostres ànimes s'han refredat i com sota un núvol. Preguem, doncs, que Déu ens ajudi mentre que considerem aquesta qüestió.

Quina és la causa de la recaiguda?

Per a respondre a aquesta pregunta, és necessari observar que els recaiguts pertanyen a dues classes. Hi ha aquells que mai han passat d'una mera professió nominal de fe cristiana. Han pujat sota influències religioses, han pres el lloc de creients en Crist, i amb tota sinceritat s'imaginen que estan de camí al cel. Però en les seves ànimes no ha entrat de part de Déu una convicció de pecat; les seves consciències mai han estat treballades pel poder de la Paraula de Déu; són totalment aliens al penediment i a la fe salvadora en el Senyor Jesucrist. Malgrat la seva professió de fe, són el que sempre van ser, pecadors no regenerats. Més tard o més d'hora, potser, la vida religiosa en la qual han entrat els resulta carregosa. Senten que no poden viure segons la professió de fe que han fet. Es reafirmen els vells gustos i desitjos, i a poc a poc van lliscant cap a la seva antiga manera de viure i són considerats com recaiguts per aquells que els havien considerat com veritables cristians. A la manera que la verra de la que llegim a 2 Pere 2, 22, el rentat que havia experimentat no havia anat més enllà de la superfície; reformats exteriorment, mai havien estat transformats en ovelles de Crist, i era solament d'esperar que tornessin al llot del pecat.

L'altra classe es composa d'aquells que han estat veritablement convertits. Com pecadors mereixedors de l'infern, però penedits, han dipositat tota la confiança de les seves ànimes en el Senyor Jesucrist i en la Seva obra expiatòria. Els seus pecats han quedat perdonats, i són de Crist per a sempre.

És dolorós haver de dir-ho, però és solament massa cert que fins i tot aquests poden esgarriar-se, refredar-se de cor i caure en pecat.

Són moltes les causes que poden contribuir a produir la decadència espiritual en un cristià. Potser una de les més freqüents és la confiança en hom mateix. Tenim molta propensió a oblidar que no podem prosseguir en el camí ni una sola hora excepte si ens recolzem en el fort braç de Crist per a mantenir-nos dempeus. De vegades som tan insensats que ens pensem que les meravelloses benediccions que hem rebut són suficients per a mantenir-nos ferms sense una constant dependència en el Donador de la benedicció. Farem bé a recordar el que va succeir en el cas de Jacob. En aquella memorable nit, al costat del gual del Jaboc, va rebre una meravellosa benedicció. Déu va canviar el seu nom, i, cosa més significativa, s'afegeix que «sortia el sol». Però el següent que llegim és que «coixejava d’una cuixa». Les tenebres havien deixat pas a la llum, els dubtes i els temors havien deixat pas a la confiança; Déu havia donat lliurement la Seva benedicció, però Jacob va quedar tan feble i incapaç en si mateix després d'això com ho era abans. Seguia necessitant recolzar-se en alguna cosa fora d’ell mateix. I molts anys després persistia la mateixa necessitat (Hebreus 11, 12).

El mateix succeeix, en l'àmbit espiritual, en el cas de cada fill de Déu. L'única forma de ser preservat de la recaiguda és una dependència constant, moment a moment, i així serà fins el nostre últim segon en la terra. Oblidar això i confiar en qualsevol manera en la nostra pròpia capacitat per a prosseguir és assegurar el fracàs i la derrota.

Si un veritable fill de Déu recau, necessita tornar a ser salvat?

Podria contestar aquesta pregunta fent-ne una altra. Si un noi fuig de casa, necessita que el facin fill del seu pare una altra vegada? No, per descomptat que no; pot ser que se l’hagi d’aplicar un càstig, i quan es penedeixi necessitarà perdó i restauració al seu lloc en el cercle familiar, però el vincle de la relació entre ell i el seu pare és de tal naturalesa que cap mal conducta de la seva part la pot destruir.

