L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

SISENA CONFERÈNCIA

(Daniel 7, 15-28)

Els dos caràcters del mal:

L’apostasia eclesiàstica

INS ara, benvolguts amics, hem estat parlant de la benaurança que pertany a l'Església, excepte que, en la nostra última conferència, hem seguit el progrés que farà el mal sobre la terra fins a la fi. Aquest mal presenta un doble caràcter, sobre la qual cosa em proposo parlar encara, ja que les relacions que hi ha entre el poder del mal i els judicis que l'acompanyen són d'especial interès per als fills de Déu. Quan el mal arribi al seu punt culminant, Déu el destruirà.

Els versets que he llegit per començar són la interpretació que l'àngel exposa a Daniel de la visió que aquest profeta va veure de les dues bèsties; i, tal com sempre passa en la interpretació de les profecies simbòliques, incorporen trets nous. Aquí, per exemple, en l'explicació donada a Daniel, s'afegeix tot el que succeirà als sants; però, en tot cas, el que he llegit de Daniel 7, 15-28, així com tot el capítol, es relaciona amb la bèstia que s'exalta, i que s'eleva contra el Déu Totpoderós.

Ja us he dit, estimats amics, que hi ha dos caràcters del mal que es desenvolupen sobre la terra. El primer és l'apostasia eclesiàstica, i el segon és l'apostasia del mateix poder civil.

En primer lloc, l'estat d'apostasia de l'Església, previst en la seva responsabilitat externa, ja ha arribat en principi. I aquest principi tindrà posteriorment una manifestació més palesa. D'altra banda, el poder civil es revoltarà contra Aquell a qui pertany el govern, contra Crist, a qui Déu ha d'establir com a Rei sobre la terra. I aquesta revolta procedirà de la quarta bèstia (l'Imperi Romà).

Abans d'entrar directament en el nostre tema per avui, desitjo fer algunes observacions sobre Mateu 25, text al qual tornarem quan ens referim a les nacions; perquè tots els pobles de la terra que existiran al final dels temps seran o bé sotmesos a Crist, i per això salvats, o bé restaran en rebel·lió, i seran en conseqüència destruïts. Però, per desfer els dubtes sobre el tema d'aquest capítol, cal dir algunes paraules. Generalment es creu que el judici del qual es parla en aquest capítol és el judici final, el judici universal. Això és un error. Aquest és el judici de les nacions vives sobre aquesta terra, i no el dels morts. És per això que no ho vaig esmentar en parlar de la resurrecció dels morts. Insisteixo: en aquest capítol de Mateu no es tracta de la resurrecció; es tracta del judici dels gentils. En els capítols 24 i 25 es veu el judici dels jueus, que sobrevindrà als jueus; després el que arribarà als creients; finalment el que vindrà sobre els pagans. Aquest és el judici dels vius, i no el dels morts.

Així, insisteixo, és el judici dels vius. Això és quan llegim: «I seran reunits davant d'ell tots els pobles. I els separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits». Allò que dóna peu per creure que es tracta del judici dels morts és que es diu dels malvats que aniran al càstig etern, i els justos a la vida eterna. Però això només vol dir que el judici dels vius serà inapel·lable, com el dels morts. Per descomptat, quan Déu jutgi els vius, el Seu judici enviarà a uns a les penes eternes, i a uns altres a la vida eterna. El judici dels vius és tan cert com el dels morts. Ja en parlarem d'això en el seu moment.

