L'ESPERANÇA ACTUAL DE L'ESGLÉSIA

o

PROFECIES QUE L'ESTABLEIXEN

DESENA CONFERÈNCIA

(Isaïes 1)

La restauració i

benedicció terrenal donades

LGUNS passatges de l'Escriptura sobre el destí dels jueus, que no vaig poder citar en la nostra última conferència, especialment alguns que es troben en els Profetes Menors, serviran per posar fi a la profecia històrica que tracta d'aquest poble; i dic històrica perquè la profecia és la història que ens dóna Déu sobre el futur.

Voldria recordar-vos de nou una circumstància de gran importància en parlar dels jueus; es tracta que la seva història és especialment la manifestació de la glòria del Senyor. Si ens preguntéssim, quin interès té aquesta història per a nosaltres?, estaríem amb això dient: De què serveix que sàpiga allò que el meu Pare està per fer amb els meus germans, i la manifestació del Seu caràcter en les Seves accions? Quan veiem quant espai ocupa aquest tema dins la Paraula de Déu, això mateix ens ha de portar a la convicció de que aquestes qüestions són extremadament importants per al nostre Déu, si no ho són per a nosaltres. És en aquest poble, mitjançant els camins de Déu envers ells, que es revela de manera plena el caràcter de Jahveh, que les nacions coneixeran el Senyor, i que nosaltres aprendrem també a conèixer-lo.

Una mateixa persona pot ser rei d'un país i pare de família; i aquesta és la diferència entre allò que Déu és envers l'Església i envers els jueus. Envers l'Església, Ell té el caràcter de Pare; envers els jueus, Ell té el caràcter de Jahveh, l'Etern i Fidel. La Seva fidelitat, immutabilitat, omnipotència, el Seu govern de tota la terra, tot això queda revelat en la història d'Israel; és per això que aquesta història ens dóna a conèixer el caràcter de Jahveh.

Psalm 126: «Quan Jahveh féu la restauració de Sió, ... llavors digueren entre les nacions: Jahveh ha fet grans coses amb ells».

Vegem el mateix tema a Ezequiel 39, 6-7: «I enviaré foc contra Magog, i contra els qui habiten confiats a les illes; i sabran que jo sóc Jahveh. I faré conèixer el meu sant Nom enmig del meu poble Israel, i no deixaré que profanin mai més el meu sant Nom: i les nacions sabran que jo, Jahveh, el Sant, sóc a Israel».

Verset 28: «I sabran que jo sóc Jahveh, el seu Déu, quan, després de deportar-los a les nacions, els aplegui a la seva terra, i no en deixaré mai més cap ni un allà». És d’aquesta manera en la que el Senyor es dóna a conèixer. El Pare es revela a les nostres ànimes per l'Evangeli, per l'Esperit d'adopció; però Jahveh es dóna a conèixer pels Seus judicis, per l'exercici del Seu poder sobre la terra.

He dit que el Pare es dóna a conèixer per l'Evangeli, ja que l'Evangeli és un sistema de pura gràcia, un sistema que ens ensenya a actuar segons el principi de la gràcia; no es tracta ja de «ull per ull, dent per dent», que és el que demana la justícia, la llei del talió; es tracta més aviat d'un principi segons el que em cal «ser perfecte, com el meu Pare és perfecte». Però en el govern de Jahveh no serà així. Indubtablement, el Senyor beneirà les nacions; però el caràcter del Seu regnat és que «el judici tornarà a la justícia» (Psal 94, 15). Quan va tenir lloc la primera vinguda de Jesucrist, el judici estava en mans de Pilat, i la justícia en Jesús; però quan torni Jesús, el judici serà tornat a la justícia. Mentrestant, el poble de Crist, els fills de Déu, han de seguir l'exemple del Salvador, és a dir, no esperar que el judici sigui segons el rigor de la justícia, sinó ser afables i humils enmig de totes les injúries que pateixen de part dels homes. Units a Crist, queden indemnes davant tots els mals pel poder d'aquell entranyable amor que els conforta, per les consolacions que provenen de la presència del Seu Esperit, i, a més, per les esperances d'una glòria celestial. D'altra banda, el Senyor consolarà el Seu poble mitjançant una acció directa de la Seva justícia a favor d'ells, i restablint-la a la glòria terrenal.

Així, els jueus són el poble per mitjà de i en el qual Déu estableix el Seu nom de Jahveh, i el Seu caràcter de judici i de justícia. A l'Església veiem el poble en el qual, com a la Seva família, el Pare manifesta el Seu caràcter de bondat i d'amor. Què passarà amb els jueus en el temps darrer? Això és el que ja hem considerat a Jeremies 30 a 33, i a Ezequiel 36 a 39, on veiem un seguit de promeses i revelacions sobre això.

Profecies de la restauració d'Israel

Us citaré alguns altres passatges sobre aquesta mateixa qüestió, seguint l'ordre dels profetes en la Bíblia.

Daniel 12, 1 ... Aquí tenim la presència d'Aquell que actuarà en favor del poble de Daniel, és a dir, el poble jueu.

Desitjo fer unes observacions sobre alguns trets d'aquesta profecia. Primer, Déu, en el Seu poder, pel ministeri de Miquel, s’aixecarà en favor dels fills del poble de Daniel, i serà un temps d'angoixa com mai no n’hi haurà hagut. Això és el que ens explica el que llegim a Mateu 24 i a Marc 13, 19.

La resurrecció (v. 2) s'aplica als jueus. Trobarem exactament les mateixes expressions a Isaïes 26, «Els teus morts viuran ...», i a Ezequiel 37, 12. Tenim una resurrecció figurada del poble sepultat, com a nació, entre els gentils.

Dels que són aixecats se’ns diu que alguns «[seran despertats] per als oprobis, l’abominació perpètua». Això és el que els passarà als jueus. Dels extrets d'entre les nacions, alguns gaudiran de la vida eterna, però d’altres seran objecte de vergonya i abominació eterna (Is 66, 24). En una paraula, el que tenim aquí és, d'una banda, que Déu estarà en peu per al Seu poble durant un temps d'angoixa; d'altra banda, tenim l'alliberament d'un romanent. Aquest és el resum del capítol 12 de Daniel.

A Osees 2, 14, i fins al final del capítol, veiem que el Senyor rebrà Israel, introduint-lo en el seu país, després d'haver-lo humiliat, però també després d'haver-li parlat al seu cor; que transformarà la nació tal com era en els temps de la seva joventut; que Jahveh farà pacte amb ella, la beneirà de totes maneres en aquesta terra, i l’esposarà amb Ell mateix. I, a més, hi ha una cadena ininterrompuda de benediccions, des del mateix Jahveh fins als béns terrenals vessats en abundància sobre Israel, que és llavor de Déu (aquest és el significat del terme Jizreel); és per això que afegeix: «I la sembraré per a mi a la terra». Perquè Israel vindrà a ser l'instrument de benedicció per a la terra, com a vida entre els morts. Ara tot està pertorbat pel pecat; les maldats espirituals estan en llocs celestials, i hi ha tot tipus de desgràcia, tot això acompanyat indubtablement de moltes benediccions, fruit de les misericòrdies de Déu. Déu fa que totes les coses cooperin per a bé per als qui l'estimen; però en aquell temps hi haurà plenitud de benediccions terrenals.

Osees 3, 4-5: «Perquè els fills d'Israel restaran durant molts dies sense rei, i sense príncep, i sense sacrifici, i sense monument, i sense efod ni terafim. Després els fills d'Israel tornaran, i cercaran Jahveh, el seu Déu, i David, el seu rei; i revenciaran Jahveh i la seva bondat, a la fi dels dies». No tindran ni veritable Déu ni falsos déus; però, després d'això, cercaran Jahveh i David, és a dir, el Benvolgut: el Crist.

Joel 3, 16-18, 20-21. Després d'haver parlat de les nacions quan el Seu poble torni de la seva captivitat (vv. 1-15), en uns versets que tracten del judici executat sobre els gentils, Déu ens parla en aquest passatge dels jueus. Jerusalem serà purificada; Jahveh habitarà a Sió; Ell serà el refugi del seu poble i la fortalesa dels fills d'Israel. Això és el que succeirà quan el judici de Déu caigui sobre les nacions.

Amós 9, 14-15: «I faré tornar de la captivitat el meu poble Israel, i reconstruiran les ciutats desolades, i les habitaran; i plantaran vinyes, i beuran el seu vi; i conrearan horts, i en menjaran el fruit. I els plantaré al seu terreny». Això encara no ha estat complert.

El que precedeix aquests versets es cita al capítol 15 de Fets, no per demostrar que la profecia va ser complerta en aquell temps, sinó que Déu havia sempre determinat cridar per a Ell un poble d'entre els gentils. És a dir, que el llenguatge dels profetes concordava amb el que Simó Pere hi havia relatat sobre el que Déu havia fet llavors. No és el compliment d'una profecia, sinó l'establiment d'un principi, per boca dels profetes i per mitjà de Simó Pere.

Miquees 4, 1-8. Això encara no s'ha complert tampoc. Veiem aquí una topografia de Jerusalem, i la restauració del seu primer domini.

Miquees 5, 4, 7 i 8. El nom de Crist serà engrandit fins als confins de la terra; Israel és la pluja de la benedicció divina per a tot lloc, i vencedor sobre tot allò que se li oposa.

Pel que fa a Miquees, és digne d'assenyalar, recordant el principi ja establert, la manera en què l'esperit de la profecia esmenta (7, 19-20) les promeses fetes incondicionalment als patriarques.

Sofonies 3, 12, i fins al final. I quin llenguatge trobem aquí! Es diu que Déu «callarà en el seu amor» (v. 17). Està emocionat fins al punt que «calla». I quins són l'objecte del seu amor? Vegem el verset 13: «El romanent d'Israel no farà cap injustícia, no dirà mentides, i no es trobarà en la seva boca una llengua enganyadora; perquè seran pasturats i reposaran sense que ningú els inquieti». Jahveh és enmig d'ells, i ningú no podrà atemorir-los.

Zacaries 1, 15, 17-21. Veiem aquí també les quatre monarquies, que han dispersat Israel, enderrocades elles mateixes pel poder i els judicis de Déu.

Zacaries 9, 9, fins al final: «Exulta de goig, filla de Sió; crida, filla de Jerusalem: mira, el teu rei ve a tu ... ».

Es pot dir que això ja s'ha complert, però només en part. S'ha de destacar que quan l'Esperit Sant cita aquest passatge de Zacaries (Jo 12, 15), omet aquestes paraules: «just i salvador». Jesús, efectivament, no va tenir cura de si mateix. Quan li estaven dient, tot mofant-se d’Ell: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu», no va fer res; no es va sostreure al patiment; en lloc de vindicar-se Ell mateix, va venir a ser el nostre garant.

Zacaries 10, 6 i fins al final. Quan ha estat que Israel ha estat com si Jahveh no els hagués rebutjat? Encara no s'ha complert.

Només un romanent serà preservat

Passem ara a veure que el poble d'Israel serà restaurat a la seva terra, però que només un romanent serà preservat.

Zacaries 12. El verset 2 esmenta un temps de guerra de totes les nacions contra Israel; però Déu enfortirà extraordinàriament a Israel, i les nacions seran destruïdes, i serà vessat un esperit de gràcia i de súpliques sobre el residu d'Israel, que contemplarà traspassat de dolor el Messies a qui van traspassar.

Passo a Isaïes 18, on la profecia presenta algunes dificultats pel que fa a la traducció; però el seu gran objecte és massa evident per poder ser enfosquit per cap traducció. Els rius de Cuix són el Nil i l'Eufrates. Els enemics d'Israel estaven, dins el període bíblic de la seva història, al costat d'aquests dos rius. En aquesta profecia es fa una crida a un país més enllà d'aquests rius, un país llunyà que no estava encara en relació amb Israel en el temps de la profecia; així, el profeta té a la vista un país que havia d'existir més tard.

Verset 3. Déu crida tots els habitants de la terra habitable a que prenguin coneixement del que s’ha d’esdevenir. Totes les nacions s'ocupen d'Israel; són cridades, de part de Déu, a que facin atenció al que succeeix pel que fa a Jerusalem; totes es troben interessades en la sort d'aquesta ciutat; el món és convidat a assistir als judicis que tindran lloc. Mentre espera, Déu descansa i deixa fer a les nacions (v. 4). Israel comença a tornar a la seva terra.

Aquesta és una descripció d'Israel tornant a Judea ajudada per alguna nació allunyada d'aquest poble, i que no és ni Babilònia ni Egipte, ni altres nacions que s'ocupaven d'Israel en temps antics. No dic que sigui Anglaterra, ni França ni Rússia. Els israelites tornen al seu país, però Déu no s'ocupa d'això; Israel està abandonada a les nacions; i quan tot anuncia que està per florir i prosperar de nou, succeeix que les branques són podades, tallades i tretes, tot l'estiu i tot l'hivern, deixades per a les aus de les muntanyes i les bèsties de la terra, designacions totes elles dels gentils. No obstant això, en aquest temps serà portat Jahveh un present d'aquest poble, i de part d'aquest poble, a l'estatge de Jahveh dels exèrcits, a la muntanya de Sió.

El retorn de les dues tribus i de les deu tribus

Psalm 126, 4: «Retorna’ns de la nostra captivitat, Jahveh». Sió i Judà seran els primers a tornar. Els captius de Sió ja hauran tornat quan aquesta oració sigui oferta a Déu (v. 1), però seran només la penyora del que Déu farà en la restauració de tot Israel.

He de dir unes paraules sobre aquesta dispersió d'Israel i de Judà i de la seva restauració. Els primers a ser retornats a la terra són els jueus, que van rebutjar Jesús, que són culpables de la mort de Jesús. Sabeu que les deu tribus com a tals mai es van fer culpables d'aquest crim. Hi ha una diferència notable dins de la nació: les deu tribus van ser dispersades abans de l'aparició de les quatre monarquies; van ser els assiris els que van portar a les deu tribus a la captivitat, abans que Babilònia existís com a imperi. Wolf ens parla d'una circumstància sobre un grup jueu, que viu enmig dels àrabs, i que ell ha visitat recentment. Aquests jueus s'anomenen descendents d'un grup que no va voler tornar a Judea amb Esdres, perquè sabien que els que tornarien amb Esdres donarien mort el Messies, i es van quedar on eren. Tant si aquesta tradició és falsa com si és vertadera, la seva mateixa existència és digna de menció. Una cosa és segura, que els jueus, havent rebutjat el Crist, seran subjectats a l'Anticrist, i faran un pacte amb la mort i un tracte amb el sepulcre (Is 28), però aquesta aliança destruirà totes les seves esperances. Units a l’Anticrist, patiran les conseqüències d'aquest pacte, i al final seran destruïts. Dues terceres parts dels habitants de tot el país seran tallades; això dins del mateix país d'Israel, després del seu retorn (Zac 13, 8-9).

Si llegiu Ezequiel 20, 32-38, veureu que és molt diferent el cas de les altres deu tribus. En lloc de dues terceres parts destruïdes al país, els rebels d’entre ells no entren en absolut en la terra. Déu fa amb ells el que va fer amb Israel després de la seva sortida d'Egipte: Els destrueix sense que arribin a veure la terra.

Així, hi ha dues categories de jueus, per dir-ho d’aquesta manera, en aquest retorn del poble; primer tenim la nació jueva pròpiament dita, és a dir, Judà i els qui acompanyen Judà en el seu rebuig del veritable Crist; s'uniran a l'Anticrist, i dues terceres parts seran destruïdes en el país. En segon lloc, els rebels de les deu tribus seran també destruïts, però en el desert, abans d'entrar a la terra.

Mateu 23, 37-39. Aquest judici, que Jesús mateix va predir contra aquest poble, ens fa comprendre la certesa de la vinguda del Senyor per restaurar Israel i regnar enmig d'ells. «Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes, ... Heus aquí, la vostra casa us és deixada deserta ... fins que digueu: Beneït el qui ve en Nom del Senyor!»

Israel veurà Jesús, però només quan aquesta paraula del Psalm 118, 26 surti de la Seva boca. Aquest Psalm presenta una imatge feliç del goig d'Israel, en aquell temps, i és d'aquest mateix Psalm que el Senyor pronuncia el judici que ha de recaure sobre els governants jueus, per haver-lo rebutjat: «La pedra que rebutjaren els constructors ha esdevingut cap de cantonada». També d'aquest Psalm procedeix aquella joiosa salutació que Déu va posar en boca dels petits que aclamaven el Salvador al temple, precursors d'aquells que, en el temps de què estem parlant, rebran cors com de nens, i reconeixeran el Senyor que els seus pares van rebutjar. Aquest Psalm és el que celebra el goig i la benedicció d'Israel, que es deuen a la fidelitat de Jahveh, assenyalant el pecat d'aquesta nació, pel rebuig de la «pedra» que havia de constituir el fonament de Déu a Sió, però que, per la infidelitat d'aquesta nació, va esdevenir en pedra de ensopegada i de judici.

A més d'aquestes dues classes d'israelites que tornaran sota la conducció providencial de Déu, però per la seva pròpia voluntat, el Senyor reunirà d'entre els gentils, després de la Seva aparició, els elegits de la nació jueva que encara estaran entre ells, i aquest retorn anirà acompanyat de grans benediccions (vegeu Mt 24, 31; cp. Is 27, 12-13; 11, 10-12).

Vull afegir aquí dos principis molt senzills i clars, que distingeixen totes les benediccions anteriors (com, per exemple, el retorn de Babilònia) del compliment de les profecies que acabem d'examinar:

Aquests dos principis són:

1. Que les benediccions es desprenen de la presència de Crist, fill de David;

2. Que són conseqüència del nou pacte.

Ni la primera ni la segona d'aquestes condicions es va complir al retorn de Babilònia, ni fins al dia d'avui.

PREFACI i Índex General

PRIMERA CONFERÈNCIA — Introducció

SEGONA CONFERÈNCIA — L'Església i la seva glòria

TERCERA CONFERÈNCIA — La segona vinguda de Crist

QUARTA CONFERÈNCIA — La primera resurrecció

CINQUENA CONFERÈNCIA — El progrés del mal sobre la terra

SISENA CONFERÈNCIA — Els dos caràcters del mal

SETENA CONFERÈNCIA — El judici de les nacions

VUITENA CONFERÈNCIA — Les promeses del Senyor a Israel

NOVENA CONFERÈNCIA — La decadència i dispersió d'Israel

DESENA CONFERÈNCIA — La restauració i benedicció terrenal donades a Israel

ONZENA I ÚLTIMA CONFERÈNCIA — Recapitulació i conclusió