Ara bé, el vincle que es forma entre el creient i Déu és un vincle etern. És Déu mateix qui l'ha constituït, i «tot el que Déu fa és per sempre» (Eclesiastès 3, 14). Déu l'ha salvat, ha fet d'ell el Seu propi fill benvolgut. L'ha segellat amb el Seu Esperit i l'ha assegurat que mai no perirà. A més, ha arribat a ser membre del cos de Crist, i objecte de l'amor i cura especials del mateix Crist. És que potser tot això pot quedar en dubte, i desfeta l'obra de Déu, i que s'arrabassi una ovella de mans del Pastor? Per a una ment reflexiva i que comprengui el que s'implica en la salvació d'un ànima, el fer aquestes preguntes és contestar-les.

Així, no hi ha res com ésser esborrat del llibre de la vida?

Vostè ha de referir-se, suposo, al que s'assevera en Apocalipsi 3, 5. Però cal recordar que a la ciutat de Sardis n'havia alguns que, per així dir-ho, havien escrit els seus propis noms en el llibre dels vivents. Tenien nom que vivien, com se'ns diu en el verset 1, però en realitat estaven morts. Ara bé, si Déu escriu el nom de qualsevol en el llibre de la vida, es deu al fet que aquell està veritablement viu, havent estat vivificat pel mateix Déu. I si Déu escriu un nom en aquell llibre, mai no l'esborrarà. Però si algú pren el lloc de ser un vivent sense haver «passat de mort a vida», és com si hagués inscrit el seu nom on no té dret a estar, en les pàgines del llibre de la vida. I tots aquests noms Déu per descomptat els esborrarà. Però són els noms no de sants recaiguts, sinó de falsos professants sense vida.

No temia l'apòstol Pau que després de tot ell pogués arribar a ser reprovat?

Si aquest fos el cas, ha d'haver dubtat de la veritat del que ell mateix ensenyava constantment! Però l'Escriptura no diu el que la seva pregunta pressuposa. El passatge que vostè té en ment és 1 Corintis 9, 27, que, com observarà, no esmenta esdevenir un reprovat, encara que queda clarament reconeguda la possibilitat de ser un professant, i fins i tot un predicador, i no obstant això no ser una altra cosa que un pobre reprovat per no convertit.

Per què permet Déu que els Seus fills recaiguin?

No podem referir-nos a les nostres recaigudes com per permissió de Déu. Naturalment, és cert que Ell té poder per a guardar-nos de recaure, però no és la Seva forma d'actuar tractar-nos com unes meres màquines inanimades. Ell ha posat a disposició nostra totes les riqueses de la Seva gràcia i poder, de manera que si ens esgarriem i ens desviem, solament podem culpar-nos a nosaltres mateixos. I Déu empra els nostres fracassos i les nostres caigudes per a fer-nos aprendre la lliçó que tan ens costa d'aprendre —la de la nostra absoluta debilitat i incompetència.

Però a fi que puguem ser preservats d'ensopegades i de pèrdues, Déu ens ha donat un Salvador vivent al cel per a que sigui el nostre gran i poderós Intercessor. Ell coneix les nostres debilitats i la nostra necessitat, i Ell viu per a satisfer-la amb la Seva gràcia i el Seu poder.

Tenim també l'Esperit Sant que habita dintre de nosaltres per a ser el nostre Guia i Encoratjador, per a fer reals les coses de Déu per a nosaltres, i per a controlar-nos per a Crist.

I després tenim també el inapreciable tresor de la Paraula de Déu per a actuar sobre la consciència i per a assenyalar-nos el camí de la veritat.

Amb recursos com aquests, no hi ha excusa per a la recaiguda. És solament quan negligim la meravellosa provisió que Déu ens ha donat, i intentem caminar amb el nostre propi poder, que ens arriba el desastre espiritual.

Si un cristià peca, se l'ha de considerar en cada cas com recaigut?

Naturalment que no, perquè, en tal cas, qui entre nosaltres no seria un recaigut? Hem de distingir entre aquell que persisteix en el pecat, i aquell que és «sorprès en alguna falta», encara que també aquest últim necessita restauració (Gàlates 6, 1).

Si observem una columna de fum, la veurem sovint empesa d'un costat a un altre pels cops de vent momentanis. Però la seva principal direcció és cap amunt, malgrat tot. Així és amb el cristià. Pot ser influït per coses passatgeres, i per falta de vigilància pot ser sorprès en alguna falta. Però si la seva principal direcció és cap amunt, i si prossegueix en aquest curs, lamentant els seus fracassos i persistint endavant malgrat tot, no ha de ser contemplat sota la mateixa llum que aquell qui persisteix durant dies, setmanes o mesos sense acudir a la presència de Déu en judici propi, per a confessar el seu pecat i per a buscar la gràcia que el capaciti per a apartar-se del mateix.

Què vol dir per «reincident de cor»?

És un terme bíblic, com veurem si examinem Proverbis 14, 14 («Versión Moderna» en castellà). Tenim un exemple del que es vol dir amb això en el cas dels sants a Efes. Es tractava del que molts considerarien sens dubte com una congregació modèlica. El seu ardu treball, la seva fidelitat en repudiar falsos mestres, la seva paciència per causa de Crist, eren coses bé conegudes. No obstant això, Aquell que llegeix els cors tenia quelcom contra ells: havien abandonat el seu primer amor (Apocalipsi 2, 2-4). Externament eren tot el que es podria desitjar, però l'amor d'ells per Crist havia deixat de cremar amb la seva antiga lluentor, l'ardor del seu primer afecte cap a Ell mateix s'havia refredat; eren esgarriats de cor.

Quants entre nosaltres no hem de confessar que això és el que ens ha succeït! I que n'és d'evident, per l'evidència d'aquests creients efesis, que l'activitat i el zel en el servei del Senyor, fins i tot quan tot això va acompanyat d'una fidelitat inflexible a la veritable doctrina, no posa remei al refredament del «primer amor».

Com pot ser restaurat un fill de Déu recaigut?

Si hom cerca una restauració plena, cal arribar al fons del propi pecat i refredament en presència de Déu. No serà suficient amb una mera expressió de dolor i pregària buscant el perdó. Cal que hi hagi un veritable judici propi i un resseguir dels passos presos fins el punt que va tenir lloc la desviació.

Recordo una ocasió, mentre descansava en el meu allotjament, que va sortir un ratolí del seu forat i va començar a passejar-se per l'habitació. Però aviat un petit moviment del meu peu el va espantar, i va desaparèixer pel seu forat. Pocs minuts després va reaparèixer, sortint aquesta vegada per un forat a l'altre costat de l'habitació.

Que cada cristià recaigut observi això. No pots fer com aquell ratolí! Ell va fugir cap a un forat i va sortir per un altre, però això és impossible per a tu. Tu t'has introduït en algun orifici fosc, lluny de la llum de la presència del teu Salvador, lluny del goig de la comunió amb Déu. I si has de ser restaurat hauràs de sortir pel mateix forat pel qual vas entrar.

El que vull dir és que hauràs de refer, en presència de Déu, el camí d'aquell episodi de la història de la teva ànima que es troba entre el moment de la teva desviació i el temps present. Amb l'ajuda del Senyor, ho podràs fer; i la confessió del primer mal pas, i el jutjar-te a tu mateix per haver-lo pres, és un gran començament.

Tingues en compte, en tot això, que el beneït Senyor et contempla amb ulls d'amor immutable. Tot el teu vagareig pecaminós no ha fet disminuir en res el Seu fidel amor vers tu. Pensa en això. Medita sobre aquesta beneïda realitat: «Ell m'estima, malgrat tot», i amb el pensament d'aquest veritable, intens, tendre i etern amor, acudeix amb la teva confessió en presència de Déu. «Preneu paraules amb vosaltres, i torneu a Jahveh», i Ell guarirà la teva recaiguda i t'omplirà de nou el cor de goig.

Però no vulguis oferir excusa alguna pel teu allunyament.

El teu pitjor enemic ets tu mateix, i en tornar-te al Senyor faràs bé en no donar-te quarter a tu mateix.

En confessar el teu pecat d'aquesta manera, pots tenir la seguretat que quedes perdonat. «Si confessem els nostres pecats, ell és fidel i just per perdonar-nos els pecats». Pot ser que no experimentis, i probablement no experimentaràs, cap alleugeriment sobtat ni cap dispersió immediata dels núvols, però per descomptat quedes perdonat en el moment que vesses la trista història del teu pecat a oïdes del teu Pare.

Després, per l'advocacia de Crist, segueix la restauració. Ell farà que la Seva paraula tingui efecte sobre tu; et parlarà al cor d'una forma que et fondrà, i aprofundirà en tu el sentit del Seu amor i de la Seva fidelitat i de la teva pròpia insensatesa i indignitat. Després, no confiant tu en la teva pròpia saviesa i força, emprendràs continuar en el poder de la Seva gràcia.

Quan un recaigut se'n torna al Senyor d'aquesta manera, és immediata la seva restauració?

No en general, em sembla, encara que el seu perdó és instantani en el moment que presenta la seva confessió. Però la restauració és una altra cosa que el perdó, i no es produeix amb tanta celeritat. A l'extraviat que torna se li fa que s'adoni que el seu pecat no és cosa lleugera, i que el privilegi de la comunió amb Déu no és quelcom que es pugui tirar de banda i després reprendre a plaer

En dir això, tinc en ment un passatge a Osees 5, 15, i 6, 1-2, que encara que primordialment es refereix a Israel, exposa el principi que estic tractant d'explicar.

El Senyor es retira en el capítol 5, 15, «Me n'aniré, tornaré al meu lloc», diu el Senyor, «fins que ells reconeguin llur pecat i cerquin el meu rostre». L'efecte d'això és que el poble s'exhorten uns als altres. «Veniu, i tornem a Jahveh; perquè ell esbocinà, però ens guarirà; ell copejà, però ens embenarà. Després de dos dies ens tornarà a la vida; al tercer dia ens aixecarà». Així, veiem, s'anticipa un interval de temps entre la tornada de les seves ànimes al Senyor i l'avivament i l'aixecament que procedirà d'Ell. Aquest període de temps permet a l'ànima passar per l'exercici espiritual, i que es realitzi la prova de la seva realitat. Però si es manté l'actitud de veritable contrició i de judici propi, la restauració és tan certa com el perdó; podem tenir la certesa que Déu no mantindrà a ningú esperant més temps del suficient perquè s'aprenguin les necessàries lliçons.

Deixeu que afegeixi que la restauració no arriba generalment en forma d'un sobtat esclat d'èxtasi, ni res així; esdevé quan els nostres pensaments es deixen de centrar en nosaltres mateixos i s'adrecen a Crist. L'Esperit Sant adreça els nostres pensaments al Seu amor, i, en estar amb l'atenció posada en Ell, la benedicció que anhelàvem arriba a ser nostra de nou.



Dotze Diàlegs Bíblics - Harold P. Barker i altres.
Traducció de l'anglès: Santiago Escuain
© Copyright 2011, SEDIN - tots els drets reservats.
SEDIN-Servei Evangèlic
Apartat 2002.
08200 SABADELL
(Barcelona) ESPANYA
Es pot reproduir en tot o en part per a usos no comercials, a condició que se citi la procedència reproduint íntegrament l'anterior i aquesta nota.


 

Índex:

Pàgina principal

Índex general català

Llibres recomanats

   
orígens

   
vida cristiana

   
bibliografia general

Coordinadora Creacionista

Museu de Màquinas Moleculars

Temes d'actualitat

Documents en PDF
(classificats per temes)


Indice general castellano




|||  Índice: |||  Índice de boletines  |||  Página principal  |||  Índice general castellano  |||
|||  
General English Index  |||  Coordinadora Creacionista  |||  Museo de Máquinas Moleculares  |||
|||  Libros recomendados  |||  
orígenes  |||  vida cristiana  |||  bibliografía general  |||
|||  
Temas de actualidad  |||  Documentos en PDF (clasificados por temas)  |||