La relació de l'apostasia eclesiàstica amb

l'apostasia del poder civil

En l'última conferència vaig parlar principalment de la zitzània i de l'apostasia eclesiàstica, del progrés del mal en relació amb la revelació, i del que ha succeït en l'esfera de l'Església sobre la terra. Ara examinarem l'apostasia del poder civil en la seva forma exterior, i el judici que li sobrevindrà de part de Déu. Perquè la Seva còlera caurà sobre aquest poder civil. Si el mal eclesiàstic desapareix cap a la fi en certa manera en el seu caràcter de poder secular i en la seva forma exterior, i si el mal civil és exaltat, el mal eclesiàstic no per això roman menys vivaç; l'únic és que no gaudeix de la supremacia; aquesta és la diferència. En altres termes, no es tracta en absolut que el poder eclesiàstic s'hagi millorat ell mateix; l'únic que passa és que no és exercit de la mateixa manera; però la seva influència és per això tant més perniciosa. Ja no tenim un poder eclesiàstic disposant del braç secular, muntat sobre la bèstia, i dominant; així mateix, adopta una forma més misteriosa, i en conseqüència més perillosa. La influència oculta d'aquest poder prossegueix, però queda privada de la seva esplendor exterior; perquè per el seu orgull els homes comencen ara a aixecar-se i a unir-se contra Déu, preparant el camí per al fill de perdició.

Encara que la maldat eclesiàstica sigui sempre la pitjor de totes, però, com estem dient, tindrà lloc i es manifestarà l'apostasia civil. Sabeu que tot poder civil prové de Déu. Ara bé, de la mateixa manera que l'Església perd el seu sentit i caràcter propis per la seva rebel·lió contra Déu, també el govern civil es troba en estat de rebel·lió i apostasia quan, en lloc de subjectar-se a Déu, s'eleva contra el Déu que li ha donat la seva autoritat.

Essent l'Esperit de Déu la veritable força de l'Església, la rebel·lió de l'Església comença quan, en lloc de sotmetre’s a Crist, no obeeix més que la voluntat i el poder de l'home, recolzant-se sobre l'home, renunciant a la veritat per seguir la mentida. Crist és el cap; l'Esperit Sant és l'únic poder per mitjà del qual actua l'Església, i quan l'Església no està dirigida per l'Esperit Sant, i no està, en aquest sentit, veritablement subjecta a Crist, la Cristiandat és moralment apòstata. Ara bé, el poder civil es trobarà, al final de l'actual dispensació, en aquest mateix estat de rebel·lió, i cal recordar que l'apostasia en l'ordre civil és més externa i destacada que en l'Església. Això tindrà lloc en el si de la cristiandat, i sembla a més que el mal eclesiàstic en serà la font i el principal motor. Això és el que sempre ha passat. Quan Absalom es va rebel·lar contra David, va tenir un conseller, Ahitófel (2 S 15). La font primera d'aquesta rebel·lió era indubtablement Satanàs, però Ahitófel va dirigir la conspiració contra el rei. Quan Datan i Abiram, uns simples israelites, es van rebel·lar contra Moisès, això va ser anomenat la rebel·lió del levita Corè, que era qui els havia seduït. Igualment, Déu acusa els sacerdots i els profetes, en el regne de Judà, per la iniquitat del poble, ja que són els seus malvats consells els que ha seguit el poder civil. I què ha arribat a succeir dins la Cristiandat? Que aquells que haurien hagut de edificar l'Església, ensenyar la saviesa de Déu, i recordar al govern els seus deures envers Déu, estan ells mateixos en rebel·lió contra Déu, havent ocultat la veritat, i havent adoptat una forma que ha seduït el món, instruint també al poder civil en els mateixos esgarriaments.

Hi haurà una rebel·lió, doncs, d'aquest poder civil, però el poder eclesiàstic en serà la seva ànima.

La bèstia amb un fals profeta

Què trobem a Harmagedon? A un fals profeta que s'uneix a la bèstia. De principi a fi, sempre hi ha una bèstia, i amb la bèstia trobem un fals profeta. És l'un o l'altre qui condueix la rebel·lió. Però per fi la bèstia pren la direcció, com capaç d'actuar més directament i lliurement; i per això és la bèstia la qual és finalment l'objecte directe del judici. Això és el que veiem en el capítol 7 de Daniel.

A partir del moment en què la bèstia, o el poder civil de la quarta monarquia, es rebel·li contra Déu, aquesta monarquia entrarà en relació amb els jueus, i això és el que ens torna a portar a la història d'aquest poble. Ja sabeu, estimats amics, que quan la quarta bèstia va aparèixer en l'escena d'aquest món, hi havia jueus a Jerusalem; sabeu que Crist va ser presentat com a Rei dels Jueus a la quarta bèstia, representada per Ponç Pilat, qui el va rebutjar en aquest caràcter que Ell mai perdrà. A la fi d'aquesta era es produirà el mateix fet: els jueus, que hauran tornat al seu país, encara que sense haver-se convertit, es trobaran relacionats amb la quarta bèstia. Hi haurà sants entre ells, i aquesta quarta bèstia, i de manera particular aquell que la representarà a Palestina, s’exaltarà contra Déu, posant-se en oposició directa contra els drets de Crist com a Rei dels Jueus. Aquesta oposició a Crist s'elevarà, certament, molt més alt que en altres ocasions, ja que s'arrogarà els drets de Crist com a Rei dels Jueus, i serà llavors que Crist, venint del cel, destruirà la bèstia juntament amb l'Anticrist, prendrà el romanent dels jueus com el Seu poble terrenal, i posarà a totes les nacions sota els Seus peus.

Amb això comprendreu que hi ha moltes coses que s'apliquen als sants, és a dir, al residu fidel d'entre els jueus, que no és d'aplicació a l'Església. Per exemple, sabem que durant el temps de l'apostasia eclesiàstica s'han donat moltes persecucions contra els fidels. Però en els últims temps, quan es tractarà de la persecució contra els sants, tindrà lloc contra el residu dels jueus, quan la sang serà vessada com aigua.

Si es pren la història de la bèstia d'una manera molt general, sigui ja en l'època de Tiberi August i dels altres emperadors, o si s'examina la bèstia no en el seu caràcter pagà, sinó sota la influència del cristianisme corromput de la edat Mitjana, es veu que hi ha hagut, també en cadascuna d'aquestes èpoques, persecucions contra els sants; i podem també dir d'elles que els sants han estat morts. Però, quan arribi el moment en què el poder civil alci obertament la bandera de la rebel·lió, en el moment en què aquests fets profètics es realitzin de manera plena, serà sobre els jueus sobre qui recauran les persecucions. En el moment en què es tracta dels drets de Crist com a Rei dels Jueus, són els jueus els que apareixen en escena, ja que els jueus són el poble terrenal de Déu. Però, què passarà llavors amb l'Església? Estarà totalment fora de l'escena durant el temps d'aquestes últimes persecucions.

Abans de citar els capítols de l'Escriptura que tracten de l’inic, és a dir, del poder apòstata civil, que ha pres el lloc del poder eclesiàstic apòstata, cal insistir de nou en aquest principi: Que la revolta del mal eclesiàstic no és menys perillosa perquè no tingui la supremacia. Ben al revés, repetim que aquest poder és el secret conseller de tot el mal. L'únic canvi que tenim aquí és que el poder eclesiàstic deixa de tenir el domini exterior; això és el que indueix a l'error. Pel fet que no es pugui veure de manera manifesta el seu poder de treure reis, s'ha arribat a creure que tot aquest poder eclesiàstic ha desaparegut del tot. No s'ha prestat atenció al que els fills de Déu han de veure en la Paraula de Déu, és a dir, que l'existència moral d'aquest poder sobreviurà a la destrucció de la seva influència política, i que serà precisament aquesta la que conduirà al poder polític pròpiament dit a la rebel·lió contra Déu, i al final a la seva destrucció. No vull dir que no sigui la voluntat de l'home la que, per si mateixa, condueixi a la bèstia a la caiguda. Crec que és veritablement així; però, mentrestant, és l'apostasia eclesiàstica la qual s'ha arrogat el poder de Déu, la qual ha tancat la porta a la manifestació de la voluntat de Déu, i, per mitjà de les seves corrupcions i maquinacions, atrau els habitants de la terra a reconèixer i adorar la bèstia.

Passo ara als passatges que tenen a veure amb el que hem estat dient.

D'entrada, la fi del capítol 7 de Daniel, on tenim la quarta bèstia. A continuació, Apocalipsi 16, i especialment 17, on trobem dues coses diferents: la gran prostituta, o Babilònia, i la bèstia. En el capítol 17 tenim la dona vestida de porpra (poder, on el principal element és l'eclesiàstic); està muntada sobre la bèstia (el poder civil). Després d'això, «les deu banyes ... odiaran la prostituta (el poder eclesiàstic), i la deixaran solitària i nua, i es menjaran les seves carns i la cremaran amb foc. Perquè Déu ha posat en els seus cors ... que ells donin el seu reialme a la bèstia».

Examinem ara els passatges que tracten de les fonts del mal, i de manera més particular el d'aquell poder en rebel·lió contra Déu, de la quarta monarquia, i vegem la forma que prendrà aquesta revolta.

El capítol 12 de Apocalipsi mostra la font d'aquest poder: el gran drac roig. Aquí se'ns admet, per dir-ho, darrere de les bambolines, i veiem també el poder de Satanàs desitjant destruir Aquell que ha de governar totes les nacions amb vara de ferro: el Crist; i en Crist i amb Crist, l'Església. Aquí tenim pròpiament el poder de Satanàs, i la gran lluita. La Paraula de Déu contraposa el Pare amb el món, la carn amb l'Esperit, i a Satanàs amb el Fill de Déu; aquí tenim el gran drac, o Satanàs, que vol devorar Aquell que ha de regir les nacions amb vara de ferro; però és en el cel on el veiem. Després, en el v. 9, és llançat d'allà, un esdeveniment que encara no ha tingut lloc.

Aquí sorgeix una dificultat per a certes ments. Pel fet que Satanàs és expulsat de la consciència, cosa que és veritat,(9) suposen que és fet fora també del cel. És perfectament cert que Satanàs no té poder sobre la nostra consciència, si hem comprès el valor de la sang de Crist. També és cert que, encara que les nostres consciències hagin estat purificades, Crist intercedeix per nosaltres en el cel, on Satanàs acusa els fills de Déu. Veiem, a Efesis 6, 12, que les hosts espirituals de maldat són als llocs celestials; així, hi haurà una batalla al cel, la qual serà l'efecte no d'un acte d'intercessió ni de sacerdoci, sinó de poder; que serà duta a terme, potser, amb l'ajuda dels àngels, però que serà en tot cas una obra de poder. Alhora, si bé Satanàs serà llançat del cel, ho serà sobre la terra; però no estarà encara encadenat per ser llançat a l'abisme, i els fruits de la seva maldat no hauran arribat encara al súmmum; així, ell baixarà «amb gran furor, sabent que té poc temps».

Satanàs, llançat del cel a la terra, actuarà per mitjà de l'Imperi Romà. Apocalipsi 13 descriu allò que apareixerà en escena pel que fa a instruments providencials mitjançant els que assegurarà el seu poder sobre la terra. «Vaig veure una bèstia que pujava del mar, que tenia set caps i deu banyes.»(10) Aquí tenim els instruments terrenals. Aquesta bèstia reunirà les característiques de les altres tres bèsties.

Veiem aquí que el poder del drac s'estableix en l'Imperi Romà, la bèstia amb set caps i deu banyes.

«Vaig veure un dels seus caps com ferit de mort», això és, una de les formes de govern de l'Imperi Romà destruïda. Però al final la seva ferida mortal va ser guarida, i la forma destruïda, restablerta. A més, si comparem els caràcters i les accions del corn petit de la mateixa bèstia de Daniel, veurem que el corn petit, és a dir, aquesta banya petita de Daniel «que parlava grans coses», i que destrueix a tres dels altres deu corns, veurem, dic, que imprimeix tot el seu caràcter a la mateixa bèstia; aquesta ve a ser la seva expressió moral davant Déu. Així, podríem dir, per exemple, que Napoleó era l'imperi francès, ja que ell representava tota la força d'aquest imperi. Aquesta bèstia serà el poder civil, l'Imperi Romà apòstata, o en rebel·lió oberta contra Déu.

Però hi ha a més una altra bèstia (que no és l'Imperi Romà), que «exerceix tota la potestat de la primera bèstia davant d'ella». En els versets 11-14 es diu: «I vaig veure ... I enganya els habitants de la terra». Aquí tenim una cosa que s'assembla al poder de Crist, i que més tard revestirà, enmig dels jueus, la forma del cristianisme; però, tal com ho comprèn l'apòstol, és de Satanàs.

Així, és la segona bèstia la que seduirà als habitants de la terra, fent que segueixin la primera, és a dir, el poder civil, l'Imperi Romà.

La bèstia havia rebut un cop mortal. Això és el que ja li va passar a la forma imperial de l'Imperi Romà. Però la seva ferida ha de quedar totalment curada. Veiem aquí que la bèstia perd el seu caràcter imperial durant un temps, i que la seva ferida queda després guarida, i és quan queda així restablerta que tota la terra, sorpresa, va darrere d'ella.

Així, encara s'ha de tornar a veure la bèstia imperial sobre la terra, i per tota la terra serà admirada. Però també hem vist que la segona bèstia sedueix als habitants de la terra mitjançant els prodigis que porta a terme. I aquesta segona bèstia apareixerà al final no manifestant el caràcter d'una bèstia, sinó el d'un fals profeta; és a dir, perdrà tot el seu poder secular. No serà ja una bèstia rapaç i voraç; el seu caràcter quedarà totalment canviat, i es veurà el fals profeta,(11) que serà reconegut com la segona bèstia per la perfecta semblança del seu caràcter com aquell que ha fet les coses que ha fet la segona bèstia, però que apareix al final sota aquesta nova forma (cp. Ap 13, 14 amb 19, 20).

Si contemplem la faceta moral dels esdeveniments ja complerts, sabem qui ha exercit tot el poder davant el poder civil; però segueix havent-hi un poder seductor, que farà prodigis de tota mena, i que seduirà els habitants de la terra.

Veurem més endavant les conseqüències de tot això. Mentrestant, recapitulem el que s'ha dit. El capítol 12 ens presenta el drac al cel com l'origen, la causa primera, de tota aquesta rebel·lió; el capítol 13 ens mostra, com a agent providencial visible, l'Imperi Romà sota la forma imperial. Aquesta bèstia ha quedat ferida de mort, però la seva ferida mortal ha estat curada; hi ha també en la seva presència un altre poder que sedueix els habitants de la terra, i quan la ferida de la primera bèstia queda guarida, tothom, ple d'admiració, va darrere d'ella. Afegim aquí la circumstància del capítol 19, que la segona bèstia deixa de ser bèstia, i apareix al final com fals profeta.

En el capítol 17 es dóna una descripció de la primera bèstia que ens dóna altres detalls que la concerneixen. Versets 7 i 8: «I l'àngel em digué: Per què t'admires? Jo t'explicaré el misteri de la dona i de la bèstia que la porta, la que té els set caps i les deu banyes. La bèstia que has vist era i no és, i ha de pujar de l'abisme i va a la perdició. I els habitants de la terra, aquells el nom dels quals no estan escrits en el Llibre de la Vida des de la fundació del món, es meravellaran en veure la bèstia que era i no és, encara que és».

La bèstia «ha de pujar de l'abisme», és a dir, ve a ser de manera positiva el poder de Satanàs al final; i això és precisament el que succeirà quan Satanàs, fet fora del cel (esdeveniment que tindrà lloc quan l'Església sigui arrabassada al cel), arribarà amb gran ira a la terra. Llavors, sota la seva influència, la bèstia (l'Imperi Romà) que era, i no és, i que reapareix, reprèn la seva força i la seva forma, és a dir, que el poder civil, en lloc de sotmetre a Déu, assumeix de manera total el caràcter de Satanàs, i es manifesta, en conformitat al caràcter de Satanàs i per la seva instigació, en rebel·lió oberta contra el poder de Déu.

Per buscar totes les marques mitjançant les quals es pot reconèixer aquesta última forma de la bèstia, s'ha d'esperar fins a l'aparició en el món del cap imperial de l'Imperi Romà, el vuitè rei d'Apocalipsi 17, 11. Això és el que ha de succeir perquè tingui lloc la seva destrucció.

Quan l'Imperi Romà existia sota la seva forma pagana, no tenia deu reis; però quan aquesta bèstia torni a existir (recordem sempre que es tracta de l'Imperi Romà), deu reis li donaran el seu poder; no es tracta que deu reis prenguin el seu lloc. A més, és després de la seva destrucció que serà revifada, és a dir, no es tracta de la bèstia pagana, no es tracta de la història de la Baixa Edat Mitjana, ni que certs reis bàrbars (si és que es pogués trobar que eren deu) hagin pres el lloc de l'Imperi. Serà la que «encara que és»; és a dir, la ferida mortal serà guarida, i reapareixerà la bèstia imperial.

Els deu reis «lliuraran el seu poder i la seva autoritat a la bèstia», és a dir, hi haurà un cap imperial, o emperador, i deu reis que li donaran el seu poder; els regnes seguiran existint, però es tractarà d'una confederació de regnes. Només a tall d'il·lustració, puc dir que hem vist en la història als regnes d'Espanya, Holanda, Westfàlia, etc., sota Napoleó.

Ha existit la bèstia, i pot ser que hi hagués deu reis, però mai s'ha donat el cas de deu reis donant el seu poder a la bèstia que no era, i que ha d’ésser de nou.

«Els set caps són set muntanyes.» Tenim constantment davant l'Imperi Romà. «I són set reis: cinc d'ells han caigut, i l’un existeix», fent esment al cap imperial que existia en temps de Joan; «I l'altre encara no ha vingut, i quan vingui ha de durar una mica. I la bèstia que era i no és, ella mateixa és el vuitè» rei (ja que els set han passat); «I és dels set, i se’n va a la perdició», és a dir, hi haurà un cap vuitè, un cap concret, que aplegarà tot el poder de la bèstia, que serà la mateixa bèstia, i que, tot i ser un cap a part, és un dels set. És el cap imperial, però sobre una nova forma; perquè hi ha deu reis que donaran el seu poder a aquesta vuitena bèstia, i és en aquesta forma que anirà a la caiguda. És precisament aquí que es relaciona la vinguda de Crist i de l'Església amb el tema que tractem (Ap 19, i 2 Ts 2).

Encara em cal citar-vos Daniel 11, 36-45: «I el rei farà segons la seva voluntat ...» (cp. amb 2 Ts 2, 3, 4 i següents). Veiem en Daniel 11, que no es tracta ja d'una qüestió de supremacia eclesiàstica; en aquest capítol, el que tenim són guerres entre potències civils a l’Orient. Amb el verset 36 comença la història de l'Anticrist, del rei que «farà segons la seva voluntat», com hem vist que igualment feia la banya petita i que, finalment, després de diversos incidents, es dirigeix a Jerusalem, a la seva fi. És un rei com un altre, un dels reis de la terra, però que exerceix el seu poder dins de la terra santa. No es tracta aquí d'una forma de cristianisme, o del misteri d'iniquitat; a Tessalonicencs tot això és anterior a la manifestació del inic; es veu que el rei deixa totalment de banda les qüestions eclesiàstiques; es tracta d'un rei d'aquesta terra que és objecte d'un atac per part dels reis del Sud i del Nord.

Fem una observació sobre 2 Tessalonicencs 2, per a la nostra consolació enmig d'aquest trist curs d'esdeveniments. «1I us preguem, germans, en consideració a la vinguda del nostre Senyor Jesucrist i de la nostra reunió amb ell, que no sigueu sacsejats ràpidament del vostre enteniment, ni sigueu torbats». Els que estimen la veritat s'escaparan enterament d'aquest poder enganyador al qual, en canvi, seran lliurats, pel judici de Déu, aquells que no hauran rebut l'amor a la veritat, sinó que es van complaure en la iniquitat. Aquest és el mal que s'acosta, i el món hauria de ser advertit d'això, perquè alguns siguin saludablement atemorits davant d'això, i siguin conduïts a considerar seriosament la veritat de Déu. I per què s'anuncia això als fills de Déu? Perquè obtinguin la major consolació, i perquè siguin apartats de tot el que condueix a aquesta mateixa finalitat. He dit que no ens trobarem immersos en aquesta catàstrofe, Per això, advertits dels judicis que tindran lloc en aquesta terrible crisi, siguem portats a deslligar-nos, des d'ara, de les causes que, per la seva mateixa natura i causa de la justícia de Déu , atreuen tan gran judici.

L'apòstol havia parlat molt d'aquestes coses en l'assemblea dels Tessalonicencs, i els havia ensenyat a esperar la vinguda del Senyor. Ara bé, què va fer llavors Satanàs? Va tractar de terroritzar els fidels, dient-los que el dia del Senyor ja havia arribat. No, els diu l'apòstol: Us conjuro per la vinguda del Senyor i per la nostra reunió amb Ell, que ha de precedir aquest dia, us commino a que no us deixeu intranquil·litzar com si aquest dia ja hagués arribat.(12) Aquest dia caurà sobre l’inic, no sobre vosaltres, perquè vosaltres ja estareu amb Crist, i l’acompanyareu personalment en aquest gran dia en que Ell tornarà.

Ja ha arribat el dia, deien els enganyadors, el dia ja és aquí. No, respon l'apòstol, ja que aquest dia no arribarà fins que vosaltres els fidels hàgiu estat arrabassats en els núvols, i sigui revelat l’inic.

Aquestes consolacions ens són confirmades en el segon passatge citat: Aquest home vindrà «amb tota mena d’engany d’injustícia en els qui es perden, perquè no van rebre l'amor de la veritat».

Afegiré només que tenim en aquest capítol la descripció del caràcter moral de la iniquitat sense fre de l’inic, i del poder de Satanàs. En el capítol 11 de Daniel tenim la descripció del caràcter extern de l'inic.

Aquesta tarda, benvolguts amics, he intentat exposar una cosa que està probablement fora de la vostra forma de considerar aquests temes; he tractat de ressaltar la distinció i la unió a la vegada del poder civil i l'eclesiàstic, així com la distinció i unió alhora de la rebel·lió eclesiàstica i de la civil. Les dues coses estan estretament lligades, ja que veiem que la segona bèstia exerceix tota l'autoritat de la primera bèstia davant d'ella, i que el fals profeta, que és aquesta segona bèstia, és llançat al llac de foc juntament amb la primera.

Observem així mateix que aquest fet es connecta amb el de la presència dels jueus a Jerusalem, en les rodalies de la qual la bèstia trobarà la seva fi, esdeveniment que donarà fi a l'actual dispensació, manifestant-se el poder de Crist sobre la terra; això ens portarà a veure la unió de Crist amb el romanent dels jueus, i, després d'això, la submissió de totes les nacions sota el Seu ceptre.

Només ens hem referit a la quarta bèstia.

Hi ha dos punts dignes de consideració en la història d'Israel: primer, les nacions coalitzades contra Israel, quan aquest poble estava reconegut per Déu, i, en segon lloc, les nacions que el van portar en captivitat. Fins ara només hem estat tractant de «els temps dels gentils», el període durant el qual la reialesa està transferida dels jueus als gentils, és a dir, a les quatre bèsties de Daniel. Ezequiel, per la seva banda, parla de les nacions abans d'aquestes quatre bèsties i després d'elles, però mai dels «temps dels gentils» mateixos.

És durant aquest període que inclou la història d'aquestes quatre bèsties que apareix el cristianisme, i que té lloc la rebel·lió moral. El poder eclesiàstic, com hem vist, ha servit d'instrument per arribar a aquest resultat. S'ha posat en lloc de Déu, suprimint la fe, i al mateix temps repugnant a la raó; ha bandejat la religió natural pretextant els drets de la revelació, i això per corrompre i pervertir aquesta mateixa revelació, perquè els homes no poguessin tenir cap altre objecte que ells mateixos. Aquest poder, havent jugat un tal paper en el drama de la iniquitat perpetrat per l'enemic de les nostres ànimes i del nostre Senyor, sucumbirà també sota la malícia i la violència de la voluntat humana emancipada per ella. Tan incapaç, per les seves pretensions de religió, de servir obertament a Satanàs com ho és de servir de manera sincera a Déu, incapaç, en una paraula, de tota veritat, es convertirà en el covard conseller d'una iniquitat de la qual no pot convertir-se l'autor. Provocarà crims que no gosarà consumar, i dels que el poder civil vindrà a ser el cap actiu i l'executor. Benvolguts amics: quan la consciència natural és més recta que les formes religioses, tot s’ha acabat per a l'Església. Es troba ja propera a la seva fi, i li serà pres el candeler allà on només serveix com l'instrument de la major iniquitat que mai el món s’hagi pogut imaginar. Com es diu comunament, la corrupció d'allò més bo és la pitjor de les corrupcions. Pel que fa al Anticrist pròpiament dit, ell negarà que Jesús sigui el Messies, i negarà el Pare i el Fill (1 Jn 2, 22); no confessarà que Jesucrist ha vingut en carn (2 Jn 7); ho negarà tot: el Pare i el Fill, Jesús el Messies, Jesús vingut com a veritable home. Hem vist el caràcter de l'Anticrist, les seves accions, la seva forma, la font del seu poder. Hem vist qui li donarà el tron. Ja ho hem vist: serà una espècie d'imitació satànica del que Déu ha fet: el Pare li ha donat el tron al Fill, i l'Esperit actua segons el poder del Fill en l'Església davant d'Ell; igualment el drac (Satanàs) donarà el seu tron a la bèstia i una gran autoritat, i la segona bèstia (un poder espiritual, el veritable Anticrist, el fals profeta) exercirà tota l'autoritat de la primera (el poder civil) davant d'ella (Ap 13, 12).

El judici haurà de decidir, estimats amics, en un estat així de coses. Que Déu ens faci atents al veritable caràcter i a la fi de l'orgull humà. La força de la seva voluntat pot emprar i posar en acció tots els mitjans que Déu li ha atorgat, els quals són enormes; i els resultats, fins allà on Déu li deixi actuar en la Seva paciència, seran així mateix grans. Però és l'home qui serà el centre de tot; no apareix per a res el sentiment de la seva responsabilitat envers Déu; en realitat, Déu queda deshonorat i degradat; el objecte més elevat, el més digne que l’home es pugui proposar, el mateix Déu, està absent de tot això. En resum, benvolguts amics, es tracta, del començament a la fi, del mateix principi i de la mateixa font de pecat. Tenim doncs l'home actuant per la seva pròpia voluntat per satisfer les seves concupiscències, àvid de coneixements per a si mateix, exaltant-se per a ser com Déu, desobedient, i per això mateix actuant sota la influència i mitjançant l'energia de Satanàs: Aquest és el caràcter de l'Anticrist; aquesta és la història d'Adam des de la primera caiguda, des del seu primer pecat.

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió