L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

VUITENA CONFERÈNCIA

(Romans 11, 21)

Les promeses del Senyor a Israel

 Romans 11, 1, l'apòstol fa aquesta pregunta respecte d’Israel: «És que Déu ha rebutjat el seu poble?» A l’epístola ens presenta, fins al capítol 8, la història de l'home pecador, de tots nosaltres, siguem jueus o gentils; exposa l'Evangeli de la gràcia de Déu, la reconciliació de l'home, sense diferències entre jueus i gentils, per la mort i resurrecció de Jesucrist. Després d'haver establert aquesta doctrina, demostrant que no anul·lava les promeses fetes a Israel, comença, al capítol 9, la història de les dispensacions; dóna a conèixer la manera en què Déu ha actuat envers els jueus i gentils, i, dins d'aquest capítol 11, tracta sobre aquesta qüestió: «És que Déu ha rebutjat el seu poble?»

Ha rebutjat Déu als jueus segons la carn?

Hem vist, en estudiar la història de les quatre bèsties així com la de l'Església, que els jueus han estat deixats de banda, i que ha aparegut l'Evangeli en aquest món per salvació dels pecadors, siguin jueus o gentils, per revelar el misteri amagat d'un poble celestial, i per fer conèixer als principats i a les potestats en llocs celestials la multiforme saviesa de Déu (Ef 3, 10). Un jueu que es converteix ara entra en la dispensació de la gràcia; però per això mateix sorgeix ara aquesta pregunta: «És que Déu ha rebutjat el seu poble?»

Aquí no es tracta del Seu poble espiritual; es tracta del Seu poble segons la carn, dels Seus, dels jueus. L'apòstol diu en el v. 28: «Són enemics per causa vostre» pel que fa a l'Evangeli, però pel que fa a l'elecció, són estimats «per causa dels patriarques». Per tant, en aquest capítol 11 no es tracta de l'Evangeli, de la crida dels jueus a la gràcia per mitjà de l'Evangeli, encara que hagi d'entre aquest poble una elecció per a l'Evangeli; es tracta dels jueus com a poble extern de Déu, dels jueus segons la carn, que són enemics pel que fa a l'Evangeli, però estimats a causa dels patriarques pel que fa a una elecció nacional.

És que Déu ha rebutjat a aquest poble enemic pel que fa a l'Evangeli? La resposta de l'apòstol és: «De cap manera!»

Nosaltres els cristians ens gloriem en aquest principi: que «els dons i la crida que vénen de Déu són irrevocables». Molt bé, és un principi escripturari, però, a qui l'aplica aquí l'apòstol? No a nosaltres, sinó als jueus. És sempre molt important prendre cada passatge de la paraula de Déu dins el seu context, i no arrencar-lo del terreny en el que Déu l'ha plantat.

La dispensació de l'església

Al llarg de l'actual dispensació, Déu està cridant un poble celestial; com a conseqüència, deixa de banda el seu poble terrenal, els jueus. La nació jueva no pot mai entrar a l'Església; al contrari, «sobre Israel ha vingut un enduriment parcial, fins que hagi entrat la plenitud dels gentils»: fins que siguin cridats tots els fills de Déu, que constitueixen l'Església dins d'aquesta dispensació.

Les promeses donades a Abraham

Però Israel serà salvada com a nació. De Sió vindrà el Redemptor; Ell no ha rebutjat el Seu poble. Són enemics per causa de l'Evangeli, i ho seran fins que hagi entrat la plenitud de les nacions; però el Redemptor vindrà. Aquesta és una declaració sumària del propòsit diví pel que fa als jueus.

Des del moment en què es pot dir de la dispensació dels gentils que no s'ha mantingut en la bondat de Déu, es pot dir que més tard o més d'hora serà tallada: «per a tu la bondat, si et mantens en la seva bondat, ja que sinó, també tu seràs tallat» (v. 22).

Per descomptat, l'arrel de l'olivera no és Israel sota la llei; ben lluny d'això. És Abraham, a qui li va ser adreçada la crida de Déu. Va ser la crida d'un sol home, separat, escollit, dipositari de les promeses; l'elecció va recaure en Abraham, i en la família d'Abraham segons la carn. Israel va servir d'exemple, com a dipositari de les promeses i de la manifestació de l'elecció de Déu; en el present ho és l'Església.

Per tal que pugueu comprendre aquesta arrel de les promeses que és Abraham, diré alguna cosa sobre la sèrie de dispensacions anteriors.

La caiguda

Primer, després de la caiguda, veiem l'home deixat a si mateix. Encara que no mancat de testimoni, no tenia ni llei ni govern, i la conseqüència d'això va ser el mal portat fins al major grau, de manera que el món es va omplir de violència i de corrupció; per això, Déu el va purificar mitjançant el diluvi.

El govern donat a Noè

Després va venir Noè. Té lloc un canvi; aquest canvi és que el dret de vida i de mort, el dret d'executar venjança, és deixat en mans dels homes: «El que vessi a sang de l'home, per l'home serà vessada la seva sang». A això s'uneix una benedicció de la terra, en major o menor grau: «Aquest», va dir Lèmec, sobre Noé, «ens consolarà del nostre treball i de la fatiga de les nostres mans per causa de la terra que Jahveh ha maleït»; i Déu va fer pacte amb Noè i amb la creació, en testimoni de la qual cosa Déu va donar l'arc iris: «I Jahveh es va complaure en l’olor suau. I Jahveh digué ... mai més no tornaré a maleir la terra a causa de l'home» (Gn 8, 21; 9, 6, 12-13). Aquest és el pacte establert amb la terra a continuació del sacrifici de Noè, tipus del sacrifici de Crist.

Diré, de passada, que Noè va fracassar pel que fa a aquest pacte, com sempre ha passat amb l'home. En lloc de treure benediccions de la terra mitjançant el cultiu, va plantar una vinya, embriagant-se. Per la seva culpa, el principi del govern va perdre també la seva força en els seus primers elements, i Noé, que tenia les regnes d'aquest govern, va venir a ser objecte de ridícul de part d’un dels seus fills.

Crist recuperarà tot el que l'home va perdre

Veiem, en totes les dispensacions, la caiguda immediata de l'home; però tot el que la insensatesa humana ha perdut sota totes les dispensacions serà recuperat en Crist a la fi: la benedicció de la terra, la prosperitat dels jueus, el govern del Fill de David, el domini del Gran Rei sobre els gentils, la glòria de l'Església. Tot el que ha aparegut i que ha quedat marcit entre les mans del primer Adam, tornarà a florir en les del segon Adam, l’Espòs de l'Església, el Rei dels Jueus i de tota la terra.

Una altra caiguda, encara més terrible, va tenir lloc després de la que va experimentar Noè. Déu havia llançat seu judici amb el diluvi, i la Seva providència s'havia manifestat d'aquesta manera. Però, què va fer Satanàs? Satanàs, en tant que no sigui encadenat, s'apodera sempre l'estat de coses aquí a la terra. Tan aviat com Déu es va haver manifestat mitjançant els Seus judicis providencials, Satanàs es va presentar també com Déu, fent-se passar per Déu. És que no es diu que allò que els gentils sacrifiquen, és als dimonis que ho sacrifiquen, i no a Déu? Així, Satanàs es va fer a si mateix el déu d'aquest món. El Senyor va dir als israelites: «Els vostres pares –Taré, pare d’Abraham i pare de Nacor– habitaren des d’antic a l'altra banda del riu, i servien altres déus». (Jos 24, 2). Aquesta és la primera vegada que veiem que Déu assenyala l'existència de la idolatria. Quan aquesta va fer la seva aparició, Déu va cridar Abraham; i aquí tenim, per primer cop, la crida de Déu a una separació exterior pel que fa a les coses de la terra, ja que, en presentar-se Satanàs com governador celestial del món, es va fer necessari que Déu tingués un poble separat dels altres pobles , en el qual es pogués mantenir la veritat; i tots els camins de Déu envers els homes giren al voltant d'aquest fet, que el Senyor va cridar Abraham a aquesta terra, i a la seva descendència, com dipositaris d'aquesta gran veritat: Només hi ha un Déu. En conseqüència, tot el que Déu fa a la terra es relaciona, de manera íntegra i directa, amb els jueus com a centre de Seus consells terrenals i del Seu govern. Això és el que observareu, llegint Deuteronomi 32, 8.

Veureu aquests dos principis molt clarament ensenyats a la Paraula; d'una banda, tenim les promeses incondicionals fetes a Abraham; de l'altra, a Israel rebent-les de manera condicional, i perdent-ho tot. Però com Abraham va rebre les promeses de manera incondicional, Déu no pot mai oblidar-les, per molt que Israel hagi faltat després d'haver-se compromès sota una condició. Aquest és un important principi; perquè si Déu hagués faltat a les Seves promeses envers Abraham, bé podria faltar així mateix a les Seves promeses envers nosaltres.

Al Sinaí, Israel va acceptar les promeses de manera condicional, i va fracassar; però això no va disminuir en gens ni mica la validesa i la força de les promeses fetes a Abraham, quatre-cents trenta anys abans. No parlo ara d'aquella promesa espiritual, que «en tu seran beneïdes totes les nacions», promesa parcialment complerta mitjançant l'Evangeli a la nostra dispensació; sinó que vull mostrar que hi ha promeses fetes a Israel, i que descansen sobre la mateixa fidelitat de Déu.

Les promeses donades als pares

Començarem les nostres cites sobre aquesta qüestió des de la promesa feta a Gènesi 12. Aquí tenim la crida d'Abraham, que es trobava llavors al mig de la seva família idòlatra. Aquesta és una promesa molt general, però que abasta les benediccions temporals com també les que són purament espirituals. Les dues classes de promeses apareixen en el mateix verset, i són igualment incondicionals. La part espiritual de la promesa es troba repetida una vegada, una sola vegada, en el capítol 22, mentre que les promeses temporals són repetides amb freqüència. En el capítol 15 tenim la promesa de la terra, promesa basada en un pacte concertat amb Abraham, igualment de manera incondicional; es tracta d'una donació absoluta del país. Allà es troba també la promesa d'una descendència nombrosa (vv. 5 i 18), i fins i tot apareixen els límits exactes del país que se li dóna (v. 18 i ss.). En el capítol 17, 7-8 es renova la promesa de la terra. Aquestes promeses són confirmades a Isaac (26, 3-4), i a Jacob (35, 10-12). Aquí, doncs, tenim «les promeses fetes als pares», i a Israel que és estimat a causa dels patriarques, les promeses fetes a Abraham sense cap condició, tant les terrenals com les espirituals. Si es diu que les promeses espirituals són incondicionals, també ho són les temporals. Hi ha tanta seguretat en la promesa feta a Abraham, «a tu et donaré la terra», com en les que ens han estat fetes a nosaltres, els gentils.

No cito aquí el combat de Jacob (Gn 32). Es creu que va ser la demostració d'una fe extraordinària per part d'aquest home; i és cert; però també és cert que es tracta d'una fe que, exercitada després d'una conducta molt reprensible, va ser acompanyada d'una evident humiliació. Va ser Déu qui va lluitar contra ell, però Déu va sostenir la seva fe.

Així, Déu va esdevenir «el Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob», els hereus de les Seves promeses i pelegrins sobre la terra.

Veurem que Déu, per així dir-ho, es gloria en aquest nom sobre la terra, i que els fidels d’Israel posen sempre en Ell la raó de la seva confiança. «Així parlaràs als fills d'Israel: Jahveh, el Déu dels vostres pares, el Déu d'Abraham, el Déu d'Isaac i el Déu de Jacob, m'ha enviat a vosaltres. Aquest és el meu Nom per sempre i aquest és el meu memorial de generació en generació» (Ex 3, 15).

Però, d'altra banda, Israel va entrar en relació amb Déu en base d'un principi oposat a tot l'anterior, el principi de la pròpia justícia, el principi de la llei, en virtut del qual, reconeixent que devem obediència a Déu, tractem de obeir amb les nostres pròpies forces. Perquè la història del poble d'Israel és, en grans línies, i fins i tot en els detalls de les seves circumstàncies, la història dels nostres cors. Èxode 19 ens mostra l'immens canvi que va tenir lloc en la posició d'Israel; fins llavors, les promeses que els havien estat fetes ho havien estat sense condicions. Si repasseu els capítols d’Èxode, des del 15 fins el 19, veureu que Déu els havia donat totes les coses de gràcia, fins i tot malgrat les seves murmuracions: el mannà, l'aigua, el dissabte; i que els havia sustentat en el seu combat amb Amalec a Refidim. Tot això Ell ho recorda a ells. «Vosaltres mateixos heu vist el que jo vaig fer als egipcis, i com us he portat sobre ales d'àguiles, i us he dut vers mi. I ara, si ... ».

Les promeses condicionals

Veiem aquí la introducció, dins les relacions de Déu amb Israel, d'aquest petit vocable si: «I ara, si voleu de veritat escoltar la meva veu ... llavors sereu el meu tresor especial entre tots els pobles, perquè tota la terra és meva. I vosaltres mateixos sereu per a mi un regne de sacerdots i una nació santa».

Però en el moment en què Déu estableix una condició, la nostra ruïna és segura, perquè, des del primer dia en què nosaltres ens trobem en pacte sota una condició, no la guardem en absolut: aquesta va ser la insensatesa d'Israel. És en va que Déu envia la Seva llei, que és bona, santa i justa: per a un pecador la Seva llei és la mort, perquè és pecador; i des del moment en què Déu ens dóna la Seva llei i promeses sota la condició d'obediència a la llei, ens la dóna no perquè puguem obeir, sinó per fer-nos comprendre més clarament que estem perduts, per haver violat aquesta condició.

Els israelites haguessin hagut de confessar: És cert que hem obeir; però hem fracassat tantes vegades que no gosem acceptar les promeses sota aquesta condició. Però, en lloc d'això, que van dir? «Farem tot el que Jahveh ha dit». Es van comprometre a complir tot allò que el Senyor els manés. Aquest poble va acceptar les promeses sota la condició d'obeir amb exactitud. I quina va ser la conseqüència de tal temeritat? El vedell d'or ja estava acabat abans que Moisès baixés de la muntanya. En el moment en que nosaltres, pecadors, ens comprometem a obeir a Déu de manera exacta (encara que l'obediència és sempre un deure), i sota la pena de perdre la benedicció si no obeïm, en aquest cas sempre fracassem. Cal que diguem: «Estem perduts», ja que la gràcia dóna per suposada la nostra ruïna. I és aquesta inestabilitat total de l'home posat sota condició la que vol demostrar l'apòstol a Gàlates (3, 17, 20) quan diu: «El mitjancer no ho és mai d'un de sol; però Déu és u»; és a dir, que a partir del moment en què hi ha un mitjancer, és que hi ha dues parts. «Però» Déu no és les dues parts. «Déu és u», i, quina és llavors l'altra part? L'home.

La llei no pot abrogar les promeses

Així, doncs, no hi ha res d’estable en l'home; és per això que ha sucumbit sota el pes dels seus compromisos, i això és el que sempre li passarà. Però la llei no pot abrogar les promeses donades a Abraham; la llei, que va venir 430 anys després, no pot en absolut abrogar la promesa, i la promesa havia estat feta a Abraham, no només per a la benedicció de les nacions, sinó també per assegurar el país i les benediccions terrenals per a Israel.

El raonament de l'apòstol, pel que fa a les promeses espirituals, s'aplica igualment a les promeses temporals fetes als jueus. Veiem que Israel no va poder gaudir de les esmentades promeses sota la llei. En efecte, tot es va perdre quan van fer el vedell d'or. No obstant això, el pacte del Sinaí va ser basat sobre el principi de l'obediència (Èxode 24, 7). «I va prendre el llibre del pacte i el va llegir a orelles del poble, i digueren: Tot el que Jahveh ha dit, ho farem i ho obeirem. I Moisès va prendre la sang ... ». El pacte va ser solemnitzat per la sang sobre aquest principi: Tot el que Jahveh ha dit, ho farem. I bé sabeu que el poble el que va fer va ser el vedell d'or, i que Moisès va destruir les taules de la llei.

Si ara llegiu Èxode 32 veureu com les promeses fetes abans de la llei eren el recurs de la fe. Això és el que va sostenir el poble per la intercessió de Moisès, fins i tot en la caiguda, i veureu com, per mitjà d'un mitjancer, Déu va tornar a l'home després del seu fracàs (vv. 9-14). «Aquest poble ... és poble dur de bescoll. I ara, doncs, deixa’m sol i que s’encengui la meva ira contra ells, i els consumiré. I faré de tu una gran nació. I Moisès suplicà davant de Jahveh, el seu Déu ... Fes-te enrere de la teva ira encesa, i penedeix-te del mal contra el teu poble. Recorda’t d'Abraham, d'Isaac i d'Israel, els teus servents, als quals vas jurar per tu mateix, i els vas dir: Jo multiplicaré els vostres descendents com els estels del cel, i donaré als vostres descendents tota aquesta terra que he dit, i la tindran en herència perpètua. I Jahveh es penedí del mal que havia dit de fer al seu poble.»

Així, aquí tenim a Moisès, després de la caiguda d'Israel, suplicant Déu per la Seva glòria que recordi les promeses fetes a Abraham, i a Déu penedint-se del mal que volia fer al seu poble.

Anem a Levític 26. Aquest capítol és una amenaça de tots els càstigs que sobrevindrien sobre un Israel infidel. Però es diu, en el verset 42: «I jo em recordaré del meu pacte amb Jacob, i també del meu pacte amb Isaac, i també em recordaré del meu pacte amb Abraham, i em recordaré de la terra». Déu torna a les promeses fetes incondicionalment molt de temps abans de la llei. Veureu que això és aplicable als últims temps.

Els altres dos pactes amb Israel

Hi ha uns altres dos pactes concertats amb Israel durant la seva peregrinació en el desert. Veiem que, havent estat violat el pacte sota la Llei, la intercessió de Moisès va donar lloc a un altre pacte; en tenim les bases a Èxode 33, 14 i 19. En el capítol 34, 27 diu el Senyor: «Escriu-te aquestes paraules, perquè d'acord amb aquestes paraules he fet un pacte amb tu i amb Israel».

Aquí cal destacar la paraula amb tu, ja que hi ha un notable canvi en l'expressió de Déu. A Egipte, Déu sempre havia dit, «El meu poble, el meu poble». Des del moment en què van fer el vedell d'or, ja no ho diu més; fa servir «el teu poble» (Ex 32, 7), «El teu poble que has fet pujar de la terra d'Egipte», perquè Israel havia dit: «Aquest Moisès, l'home que ens ha fet pujar de la terra d'Egipte» (Ex 32, 1). Déu adopta el mateix llenguatge que ells. I què va passar? Moisès va intercedir, no deixant en cap manera que Déu digués «El teu poble»; Moisès li respon: «El teu poble»; i insisteix constantment en aquesta expressió: «El teu poble».

Ara el que tenim és un pacte concertat amb Moisès com a mitjancer. Aquí tenim el principi de la sobirania de la gràcia, principi que s'introdueix quan tot està perdut, com a conseqüència de la violació de la llei. Si Déu no fos sobirà, quin hauria estat la conseqüència d'aquesta violació? La destrucció de tot el poble. És a dir, que encara que la sobirania de Déu és eterna, es revela quan esdevé l'únic recurs d'un poble perdut en els seus propis camins; i això té lloc per l’acció d'un mitjancer.

Veiem tot un altre pacte a Deuteronomi 29, 1: «Aquestes són les paraules del pacte que Jahveh va manar a Moisès de fer amb els fills d'Israel a la terra de Moab, a més del pacte que havia fet amb ells a l'Horeb». I aquest és el tema d'aquest tercer pacte amb els israelites: Déu el concerta amb ells a fi que sota aquest pacte, essent obedients, puguin continuar gaudint de la terra. Però no el van guardar, i van ser expulsats de la seva terra. Van ser instal·lats a la terra en l'època d'aquest tercer pacte, i si l’haguessin guardat haurien estat mantinguts en ella (vegeu 29, 9, 12, 13; vegeu també, per l'apel·lació a les promeses incondicionals, Dt 9, 5, 27; 10, 15). A Miquees 7, 19-20 trobem aquestes mateixes promeses fetes a Abraham com a base de l'esperança profètica. A Lluc veiem que el fidel israelita Simeó les recorda com la base de la confiança d'Israel, que, per aquestes promeses, descansava en la fidelitat de Déu.

Fins aquí hem vist en virtut de quin principi va entrar Israel al país de Canaan. Però també hem vist que Déu, abans de la llei, els havia promès la terra en possessió perpètua, per mitjà dels pactes i de les promeses incondicionals; i és per mitjà d'aquestes promeses, per la mediació de Moisès, que Israel va ser perdonat, i que va gaudir finalment de la terra promesa pel tercer pacte, concertat en els camps de Moab.

Després de la caiguda dels israelites a la terra promesa, queden per ser-les aplicades encara, per a la seva restauració, totes les promeses fetes a Abraham. Després que aquest poble hagi faltat en tot a Déu, els profetes ens faran veure que Déu els ha promès la restauració al seu país, sota Jesucrist el seu Rei, restauració que serà el compliment ple de totes les promeses temporals.

Recordem, amics, que dins dels camins de Déu que acabem d'examinar ens trobem amb la revelació del caràcter de Jahveh; i que, encara que veritablement aquestes coses van succeir-li a Israel, les van succeir de part de Déu; que, consegüentment, són la manifestació del caràcter de Déu en Israel per a nosaltres. Israel és l'escenari en el qual Déu exhibeix tot el Seu caràcter en el govern del món; però no es tracta només d'Israel sota Déu revelat en aquest caràcter; es tracta de la glòria de Déu i de l'honor de les Seves perfeccions. Si Déu pogués fallar quant als seus dons envers Israel, podria fallar en els Seus dons envers nosaltres.

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió